L'antídot contra els cants de sirena

Iron Maiden.

Es deuen estar estirant els cabells tots aquells gurús de la modernitat més efímera, que cada dos per tres necessiten anunciar la mort del rock per justificar el seu propi culte als cants de sirena. Els mateixos que porten gairebé un lustre cantant les bondats de les mal anomenades músiques urbanes amb els mateixos arguments que –ai, quines coses- no fa pas tant empraven a l'hora de carregar-se tot un gènere, el heavy metal, que agradi o no segueix sobrevivint al seu aire a pronòstics i tendències, justament refermat des de fa dècades com a refugi i antídot contra els citats cants de sirena.

Deia que es deuen estar estirant els cabells perquè un dels llançaments discogràfics més sonats del passat exercici va ser el darrer treball d'una de les bandes més paradigmàtiques del gènere en qüestió. Uns Iron Maiden que assolien amb "Senjutsu" (2021) cotes i registres que no havien arribat a assolir en molt de temps –si és que ho havien arribat a fer mai-. Número 1 en vendes en països com Suècia, Alemanya, Itàlia, Bèlgica o Espanya la setmana que es va publicar –al Regne Unit va assolir el número 2 i als Estats Units, un mercat que tradicionalment s'havia resistit als britànics, el 3-. I tribunes mediàtiques que fa quatre dies certificaven la defunció del rock, de cop i volta passaven a cantar les bondats del dissetè àlbum d'una banda que mai abans els havia interessat.

El cert és que no calia esperar cap conjunció astronòmica –ni cap campanya de màrqueting ben planificada- per adonar-se que Maiden són des de fa dècades uns clàssics amb vida i que el seu llegat és tan perdurable com qualsevol icona de la cultura pop que es pugui observar diàriament estampada en milers de samarretes arreu del món i en entorns a priori incompatibles entre ells –dels heavies de base a celebritats com Justin Bieber o Lady Gaga, tots llueixen sense reserves les seves samarretes amb el logotip de la banda i l'esquelètica mascota Eddie protagonitzant escenes prèviament vistes en caràtules d'àlbums i singles que bé podrien correspondre a clàssics del còmic i el cinema fantàstic-. Vaja, que arriba tard qui pretengui haver descobert ara que, efectivament, Iron Maiden importen.

Dit això, potser caldria preguntar-se si l'àlbum en qüestió, aquest "Senjutsu" estèticament inspirat en la tradició japonesa, justifica tot el rebombori generat al seu voltant. És un bon disc? Sens dubte. És superior a bona part del que han fet els d'Steve Harris des del retorn de Bruce Dickinson a les seves files? Això ja no ho tinc tan clar, però sí que m'atreviria a assenyalar-lo com un dels treballs més ambiciosos de tota la carrera dels britànics. Un àlbum doble amb deu peces, tres de les quals superen els deu minuts, que en cap cas ni circumstància es fa llarg, i on la banda sona a ella mateixa sense ser previsible en cap moment. I sobretot una obra de gran complexitat que ha desafiat la immediatesa pròpia d'aquests temps líquis i n'ha sortit victoriosa. De seguida s'ha dit.

Iron Maiden tenen previst actuar el proper 29 de juliol a l'Estadi Lluís Companys de Barcelona. Una altra fita, la d'omplir estadis, que no es troba a l'abast de qualsevol i que els britànics assoleixen malgrat haver estat vilipendiats durant dècades per determinats prescriptors amb excés d'amor propi. I un concert que s'hauria d'haver celebrat l'estiu de 2020, i que s'havia anunciat com un generós repàs al catàleg d'una banda que no tenia previst venir amb disc nou sota el braç. Una pandèmia mundial n'ha forçat dos ajornaments –a aquestes alçades ningú pot garantir que no acabi caient el tercer- i fins i tot ha donat temps a la banda per posar a punt un àlbum que bé mereix una presència destacada a l'escenari –tant a nivell de repertori com d'escenografia, que estem parlant de Maiden-. Encara que això suposi renunciar a més d'un hit pretèrit –i amb independència de si s'acaba confirmant per després de l'estiu la rumorejada gira on la banda interpretaria "Senjutsu" en la seva totalitat-. 

Danko Jones - "Power Trio" (2021)

Diuen que els anys no perdonen a ningú, però Danko Jones es presenta tan incombustible com de costum amb un darrer treball, "Power Trio" (2021), que també li serveix per commemorar el seu quart de segle a la carretera. Sembla que fos ahir quan vam poder descobrir el canadenc a la sala mitjana de Razzmatazz, telonejant a Backyard Babies i presentant un "I'm Alive and on Fire" (2001) que encara no era un àlbum en tota regla sinó un recopilatori dels seus primers ep's.

Des d'aleshores ha publicat una desena d'àlbums i s'ha consolidat com un dels grans referents transatlàntics del punk i el rock'n'roll de garatge més frescos i desvergonyits. Aquest "Power Trio" –el títol fa referència a la formació de què sempre s'ha acompanyat- n'és una bona mostra, amb reclams com "I Want Out" –als mateixos Backyard Babies els encantaria-, l'enrabiada "Ship of Lies" o la frenètica i contagiosa "Good Lookin'". Com si no passessin els anys.

R.I.P. Quique Tudela

D.E.P. Quique Tudela - Foto Facebook.

Ens ha deixat Quique Tudela, guitarrista dels essencials Gatos Negros. Una d'aquelles bandes pioneres que van encendre la flama del rock'n'roll a la Barcelona dels 60. El seu àlbum homònim de 1966 mirava de tu a tu al bo i millor de la Swinging London, i avui es considera com un pilar de l'escena mod en aquesta banda dels Pirineus. A destacar "Cadillac", explosiva adaptació del "Brand New Cadillac" de Vince Taylor que també va encapçalar un dels ep's més potents del grup. Tudela va militar en dècades posteriors en formacions com Los Sírex o Los Salvajes. Darrerament havia format part de Los Gatos Salvajes, actual banda d'acompanyament de Gaby Alegret (Los Salvajes).

Jon Lind (1948-2022)

JON LIND
(1948-2022)

Ha mort Jon Lind, guitarrista d'aquell combo de folk rock assolellat i essencialment californià que va ser Howdy Moon, amb una jove Valerie Carter a les tasques vocals. Per al seu únic àlbum, publicat el 1974 amb títol homònim, van comptar amb Little Feat com a banda de suport –el mateix Lowell George es va fer càrrec de la producció- i amb músics de sessió com Van Dyke Parks-. Prèviament, Lind havia militat a la igualment reivindicable Fifth Avenue Band. Tot i això, va destacar sobretot com a compositor per a tercers, amb un catàleg que inclou peces enregistrades per Ramsey Lewis, Earth, Wind & Fire, els Temptations, Madonna o Cheap Trick, entre d'altres.

Les Ronettes a l'hora del pati

The Ronettes, amb Ronnie Spector al centre.

