dijous, 28 de febrer de 2019

Laura Gouria

Cançons orgàniques que expliquen històries - Foto Susanna Ginesta.
Ja vaig avançar a principis d'any que la microescena del Baix Montseny ens oferiria diverses i agradables sorpreses aquests primers mesos de 2019. Si durant les últimes setmanes ens hem referit als debuts de gent com Somebody o Pol Purgimon, avui toca parlar d'una nova revelació amb totes les lletres com és Laura Gouria. Qui l'hagi descobert al capdavant del combo rocker La Bestia, ja sabrà que ens trobem davant d'una veu poderosa, tot terreny i amb personalitat pròpia. Un dels seus trets distintius, i un dels principals arguments a favor de "The Rising" (2018), el primer disc que signa amb el seu nom. Set peces en anglès, català i castellà que beuen de la tradició nord-americana i que haurien de cridar l'atenció dels seguidors de Lucinda Williams, Jayhawks o Neil Young, per citar tres dels referents sonors que evidencien talls com "When the World Gets Crazy" o aquest tros de single en potència que és "Misery Town". Cançons orgàniques que expliquen històries, que donen veu a aquells que sovint són silenciats i conviden a reflexionar sobre l'estat de les coses en aquest món que habitem. Poden escoltar-les a Spotify.

Andy Anderson (1951-2019)

ANDY ANDERSON
(1951-2019)

La trajectòria d'Andy Anderson és pràcticament inabastable, però molts encara el recorden com a bateria de The Cure, banda a la qual va militar entre els anys 1983 i 1984, arribant a participar a la gravació de l'àlbum "The Top" (1984) i en singles com "The Love Cats" (1983). També va tocar amb gent com Steve Hillage, The Gun Club (i amb Jeffrey Lee Pierce en solitari), Iggy Pop, Peter Gabriel, Edwyn Collins, Glenn Matlock, Mike Oldfield, Isaac Hayes o els Sphynx de Nik Turner (Hawkwind). Ens deixava a l'edat de 68 anys víctima d'un càncer.

dimecres, 27 de febrer de 2019

Les Cruet - "Cérvols, astres" (2019)


Encara més enrabiada i estripada que de costum, si és que això és possible, sona la veu de Laura Crehuet a les dotze pistes que conformen "Cérvols, astres" (2019, Bankrobber), el nou disc de Les Cruet. Un repertori amb un concepte al darrere, el de la natura com a refugi i antídot contra una societat a la deriva. Onze títols propis i una versió de La Célula Durmiente, "Formigues i cigales", traduïda al català per tot un Martí Sales. I per descomptat composicions pròpies tan incendiàries com "Crits", "Animal", "2 de març" o el single "Cérvols". Diguin-li punk, diguin-li grunge, diguin-li rock decibèlic del Baix Montseny. Ràbia en positiu i molt ben canalitzada per una banda que malgrat tot segueix veient la llum al final de qualsevol túnel que se li posi al davant. Produeix Santi Garcia i s'incorpora a la bateria tot un Pau Albà (Les Sueques, The Unfinished Sympathy). Escoltin-lo a Spotify.

dimarts, 26 de febrer de 2019

Recomanació: Homenatge a Salvador Puig Antich


Dissabte vinent farà 45 anys que el règim franquista va executar Salvador Puig Antich. El restaurant llibreria Anònims de Granollers li retrà homenatge amb un acte on participaran alguns noms destacats dels àmbits social i cultural. Hi intervindran entre d'altres la veterana i sempre compromesa cantautora francesa Dominique Grange, el referent del còmic francès i reconegut activista per la pau Jacques Tardi, i el veterà militant de diverses organitzacions d'extrema esquerra -entre elles el Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), on també va militar Puig Antich- Jann-Marc Rouillan. Serà el mateix dissabte, 2 de març, a les 17,30h. Entrada lliure i un bon grapat d'històries que de ben segur obriran múltiples línies de reflexió.

Mark Hollis (1955-2019)

MARK HOLLIS
(1955-2019)

Ens ha deixat Mark Hollis, vocalista, compositor i probablement rostre més visible dels irrepetibles Talk Talk. Una banda que va irrompre a escena durant els dies de la New Wave i el primer pop sintètic, i que al llarg de la seva trajectòria va saber conjugar la vocació massiva dels seus singles fundacionals amb un afany cada cop més explorador. Dels primers destaquen títols com aquell "It's My Life" (1984) que va esdevenir la peça més recordada dels britànics, del segon en són bona mostra àlbums de naturalesa tan avançada com "Spirit of Eden" (1988), considerat per moltes veus autoritzades com un precursor del post-rock.

dilluns, 25 de febrer de 2019

Mode Plagal a El 9 Nou


Formats a Atenes ara fa gairebé 30 anys, Mode Plagal són àmpliament reconeguts com un dels grans exponents del jazz grec, i a la vegada com a referents en l'acostament de les músiques d'arrel mediterrània cap a sonoritats més contemporànies. La nit de divendres van actuar al Tarambana, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Quan anar a un concert és com anar a un aeroport

Sembla que la diva del pop nord-americana Ariana Grande s'està prenent seriosament la seguretat dels seus concerts i gires després de l'atac terrorista que va fer més d'una vintena de morts en una actuació seva a Manchester ara fa dos anys. Concretament, Grande ha demanat als seus seguidors que facin servir bosses transparents per facilitar-ne els controls als accessos dels recintes per on passarà la seva propera gira mundial. D'acord, el terrorisme és una amenaça real i la seguretat una responsabilitat de tots. Però, més enllà de qüestionar si mesures com aquesta realment contribueixen a fer un món més segur, el que constata la notícia és que el fet d'anar a un macroconcert cada dia s'assembla més al fet d'accedir a un aeroport.

diumenge, 24 de febrer de 2019

Björk, PJ Harvey i els Stones

Björk i PJ Harvey als Brit Awards de 1994.
Recuperava dies enrere l'actuació conjunta de Björk i PJ Harvey als Brit Awards de 1994. Aquella en què dues de les grans icones de la música alternativa de les passades dècades estripaven fins a la més pura essència el "Satisfaction" dels Rolling Stones, segellant una de les versions més definitives que s'han arribat a signar d'una de les peces més universals que mai ha arribat a donar el relat pop -comparable tan sols a la lectura que Cat Power n'oferiria anys després a "The Covers Record" (2000)-. Versionar un tema és això, ni més ni menys.

