diumenge, 31 de març de 2019

Saphie Wells & The Swing Cats

SAPHIE WELLS & THE SWING CATS
Festival Ressona 2019 @ Teatre Auditori Cardedeu
31 de març de 2019

La de Saphie Wells és sens dubte una de les veus amb més projecció del subsòl jazzístic barceloní. Un timbre dolç i una textura sedosa que, salvant totes les distàncies necessàries, poden arribar a evocar registres com el de la mateixa Billie Holiday. Aquest migdia ha actuat al Festival Ressona de Cardedeu, acompanyada dels seus inseparables Swing Cats i avançant peces del seu imminent segon disc, que estarà dedicat a la figura de Duke Ellington. Tampoc han faltat al repertori cites a altres gegants de la música afroamericana com Nat King Cole, Louis Armstrong o Ella Fitzgerald.

Funeral For Bird

Joe Futak (Funeral For Bird).
Les cançons de Funeral For Byrd parteixen de les formes més fràgils, íntimes i en ocasions espectrals del folk per a créixer a partir de desenvolupaments instrumentals i pinzellades electròniques que en ocasions poden arribar a recordar les formes d'uns Neutral Milk Hotel o uns Arcade Fire a baixa fidelitat, i en d'altres aproximar-se a coordenades pròpies del dream pop o de l'slowcore. Procedent de Bristol, la banda és en realitat el projecte personal del compositor i productor Joe Futak, que va començar a escriure i enregistrar les seves cançons en un dormitori abans de donar forma a la banda amb què es dedica a presentar-les actualment. Descobreixin-les a Soundcloud.

dissabte, 30 de març de 2019

25 anys de Mondo Sonoro


Un quart de segle fent periodisme musical en paper i apostant per un model de negoci i distribució que al seu moment va esquivar els canals més habituals del sector. Tota una fita, la que commemora enguany Mondo Sonoro. Un 25è aniversari que celebrarà aquest mes d'abril amb l'edició d'un doble disc de vinil amb una vintena llarga de temes d'artistes estatals que d'alguna manera il·lustren les dues dècades i mitja de trajectòria de la publicació. De Dover a C. Tangana passant per Astrud, Los Planetas, Ojos de Brujo, Sidonie, Dorian, Violadores del Verso, Lori Meyers, Manel, Vetusta Morla, La Bien Querida o Pony Bravo. Poden vostès encarregar-ne una còpia aquí. Per molts anys!

Toti Soler i Gemma Humet

Dídac Ruiz, Marc Prat, Gemma Humet i Toti Soler, la nit passada a Cardedeu.
TOTI SOLER I GEMMA HUMET
Festival Ressona 2019 @ Teatre Auditori Cardedeu
29 de març de 2019

El Festival Ressona celebra aquest cap de setmana la seva vintena edició i ho fa amb un dels cartells més eclèctics de la seva trajectòria. Ho fa també tornant a convidar vells amics i coneguts com Toti Soler i Gemma Humet, que havien actuat per separat en diferents convocatòries i que la nit passada es van enfilar plegats al Teatre Auditori Cardedeu per a oferir versions musicades de versos d'autors com Joan Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli o Maria Mercè Marçal, així com lectures en clau personal de peces originals d'Ovidi Montllor, Ewan MacColl, Léo Ferré o Jacques Brel, entre d'altres. Ho van fer acompanyats d'una secció rítmica de solvència contrastada -Marc Prat (contrabaix) i Dídac Ruiz (bateria)-. Per cert, sóc jo o Soler cada dia s'assembla més a Ry Cooder? I no parlo tan sols del barret i les ulleres (que també), sinó de dimensió, trajectòria i bagatge. Cinc dècades llargues que enllacen Pic-Nic amb Om, Pau Riba amb Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet amb la pròpia Humet.

divendres, 29 de març de 2019

Biopic d'Elvis Presley amb Tom Hanks

Tom Hanks en un fotograma de "That Thing You Do!".
Ja vaig dir al seu moment que cada dia em fa més mandra la proliferació de biopics musicals, una tendència que es confirma cada vegada més com l'últim recurs d'una indústria que sembla acumular tants mitjans tècnics com manca de creativitat -abans ho van ser les pel·lícules de superherois, i les de zombis-. Sigui com sigui, resulta curiós que aquesta febre de biografies d'estrelles del rock a la gran pantalla encara no hagi explotat el llegat d'icones com Elvis Presley. Doncs bé, sembla que ja hi ha un projecte en marxa per a explicar la vida i miracles del Rei, si bé encara no se'n coneixen detalls com el títol. Sembla ser que el dirigirà Baz Luhrmann, i ara per ara s'ha revelat que Tom Hanks hi encarnarà el mànager de Presley, el "Coronel" Tom Parker. No serà el primer cop que l'actor es posi a la pell d'un pes pesant del negoci musical, ja ho va fer l'any 1996 a "That Thing You Do!", cinta dirigida per ell mateix. Aleshores ens va entretenir en el millor dels sentits amb una simpàtica història fictícia que podria haver estat perfectament la biografia d'incomptables bandes nord-americanes de la dècada dels 60. Tant de bo resulti igual d'encertada la seva intervenció al biopic d'Elvis.

El pop metafísic desembarca a Barcelona

Pau Codina (Marialluïsa), la nit passada a l'Heliogàbal.
MARIALLUÏSA
Heliogàbal, Barcelona
28 de març de 2019

El titular d'aquest article no és del tot acurat, perquè a efectes pràctics el pop metafísic ja porta anys desembarcant a Barcelona. Ho ha fet, com a mínim, en cada una de les actuacions que han ofert a la Ciutat Comtal els dos principals ideòlegs d'aquesta etiqueta encara a mig definir, Ferran Palau i El Petit de Cal Eril. Per tant, si la cita d'ahir era assenyalada, ho era pel fet de ser Marialluïsa la primera banda que des de la seva mateixa concepció s'ha definit com un exponent del gènere en qüestió. I la que durant l'últim mes ha provocat que diversos mitjans tant especialitzats com generalistes es fessin ressò d'aquesta nova tendència que sembla evolucionar a l'alça.

El concert de l'Heliogàbal no tan sols suposava el debut del quartet d'Igualada als escenaris barcelonins, també era la tercera actuació que oferia en el marc d'una trajectòria a data d'avui tan breu com meteòrica -el seu primer concert el van dur a terme a la mateixa capital de l'Anoia, i el segon va tenir lloc ara fa un parell de setmanes a l'oportunament batejat Festival de Pop Metafísic de Ponts, a la Noguera-. I en aquest sentit hi havia dos factors que cridaven l'atenció.

El primer, la incontestable solvència exhibida pel conjunt en un moment en què amb prou feina ha tingut temps d'acumular taules. La química existent entre els seus components i l'actitud escènica del seu vocalista i guitarrista, Pau Codina, un frontman amb totes les lletres que no tan sols interpreta cada nota amb la màxima seguretat sinó que domina a la perfecció el llenguatge corporal tant a l'hora d'interactuar amb el públic com d'integrar-lo en el mateix repertori.

El segon, la pròpia connexió amb un respectable que la nit passada va corejar a viva veu totes i cada una de les cançons. Les que formen part de l'ep de debut del grup -"Pren-t'ho amb calma" (2019, Bankrobber)-, però també les que ara per ara tan sols es poden escoltar en directe. En altres paraules, Marialluïsa han fidelitzat un públic que sembla disposat a seguir-los fins on faci falta. La qual cosa explica que pengessin el cartell de sold out a l'Heliogàbal en un temps rècord per una banda emergent, i a la vegada permet començar a perfilar futurs horitzons a gran escala.

