dimecres, 31 d’agost del 2016

The Mystery Lights


The Mystery Lights vénen de Califòrnia, es troben establerts a la ciutat de Nova York i ara per ara són un dels fitxatges estrella de Wick, segell subsidiari de Daptone i especialitzat en les vessants més primitives i primitivistes del rock'n'roll. Hi acaben de debutar amb un plàstic homònim farcit de fuzz, orgues encesos, ritmes cavernícoles i veus primàries. Rock de garatge lliurat amb altes dosis de mala llet i una capa àcida que no li va gens malament. Ideals per a seguidors de Seeds, 13th Floor Elevators, StandellsFuzztones i la vessant més animal de la nissaga Nuggets. Escoltin-los a Bandcamp.

dimarts, 30 d’agost del 2016

La Nova York de Barnatán


He estat llegint aquests dies "New York Blues" (2012), primera novel·la de l'escriptor, guionista, actor i músic Jimmy Barnatán (Santander, 1981). Una ficció amb apunts autobiogràfics amb la ciutat de Nova York com a molt més que un simple marc de fons. Que el protagonista viatgi fins a la Big Apple tot seguint la pista d'un obscur músic de blues és el de menys, el que compta de debò és tota la desfilada de personatges secundaris a què Barnatán acaba donant peu -un taxista indi que sempre porta una ampolla de bourbon al maleter, una eminent fotògrafa amb necessitats afectives mal resoltes, un melòman de base amb despatx a les oficines d'una reconeguda discogràfica...- i, sobretot, la manera com l'autor descriu la ciutat tot aconseguint que el lector se'n senti part. Amb una prosa àgil i elevades dosis de passió, Barnatán ha fet una novel·la de i sobre Nova York. Sobre la seva Nova York. Perquè són visions com la de Barnatán, subjectives, úniques, personals i intransferibles, les que al capdavall acaben fent de tot indret un lloc universal.


Aquest fragment m'ha agradat molt, potser perquè la Nova York de Barnatán s'assembla molt a la meva:

"Cruzamos manzanas, llenas de rostros felices e infelices, calles repletas de gente, avenidas colmadas por el tráfico, barrios y distritos donde no importa quién eres ni cómo has llegado hasta aquí. Hermosos contenedores donde reposan historias mínimas, que se han diluido como la mía, pero ya han caducado. Todos tenemos una fecha, todas nuestras fuerzas tienen un límite, y nuestra historia termina deshecha entre minutos, segundos y frescas burbujas de ácido acetilsalicílico.
Manhattan de norte a sur es la colmena donde todos se conocen y se desconocen al mismo tiempo. Es el lugar perfecto donde destacar y eclipsarse, donde pasar sin pena ni gloria. Donde vivir con pena. O con gloria".


I, si m'ho permeten, també és el millor lloc del món per a estar sol. A la fotografia, la Cinquena Avinguda i Broadway vistos des de la terrassa de l'Empire State Building (la zona verda de la part superior esquerra és Madison Square Park), agost de 2005.

dilluns, 29 d’agost del 2016

Deu anys de "Modern Times"


Tal dia com avui de fa deu anys, el 29 d'agost de 2006, veia la llum "Modern Times". El trenta-dosè disc d'estudi de Bob Dylan. I el tercer d'un període, el que va de "Time Out of Mind" (1997) a "Tempest" (2012), que ja aleshores es coneixia com l'etapa de maduresa del de Duluth. El capítol amb què suposadament es tancava una trilogia, la que conformaven el citat "Time Out of Mind" i "Love and Theft" (2001), que posteriorment s'ampliaria amb dos epílegs de pes com són "Together Through Life" (2009) i "Tempest". I per damunt de tot una de les obres capitals de qui durant les quatre dècades anteriors s'havia proclamat per mèrits propis com a pilar de la música contemporània. Un disc tan essencial per a entendre la primera dècada del segle XXI com ho poden ser "Kid A""Yankee Hotel Foxtrot""Elephant" o "Funeral".

"Modern Times" va ser el plàstic amb què Bob Dylan va segellar la seva enèsima reinvenció, trobant l'equilibri entre el rock orgànic de "Time Out of Mind" i les arrels profundes de "Love and Theft". Un combinat de rhythm & blues pantanós, hillbilly polsegós i rock'n'roll en fase embrionària. Un àlbum que es nodria de dècades i fins i tot segles de tradició, però que en cap cas acceptava qualificatius com retro. Com a mostra "The Levee's Gonna Break", adaptació d'un vell blues de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie ("When the Levee Breaks", versionat al seu moment per Led Zeppelin) que adquiria un nou significat tan sols un any després del pas de l'huracà Katrina pel sud-est dels Estats Units.

Una catàstrofe, la que il·lustraven les imatges d'una Nova Orleans devastada, i una nefasta gestió, la que n'havia fet l'Administració Bush, que també ressonaven a "Spirit on the Water", un dels punts àlgids del disc juntament amb l'esclat inicial de "Thunder on the Mountain" o un "Workingman's Blues #2" que de forma gairebé subliminal connectava el de Minnesota amb el seu jo dels 70. I tot plegat sense desmerèixer dues greixoses rodanxes de blues elèctric com són "Rollin' and Tumblin'" -novament una relectura d'una perla pretèrita, en aquest cas signada per Hambone Willie Newbern- i "Someday Baby" -presumiblement inspirada en el "Worried Life Blues" d'Sleepy John Estes-, ni apunts com un "Beyond the Horizon" que partia d'un estàndard dels anys 30 i anticipava la nova etapa encetada per Dylan durant els passats dos anys amb el seu apropament a Sinatra i el Great American Songbook.

diumenge, 28 d’agost del 2016

Ray Celestin - "The Axeman's Jazz" (2014)


La història de l'assassí en sèrie conegut popularment com el Destraler de Nova Orleans guarda certs paral·lelismes amb la de Jack l'Esbudellador. Tots dos van generar alarma social als seus respectius radis d'acció, tots dos van desaparèixer sense deixar cap mena de rastre i de cap dels dos s'ha arribat a conèixer mai la identitat. Tal i com indica el seu sobrenom, el Destraler va dur a terme diversos assassinats a la ciutat de Nova Orleans entre els anys 1918 i 1919, sempre despatxant les seves víctimes a cops de destral. Un dels episodis més sonats de la seva sanguinària trajectòria va tenir lloc quan un diari local va publicar una carta en què l'assassí prometia visitar la ciutat durant una nit determinada i matar els ocupants de tots aquells immobles on no estigués sonant una banda de jazz -tenint en compte el lloc i el moment històric, no es pot negar que l'home tenia bon gust-.

El misteri i el mite que envolten la seva figura -diverses teories apunten a connexions amb el crim organitzat i fins i tot a rituals vudú- van servir al guionista de cinema i televisió Ray Celestin com a punt de partida per a la seva primera novel·la. "The Axeman's Jazz" (2014, "Jazz para el Asesino del Hacha" al mercat hispà) alterna realitat i ficció a través de tres investigacions paral·leles al voltant del misteriós assassí. Un policia honest, un expolicia corrupte a sou de la màfia i una aspirant a detectiu privat en una cursa d'obstacles que no sempre assoleix el ritme òptim però quan ho fa esdevé tota una muntanya russa. Un retrat d'una ciutat perillosa i decadent, on les llegendes i els fets es confonen i on l'esclat del jazz més primitiu conviu amb un dia a dia marcat per la segregació racial -entre els personatges secundaris destaca el mateix Louis Armstrong-. El clímax, no cal dir-ho, té lloc durant la temuda nit anunciada pel Destraler. Instint de supervivència i celebració vital anant de la mà en una orgia jazzística sense precedents a l'època.