Ahir al matí, la megafonia de l'Escola Les Aigües de Cardedeu va anunciar al seu alumnat –i al seu professorat- l'inici de l'hora del pati tot fent sonar arreu del recinte el "Be My Baby" de les Ronettes. Un gest simbòlic amb què el centre va voler homenatjar Ronnie Spector a pocs dies de la seva mort. I un homenatge que es suma als que el mateix centre ja havia fet al seu moment a altres icones musicals com Eddie Van Halen o més recentment Jordi Sabatés, arran dels seus traspassos. Desconec si la iniciativa és de la direcció de l'escola o d'algun treballador a títol personal, però no puc fer més que aplaudir-la.

Ralph Emery (1933-2022)

RALPH EMERY
(1933-2022)

L'any 1968 ni Nashville estava preparada pels Byrds, ni els Byrds estaven preparats per Nashville. Per això, quan la formació de la banda californiana que acabava de facturar "Sweetheart of the Rodeo" (1968) va actuar al Grand Ole Opry, la rebuda per part del públic i la indústria de la Music City va ser qualsevol cosa menys entusiasta. La contracultura de la Costa Oest reclamant el seu lloc a la tradicionalment conservadora capital de la música country. Un xoc de civilitzacions que es va evidenciar en l'episodi de l'Opry, però també en una entrevista posterior en un dels programes radiofònics de Ralph Emery, on Roger McGuinn i Gram Parsons van acabar bastant malament amb el llegendari disc jockey.

Poc després d'aquella entrevista, McGuinn i Parsons van escriure la cançó "Drug Store Truck Drivin' Man", un atac frontal on arribaven a acusar Emery de pertànyer al Ku Klux Klan –fals: no tan sols no pertanyia al Klan, sinó que havia estat un ferm defensor dels intèrprets afroamericans de country en un temps en què això encara era pràcticament un tabú-, inclosa a "Dr. Byrds & Mr. Hyde" –gravat i publicat el 1969, ja amb Parsons fora del grup-. Tampoc va tolerar els Flying Burrito Brothers –al seu despatx hi va tenir penjada la caràtula de "The Gilded Palace of Sin" (1969) amb una pintada en vermell on es podia llegir "This is not country music"-, tot i que en anys posteriors no va tenir cap problema a l'hora de programar als seus espais altres exponents de la nissaga Byrds com la Desert Rose Band de Chris Hillman, i fins i tot va acabar fent les paus amb McGuinn quan el va tornar a entrevistar el 1985.

Emery va ser un dels disc jockeys més influents de la història del country. Durant dècades, el seu programa nocturn a la WSM va ser un dels més escoltats del gènere, ja que la freqüència de l'emissora arribava a bona part dels estats centrals i de l'est dels Estats Units –i el fet de durar tota la nit el convertia en una de les opcions preferides dels camioners que feien trajectes nocturns de llarg recorregut, un públic que sempre ha estat fidel a la música country-. També va presentar espais televisius com Pop! Goes the Country, molt seguit durant la dècada dels 70. La seva popularitat li va permetre comptar sovint amb grans estrelles al seu programa, però també difondre talents emergents arreu del país. Amb una d'aquelles figures, Skeeter Davis, hi va arribar a estar casat. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

R.I.P. Rachel Nagy

Rachel Nagy.

Ha mort Rachel Nagy, l'atòmica vocalista dels Detroit Cobras, una de les bandes que millor van definir el so de Detroit durant el canvi de mil·lenni. Un grup de versions que anava més enllà dels tòpics, que rescatava perles obscures i joies perdudes del soul i el rhythm & blues de dècades pretèrites, i les passava per la seva mola de dinàmic i refrescant rock'n'roll de garatge.

Per al record queden les seves lectures de "Hey Sailor" (Mickey Lee Lane), "Cha Cha Twist" (Brice Coefield), "Weak Spot" (Ruby Johnson) o "I Wanna Holler (But the Town's Too Small)" (Gary U.S. Bonds), també de vells clàssics de Motown com "Bye Bye Baby" (Mary Wells) o "I'll Keep Holding On" (The Marvelettes). Al final, tot quedava a la Ciutat del Motor.

Dels Cobras encara tinc molt present el concert que van oferir la tardor de 2004 a la sala Razzmatazz, emmarcat al festival itinerant Wintercase de la desapareguda promotora i discogràfica barcelonina Sinnamon. Presentació del seu tercer àlbum, "Baby" (2004), sense Greg Cartwright –membre ocasional del grup- a bord però amb Nagy i la guitarrista Mary Restrepo donant-ho tot des del minut zero. Una frontwoman que era pur rock'n'roll. La trobarem a faltar.

50 anys de "Linda Ronstadt"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim de Linda Ronstadt. El tercer elapé que la vocalista de Tucson, Arizona, signava amb el seu nom, i un treball que hauria merescut una sort millor en termes comercials. Un plàstic que s'obria amb una càlida lectura de "Rock Me on the Water", original de Jackson Browne –qui aquell mateix mes de gener de 1972 en publicava la seva pròpia versió al seu debut homònim-, i on figuraven oportunes revisions en clau contemporània de clàssics del country com "Crazy Arms" (Ray Price), "I Still Miss Someone" (Johnny Cash) o "I Fall to Pieces" (Patsy Cline).

Considerat com un exponent del primer country rock, "Linda Ronstadt", l'àlbum, destaca també per ser el primer treball on toquen tots els components de la formació original dels Eagles. Glenn Frey i Don Henley ja formaven part de la banda d'acompanyament de Ronstadt des d'abans de començar les sessions de gravació del disc, i Bernie Leadon i Randy Meisner van participar en aquelles mateixes sessions com a músics de sessió. No van arribar a coincidir tots quatre en cap de les deu pistes de l'àlbum, però un cop completat l'enregistrament –i animats en part per la pròpia Ronstadt- van formar el que esdevindria un dels grups més massius de la història del rock.

Greg Webster (1938-2022)

GREG WEBSTER
(1938-2022)

Ens ha deixat Greg Webster, bateria dels Ohio Players entre 1964 i 1974, i últim supervivent de la formació que va gravar els primers discos del grup. No va arribar a tocar en èxits com "Fire" o "Love Rollercoaster", de la que es considera com l'etapa daurada de la banda de Dayton, Ohio, però sí en àlbums fundacionals del combo com "Pain" o "Pleasure", tots dos de 1972. Després de deixar el grup va tocar amb figures com Jerry Butler, Charles Brown o Jimmy McGriff. Ha mort pocs dies després d'haver fet 84 anys.

Dallas Frazier (1939-2022)

DALLAS FRAZIER
(1939-2022)

Demà es commemorarà el tercer aniversari de la mort de Reggie Young, guitarrista de sessió de llarguíssim recorregut i incontestable trajectòria a qui podem escoltar, entre d'altres, al monumental "From Elvis in Memphis" (1969), un dels punts més àlgids de la discografia d'Elvis Presley. Doncs bé, abans d'ahir ens deixava una altra peça clau per entendre la gestació d'aquell àlbum, el gran Dallas Frazier, coautor juntament amb A.L. "Doodle" Owens de "Wearin' that Loved on Look", la peça que obre el disc i un dels seus principals arguments a favor –molt recomanable també la versió que The Sadies en van fer el 2001 i que encara solen interpretar en directe-.

