L'experiència metafísica amb Arnau Obiols, a El 9 Nou

Ahir vam viure una experiència gairebé metafísica de la mà d'Arnau Obiols, que va presentar el seu projecte "Tost" a l'era de Can Plans, una masia aïllada a mig camí dels termes municipals de la Garriga i el Figaró, al cor del Montseny. Tot el pes de la tradició pirinenca dialogant amb el present, i la immensitat del medi natural com a marc de fons. Prèviament, el públic havia caminat durant dues hores per la muntanya per assistir al concert, emmarcat en el 10è Festival de Jazz de La Garriga i amenitzat amb el teatre de carrer de la companyia local Artristras. Ho expliquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Kristallnacht, a El 9 Nou

Granollers commemora avui el 83è aniversari del primer bombardeig feixista que va patir la ciutat durant la Guerra Civil. Coincidint amb els actes commemoratius, el Centre de Cultura per la Pau Can Jonch acull aquests dies una instal·lació efímera del col·lectiu artístic Kristallnacht que reflexiona sobre conceptes com l'èxode o l'exili, que malauradament encara es troben d'actualitat vuit dècades després. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys de "Man in Black"

No sol trobar-se "Man in Black" (1971) entre les obres més referenciades de Johnny Cash, tot i que la peça que el titula va esdevenir un dels pilars del cançoner del seu autor, fins al punt d'atorgar-li el sobrenom que l'acompanyaria fins al final dels seus dies. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'un àlbum sovint passat per alt però en qualsevol cas reivindicable. Una col·lecció de cançons on l'Home de Negre revelava per enèsima vegada i sense pèls a la llengua el seu vessant més compromès.

Com a mostra més evident, la citada peça titular. Una declaració de principis i d'intencions on Cash es proclamava portaveu de totes aquelles ànimes a qui el sistema i la societat han donat l'esquena o han deixat de banda. Un antihimne de cap a peus, al qual cal sumar "Singin' in Viet Nam Talkin' Blues", un cant als horrors de la Guerra del Vietnam en la tradició de peces com "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie. També "Ned Kelly", una sentida balada sobre el bandoler australià Ned Kelly, a qui bé podria haver dedicat la lletra de "Man in Black".

Enregistrat amb el suport de vells coneguts com Carl Perkins, Marshall Grant, Norman Blake o, és clar, June Carter, "Man in Black" també contenia peces de temàtica espiritual com "I Talk to Jesus Everyday" –original de Glen B. Tubb- o la inicial "The Preacher Said 'Jesus Said'", gravada a duet amb el reconegut predicador Billy Graham. Tot un contrast amb la tònica general de l'àlbum. A saber què devia pensar Graham, un fervorós partidari de la intervenció nord-americana al Vietnam, d'alguna de les pistes anteriorment citades.

Ressons pirinencs al Montseny

ARNAU OBIOLS
10è Festival de Jazz de la Garriga

Era de Can Plans, Figaró

30 de maig de 2021

El blues del Pirineu, ressonant sota una alzina al cor del Montseny. Arnau Obiols va presentar ahir al migdia el seu projecte "Tost" a l'era de Can Plans, una masia aïllada a mig camí dels termes municipals de la Garriga i el Figaró. Les persones del públic havien caminat ben bé dues hores a través de la muntanya per poder assistir al concert, emmarcat en el 10è Festival de Jazz de La Garriga. De fet, tot havia començat amb una excursió amb ambientació musical –un recorregut per la història del jazz- convocada prèviament pel propi festival.

A l'arribada a Can Plans, els assistents van ser rebuts amb un espectacle teatral interactiu de la companyia Artristras. A continuació, Obiols es va servir d'una bateria, aparells electrònics i eines de camp que va transformar en instruments de percussió, per a recuperar vells cants de treball, pregàries i narracions musicades del Pirineu lleidatà i fer-los dialogar amb el present. Un discurs que ha consolidat el de la Seu d'Urgell com un dels grans difusors de la música d'arrel pirinenca a hores d'ara. I un entorn, la immensitat del Montseny, que semblava fet a mida dels seus ressons tel·lúrics.

Steppenwolf en un pati escolar

Steppenwolf.

Dies enrere, de camí cap a la feina, vaig passar caminant pel costat d'una escola. Al pati, desenes d'alumnes de parvulari ballaven i saltaven –amb distància i mascareta, que no s'espantin els inquisidors de torn- al ritme d'una cançó que convidava a qualsevol cosa menys a romandre assegut. I no, no era cap cançó de la Dàmaris Gelabert ni de les Macedònia. Era el "Born to Be Wild" d'Steppenwolf. I que bé que s'ho passava la canalla. I quin encert, això de descobrir-los la música tal com raja i sense llenguatges infantilitzats.

Dani Karavan (1930-2021)

DANI KARAVAN
(1930-2021)

El memorial d'homenatge a Walter Benjamin és un d'aquells espais de memòria que es perfilen més necessaris que mai en un moment, el present, en què l'amnèsia col·lectiva d'aquesta societat nostra sembla fer rebrotar discursos que haurien d'estar més que extingits. Una obra de l'artista plàstic israelià Dani Karavan titulada "Passatges", que parteix de la figura de Benjamin però evoca la memòria de totes aquelles persones que han hagut d'emprendre la ruta de l'exili, en molts casos sense haver pogut tornar mai més a la seva terra, en d'altres havent patit finals tan tràgics com el del filòsof alemany. Autor d'altres memorials a les víctimes del nazisme en diferents punts d'Europa, Karavan ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

Florian Pilkington-Miksa (1950-2021)

FLORIAN PILKINGTON-MIKSA

(1950-2021)

Van ser una de les bandes més originals de la primera era progressiva, i també una de les més injustament infravalorades a llarg termini malgrat haver-se mantingut en actiu –de forma més o menys intermitent- fins als nostres dies. Una formació que tant podia apuntar al folk com a la clàssica o fins i tot a l'electrònica, i alhora era capaç de facturar hits radiofònics de la mida de "Back Street Luv". Ens ha deixat el seu bateria i membre fundador, Florian Pilkington-Miksa, per complicacions derivades d'una pneumonia. Dedicat també a l'escultura, fora de la banda mare va arribar a tocar amb figures com Kiki Dee.

Visibilitzar l'èxode

La instal·lació de Kristallnacht, ahir a Can Jonch.

Figures de fang il·luminades amb espelmes, brillant en la foscor acompanyades d'una peça d'art sonor, per a visibilitzar el drama de l'èxode i l'exili. Una instal·lació efímera del col·lectiu artístic Kristallnacht, que anys enrere va commemorar l'aniversari de la Nit dels Vidres Trencats al festival Lluèrnia d'Olot, i que aquest cap de setmana es pot visitar al Centre de Cultura per la Pau Can Jonch de Granollers, en el marc dels actes commemoratius del 83è aniversari del bombardeig que va patir la ciutat durant la Guerra Civil. 

Guitarra, baix i bateria - Programa 287

Bob Dylan, vuit dècades molt ben portades.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Mike Edison amb Guadalupe Plata, Dinosaur Jr. i Errol Linton. Música a la pantalla amb Blind Melon i el Festival d'Eurovisió. Lisèrgia afrollatina amb Discos Machuca i Nemegata. I un homenatge a Bob Dylan amb motiu del seu 80è aniversari. Disponible en podcast.

L'Any Triadú, a El 9 Nou

Granollers commemorarà aquest dilluns, 31 de maig, el 83è aniversari del primer bombardeig feixista sobre la ciutat durant la Guerra Civil. La commemoració coincideix amb el centenari d'un referent de les lletres catalanes com és l'escriptor, docent i crític literari Joan Triadú, molt vinculat a la capital vallesana durant la guerra i testimoni directe de l'atac aeri. La biblioteca Can Pedrals el recorda aquests dies amb una exposició emmarcada en el calendari de l'Any Triadú. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys d'"Every Picture Tells a Story"

Ha plogut molt des d'aleshores, però hi va haver un temps en què escoltar a Rod Stewart era la cosa més cool del món. És clar que en aquell moment, durant la primera meitat de la dècada dels 70, el londinenc no actuava en saraus dignes de la llotja del Bernabéu sinó que representava tot allò que les ments benpensants d'aquest món mai podran arribar a entendre. A saber, una festa sense límits a ritme de soul i rock amb accent blues i acabats orgànics, ben ruixats amb la beguda espirituosa que un tingués a mà en aquell precís instant.

