Ahir vam viure una experiència gairebé metafísica de la mà d'Arnau Obiols, que va presentar el seu projecte "Tost" a l'era de Can Plans, una masia aïllada a mig camí dels termes municipals de la Garriga i el Figaró, al cor del Montseny. Tot el pes de la tradició pirinenca dialogant amb el present, i la immensitat del medi natural com a marc de fons. Prèviament, el públic havia caminat durant dues hores per la muntanya per assistir al concert, emmarcat en el 10è Festival de Jazz de La Garriga i amenitzat amb el teatre de carrer de la companyia local Artristras. Ho expliquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.
dilluns, 31 de maig de 2021
L'experiència metafísica amb Arnau Obiols, a El 9 Nou
Ahir vam viure una experiència gairebé metafísica de la mà d'Arnau Obiols, que va presentar el seu projecte "Tost" a l'era de Can Plans, una masia aïllada a mig camí dels termes municipals de la Garriga i el Figaró, al cor del Montseny. Tot el pes de la tradició pirinenca dialogant amb el present, i la immensitat del medi natural com a marc de fons. Prèviament, el públic havia caminat durant dues hores per la muntanya per assistir al concert, emmarcat en el 10è Festival de Jazz de La Garriga i amenitzat amb el teatre de carrer de la companyia local Artristras. Ho expliquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.
Kristallnacht, a El 9 Nou
Granollers commemora avui el 83è aniversari del primer bombardeig feixista que va patir la ciutat durant la Guerra Civil. Coincidint amb els actes commemoratius, el Centre de Cultura per la Pau Can Jonch acull aquests dies una instal·lació efímera del col·lectiu artístic Kristallnacht que reflexiona sobre conceptes com l'èxode o l'exili, que malauradament encara es troben d'actualitat vuit dècades després. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.
50 anys de "Man in Black"
No sol trobar-se "Man in Black" (1971) entre les obres més referenciades de Johnny Cash, tot i que la peça que el titula va esdevenir un dels pilars del cançoner del seu autor, fins al punt d'atorgar-li el sobrenom que l'acompanyaria fins al final dels seus dies. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'un àlbum sovint passat per alt però en qualsevol cas reivindicable. Una col·lecció de cançons on l'Home de Negre revelava per enèsima vegada i sense pèls a la llengua el seu vessant més compromès.
Com a mostra més evident, la citada peça titular. Una declaració de principis i d'intencions on Cash es proclamava portaveu de totes aquelles ànimes a qui el sistema i la societat han donat l'esquena o han deixat de banda. Un antihimne de cap a peus, al qual cal sumar "Singin' in Viet Nam Talkin' Blues", un cant als horrors de la Guerra del Vietnam en la tradició de peces com "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie. També "Ned Kelly", una sentida balada sobre el bandoler australià Ned Kelly, a qui bé podria haver dedicat la lletra de "Man in Black".
Enregistrat amb el suport de vells coneguts com Carl Perkins, Marshall Grant, Norman Blake o, és clar, June Carter, "Man in Black" també contenia peces de temàtica espiritual com "I Talk to Jesus Everyday" –original de Glen B. Tubb- o la inicial "The Preacher Said 'Jesus Said'", gravada a duet amb el reconegut predicador Billy Graham. Tot un contrast amb la tònica general de l'àlbum. A saber què devia pensar Graham, un fervorós partidari de la intervenció nord-americana al Vietnam, d'alguna de les pistes anteriorment citades.
Ressons pirinencs al Montseny
diumenge, 30 de maig de 2021
Steppenwolf en un pati escolar
![]() |
Steppenwolf. |
Dies enrere, de camí cap a la feina, vaig passar caminant pel costat d'una escola. Al pati, desenes d'alumnes de parvulari ballaven i saltaven –amb distància i mascareta, que no s'espantin els inquisidors de torn- al ritme d'una cançó que convidava a qualsevol cosa menys a romandre assegut. I no, no era cap cançó de la Dàmaris Gelabert ni de les Macedònia. Era el "Born to Be Wild" d'Steppenwolf. I que bé que s'ho passava la canalla. I quin encert, això de descobrir-los la música tal com raja i sense llenguatges infantilitzats.
Dani Karavan (1930-2021)
(1930-2021)
dissabte, 29 de maig de 2021
Florian Pilkington-Miksa (1950-2021)
Visibilitzar l'èxode
![]() |
La instal·lació de Kristallnacht, ahir a Can Jonch. |
Figures de fang il·luminades amb espelmes, brillant en la foscor acompanyades d'una peça d'art sonor, per a visibilitzar el drama de l'èxode i l'exili. Una instal·lació efímera del col·lectiu artístic Kristallnacht, que anys enrere va commemorar l'aniversari de la Nit dels Vidres Trencats al festival Lluèrnia d'Olot, i que aquest cap de setmana es pot visitar al Centre de Cultura per la Pau Can Jonch de Granollers, en el marc dels actes commemoratius del 83è aniversari del bombardeig que va patir la ciutat durant la Guerra Civil.
divendres, 28 de maig de 2021
Guitarra, baix i bateria - Programa 287
![]() |
Bob Dylan, vuit dècades molt ben portades. |
Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Mike Edison amb Guadalupe Plata, Dinosaur Jr. i Errol Linton. Música a la pantalla amb Blind Melon i el Festival d'Eurovisió. Lisèrgia afrollatina amb Discos Machuca i Nemegata. I un homenatge a Bob Dylan amb motiu del seu 80è aniversari. Disponible en podcast.