Un fragment de la traducció al castellà realitzada per Mariano Antolín Rato i publicada l'any passat per Alianza Editorial:

"Otros recuerdos se agolparon en su cabeza: el sonido de la iglesia cuando era niño; cuando cantaba por unas monedas con su cuarteto en una esquina de la calle; cuando se acercaba con sus amigos para atisbar sin que los vieran entre las rendijas del Pete Lala y el Funky Butt Hall para poder ver a sus héroes sobre el escenario: Buddy Bolden, Sidney Bechet, Jelly Roll Morton. Recordó a Joe Oliver enseñándole a utilizar una sordina y tocando en desfiles con la banda del Hogar para Niños Abandonados, incluso interpretando blues para las putas a las cuatro de la mañana en burdeles desaparecidos hacía tiempo. Los recuerdos encontraron su camino a través de la música que estaba tocando ahora, todos ellos ordenados. Y una hermosa paz que pareció durar una eternidad se apoderó de él".

dissabte, 27 d’agost del 2016

Hillbilly i bluegrass a la plaça


TH' BOOTY HUNTERS + MOONSHINE WAGON
FIMAC @ Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça de la Caserna, Granollers
26 d'agost de 2016

Country i festa major. Dos conceptes que solen fer molt de mal quan van de la mà, arribant sovint a assolir-se i fins i tot superar-se les pitjors expectatives. Hi ha comptades excepcions, és clar, i la vetllada que va tenir lloc ahir a Granollers per cortesia del FIMAC en va ser una. Ni barrets dels que fan mal a la vista, ni funcionaris en edat de prejubilació disfressats de cowboy, ni sessions de line dance per a tots els públics. A canvi, dues bandes que revitalitzen discursos com els del bluegrass o el hillbilly des de la mateixa arrel i a cop d'actitud punk: Th' Booty Hunters i Moonshine Wagon, des de Barcelona i Vitòria respectivament.

Van obrir foc aquests últims amb un repertori de bluegrass a tota pastilla. Velocitat, nervi i les dosis necessàries de mala llet i bon humor, alternant originals amb peces tradicionals i estàndards de la Carter Family o Hank Williams. Els Booty Hunters, d'altra banda, van centrar bona part del seu set en un tercer disc de títol tan inequívoc com és "Wild and Drunk" (2015). Country salvatge i etílic, tenyit de suor, incorrecció política i uns acabats Southern Gothic que fan dels barcelonins un exemplar únic en la seva espècie. I un directe a prova de bales, bombes i ments benpensants. Van acabar tocant desendollats entre el respectable juntament amb els components de Moonshine Wagon. Un d'aquells finals de festa que certifiquen vetllades memorables.


Th' Booty Hunters.

Moonshine Wagon.

divendres, 26 d’agost del 2016

La Bamba

Definitivament, la de Btv és una de les poques graelles televisives d'aquest país que un pot sintonitzar a qualsevol hora del dia sense risc de fer-se mala sang. Una programació oberta i plural que prioritza els continguts de caire social i cultural per damunt de circs catòdics i tertúlies que no porten enlloc. La nit passada, per exemple, vam poder-nos donar el gustàs de revisar o simplement visionar sense interrupcions aquell petit gran clàssic dels biopics musicals que és "La Bamba" (1987), de Luis Valdez. La vida i l'obra de Ritchie Valens celebrades amb un guió no del tot rigorós però sempre d'allò més simpàtic, amb un repartiment que encapçala Lou Diamond Phillips -en el paper principal- i amb aparicions estela·lars de Brian Setzer -interpretant a Eddie Cochran-, Marshall Crenshaw -com a Buddy Holly- i fins i tot la mateixa Concepción Valenzuela, mare a la vida real de l'autor de "Donna" i "Come on Let's Go". I tot plegat, com no podia haver estat de cap altra manera, amb una banda sonora a l'alçada de les circumstàncies on destaquen les adaptacions del repertori de Valens per cortesia de Los Lobos.

"Jamaican Explosion" (2016)


Molt sucosa la selecció musical amb què la revista Mojo acompanya la seva edició de setembre. "Jamaican Explosion" (2016) és un refrescant recopilatori on es documenta el naixement de la música jamaicana tal i com l'hem conegut durant les passades cinc dècades i mitja, aquell període durant el qual el rhythm & blues nord-americà es va fondre amb sonoritats autòctones per a donar lloc a gèneres com l'ska i posteriorment el rocksteady. "No podia anar a comprar discos de rhythm & blues a Amèrica. Per tant vaig fer-ne la versió jamaicana, que va ser l'ska", diu Prince Buster en declaracions recollides a la mateixa funda del disc. El propi Buster signa un dels quinze talls de la recopilació, on també hi figuren entre d'altres Laurel Aitken, Jimmy Cliff, The Folkes Brothers, Lord Creator i Theophilus Beckford amb la que molts consideren com la primera peça d'ska mai enregistrada, "Easy Snapping" (1959).

dijous, 25 d’agost del 2016

Wanda Jackson - "I Gotta Know" (1956)


Corria l'any 1956, tan sols havien transcorregut un parell d'exercicis des que Elvis Presley havia desencadenat la febre rockabilly amb la seva revisió de "That's All Right" (Arthur Crudup) i encara faltava una dècada llarga perquè els Byrds donessin forma al que s'anomenaria country-rock, però Wanda Jackson avançava aquests últims per l'esquerra amb una perla que brillaria amb llum pròpia en dos àmbits aleshores tan antagònics com eren el del country i el del rock. "I Gotta Know", un dels seus primers singles per Capitol Records. Una composició de Thelma Blackmon que alternava com qui no volia la cosa una estrofa al més pur estil hillbilly -fiddle inclòs- i versos carregats de fúria rockabilly -amb espai per a un frenètic solo de guitarra que no hauria desentonat en un disc de Gene Vincent i els Blue Caps-. Jackson havia enregistrat la peça en qüestió durant una de les seves primeres sessions de gravació a l'aleshores acabada d'estrenar Capitol Tower, al cor de Hollywood, i envoltada de músics de sessió de primeríssim ordre com Buck Owens, Skeets McDonald o Merrill Moore -tots ells havien destacat ja com a solistes o ho farien en un futur pròxim-. La peça s'inclouria al cap de pocs anys al recopilatori "Rockin' with Wanda" (1960) juntament amb altres perles com "Fujiyama Mama" o "Mean Mean Man".

dimecres, 24 d’agost del 2016

Sam Myers


Vaig descobrir Sam Myers a través de Papa Lightfoot. O més ben dit a través d'un dels pocs àlbums que documenten la totalitat de les peces que l'autor de "Wine, Whiskey, Women" va realitzar durant la primera meitat dels anys 50, "Blues Harmonica Wizards" (2001, Official). Un volum actualment descatalogat que recopila la primera etapa musical de Lightfoot i part de les gravacions que Myers, també originari de Mississippi i destacat pel seu domini de l'harmònica, va publicar al seu nom durant el mateix període. Al documentar-me sobre la seva vida i la seva obra em vaig assabentar que també havia servit com a bateria i vocalista en bandes de gegants com Elmore James, a més de treballar com a músic de sessió i establir-se temporalment a l'escena de clubs de Chicago -on va actuar al costat de Muddy Waters, Howlin' Wolf o Robert Lockwood Jr.-. Nascut el 1936 a la localitat de Laurel, va passar les últimes dues dècades de la seva trajectòria alternant actuacions solistes amb la seva tasca com a membre oficial dels Rockets d'Anson Funderburgh, amb qui va tocar fins a la seva mort l'any 2006. Entre les peces que va editar en solitari destaca el single "Sleeping in the Ground" (1956).

Les Dames de Foc


Les Dames de Foc són una de les moltes agrupacions que cada any participen a la Festa Major de Granollers. Com indica el seu nom, són dames i els agrada jugar amb foc, literalment, fins al punt que algunes d'elles arriben a posar en perill els seus respectius físics en nom de la seva vocació. Surten a escena amb torxes, moltes torxes. Torxes penjades de cadenes, subjectades en vares o fins i tot en cèrcols. Torxes amb les quals ballen, fan malabarismes, dibuixen en l'aire formes impossibles i encenen grans fogueres, de vegades amb la vista tapada i la resta de sentits anant a una. Una orgia de llum i color en plena nit, un ritual pagà que bé podria haver celebrar l'estiu de no trobar-se aquest a les seves acaballes.

Les Dames van commemorar ahir el seu vintè aniversari al parc Torras Villà, i ho van fer amb una actuació molt especial. Un retorn a les arrels de la mà de les omnipresents flames i amb l'acompanyament d'una formació musical creada expressament per a l'ocasió. Una banda de rock progressiu amb accent laietà que va acabar d'invocar l'aquelarre. Tot plegat va donar peu a una vetllada màgica en el sentit més transcendental del terme, evocadora d'un temps en què les festes majors eren quelcom més que una excusa per emborratxar a consciència i amb benedicció municipal els curts de gambals de cada poble.

dimarts, 23 d’agost del 2016

Bob Weir amb The National

Bob Weir.
Promet bones sensacions el primer disc en solitari que l'exguitarrista de The Grateful Dead, Bob Weir, té previst publicar al seu nom en més d'una dècada. Es titularà "Blue Mountain", veurà la llum el mes que ve i de moment n'hem pogut escoltar un avançament que adopta les formes crepusculars del so Americana. Una peça, "Only a River", on col·laboren Aaron Dessner i Scott Devendorf de The National, banda que es va instal·lar recentment en l'imaginari de tots els Deadheads tot coordinant un dels homenatge definitius a Weir, Jerry Garcia, Phil Lesh i companyia, "Day of the Dead" (2016). La peça l'ha estrenat en exclusiva NPR.

Electrònica a la Constància


ELECTRICAL FIMAC amb DJ FRESHCUTS
Carrer de la Constància, Granollers
22 d'agost de 2016

El carrer de la Constància és un dels més desconeguts i fins i tot oblidats del casc antic de Granollers. Un carreró d'escassos metres d'amplada on amb prou feina arriba a tocar-hi el sol, definit habitualment per una pudor d'orina que sol anar a més durant els dies de Festa Major. Per això tenia la seva gràcia que una colla d'outsiders de la colla dels Blancs -els organitzadors del FIMAC (Festival Internacional de Música al Carrer)- hi organitzessin la nit passada un dels actes alternatius de la Festa Major de Blancs i Blaus. Alternatiu perquè, malgrat figurar al programa oficial, trencava frontalment amb el concepte més estès de festa major: la reivindicació d'un espai singular i recollit (ben lluny de les grans places i avingudes), aforament limitat (sense aglomeracions) i una proposta musical tan fresca com atrevida (ni mestissatge de litrona, ni grups de versions, ni disco mòbil per la patilla). La de DJ Freshcuts, un punxadiscos grec establert a Barcelona que entén l'electrònica com un art i la seva tasca com un ofici -com ha de ser, ni més ni menys-. Un dj dels que no es limiten a posar un disc darrere l'altre sinó a crear música nova a partir de patrons ja existents -allò que de forma col·loquial s'anomena fer música amb música-. I una ment eclèctica que en qüestió de minuts és capaç de passar del hip hop al dubstep, del big beat al funk i fins i tot al rock psicodèlic d'inclinació stoner. De Grandmaster Flash a Radio Moscow passant per Afrika Bambaataa, Chic i Black Sabbath, fent del carrer de la Constància el millor lloc on refugiar-se del soroll constant i sistemàtic de tota festa major. Un entorn recuperat que ara molts voldran reivindicar com a seu (ja se sap, aquestes coses solen passar). Que la gent del FIMAC el celebri i l'aprofiti tant com pugui abans que es posi de moda.

dilluns, 22 d’agost del 2016

Modern Studies

Foto Jannica Honey.
Sintetizadors analògics, secció de cordes, gots de vidre i, al capdavant de tot, un vell harmònium victorià com a eix vertebrador de "Swell to Great" (2016, Song By Toad). Dotze peces que exploren els límits del pop de cambra i el folk crepuscular des d'una òrbita experimental i avantguardista. I un discurs que d'una manera o altra enllaça amb els d'Arcade Fire, 16 Horsepower, la PJ Harvey de "White Chalk" (2007) o fins i tot els barcelonins Seward. Modern Studies és un quartet format a Glasgow al voltant de la compositora Emily Scott. Per a enregistrar aquest disc de debut, els seus components es van aïllar en un estudi de Perthshire, al cor de l'Escòcia més rural, on van donar forma al repertori a partir dels esbossos presentants per la pròpia Scott. "Swell to Great" veurà la llum de forma oficial el 12 de setembre, però ja en poden escoltar un avançament a Bandcamp i a la pàgina web de la banda.

Del paradís hippie a l'illa vacacional

Robert Graves.
A finals dels anys 60 i en un últim intent de restablir la salut mental de Syd Barrett, l'entorn de Pink Floyd va decidir portar-lo a passar uns dies a Formentera amb el doctor Sam Hutt, un psicòleg amic de la banda. La idea no va acabar de funcionar, però va donar peu a una de les moltes connexions entre l'arxipèlag balear i la cultura psicodèlica. Un episodi verídic però poc conegut que el periodista Peter Watts enumera en un complert repàs a la relació entre les Balears i alguns dels actors clau del pop i la contracultura britànics, publicat a l'edició de setembre d'Uncut. Un dossier que comença amb la presència de Robert Graves a la localitat mallorquina de Deià durant la primera meitat del segle passat i culmina amb la irrupció, ja al llarg dels anys 80, de les corrents electròniques que al món anglosaxó s'englobarien sota etiquetes com Balearic Beat. Pel camí hi trobem la (gairebé) formació de Soft Machine, el rodatge de la pel·lícula "More" (1969) de Barbet Schroeder -amb banda sonora a càrrec dels mateixos Floyd- i l'establiment d'Eivissa, Formentera i Deià com a epicentres del hippisme al sud d'Europa. Malgrat tot i sobre això últim, resulten d'allò més reveladores unes declaracions on el proi Hutt manifesta que "volíem crear una nova societat, però en realitat vam ser tan sols l'avantguarda perquè els alemanys i la resta d'europeus ho acabessin convertint en una illa vacacional". La qual cosa explica, entre d'altres, per què Eivissa ha inaugurat recentment un monument a una herència hippie tan autoproclamada com dubtosa, una escultura que irònicament es basa en una fotografia realitzada a Amsterdam l'any 1972. Absurd? Totalment, però no pas més que la venda de barrets mexicans a les Rambles barcelonines.

diumenge, 21 d’agost del 2016

Old Fire - "Songs from the Haunted South" (2016)


Old Fire és un projecte personal del texà John Mark Lapham -alguns el coneixeran per la seva militància a The Earlies-. Un seguit de col·laboracions que ell mateix ha anat consumant al llarg d'una dècada i que aquest any han vist la llum com a "Songs from the Haunted South". Malgrat el títol, que ningú s'esperi en aquestes cançons del Sud més místic i fantasmagòric dels Estats Units retalls de Southern Rock, blues greixós ni soul pantanós, sinó més aviat passatges ambientals que transcorren tan profunds, densos i alhora cristal·lins com els afluents del Mississippi al seu pas per Arkansas o Louisiana. La majoria de peces són versions, no necessàriament d'artistes del Sud -hi trobem, per exemple, originals de Low Psychic TV- però sempre inclinades cap a la vessant obscura que l'artista vol retratar. Una mirada abstracta i personal a una regió tan remota i misteriosa com fascinant i vital.


Més informació:
Old Fire  /  Pàgina web

dissabte, 20 d’agost del 2016

Undertakers Circus


Quatre dècades abans que Goat acostessin dos conceptes a priori tan antagònics com els ritmes africans i la psicodèlia d'ascendència kraut des de la freda Escandinàvia, uns veïns seus van desenvolupar un discurs molt similar al que defensa actualment la formació sueca. Undertakers Circus es van formar a Noruega l'any 1967 i van lliurar dos discos abans de separar-se el 1976, "Ragnarock" (1973) i "Brød & Cirkus" (1975) -el primer ha estat objecte d'una recent reedició-. Emmarcats en les corrents progressives de l'època, la seva fusió de funk amb motius africans i rock de tonalitats àcides va precedir els citats Goat, mentre el seu gust per la mitologia autòctona es va avançar diverses dècades al paganisme propi de gèneres com el Black Metal.

divendres, 19 d’agost del 2016

Motocicletes, LSD i armes de foc

Quicksilver Messenger Service (Gary Duncan, primer per l'esquerra).
"(L'escena de San Francisco) era una colla de xavals corrent pel parc, anant al Fillmore i a l'Avalon i col·locant-se. Tothom prenia LSD, n'hi havia moltíssim. Quan vaig començar a venir a San Francisco encara no hi havia hippies, aleshores hi havia beatniks. I per a ells no es tractava de pau i amor, sinó més aviat d'entendre la vida a un nivell intel·lectual. Els hippies no tenien una gran visió intel·lectual de les coses. La majoria eren xavals que marxaven de casa i venien a San Francisco perquè no volien treballar ni anar a la universitat. Volien viure en comunitat, menjar arròs integral i clavar uns quants claus. Però mentre la generació beatnik havia estat en blanc i negre, els hippies van assolir el Technicolor gràcies a l'LSD".

Gary Duncan, exguitarrista de Quicksilver Messenger Service, recorda l'inici de l'era psicodèlica a San Francisco durant la segona meitat dels anys 60. I ho fa en el marc d'una breu però reveladora entrevista amb el periodista David Cavanagh, publicada per Uncut a la seva edició de setembre i on Duncan també parla de la seva experiència com a franctirador a la Guerra del Vietnam i de la seva condició d'outsider en el si de la comunitat musical: "M'hi sentia una mica fora de lloc perquè jo anava en moto i tenia armes de foc. La majoria dels meus amics formaven part dels Hells Angels. Els músics mai em van inspirar molta confiança, però sempre vaig saber que em podia fiar dels Hells Angels". Purple Pyramid acaba d'editar "Live Across America 1967-1977", una sucosa caixa de cinc discos en directe que repassen la trajectòria sencera de Quicksilver Messenger Service.

80 anys sense Lorca

Federico García Lorca (1898-1936).
Avui fa 80 anys que les tropes franquistes van assassinar Federico García Lorca. Vuit dècades de la mort d'un dels espanyols més universals de tots els temps a mans dels que deien defensar conceptes com la unitat d'Espanya. Una icona cultural destruïda per la barbàrie i el feixisme. I un ésser humà condemnat a mort pel sol fet de no encaixar en aquella Espanya retrògrada, caciquista i gris que segueix manifestant-se en l'actualitat a través de les declaracions públiques (i les accions) de determinats polítics.

"Yo soy español integral y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos, pero odio al que es español por ser español nada más, yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista, abstracta, por el solo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos". Una cita de Lorca de la qual podrien (i haurien) d'aprendre moltíssim Rajoy, Rivera i Sánchez, els mateixos que aquests dies protagonitzen aquest circ de l'absurd que han esdevingut les negociacions per a formar govern a Espanya.

dijous, 18 d’agost del 2016

L'última gira elèctrica d'Status Quo

STATUS QUO
Festival de Cap Roig, Calella de Palafrugell
17 d'agost de 2016

Quan els llums es van apagar puntualment per a donar inici al concert, va sonar de fons una introducció de teclat que reproduïa el riff de guitarra de "Pictures of Matchstick Men". Durant uns instants va semblar que Status Quo havien decidit saltar-se el guió habitual de la present gira -el repertori és pràcticament el mateix cada nit- per a revisar les traces psicodèliques dels seus inicis, ara fa cosa de mig segle. Va ser tan sols un miratge, una nota a peu de pàgina que va quedar esborrada tan bon punt el riff de "Caroline" va irrompre des de l'escenari tot marcant una tònica, la de la posterior hora i mitja, on manaria el boogie rock àgil però robust marca de la casa.

Era l'inici d'una elèctrica bateria que va enfilar revolucions al ritme de "The Wanderer" (Dion), "Paper Plane", "What You're Proposing" o "Down the Dustpipe". "In the Army Now" (Bolland & Bolland) va disminuir la velocitat del set un cop superat el seu equador i va donar pas a una traca final de la qual pocs poden presumir: "Roll Over Lay Down", "Down Down", "Whatever You Want" i "Rockin' All Over the World" (John Fogerty). Ja en tanda de bisos, l'èpica tavernària de "Burning Bridges" es va fondre amb l'essència del rock'n'roll quan els britànics es van acomiadar amb dos originals encadenats de Chuck Berry"Rock and Roll Music" i "Bye Bye Johnny".

Status Quo actuaven a Cap Roig en el marc de la que esdevindrà la seva última gira amb format elèctric -així ho han anunciat ells mateixos-. Ho feien sense un dels seus pilars fundacionals, un Rick Parfitt que es troba de baixa temporal per motius de salut -al seu lloc hi havia l'irlandès Richey Malone-, i amb Francis Rossi com a indiscutible mestre de cerimònies d'una festa amb totes les lletres. La d'una banda que es deu únicament a ella mateixa i que, havent dit tot el que havia de dir ja fa molt de temps, segueix enfilant-se als escenaris a defensar una trajectòria simplement monumental. El dia 20 seran a Tarragona. Una última oportunitat de veure'ls en directe a casa nostra abans que es desendollin.

dimecres, 17 d’agost del 2016

Electric Citizen


Si els va agradar Blood Ceremony, no es perdin aquest quartet procedent de Cincinnati, Ohio. Comparteixen amb els canadencs el gust per les referències ocultistes i el rock d'estètica setantera, si bé el seu so tendeix més a la força bruta i al riff pedragós que no pas a les atmosferes o la foscor estructural. A mig camí de l'stoner i el hard rock més primitiu, se'ls ha arribat a definir com uns Blue Cheer encapçalats per Grace Slick -elèctrica instrumentació i una poderosa veu femenina, la de Laura Dolan-. Sumin a l'equació Iron Butterfly, Cactus, MountainLed Zeppelin, MC5, els Who de Leeds i -és clar- Black Sabbath, i gairebé ho tenen. El seu segon disc, "Higher Time" (2016), es troba a Bandcamp.

Bent Knee


Post-rock, funk, metal alternatiu, post-punk, trip hop, art rock i pop psicodèlic. La música de Bent Knee no encaixa en cap d'aquestes etiquetes, però totes elles cobren sentit en algun punt de "Say So" (2016), el seu tercer disc i tota una mostra de com encapsular contraris en un mateix continent sense perdre un sol gram de coherència. Sensibilitat melòdica i vocació avantguardista, ritmes contundents i passatges atmosfèrics, visceralitat i sofisticació. Bent Knee són sis nord-americans de diferent procedència amb Boston com a base d'operacions i el prestigiós Berklee College of Music com a punt de trobada. Escoltin-los a Bandcamp.

dimarts, 16 d’agost del 2016

Elvis Presley - "Moody Blue" (1977)


Amb prou feina havia transcorregut un mes de l'edició de "Moody Blue" (1977) quan Elvis Presley va passar a millor vida avui fa 39 anys. Corria l'estiu de 1977, el Summer of Hate en què The Clash cantaven "No Elvis, Beatles or Rolling Stones" des d'una Londres en flames. Una revolució, el punk, que al Rei li quedava tan lluny com uns estudis de gravació on cada vegada assistia amb menys freqüència. Bona part de les sessions de gravació del que seria el seu darrer disc es van dur a terme a l'interior de Graceland. La resta del total de deu temes corresponia a preses en directe -l'eterna revisió d'"Unchained Melody", revelador cant del cigne d'una trajectòria apagada per l'aïllament i l'excés de medicació- i a material descartat als discos anteriors. La qual cosa va donar peu a un àlbum més aviat dispers però en absolut menor -a banda de la citada "Unchained Melody" hi trobem aquella petita perla pop que és "Little Darlin'", el rhythm & blues vigorós de "Pledging My Love", el soft rock dinàmic de la peça titular i sobretot "Way Down", el més semblant a un tema psicodèlic que el Rei mai va arribar a enregistrar; l'única taca del repertori és la final "It's Easy for You", una soporífera balada que il·lustra el grau de desconcert que podia arribar a patir Presley durant els seus últims dies-. Altament recomanable és la reedició en cd de l'any 2000, que inclou com a extra la totalitat del penúltim disc del Rei, "From Elvis Presley Boulevard, Memphis, Tennessee" (1976).

dilluns, 15 d’agost del 2016

Blood Ceremony


El seu discurs alterna riffs mastodòntics amb sensibilitat pop, i ho fa amb la mateixa facilitat amb què els repunts progressius deixen lloc a passatges de folk atmosfèric. Però un dels elements que millor defineix el seu so probablement sigui la flauta travessera que toca la vocalista Aliä O'Brien. Un instrument que els acosta per moments a una de les seves influències declarades, Jethro Tull. Blood Ceremony vénen del Canadà però estan fascinats pel cinema de terror europeu en general i britànic en particular -de "The Wicker Man" (1973) a qualsevol clàssic de la Hammer-, així com per la unió de rock i ocultisme que abans havien personificat Black Sabbath, Pentagram, Jimmy Page, Ritchie Blackmore o els mateixos Rolling Stones. Acaben de lliurar el seu quart disc, "Lord of Misrule", a través de Rise Above Records. Els trobaran a Facebook.

diumenge, 14 d’agost del 2016

The Thorn Apples


La música de The Thorn Apples és evocadora d'aquell moment en què el country s'acostava al rock'n'roll però encara no s'havia inventat el terme country-rock. Dels dies de The Dillards, els primers Poco, els Flying Burrito Brothers, la Creedence Clearwater Revival, els Grateful Dead de "Workingman's Dead" (2015), els Byrds que deixaven enrere la psicodèlia i el Dylan que trencava esquemes amb The Band en un soterrani de Woodstock. Hillbilly, bluegrass, folk, Americana, old time music... El seu disc de debut, "Ursula" (2015), suposa un recorregut per bona part de la tradició musical nord-americana de les passades set o vuit dècades, de la mà de títols tan rodons com "Cemetery Road", "Roll Your Eyes", "Dapper Dog" o "The Last Nine Years".

The Thorn Apples és el projecte dels compositors, vocalistes i guitarristes -entre d'altres tasques- Sean Markey i James Lenz. El primer es troba establert a New Orleans (Louisiana) i el segon a Baltimore (Maryland), la qual cosa dificulta la logística del grup però no els impedeix actuar de forma esporàdica i fins i tot planejar alguna gira. Aquests dies es troben viatjant per Europa, coneixent el continent i actuant a qualsevol escenari que algun músic local vulgui compartir amb ells. Dies enrere es van deixar veure (i escoltar) en un cèntric bar de Barcelona, on una colla d'afortunats vam poder gaudir de les seves bones maneres escèniques i adquirir una còpia d'"Ursula". Ara només cal esperar que es materialitzi una gira de The Thorn Apples en aquest costat de l'Atlàntic.


Més informació:
The Thorn Apples  /  Facebook

Les cançons d'estiu d'Obama

Courtney Barnett, Janelle Monáe, Charles Mingus, els Beach Boys, Gary Clark Jr, Esperanza Spalding, Caetano Veloso, Corinne Bailey Rae, Fiona Apple, Billie Holiday, Miles Davis i War són alguns dels artistes que figuren a les dues playlists -una per als dies i una altra per a les nits- on el president dels Estats Units, Barack Obama, selecciona les seves cançons preferides per aquest estiu. Tenint en compte que Obama ja havia presentat anteriorment playlists on figuraven noms com els de Bob Dylan, Wilco o l'espanyola Mala Rodríguez, un s'adona que hi ha països on la música desenvolupa un paper de pes en la societat i d'altres on es contempla com a ornament de festa major i poca cosa més. Un exemple d'aquests últims és el nostre, on un expresident de la Generalitat va respondre, mentre encara ocupava el càrrec, que no tenia temps per aquestes coses quan un periodista li va demanar per les seves cançons catalanes preferides -dit això, el misteri dels gustos musicals dels mandataris espanyols també és digne de menció-. I aquesta és l'altra: mentre aquí sembla que la cultura s'acabi on s'acaba el país, Obama no té cap mena de mania a l'hora gaudir d'artistes d'arreu del món de la mateixa manera que ho fa amb els nord-americans -ho certifica la playlist en qüestió-. Qüestió de gustos, i d'obertura de mires.





dissabte, 13 d’agost del 2016

New Keepers Of The Water Towers


Estructures progressives, fortalesa stoner i foscor metàl·lica. Vénen de Suècia, es fan dir New Keepers Of The Water Towers -no em diguin que el nom no és brillant- i defineixen el seu so com el jazz del judici final. El seu quart disc, "Infernal Machine" (2016, Listenable Records), és ideal per a seguidors de Black Sabbath, Hawkwind, King Crimson o els Pink Floyd més densos. Escoltin-lo a Bandcamp.

El doble cartell que mai va arribar a ser

Obrigada actuant a la plaça on es van formar.
OBRIGADA + BULLITT
Festa Major de Cardedeu
12 d'agost de 2016

Bullitt i Obrigada. Dues bandes de diferent procedència però amb una sèrie de coordenades en comú -el rock'n'roll, l'electricitat, el sentit melòdic, el gust pels derivats més emocionals del punk i el hardcore-. Dos noms propis que haurien constituït un bon i coherent doble cartell, i més tenint en compte que estaven programats la mateixa nit i a la mateixa localitat. Però no va ser així. Cardedeu deu ser un dels pocs pobles de Catalunya -si no l'únic- amb dues festes majores paral·leles -l'oficial i l'alternativa- que semblen obstinades a no voler-se entendre i ocasionalment fins i tot a contraprogramar-se. El principal damnificat, no cal dir-ho, és el respectable que ahir va haver de triar entre presenciar el final del concert d'Obrigada i l'inici del de Bullitt.

Obrigada, que jugaven a casa, van actuar a la plaça de Sant Joan -coneguda pels autòctons com a plaça de l'Ajuntament-, el mateix punt on el grup es va formar una càlida nit d'agost d'ara fa set anys. Una ocasió especial que van celebrar tot presentant composicions noves i repassant els dos ep's lliurats a data d'avui. El segon, "Rectory / To Disagree /" (2015), el van augmentar amb l'arsenal electrònic de Jan Daniels. Bullitt van fer-ho a la plaça de les Flors de Maig amb un set que es va basar sobretot en el material més recent, el del fenomenal "Sparks" (2015). Una equació de potència i frescor que els de Sant Feliu de Guíxols van resoldre des del minut zero amb un repertori simplement infal·lible. Un bon doble cartell, encara que en realitat no fos tal. I un cartell coherent, si s'hagués materialitzat, perquè tant a Bullitt com a Obrigada els va petit el concepte festa major. Per molts anys.