I pensant justament en això, en possibles horitzons futurs, un no pot evitar imaginar-se com entrarien de bé títols com "Moments" o "Fred o calor" en qualsevol cita a l'aire lliure durant la temporada de festivals que és a punt de començar. Perquè si hem de definir el pop metafísic a partir del repertori de Marialluïsa, més enllà de parlar de les connexions amb el dream pop de perfil calidoscòpic i les formes més nostrades del pop independent, cal apuntar i subratllar un posat hedonista que convida a deixar-se portar, a viure el moment i a aparcar els maldecaps encara que sigui de manera momentània. Justament allò que diversos milers d'ànimes estaran fent d'aquí a uns mesos al Parc del Fòrum.

dijous, 28 de març de 2019

Andy González (1947-2019)

ANDY GONZÁLEZ
(1947-2019)

Ens ha deixat Andy González, guitarrista solista de Los Salvajes en la seva primera encarnació. Una banda pionera i un d'aquells músics que van aportar color a una Barcelona en blanc i negre. González es va veure obligat a deixar el grup a principis de la dècada dels 70 a causa del servei militar, i no va arribar a participar en cap de les reunions dutes a terme en dècades posteriors. Sigui com sigui, les seves sis cordes es poden escoltar en himnes del primer rock'n'roll barceloní com "Soy así" o "Es la edad".

Una infusió de Marialluïsa


Aquesta nit toca assistir al concert de Marialluïsa, el grup, que presentarà "Pren-t'ho amb calma" (2019, Bankrobber) a l'Heliogàbal. Per anar obrint boca, res millor que degustar aquesta deliciosa infusió de marialluïsa, la planta, amb què la banda igualadina distribueix els codis de descàrrega del seu refrescant i tonificant ep de debut. La setmana passada en parlàvem en aquest mateix blog.

dimecres, 27 de març de 2019

Solé - "7 fragàncies" (2019)


Primer va lliurar un àlbum de pop independent a baixa fidelitat -"Em perdono" (2013)-. A continuació va fer un cop de volant i va signar una col·lecció de cançons folk en clau cèltica al més pur estil d'uns Pogues o de les Seeger Sessions d'Springsteen -"Aquest collons de poble’ i altres cançons sobre Caldes de Montbui" (2014)-. I després d'un llarg silenci, Solé ha tornat a l'estudi de gravació i n'ha sortit amb un nou repertori que marca distàncies amb tota la seva producció anterior. En certa manera, "7 fragàncies", el seu imminent nou treball, suposa un retorn a les seves essències més pop. Però que ningú s'esperi una continuació tardana d'"Em perdono", sinó més aviat un eclèctic ventall discursiu compost per set temes que poca cosa tenen a veure els uns amb els altres. A "7 fragàncies" hi ha folk psicodèlic ("L'art de viure"), shoegaze en clau lo-fi ("Núvols"), melodies inesborrables (un "Cantaré" que no desentonaria a les obres més recents d'Els Pets) i rock del que convida a sortir a la carretera i fer quilòmetres ("Rock'n'Roll"). L'acompanyen amics i coneguts com Lola Rascón, Esther Condal o Keco Pujol, veus convidades a qui l'alter ego de Ramon Solé ha cedit part del protagonisme en un àlbum que torna a trencar esquemes. Veurà la llum el proper 29 de març a través de Coopula Records. Més informació al web de Solé.

Ranking Roger (1963-2019)

RANKING ROGER
(1963-2019)

Els Beat britànics van ser una d'aquelles bandes que van entrar al segle XXI literalment dividides, amb dues encarnacions paral·leles encapçalades per components històrics que reclamaven com a propi el nom de la formació original, Dave Wakeling i Ranking Roger. En aquest cas, però, la bona notícia és que malgrat seguir operant respectivament al capdavant de The English Beat starring Dave WakelingThe Beat feat. Ranking Roger, les dues veus principals del grup que va posar Birmingham al mapa de l'escena 2 Tone van arribar a fer les paus i fins i tot a treballar plegades en alguna ocasió. També és una bona notícia el fet que ni l'un ni l'altre han arribat a fer cap pas en fals ni a signar cap obra que taqui el llegat encara immaculat dels Beat clàssics. Una banda que com Madness o els Specials va saber canalitzar les convulsions de la Gran Bretanya de principis dels 80 a través d'un repertori que maridava la música d'arrel jamaicana amb l'energia i l'estètica del punk i la New Wave. Roger ens deixava ahir a l'edat de 56 anys. En pau descansi.

dimarts, 26 de març de 2019

Nou single de Peter Perrett

Peter Perrett.
Sembla que Peter Perrett ha tornat definitivament per quedar-se. Dos anys després d'aquell incontestable debut al seu nom i retorn per la porta gran que va suposar "How the West Was Won" (2017), l'exlíder de The Only Ones n'anuncia una continuació que promet emocions igual de fortes. Veurà la llum el mes de juny vinent a través de Domino i sota el títol de "Humanworld", i n'ha avançat com a single una peça, "I Want Your Dreams", que segueix les coordenades sonores que tan bons resultats van donar al seu predecessor, si bé amb uns acabats més sintètics. En poden visionar el videoclip a Youtube.

El refugi d'Anne Briggs

Anne Briggs.
Des que es va retirar de la música l'any 1973, poca cosa s'havia sabut d'Anne Briggs. Tan sols que una de les veus més incorruptibles del folk britànic dels 60 vivia en un entorn rural en algun lloc d'Escòcia sense cap intenció de tornar als escenaris. Coincidint amb la reedició de part del seu catàleg per cortesia de Topic Records, Briggs ha acceptat concedir una entrevista al periodista Eamon O'Doherty que publica la revista Uncut a la seva edició d'abril. Una conversa on l'autora de "The Hazards of Love" (1964) exposa els records que conserva de la seva etapa com a cantant de folk i els motius que la van empènyer a canviar de vida -això sí, al seu aire i sense revelar cap detall que no li vingui de gust rescatar-.

Una de les meves cites preferides de l'article fa referència als seus gustos literaris. "Vaig aprendre a llegir quan tenia cinc anys, i volia ser Mowgli", explica. "Mowgli podia fer totes aquelles coses que a mi no m'estaven permeses". Una de les funcions de la ficció -sobretot en l'àmbit de la literatura- és precisament situar-nos davant del nostre propi mirall i mostrar-nos la nostra pròpia realitat des de la perspectiva d'uns personatges amb els quals ens podem identificar. La creació d'entorns segurs on refugiar-nos de tot allò que ens fa mal, ens espanta o ens inquieta. Briggs en va trobar un a l'obra de Rudyard Kipling. I estic convençut que molts de vostès també hauran trobat els seus en altres novel·les, contes, relats o, per què no, pel·lícules, sèries i cançons.

dilluns, 25 de març de 2019

Scott Walker (1943-2019)

SCOTT WALKER
(1943-2019)

En seran o no conscients els milers d'ànimes festivaleres que assisteixen en massa a les actuacions d'Arctic Monkeys i llueixen bosses de mà amb el rostre del difunt David Bowie, però dos dels discos capitals que tant els uns com l'altre han lliurat durant els darrers anys -"Tranquility Base Hotel + Casino" (2018) i "Blackstar" (2016), respectivament- no s'entendrien sense l'empremta d'Scott Walker. Tampoc s'entendrien la discografia sencera de The Last Shadow Puppets, discursos com els de Pulp -a qui Walker va produir "We Love Life" (2001)- o gèneres com el pop barroc, concepte que gairebé es va inventar ell mateix al capdavant dels Walker Brothers -la banda nord-americana que ho va petar al Regne Unit en plena British Invasion-.

En qüestió de pocs anys Walker va passar de ser una de les estrelles més brillants del firmament pop en aquest costat de l'Atlàntic a esdevenir un artista de culte, pas previ al trencament amb la seva aurèola d'ídol adolescent per a reconvertir-se en l'explorador sònic que signaria plàstics tan monumentals com "The Drift" (2006). Casualment, el disc que em ve de gust escoltar un cop coneguda la notícia de la seva mort no és cap altre que un recopilatori de versions. Aquell "Scott Walker Sings Jacques Brel" (1981) que recollia les adaptacions d'originals de Jacques Brel realitzades per Walker durant els seus primers anys en solitari. És en dies com avui quan adquireixen tot el sentit del món els versos de "My Death", lectura anglòfona de "La mort" que posteriorment es faria seva (sí, ho han endevinat) el mateix Bowie.