Atomic Leopards - "Exotic" (2018)


Havent acumulat una dècada i mitja als escenaris, Atomic Leopards ja poden presumir de ser més que una revelació del rockabilly a casa nostra per considerar-se una realitat ferma i amb totes les lletres. D'arguments a favor en tenen a grapats, però el que més pesa ara mateix és el seu darrer llançament discogràfic. Un "Exotic" (2018, Temps Record) on eixamplen el seu ventall sonor amb ressons tropicals ("Blue Bossa"), jazzístics ("Be Bop the Blues") i fronterers ("Gringo"), sense oblidar-se del gènere que sempre ha estat la seva raó de ser -talls com "Speedy" o "Black Motorbike" prometen esdevenir punts forts dels seus directes i posar moltes pistes de ball de potes enlaire-. Elements de singularitat als quals cal sumar l'aposta dels barcelonins per les lletres en català en un gènere de naturalesa essencialment anglòfona. La refermen amb l'embranzida nocturna de "Sé que li agradarà" i els repunts surfers de la psicòtica "Nit de por", una peça que hauria d'entusiasmar als seguidors d'Screaming Lord Sutch o, buscant un referent més proper, Mossén Bramit Morera i Els Morts. Poden escoltar-lo i adquirir-ne una còpia al web de Temps Record.

dissabte, 23 de febrer de 2019

20 anys de "No Exit"


Pot semblar absurd en un moment en què el negoci musical no té cap mena de reserva a l'hora de mirar enrere, però fa tan sols dues dècades resultava impensable que un bon dia poguéssim arribar a veure als escenaris tota una sèrie de bandes que havien deixat d'existir abans que molts de nosaltres adquiríssim un mínim ús de raó, i que en les nostres lògiques formaven part únicament dels llibres d'història. En aquest context van trencar Blondie 17 anys de silenci que ara poden semblar anecdòtics però en aquell moment equivalien a una eternitat. I ho van fer amb "No Exit" (1999), un disc de retorn que va veure la llum tal dia com avui de fa 20 anys i que sorprenentment mostrava els novaiorquesos més inspirats que durant els darrers temps de la seva primera etapa.

Produït per un vell conegut de la casa com era Craig Leon i encara amb quatre membres fundacionals a bord -Debbie Harry, Clem Burke, Chris Stein i Jimmy Destri-, "No Exit" sonava exactament tal i com havien de sonar Blondie a les portes del canvi de segle. Conscients de tot el bagatge acumulat, però encara amb vocació de destacar en un negoci que es va rendir als peus de "Maria", el primer single del disc i encara avui un dels títols més celebrats del repertori del grup. Un contagiós exercici de punk pop celestial -la intro de guitarra recorda per moments a l'"Another Girl, Another Planet" dels Only Ones- que va tornar a situar Harry i companyia a les més altes esferes del firmament musical.

No era l'únic argument d'un àlbum que d'alguna manera reciclava (en el millor sentit) diverses fites sonores assolides en el passat pels novaiorquesos, dels motius jamaicans de la inicial "Screaming Skin" al hip hop d'una peça titular que comptava amb la participació de Coolio, del viatge a les arrels que suposava la revisió de l'"Out on the Streets" de les Shangri-Las al sentit homenatge a Jeffrey Lee Pierce en un "Under the Gun" que comptava amb pistes vocals de l'aleshores ja desaparegut músic californià, i dels ressons New Wave de "Forgive and Forget" al rock'n'roll desacomplexat de "Nothing Is Real but the Girl". Paradoxalment, "No Exit" va suposar l'inici d'una segona etapa marcada per discos poc inspirats i concerts tan insulsos com el que van oferir a Barcelona en el marc del Summercase 2008, i que no tonraria a alçar el vol fins a l'encara recent "Pollinator" (2017), un plàstic que recupera per fi els millors Blondie.

Mode Plagal

MODE PLAGAL
Tarambana, Cardedeu
22 de febrer de 2019

El de la fotografia és Thodoris Rellos, saxofonista de Mode Plagal. Un quintet d'Atenes amb gairebé 30 anys de trajectòria que es considera un referent en el maridatge de jazz i essències mediterrànies. El seu repertori acosta la tradició grega a discursos que van del jazz fusió al rock psicodèlic passant per les incursions en llenguatges com el blues o l'afrobeat. La nit passada van actuar al Tarambana, i aquesta nit ho faran al Centre Artesà Tradicionàrius de la mà de Diobar. El concert d'ahir l'explicarem dilluns vinent a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

divendres, 22 de febrer de 2019

Sota la sorra, els còdols feixistes


"Jo crec que el feixisme mai havia marxat d'enlloc. Devia estar en estat larvari però encara hi era. M'estranya que el Maig del 68, quan es va descobrir que sota les llambordes hi havia la platja, no es rasqués una mica aquesta sorra, perquè hi haurien trobat els còdols feixistes". Una reflexió sobre els temps que ens ha tocat viure, la que planteja Pau Riba en una sucosa entrevista publicada per Enderrock aquest mes de febrer amb motiu del cinquantenari de "Dioptria" (1969/1970).

Peter Tork (1942-2019)

PETER TORK
(1942-2019)

Si els Monkees pretenien esdevenir en determinats termes la resposta nord-americana a la Beatlemania, moltes veus assenyalaven a Peter Tork com l'homòleg de Ringo Starr a la formació. Un tipus simpàtic i proper, el baixista i teclista ocasional que no va participar en els àlbums fundacionals del grup -no reincidirem ara en la gran controvèrsia dels Monkees- però sí en àlbums com "Headquarters" (1967), el primer treball on la banda realment va poder exercir com a tal. Ens deixava ahir a l'edat de 77 anys.

Chiara Giani & Ignasi Zamora Reunió


CHIARA GIANI & IGNASI ZAMORA REUNIÓ
29è Jazz Granollers Festival @ Anònims, Granollers
20 de febrer de 2019

Unió de músics d'ofici i amb ofici, la que es va materialitzar a l'Anònims en el marc del Jazz Granollers Festival. Ignasi Zamora (veu i guitarra) i Chiara Giani (guitarra i mandolina), acompanyats per una robusta base rítmica -Rai Ferrer (baix) i Andreu Moreno (bateria)- i augmentats amb els teclats penetrants i ocasionalment celestials d'un solvent Txema Riera. La idea era retre homenatge a tot un grapat de clàssics del blues que es van manifestar amb les seves formes més elèctriques i dinàmiques, si bé la mandolina de Giani va aportar apunts orgànics que van enriquir i fins i tot definir la tònica general del repertori. A destacar una ferotge lectura de l'"I'm Ready" de Willie Dixon, els aires mediterranis de què van dotar "Gee Baby Ain't I Good to You" (Nat King Cole) i la final "She Came In Through the Bathroom Window", un original dels Beatles que va sonar com si l'hagués compost Stevie Wonder en temps d'"Innervisions" (1973).