divendres, 12 d’agost del 2016

Curtmetratges fets cançons

DAVY LYONS
Bar Pastís, Barcelona
11 d'agost de 2016

Hi ha nits en què un torna a casa una mica més ric en el sentit no material del terme, sabent que ha invertit les últimes hores del dia de la millor manera possible i conscient d'haver descobert quelcom que valia la pena descobrir. Davy Lyons és un singer-songwriter irlandès establert a Barcelona que es dedica a actuar amb freqüència en carrers i places, així com en tot escenari que se li posi al davant. Ahir es va enfilar al del Pastís, un entorn d'allò més adequat per a degustar les seves cançons de textura fina i profunditat cavernosa. Cançons que prescindeixen de tornades i de qualsevol ornament que pugui desviar-les dels seus respectius fils argumentals. Autèntics curtmetratges fets música on Lyons canta històries sobre amors que han anat malament, d'altres que han anat millor, experiències vitals colpidores i fins i tot murder ballads al més pur estil de Nick Cave o Johnny Cash. Peces que es poden allargar fins als deu o quinze minuts, que guanyen intensitat a mida que es desenvolupen i que conjuguen tradició, sang i renovació tal i com abans ho havien fet Nick Drake, Jeff Buckley o el Bob Dylan de "Desire" (1976), per citar tres referents amb els quals se'l pot emparentar. A mig concert va sortir a fumar i va cedir el testimoni a dos col·legues nord-americans a qui pràcticament acabava de conèixer. Quan aquests van haver interpretat un parell de temes, Lyons se'ls va afegir i es van anar alternant instruments i tasques vocals en un ampli recull de peces tradicionals -"Mary Don't You Weep", "Goodnight, Irene", "Tennessee Waltz"...-. L'ambient del local es va escalfar fins al punt que músics i públic van esdevenir un de sol en una improvisada jam coral que es va acabar a l'hora de tancar. El folk és això, ni més ni menys.

dijous, 11 d’agost del 2016

L'himne olímpic de Belle and Sebastian

Belle and Sebastian.
No sóc molt de Jocs Olímpics -ni d'esports de masses en general-, però finalment puc dir que les Olimpíades de Rio m'han donat una alegria. Resulta que Belle and Sebastian s'han despenjat amb un himne no oficial per als jocs d'aquest 2016. "Olympic Village, 6am" és un instrumental amb la dosi justa d'èpica i tota la frescor marca de la casa. L'acompanyen amb un videoclip elaborat a partir d'imatges d'arxiu de la BBC.

Don Winslow - "The Cartel" (2015)

En un dels passatges més bèsties de "The Cartel" (2015, en castellà "El Cártel"), un alt comandament d'un càrtel de la droga és executat a cop de ganivet. Posteriorment, el seu botxí li arrenca la pell de la cara i la cus a una pilota de futbol com si es tractés d'una màscara, tot dibuixant un somriure a l'orifici bucal. Que aquest botxí sigui un nen de dotze anys entrenat per a combatre al camp de batalla en què el narcotràfic ha transformat bona part de l'Amèrica Central és el de menys. El que realment esgarrifa no és ni tan sols la serenor lírica amb què Don Winslow narra l'escena, sinó que el propi autor apunti a l'epíleg de la novel·la que bona part de la sinopsi -qui sap si també aquest episodi en concret- es basa en dades i informacions verídiques que ell mateix ha consultat a la premsa, a la xarxa o de la mà de testimonis directes durant un extens procés de documentació.

"The Cartel" és la seqüela de la que es pot considerar com l'obra mestra de Winslow, "The Power of the Dog" (2005, "El poder del perro" en castellà). I com a tal és una ficció, però la seva acció transcorre paral·lela a l'evolució del narcotràfic i els seus efectes en ambdós costats de la frontera que separa Mèxic dels Estats Units. En aquest sentit, si "The Power..." repassava gairebé quatre dècades de guerres -entre càrtels rivals, entre càrtels i agències governamentals, entre agències governamentals de diferents països, entre agències governamentals del mateix país, entre la DEA i la CIA-, "The Cartel" centra la seva acció en un espai temporal molt més breu però intens. Els dos primers lustres del segle XXI, temps durant el qual la corrupció, la guerra bruta i la violència il·lustrades a la primera part van desembocar en autèntics banys de sang i un clima bèl·lic propi de conflictes com els de l'Iraq, l'Afganistan o més recentment Síria.

Don Winslow.
El gran encert de Winslow, més enllà de retratar l'horror amb tota la seva cruesa, torna a recaure en la forma com el nord-americà penetra les clavegueres més profundes de la condició humana. A "The Cartel", com a "The Power...", no hi ha bons ni dolents, tampoc herois, glòria ni romanticisme. Tan sols persones amb tots els seus defectes i virtuts, tan sols éssers humans que en el millor dels casos desenvolupen els seus respectius rols vitals i en el pitjor es limiten a sobreviure -o a provar-ho-. Tan sols un tauler d'escacs on tot s'hi val, on les aliances d'avui poden ser les venjances de demà i on la línia que separa el bé del mal es manifesta tan fràgil com sovint inexistent. Com el seu predecessor, "The Cartel" és molt més que una novel·la de màfies o un thriller sobre el narcotràfic. És un curs accelerat d'economia elemental, un màster en geopolítica i un aparador d'excepció de la misèria humana més absoluta. A continuació en destaco dos fragments de l'edició en castellà, publicada per RBA amb traducció d'Efrén del Valle:


"Esos asesinatos, esas muertes, le enfurecen.
Le enfurece que sea eso por lo que los conocen ahora, por los cárteles de la droga y las matanzas. Esta es su ciudad de la avenida Dieciséis de Septiembre, el Teatro Victoria, las calles adoquinadas, la plaza de toros, La Central, La Fogata, más librerías que en El Paso, la universidad, el ballet, garapiñados, pan dulce, la misión, la plaza, el Bar Kentucky, Fred's... Ahora es conocida por esos matones imbéciles.
Y su país, México, tierra de escritores y poetas: Octavio Paz, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Elena Garro, Jorge Volpi, Rosario Castellanos, Luis Urrea, Elmer Mendoza y Alfonso Reyes; tierra de pintores: Diego Rivera, Frida Kahlo, Gabriel Orozco, Pablo O'Higgins, Juan Soriano y Francisco Goitia; de bailarinas como Guillermina Bravo, Gloria y Nellie Campobello, Josefina Lavalle y Ana Mérida; de compositores: Carlos Chávez, Silvestre Revueltas, Agustín Lara, Blas Galindo; de arquitectos: Luis Barragán, Juan O'Gorman, Tatiana Bilbao, Michel Rojkind, Pedro Vázquez; de cineastas maravillosos: Fernando De Fuentes, Alejandro Iñárritu, Luis Buñuel, Alfonso Cuarón, Guillermo del Toro; de actores como Dolores del Río, la Doña María Félix, Pedro Infante, Jorge Negrete y Salma Hayek. Ahora los nombres son narcos "famosos", nada más que asesinos sociópatas cuya sola aportación a la cultura han sido los narcocorridos que cantan sicofantes sin talento.
México, la tierra de las pirámides y los palacios, de los desiertos y las junglas, de las montañas y las playas, de los mercados y los jardines, de los bulevares y las calles de adoquín, de las extensas plazas y los patios escondidos, ahora es conocido como la tierra de las matanzas.
Y ¿para qué?
Para que los estadounidenses puedan colocarse"
.


"Se convirtió en su propio blues, en un fracasado de Tom Waits, en un santo de Kerouac, en un héroe de Springsteen bajo las luces de la autopista estadounidense y el brillo del neón. En un fugitivo, un aparcero, un vagabundo, un vaquero que sabe que se le acaba la pradera pero sigue cabalgando porque no le queda otra cosa que hacer.
Lexington, Huntington, Charleston.
Morgantown, Wheeling.
La soledad no le molestaba, estaba acostumbrado a ella. Le gustaban el silencio, el aislamiento, los largos días en su cápsula, surcando el espacio a toda velocidad, oyendo solo las ruedas y la radio del coche. No le importaba comer solo, con la única compañía de un libro, ejemplares de bolsillo que compraba en librerías de segunda mano y en tiendas Goodwill"
.

dimecres, 10 d’agost del 2016

Venezia


Agafin qualsevol cançó punk carregada de mala llet, de les que podrien haver signat Las Vulpess, Eskorbuto, Kaka de Luxe o Parálisis Permanente. Mantinguin cada element al seu lloc -les bateries a tota pastilla, els baixos desbocats i una veu en flames escopint veritats sense contemplacions-, a excepció de la guitarra, que serà retirada per a posar al seu lloc un sintetitzador de tonalitats fosques i abrasives. El resultat que obtindran serà molt semblant a "Fundación e Imperio" (2016), el sorprenent debut dels madrilenys Venezia. Una de les millors bandes punk sense guitarres que s'han escoltat en molt de temps en aquest costat dels Pirineus. Poden comprovar-ho a Bandcamp.