Cass McCombs - "Tip of the Sphere" (2019)


Al darrer disc de Cass McCombs hi figuren títols de cançons tan brillants i evocadors com "I Followed the River South to What", "Sidewalk Bop After Suicide" o "The Great Pixley Train Robbery" -aquest últim fa referència a un esdeveniment real, l'assalt a un tren a Califòrnia a finals del segle XIX, que McCombs reconstrueix a la seva inconfusible manera-. També hi alternen registres que van del folk en fase terminal al so Americana en estat polsegós, amanits amb les gotes justes d'acidesa i l'ofici de qui en qüestió de deu anys s'ha consolidat com un dels grans autors de cançons nord-americans de la seva generació. En aquest sentit, "Tip of the Sphere" (2019) no arribarà a substituir en l'imaginari popular l'encara definitiu "Catacombs" (2009), però sobre el paper presenta prou mèrits per ser considerat com el plàstic més rodó que hagi arribat a lliurar el californià.

diumenge, 24 de març de 2019

Les 100 primaveres de Ferlinghetti

Ferlinghetti a l'exterior de City Lights, l'any 1988 - Foto Associated Press.
Lawrence Ferlinghetti mai s'ha considerat ell mateix com un exponent de la Generació Beat, però la seva trajectòria es troba íntimament connectada amb el que va esdevenir un dels moviments literaris més trencadors del segle passat. Va ser un dels fundadors de la llibreria i editorial City Lights de San Francisco, punt de trobada dels principals actors de la Generació Beat i responsable de la publicació entre d'altres de "Howl and Other Poems" (1955), la totèmica obra d'Allen Ginsberg que li va valer un arrest per presumpte delicte d'obscenitat i un judici que va culminar amb tota una victòria moral de la llibertat d'expressió -i la publicació del volum inicialment censurat-. També va protagonitzar una sonada aparició a "The Last Waltz" (1978), el documental de Martin Scorsese sobre l'últim concert de The Band. Celebra avui ni més ni menys que 100 primaveres. I ho fa encara entre nosaltres, motiu pel qual se l'ha homenatjat repetidament a la ciutat de San Francisco durant tot aquest mes de març. Tant de bo en pugui celebrar moltes més.

Assajar és de covards

LES CRUET
Centre Cultural Albareda, Barcelona
23 de març de 2019

Explicava Laura Crehuet a l'inici de l'actuació que el d'ahir era el primer concert que oferien Les Cruet en més d'un any, temps que han dedicat entre d'altres coses a posar a punt el seu flamant segon disc, "Cérvols, astres" (2019, Bankrobber). També afirmava que la banda amb prou feina havia arribat a assajar durant tres hores i mitja prèviament al seu retorn als escenaris. En part, el punk rock és exactament això. Assajar poc, o directament no assajar, però a l'hora de la veritat acabar oferint actuacions tan contundents, directes, segures i incontestables com la que el quartet del Baix Montseny va segellar la nit passada al Centre Cultural Albareda, en la que va ser la posada de llarg del citat "Cérvols, astres".

Van arrencar a tota castanya amb "Folls", cita al seu debut discogràfic -"Pomes agres" (2016, Bankrobber)-. Màxima intensitat i volum a l'onze abans d'entrar plenament en matèria amb la collita recent de "Cérvols" i "2 de març". La maquinària rendint a tot gas i la veu estripada i rabiosa de Crehuet obrint-se camí a través d'una muralla de decibels de les que remouen fonaments. Dos sospitosos habituals de l'òrbita montsenyenca, Xavi Garcia i Óscar Montero, a la guitarra i al baix respectivament. I a la bateria, com a incorporació més recent i completant una combinació sempre guanyadora, tot un Pau Albà (Les Sueques, The Unfinished Sympathy).

Van tornar a mirar enrere amb un "Ocells" que va començar a càmera lenta per a desembocar en un atac de fúria descontrolada. Van versionar a la seva manera "Formigues i cigales", original de Joan Colomo traduït al català per Martí Sales. Van dedicar "Núvols daurats" a la memòria de l'enyorat Uri Caballero (Els Surfing Sirles). Crehuet va interpretar en solitari un "Cabana" que va fer saltar espurnes de la guitarra. Van tornar a prémer l'accelerador al ritme de "Matilde". Van signar una recta final memorable tot encadenant "Animal" i un aclaparador "Creure". I van marxar per la porta gran com si efectivament haguessin estat tocant aquestes cançons nit rere nit sense parar durant tot l'últim any (com a mínim). Assajar és de covards, que va dir aquell.

*Les Cruet actuaran diumenge vinent, 31 de març, al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera (20h). Presentació oficial de "Cérvols, astres" al Baix Montseny de la mà de l'associació Som del Montseny i compartint escenari amb Ainara LeGardon. No s'ho perdin.

dissabte, 23 de març de 2019

Michael Chapman - "True North" (2019)


La veterania és un grau. Ho sap prou bé Michael Chapman. El britànic no tan sols ha celebrat recentment el seu 78è hivern, també commemora enguany el cinquantè aniversari del seu disc de debut, aquell "Rainmaker" (1969) amb el qual va començar a marcar diferències de bon principi. Chapman és un artista difícil de classificar. Sovint encasellat per procedència temporal i geogràfica en els anys daurats del folk rock britànic, el cert és que al llarg de tot aquest temps la seva música ha transitat lliurement per multitud de formes i llenguatges, absorbint influències de tota mena com si d'una esponja es tractés, i creixent disc a disc fins a derivar en tota una amalgama estilística que conjuga les seves arrels britàniques amb els misteris més profunds de la tradició nord-americana.

"True North" (2019) és el segon capítol d'aquella fèrtil etapa de maduresa que va encetar ara fa dos anys amb el monumental "50" (2017). Repeteix a les tasques de producció aquest imprescindible aliat clau que ha esdevingut Steve Gunn, un dels guitarristes més cotitzats del rock nord-americà contemporani i responsable d'un registre que situa Chapman en territoris més o menys propers als del Johnny Cash de la nissaga American. De la mateixa manera que el seu predecessor, "True North" ens presenta un il·lustre supervivent que canta a partir de la seva inabastable experiència, amb la convicció de qui no ha de demostrar res a ningú i amb les ganes de qui encara té tantes coses a dir a les portes de la seva novena dècada vital. El resultat són peces tan majúscules com "Bluesman" o "Truck Song".

divendres, 22 de març de 2019

Guitarra, baix i bateria - Programa 207

Dick Dale (1937-2019).
Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Recordem l'irrepetible Dick Dale. Escoltem les novetats discogràfiques de Marialluïsa i The Long Ryders. Música a la gran pantalla amb "Her Smell" (2018) i "Blaze" (2018), l'esperadíssim biopic de Blaze Foley amb Ben Dickey. I Mercury Rev versionant a la gran Bobbie Gentry amb el suport de Lucinda Williams. Disponible en podcast.

Les Cruet a El 9 Nou


La natura com a últim santuari on refugiar-se d'una civilització a la deriva. És el fil conductor dels dotze talls que conformen "Cérvols, astres" (2019, Bankrobber), el segon disc de Les Cruet. Punk rock amb accent del Baix Montseny que evoca per moments discursos com els de L7 o Babes In Toyland. Aquest cap de setmana el presentaran al Centre Cultural Albareda de Barcelona, i la setmana vinent ho faran al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera. Hem parlat amb la vocalista i principal compositora del grup, Laura Crehuet, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). La fotografia és de Sergi Vila.