Aquesta entrada s'hauria d'haver publicat el passat dijous, 21 de febrer, però s'ha publicat amb un dia de retard. El motiu és l'adhesió, per part d'aquest blog, a la vaga general del 21-F.

dijous, 21 de febrer de 2019

#VagaGeneral21F


Aquest blog s'adhereix a la convocatòria de vaga general per al dia d'avui en defensa dels drets socials i civils, i en rebuig d'un judici que és una causa general contra unes idees i les persones que les defensen. L'autodeterminació no és delicte. #LlibertatPresosPolítics #21F #VagaGeneral21F

dimecres, 20 de febrer de 2019

The Crab Apples - "More Mistakes" (2019)


Quan un artista evoluciona, és natural que el seu repertori també ho faci. Un any després de publicar el seu segon disc, aquell celebradíssim "A Drastic Mistake" (2018, Hidden Track), The Crab Apples el complementen amb l'edició de l'ep "More Mistakes" (2019, Hidden Track). Quatre peces provinents de l'àlbum en qüestió, deconstruïdes i reinterpretades a partir dels seus mateixos fonaments, encara amb l'error com a marc conceptual i fil conductor. El més sorprenent de tot plegat és sens dubte la manera com el quartet vallesà aconsegueix transformar un sol tema, "The End and The Beginning", en dues pistes diferenciades que en certa manera són com la nit i el dia. "The Beginning" rebaixa la tensió elèctrica de la versió original per a adoptar formes més orgàniques i dibuixar paisatges més lluminosos. "The End", en canvi, explora les possibilitats de la postproducció i potencia elements com l'electrònica i els acabats onírics. "Wicked Memory", d'altra banda, prescindeix de tota la seva musculatura rockera per a manifestar-se fràgil i despullada com mai abans l'havíem escoltat, interpretada en directe i en format acústic. Tanca l'ep una remescla en clau trencapistes del single "Open Your Mind" per cortesia de Ley DJ.

dimarts, 19 de febrer de 2019

Ljubliana & The Seawolf - "Libra" (2019)

La banda sonora d'un món contradictori.
El tercer àlbum de LJUBLIANA & THE SEAWOLF es podria contemplar perfectament com la banda sonora d'un món absurd i carregat de contradiccions. El que Pol Batlle i companyia han retratat a les vuit pistes que conformen "Libra", el seu debut en llarg a l'escuderia Bankrobber. El presentaran aquest dimecres a la sala 2 d'Apolo.

Habitem un món hiperconnectat, però mai abans havíem estat tan desconnectats els uns dels altres. Vivim en plena Societat de la Informació, però irònicament estem més desinformats que mai ja sigui per l'inabastable excés d'informació o bé per la proliferació de les anomenades fake news. Ens vam pensar que la tecnologia ens faria lliures, però ens ha acabat fent esclaus d'unes dinàmiques i un ritme de vida sovint inassumibles per l'organisme humà. Són algunes de les alertes i contradiccions que els barcelonins Ljubliana & The Seawolf posen sobre la taula al seu tercer àlbum, "Libra" (2019, Bankrobber).

Un plàstic carregat de tonalitats obscures, atmosferes inquietants i estructures tan complexes com el món que ens envolta. Una vuitena de talls que beuen de múltiples fonts i tradicions però sonen inequívocament a ara i aquí. Un ventall sonor que va del rock alternatiu hereu dels 90 a les formes més nocturnes del jazz i fins i tot la música de cabaret, passant pel progressiu o la psicodèlia i sense trontollar ni perdre pel camí un sol gram de coherència. I una reivindicació dels formats físics que divideix els seus continguts en dues seccions clarament diferenciades, corresponents a les cares a i b d'un disc de vinil.

La primera part s'obre al ritme de "Tiempo", la primera composició en castellà d'un Pol Batlle que segueix emprant l'anglès com a llengua vehicular, i de seguida deixa pas a l'hipnotisme de "The Fire or My Gun!", el misteri estructural de "Parkin' Lot" i la comunió d'essències orgàniques i acabats digitals de "Via Magenta", una peça que d'alguna manera invoca els Radiohead del canvi de segle. A la cara b hi figuren els quatre talls de l'ep "Shit Dope" (2018), fins ara disponible únicament en format digital, perfectament integrats al conjunt de l'àlbum i al seu context discursiu.

La presentació en directe de "Libra" tindrà lloc aquest dimecres, 20 de febrer, a la sala 2 d'Apolo. Més informació i entrades en aquest enllaç. Poden escoltar el disc a Spotify.

Mojo: You Turn Me On... I'm a Radio


L'edició de març de Mojo s'acompanya amb un d'aquells sucosos recopilatoris temàtics que la publicació britànica acostuma a treure's de la màniga de tant en tant. En aquest cas, el nexe entre els 15 talls que conformen "You Turn Me On... I'm a Radio" és la suposada influència de Joni Mitchell sobre els seus respectius autors. I una vegada més es fa difícil dir fins a quin punt l'obra de l'autora de "Blue" (1971) ha determinat les aportacions de gent com Julia Holter, Frazey Ford, The Weather Station, Jessica Pratt o Sun Kil Moon, però com de costum la selecció és de primera i generalment evoca el llegat i l'esperit de la canadenca.

dilluns, 18 de febrer de 2019

The Marcus King Band


Amb tres àlbums publicats al seu nom -el més recent, "Carolina Confessions" (2018)- i una extensa gira que els portarà enguany per bona part de la geografia nord-americana, el Japó, Oceania i el Regne Unit -sembla ser que a l'Europa continental encara ens haurem d'esperar-, The Marcus King Band sembla anar-se confirmant mica en mica com un dels grans valors del southern rock contemporani. Vénen de Carolina del Sud i la seva música beu de tòtems del gènere com Allman Brothers, Lynyrd Skynyrd o Charlie Daniels, però també de renovadors com Black Crowes i de discursos perifèrics com ara el country rock o el soul amb accent de Muscle Shoals. Descobreixin-los al seu web.

diumenge, 17 de febrer de 2019

"GIrl from the North Country", la segona versió, fa 50 anys

Bob Dylan i Johnny Cash interpretant "Girl from the North Country".
Avui fa mig segle que va tenir lloc un duet d'impacte i de luxe. El que Bob Dylan i Johnny Cash van protagonitzar als estudis de CBS a Nashville, a les ordres de Bob Johnston. De les peces que van enregistrar, tan sols va acabar veient la llum de forma oficial una revisió de "Girl from the North Country", composició original de Dylan que aquest havia inclòs al seu segon àlbum, "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963). Aquesta nova versió a dues veus acabaria apareixent al cap d'uns mesos a "Nashville Skyline" (1969), probablement la incursió més definitiva del de Duluth en els paràmetres de la música country.