dimarts, 9 d’agost del 2016

Tronco


Pensaments que es tradueixen en cançons instants després de produir-se ("Estoy un poco nerviosa por mi prueba / es a las nueve de la noche / y llevo todo el día / bastante histérica / no se me quita / con la creación musical / ni con hacer pasteles / ni con el collage", canten a "El helecho"), una lírica immediata i desvergonyida desplegada sobre un coixí de pop a baixíssima fidelitat que tant pot apuntar a Moldy Peaches com a les Undershakers, i una actitud desenfadada que enllaça amb discursos com el dels enyorats Kana Kapila. Tronco són un duet del Prat de Llobregat, responen als noms de Fermí i Conxita i han entrat a l'estudi amb tot un Pigmy als comandaments. Antifolk en estat pur i disponible a Bandcamp.

dilluns, 8 d’agost del 2016

Flavien Berger


Vaig descobrir Flavien Berger a través d'un anunci publicat en una revista francesa. Em va cridar l'atenció, vaig buscar referències seves a internet i el primer que vaig trobar va ser el suggerent videoclip d'"Océan Rouge", gairebé catorze minuts d'electrònica onírica amb aires de conducció que remeten als Kraftwerk d'"Autobahn" (1974). La cosa començava prou bé, i només era el principi. A continuació vaig topar amb "La fête noire", un atac frontal d'electrorockabilly digne d'uns Suicide acompanyat, novament, d'un videoclip a l'alçada de tota expectativa possible. No cal dir que l'exploració va culminar amb una comanda al seu segell discogràfic. Flavien Berger ve de París i ha trobat en el primitivisme digital el millor mitjà per donar sortida a unes cançons que combinen factura clàssica i vocació avançada. Amb tres treballs al mercat -els ep's "Glitter Gaze" (2014) i "Mars Balneaire" (2014), i el llarg "Léviathan" (2015), tots ells publicats per Pan European Recording-, el seu nom sona cada vegada amb més força a les Gàl·lies i es perfila poc a poc com una de les grans revelacions de l'electrònica europea contemporània.


Més informació:
Pan European Recording  /  Bandcamp


diumenge, 7 d’agost del 2016

Blues al Pastís

XAVI MALACARA
Bar Pastís, Barcelona
6 d'agost de 2016

Aficionats al blues, veterans de la nit barcelonina, músics d'incògnit, bohemis com els d'abans i turistes a la recerca de quelcom més enriquidor que freqüentar falsos temples flamencs o cruspir-se una paella de matinada al vell mig de les Rambles. Les ànimes aplegades la nit passada a l'interior del Pastís assolien amb prou feina la vintena però el seu conjunt era divers i heterogeni com ell mateix, símptoma inequívoc de la singularitat d'un espai que programa música en directe cada dia de la setmana i on el pas del temps es va aturar molt abans que Barcelona esdevingués la Botiga Més Gran del Món. Ahir hi actuava Xavi Malacara, un bluesman autòcton que malgrat el seu nom artístic va oferir el seu millor rostre a tots i cada un dels presents. Gestos d'una complicitat gens impostada, els de qui es va fondre amb un entorn que li semblava fet a mida tot alternant composicions pròpies amb estàndards i perles remotes del blues, el jazz, el folk i el country. De Dylan a Robert Johnson, de Muddy Waters a Jelly Roll Morton i de T-Bone Walker a Hank Williams, gairebé un segle d'història melòmana evocada des de l'austeritat d'una guitarra polsegosa, una veu amb esperit de bourbon i una solitària harmònica que escopia foc amb la potència d'una vella locomotora de vapor. A tan sols uns metres de distància, una multitud feia cua per a entrar en un espai emblemàtic de la ciutat reconvertit ara en punt de trobada per a butxaques amb recursos. Si el blues va néixer de la marginalitat i la clandestinitat, l'estampa de Malacara invocant a Buddy Bolden des de l'escenari del Pastís no deixa de ser un lloable plus d'autenticitat.

"Beach Party - Garpax Surf'n'Drag" (2004)


Una proposta d'allò més refrescant i un recopilatori ideal per a degustar en ple calendari estiuenc. Un recull de perles perdudes al túnel del temps que en el millor dels casos van esdevenir petits hits locals durant la primera meitat dels anys 60. Garpax Records va ser un segell de curta trajectòria -tan sols va durar tres anys-, impulsat l'any 1962 a Califòrnia pel recentment desaparegut músic i productor Gary S. Paxton -conegut entre d'altres per haver comandat les sessions de gravació de "Monster Mash" amb Bobby "Boris" Pickett-. Bona part del seu catàleg es va nodrir de gèneres com el surf i els seus derivats, molt populars en aquell moment arreu dels Estats Units gràcies a bandes i solistes com els Ventures, Dick Dale o els mateixos Beach Boys. L'any 2004, un segell de solvència tan contrastada com la d'Ace Records va recopilar vint-i-sis d'aquells talls a "Beach Party - Garpax Surf'n'Drag" (reeditat l'any 2011). Una sucosa selecció on instrumentals al més pur estil surf com "The Wipe Out" de Kenny & The Sultans -no confondre amb el "Wipe Out" dels Surfaris- alternaven amb delícies vocals com "Beach Party (All Summer Long)" de Dave Kinzie -una peça que tant encaixaria en un disc de Jan and Dean com en un dels Neanderthals-, girl groups com The Surf Bunnies i el seu "Summertime Is Surfin' Time", o títols tan delirants com "Two Hump Dual Bump Camel Named Robert E Lee" del propi Paxton. Vint-i-sis peces que probablement haurien merescut una sort millor i que transcorregudes cinc llargues dècades es mantenen encara d'allò més fresques.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Nou disc de Teenage Fanclub


Doncs sembla ser que el mes que ve tindrem nou disc de Teenage Fanclub -ja era hora: sis anys han passat des de la publicació de "Shadows" (2010)-. Es titularà "Here", veurà la llum el 9 de setembre i ja n'han avançat una peça, "I'm in Love", simplement deliciosa. Una refrescant píndola de power pop marca de la casa. Poden veure'n el vídeo promocional aquí.

Bilma


Slowcore de baixa fidelitat es podria dir que toca aquest duet d'Albacete que sona com Galaxie 500 fonent-se amb Slowdive en algun punt indeterminat del sud de la Península Ibèrica. Bilma són la vocalista i lletrista Isabel Bravo i el guitarrista, programador i també lletrista Borja Martínez (Asustadizo, Ozores, Nuberoen), i han lliurat un ep de debut -"La Trama" (2016)- on la vessant més fràgil i preciosista del pop independent fa de coixí a diàlegs vocals amb forta càrrega literària. Disponible a Bandcamp.

divendres, 5 d’agost del 2016

Edith Crash versiona Sisters Of Mercy


Intensa versió, la que Edith Crash s'ha marcat recentment de "Marian" (The Sisters Of Mercy). La va enregistrar als Total Annihilation Studios de Los Angeles amb motiu d'un programa radiofònic, i poden veure'n el vídeo aquí.

Cinquanta anys de "Revolver"


Definitivament 1966 va ser un any molt productiu a nivell musical. A les noces d'or d'obres com "Pet Sounds", "Blonde on Blonde", "Aftermath", "The Psychedelic Sounds of The 13th Floor Elevators" o "Fifth Dimension", podem afegir-hi des d'ara mateix "Revolver". El setè disc d'estudi dels Beatles va veure la llum tal dia com avui de fa cinquanta anys, va suposar el seu treball més trencador fins aleshores i els va refermar definitivament com un dels grups més innovadors de la seva generació. L'àlbum arribava setmanes abans que la banda tanqués la seva última gira a San Francisco i deixés d'actuar en directe per a explorar els recursos de l'estudi de gravació. Recursos que ja havien jugat un pes important en la gestació del propi "Revolver", durant la qual s'havien emprat la gravació en sentit invers, els loops, el pitch control o l'Automatic double-tracking, tècnica desenvolupada als estudis Abbey Road per petició dels mateixos Beatles.

