dijous, 30 de juny de 2022

Un segle del primer disc de country

Eck Robertson.
Es commemoren avui 100 anys de la primera gravació comercial de la història de la música country. La lectura instrumental de la peça tradicional "Arkansas Traveler" a càrrec dels violinistes Eck Robertson i Henry Gilliland, publicada al cap de pocs mesos com a cara b de "Sallie Gooden", que Robertson enregistraria en solitari l'endemà. El disc amb prou feina va tenir ressò al seu dia, però tot allò que ha vingut després en determina el valor històric.

No hi havia cap banjo, ni cap steel guitar, ni tan sols un vocalista, encara menys una Telecaster, un baix elèctric o una bateria. Només van caler dos violins per fer el que es considera com el primer enregistrament comercial de la història de la country music, la lectura instrumental de la peça tradicional "Arkansas Traveler" a càrrec d'Alexander Campbell "Eck" Robertson i Henry C. Gilliland. El punt de partida d'un gènere musical genuïnament nord-americà que, al llarg del darrer segle, ha fet la volta al món tot retroalimentant-se amb tota mena registres i donant peu a estils que van del hillbilly al Western Swing, del bluegrass al country rock i del honky tonk al mateix rock'n'roll. Avui es commemoren 100 anys d'aquella sessió pionera.

Diu la llegenda que tots dos violinistes anaven vestits amb uniformes de l'exèrcit confederat quan es van presentar a una audició per la Victor Talking Machine Company, a finals de juny de 1922 –quan amb prou feina havia passat mig segle des de la fi de la Guerra de Secessió- en una oficina de Nova York. També hi ha fonts segons les quals hi haurien anat vestits de cowboys. És molt possible que cap de les dues versions sigui certa, que tan sols siguin rumors d'aquells que alimenten mites. Però en aquest cas el mite és tan real com la gesta de dos hillbillies de pura raça que se'n van anar a la ciutat dels gratacels a deixar constància d'una música –la seva, la dels seus- que ja portaven dècades interpretant en fires i esdeveniments diversos de punta a punta del vell Sud.


NISSAGA DE VIOLINISTES

Robertson havia nascut a Arkansas el 1887, fill d'un veterà de guerra i descendent d'una nissaga de violinistes –ho eren el seu pare, el seu avi i els seus oncles-. La seva família es va establir en una granja de Texas quan tenia tres anys. Quan en va tenir cinc, ell mateix va començar a tocar el violí. En plena adolescència va començar a treballar com a músic professional en espectacles ambulants, medicine shows i sales de cinema on solia acompanyar pel·lícules mudes. Els contactes del seu pare també li permetien tocar sovint en trobades de veterans del bàndol confederat. Va ser en una d'aquelles trobades on va conèixer Gilliland, ell mateix un veterà de guerra amb una trajectòria notable com a violinista. Corria la primavera de 1922. Robertson tenia 34 anys. Gilliland en tenia 74.

Henry Gilliland.
La sintonia entre tots dos va ser tan bona que van decidir anar a Nova York a la recerca d'un contracte discogràfic. Ho van fer animats per un conegut de Gilliland que treballava fent d'advocat a la Big Apple, però sobretot per la seva determinació a l'hora de donar a conèixer la tradició musical del Sud dels Estats Units a una indústria fonogràfica que aleshores no hi veia gaire més enllà de les grans metròpolis com Los Angeles o la mateixa Nova York. Hi van arribar a finals de juny d'aquell 1922. El dia 29 van fer la prova per als executius de Victor, i aquests en van sortir tan impressionats que l'endemà mateix els van portar a l'estudi. D'aquesta manera, Robertson i Gilliland van gravar a duet el 30 de juny –avui fa 100 anys- la citada "Arkansas Traveler" i una altra peça tradicional, "Turkey in the Straw" –també van gravar "Forked Deer" i "Apple Blossom", que van romandre inèdites-.

Al cap d'un dia, l'1 de juliol, Robertson va tornar a l'estudi i va gravar sis pistes més, aquest cop en solitari: "Ragtime Annie", "Done Gone", "Sally Johnson/Billy in the Low Ground" i "Sallie Gooden" –que posteriorment es publicarien en diversos discos-, i "General Logan Reel/Dominion Hornpipe" i "Brilliancy and Cheatum" –que mai van arribar a veure la llum-. De totes sis, la més essencial és "Sallie Gooden". I no només perquè la lectura de Robertson sigui una de les més canòniques que mai s'han fet d'aquesta peça tradicional, considerada com una influència cabdal en el desenvolupament d'estils com el hillbilly o el bluegrass, sinó perquè la seva publicació amb la citada "Arkansas Traveler" a la cara b va materialitzar el primer disc de country mai posat a la venda. El senzill va sortir l'1 de setembre d'aquell mateix 1922. El seu ressò inicial va ser mínim, però el seu valor històric és incalculable.


DELS ANYS 20 A L'ERA ROCK 

La música country es va començar a popularitzar a partir de l'estiu de 1923, quan un altre violinista, Fiddlin' John Carson, va publicar "The Little Old Log Cabin in the Lane", considerada com la primera gravació de country cantada. Aquell mateix any, Victor va posar a la venda "Turkey in the Straw" amb "Ragtime Annie" a la cara b. Però el públic no va respondre, Robertson i Gilliland no es van beneficiar d'aquella popularitat, i mai més van tornar a gravar junts. Gilliland va morir a Texas el 1924. Durant la dècada dels 20, Robertson va seguir enregistrant de forma esporàdica per Victor, sovint acompanyat per la seva esposa, Dueron Robertson, i els seus fills, Nettie i Daphne, abans de centrar-se definitivament en les actuacions en directe.

Robertson, durant els seus darrers anys de vida.
El 1940 va gravar un centenar de pistes en un estudi de Dallas, que es van acabar perdent. A principis dels 60, el ressorgiment de músiques d'arrel com el folk o el bluegrass van motivar un renovat interès per la seva figura. El 1965 va actuar al Festival de Folk de Newport acompanyat pels New Lost City Ramblers. El mateix any i al mateix festival, Bob Dylan va tocar per primer cop amb format elèctric i pràcticament va inaugurar l'era rock. Els temps estaven canviant, però l'evolució que ha experimentat Dylan des d'aleshores el situa, fins a un cert punt, molt més a prop del llegendari violinista que no pas dels seus propis deixebles. Robertson va morir a Texas el 1975. Les peces publicades durant la seva etapa a Victor es poden trobar actualment en recopilatoris com "Old-Time Texas Fiddler", editat el 1998 per County Records.

Caràtula del recopilatori 'Old-Time Texas Fiddler'.



