divendres, 31 d’agost de 2018

Johnny Big Stone & Sweet Marta a El 9 Nou


Johnny Big Stone & Sweet Marta van invocar dimarts passat les essències més primitives del blues en un concert inèdit al Mercat de Sant Carles de Granollers. Actuació emmarcada en el FIMAC 2018 que avui expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dilluns.

El whiskey de Metallica

Metallica.
Si mesos enrere era Bob Dylan qui presentava la seva pròpia marca de whiskey -oportunament batejada amb el nom de Heaven's Door-, ara són els components de Metallica les enèsimes estrelles del rock que han decidit fer el salt al negoci dels destil·lats amb Blackened. Un whiskey que la banda de San Francisco ha elaborat de la mà d'un pes pesant de la indústria del bourbon, ni més ni menys que Dave Pickerell -al seu currículum destaca la seva tasca com a master distiller a Maker's Mark-. El més sorprenent, però, és el mètode utilitzat per a atorgar al producte final el seu distintiu sabor. L'anomenen Black Noise, i segons un comunicat del propi grup consisteix textualment en "reproduir la música de Metallica a través d'un altaveu de subgreus per tal d'alterar el whiskey a l'interior del barril, afectant-lo a un nivell mol·lecular per tal d'assolir el sabor de fusta característic del whiskey". A falta de saber si el que sonarà per l'altaveu serà "Load" (1996) o "Kill'Em All" (1983), un no pot evitar imaginar-se quin gust tindria un whiskey apadrinat per Slayer i elaborat a partir d'aquest mateix mètode.

dijous, 30 d’agost de 2018

50 anys de "Sweetheart of the Rodeo"


És curiós com el pas del temps i l'evolució de determinades tendències poden arribar a alterar la percepció d'algunes coses. En l'actualitat, un disc com "Sweetheart of the Rodeo" s'emmarcaria molt probablement en les corrents més clàssiques de la música country. En canvi, quan el sisè àlbum dels Byrds va veure la llum tal dia com avui de 1968, va ser considerat com una obra revolucionària que maridava dues cultures (a priori) tan antagòniques com eren aleshores la del rock i la del country. Fins al punt d'existir una certa unanimitat a l'hora d'assenyalar-lo com el punt de partida d'allò que es va anomenar country rock.

El cert és que el country i el rock havien anat de la mà des del naixement d'aquest darrer gènere. Pioners del rockabilly com Elvis Presley, Carl Perkins o Wanda Jackson estaven tan arrelats al rhythm & blues com al country. Bob Dylan i els propis Byrds ja havien flirtejat amb el gènere en obres com "John Wesley Harding" o "The Notorious Byrd Brothers". I aquell mateix 1968 havia vist la llum un plàstic de culte titulat "Safe at Home", debut de The International Submarine Band, pioners de l'acostament del rock al country i formació de naturalesa efímera on havia militat una de les peces clau en la gestació de "Sweetheart of the Rodeo". Un Gram Parsons que el febrer d'aquell mateix any, amb la seva banda ja dissolta i David Crosby fora dels Byrds, ingressava al grup californià per a deixar-hi una empremta inesborrable.

Parsons no va descobrir el country als Byrds, però sí que els va animar a aprofundir en el gènere i va desencadenar la concepció d'un dels seus treballs més revolucionaris. Un plàstic que mirava molt enrere -en un principi s'havia plantejat com un recorregut per la història musical dels Estats Units- per a acabar posant bona part dels pilars de la música d'arrels nord-americana que encara es factura a data d'avui. Un moviment que al seu moment va descol·locar els seguidors de la banda i va ser observat amb molta cautela des de l'establishment del country -la posterior aparició del grup al Grand Ole Opry portaria cua-, però va refermar una vegada més la condició pionera dels Byrds i amb el pas del temps va acabar fent escola.

Pel que fa a la composició, "Sweetheart of the Rodeo" reinventava títols pretèrits del folklore nord-americà com "Pretty Boy Floyd", de Woody Guthrie, o la peça tradicional "I Am a Pilgrim". Tampoc hi faltaven, com de costum, originals de Bob Dylan -a destacar la inicial "You Ain't Goin' Nowhere", que el de Duluth havia concebut durant el seu retir a Woodstock amb The Band-. Però la joia de la corona era sens dubte "Hickory Wind", una composició de Parsons que ha passat a la història com un dels títols més universals tant del country com del rock. Irònicament, quan el disc va veure avui fa 50 anys, Parsons ja portava dos mesos fora de la banda. Al seu lloc s'hi integraria Clarence White, que ja havia participat a la gravació de l'àlbum com a músic de sessió.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle d'un disc canònic com pocs. Fins al punt que els mateixos Roger McGuinn i Chris Hillman, únics supervivents del nucli que va gestar el plàstic en qüestió, ho han volgut celebrar sortint a la carretera aquest estiu i interpretant-lo de cap a peus nit rere nit. Ho han fet sense recuperar la marca Byrds, insistint que no es tracta de cap reunió sinó d'un tribut a una obra de referència, i reforçats per tot un Marty Stuart i la seva banda d'acompanyament habitual. Llàstima que ara per ara no tinguin previst exportar la gira més enllà del territori nord-americà. Les cròniques que arriben des de l'altre costat de l'Atlàntic són d'allò més entusiastes.

dimecres, 29 d’agost de 2018

Avançament de Josephine Foster


Fins al 16 de novembre haurem d'esperar-nos per poder escoltar el més nou de Josephine Foster. Un "Faithful Fairy Harmony" que es divideix en quatre parts diferenciades conceptualment i on la nord-americana es fa acompanyar per Victor Herrero (guitarra), Gyoa Valtysdóttir (violoncel), Chris Scruggs (pedal steel) y Jon Estes (baix). De moment n'ha avançat una peça, “Shepherd Moon of Starry Height”, a través de Soundcloud.

El nou cartell promocional de Melvins


La relació que Kurt Cobain va mantenir amb l'entorn de Melvins va ser tan estreta, que d'alguna manera es pot afirmar que les trajectòries de l'un i dels altres haurien estat molt diferents de com les coneixem si no s'haguessin retroalimentat. El cas és que la banda de Buzz Osborne ha presentat recentment un nou cartell promocional de la seva present gira on es pot veure la versió esquelètica de qui va ser líder de Nirvana abraçant-se amb la seva vídua, Courtney Love. Ara per ara la banda no ha donat cap pista del significat de l'obra en qüestió, però la cosa podria portar cua.

dimarts, 28 d’agost de 2018

Blues al mercat

JOHNNY BIG STONE & SWEET MARTA
FIMAC 2018 @ Mercat de Sant Carles, Granollers
28 d'agost de 2018

El guitarrista Johnny Big Stone i l'harmonicista Sweet Marta -tots dos comparteixen tasques vocals quan actuen com a duet- són dos dels noms amb més projecció de l'actual escena blues barcelonina. Dos músics tot terreny que tant poden estar actuant en una sala de concerts com en una plaça, una escola, un centre penitenciari o un d'aquells espais musicals que la televisió pública catalana emet a hores intempestives com qui no vol la cosa. Aquest migdia han tocat al Mercat de Sant Carles de Granollers en el marc del FIMAC (Festival Internacional de Música Acústica), un certamen que aprofita la celebració de la Festa Major de Blancs i Blaus per programar actuacions musicals en espais singulars de la ciutat. Improvisat escenari en una de les parades del cèntric mercat, i un repertori que ha explorat les arrels més primitives del blues mitjançant composicions originals de Sonny Boy Williamson, Blind Boy Fuller, Arthur Crudup o Robert Johnson. Altes dosis d'ofici, coneixement de causa, explicacions de caràcter més o menys didàctic entre cançó i cançó, buscant l'essència original de cada tema sense fer-ne una peça de museu. I un entusiasta públic entre el qual convivien melòmans de base amb curiosos que havien sortit a fer la compra del dia i s'han trobat la millor de les sorpreses possibles.