Boy Harsher


La pista de ball com a santuari, o al menys com a refugi. El tercer disc de Boy Harsher, "Careful" (2019), es va gestar a partir del dolor per les baixes familiars tant d'Augustus Muller com de Jae Matthews, els dos components d'aquest projecte electrònic amb seu a l'estat de Massachussetts. La qual cosa implica un rerefons i un paisatge líric carregats de foscor i ansietat, però no impedeix als nord-americans aixecar el cap i signar trencapistes com "Fate" o "LA", talls que d'alguna manera enllacen el regust subterrani dels pioners del pop sintètic amb l'hedonisme de la cultura rave. Dolor canalitzat en positiu. Escoltin-lo a Bandcamp.

dijous, 21 de març de 2019

El vinil silenciós


Vivim uns temps certament curiosos, per no dir una altra cosa. De la mateixa manera que un ja no s'immuta quan Spotify li anuncia la sortida al mercat d'un nou disc de La Polla Records -com han canviat les coses-, tampoc s'escandalitza quan observa incomptables fills de veí que es dediquen a comprar discos de vinil sense ni tan sols disposar de tocadiscos on escoltar-los, per allò de mostrar-los a les visites quan vénen a casa, que ja se sap que unes pinzellades retro sempre animen una mica l'àmbit domèstic. Especialment indicat per a aquests últims resultarà sens dubte el disc de vinil que preveu editar el mes de maig un tal Eric Antonow. Un àlbum pensat per a acompanyar la pràctica de la meditació, les dues cares del qual contenen tan sols silenci. Dues pistes de 20 minuts de durada -15 si es reprodueix a 45rpm- on no es podrà escoltar absolutament res. No cal dir que la millor manera d'obtenir aquest mateix efecte és precisament apagant el tocadiscos o abaixant-ne el volum, però no tinc cap dubte que més d'un estarà disposat a passar per caixa per tal d'obtenir un nou plàstic amb què omplir els seus prestatges ja probablemetn farcits de vinils no escoltats i llibres no llegits. Vostès, si ho desitgen, també poden encarregar-ne una còpia a través d'aquest enllaç.

Mercury Rev - "The Delta Sweete Revisited" (2019)


A la recent publicació de les gravacions completes de Bobbie Gentry per a Capitol Records -l'expansiva caixa "The Girl from Chickasaw County: The Complete Capitol Masters" (2018)-, cal sumar-hi ara la revisió del seu segon disc, "The Delta Sweete" (1968), a càrrec d'uns Mercury Rev que s'hi han posat a consciència. D'entrada, han portat el repertori original fins al seu terreny sense perdre'n de vista les arrels. Estripant tot allò que calia estripar però conservant intactes les essències d'una obra que girava i segueix girant al voltant del dia a dia del Sud profund dels Estats Units. I servint-se de tot un elenc d'il·lustres veus femenines, una per cada tall de l'àlbum, entre les quals destaquen noms coms els de Hope Sandoval, Norah JonesMargo Price, Beth Orton o Marissa Nadler. Rematen la feina convidant tota una Lucinda Williams a fer una llòbrega lectura d'un "Ode to Billie Joe" que pertany a un altre disc -el debut del mateix títol publicat per Gentry el 1967- però adquireix tot el sentit del món en aquest context. Una dama del Sud invocant l'esperit d'una altra dama del Sud, ni més ni menys. Arribats a aquest punt, la gran pregunta és què deu pensar la pròpia Gentry de tot plegat, si ho ha arribat a escoltar i si algun dia es resoldrà el misteri que l'envolta. Sigui com sigui, més val que l'esperem asseguts.

dimecres, 20 de març de 2019

The Long Ryders - "Psychedelic Country Soul" (2019)


Més de tres dècades els ha costat als Long Ryders tornar a enregistrar un disc plegats -les diverses reunions dutes a terme des de l'any 2004 s'havien limitat fins ara als escenaris-. I, coses de la vida, ho han fet a l'estudi de Dr. Dre al nord de Los Angeles. Sembla ser que un dels associats del raper havia treballat durant els 80 amb Sid Griffin i companyia, i aquest hauria estat el punt de connexió entre ambdues parts. En qualsevol cas, ni els resultats podrien haver estat més satisfactoris ni el títol de l'àlbum en qüestió podria haver resultat més encertat. "Psychedelic Country Soul" (2019) conté dotze pistes que efectivament exploren la música d'arrels nord-americana des d'aquella perspectiva còsmica definida al seu moment pels Byrds i Gram Parsons, la mateixa a partir de la qual van signar els californians clàssics com aquell fundacional "Native Sons" (1984). A destacar les bones vibracions que ja de bon principi transmet la inicial "Greenville", així com els torrencials acords menors d'un "All Aboard" que evoca ni que sigui de passada les formes d'"Ivory Tower".

Júlia Martín

Baterista, compositora i lletrista (per aquest ordre) - Foto Iona Quesada.
Defineix la seva música amb conceptes que s'inventa ella mateixa sobre la marxa, conscient que el valor real de la seva obra no el determinen les etiquetes sinó les cançons. I d'això JÚLIA MARTÍN en va sobrada, tal i com evidencia a "Nowhere'land", el seu ep de debut.

El primer que crida l'atenció de Júlia Martín és la seva pròpia carta de presentació. Una jove barcelonina que es defineix com a baterista, compositora i lletrista, per aquest ordre i fent èmfasi en el primer dels tres oficis. Perquè Martín pot atrevir-se amb instruments com el teclat o la guitarra, però té clar que el seu mitjà d'expressió és la bateria. És portant el ritme -o més aviat generant-lo- com treu tot allò que porta a dins, i quan necessita dir res més ho fa a través de composicions que prenen forma dins del seu cap i que acaba enregistrant amb el suport de músics com Vic Mirallas (veu i saxofon), Sandra Carvajal (veu), Kquimi Saigi (teclats) o Iñaki Marquiegui (baix i producció).

"Componc les cançons a casa, toco una mica el piano, la percussió, la guitarra i canto. D'aquesta manera neixen les cançons, en la solitud de la meva habitació", explica. "Al meu cap sona alguna cosa i haig d'anar corrent a deixar-ho enregistrat perquè no se m'oblidi. Després busco els músics adequats perquè puguin plasmar exactament allò que jo tenia en ment". De les pistes de bateria, és clar, se n'encarrega ella mateixa. I és així com ha donat forma al seu ep de debut, "Nowhere'land" (2019). Quatre temes que oscil·len entre un rock evocador dels 90 ("All at Once"), les formes més sofisticades del soul ("Phoenix") i la música d'arrel en clau global (la peça titular).

"Si hagués de definir la meva música utilitzaria els termes 'Metamorphic Wave', un concepte estètic que de fet m'acabo d'inventar", bromeja a l'hora de respondre la sempre incòmoda pregunta de les etiquetes. "No m'agrada encasellar-me, i menys ara que tot just començo a fer música i que per tant seguiré component i explorant diferents vessants, però si m'haig de definir diria que faig música fàcil d'escoltar. 'World music' amb una mica de 'vintage pop'", afegeix. A l'hora de citar referents, enumera noms com els de Clara Peya o Nate Smith, instrumentistes que com ella componen els seus propis temes però no necessàriament adopten un rol protagonista a l'hora d'enregistrar-los.

A nivell líric, cita com a influència el poeta grec Kostantin Kavafis, i concretament el seu poema "Ítaca". En aquest sentit, planteja el seu ep de debut com el punt de partida d'un llarg viatge personal. "Nowhere'land és la terra d'enlloc. Un indret que no es pot assenyalar però tots portem a dins. Les cançons que conformen l'ep són el punt de partida cap a aquest lloc, l'inici d'un viatge interior que cadascú ha de fer al seu aire i que ningú podrà fer per tu". Sigui com sigui, el que no es pot negar és que aquestes quatre cançons obren la porta d'un univers fascinant i singular com ell mateix. El d'una jove artesana de la canç´ que ha vingut per a quedar-se.