El cert és que la carrera de Frazier ja venia de lluny quan va compondre la peça en qüestió. Vinculat durant els 50 i bona part dels 60 amb l'escena de Bakersfield, havia gravat ell mateix composicions pròpies com "Elvira", un single de 1966 que en anys posteriors versionarien amb notables resultats Rodney Crowell i The Oak Ridge Boys. De fet, bona part dels seus èxits van venir de lectures com les que George Jones i Connie Smith–qui el 1968 i el 1972, respectivament, van publicar àlbums compostos íntegrament d'originals de Frazier-, Charley Pride –"“All I Have to Offer You (Is Me)"-, Emmylou Harris –"Beneath Still Waters"- Merle Haggard o Willie Nelson, entre molts d'altres, van fer de les seves cançons.

50 anys de "Blue Öyster Cult"

Quan Blue Öyster Cult van sortir de gira per promocionar el seu àlbum de debut, publicat amb títol homònim el 16 de gener de 1972 –avui fa 50 anys-, van arribar a actuar com a teloners de bandes com els Byrds, Alice Cooper o la Mahavishnu Orchestra. Tres noms i tres estils que ofereixen una perspectiva de l'eclecticisme de l'escena musical del moment, però també de l'ampli ventall de registres que podien complementar-se amb el discurs dels novaiorquesos. Un combo de rock dur i heavy metal que gairebé sense voler-ho marcava distàncies amb bona part dels grans exponents d'ambdós gèneres, i que en qüestió d'anys arribaria a connectar sense problema amb les primeres generacions del punk.

"Blue Öyster Cult", l'àlbum, s'emmirallava en la psicodèlia més sòlida i rocallosa de la dècada anterior, i les seves cançons tractaven sobre bandes de motoristes –la inicial "Transmaniacon MC", inspirada en el festival d'Altamont-, fugitius de la justícia –"I'm on the Lamb But I Ain't No Sheep"- i tripijocs que s'acaben malament –"Then Came the Last Days of May"-. També hi figuraven ja algunes de les composicions més apreciades pels seguidors del grup encara avui, com "Stairway to the Stars" o "Cities on Flame with Rock and Roll". Amb la poderosa veu d'Eric Bloom dialogant amb el binomi de guitarres format per Buck Dharma i Allen Lanier, l'àlbum es va reeditar el 2001 amb sucosos bonus tracks, a destacar una frenètica lectura del "Betty Lou's Got a New Pair of Shoes" de Bobby Freeman.

Fred Parris (1936-2022)

FRED PARRIS
(1936-2022)

Pràcticament al mateix temps que hem de lamentar la mort de Sonny Turner dels Platters, també diem adéu a un altre referent del rhythm & blues vocal, i en aquest cas del doo-wop, durant les dècades dels 50 i els 60. Ens ha deixat Fred Parris, fundador i veu solista dels Five Satins. Formats a New Haven el 1954 i en actiu durant ben bé quatre dècades, se'ls recorda sobretot per aquella balada paradigmàtica del primer rock'n'roll que és "In the Still of the Night". Harmonies vocals celestials, malenconia estructural i la quietud de la nit com a marc de fons d'una història d'amor. Publicada com a single el 1956, des d'aleshores ha ambientat nombroses bandes sonores.

Sonny Turner (1938-2022)

SONNY TURNER
(1938-2022)

Ha mort Sonny Turner, qui va substituir Tony Williams com a cantant solista dels Platters l'any 1959. Originari de West Virginia, Turner havia cantat en grups com The Metrotones abans de participar a l'audició que li va donar accés als Platters després de la marxa de Williams. Era a punt de començar la dècada dels 60, i el combo de Los Angeles s'havia consolidat durant els anys anteriors com un dels grans exponents del rhythm & blues vocal amb èxits com "Only You", "Smoke Gets in Your Eyes" o "The Great Pretender".

Problemes legals van impedir a la nova formació gravar nou material durant els primers anys amb Turner al capdavant, i quan van poder tornar a l'estudi durant la segona meitat dels 60 els seus dies de glòria ja quedaven lluny. Tot i això, Turner va deixar empremta en singles com "I Love You 1.000 Times", de 1966, que connectaven  amb la generació de Motown i encara avui són apreciats en òrbites com la del Northern Soul. També durant aquella etapa van regravar alguns dels seus èxits dels 50.

R.I.P. Bruce Anderson

Bruce Anderson.

Durant la segona meitat de la dècada dels 70, mentre ciutats com Nova York, Londres o Los Angeles es consolidaven a l'avantguarda del primer punk rock i de tots els seus derivats, poblacions més modestes, repartides al llarg de la geografia nord-americana, veien germinar petites cèl·lules independents de tota la resta, que solien quedar lluny de tots els focus però també donaven peu a discursos tant o més novedosos que els desenvolupats a les grans metròpolis, i a bandes que solien avançar-se al seu temps.

És el cas dels mai prou reivindicats MX-80 Sound, posteriorment coneguts com a MX-80, formats a Bloomington, Indiana, i autors d'una sèrie d'artefactes sonors que avançaven per l'esquerra el punk i el post-punk, per anticipar corrents com el noise, la No Wave o bona part del rock alternatiu de la dècada dels 80. Els seus dos primers treballs, l'ep "Big Hits" (1976) i el seminal àlbum "Hard Attack" (1977), parteixen de les formes més lliures i animals del rock de garatge, la psicodèlia i allò que s'anomenaria protopunk, i anticipen registres com els de Sonic Youth o Swans, per citar dos exemples.

Ha mort el seu guitarrista, Bruce Anderson, un terrorista sònic en el millor sentit que probablement es consideraria com un dels exponents més atrevits i innovadors del seu instrument d'haver iniciat la seva carrera a Gotham en lloc d'haver-ho fet al Midwest.

Brighton 64 fan un homenatge a Barcelona

Maradona, Loquillo, el Vaquilla, Negativos, l'atracament al Banc Central, l'Avinguda de la Llum, el Raval quan era el Xino, el Sidecar i el primer Zeleste. Brighton 64 fan un homenatge a Barcelona, a la ciutat vital i canalla que va ser, i alhora ofereixen una mirada irònica al parc temàtic que ha acabat esdevenint, al seu darrer videoclip, "En mi ciudad". El seu nou senzill, i el primer avançament d'un àlbum que veurà la llum properament a través de BCore sota el títol de "Más de lo mismo, i on la banda dels germans Gil reinterpreta alguns dels seus clàssics per celebrar els 40 anys de trajectòria. El videoclip està disponible a Youtube.