Eren els dies en què Stewart, fresc encara de la seva militància mod i de la seva consagració al capdavant del Jeff Beck Group, comandava uns Faces que gairebé haurien pogut passar la mà per la cara dels mateixos Stones en molts aspectes, i començava a enfilar una carrera en solitari que es perfilava brillant i va acabar esdevenint meteòrica. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Every Picture Tells a Story" (1971, Mercury) era el tercer disc que signava amb el seu nom, acompanyat entre d'altres per la totalitat dels Faces, si bé aquests no van aparèixer als crèdits per qüestions contractuals.

I bé, efectivament l'àlbum sonava a Faces pels quatre costats. Més orgànics, més acústics, més folkies, però a Faces al capdavall. Ja fos amb composicions originals com aquell "Maggie May" que encara val per les discografies senceres de múltiples deixebles –introduïda pels 30 preciosos segons de l'instrumental "Henry", delícia folk original de l'altre gran aliat d'Stewart a l'estudi, el guitarrista Martin Quittenton (Steamhammer)- o amb versions tan ben trobades –i adaptades- com "That's All Right" (Arthur Crudup) o "Tomorrow Is a Long Time" (Bob Dylan). Número 1 en ambdós costats de l'Atlàntic, va ser  l'obra que va catapultar la carrera solista d'Stewart i tot allò que aquesta acabaria comportant a la llarga.

The Spiratones

Genuí instro surf des del nord d'Anglaterra.

L'arribada de les temperatures càlides i els dies llargs sempre és una bona ocasió per a refrescar-se tot descobrint noves bandes de genuí surf rock. The Spiratones és un quartet de la localitat d'Ulverston, al nord-oest d'Anglaterra, que defineix el seu discurs com a solar powered surf instro-music. Van publicar l'any passat el seu primer àlbum, "Sunworshipper", després d'un ep i un parell de singles que ja havien apuntat maneres.

El plàstic en qüestió conté una desena de pistes a mig camí del més frenètic instro surf –"Bustin'", "The Walnut Whip"- i les tonalitats més crepusculars del rock'n'roll d'estètica noir –atenció a "Blood Moon" i els seus hipnòtics repunts de cinència-ficció-. A més, la caràtula del disc és una postal surfer de les que entren a primera vista. Disponible a Bandcamp en format digital i en una llaminera edició limitada a 50 còpies en disc compacte. No deixin vostès d'adquirir la seva.

"Els Segadors", segons Sare i Fortià

Fortià i Sare, actuant a la presa de possessió d'Aragonès,
el passat 24 de maig – Foto Generalitat de Catalunya.

Si encara no n'havíem tingut prou amb tot el soroll generat per la suposada (i en tot cas ben publicitada) clenxa de l'enèsim enfant terrible eurovisiu, l'altre tema estrella del que portem de setmana sembla ser el debat sobre si és pertinent o no que dos artistes joves i amb talent facin el que els roti amb un himne que, com tots els himnes, pateix de tants anys tancat amb pany i clau en una vitrina plena de formol. Parlo, és clar, de la versió d'"Els Segadors" que es van marcar dues figures a l'alça de l'escena jazzística catalana com són Magalí Sare i Manel Fortià, durant la presa de possessió de Pere Aragonès com a President de la Generalitat.

Personalment, vaig trobar força descafeïnada la lectura que el contrabaixista i la vocalista van realitzar de l'himne de Catalunya, més encara tenint en compte el bon gust de boca que m'havia deixat la seva actuació recent al Jazz Granollers Festival tot presentant el notable "Fang i núvols" (2020). No passa res: ni el meu criteri és absolut, ni és aquest el primer cop en què uns artistes que trobo interessants ofereixen una actuació que no m'acaba de convèncer. Però em pregunto si molts dels detractors que porten ben bé tres dies disparant a matar, s'han parat a escoltar l'àlbum en qüestió i a descobrir un discurs, el d'aquest genial duet, que explica la seva personal aproximació a una peça com "Els Segadors".

No em va acabar d'agradar la versió en qüestió, deia, per qüestions estètiques i també de gust en termes estrictament subjectius. Tampoc estic segur de si l'ús del llenguatge inclusiu juga en casos com aquest a favor o en contra de l'objectiu que persegueix aquest recurs. Però aprecio el component de risc que comporta adaptar un himne a partir del mateix exercici amb què un adapta els estàndards que formen el primer disc conjunt de Sare i Fortià, i sumar-hi una reivindicació pròpia dels temps que corren. També aprecio el valor de qui toca allò que les convencions assenyalen com a intocable, de qui ha entès que els símbols, com les normes, es poden matisar i fins i tot qüestionar. I només per això, aplaudeixo el seu gest.

Maurici Ribera - "Eternitat etèria"

Setmanes després d'haver-se destapat amb "Naixement-Vida" (El Mamut Traçut), Maurici Ribera (The Missing Leech, Espígol) presenta una nova peça signada amb el seu propi nom i emmarcada en la banda sonora del curtmetratge "M Una altra mirada" (2020). En aquest cas es tracta d'un tema instrumental titulat "Eternitat etèria", de naturalesa experimental i hipnòtica, que juga amb registres com la psicodèlia o fins i tot l'ambient. Sense deixar de banda els lligams del manresà amb l'estètica antifolk, es pot contemplar aquesta pista com un dels seus treballs més atrevits i trencadors. Disponible a Bandcamp.

El posat i la provocació

Johnny Thunders: Posats a parlar de provocació, citem l'article genuí.

Coses d'aquests temps absurds que ens ha tocat viure. Portem tres dies parlant de l'enèsim guanyador d'aquest terreny més que pantanós que és el festival d'Eurovisió, però no pas per motius de caire musical sinó, tal i com marquen els cànons del moment, per l'anècdota protagonitzada pels afortunats de torn. Fins al punt que el debat va ben servit i té les d'anar per llarg per molt que el propi certamen hagi emès un comunicat desmentint sospites, per allò de sortir del pas i calmar els ànims. Va esnifar el cantant de Maneskin una ratlla de coca en directe o no la va esnifar?

Francament, em sembla totalment irrellevant si aquell bon home es va fotre o no es va fotre aquella clenxa. Si ho va fer de debò o si ho va fer veure, és el de menys. El cas és que l'acció la va dur a terme en el moment oportú en què les càmeres l'enfocaven i mitja Europa l'estava mirant, com aquells polítics que s'han preparat els seus mítings a consciència i saben exactament què han de dir a l'instant en què una llum vermella els indica que estan en directe davant de tot el país. El resultat, que tres dies després encara seguim parlant d'una banda mediocre i amb un discurs totalment buit, però amb una gran habilitat a l'hora de vendre el producte.

La impostació de cara a la galeria i la rebel·lia de postal, com a símptomes dels temps que estem vivint. Enfants terribles que juguen a ser Keith Richards i Johnny Thunders, sense haver entès de la missa la meitat. Perquè aquest és l'altre tema. Em sobta que haguem arribat a referir-nos als protagonistes d'aquest episodi altrament anecdòtic com una banda de rock. Pitjor encara, que haguem celebrat el seu triomf com si haguéssim assistit al naixement d'uns nous Rolling Stones o New York Dolls. Sí, Johnny Thunders podia anar molt passat quan volia. Però el seu llegat va molt més enllà d'una provocació gratuïta que, en el fons, té més de posat que no pas de provocació.