Més informació:
Júlia Martín  /  Spotify  /  iTunes

dimarts, 19 de març de 2019

The Cheating Hearts

Stu Black i VivaValli, The Cheating Hearts.
Venir d'un barri com Sankt Pauli ja sol ser una bona credencial, però és que a sobre aquest duet d'Hamburg s'ha batejat amb tota l'elegància del món a partir d'una de les composicions més reconegudes de Hank Williams. The Cheating Hearts són dues bèsties escèniques que responen als noms d'Stu Black i VivaValli. Un duet de guitarra i bateria que practica un rock'n'roll de garatge tan urgent com enèrgic i tan robust com visceral. Poden escoltar el seu àlbum de debut, "Fuck Love" (2015), a les plataformes digitals més habituals. El seu darrer ep de títol homònim (2018), en canvi, tan sols es troba disponible en una luxosa edició limitada de 300 vinils de color blau. Descobreixin-los al seu web.

Marialluïsa

Aromàtics, depuratius i molt relaxants.
Si són vostès dels que es deixen portar per les cançons de Ferran Palau o El Petit de Cal Eril, no poden deixar d'escoltar els cinc talls que conformen "Pren-t'ho amb calma". L'ep de debut de MARIALLUÏSA, el flamant nou fitxatge de l'escuderia Bankrobber i l'última revelació d'allò que s'ha anomenat pop metafísic. El presentaran el 28 de març a l'Heliogàbal.

La marialluïsa, l'arbust, és una planta altament apreciada en els àmbits gastronòmic i terapèutic per les seves propietats aromàtiques, depuratives i relaxants. Una mica com la música de Marialluïsa, el grup, un quartet d'Igualada el repertori del qual convida a deixar-se portar i a gaudir-lo amb tots (i en tots) els sentits. Les seves cançons conjuguen un subtil ganxo melòdic amb evocadors passatges onírics i aquell punt d'acidesa que sempre ajuda a desconnectar. Com a mostra, els cinc títols que conformen el seu ep de debut, un "Pren-t'ho amb calma" (2019) que ha esdevingut també la seva carta de presentació com a flamant nou fitxatge de l'escuderia Bankrobber.

Els propis Marialluïsa emmarquen el seu discurs dins dels paràmetres d'allò que algú ha batejat recentment com a pop metafísic, un corrent encara a mig definir que engloba artistes com Ferran Palau o El Petit de Cal Eril. Dos dels referents més evidents a l'hora de traçar les arrels discursives dels de l'Anoia, i dos dels artistes amb els quals van compartir escenari el passat cap de setmana a la localitat lleidatana de Ponts en el marc del que molt oportunament es va batejar com a Festival del Pop Metafísic. En certa manera va ser la seva posada de llarg, i l'actuació prèvia a la presentació oficial del disc, que tindrà lloc el proper 28 de març a l'Heliogàbal en la que promet ser una vetllada d'allò més tonificant.


Més informació i entrades:
Marialluïsa  /  Facebook  /  Bankrobber  /  Heliogàbal


dilluns, 18 de març de 2019

Ricky Gil i Andreu Valor a El 9 Nou


Terra de Sons és un cicle organitzat per La Gatzara que programa concerts de petit format en espais singulars de la Garriga. Dissabte passat va encetar la seva novena edició amb les actuacions de Ricky Gil (Brighton 64) i Andreu Valor a la Capella del Passeig, una construcció neogòtica que data de l'any 1904 i que actualment sol servir com a llar d'infants. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Andre Williams (1936-2019)

ANDRE WILLIAMS
(1936-2019)

Encara amb la mort de Dick Dale ben present i en plena reflexió al voltant del segon aniversari del traspàs de Chuck Berry, toca fer-se ressò d'una altra baixa de les que fan mal. La discografia d'Andre Williams és tan eclèctica com difícil de catalogar. Incomptables àlbums i singles que abasten des de la segona meitat dels 50 fins a l'actualitat i abracen gèneres com el soul, el funk, el rhythm & blues o fins i tot el country -atenció als àlbums que va enregistrar amb el suport de The Sadies-. El fil conductor, unes lletres que no freguen la incorrecció política sinó que directament la celebren sense cap mena de mirament. Les seves cançons són relats de vici, violència i sexe sense embuts que deixarien qualsevol lluminària del trap o del reggaeton com un pobre escolanet jugant a fer-se el dur. I tres quarts del mateix es pot afirmar del seu debut com a novel·lista, un "Sweets and Other Stories" (2009) que recorre l'imaginari geogràfic de la Blaxpoitation des d'una perspectiva de classe que ja voldrien determinats rapers d'estar per casa. No apte per a ments benpensants, per descomptat.

Dos anys sense Chuck Berry

Chuck Berry (1926-2017) - Foto Frans Schellekens.
La casualitat ha volgut que dos dels grans arquitectes de la guitarra rock ens deixessin pràcticament amb dos anys exactes de diferència. Abans d'ahir se n'anava Dick Dale a l'edat de 81 anys. I tal dia com avui de fa dos exercicis era Chuck Berry qui passava a millor vida amb 90 hiverns a l'esquena. Dale va ser un dels pioners i màxims exponents de l'instro surf. Berry directament va posar les bases del rock'n'roll tal i com l'han entès totes les generacions posteriors. Tots dos, no cal dir-ho, van revolucionar a la seva manera la guitarra elèctrica. De la mort de Berry me'n vaig assabentar a través de les xarxes socials l'endemà d'aquell 18 de març de 2017 i en plena ressaca d'una festa emmarcada en les celebracions d'un St. Patrick's Day absolutament memorable. De la mort de Dale me'n vaig assabentar ahir al vespre, també en el marc d'un St. Patrick's Day que només hauria pogut ser més rodó de no haver-se confirmat les males notícies. Tan bon punt ens en vam assabentar vam parar màquines, vam fer sonar "Misirlou" i vam brindar a la seva memòria. Chuck Berry i Dick Dale. Dues icones que ens han deixat i dos llegats que perduraran per sempre.

Dick Dale (1937-2019)

DICK DALE
(1937-2019)

Ara sí. Se n'ha anat un dels més grans. Podria citar aquí mateix qualsevol dels instrumentals amb els quals va definir gairebé tot sol la música surf durant els 60, o simplement aquell "Misirlou" que Quentin Tarantino va recuperar a la banda sonora de "Pulp Fiction" (1994). Però em ve més de gust tornar a punxar a tota castanya la peça que va suposar el seu retorn per la porta gran a l'activitat discogràfica durant la dècada dels 90, aquest "Nitro" que sense necessitat de mimetitzar al peu de la lletra els paràmetres de l'instro surf sonava a ell mateix i a ningú més. Per al record queden actuacions com la que vam poder degustar ara fa cosa d'uns nou anys a la sala petita d'Apolo. O com les que estava oferint aquests últims mesos per tal de poder-se procurar les atencions mèdiques que requeria el seu complicat estat de salut -diuen els que l'havien vist recentment que damunt l'escenari es mantenia incombustible malgrat tot-. Insisteixo, se n'ha anat un dels més grans.

diumenge, 17 de març de 2019

100 anys amb Nat King Cole

Nat King Cole (1919-1965).
Tal dia com avui de fa 100 anys va néixer a la localitat de Montgomery, Alabama, l'únic i irrepetible Nat King Cole. La seva música no tan sols el va elevar a icona de la cultura popular del segle passat, sinó que li va servir per començar a trencar les primeres barreres racials als Estats Units. El seu repertori és tan inabastable com incontestable, i els títols imprescindibles es compten a grapats. Però sempre que n'haig de triar un de sol em quedo amb "(Get Your Kicks on) Route 66" (1946), homenatge a la mare de totes les carreteres i lectura original de la composició de Bobby Troup que amb el pas dels anys esdevindria tot un estàndard de gèneres com el rock'n'roll, el blues, el jazz o el country i seria versionat per artistes que van de Chuck Berry a Depeche Mode, dels Rolling Stones als Cramps i d'Asleep At The Wheel a la Brian Setzer Orchestra.