Bruno Ganz (1941-2019)

BRUNO GANZ
(1941-2019)

S'ha destacat durant les últimes hores la brillant interpretació de Hitler que Bruno Ganz va brindar a la controvertida "Der Untergang" (2004), d'Oliver Hirschbiegel. I òbviament no seré jo qui discuteixi la tasca de l'actor en tan imprescindible pel·lícula, però si haig de triar un dels seus papers em quedo sens dubte amb l'àngel que va interpretar a les ordres de Wim Wenders a "Der Himmel über Berlin" (1987) -a la imatge superior- i "In weiter Ferne, so nah!" (1993). Se n'ha anat un dels grans rostres del cinema europeu.

dissabte, 16 de febrer de 2019

La fotografia perduda dels Beatles

Els Beatles actuant a Great Yarmouth el 1963.
El valor documental que pugui aportar aquesta fotografia a aquestes alçades és més aviat anecdòtic, més enllà de deixar constància que els Beatles van actuar l'any 1963 a la localitat costanera de Great Yarmouth, a l'est d'Anglaterra. Però que la seva troballa hagi estat notícia també a aquestes alçades il·lustra fins a quin punt els Fab Four segueixen essent un actiu social i cultural de primeríssim ordre a gairebé cinc dècades de la seva dissolució. La imatge en qüestió l'ha trobat Peter Harrison, que aleshores tenia 17 anys i treballava en un estudi de fotografia. Es va quedar el negatiu, l'ha conservat durant tot aquest temps i ara hi ha descobert aquesta fotografia perduda d'aquella actuació. Els comentaris sobre l'aspecte fantasmal de Paul McCartney els obviarem per allò de no alimentar teories de la conspiració...

Regust tex-mex


El resum d'una vetllada amb regust fronterer. Ja ho saben, cuina tex-mex, discos de Doug Sahm, Ritchie Valens, Calexico, Los Coronas i Los Lobos, alguna banda sonora tarantiniana i les gotes justes (o no) de bourbon d'alta graduació. Els resultats (o la causa), poden veure'ls vostès mateixos sobre la taula.

divendres, 15 de febrer de 2019

Es jubila Juan de Pablos


Doncs resulta que es jubila Juan de Pablos, i amb ell gairebé s'acaba una manera de fer i entendre la ràdio. Adéu a aquells vespres en què una veu amiga ens donava la benvinguda al nostre àmbit domèstic al ritme d'aquell "Attends ou va-t'en" en versió de Paul Mauriat, a aquells viatges per carretera amb la companyia erudita i sempre propera d'un dels locutors més especials que ha donat mai la ràdio espanyola. Adéu als seus murmuris, els seus silencis, el seu inabastable coneixement. Un dels pilars de Radio 3, i l'ànima de Flor de Pasión, un espai fet per i per a melòmans, on un ha pogut literalment escoltar coses que no s'escolten enlloc més i realitzar múltiples descobertes. Muchas gracias por todo, Juan, te echaremos de menos.

Joe Hardy (1953-2019)

JOE HARDY
(1953-2019)

Ens ha dit adéu un d'aquells productors i enginyers de so tot terreny que han deixat empremta no tan sols als discos on han treballat sinó sobretot en els artistes amb qui els han confeccionat. El nom de Joe Hardy estarà per sempre més associat a algunes obres capitals de gent com Steve Earle, els Replacements, els Georgia Satellites o, sobretot, ZZ Top -l'any passat va tocar el baix a l'últim disc en solitari de Billy Gibbons, "The Big Bad Blues" (2018)-.

dijous, 14 de febrer de 2019

Guy Webster (1939-2019)

GUY WEBSTER
(1939-2019)

Per l'objectiu de Guy Webster hi van passar algunes de les grans icones de la cultura pop de les dècades dels 60 i els 70. En l'àmbit de la música, sense anar més lluny, va realitzar algunes de les fotografies més recordades de figures com els Doors, els Rolling Stones, The Mamas & The Papas, Simon & Garfunkel, els Beach Boys o els Rip Chords. Imatges que van il·lustrar cartells promocionals, articles periodístics i caràtules de discos. Ens deixava aquesta setmana víctima d'un càncer.

Adéu a Randy Nauert

Randy Nauert.
M'assabentava ahir a través de l'amic Maurici Ribera (The Missing Leech) del traspàs, aquesta mateixa setmana, d'una figura icònica de la primera onada de la música surf. Randy Nauert va ser el baixista dels Challengers, històrica formació californiana sorgida de les cendres dels pioners Bel-Airs. El seu disc de debut, "Surfbeat" (1963), es considera com un dels primers clàssics del gènere. En pau descansi.

dimecres, 13 de febrer de 2019

Dia de la Ràdio 2019

Ramones.
Avui és el Dia Mundial de la Ràdio. Un mitjà que m'ha donat moltes alegries i m'ha ensenyat moltíssimes coses. Me les ha ensenyat sobretot com a oient, però també com a director, col·laborador i (ocasionalment) director de diversos espais radiofònics a través i a partir dels quals, a més, he arribat a conèixer gent increïble, meravellosa i encantadora (bé, i també alguns autèntics malparits, però aquest és un altre tema). Per això em ve de gust aprofitar la data d'avui per fer-li un merescut homenatge i recordar aquella cançó que al seu moment li va dedicar un dels meus grups preferits. "Do You Remember Rock'n'Roll Radio?" de Ramones, una d'aquelles peces que carreguen les piles sí o sí.

dimarts, 12 de febrer de 2019

El judici de la vergonya


Quan hi ha més dignitat en aquestes onze cadires (no compto a Santi Vila, no pas per les seves idees ni els seus pensaments sinó per la forma com els ha expressat i com s'ha comportat al llarg del darrer any) que en tots els aparells d'aquest Estat en decadència que és Espanya a data d'avui, faig meves aquestes paraules que Roger Gascon (The Lazy Lies) ha publicat al seu compte de Facebook amb motiu del vergonyós judici als representants civils i polítics de l'independentisme que ha començat aquest matí. El judici de la vergonya, ni més ni menys.


These 12 people (10 Catalan politicians, 2 leaders of Catalan cultural organisations) are being judged today, 9 of them after being jailed for up to 16 months.

Their "crime"? Organising a referendum using NO public funds (a referendum 80% of Catalans wanted), and organising a peaceful demonstration.

The accusation? Sedition (which implies violence and weapons!), rebellion, even criminal assotiation!... with up to 75 years in jail.

No international observers have been allowed in the room. I wonder why.

Some pieces of evidence have not been accepted... oddly, all from the Catalan side.

Let's not forget that this is a country:
- where hip hop singers go to jail (or exile) for their lyrics
- where group rapers are left free
- where a group of Basque boys are in jail for a bar fight, still awaiting trial after 15 months (oh, did I mention their rivals happen to be in the Spanish National police?)
- where the extreme right have full immunity (and they are part of the accusation in this trial!!!), weird huh?
- where former fascist dictator Franco has a foundation in its name, even receiving money from the state
- where the policemen who beat us up during the referendum are praised, and even got medals and their wages raised
- where Franco designed the Spanish former king as his successor
- where the judiciary system hasn't been renewed since Franco times (same judges, their sons, their friends)

Do you think this will be a fair trial?