L'Any Triadú, a El 9 Nou
Granollers commemorarà aquest dilluns, 31 de maig, el 83è aniversari del primer bombardeig feixista sobre la ciutat durant la Guerra Civil. La commemoració coincideix amb el centenari d'un referent de les lletres catalanes com és l'escriptor, docent i crític literari Joan Triadú, molt vinculat a la capital vallesana durant la guerra i testimoni directe de l'atac aeri. La biblioteca Can Pedrals el recorda aquests dies amb una exposició emmarcada en el calendari de l'Any Triadú. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.
50 anys d'"Every Picture Tells a Story"
Ha plogut molt des d'aleshores, però hi va haver un temps en què escoltar a Rod Stewart era la cosa més cool del món. És clar que en aquell moment, durant la primera meitat de la dècada dels 70, el londinenc no actuava en saraus dignes de la llotja del Bernabéu sinó que representava tot allò que les ments benpensants d'aquest món mai podran arribar a entendre. A saber, una festa sense límits a ritme de soul i rock amb accent blues i acabats orgànics, ben ruixats amb la beguda espirituosa que un tingués a mà en aquell precís instant.
dijous, 27 de maig de 2021
The Spiratones
![]() |
Genuí instro surf des del nord d'Anglaterra. |
L'arribada de les temperatures càlides i els dies llargs sempre és una bona ocasió per a refrescar-se tot descobrint noves bandes de genuí surf rock. The Spiratones és un quartet de la localitat d'Ulverston, al nord-oest d'Anglaterra, que defineix el seu discurs com a solar powered surf instro-music. Van publicar l'any passat el seu primer àlbum, "Sunworshipper", després d'un ep i un parell de singles que ja havien apuntat maneres.
El plàstic en qüestió conté una desena de pistes a mig camí del més frenètic instro surf –"Bustin'", "The Walnut Whip"- i les tonalitats més crepusculars del rock'n'roll d'estètica noir –atenció a "Blood Moon" i els seus hipnòtics repunts de cinència-ficció-. A més, la caràtula del disc és una postal surfer de les que entren a primera vista. Disponible a Bandcamp en format digital i en una llaminera edició limitada a 50 còpies en disc compacte. No deixin vostès d'adquirir la seva.
"Els Segadors", segons Sare i Fortià
![]() |
Fortià i Sare, actuant a la presa de possessió d'Aragonès, el passat 24 de maig – Foto Generalitat de Catalunya. |
Si encara no n'havíem tingut prou amb tot el soroll generat per la suposada (i en tot cas ben publicitada) clenxa de l'enèsim enfant terrible eurovisiu, l'altre tema estrella del que portem de setmana sembla ser el debat sobre si és pertinent o no que dos artistes joves i amb talent facin el que els roti amb un himne que, com tots els himnes, pateix de tants anys tancat amb pany i clau en una vitrina plena de formol. Parlo, és clar, de la versió d'"Els Segadors" que es van marcar dues figures a l'alça de l'escena jazzística catalana com són Magalí Sare i Manel Fortià, durant la presa de possessió de Pere Aragonès com a President de la Generalitat.
Personalment, vaig trobar força descafeïnada la lectura que el contrabaixista i la vocalista van realitzar de l'himne de Catalunya, més encara tenint en compte el bon gust de boca que m'havia deixat la seva actuació recent al Jazz Granollers Festival tot presentant el notable "Fang i núvols" (2020). No passa res: ni el meu criteri és absolut, ni és aquest el primer cop en què uns artistes que trobo interessants ofereixen una actuació que no m'acaba de convèncer. Però em pregunto si molts dels detractors que porten ben bé tres dies disparant a matar, s'han parat a escoltar l'àlbum en qüestió i a descobrir un discurs, el d'aquest genial duet, que explica la seva personal aproximació a una peça com "Els Segadors".
dimecres, 26 de maig de 2021
Maurici Ribera - "Eternitat etèria"
Setmanes després d'haver-se destapat amb "Naixement-Vida" (El Mamut Traçut), Maurici Ribera (The Missing Leech, Espígol) presenta una nova peça signada amb el seu propi nom i emmarcada en la banda sonora del curtmetratge "M Una altra mirada" (2020). En aquest cas es tracta d'un tema instrumental titulat "Eternitat etèria", de naturalesa experimental i hipnòtica, que juga amb registres com la psicodèlia o fins i tot l'ambient. Sense deixar de banda els lligams del manresà amb l'estètica antifolk, es pot contemplar aquesta pista com un dels seus treballs més atrevits i trencadors. Disponible a Bandcamp.