The Pogues al Town and Country

Shane MacGowan, a l'escenari del Town and Country.
Els Pogues en pleníssima forma i envoltats d'amics i coneguts com Joe Strummer, Lynval Golding o Kirsty MacColl. Shane MacGowan i companyia interpretant l'un darrere l'altre himnes de barra de bar com "If I Should Fall from Grace with God", "Dirty Old Town" o "Fiesta", al londinenc Town and Country Club l'any 1988. Un document que va veure la llum de forma oficial en dvd anys més tard i que m'ha vingut de gust recuperar amb motiu d'un nou St. Patrick's Day. Que soni la música i la cervesa faci la resta.

Ricky Gil i Andreu Valor enceten el Terra de Sons 2019

Els germans Albert i Ricky Gil, la nit passada al Terra de Sons.
RICKY GIL + ANDREU VALOR
Terra de Sons 2019 @ La Capella del Passeig, La Garriga
16 de març de 2019

Concerts de petit format, delícies musicals sempre ben triades i entorns singulars on degustar les cançons des de perspectives poc habituals. El cicle Terra de Sons que organitza la gent de La Gatzara va donar ahir el tret de sortida de la seva novena edició amb un doble i eclèctic cartell. Ricky Gil i Andreu Valor. Un dels rostres visibles de bandes com Brighton 64, Matamala i Top Models, referent indiscutible del pop i el rock'n'roll barcelonins. I una veu a l'alça de la cançó valenciana que commemora enguany una dècada de trajectòria. El primer va repassar tots els seus projectes, va presentar peces inèdites i va convidar a acompanyar-lo el seu germà Albert Gil, la qual cosa va donar lloc gairebé a un petit concert acústic dels mateixos Brighton 64 -que bé que van sonar "Ponte en marcha para mí", "Vent que bufa al meu favor" i el "Play Another Number" de Matamala-. El segon, amb el suport del sempre oportú Hèctor Tirado a la guitarra, va alternar els poemes musicats del seu darrer disc -"Poemitza't" (2018)- amb sentides lectures de peces com "Mentre sol autogestione el meu plaer". I tot plegat a l'interior d'una antiga capella d'estil neogòtic que actualment és una llar d'infants i que ahir es va reconvertir momentàniament en un improvisat escenari.

dissabte, 16 de març de 2019

Dues pel·lícules nord-americanes

Mahershala Ali i Viggo Mortensen a "Green Book".
És una d'aquelles coses que m'agradaria fer més sovint si l'agenda m'ho permetés. Prendre'm una tarda lliure i tancar-me tot sol en una sala de cinema a degustar les virtuts del setè art en pantalla gran i per partida múltiple. Dies enrere em vaig regalar aquest gustàs, i ho vaig fer de la mà de dues produccions nord-americanes que van acabar tenint més coses en comú de les que a priori em podia imaginar. D'una banda, la recentment oscaritzada "Green Book" (2018), de Peter Farrelly. De l'altra, "The Mule" (2018), l'última obra d'un Clint Eastwood aparentment fràgil però encara incombustible als seus 88 anys.

La primera es centra en la relació que es va establir entre el pianista afroamericà Don Shirley (Mahershala Ali) i el seu xofer personal, l'italoamericà Tony Lip (Viggo Mortensen), durant una gira del primer pel Sud profund dels Estats Units a principis de la dècada dels 60. Ho fa amb forma de ficció, servint-se de recursos com la hipèrbole o la ironia, i fent èmfasi en la discriminació que patien les persones de color sota les lleis de Jim Crow. La segona la protagonitza el mateix Eastwood -amb Bradley Cooper com a antagonista-, a la pell d'un ancià a qui la desfeta econòmica empeny a treballar com a mula per a un càrtel mexicà de la droga -el desencant del personatge en qüestió amb el món modern es pot interpretar perfectament en clau metafòrica-.

Tant l'una com l'altra exploren la cara més oculta i amarga de l'anomenat somni nord-americà. La d'una societat que encara a data d'avui ha estat incapaç de tancar les ferides obertes pel racisme, en el cas de "Green Book" -i en certa manera, també en el de "The Mule"-. La d'un model econòmic i social que no perdona ningú i on un pot acabar els seus dies enfangat fins a les celles malgrat l'esforç acumulat al llarg de tota una vida, en el cas de "The Mule". La de les vides a la deriva que sovint requereixen ser portades al límit per tal de redreçar-se -suposant que encara hi siguin a temps-, en ambdós casos.

Però no tot el retrat és en negatiu, i tant "Green Book" com "The Mule" troben un dels seus grans nexes en la invocació de la carretera com a pilar fonamental de la història i la mitologia nord-americanes. Els trajectes que porten a terme els respectius protagonistes serveixen per a il·lustrar el pas del temps, l'evolució de les relacions humanes i, sobretot, la inabastable immensitat d'uns Estats Units que s'estenen des de Nova York fins a Birmingham, Alabama, en el cas de la primera, o des de la frontera d'El Paso fins als suburbis de Chicago, en el cas de la segona. La complexitat d'un país a l'interior del qual conviuen incomptables realitats gairebé paral·leles.

I finalment cal parlar de música, i més concretament de les respectives bandes sonores. Les cançons que escolten els personatges interpretats per Mortensen, Ali i Eastwood mentre són a la carretera. Les que sonen als motels, bars, restaurants i tuguris de mala mort per on passen al llarg dels seus respectius periples. Ara sí, la invocació del bo i millor de l'aportació dels Estats Units a la cultura universal a ritme de jazz, soul, rhythm & blues, rock'n'roll, country & western i tot allò que els pugui passar pel cap -per cert, molta atenció a la climàtica escena del juke joint a "Green Book"-. A més d'un li vindran ganes d'aixecar-se de la butaca i moure l'esquelet, paraula.

divendres, 15 de març de 2019

Eva Vázquez & The Wolves

Eva Vázquez.
Ja fa temps que el so Americana gaudeix de bona salut a l'Estat espanyol. Si al llarg de les passades dècades s'ha arribat a generar una audiència fidel i a consolidar tot un circuit de sales i promotores més o menys especialitzades en la matèria, durant els darrers anys han sorgit tota una sèrie d'artistes amb la lliçó prou ben apresa com per trobar fortuna més enllà dels Pirineus. En són exemples les catalanes Joana Serrat i Marta Delmont o la madrilenya Nat Simons, noms als quals cal sumar des d'ara mateix la veu emergent però amb moltíssima projecció dels també madrilenys Eva Vázquez & The Wolves. Van debutar a finals de l'any passat amb "On My Way Home", un àlbum de fort regust atemporal que parteix del country rock més primitiu i del so Bakersfield per a construir cançons que sonen a Flying Burrito Brothers, Emmylou Harris o, per buscar un referent més contemporani, Sarah Shook & The Disarmers. Tota una demostració d'ofici i bones maneres és la seva estripada lectura de l'estàndard "(Ghost) Riders in the Sky", si bé els seus principals arguments es troben en peces de factura pròpia com "The Bridge", "This Is My Prayer" o el tema que titula l'àlbum. Descobreixin-los al seu web.

