dijous, 31 de gener de 2019

Paul Whaley (1947-2019)

PAUL WHALEY
(1947-2019)

Si Blue Cheer van esdevenir el pont entre la psicodèlia més rocallosa i el heavy metal en la seva concepció més primitiva, un dels factors que va determinar el so del trio californià va ser sens dubte la mastodòntica i monolítica bateria de Paul Whaley, qui va formar part del grup durant els seus primers àlbums i posteriorment va tornar-hi en diverses ocasions. Ens deixava aquesta setmana a l'edat de 72 anys.

Chuck Prophet i Charlie Sexton interpreten "Some Girls"

Sexton i Prophet, la nit passada a l'escenari de Razzmatazz 2.
CHUCK PROPHET & CHARLIE SEXTON performing "Some Girls"
Razzmatazz 2, Barcelona
30 de gener de 2019

Quantes coses podrien arribar a fer plegats Chuck Prophet i Charlie Sexton si les seves respectives agendes els ho permetessin. És la primera impressió que un es podia emportar la nit passada després d'assistir a l'homenatge al "Some Girls" (1978) dels Rolling Stones que el californià i el texà es van treure de la màniga amb motiu del quarantè aniversari d'aquesta obra capital -els recolzava la base rítmica East River Truckers-. Un dels discos essencials de Ses Majestats, reinterpretat per dos pesos pesants de la música nord-americana que no es van enfilar a l'escenari com a tals sinó com a incondicionals absoluts del cànon stonià.

Van trencar el gel versionant a Chuck Berry, perquè no fos dit, i de seguida van entrar en matèria amb un "Shattered" que va posar el respectable en situació i va anunciar que el repertori no seguiria l'ordre establert ara fa quatre dècades sinó el que havien pactat prèviament Prophet i Sexton. Van començar a alçar el vol amb el "Just My Imagination" dels Temptations. Van sonar corrosius a més no poder amb la peça titular. Van rebaixar tensions amb "Beast of Burden". Van posar la sala de potes enlaire amb "Miss You". Van interpretar "Far Away Eyes" com si fos seva. Sexton va assolir les textures vocals de Keith Richards a "Before They Make Me Run". I van acabar d'agafar embranzida amb "Respectable".

Després de tancar el tram central del concert amb "Lies", encara es van treure de la màniga un "Brown Sugar" dels que marquen la diferència, i ja en tanda de bisos van acabar de rematar la feina amb "Star Star" i una expansiva "Jumpin' Jack Flash". "Vivim en un món complicat, ho sabeu tan bé com nosaltres. Aquesta cançó ens retornarà a uns temps més senzills", va anunciar Prophet abans d'atacar "When the Whip Comes Down". Possiblement, més enllà de les celebracions de rigor, sigui aquesta la funció d'actuacions com la d'ahir. Oferir-nos un respir i transportar-nos a un lloc i a un temps que probablement mai hagin existit però on malgrat tot seguim trobant santuari. Algú va dir una vegada que el rock'n'roll era això, oi que sí?

dimecres, 30 de gener de 2019

50 anys del 'rooftop concert'

Els Beatles actuant al terrat de Saville Row.
Era el primer concert dels Beatles des que havien decidit deixar els escenaris l'agost de 1966. I a la pràctica va esdevenir l'últim, ja que el grup es trobava immers en una crisi interna de la qual ja no es recuperaria. El cas és que avui fa 50 anys d'allò que es va anomenar rooftop concert, l'actuació que els Fab Four van dur a terme al terrat de les oficines d'Apple al número 2 de Saville Row, en ple cpr de Londres. Un episodi que durant prop de tres quarts d'hora va paralitzar part del centre de la capital britànica i va culminar amb la intervenció de la policia. Metafòric final per a un concert emmarcat en les desastroses sessions de gravació d'un disc que s'havia de titular "Get Back" i que finalment va veure la llum com a "Let It Be" (1970) i havent passat pel filtre de tot un Phil Spector. Un procés que havia de servir els Beatles per superar la seva primera gran crisi com a grup, però tan sols va aconseguir fer més gran i incurable la ferida. Abandonat aquell projecte, encara van tenir forces per entrar a l'estudi a enregistrar el que esdevindria "Abbey Road" (1969), però l'acta de defunció del quartet estava gairebé signada.

dimarts, 29 de gener de 2019

Resseguint una tradició

La Preservation Hall Jazz Band, amb Jaffe al capdavant - Foto Danny Clinch.
"A Nova Orleans existeix la idea que sempre estem resseguint els passos de les generacions anteriors que hi va haver musicalment abans de nosaltres. Això és molt important a la nostra cultura perquè valorem la nostra pròpia història. Entenem que seguim el camí de gent que va caminar per aquests carrers i que va tocar aquestes notes abans que nosaltres. I tenim la responsabilitat d'honrar-los". Ben Jaffe, director artístic de la Preservation Hall Jazz Band, en una entrevista publicada per Ruta 66 aquest mes de gener. M'agrada la idea d'una comunitat de músics mantenint viva una tradició que ve de lluny i que no tan sols sobreviu sinó que avança de la mà dels propis músics, especialment en un negoci que sol confondre la novetat amb el fet efímer. Nova Orleans és una capital per mèrits propis de la música popular dels darrers 100 anys. Gèneres com el jazz, el blues, el soul, el funk o el rock no serien els mateixos sense les aportacions i troballes d'incomptables músics de la Big Easy que tenen com a comú denominador tota una sèrie de patrons discursius que n'identifiquen la procedència geogràfica amb independència de variables com ara el temps o el gènere. Al capdavall, l'art no deixa de ser com la pròpia història humana. Només pot avançar a través del coneixement i la consciència del seu propi bagatge.

Al Montseny amb Iron & Wine


Les carreteres que s'enfilen cap a les profunditats del Montseny, amb Iron & Wine sonant de fons. Una combinació guanyadora.

dilluns, 28 de gener de 2019

Guitarra, baix i bateria - Programa 199

PAVVLA - Foto Cristina Tomás.
Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Prèvia del Minifestival de Música Independent amb Kristin Hersh i Estruç, novetats discogràfiques de Wilko Johnson, Jesse Dayton, PAVVLA i Somebody, i les bandes sonores de "Cold War" (2018), "The Green Book" (2018) i "BlacKkKlansman" (2018). Disponible en podcast.

Th'Booty Hunters i Tecum Terra a Palautordera

Th'Booty Hunters - Foto Joan Mas.
TH'BOOTY HUNTERS + TECUM TERRA
Pati del Cau, Santa Maria de Palautordera
27 de gener de 2019

Th'Booty Hunters és una d'aquelles bandes que no van pels llocs a fer amics sinó a predicar amb l'exemple una concepció de la música country que evita formalismes, esquiva protocols i enllaça les formes més viscerals i indòmites de la tradició nord-americana amb allò que la parròquia rockera entén com a actitud punk. Les seves cançons són l'antídot definitiu contra la correcció política més recalcitrant, relats de vici, perdició i mala vida amanits amb referències satàniques i estètica Southern Gothic, i disparats a tota castanya per una banda que no estableix diferències entre Hank Williams i Motörhead ni entre Johnny Cash i Pantera.