El posat i la provocació
![]() |
Johnny Thunders: Posats a parlar de provocació, citem l'article genuí. |
Coses d'aquests temps absurds que ens ha tocat viure. Portem tres dies parlant de l'enèsim guanyador d'aquest terreny més que pantanós que és el festival d'Eurovisió, però no pas per motius de caire musical sinó, tal i com marquen els cànons del moment, per l'anècdota protagonitzada pels afortunats de torn. Fins al punt que el debat va ben servit i té les d'anar per llarg per molt que el propi certamen hagi emès un comunicat desmentint sospites, per allò de sortir del pas i calmar els ànims. Va esnifar el cantant de Maneskin una ratlla de coca en directe o no la va esnifar?
dimarts, 25 de maig de 2021
Dicotomia paisatgística
Palou, Granollers, 22 de maig de 2021. |
A la meitat superior de la imatge, el nucli rural de Palou, un oasi verd situat a l'extrem sud del terme municipal de Granollers. A la meitat inferior, l'acumulació de contenidors d'escombraries que ocupa en l'actualitat bona part de la superfície de l'antic camp de futbol de Palou, on 50 anys enrere va tenir lloc l'històric Festival de Música Progressiva de Granollers. La fotografia, realitzada ara fa tres dies, il·lustra la dicotomia entre allò idíl·lic, en aquest cas un paisatge rural, i allò que la nostra societat tendeix a amagar pel fet de no resultar tan agradable a la vista, com són els residus que ella mateixa produeix. De la mateixa manera que el blanc no pot existir sense el negre, les postals més idíl·liques d'aquest món nostre no es poden explicar sense aquelles zones ombrívoles que tendim a tapar, obviar o maquillar.
Woog Riots celebren els 80 anys de Dylan
![]() |
El duet alemany saluda la llegenda de Minnesota. |
Woog Riots es van sumar a la seva particular (i original manera) als actes d'homenatge a Bob Dylan amb motiu del seu 80è aniversari. Els alemanys van optar per compondre una cançó dedicada a l'autor de "Blonde on Blonde" (1966), titulada simplement "Bob Dylan", carregada de ganxo melòdic i gravada a baixa fidelitat, tal i com marquen els cànons estètics del duet de Darmstadt. Per acabar d'arrodonir la jugada, la van presentar amb un simpàtic videoclip pel qual havien convidat prèviament amics d'arreu del món a filmar-se exhibint les seves obres preferides del de Minnesota. S'hi deixen veure, entre d'altres, habituals de l'escena antifolk d'ambdós costats de l'Atlàntic com Jeffrey Lewis, Matthias Kom (The Burning Hell) o Maurici Ribera (The Missing Leech). Disponible a Youtube.
dilluns, 24 de maig de 2021
Ariox, a El 9 Nou
Cançons sobre l'ara i l'aquí, embolcallades amb una estètica lo-fi que reforça encara més el seu caràcter proper i immediat. Parlem amb Ariox del seu segon ep, "Ens hem deixat els fogons encesos i s'ha cremat la cuina" (2021, Luup Records). L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.
Vuit dècades amb Dylan
Edició limitada amb llampant vinil groc del monumental 'Rough and Rowdy Ways'. |
Com la gran majoria vaig arribar a Bob Dylan a través de la seva música, concretament els clàssics de la dècada dels 60. Posteriorment vaig anar explorant tot el gruix de la seva trajectòria –encara ho estic fent, i el que em queda- i em vaig deixar seduir per aquelles lletres que al seu dia li van valer un Nobel. Amb el pas del temps, l'autor de "Like a Rolling Stone", "Simple Twist of Fate" i "Not Dark Yet" va acabar esdevenint també un dels meus grans referents més enllà de l'àmbit estrictament musical.
diumenge, 23 de maig de 2021
Imatges que sonen
Ja fa més de deu anys que el manresà Sergi Vila es dedica a fotografiar l'escena musical underground de casa nostra i de més enllà. Per davant del seu objectiu hi han passat exponents de pes de la música alternativa que van de Budellam a Zeidun, a qui considera com els seus grans referents. I és habitual trobar-lo, sempre ben equipat amb la seva càmera, en entorns com els de l'Actitud Fest de Vidreres, Som del Montseny o l'espai Dràstik Punkaires de Granollers, on ahir va exposar una vintena llarga d'instantànies captades durant l'última dècada i mitja. El seu estil és tan personal com intransferible, i les seves imatges solen captar el ritme habitualment frenètic dels esdeveniments que retrata. Si les fotografies sonessin, les de Sergi Vila ho farien de ben segur amb el volum a l'onze.