The Picturebooks - "The Hands of Time" (2019)


Mai abans s'havien manifestat The Picturebooks tan orgànics, pantanosos i fins i tot espirituals com en aquest flamant "The Hands of Time" (2019). Un plàstic que rebaixa la càrrega elèctrica i els graus d'acidesa dels seus predecessors i aposta per les percussions tribals, les guitarres acústiques i fins i tot unes harmonies vocals que podrien haver sortit d'alguna església perduda al Sud més remot dels Estats Units. Una mica com els Black Rebel Motorcycle Club de "Howl" (2015), però mantenint les essències pesants d'aquest duet alemany forjat a través de quilòmetres i més quilòmetres de carreteres d'ambdós costats de l'Atlàntic. Ja deixa les coses clares la inicial "Horse of Fire", un cant a cappella que dóna pas a l'esclat de "Howling Wolf", un blues robust de títol inequívoc. Destaquen també la corrosiva "The Hands of Time", la torrencial "Electric Nights" i la polsegosa "You Can't Let Go", amb col·laboració vocal de tota una Chrissie Hynde i certes reminiscències de les Larkin Poe més majestuoses.

dijous, 14 de març de 2019

The Lizards - "Inside Your Head" (2019)


The Lizards trenquen quatre anys de silenci discogràfic amb "Inside Your Head", un còctel de ritmes accelerats, guitarres a tota castanya i melodies urgents com elles mateixes. Punk rock amb totes les lletres.

Hi ha bandes que es prenen les coses amb calma però no per això paren quietes un sol instant. És el cas de The Lizards, un trio barceloní de punk rock amb totes les lletres que fins avui ha editat tots els seus discos amb intervals de quatre anys entre cada llançament i el seu successor. La qual cosa pot equivaler a una eternitat en un món que sol confondre immediatesa amb caducitat, però per a Carla Santacreu i companyia no implica res més que anar al seu aire i no obeir cap altre dictat que el del seu dia a dia.

Sí, ha plogut molt des d'aquell magistral "Road to Anywhere" (2015), però des d'aleshores la banda ha tingut temps de fer i desfer moltíssims quilòmetres, trepitjar incomptables escenaris tant d'aquí com de fora i, sobretot, reforçar un discurs que es manifesta fresc com el primer dia però més sòlid que mai en aquest flamant "Inside Your Head" (2019). També ha estat durant els darrers quatre anys quan s'ha consolidat la formació que encapçala Santacreu (veu i guitarra) i completen Judith Jordán (baix) i Edgar Beltri (bateria) –aquest últim s'ha fet càrrec també de les tasques de producció-.

Pel que fa al repertori, "Inside Your Head" torna a ser un contundent còctel de ritmes accelerats, guitarres a tota castanya i melodies urgents com elles mateixes. Cançons que atrapen a la primera i no fan presoners, com ara la inicial "What I Am", la contagiosa "A Reason" o aquest gran himne a la misantropia que és "Everybody Sucks". Enèrgiques descàrregues que remeten a Supersuckers, Motörhead, Misfits o l'escena escandinava del canvi de segle. Ideals totes elles per ser corejades a viva veu en qualsevol dels múltiples concerts que la banda té previst oferir durant els propers mesos arreu de la península. Vagin prenent nota: 15 de març Balsareny (La PaRockia), 16 de març Terrassa (Cavern) i 1 de juny Barcelona (Freedonia).


Més informació:
The Lizards  /  Bandcamp

Metallica - "Helping Hands... Live & Acoustic from The Masonic" (2019)


Des dels dies de "Garage Inc." (1998), amb aquella deliciosa revisió gairebé informal del "Tuesday's Gone" de Lynyrd Skynyrd, va quedar clar que Metallica també saben defensar-se en format acústic. La pregunta és per què han trigat tant a publicar un disc sencer sense electricitat, però el cas és que n'acaben d'editar un amb finalitats benèfiques. Enregistrat en directe l'any passat al Masonic de San Francisco, "Helping Hands" destina tota la seva recaptació a l'entitat del mateix nom que es dedica a donar suport a col·lectius en situació de risc. Dotze talls en total on el quartet de la Bay Area posa de relleu la seva vessant més orgànica sense renunciar a la intensitat metàl·lica marca de la casa. Sorprendran poc talls com "The Unforgiven" o "Nothing Else Matters", però molt menys evidents resulten per exemple les lectures en clau Americana d'"Enter Sandman" i "The Four Horsemen". En el capítol de versions no hi figura "Tuesday's Gone", però sí títols tan reveladors com "Turn the Page" (Bob Seger) o "Veteran of the Psychic Wars" (Blue Öyster Cult). Tot plegat, molt més que una simple curiositat.

dimecres, 13 de març de 2019

Intana - "A Plan for Us" (2019)


Els barcelonins Intana refermen la seva aposta pel pop a contrallum i els acabats onírics amb "A Plan for Us", un segon disc que eixampla horitzons i marca territori.

La primera sensació a l'escoltar el segon disc d'Intana, "A Plan For Us" (2019, Satélite K), és que la formació encapçalada per Núria Moliner (veu) i Guillem Callejón (guitarra) ha evolucionat cap a noves textures sonores sense abandonar les coordenades que van definir ara fa dos anys el seu debut hom`. Es mantenen aquells paisatges a contrallum, aquelles atmosferes oníriques, aquells ressons de bandes com Mazzy Star, però guanyen terreny els acabats sintètics, s'imposa una producció més sofisticada, i els barcelonins s'acosten per moments a discursos com el d'uns Daughter o fins i tot el d'unes Warpaint.

La nota promocional d'"A Plan for Us" el defineix com un disc dual, un diàleg constant entre la realitat i els somnis, entre les preguntes i les respostes, fruit de la por envers la inèrcia i la necessitat de sortir sempre endavant. També és un disc de contrastos, on el pop assolellat de "Light and High" cohabita amb les gèlides temperatures d'"Strings", on la subtilesa slowcore de "De punt a línia" pot arribar a invocar les formes d'uns Cowboy Junkies mentre "La teva realitat" s'aproxima a la malenconia d'uns Camera Obscura. Un decidit pas endavant on Moliner i companyia amplien horitzons i marquen territori. El presentaran el 27 d'abril al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT).


Més informació:
Intana  /  Pàgina web

dimarts, 12 de març de 2019

Davy Lyons - "Evidence" (2019)


"Evidence" és el primer àlbum de DAVY LYONS, un cantautor irlandès que ha fet de Barcelona el seu centre d'operacions. Deu exercicis de folk transatlàntic que resumeixen una intensa trajectòria artística i vital. El presentarà aquest dissabte a l'Heliogàbal.

Diuen que el primer disc d'un artista hauria de ser el resum de tota la seva etapa formativa. La que l'artista en qüestió s'hagi passat donant forma a la seva obra i presentant-la a tots aquells escenaris que se li posin al davant. En el cas de Davy Lyons, el seu disc de debut equival a tot això i a molt més. Equival a tot el trajecte vital i artístic realitzat pel cantautor irlandès des que va marxar del seu país d'origen i es va dedicar a explorar el continent europeu de cap a peus abans d'establir-se a Barcelona, on ha acabat donant forma al seu propi projecte amb el suport de músics locals com el teclista Toni Saigi o el violinista Nacho López.

També equival a totes les tardes que s'ha passat tocant als carrers i places de Gràcia, i a totes les nits en què s'ha fet seus escenaris com el de l'antic Bar Pastís, on van començar a prendre forma cançons com "The Bullring" o "Preciosa", dos dels punts àlgids dels seus directes i dos dels principals arguments del seu primer àlbum, "Evidence" (2019, Delirics). Deu talls de folk transatlàntic que expliquen històries, dibuixen paisatges i generen atmosferes, on la sensibilitat de Jeff Buckley i Nick Drake conviu amb tradicions centenàries i amb les essències més mestisses del Dylan dels 70. El presentarà en directe aquest dissabte, 16 de març, a l'Heliogàbal.