"Revolver" també il·lustra aquell moment en què els Fab Four es retroalimentaven a nivell d'influències amb altres gegants de la música pop com com Brian Wilson, Donovan Bob Dylan, i en què Lennon i (sobretot) McCartney començaven a deixar-se veure per les esferes més avantguardistes de Londres. Pel que fa al repertori, el rock marca de la casa ("Taxman", "Doctor Robert") cedia un notable espai a la psicodèlia, ja fos de forma implícita ("I'm Only Sleeping""She Said She Said" o fins i tot "Yellow Submarine") o explícita ("Love You To", "Tomorrow Never Knows"). I McCartney afinava la seva vessant baladística amb "Here, There and Everywhere" i "For No One", assolia altes cotes de sofisticació amb "Eleanor Rigby" i aplanava amb la lluminosa "Good Day Sunshine" el camí cap a la següent obra mestra -"Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967)-.

Una sensibilitat pop, la de McCartney, que contrastava amb les inclinacions psicodèliques de Lennon i que permetia apreciar, per primera vegada en un disc dels Beatles, diferències estilístiques evidents entre els seus dos principals compositors -la dimensió, l'evolució, l'abast i les múltiples conseqüències que aquestes diferències assolirien al llarg dels anys posteriors es troben ben documentats als llibres d'història-. A destacar també la caràtula, la primera on els membres del grup no apareixien en una fotografia purament funcional i que deixava clar de bon principi el caràcter trencador de "Revolver". Una il·lustració a través de la qual Klaus Voorman, un bon amic de la banda des dels dies d'Hamburg, experimentava amb tècniques com el dibuix o el collage tal i com els mateixos Beatles ho havien fet amb el so a l'estudi.

dijous, 4 d’agost del 2016

Don Cheadle - "Miles Ahead" (2015)


Com les franquícies derivades de l'àmbit del còmic o els constants remakes de títols pretèrits, la creixent proliferació de biopics musicals -binomi que aviat podria esdevenir un gènere cinematogràfic en si mateix- sembla haver esdevingut un pedaç -que no pas un remei- en una indústria, la de Hollywood, afectada des de fa molt de temps per una preocupant manca d'idees fresques i on els discursos renovadors solen ser excepcions. És tal l'acumulació de biografies de músics a la gran pantalla, que ja no s'hi val tan sols a explicar històries amb més o menys fidelitat.

Davant la saturació cal buscar noves fórmules, i en aquest sentit els realitzadors han optat per centrar les seves narracions en capítols concrets de les biografies de torn o en abarcar diversos períodes a partir de recursos que alteren l'estructura temporal de la narració. La qual cosa va donar boníssims resultats en els casos de "Get on Up" (2014) i "Love & Mercy" (2014) -les cintes que Tate Taylor i Bill Pohlad van centrar respectivament en les figures de James Brown i Brian Wilson-, però no acaba de funcionar a "Miles Ahead" (2015, acabada d'estrenar a les nostres pantalles), el biopic sobre Miles Davis protagonitzat per un Don Cheadle que també debuta com a director.

El problema de "Miles Ahead" és que Cheadle s'ha pres massa llicències darrere la càmera. Partint del fet que explicar a la pantalla una biografia tan extensa i complexa com la del creador de "Kind of Blue" (1959) i "Bitches Brew" (1970) -d'aquest últim no n'apareix cap menció al film- i assumint la naturalesa imprevisible de la seva obra més avançada, el realitzador ha optat per un relat on la ficció predomina sobre la realitat. Com a mostres, el principal personatge secundari -un suposat reporter de Rolling Stone a qui interpreta Ewan McGregor i que ni tan sols va arribar a existir- i tot un seguit d'escenes d'acció dignes d'un clàssic de la Blaxpoitation que atorguen al film una pinzellada tarantiniana, però que en el context d'un biopic no aporten gran cosa i en el pitjor dels casos poden arribar a confondre l'espectador.

És possible que la intenció de Cheadle no fos tant explicar la història de Davis -de la qual se citen dos capítols, el seu matrimoni frustrat amb Frances Taylor i el lustre llarg que es va passar allunyat tant de l'estudi com dels escenaris-, sinó il·lustrar-ne el caràcter. I en aquest sentit, si el caràcter del trompetista era tal i com l'ha acabat dibuixant la cultura popular, el film sí que funciona. I ho fa sobretot gràcies a la interpretació d'un Cheadle que brilla molt més com a astre de la música contemporània que no pas com a màquina de guerra en cintes de superherois. Ara bé, quan el relat deixa pas als títols de crèdit un no pot evitar qüestionar-se si Miles Davis -com a mínim el Davis presentat a "Miles Ahead"- aprovaria tal aproximació a la seva figura. Passin, vegin i jutgin vostès mateixos.

dimecres, 3 d’agost del 2016

William Tyler a Barcelona?


Resulta que una persona amb empenta ha iniciat una campanya a Cooncert per tal de portar William Tyler als escenaris barcelonins. Perquè és una habitual d'aquest blog, perquè té bon gust i sobretot perquè a mi també m'agradaria poder veure Tyler en directe a prop de casa meva, jo ja m'he sumat a la moció. Vostès també poden fer-ho aquí.

Deu anys sense Arthur Lee

Arthur Lee (1945-2006).
"Cinquanta anys després de la seva edició, 'Forever Changes' es manté com una obra meravellosa. Com més l'escolto, més hi aconsegueixo penetrar i més l'entenc musicalment. No és quelcom que es pugui expressar en paraules. 'Forever Changes' defineix Los Angeles millor que cap altre disc, perquè Los Angeles té una ànima de foscor. La pots trobar a tot arreu: departaments de policia corruptes, tràfic de drogues, la batalla contra els ciutadans que parlen espanyol, els gàngsters... Mai ha estat una societat pristina. Arthur va ser un dels pocs genis musicals autèntics que mai he arribat a conèixer. No n'he conegut pas molts. Però ell ho tenia, i estava com un llum. La seva bogeria era part de la diversió, perquè si et rendies al seu ritme de vida durant un vespre, tenies sort si l'endemà algú et podia reconèixer". Jac Holzman, fundador d'Elektra Records, recorda la figura d'Arthur Lee en un reportatge publicat per Uncut aquest mes d'agost. Un complet repàs a la convulsa gestació de "Forever Changes" (1967), a la relació d'amor-odi que el líder de Love va mantenir amb la seva obra mestra i a com el reconeixement popular del disc en qüestió va enterrar (momentàniament) fantasmes del passat i va propiciar en ple segle XXI un ressorgiment tan irregular i intens com la vida del propi Lee -incloses una memorable visita a Barcelona la primavera de 2002 i una erràtica aparició al FIB 2004-. Avui fa deu anys que ens va deixar. Acabava de canviar Los Angeles per Memphis, havia refet la seva amistat amb Johnny Echols, estava posant a punt una nova banda d'acompanyament i tenia material nou que l'engrescava a tornar a la carretera un cop superada la malaltia que l'afectava. Malauradament no se'n va sortir.

dimarts, 2 d’agost del 2016

Iñigo Lowe


Iñigo Lowe és un jove britànic establert a Madrid que als seus vint-i-pocs anys ja pot presumir d'una colla de llançaments discogràfics deutors de compatriotes seus com Noel Gallagher, Lloyd Cole, Paul Heaton, George Harrison o, sobretot, Jake Bugg. Folk-rock tenyit d'skiffle, rockabilly i so Americana cantat amb accent britànic. Agilitat rítmica, sensibilitat melòdica i composicions amb prou ganxo per a dibuixar un futur d'allò més prometedor. En són exemples "(Take Me) Back in Time", "You Always Win" o "Bite into the Apple", títols tots ells procedents del seu darrer ep, "Time" (2016). Disponible a Bandcamp.