D'amics també en fan, és clar. Davant de cada escenari on actuen s'hi concentren autèntiques parròquies on els nous conversos conviuen amb veterans devots. La qual cosa fa que es puguin sentir com a casa en entorns com el Baix Montseny, tal i com va recordar el seu vocalista, Xavi Ollé, durant l'actuació que el quintet barceloní va oferir ahir al migdia en el marc de la festa major d'hivern de Santa Maria de Palautordera -organitzat per la gent de Som del Montseny i Hora Roja-. Una hora llarga de repertori on no van faltar cites al seu treball més recent -l'encara flamant "Speaking of the Devil" (2018)- ni encerts pretèrits com "Railroad Train", i que va culminar amb els cinc components del grup actuant desendollats entre un respectable absolutament entregat.

Abans havia actuat Tecum Terra, un jove duet de Sant Celoni que es dedica a recuperar gèneres d'arrel tradicional com la jota, la glosa o la cançó d'autor i a reinterpretar-los des d'una òptica renovadora i contemporània. Peces com "Gallo rojo, gallo negro" o "Què volen aquesta gent?", traslladades a unes coordenades sonores i estètiques on poden ressonar des de Sílvia Pérez Cruz fins a Dead Can Dance passant per She Owl. Les veus d'Ariadna Ruiz i Noelia Sànchez, alternant instruments de percussió i reforçant el seu discurs amb apunts de dansa contemporània que atorguen color i singularitat a la seva posada en escena. El d'ahir era el primer concert que oferien fora del seu municipi, però la seguretat i la solvència amb què es van defensar denoten taules acumulades i auguren un llarg recorregut.

Th'Booty Hunters, viscerals i indòmits - Foto O.S.

Tecum Terra, renovant la tradició - Foto O.S.

diumenge, 27 de gener de 2019

Lola Kirke


A la britànica Lola Kirke la coneixen força millor els cinèfils que no pas els melòmans. I això que a casa seva va començar a respirar la música de ben petita. El seu pare és tot un Simon Kirke (Free, Bad Company), però lluny de seguir els seus passos es va dedicar a fer d'actriu i l'hem pogut veure en pel·lícules com "Gone Girl" (2014) o "Mistress America" (2015), de David Fincher i Noah Baumbach respectivament, així com a la sèrie Mozart in the Jungle. Musicalment té un perfil més discret que es va començar a destapar ara fa tres anys amb la publicació d'un primer ep homònim i que va acabar d'alçar el vol el passat exercici amb l'edició del seu debut en format llarg, "Heart Head West". Un disc que explora les formes més nocturnes i sensuals del so Americana, i que bé podria interessar als seguidors de Nikki Lane, Mazzy Star o fins i tot Lana del Rey. Descobreixin-la al seu web.

dissabte, 26 de gener de 2019

Dr. Martens goes Sex Pistols


La moda urbana de les passades sis dècades no s'entendria sense Dr. Martens, una marca que ha esdevingut nexe d'unió de moviments juvenils, corrents estètics i tribus urbanes que van del mod al punk, dels skinheads als gòtics i de l'indie o el grunge a les tendències més recents. Doncs bé, la firma acaba d'anunciar una nova línia de calçat inspirada en la iconografia dels Sex Pistols. No és la primera vegada que la imatge de la banda s'utilitza amb finalitats que ni el mateix Malcolm McLaren hauria arribat a somiar al seu dia -anys enrere van sortir al mercat productes de perfumeria i fins i tot targetes de crèdit-, la qual cosa fa que un es pregunti a aquestes alçades què pensaria de tot plegat el pobre Bill Grundy si arribés a aixecar el cap.

Smashing Pumpkins - " Shiny and Oh So Bright, Vol. 1 / LP: No Past. No Future. No Sun" (2018)


Reconec que no m'esperava a aquestes alçades grans coses d'un nou disc d'Smashing Pumpkins. Potser hagi estat per aquest motiu que m'ha sorprès tan positivament el flamant "Shiny and Oh So Bright, Vol. 1 / LP: No Past. No Future. No Sun" (2018). O potser hagi estat perquè efectivament ens trobem no tan sols davant del retorn de (part de) la formació clàssica del combo de Chicago sinó també d'una tornada a les seves millors formes. El cas és que, ja sigui pel retorn a bord de Jimmy Chamberlin i James Iha o per la presència de tot un Rick Rubin als controls, Billy Corgan ha signat el seu millor treball en molt de temps. Sense arribar a cotes de genialitat difícilment assolibles a aquestes alçades, però lliurant cançons tan majúscules com "Silvery Sometimes (Ghosts)", que bé mereixen el seu lloc als repertoris de directe presents i futurs de la banda.

divendres, 25 de gener de 2019

Marta Delmont

Creixent disc a disc - Foto Júlia Gaitano.
Hi ha artistes que disc a disc aconsegueixen sonar una mica més a ells mateixos. I sembla ser aquest el cas de la maresmenca Marta Delmont, que ha realitzat amb el seu segon treball un d'aquells salts endavant que no tan sols marquen distàncies sinó que reclamen tot el terreny conquerit com a propi. "Landlords" (2018, Great Canyon Records) manté les referències al folk i al so Americana que ja van alimentar el seu àlbum de debut -"Silver Blaze" (2016)-, però incorpora matisos de gèneres com el pop o el rock en les seves concepcions més crepusculars i estripades. Fruit de la seva evolució personal però probablement també del relleu a les tasques de producció -la seva bona amiga Joana Serrat ha deixat pas a un altre confident com és Bernie Sànchez-, ens trobem davant d'una majúscula col·lecció de cançons i d'un disc amb gust de consolidació. Escoltin-lo al web de Great Canyon.

Southern Culture On The Skids - "Bootleggers Choice" (2018)


És un d'aquells escenaris malauradament habituals en la història de la música pop. Artista de naturalesa subterrània però amb aparent projecció en un moment donat signa amb una multinacional del disc, edita una sèrie d'obres absolutament reivindicables malgrat no assolir els resultats esperats per alguna d'ambdues parts, es trenca el contracte, l'artista manté eternament la condició de figura de culte i els àlbums en qüestió desapareixen del mercat davant la negativa del segell de torn a reeditar-los o deixar que ho faci qualsevol altre interessat. De casos en coneixem a grapats, dels primers treballs d'Elliott Murphy a les obres completes de Sencillos o alguns dels plàstics clàssics de Brighton 64.

Una llista on també figuren "Dirt Track Date" (1995) i "Plastic Seat Sweat" (1997), els dos discos que Southern Culture On The Skids van gravar per a Geffen en plena era alternativa. Dos plàstics que contenien algunes de les peces més aclamades encara avui del combo de Carolina del Nord -"Camel Walk" i "Soul City" segueixen desencadenant autèntiques passions en directe-. Per això han decidit regravar-ne part del material i posar-lo a l'abast de qui el vulgui adquirir a un preu raonable en aquest "Bootleggers Choice" (2018). Un plàstic que poc aportarà a qui ja tingui les obres originals però sona sorprnentment fresc i nerviós malgrat tractar-se de peces compostes i ja enregistrades fa més de dues dècades. Sempre és un plaer escoltar Rick Miller i companyia recuperant qualsevol peça del seu catàleg.

dijous, 24 de gener de 2019

PAVVLA - "Secretely Hoping You Catch Me Looking" (2018)


El primer avançament de "Secretely Hoping You Catch Me Looking" (2018, Luup Records), el segon disc de PAVVLA, va ser una peça titulada "Something New" on l'alter ego de Paula Jornet demanava a un hipotètic interlocutor que li fes sentir quelcom de nou. I és precisament la sensació constant de novetat, d'estar escoltant (i sentint) quelcom efectivament nou, la que millor ha acabat definint el plàstic en qüestió en el seu conjunt. Vuit pistes i una introducció que deixen enrere aquell revelador debut que va esdevenir "Creatures" (2016) i posen sobre la taula el potencial de Jornet a l'hora no tan sols de compondre grans cançons sinó també de reinventar la manera com les presenta.

