dimarts, 31 d’agost de 2021

Ron Bushy (1941-2021)

RON BUSHY

(1941-2021)

Vaig llegir una vegada, fa molts anys, que el solo de bateria de Ron Bushy a "In-A-Gadda-Da-Vida" era el més llarg que mai s'havia gravat en un estudi. En realitat no ho és, però no per això deixa de ser icònic com ell sol. Un dels elements centrals de la peça que va consolidar Iron Butterfly a l'avantguarda del rock psicodèlic, assenyalant-los també com a precursos de discursos que van del heavy metal a la música progressiva. 17 minuts essencials de la història del rock, amb el citat solo de bateria com un dels seus trets distintius –el mateix Ringo Starr en va adoptar alguns patrons a l'hora d'enregistrar "The End" amb els Beatles-. Bushy no va ser un dels fundadors d'Iron Butterfly, però va ser l'únic component del grup que va arribar a tocar a tots els seus discos d'estudi –a més d'"In-A-Gadda-Da-Vida" (1968), cal destacar obres com l'explícitament titulat àlbum de debut, "Heavy" (1968)-. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Lee "Scratch" Perry (1936-2021)

LEE "SCRATCH" PERRY

(1936-2021)

Si l'evolució de la música jamaicana durant les dècades dels 60 i els 70 va determinar en gran mesura la gènesi a l'hemisferi occidental de gèneres musicals com el hip hop o el techno, Lee "Scratch" Perry es pot considerar en la mateixa mesura com un dels padrins d'aquests discursos. Pioner del reggae i arquitecte del dub, Perry és una d'aquelles figures que resulten essencials a l'hora d'explicar la concepció de l'estudi de gravació com un instrument en ell mateix a l'hora de fer música.

Ens ha deixat a l'edat de 85 anys l'home que va fer ballar mods, skinheads, rude boys i punks amb perles com "Return of Django" –al capdavant de la seva house band, els Upsetters-, al mateix temps que es dedicava a explorar –i eixamplar- les possibilitats de l'estudi tot patentant un subgènere, el citat dub, que acabaria esdevenint un gènere en ell mateix. Va fundar el seu propi estudi, Black Ark, i va treballar amb figures que anaven de Bob MarleyJunior Murvin o Max Romeo, a Keith Richards, Brian Eno o Ari Up. La seva influència i la seva empremta són pràcticament inabastables.

dilluns, 30 d’agost de 2021

Roger Canals: "Visibilitzar el talent local és la forma de generar sinergies i fer que passin coses"


"Visibilitzar el talent local és la millor manera de generar sinergies i fer que passin coses"
. Ho diu Roger Canals (Roigé), amb qui sempre és un plaer asseure's a parlar de música. Aprofitant que acaba d'estrenar-se com a president de l'ASMUCA (Associació de Músics de Cardedeu), l'entrevistem avui a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Deu anys de Vallesos, a El 9 Nou


Deu anys de memòria vallesana. La revista Vallesos celebra el seu desè aniversari amb l'edició del número 21 i amb un llibre que recopila tots els contes breus que ha publicat al llarg d'aquesta dècada de trajectòria. Avui parlem amb els seus impulsors, Vicenç Relats i Ramon Vilageliu, a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Una festa major de les d'abans: Joan Garriga a El 9 Nou


La rumba de la Garriga, la cúmbia vallesana i el blues de l'Alt Congost. Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic a la Festa Major de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys de "Surf's Up"


Podria ser perfectament la banda sonora d'aquestes dates finals de l'estiu. Postals d'infantesa i referències espirituals cantades sobre una base de pop tardorenc, fins i tot crepuscular. I un títol amb què Brian Wilson venia a dir que els temps dels Beach Boys com a grans ambaixadors (involuntaris, sovint qüestionats) de la música de platja per excel·lència havien passat a la història. Hi ha crítics que han arribat a assenyalar "Surf's Up", la cançó, com la millor composició del catàleg de Wilson i els Beach Boys, fins i tot per sobre de qualsevol peça de "Pet Sounds" (1966).

Serà o no serà la millor cançó dels californians, però és un dels punts àlgids del seu repertori i reflecteix l'estat de les coses al si de la banda quan es va publicar "Surf's Up" (1971), l'àlbum, tal dia com avui de fa 50 anys. Lluny quedaven els dies de les melodies immediates i els èxits instantanis, lluny quedaven també unes tendències amb les quals els Wilson i companyia no aconseguien encaixar malgrat les múltiples temptatives. I per postres, el descens de Brian Wilson al seu propi infern personal es començava a notar. Tan sols va participar en quatre de les deu peces del disc –entre elles la pròpia "Surf's Up", provinent de les sessions del projecte Smile-.

Això va donar més ales a la resta de la banda, sobretot a un Carl Wilson pletòric tant a la composició com a la veu solista en perles pop de la mida de "Long Promised Road" o la preciosa "Feel Flows". Bruce Johnston va aportar la nostàlgica "Disney Girls (1957)". Mike Love va reconvertir el "Riot in Cell Block #9" de Leiber i Stoller en "Student Demonstration Time", un blues robust que parlava de les convulsions socials aleshores a l'ordre del dia als Estats Units. I Al Jardine es va aliar amb Love i Brian Wilson a les igualment reivindicables "Don't Go Near the Water" i "Take a Load Off Your Feet". Al seu dia l'àlbum va ser rebut tímidament. Avui, com sol passar en casos com el que ens ocupa, és un clàssic que recentment ha rebut la seva corresponent reedició commemorativa amb format de luxe.

diumenge, 29 d’agost de 2021

Ryan Adams - "Big Colors" (2021)


Una crítica recent de "Big Colors" (2021) destacava peces com "Manchester" i "It's So Quiet, It's Loud" com a èxits potencials en una altra realitat. L'autor de l'article es referia a una realitat on l'autor del disc, Ryan Adams, no hauria estat objecte d'unes acusacions molt greus, part de les quals s'han arxivat per falta de proves i la resta directament s'han demostrat falses. No se n'ha parlat, de la innocència del músic, perquè, en plena era del clickbait, un cop despatxat l'escàndol el rigor ja no ven. I perquè el nord-americà serà eternament culpable de tot i més a ulls dels aiatol·làs de la correcció política, els que un bon dia ofereixen lliçons de drets fonamentals i l'endemà s'obliden que la presumpció d'innocència és un d'aquests drets fonamentals.

"Big Colors" és el segon dels tres discos que Adams tenia previst publicar durant l'any 2019, la sortida dels quals va quedar en suspens a causa de les citades acusacions. A finals de l'any passat va veure la llum finalment "Wednesdays", que inicialment s'havia anunciat com el segon capítol de la trilogia i que sortia amb algunes de les peces que en un principi hauria d'haver inclòs aquest "Big Colors", que hauria d'haver estat el primer dels tres llançaments i que es publica ara amb un repertori també alterat –totes les cançons formen part de les mateixes sessions de 2018, és a dir que són prèvies a les acusacions-.

La tònica general és la mateixa de "Wednesdays", cançons pausades i de caràcter intimista entre les quals destaquen títols com els anteriorment citats. La sorpresa arriba a partir de la meitat de l'àlbum, quan Adams recupera la seva vena més rockera amb el rockabilly decadent d'un "Power" que gairebé podria passar per una versió de Suicide o fins i tot del Bruce Springsteen dels 80. Remata la feina amb el rock robust –si bé malencònic- d'un "I Surrender" que podria haver figurat perfectament als ja clàssics "Ryan Adams" (2014) o "Prisoner" (2017). Després torna la calma, però Adams encara té temps de prémer l'accelerador en talls com "Middle of the Line". Un disc notable, més enllà de realitats i opinions públiques.

Francesc Burrull (1934-2021)

FRANCESC BURRULL

(1934-2021)

Va trigar dècades l'oficialisme d'aquesta escena musical que es fa dir nostrada, sempre tan mancada de memòria, a reconèixer l'aportació de Francesc Burrull a l'esdevenir de la música pop catalana de la passada meitat de segle i més enllà. Tant va trigar, que una mica més i arriba tard. Pianista de formació, Burrull era un home de jazz que va alternar amb pioners del gènere a casa nostra com Tete Montoliu però també amb destacats referents internacionals com Chet Baker. Com a arranjador, va jugar un paper clau en l'adveniment de la Nova Cançó tot donant forma definitiva a incomptables clàssics de Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i tants d'altres, i alhora va ser decisiu en la consolidació del pop a la catalana de la dècada dels 60 a través dels seus treballs amb vocalistes com Lita Torelló o Núria Feliu. Ja se sap, aquella anècdota segons la qual dos ambients tan oposats al seu dia com eren el del pop d'estètica ié-ié i la Nova Cançó, van compartir un mateix arranjador en la figura de Burrull, que ens ha deixat a l'edat de 86 anys.

dissabte, 28 d’agost de 2021

"Stardust" (2020)

Johnny Flynn, fent de Bowie en un fotograma d'"Stardust".