50 anys d'"School's Out"


L'entrada per la porta gran amb un dels riffs de guitarra més vitamínics i apoteòsics que mai s'han arribat a registrar. La celebració del moment més esperat de l'any per qualsevol adolescent, el final del curs escolar –i l'inici de les vacances d'estiu-, a ritme de genuí rock'n'roll amb accent de Detroit. Un clàssic de cap a peus. Un himne rebel de quan el rock efectivament podia arribar a ser molt perillós. I probablement la peça més reconeguda de tot el catàleg d'Alice Cooper, apreciada fins i tot per aquells que amb prou feina saben res de l'alter ego de Vincent Furnier –en certs aspectes, la seva inclusió en determinades bandes sonores ha fet més mal que bé-.

Parlem, és clar, d'"School's Out", el tema que va donar títol al cinquè àlbum d'Alice Cooper –quan aquest encara era el nom de tota una banda-, publicat el 30 de juny de 1972, avui fa 50 anys. Una peça que ha acabat eclipsant el conjunt d'un disc que bé val la pena escoltar sencer. Del dinàmic hard rock de "Luney Tune" a la coloraina glam de "Gutter Cat vs. The Jets", i del jazz corrosiu de "Blue Turk" al rock'n'roll canalla de "Public Animal #9". Producció d'aquell aliat clau que havia esdevingut Bob Ezrin, i aquella mítica funda de vinil que imitava l'estructura d'una taula d'escola. Cooper actuarà demà al Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet. A veure si es recordarà de les noces d'or d'una de les seves obres més essencials.

dimecres, 29 de juny de 2022

Elvis a Sun i en paper


Encara no he pogut veure el biopic d'Elvis Presley que tants comentaris superlatius ha generat durant aquesta última setmana. L'acabaré veient, però de moment vaig molt ben servit amb aquesta novel·la gràfica sobre els primers anys de carrera musical del Rei, que vaig adquirir fa uns dies a la llibreria Strogoff, i aquest vinil doble amb el bo i millor de la seva producció a Sun Records, que també vaig adquirir dies enrere en un mercat de segona mà –i que, contràriament al que indica el seu títol, ni tan sols és el recopilatori més definitiu que conec del de Tupelo a la disquera de Sam Phillips, però segueix entrant de fàbula a totes hores-.

Un disc fet amb materials reciclats


S'imaginen vostès la possibilitat de reciclar tot allò que rebutja el sistema i convertir-ho en part d'una obra d'art que, de passada, convidés a reflexionar al voltant de la petjada humana sobre el planeta? Intana ho han fet de la mà de l'estudi Oiko Design Office i del dissenyador Marc Conangla, que han desenvolupat un packaging novedós i innovador –no s'havia fet mai abans- per al tercer àlbum del quartet barceloní, "Planeta Nou" (2022, Satélite K). Un treball que justament planteja la necessitat d'alterar les dinàmiques que ens han portat fins on som i, en definitiva, de cuidar el planeta que habitem perquè és l'únic de què disposem.

En el que es pot contemplar com tot un exercici de coherència, el packaging en qüestió té com a base una funda de cd feta amb materials provinents del contenidor groc. Plàstics que s'han triturat i fos en plafons que posteriorment s'han tallat per donar forma a l'embolcall del disc. D'aquesta manera, cada cd és únic. No es tracta per tant d'una edició limitada, sinó d'una sèrie que es produeix unitat per unitat i sota demanda, per tal de no consumir més material del necessari. El llibret s'ha imprès en paper reciclat. I a tot plegat cal sumar-hi l'escenografia i el vestuari que la banda encapçalada per Núria Moliner i Guillem Callejón està fent servir als concerts, fets també amb materials reciclats.


Més informació:

Intana  /  Pàgina web

Visca la diversitat, mori l'odi

"Per a la mirada de la norma, allò que som, només pot existir en un context concretíssim: allà on no molestem. Fora de la seva mirada, però al seu abast ben proper. ¿Qui no ha sentit històries sobre aquells homes de moral recta, però que en caure la nit, la deixen de banda? El món nocturn els apropa a aquells cossos que de dia rebutgen, però que són objecte del seu desig. Aquests cossos que només conceben com a productes, i que després d'usar-los, els desprotegeixen, els persegueixen i els neguen els drets humans més fonamentals, perquè per a ells són només un plaer prohibit".

Fragment d'un dels manifestos que es van llegir ahir a la tarda durant la marxa unitària convocada a Granollers per l'associació Trenquem Armaris i la Coordinadora Feminista amb motiu del Dia de l'Orgull LGTBIA+. Perquè tothom hauria de poder sentir-se, expressar-se, viure i estimar com li donés la gana i sense por. Visca la diversitat, mori l'odi.

dimarts, 28 de juny de 2022

Fera y Las Disidentes

Fera y Las Disidentes, amb Thaïs Cuadreny en primer terme - Foto Andrea Gaetano.
Vaig conèixer Thaïs Cuadreny ara fa cosa d'una dècada i mitja, quan encapçalava un projecte de folk terminal –així ho anomenava ella- que es deia Beatnick, que amb el pas del temps va esdevenir Sweet Beatnick. De bon principi em va semblar una de les persones més autèntiques, valentes i genuïnes amb qui mai m'havia topat. Una ànima lliure i empoderada, molt abans que aquest darrer terme es banalitzés fins a extrems que van més enllà del ridícul. Una activista LGTBIA+ molt abans que els quatre espavilats de sempre mercantilitzessin aquesta causa sense cap mena d'escrúpol.

Les seves lletres eren autèntics cops de puny a la cara però també podien ser carícies de les bones. Cuadreny cantava al no-binarisme, a les identitats i a les sensibilitats no normatives, i a tot allò que un(a) només pot experimentar havent-se atrevit a trencar certes cadenes. Sweet Beatnick va mutar amb el pas del temps en Laquieroviva, un grup de rock'n'roll en el sentit més visceral i perillós del terme, i essencialment barceloní. El seu "Yo quiero ser una chica rockabilly" va esdevenir un antihimne d'aquella Barcelona subterrània que encara avui es resisteix a ser engolida pel parc temàtic que ha esdevingut la capital catalana.

Des de fa poc més d'un any i sota el sobrenom de Fera, Cuadreny encapçala un nou projecte que segueix refermant-la com una de les criatures més fascinants de l'underground de casa nostra. Fera y Las Disidentes, un combo (post-)punk tan fresc i directe com unes cançons que canten a nòvies queer i a cossos i identitats dissidents, entre d'altres. El seu repertori –el seu discurs, de fet- és ideal per recordar durant tot l'any allò que es reivindica en una jornada com la d'avui, el Dia de l'Orgull LGTBIA+. Sobretot en un moment de preocupant involució en matèria de drets i d'encara més preocupant proliferació d'ideologies que promouen l'odi contra qui no encaixa.