Dicotomia paisatgística

Palou, Granollers, 22 de maig de 2021.

A la meitat superior de la imatge, el nucli rural de Palou, un oasi verd situat a l'extrem sud del terme municipal de Granollers. A la meitat inferior, l'acumulació de contenidors d'escombraries que ocupa en l'actualitat bona part de la superfície de l'antic camp de futbol de Palou, on 50 anys enrere va tenir lloc l'històric Festival de Música Progressiva de Granollers. La fotografia, realitzada ara fa tres dies, il·lustra la dicotomia entre allò idíl·lic, en aquest cas un paisatge rural, i allò que la nostra societat tendeix a amagar pel fet de no resultar tan agradable a la vista, com són els residus que ella mateixa produeix. De la mateixa manera que el blanc no pot existir sense el negre, les postals més idíl·liques d'aquest món nostre no es poden explicar sense aquelles zones ombrívoles que tendim a tapar, obviar o maquillar.

Woog Riots celebren els 80 anys de Dylan

El duet alemany saluda la llegenda de Minnesota.

Woog Riots es van sumar a la seva particular (i original manera) als actes d'homenatge a Bob Dylan amb motiu del seu 80è aniversari. Els alemanys van optar per compondre una cançó dedicada a l'autor de "Blonde on Blonde" (1966), titulada simplement "Bob Dylan", carregada de ganxo melòdic i gravada a baixa fidelitat, tal i com marquen els cànons estètics del duet de Darmstadt. Per acabar d'arrodonir la jugada, la van presentar amb un simpàtic videoclip pel qual havien convidat prèviament amics d'arreu del món a filmar-se exhibint les seves obres preferides del de Minnesota. S'hi deixen veure, entre d'altres, habituals de l'escena antifolk d'ambdós costats de l'Atlàntic com Jeffrey Lewis, Matthias Kom (The Burning Hell) o Maurici Ribera (The Missing Leech). Disponible a Youtube.

Ariox, a El 9 Nou

Cançons sobre l'ara i l'aquí, embolcallades amb una estètica lo-fi que reforça encara més el seu caràcter proper i immediat. Parlem amb Ariox del seu segon ep, "Ens hem deixat els fogons encesos i s'ha cremat la cuina" (2021, Luup Records). L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Vuit dècades amb Dylan

Edició limitada amb llampant vinil groc del monumental 'Rough and Rowdy Ways'.

Com la gran majoria vaig arribar a Bob Dylan a través de la seva música, concretament els clàssics de la dècada dels 60. Posteriorment vaig anar explorant tot el gruix de la seva trajectòria –encara ho estic fent, i el que em queda- i em vaig deixar seduir per aquelles lletres que al seu dia li van valer un Nobel. Amb el pas del temps, l'autor de "Like a Rolling Stone", "Simple Twist of Fate" i "Not Dark Yet" va acabar esdevenint també un dels meus grans referents més enllà de l'àmbit estrictament musical.

Dylan és un dels artistes capitals del segle XX, una icona nord-americana de ple dret i un dels músics més influents de l'era pop. És el Picasso del rock'n'roll, tal i com el va arribar a definir una vegada Elliott Murphy. També és l'autor de tot un repertori que ha fet història, novament, en termes que van més enllà de l'àmbit musical. El portaveu de tota una generació, va afirmar durant la dècada dels 60 qui aleshores era el seu mànager, Albert Grossman. Una condició que el de Minnesota va rebutjar de ple i contra la qual no ha deixat mai de batallar.

Ha estat amb l'ànim de defugir etiquetes, de passar la mà per la cara d'aquells que pretenen encasellar-lo i simplement seguir essent ell mateix, que Dylan ha fet de la reinvenció permanent una de les constants de la seva carrera. No té res a veure el jove trobador de "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) amb el revolucionari que va patentar el folk rock amb obres com "Highway 61 Revisited" (1965) o "Blonde on Blonde" (1966), plàstics que recollien el testimoni de dècades de tradició musical nord-americana per esdevenir catalitzadors de tot el que ha passat des d'aleshores, i que encara avui solen encapçalar rànquings del millor del segle XX i més enllà.

Tampoc tenia a veure el crooner amb accent country de "Nashville Skyline" (1969) amb el poeta reflexiu de "Blood on the Tracks" (1975), ni amb el camaleònic rock'n'roll gypsy de "Desire" (1976) i la Rolling Thunder Revue, el cristià renascut de "Saved" (1980) o aquella veu de l'experiència que va ressorgir en ple canvi de segle amb obres de la mida de "Time Out of Mind" (1997) o "Modern Times" (2006). Dylan muta constantment, canvia de pell però no deixa mai de ser ell mateix. I manté intacte aquell misteri que centenars de dylanòlegs d'arreu del planeta no han arribat encara a poder desxifrar, marcant distàncies amb qui encara no ha entès que veure no sempre equival a entendre.

Celebra avui Dylan el seu 80è aniversari, i ho fa a menys d'un any d'haver publicat no tan sols una de les seves obres magnes sinó també un d'aquells discos que defineixen el seu temps. Aquest monumental "Rough and Rowdy Ways" (2020) amb què es va despenjar quan ningú se l'esperava, on juga amb registres pretèrits per mantenir-se un pas per davant de tota la resta, i on el seu art segueix essent sinònim de profunditat i perdurabilitat en un món cada dia més immediat però també (i en conseqüència) més caduc. No se m'acut millor manera de celebrar 80 anys que fer-ho amb aquests arguments sobre la taula. Felicitats i que en siguin molts més.

Imatges que sonen

Sergi Vila, mostrant el seu art ahir a Dràstik Punkaires.

Ja fa més de deu anys que el manresà Sergi Vila es dedica a fotografiar l'escena musical underground de casa nostra i de més enllà. Per davant del seu objectiu hi han passat exponents de pes de la música alternativa que van de Budellam a Zeidun, a qui considera com els seus grans referents. I és habitual trobar-lo, sempre ben equipat amb la seva càmera, en entorns com els de l'Actitud Fest de Vidreres, Som del Montseny o l'espai Dràstik Punkaires de Granollers, on ahir va exposar una vintena llarga d'instantànies captades durant l'última dècada i mitja. El seu estil és tan personal com intransferible, i les seves imatges solen captar el ritme habitualment frenètic dels esdeveniments que retrata. Si les fotografies sonessin, les de Sergi Vila ho farien de ben segur amb el volum a l'onze.

Palou, 50 anys després

El camp de futbol de Palou, on ara fa 50 anys s'estava acabant de celebrar el Festival de Música Progressiva de Granollers. La fotografia és d'ahir a la tarda i s'hi pot apreciar l'estat de degradació en què es troben les instal·lacions. Mig segle enrere, aquest recinte acollia un esdeveniment històric i pioner –el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol- amb actuacions com les d'Smash, Pan & Regaliz, Tapiman o els Màquina! d'Emili Baleriola i Carles Benavent, noms forts d'un cartell que encapçalaven els mítics Family de Roger Chapman. Avui ofereix l'aspecte desolador d'un magatzem (o un cementiri?) de contenidors d'escombraries on les males herbes creixen tan fortes com l'oblit. Els efectes del pas del temps com a metàfora d'on som i cap a on anem.

Roger Hawkins (1945-2021)

ROGER HAWKINS
(1945-2021)

"When a Man Loves a Woman", "Land of 1000 Dances", "Respect", "I Never Loved a Man (The Way I Love You)", "Think", "I'll Take You There", "Old Time Rock & Roll". Són moltíssims els clàssics del soul i del rock que compten amb la presència de Roger Hawkins a la bateria. Com a membre de la Muscle Shoals Rhythm Section, aquella agrupació també coneguda com a The Swampers, va participar en sessions de gravació capitals de gegants com Wilson Pickett, Percy Sledge, Aretha Franklin, The Staple Singers o Bob Seger. De seguida s'ha dit. Un dels arquitectes del so de Muscle Shoals durant la dècada dels 60 des dels icònics FAME Studios de Rick Hall, va esdevenir també un dels fundadors de l'igualment reconegut Muscle Shoals Sound Studio el 1969. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

50 anys del Festival de Música Progressiva de Granollers

Avui fa 50 anys que el camp de futbol de Palou va acollir el Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment pioner, el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol, que va reunir en un mateix escenari el més destacat del rock progressiu autòcton, de Màquina! a Smash passant per Tapiman, Pan & Regaliz o un jove Sisa, i va culminar amb l'apoteòsica actuació dels britànics Family, que pràcticament venien d'haver-ho petat l'any anterior a l'illa de Wight.