En un moment determinat del metratge d'"Stardust" (2020), el personatge de David Bowie afirma que no disposa d'un autèntic jo. No sabrem mai si el veritable Bowie va arribar a fer tal afirmació, però en aquesta ficció sobre els anys immediatament anteriors al seu salt a la fama, l'apreciació il·lustra fins a quin punt el londinenc es trobava a la recerca d'una identitat pròpia. I és justament d'això, de la recerca de la pròpia identitat, del que tracta aquest biopic signat per Gabriel Range i protagonitzat per un sorprenent Johnny Flynn que físicament potser s'assembla ben poc al futur Ziggy Stardust, però justament ve a dir-nos que Bowie no va ser sempre tal i com se'l sol recordar.

"Stardust" –no la confonguin amb altres pel·lícules d'idèntic títol- es centra en els mesos immediatament posteriors a la publicació de l'aleshores incomprès "The Man Who Sold the World" (1970) i en la primera –i bastant accidentada- gira del cantant pels Estats Units. S'avisa al principi de la pel·lícula que res del que s'hi explicarà és realitat, que tot és ficció, i efectivament Range ha afegit molts elements de collita pròpia a un relat que dista de ser acurat en termes biogràfics, però cada afegit li serveix per explicar des de la ficció l'essència d'un dels artistes més influents de la història de la cultura pop. I la música? Doncs els hereus de Bowie no van cedir els drets del seu material original i Flynn es va haver de conformar tocant algunes de les versions que aquest solia interpretar en aquella època. Apunt menor, malgrat tot.

Powell St. John (1940-2021)

POWELL ST. JOHN

(1940-2021)

Ens ha deixat Powell St. John, membre fundador dels Mother Earth de Tracy Nelson. També un habitual de l'òrbita dels 13th Floor Elevators, per qui va compondre peces com "You Don't Know" –inclosa al seminal "The Psychedelic Sounds of the 13th Floor Elevators" (1966)-. No van ser els de Roky Erickson i Tommy Hall els únics que van gravar les seves cançons. Un dels primers èxits de Big Brother and The Holding Company amb Janis Joplin al capdavant, "Bye, Bye Baby", portava també la seva firma. Ha mort a l'edat de 80 anys.

divendres, 27 d’agost de 2021

Jordi Aligué i Claudio Gabriel Sanna, a El 9 Nou


Una vintena d'artistes han dibuixat, literalment, les cançons de Claudio Gabriel Sanna en el marc d'un projecte coordinat pel cardedeuenc Jordi Aligué des de Vallgrassa Centre Experimental de les Arts. El resultat és "Anant i mirant" (2021), un llibre-disc que es presentarà oficialment aquest cap de setmana a l'Alguer en el marc de la festivitat del 31 d'Agost. Avui en parlem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Buckcherry - "Hellbound" (2021)


És difícil d'explicar a aquestes alçades l'impacte que va suposar la irrupció d'una banda com Buckcherry a finals dels 90. El seu debut homònim de 1999 tenia tot allò que li faltava a un mainstream rocker que es debatia entre la ressaca alternativa i els cants de sirena del nu metal, començant per himnes de factura subterrània però amb una vocació tan massiva com aquell "Lit Up" que va situar els californians al centre de tots els focus. Se'ls va arribar a comparar amb Guns N' Roses, i malgrat l'exagerat de l'afirmació ningú pot discutir que la producció de Josh Todd i companyia durant les passades dues dècades bé passa la mà per la cara de l'únic disc publicat per Axl Rose i companyia en tot aquest temps.

"Hellbound" (2021) és el seu segon àlbum després de la marxa del guitarrista Keith Nelson, absència notable però en cap cas un contratemps a l'hora de degustar una obra que entra a la primera i on les credencials de la banda es mantenen intactes. Rock'n'roll fresc i directe, ideal per a maridar amb una cervesa ben fresca o bé per escoltar amb la finestra del cotxe ben abaixada. Aquí tenim pistes tan contagioses com "54321", "Hott", el decadent mig temps "Wasting No More Time" o la pròpia "Hellbound", que si bé no tornaran Buckcherry a les primeres planes que van arribar a ocupar al seu dia, sí que certifiquen el seu bon estat de forma i la vigència del seu discurs. Un disc a punxar amb el volum a l'onze durant els mesos més càlids de l'any –és a dir, ara mateix-.

Aquell moment en què s'acaba la festa

JOAN GARRIGA I EL MARIATXI GALÀCTIC

Festa Major de Blancs i Blaus
Parc de Ponent, Granollers
26 d'agost de 2021

"Arriba un moment que s'acaba la festa", cantava Joan Garriga a "Ballem!", una peça que ha esdevingut apunt climàtic dels seus directes des que va publicar ara fa un any "El ball i el plany" (2020, Fina Estampa), el seu primer àlbum amb El Mariatxi Galàctic. Un vers i una cançó que van adquirir una nova dimensió la nit passada a la Festa Major de Granollers. El vallesà i el quartet que l'acompanyava –a destacar les oportunes guitarres d'El Rubio i Lluís Arcos, incorporacions d'última hora a un combo en construcció permanent- s'acomiadaven del respectable en temps de descompte i quan encara els quedaven un parell més d'asos a la màniga que no van poder tocar. Ho feien per imperatiu legal, literalment, i els diversos centenars d'ànimes aplegades a Ponent –amb mascareta, distància de seguretat i tota la pesca- ho acceptaven ben bé pel mateix motiu.

Tocaven dos quarts d'una de la matinada i el Procicat deia que era hora de plegar. I ja se sap, els dictats del Procicat van a missa encara que ningú sàpiga qui els emet ni en base a què. El públic en volia més, i Garriga es va animar a tocar la línia melòdica de "Volant" amb l'acordió mentre abandonava l'escenari. Un detall que el respectable va agrair, i que va posar de manifest les ganes de seguir cremant la nit d'un artista que havia vingut a fer festa en el millor sentit. "És possible que això que heu cantat estigui prohibit", havia ironitzat mentre el públic entonava amb ell la lletra de "Ballem!". Final sobtat i forçat d'un passi majúscul on Garriga i els seus mariatxis van passar revista a "El ball i el plany" –de la cúmbia de "Cariñosa" al blues mestís d'"Això és tot" i la declaració de principis de "La Rumba"- i van rescatar clàssics de La Troba Kung-Fú com "Petit rumbero".

dijous, 26 d’agost de 2021

Eric Wagner (1959-2021)

ERIC WAGNER

(1959-2021)

A la setmana tràgica que estem vivint en termes melòmans, cal sumar-hi des d'ara mateix una nova baixa d'un il·lustre pioner, en aquest cas d'allò que es va anomenar doom metal. Eric Wagner va ser un dels membres fundadors de Trouble, una de les bandes que van contribuir a definir aquest gènere durant la dècada dels 80 tot agafant el testimoni de tòtems del metal més obscur i pesant com Black Sabbath. Vocalista del grup durant bona part de la seva trajectòria, a Wagner se'l pot escoltar en àlbums com "Psalm 9" (1984), "The Skull" (1985) o "Run to the Light" (1987). L'any 2004 va ser un dels vocalistes convidats per Dave Grohl a participar al disc homònim del seu projecte metàl·lic Probot. Ens ha deixat a l'edat de 62 anys per complicacions derivades del coronavirus.

Interpretacions gràfiques d'unes cançons


Interpretacions gràfiques d'unes cançons. Amb aquest subtítol es presenta "Anant i mirant", flamant volum on una vintena llarga d'artistes plàstics i visuals catalans i madrilenys posen sobre llenç tot allò que els ha suggerit l'escolta de tantes altres peces del cançoner de Claudio Gabriel Sanna, seleccionades per l'ocasió pel propi cantautor alguerès  –i incloses al disc compacte que acompanya el llibre-. Una iniciativa de Vallgrassa Centre Experimental de les Arts, amb seu al Parc del Garraf, coordinada per l'artista Jordi Aligué, que es presentarà aquest dissabte 28 a l'Alguer amb una exposició de les obres recopilades al llibre i un concert del mateix Sanna.

Seguir endavant, el millor homenatge

Charlie Watts (1941-2021).