40 anys del debut de Devo


Si la ciutat d'Akron, a l'estat nord-americà d'Ohio, es va caracteritzar durant la dècada dels 70 per aportar algunes de les bandes més atrevides, avançades i inclassificables de l'etapa fundacional del punk i els seus derivats més immediats, Devo en va ser un dels exemples més clars i definitius. Una formació que deconstruïa les essències més primitives i urgents del rock'n'roll per a facturar un discurs nou i mai igualat que es pot considerar pioner tant del post-punk com de la New Wave. Com a mostres, talls com "Mongoloid", "Uncontrollable Urge", "Jocko Homo" o la seva terminal lectura del "Satisfaction" dels Rolling Stones. Estaven tots inclosos al seu disc de debut, un "Are We Not Men? We Are Devo!" (1978) enregistrat a l'estudi de Conny Plank a Colònia i produït per tot un Brian Eno amb assistència del mateix David Bowie. Va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.

dilluns, 27 d’agost de 2018

El clip coral de Clementina


M'hi referia dies enrere amb motiu d'un article que vaig tenir el gust de signar a El 9 Nou, i crec que no està de més insistir-hi a través d'aquesta plataforma. Clementina acaben de presentar un nou videoclip enregistrat en directe a l'estudi i amb la participació d'una trentena de músics que d'alguna manera formen part de l'entorn del duet format per Gina Margarit i Carlos Montfort. L'objectiu era reinterpretar amb nous matisos el seu darrer single, "Els perduts". El resultat és un exercici de folk-pop coral que trenca la fragilitat inicial amb tota una muralla sònica al més pur estil spectorià, i no hauria de decebre els seguidors de Beirut, Yann Tiersen o fins i tot els primers Manel. Vegin-lo a Youtube.

The Killers s'endinsen al desert


La mística dels paisatges desèrtics ha captivat una gran quantitat de músics de rock des de fa incomptables generacions, fins al punt que molts d'ells n'han arribat a nodrir les seves respectives obres. Ho saben prou bé els components de The Killers, una banda formada enmig de paratges àrids i en una ciutat, Las Vegas, que no es podria haver alçat en cap altre entorn. Per això no ha d'estranyar que Brandon Flowers i companyia hagin optat pel desert a l'hora d'ambientar el seu darrer videoclip, "Wonderful Wonderful", l'exercici de pop obscur que dóna títol al seu últim disc. Poden veure'l a Youtube.

diumenge, 26 d’agost de 2018

50 anys de "Hey Jude"


Avui fa 50 anys que els Beatles van publicar "Hey Jude". El primer single editat a través del seu propi segell, Apple, i el plàstic que va consolidar la nova direcció artística del quartet, que ja s'havia començat a intuir mesos abans amb l'edició de "Lady Madonna" i trencava amb els colors psicodèlics de "Sgt. Pepper's London Hearts Club Band" (1967) per a anticipar les textures orgàniques i els passatges convulsos de què s'acabaria nodrint l'anomenat White Album -publicat a finals d'aquell 1968-. També va ser el single on es va evidenciar per primer cop que les trajectòries de John Lennon i Paul McCartney començaven a distanciar-se a marxes forçades, malgrat el paraigües de la marca Beatles. A la cara a hi figurava la peça titular, una composició de McCartney originalment dedicada al fill de Lennon, Julian, que començava com una balada pop marca de la casa -establint el patró a seguit des d'aleshores per peces que van del "Don't Look Back in Anger" d'Oasis a l'"Angel" de Robbie Williams- i culminava amb una expansiva coda de cors gòspel que encara avui és un dels moments àlgids dels directes del seu autor. A la cara b, en canvi, hi figurava "Revolution", un rabiós i elèctric rock'n'roll on Lennon passava revista a l'actualitat del moment i s'inventava la vessant més visceral del Britpop amb 25 anys d'antelació -els mateixos que es compten actualment des de l'esclat d'aquell moviment, per cert-. El senzill va veure la llum el 26 d'agost de 1968 als Estats Units, i quatre dies més tard al mercat britànic.

Lindsay Kemp (1938-2018)

Foto Allan Warren.
LINDSAY KEMP
(1938-2018)

S'ha dit que sense Lindsey Kemp no es podria entendre la figura de David Bowie. I si bé és cert que Bowie va modelar el seu personatge a partir de referents estètics com Kemp, també ho és que la trajectòria d'aquest últim hauria de ser contemplada molt més enllà de les seves connexions amb el Duc Blanc. Kemp era l'enèsima generació d'una llarguíssima nissaga d'artistes, un creador polifacètic que va trobar en la dansa i el mim els seus principals mitjans expressius, que ja de petit havia decidit refugiar-se en l'art i havia trencat normes i convencions fent el que li donava la gana -transvestir-se, per exemple- en un entorn -l'Anglaterra de postguerra- on això no estava gens ben vist. En certa manera, Kemp va ser un dels ponts entre les avantguardes de principis de segle i el cabaret d'entreguerres, i l'esclat pop que va sacsejar la Gran Bretanya durant la dècada dels 60. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de 80 anys.

dissabte, 25 d’agost de 2018

Soft Cell s'acomiaden a ritme de Northern Soul

Marc Almond i Dave Ball, Soft Cell.
Soft Cell tenen previst acomiadar-se definitivament dels escenaris amb un concert que tindrà lloc el proper 30 de setembre a l'O2 londinenc. Però abans lliuraran un recopilatori on figuraran les seves peces més emblemàtiques i, el que resulta més interessant, les primeres composicions noves que Marc Almond i Dave Bell signen plegats en 15 anys. L'àlbum veurà la llum dos dies abans del concert sota el títol de "The Singles - Keychains and Snowstorms", i de moment ja s'ha fet públic un dels nous temes que en formaran part. Un "Northern Lights" on el duet de Leeds ret homenatge al Northern Soul que sempre ha portat al seu adn -com a mostra més evident, la seva celebradíssima lectura del "Tainted Love" de Gloria Jones-, amb cites incloses a clubs tan emblemàtics d'aquesta escena com el Golden Torch d'Stoke-on-Trent o el Twisted Wheel de Manchester. Poden escoltar la peça en qüestió aquí.

divendres, 24 d’agost de 2018

El nou clip de Clementina, a El 9 Nou


El duet Clementina acaba de presentar un dels seus projectes més ambiciosos. Un videoclip enregistrat en directe a l'estudi amb l'acompanyament d'una trentena de músics. Es tracta d'"Els perduts", una peça que va veure la llum com a single a finals de l'any passat i que s'enriqueix en aquesta nova versió amb matisos gairebé spectorians. En parlem aquesta setmana a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Lazy Lester (1933-2018)

LAZY LESTER
(1933-2018)

En certa manera, Lazy Lester va ser a Excello Records allò que Willie Dixon havia estat a Chess. Un dels arquitectes més destacats d'un so que algú acabaria batejant com a swamp blues, i un dels pilars de l'escuderia de Louisiana. Hi va contribuir per compte propi, però també facturant algunes de les peces que acabarien enregistrant companys de fatigues com ara Slim Harpo. Entre els seus títols més celebrats, aquell "I'm a Lover not a Fighter" que gairebé el va situar a l'avantguarda del rock'n'roll i que va fer escola a l'altre costat de l'Atlàntic -com a mostra, la versió que en van realitzar uns joves Kinks al seu primer disc-.