Més informació:
Davy Lyons  /  Pàgina web  /  Delirics
Heliogàbal  /  Pàgina web

Hal Blaine (1929-2019)

HAL BLAINE
(1929-2019)

Ens ha deixat Hal Blaine, un dels pilars d'aquell selecte grup de músics de sessió que es va anomenar Wrecking Crew. La seva bateria va acompanyar gent com els Beach Boys, els Byrds, Frank Sinatra, Simon & Garfunkel i bona part de l'obra de Phil Spector. La seva aportació més icònica, sens dubte, es troba als primers compassos del "Be My Baby" de les Ronettes. I la seva influència es pot escoltar en peces que van del "Just Like Honey" de The Jesus and Mary Chain a l'"Eighties Fan" de Camera Obscura -si volen un referent més proper, busquin vostès el "Nit d'estrena" de La Brigada-.

dilluns, 11 de març de 2019

Sam & La Banda dels Reptes a El 9 Nou


Els somnis i els desitjos són dos eixos centrals del discurs de Sam & La Banda dels Reptes. Un discurs construït en positiu, des de la perspectiva de qui creu en allò que somia i afronta cada obstacle vital amb l'esperança que l'endemà serà millor. Una mica com el Bruce Springsteen de "The Rising" (2002), referent de pes d'una banda que recicla a la seva manera les formes més bàsiques del rock d'arrels nord-americà. Dissabte passat van presentar el seu segon disc, "Junts som millor" (2018), al Teatre Auditori Cardedeu. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Daniel Ruiz - "Nina" (2019)


L'expressió progressar adequadament es va inventar per a gent com Daniel Ruiz. No content amb ser un dels autors de cançons més prolífics del país, el de Mataró també sol tenir per costum superar-se amb cada nou llançament. Quan fa tan sols mig any que va lliurar el primer ep signat amb el seu nom, "Stories from a Whiskey-soaked Mind" (2018), l'home a qui molts vam conèixer com a Weinf es despenja amb una nova composició de les que marquen diferències i denoten (molt bones) maneres. Es titula "Nina", i la dedica a la noia que el va ensenyar a ballar enganxats i li va descobrir la música d'Annette Peacock en una freda nit hivernal a la ciutat de Lyon. Si la història sona bé, els resultats de tot plegat sonen encara millor. Enregistrada amb Júlia Martin a la bateria i Narek Mnatsakanyan a l'orgue, la peça en qüestió és un exercici de rock crepuscular marca de la casa on segueixen ressonant amb molta força influències com Nick Cave, Iggy Pop, Tom Waits o Mark Lanegan. Poden escoltar-la a Bandcamp.

diumenge, 10 de març de 2019

Tema inèdit de Keith Richards

Keith Richards.
Pràcticament no queda cap obra discogràfica que s'escapi de la corresponent revisió ampliada amb motiu de qualsevol aniversari mínimament rodó que es pugui arribar a commemorar. La passada tardor va fer 30 anys del debut en solitari de Keith Richards amb aquell etern "Talk Is Cheap" (1988), del qual és a punt de sortir a la venda una reedició amb múltiples formats i carregada de material inèdit. Destaca en aquest sentit la presència de "Big Town Playboy", un blues marca de la casa on Richards es fa acompanyar de pesos pesants com Mick Taylor o Johnnie Johnson. Ja poden veure'n el corresponent videoclip a Youtube.

Sam & La Banda dels Reptes

SAM & LA BANDA DELS REPTES
Teatre Auditori Cardedeu
9 de març de 2019

Ja fa molt de temps que el cardedeuenc Sam Ramos va trobar en Bruce Springsteen un dels seus grans referents vitals. Es nota per la manera com es mou a l'escenari, per la forma com esgarrapa la seva veu els passatges més intensos del repertori i per la seva interacció amb els deu músics que li cobreixen les espatlles al seu darrer projecte, Sam & La Banda dels Reptes. Una formació que recicla a la seva manera el soul d'Asbury Park, el folk de factura estripada i el rock d'arrels més genuïnament nord-americà. Ahir van presentar el seu segon disc, "Junts som millor" (2018), al Teatre Auditori Cardedeu. Jugaven a casa, es van fer un merescut bany de masses i van desplegar bona part del seu cançoner al costat d'unes oportunes cites al mateix Springsteen, una lectura en català de "Dancing in the Dark" i una revisió de la tradicional "Pay Me My Money Down" en sintonia amb la realitzada al seu dia pel Boss. Apunts climàtics d'un concert on també van brillar títols de pròpia factura com "Aquesta nit", "M'he fet gran" o "Forts i valents". Cançons que parlen de somnis i desitjos des de la perspectiva de qui malgrat tot contempla l'endemà amb optimisme. Sí, un cop més la connexió springsteeniana.

dissabte, 9 de març de 2019

Morrissey també se'n va a Broadway

Morrissey.
Després de la celebrada residència de Bruce Springsteen a Broadway, ara és Morrissey qui opta per dur a terme un projecte similar i destapar en la proximitat d'un teatre la seva vessant més íntima i personal. Ho farà també a Broadway, concretament al Lunt-Fontanne Theater, entre els propers dies 2 i 11 de maig, coincidint amb l'edició del seu imminent disc de versions, que sortirà per aquelles mateixes dates sota el títol de "California Son".

GG Allin


El proper cop que els surti algú amb la cantarella que el trap és el nou punk, expliquin-li vostès la vida i miracles de GG Allin –un quart de segle mort i els seus vídeos pateixen més censura en l'actualitat que al seu moment perquè, ja se sap, a les xarxes socials no es poden mostrar determinades coses-. Probablement no el facin entrar en raó, però com a mínim es quedaran vostès ben a gust.

divendres, 8 de març de 2019

Vaga Feminista #8M2019


"Llora Susana cuando viene del metro / Por las barbaridades que le grita siempre un viejo / Hoy son guarradas, mañana tocamientos". Ja fa més de vint anys que Def Con Dos van enregistrar "Agrupación de Mujeres Violentas", la crua denúncia d'una realitat que malgrat el pas del temps no ha fet més que enquistar-se. Una peça a reivindicar aprofitant la commemoració del 8 de Març, Dia de la Dona Treballadora, però sobretot a tenir molt present durant els 365 dies de l'any en un país que no tan sols tolera la violència contra les dones sinó que n'arriba a exculpar els responsables. Un país on pot arribar a donar vots la negació d'una de les xacres socials més grans dels nostres temps, i on l'autor de versos com aquests ha estat condemnat a una pena de presó mentre els executors d'una violació en grup han estat deixats en llibertat. Per tot això, aquest blog dóna ple suport a la vaga feminista convocada aquest 8 de març.

dijous, 7 de març de 2019

The Black Keys, primera cançó en cinc anys

Patrick Carney i Dan Auerbach, The Black Keys.
De vegades va bé parar, deixar passar un temps, agafar aire i tornar a començar (o simplement continuar des del mateix punt on s'havia parat). Els Black Keys han publicat avui la seva primera cançó nova en cinc anys. Un "Lo / Hi" que presenta en plena forma el duet que formen Dan Auerbach i Patrick Carney, que esborra qualsevol dubte sobre un futur que pocs anys enrere es manifestava com a mínim incert, i que genera bones expectatives de cara a un hipotètic nou àlbum. Escoltin-la a Youtube.

50 anys de "From Genesis to Revelation"


Reconec que Genesis va ser una banda a la qual em va costar molt apropar-me durant els meus anys formatius. Que determinats (i absurds) prejudicis van poder amb mi durant molt de temps, i que l'únic perjudicat de tot plegat vaig ser jo mateix a l'estar-me perdent tota una sèrie de discos que realment valien i segueixen valent la pena. Però sí que hi va haver un plàstic de la banda britànica que em va fascinar des del primer dia, concretament el seu àlbum de debut, un "From Genesis to Revelation" (1969) del qual es commemora avui el cinquantè aniversari. Una carta de presentació sovint eclipsada per tota l'obra posterior, però farcida de cançons tan reivindicables com la hipnòtica "In the Beginning", la calidoscòpica "The Serpent" o les precioses "Am I Very Wrong" i "In the Wilderness", sofisticats exercicis de pop barroc i rock psicodèlic que obrien la porta a tot allò que vindria després. He dit que em va costar apropar-me a Genesis i que quan finalment ho vaig fer em vaig adonar de tot allò que m'havia estat perdent, però malgrat tot "From Genesis to Revelation" es manté a data d'avui com el meu disc preferit de Peter Gabriel i companyia.