diumenge, 13 d’octubre de 2013

Que algú en prengui nota

Impagable l'entrevista a Jorge Verstrynge que publica Rockdelux aquest mes d'octubre. En una conversa amb Julián García, l'exSecretari General d'Alianza Popular explica com es pot passar de liderar la dreta espanyola a militar a l'esquerra des de fora de l'esfera política. Com es pot passar, com ha fet ell, d'anar agafat del bracet amb Manuel Fraga a participar en un escrache davant el domicili de Soraya Sáenz de Santamaría i ser crucificat per la caverna mediàtica. De motius, com a qualsevol persona sensata que s'hagi trobat en una situació similar, no n'hi han faltat: dels tics autoritaris de Fraga a l'acostament de la dreta -ja com a Partido Popular- a les tesis neoliberals que ens han portat fins on ens trobem a dia d'avui. "Ni Franco s'atreviria a fer això", exclama referint-se als desnonaments dels quals són víctimes centenars de famílies de tot l'Estat amb el consentiment dels que manen.

Al llarg d'una pàgina sense cap desperdici, Verstrynge es declara d'esquerres, proclama el seu compromís social i denuncia que la democràcia espanyola "no és democràcia, sinó un sistema al servei de la classe depredadora". Sobre el procés independentista català, reconeix que no li agrada la idea d'una Catalunya fora d'Espanya, però també argumenta per què creu que "els catalans tenen dret a decidir". I sobre el cas Bárcenas, recorda que és tan sols la punta de llança de "la problemàtica del finançament dels partits a Espanya". En altres paraules, l'home que va liderar la dreta espanyola en plena Transició diu a través d'una revista de música tot allò que la majoria de músics d'aquest país no volen o no s'atreveixen a dir.

En aquest sentit, la mateixa publicació inclou una entrevista de Kiko Amat a Caitlin Moran. L'escriptora i periodista britànica tampoc es talla un pèl a l'hora de dir totes aquelles veritats que la música cada vegada diu menys. Després d'oferir opinions tan autoritzades com punyents sobre fenòmens com el britpop o el moviment Riot Grrrl, deixa anar aquesta reflexió: "Quan ets de classe treballadora, l'èxit porta implícita una sèrie d'obligacions que no pots desatendre: ajudar als teus amics, parlar sempre de desigualtats de classe, de l'estat del benestar... És l'impost que se t'ha d'aplicar si t'has fet famós. I si no el pagues, ets un capullo. No hi ha res més a parlar". Una veritat com un temple que molts tendeixen a oblidar amb massa facilitat. Novament, una escriptora i periodista -a més de feminista i activista amb totes les lletres- parla a les pàgines d'una revista de música de manera molt més clara que bona part de la comunitat musical. Que algú prengui bona nota de tot plegat, sisplau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada