dimecres, 30 de juny del 2021

Brian Setzer torna en solitari

Brian Setzer.

La gira que commemorava el 40è aniversari d'Stray Cats va quedar interrompuda, com tantes altres, per la crisi sanitària i tot allò que se n'ha derivat. Un contratemps que el sempre oportú Brian Setzer ha aprofitat per donar forma al seu primer disc en solitari en sis anys. "Gotta Have the Rumble" té prevista la seva sortida pel proper 27 d'agost, i de moment podem degustar com a primer avançament una peça, "Checkered Flag", que sona a refrescant i desvergonyit rockabilly marca de la casa. L'ha presentat amb un simpàtic videoclip de temàtica automobilística que poden vostès visionar a Youtube.

Walk

Pantera.

Estar treballant i que a fora al carrer algú tingui la finestra del cotxe abaixada amb el "Walk" de Pantera sonant a tota castanya. Em va passar dies enrere, i va ser un gustàs. Un dels riffs més monolítics dels 90, un cant contundent contra la hipocresia social, i un dels àlbums que van definir el metal i el rock d'aquella dècada –"Vulgar Display of Power" (1992)-, trencant sense contemplacions la monotonia d'un matí qualsevol. No sé qui ets, però gràcies pel detall.

dimarts, 29 de juny del 2021

AlienBlaze


Ha rebut elogis de part d'artistes que van de Grimes a Alice Cooper passant per Wolf Alice. I no ha d'estranyar tenint en compte dos factors. El primer, que el seu ventall d'influències és tan ampli com el que abasten els referents que l'han reconegut públicament. El segon, que les seves cançons tenen quelcom que crida l'atenció. AlienBlaze és una jove cantant, guitarrista i compositora britànica que navega per les coordenades més deliciosament corrosives del rock alternatiu de finals dels 90. Estètica glam, sensualitat clarobscura, lírica existencialista i un repertori que tant pot emmirallar-se en Garbage com en el Marilyn Manson de "Mechanical Animals" (1998). De moment té publicats diversos senzills en format digital que conviden a seguir-la de prop. Poden vostès fer-ho a través de Twitter.

Johnny Solinger (1965-2021)

JOHNNY SOLINGER

(1965-2021)

Encara deu haver-hi qui no perdona a Johnny Solinger el fet d'haver ocupat el lloc de Sebastian Bach al capdavant d'Skid Row. A mi mateix em va costar molt acceptar la idea d'uns Skid Row sense el seu carismàtic vocalista, tot i que amb el temps he arribat a apreciar els discos que Solinger va enregistrar amb la banda de New Jersey. Més convincent em segueix semblant la seva trajectòria solista en l'àmbit de la música country. De fet, va ser arran d'aquell notable disc homònim de 2008 i de títols com "Too Well to Work", "Hank Williams Is in My Car" o "Girls that Swear", que em vaig decidir a brindar-li una segona oportunitat al texà i em vaig reconciliar amb l'òrbita d'Skid Row. Ens ha deixat a l'edat de 55 anys a causa d'una insuficiència hepàtica. Descansi en pau. I nosaltres fem-nos el favor de dedicar un bon whiskey a la seva memòria tot fent sonar l'eterna "Good Friends".

dilluns, 28 de juny del 2021

Yann O'Fender i Little Martha, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem viscut una intensa vetllada estiuenca a ritme de refrescant rockabilly. Yann O'Fender i Little Martha & The Truckstoppers, doble cartell d'autèntic impacte al Mad Crow Grill de Sant Celoni de la mà d'Atomic rnr club Barcelona. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Rebel Rebel

David Bowie - Foto Barry Schultz.

"You got your mother in a whirl / She's not sure if you're a boy or a girl", cantava David Bowie a "Rebel Rebel", una de les pistes més celebrades del totèmic "Diamond Dogs" (1974) i, a la llarga, del repertori del Duc Blanc. Un cant a l'ambigüitat sexual i a tots aquells plaers no aptes per a ments estretes, tot un himne de l'era glam i una peça ideal per a recuperar en una jornada com la d'avui, Dia Internacional de l'Orgull LGTBI+. Una d'aquelles commemoracions que ens recorden que no tothom gaudeix dels mateixos drets en aquest món nostre, ni tan sols quan la suposada i fins i tot predicada igualtat de drets està garantida per un marc legal. També un dia per refermar que tothom hauria de poder sentir-se com li doni la gana, i viure d'acord amb allò que sent. I que ningú hauria de poder dir-li a ningú com s'ha de sentir ni com ha de viure. Que fort, que gros, que a aquestes alçades encara ho haguem de reivindicar.

diumenge, 27 de juny del 2021

Megadeth al cotxe

Megadeth, en una imatge promocional de 'Youthanasia'.

Una sensació que portava molt de temps sense experimentar és la de tornar a casa d'un concert passada la mitjanit, al seient de copilot d'un cotxe amic i amb un fil musical dels que conviden a apujar el volum fins a l'onze, com a mínim. Va passar ahir a la nit, i va ser revitalitzador. El cotxe era el de Maurici Ribera (The Missing Leech), on la música sempre sol sonar de forma ben oportuna, i el fil musical "Youthanasia" de Megadeth, un disc que portava anys sense escoltar i que potser hauria de recuperar més sovint. Tardor de 1994, el món immers en plena ressaca (post)grunge i els californians marcant terreny amb pistes com aquell "A Tout le Monde" que va arribar-ho a petar a los 40. Costa de creure, a aquestes alçades, oi que sí?

Rockabilly sense mascareta

Yann O'Fender amb The Spaniards, ahir al Mad Crow Grill.
YANN O'FENDER + LITTLE MARTHA & THE TRUCKSTOPPERS
Mad Crow Grill, Sant Celoni
26 de juny de 2021

Doble sessió de rockabilly en directe i, per fi, sense mascareta. Yann O' Fender i Little Martha & The Truckstoppers van compartir escenari la nit passada a la terrassa del Mad Crow Grill de Sant Celoni per cortesia d'Atomic Club. Entre el respectable, la sensació gairebé màgica de tornar a escoltar rock'n'roll a peu dret i amb una cervesa –o un bon whiskey- a la mà en un bar de carretera.

O'Fender tornava als escenaris després d'una llarga absència i ho feia acompanyat de The Spaniards, incombustible banda de suport formada per veterans de l'escena rocker barcelonina com el contrabaixista Fernando Slap o el bateria Moisés Sorolla. Nom a l'alça del rock'n'roll a escala europea, el francès va presentar el seu darrer àlbum, "Ted Cool" (2019), i va posar la pista de potes enlaire amb aquell himne tuperià que és "We Are the Teds". Un huracà en el millor dels sentits.

Prèviament havien caldejat l'ambient Little Martha i els seus Truckstoppers, que van alternar lectures de clàssics com "That's All Right" (Arthur Crudup) amb composicions pròpies tan suggerents com "Nothing" o "Boppin' in the Storm", totes dues provinents de "Lil' Big Rockin' Girl" (2020), el notable ep amb què han debutat els barcelonins a l'escuderia Atomic Records. Una banda molt ben engreixada, i una frontwoman capaç d'invocar el poder vocal de Wanda Jackson al mateix temps que fa saltar espurnes del seu ukelele.

dissabte, 26 de juny del 2021

L'àlbum de Remei de Ca la Fresca


Els vam descobrir ara fa cosa d'un any, quan van emergir de les profunditats del Montseny a ritme de psicodèlia feréstega i amb una poesia esmolada que conjugava l'existencialisme amb la consciència del medi natural. Des d'aleshores, Remei de Ca la Fresca han defensat el seu discurs en directe desafiant tota mena de restriccions pandèmiques, s'han perfilat com un dels noms a l'alça d'aquell pop català que hi sap veure més enllà del Canet Rock, i han cridat l'atenció d'una discogràfica, The Indian Runners, que sembla a feta a mida del combo d'Arbúcies.

El primer fruit d'aquesta unió és un àlbum de debut homònim –"Remei de Ca la Fresca" (2021)- compost de vuit pistes que durant tot han aquest temps s'han consolidat com a plats forts dels seus directes. Peces que ja havíem pogut escoltar en primerenques versions d'estudi –el terminal rock progressiu de "Sistemes de seguretat", un "Lo tomas o lo dejas" que es perfila més que mai com un clàssic a llarg termini-, i novetats tan sorprenents com "Santa Karme" i la seva muralla de soroll àcid, o "Fresca", aquest atac frontal als estereotips que conjuga essències rurals i estètica urbana. Molt més que una carta de presentació.


Més informació:

The Indian Runners  /  Pàgina web  /  Bandcamp

Joana Serrat, revelació segons Uncut


M'ha fet molta il·lusió veure el nom de Joana Serrat destacat com a revelació a les pàgines d'una revista de capçalera com és Uncut, i el seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021, Loose / Great Canyon), ressenyat per tot un Allan Jones –exdirector de la publicació i il·lustre veterà de la premsa musical britànica que quatre dècades enrere ja cobria gires de Bob Dylan, i que avui escriu sobre una noia de Vic amb el mateix rigor i amb més experiència-, que en diu meravelles i el puntua amb un 9 sobre 10. I no és Uncut l'únic mitjà britànic que se n'ha fet ressò. El Times, el Guardian o la mateixa BBC també parlen de la catalana en termes superlatius.

El primer cop que vaig veure Joana Serrat en directe va ser fa molts anys en un centre cultural d'un poble proper a Vic, encapçalant un cartell farcit de delícies underground on també destacava la presència de The Missing Leech i de l'enyorada Filthy Sally. Va tocar passada la mitjanit, acabada d'arribar d'una d'aquelles feines a què un s'ha de dedicar quan la música encara no genera prou. Des d'aleshores ha plogut molt i l'he vist tocar en escenaris de tota mena i condició, des d'una petita església romànica de la Garriga fins a la sala gran d'Apolo. I l'abast del seu discurs l'ha portat a destacar en reconegudes convocatòries internacionals, i a traçar aliances amb figures de primer ordre com Israel Nash.

A Serrat no l'he sentit mai queixar-se públicament de les limitacions dels circuits culturals autòctons, de les suposades males pràctiques d'això que s'anomena indústria discogràfica, ni de la incompetència del polític de torn, ja sigui un regidor, un conseller o un ministre –podria haver-ho fet, tal i com ho solen fer tantíssims artistes de casa nostra amb tota la raó del món, però no ho ha fet-. I aquí la tenen. Rodant pel món, sumant quilometratge i rebent elogis de la premsa melòmana més genuïnament especialitzada del planeta. Arribat aquest punt, facin-se vostès el favor de desconfiar de qui els vingui a explicar que no pot fer cultura perquè no sé quin ministre és un inútil o no sé quina indústria li ha donat l'esquena.

Gravat a Texas, com de costum, amb Ted Young a les tasques de producció, "Hardcore from the Heart" és un disc sobre la pèrdua però sobretot un (altre) pas endavant en una escala evolutiva que ara per ara sembla no conèixer límits. Un cançoner que segueix tenint com a punt de partida la inabastable tradició musical nord-americana, però alhora es deixa seduir pels corrents més eteris i vaporosos del pop de factura independent. Si fins ara havia demostrat la vigatana un rigorós coneixement de causa a l'hora d'aproximar-se a la música que l'ha marcat, a partir d'ara directament entra a jugar a la mateixa lliga que aquells que l'han renovat durant l'última dècada –títols com "Pictures" o "You're with Me Everywhere I Go" miren de tu a tu a Sharon Van Etten o The War On Drugs-.

M'agradaria acabar aquest apunt parlant del citat Allan Jones, com assenyalava una mica més amunt un il·lustre veterà de la premsa musical anglosaxona. Un d'aquells referents de l'ofici que han entès que estar al dia no vol dir obsessionar-se amb la novetat per la novetat sinó, partint de la pròpia experiència, seguir explorant aquells corrents per on un ha navegat tota la vida, separant-ne el gra de la palla i sotmetent a un judici crític tot allò que encara poden arribar a oferir. Mentre alguns proven de superar la seva pròpia crisi dels 40 (o dels 50) comparant el trap amb el punk, d'altres encara hi senten més enllà del soroll i, de tant en tant, arriben a fer diana.

divendres, 25 de juny del 2021

Wojciech Karolak (1939-2021)

WOJCIECH KAROLAK

(1939-2021)

Haver nascut al lloc equivocat. Una expressió que sona a tòpic dels manuals d'autojustificació però té tot el sentit del món quan un es sent més proper en termes identitaris a allò que passa a l'altre costat d'un oceà que no pas al seu propi entorn. A l'organista polonès Wojciech Karolak li agradava definir-se com "un músic nord-americà de jazz i rhythm & blues que ha nascut per error a l'Europa central". Efectivament, la seva aproximació a l'orgue Hammond apuntava directament i sense reserves als grans tòtems nord-americans del gènere, i els seus discos bé podrien passar per produccions dels mateixos segells on gravaven Jimmy Smith, Lonnie Smith i companyia durant els seus anys més celebrats. Acompanyant de figures com Ray Charles quan visitaven l'antiga Europa de l'Est, establert temporalment a Suècia –on va tocar en clubs de rhythm & blues per pagar-se el seu primer Hammond B3- entre finals dels 60 i principis dels 70, a la seva tornada a Polònia es va consolidar com un dels grans referents de la música contemporània al seu país. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

El que molesta és la música

Les 3 de la tarda d'ahir, una patrulla de la policia local –tant és el municipi, pel cas que ens ocupa podria ser qualsevol d'aquest país nostre- comunicava a un veí que el volum de la música que escoltava a dins de casa seva era excessiu. A mi, que en aquell moment passava per davant de l'immoble i podia escoltar la música des de la via pública, el volum no em va semblar gens excessiu però puc entendre que algun altre veí s'hagués queixat.