Palou, 50 anys després
El camp de futbol de Palou, on ara fa 50 anys s'estava acabant de celebrar el Festival de Música Progressiva de Granollers. La fotografia és d'ahir a la tarda i s'hi pot apreciar l'estat de degradació en què es troben les instal·lacions. Mig segle enrere, aquest recinte acollia un esdeveniment històric i pioner –el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol- amb actuacions com les d'Smash, Pan & Regaliz, Tapiman o els Màquina! d'Emili Baleriola i Carles Benavent, noms forts d'un cartell que encapçalaven els mítics Family de Roger Chapman. Avui ofereix l'aspecte desolador d'un magatzem (o un cementiri?) de contenidors d'escombraries on les males herbes creixen tan fortes com l'oblit. Els efectes del pas del temps com a metàfora d'on som i cap a on anem.
dissabte, 22 de maig de 2021
Roger Hawkins (1945-2021)
(1945-2021)
50 anys del Festival de Música Progressiva de Granollers
Avui fa 50 anys que el camp de futbol de Palou va acollir el Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment pioner, el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol, que va reunir en un mateix escenari el més destacat del rock progressiu autòcton, de Màquina! a Smash passant per Tapiman, Pan & Regaliz o un jove Sisa, i va culminar amb l'apoteòsica actuació dels britànics Family, que pràcticament venien d'haver-ho petat l'any anterior a l'illa de Wight.
https://dancingwiththeclown.blogspot.com/2014/05/de-palou-la-b1-la-granollers-progressiva.html
divendres, 21 de maig de 2021
Dinosaur Jr. - "Sweep It Into Space" (2021)
Trenquen Dinosaur Jr. cinc anys de silenci discogràfic amb un àlbum, "Sweep It into Space" (2021, Jagjaguwar), que es publicita amb el reclam que suposa tenir tot un Kurt Vile a les tasques de producció. I la primera pregunta que caldria formular-se és si era realment necessari que el de Pennsilvània produís un àlbum dels de Massachusetts. No és per tirar pedres a la taulada de Vile, que al capdavall és un dels noms clau del rock nord-americà de la passada dècada. Més aviat és la constatació que el power trio format per J Mascis, Lou Barlow i Murph no requereix cap més ingredient que ell mateix a l'hora de fer-se valer.
50 anys de "What's Going On"
És curiós com algunes obres fonogràfiques publicades mig segle enrere segueixen adreçant l'ara i aquí amb més precisió i més determinació fins i tot que els llançaments de més rabiosa actualitat. Com a mostra "What's Going On" (1971), l'obra magna de Marvin Gaye i un dels títols més icònics del catàleg de Motown –si bé va sortir a través de la subsidiària Tamla-. També un dels àlbums més importants de la història del soul, essencial a l'hora d'entendre la naturalesa d'un gènere que tot just començava a fer-se gran quan el plàstic en qüestió va veure la llum, tal dia com avui de fa 50 anys.
"What's Going On" era un salt endavant per a Gaye en tots els sentits. A nivell sonor, trencava definitivament amb aquell so 100% Motown que durant la dècada anterior l'havia convertit en un dels noms forts de l'escuderia de Detroit, i apostava per textures més sofisticades i riques en matisos, esdevenint un dels models a seguir per la música afroamericana en anys posteriors i, en dècades posteriors, far de referència d'il·lustres deixebles com el Paul Weller solista. A nivell líric, Gaye prenia consciència en un cançoner que abordava les convulsions d'uns Estats Units immersos en la Guerra del Vietnam i on les tensions racials es trobaven a l'ordre del dia –algunes coses no han canviat gaire des d'aleshores-.
Plantejat com un disc conceptual, amb nou pistes que donaven veu a un veterà de la pròpia Guerra del Vietnam a la seva tornada als Estats Units, l'àlbum posava sobre la taula el racisme i el bel·licisme, però també la pobresa ("Inner City Blues") o fins i tot la consciència mediambiental ("Mercy Mercy Me"), una temàtica aquesta última que encara trigaria uns quants anys a trobar el seu lloc a l'agenda de la música pop. Pel que fa a la peça titular, va esdevenir per mèrits propis un dels grans himnes a la pau i als drets civils. Com a curiositat, "What's Going On" va ser el primer àlbum on la sempre ben engreixada secció instrumental formada per gegants com el baixista James Jamerson, va ser acreditada amb el nom de The Funk Brothers.
dijous, 20 de maig de 2021
Labasheeda - "Status Seeking" (2020)
Bandes que ens han sorprès en el passat i que ens segueixen sorprenent en el present. La gran majoria vam descobrir a Labasheeda fa cosa de sis anys, quan "Changing Lights" (2015) els va perfilar com l'híbrid a priori impossible entre uns Dirty Three i unes Sleater-Kinney. Després d'un llarg silenci discogràfic que ha servit entre d'altres coses per ampliar la formació a quartet, el combo neerlandès tornava a finals de l'any passat amb un cinquè àlbum, "Status Seeking", on segueix apostant per tots aquells elements que han definit el seu so fins a data d'avui. Electricitat descontrolada, tensió estructural, guitarres dissonants i una corrosiva secció de corda, amb la poderosa veu de Saskia van der Giessen com a fil conductor.