Ed King (1949-2018)

ED KING
(1949-2018)

Ens ha deixat als 68 anys Ed King, aquell guitarrista que gairebé es podia considerar com el pont a priori impossible entre la psicodèlia més calidoscòpica de la Califòrnia de finals dels 60 i les arrels més profundes del Southern Rock de la dècada posterior. A la primera hi va destacar com a component dels mai prou reivindicats Strawberry Alarm Clock, amb els quals va enregistrar "Incense and Peppermints", un dels artefactes més àcids de tota la nissaga Nuggets. A l'òrbita surenya hi va arribar de la mà de Lynyrd Skynyrd, amb qui va signar títols tan totèmics com "Sweet Home Alabama".

dijous, 23 d’agost de 2018

Cat Power amb Lana Del Rey

Chan Marshall aka Cat Power.
Sembla que Cat Power i Lana Del Rey s'han fet més amigues del que a priori era previsible quan la primera va sortir de gira com a telonera de la segona ara fa alguns mesos. El cas és que Del Rey participa com a corista a "Woman", un dels talls que conformaran el proper i esperadíssim disc l'alter ego de Chan Marshall, que veurà la llum el proper 5 d'octubre sota el títol de "Wanderer". Ja poden escoltar la peça en qüestió i veure'n el videoclip a Youtube.

dimecres, 22 d’agost de 2018

Brass Against


El seu nom és una picada d'ullet a Rage Against The Machine. I el seu repertori es nodreix tant de peces originals dels californians com d'altres icones del rock alternatiu i el hip hop més indòmits de les passades tres dècades -de Tool a Kendrick Lamar passant, és clar, per Audioslave-. Com totes elles, els novaiorquesos Brass Against han vingut a sacsejar consciències a través de la música. I ho fan amb una base rítmica contundent, una explosiva secció de metalls que invoca les formes més combatives del jazz, el soul i el funk, una vocalista que és dinamita en estat pur, i un discurs sonor que recorda per moments la unió de Neneh Cherry amb The Thing. Descobreixin-los al seu web.

Pink Floyd en aigües venecianes


Era una escena inèdita fins aleshores, i mai més s'ha tornat a repetir. Pink Floyd, una de les bandes de rock més massives de la història, oferint un concert en un escenari flotant just al davant de la plaça Sant Marc, a Venècia. I amb entrada lliure, un reclam que va convocar milers de seguidors vinguts d'arreu del món, una de les concentracions més multitudinàries que mai s'han registrat a la ciutat italiana. L'actuació va tenir lloc l'any 1989, i la pàgina web Vintage Everyday n'ha recuperat recentment algunes imatges tan impactants com irrepetibles a aquestes alçades. Poden veure-les aquí.

dimarts, 21 d’agost de 2018

Una samarreta de Joan Jett

Joan Jett & The Blackhearts.
Guy Garvey (Elbow) va dir que la gent que escolta els Smiths és bona gent. Que hi va haver un temps en què Manchester era una ciutat perillosa, i que en un entorn com aquell sabies que et podies fiar de qualsevol persona que portés una samarreta de la banda. La població on jo visc no és perillosa, però algú la va qualificar una vegada com la capital mundial de l'avorriment. I en un context com aquest una samarreta també pot arribar a establir tanta empatia com simpatia envers qui la porta posada. Aquest matí, poc després de sortir de casa, m'he creuat amb una noia molt jove que portava una samarreta de Joan Jett & The Blackhearts i una guitarra penjada a l'esquena. Petits grans detalls que li alegren a un el dia.

Eddie Willis (1936-2018)

EDDIE WILLIS
(1936-2018)

Eddie Willis era un d'aquells eterns secundaris sense els quals no es podrien haver escrit bona part dels capítols més brillants mai protagonitzats per algunes de les grans estrelles de la música pop. Pensin en els Temptations, en les Supremes, en les Marvelettes, en Marvin Gaye, en els Four Tops, en Martha and The Vandellas i fins i tot en un jove Stevie Wonder. En tota la inabastable i canònica producció que Motown va dur a terme a la seva seu de Detroit entre 1959, l'any de la seva fundació, i 1972, quan es va traslladar a Los Angeles -sí, el moment en què els plàstics editats per la icònica disquera van comenar a sonar d'una manera diferent a com ho havien fet fins aleshores-. Willis va ser un dels guitarristes de The Funk Brothers, la banda de la casa i com a tal un pilar fonamental del que s'acabaria anomenat so Motown. I una colla de músics sobre els quals sol dir-se que van tocar en més números 1 que els Beatles, els Beach Boys, els Rolling Stones i Elvis Presley junts. Una dada que mai m'he parat a contrastar, però d'entrada no m'atreveixo a posar en dubte.

dilluns, 20 d’agost de 2018

Kurt Vile presenta "Loading Zones"


Després de signar a mitges amb Courtney Barnett el que va ser un dels àlbums més sorprenents del passat exercici, "Lotta Sea Lice" (2017), Kurt Vile anuncia la imminent sortida del primer plàstic que publicarà al seu nom des de 2015. Encara no n'ha avançat el títol però sí una peça, "Loading Zones", un exercici de rock d'arrels que invoca a la seva manera l'èpica suburbana de Tom Petty o Bruce Springsteen. L'ha presentat amb un divertit videoclip on intervenen components de Pissed Jeans i que poden vostès veure a Youtube. Kurt Vile actuarà el proper 22 d'octubre a la sala Apolo de Barcelona acompanyat per la seva banda habitual, The Violators.

diumenge, 19 d’agost de 2018

Nou ep d'Iron & Wine


Un any després del seu darrer treball d'estudi, l'aclamat "Beast Epic" (2017), Iron & Wine anuncia la imminent edició d'un nou ep amb algunes de les peces que van sobrar d'aquelles sessions de gravació. El plàstic veurà la llum el proper 31 d'agost sota el títol de "Weed Garden" i inclourà talls com "Waves of Galveston" o "What Hurts Worse", dues pistes que l'alter ego de Sam Beam ha avançat a través d'Spotify. La primera és un homenatge a l'estat nord-americà de Texas que ja portava alguns anys sonant de forma esporàdica als concert d'Iron & Wine però, inexplicablement, encara no havia aparegut en cap disc.

dissabte, 18 d’agost de 2018

Devon Allman amb Duane Betts

Devon Allman.
Era un d'aquells somnis que molts esperaven veure realitzats, però finalment no va poder ser. La mort de Gregg Allman ara fa poc més d'un any va tancar per sempre més les portes a una hipotètica reunió de The Allman Brothers Band amb un Dickey Betts que havia abandonat el vaixell fa gairebé dues dècades per diferències amb el propi Allman. Que les relacions entre l'un i l'altre havien estat inexistents durant tot aquest temps no és pas cap secret, i precisament per això té tant de valor que els seus respectius fills hagin decidit sumar esforços en una gira que aquests dies recorre el Vell Continent i que el proper 20 d'agost passarà per la sala Razzmatazz 3 de Barcelona -ciutat on, per cert, mai va arribar a actuar la banda mare-. Devon Allman i Dickey Betts, la nova generació d'una dinastia clau per a entendre les arrels i l'evolució del Southern Rock, junts en un mateix escenari amb tota la càrrega simbòlica que això comporta. El primer com a cap de cartell i el segon com a convidat, cadascú interpretant el seu propi repertori i tots dos culminant plegats la vetllada amb una jam session on pot passar qualsevol cosa i on de ben segur sonaran clàssics d'Allman Brothers.