The Specials - "Encore" (2019)


Amb tan sols tres membres de la formació original a bord -Terry Hall, Lynval Golding i Horace Panter-, es podria arribar a debatre si aquest "Encore" (2019) que s'ha venut com un retorn per la porta gran és o no és un àlbum dels Specials. El que no es pot discutir és la força d'unes cançons que no tenen la immediatesa del material clàssic dels de Conventry però sonen exactament com un pot esperar que soni aquesta banda en ple 2019, malgrat absències tan notables com les de Jerry Dammers o Neville Staple. Cançons que posen al dia la influència jamaicana marca de la casa -la reciclada "The Lunatics" o el single "Vote for Me"- i la conjuguen amb robustos exercicis de funk trencapistes com l'inicial "Black Skin Blue Eyed Boys" -original de The Equals-. Molta atenció a "10 Commandments", elegant i contundent resposta en clau feminista al discurs sexista de la peça del mateix títol composta i enregistrada dècades enrere pel llegendari Prince Buster. La canta ni més ni menys que Saffiyah Kahn, qui ara fa dos anys es va encarar amb manifestants islamòfobs a Birmingham en una escena que va donar la volta al món i que la va convertir en tot un símbol -el fet de lluir aquell dia una samarreta dels Specials li va valer de passada l'amistat de la banda (o, com a mínim, dels tres components clàssics que encara es mantenen a bord)-. Incorporació destacada a una formació que també s'ha reforçat amb la presència del guitarrista Steve Cradock (Ocean Colour Scene, Paul Weller).

dilluns, 11 de febrer de 2019

Doble cartell amb lletres ben grans

Wilko Johnson, la nit passada a la sala Apolo.
WILKO JOHNSON + JESSE DAYTON
Sala Apolo, Barcelona
10 de febrer de 2019

El proper cop que Wilko Johnson i Jesse Dayton comparteixin escenari, faran bé els promotors de la gira de torn venent un cartell conjunt en lloc de presentar cap dels dos com l'artista convidat de l'altre. Un paper que va recaure la nit passada en un Dayton en pleníssimes facultats, que no tan sols va escalfar l'ambient a base de bé sinó que per moments va adquirir per mèrits propis la categoria d'artista principal. I no pas perquè Johnson oferís un mal concert, que no va ser el cas, sinó perquè Dayton va segellar una d'aquelles actuacions immaculades i memorables amb totes les lletres.

En tan sols tres quarts d'hora i acompanyat dels sempre oportuns Chris Rhoades (contrabaix) i Kevin Charney (bateria), el texà va conjugar les formes més bàsiques del rock'n'roll amb el blues de garrafa més visceral i, és clar, una concepció del country a mig camí dels outlaws dels 70 i els neotradicionalistes que en van prendre el relleu -al seu currículum hi conflueixen gegants com Johnny Cash, Willie Nelson, Waylon Jennings o Kris Kristofferson, poca broma-. Va sortir literalment a matar al ritme de "Daddy Was a Badass" i "Holy Ghost Rock N Roller", va encadenar el "Shake Your Hips" d'Slim Harpo amb el "Whole Lotta Rosie" d'AC/DC, i va tocar sostre amb una incendiària lectura marca de la casa del "May Have to Do It" de Mike Stinson.

Amb aquesta carta de benvinguda i el precedent de l'apoteòsic concert d'ara fa tres anys al Teatre Apolo, Johnson ho tenia francament difícil per a assolir unes expectatives que s'enfilaven fins a cotes gairebé estratosfèriques. I no les va acabar d'assolir, però tampoc va decebre en absolut. Amb les espatlles ben cobertes pels seus ja inseparables Dylan Howe (bateria) i Norman Watt Roy (baix), el de Canvey Island va encadenar pistes del flamant "Blow Your Mind" (2018) -la inicial "I Love the Way You Do", la hipnòtica "Take It Easy" o la robusta "Marihuana"- amb cites als dies de Dr. Feelgood -"Going Back Home", una accelerada "Roxette" o la celebrada "She Does It Right"- abans d'acomiadar-se, com ja és costum, amb una extensa recreació del "Bye Bye Johnny" de Chuck Berry. Encara en plena forma, malgrat una trajectòria vital intensa com ella mateixa.

diumenge, 10 de febrer de 2019

Punt de trobada melòman a Les Basses

Kristin Hersh, en solitari.
24è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT
Espai Jove Les Basses, Barcelona
9 de febrer de 2019


El gran encert del Minifestival al llarg de les seves 24 edicions no ha estat tan sols la confecció d'un segell de qualitat propi basat en la coherència i el rigor a l'hora de triar els artistes que programa, sinó sobretot la consolidació d'un públic essencialment minoritari però vocacionalment incondicional que any rere any acut a la cita melòmana amb l'ànim d'escoltar música i no pas de fer instagrams. El mateix que va fer penjar la nit passada el cartell de sold out a Les Basses, epicentre del Mini des de fa ja uns quants anys i escenari per on van desfilar una icona de la música alternativa com és Kristin Hersh i tota una colla de valors emergents de procedència i backgrounds diversos però sempre complementaris. Que el respectable gaudís de tot plegat per menys del que pot arribar a costar un menú de migdia en qualsevol restaurant de Barcelona, és un altre punt a sumar a la llista d'encerts.

Van trencar el gel els barcelonins Estruç, representants de l'escena autòctona i primer moment àlgid de la nit. Post-punk d'escola No Wave, ritmes angulars i hipnòtics, i desenvolupaments instrumentals gairebé progressius en contrast amb una refinada sensibilitat melòdica i la veu dolça però serena d'Ota Quílez. L'excursió psicodèlica amb què es van acomiadar va deixar el llistó molt alt per als nord-americans Free Cake For Every Creature, que van disminuir revolucions amb un pop a baixíssima fidelitat i ocasionalment a càmera lenta, que tant podia remetre a l'antifolk més desacomplexat com a les formes més amables del so C-86. Tot seguit, Night Flowers van refermar-se com a valor a l'alça de l'indie britànic amb un discurs que tant beu del shoegaze o el post-punk com del pop en clau FM d'uns Fleetwood Mac o, per buscar referents més propers, unes Haim.