L'arc de Sant Martí

Arc de Sant Martí sobre la Vall del Carbonell, juny de 2022.
L'arc de Sant Martí. Un dels símbols de tot allò que es reivindica en un dia com avui. El Dia de l'Orgull LGTBIA+, jornada de reivindicació d'uns drets que s'haurien de donar per fets però malauradament encara hi ha qui qüestiona sense cap mena de vergonya.

L'arc de Sant Martí al qual cantava Judy Garland a "The Wizard of Oz" (1939). Una figura, la de Garland, i una cançó, aquell "Somewhere Over the Rainbow", que també han esdevingut símbols de tot allò que es reivindica avui.

L'arc de Sant Martí, trencant els núvols de tempesta ahir a última hora de la tarda sobre la Vall del Carbonell, al cor del Vallès Oriental –la fotografia està feta des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès-. Bonica metàfora de tot allò que ha de venir a representar la lluita del col·lectiu LGTBIA+.

Visca la diversitat, mori l'odi.

dilluns, 27 de juny de 2022

Black Flower, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Black Flower a la llibreria Strogoff de la Garriga. Yexza Lara (flauta i veu solista), Pablo Selnik (flauta i veus) i Clara Lai (piano), invocant Lovecraft a cop de jazz terminal i pop d'avantguarda. Viatge al cor de la bèstia i descens a les profunditats de la ment humana. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Ella Ella

Determinació i desvergonyiment.
Les cançons dels barcelonins Ella Ella evoquen referents pretèrits i discursos que ja s'havien pogut escoltar abans, però ho fan amb prou determinació i amb prou desvergonyiment per sonar fresques i, en bona mesura, novedoses. Exercicis de techno pop hereus de l'era post-punk i amb una lírica que parla de l'ara i l'aquí, que conviden a ballar però també a reflexionar, i que són capaços de fer somriure l'oient fins i tot quan li canten veritats incòmodes.

Ella Ella són Jaime Espinosa (sintetitzadors) i Marina Serra (veu, sintetitzadors). El primer és un veterà de projectes com Kazuality, la segona tot just debuta al món de la música. Expliquen que tot va començar ara fa cosa de quatre anys, quan van decidir comprar uns sintetitzadors de segona mà a través d'una plataforma digital. Des d'aleshores han publicat tres ep's l'últim dels quals, "Totes les catalanes" (2022, Magic Room Records), bé podria ser el seu treball més rodó.

El plàstic comença amb l'oportunament titulada "Massa grups, molt poc públic", àcida mirada al dia a dia de tantíssimes bandes independents amb un ritme que invoca per moments l'esperit dels mateixos Kraftwerk. I acaba amb la urgència torrencial de "Vivint a Barcelona", traducció lliure del "Schlechte Laune" dels alemanys Easter, i ferma candidata a himne no oficial d'una ciutat en eterna decadència. Pel camí, títols igualment reveladors –i addictius- com "No t'estimis tant" o "Supernovia".

Descobreixin-los a Bandcamp.

diumenge, 26 de juny de 2022

El fil musical d'Strogoff

L'exterior de l'Strogoff, ahir a la tarda.
La llibreria Strogoff de la Garriga és un d'aquells comerços que cal estimar i cuidar cada dia. Per la selecció de llibres que hi ha a les seves prestatgeries, però també pel fil musical que t'acompanya mentre tries i remenes. Un tocadiscos sobre el qual solen girar clàssics de Neil Young o els Stones –ahir, quan hi vaig entrar, estava sonant la cara b de "Some Girls" (1978)-. Sí, s'hi poden escoltar àlbums sencers –i mentre es canvia de disc o de cara es fa el silenci, i no passa res-. Sí, la música la selecciona una persona i no un maleït algoritme. I sí, encara hi ha qui tendeix a confiar més en un vell tocadiscos que no pas en una miserable playlist, de la mateixa manera que alguns encara preferim el tacte i l'olor del paper a l'excessiva higiene d'una refotuda pantalla tàctil.

Invocant el Cthulhu

BLACK FLOWER

Llibreria Strogoff, La Garriga
25 de juny de 2022

Viatjar a través de la literatura i de la música. La comunió de l'obra escrita i de totes aquelles sonoritats que aquesta pot arribar a inspirar. Black Flower –trio format per Yexza Lara (flauta i veu solista), Pablo Selnik (flauta i veus) i Clara Lai (piano)- van presentar ahir a la llibreria Strogoff de la Garriga el seu darrer treball, "Kala of the Unspoken" (2021). Un àlbum on homenatgen l'obra d'autors com H.P. Lovecraft a ritme d'avant-pop i free jazz. Ressons de Tom Waits, els Dresden Dolls o Stockhausen. Concert desendollat, amb els músics situats entre el públic i repartits en tres punts de la sala tot formant un triangle. La invocació del Cthulhu a cop de cacofonies i veus guturals va ser per cagar-se de por en el millor sentit.

dissabte, 25 de juny de 2022

Fagedes, pantans i carreteres


Una carretera estreta perdent-se en la immensitat d'una fageda. Drive-By Truckers sonant de fons. I gairebé ho tindries. I un cop dins la fageda, el misteri de The Cure i el seu "The Forest" ressonant dins del teu cap. I de sobte arribes al pantà, i et ve a la memòria la veu de PJ Harvey cantant "Down by the Water". La música i la natura. La natura i la música. Santa Fe del Montseny, juny de 2022.

Sí al dret a l'avortament, No a les armes

El Tribunal Suprem de l'encara primera potència mundial tomba, en un sol dia, el dret a l'avortament i la llei de l'estat de Nova York que restringia la tinença d'armes a l'espai públic. A partir d'ara, dependrà de la legislació de cada estat que una dona pugui decidir lliurement sobre el seu propi cos, i alhora qualsevol gamarús podrà anar armat on vulgui i quan vulgui. En nom de la vida, en nom de la seguretat i, faltaria més, en nom de Déu.

És la primera gran victòria d'aquella alt-right que no deixa de ser l'extrema dreta de tota la vida –amb un efectiu rentat de cara, això sí-. La que durant anys (dècades) ha estat empenyent poc a poc però segura mentre la resta ens rèiem del pentinat de Donald Trump. El que acaba de passar als Estats Units és molt greu, i obre la porta a tot el que encara ha de venir –també a la vella Europa, on Le Pen i companyia ja es deuen estar fregant les mans-.

En una de les protestes contra l'anul·lació del dret a l'avortament, una dona portava una pancarta on es podia llegir "We Should All Be Scared" ("Tots hauríem de tenir por"). I crec que aquesta frase explica molt bé l'estat de l'estat de les coses –novament, als Estats Units però també per extensió a la resta del món occidental-. Diverses veus –entre elles la de Kamala Harris- ja han expressat el seu temor que el proper dret en el punt de mira dels jutges conservadors pugui ser el del matrimoni homosexual. Vénen temps molt foscos.


"No you can't make me sacrifice my freedom of choice
No you can't make us sacrifice our freedom of choice"
Ani DiFranco, "Lost Woman Song" (1990)

divendres, 24 de juny de 2022

Patrick Adams (1950-2022)

PATRICK ADAMS

(1950-2022)

Ha mort Patrick Adams, veterà productor, tècnic de so i compositor de contrastadíssima trajectòria en àmbits com els del soul, el funk, el rhythm & blues o el hip hop. Originari de Harlem, va començar la seva carrera durant la dècada dels 60 com a membre del grup de soul The Sparks abans de dedicar-se a compondre i a produir. Va arribar a treballar amb gegants com Eddie Kendricks, Candi Staton, Gladys Knight, Herbie Mann, Sister Sledge, Rick James, Salt-N-Pepa o Eric B. & Rakim, entre molts d'altres.

Massimo Morante (1952-2022)

MASSIMO MORANTE

(1952-2022)

La música d'una banda com Goblin és ideal per escoltar durant una nit com la d'ahir. La revetlla de Sant Joan, nit de bruixes. Els italians van ser una de les formacions més brillants del rock progressiu conteninental durant la dècada dels 70 –també posteriorment-, destacant a la seva obra les bandes sonores per a pel·lícules que esdevindrien clàssics del cinema de terror. Reconeguts sobretot per la seva vinculació amb Dario Argento –van signar les bandes sonores de cintes com "Profondo Rosso" (1975) o "Suspiria" (1977)-, de la seva mà també van arribar a treballar amb tot un George A. Romero –escoltin-los a "Dawn of the Dead" (1978)-. Ahir ens deixava a l'edat de 69 anys el seu guitarrista i membre fundador, Massimo Morante. Sí, hores abans de la revetlla de Sant Joan. La nit de bruixes que tan bé pot arribar a ambientar la seva música.

dijous, 23 de juny de 2022

Joana Dark

Reivindicació feminista i misteri ancestral.
La manera de mantenir viva la tradició és justament injectant-li vida, no pas tancant-la en una vitrina de museu i fent-la intocable. Ho sap prou bé Joana Dark, pseudònim de la barcelonina Ariadna Rulló –filla de Ton Rulló (Coses)-, qui ha publicat un ep de debut –"La Lireta" (2022, Au! Records)- que la situa en coordenades properes a les de Tarta Relena o Maria Arnal i Marcel Bagés.

Cançons tradicionals catalanes, recollides al seu dia pel folklorista Joan Amades, amb les figures femenines com a fil conductor, reinterpretades en clau electrònica i des d'una estètica tan tel·lúrica com etèria. Producció d'Arnau Vallvé (Manel), reivindicació feminista i misteri ancestral, i la millor companyia per a una nit de bruixes com la d'avui. Bona revetlla de Sant Joan a tothom.

Descobreixin-la a Youtube.

Jim Schwall (1942-2022)

JIM SCHWALL

(1942-2022)

No solen sortir destacats als llibres d'història, però els seus discos segueixen parlant per ells mateixos –i valent un imperi-. Més enllà del color de la pell –els seus components eren blancs-, la Siegel-Schwall Band va ser una genuïna formació de blues de Chicago. Contemporània de Paul Butterfield tot i que no tan reconeguda, també va ser part essencial d'aquell esglaó que enllaça els pioners de la Windy City amb la generació del blues rock i tots els seus derivats. Ha mort el guitarrista i vocalista Jim Schwall, fundador del combo juntament amb el pianista, harmonicista i també cantant Corky Siegel. Després de dissoldre's la banda el 1974 va seguir fent música pel seu compte. Tenia 79 anys.

dimecres, 22 de juny de 2022

The Mysterines

Una bona dosi d'actitud i un grapat de cançons memorables.
Una banda jove que sap sonar clàssica sense deixar de ser ella mateixa, però sobretot sap sonar fresca sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all. Es diuen The Mysterines, són de Liverpool i les seves cançons evoquen el bo i millor del rock alternatiu transatlàntic dels 90 –també de la primera dècada del segle XXI-. Guitarres d'alta tensió, ritmes urgents, una bona dosi d'actitud i la poderosa veu de Lia Metcalfe en primer pla. Pensin en Hole, Veruca Salt, Concrete Blonde, Elastica i la PJ Harvey més elèctrica, i tot seguit sumin-los a ells a la llista.

Van debutar el 2016 amb un ep homònim al qual va seguir al cap de tres anys un altre disc curt, el notable "Take Control". Aquest 2022 han publicat per fi el seu primer àlbum, un "Reeling" que acaba d'afinar la punteria amb títols tan rodons com "Hung Up", "Dangerous", "On the Run" o aquest clàssic immediat que és "Life's a Bitch (But I Like It So Much)". Acaben de fer la seva primera gira nord-americana, ho van petar dies enrere al programa de Jools Holland i compten amb admiradors com Paul Weller. El seu secret, insistim, l'actitud i les cançons. I les ganes de menjar-se el món. El futur hauria de ser seu.


Més informació:

The Mysterines  /  Pàgina web

Brett Tuggle (1952-2022)

BRETT TUGGLE
(1952-2022)

Ha mort Brett Tuggle, teclista –també tocava altres instruments- de gira i de sessió que va treballar amb gegants com David Lee Roth o Fleetwood Mac. Amb el primer hi va tocar durant la dècada dels 80, arribant a gravar àlbums com el clàssic "Skyscraper" (1988) –és coautor juntament amb Roth de la peça "Just Like Paradise", la del videoclip on el vocalista surt escalant-. Amb els Mac hi va girar entre 1997 i 2018. També va tocar amb Whitesnake i Chris Isaak, entre d'altres.

dimarts, 21 de juny de 2022

Bob Dylan felicita a Brian Wilson

Dylan, en una captura del vídeo d'homenatge a Brian Wilson.
Sempre m'han fet molta mandra aquesta mena d'homenatges, però ahir no vaig poder evitar la temptació de visionar sencer el vídeo on destacats noms del món de la cultura felicitaven a Brian Wilson pel seu 80è aniversari. Parlem de figures com Elton John, Smokey Robinson, Barry Gibb, Chuck D, Graham NashDavid Crosby, Carole King, John Cusack, John Fogerty, Don WasJeff Bridges o Al Jardine, entre d'altres –curiosament no hi havia cap dels actuals Beach Boys-. Però va ser la presència del sempre enigmàtic Bob Dylan el factor que em va motivar no tan sols a visionar el vídeo, sinó també a veure'l fins al final.

I va valer la pena, ja ho crec que sí. I em va semblar refotudament emocionant. Perquè, què volen que els digui, simplement no té preu poder escoltar com l'autor de "Like a Rolling Stone" li canta el "Happy Birthday" a l'autor de "God Only Knows" –Dylan, que a l'escenari sol transmetre una imatge d'esquerp-. I com s'equivoca al final –ell, que justament ha fet de la imperfecció un dels pilars del seu art-. I com somriu a càmera després d'un error que podria haver editat però ha preferit mantenir. Quan un artista és gran, ho és fins i tot cantant el "Happy Birthday" –i no descobrirem ara que Dylan és un dels artistes capitals dels darrers 100 anys-. Poden veure el vídeo en aquest enllaç.

Dia de la Música: "I Can Hear Music"

The Ronettes.
El calendari marca el 21 de juny. El Dia Internacional de la Música. I l'inici de l'estiu. Una jornada que convida a gaudir, però també a homenatjar els nostres referents. Em ve molt de gust avui punxar "I Can Hear Music", paradigmàtica cançó d'amor de l'era pop però alhora un cant d'amor a la mateixa música, el clàssic compost per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector, que les Ronettes van gravar originalment el 1966 i que els Beach Boys van versionar al cap de tres anys. Una cançó que fa companyia cada dia de l'any, però que entra millor que mai un dia com avui. Bon Dia de la Música a tothom. I que passin vostès un bon estiu.

dilluns, 20 de juny de 2022

El desè Som del Montseny, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem assistit a la desena edició de Som del Montseny. Intensa vetllada melòmana amb el Parc Natural del Montseny com a marc de fons i les actuacions de Fetus, The Llamps, Joan Colomo, Tilde, KLS, Somebody, Copdemar i Runä. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental. Crònica d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

Temps de festivals, a El 9 Nou


No tots els festivals segueixen el mateix patró. A Granollers, entitats socials i culturals ultimen aquests dies els preparatius del Musik N Viu, amb Skarra Mucci, The Tyets i DJ Monkey com a caps de cartell. Sant Celoni estrenarà el mes vinent el seu propi festival de música d'arrel, un Montseny Roots Festival on entre d'altres es retrà homenatge a Grateful Dead. I el FestiBalmes de Palautordera amplia enguany la seva aposta per consolidar el Baix Montseny al mapa català de la World Music. Avui a El 9 Nou parlem dels festivals de música que es faran aquest estiu al Vallès Oriental. Article d'un servidor amb fotografies de Julián Vázquez, Griselda Escrigas i Aitana Such.

80 anys amb Brian Wilson

Brian Wilson, al piano.
Un apunt curiós. Brian Wilson va néixer el 20 de juny de 1942, tan sols dos dies després que Paul McCartney. No parlem només de dos dels grans genis de la música del segle XX, sinó també de dos referents que després d'haver alterat per sempre més la història del món –literalment- amb les seves respectives obres, segueixen encara avui en actiu i essent totalment rellevants. Parlem també de dos músics que van desenvolupar papers similars als seus respectius grups, els Beach Boys i els Beatles. Tant Wilson com McCartney van fer de baixistes malgrat ser multiinstrumentistes de ple dret, van ser prolífics compositors de clàssics immortals i es van influir constantment l'un a l'altre durant una dècada, la dels 60, que pràcticament es van inventar ells mateixos si parlem en termes melòmans. I havien nascut amb dos dies de diferència.

Una altra curiositat. El fet d'haver nascut un 20 de juny implica que Wilson celebra el seu aniversari –avui en fa 80- el dia abans de l'inici oficial de l'estiu. Dit d'una altra manera, l'estiu comença l'endemà de commemorar-se el naixement de qui, en paraules del mateix Little Steven, "es va inventar l'estiu". Perquè no ens enganyem, l'estiu tal com molts de nosaltres l'entenem i ens agrada viure'l té a veure amb tot allò que van representar els Beach Boys abans d'esdevenir la paròdia d'ells mateixos que un dia de la setmana vinent actuarà –sense Wilson- en un reconegut festival barceloní. "Surfin' Safari", "Surfin' USA", "Surfer Girl", "All Summer Long", "Good Vibrations" i fins i tot les menys evidents. La música dels Beach Boys i l'obra de Wilson són la banda sonora per excel·lència de la temporada que comença a partir de demà.

Brian Wilson celebra avui 80 primaveres que de fet són 80 estius. Qualsevol dels seus discos és bo per commemorar-ho, però em sembla just reivindicar el més recent. Un "At My Piano" (2021) de títol tan explícit com el seu contingut. El de Hawthorne, tot sol al piano, interpretant en clau instrumental algunes de les peces més celebrades tant dels Beach Boys com de la seva discografia en solitari. Una nova forma d'aproximar-se a clàssics com "God Only Knows", "Don't Worry Baby", "The Warmth of the Sun", "You Still Believe in Me" o "Love and Mercy", que pràcticament adopten la categoria d'estàndards amb aquest tractament. No, Wilson no canta en tot el disc. Però toca el piano com els àngels tot recreant cada peça com si l'hagués compost abans d'ahir. A veure qui és capaç de no emocionar-se mentre el geni enfila amb tota la tendresa del món les primeres notes d'"In My Room".

diumenge, 19 de juny de 2022

Steve Earle – "Jerry Jeff" (2022)


Dies enrere se'm va posar la pell de gallina tot escoltant la versió que Steve Earle es marca del "Mr. Bojangles" de Jerry Jeff Walker al seu darrer àlbum, "Jerry Jeff" (2022) –un homenatge a Walker en la línia dels que l'autor de "Copperhead Road" (1988) ja havia fet anteriorment a Townes Van Zandt i Guy Clark-. En uns temps marcats per la immediatesa més banal i pel dogma de 'la novetat per la novetat', Earle posa sobre la taula tot allò que encara ens poden dir i explicar unes cançons compostes mig segle enrere. Al final del dia, la música són aquestes coses.

No és "Mr. Bojangles" l'únic argument de pes a favor de la revisió del cançoner de Walker de la mà d'un dels seus alumnes més avantatjats. El honky tonk amb accent de Bakersfield de "Gettin' By", l'emocionant lectura de "Little Bird" o el country rock arrossegat de "Hill Country Rain" refermen el caràcter essencial del disc i les bones maneres d'Earle a l'hora de reivindicar el repertori dels seus mestres. Amb el suport dels seus Dukes i sense necessitat de reinventar una sola coma, el texà interpreta des del màxim respecte i amb tota la passió del món un cançoner encara vigent. Sí, la música també és això.

Desena edició de Som del Montseny

SOM DEL MONTSENY

Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera
18 de juny de 2022

Desena edició de Som del Montseny, un d'aquells festivals on la música encara pesa més que no pas 'tota la resta', ahir al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera. La mostra tornava al seu emplaçament habitual i recuperava el seu format de sempre després de dos anys de pandèmia. I ho feia amb un cartell de luxe que tornava a alternar noms de pes del panorama musical independent d'arreu del país, amb referents i figures a l'alça de l'escena del Baix Montseny.