Estem vivint uns dies extremadament durs en termes melòmans. Ja fa anys que ens hem acostumat a fer de les necrològiques una part tan essencial com inevitable –fins i tot quotidiana- de la crònica pop, però el balanç de baixes d'aquesta setmana de la qual amb prou feina hem assolit la meitat és especialment demolidor. En tan sols 24 hores de diferència hem perdut a dos referents d'inigualable pes dins dels seus respectius àmbits com eren Charlie Watts i Xavier Mercadé -aquest últim, a més, ens toca de prop-, tot plegat quan tot just veníem d'acomiadar a figures igualment essencials com Don Everly, Tom T. Hall o Bill Emerson. I mentre encara ressonen les defuncions de Dusty Hill o Chuck E. Weiss, per citar tan sols un parell de les baixes que hem hagut de lamentar darrerament.

No ho negaré. És difícil escriure a diari un blog com aquest enmig d'un escenari que directament convida a no aixecar-se del llit. La necessitat d'acomiadar com cal als herois que ja no hi són apreta i pot arribar a treure el millor d'un mateix sobre el paper, però no és fàcil d'assimilar aquest degoteig constant. Em va costar molt ordenar pensaments i sentiments arran de la mort del Xavi Mercadé, algú de qui no em podia considerar amic però amb qui havia teixit una relació de coneixença després de tants anys d'haver coincidit amb ell a tants i tants concerts. També va ser un cop dur fer-me a la idea que ens havia deixat Charlie Watts quan encara no havia assimilat la pèrdua del Xavi. Són dies durs, però malgrat tot seguim aquí, dempeus. La música ens fa seguir endavant. I justament el fet de seguir endavant és el millor homenatge que els podem fer a tots ells.

dimecres, 25 d’agost de 2021

Charlie Watts (1941-2021)

CHARLIE WATTS

(1941-2021)

Estadi Olímpic de Barcelona, 20 de juliol de 1998. És una data que tinc gravada a la memòria perquè va ser el meu primer cop amb els Rolling Stones, i aquesta mena de coses mai s'obliden. Recordo l'excitació d'enfilar-me cap a Montjuïc sabent que aquella nit faria realitat el meu somni de veure en directe a Ses Majestats. Recordo també el moment en què vaig divisar per fi l'estadi, i com la gent que venia al meu darrere es va apartar per deixar pas a una limusina amb el sostre descobert. Quan el vehicle em va passar pel costat, vaig poder distingir al seu interior la inconfusible cabellera (ja aleshores) blanca de Charlie Watts. Ni tan sols havia entrat al recinte però ja estava flipant. Acabava de tenir un Stone a escassos centímetres dels meus nassos, durant un instant que mai oblidaré. Perquè quan tens 16 anys i et passa una cosa així, ets conscient de què significa sentir-te afortunat.

Watts, el vell Charlie, era un dels bateries millor considerats de la història de la música contemporània però sobretot era un geni definit per les seves pròpies –i entranyables- contradiccions. Un mod tocant en una de les més genuïnes bandes de rock'n'roll. Un bateria de jazz que menyspreava públicament les dinàmiques del rock d'estadis, marcant el ritme d'una de les formacions que van definir de bon principi aquest concepte –de tot això en parlava anys enrere en una entrevista publicada per la revista Mojo-. En una ocasió va arribar a dir que d'haver estat per ell s'hauria limitat a tocar jazz, però que malgrat tot seguia militant a Ses Satàniques Majestats perquè pagaven bé. Geni i figura, dins i fora de l'escenari. L'Stone tranquil. La seva imatge serena i el seu caràcter reposat contrastaven amb tot allò que han representat i seguiran representant els Stones fins al final dels temps, però també eren part de l'essència de la banda més poderosa del planeta.

Charlie Watts ens va deixar ahir a l'edat de 80 anys, després d'un episodi de salut que ja l'havia obligat a allunyar-se dels escenaris, en principi, de forma temporal i que, sembla, s'havia acabat complicant més del compte. La seva mort marca el final d'una era. Ningú que hagi nascut durant les passades sis dècades havia conegut encara un món sense els Rolling Stones. I sí, Mick Jagger i Keith Richards seguiran rodant amb aquest nom fins que el cos els digui prou (i la resta de mortals no som ningú per qüestionar-ho), però ja no serà el mateix. No m'atreveixo a dir que no tindrà sentit, però no serà el mateix. Charlie Watts era una peça essencial de l'engranatge de la banda més gran de tots els temps, la que feia bategar el cor de la bèstia amb una precisió metronòmica, la que garantia l'equilibri entre dues personalitats tan marcades i sovint confrontades com les dels Glimmer Twins. El món tal i com l'havíem conegut fins ara, ha deixat de ser.

La pèrdua dels nostres referents ens fa ser una mica més conscients de la nostra pròpia mortalitat, també del caràcter finit d'això que anomenem existència. La mort de Charlie Watts és una galleda d'aigua freda que ens recorda que tot té un final, fins i tot allò que donàvem per fet que duraria per sempre. Avui, per primer cop a les nostres vides, diverses generacions assistim a la realitat d'un món sense els Stones tal i com sempre els havíem conegut, tal i com sempre ens havíem imaginat que romandrien eternament. Per poc que ens agradi haver-ho d'acceptar, qualsevol dia (i espero i desitjo que aquest dia trigui molt a arribar) serà Keith Richards qui ocuparà els titulars. I aleshores, em temo, s'haurà acabat tot.


dimarts, 24 d’agost de 2021

Xavier Mercadé (1967-2021)

Foto Juan Miguel Morales.
XAVIER MERCADÉ
(1967-2021)

Quan ahir al vespre em vaig assabentar de la mort de Xavier Mercadé, al principi no vaig saber com reaccionar. Em vaig bloquejar. No m'ho podia creure. No m'ho volia creure. Han passat les hores, i ja de ple al matí de l'endemà encara no he estat capaç d'assimilar que el Xavi ja no sigui entre nosaltres. Parlem d'un dels més grans referents del fotoperiodisme musical en aquest país nostre, d'un professional fora de sèrie, d'un fotògraf que durant tres dècades i mitja ha documentat bona part de la música que hem pogut escoltar en directe per aquestes latituds, tant d'aquí com de fora. Però sobretot parlem d'una d'aquelles persones a qui sempre era un plaer saludar des de la primera fila d'un concert, ja fos al soterrani de la sala Sidecar o a l'altre costat de la tanca del fossat en esdeveniments de grans dimensions.

De Xavier Mercadé s'havia dit que era l'home que sempre hi era. No es tracta de cap exageració. Són incomptables els concerts que va cobrir i els artistes que van arribar a passar per davant del seu objectiu. Hi havia nits, moltes, en què feia dos o tres concerts seguits, de vegades més si la situació ho requeria. Tant era si es tractava de noms consolidats, referents històrics o bandes emergents. Tant era si sonava rock'n'roll, thrash metal, punk rock, mestissatge, músiques urbanes o rock dur. Ell hi era, ho escoltava, ho veia i ho fotografiava. I les seves fotografies sonaven, captaven instants i explicaven moments. L'últim cop que vaig coincidir amb ell va ser l'any passat en un concert de les Festes de la Mercè. Ens vam saludar com sempre. Vam xerrar i ens vam acomiadar somrient. El trobaré molt a faltar, però el recordaré amb aquell somriure. Gràcies, Xavi, per tot.

Brian Travers (1959-2021)

BRIAN TRAVERS
(1959-2021)

Oblidin-se vostès de les versions descafeïnades de clàssics que potser ja no necessitaven ser versionats. UB40 és una de les grans bandes de reggae britànic, amb arrels al revival de finals dels 70 i obres tan destacables com "Signing Off" (1980) o "Present Arms" (1981). Van ser aquests els dos primers capítols d'una nissaga que arriba fins als nostres dies –encara és ben calent el molt notable "Bigga Baggariddim" (2021)- i que ha portat els de Birmingham a ser una de les poques bandes internacionals de música d'arrel jamaicana en obtenir una gran acceptació a l'illa caribenya. Ha mort Brian Travers, membre fundador i saxofonista del grup durant més de 40 anys.

Olli Wisdom (1958-2021)

OLLI WISDOM

(1958-2021)

A Olli Wisdom se'l recordarà sobretot per les excursions siderals del seu projecte personal Space Tribe, amb el qual va explorar durant més de tres dècades els confins més àcids de l'electrònica, esdevenint un dels arquitectes d'allò que es va anomenar trance psicodèlic. Prèviament havia estat també un dels pioners del rock gòtic al capdavant d'Specimen, una d'aquelles bandes que van eixamplar els horitzons del post-punk tant a nivell estètic com musical. Ens ha deixat a l'edat de 63 anys.