El festival de Granollers és anterior al sovint més reivindicat Canet Rock –el dels 70, que poca cosa tenia a veure amb l'actual-, i s'emmarca en un context històric en què la capital vallesana era la capital catalana de la cultura pop, tal i com va dir una vegada el periodista i crític musical Karles Torra. Durant els anys immediatament posteriors, el municipi va acollir entre d'altres els dos primers concerts de King Crimson en territori espanyol –el debut de Gay Mercader com a promotor professional- i el multitudinari happening de Dalí a la plaça de la Porxada.

Qualsevol altra població hauria commemorat aquest cinquantè aniversari amb tota la pompa que requereix l'ocasió, però Granollers és diferent. Acostumada des de fa anys a pensar 'en blanc i blau' i a viure d'esquena a una part del seu propi llegat, la capital mundial de l'avorriment –tal i com la va rebatejar anys enrere un altre periodista local- amb prou feina és conscient de tot allò que va arribar a ser en altres temps. L'única excepció, un sucós article de dues pàgines que va publicar ahir El 9 Nou del Vallès Oriental, signat per la companya Teresa Terradas, on parlen dues autoritats en matèria progressiva com són el propi Karles Torra i el també periodista musical Àlex Gómez-Font.

Justament, ara fa set anys vaig tenir el gust de participar de l'organització de PRO-GRA-SSIU, una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers impulsada pel propi Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker. Hi van intervenir alguns dels protagonistes d'aquella vetllada històrica, Emili Baleriola (Màquina!), Miguel Ángel Núñez (Tapiman), Jordi Batiste (Màquina!) i Manel Joseph, també el mateix Karles Torra. Van actuar Baleriola i Batiste amb les seves respectives bandes, i al final es van enfilar tots els músics a l'escenari per fer una atòmica lectura de "Why?", el clàssic de Màquina!.

Al seu moment ho vaig explicar en aquesta crònica que em sembla oportú recuperar en un dia com avui:
https://dancingwiththeclown.blogspot.com/2014/05/de-palou-la-b1-la-granollers-progressiva.html

Dinosaur Jr. - "Sweep It Into Space" (2021)

Trenquen Dinosaur Jr. cinc anys de silenci discogràfic amb un àlbum, "Sweep It into Space" (2021, Jagjaguwar), que es publicita amb el reclam que suposa tenir tot un Kurt Vile a les tasques de producció. I la primera pregunta que caldria formular-se és si era realment necessari que el de Pennsilvània produís un àlbum dels de Massachusetts. No és per tirar pedres a la taulada de Vile, que al capdavall és un dels noms clau del rock nord-americà de la passada dècada. Més aviat és la constatació que el power trio format per J Mascis, Lou Barlow i Murph no requereix cap més ingredient que ell mateix a l'hora de fer-se valer.

Una sensació que es referma després d'escoltar un plàstic que segueix sonant a Dinoaur Jr. pels quatre costats, conjugant les bofetades elèctriques amb aquell ganxo melòdic tan seu. Títols com "I Ain't" o "To Be Waiting" no tan sols podrien haver figurat en bona part del catàleg clàssic de la banda, també es perfilen com a cites perdurables als seus repertoris quan les condicions sanitàries els permetin tornar a la carretera. La mà de Vile pot intuir-se en els acabats més orgànics de pistes com "I Ran Away", que d'altra banda segueixen remetent als clàssics del trio. I en aquest sentit, si una bona producció és aquella que preserva l'essència de l'artista a produir, no es pot negar que la de Dinosaur Jr. i Kurt Vile ha estat una combinació guanyadora.

50 anys de "What's Going On"

És curiós com algunes obres fonogràfiques publicades mig segle enrere segueixen adreçant l'ara i aquí amb més precisió i més determinació fins i tot que els llançaments de més rabiosa actualitat. Com a mostra "What's Going On" (1971), l'obra magna de Marvin Gaye i un dels títols més icònics del catàleg de Motown –si bé va sortir a través de la subsidiària Tamla-. També un dels àlbums més importants de la història del soul, essencial a l'hora d'entendre la naturalesa d'un gènere que tot just començava a fer-se gran quan el plàstic en qüestió va veure la llum, tal dia com avui de fa 50 anys.

"What's Going On" era un salt endavant per a Gaye en tots els sentits. A nivell sonor, trencava definitivament amb aquell so 100% Motown que durant la dècada anterior l'havia convertit en un dels noms forts de l'escuderia de Detroit, i apostava per textures més sofisticades i riques en matisos, esdevenint un dels models a seguir per la música afroamericana en anys posteriors i, en dècades posteriors, far de referència d'il·lustres deixebles com el Paul Weller solista. A nivell líric, Gaye prenia consciència en un cançoner que abordava les convulsions d'uns Estats Units immersos en la Guerra del Vietnam i on les tensions racials es trobaven a l'ordre del dia –algunes coses no han canviat gaire des d'aleshores-.

Plantejat com un disc conceptual, amb nou pistes que donaven veu a un veterà de la pròpia Guerra del Vietnam a la seva tornada als Estats Units, l'àlbum posava sobre la taula el racisme i el bel·licisme, però també la pobresa ("Inner City Blues") o fins i tot la consciència mediambiental ("Mercy Mercy Me"), una temàtica aquesta última que encara trigaria uns quants anys a trobar el seu lloc a l'agenda de la música pop. Pel que fa a la peça titular, va esdevenir per mèrits propis un dels grans himnes a la pau i als drets civils. Com a curiositat, "What's Going On" va ser el primer àlbum on la sempre ben engreixada secció instrumental formada per gegants com el baixista James Jamerson, va ser acreditada amb el nom de The Funk Brothers.

Labasheeda - "Status Seeking" (2020)

Bandes que ens han sorprès en el passat i que ens segueixen sorprenent en el present. La gran majoria vam descobrir a Labasheeda fa cosa de sis anys, quan "Changing Lights" (2015) els va perfilar com l'híbrid a priori impossible entre uns Dirty Three i unes Sleater-Kinney. Després d'un llarg silenci discogràfic que ha servit entre d'altres coses per ampliar la formació a quartet, el combo neerlandès tornava a finals de l'any passat amb un cinquè àlbum, "Status Seeking", on segueix apostant per tots aquells elements que han definit el seu so fins a data d'avui. Electricitat descontrolada, tensió estructural, guitarres dissonants i una corrosiva secció de corda, amb la poderosa veu de Saskia van der Giessen com a fil conductor.

Trenquen el gel amb "Dark Dream", un rock'n'roll en fase terminal i de naturalesa subterrània, on tant ressonen les Slits com el contingent No Wave de finals dels 70. "Reunion" transita subtilment per les aigües més cristal·lines i clarobscures del post-punk, i "Interruption" prem l'accelerador al més pur estil dels Sonic Youth més urgents i directes, incloses unes guitarres enceses en permanent diàleg amb una hipnòtica i primitivista base rítmica –hi va haver un temps en què se suposava que el post-punk havia de ser això-. I després tenim l'atac frontal de "False Flag", un potent exercici de rock robust, gairebé metàl·lic, matisat per aquella secció de corda que ha esdevingut un dels grans trets distintius de la banda. Un dels moments àlgids d'un plàstic dels que marquen diferències.