Entre els plats més forts del menú, l'actuació d'uns Fetus que presentaven "Sota, cavall i rei" (2021). Sentit homenatge a Jaume Arnella a ritme de rock'n'roll, i la possibilitat d'escoltar "Romanço d'en Quico Sabaté" a pocs quilòmetres del lloc on va morir assassinat l'últim guerriller maqui. Repàs al cançoner d'Arnella amb títols com "És ara, amics, és ara" o "Les rondes del vi". També dards de precisió d'autoria pròpia com "Crònica accidental a l'exili", "El somni barceloní". I "Goigs de Sant Martí", aquest single tot just estrenat –avançament d'un nou àlbum previst per la tardor- que es perfila com un himne revolucionari en potència.

També destacava al cartell la presència de The Llamps. En un principi, els de Perpinyà tenien previst actuar al Som del Montseny ara fa dos anys en una edició frustrada per la pandèmia. Però l'espera ha valgut la pena. Nadège Figuerola i companyia venien amb un primer àlbum de títol homònim publicat l'any passat, on segueixen escurçant distàncies entre la generació de Syd Barrett i la de Jason Pierce. Rock psicodèlic amb puntuals ressons spaghetti western. I un repertori on els encerts es compten a grapats: "Celle que tu crois", "Mon ombre", Dans ma nuit" o una adaptació al català d'"As Tears Go By" dels Stones.

Un dels moments més bèsties del festival –un dels concerts més bèsties que mai ha arribat a presenciar un servidor, de fet- va ser la descàrrega dels valencians KLS a l'interior de la nau principal de Can Balmes. Soroll en estat pur. Agressió sonora en tots els sentits. Capes i més capes de distorsió, ritmes literalment aclaparadors i un cantant portant les seves cordes vocals al límit. Si el noise i el metal extrem es fusionessin amb el free jazz, sonarien així.

També va deixar empremta la cerimònia d'uns Tilde que van eixamplar els horitzons del (post-)rock i el flamenc amb un passi gairebé metafísic. Els barcelonins venien a presentar el notable "Algae" (2020), del qual van caure pistes com "Cola verde" o "Voz de una gitana". Ritmes hipnòtics, estructures progressives i tot el drama i la poesia de Mati Pando amb el seu tros de veu i la seva impactant presència escènica. A destacar també la descàrrega post-hardcore de Copdemar, combo gironí format per veterans de bandes com Illinoise, que venia a defensar el seu flamant primer àlbum, "Diferents maneres de somicar amb certa dignitat" (2022). Tenen cançons, tenen actitud i van rematar l'actuació amb una torrencial orgia de soroll.

La representació autòctona la va encapçalar Joan Colomo. El de Sant Celoni, pilar de l'escena del Baix Montseny, va tancar el festival tot presentant en solitari "Disc trist" (2021) i posant la pista de potes enlaire amb la seva bateria de clàssics del pop català més desacomplexat. Prèviament, Somebody havia presentat amb format banda el seu darrer ep, "Wingless" (2021), aprofitant el fet de jugar a casa i segellant una actuació rodona com ella mateixa. I Runä havien estat els encarregats d'obrir la jornada amb el seu punk rock a tota castanya. Tot i que s'havia anunciat també l'actuació dels madrilenys Carrera, van ser baixa d'última hora per un positiu de covid.

Copdemar.

Fetus.

KLS.

The Llamps.

Somebody.

Tilde.

dissabte, 18 de juny de 2022

80 anys amb Paul McCartney

McCartney, en una imatge de 1989 - Foto Getty Images.
Hi ha cançons que un acaba associant per sempre més amb un lloc i un moment. L'estiu de 1989 jo tenia vuit anys i era de vacances al nord de França amb la meva família. Per la ràdio del cotxe solia sonar amb insistència "My Brave Face", la peça que obria l'aleshores flamant "Flowers in the Dirt". El vuitè àlbum en solitari de Paul McCartney, publicat el juny d'aquell mateix 1989, també el retorn de l'exBeatle a les seves millors formes després d'uns anys de certa deriva –hi devia ajudar el fet de comptar amb un aliat de pes com Elvis Costello, coautor de peces com la que ens ocupa-.

"My Brave Face" sonava a totes hores per les ràdios franceses, i jo m'hi vaig arribar a obsessionar fins al punt d'aprendre'm el nom de qui la cantava. Sabia qui havien estat els Beatles, però va ser a partir d'aquell moment com vaig adquirir consciència que un d'ells es deia Paul McCartney i que seguia fent música que a mi em podia agradar. De tornada a casa, el meu pare em va posar –en vinil- aquella joia que és "McCartney II" (1980), i immediatament em vaig deixar hipnotitzar per pistes com "Coming Up" o el pop sintètic d'un "Temporary Secretary" tan avançat al seu temps que encara a aquelles alçades era lluny de revalorar-se.

Des d'aleshores McCartney ha format part de la meva vida. El primer concert gran al qual vaig arribar a assistir va ser d'ell al Palau Sant Jordi, el 27 d'octubre de 1993. Una data que sempre més he tingut gravada perquè l'experiència em va canviar la vida –si ara mateix estic escrivint en aquest blog, és perquè un dia vaig veure Macca en directe, paraula-. I bé, tot això venia perquè l'autor de "Yesterday" i "Helter Skelter fa avui 80 primaveres, i les celebra a menys de dos anys d'haver lliurat lencara notable "McCartney III" (2020). Tant de bo en siguin molts més. Que si un servidor és de Lennon o de McCartney? Crec que no cal respondre aquesta pregunta, oi que no?

50 anys d'"As Recorded at Madison Square Garden"


Si parlem d'àlbums en directe d'Elvis Presley, les referències són tan abundants com dignes de totes les atencions. I tot i que "Aloha from Hawaii Via Satellite" (1973) sol ser un dels més anomenats, personalment em quedo amb "As Recorded at Madison Square Garden", gravat i publicat un any abans. Un plàstic que documenta el retorn triomfal del Rei a Nova York després d'una llarga absència, que el presenta pletòric al capdavant d'una TCB Band en estat de gràcia, i amb un repertori que no es podia haver triat millor –cliquin a l'enllaç per llegir-ne més detalls-. El concert, un dels més icònics de la trajectòria del de Tupelo, va tenir lloc el 10 de juny de 1972. En qüestió de tan sols una setmana, el 18 de juny d'aquell mateix any –avui fa exactament mig segle-, el disc va arribar a les botigues.

divendres, 17 de juny de 2022

"Jo ja no torno al Primavera", un article necessari


Comparteixo aquest magnífic article que ha escrit Ignasi Trapero a Indie Lovers perquè sento que em representa. Perquè parla de Primavera Sound i del motiu pel qual molts hem deixat de sentir-nos com a casa en un macrofestival que poc o res té a veure avui amb allò que havia estat i hauria pogut ser. Però sobretot perquè, parlant de Primavera Sound i d'allò que ha esdevingut, ens explica també la mena de societat que hem construït entre tots, fent la vista grossa a tantes coses que passaven al nostre voltant mentre molts de nosaltres presumíem d'anar a escoltar els nostres grups preferits en un entorn que és pura distopia en termes socials i urbanístics. La Nova Normalitat? No se m'acut millor expressió d'aquest concepte que les recents imatges d'un Parc del Fòrum absolutament desbordat.