divendres, 17 d’agost de 2018

La Rambla


Aquesta tarda farà un any. Jo era a casa treballant davant de l'ordinador, tenia el televisor sintonitzat en un canal de notícies i preveia acabar d'hora la feina que estava fent i anar al centre de Barcelona a fer unes compres que havia de realitzar urgentment. I aleshores va passar el que va passar. I jo ho vaig veure per televisió, i vaig pensar que si no hagués tingut feina aquella tarda probablement hauria baixat abans a les Rambles i en fi. I després vaig deixar de pensar-hi perquè pensar en aquestes coses no porta enlloc. I vaig deixar la feina que estava fent, i em vaig oblidar de les compres que havia de fer, i vaig començar a seguir els esdeveniments a través de tots els canals possibles. I em vaig preguntar per què (i segueixo preguntant-m'ho). I vaig trucar als coneguts que sabia que en aquell moment eren al centre de Barcelona i vaig respirar tranquil perquè a ningú li havia passat res. I aquesta tarda farà un any. I no se m'acut millor resposta que escoltar Quimi Portet cantant "La Rambla", amb tot el que implica.

Aretha Franklin (1942-2018)

ARETHA FRANKLIN
(1942-2018)

Aretha Franklin se n'ha anat un 16 d'agost, com Robert Johnson i Elvis Presley abans que ella. Tres figures capitals de la música popular dels darrers 100 anys i una data que ja es troba entre les més fatals del calendari melòman. Sigui com sigui, si fa tan sols uns dies l'entorn familiar de Franklin convidava els seus seguidors a pregar per ella i un sentia ganes de fer sonar una vegada darrere l'altra "I Say a Little Prayer", avui és dia de mostrar respecte amb totes les lletres. "Respect", l'himne soul compost Otis Redding que Franklin va convertir en tot un cant a favor dels drets civils. I per escoltar la definitiva lectura de l'espiritual "Amazing Grace" que la reina del soul es va marcar a l'àlbum del mateix títol publicat el 1972, un dels plàstics més grandiosos de la història del gòspel.

dijous, 16 d’agost de 2018

80 anys sense Robert Johnson

Robert Johnson (1911-1938)
La llegenda és tan coneguda com els ressons faustians que l'han alimentat des de bon principi. Un jove aspirant a bluesman ven la seva ànima al Diable en una cruïlla de camins de Mississippi i esdevé de la nit al dia un dels guitarristes més solvents, innovadors i influents de la seva generació, un músic destinat a alterar no tan sols el curs de la història del blues sinó de la música nord-americana (i per extensió occidental) en el seu conjunt. Que el protagonista de tal relat se n'anés sense deixar descendència i que la seva biografia resulti tan misteriosa i enigmàtica com les dues úniques fotografies que se'n coneixen -n'hi ha una de tercera, l'autenticitat de la qual no acaba d'estar confirmada-, ha servit per a engrandir encara més un mite que es podria justificar tan sols amb les 29 peces que va arribar a signar i que formen part de qualsevol cànon bluesístic que es consideri com a tal -un cop més, la llegenda diu que n'hi ha una altra que faria 30 però mai s'ha pogut confirmar la seva existència-.

Tal és la magnitud de la pel·lícula, que a aquestes alçades resulta absurd discutir si l'individu amb qui es va citar Robert Johnson era el Maligne en persona o tan sols un músic equipat amb un afinador –Realment hi ha algú que es vulgui creure aquesta última versió? Per descomptat, no pas un servidor; de fet, i per variar, tampoc tenim cap prova de l'existència del suposat afinador–. O si la cruïlla en qüestió era o no era la que formen les autopistes 49 i 61 -històricament, dues de les principals artèries del mapa de carreteres nord-americà- al seu pas per Clarksdale, una petita localitat de l'oest de Mississippi que des de fa dècades ha esdevingut un dels centres de peregrinació per excel·lència per als amants del blues i qualsevol dels seus derivats. Sigui com sigui, si una cosa no va poder evitar aquell suposat pacte diabòlic va ser el fatal desenllaç que la vida de Johnson va patir tal dia com avui de 1938 al morir, diuen les males llengües, enverinat per un marit gelós. Han passat vuit dècades des que l'autor de "Cross Road Blues" va fer les paus amb el Diable i va inaugurar de forma involuntària allò que es coneixeria com a Club dels 27. I encara ara el misteri i la llegenda es mantenen intactes.

The Last Temptation of Elvis


Que en un moment donat una revista musical fos capaç de treure's de la màniga un doble disc compacte com aquest amb l'objectiu de distribuir-lo en exclusiva amb una de les seves edicions als quioscos, resulta a aquestes alçades tan increïble com el fet que tal artefacte no s'hagi reeditat des d'aleshores ni per activa ni per passiva malgrat uns continguts que valen el seu pes en or. "The Last Temptation of Elvis" és un àlbum de tribut a Elvis Presley coordinat pel periodista Roy Carr i editat el 1990 pel setmanari New Musical Express (NME). Totes les cançons escollides tenien en comú que havien format part de les bandes sonores de les pel·lícules del Rei, i la llista d'artistes escollits per a reinterpretar-les era tan rica i diversa com aclaparadora i a priori inabastable. De Bruce Springsteen a Pop Will Eat Itself, de Paul McCartney als Pogues, de Robert Plant als Primitives, de Tanita Tikaram a Lemmy, de Dion DiMucci a The Cramps i de The Jesus and Mary Chain a Ian McCulloch. Fins i tot el propi homenatjat acabava treient el cap al final del segon plàstic amb una presa alternativa de "King of the Whole Wide World".

Personalment, em quedo amb la manera com Springsteen traslladava la inicial "Viva Las Vegas" al fons d'algun antre de carretera perdut qui sap a on. Amb un "It's Now Or Never" que McCartney havia deixat fora del magistral "CHOBA B CCCP" (1988) per motius que només ell deu conèixer. Amb Robert Plant debatent-se entre el country més genuí i el rockabilly més salvatge en un "Let's Have a Party" que haurien pogut signar els mateixos Stray Cats. Amb els Pogues transformant "Got a Lot O'Livin' to Do" en el més etílic dels himnes de bar. Amb la lectura visceral de "Blue Suede Shoes" a mans de Lemmy & The Upsetters. I amb Ian McCulloch lliurant "Return to Sender" en safata de plata a les primeres generacions d'allò que es va anomenar indie. La resta, fins a 16 pistes en total, els ben asseguro tampoc té cap mena de desperdici. Per això m'ha vingut de gust recuperar l'àlbum en qüestió aquest 16 d'agost. 41 anys sense un Elvis Presley que es manifesta ben viu cada cop que plàstics com aquest sonen a tot volum.