Menció a part es mereix l'actuació de Kristin Hersh, reclam principal del cartell per mèrits i trajectòria, i un d'aquells fars a partir dels quals es podria haver guiat perfectament qualsevol dels artistes amb qui va compartir escenari la nit passada. Venia a presentar "Possible Dust Clouds" (2018), el més elèctric de tots els àlbums que ha facturat en solitari, però ho va fer sense cap altre suport que el de la seva guitarra i una d'aquelles veus que guanyen amb el pas dels anys. Intensitat en augment i tot un recital de punk acústic on no van faltar títols tan totèmics com "Your Ghost", mirades al repertori de Throwing Muses com "City of the Dead" i fins i tot una estripada lectura de la tradicional "Wayfaring Stranger". Van tancar la nit les madrilenyes Cariño amb tot un arsenal de pop vitamínic i desenfadat, ideal per a rebaixar tensions i anar-se'n a casa de molt bon humor.

dissabte, 9 de febrer de 2019

Fun Lovin' Criminals - "Another Mimosa" (2019)


Aquest any es commemora el vintè aniversari de "Mimosa" (1999), un recopilatori de rareses que a la llarga va esdevenir un dels títols més celebrats de la discografia de Fun Lovin' Criminals. Una col·lecció de peces pròpies i alienes reinterpretades en clau d'elegant lounge music que ara, dues dècades després, té la seva continuació a "Another Mimosa" (2019). La mateixa fórmula aplicada al repertori acumulat des d'aleshores pels novaiorquesos, i tot un arsenal de versions tan ben triades i reinventades com poden ser "Rumble" (Link Wray), "Mary Jane's Last Dance" (Tom Petty) o una sorprenent "A Whiter Shade of Pale" (Procol Harum) a mig camí del'spoken word i el soul més crepuscular.

100 portades icòniques de NME


He estat repassant aquests dies un especial d'Uncut que recopila un centenar de portades icòniques de la desapareguda edició física de NME. Testimonis d'un temps en què ni la informació es trobava a l'abast d'un clic ni existien conceptes com viral o clickbait, però una portada ben triada o un bon article periodístic podien arribar a remoure moltíssimes coses. I la constatació que NME no va morir el dia que va deixar de sortir en paper ni el dia que va passar a ser gratuïta, sinó el dia que va situar els clics i els likes per damunt dels continguts.

divendres, 8 de febrer de 2019

Pol Purgimon a El 9 Nou


Pol Purgimon és un jove cantautor del Baix Montseny que acaba de debutar amb "Les flors, al mar" (2018). Un ep de tres cançons que sonen a Pau Riba, Ia-Batiste i Pep Laguarda, però també a Ferran Palau, El Petit de Cal Eril o Joan Colomo. Aquesta setmana hem parlat amb ell i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Wilko Johnson i Jesse Dayton, dos bons motius per sortir de casa

Wilko Johnson - Foto Leif Laaksonen.
Impactant doble cartell i dos bons motius per sortir de casa, els que s'enfilaran aquest diumenge a l'escenari de la sala Apolo. WILKO JOHNSON i JESSE DAYTON, pilars respectivament del rhythm & blues més genuïnament britànic i del so Americana en les seves formes més crues i indòmites. Dir imprescindible és quedar-se curt.

Wilko Johnson i Jesse Dayton. El primer com a estrella principal i el segon com a artista convidat, si bé ens trobem davant d'una d'aquelles ocasions en què podríem parlar perfectament d'un cartell doble amb totes les lletres. Tant Johnson com Dayton són figures de primer ordre als seus respectius àmbits, el rhythm & blues més genuïnament britànic en el cas de Johnson i la vessant més crua i indòmita de la música d'arrels nord-americana en el cas de Dayton. Compartiran escenari aquest 10 de febrer en una sala Apolo que promet acollir una vetllada digna d'emmarcar-se.

Qui vagi assistir al concert que Wilko Johnson va oferir ara fa tres anys a la Ciutat Comtal, ja sap que l'actuació d'aquest diumenge suposa una cita amb un dels directes més potents i incontestables del circuit internacional. A qui s'ho vagi perdre i encara tingui dubtes, tan sols li cal contemplar un currículum dels que no deixen indiferent. Pioner del pub rock a les files dels històrics Dr. Feelgood, guitarrista ocasional dels Blockheads d'Ian Dury, il·lustre veterà del blues amb accent de Canvey Island i supervivent d'incomptables batalles, l'última un càncer a priori terminal que va acabar vencent amb escreix.

Johnson presentarà "Blow Your Mind" (2018), el seu primer disc amb material nou en tres dècades i tot un tractat de rhythm & blues elèctric i ben engreixat, despatxat a tota castanya i directe a l'estómac. Menció a part es mereix la base rítmica que el va acompanyar a l'estudi i li cobrirà les espatlles a l'Apolo, ni més ni menys que els seus ja inseparables Dylan Howe (bateria) i Norman Watt Roy (baix), dos monstres escènics de llarguíssim recorregut i veterans de bandes com Yes o els citats Blockheads.

Pel que fa a Dayton, ens trobem davant d'un referent del so Americana amb una trajectòria on conflueixen noms com els de Willie Nelson, Johnny Cash, Waylon Jennings, Eddie Spaghetti, John Doe o Rob Zombie. Amb aquest últim ha col·laborat en bandes sonores i fins i tot va arribar a interpretar un personatge a "Halloween II" (2009). A la resta els ha acompanyat tant a l'estudi com en directe. Connexions que en cap cas haurien d'eclipsar la sucosa discografia que el texà ha signat amb el seu propi nom. L'última mostra n'és el flamant "On Fire in Nashville" (2019), un àlbum en directe que captura Dayton al seu hàbitat natural i un boníssim reclam per anar obrint boca de cara a la cita del diumenge.

dijous, 7 de febrer de 2019

Dos nous discos de Sunn O)))


Quatre anys després del seu últim disc -"Kannon" (2015)- i mentre alguns encara tenim molt present la seva actuació al Primavera Sound 2015, Sunn O))) anuncien la seva intenció d'editar dos nous àlbums aquest 2019. El primer veurà la llum el mes d'abril sota el títol de "Life Metal" i seguirà la línia experimental habitual dels nord-americans, mentre el segon, que es publicarà durant la tardor amb el nom de "Pyroclasts", tindrà tonalitats més "meditatives", segons un comunicat del propi grup. Tant l'un com l'altre compten amb Steve Albini a les tasques de producció, i de "Life Metal" ja se n'ha avançat aquesta prèvia.

dimecres, 6 de febrer de 2019

Izzy Young (1928-2019)

Izzy Young el 1963, davant del Folklore Center - Foto David Gahr / Getty Images.
IZZY YOUNG
(1928-2019)

Portava més de quatre dècades establert a Estocolm, però al seu moment va resultar una figura essencial per a entendre el revival folk de finals dels 50 i principis dels 60 als Estats Units, i sobretot la prolífica escena que es va desenvolupar al Greenwich Village novaiorquès en aquella mateixa època. Izzy Young va ser l'impulsor del Folklore Center de MacDougal Street, un establiment dedicat a la venda de llibres, discos i altres articles relacionats amb la música folk. Va obrir portes el 1957, i immediatament va esdevenir punt de trobada per a aficionats i futures figures del gènere com el mateix Bob Dylan, que va conèixer Dave Van Ronk a l'interior de la botiga i va debutar als escenaris de la Big Apple de la mà del propi Young. Ens deixava abans d'ahir, a l'edat de 90 anys i encara envoltat de la música que sempre havia estat la seva gran passió.