Perquè sí, el titular de "Secretely Hoping..." podria ser perfectament que PAVVLA ha prescindint de les seves formes més orgàniques per a potenciar la seva vessant més electrònica, i que en moments puntuals fins i tot abraça la pista de ball encara que sigui molt de passada -la citada "Something New"-. Però al centre del seu discurs segueix havent-hi el format cançó amb totes les seves conseqüències. I en el cas de qui ens ocupa, amb aquell sentit melòdic i harmònic que marida malenconia amb apunts lluminosos, i aquella lírica marca de la casa que conjura els dimonis interiors servint-se de recursos com la ironia o fins i tot l'humor negre. "I just realized the singer of your favourite band sounds awful when you don't sing with him", canta a "Unbreakable". No em negaran que la frase és absolutament brillant.

Més enllà d'això, "Secretely Hoping..." és un disc de matisos. Un àlbum que convida a submergir-s'hi una vegada i una altra, que pot no acabar d'entrar a la primera però va convencent amb escreix a mesura que un s'hi va familiaritzant. Tot un ventall discursiu que és capaç de generar l'equilibri perfecte entre el pop oníric de "The World Stopped the Day You Were Born", el folk de trenc d'alba de la fràgil "Burnt to Ashes" i l'elegància vocal amb què Jornet apunta directament a les dives de l'r&b i el neosoul a "It Could Be". Una obra d'extraordinària maduresa de mans d'una de les artistes joves amb més projecció del país, que de seguida s'ha dit. El presentarà en directe el 31 de gener a El Molino en el marc del Festival del Mil·lenni.


Més informació:
PAVVLA  /  Luup Records

dimecres, 23 de gener de 2019

Bruce Springsteen - "Springsteen on Broadway" (2018)


"Springsteen on Broadway" (2018) és un d'aquells discos en directe on el més important no és la pròpia música sinó tot allò que n'explica el propi autor al llarg d'extenses pistes que reprodueixen els parlaments introductoris amb què Bruce Springsteen presentava les seves cançons i relatava la seva experiència vital en el marc d'una residència al Walter Kerr Theatre de Nova York. Parlaments que el Boss va reproduir de forma pràcticament calcada nit rere nit entre octubre de 2017 i desembre de l'any passat, com a molt més que complements d'un repertori que també es va mantenir gairebé sense alterar al llarg de tota la residència. Cosa estranya en algú que no acostuma a oferir dos concerts iguals i que ha fet de la manca de guió un dels valors afegits dels seus directes. L'explicació, diuen, és que l'autor de "Born to Run" (1975) i "The River" (1980) efectivament contemplava Springsteen on Broadway com un muntatge teatral, per molt que al capdavall l'aprofités per exposar-se com mai abans ho havia fet en un escenari i reinventar en clau minimalista -la majoria dels temes els interpreta tot sol al piano o a la guitarra- títols que van d'una esquelètica "Growin' Up" a una catàrtica "Born to Run" passant per una emotiva "Tenth Avenue Freeze-Out" o unes sorprenents "Thunder Road" i "Brilliant Disguise".

dimarts, 22 de gener de 2019

Fernando Rubio


Fernando Rubio és un d'aquells músics que es prenen les coses amb calma. Gairebé deu anys han hagut de passar entre el seu debut en solitari, "Tides" (2009), i la seva continuació. Un "Cheap Chinese Guitar" (2018) que arriba un cop dissolts els mai prou reivindicats Ferroblues i manté intactes les coordenades de tot un senyor artista a qui molts encara no han descobert malgrat haver compartit escenaris amb gegants com John Mayall o Chuck Berry. Rock d'arrels amb la mirada posada en l'àmplia geografia nord-americana i una predilecció innata per les diferents manifestacions del blues i el soul. La peça titular és un refrescant i desacomplexat rock'n'roll al més pur estil d'Elliott Murphy a l'inici de la seva etapa europea. "Bloody Black Soul" és un blues elegant amb unes línies d'orgue i uns frasejos vocals que recorden al millor Georgie Fame. I "Thank You for Being There" és un dinàmic exercici de folk rock al més pur estil del Van Morrison més inspirat o el Dylan del 66.

Prohibit disparar contra els taxistes

Visc en un país on els periodistes són titllats de manipuladors i, sovint, acusats d'escriure moguts per obscurs interessos –sobretot quan aquests suposats interessos no coincideixen amb els de determinats receptors finals-. Un país on als actors se'ls anomena vividors, els músics han de demanar permís per viure del seu ofici i els escriptors directament són invisibles –exceptuant aquell dia de l'any en què tothom compra llibres que no s'acabarà llegint-. Un país on als gestors culturals se'ls diu que la seva tasca no és necessària i que pagar-los un sou a final de mes és llençar els diners. Un país que només contempla un pintor com un professional si es dedica a pintar finques i immobles.

Visc en un país on el personal docent i sanitari viu en un estat d'excepció permanent en què qualsevol fill de veí pot qüestionar-lo, fiscalitzar-lo i fins i tot assenyalar-lo amb dit acusador quan van mal dades. Un país on quiosquers, llibreters, venedors de discos i exhibidors de cinema han d'abaixar persianes perquè els seus negocis i models de vida han deixat de ser viables en un món que canvia, diuen, perquè és llei de vida. Un país on desenvolupar un ofici creatiu implica donar constantment explicacions i fins i tot demanar perdó pel fet de viure un del seu talent i la seva vocació. Un país, en definitiva, on qualsevol col·lectiu professional s'adapta a les necessitats del seu públic en lloc de censurar-les, i procura encaixar les crítiques tan estoicament com les circumstàncies li permetin.

Exceptuant els taxistes, és clar. A aquest col·lectiu no provin d'explicar-li que el món canvia, que cal reciclar-se o que la millor manera de defensar els seus interessos no és atonyinant la competència a peu de carrer. Perquè si ho fan, els sortiran –ells i els seus partidaris- amb tota una sèrie de lliçons morals i discursos en clau ideològica que els deixaran a vostès com a éssers perversos i insensibles al servei del neoliberalisme més salvatge. No com ells, els últims defensors de no se sap ben bé quin orgull de classe, quan fan escapades de cap de setmana amb aerolínies low cost, escolten la música que els agrada fent servir aplicacions com iTunes o Spotify, o decideixen veure una pel·lícula a través d'una plataforma d'streaming en lloc de pagar una entrada de cinema. Se'n recorden vostès de l'absurda croada de Metallica contra Napster (i de com es va acabar)? Doncs això.

dilluns, 21 de gener de 2019

Ara Malikian a El 9 Nou


El concert que Ara Malikian va oferir ahir al Teatre Auditori de Granollers va esdevenir un dels més transcendents que s'han pogut veure en molt de temps a la capital vallesana. El violinista libanès va presentar el Royal Garage World Tour amb un repertori que va alternar peces pròpies amb cites a Björk, Led Zeppelin, Txaikovski, Bach i fins i tot Quentin Tarantino. Ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez. Als quioscos fins dijous.