El que no puc entendre és que abans ahir, revetlla de Sant Joan, es tiressin petards sorollosos fins a altes hores de la matinada en aquella mateixa zona, i la policia no actués tal i com ho faria tan sols dotze hores després en aquell domicili particular. O que tampoc actués quan, el cap de setmana passat, Adif feia obres de millora en una línia de Rodalies en horari nocturn que es podien escoltar des de diversos barris (em consta que hi ha hagut queixes veïnals al respecte).

Que ningú em malinterpreti. Personalment, els petards no em molesten ni em deixen de molestar (de fet m'agrada veure'ls des de casa, si bé empatitzo amb els col·lectius de persones la salut de les quals es pot veure perjudicada pel seu soroll, també amb els animals com gossos i gats, que pateixen molt a causa d'aquest mateix soroll). I les obres nocturnes en una infraestructura ferroviària no em semblen la fi del món.

Però em sobta que una administració local que tolera aquests sorolls sense despentinar-se ni perdre cap anell, vagi a cridar l'atenció a un veí que està escoltant música a casa seva a les 3 de la tarda. Petards fins a altes hores de la matinada i obres en infraestructures ferroviàries en horari nocturn. Però el que molesta és la música, sigui a l'hora que sigui. Com de costum.

dijous, 24 de juny del 2021

El missatge de Joni Mitchell

Joni Mitchell agraint la commemoració del 50è aniversari de "Blue".

Tot i que el seu estat de salut sembla haver millorat notablement durant els darrers anys, encara és poc habitual que Joni Mitchell protagonitzi aparicions públiques. I això fa encara més emotiu el vídeo que la canadenca compartia ahir a les xarxes socials amb motiu del 50è aniversari de "Blue" (1971). Bàsicament venia a dir que l'havia sorprès molt positivament tot el rebombori generat per la commemoració de torn, i que estava contenta de veure que per fi s'està entenent una obra que alguns havien malinterpretat al seu dia. Personalment crec que ja fa molts anys (dècades) que el consens al voltant de "Blue" és inequívoc, però no per això deixa de ser un plaer poder escoltar a Mitchell parlant tan entusiasmada i fins i tot somrient a càmera. Poden veure (i escoltar) el seu missatge a Twitter.

De samarretes i dessuadores

Slayer.

Un nen d'uns deu anys, caminant pel carrer amb una dessuadora d'Slayer, ahir a la tarda. La seva mare li va deixar anar: "No tens calor, amb màniga llarga i de negre al mes de juny?". I ell li va respondre: "És que a mi m'agrada el metal, mama, i són Slayer!". Com acostumo a dir en aquests casos, vagin vostès a explicar-li al marrec en qüestió que a la seva edat se suposa que hauria d'escoltar trap i reggaeton. És molt probable que els acabi obsequiant amb una resposta digna de ser emmarcada.

La cambrera adolescent d'un bar que em queda a prop de la redacció, ara fa alguns dies, prenent-me nota mentre jo em fixava en la seva samarreta psicodèlica de Queens Of The Stone Age. Vaig comentar el detall, i em va respondre que no tenia ni idea de què significava el nom de QOTSA i que la samarreta li havia regalat la seva mare. La seva mare, que alhora és la propietària del bar i estava escoltant la nostra conversa amb una expressió facial que venia a dir que probablement s'havia equivocat comprant-li aquella samarreta a la seva filla.

Fa també alguns dies, a última hora de la tarda, un individu de mitjana edat fent footing amb una samarreta de Grateful Dead. Pobre Jerry Garcia, si aixequés el cap, vaig pensar. Ignoro si aquell bon home sabia què portava posat, però no puc evitar recordar quant de mal han arribat a fer les samarretes de Ramones i companyia comercialitzades des de ja fa uns quants anys per determinades cadenes de botigues de roba. Tot plegat, em temo, símptoma d'aquests temps absurds que ens ha tocat viure.

dimecres, 23 de juny del 2021

Black Magic Woman


Es commemorarà el mes vinent el primer aniversari de la mort de Peter Green. I es commemorava la passada tardor el 50è aniversari d'"Abraxas" (1970), amb tota probabilitat l'obra magna de Santana. Green és l'autor de "Black Magic Woman", un dels pilars del repertori dels primers Fleetwood Mac i tot un himne del blues rock britànic de la segona meitat dels 60.

Un blues nocturn, sensual i misteriós que connectava els soterranis del Soho londinenc amb tota una sèrie de paisatges pantanosos que anaven del Carib al Delta del Mississippi. Carlos Santana i companyia la van versionar a "Abraxas", tenyint-la d'essències llatines i potenciant-ne el misteri estructural, i arrodonint la jugada tot encadenant-la amb el "Gypsy Queen" de Gábor Szabó.

La nit de Sant Joan és una nit de bruixes. I ara mateix no se m'acut una millor banda sonora per a una revetlla com la d'avui. Triïn vostès la versió que més els agradi –personalment, l'ocasió em fa inclinar més aviat per la de Santana, però mai li faria cap lleig a res que porti el segell de Green-. Deixin-se portar. I facin-se el favor de ser lliures. Com les bruixes.

Takeshi Terauchi (1939-2021)

TAKESHI TERAUCHI

(1939-2021)

La música surf. Aquell gènere genuïnament californià, que va germinar durant el pas dels 50 als 60 a les platges de Los Angeles i ràpidament es va estendre arreu de la geografia nord-americana i, posteriorment, del planeta. El guitarrista Takeshi Terauchi va ser un dels primers exponents del surf instrumental a l'altre costat del Pacífic. El seu estil era fidel a la recepta original, guitarres a tota pastilla i carregades de reverberació, però amb una aproximació encara més frenètica que la de bona part dels seus contemporanis nord-americans. El Dick Dale japonès, va dir algú, i només cal repassar la seva obra al capdavant de bandes com els Blue Jeans o els Bunnys per entendre tal afirmació. Ens deixava la setmana passada a l'edat de 82 anys.

dimarts, 22 de juny del 2021

El videoclip intergeneracional de Rambalaya

Jonathan Herrero, en una captura del nou videoclip de Rambalaya.