R. Dean Taylor (1939-2022)

R. DEAN TAYLOR
(1939-2022)

Richard Dean Taylor, conegut artísticament com R. Dean Taylor, va ser un dels pocs músics blancs que van aconseguir prosperar a l'òrbita de Motown, també un dels més injustament oblidats. Originari de Toronto, va arribar a la factoria de hits de Detroit a mitjans de la dècada dels 60 per treballar-hi com a compositor i músic de sessió pel segell subsidiari V.I.P. Entre les peces que porten la seva signatura destaquen títols com l'èxit de les Supremes "Love Child", de 1968. També va gravar ell mateix les seves cançons, publicant senzils com "Gotta See Jane", "Indiana Wants Me" o aquell "There's a Ghost in My House" que no hauria desentonat a la nissaga Nuggets.

Gerry Granahan (1932-2022)

GERRY GRANAHAN
(1932-2022)

Ens ha deixat Gerry Granahan, recordat sobretot per haver estat la veu solista de Dickey Doo & the Don'ts, una banda de doo-wop que entre finals dels 50 i principis dels 60 va deixar empremta en l'àmbit del doo-wop amb singles com "Click-Clack" o "Flip Top Box" –la meva preferida, l'entranyable i desvergonyida "Nee Nee Na Na Na Na Nu Nu", testimoni de quan el món era un lloc més innocent i les llistes d'èxits musicals així ho reflectien-. Un cop dissolt el grup es va dedicar a fer de productor.

Rosa Lee Hawkins (1945-2022)

ROSA LEE HAWKINS

(1945-2022)

La mala fortuna ha volgut que, pràcticament al mateix temps que ens deixava Ronnie Spector, perdéssim també a Rosa Lee Hawkins de les Dixie Cups, un altre referent dels girl groups de la dècada dels 60. I una altra formació que va tenir en Phil Spector un aliat clau a l'hora de conquerir les ones radiofòniques. El seu gran èxit, "Chapel of Love", de 1964, l'havien compost Jeff Barry, Ellie Greenwich i el mateix Spector pensant en les Ronettes, que també van acabar gravant la cançó aquell mateix any –la primera versió l'havia enregistrat Darlene Love, però va romandre inèdita al seu dia perquè al productor no li havia agradat el resultat final-.

Les Dixie Cups eren originàries de Nova Orleans, però se'n van anar a buscar fortuna –i la van trobar- a Nova York. Entre els seus senzills més destacats, a més de la citada "Chapel of Love", hi figuren pistes com "Iko Iko". Adaptació al seu registre de "Jock-A-Mo" de James "Sugar Boy" Crawford, la peça reivindicava l'herència de la Crescent City i Louisiana al so de la formació –posteriorment la gravarien figures de tant pes com Dr. John-, i des d'aleshores el gran públic l'associaria amb les Dixie Cups. Hawkins ens ha deixat a l'edat de 77 anys, després de patir complicacions durant una intervenció quirúrgica.

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

50 anys dels concerts d'"Amazing Grace"

Aretha Franklin, en un fotograma del documental de Sydney Pollack.

El retorn de la reina del soul a les seves arrels, el millor àlbum de gòspel de tots els temps segons nombroses veus autoritzades, i dos concerts que van fer història. Es commemoren avui i demà 50 anys de les dues actuacions que Aretha Franklin va oferir els dies 13 i 14 de gener de 1972 a la New Temple Missionary Baptist Church de Los Angeles. L'acompanyaven, a més dels seus músics habituals, el Reverend James Cleveland al piano, i les veus del Southern California Community Choir. I el repertori va enllaçar sentides lectures de clàssics de la música espiritual com "Mary, Don't You Weep", "Climbing Higher Mountains" o "Amazing Grace", amb reinterpretacions d'estàndards del pop com "You've Got a Friend" de Carole King o "You'll Never Walk Alone" de Rodgers i Hammerstein.

Franklin venia de protagonitzar un meteòric ascens durant la dècada dels 60, que l'havia portat de ser una de les grans promeses del rhythm & blues a esdevenir per mèrits propis una de les veus essencials del soul. A Los Angeles va reivindicar els seus inicis cantant a l'església amb el seu pare, el Reverend C.L. Franklin –qui va oferir emotius discursos durant el decurs de les actuacions-. Però sobretot va consolidar el seu nom al més elevat panteó de la música afroamericana. D'aquells dos concerts en va sortir l'imprescindible doble àlbum en directe "Amazing Grace", publicat el mes de juny d'aquell mateix 1971. També en va sortir la magnífica pel·lícula documental del mateix títol, dirigida per Sydney Pollack, que no es va arribar a estrenar fins a finals de 2018, pocs mesos després de la mort de la vocalista –qui, sembla ser, s'havia oposat a la seva estrena-.

Jordi Sabatés (1948-2022)

JORDI SABATÉS
(1948-2022)

Pianista de pianistes, explorador nat i pioner en múltiples àmbits, la trajectòria de Jordi Sabatés pràcticament explica l'eclosió del rock psicodèlic i progressiu en aquesta banda dels Pirineus, també l'evolució del jazz a casa nostra a partir de la dècada dels 70. Format al Conservatori del Liceu, fascinat de ben jove per figures com Duke Ellington, Sabatés va formar part de Pic-nic juntament amb Jeanette i Toti Soler, amb el qual va fundar posteriorment els essencials Om, que a més del seu àlbum homònim de 1971 van treballar amb Maria del Mar Bonet i van acompanyar Pau Riba durant la gravació del primer Dioptria (1969), autèntic pilar mestre del rock a Catalunya i de la psicodèlia a nivell estatal.

Va fundar juntament amb el seu germà, Riqui Sabatés, que ens deixava encara no fa un any, els mai prou reivindicats Jarka abans de dedicar-se plenament al jazz, ja fos en solitari o al costat de figures com Tete Montoliu –el seu àlbum conjunt "Vampyria" (1979) és un dels més fascinants del jazz català-, Santi Arisa o Chick Corea. Menció a part mereix un àlbum, "Ocells del més enllà" (1975), que va introduir el Minimoog a l'Estat espanyol i va marcar un punt i a part en la música progressiva a escala continental –parlem d'un disc àmpliament apreciat dins de l'òrbita progressiva a nivell mundial, que a casa nostra hem acabat oblidant com tantes altres manifestacions culturals que s'han proposat trencar esquemes-. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Personalment, la mort de Jordi Sabatés m'ha fet recordar la segona edició de PRO-GRA-SSIU, una jornada sobre jazz i música progressiva promoguda pel periodista Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker, el maig de 2015 a la sala NAUB1 de Granollers, en la qual vaig tenir el gust de poder treballar. Sabatés va participar a l'acte central de la jornada, una taula rodona amb altres veterans de l'escena. Una de les imatges que mai oblidaré d'aquell dia és l'atenció amb què el mestre va escoltar, des de primera fila, com un jove grup de rock progressiu, Trajecte Final, interpretava "Ocells del més enllà" en directe i en la seva totalitat per primer cop en gairebé quatre dècades.

Ens ha deixat un dels més grans referents musicals del nostre país durant les passades cinc dècades i mitja. D.E.P.