Comiat per la porta gran

JOAN BAEZ
Festival Jardins de Cap Roig, Calella de Palafrugell
15 d'agost de 2018

Joan Baez està començant tots els concerts de la que ha anunciat com la seva gira de comiat fent quelcom que cap altre artista podrà arribar a fer mai. Utilitzar una de les composicions més emblemàtiques de Bob Dylan per clavar al seu autor un clatellot que probablement a ell no li farà ni fred ni calor però la nit passada a Cap Roig va sonar a contundent reclam d'algun deute que es troba pendent des de fa més de mig segle. Quan Baez va trencar el gel tota sola a l'escenari i al ritme de "Don't Think Twice, It's All Right", no li va caler dir noms ni fer cap mena de presentació per donar a entendre a qui s'adreçaven aquells versos que van sonar enrabiats però alhora serens a més no poder: "I once loved a boy, a child I am told / I gave him my heart but he wanted my soul". Una mica més i s'atura el temps, i no s'havia ni acabat la primera cançó.

Passés el que passés entre la novaiorquesa i el de Duluth ara fa més de 50 anys, el cert és que l'ombra de Dylan sempre ha estat present a la trajectòria de Baez. I ahir va tornar a fer acte de presència quan el va citar en títols com "Farewell, Angelina", "It's All Over Now, Baby Blue" o "A Hard Rain's A-Gonna Fall", per no parlar d'aquell "Diamonds and Rust" amb què un dia havia passat ella mateixa revista a una de les relacions més tempestuoses que mai hagi donat l'imaginari pop. També va citar entre d'altres a Kris Kristofferson ("Me and Bobby McGee"), Simon & Garfunkel ("The Boxer"), Violeta Parra ("Gracias a la vida"), Woody Guthrie (un "Deportee" que va dedicar a les persones refugiades) o Tom Waits ("Whistle Down the Wind", la peça que titula el seu darrer disc), alternant el format solista amb l'acompanyament d'una banda austera però solvent.

El moment més aplaudit va tenir lloc quan Baez, fidel al seu esperit eternament compromès, va dedicar una lectura de "Més lluny" (Lluís Llach) als presos polítics catalans que va ser resposta amb una llarga ovació i cants a favor de la llibertat entre el respectable. Més tard, ja durant la recta final, va tornar a cantar en català, aquest cop la inevitable "El rossinyol". Pas previ a un comiat al ritme d'una sentida "Blowin' in the Wind" -novament, l'ombra de Dylan- i encara un últim bis, a cappella i en temps de descompte, una fràgil revisió de l'espiritual "Swing Low, Sweet Chariot" on la seva veu es va manifestar erosionada pel pas del temps però en absolut tan desgastada com ella assegura sentir-la. Sigui com sigui, Baez ha decidit que això s'acaba. Que amb 77 anys a l'esquena ja ha dit tot allò que havia de dir i que més val baixar de l'escenari a temps que acabar-s'hi arrossegant. Que aquesta serà la seva última gira. I si allò d'ahir va ser un comiat, se'n va anar per la porta més gran de totes.

dimecres, 15 d’agost de 2018

El retorn d'Art Brut


Art Brut va ser una de les bandes més dinàmiques, fresques i refrescants d'aquella generació que va revitalitzar el rock britànic a principis de segle. Un combo amb una lírica àcida, punyent i entranyable a la vegada i un discurs musical que reivindicava Pixies i (sobretot) The Fall on altres apostaven per Joy Division i Gang Of Four. El seu debut, "Bang Bang Rock & Roll" (2005), contenia dards de precisió com "My Little Brother", "Emily Kane" o "Good Weekend", adrenalínics comprimits de post-punk trencapistes i rock'n'roll de garatge en la seva concepció més urgent i desbocada. A "Art Brut vs. Satan" (2009) i "Brilliant Tragic!" (2011), el tercer i el quart plàstic d'estudi respectivament, els londinencs van refinar el seu so sense perdre cap de les seves essències inicials i amb tot un Frank Black a les tasques de producció. I a tot això cal afegir uns directes incendiaris com ells sols que en aquestes latituds vam arribar a degustar en nombroses ocasions, tant en sales com en festivals a l'aire lliure. Però aleshores va arribar el silenci. El líder de la formació, Eddie Argos, se'n va anar a viure a Berlín, va ser pare i va combatre una malaltia que finalment ha deixat enrere, i la base rítmica va abandonar el grup. Per sort sembla que les coses tornen a posar-se al seu lloc, i Art Brut han entrat a l'estudi aquest 2018 amb nova formació (a destacar la presència del bateria Charlie Layton, provinent de The Wedding Present). El títol del seu disc de retorn encara no s'ha fet públic, com tampoc se'n coneix la data de publicació, però la banda n'ha avançat una peça a través de les plataformes digitals. Un "Wham! Bang! Pow! Let’s Rock Out!" que manté intactes les coordenades sonores i estètiques marca de la casa, i que poden vostès escoltar a Spotify.

dimarts, 14 d’agost de 2018

Zero Mile


Zero Mile és una banda de rock barcelonina que navega a mig camí del rock més contundent dels 90 i les atmosferes post-punk de la dècada anterior. Les seves cançons tant poden nodrir-se de bases rítmiques monolítiques i riffs de guitarra d'allò més esmolats com de tempos urgents que animen a fer quilòmetres. "Dead Kisses", la peça que obre el seu segon disc -"Waves" (2017)- sembla el "Why?" de Màquina! tocat per Jane's Addiction i cantat per Grace Slick. I la pista que el segueix, "Watch Out", és el pont perdut entre Blind Melon i els primers Cure. Descobreixin-los a Bandcamp.

A Little Prayer (for Aretha)


Se'n feien ressò ahir la gran majoria de mitjans, tant els especialitzats com els generalistes. L'entorn més proper d'Aretha Franklin confirmava el mal estat de salut de la reina del soul, demanava respecte per la privacitat de la família en aquests moments complicats i convidava tots els seguidors i admiradors de la cantant a pregar per ella. Que així sigui, doncs.

dilluns, 13 d’agost de 2018

Yahi - "Menhirs" (2018)


Han passat set anys des que Yahi van debutar amb "Ultramar" (2011), un primer àlbum que apuntava a registres com el post-rock, el post-hardcore o fins i tot el metal alternatiu. Temps durant el qual s'han fet un tip d'actuar a tot arreu on se'ls ha reclamat i han acabat de polir un discurs que es manifesta més madur però amb la vocació exploradora intacta a "Menhirs" (2018). Un segon àlbum que ja s'havia pogut escoltar pels canals digitals l'any passat, però que s'edita ara de forma oficial i amb una tirada de 200 exemplars en disc compacte per cortesia de L'Arcada Koncerts Records. Enregistrat novament amb Santi Garcia als controls, el plàstic reflexiona sobre les contradiccions i els perills de la dependència tecnològica, i ho fa a través d'unes cançons on els vallesans posen de manifest la seva vessant més melòdica sense deixar de banda unes estructures que cada vegada els aproximen més a les coordenades del rock progressiu. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

diumenge, 12 d’agost de 2018

A Great Day in Harlem, 60 anys


Avui fa 60 anys una de les fotografies més icòniques de la història no tan sols del jazz sinó de la música contemporània en el seu conjunt. Va ser un 12 d'agost de 1958 quan el fotògraf Art Kane va reunir 57 icones d'aquest gènere davant l'edifici situat al número 17 del carrer 126 Est, al barri novaiorquès de Harlem, i les va immortalitzar amb una imatge que publicaria la revista Esquire el mes de gener de 1959 sota el títol d'A Great Day in Harlem. Entre els fotografiats hi havia Count Basie, Dizzie Gillespie, Thelonious Monk, Charles Mingus, Coleman Hawkins, Sonny Rollins o Horace Silver.