Ara fa poc més de mig any que celebràvem la publicació de l'àlbum de debut homònim de Rambalaya (2021, Buenritmo). La banda barcelonina, en vies d'esdevenir un referent de l'escena fifties a casa nostra, en presenta ara un nou single. Una peça, "Come and Lay Down Here Beside Me", que remet a les balades més eternes del soul de factura clàssica. I un videoclip, realitzat per Nico & Sunset i Marc Tardiu, on el vocalista del grup, Jonathan Herrero, assisteix a una sessió d'autoajuda envoltat de rostres tan reconeguts del panorama interpretatiu de casa nostra com són els d'Andrés Herrera, Betsy Túrnez, Marc Martínez, Elisabet Casanovas, Adrian Grösser, Albert Bufill, Joana Vilapuig, Adrià Salazar o León Martínez. Actors de diverses generacions per posar imatges a una cançó de vocació atemporal. Disponible a Youtube.

50 anys de "Blue"


El debat el vaig presenciar anys enrere entre cerveses en una taula de bar. Al meu costat, un devot d'allò que encara es mal anomena indie. Al seu davant, una partidària de les sonoritats del també mal anomenat mestissatge que des de fa (massa) anys sol petar-ho al circuit de les festes majors. Ja se sap, en qüestió de gustos no hi ha res escrit i vivim en un món on tothom és respectuós i tolerant amb el veí fins que arriba el moment de contrastar aquesta variant tan subjectiva i gens absoluta que és el gust. El cas és que la figura que va posar pau en aquella taula, el punt de consens entre dues sensibilitats diametralment oposades sobre el paper i aparentment irreconciliables sobre el terreny, va ser aquella veu canadenca de sofisticada dolçor que en dècades pretèrites havia redefinit etiquetes i gèneres sencers amb les seves cançons com a argument incontestable.

Parlem de Joni Mitchell, és clar. Aquella noia de posat tímid que va seduir –en diversos sentits- gegants del folk rock californià com David Crosby o Graham Nash, que va regnar a l'escena de Laurel Canyon i més enllà, i que al llarg d'una trajectòria immaculada va explorar –fins que les complicacions de salut la van retirar de la vida pública- les múltiples connexions entre llenguatges com el folk, el jazz i el pop, sempre a partir de cançons majúscules que es defensaven al marge d'etiquetes i amb aquella inconfusible veu d'extrema fragilitat però presència inqüestionable en primer terme. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Blue" (1971) va ser el seu quart àlbum i a data d'avui no tan sols es considera com un dels punts àlgids –potser el més àlgid- del seu catàleg, sinó com una de les obres essencials a l'hora d'explicar el seu context i moltes de les coses que han vingut després, començant per les diferents manifestacions del folk i el rock d'arrel que han reivindicat la perspectiva femenina al llarg de les passades cinc dècades.

"Blue" era el fruit d'un any sabàtic durant el qual Mitchell va fugir de tot i de tothom, va posar punt i final a la seva erràtica relació sentimental amb el citat Graham Nash i se'n va anar a Europa a la recerca d'aire fresc. Les cançons que formen l'àlbum les va compondre a cavall de França, Creta i Formentera, però totes destil·len essències pròpies de la Costa Oest dels Estats Units. Del folk àcid d'"All I Want" i "Carey" a les nocturnes pinzellades d'una peça titular on ja s'anticipava el vessant jazzístic que l'autora revelaria en llançaments posteriors, passant pel misticisme de "Little Green" o l'assolellada malenconia de "California", una carta d'amor –i d'enyorança- a la seva terra d'acollida. Gravat gairebé en solitari per la pròpia Mitchell, amb col·laboracions puntuals on destaca la guitarra de James Taylor, una d'aquelles obres que no hauria de faltar en cap col·lecció de discos que es vulgui considerar més o menys completa.

dilluns, 21 de juny del 2021

Albert Freixas parla de "Chroma" a El 9 Nou



L'amor com a antídot contra la por. Parlem amb Albert Freixas del seu nou disc, "Chroma" (2021, Segell Microscopi), i compartim amb ell oportunes reflexions sobre l'estat de les coses en aquest món on ens ha tocat viure. L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

"Durant l'últim any i mig hem vist com tot el nostre sistema col·lapsava a causa d'una crisi sanitària, però abans de la pandèmia ja era evident que no s'estaven fent bé algunes coses. Les noves tecnologies ens han connectat digitalment, però paradoxalment ens han aïllat i desconnectat més que mai a nivell humà. Hem esdevingut subjectes passius, simples espectadors de les nostres pròpies vides", apunta en un moment donat el músic vallesà. I personalment no puc estar-hi més d'acord.

Caramelo a Kilo, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana ens hem refrescat amb les essències llatines de Caramelo a Kilo, que han protagonitzat una vetllada estiuenca com les d'abans a la plaça del Centre Cívic Nord de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

20 anys sense John Lee Hooker

John Lee Hooker, durant un concert a Chicago el 1990 - Foto Getty Images.

Es commemoren avui 20 anys de la mort de John Lee Hooker, una de les figures més essencials de la música del segle XX. Tòtem del blues, influència capital en el desenvolupament del rock tal i com la gran majoria l'hem arribat a conèixer, se n'anava amb vuit dècades de trajectòria vital a l'esquena –no es coneix la seva edat exacta al moment de morir ja que tampoc no està clar a quin any va néixer-, a pocs dies d'haver ofert el seu últim concert.

Hooker personificava bona part de la història del blues. Nascut a l'estat de Mississippi –novament, el lloc exacte del seu naixement és objecte de debat-, va ser un d'aquells afroamericans del Sud que van emigrar al Nord industrialitzat amb tot el seu bagatge musical. Encara treballava en una planta metal·lúrgica de Detroit quan el 1948 va publicar el seu primer single, "Boogie Chillen", un dels primers clàssics del blues elèctric i la peça que va definir per sempre més el seu so –i el de futurs deixebles tan avantatjats com ZZ Top-.