"Pero lo que importa son los 349 millones de euros de impacto económico en la ciudad, porque esto ya no de va de música ni de cultura. Esto va de capitalismo en su máxima expresión. De ser el Mobile World Congress de la música. Esto ya no va de traer a Sonic Youth, Moldy Peaches o a los nuevos Franz Ferdinand. Que sí, que los traerán igual, pero sobre todo que no se escapen Dua Lipa, Rosalía, J Balvin o cualquier artista que permita vender miles de abonos por su sola presencia, aunque no tengan nada que ver con el espíritu original del festival que empezó a pervertirse en 2019, ya con el fondo americano The Yucaipa Companies habiendo comprado el 29% de las acciones. (...) Pero esto va de convertirse en el Coachella catalán (o catalano-madrileño a partir de 2023). Dudo de que ninguno de los asistentes a aquellas primeras ediciones se hubiera imaginado ni hubiera querido que aquél festival inquieto, diferente, valiente, exigente… acabara convirtiéndose en esta mala copia desvirtuada y desmesurada que es hoy".

"Primavera Sound, con todas sus múltiples virtudes, está sufriendo desde hace un tiempo los mismos males y la misma degradación que Barcelona, la ciudad que le vio nacer: masificación, gentrificación y total atención y dependencia del turismo, aunque eso suponga inconvenientes o perjuicios a la gente que vive aquí el resto del año (sean los vecinos, o seamos en este caso l@s que ya asistíamos al festival sin importarnos su tamaño o prestigio internacional y que ahora nos sentimos arrinconados, como si quisieran expulsarnos definitivamente). Aunque eso comporte precarización laboral o incivismo, o choque con la tan cacareada sostenibilidad del festival y con la necesidad de tomar medidas urgentes contra esa emergencia climática con la que tanto nos llenamos la boca sin mover ni un dedo. ¿Cuántos aviones hacen falta para traer y devolver a sus puntos de origen a 325.000 personas de 149 nacionalidades…? ¿De verdad éste es el modelo de festival al que aspirábamos? ¿De verdad ésta es la ciudad en la que queremos vivir? ¿Continuamos cayendo en los mismos errores pre-pandémicos? ¿Dónde está toda aquella palabrería de que de toda esta pesadilla de los 2 últimos años saldríamos mejores y cambiaríamos cosas que estábamos haciendo mal…?".

Poden llegir l'article sencer aquí.

Mojo: Glam Nuggets


L'edició de juliol de Mojo també es suma a la commemoració del 50è aniversari de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Ho fa amb David Bowie a la portada i dedicant 15 pàgines a explicar tot allò que encara pugui quedar per explicar de la seva obra mestra. També amb un suculent recopilatori de perles glam, oportunament titulat "Glam Nuggets", on no figura el Duc Blanc però sí Mick Ronson i Dana Gillespie. Rareses d'Sparks, Suzi Quatro o els New York Dolls. Noms de culte a reivindicar com els de Hammersmith Gorillas o Hollywood Brats. I delícies subterrànies a (re)descobrir com Gumbo, Shakane, Rock Rebellion o The Damned (no els de Dave Vanian i companyia).

dijous, 16 de juny de 2022

Mig segle de "Roxy Music"


El post-punk, gairebé cinc anys abans de l'esclat del punk. El mateix dia que David Bowie posava els fonaments del pop i el rock de les dècades posteriors amb la publicació de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), arribava a la galàxia glam una nova revelació que ben aviat –i com el mateix Bowie- faria petita tota etiqueta possible i esdevindria per mèrits propis un altre nom essencial de la música del segle XX –i més enllà-. Sí, també es commemoren avui 50 anys de l'edició de l'àlbum de debut homònim dels igualment britànics Roxy Music.

Elegància, sensualitat i sofisticació. Un repertori que es feia seu el present per avançar-se al futur –aquí hi tenim "Re-Make/Re-Model", frenètic exercici (post-)punk que anticipava discursos com el de Talking Heads, o els aires (post-)progressius de "Ladytron"; a l'edició nord-americana de l'àlbum es va incloure la celebrada i velvetiana "Virginia Plain", que al Regne Unit va sortir com a single el mes d'agost d'aquell mateix 1972-. Producció de Peter Sinfield (King Crimson) i una formació literalment irrepetible: Bryan Ferry (veu, teclats), Brian Eno (sintetitzadors), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i Graham Simpson (baix).

50 anys de Ziggy Stardust


Més que l'obra definitiva de l'era glam, un dels discos capitals de la història del rock i un dels pilars de la cultura pop de tots els temps. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), el cinquè àlbum d'estudi de David Bowie i el treball que va situar-lo a l'avantguarda de la revolució glam, a la graella de sortida del punk i tots els seus derivats, i a la mateixa alçada de tots aquells referents a qui portava gairebé una dècada provant d'emular. Si la carrera de Bowie havia estat fins aleshores una successió d'inicis en fals, Ziggy Stardust venia a confirmar la promesa d'un "Hunky Dory" (1971) publicat tan sols mig any abans, on el de Brixton havia trobat per fi la seva pròpia veu. S'havia acabat seguir tendències, a partir d'aquell moment seria ell qui les dictés.

El cert és que les cançons de Ziggy Stardust s'havien escrit pràcticament al mateix temps que les de "Hunky Dory", però Bowie va fer bé deixant-les reposar uns mesos. D'aquesta manera, el que en un principi havia de ser una col·lecció de píndoles de rock'n'roll de naturalesa subterrània i vocació massiva, va acabar seqüenciant-se com una obra conceptual que explicava una història amb principi i final –algunes lletres es van reescriure a l'últim moment-. La d'un alienígena androgin i bisexual –Ziggy, un personatge inspirat en figures com les de Vince Taylor, Iggy Pop o The Legendary Stardust Cowboy- que arribava a un planeta a punt de col·lapsar –la Terra, evidentment- per salvar-lo a ritme, sí, de rock'n'roll. A partir d'aquí, Bowie explorava conceptes com la fama –i el culte que hi ha al seu voltant-, l'excés o les sexualitats no normatives. Si tot plegat els sembla més actual que mai a aquestes alçades, pensin que el disc es va publicar mentre a Espanya encara es condemnaven els opositors al règim a mort per garrot vil.