Bill Emerson (1938-2021)

BILL EMERSON

(1938-2021)

Va ser un dels grans recuperadors i divulgadors del bluegrass durant les dècades dels 50 i els 60, també un dels mestres absoluts del banjo durant les passades set dècades. Bill Emerson era un estudiós, un difusor i un preservador de la tradició dels Apalatxes. Membre fundador de The Country Gentlemen, la seva obra arriba fins als nostres dies de la mà de formacions com Emerson & Waldron –el seu "New Shades of Grass" (1968) és una obra capital del gènere-, Emerson & Goble o bé en solitari. Ens ha deixat a l'edat de 83 anys.

dilluns, 23 d’agost de 2021

Gary "Chicken" Hirsh (1940-2021)

GARY "CHICKEN" HIRSH

(1940-2021)

Ens ha deixat Gary "Chicken" Hirsh, bateria dels mai prou reivindicats Country Joe and The Fish durant bona part de la seva trajectòria. Va entrar a la banda el 1966 substituint a John Francis Gunning, i hi va romandre fins al 1969. Tres anys durant els quals va tenir temps de gravar els quatre primers àlbums de la banda i segellar, juntament amb Country Joe McDonald i companyia, un dels capítols més irreverents de la primera onada de rock psicodèlic a la Bay Area amb la publicació del single "I-Feel-Like-I'm-Fixin'-to-Die Rag" (1967), un dels grans himnes del moviment hippie i de l'oposició a la Guerra del Vietnam. Després de deixar el grup, Hirsh es va dedicar a pintar, a fer samarretes i a tocar en diferents projectes musicals tant en l'àmbit del rock com el del jazz.

Don Everly (1937-2021)

DON EVERLY

(1937-2021)

Ha mort el gran Don Everly, meitat de The Everly Brothers, aquell duet de germans que va deixar empremta al rock'n'roll i el country de la dècada dels 50 amb les seves cançons de naturalesa immediata i aquelles harmonies vocals que van fer escola, també l'únic supervivent del combo des de la mort de Phil Everly a principis de 2014. Sense els Everly Brothers és molt probable que mai haguéssim arribat a parlar de gèneres, estils i registres com el Merseybeat, el folk rock, el country rock o fins i tot bona part de l'indie dels anys 80 i les dècades posteriors.

Si bé és cert que els Beatles i Simon and Garfunkel beuen directament de les seves harmonies –i que els mateixos Fab Four havien estudiat molt bé la forma com els germans es situaven i interactuaven a l'escenari-, també ho és que la pista de cançons tan universals com "Bye Bye Love", "Wake Up Little Susie, "Bird Dog" o Cathy's Clown" arriba fins als repertoris de bandes i solistes que van de Bob Dylan a Jeffrey Lewis, de Violent Femmes a Jake Bugg, i Creedence Clearwater Revival a Kitty, Daisy & Lewis. No és cap tòpic, se n'ha anat un dels més grans.

diumenge, 22 d’agost de 2021

Tom T. Hall (1936-2021)

TOM T. HALL

(1936-2021)

Sempre m'havia cridat l'atenció la forma com Tom T. Hall agafava la guitarra. Amb la caixa visiblement alçada i el màstil apuntant gairebé en direcció al terra. Un dels trets distintius da seva imatge escènica, juntament amb aquella mirada penetrant i aquell cabell grisenc que podia recordar al de Sinatra. Ens ha deixat a l'edat de 85 anys un dels noms essencials de la música country de les passades cinc dècades, contemporani d'outlaws com Kris Kristofferson però sempre amb un peu ben posat en aquell establishment on va destacar per mèrits exclusivament propis.

El seu llegat és un cançoner que ha parlat i segueix parlant de tu a tu a les classes populars nord-americanes. Peces com "Old Dogs, Children and Watermelon Wine", "I Like Beer" o "I Can't Dance", aquest últim versionat al seu dia per Gram Parsons, són clàssics a la mateixa alçada que aquell "Harper Valley P.T.A." popularitzat per la veu de Jeannie C. Riley. També ho és "That's How I Got to Memphis", una de les perles del seu àlbum de debut, "Ballad of Forty Dollars" (1969). Recentment l'han reinterpretat en castellà Los Hermanos Cubero sota el títol d'"Así llegué a Granada".

Talibans amb armes nord-americanes

Talibans amb armes nord-americanes que l'exèrcit afganès havia deixat abandonades en plena desfeta. Fusells d'assalt d'última generació, helicòpters Black Hawk, sistemes de reconeixement facial i fins i tot drons, per primer cop a la història en mans d'una milícia islamista. A data d'avui és poc probable que els talibans tinguin capacitat per fer servir bona part d'aquest armament. Però països com la Xina, Rússia o l'Iran estaran encantats de pagar el que els en demanin per poder estudiar de primera mà la tecnologia de l'Oncle Sam.

Fonts del Pentàgon citades per la CNN descarten ara per ara cap atac aeri per destruir aquest armament. Probablement Washington sigui conscient que atacar territori talibà en un moment com aquest podria comprometre encara més el caòtic procés d'evaquació a l'aeroport de Kabul. Si una cosa se li pot retreure a Biden, sens dubte és no haver-se recordat d'apagar el llum abans de tancar la porta. No és que els EUA hagin perdut aquesta guerra, és que la forma com han marxat de l'Afganistan posa punt i final a la seva condició de gendarme internacional.

I parlant de l'Iran, potser ara seria un bon moment perquè Biden acabés el que va començar Obama durant el seu segon mandat –i que Trump va revertir amb aquell estil barroer que el caracteritzava-. El restabliment de les relacions diplomàtiques amb l'Iran, una potència regional que comparteix molts quilòmetres de frontera amb l'Afganistan i que, quines coses, podria esdevenir un bon aliat en el nou tauler geopolític que tot just es comença a dibuixar –ja ho va esdevenir a Síria i l'Iraq en la lluita contra l'ISIS-.

dissabte, 21 d’agost de 2021

Clarissa Ward surt de l'Afganistan

Clarissa Ward informant sobre el terreny.

La corresponsal cap de la CNN, Clarissa Ward, evaquada de l'Afganistan amb tot el seu equip. No se li pot retreure després de tota la feina feta durant les últimes setmanes, sovint jugant-se la pell en nom del seu ofici. La seva sortida del país és un dels múltiples factors que desemmascaren el discurs moderat que els talibans han estat venent des que van arribar a les portes de Kabul, també un cop dur per al periodisme i la llibertat de premsa. A Hollywood ja deuen pensar en el biopic, però aquesta és una altra història.

Què havia de fer Biden?

I què se suposa que havia de fer Joe Biden? Mantenir per sempre més una ocupació militar que no portava enlloc? Seguir sacrificant vides de soldats nord-americans en una guerra que no era la seva i que no semblava tenir desenllaç possible a curt termini ("If you love this land of the free, bring'em home", que cantava Pete Seeger)? Seguir invertint trilions de dòlars en un estat fallit perquè només se n'acabessin beneficiant les elits prooccidentals de Kabul? Seguir oferint lliçons de democràcia a qui mai les havia demanat?

Durant vint anys heu exigit que les tropes internacionals marxessin de l'Afganistan (alguns fins i tot heu rigut les gràcies a l'integrisme islàmic perquè, ja se sap, contra l'imperialisme yankee tot s'hi valia). Doncs bé, ja són fora. Era el que volieu, ara no us queixeu. Mentre la població civil afganesa pateixi en pròpia pell les conseqüències del desastre, vosaltres podreu seguir pontificant sobre l'heteropatriarcat en llenguatge inclusiu i censurant les lletres presumtament masclistes de no sé quin raper que actua aquest any a la festa major.

divendres, 20 d’agost de 2021

Sonny Chiba (1939-2021)

SONNY CHIBA

(1939-2021)

A Shinichi Chiba, conegut internacionalment com a Sonny Chiba, bona part del públic profà en matèria d'arts marcials el va descobrir de la mà de Quentin Tarantino quan va interpretar el carismàtic Hattori Hanzo a "Kill Bill: Volume 1" (2004). Chiba es va marcar una memorable actuació al costat de la gran Uma Thurman, mitjançant un diàleg marca de la casa del cineasta i segellant un grans moments de la pel·lícula en qüestió. Però la seva llegenda venia de molt abans. De dècades coreografiant i protagonitzant incomptables obres de referència d'un gènere cinematogràfic en si mateix com són les pel·lícules d'arts marcials, de les quals ell va ser pioner i referent de pes. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys per complicacions derivades del coronavirus.