L'aproximació de Hooker al blues era crua i visceral. Pertanyia a la generació que va electrificar el gènere, però la seva forma de tocar seguia arrelada a les coordenades més orgàniques i pantanoses del Delta. El seu repertori sumaria en anys posteriors reclams com "Dimples" o l'icònic "Boom Boom". Menció a part mereix aquell himne a les begudes espirituoses que és "One Bourbon, One Scotch, One Beer", un original d'Amos Milburn que el de Mississippi es va fer seu el 1966.

A dues dècades de la seva mort, tenim ben a prop nostre ajuntaments que pretenen fer signar, als artistes que contractin, clàusules per les quals renunciïn a interpretar obres que facin referència a l'alcohol, el sexe i altres plaers terrenals quan actuïn als seus respectius municipis. Cinc dècades enrere se'n deia censura. Avui se'n diu correcció política. Els efectes són els mateixos. I determinats tècnics municipals farien bé de maridar qualsevol disc de John Lee Hooker amb un bon bourbon. De ben segur els ajudaria a veure-hi més enllà de l'estretor dels seus marcs teòrics.

Quan les Rambles s'omplien de discos

Coincideixen amb data d'avui l'inici de l'estiu i la commemoració del Dia de la Música, encara que aquesta última sembla passar cada any una mica més desapercebuda. Què hi farem. En tot cas, aprofito un any més l'ocasió per recordar aquells temps pretèrits en què les Rambles de Barcelona solien omplir-se cada 21 de juny de punts ambulants de venda de discos on un podia arribar a trobar autèntiques joies ben enllaunades.

Per què es va deixar perdre aquella tradició? Francament no ho sé, però m'atreviria a dir que la resposta té més a veure amb la mentalitat funcionarial imperant en certs despatxos administratius que no pas amb la tan publicitada crisi dels suports físics –sobretot tenint en compte que aquests han experimentat un notable ressorgiment durant els darrers anys i que les fires discogràfiques ambulants no han deixat mai de gaudir de bona salut a casa nostra-.

Faig aquesta reflexió mentre encara dura la ressaca de l'última edició del Record Store Day. Aquella jornada que havia començat com un acte de reivindicació de les botigues de discos independents, i que com tantes altres iniciatives lloables ha acabat esdevenint una altra cosa. Penso en tots els llançaments exclusius del Record Store Day que, més enllà de fomentar l'acumulació perquè sí, acabaran servint paradoxalment per alimentar plataformes com eBay. I crec que això atorga encara més valor a tots aquells vinils, discos compactes i cintes de cassette que dècades enrere solia comprar a les Rambles i que encara m'acompanyen a data d'avui.

Sigui com sigui, bon inici d'estiu i bon Dia de la Música a tothom.

diumenge, 20 de juny del 2021

Nova etapa de Les Inrockuptibles


Estic degustant aquests dies l'extens i complet dossier amb què Les Inrockuptibles s'avança aquest mes de juny a la commemoració del 30è aniversari de "Nevermind" (1991). Una història, la de la gestació i l'impacte del segon àlbum de Nirvana, que he arribat a llegir en incomptables ocasions i a partir de diverses fonts, però de la qual segueixo descobrint i reparant en nous detalls a cada lectura. "El grunge era a tot arreu, potser va ser l’última vegada que un moviment existencial sorgit a partir del rock tenia quelcom a transmetre a la societat, a la civilització. Després d’allò, tot passaria a ser entreteniment", apunta el periodista Michka Assayas en un dels articles del dossier. Resulta desolador parar-se a analitzar les seves paraules i adonar-se que no li falta raó.

L'edició de juny de Les Inrockuptibles marca l'inici d'una nova etapa per a la revista francesa, que deixa de sortir setmanalment i recupera la periodicitat mensual. Un moviment motivat per la crisi dels formats que ara es diuen tradicionals, agreujada durant el darrer any i mig per la coronacrisi. No se n'amaguen els seus responsables, que expliquen la situació en un editorial on també aprofiten per recordar que la nova periodicitat, menys esclava d'una actualitat tan líquida com meteòrica, els permetrà separar millor el gra de la palla i tractar els temes amb més profunditat. La bona notícia, per tant, és que malgrat tot hi hagi qui segueix apostant per sortir en paper, recordant-se de totes aquelles persones que es resisteixen a observar el món des d'una pantalla tàctil i que encara valoren el rigor de la feina ben feta davant la fugacitat de la immediatesa.

Com a mostra una edició de gairebé 200 pàgines, amb un disseny que convida a fullejar-la amb cura i desenes d'articles on val la pena aturar-se. Més enllà del sucós dossier sobre "Nevermind", m'ha cridat l'atenció un reportatge de Carole Boinet sobre tots aquells joves (i no tan joves) francesos que durant la pandèmia es van saltar confinaments i tocs de queda tot organitzant festes de forma clandestina en boscos, soterranis i domicilis particulars. L'autora no jutja ningú, tan sols observa, pregunta, escolta i prova d'entendre el perquè de tot plegat. I ho explica, és clar. "Una trobada amb aquelles criatures amb actitud resistent per a les quals la festa és un acte polític", conclou. Tot un contrast amb el cúmul de barbaritats que hem arribat a llegir durant l'últim any sobre totes aquelles generacions a qui, amb el pretext sanitari, s'ha volgut negar el dret a ser joves un cop a la vida.

Albert Freixas - "Chroma" (2021)


Hi ha músics que, més enllà d'evolucionar i caminar endavant obra a obra, tenen la determinació d'anar sempre a la seva tot navegant al marge de corrents i tendències. Albert Freixas és un d'aquests músics. Des que va decidir publicar el seu primer disc en solitari –{U} (2011)- ha fet les coses al seu ritme, sense cap mena de pressa ni pressió, deixant que fos el seu propi cicle vital aquell que determinés la naturalesa –i la periodicitat- de la seva producció artística. "Chroma" (2021, Segell Microscopi), el seu tercer àlbum al marge d'Ix!, arriba dos anys després d'"Oopalana" (2018), i suposa un salt endavant a tots els nivells.

Si el seu predecessor era fruit de l'experiència de Freixas gravant tot sol en una masia aïllada del Montseny, amb l'únic suport d'una guitarra acústica tractada electrònicament i de la qual sobreposava diverses pistes per construir les cançons, aquest nou treball s'ha enregistrat en un estudi de gravació –8 Bits, a Sabadell- i el vallesà s'ha servit d'una banda per acabar de donar forma a un repertori que segueix bevent de la melanconia feréstega de Bon Iver i companyia, però on la resta d'instruments reforcen la base discursiva i l'eleven fins a cotes properes al jazz. Un moviment premeditat, aquest últim: a l'hora de decidir qui l'acompanyaria a l'estudi, Freixas va apostar de bon principi per veterans de l'òrbita jazzística barcelonina com el saxofonista David Calvo, el bateria Jordi Gardeñas o el contrabaixista Tom Warburton.