Trenquen el gel amb "Dark Dream", un rock'n'roll en fase terminal i de naturalesa subterrània, on tant ressonen les Slits com el contingent No Wave de finals dels 70. "Reunion" transita subtilment per les aigües més cristal·lines i clarobscures del post-punk, i "Interruption" prem l'accelerador al més pur estil dels Sonic Youth més urgents i directes, incloses unes guitarres enceses en permanent diàleg amb una hipnòtica i primitivista base rítmica –hi va haver un temps en què se suposava que el post-punk havia de ser això-. I després tenim l'atac frontal de "False Flag", un potent exercici de rock robust, gairebé metàl·lic, matisat per aquella secció de corda que ha esdevingut un dels grans trets distintius de la banda. Un dels moments àlgids d'un plàstic dels que marquen diferències.
Disponible a Bandcamp.
La deshumanització, primer pas cap a la barbàrie
![]() |
Woody Guthrie. |
Per més que m'hi esforci, no puc arribar a entendre què pot passar pel cap d'una persona, posem per cas un militar espanyol de servei a la frontera amb el Marroc, que llença al mar una altra persona, posem per cas un migrant que prova de traspassar aquesta línia divisòria, artificial com totes, com si es tractés d'un drap brut o d'una andròmina que ja no serveix. Ho sento, però no ho entenc.
Puc mig entendre que un polític doni l'ordre des de la distància, la seguretat i la impermeabilitat d'un despatx. Però no puc entendre que algú que tingui consciència de la seva pròpia humanitat sigui capaç d'executar-la pel simple fet que forma part de la seva feina –la banalitat del mal segons Hannah Arendt vindria a ser això-. I tampoc puc entendre que una imatge com aquesta no hagi motivat una onada d'indignació de les que fan caure governs –potser si això hagués passat amb un govern de dretes, aleshores sí, oi?-.
Vaig llegir fa un parell de dies un manifest que es referia a la deshumanització de l'altre com a primer pas cap a la barbàrie. Deshumanitzar. Parlar de 6.000 migrants, o de 8.000, o dels que sigui, obviant que darrere cada xifra hi ha una vida, una història, uns somnis, una persona. Reduir-ho tot a la fredor de les xifres, primer pas cap a la barbàrie de qui és capaç de llençar aquesta vida, aquesta història, aquests somnis, aquesta persona, a les escombraries... o al mar.
L'any 1948, un avió es va estavellar a prop de la localitat californiana de Los Gatos. A l'accident hi van morir 32 persones, la totalitat dels ocupants de l'aeronau. Descomptant la tripulació, la majoria eren migrants mexicans que tornaven a casa després de treballar com a temporers als Estats Units, la resta eren més migrants en situació irregular a qui el departament d'Immigració nord-americà estava deportant. Una trentena de migrants morts, van destacar els titulars de l'època. Una vegada més, les xifres, la deshumanització.
Com a resposta, Woody Guthrie va compondre aquell mateix any una cançó titulada "Deportee (Plane Wreck at Los Gatos)", on es referia a aquell accident i on va donar noms com Rosalita, Jesús o María a les persones que hi havia darrere d'aquelles xifres. Donant-los noms, Guthrie va tornar a humanitzar aquells migrants, i la seva cançó va esdevenir un clàssic de la música folk. Una vacuna contra l'odi que ha arribat fins als nostres dies a través de veus com les d'Odetta, Joan Baez, Bob Dylan, Bruce Springsteen, Billy Bragg o The Highwaymen.
dimecres, 19 de maig de 2021
I si en lloc de Ceuta fos Vic?
Franco Battiato (1945-2021)
(1945-2021)
dimarts, 18 de maig de 2021
Therematic
![]() |
El theremin al centre. |
El theremin, aquell instrument musical centenari que alguns associen amb el cinema de ciència-ficció de dècades enrere i que d'altres segueixen contemplant com una eina encara capaç de seguir obrint i traçant nous camins i vies d'expressió. Es troba entre aquests últims el saragossà Javier Diez Ena, multiinstrumentista de llarguíssima i contrastada trajectòria a l'escena estatal i internacional –Standstill, Damo Suzuki, Javier Corcobado, Alondra Bentley i Toundra són tan sols alguns dels referents que han comptat amb els seus serveis-, i que sota el nom artístic de Therematic es dedica a explorar les múltiples possibilitats del més antic dels instruments electrònics que encara avui es fan servir. Ha publicat aquesta mateixa primavera un àlbum homònim a través de Primavera Labels on el theremin és protagonista, guia i fil conductor d'una sèrie de composicions pròpies que naveguen per la psicodèlia, l'exotica, l'experimentació i fins i tot la música de ball. Descobreixin-lo al seu web.