Burke Shelley (1950-2022)

BURKE SHELLEY
(1950-2022)

El primer cop que vaig veure Metallica en directe, van obrir el concert amb una cançó que no era seva però ho podria haver estat perfectament. "Breadfan" de Budgie, una d'aquelles bandes que molts vam descobrir gràcies als mateixos Metallica i que sens dubte mereixen molt més reconeixement de l'obtingut. Obres com "Squawk" (1972), "Never Turn Your Back on a Friend" (1973) o "In for the Kill!" (1974) són simplement incontestables, i anticipen corrents i registres que van de la NWOBHM al thrash i l'speed metal. A més de Metallica, grups com Iron Maiden, Soundgarden o Queens Of The Stone Age també n'han reivindicat la influència.

Formats l'any 1967 a Cardiff, Budgie eren una banda de rock dur amb un peu en la música progressiva i un altre en allò que es va anomenar heavy metal. Les seves cançons bevien de les mateixes arrels que les de contemporanis com Deep Purple o Led Zeppelin, però quan premien l'accelerador assolien tempos tan urgents, agressius fins i tot, que en ocasions semblaven avançats al seu temps. Un altre tret distintiu del seu so era la veu aguda del vocalista i baixista Burke Shelley, menys tècnica i més visceral que la de bona part dels seus contemporanis. Shelley, l'únic component que es va mantenir sempre a bord del power trio gal·lès, ens ha deixat a l'edat de 71 anys.

James Mtume (1946-2022)

JAMES MTUME
(1946-2022)

Ens ha deixat el cantant i multiinstrumentista James Mtume, figura de llarg i eclèctic recorregut en l'àmbit del jazz però també en el del soul, el funk i l'r&b. Se'l recordarà sobretot com a líder de Mtume, combo amb el qual va facturar clàssics de la pista de ball com "Juicy Fruit" (1983) –la peça titular esdevindria en dècades posteriors una de les més samplejades pels artistes de hip hop-. Prèviament havia tocat amb figures com McCoy Tyner, Gato Barbieri o Miles Davis, amb el qual va gravar obres com "On the Corner" (1972). El seu pare era el saxofonista Jimmy Heath.

Michael Lang (1944-2022)

MICHAEL LANG
(1944-2022)

Woodstock 69, la mare de tots els macrofestivals. 400.000 assistents, les carreteres col·lapsades i els fills de les flors enfangant-se sota la pluja. Un cartell amb reclams com Jimi Hendrix, The Who, Janis Joplin o Grateful Dead, i les revelacions de Santana i Joe Cocker. Sense zones VIP ni restriccions sanitàries, malgrat celebrar-se el festival en plena pandèmia mundial de la grip de 1968 (l'anomenada grip de Hong Kong). Eren altres temps. Als concerts s'hi anava a viure experiències transformadores, no pas a sumar polseres a l'avantbraç. I un públic disposat a ensorrar les tanques del recinte per poder entrar-hi de franc, difícilment hauria tolerat les barbaritats que s'exigeixen avui per poder escoltar música en directe.

Bé, tot això venia perquè ha mort Michael Lang, un dels promotors del festival de Woodstock –juntament amb el seu soci Artie Kornfeld i amb el suport financer de John P. Roberts i Joel Rosenman-, també el rostre més visible de l'organització tant de l'edició original com de les rèpliques de 1994 i 1999 –el 2019 se n'havia anunciat una edició commemorativa del cinquantenari que es va acabar abortant per entrebancs logístics i financers-. Lang també va oferir assistència tècnica i suport logístic al festival d'Altamont organitzat pels Rolling Stones mesos després del primer Woodstock, i en anys posteriors va desenvolupar diferents tasques a les indústries musical i cinematogràfica –entre elles el management del citat Joe Cocker-. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Sis anys sense Bowie

Bowie, a l'època en què va gravar "Toy" - Foto Getty Images.

Es commemoren avui sis anys de la mort de David Bowie –o més ben dit de David Robert Jones, perquè Bowie, la seva creació, segueix essent etern-. I la commemoració ve marcada enguany per dues notícies recents. La primera, la venda del seu catàleg a Warner per 250 milions de dòlars. La segona, la publicació d'un nou disc pòstum que suposa en realitat l'edició tardana i amb caràcter oficial de "Toy", aquell àlbum perdut que la seva parròquia més acèrrima portava ben bé dues dècades esperant –no compten les filtracions penjades a la xarxa-.

Sobre la primera notícia, poca cosa a dir. Els hereus de Bowie han venut el seu cançoner a Warner, que ha invertit una suma de diners estratosfèrica en un actiu segur –el catàleg d'un artista llegendari-, tal i com altres corporacions han fet darrerament amb els drets de les cançons d'altres gegants com Dylan o Springsteen. Les formes més salvatges del capitalisme devorant el poc romanticisme que li queda a la indústria musical, però res que no es pogués veure a venir des del dia que vam acceptar comprar a través d'entitats bancàries les entrades per assistir als concerts dels nostres artistes preferits.

I què podem dir sobre "Toy"? Doncs que probablement sigui el primer gran àlbum de 2022, tot i haver-se gravat l'any 2000. Quan Virgin es va negar a publicar-lo perquè no ho veia clar, Bowie va marxar a Columbia –i va començar a treballar en el que esdevindria el monumental "Heathen" (2002), que al seu dia va suposar una mena de retorn per la porta gran-. Una col·lecció de cançons dels primeríssims anys de la seva carrera, regravades amb la banda que l'acompanyava aleshores –Earl Slick, Gail Ann Dorsey, Mike Garson i companyia- i amb uns acabats que les presenten tan fresques avui com ho haurien fet 22 anys enrere.

Sorprèn, d'entrada, un "I Dig Everything" que no hauria desentonat al repertori de Tin Machine, també la dinàmica lectura d'un "You've Got a Habit of Leaving" que sembla fet per passar la mà per la cara de tot el rock de masses britànic post-Britpop. O un "London Boys" que guanya serenor i solemnitat amb uns arranjaments que li fan molt més que justícia. I després hi ha aquell "Can't Help Thinking About Me" que Bowie ja havia reinterpretat en directe a l'època i que substitueix l'accent barroc de la versió original per uns acabats que sintonitzen plenament amb la generació indie de principis de segle.

La gestació de "Toy" s'emmarca en un any decisiu a la carrera de Bowie. Un exercici, el 2000, durant el qual va protagonitzar una apoteòsica actuació al festival de Glastonbury amb un repertori farcit de clàssics, reconciliant-se amb un sector important del seu públic –aquell que no havia acabat d'entendre alguns dels seus moviments durant les dècades dels 80 i els 90- i, sobretot, amb ell mateix. També és la banda sonora per fi oficialitzada d'uns dies en què Bowie no era ni de bon tros la figura intocable que acabaria esdevenint durant els darrers anys de la seva vida –qui ho diria avui, que una vegada hi va haver una discogràfica capaç de negar-se a publicar un disc d'ell?-, i mirava enrere per retrobar-se ell mateix. Molt més que una curiositat.