dimarts, 5 de febrer de 2019

Localitzant caràtules


No som pocs els melòmans que en alguna ocasió ens hem acostat fins a les localitzacions de les caràtules dels nostres discos prefertis, algunes d'elles convertides amb el pas del temps en autèntiques meques d'allò que s'anomena turisme musical. El fotògraf Alex Bartsch va anar una mica més enllà i va dur a terme una titànica tasca d'investigació al llarg de 21 anys. Els que va trigar a situar totes les localitzacions on s'havien retratat les caràtules dels seus àlbums de capçalera -la majoria d'ells vinculats amb gèneres d'arrel jamaicana com el reggae- i fotografiar les pròpies obres a les ubicacions en qüestió. El resultat de tot plegat és un llibre que poden vostès adquirir al web del propi autor.

Pol Purgimon

Des de les profunditats del Montseny - Foto Berta Alcalde.
La microescena musical del Baix Montseny està vivint un moment de gran efervescència. Si fa tan sols unes setmanes tocava parlar de Somebody, l'alter ego d'Agustí Calbet, avui toca fer-ho de Pol Purgimon. Un jove de Santa Maria de Palautordera que va començar a trepitjar escenaris al capdavant dels desapareguts Octubre i que ara presenta un projecte solista dels que apunten molt més que maneres. Acaba de publicar el seu primer ep, "Les flors, al mar" (2019), tres pistes de folk orgànic, feréstec i amb altes dosis d'acidesa que bé podrien ser l'esglaó perdut entre Pep Laguarda i Joan Colomo, entre Ia-Batiste i El Petit de Cal Eril, entre el Pau Riba més metafísic i Ferran Palau. El disc l'ha produït el mateix Calbet, i és sens dubte una de les primeres grans sorpreses d'aquest 2019. Escoltin-lo a Bandcamp.

dilluns, 4 de febrer de 2019

Els Pets, Mazoni i Sanjosex a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem tingut cita amb dues generacions del pop en català. Divendres vam assistir al concert d'Els Pets, que presentaven "Som" (2018) al Teatre Auditori de Granollers. I dissabte vam presenciar l'actuació conjunta de Jaume Pla (Mazoni) i Carles Sanjosé (Sanjosex) al Teatre Auditori Cardedeu, en el marc del Tastautors i amb l'artista local Irene Ferioli com a telonera. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

10 anys sense Lux Interior

Lux Interior (1946-2009).
Avui fa deu anys que ens va deixar Lux Interior, l'home que va recuperar les essències fundacionals del rock'n'roll, va avançar el punk per l'esquerra i gairebé es va inventar el psychobilly al capdavant de The Cramps. Pel camí va facturar un grapat d'àlbums imprescindibles i va segellar actuacions tan incendiàries com llegendàries.

diumenge, 3 de febrer de 2019

60 anys sense Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper


Sis dècades es commemoren avui de l'accident d'aviació que es va emportar de cop i sense miraments les vides de Ritchie Valens, Buddy Holly i J.P. Richardson aka The Big Bopper. 60 anys d'uns fets que diverses veus autoritzades apunten com a detonant del final de la primera era del rock'n'roll juntament amb episodis com el servei militar d'Elvis Presley, l'ingrés de Chuck Berry a la presó o el controvertit matrimoni de Jerry Lee Lewis. Una tragèdia que va deixar la música pop sense tres de les seves veus més prometedores i va inaugurar la secció de necrològiques a l'aleshores incipient relat rock. The Day the Music Died, tal i com cantaria Don McLean anys més tard a "American Pie".

Els nois de la Bisbal

Jaume Pla i Carles Sanjosé, la nit passada a Cardedeu.
JAUME PLA I CARLES SANJOSÉ + IRENE FERIOLI
Tastautors 2019 @ Teatre Auditori Cardedeu
2 de febrer de 2019

L'amistat que uneix Jaume Pla i Carles Sanjosé ve de molt lluny. Dels dies en què compartien garatges i petits escenaris a la seva Bisbal d'Empordà natal. Des d'aleshores han esdevingut figures de primer ordre del pop català al capdavant dels seus respectius projectes, Mazoni i Sanjosex, representants destacats de l'escuderia Bankrobber i d'aquella generació que durant la passada dècada va trencar amb determinats tics dels 90. També han ofert algunes de les actuacions més recordades del Tastautors, un cicle que tancava ahir la seva quinzena edició amb un concert molt especial i gairebé inèdit. Pla i Sanjosé, amb l'únic suport de les seves guitarres, alternant-se a l'escenari i interpretant plegats temes de l'un i de l'altre i versions tan sorprenents com "Folsom Prison Blues" de Johnny Cash, "Tell Me Why" de Neil Young o una improvisada i desendreçada -aquesta era la gràcia- "Sultans of Swing" de Dire Straits. Abans havia actuat Irene Ferioli, una cantautora cardedeuenca que apunta a les formes més càlides del jazz vocal i la música d'arrel brasilera.

Desafiant el futbol

ALBERT FREIXAS
Tarambana, Cardedeu
2 de febrer de 2019

Metafòrica escena, la que es va viure ahir a la tarda al Tarambana. Mentre a la sala principal les multituds miraven resignades un partit de futbol que no acabava de desenvolupar-se com els hauria agradat, a la sala (petita) del costat un reduït nombre de fidels degustava les cançons d'Albert Freixas. Fràgils exercicis de folk en clau tardorenca, elaborats a partir de loops de guitarra i d'un sentit harmònic i melòdic que invoca les formes d'Iron & Wine, Bon Iver o Ray LaMontagne. La diferència entre allò que passava a la sala gran i allò que passava a la sala petita, és que en aquesta última la victòria era assegurada de bon principi.

dissabte, 2 de febrer de 2019

40 anys sense Sid Vicious

Sid Vicious (1957-1979) - Foto Getty Images.
Va viure ràpid, va morir jove i va deixar un bonic cadàver. Una de les màximes del rock'n'roll aplicada al punk en la seva concepció més nihilista i autodestructiva. No reincidirem ara en les circumstàncies en què va aparèixer el cos sense vida de Sid Vicious tal dia com avui de fa 40 anys en un apartament de Manhattan. Tampoc en el misteri que encara envolta la mort de Nancy Spungen tan sols uns mesos abans. Si Vicious havia personalitzat l'essència de la primera generació punk a les files dels Sex Pistols, la seva posterior decadència i la manera com se'n va anar d'aquest món el van acabar de certificar com a màxim portaveu d'una generació perduda, l'antítesi del punk en positiu que podien representar (per exemple) The Clash. El No Future en la seva màxima expressió.