Rock'n'roll contra la immediatesa
![]() |
Los Mambo Jambo reivindiquen els paradisos perduts - Foto Nilo Zimmerman. |
Música viva, vital i atrevida com a antídot contra un món apagat, ensopit i cada dia més quadriculat. Los Mambo Jambo acaben de publicar nou disc, "Exotic Rendezvous" (2021, Buenritmo), i el seu saxofonista, Dani Nel·lo, defineix d'aquesta manera el concepte al voltant de l'obra en qüestió en una sucosa entrevista publicada aquest mes de maig per Ruta 66:
dilluns, 17 de maig de 2021
Delight, a El 9 Nou
Batecs jazzístics i essències r&b al Museu de Granollers, que aquest cap de setmana ha celebrat el Dia Internacional dels Museus amb un concert de Delight. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).
Ebri Knight, a El 9 Nou
Pràcticament al mateix temps que tres activistes de la PAH sortien de declarar d'una comissaria de Granollers per haver ocupat un bloc buit propietat d'un fons voltor amb l'ànim d'allotjar-hi famílies vulnerables, Ebri Knight els dedicaven una cançó i paraules de suport des del parc de Ponent de la capital vallesana, on la banda de Mataró va actuar aquest dissabte en el marc de la Fira de l'Ascensió. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).
R.I.P. Fred Dellar
![]() |
Fred Dellar, gran coneixedor i difusor de la història de la música pop. |
Ens ha deixat Fred Dellar, veterà i referent d'aquell periodisme musical que encara prioritza la profunditat a la immediatesa. Llegir-lo a les pàgines de revistes com Mojo, NME o Q era com assistir a una lliçó magistral. Tenia un coneixement gairebé enciclopèdic, en el millor dels sentits, de la història de la música pop. Sabien vostès que a finals dels 70 es va editar un disc de versions dels Sex Pistols, signat per uns tals Los Punk Rockers que, sembla ser, eren ni més ni menys que Asfalto? Jo me'n vaig assabentar fa pocs mesos a través de la seva secció 'Ask Fred' a la citada Mojo. I és tan sols un dels múltiples exemples que podria citar. Sense ell, llegir aquesta revista ja no serà el mateix.
50 anys de "Ram"
Els primers àlbums de Paul McCartney al marge dels Beatles són bones mostres de com el pas del temps pot arribar a revalorar la creació artística. De com obres que al seu dia van rebre de valent per totes bandes, en l'actualitat es contemplen de forma pràcticament consensuada com a clàssics de ple dret, fins i tot com a precursors (no tan) llunyans de conceptes i corrents que van del lo-fi a l'indie, signifiqui el que signifiqui aquest últim a hores d'ara. N'és un exemple aquell inesperat debut que havia esdevingut "McCartney" (1970), però sobretot la seva continuació, un "Ram" (1971) que va sortir del forn tal dia com avui de fa cinc dècades.
Signat per Macca juntament amb la que era aleshores la seva esposa, Linda McCartney, enregistrat a Nova York amb músics de sessió –els guitarristes David Spinozza i Hugh McCracken, també el bateria Denny Seiwell, amb qui els McCartney formarien aquell mateix any la primera encarnació de Wings-, "Ram" va veure la llum un any després del final dels Fab Four i enmig d'un dels períodes de més tensió entre l'autor de "Yesterday" i els seus excompanys. Peces com "Too Many People", "Dear Boy" o "3 Legs" semblaven disparar contra la resta de Beatles, sobretot contra John Lennon, que al cap de pocs mesos s'hi tornaria des del totèmic "Imagine" (1971). McCartney, potser en un intent de rebaixar tensions, sempre ha tret ferro a l'assumpte.
diumenge, 16 de maig de 2021
Ariox
![]() |
Ètica indie - Foto Violeta Puigví. |
Va començar a compondre les seves pròpies cançons durant el confinament de l'any passat, va publicar el seu primer ep en plena pandèmia i ara n'acaba de lliurar la continuació sota el paraigua de Luup Records. Ariox és el nom artístic d'Ariadna Casas, una jove cantant i compositora de Cardedeu que canta sobre les seves pròpies vivències i grava les seves cançons de forma casolana. El resultat són píndoles pop de factura lo-fi i naturalesa immediata, que tant s'emmirallen en l'ètica indie com en els acabats digitals de les anomenades músiques urbanes.
El seu primer ep, "Venir fins aquí" (2020), ja la va posar al seu dia sota la pista de diversos radars. La seva estrena a l'escuderia Luup, "Ens hem deixat els fogons encesos i s'ha cremat la cuina" (2021), referma la promesa inicial i consolida el discurs de la vallesana amb el suport del productor Biel Colomer a les bases electròniques, i amb declaracions d'intencions com la lírica directa, clara i transparent de títols com "Fotre el camp". El presentarà en directe el proper divendres, 21 de maig, a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona, en el marc del Minifestival de Música Independent.