Efectivament, la influència del jazz es deixa escoltar en talls com "They Say", "Lisbon Dream" o "Broken Song", però no és aquest l'únic tret que defineix l'àlbum. A nivell líric, Freixas ha deixat de mirar cap endins i adreça ara el col·lapse d'un món a la deriva, els excessos del capitalisme i la desconnexió a nivell humà que, paradoxalment, ha vingut motivada per l'adveniment de les Noves Tecnologies. Una radiografia d'aquesta societat nostra, crua i colpidora però en cap cas derrotista. Freixas és d'aquells que encara creuen en la possibilitat de construir un món millor, i està convençut que davant la decadència d'una civilització malalta, l'única cura i sortida possible es troba en l'amor. No en l'amor tal i com s'explica a les pel·lícules de diumenge a la tarda, és clar, sinó en l'amor entès com un acte d'acceptació de les nostres pròpies imperfeccions i d'empatia cap a qui ens envolta. Una declaració de principis molt valenta en aquests temps líquids de likes, fugacitat i hashtags que diuen que tot anirà bé.


Més informació:

Albert Freixas  /  Pàgina web

dissabte, 19 de juny del 2021

Deu anys de Vallesos


La revista Vallesos celebra aquest mes de juny el seu desè aniversari. Una dècada de periodisme de proximitat, arrelat al seu entorn i compromès amb la seva gent. I una edició, la d'estiu-tardor de 2021, on podran llegir entre d'altres una de les últimes entrevistes (potser l'última) que va arribar a concedir l'enyorat Arcadi Oliveres. Per la part que em toca, tinc el gust de contribuir-hi amb una entrevista al virtuós de la flauta Claudi Arimany, i amb aquest article sobre el 50è aniversari de les històriques Nits de Jazz de Cardedeu, que van arribar a aplegar entre d'altres a Stan Getz, McCoy Tyner, Carrie Smith i Tete Montoliu –en una mateixa nit- al parc dels Pinetons.

Caramelo a Kilo

CARAMELO A KILO

Plaça del Centre Cívic Nord, Granollers
18 de juny de 2021

De Cuba a Veneçuela i de Colòmbia a l'Spanish Harlem. Caramelo a Kilo és un quartet format a Barcelona per músics de procedència diversa dins de l'àmbit llatinoamericà, i dedicat a explorar els punts de confluència entre llenguatges com el merengue, la salsa, la rumba o el bolero. Ahir a la nit van desplegar al Centre Cívic Nord un repertori que va alternar peces tradicionals amb cites als catàlegs de Celia Cruz i Simón Díaz, entre d'altres. Una apassionant ruta sonora per l'Amèrica Llatina, i una vetllada essencialment estiuenca en plena recta final de la primavera. Música a la plaça, ritme al carrer i alegria al cos.

divendres, 18 de juny del 2021

Jive Mother Mary

Rock nord-americà amb totes les lletres.

Cal saludar aquells artistes que encara són capaços de marcar el seu propi ritme i no deixar-se engolir per les frenètiques dinàmiques de la immediatesa i els grans engranatges. Aquelles bandes que encara opten per explorar al seu aire les múltiples carreteres secundàries que solen resultar invisibles a qui només vol conèixer la velocitat cada cop més inassumible de les grans autopistes. Diuen els components de Jive Mother Mary a la seva pàgina web que no van formar el grup per tenir una carrera meteòrica, sinó com a fruit d'una amistat que ve de lluny i que perdurarà durant molt de temps.

Dit i fet. La música d'aquest quartet de Carolina del Nord sona exactament a això. A una colla d'amics, a aquella mena de química que només sorgeix quan els elements en qüestió s'han passat més de deu anys compartint quilòmetres en furgoneta, escenaris dels que solen treure fum quan s'hi encén la flama del rock'n'roll, i sessions maratonianes de música sota un porxo, a la llum de la lluna i ben regades amb bourbon i cervesa fresca. O, si ho prefereixen, a Allman Brothers, Grateful Dead, The Band, Outlaws, Flying Burrito Brothers o, per buscar un referent més proper, els Jayhawks.

Formats l'any 2006, Jive Mother Mary han girat de forma incansable per ambdós costats de l'Atlàntic, han compartit escenaris amb figures que van de Buddy Guy a Drive-By Truckers, i han publicat una pila de referències discogràfiques de les quals cal destacar tres treballs llargs. L'últim es titula "8 Tracks" (2021), i conté exactament això. Vuit pistes de regust inequívocament atemporal, que remeten als clàssics més totèmics de la música d'arrel nord-americana i sonen fresques com una rosa qualsevol dia i a qualsevol hora. Atenció a perles tan rodones com "Hope It Ain't Bad", "Don't Look Now, I'm Only Dreaming" o "Road Song #17 (The Burger King Song)".


Més informació:

Jive Mother Mary  /  Pàgina web

Dry Cleaning

El so de l'indie britànic post-Brexit.

Florence Shaw va escriure "Magic of Meghan", el single de debut de Dry Cleaning –publicat ara fa dos anys- el dia del casament del princep Harry amb Meghan Markle. El mateix dia en què el Regne Unit sencer feia festa mentre ella, per aquelles coses de la vida, abandonava l'apartament de qui fins aleshores havia estat la seva parella. Shaw anava a contracorrent, de forma conscient o inconscient, tal i com ho fa des d'aleshores la banda que encapçala i de la qual és vocalista.

Dry Cleaning és un jove quartet de post-punk format a Londres el 2018. Un combo de naturalesa salvatge i indòmita que conjuga la veu espectral i visceral de Shaw amb una guitarra que és pur nervi i tensió, i una base rítmica tan hipnòtica com contagiosa. Han publicat un parell d'ep's i incomptables singles durant els darrers dos anys, i aquesta primavera han presentat per fi el seu primer elapé, un "New Long Leg" (4AD) que els confirma com a nom a l'alça de l'indie britànic post-Brexit. Inequívoca carta de presentació d'una banda que es perfila tan referencial com necessària.

Disponible a Bandcamp.

dijous, 17 de juny del 2021

Wide Valley

Un nou punt de partida.