Maria del Mar Bonet a El 9 Nou


Cançons que perduren en el temps i discursos que mantenen la seva vigència malgrat el pas dels anys. Mentre Maria del Mar Bonet entonava "Què volen aquesta gent?" el passat dissabte 19 al Teatre Auditori Cardedeu, els seus versos semblaven escrits a propòsit dels fets de la setmana passada a Girona. La cantautora mallorquina va celebrar 50 anys de trajectòria, acompanyada per Borja Penalba, en el marc del Tastautors 2019. Abans havia actuat Clàudia Cabero, tota una revelació de la cançó d'autor en clau mediterrània. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

El ratpenat d'Ozzy Osbourne


Hi ha aniversaris i aniversaris. I resulta que ahir va fer anys d'aquell entranyable episodi en què Ozzy Obsourne va decapitar un ratpenat d'una mossegada. Els fets van tenir lloc el 20 de gener de 1982 al Veterans Memorial Auditorium de Des Moines, Iowa, quan un membre del públic va llançar l'animal cap a l'escenari. El vocalista el va agafar al vol i va dur a terme l'operació que tots coneixem pensant-se que es tractava d'un ratpenat de plàstic. El cas és que el propi Osbourne ha volgut commemorar aquest 37è aniversari d'aquell esdeveniment posant al mercat aquest ninot d'un ratpenat decapitat. Sigui com sigui, la commemoració no deixa de recordar-nos que hi va haver un temps en què els concerts de rock podien ser del tot imprevisibles.

Ara Malikian a Granollers

Malikian, durant la recta final de la seva actuació a Granollers.
ARA MALIKIAN
Teatre Auditori, Granollers
20 de gener de 2019

Hi ha qui és capaç d'explicar la geografia mundial a través de la gastronomia o els costums de cada país que ha visitat. Ara Malikian, a més de poder parlar de la música de cada indret que ha arribat a trepitjar, pot explicar també les seves experiències tocant en garatges, soterranis i fins i tot refugis antiaeris d'arreu del món. Va començar a tocar el violí en un búnquer de Beirut per a refugiar-se dels bombardejos de la guerra civil libanesa, i un cop va haver abandonat el seu país va seguir estudiant música, assajant i fins i tot oferint actuacions en espais que de vegades podien arribar a provocar claustrofòbia.

Són aquests entorns els que han inspirat el seu darrer espectacle, Royal Garage World Tour, una gira que li permet explicar la seva trajectòria vital a partir dels diferents soterranis i garatges on ha actuat, amb altes dosis d'humor i un repertori fet a mida que alterna composicions pròpies amb revisions dels repertoris de Björk, Bach, Txaikovski, Guns N'Roses o Led Zeppelin -el seu "Kashmir" sembla fet a mida de Malikian-. La nit passada va actuar al Teatre Auditori de Granollers abans d'iniciar un recorregut internacional que inclou aturades a l'Olympia de París, el Royal Albert Hall londinenc o el Palau Sant Jordi de Barcelona -el proper 5 d'octubre-. Dues hores i mitja llargues i molt intenses que van culminar amb Malikian passejant-se per la platea entre un públic totalment entregat.

diumenge, 20 de gener de 2019

Vanessa Peters


La texana Vanessa Peters és una d'aquelles figures que a principis del present segle es van aproximar al format cançó des de la seva concepció més tradicional però amb una òptica renovadora o com a mínim contemporània -poden situar-la a l'òrbita de Laura Veirs, si volen-. Constants que la de Dallas manté gairebé dues dècades i dotze discos després, tal i com evidencia el seu darrer llançament. Un "Foxhole Players" (2018) on conviuen dinàmics exercicis de folk rock sense data de caducitat -la inicial "Get Started" val el seu pes en or- amb incursions als gèneres urbans i als terrenys digitals -"Before It Falls Apart"-. I on cada peça és una història narrada amb l'habilitat literària que sempre ha alimentat els textos de Peters. Escoltin-lo a Bandcamp.

Cinquantenaris

Borja Penalba i Maria del Mar Bonet, la nit passada al Tastautors.
MARIA DEL MAR BONET + CLÀUDIA CABERO
Tastautors 2019 @ Teatre Auditori Cardedeu
19 de gener de 2019

Hi ha cançons per a les quals sembla no haver transcorregut el temps. L'any passat es va commemorar el cinquantenari de "Què volen aquesta gent?", la peça més reconeguda de Maria del Mar Bonet i un dels pilars de la cançó protesta a casa nostra. Mig segle després, el seu discurs i el seu missatge es mantenen vigents com el primer dia -com a mostra, les 16 detencions sense ordre judicial dutes a terme aquesta setmana a Girona per la mateixa policia estatal que posteriorment va negar l'entrada a una de les seves comissaries a un advocat pel fet d'estar-se expressant en llengua catalana-.

"Aquesta cançó era una pregunta, i segueix essent una pregunta", va sentenciar abans d'entonar-la la nit passada durant la recta final del concert que va oferir a Cardedeu en el marc del cicle Tastautors. Una actuació emmarcada també en la gira que commemora els 50 anys de trajectòria de la mallorquina -"Ara ja en són alguns més", va reconèixer-, que va repassar bona part del seu cançoner i va citar companys de viatge com Ovidi Montllor. Menció a part al guitarrista Borja Penalba, que va destil·lar misteri i va reconnectar Bonet amb les seves primeres incursions al folk psicodèlic de la mà de Toti Soler i els seus Om.

Abans havia actuat la barcelonina Clàudia Cabero, tota una revelació de la cançó d'autor en clau mediterrània. El seu repertori aborda la tradició autòctona des d'una òptica global i amb una vocació transversal, tal i com la pròpia Bonet ho va fer al seu dia. El seu valor afegit és un petit arsenal electrònic del qual sap treure moltíssim suc i que li permet explicar aquesta tradició a les generacions que han crescut amb allò que ara s'anomenen ritmes urbans. Una veu emergent amb tanta ambició com arguments a favor.

dissabte, 19 de gener de 2019

Reggie Young (1936-2019)

REGGIE YOUNG
(1936-2019)

Poc es devia imaginar Mark James què tenia entre mans quan va enregistrar i publicar l'any 1968 "Suspicious Minds", una composició pròpia que va passar sense pena ni glòria en termes mercantils però va cridar l'atenció de l'entorn d'Elvis Presley. Quan el Rei la va gravar al cap d'un any, la va convertir en un clàssic instantani del seu repertori i en una de les peces més reconegudes de la història de la música pop. Tant a la versió original de James com a la de Presley hi tocava la guitarra Reggie Young, un prolífic músic de sessió que venia de gravar amb gent com els Box Tops ("The Letter"), que aquell mateix 1969 va posar les seves sis cordes al servei de Neil Diamond ("Sweet Caroline") i Dusty Springfield ("Son of a Preacher Man"), i que també seria recordat per la seva feina al costat de Merle Haggard, Billy Swan, George Strait, Willie Nelson, Johnny Cash i Jerry Lee Lewis, entre molts d'altres. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de 82 anys. I personalment, si m'haig de quedar amb una sola de les obres on va deixar la seva empremta, trio sens dubte el monumental "From Elvis in Memphis" (1969), que potser no sigui el millor disc del Rei però en qualsevol cas és el meu preferit. Descansi en pau.

divendres, 18 de gener de 2019

Entrevista a Andreu Canet, supervivent de la Lleva del Biberó


Andreu Canet (Barcelona, 1920) és un dels últims supervivents de la Lleva del Biberó. Amb tan sols 17 anys va ser reclutat per combatre amb el bàndol republicà a la Guerra Civil. Després de lluitar a les batalles del Segre i de l'Ebre, va ser capturat pels feixistes i portat a un camp de concentració. L'esclat d'un obús el va deixar sord d'una orella, però les cicatrius més profundes de la guerra les porta per dins. Quan explica les seves vivències ho fa de manera acurada i serena, enumerant dates, localitzacions i persones com si no hagués passat el temps. I s'emociona quan recorda els companys caiguts i els horrors del camp de batalla. Aquesta és l'entrevista que li faig aquesta setmana a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez. Als quioscos fins diumenge.