Democratitzar un país

Quan parlem de democratitzar un país com l'Afganistan, en realitat estem parlant d'importar (imposar) un model de democràcia que només s'entén des d'una lògica occidental derivada del pensament il·lustrat, a un territori on segueixen prevalent una sèrie de lògiques molt diferents de la nostra i que nosaltres mai hem volgut entendre.

Sobre les tan publicitades fotografies que comparen com vestien les dones a l'Afganistan durant la dècada dels 70 i com vesteixen sota el control dels talibans, crec que és un error voler resumir quatre dècades de guerres (en plural) amb dues imatges que efectivament representen models oposats de societat però es troben fora de context. D'entrada, perquè el que ha passat durant les últimes quatre dècades a l'Afganistan no comença ni s'acaba amb els talibans.

Però sobretot perquè la fotografia de les dones afganeses que vestien conjunts occidentals durant la dècada dels 70 està feta a Kabul. I la realitat de Kabul era, és i seguirà essent molt diferent de la de bona part d'un país on imperen les tradicions i la lògica tribal, amb talibans o sense. De fet, els propis talibans no s'entendrien sense aquestes dinàmiques tribals que ens agradaran més o menys, però hi són i xoquen frontalment amb la lògica occidental de la democràcia parlamentària i d'un concepte, Drets Humans, que es va utilitzar per primer cop encara no fa ni un segle.

Dit això, i admetent que a mi també m'inspira més tranquil·litat la fotografia dels anys 70, crec que de la mateixa manera que exigim als talibans que respectin els drets de dones i minories, també ens hem d'exigir a nosaltres mateixos els occidentals que respectem el dret de la resta de persones que hi ha en aquest món a viure i vestir com els doni la gana. La forma com vesteixen les dones afganeses l'han de decidir elles mateixes, no pas els talibans ni les potències internacionals que salven el món sense que ningú els ho hagi demanat.

dijous, 19 d’agost de 2021

"The Kite Runner" (2007)

Fotograma de 'The Kite Runner'.

Els esdevenimens d'aquests últims dies a l'Afganistan conviden a recuperar una pel·lícula com "The Kite Runner" (2007), dirigida per Marc Forster i basada en la novel·la del mateix títol de Khaled Hosseini. A diferència de "Charlie Wilson's War", del mateix any i també apta per a ser recuperada aquests dies, aquesta cinta parteix d'un relat de ficció per abordar la història recent de l'Afganistan, des d'uns anys 70 més o menys estables dins de les convulsions del moment, fins al terror imposat pels talibans durant la segona meitat dels 90, passant per la invasió soviètica que va marcar la dècada dels 80.

Protagonitzat per Khalid Abdalla, el film narra la història de dos amics separats per les circumstàncies vitals de cadascú però sobretot per una cadena d'esdeveniments que es gesten tant en l'òrbita geopolítica com en l'àmbit personal. Al llarg del metratge podem veure com una societat relativament pròspera malgrat el pes de certes tradicions, acaba degenerant en un infern quan el fanatisme i el dogma religiós passen a esdevenir llei. També com el terror talibà anava més enllà de l'esfera estrictament religiosa i adoptava també un fort component ètnic, i com la llavor intel·lectual d'aquella barbàrie s'havia començat a plantar molt abans que als primers milicians els sortís la barba.

L'hereu de Massoud

Dèiem que parlàvem de l'Afganistan quan en realitat estàvem parlant de Kabul. No és el mateix. No ho era quan ignoràvem –o preteníem ignorar- que els drets conquerits per les dones i les minories a la capital afganesa seguien brillant per la seva absència a totes aquelles zones remotes del país on la lògica tribal segueix prevalent amb talibans o sense talibans. El tauler afganès és tan extremadament complex que, quan tothom ja donava la totalitat del país per conquerida, avui resulta que queda un reducte de resistència a la vall del Panjshir. Territori impermeable ara per ara als talibans, tal i com ho va ser al seu dia per als soviètics. I els nord-americans? Bé, aquests s'hi van passejar al seu aire perquè qui controlava (qui controla) de facto la zona, els hereus de l'antiga Aliança del Nord, així ho va voler.

Ens arribava ahir la imatge de la bandera de la pròpia Aliança del Nord onejant a l'antic feu d'un dels seus comandants, Ahmad Shah Massoud. I se'ns explica que el mateix fill de Massoud –Ahmad Massoud- està encapçalant un nou moviment de resistència antitalibana amb el que queda del govern deposat i amb membres d'ètnia tajdik de l'exèrcit regular afganès –els que no van a l'ofensiva per contracte ni per un sou, sinó per pura supervivència en un tauler on el factor ètnic pesa tant com el religiós-.

Sembla que la història es repeteixi. Amb els talibans controlant la major part de l'Afganistan –fa tan sols dos dies dèiem la totalitat, avui ja no: quan els experts en geopolítica defineixen l'Afganistan com un territori inconquerible, no ho diuen perquè sí-, un petit reducte es resisteix a caure a les seves mans i els comandaments de la resistència demanen a la comunitat internacional un suport que ara per ara sembla lluny de materialitzar-se. Vint anys enrere, Massoud pare també demanava als Estats Units i l'OTAN una assistència militar que aquests no van proporcionar fins que es van haver ensorrat les Torres Bessones. Massoud no la va arribar a veure mai.

Ahmad Shah Massoud va morir assassinat per Al-Qaeda –en un atac ordenat pels talibans- el 9 de setembre de 2001. L'episodi va passar pràcticament desapercebut a l'agenda internacional. Dos dies després Al-Qaeda va fer caure les Torres Bessones i part del Pentàgon, mentre l'Aliança del Nord llançava una ofensiva desesperada i mal coordinada contra l'aeroport de Kabul –sí, el que ara mateix centra bona part de l'atenció mediàtica- que va acabar en no res. En qüestió de dies, els Estats Units posaven tropes sobre el terreny i començaven a caçar talibans al costat del general Dostum. En qüestió de mesos, George W. Bush presumia d'haver derrotat els talibans. La història l'acabaria posant al seu lloc.

L'assassinat de Massoud va suposar molt més que un cop d'efecte per part d'Al-Qaeda i els talibans. Més enllà d'eliminar sobre el terreny un destacat comandament militar, veterà de la guerra dels mujahidins contra els soviètics, eliminaven un líder carismàtic a qui els seus seguidors segueixen venerant com un heroi dues dècades després de la seva mort. Algú que d'haver participat a la reconstrucció de l'Afganistan a partir de 2001, probablement hauria generat entre la població afganesa un consens molt més ampli que tota la colla de funcionaris amb les mans llargues tutelats per Washington que hem vist desfilar sense cap mena de vergonya durant aquests 20 anys. Matant a Massoud, els talibans van escapçar l'única tercera via possible davant del caos dels senyors de la guerra i l'ordre imposat a cop de Sharia.

Ahir la bandera de l'Aliança del Nord va tornar a onejar al Panjshir. Que ningú es deixi portar per l'eufòria del moment. A diferència de Massoud pare, Massoud fill ha de gestionar un escenari estratègicament asfixiant on tan sols els accidents geogràfics juguen a favor seu. Per molt que les muntanyes el protegeixin a ell i a la seva vall, es troba aïllat enmig de territori talibà, sense cap connexió per terra amb l'exterior i sense perspectives a curt termini d'obtenir el suport d'una comunitat internacional que sempre tendeix a arribar tard i anar fora de temps. Sigui com sigui, aquest fill de guerriller format a les acadèmies del Regne Unit sembla haver vingut a representar allò que havia representat el seu pare. Un Afganistan amb voluntat de passar pàgina. Com els a priori derrotats talibans durant les passades dues dècades, Massoud necessita temps. Tant de bo la comunitat internacional se n'adoni i l'ajudi a guanyar-lo.

dimecres, 18 d’agost de 2021

The Flaming Sideburns - "Silver Flames" (2021)


Si dies enrere celebràvem el retorn discogràfic de The Streetwalkin' Cheetahs amb el seu primer llançament en més d'una dècada i mitja, avui toca saludar uns contemporanis dels californians que també trenquen un llarg silenci discogràfic amb un àlbum dels que conviden a parar màquines, posar el volum a l'onze i deixar-se portar. Després d'una dècada llarga sense lliurar material nou, The Flaming Sideburns acaben de despenjar-se amb un disc que serà o no serà de retorn –oficialment no han marxat mai- però, en tot cas, reclama una càlida benvinguda per als seus autors.