Disponible a Bandcamp.

La deshumanització, primer pas cap a la barbàrie

Woody Guthrie.

Per més que m'hi esforci, no puc arribar a entendre què pot passar pel cap d'una persona, posem per cas un militar espanyol de servei a la frontera amb el Marroc, que llença al mar una altra persona, posem per cas un migrant que prova de traspassar aquesta línia divisòria, artificial com totes, com si es tractés d'un drap brut o d'una andròmina que ja no serveix. Ho sento, però no ho entenc.

Puc mig entendre que un polític doni l'ordre des de la distància, la seguretat i la impermeabilitat d'un despatx. Però no puc entendre que algú que tingui consciència de la seva pròpia humanitat sigui capaç d'executar-la pel simple fet que forma part de la seva feina –la banalitat del mal segons Hannah Arendt vindria a ser això-. I tampoc puc entendre que una imatge com aquesta no hagi motivat una onada d'indignació de les que fan caure governs –potser si això hagués passat amb un govern de dretes, aleshores sí, oi?-.

Vaig llegir fa un parell de dies un manifest que es referia a la deshumanització de l'altre com a primer pas cap a la barbàrie. Deshumanitzar. Parlar de 6.000 migrants, o de 8.000, o dels que sigui, obviant que darrere cada xifra hi ha una vida, una història, uns somnis, una persona. Reduir-ho tot a la fredor de les xifres, primer pas cap a la barbàrie de qui és capaç de llençar aquesta vida, aquesta història, aquests somnis, aquesta persona, a les escombraries... o al mar.

L'any 1948, un avió es va estavellar a prop de la localitat californiana de Los Gatos. A l'accident hi van morir 32 persones, la totalitat dels ocupants de l'aeronau. Descomptant la tripulació, la majoria eren migrants mexicans que tornaven a casa després de treballar com a temporers als Estats Units, la resta eren més migrants en situació irregular a qui el departament d'Immigració nord-americà estava deportant. Una trentena de migrants morts, van destacar els titulars de l'època. Una vegada més, les xifres, la deshumanització.

Com a resposta, Woody Guthrie va compondre aquell mateix any una cançó titulada "Deportee (Plane Wreck at Los Gatos)", on es referia a aquell accident i on va donar noms com Rosalita, Jesús o María a les persones que hi havia darrere d'aquelles xifres. Donant-los noms, Guthrie va tornar a humanitzar aquells migrants, i la seva cançó va esdevenir un clàssic de la música folk. Una vacuna contra l'odi que ha arribat fins als nostres dies a través de veus com les d'Odetta, Joan Baez, Bob Dylan, Bruce Springsteen, Billy Bragg o The Highwaymen.

I si en lloc de Ceuta fos Vic?

Una cinquantena de manifestants reben Pedro Sánchez amb insults a la seva arribada a Ceuta. Alguns fins i tot es salten el cordó policial i arriben a colpejar el cotxe on viatja el president del Govern. Crec que no cal dir quin seria ara mateix l'estat d'ànim generalitzat si això hagués passat a Vic i els manifestants haguessin portat banderes independentistes (o si els ocupants del vehicle haguessin estat dirigents de Vox). Però ha passat a Ceuta i les banderes que portaven els manifestants eren espanyoles i "mucho españolas". I no reclamaven cap referèndum ni la llibertat de cap líder civil o polític empresonat, sinó que increpaven el cap de l'executiu per la presència de persones migrants en un territori que consideren seu i només seu. Però avui no sentirem a parlar de feixisme, ni dels perills del nacionalisme, ni de supremacisme, ni de fanàtics identitaris, ni de cap d'aquests mantres que des de la dreta més rància fins a l'autoproclamada esquerra equidistant només fan servir quan els convé. Això sí, el dia que Vox torni a petar-ho en unes eleccions, aleshores tot seran laments i "què ha passat?". Doncs que porteu tants anys blanquejant-los, que al final han après a volar al seu aire i sense cap mena de vergonya ni pudor. Això ha passat.

Franco Battiato (1945-2021)

FRANCO BATTIATO
(1945-2021)

La gran majoria hem descobert a Franco Battiato a través de hits com "Centro di gravità permanente" o "Voglio vederti danzare", dos títols que van permetre al mestre italià traspassar fronteres molt més que geogràfiques durant la primera meitat de la dècada dels 80. Battiato ha estat un d'aquells pocs músics que han aconseguit generar consens en àmbits com l'òpera, la clàssica o les avantguardes, i alhora conquerir el firmament pop i deixar empremta fins i tot al món del rock.

Al llarg de més de cinc dècades de trajectòria, va transitar per múltiples estils i registres, sonant sempre a ell mateix. I sí, és obvi que el seu llegat va molt més enllà de l'omnipresent "Centro di gravità permanente", però a aquestes alçades seria absurd discutir sobre la immensitat d'una cançó com aquesta. Ens ha deixat a l'edat de 76 anys. També queden per al record concerts com el que va oferir a Bagdad el 1992, encara calents els efectes de la Guerra del Golf i amb l'Iraq al punt de mira de la comunitat internacional. Battiato creia en aquells valors que els grans dirigents tan sols prediquen.

Therematic

El theremin al centre.

El theremin, aquell instrument musical centenari que alguns associen amb el cinema de ciència-ficció de dècades enrere i que d'altres segueixen contemplant com una eina encara capaç de seguir obrint i traçant nous camins i vies d'expressió. Es troba entre aquests últims el saragossà Javier Diez Ena, multiinstrumentista de llarguíssima i contrastada trajectòria a l'escena estatal i internacional –Standstill, Damo Suzuki, Javier Corcobado, Alondra Bentley i Toundra són tan sols alguns dels referents que han comptat amb els seus serveis-, i que sota el nom artístic de Therematic es dedica a explorar les múltiples possibilitats del més antic dels instruments electrònics que encara avui es fan servir. Ha publicat aquesta mateixa primavera un àlbum homònim a través de Primavera Labels on el theremin és protagonista, guia i fil conductor d'una sèrie de composicions pròpies que naveguen per la psicodèlia, l'exotica, l'experimentació i fins i tot la música de ball. Descobreixin-lo al seu web.

Rock'n'roll contra la immediatesa

Los Mambo Jambo reivindiquen els paradisos perduts - Foto Nilo Zimmerman.

Música viva, vital i atrevida com a antídot contra un món apagat, ensopit i cada dia més quadriculat. Los Mambo Jambo acaben de publicar nou disc, "Exotic Rendezvous" (2021, Buenritmo), i el seu saxofonista, Dani Nel·lo, defineix d'aquesta manera el concepte al voltant de l'obra en qüestió en una sucosa entrevista publicada aquest mes de maig per Ruta 66:

"'Exotic Rendezvous' és una manera de reivindicar els paradisos perduts. És un antídot contra la immediatesa, contra la vida completament retransmesa, contra l'excés d'informació i la caiguda del sistema. Hem de ser capaços de crear i gaudir d'espais on refugiar-nos de tota aquesta mediocritat. Quan citem allò 'exòtic', parlem d'allò inaudit, d'allò desconegut i d'allò excitant que cadascú porta a dins. Espais personals on descobrir, inventar i fantasiejar amb totes aquelles referències culturals que ens fan pessigolles des de l'adolescència. Què cony és això de seguir constantment els llums de les últimes tendències, de les autopistes de l'oci i de l'entreteniment?".

Gran declaració de principis, la de Nel·lo, i oportunes paraules en plena era de la novetat per la novetat i de la immediatesa com a eufemisme de caducitat. En realitat, poden punxar vostès qualsevol disc del combo barceloní i descobriran aquests espais als quals es refereix el saxofonista. Però posats a recomanar, el propi "Exotic Rendezvous" és molt més que una bona porta d'entrada a l'univers de Los Mambo Jambo. És una festa ritme de rock'n'roll instrumental i derivats. I, sí, és una bona via d'escapament de tota la mediocritat que ens envolta.