Sèrie documental sobre Rick Rubin

Rick Rubin (a l'esquerra) amb Johnny Cash.
Morgan Neville, autor d'un dels documentals musicals més celebrats dels darrers anys -"Twenty Feet from Stardom" (2013)- serà l'encarregat de dirigir una sèrie també documental centrada en un dels productors més reconeguts i polifacètics de les passades dècades, Rick Rubin. Es titularà "Shangri-La", s'estrenarà el proper mes de març en el marc del festival texà SXSW, i mostrarà les peculiaritats i la forma de treballar de qui ha esdevingut peça clau a l'hora d'impulsar algunes carreres discogràfiques -Beastie Boys, Run-DMC, Public Enemy, Slayer, Jake Bugg- i fins i tot recuperar-ne d'altres -Johnny Cash, Neil Diamond, Black Sabbath-.

dijous, 17 de gener de 2019

Lorna Doom (1968-2019)

LORNA DOOM
(1968-2019)

Van durar poc, van viure intensament i van lliurar un plàstic, "GI" (1979), sense el qual gairebé no s'entendria la transició del punk més genuïnament californià al hardcore en la seva concepció més primitiva. A Germs se'ls associarà per sempre amb l'autodestructiu i alhora genial Darby Crash, amb un jove Pat Smear i amb "The Decline of Western Civilization" (1981), el documental de Penelope Spheeris sobre l'escena underground de Los Angeles. Teresa Ryan, més coneguda com a Lorna Doom, va ser-ne la baixista durant la seva primera encarnació i durant la també fugaç reunió que van protagonitzar ja en ple segle XXI. Ens ha deixat a l'edat de 50 anys.

Toto fins a l'eternitat

Foto Max Siedentopf.
Tant és que la formació de Toto que es passeja actualment pels escenaris d'arreu del món -d'aquí a pocs mesos els tindrem a Barcelona- estigui més o menys escapçada -el vocalista Bobby Kimball va abandonar el vaixell de forma definitiva fa cosa de deu anys-. La música dels californians podria esdevenir literalment eterna al continent amb què van batejar una de les seves peces més reconegudes. L'artista multidisciplinari Max Siedentopf ha realitzat una instal·lació sonora que reprodueix constantment "Africa" en ple desert de Namíbia. S'alimenta amb energia solar, no para mai de sonar i la idea és que s'hi estigui pels segles dels segles... o fins que algú aprofiti la solitud de l'entorn per emportar-se a casa tan singular souvenir.

dimecres, 16 de gener de 2019

Kristin Hersh i Night Flowers al Minifestival

Kristin Hersh, de celebració - Foto Peter Mellekas.
En un moment en què tot sembla haver de ser gran i desproporcionat, és digne d'aplaudir que encara hi hagi gent disposada a pensar en petit. Que enmig d'un panorama cada vegada més saturat i uniformitzat sobrevisquin iniciatives pioneres i encara singulars com el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT. La incombustible Kristin Hersh i els refrescants Night Flowers seran els caps de cartell de la seva 24a edició, el 9 de febrer a l'Espai Jove Les Basses.

Kristin Hersh està de celebració per partida doble. D'entrada perquè aquest mes de gener es commemora el 25è aniversari del seu primer disc en solitari, un "Hips and Makers" (1994) que li va permetre diversificar el seu discurs i consolidar la seva empremta més enllà de l'òrbita de Throwing Muses. I sobretot perquè la passada tardor va lliurar un dels plàstics més inspirats i sorprenents que mai hagi arribat a signar al marge de la banda mare, "Possible Dust Clouds" (2018). Deu peces on la nord-americana recupera musculatura rockera i tensió elèctrica, distanciant-se per moments del folk que ha definit la seva obra solista i abraçant textures pròpies de 50FootWave o dels mateixos Throwing Muses.

La presència de Hersh és el gran reclam de la 24a edició del Minifestival de Música Independent (Espai Jove Les Basses, dissabte 9 de febrer). Una cita que tornarà a aplegar passat, present i futur de la música alternativa tant d'aquí com de fora, i on també crida l'atenció el nom de Night Flowers. El quintet londinenc debutarà als nostres escenaris després d'haver actuat en alguns dels festivals més anomenats del Regne Unit. El seu disc de debut, "Wild Notion" (2018), conjuga les formes més melòdiques del shoegaze, el post-punk i fins i tot el power pop, i sens dubte contrasta amb el pop a baixíssima fidelitat de Free Cake For Every Creature, projecte personal de la nord-americana Katie Bennett que farà les delícies tant dels seguidors de Moldy Peaches com dels de Courtney Barnett. El capítol estatal l'encapçalen el pop desenfadat i vitamínic de les madrilenyes Cariño i els ressons No Wave dels barcelonins Estruç.

A banda de la jornada central a Les Basses, el Minifestival -Mini pels amics- ha programat un any més tota una sèrie d'actuacions de petit format a l'escenari de l'FNAC L'Illa Diagonal. Donaran el tret de sortida el 19 de gener els barcelonins Mild Antics i White Hounds. Els primers posen al dia el folk rock i el so Americana entès a la manera de Byrds, The Band o Flying Burrito Brothers. Els segons practiquen un contundent rock de guitarres en sintonia amb els Sonic Youth més urgents i melòdics. I el 2 de febrer serà el torn de la gironina Dácil i el també barceloní Dino Ratso. La primera presentarà "Mamma Shark" (2018), un dinàmic exercici de rock alternatiu produït per Marc Parrot. El segon, antiheroi i cronista per excel·lència de la Barcelona que no surt a les postals, defensarà el seu flamant darrer treball, de títol homònim (2018).


Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

dimarts, 15 de gener de 2019

El misteri de Bobbie Gentry

Dama i cronista del Sud més profund.
És poc probable que la cosa li tregui la son a aquestes alçades, però Bobbie Gentry ha tornat a estar d'actualitat durant els darrers mesos arrel d'un dels llançaments discogràfics més sonats de la passada campanya nadalenca. Ni més ni menys que una caixa amb vuit discos i la totalitat de les gravacions que aquesta dama i cronista del Sud més profund va realitzar per Capitol Records entre 1967 i 1971. Les que ja havien vist la llum a través dels àlbums oficials i les que havien quedat amagades als arxius de la disquera en qüestió -maquetes, preses alternatives i gravacions en directe-.