Estones de cel

ELS PETS
Teatre Auditori, Granollers
1 de febrer de 2019

Imaginem-nos un aficionat d'allò que a finals dels 80 es va anomenar Rock Català. Posem que el seu grup preferit d'aleshores fos Els Pets. Suposem que hagués estat abduït per una nau extraterrestre en algun moment indeterminat entre l'edició de "Brut Natural" (1994) i "Bondia" (1997). I que hagués tornat a la Terra ahir mateix, just a temps d'assistir al concert que els de Constantí van oferir al Teatre Auditori de Granollers. La seva sorpresa hauria estat majúscula, perquè la banda que es va enfilar a l'escenari la nit passada poca cosa té a veure amb aquells nois de posat gamberro que tan sols dues dècades enrere posaven pavellons esportius i festes majors de potes enlaire.

Els Pets de 2019 són una banda de pop adult en el millor sentit, que ha sobreviscut a dos moviments com són el Rock Català dels 90 i el Nou Pop Català de la passada dècada, i encara semblen tenir corda per estona. Els seus seguidors, que han crescut amb ells, ja no volen fer la cabra al ritme de "Profilàctic" i "Tarragona m'esborrona" sinó submergir-se en un univers líric que d'alguna manera relata les seves pròpies experiències vitals. Lluís Gavaldà és el més semblant a un Ray Davies o un Elvis Costello que mai hagi donat el mainstream català. I el més important, acaben de lliurar a aquestes alçades el que moltes veus autoritzades ja han assenyalat com el disc més rodó de la seva trajectòria.

Un "Som" (2018) enregistrat a les ordres de Joan Pons (El Petit de Cal Eril) que ahir va centrar més de la meitat del repertori. Fins a dotze dels seus tretze talls van anar caient al llarg d'una vetllada que va començar amb els apunts malencònics d'"Agost", va començar a tocar fibres amb les emotives "La vida és molt avorrida sense el teu cos" i "La vida és bonica (però complicada)" -dedicada als presos polítics- i va desplegar tota mena de capes i matisos fins a culminar amb un clímax d'urgència rockera que va esclatar en plena recta final de "Blue tack" i va assolir amb "Hospital de mar" cotes pròpies d'una banda de garatge en plenitud de facultats.

Ja en tanda de bisos, "Com anar al cel i tornar" va evocar la unio del citat Costello amb Burt Bacharach, "Llavis nous" va marcar musculatura a ritme de monolític blues elèctric, i "Jo vull ser rei" va revalidar el seu discurs en aquests temps en què uns són intocables i d'altres han de vigilar què canten, què escriuen o què dibuixen. Es van acomiadar amb "Una estona de cel", única cita a "Bondia" i una de les poques concessions que els tarragonins van fer al seu cançoner del segle XX. Ignoro què hauria pensat de tot plegat aquell hipotètic seguidor abduït pels alienígenes, però assistir a aquestes alçades a un concert d'Els Pets equival a una vetllada en companyia d'un clàssic amb totes les lletres i per mèrits propis.

Los Yolos

LOS YOLOS
Anònims, Granollers
1 de febrer de 2019

Los Yolos és un jove quintet barceloní de post-punk en castellà. Les seves cançons conjuguen misteri, corrosivitat i una dosi extra d'electricitat. A mig camí de Joy Division i The Fall, sense perdre de vista referents més propers com Parálisis Permanente o Golpes Bajos. Ahir a la tarda van actuar al restaurant-llibreria Anònims de Granollers en el marc d'una vetllada organitzada per l'associació Amics del Faraó JIM. Directes i urgents com ells mateixos, en van tenir prou amb poc més de vint minuts -la durada del concert- per a reclamar a crits un lloc destacat a l'escena emergent de la Ciutat Comtal.

divendres, 1 de febrer de 2019

200 programes de "Guitarra, baix i bateria"


200 programes de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci. I Ricky Gil ho celebra amb una ruta sonora pel Brasil que ja poden vostès escoltar en podcast.

50 anys de "Kick Out the Jams"


Es commemora aquest mes de febrer el cinquantè aniversari d'un d'aquells debuts discogràfics que van determinar no tan sols la trajectòria dels seus autors sinó moviments i corrents artístics sencers. La data exacta de la seva publicació és motiu de debat, apunt menor i raó de pes per a celebrar cada dia del mes aquests 50 anys de "Kick Out the Jams" (1969). La carta de presentació d'MC5, un artefacte que avançava per l'esquerra a l'avantguarda del garatge, la psicodèlia i el rock dur per a anticipar les essències del punk. Vuit pistes carregades d'electricitat i mala llet, despatxades a tota castanya i sense contemplacions, enregistrades en directe els dies 30 i 31 d'octubre de 1968 al llegendari Grande Ballroom. El rock'n'roll en la seva concepció més visceral, el pilar fundacional de l'anomenat Detroit Sound i un discurs compromès que faria escola. Rob Tyner, Wayne Kramer, Fred "Sonic" Smith, Michael Davis i Dennis Thompson. John Sinclair a la rereguarda. I títols encara tan incontestables com "Ramblin' Rose", "Motor City Is Burning" o la icònica peça titular, himne per vocació d'aquella agònica recta final dels 60 marcada per la Guerra del Vietnam, els fets d'Altamont i els crims de la Manson Family.

Deu anys d'"Eufòria 5 - Esperança 0"


És difícil dir si "Eufòria 5 - Esperança 0" (2009, Bankrobber) és el disc més rodó de Mazoni, però possiblement sigui el més representatiu de tots els que ha fet, i un dels que millor van arribar a definir allò que es va anomenar Nou Pop Català. Una desena de talls on l'alter ego de Jaume Pla sintetitzava un discurs que tant apuntava a Dylan i Beatles com a Primal Scream i Stone Roses. I tota una sèrie de títols que encara a data d'avui es troben entre els més celebrats del seu repertori i són dianes assegurades quan els interpreta en directe. Del post-punk frenètic d'"Eufòria" al rock combatiu d'"Apocalipsi Now" -amb lletres que encara sonen a ara i aquí-, passant pel repunt electrònic de "Caputxeta" o aquell himne generacional que va esdevenir l'eufòrica (mai més ben dit) "Ei, que surt el sol!". Avui, deu anys exactes després de la seva edició, "Eufòria 5 - Esperança 0" es manté com el testimoni d'un moment en què el pop en català semblava per fi haver deixat enrere una sèrie de tics que malauradament s'han tornat a manifestar omnipresents durant els darrers anys. Els dies del popArb, d'una escena que mirava més enllà de la festa major i reconnectava d'una vegada per totes amb tòtems i referents com Els Dracs, Sisa o Pau Riba. Que no caigui mai en l'oblit.