Calvin Simon (1942-2022)

CALVIN SIMON
(1942-2022)

Aliat clau de George Clinton a l'hora de posar algunes de les bases del funk tal com molts l'hem arribat a conèixer, també de la música afroamericana de les passades cinc dècades, Calvin Simon va ser un dels pilars del col·lectiu P-Funk juntament amb el mateix Clinton. Havien començat junts amb el grup de doo wop The Parliaments, llavor de la qual sorgirien els essencials projectes Parliament i Funkadelic. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

R.I.P. Chris Broderick

Chris Broderick.

Ha mort Chris Broderick, meitat de The Singing Loins, aquell duet de folk del Delta de Medway que tant podia apuntar al folk més visceral com al punk més primitiu, sempre des d'una òptica minimalista que l'emparentava amb òrbites com l'antifolk. Formats el 1990 i apadrinats per tot un Billy Childish –amb el qual van gravar el notable "At the Bridge" (1990)-, van esdevenir com aquest últim un nom de culte que caldria reivindicar més sovint. Broderick ens ha deixat víctima d'un càncer.

Sidney Poitier (1927-2022)

SIDNEY POITIER
(1927-2022)

Si el món de la música va tenir el soul, el del cinema va tenir a figures com la de Sidney Poitier. El primer actor negre que va guanyar un Oscar, però sobretot un referent per a diverses generacions d'afroamericans que, a través de pel·lícules com "Lillies of the Field" (1963), "To Sir, with Love" (1967) o "In the Heat of the Night" (1967), van entendre per fi que una altra realitat era possible. Serà per sempre més la d'aquest darrer film, tot un al·legat contra la discriminació racial que va dirigir Norman Jewison, una de les actuacions més recordades de Poitier. Una d'aquelles interpretacions que valen molt més que un refotut guardó. I un d'aquells intèrprets que van ser capaços d'alterar l'estat de les coses, dins i fora de la pantalla.

Bowie celebra 75 anys

David Bowie - Foto Collection Christophel.

David Bowie celebra avui 75 anys. No els hauria celebrat, els celebra. Perquè les persones se'n van però la seva obra perdura. L'home nascut David Robert Jones va morir el 10 de gener de 2016 –dos dies després d'haver fet 69 anys-. Però David Bowie, la seva creació, és etern.

Elvis Presley, vist per Alfred Wertheimer

Una de les imatge més icòniques d'Elvis Presley, escoltant una presa de "Don't Be Cruel",

el 2 de juliol de 1956 als estudis d'RCA a Nova York - Fotos Alfred Wertheimer.

L'any 1956 va ser un exercici clau a la trajectòria vital i artística d'Elvis Presley. Però també ho va ser a la del fotògraf Alfred Wertheimer, qui va documentar l'ascens de Presley fins a les més altes esferes i la seva consolidació com a Rei del rock'n'roll i icona de ple dret de la cultura pop. Tot va començar el mes de març d'aquell mateix 1956, quan RCA li va encarregar que fotografiés el seu nou talent amb finalitats publicitàries.

El de Tupelo, aleshores encara un jove rebel i amb ganes de menjar-se el món, era tan carismàtic com accessible per a un professional com Wertheimer, que el va immortalitzar a l'estudi i a l'escenari però també va poder conviure amb ell en la seva intimitat. El resultat d'aquell encàrrec va ser l'obra definitiva del fotògraf, també el testimoni clau d'un dels episodis que van definir el segle XX. Coincidint amb el que hauria estat el 87è aniversari d'Elvis Presley, en recuperem algunes instantànies.

El Rei amb una fan, al backstage del Mosque Theater de Richmond, Virginia.

Elvis Aaron Presley, icona del rock'n'roll i la cultura pop, vist de molt a prop.

El Rei a l'escenari. Wertheimer va batejar aquesta fotografia amb el títol d'"Starburst". No
cal explicar per què. Tampoc cal afegir-hi res més.

La prèvia del divuitè Tastautors, a El 9 Nou

El Tastautors és a punt de desplegar el cartell de la seva divuitena edició, on destaca la presència de Roger Mas, El Petit de Cal Eril, i el concert exclusiu Trestautores amb Paula Grande, Gessamí Boada i Magalí Sare. Serà a partir del 29 de gener al Teatre Auditori Cardedeu, on també actuaran Pau Roget, Isabel Vinardell i Marc Parrot. Abans, La Ludwig Band, Ariox i Joan Colomo actuaran al Tarambana en el marc de l'Off Tastautors. Avui en fem la prèvia a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Peter Bogdanovich (1939-2022)

PETER BOGDANOVICH
(1939-2022)

Una crònica acurada de què significa ser adolescent en un poble perdut on mai no passa res i l'acció se l'ha de fer un mateix. També un cant a les bondats dels vells cinemes de poble, autèntics santuaris que han servit de refugi a tantíssimes ànimes inquietes, símbols d'un temps en què el món solia anar més a poc a poc i ser més digerible. Ens ha deixat Peter Bogdanovich, el cineasta que va portar a la gran pantalla "The Last Picture Show" (1966), la novel·la definitiva de Larry McMurtry –la pel·lícula es va estrenar el 1971 amb el mateix títol-. Exponent d'allò que es va anomenar New Hollywood, també va dirigir entre d'altres "Paper Moon" (1973), adaptació cinematogràfica d'una altra novel·la de pes, "Addie Pray" (1971), de Joe David Brown, i el documental "Runnin' Down a Dream" (2007), sobre Tom Petty and The Heartbreakers.

"Cry Macho" (2021)

Eastwood i Minett, en un fotograma de "Cry Macho".

A la primera escena de "Cry Macho" (2021), l'última pel·lícula de Clint Eastwood –qui amb nou dècades vitals a l'esquena encara assumeix el repte de dirigir la cinta i encapçalar-ne el repartiment-, el propietari d'una explotació agrícola de Texas ve a dir-li a un dels seus exempleats, un vell criador de cavalls i antic astre del rodeo, que està acabat i que ja no hi ha lloc per a ell en un món que, agradi o no, canvia a mida que passen els anys. A la qual cosa es limita a respondre l'ancià exempleat amb tota l'elegància de qui es pot contemplar ell mateix com un supervivent en un món a la deriva, tot deixant el seu interlocutor amb un pam de nas.

El cap de l'explotació és el sempre oportú Dwight Yoakam en un paper secundari que li sembla fet a mida. L'exempleat, el protagonista de la pel·lícula, és el mateix Eastwood. L'escena en qüestió, gairebé es pot interpretar com un diàleg del veterà cineasta –i de tot allò que representa a aquestes alçades, que no és poc- amb un món que evoluciona cada dia més ràpid però no necessàriament en la direcció més adequada. En aquest sentit, potser "Cry Macho" no sigui el film més inspirat del seu autor, però ve a recordar i a refermar el valor de l'experiència, de tota una vida dedicada en cos i ànima al setè art, davant dels cants de sirena del hype i la immediatesa.