"The Girl from Chickasaw County: The Complete Capitol Masters" (2018), es titula l'invent. I més enllà de reinvidicar una producció tan monumental com incontestable, torna a posar sobre la taula la gran pregunta que ningú ha pogut respondre des que Gentry va decidir abandonar el negoci ara fa gairebé quatre dècades. On és i per què va desaparèixer d'una manera tan sobtada? Les últimes pistes ubiquen l'autora de la immortal "Ode to Billie Joe" en una urbanització privada a prop de Memphis -el vell Sud al qual va cantar al seu dia-, i fins i tot s'insinua que hauria estat al corrent d'aquest llançament malgrat no haver-s'hi volgut involucrar.

Anys enrere alguns dels seus antics col·laboradors van arribar a contractar els serveis d'un detectiu privat per trobar-la, però tots els esforços van ser en va. Sembla que Gentry va voler desaparèixer del mapa, que durant tot aquest temps ha evitat de forma conscient ser localitzada, i que encara a data d'avui segueix sense voler saber res d'un passat tan il·lustre com farcit d'incògnites. Les seves circumstàncies i motivacions es mantenen ara per ara com un dels grans misteris de la història de la música pop. I l'allargada ombra del seu cançoner abasta obres que van de Dusty Springfield i Tony Joe White al disc en solitari de Shannon Shaw.

dilluns, 14 de gener de 2019

Julia Holter - "Aviary" (2018)


Hi ha discos que s'entenen millor a mida que passa el temps o fins i tot a partir dels seus successors. Si "Have You in My Wilderness" (2015) es considera per mèrits propis com el cim creatiu de Julia Holter i un dels grans clàssics discogràfics de la present dècada, l'obra que el segueix -"Aviary" (2018)- aporta perspectiva a l'hora de valorar-lo. "Have You..." va suposar un acostament de Holter al format cançó en la seva concepció més pop, una mena de parèntesi en una trajectòria que fins aleshores s'havia nodrit de l'experimentació i que torna ara a adoptar formes a priori difícils i fins i tot incòmodes. És clar que l'experiència és un grau, i si parlem de cançons "Aviary" segueix disposant de reclams tan potents com "Turn the Light On" o "Whether". Escoltin-lo a Bandcamp.

Primal Scream a Memphis

Primal Scream treballant a l'estudi amb Tom Dowd (a la dreta).
Ja vaig parlar al seu moment de "Give Out But Don't Give Up: The Original Memphis Recordings" (2018), el volum amb què Primal Scream recuperen el celebrat "Give Out But Don't Give Up" (1994) tal i com es va concebre el seu moment -és a dir, el disc que els escocesos van gravar a Memphis amb Tom Dowd, abans que George Drakoulias el remesclés al gust de Creation-. El cas és que porto aproxidament un mes i mig enganxat a aquesta versió original, perduda o com li volguem dir de l'àlbum en qüestió. I em sembla tan bona i definitiva, que a partir d'ara se'm farà molt estrany escoltar el plàstic tal i com l'havíem conegut durant gairebé 25 anys.

diumenge, 13 de gener de 2019

Los Tremoleros


Los Tremoleros és una banda australiana de surf rock amb components que surten a escena amb màscares de lluita lliure mexicana -una mica com Los Straitjackets, la influència més evident del combo que ens ocupa- i que repassa les diferents vessants del gènere amb ofici i solvència. Descobreixin-los a Facebook i no es perdin el seu darrer videoclip, el flamant "Tiger Shark".

dissabte, 12 de gener de 2019

Tritó Negre


Aquest és el primer número de Tritó Negre. Una nova publicació trimestral impulsada per l'associació Som del Montseny amb l'objectiu d'escriure (i dibuixar) sobre cultura independent i de proximitat. Un fanzine com els d'abans, publicat en paper i distribuït a través d'una xarxa d'establiments amics. Una iniciativa valenta i digna d'aplaudir. Moltes felicitats i moltíssima sort!

Somebody al Cafè del Teatre

SOMEBODY
Cafè del Teatre, Sant Esteve de Palautordera
12 de gener de 2019

Agustí Calbet cita com a principals referents Built To Spill, Pavement, Neutral Milk Hotel i Elliott Smith, però són sobretot aquests dos últims els que més ressonen quan s'enfila tot sol a l'escenari. Ho ha fet aquest migdia al Cafè del Teatre de Sant Esteve de Palautordera per a presentar el debut homònim del seu projecte personal, Somebody, i en el marc del llançament del fanzine Tritó Negre, editat per la gent de Som del Montseny. Al llarg d'una hora i sense cap més suport que la seva veu, la seva guitarra, el seu sentit melòdic i la seva lírica introspectiva, Calbet s'ha refermat com un dels nous noms a tenir en compte de la sempre prolífica microescena del Baix Montseny.

50 anys de "Led Zeppelin"


No se m'acut res que encara no s'hagi escrit sobre el debut homònim de Led Zeppelin. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1969 que va establir les bases no tan sols d'una de les trajectòries més massives i meteòriques de la música pop, sinó també de tota una sèrie de discursos que van de Great White als Black Crowes i dels White Stripes a Greta Van Fleet passant per qualsevol cosa que tingui a veure amb gèneres com el blues rock, el rock dur o el heavy metal. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham. Un monstre de quatre caps que venia de recollir el testimoni d'uns agònics Yardbirds i era a punt d'encetar un dels capítols més celebrats de la història del rock. I un repertori que s'havia concebut en soterranis i clubs de petita i mitjana capacitat però ja apuntava cap a les elevadíssimes esferes que assoliria el quartet londinenc en qüestió de pocs anys.

L'elevadíssim voltatge funk de "Good Times Bad Times" com a carta de presentació. La torrencial lectura de "Babe I'm Gonna Leave You" -l'original d'Anne Bredon que Page i Plant havien descobert a través de Joan Baez-.  Willie Dixon en la seva concepció més nocturna i corrosiva amb lectures marca de la casa de "You Shook Me" i "I Can't Quit You Baby". Els sis hipnòtics minuts i mig de "Dazed and Confused", un blues rocallós i tenebrós que anticipava en certa manera les formes de Black Sabbath. Les essències àcides de "Your Times Is Gonna Come" i "Black Mountain Side". El cop de puny a la cara de "Communication Breakdown". I el blues expansiu i lisèrgic de "How Many More Times", amb un dels riffs més icònics d'un Page que també aprofitava per aplicar un arc de violí a les sis cordes i cita inclosa a Albert King. Menció a part mereix la caràtula, un disseny del propi Page a partir de la icònica fotografia de l'accident del dirigible Hindenburg. Mig segle d'un plàstic que va canviar la música per sempre més.