Delight, a El 9 Nou

Batecs jazzístics i essències r&b al Museu de Granollers, que aquest cap de setmana ha celebrat el Dia Internacional dels Museus amb un concert de Delight. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Ebri Knight, a El 9 Nou

Pràcticament al mateix temps que tres activistes de la PAH sortien de declarar d'una comissaria de Granollers per haver ocupat un bloc buit propietat d'un fons voltor amb l'ànim d'allotjar-hi famílies vulnerables, Ebri Knight els dedicaven una cançó i paraules de suport des del parc de Ponent de la capital vallesana, on la banda de Mataró va actuar aquest dissabte en el marc de la Fira de l'Ascensió. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

R.I.P. Fred Dellar

Fred Dellar, gran coneixedor i difusor de la història de la música pop.

Ens ha deixat Fred Dellar, veterà i referent d'aquell periodisme musical que encara prioritza la profunditat a la immediatesa. Llegir-lo a les pàgines de revistes com Mojo, NME o Q era com assistir a una lliçó magistral. Tenia un coneixement gairebé enciclopèdic, en el millor dels sentits, de la història de la música pop. Sabien vostès que a finals dels 70 es va editar un disc de versions dels Sex Pistols, signat per uns tals Los Punk Rockers que, sembla ser, eren ni més ni menys que Asfalto? Jo me'n vaig assabentar fa pocs mesos a través de la seva secció 'Ask Fred' a la citada Mojo. I és tan sols un dels múltiples exemples que podria citar. Sense ell, llegir aquesta revista ja no serà el mateix.

50 anys de "Ram"

Els primers àlbums de Paul McCartney al marge dels Beatles són bones mostres de com el pas del temps pot arribar a revalorar la creació artística. De com obres que al seu dia van rebre de valent per totes bandes, en l'actualitat es contemplen de forma pràcticament consensuada com a clàssics de ple dret, fins i tot com a precursors (no tan) llunyans de conceptes i corrents que van del lo-fi a l'indie, signifiqui el que signifiqui aquest últim a hores d'ara. N'és un exemple aquell inesperat debut que havia esdevingut "McCartney" (1970), però sobretot la seva continuació, un "Ram" (1971) que va sortir del forn tal dia com avui de fa cinc dècades.

Signat per Macca juntament amb la que era aleshores la seva esposa, Linda McCartney, enregistrat a Nova York amb músics de sessió –els guitarristes David Spinozza i Hugh McCracken, també el bateria Denny Seiwell, amb qui els McCartney formarien aquell mateix any la primera encarnació de Wings-, "Ram" va veure la llum un any després del final dels Fab Four i enmig d'un dels períodes de més tensió entre l'autor de "Yesterday" i els seus excompanys. Peces com "Too Many People", "Dear Boy" o "3 Legs" semblaven disparar contra la resta de Beatles, sobretot contra John Lennon, que al cap de pocs mesos s'hi tornaria des del totèmic "Imagine" (1971). McCartney, potser en un intent de rebaixar tensions, sempre ha tret ferro a l'assumpte.

Musicalment, "Ram" tenia un so més bàsic i directe que "McCartney". Si aquest últim era fruit de l'experimentació en solitari a l'estudi casolà de l'exBeatle, la seva continuació es beneficiava del format banda amb una col·lecció de cançons que apuntaven a les formes més bàsiques i estripades del rock de factura acústica, també cap a registres com el folk o fins i tot el country, sempre amb un regust de baixa fidelitat que a data d'avui segueix avançant per l'esquerra a molts d'aquells gurús del menys és més quan tot just acaben de descobrir la sopa d'all. Destaquen títols com els anteriorment citats, també els paisatges bucòlics de "Heart of the Country" i la sofisticació pop d'"Uncle Albert/Admiral Halsey", precursora directa de "Band on the Run". De les mateixes sessions en va sortir el celebrat single "Another Day", publicat mesos abans i inclòs en posteriors reedicions de l'àlbum.

Ariox

Ètica indie - Foto Violeta Puigví.

Va començar a compondre les seves pròpies cançons durant el confinament de l'any passat, va publicar el seu primer ep en plena pandèmia i ara n'acaba de lliurar la continuació sota el paraigua de Luup Records. Ariox és el nom artístic d'Ariadna Casas, una jove cantant i compositora de Cardedeu que canta sobre les seves pròpies vivències i grava les seves cançons de forma casolana. El resultat són píndoles pop de factura lo-fi i naturalesa immediata, que tant s'emmirallen en l'ètica indie com en els acabats digitals de les anomenades músiques urbanes.

El seu primer ep, "Venir fins aquí" (2020), ja la va posar al seu dia sota la pista de diversos radars. La seva estrena a l'escuderia Luup, "Ens hem deixat els fogons encesos i s'ha cremat la cuina" (2021), referma la promesa inicial i consolida el discurs de la vallesana amb el suport del productor Biel Colomer a les bases electròniques, i amb declaracions d'intencions com la lírica directa, clara i transparent de títols com "Fotre el camp". El presentarà en directe el proper divendres, 21 de maig, a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona, en el marc del Minifestival de Música Independent.


Més informació:

Luup Records  /  Pàgina web

Delight

DELIGHT

Museu de Granollers

15 de maig de 2021

Delight és un jove trio barceloní de jazz vocal amb accent soul, batec electrònic i una estètica propera a la de l'r&b contemporani. Ahir al vespre va actuar al Museu de Granollers, una sessió amb format de duet emmarcada en la commemoració del Dia Internacional dels Museus. En un entorn que semblava fet a mida de la seva estètica serena i elegant, amb la prodigiosa veu de Maria del Río dialogant amb els càlids frasejos de les tecles de Naima Ventura, van presentar les peces del seu imminent ep de debut i van versionar, entre d'altres, a Esperanza Spalding i Jill Scott.

Ebri Knight, amb la PAH

EBRI KNIGHT
L'Ascensió 2021

Parc de Ponent, Granollers

15 de maig de 2021

El folk punk combatiu d'Ebri Knight va ressonar amb força ahir a la tarda en dues sessions al parc de Ponent de Granollers, concerts emmarcats en la programació alternativa d'una Fira i Festes de l'Ascensió adaptada als temps pandèmics. Durant el primer passi, la banda del Maresme va dedicar unes paraules als activistes de la PAH que havien estat detinguts ahir mateix al terme municipal de Canovelles, a pocs quilòmetres de la ubicació del concert, per haver ocupat un immoble propietat d'un fons voltor, on no viu ningú i on la plataforma volia allotjar famílies sense recursos. En termes estrictament musicals, l'actuació va ser tota una festa amb accent reivindicatiu i a ritme de punk rock amb aquelles pinzellades folk que puntualment poden apuntar a Flogging Molly i companyia. Fins al punt que el respectable va optar per aixecar-se de les cadires durant una recta final que convidava a qualsevol cosa menys a seure, per molt que així ho hagués dictat l'omnipresent Procicat.

Mike Edison amb Guadalupe Plata

Tractat transatlàntic de genuí blues amb càrrega espiritual.

Els seus camins havien de coincidir tard o d'hora, i un cop fetes les presentacions era obvi que ambdues parts estaven condemnades a entendre's mútuament. Mike Edison, nord-americà fascinat pel sud d'Espanya i excomponent dels enyorats Pleasure Fuckers –entre d'altres-, i els andalusos Guadalupe Plata, una de les bandes que millor han sabut integrar les essències més primitives i genuïnes del blues al seu propi context i a la seva pròpia realitat. Els va posar en contacte la gent d'Everlasting Records, i la sintonia va ser tan positiva que van acabar gravant un disc plegats.