A aquestes alçades no tenim cap dubte que qualsevol obra fonogràfica que porti el segell de Great Canyon Records és de fiar. També inspira confiança que un projecte musical es presenti en societat amb cançons que es capbussen en la immensitat de la tradició nord-americana –de Dylan i Neil Young a Wilco i The War On Drugs- i que responen a títols com "Lonesome Train" o "Easy Rider".

Efectivament, el repertori de Wide Valley remet a carreteres infinites i solitàries vies de tren que es perden en paisatges desèrtics i on un vell motel pot arribar a esdevenir el més fantàstic dels palaus. Wide Valley és el nou projecte de Juanjo González, veterà músic madrileny que afirma haver trobat en aquesta aventura un nou punt de partida. Debuta a l'escuderia Great Canyon amb "Blurry Times" (2021).


Més informació:

Great Canyon Records  /  Pàgina web

Rock alternatiu al súper

Pixies.

Diuen que t'has fet gran quan els teus futbolistes i músics de capçalera són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que bona part dels meus músics de capçalera estan morts, potser m'hauria de guiar per altres baròmetres. Com per exemple els llocs on acabes escoltant algunes d'aquelles cançons que t'han acompanyat com a mínim durant mitja vida. El cas és que ahir vaig anar al súper a comprar el sopar i van sonar dos clàssics de Pixies i Madness. "Here Comes Your Man" i "Our House", així, l'un darrere l'altre.

Aleshores em vaig adonar que no fa pas tant que aquestes mateixes cançons solia escoltar-les a les catacumbes de la plaça Reial mentre esperava que sortís el sol. D'acord, fer-se gran és més una qüestió mental que una altra cosa. Però qui ens hauria dit a tota aquella generació que l'any 2004 vam assistir al Primavera Sound al concert d'uns Pixies acabats de reformar com si es tractés de la resurrecció del Messies, que un dia acabaríem escoltant un dels himnes d'allò que solíem anomenar rock alternatiu en un entorn tan poc probable com la secció de fruites i verdures d'un supermercat.

dimecres, 16 de juny del 2021

"Rejovenir" la ràdio

Julio Ruiz, cinc dècades al davant de 'Disco Grande'.

Es jubilen Julio Ruiz i José Miguel López. Les veus de Disco Grande i Discópolis, respectivament. Dos dels locutors més veterans i reconeguts de la ràdio musical a l'Estat espanyol, dos espais de referència i dos pilars de la graella de Radio 3 tal i com la coneixem a hores d'ara. I sobretot dues maneres de fer que cada dia s'estilen menys en un ofici cada cop més sotmès a la dictadura de la immediatesa i de la novetat per la novetat. Dos referents que sempre van mirar endavant, però ho van fer des de la profunditat, el rigor i la consciència que tot present és conseqüència d'allò que el precedeix.

El fet d'anar perdent mica en mica els nostres referents és llei de vida, de la mateixa manera que ho és el fet que les persones es jubilin quan els arriba el moment de fer-ho. Però m'inquieten una mica les declaracions al respecte d'un alt càrrec de RTVE, Carlos Garrido, recollides dies enrere pel diari El País. "La seva tasca ha estat fantàstica", deia en referència a les trajectòries de Ruiz i López a la ràdio pública espanyola. "Però l'objectiu ara és rejovenir l'emissora. No tan sols és a Radio 3: s'està fent a Radio 1, a Radio Clásica...", matisava com qui no vol la cosa. No dubto de les bones intencions d'aquest senyor. Però les seves declaracions, deia, m'inquieten una mica.

Rejovenir vol dir fer jove quelcom que, aparentment, ha deixat de ser-ho. En el debat sobre què significa ser jove no hi entraré perquè podria ser llarg, sobretot en un país on la precarietat obliga moltes persones a viure a la llar materna fins passada la trentena. Entenc per tant que Garrido va caure en aquella trampa tan comuna de confondre joventut amb adolescència, un parany doblement nociu quan es pretén dissociar la suposada vellesa de l'experiència que porta implícita i contemplar-la com una simple llosa.

No sé en què consisteixen, aquests plans de rejovenir la ràdio pública, però sí que sé que veus com les de Ruiz i López (i tantes altres que van de Jordi Tardà a Jesús Ordovás, de Consol Saenz a Juan Claudio Cifuentes i de Juan de Pablos a El Pirata) m'han acompanyat des que jo mateix era un adolescent. I que si avui sóc tal com sóc és, en gran part, perquè vaig poder escoltar i aprendre de persones amb més recorregut, més perspectiva i més experiència que jo. Un intangible, l'experiència (entesa més enllà de l'accepció estrictament laboral), que cal posar més que mai en valor quan immediat equival a caduc. Farien bé de tenir-ho en compte els responsables de RTVE, si realment creuen en una ràdio pública rigorosa i de qualitat.

El "rotllo" del progrés

Un jove Pau Riba a Formentera, durant la gravació de 'Jo, la donya i el gripau'.

Es commemoren enguany cinc dècades de la publicació de "Jo, la donya i el gripau" (1971), el segon àlbum de Pau Riba i un dels moments àlgids del folk rock en el seu vessant més àcid i nostrat. El propi autor en parla amb el periodista Donat Putx en una entrevista publicada per Enderrock aquest mes de juny. També recorda amb aquests termes el context social i temporal en què es va concebre tal obra:

"Era el naixement d'una nova era, es parlava de la fi de l'Era de Peixos i el començament de l'Era d'Aquari. (...) Es van girar les tornes i, entre l'LSD i el rock'n'roll, la gent jove va prendre carta de naturalesa i es va convertir en una mena de classe social. La joventut va veure que això del progrés i la resta de rotllos que hi havia a l'època no anava enlloc".

Ah, el progrés, entès en termes estrictament capitalistes! Aquell progrés que havia de fer-nos lliures però ens ha acabat acostumant a rebre –i atendre- missatges de feina en hores que haurien de ser nostres i de ningú més. Aquell progrés que ens havia d'alliberar però ens ha acabat fent addictes a les xarxes socials i esclaus dels dispositius mòbils. El progrés, una arma de doble tall, tant avui com ara fa 50 anys.

dimarts, 15 de juny del 2021

El manifest de The Kleejos Band

The Kleejos Band.