50 anys de "Cheap Thrills"


Big Brother & The Holding Company és amb tota probabilitat la banda més injustament infravalorada de la història del rock psicodèlic. Un quintet que hauria de considerar-se com a pedra angular d'aquella escena de San Francisco que va posar el gènere al mapa durant la segona meitat dels 60, però ha acabat veient com alguns dels seus discos més rodons s'arxiven com si res al costat dels de Janis Joplin encara que el nom d'aquesta ni tan sols figuri a la caràtula. Greu error, no pas el de contemplar la de Joplin com una de les veus més úniques, genuïnes i irrepetibles de la música del segle XX, sinó el de menystenir el paper que músics com Sam Andrew o James Gurley, guitarristes originals del conjunt californià, van jugar en la confecció d'un repertori on ja figuraven molts dels clàssics que actualment s'atribueixen com si res a la texana.

Fixin-se sense anar més lluny en la manera com Joplin i Andrew es reparteixen les tasques vocals i en el solo de guitarra que es marca aquest últim a "Combination of the Two". Metafòric títol per a una peça que d'alguna manera definia l'essència d'una banda capaç de condensar les formes més fresques del soul i el rhythm & blues i elevar-les fins a les esferes més inabastables del rock àcid. I el tall que encetava "Cheap Thrills" (1968), el segon disc de Big Brother and The Holding Company i l'últim que enregistrarien amb una Joplin que era a punt d'abandonar el grup, convençuda segons diuen les males llengües per un Albert Grossman que pensava més en els seus propis interessos que no pas en els de la seva representada -i encara menys en els del conjunt de la banda-.

Un plàstic produït per John Simon que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, i on hi figuraven reclams tan incontestables com la conversa a tres bandes que es marcaven la veu de Joplin i les guitarres d'Andrew i Gurley a "Summertime", visceral lectura en clau lisèrgica de l'estàndard de George i Ira Gershwin. O "Ball and Chain", una peça de Big Mama Thornton que Joplin va cantar com si fos seva. O, és clar, aquell "Piece of My Heart" que tan sols un any abans havia estat un èxit a mans d'Erma Franklin i els de San Francisco van augmentar a cop de repunts àcids i nervi rocker. A destacar també la icònica caràtula, obra de l'il·lustrador, dibuixant de còmics underground i difusor de la cultura blues Robert Crumb.

dissabte, 11 d’agost de 2018

Joan Baez - "Whistle Down the Wind" (2018)


Hi ha qui ja ha definit els temps presents com un canvi de cicle en l'àmbit musical. Un període durant el qual van quedant fora de circulació tots aquells tòtems que al llarg de la segona meitat del segle passat van definir la música contemporània tal i com la coneixem avui. Alguns directament passen a millor vida, sovint reclamats pel rellotge biològic, la forma més colpidora amb què es pot manifestar el buit que deixen absències com les de Bowie, Prince, B.B. King o Tom Petty. D'altres simplement decideixen deixar de forçar maquinàries que porten molts anys funcionant a ple rendiment. En aquest segon grup hi figura Joan Baez, que als seus 77 anys ha lliurat el seu primer disc d'estudi en una dècada però l'ha anunciat com el tancament de sis dècades de trajectòria artística. "Whistle Down the Wind" (2018) són deu composicions originals de figures com Tom Waits, Mary Chapin Carpenter o Joe Henry, qui es fa càrrec de la producció de l'àlbum. Deu peces amb la guitarra i la veu de Baez en primeríssim primer pla, i on la nord-americana es manifesta crepuscular però en absolut esgotada. Sigui com sigui, diu que el temps no ha perdonat les seves facultats vocals, que aquest disc serà l'últim i que la present gira de presentació serà el seu comiat dels escenaris. Aquests dies està recorrent el Vell Continent, i el proper dimecres 15 d'agost ens dirà adéu des de l'escenari del Festival Jardins de Cap Roig, a Calella de Palafrugell.

Yahi a El 9 Nou


Els vallesans Yahi han trigat set anys a publicar el seu segon disc, un "Menhirs" que acaba de veure la llum a través de L'Arcada Koncerts Records. No és que hagin estat parats, però sí que han tingut temps de madurar el seu so i construir el concepte que desenvolupen en aquest nou plàstic. Ho expliquem aquesta setmana a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

divendres, 10 d’agost de 2018

Johnny Hallyday - "Shake the Hand of a Fool" (2018)


Johnny Hallyday tenia l'estatus de tresor nacional a França i va ser acomiadat amb tot un funeral d'estat el passat mes de desembre, però de bon principi la seva vocació havia estat tan global com la del rock'n'roll que ell mateix acabaria introduint a l'Europa continental. L'any 1962 Hallyday se'n va anar a Nashville a gravar una sèrie de discos en anglès amb alguns dels músics de sessió més respectats de la Music City -entre ells els mateixos Jordanaires-. La major part dels talls enregistrats eren versions d'èxits de gent com Fats Domino ("Blueberry Hill"), Jerry Lee Lewis ("Whole Lotta Shakin' Goin' On"), Ricky Nelson ("Hello Mary Lou") o Ray Charles (un "I Got A Woman" on el francès es va aproximar més que mai a les textures vocals d'Elvis Presley), executades amb coneixement de causa i lliurades amb uns acabats impensables aleshores en aquest costat de l'Atlàntic. Però les sessions també van donar lloc a autèntics tresors com "Shake the Hand of a Fool", una cançó que Margie Singleton -esposa del productor Shelby Singleton- va compondre expressament per a Hallyday. És aquesta última peça la que dóna títol al recopilatori amb què el segell Bear Family acaba de reeditar la totalitat d'aquelles gravacions.

Joe Fields

JOE FIELDS
Barba Rossa Beach Bar, Granollers
9 d'agost de 2018

Joe Fields és el pseudònim d'un músic català que interpreta clàssics del country com si vingués de Kentucky o d'algun racó de l'oest de Texas. El seu repertori inclou composicions originals d'Alan Jackson, Willie Nelson, George Jones, George Strait o fins i tot Garth Brooks. Però totes les peces les toca com si fossin de Hank Williams o Townes Van Zandt. Guitarra acústica i veu, tres acords i la més absoluta veritat. Ahir va actuar al Barba Rossa Beach Bar de Granollers, i aquesta nit repetirà a la Festa Major de Cardedeu.

dijous, 9 d’agost de 2018

Els singles de Black Sabbath


Black Sabbath
 mai va ser una banda de singles. El seu rock dur i metàl·lic és paradigmàtic dels temps en què el pop i el rock es servien del format lp per a expressar tot allò que no es podia encabir als discos senzills. Per això no hauria d'estranyar que els continguts d'aquesta caixa s'anunciïn literalment com una raresa. Parlem de deu singles en format vinil que repliquen amb tots els detalls una desena de plàstics editats al seu moment -la primera etapa de Sabbath amb Ozzy Osbourne- en diferents mercats d'arreu del món. I si bé els britànics mai van destacar en aquest format, "Supersonic Years: The Seventies Singles" (2018) serveix per a treure la pols a tota una sèrie de talls que per un motiu o altre solen passar desapercebuts als àlbums, com la preciosa balada "Changes". Per la resta, sempre serà un gustàs tornar a escoltar himnes tan totèmics com "The Wizard", "Iron Man", "Sabbath Bloody Sabbath" o "Paranoid". A qualsevol moment, a qualsevol lloc i en qualsevol format.