"Cry Macho" és una road movie ambientada a finals dels 70 en terres mexicanes, on el protagonista ha de rescatar el fill –interpretat per un revelador Eduardo Minett- del seu antic cap de l'entorn tòxic de la seva mare. L'argument, en tot cas, és el de menys, quan la pel·lícula ve a ser l'enèsima prova de vida d'un Eastwood visiblement erosionat pels anys que no perdonen, però encara en plenes facultats. Una obra possiblement menor dins del seu cànon –la història hauria pogut donar molt més suc-, però en tot cas una cinta que diu de bon principi tot allò que ha vingut a dir –possiblement aquest sigui el problema, que després d'una escena inicial com la que es marquen Eastwood i Yoakam, poca cosa més cal afegir-.

Menció a part mereix la peça central de la banda sonora, "Find a New Home", una estripada balada country que signa Mark Mancina –autor de tota la música de la pel·lícula- i interpreta Will Banister, un d'aquells jornalers nats que solen transitar per les carreteres secundàries de la música d'arrel nord-americana. Eastwood i Mancina li han donat una bona empenta a l'hora d'arribar al gran públic –o com a mínim a un públic més ampli-, cosa que els honra. I els més curiosos, aquells que s'hagin decidit a explorar la seva discografia, hauran descobert àlbums tan reivindicables com "Turn Back Time" (2012) o el seu llançament més recent, "Everything Burns" (2020), que de ben segur hauran fet les delícies del mateix Yoakam.

Fantasia i convenció

Cavalcada de Reis a Granollers, ahir a la tarda.

La fantasia, no pas com a substitutiu de la realitat sinó com a fruit d'una convenció que ens diu que tal nit com la d'ahir, Nit de Reis, l'hem de viure amb aquella il·lusió que brillarà per la seva absència durant els onze mesos que tenim per davant fins que torni a ser Nadal.

La d'ahir és aquella nit en què tots creiem, o fem veure que creiem, que uns éssers màgics ens vindran a recompensar per tota la bondat que hem fet al llarg de l'any. De la mateixa manera que ara fa un mes ens vam voler creure que tots els mals d'aquest món s'arreglen fent una donació a la campanya solidària de torn. Sí, novament la fantasia.

La Nit de Reis, amb tota la seva pompa, és l'últim alè del Nadal. L'última empenta de la campanya comercial més agressiva de l'any –sí, la més agressiva, per molta lluminària i molta cançoneta cantada amb veu angelical que ens posin al davant-. També el cant del cigne de tota la il·lusió i de tota la solidaritat tan pregonades durant l'últim mes.

D'aquí a 48 hores s'haurà acabat el Nadal. S'hauran apagat els llums, hauran deixat de sonar les nadales, i tota la màgia, tota la il·lusió, tota la solidaritat i totes les declaracions de bones intencions marxaran per on van venir. S'acabarà la fantasia i s'imposarà la realitat amb tot el seu rigor, fruit de la mateixa convenció que ens ha regit durant el darrer mes.

Bon dia de Reis a tothom, espero que hagin fet bondat i que Ses Majestats els ho hagin pagat portant-los moltes coses. A mi m'han portat carbó en quantitats industrials, cosa que posa en entredit la meva virtut però vol dir que he ben aprofitat els últims dotze mesos.

El noble art dels àlbums de versions

Los Lobos saluden la ciutat de Los Angeles.

Els discos de versions. Aquells artefactes de vegades aplaudits, d'altres incompresos, que poden fer-se amb més o menys gràcia però en tot cas solen revelar una part essencial de la naturalesa i el discurs de qui els signa: els referents i les influències que han marcat el camí d'un determinat grup o artista i l'han portat a ser qui és. M'agradaria fixar-me avui en quatre àlbums de versions que han vist la llum durant els darrers mesos, facturats per bandes que poca cosa tenen a veure entre elles però que efectivament han posat el seu adn al descobert tot portant al seu terreny una sèrie de composicions alienes molt ben triades.

Comencem parlant del cas més recent, el d'uns Deep Purple que han lliurat el seu primer àlbum de material aliè més de cinc dècades després d'haver-se donat a conèixer, justament, amb una versió del "Hush" de Joe South. "Turning to Crime" (2021), es titula, i serveix als britànics per fer-se seus tota una sèrie de clàssics de Love, Huey "Piano" Smith –un "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" amb cita inclosa a "Smoke on the Water"-, The Yardbirds o Little Feat. Sorprenen especialment tries com "Watching the River Flow" (Bob Dylan) o "The Battle of New Orleans" (Johnny Horton), i es treuen pràcticament mig segle de sobre amb la refrescant i vital lectura del "Jenny Take a Ride!" de Mitch Ryder i els Detroit Wheels. El so d'una banda passant-so de fàbula.

També semblaven passar-s'ho bé, i de quina manera, Los Lobos durant la gravació de "Native Sons" (2021). A diferència dels britànics, els californians, com a banda gairebé paradigmàtica d'allò que s'anomena música mestissa, sí que havien amanit els seus repertoris amb abundant material aliè al llarg dels anys –tota una generació va arribar a descobrir el catàleg de Ritchie Valens a través seu-. En aquest cas fan un tribut a la seva ciutat, Los Angeles, mitjançant una selecció de peces que ressonen a tot allò que hi ha entre els turons de Hollywood, les platges de Venice i Santa Monica, i la inabastable conurbació que s'estén per South Central i East L.A. Clàssics dels Beach Boys, Jackson Browne o Buffalo Springfield, també tries menys evidents de gent com The Midniters o The Jaguars, donant forma a un conjunt tan coherent com consistent. Tant de bo tingui una segona part.

I si uns reten homenatge a la seva ciutat, d'altres opten per fer un tribut a un àlbum sencer. És el cas de Tedeschi Trucks Band, que van sumar esforços amb Trey Anastasio de Phish per regravar en directe, de dalt a baix i a la seva manera el clàssic "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) de Derek and The Dominos, poc després que se'n commemorés el 50è aniversari. El resultat, titulat "Layla Revisited (Live at Lockn')" (2021), és fidel a l'original però alhora aporta prou matisos perquè l'escolta resulti qualsevol cosa menys previsible. No oblidem que Derek Trucks –sí, el nom de pila li ve d'on li ve-, més enllà de la connexió amb la nissaga familiar i musical de Duane Allman, va arribar a tocar part d'aquest repertori amb el mateix Clapton ara fa poc més d'una dècada. El disc entra prou bé, i quan finalment sona la peça titular un només pot desitjar haver estat entre els afortunats que van poder assistir al concert de torn.

Ja per anar acabant, el que possiblement sigui el cas més sorprenent de tots. Mayhem fent versions de punk rock. Una afirmació que hauria sonat a provocació, fins i tot a heretgia, fa cosa de tres dècades, però que avui és una realitat de les que desafien tabús, trenquen esquemes i esborren falsos mites. Sí, la banda més icònica del black metal norueg també porta el punk al seu adn –al marge de la crònica negra i de les connotacions paganes, l'escena que es va desenvolupar a Noruega durant la primera meitat dels 90 bevia directament de l'ètica punk-. No han fet un disc sencer de versions, sinó un doble ep, "Atavistic Black Disorder / Kommando" (2021), la segona meitat del qual consta d'originals de Discharge, Dead Kennedys, Rudimentary Peni i Ramones –un "Commando" realment sorprenent-. La fina línia que pot arribar a separar el punk rock més animal del metal extrem més bàsic i visceral.