Enregistrat per la formació original del grup, amb l'incombustible Eduardo Martinez al capdavant, "Silver Flames" (2021, Svart) destil·la en abundància totes aquelles essències que tan bé van saber maridar els finlandesos durant el canvi de segle. Punk rock amb alguna pinzellada soul, rock de garatge d'escola Detroit i fins i tot unes subtils gotes de psicodèlia per acabar-ho d'arrodonir. El resultat és un cançoner que torna a situar els Sideburns a l'avantguarda del rock'n'roll escandinau i on figuren reclams tan irresistibles com "Perfect Storm" o "A Song for Robert" –aquesta última remet a The Who i va dedicada a l'enyorat Robert Dahlqvist dels Hellacopters-.

Disponible a Bandcamp.

Sobre el terreny

Clarissa Ward, informant des de Kabul

Mentre els papanates de sempre ens alerten d'una suposada manipulació constant per part dels tirànics mitjans de comunicació (sobretot d'aquells que no publiquen allò que ells voldrien llegir), periodistes com Clarissa Ward, la corresponsal de la CNN a Kabul, es juguen diàriament la pell per explicar-nos a temps real allò que passa a la capital afganesa. A partir del minut 2,15 d'aquest vídeo podran veure com pregunta pels drets de les dones a un comandant talibà. Una dona periodista nord-americana, preguntant sobre una qüestió incòmoda i qüestionant les respostes d'un líder talibà armat, envoltat per les seves tropes i dins del seu territori.

La gesta requereix valor. Molt més que les divagacions sobre el sexe dels àngels fetes des de la comoditat d'aquells perfils de Facebook i Twitter on les veritats sempre són absolutes i les opinions personals pesen més que el rigor. La feina que estan fent aquests dies professionals com la pròpia Ward és molt més que lloable. També la dels seus col·legues que informen des dels Estats Units. Em trec el barret, per exemple, davant la forma com els periodistes de la CNN estan posant contra les cordes a tots els membres de l'administració Biden a qui entrevisten en relació amb l'Afganistan. El periodisme vindria a ser això, ni més ni menys.

dimarts, 17 d’agost de 2021

John Walker's Blues

Steve Earle.

Tota societat és perfectament capaç de generar els seus propis monstres. A finals de novembre de 2001, durant l'ofensiva contra les forces talibanes a la ciutat de Kunduz, a l'Afganistan, milicians de l'Aliança del Nord van capturar diversos centenars de combatents de la milícia islamista. Entre aquests combatents hi havia John Walker Lindh, un jove d'origen nord-americà que havia estudiat àrab, s'havia convertit a l'Islam, s'havia radicalitzat, havia viatjat fins al país asiàtic per combatre contra l'Aliança del Nord al costat dels talibans, i havia rebut instrucció militar a les mateixes bases d'Al-Qaeda on s'havien planificat els atemptats de l'11-S. La premsa occidental el va anomenar el talibà americà.

Al cap d'un any Steve Earle li va dedicar una cançó, "John Walker's Blues", inclosa en un dels seus àlbums més compromesos políticament, "Jerusalem" (2002). No cal dir que la cançó no volia justificar les accions de Lindh sinó posar-se a la pell de 'l'altre', i reflexionar sobre com un adolescent que havia nascut i crescut a Califòrnia amb totes les comoditats que li podia oferir el Primer Món, havia arribat fins a on havia arribat. Tampoc cal dir que a Earle li van caure pals per totes bandes després de publicar aquella cançó. Tota societat genera els seus propis monstres, i l'art sol incomodar quan posa la societat de torn davant del mirall. Sigui com sigui, el context present em sembla oportú per recuperar aquest "John Walker's Blues".

El 'retorn' dels talibans

Sobre el mal anomenat retorn dels talibans a l'Afganistan, m'ha sobtat que la majoria d'anàlisis que he pogut llegir fins ara passessin per alt dos factors que a mi em semblen bastant rellevants. El primer és que els talibans han anat molt més enllà de recuperar allò que havien perdut ara fa vint anys. Amb la presa de Kabul, la milícia islamista passa a controlar la totalitat del territori afganès, cosa que no havia fet mai abans. Durant els cinc anys que va durar el primer emirat islàmic de l'Afganistan, el nord del país –inclosa la frontera amb la Xina, un detall important tal i com veurem més endavant- estava controlat per les diferents faccions de l'Aliança del Nord, opositora al règim talibà i aliada clau de les potències occidentals durant la guerra iniciada el 2001.

No és un fet anecdòtic. Feia més de 30 anys, des de la retirada de les tropes soviètiques, que una sola facció no havia arribat a controlar tot el territori afganès –durant les passades dues dècades, ni els talibans havien marxat ni el govern prooccidental havia arribat a controlar res, tal i com s'acaba de comprovar-. A l'espera de veure si sorgeix algun moviment insurgent i l'abast que aquest pugui tenir –cosa bastant improbable quan el que quedava de l'Aliança del Nord justament es trobava integrat en aquest exèrcit regular afganès que s'ha esfumat d'un dia per l'altre–, i amb tot el que implica l'arribada dels talibans al poder, l'escenari que s'obre a partir d'ara és el més semblant que l'Afganistan ha tingut a una situació d'estabilitat –també de pau, tot i que faci de mal dir- en els últims 40 anys. Insisteixo, no és cap fet anecdòtic.

El segon punt que em crida l'atenció, i que va lligat amb el primer, és el paper de la Xina al tauler afganès. Encara no fa ni un mes que les diplomàcies xinesa i talibana van acordar cooperar en la reconstrucció de l'Afganistan un cop retirades les tropes internacionals. I el més important: la Xina es va comprometre a acceptar els talibans com a interlocutors vàlids en aquest procés de reconstrucció, predisposant-se per tant a acceptar com a legítim un (aleshores) hipotètic govern talibà. Fa 20 anys, només quatre països al món –Paquistan, Turkmenistan, Emirats Àrabs Units i Aràbia Saudita- reconeixien com a legítim el govern de l'emirat. A partir d'ara aquesta situació pot canviar. La Xina és un actor internacional de primer ordre. I com a tal, pot obrir la porta a un reconeixement més ampli de l'emirat a nivell internacional, si els seus governants són capaços d'evitar imatges de brutalitat com les de fa vint anys –d'això en parlaré més endavant-.

Deia fa un moment que el paper de la Xina sobre el terreny va lligat amb el fet que per primer cop en tres dècades tot el territori afganès estigui controlat per una única facció i, per tant, tot estigui en ordre en termes geopolítics. Parlem d'un gegant en expansió que va camí de passar al davant dels EUA com a primera potència mundial –s'han establert moltes analogies entre la caiguda de Kabul i la de Saigon, i certament la imatge de l'helicòpter a l'ambaixada està molt ben trobada, però crec que la forma com els EUA han sortit de l'Afganistan també presenta molts paral·lelismes amb la desfeta soviètica a la mateixa regió-, i que té entre els principals reptes a mitjà termini controlar i fins i tot traçar ell mateix les rutes comercials al continent asiàtic.

En aquest sentit, és de sobra conegut el pla estratègic de la Xina que algú va anomenar 'nova ruta de la Seda' i que contempla la creació d'infraestructures terrestres que connectin Pekín amb capitals com Teheran, pas previ al ràpid accés de les mercaderies xineses al territori europeu a través de Turquia. A data d'avui, aquest pla contempla connectar les capitals xinesa i iraniana a través dels territoris de Tadjikistan, Uzbekistan i Turkmenistan, amb tota la càrrega burocràtica que requereix haver de travessar tres territoris sota influència russa. Però un Afganistan en mans amigues –en aquests termes es referia setmanes enrere la diplomàcia talibana a la República Popular de la Xina- obre la porta a una nova opció molt més àgil i directa, que a més implicaria la reconstrucció de l'Afganistan per part d'empreses xineses en una mena de Pla Marshall a l'asiàtica.

En definitiva, si ja fa anys que s'intueix un canvi de cicle al tauler geopolític global, l'Afganistan podria esdevenir-ne el centre o com a mínim el catalitzador. De la mateixa manera que aquest país centreasiàtic va marcar el principi del final de l'Imperi Britànic i de la Unió Soviètica, també podria esdevenir a curt termini el punt d'inflexió que acabi amb l'hegemonia nord-americana a escala planetària i que obri la porta a l'hegemonia xinesa i a tot allò que aquesta pugui comportar. Finalment, tampoc és cap detall menor que a aquestes alçades encara no haguem assistit per part dels talibans a cap escena de brutalitat com les que va protagonitzar la milícia durant la seva primera presa de Kabul, ara fa 25 anys. Sembla que els diplomàtics xinesos, a més de fer bé la seva feina, hagin ensenyat als integristes a gestionar una mica millor la seva imatge de portes enfora.

dilluns, 16 d’agost de 2021

16 d'agost, malgrat tot

Elvis Presley.

