Eufemismes

El vídeo de Marina Shifrin.

És més que evident a aquestes alçades que la crisi econòmica de la qual portem cinc anys parlant no és més que un eufemisme. L'excusa perfecta perquè els de sempre ens passin a tots per l'adreçador sense que ens queixem i a sobre els donem les gràcies. Només cal veure els resultats de tan fatídic lustre. Els rics són igual o més rics mentre els pobres són més pobres. Drets socials conquerits amb suor i sang es liquiden a cop d'impostos, retallades, decrets i reformes. Apareixen encara més eufemismes, com emprenedor, que no deixa de ser un terme simpàtic per a designar la figura de l'empresari de tota la vida (sigui dels bons o dels dolents). O la tan publicitada recuperació econòmica, que implica sortir del forat amb la mateixa medicina que ens hi ha portat -i, per tant, condemnar-nos a tornar-hi a caure, amb la certesa que el proper cop la trompada serà encara més forta-. I a nivell laboral estem disposats a rebaixar-nos fins on calgui, ja sigui acceptant jornades maratonianes a canvi de sous ridículs, menjant-nos l'orgull en entrevistes de feina insultants o penjant currículums en format vídeo a plataformes com Youtube.

S'ha parlat molt d'aquesta darrera pràctica. I sempre es parla del mateix: d'aturats amb suficient capacitat creativa com per a penjar a internet un vídeo amb el seu historial acadèmic i laboral. Però no s'ha parlat tant d'allò que els ha portat a tal extrem de desesperació: un model econòmic injust, insostenible i obsolet del qual només es beneficien els mateixos que han enviat tota aquesta gent a l'atur. Els mateixos que acaben llençant a les escombraries centenars de currículums de persones desesperades, ja siguin de paper o en vídeo. Els mateixos que es riuen de tu quan vas a una entrevista de feina perquè saben que darrere teu en vindran centenars amb tanta o més desesperació que tu. Per això aplaudeixo a Marina Shifrin, la guionista nord-americana que dies enrere va penjar un vídeo a internet, no per a buscar feina, sinó per a deixar-ne una que l'estava esclavitzant. I de passada denunciar que la seva empresa de notícies online, seguint la tònica excessiva que caracteritza l'era digital, primava la quantitat per sobre de la qualitat. L'acció de Shifrin és comparable a la de Raquel Blasco, la cuinera que va decidir deixar una bona feina a la Xina per a treballar en un restaurant familiar a Barcelona, i contrasta amb tot allò que Meredith Haaf denuncia a "Dejad de lloriquear" (2011). Quan la crisi global no és en realitat econòmica sinó de valors, el que calen no són emprenedors ni cap altre eufemisme, sinó gent disposada a parlar i actuar com Blasco, Haaf i Shifrin.