"The Devil Can't Do You No Harm" (2021) acaba de veure la llum a través de la pròpia Everlasting, i sona exactament a la suma de les parts que el conformen. Amb Edison deixant-se la veu en primer terme i els d'Úbeda, ara reduïts a duet, posant una base instrumental que sona a ells i a ningú més. I amb un repertori que torna a connectar l'Andalusia més ancestral i misteriosa amb les pantanoses aigües del Mississippi, tot deconstruint una col·lecció de peces espirituals de les que han passat de generació en generació –atenció a les deliciosament corrosives "Oh Mary Don't You Weep" i "Go Do Moses"-. Punxeu-lo amb el volum a l'onze i deixeu-vos portar, pecadors.

Disponible a Bandcamp.

La cançó de l'estiu amb Pops i David Bitter

Pops amb David Bitter (a la dreta), en una captura del videoclip de 'Coses de l'estiu'.

Un any després de refrescar-nos la temporada d'estiu en plena pandèmia amb l'ep "Mar i muntanya" (2020), els vallesans Pops ens obsequien amb un nou single de vocació refrescant, pensat per afrontar amb energia els mesos més càlids de l'any i oblidar, en la mesura que sigui possible, aquests temps tan foscos que ens ha tocat viure. Una peça, "Coses de l'estiu", que signen a mitges amb el també granollerí David Bitter, i que ja poden vostès escoltar a Youtube tot visionant-ne el corresponent videoclip.

Per qui encara no els conegui, Pops són una formació integrada per veterans de bandes com els enyorats Treepoli, que també es troben d'actualitat per la recent reedició en format digital del recopilatori "Grandes éxitos" (2017). No hi falten clàssics tan contagiosos com "Chicos en la playa haciendo surf" o "A la luz de ese bar", testimonis d'aquella època daurada del pop en castellà que va esdevenir la dècada dels 80. L'àlbum està dedicat a la memòria de Ricard Pont –també conegut artísticament com a Richard Bridge-, bateria de Treepoli i col·laborador ocasional de Pops, que ens va deixar a principis d'aquest any.

Deu anys del 15M

Doncs ja fa deu anys del 15M, aquell intent de revolució que havia vingut a canviar el sistema però finalment només va canviar a Joan Herrera per Jèssica Albiach. De fet, i per ser justos, avui no es commemora el desè aniversari del 15M sinó del moviment dels indignats, dos conceptes que, crec, caldria diferenciar. Els indignats van ser un moviment d'arrel popular (i, molt important, sense líders) que va situar al centre de l'agenda social i política els abusos i les mancances d'un sistema que no funcionava aleshores i segueix sense funcionar al cap de deu anys.

El 15M, en canvi, va ser una etiqueta inventada a posteriori que, com totes les etiquetes, va banalitzar bona part del seu contingut i va esborrar de l'agenda política un concepte a priori tan incòmode per alguns com era la indignació. També va ser la marca que va servir com a trampolí per a les aspiracions polítiques dels Pablo Iglesias i Ada Colaus d'aquest món, previ pas de tots ells per les mateixes tertúlies televisives on s'havia començat a inflar la bombolla de Ciudadanos.

Avançaments de Joana Serrat

Serrat, a l'esquerra, al videoclip de "You're with Me Everywhere I Go".

Diuen els que ja les van poder escoltar a la passada edició del Blues & Ritmes que les noves cançons de Joana Serrat apunten cap a coordenades més introspectives del que sol ser habitual en la vigatana, i que fins i tot s'hi respira un cert ambient de foscor. I si bé caldrà esperar encara fins al mes vinent per poder escoltar la continuació del formidable "Dripping Springs" (2017), el cert és que aquesta mutació ja comença a treure al cap en els dos avançaments que se n'han presentat fins ara, "Pictures" i "You're with Me Everywhere I Go", on guanyen pes uns acabats sintètics que l'aproximen a referents contemporanis de la música d'arrel nord-americana com The War On Drugs o Sharon Van Etten –la segona ha vist la llum aquesta mateixa setmana amb un evocador videoclip dirigit per Pol Fuentes-. "Hardcore from the Heart", el nou àlbum de Serrat, sortirà l'11 de juny a través de Great Canyon Records.

Pervis Staples (1935-2021)

PERVIS STAPLES
(1935-2021)

Ens ha deixat Pervis Staples, el fill mitjà de Pops Staples, el germà gran de Mavis Staples i, com a tal, un dels integrants d'aquell grup familiar que va esdevenir un dels grans ponts entre la tradició gòspel i la revolució soul de les dècades dels 50 i els 60. Seguir la trajectòria de The Staple Singers equival a reconstruir diverses dècades d'evolució de la música d'arrel afroamericana, des de l'Església fins a les pistes de ball amb accent funk. Pervis Staples hi va ser des del prinicipi, durant la primera meitat dels 50, i fins a l'any 1970, quan el va substituir la seva germana Yvonne –qui ja s'havia posat al seu lloc temporalment mentre ell era cridat a files-. Ens ha deixat a l'edat de 85 anys. Queden per al record pistes com "This May Be the Last Time", aquell cant espiritual de 1954 que va mig inspirar un dels primers grans èxits dels Rolling Stones.

80 anys amb Ritchie Valens

Ritchie Valens (1941-1959).

Es commemoren avui 80 anys del naixement de Ritchie Valens. Si visqués avui tindria pràcticament la mateixa edat que Bob Dylan, que els farà d'aquí a un parell de setmanes. El de Pacoima es considera com el gran pioner o com a mínim precursor del rock amb accent llatí per la seva celebrada lectura de "La Bamba", però la seva influència va més enllà. Títols com "Ooh! My Head" o "Come On, Let's Go" directamentent van avançar alguns dels principis sonors d'allò que anys després s'anomenaria rock de garatge. Va morir en aquell fatídic accident d'aviació del 3 de febrer de 1959. El seu llegat ha arribat fins als nostres dies de la mà de bandes com Los Lobos o Calexico. De vegades em pregunto cap a on hauria anat la seva carrera d'haver seguit viu, i fins on hauria arribat una hipotètica etapa de maduresa al costat de tan avantjats deixebles. Mai ho sabrem. Queda el misteri. I la música.

Mojo: "Into Tomorrow" (2021)

La revista Mojo ha convidat Paul Weller a fer de director de la seva edició de juny. El resultat va en línia amb els estàndards de qualitat habituals de la publicació britànica, i inclou un recopilatori de peces que el mateix Modfather ha seleccionat especialment per l'ocasió. Es titula "Into Tomorrow", i hi figuren tries tan reconeixibles com The Blow Monkeys, Richard Hawley o P.P. Arnold, però també tota una sèrie de noms a descobrir i a seguir de prop. Com ara The Stroppies, un refrescant combo australià de pop à la Go-Betweens. O Gabriels, un trio californià de soul sofisticat amb un vocalista, Jacob Lusk, que pot recordar per moments a Marvin Gaye o Curtis Mayfield. Weller arrodoneix l'operació amb una raresa del seu propi catàleg, "In Another Room", que titulava l'ep de música experimental publicat l'any passat amb edició limitada.

Rough Trade al Rockefeller Center

Anuncia Rough Trade, aquell estendard de la música independent que durant la passada dècada ha esdevingut un petit imperi dins de la indústria musical a seques, la propera obertura d'una de les seves botigues de discos en ple Rockefeller Center de Nova York. Un anunci impensable fa tan sols quatre dies, quan les disqueries únicament generaven titulars al moment d'abaixar la persiana. I la sonada irrupció de la veterana firma britànica en un dels entorns més emblemàtics de la Big Apple en termes de comerç i de show business.

La nova botiga de Rough Trade al Midtown de Manhattan subsituirà la de Williamsburg, a Brooklyn, que va tancar el passat mes de març, i estarà situada a peu de carrer a la Sisena Avinguda, ben bé al costat –entre d'altres- de l'estudi des d'on s'emet el Tonight Show de Jimmy Fallon. Com ha arribat fins aquí una firma que va començar venent discos de punk rock al barri londinenc de Ladbroke Grove donaria per més d'un llibre i més d'un documental, però el cert és que la notícia crida molt l'atenció.