Més informació:
Luup Records / Pàgina web
Delight
Ebri Knight, amb la PAH
dissabte, 15 de maig de 2021
Mike Edison amb Guadalupe Plata
![]() |
Tractat transatlàntic de genuí blues amb càrrega espiritual. |
Els seus camins havien de coincidir tard o d'hora, i un cop fetes les presentacions era obvi que ambdues parts estaven condemnades a entendre's mútuament. Mike Edison, nord-americà fascinat pel sud d'Espanya i excomponent dels enyorats Pleasure Fuckers –entre d'altres-, i els andalusos Guadalupe Plata, una de les bandes que millor han sabut integrar les essències més primitives i genuïnes del blues al seu propi context i a la seva pròpia realitat. Els va posar en contacte la gent d'Everlasting Records, i la sintonia va ser tan positiva que van acabar gravant un disc plegats.
La cançó de l'estiu amb Pops i David Bitter
![]() |
Pops amb David Bitter (a la dreta), en una captura del videoclip de 'Coses de l'estiu'. |
Un any després de refrescar-nos la temporada d'estiu en plena pandèmia amb l'ep "Mar i muntanya" (2020), els vallesans Pops ens obsequien amb un nou single de vocació refrescant, pensat per afrontar amb energia els mesos més càlids de l'any i oblidar, en la mesura que sigui possible, aquests temps tan foscos que ens ha tocat viure. Una peça, "Coses de l'estiu", que signen a mitges amb el també granollerí David Bitter, i que ja poden vostès escoltar a Youtube tot visionant-ne el corresponent videoclip.
Per qui encara no els conegui, Pops són una formació integrada per veterans de bandes com els enyorats Treepoli, que també es troben d'actualitat per la recent reedició en format digital del recopilatori "Grandes éxitos" (2017). No hi falten clàssics tan contagiosos com "Chicos en la playa haciendo surf" o "A la luz de ese bar", testimonis d'aquella època daurada del pop en castellà que va esdevenir la dècada dels 80. L'àlbum està dedicat a la memòria de Ricard Pont –també conegut artísticament com a Richard Bridge-, bateria de Treepoli i col·laborador ocasional de Pops, que ens va deixar a principis d'aquest any.
Deu anys del 15M
divendres, 14 de maig de 2021
Avançaments de Joana Serrat
![]() |
Serrat, a l'esquerra, al videoclip de "You're with Me Everywhere I Go". |
Diuen els que ja les van poder escoltar a la passada edició del Blues & Ritmes que les noves cançons de Joana Serrat apunten cap a coordenades més introspectives del que sol ser habitual en la vigatana, i que fins i tot s'hi respira un cert ambient de foscor. I si bé caldrà esperar encara fins al mes vinent per poder escoltar la continuació del formidable "Dripping Springs" (2017), el cert és que aquesta mutació ja comença a treure al cap en els dos avançaments que se n'han presentat fins ara, "Pictures" i "You're with Me Everywhere I Go", on guanyen pes uns acabats sintètics que l'aproximen a referents contemporanis de la música d'arrel nord-americana com The War On Drugs o Sharon Van Etten –la segona ha vist la llum aquesta mateixa setmana amb un evocador videoclip dirigit per Pol Fuentes-. "Hardcore from the Heart", el nou àlbum de Serrat, sortirà l'11 de juny a través de Great Canyon Records.
Pervis Staples (1935-2021)
(1935-2021)
dijous, 13 de maig de 2021
80 anys amb Ritchie Valens
![]() |
Ritchie Valens (1941-1959). |
Es commemoren avui 80 anys del naixement de Ritchie Valens. Si visqués avui tindria pràcticament la mateixa edat que Bob Dylan, que els farà d'aquí a un parell de setmanes. El de Pacoima es considera com el gran pioner o com a mínim precursor del rock amb accent llatí per la seva celebrada lectura de "La Bamba", però la seva influència va més enllà. Títols com "Ooh! My Head" o "Come On, Let's Go" directamentent van avançar alguns dels principis sonors d'allò que anys després s'anomenaria rock de garatge. Va morir en aquell fatídic accident d'aviació del 3 de febrer de 1959. El seu llegat ha arribat fins als nostres dies de la mà de bandes com Los Lobos o Calexico. De vegades em pregunto cap a on hauria anat la seva carrera d'haver seguit viu, i fins on hauria arribat una hipotètica etapa de maduresa al costat de tan avantjats deixebles. Mai ho sabrem. Queda el misteri. I la música.
dimecres, 12 de maig de 2021
Mojo: "Into Tomorrow" (2021)
La revista Mojo ha convidat Paul Weller a fer de director de la seva edició de juny. El resultat va en línia amb els estàndards de qualitat habituals de la publicació britànica, i inclou un recopilatori de peces que el mateix Modfather ha seleccionat especialment per l'ocasió. Es titula "Into Tomorrow", i hi figuren tries tan reconeixibles com The Blow Monkeys, Richard Hawley o P.P. Arnold, però també tota una sèrie de noms a descobrir i a seguir de prop. Com ara The Stroppies, un refrescant combo australià de pop à la Go-Betweens. O Gabriels, un trio californià de soul sofisticat amb un vocalista, Jacob Lusk, que pot recordar per moments a Marvin Gaye o Curtis Mayfield. Weller arrodoneix l'operació amb una raresa del seu propi catàleg, "In Another Room", que titulava l'ep de música experimental publicat l'any passat amb edició limitada.