Malgrat tot, avui segueix essent 16 d'agost. I per tant toca recordar aquells referents que ens van deixar en una data com la d'avui després d'haver deixat empremtes inesborrables a la història de la música. 44 anys sense Elvis Presley, 83 sense Robert Johnson i tres sense Aretha Franklin. El 16 d'agost, siguin quines siguin les circumstàncies, segueix essent un dia per a recordar i, sobretot, per a celebrar.

"Charlie Wilson's War" (2007)

Tom Hanks, d'esquena, i Philip Seymour Hoffman, en un fotograma del film.

Avui em sembla un bon dia per recuperar "Charlie Wilson's War" (2007), pel·lícula de Mike Nichols –protagonitzada per Tom Hanks- sobre el congressista nord-americà que durant la dècada dels 80 va involucrar l'aparell militar i els serveis d'intel·ligència del seu país a favor dels mujahidins que combatien contra l'exèrcit soviètic a l'Afganistan. Al final de la pel·lícula, amb els soviètics en retirada i els afers afganesos cada cop més lluny dels focus d'atenció de Washington, un agent de la intel·ligència nord-americana –interpretat per l'enyorat Philip Seymour Hoffman- alerta dels perills d'abandonar a la seva sort un estat fallit on bona part de la població en edat escolar vivia en camps de refugiats i sense cap perspectiva de futur, caldo de cultiu idoni per al sorgiment de moviments integristes que posarien en risc l'estabilitat a tota la regió. En altres paraules, el personatge interpretat per Seymour Hoffman venia a dir que l'èxit de l'operació militar no serviria de res si no es complementava amb un projecte de reconstrucció del país. No cal dir que ningú es va prendre seriosament aquella advertència, i els resultats van ser els que tots coneixem.

Fa gairebé 20 anys, al principi de la intervenció militar internacional a l'Afganistan, vaig veure per televisió com un oficial de l'exèrcit nord-americà s'adreçava als alumnes d'una escola que acabava d'obrir portes en una zona remota i aïllada del país asiàtic. Els venia a explicar que els Estats Units eren allà per ajudar-los a passar pàgina de tres dècades de guerra, però que els Estats Units també necessitaven l'ajuda dels afganesos per poder tancar aquella pàgina –fins aquí, tot bé-. "Espero poder-vos tornar a visitar d'aquí a un any, però aleshores no vull venir com a soldat sinó de vacances", deixava anar aquell bon home en un intent de guanyar-se la simpatia d'un auditori a qui el concepte "anar de vacances" devia sonar com a mínim marcià. I aquest és el problema de la mentalitat de nosaltres, els occidentals, que ens pensem que anar de vacances (o fer turisme) equival necesàriament a conèixer món. I que la nostra lògica i la nostra forma de fer es poden exportar i aplicar automàticament a qualsevol punt del planeta, encara que sigui per la força, encara que ni tan sols ens haguem molestat a entendre la realitat d'aquells indrets on pretenem importar un model molt concret de democràcia (el nostre) sense que ningú ens ho hagi demanat.

Davant del desastre que porta dies (setmanes) precipitant-se a l'Afganistan, i davant l'allau de refugiats que previsiblement arribarà a Europa durant els propers mesos a causa d'aquest desastre, l'autoproclamat "bressol dels Drets Humans" que és la Unió Europea ja es prepara per endurir els controls a les seves fronteres i a les seves costes. Potser tots aquests esforços no serien necessaris si els diferents actors internacionals (entre ells la pròpia UE) haguessin fet els deures quan tocava. Si durant els darrers 20 anys s'hagués ofert a la població afganesa quelcom més que una resposta militar a un escenari de violència estructural, on bona part d'aquesta població segueix tenint les mateixes perspectives de futur que tenia quan se'n van anar els soviètics tres dècades enrere. Als talibans se'ls pot combatre al camp de batalla. Però a l'integrisme només se'l pot derrotar oferint alternatives viables i engrescadores sobre el terreny. I això implica un projecte social i polític que la coalició internacional liderada per Washington (i de la qual va formar part Espanya, no ho oblidem) no ha tingut ni s'ha plantejat mai tenir.

Deia que avui, amb els talibans controlant tot el territori afganès per primer cop a la història de la milícia integrista, em sembla un bon dia per recuperar "Charlie Wilson's War", i més concretament aquest diàleg final entre els personatges de Hanks i Seymour Hoffman que, a aquestes alçades, ja no s'hauria de contemplar com un spoiler.

diumenge, 15 d’agost de 2021

Mike Finnigan (1945-2021)

MIKE FINNIGAN

(1945-2021)

Ens ha deixat Mike Finnigan, organista de llarguíssim recorregut que va arribar a treballar amb els més grans. Ja fos a l'estudi o als escenaris, durant més de cinc dècades ha acompanyat a figures com  Jimi Hendrix, Leonard CohenEtta James, Ringo Starr, David CoverdaleCrosby, Stills & Nash, Buddy Guy, Taj Mahal, Peter Frampton, Rod Stewart, Tracy Chapman o Bonnie Raitt, entre molts d'altres. També va gravar discos pel seu propi compte i amb projectes diversos. Ha mort a l'edat de 76 anys a causa d'un càncer. El seu fill, Kelly Finnigan, és un nom a l'alça del soul més genuí.

Ariox juga a casa

ARIOX
El Polvorí
Aparcament de Can Mills, Cardedeu
14 d'agost de 2021

Les cançons d'Ariox es poden contemplar com a petites grans cròniques del dia a dia de la seva autora, vinyetes d'una quotidianitat a mig camí del pop independent i d'allò que algú va anomenar músiques urbanes. Ahir va presentar el seu segon ep, "Ens hem deixat els fogons encesos i s'ha cremat la cuina" (2021, Luup Records), a El Polvorí, la festa major alternativa de Cardedeu. Jugava a casa, al seu poble, i venia acompanyada d'una banda de solvència contrastada capaç d'elevar les seves cançons més enllà de l'estètica lo-fi de les gravacions d'estudi, però sense perdre pel camí aquella proximitat i aquell to confessional que defineix títols com "Fotre el camp" o "Ja fa temps".

Allwoods, country amb accent genuí

ALLWOODS

Festa Major de Cardedeu
Pista Coberta, Parc Pompeu Fabra
14 d'agost de 2021

Amb quatre meteòrics anys de trajectòria i dos discos publicats –el més recent, el molt notable "Stories of a Lonely Tree" (2020)-, els vallesans Allwoods han fet mèrits suficients per considerar-se com un dels noms amb més projecció de la música country facturada a casa nostra. Habituals del circuit honky tonk autòcton, van començar a deixar empremta als escenaris del sud d'Europa poc abans que la pandèmia deixés en suspens la música en directe tal i com sempre l'havíem conegut. Ahir van actuar a la Festa Major de Cardedeu en el marc d'una vetllada organitzada per la veterana associació Xafa'l, dedicada des de fa dues dècades a difondre la cultura country & western.

On la gran majoria solen tirar exclusivament de versions, Allwoods presumeixen d'un repertori propi que admet comparacions amb referents que van d'Alan Jackson a Zac Brown Band. Peces com "Road Trip", "Talk to You" o "Gold Rush" –totes incloses a "Stories of a Lonely Tree"- s'hauran concebut a Terrassa, però poden mirar de tu a tu a qualsevol d'aquelles delicatessen de l'altre costat de l'Atlàntic que solem descobrir a les pàgines de revistes com Uncut –o fins al mes passat a través de l'enyorat Toma Uno de Radio 3-. De versions també en fan, és clar, i molt ben triades. Ahir es van acomiadar amb el "Chicken Fried" del citat Zac Brown, i prèviament havien reinventat el "Legs" de ZZ Top en clau bluegrass. Una banda a seguir de molt a prop.