Mentre els gurús dels cants de sirena de l'entorn digital segueixen pronosticant la desaparició dels suports físics, aquests tornen al bell cor de la capital del món per la porta gran i de la mà d'una disquera de llarga trajectòria i gran reputació. Òbviament, el binomi que formen dues marques com Rough Trade i Rockefeller Center convida a reobrir per enèsima vegada el debat sobre què és i què deixa de ser la música independent. Però aquest és un altre tema. Rough Trade vendrà discos amb format físic en un dels centres neuràlgics de la capital del món. I això vol dir que encara hi ha vida més enllà dels algoritmes.

El Petit de Cal Eril, ciència-ficció i paganisme

Joan Pons (El Petit de Cal Eril), en una captura del videoclip de "Cauen les estrelles".

El Petit de Cal Eril ha avançat una primera peça del que serà el seu vuitè àlbum, que veurà la llum la propera tardor a través de Bankrobber. "Cauen les estrelles" és un exercici de pop metafísic marca de la casa, que conjuga sentit melòdic amb una atmosfera sintètica a contrallum i eleva les expectatives de cara a la sortida del disc. L'ha presentat amb un videoclip que barreja ciència-ficció i paganisme al més pur estil de clàssics i pel·lícules de culte de dècades enrere. Produït per Escafior Films, el clip l'ha dirigit Artur Tort i s'ha rodat en un paratge tan singular, evocador i certament oportú com és el Bosc de les Creus, a la frontera entre les comarques del Bages i l'Anoia. Poden visionar-lo a Youtube.

Cash, quatre anys abans de Rubin

Cash, Nelson, Kristofferson i Jennings: The Highwaymen.

The Highwaymen en directe. O el que és el mateix, Willie Nelson, Waylon Jennings, Kris Kristofferson i Johnny Cash junts en un escenari, que de seguida s'ha dit. Vaig visionar dies enrere el seu directe "Live: American Outlaws" (2016), testimoni d'un concert celebrat l'any 1990 al Nassau Coliseum de Uniondale, Nova York. I vaig tornar una vegada i una altra a la interpretació de "Sunday Morning Coming Down", l'himne a la ressaca compost per Kristofferson ara fa cosa de cinc dècades, amb el propi autor repartint-se les tasques vocals amb Cash.

L'Home de Negre, que aleshores era un dels grans oblidats de la indústria del disc perquè en algun despatx hi havia un setciències a qui no acabaven de quadrar-li els números, encara trigaria ben bé quatre anys a tornar per la porta gran de la mà de Rick Rubin. Però tot allò que Rubin observaria en la figura crepuscular de Cash, tot allò que resultava invisible des de taules, cadires i despatxos, ja es pot apreciar perfectament en aquests quatre minuts i mig que no tenen desperdici. Poden visionar a Youtube la interpretació de la peça en qüestió. Pell de gallina.

Ara Malikian i Iván Melón Lewis, a El 9 Nou

Que l'únic contagi sigui de música, art i cultura. Ho va dir Ara Malikian, durant el primer dels dos concerts que va oferir ahir al Teatre Auditori de Granollers a duet amb Iván Melón Lewis. I així va ser. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Massa vell per una segona oportunitat

"Me gustaban sus canciones. Me gustaban y me dolían, porque Roger tenía talento, pero nunca iba a triunfar. Su edad era su mayor aliado y su peor enemigo. Y lo que más me dolía es que no se podía hacer nada. Roger tenía cuarenta y ocho años. Era un trébol de cuatro hojas y nadie lo descubriría nunca. Por viejo. A pesar de sus esperanzas y sus sueños, de su optimismo y su energía, era viejo. Viejo para la industria, viejo para una segunda oportunidad. Viejo para la vida. Me dolió".

Fragment de "Julius" (2020, Editorial Gamberra), el primer llibre de relats de Joel C. Pineda. O com explicar en menys d'un paràgraf la repugnant naturalesa d'aquest món que hem construït. Un món de guanyadors i de perdedors, de triomfadors i de fracassats, de blanc o negre, de tot o res. El relat en qüestió explica la relació d'amistat entre un guionista frustrat i un músic de rock que no ha deixat de somiar malgrat haver perdut ja tots els trens possibles. Però el fragment que he triat diu moltes més coses. Va per tots els Rogers que hi ha en aquest món. He tingut el privilegi de conèixer-ne uns quants.

Uncut: "Dylan... Revisited" (2021)

Són multitud els discos de tribut a Bob Dylan publicats al llarg de les passades sis dècades, l'adaptació del seu repertori a càrrec d'artistes de tota mena i condició sembla no tenir aturador, i malgrat tot les seves cançons segueixen donant tot el joc del món cada cop que es posen en mans alienes. Ho torna a refermar "Dylan... Revisited", un àlbum de tribut a l'autor de "Blowin' in the Wind" que distribueix la revista Uncut amb la seva edició de juny –amb el mateix Dylan a la portada i un extens dossier que commemora el seu imminent 80è aniversari-.

D'entrada, el més destacable –perquè no sempre és així en casos com el que ens ocupa-, és el fet que totes les versions recollides a l'àlbum en qüestió s'hagin gravat especialment per l'ocasió. Hi figuren noms de pes com els de Richard Thompson, Thurston Moore o Weyes Blood. I la selecció de cançons esquiva l'obvietat per a recuperar alguns títols sovint poc predicats. Crida l'atenció, per exemple, que The Weather Station es facin seu un pilar de l'etapa cristiana de Dylan com és "Precious Angel". Que Joan Shelley i Nathan Salsburg recuperin "Dark Eyes", del controvertit "Empire Burlesque" (1985). O que Cowboy Junkies s'atreveixin amb l'encara calent "I've Made Up My Mind to Give Myself to You".

Destaquen també la narcòtica lectura de "Lay Lady Lay" a càrrec d'uns Flaming Lips en pleníssimes facultats, l'accent Southern Gothic del "Blind Willie McTell" signat per Patterson Hood i Jay Gonzalez (Drive-By Truckers), i la clarobscura deconstrucció de "Knockin' on Heaven's Door" a càrrec de Low –originaris, com l'homenatjat, de Duluth, Minnesota-. Arribat aquest punt, el fet que l'àlbum s'obri amb una pista inèdita del propi Dylan –"Too Late", antecedent de "Foot of Pride" descartat de les sessions d'"Infidels" (1983)- gairebé és el de menys. No ens trobem davant d'un disc de tribut protocolari, sinó davant d'un àlbum amb entitat pròpia i vigència més enllà d'efemèrides.

Un instant d'Ara Malikian

ARA MALIKIAN
Teatre Auditori de Granollers

9 de maig de 2021

Acostuma a dir un conegut meu, fotògraf de professió –dels millors que conec-, que la fotografia és entre d'altres coses l'art de captar instants. Que cada instantània captura un instant concret, i que de vegades el fotògraf té la sort d'immortalitzar l'instant precís. Jo no sóc fotògraf, però entenc a què es refereix i crec que ahir vaig tenir aquesta sort. La d'immortalitzar un instant que potser no serà el més precís però diu moltes coses. El rostre entre feliç i afectat d'Ara Malikian en ple trànsit mentre exerceix el seu ofici. El violinista submergit de ple en la interpretació, el músic en comunió amb la seva música.

Malikian va oferir ahir a la tarda dues actuacions al Teatre Auditori de Granollers –tarda i vespre, la fotografia és de la primera- a duet amb el pianista Iván Melón Lewis i presentant un projecte, Petit Garage, que s'adapta al temps de pandèmia tot reduint el format escènic i treient el màxim partit de l'economia de mitjans. Al moment de fer la fotografia, el libanès i el cubà interpretaven una majestuosa lectura en clau de jazz manouche del "Life on Mars?" de David Bowie. Va ser un dels grans moments d'un concert on el material original de Malikian va alternar amb cites a altres referents com Björk o Txaikovski.