dimecres, 8 d’agost de 2018

Locks


Poques vegades el títol d'un disc de debut ha definit tan bé no tan sols els continguts del plàstic en qüestió sinó sobretot l'essència dels seus autors. "Skeletal Blues" (2018), el primer àlbum dels londinencs Locks, és exactament això. Blues en estat esquelètic, esquitxat amb essències Southern Gothic, folk espectral i tot un seguit de ressonàncies nocturnes i etíliques que atraparan per igual als seguidors de Nick Cave, Tom Waits, Cranes, 16 Horsepower i l'obra més recent de PJ Harvey. Descobreixin-los al seu web.

dimarts, 7 d’agost de 2018

Portbou Hot Jazz Festival

The Suitcase Brothers.
The Suitcase Brothers i Chino & The Big Bet + Sax Attack seran aquest cap de setmana els caps de cartell del primer Portbou Hot Jazz Festival. Delícies melòmanes a primera línia de mar, en un dels entorns més singulars de la Costa Brava i amb tot el pes de la memòria històrica com a marc de fons. I una cita que neix amb la vocació de perdurar.

Portbou és un dels indrets més singulars i amb més encant de la Costa Brava. Un poble situat a primera línia de mar, al peu del massís de l'Albera, i envoltat de penya-segats on bufa amb força la tramuntana. Un lloc de pas la història del qual va molt lligada a la de la línia ferroviària que el connecta amb la Catalunya Nord. Un municipi fronterer que va ser testimoni de l'exili durant la Guerra Civil i on Walter Benjamin va acabar els seus dies tot provant de deixar enrere la barbàrie que s'havia fet forta al cor d'Europa. Al seu nucli urbà i a les seves platges hi conviuen les essències mediterrànies i la memòria històrica. I si alguna cosa li faltava, era un festival de música com el que és a punt d'estrenar aquest mes d'agost, ni més ni menys.

El Portbou Hot Jazz Festival celebrarà la seva primera edició aquest dissabte, 11 d'agost, a les Barraques dels Pescadors, a tocar de l'aigua del mar i amb la immensitat de les Alberes com a marc de fons. Una valenta iniciativa que neix amb l'ànim de situar Portbou al mapa de festivals d'estiu de casa nostra, però també de potenciar i difondre el talent i la creació autòctons. Enguany, sense anar més lluny, hi actuaran The Suitcase Brothers i Chino & The Big Bet + Sax Attack. Dues formacions barcelonines que si bé no s'emmarquen exclusivament en l'àmbit del jazz, acumulen trajectòries prou contrastades i conformen un cartell d'allò més llaminer.

Els primers són un duet de blues amb un discurs que beu d'aliances tan totèmiques com la de Sonny Terry amb Brownie McGhee. Guitarra acústica, veu i harmònica com a ingredients essencials d'una fórmula que els ha obert les portes de certàmens de renom en ambdós costats de l'Atlàntic. Pel que fa a Chino & The Big Bet + Sax Attack, és una de les maquinàries més solvents i ben engreixades del rhythm & blues i el swing facturats a dia d'avui a la Ciutat Comtal. Els seus components també s'han fet un tip de girar tant a dins com a fora de les nostres fronteres, i no hi ha escenari (i encara menys pista de ball) que se'ls resisteixi. El cartell es complementarà amb activitats per als més petits, classes de ball swing i música enllaunada per ballar fins que surti el sol. I tot plegat amb entrada lliure perquè no s'hi valgui cap excusa. Més informació al web del festival.

Sol Escobar


Sol Escobar és una cantant i actriu colombiana, d'origen argentí i establerta actualment a l'Estat espanyol. I el seu discurs musical té una vocació, unes arrels i un abast tan amplis i globals com la seva trajectòria vital. Ens trobem davant d'una veu tot terreny que tant pot aproximar-se a les formes més pures del bolero o la ranxera com jugar al seu aire amb estils com el tango, el blues o fins i tot el rock en la seva concepció més mestissa i fronterera. Per la seva lírica hi desfilen vaquers, fantasmes, dames misterioses, ànimes a la deriva i passions vampíriques. I les seves cançons tant poden transportar l'oient a la immensitat d'un castell encantat, a les profunditats més àrides del desert, a les cantines mexicanes o als cafès de París i Buenos Aires. "La Dama Oscura" (2018, La Cupula Music) és el seu quart disc, el primer que veu la llum en aquest costat de l'Atlàntic i el que li ha servit per encetar una nova etapa artística que no podria haver començat amb millor peu. El presentarà aquest divendres, 10 d'agost, a la sala Tarantos i en el marc del Festival Mas i Mas. De vegades, quedar-se a casa el mes d'agost pot arribar a brindar regals com aquest.

dilluns, 6 d’agost de 2018

Lorrie Collins (1942-2018)

LORRIE COLLINS
(1942-2018)

Poden visionar vostès qualsevol dels múltiples vídeos que circulen per la xarxa, que no tenen cap desperdici. Com tampoc el tenen els singles que The Collins Kids van enregistrar durant les dècades dels 50 i els 60. Tota una sèrie de talls que formen part de la història tant del rockabilly com de la música country, i que van presentar aquest parell de germans com una de les formacions més singulars del seu temps. Ni més ni menys que 13 i 15 anys tenien, respectivament, Larry i Lorrie Collins quan van irrompre al ritme de trencapistes com "Hop, Skip and Jump" l'any 1957. Ell tocava la guitarra com si hagués nascut enganxat a les sis cordes, i ella cantava com els àngels però amb tota la força del món. Després van anar passant els anys, ells es van anar fent grans al mateix temps que la seva popularitat s'anava fent més petita, i no van tornar a tocar junts fins ben entrada la dècada dels 90. Amb la mort de Lorrie Collins, el rock'n'roll ha perdut la meitat d'un dels seus duets més entranyables.

diumenge, 5 d’agost de 2018

L'excepció que confirma la norma

FLAMINGO TOURS
Festa Major 2018 @ Plaça de l'Església, La Garriga
4 d'agost de 2018

Les arrels de Flamingo Tours es troben en les formes més bàsiques del rhythm & blues i el rock'n'roll, però en tal sols dos discos han estat capaços de definir un discurs que ja es pot considerar únic en la seva espècie, com a mínim en aquesta banda dels Pirineus. Ha estat de fet al seu segon àlbum, l'encara flamant "Lucha libre" (2018), on Myriam Swanson i companyia han amanit la fórmula inicial amb essències mexicanes que els situen tan a prop de Los Lobos o Tito & Tarantula com de Big Mama Thornton i Wanda Jackson. Ressons llatins que van adquirir encara més pes la nit passada amb la incorporació al repertori de "Dos cruces", un bolero de Carmelo Larrea que els barcelonins van tenyir de misteri fronterer i guitarres surf a tota castanya.

"Aquesta cançó és un homenatge a tota aquella música que s'escoltava i es ballava a les places d'aquest país abans del franquisme", va anunciar Swanson al moment de presentar-la. Tota una declaració de principis, la d'una vocalista i una formació que abanderen sense reserves l'esperit més genuí d'un gènere musical, el rock'n'roll, que va arribar a aquestes latituds de forma tardana i distorsionada precisament com a conseqüència de la dictadura. Un estil que encara avui no s'ha acabat de normalitzar a casa nostra, fins al punt que la presència d'una banda com Flamingo Tours en una festa major com la de la Garriga segueix essent l'excepció que confirma la norma.