Misteri, pecat i llegenda

GUADALUPE PLATA
La 2 d'Apolo, Barcelona
11 de gener de 2019

No fan córrer tants rius de tinta com determinats veïns i contemporanis, però a aquestes alçades ningú pot discutir a Guadalupe Plata la seva condició de referents ineludibles del rock espanyol. Parlem d'un combo genuïnament andalús que ha assimilat les formes més primitives del blues i les ha fet servir per explicar el seu propi folklore, d'una formació que ha definit un llenguatge i un discurs personals i intransferibles a partir d'una tradició que li ha arribat de molt lluny, i malgrat la seva naturalesa singular i subterrània és capaç d'aplegar multituds davant qualsevol escenari que trepitgi. No va ser menys el seu pas per una atapeïda sala 2 d'Apolo amb motiu de la presentació del seu darrer disc -"Guadalupe Plata" (2018)-. Un plàstic que segueix els mateixos patrons que els anteriors si bé reforçant els passatges instrumentals i el potencial hipnòtic i corrosiu dels de Jaén, i una dinàmica que es va mantenir al llarg de l'hora i mitja que va durar el concert. Una actuació que va anar de menys a més en termes d'intensitat, que va tenir el repertori recent com a pal de paller -no van faltar "Barreño en llamas", "Duermo con serpientes" ni "Lo mataron"- i que ja en plena recta final va acabar de posar tota la carn a la graella amb reclams tan celebrats com "Tormenta" o la inevitable "Calle 24". Misteri, pecat i llegenda.

divendres, 11 de gener de 2019

Ann Arbor Blues Festival 1969

El cartell del festival.
El proper mes d'agost no es commemorarà tan sols el 50è aniversari del primer festival de Woodstock, sinó també el d'un altre esdeveniment musical de dimensions molt més discretes però igualment històric. Ni més ni menys que l'Ann Arbor Blues Festival, que va tenir lloc en aquesta localitat de l'estat de Michigan entre els dies 1 i 3 d'agost de 1969. Se'l considera com el primer festival nord-americà dedicat exclusivament a programar artistes de blues -o el que és el mateix, a deslligar aquest estil del jazz i el folk, els gèneres amb els quals solia compartir certàmens fins aleshores-, i el seu cartell va aplegar figures de la talla de B.B. King, T-Bone Walker, Son House, Arthur Crudup, Sleepy John Estes, Muddy Waters, Howlin' Wolf, John Lee Hooker o Big Mama Thornton, entre molts altres. Mig segle després, la gent de Third Man Records -el segell discogràfic impulsat per Jack White- està realitzant tota una tasca d'arqueologia rescatant-ne les gravacions i posant-les a punt per a editar-les a temps de celebrar-ne el 50è aniversari. El resultat de tot plegat promet ser tot un document d'un esdeveniment històric i literalment irrepetible.

Parlant de Rosalía

Ok, hi ha gent a qui sembla molestar que es parli tot el sant dia de Rosalía (és a dir, d'una persona que fa música). I jo entenc perfectament aquesta gent, perquè a mi em passa exactament el mateix quan es parla de futbol no durant tot el sant dia sinó durant TOT L'ANY. I no em queixo.

dijous, 10 de gener de 2019

Greta Van Fleet

Greta Van Fleet.
Reconec que no em van dir gran cosa Greta Van Fleet el primer cop que els vaig escoltar, quan tan sols comptaven amb un parell d'ep's que reciclaven els postulats sònics de Led Zeppelin de la mateixa manera que tantíssimes altres bandes ho havien fet amb anterioritat. Però també reconec que m'ha sorprès molt positivament el seu primer disc llarg, un "Anthem of the Peaceful Army" (2018) alçat a partir de les mateixes bases però amb la punteria molt més ben afinada. Sí, segueixen sonant a Zeppelin pels quatre costats, però ara ho fan amb veu pròpia i són capaços de lliurar talls tan reivindicables com "The Cold Wind", "When the Curtain Falls", "Watching Over" o un "You're the One" on arriben a ressonar determinades essències dels Black Crowes.

La qual cosa els ha valgut l'aval del mateix Robert Plant, sonades aparicions televisives i actuacions en recintes cada vegada més grans, fins al punt que el quartet de Michigan podria considerar-se ara mateix com una mena de versió rockera de Rosalía. Tothom en parla, tothom en vol un tros i tothom sembla haver-ne de tenir una opinió al respecte. I la meva és que sí, que "Anthem of  the Peaceful Army" és un molt bon disc i que els de Josh Kiszka poden considerar-se per mèrits propis com una de les grans bandes de rock dur de la present dècada. Però malgrat tot em sembla obscè que una entrada per escoltar-los al Sant Jordi Club surti més cara que una localitat pel concert que Wilko Johnson haurà ofert setmanes abans a la sala Apolo (per exemple). Qüestió de gustos i prioritats, i tant que sí, però també de perspectiva.

Any 3 després de Bowie

David Bowie (1947-2016).
És la tònica habitual en aquests casos. Ens deixa un autor, un músic, una estrella del rock, i la quantitat de llançaments discogràfics que començaran a acumular-se relacionats amb la seva figura serà proporcional al seu grau de transcendència, que en el cas de qui ens ocupa és inabastable. Però és que, a sobre, David Bowie els ho va posar prou fàcil als seus hereus per anar despatxant material inèdit relacionat amb les seves múltiples etapes. Pocs artistes de l'àmbit de la música pop han arribat a arxivar i catalogar les seves respectives trajectòries amb la cura i la minuciositat amb què ho va fer el Duc Blanc. Com a mostra l'exposició David Bowie Is que vam poder degustar ara fa poc més d'un any a Barcelona, però també els diversos llançaments que l'autor de "Ziggy Stardust" i "Ashes to Ashes" ha vist publicats al seu nom des d'aquell fatídic 10 de gener de 2016. Tal dia com avui de fa tres anys. Tres anys després de Bowie.

dimecres, 9 de gener de 2019

Pistol Annies - "Interstate Gospel" (2018)


A aquestes alçades pocs s'esperaven que Pistol Annies tornessin a l'estudi. Els cinc anys que separen el seu segon disc -"Annie Up" (2013)- d'aquest flamant "Interstate Gospel" (2018), han servit perquè Miranda Lambert, Ashley Monroe i Angaleena Presley es consolidessin, cada una pel seu compte, entre els noms capdavanters de l'onada de músics que ha rentat la cara al so de Nashville. La qual cosa atorga a aquest inesperat retorn una mena d'aurèola de supergrup i a la vegada multiplica la transcendència del que podria ser perfectament el disc més rodó de tots els que ha lliurat a data d'avui el trio nord-americà. D'entrada sorprenen els acabats orgànics que guanyen terreny en aquest nou repertori, un detall que suposa en certa manera un cop de timó i que sobre el terreny es tradueix en un discurs més atemporal que el dels seus predecessors. La resta la fan peces com "Got My Name Changed Back", la tendra "Best Years of My Life" o la pròpia "Interstate Gospel", raons de pes per tornar a contemplar Pistol Annies com un projecte de futur.

Jeff Tweedy - "Warm" (2018)


Mentre la trajectòria de Wilco sembla definitivament instal·lada en l'etern debat entre l'experimentació i la reivindicació de les pròpies arrels, els projectes de Jeff Tweedy al marge de la banda semblen més propers a aquestes últimes. Com a mostra aquest "Warm" (2018), un disc en solitari -l'acompanyen entre d'altres el seu fill, Spencer Tweedy, i el bateria dels propis Wilco, Glenn Kotche- que es troba a nivell discursiu més a prop de "Being There" (1996) que de qualsevol obra enregistrada pels de Chicago durant el que portem de segle. Un altre tema és l'arc temàtic del plàstic, una col·lecció de cançons de maduresa on Tweedy exposa els seus dubtes existencials. "How Hard It Is for a Desert to Die" és un mig temps que invoca els dies en què l'autor de "Casino Queen" era contemplat com el campió del so Americana. I "Some Birds" és un deliciós exercici de folk rock en to menor que mereixeria figurar per mèrits propis als repertoris de directe de la banda mare.

dimarts, 8 de gener de 2019

Amy Rigby - "The Old Guys" (2018)


Si no comptem els tres àlbums signats conjuntament amb Wreckless Eric, havien transcorregut dotze anys des de l'última obra d'estudi d'Amy Rigby, que tornava la passada tardor amb el que probablement sigui un dels seus treballs més sòlids, "The Old Guys" (2018). Un disc de maduresa amb totes les lletres on la nord-americana canta sobre els seus ídols, sobre els llocs on ha viscut i sobre la gent a qui ha conegut al llarg de la vida. A "From Philip Roth to R Zimmerman" s'imagina una carta del recentment desaparegut Roth a Bob Dylan després d'haver guanyat aquest últim el Nobel de Literatura. A "Playing Pittsburg" prova de passar comptes amb la seva ciutat natal. I a "Leslie" canta sobre les groupies amb les quals va coincidir al circuit punk de la Nova York de finals dels 70. Tot plegat, amb producció del propi Wreckless Eric i un discurs que enllaça les formes més urbanes del so Americana amb l'electricitat rockera de la Velvet Underground -atenció a "On the Barricade" i la peça titular-. Escoltin-lo a Bandcamp.