Produït per Ken Scott –aleshores ja un aliat clau de Bowie, al costat del qual s'havia consolidat com un dels grans productors de la seva generació-, i amb els recentment rebatejats Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- refermant-se com una de les bandes d'acompanyament més sòlides de tots els temps, Ziggy Stardust és l'àlbum de peces com "Five Years", "Soul Love", "Moonage Daydream", "Lady Stardust", "Hang on to Yourself" o aquell gran final amb la deliciosa decadència de "Rock'n'Roll Suicide". Pistes que no tan sols funcionaven per elles mateixes al marge del conjunt, sinó que encara avui es troben entre el més notable del catàleg de Bowie –que ja és dir-.

Títols a destacar? Tots i cada un, però posats a triar-ne tres podríem començar per la mateixa "Ziggy Stardust" i la forma com pràcticament encapsula tot el rock dels 70 en un univers de fantasia –de quan la música pop convidava a cultivar la imaginació, i el rock era l'últim refugi contra tots els mals-. També el rock'n'roll corrosiu de "Suffragette City" –amb referència lírica a "A Clockwork Orange" (1971) d'Stanley Kubrick, estrenada mesos abans-. I per descomptat "Starman", una de les joies més brillants del repertori de Bowie, publicada prèviament com a single i immortalitzada poques setmanes després en una apoteòsica actuació al Top of the Pops. L'anunci de l'arribada del protagonista, amb una melodia, un ritme i uns arranjaments que eren folk, pop, psicodèlia i rock, i alhora anaven més enllà de tot això.

I després hi havia la caràtula, icònica com poques. Bowie, caracteritzat com a Ziggy Stardust, fotografiat al portal d'una pelleteria de Heddon Street. La instantània es va captar al cor de Londres –a escassos metres de Piccadilly Circus-, però la imatge evocava més aviat un carreró perdut en algun indret remot de l'extraradi de la capital britànica. El rock'n'roll entès com a sinònim de perill. I el futur Duc Blanc a punt de conquerir el món d'una vegada per totes, començant per la ciutat que l'havia vist néixer, créixer i formar-se. Si T.Rex havien definit el glam durant els dos anys anteriors, Bowie en va esdevenir per mèrits propis el màxim exponent i ambaixador a escala global. Fins al punt que l'etiqueta se li va fer petita en qüestió d'anys, a mida que el seu geni i el seu talent anessin desafiant tota mena de límits i convencions. Avui fa 50 anys va començar una nova era –i ningú ha dit que s'hagi acabat-.

dimecres, 15 de juny de 2022

Sabana, Bucòlic i Solé, a Vallesos


Ja és al quiosc l'edició d'estiu-tardor de Vallesos. He tingut el gust de contribuir-hi amb un article sobre Sabana, Bucòlic i la nova generació del pop vallesà. També amb un repàs a la prolífica trajectòria musical de Ramon Solé.

Roman Bunka (1951-2022)

ROMAN BUNKA

(1951-2022)

Ha mort el multiinstrumentista alemany Roman Bunka –va començar la seva carrera com a guitarrista, tot i que l'instrument amb el qual se'l sol associar més sovint és el llaüt-. Veterà de registres que van del krautrock a la World Music passant pel folk o el jazz, serà recordat sobretot pel seu pas durant la dècada dels 70 per les files d'Embryo, amb els quals va enregistrar àlbums com "Steig Aus" (1973), "We Keep On" (1974) o "Apo-Calypso" (1977). També va treballar amb Mohamed Mounir i va alternar la seva pròpia trajectòria solista amb multitud de projectes, com ara Dissidenten.

dimarts, 14 de juny de 2022

Desena edició de Som del Montseny


El festival Som del Montseny celebra la seva desena edició amb un cartell molt llaminer. Joan Colomo, Fetus, The Llamps, Carrera, Tilde, KLS, Copdemar i Runä. Serà aquest dissabte, 18 de juny, al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera, amb preus populars, i sense cues, aglomeracions ni guiris de color gamba. Aneu-hi, que us ho passareu bé!


Més informació:

Som del Montseny  /  Twitter

Cat Power - "Covers" (2022)


Una vegada, un periodista va preguntar a Cat Power per què havia utilitzat uns acords diferents per gravar la seva versió del clàssic dels Rolling Stones "(I Can't Get No) Satisfaction" –inclosa a "The Covers Record" (2000), el seu primer àlbum de versions-. Ella va respondre que al moment d'enregistrar-la només sabia tocar els acords de "Rising Sun Blues", la peça tradicional popularitzada pels Animals sota el títol de "The House of the Rising Sun", i que simplement havia fet la seva lectura de l'himne stonià amb els recursos de què disposava. El resultat vindria a definir què significa fer una versió, en el millor sentit.

Dues dècades llargues més tard, l'alter ego de Chan Marshall disposa de força més recursos tant a l'estudi com a l'escenari. Tot i això, encara segueix essent capaç de sorprendre el personal tot donant la volta a peces a priori intocables. Ho acaba de fer, per exemple, amb "Against the Wind", el clàssic de Bob Seger, reconvertit per la d'Atlanta en una fantasmagòrica balada. També amb una claustrofòbica presa d'"It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", aquella answer song amb què Kitty Wells havia posat sobre la taula les qüestions de gènere a ritme de genuí honky tonk el 1952.

Totes dues peces figuren a "Covers" (2022), el seu tercer disc de versions –el segon va ser "Jukebox" (2008)-. Un plàstic on Marshall també es fa seves perles originalment cantades per Iggy Pop, Billie Holiday, Frank Ocean o Lana Del Rey. Tot i sonar reconeixible respecte de l'original, també cal destacar "A Pair of Brown Eyes", el clàssic dels Pogues, cantat des d'una nova perspectiva i lliurat més fràgil i desolador que mai. Novament, fer versions significa exactament això.

dilluns, 13 de juny de 2022

Reflexions sobre el fet de viatjar, a El 9 Nou


Reflexions sobre el fet de viatjar. El cicle Opera Aperta del Museu de Granollers ha programat aquest cap de setmana una sèrie de diàlegs i intervencions artístiques al voltant del concepte de viatge, amb tot allò que aquest implica. Hi han participat David Trueba, Albert Sánchez Piñol, Patricia Almarcegui, Tania Adam i Lluís Calvo, entre d'altres. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental. Article de Teresa Terradas, Aina Barquero i un servidor. Fotografies de Julián Vázquez i Toni Torrillas.