La qual cosa no va semblar afectar-los en absolut a l'hora de desplegar un repertori on les dianes ja es poden comptar a grapats. De l'embranzida inicial de "Mexican Dogfight" a les passions noir de "Día de muertos", dels ressons tarantinians d'"It's Cheaper (Everytime I See Your Face" al gòspel demoníac de "Dance to the Devil", i del tour de force de "Guerrero" a un "Love Massacre" que va augmentar revolucions com qui surt disparat a fer quilòmetres a la carretera. Menció a part va merèixer la final "Rosita Went to Jail", el tall que possiblement millor defineixi l'esperit de "Lucha libre". Essències tex-mex, tots els músics a la part frontal de l'escenari i la plaça sencera vivint el moment com si no hi hagués demà.

dissabte, 4 d’agost de 2018

D.E.P. Pep Laguarda

Pep Laguarda.
Ens acaba de deixar el gran Pep Laguarda, que en plena era punk se'n va anar a Mallorca a gravar de la mà de tot un Daevid Allen la que esdevindria una de les pedres angulars de l'anomenat pop valencià. "Brossa d'ahir" (1977), un exercici de folk àcid que tant s'emmirallava en la psicodèlia anglosaxona com en les formes més lliures de la tradició autòctona. El pop mediterrani era això, ni més ni menys. El que sona en determinats anuncis de cervesa i similars és una altra cosa.

"Sweetheart of the Rodeo", de gira

Roger McGuinn.
Aquest mes d'agost es commemora el 50è aniversari de "Sweetheart of the Rodeo", el sisè disc dels Byrds, el fruit de la unió de la banda californiana amb l'irrepetible Gram Parsons i un dels pilars fundacionals d'allò que s'anomena country rock. Per a celebrar-ho, Roger McGuinn i Chris Hillman, els dos únics supervivents de la formació que el va enregistrar, han decidit sortir a la carretera plegats per primer cop en dècades i interpretar l'àlbum sencer nit rere nit amb el suport de tot un Marty Stuart i la seva banda d'acompanyament. No es tracta d'una reunió dels Byrds, diuen, sinó d'una gira puntual de tribut al plàstic en qüestió. Per això no s'anuncien amb el nom de la banda, sinó amb el del propi àlbum, i segueixen tancant la porta a qualsevol activitat futura sota la denominació The Byrds. Tampoc tenen previst, ara per ara, exportar l'invent fora dels Estats Units. Una llàstima, perquè les cròniques de les darreres setmanes parlen de vetllades tan entranyables com emotives.

divendres, 3 d’agost de 2018

The Jayhawks - "Back Roads and Abandoned Motels" (2018)


Des que Mark Olson va abandonar per segon cop els Jayhawks ara fa cosa de sis anys, Gary Louris s'ha tornat a consolidar com el líder de facto del grup. Per la qual cosa no hauria de sorprendre que els de Minneapolis s'hagin despenjat amb un plàstic com "Back Roads and Abandoned Motels" (2018). Onze peces que el propi Louris havia escrit durant els darrers anys en col·laboració amb altres artistes o directament perquè les enregistressin tercers, regravades i revitalitzades ara pel conjunt nord-americà en un dels treballs més rodons que ha lliurat en molt de temps. Tant és que alguns d'aquests talls els haguem escoltat abans a través de veus com les de Jakob Dylan ("Gonna Be a Darkness") o les Dixie Chicks ("Everybody Knows", "Bitter End"). El que compta és un repertori i una execució que evoquen els millors Jayhawks i on la veu de Karen Grotberg sembla reclamar un merescut protagonisme. Per cert, molt ben trobats el títol i la caràtula.

dijous, 2 d’agost de 2018

El blues segons els Stones

Uns joves Stones, deixebles avantatjats del blues més genuí.
La cosa funcionarà com a reclam, però també com a segell de qualitat i prova irrefutable de coneixement de causa. El cas és que BMG és a punt de treure del forn un sucós recopilatori de clàssics del blues triats i seleccionats pels mateixos Rolling Stones. Un total de 42 talls, repartits en un doble compacte o bé en dos dobles volums en vinil (és a dir, quatre plàstics en total), on no hi faltaran noms com els de Robert Johnson, B.B. King, Howlin' Wolf, Bo Diddley, Slim Harpo o Elmore James, entre molts d'altres. Tampoc hi faltaran una pila de composicions que els propis Stones han arribat a enregistrar pel seu compte en algun moment de la seva trajectòria. Ni la peça de Muddy Waters que va inspirar el nom de la banda, un "Rollin' Stone" que obre el primer volum com si d'una declaració d'intencions es tractés. L'àlbum es titularà "Confessin' the Blues", veurà la llum el proper 9 de novembre i part dels beneficis obtinguts amb la seva venda es destinaran a la Willie Dixon's Blues Heaven Foundation, que entre d'altres es dedica a preservar la memòria dels llegendaris estudis Chess de Chicago.

dimecres, 1 d’agost de 2018

Cari Cari - "Mapache" (2018)


Van ser una de les grans revelacions del passat Primavera Sound. Uns austríacs que sonen com si haguessin sortit de les profunditats més àrides de la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Blues en la seva vessant més rocallosa, rock psicodèlic d'ascendència desèrtica i les bandes sonores de l'spaghetti western. El gènere, aquest últim, al qual reten homenatge Cari Cari al seu flamant nou single, "Mapache". Tot un còctel de guitarres surf, ressons fronterers i ritmes tribals a tota castanya. L'han presentat amb un videoclip de rerefons cinèfil signat per la pròpia banda i el realitzador Roland Kluger. Poden veure'l a Youtube.

El somni d'un concert inexistent

Aquesta nit he somiat que assistia a un concert. No al concert de cap artista o banda que existeixi al món real, sinó d'una formació generada pel meu subconscient i encapçalada per un vocalista que tenia una lleugera retirada a Paul Weller. Pel que puc recordar ara mateix, el somni arrencava tot just quan jo entrava al local de torn amb l'actuació ja començada. I el primer que em cridava l'atenció era la disposició del recinte, una mena de Sant Jordi Club de dimensions més reduïdes, amb una pista central i una petita grada lateral (no cal dir que el decorat també era producte del meu subconscient i que no he estat mai en cap lloc que se li assembli). I aquí ve el més curiós de tot plegat: mentre la pista estava totalment buida i els músics semblaven tocar literalment per a ningú, el poc respectable que s'havia acostat a l'esdeveniment es concentrava a la grada mirant-se de lluny allò que passava a l'escenari. En cap moment s'arribava a establir cap mena de comunió entre artistes i públic. Els primers lliuraven el seu art i el seu ofici a unes primeres files inexistents. I el segon ho contemplava des de la distància com qui ho està veient per televisió. I jo, que no sóc gaire bo interpretant somnis, no puc evitar veure en tot això una metàfora d'un dels camins que semblen estar-se obrint en l'àmbit de la música en directe. El de les audiències que hi són sense ser-hi, que desfilen mecànicament d'un escenari a l'altre en el marc d'un macrofestival o que acudeixen als concerts sense cap més vocació que fer-hi acte de presència i en el millor dels casos explicar-ho a les xarxes socials.