Joan Vinyals (1958-2022)

JOAN VINYALS

(1958-2022)

No és exagerat afirmar que Joan Vinyals havia tocat amb tothom, o gairebé. La trajectòria d'aquest genial i versàtil guitarrista enllaça la Companyia Elèctrica Dharma amb Los Rebeldes, Gato Pérez amb Névoa, Ia & Batiste amb Laura Simó, i la llista podria anar molt més enllà. Estretament lligat a Santiago Auserón, qui el considerava com un dels seus grans aliats tant a l'estudi com a l'escenari, també va tenir temps de traçar una trajectòria en solitari que darrerament havia donat fruits tan destacables com "Res no és igual" (2017). Ens ha deixat a l'edat de 63 anys.

Una conversa de supermercat

Judy Garland en un fotograma de "Meet Me in St. Louis".

Ahir al vespre, de camí cap a casa, em vaig aturar en un supermercat a comprar quatre coses per sopar. Sonava de fons "Have Yourself a Merry Little Christmas", el popular estàndard nadalenc, en una versió que no vaig poder identificar i que distava de trobar-se entre les millors, però en tot cas es deixava escoltar sense problemes i feia companyia durant la recta final del dia. Mentre caminava per un passadís ple d'ampolles de plàstic i llaunes de begudes ensucrades, vaig poder sentir la conversa entre dues dependentes i una clienta que es queixaven del fil musical. Val a dir que la clienta era qui més èmfasi posava a l'hora d'expressar el seu malestar envers una cançó que trobava, va dir, avorrida.

Em van venir ganes d'explicar-los, a totes tres –però sobretot a la clienta-, que aquella peça que tan "avorrida" els semblava és un dels estàndards més preciosos i més preuats de la música pop del segle passat. Que l'havien compost dos senyors compositors com eren Ralph Blane i Hugh Martin perquè la cantés Judy Garland a la pel·lícula musical "Meet Me in St. Louis" (1944), de Vincente Minnelli. Que d'això ja fa gairebé vuit dècades, i que des d'aleshores l'han cantat gegants com el mateix Sinatra. Que aquí segueix, sonant com si no hagués passat el temps i que, en definitiva, hi ha molt més bon gust en una sola estrofa d'aquella cançó tan "avorrida" que no pas en tota la decoració nadalenca del supermercat de torn.

Però vaig preferir callar, fer la compra tan ràpid com vaig poder, arribar a casa i punxar el disc de la Garland que sona mentre escric aquestes línies. Si el món se n'ha d'anar a la merda, com a mínim que m'agafi gaudint d'allò que m'agrada i, sobretot, ben lluny de la resta de la humanitat.

L'any de Soylent Green

Aquest any 2022 que tot just acabem d'estrenar convida a recuperar aquell clàssic de culte del cinema de ciència-ficció que és "Soylent Green". Una distopia que va dirigir Richard Fleischer el 1973 amb Charlton Heston encapçalant el repartiment, i que justament s'ambientava durant el present exercici. Un 2022 estèticament diferent de com l'hem acabat coneixent, però igualment distòpic en una nova mostra de com de vegades la ficció pot anticipar-se a la realitat.

"Soylent Green" situa la seva acció en un món superpoblat i devastat pels efectes de l'activitat humana, on l'escassetat d'aliments i recursos bàsics es troba a l'ordre del dia, i un simple pot de confitura pot costar una autèntica fortuna. Un món on una gran corporació ha tret partit de la crisi global i sistèmica tot posant en circulació unes píndoles alimentàries que responen justament al nom de Soylent Green, que darrere dels seus efectes aparentment miraculosos amaguen un terrible secret.

Descobrir aquest secret, és clar, comporta endinsar-se al cor de la bèstia i enfrontar-se a una d'aquelles multinacionals que actuen a la pràctica com governs (no necessàriament) a l'ombra. És possible que tot plegat els resulti força familiar a aquestes alçades de la pel·lícula pandèmica. En cas contrari, només els cal fer un cop d'ull a la brutalitat amb què les forces de seguretat neerlandeses van reprimir fa dos dies una protesta contra l'eufemísticament anomenat passaport sanitari a Amsterdam.

Si un episodi com aquest passés a Hong Kong o a Veneçuela obriria TOTS els informatius. Però passa en una capital europea, i els manifestants no s'oposen a un govern incòmode per a Occident, sinó a unes restriccions sanitàries que vulneren llibertats i drets fonamentals. I en canvi ningú en parla i tothom calla, començant per una esquerra cada dia més acomplexada, que amb el seu silenci tan sols adoba el terreny a tots els populismes (de dretes) que vindran.

Les nadales d'Ignasi Terraza i Randy Greer, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al concert que Randy Greer i Ignasi Terraza han ofert al Teatre Can Rajoler de Parets del Vallès. Nadales a ritme de swing, bebop i rhythm & blues, al capdavant d'un sextet format per tota una colla d'astres del jazz autòcton i amb Andrea Motis com a convidada. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Joan Soler i Amigó (1941-2022)

JOAN SOLER I AMIGÓ
(1941-2022)

Ha mort a l'edat de 80 anys l'escriptor i pedagog Joan Soler i Amigó, gran coneixedor i divulgador de la cultura popular catalana a través de projectes com l'enciclopèdia Tradicionari. En l'àmbit melòman el recordarem sobretot com l'autor de la traducció al català de l'estàndard del folk nord-americà "Red River Valley" ("La Vall del Riu Vermell"), també de les lletres de cançons interpretades per figures com Xesco Boix o Jaume Arnella –"Les rondes del vi", per exemple-.

R.I.P. Ted Gardner

Fundador del Lollapalooza original.

Mànager i director artístic de llarg recorregut a la seva Austràlia natal, Ted Gardner serà recordat sobretot com un dels pares d'aquell festival de festivals de l'era alternativa dels 90 que va ser el Lollapalooza. El va impulsar juntament amb Perry Farrell de Jane's Addiction com un gran esdeveniment itinerant que havia de marcar alhora el comiat de la banda de Los Angeles el 1991, de la qual era Gardner el representant des que s'havia instal·lat als Estats Units dos anys abans. Com va acabar-se convertint el Lollapalooza de Farrell i Gardner en l'actual Lollapalooza de les grans multinacionals? Bé, aquesta és una història que caldria explicar a part i que podríem enllaçar amb la banalització de conceptes com indie o alternatiu, durant les passades dues o tres dècades, per part de la gran maquinària d'aquest monstre que ha esdevingut la indústria de la música en directe. Gardner va morir el passat 28 de desembre.