Rough Trade al Rockefeller Center
La nova botiga de Rough Trade al Midtown de Manhattan subsituirà la de Williamsburg, a Brooklyn, que va tancar el passat mes de març, i estarà situada a peu de carrer a la Sisena Avinguda, ben bé al costat –entre d'altres- de l'estudi des d'on s'emet el Tonight Show de Jimmy Fallon. Com ha arribat fins aquí una firma que va començar venent discos de punk rock al barri londinenc de Ladbroke Grove donaria per més d'un llibre i més d'un documental, però el cert és que la notícia crida molt l'atenció.
dimarts, 11 de maig de 2021
El Petit de Cal Eril, ciència-ficció i paganisme
![]() |
Joan Pons (El Petit de Cal Eril), en una captura del videoclip de "Cauen les estrelles". |
El Petit de Cal Eril ha avançat una primera peça del que serà el seu vuitè àlbum, que veurà la llum la propera tardor a través de Bankrobber. "Cauen les estrelles" és un exercici de pop metafísic marca de la casa, que conjuga sentit melòdic amb una atmosfera sintètica a contrallum i eleva les expectatives de cara a la sortida del disc. L'ha presentat amb un videoclip que barreja ciència-ficció i paganisme al més pur estil de clàssics i pel·lícules de culte de dècades enrere. Produït per Escafior Films, el clip l'ha dirigit Artur Tort i s'ha rodat en un paratge tan singular, evocador i certament oportú com és el Bosc de les Creus, a la frontera entre les comarques del Bages i l'Anoia. Poden visionar-lo a Youtube.
Cash, quatre anys abans de Rubin
![]() |
Cash, Nelson, Kristofferson i Jennings: The Highwaymen. |
L'Home de Negre, que aleshores era un dels grans oblidats de la indústria del disc perquè en algun despatx hi havia un setciències a qui no acabaven de quadrar-li els números, encara trigaria ben bé quatre anys a tornar per la porta gran de la mà de Rick Rubin. Però tot allò que Rubin observaria en la figura crepuscular de Cash, tot allò que resultava invisible des de taules, cadires i despatxos, ja es pot apreciar perfectament en aquests quatre minuts i mig que no tenen desperdici. Poden visionar a Youtube la interpretació de la peça en qüestió. Pell de gallina.
dilluns, 10 de maig de 2021
Ara Malikian i Iván Melón Lewis, a El 9 Nou
Que l'únic contagi sigui de música, art i cultura. Ho va dir Ara Malikian, durant el primer dels dos concerts que va oferir ahir al Teatre Auditori de Granollers a duet amb Iván Melón Lewis. I així va ser. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).
Massa vell per una segona oportunitat
"Me gustaban sus canciones. Me gustaban y me dolían, porque Roger tenía talento, pero nunca iba a triunfar. Su edad era su mayor aliado y su peor enemigo. Y lo que más me dolía es que no se podía hacer nada. Roger tenía cuarenta y ocho años. Era un trébol de cuatro hojas y nadie lo descubriría nunca. Por viejo. A pesar de sus esperanzas y sus sueños, de su optimismo y su energía, era viejo. Viejo para la industria, viejo para una segunda oportunidad. Viejo para la vida. Me dolió".
Fragment de "Julius" (2020, Editorial Gamberra), el primer llibre de relats de Joel C. Pineda. O com explicar en menys d'un paràgraf la repugnant naturalesa d'aquest món que hem construït. Un món de guanyadors i de perdedors, de triomfadors i de fracassats, de blanc o negre, de tot o res. El relat en qüestió explica la relació d'amistat entre un guionista frustrat i un músic de rock que no ha deixat de somiar malgrat haver perdut ja tots els trens possibles. Però el fragment que he triat diu moltes més coses. Va per tots els Rogers que hi ha en aquest món. He tingut el privilegi de conèixer-ne uns quants.
Uncut: "Dylan... Revisited" (2021)
Són multitud els discos de tribut a Bob Dylan publicats al llarg de les passades sis dècades, l'adaptació del seu repertori a càrrec d'artistes de tota mena i condició sembla no tenir aturador, i malgrat tot les seves cançons segueixen donant tot el joc del món cada cop que es posen en mans alienes. Ho torna a refermar "Dylan... Revisited", un àlbum de tribut a l'autor de "Blowin' in the Wind" que distribueix la revista Uncut amb la seva edició de juny –amb el mateix Dylan a la portada i un extens dossier que commemora el seu imminent 80è aniversari-.