Dia d'aniversaris


Em referia fa tan sols un mes a les dates assenyalades del calendari melòman. A aquelles celebracions i commemoracions que any rere any comporten tota una sèrie de records i rituals. Com per exemple els aniversaris d'Elvis Presley i David Bowie, que es van produir amb dotze anys de diferència un 8 de gener com avui. El primer ens va deixar un 16 d'agost -una altra data assenyalada-, i el segon un 10 de gener -la qual cosa fa que la segona setmana de l'any sigui pràcticament seva en el nostre imaginari-. El cas és que Presley i Bowie celebrarien avui 84 i 72 anys, respectivament, de trobar-se encara entre nosaltres.

dilluns, 7 de gener de 2019

Somebody i Tritó Negre a El 9 Nou


La subcomarca del Baix Montseny es pot considerar per mèrits propis com un dels entorns més prolífics del territori català pel que fa a música independent. Fins al punt que els primers mesos d'aquest 2019 es perfilen, com a mínim, farcits de sorpreses. Aquest dissabte 12 de gener, sense anar més lluny, toca assistir al concert de Somebody al Cafè del Teatre de Sant Esteve de Palautordera. Serà la presentació tant del seu primer ep com de Tritó Negre, un nou fanzine que impulsa la gent de Som del Montseny. La prèvia, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Prèvia del Tastautors 2019 a El 9 Nou


Maria del Mar Bonet amb Borja Penalba, una actuació conjunta (i gairebé inèdita) de Mazoni i Sanjosex, i Guillem Roma presentant "Connexions" (2017), són els plats forts de la quinzena edició del cicle Tastautors, que tindrà lloc a partir del proper 19 de gener al Teatre Auditori Cardedeu. Avui en parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Rosali

Foto Ben Cortese.
Resultaria massa fàcil establir un joc de paraules entre el nom d'aquesta noia i el de ja saben vostès qui. Força més complex resulta, en canvi, definir el discurs de Rosali Middleman. Una guitarrista i vocalista nord-americana que tant pot estar tocant amb combos experimentals com signant cançons majúscules que oscil·len entre les formes del rock i l'estètica pop. Ve de l'estat de Michigan, ha viscut en diversos punts dels Estats Units i ara mateix es perfila com un dels nous rostres visibles de l'escena de Filadèlfia. "Trouble Anyway" (2018) és el segon disc que signa com a Rosali, i hauria de fer les delícies de qualsevol seguidor de veïns tan il·lustres com Kurt Vile o The War On Drugs -ha tocat amb gent de l'òrbita d'aquests últims-. "Lie to Me" sona com Courtney Barnett encapçalant els Fleetwood Mac de la segona meitat dels 70. I, juntament amb la inicial "I Wanna Know", apunta directament a l'Olimp del rock nord-americà contemporani. Descobreixin-la al seu web.

diumenge, 6 de gener de 2019

Quan Glen Campbell va cantar per a Elvis Presley

Glen Campbell cantant per al Rei.
Entre els anys 1964 i 1968, Glen Campbell va aprofitar les estones lliures que li deixava la seva saturadíssima agenda -durant aquell període va formar part de la Wrecking Crew, va publicar els seus primers discos en solitari i fins i tot va arribar a girar amb els Beach Boys- per a enregistrar tot un seguit de composicions pensades i arranjades perquè les gravés el seu bon amic Elvis Presley. Tota una sèrie de sessions que acaben de veure la llum sota el títol genèric de "Glen Campbell Sings for the King" (2018), una mena d'àlbum perdut de l'home que va popularitzar "Rhinestone Cowboy" i un total de 18 cançons que efectivament no desentonarien al repertori de Presley, que de fet en va arribar a enregistrar una desena llarga. La qual cosa ha permès a aquestes alçades transformar digitalment la inicial "We Call on Him" en un duet entre ambdós protagonistes. Un innecessari experiment que, malgrat tot, es deixa escoltar a la perfecció. Molt més interessant resulta la possibilitat d'escoltar Campbell posant-se a la pell d'Elvis en talls com "Easy Come, Easy Go", "All I Needed was the Rain", "Do the Clam" o els inèdits "Magic Fire" i "Anyone Can Play". Una bona opció per a amenitzar un dia de Reis com el d'avui.

dissabte, 5 de gener de 2019

Grace Petrie


Recordo una conversa entre Billy Bragg i Antonio Baños on el segon preguntava al primer pel futur de la cançó protesta i aquest li responia que el seu esperit sobrevivia en gèneres urbans com el grime. "Oblida't dels nois blancs amb guitarres", va sentenciar Bragg en una afirmació tan discutible com sobradament justificada. Sigui com sigui, si els nois blancs amb guitarres ja no adrecen els problemes d'aquest món, és possible que sí que ho facin algunes noies blanques que toquen el mateix instrument i que a més militen obertament en la causa LGTB. Com ara la britànica Grace Petrie, que ha batejat el seu darrer disc amb l'inequívoc títol de "Queer as Folk" (2018). Una mena d'esglaó perdut entre el propi Bragg i Alynda Lee Segarra, Petrie abraça la tradició anglosaxona en la seva concepció més transatlàntica i heterodoxa. I la fa servir per cantar veritats com temples i lliurar manifestos més necessaris que mai en temps de Trump, Le Pen, Bolsonaro, Farage, Abascal i companyia. La seva visceral lectura de "Tom Paine's Bones" recorda els dies en què gairebé es podia iniciar una revolució des del fons d'una taverna.

50 anys de "Bayou Country"


La cosa pot sonar ara mateix a ciència-ficció, però mig segle enrere era perfectament factible que un artista edités tres discos en un mateix any i que cada un d'ells suposés un pas endavant respecte de l'anterior. Com a mostra el trio d'asos que va lliurar la Creedence Clearwater Revival entre gener i novembre de 1969. Tres plàstics que confirmaven la promesa inicial del debut homònim publicat la primavera anterior i catapultaven els californians fins a les més altes esferes del firmament rocker.

El primer va ser aquest "Bayou Country" que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys. Vuit talls que refermaven l'aposta de John Fogerty per les formes més crues del rock'n'roll i les essències més pantanoses del blues. Destacaven la inicial "Born on the Bayou" i l'eterna "Proud Mary", els primers grans èxits d'autoria pròpia, i les seguien de prop la frenètica "Bootleg" i la hipnòtica "Graveyard Train". En qüestió de pocs mesos caurien "Green River" i "Willy and the Poor Boys", els dos esglaons previs a aquella obra mestra incontestable que esdevindria "Cosmo's Factory" (1970).