Més informació:

Allwoods  /  Pàgina web

dissabte, 14 d’agost de 2021

Nanci Griffith (1953-2021)

NANCI GRIFFITH

(1953-2021)

Era una d'aquelles estranyes criatures amb prou talent natural per cridar l'atenció de propis i estranys malgrat habitar els marges per naturalesa i vocació. Nanci Griffith ja hi era molt abans que algú s'inventés etiquetes i conceptes com Americana o country alternatiu. Ella mateixa, de fet, va definir com a folkabilly un discurs –el seu- que bevia de la tradició però alhora mirava sempre endavant. Cronista destacada d'aquell indret gairebé mitològic que és l'estat de Texas, una de les grans dames de la cançó més genuïnament nord-americana, va començar la seva carrera quan amb prou feina era una adolescent tocant als honky tonks que tenia més a l'abast, i amb el pas dels anys va fer-se un lloc a Nashville sense perdre un sol gram de la seva essència texana. Contemporània dels neotradicionalistes, solia sentir-se més a gust al costat d'outlaws i ànimes lliures com les de Townes Van Zandt o John Prine, amb qui va protagonitzar notables duets. Ens ha deixat a l'edat de 68 anys, amb un llegat enorme que inclou gairebé una vintena d'àlbums d'estudi –bona part dels quals són clàssics- i actuacions memorables en alguns dels escenaris més agraïts i celebrats de la música country. Se n'ha anat un referent. La seva estrella seguirà brillant sempre.

50 anys de "Who's Next"


Són moltes, potser fins i tot la gran majoria, les veus auoritzades que solen assenyalar "Who's Next" (1971) com el millor disc de The Who. Una afirmació que sempre fa de mal dir, més encara parlant d'un catàleg tan monumental com el del quartet londinenc, però que en tot cas pot sostenir-se en base a arguments tan sòlids i inequívocs com "Baba O'Riley", "Bargain", "Behind Blue Eyes", "Going Mobile" o "Won't Get Fooled Again", cinc dels títols que conformen l'àlbum, també cinc pilars del catàleg de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon. Una de les obres capitals de la història del rock? Sense cap mena de dubte.

Publicat tal dia com avui de fa mig segle, "Who's Next" marca un dels punts àlgids de la trajectòria de The Who, però també és fruit d'un episodi que hauria pogut acabar en desastre. Les arrels de l'àlbum es troben al projecte Lifehouse, una obra conceptual amb què Townshend volia portar un pas més enllà l'arc discursiu de "Tommy" (1969). Influït per corrents religiosos com el sufisme i per les tesis de mestres espirituals com Meher Baba, el guitarrista es va proposar captar l'essència del seu públic a través del so. Des del principi va tenir clar que els sintetitzadors havien de jugar un paper clau en tot aquest procés, i així es pot escoltar en pistes com "Baba O'Riley" o "Won't Get Fooled Again", que més enllà de ser clàssics absoluts del rock assenyalen el seu autor com un pioner mai prou reivindicat en l'àmbit de la música electrònica.

El problema de Lifehouse era la seva complexitat, fins al punt que ningú excepte el mateix Townshend va semblar acabar d'entendre de què anava tot plegat i el projecte va quedar arxivat. L'impacte que això va tenir en la moral de Townshend gairebé mereixeria un capítol a part. Sigui com sigui, el grup va decidir aprofitar part del material ja compost, prescindir de l'arc conceptual i presentar-lo com una sèrie de cançons independents les unes de les altres. Les van gravar als estudis Olympic de Londres amb Glyn Johns a la producció, i el resultat va ser aquesta obra amb caràcter definitiu que avui celebra cinc dècades. La fotografia de la caràtula –obra d'Ethan Russell-, amb la banda havent orinat en un pilar de ciment en una explotació minera, va ferir certes sensibilitats a l'època i amb el pas del temps ha esdevingut una icona de la cultura pop.

La Fireluche amb Pau Riba

ORCHESTRA FIRELUCHE amb PAU RIBA
Festa Major de Cardedeu (El Garitu)
Passeig Mestre Alexandri
13 d'agost de 2021

Gairebé sis dècades de trajectòria, i Pau Riba encara manté intacta aquella vocació exploradora que el va definir, més que com un pioner, com una criatura única en la seva espècie dins d'un ecosistema musical, el català, que no es podria entendre sense la seva obra. Durant els darrers anys ha trobat un aliat de pes en l'Orchestra Fireluche, una formació gironina que es dedica a reinterpretar el llenguatge de la música pop a partir d'instruments poc convencionals o, directament, de joguina.

Una unió que ve de quan l'autor de "Dioptria" (1970/1971) va participar com a convidat a l'àlbum "Tants caps, tants joguets" (2013) de la Fireluche. Des d'aleshores els seus camins s'han creuat en diverses ocasions i han arribat a donar com a fruit l'ep "Ataràxia" (2019), on la poètica de Riba balla al ritme d'uns arranjaments que li semblen fets a mida. Ahir el van presentar a la Festa Major de Cardedeu. Una hora llarga que va servir per presentar l'obra en qüestió però també per reinterpretar títols pretèrits com "La llebreta", tot un nugget del pop més genuïnament català com a gran final de festa.

divendres, 13 d’agost de 2021

Montfort, a El 9 Nou


Com qui torna a casa. El cap de setmana passat vam assistir al concert de Montfort al teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera, municipi del Baix Montseny amb el qual manté el músic una estreta relació. Presentació del seu primer disc en solitari, "Cerca del suelo" (2020, Satélite K), amb projeccions d'Alexandra Ortiz. I una actuació emmarcada al cicle Amb Empremta d'Autor que organitza Som del Montseny. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Joey D'Ambrosio (1934-2021)

JOEY D'AMBROSIO

(1934-2021)

Ha mort a l'edat de 87 anys el saxofonista Joey D'Ambrosio, l'últim supervivent dels Comets originals de Bill Haley, la formació que la primavera de 1954 va canviar per sempre més la història de la música amb la publicació de "Rock Around the Clock", el single que sol contemplar-se com a punt de partida oficial del rock'n'roll. No cal discutir a aquestes alçades que la gènesi del gènere en qüestió data de bastant abans, ni tan sols que el mateix Haley ja havia gravat prèviament pistes que es poden definir com a rock'n'roll en termes estilístics, però va ser "Rock Around the Clock" la peça que va acabar de fer d'aquella música el sinònim de rebel·lió juvenil que seria durant les dècades posteriors –hi va tenir molt a veure la seva inclusió a la banda sonora de "Blackboard Jungle" (1955).

També conegut com a Joey Ambrose, D'Ambrosio va entrar a la banda el gener de 1954 per gravar el single "Chatanooga Choo Choo", i en va marxar el 1955 a causa d'una disputa salarial amb els representants de Haley, juntament amb dos components més del grup, el bateria Dick Boccelli i el contrabaixista Marshall Lytle, amb els quals va formar els també reivindicables Jodimars –el nom de la formació jugava amb les primeres síl·labes dels noms dels seus fundadors-. Finalitzat aquell projecte a principis dels 60, es va passar una llarga temporada tocant a Las Vegas i, a partir la dècada dels 80, després de la mort de Haley, va participar de la reunió dels Comets. Ens ha deixat l'últim testimoni d'un capítol essencial de la història de la cultura pop.

dijous, 12 d’agost de 2021

The Streetwalkin' Cheetahs - "One More Drink" (2021)


Passen els anys i ja fa un quart de segle que The Streetwalkin' Cheetahs van venir a reivindicar les essències més bàsiques i fundacionals del punk rock en plena ressaca grunge. Resposta nord-americana a l'onada de bandes escandinaves que van capitalitzar el retorn a primera línia del més genuí rock'n'roll d'injecció elèctrica durant el canvi de segle, els californians van signar tota una sèrie d'àlbums que encara avui segueixen sonant frescos com una rosa i directes com un cop de puny a la cara. Un llegat al qual podem sumar des d'ara mateix aquest "One More Drink" (2021, Dead Beat), el seu primer àlbum en més d'una dècada i mitja, i el primer que publiquen des que van tornar als escenaris ara fa set anys.

El propi títol del disc ja és prou explícit, i la gramola de la caràtula acaba de deixar les coses clares. Els Cheetahs no han vingut a lamentar l'estat de les coses ni a atabalar-nos amb sermons covídics, sinó justament a oferir-nos una via d'escapament de tot allò que ens envolta. I ho fan amb una col·lecció de cançons que els presenten en tan bona forma o millor que ara fa 20 anys. Títols com "Ain't It Summer", "Fast, Fucked and Furious", "Bad Vacation", "We Are the Ones (We've Been Waiting For)", "Rumblin' Train" o la pròpia "One More Drink" conjuguen la mala llet de l'escola Detroit que sempre els va alimentar amb el power pop a tota castanya d'uns Redd Kross. Bentornats siguin, i tant de bo no triguin dues dècades més a tornar a l'estudi.

Disponible a Bandcamp.