La nota de premsa que promociona el darrer disc de The Kleejos Band, "Maleza" (2021), comença amb una d'aquelles declaracions d'intencions i de principis que val la pena tenir presents en qualsevol circumstància, però sobretot en aquests temps d'emergència en què els grans es fan més grans i els petits han de suar més que mai per poder subsistir. Quan durant un any sencer de coronacrisi se'ns ha estat venent que salvar la cultura era salvar macrofestivals i cinemes multisala, val la pena reproduir, difondre i llegir sencer un manifest que posa sobre la taula el valor de les petites coses, dels invisibles, de la proximitat, del cara a cara. Aquí van les sàvies paraules dels aragonesos:

"Darrere de el rock and roll d'estadis, les limusines, el luxe i els excessos hi ha tot un univers per a qui vulgui descobrir-ho.
- Persones i bandes gairebé invisibles per a la immensa majoria però que recorren quilòmetres i quilòmetres per oferir un show a la sala d'un petit promotor que la manté oberta tot i els baixos ingressos i l'elevat cost personal i emocional. Són aquells que s'allunyen de la seva família i de la seva gent per tocar davant de desconeguts que acaben esdevenint amics.
- Treballadors a l'ombra que viuen de la música i als quals un mal any acaba arruïnant.
- Músics que amaguen la seva depressió, les seves debilitats o la seva solitud però que continuen sortint cada nit lliurant la seva ànima sense que tu notis res.
- Sospitosos habituals que compren una entrada per veure un concert d'un grup que no coneixen i que en ocasions s'emporten un disc per poder reviure el moment a casa seva. No podran compartir la seva experiència al lloc on treballen perquè saben que ningú els entendria.
- Romàntics que encara mantenen obertes les seves botigues de discos, o que segueixen fent els seus programes de ràdio sense fórmules.
- Enamorats de la música que segueixen editant nous discos sense importar-los el retorn econòmic perquè sí, encara queda l'amor a l'art.
En definitiva, 'Malvinguts' a un món hostil al qual no tindran cap més ajuda que la teva i la dels aliats que es trobin pel camí, però que es resisteixen a abandonar perquè tenen històries per explicar".

El disc va dedicat a tots aquests Malvinguts, conclouen The Kleejos Band a la nota de premsa en qüestió. Era de justícia, i francament s'agraeix el gest quan un es pot identificar amb bona part dels punts del manifest, o bé té amics o coneguts que directament els personifiquen. Arribat aquest punt, si l'àlbum sona millor o pitjor gairebé és el de menys. Però és que, a sobre, els de Saragossa han facturat una de les obres que acabaran definint la seva carrera.

Un robust exercici de hard rock transatlàntic amb accent dels 70, evocador de referents que van de Free i Bad Company als primers Aerosmith o Neil Young amb Crazy Horse, on deixen enrere les lletres en anglès i adopten el castellà com a llengua vehicular. A destacar títols com "Malvenidos", l'himne definitiu a totes aquelles persones a qui va dedicat el disc. O "Radio amiga", un potent homenatge a les ràdios que encara hi veuen més enllà de l'obvietat i, sobretot, als selectors que ens han descobert tota aquella música fins a la qual mai ens hauria pogut transportar un fred i mecànic algoritme.


Més informació:

The Kleejos Band  /  Pàgina web

La Nena Samsó - "Gana ferotge" (2021)


Vam descobrir La Nena Samsó ara fa cosa d'uns dos anys, quan van publicar "Forat, cordill, la lluna i mil mamuts" (2019, El Mamut Traçut). Un ep de debut que presentava en societat la unió de la poeta, cantant i actriu Enka Alonso amb el guitarrista Marc Alongina –la gran majoria l'havíem conegut a les files de Les Atxes-. I una col·lecció de cançons que conjugaven versos crus i sense pèls a la llengua amb un pop d'acabats digitals i estètica lo-fi. Des d'aleshores ha plogut molt, i d'aquella llavor inicial n'ha germinat un dels projectes més fascinants del sotabosc musical barceloní.

D'entrada, s'ha sumat a l'equació la bateria de José Valera Cintas –també provinent de l'òrbita de Les Atxes-. Incorporació decisiva a l'hora de consolidar un discurs que s'ha redefinit ell mateix tot deixant enrere la factura lo-fi, potenciant el seu vessant més orgànic i estripat, i assentant-se sobre unes coordenades on conflueixen registres com els de PJ Harvey, Anna Calvi, Amanda Palmer o el Nick Cave més torrencial. Hipnòtics ritmes tribals, monolítiques guitarres en tensió creixent i, en primer pla, la veu serena d'Alonso despatxant el seu verb visceral i esmolat.

Un pronunciat salt endavant que es concreta amb la desena de pistes que formen el seu primer llarga durada, un "Gana ferotge" (2021, El Mamut Traçut / Hidden Track) que han enregistrat amb Bernat Sánchez als controls, i on el misteri ancestral de la inicial "Ventalls" –atenció al seu videoclip d'estètica hivernal, obra de la pròpia banda- alterna amb el nervi a flor de pell de "Si tan sols volgués això" o les claustrofòbiques estructures de "Per cada ofec". Tot un encert, d'altra banda, haver regravat títols pretèrits com "Canvi de compàs" o "Jocs de nit", adaptant-los a la nova realitat del combo i treient-ne tot aquell suc que encara portaven a dins.


Més informació:

La Nena Samsó  /  El Mamut Traçut  (web)  /  Facebook

dilluns, 14 de juny del 2021

Els ressons industrials de la Sati, a El 9 Nou


Els ressons industrials de la Sati. El soroll com a metàfora d'un model social i econòmic que ha quedat obsolet. El Festival de Jazz de La Garriga va recordar dissabte passat la històrica fàbrica tèxtil tot transformant part de la seva ferralla en instruments musicals. Escenografia de Barraca Xau i art sonor a càrrec d'Iklo. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Opera Aperta, a El 9 Nou


Què ens defineix com a éssers humans? Què significa ser persona? Com es forma una identitat? Què queda de nosaltres després de la mort? Són alguns dels interrogants que diversos pensadors han provat de respondre aquest cap de setmana passat al festival d'art i paraula Opera Aperta del Museu de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb aquest article de Teresa Terradas i un servidor.

Art urbà?


Un quadre estripat i llençat a la via pública, ahir a la tarda a la plaça Jaume I de Granollers. Una peça d'art que algú havia deixat tirada al costat dels contenidors de la brossa, com si es tractés justament d'un residu del qual cal desfer-se. Com poden apreciar a la fotografia, l'objecte –desconec el nom de l'obra i de l'autor-es trobava ben acompanyat per diversos elements de mobiliari domèstic. Art urbà, mai més ben dit. I una d'aquelles estampes que a la seva manera expliquen el món on vivim.

50 anys de "Tarkus"


El meu primer contacte amb la icònica caràtula de "Tarkus" (1971), el segon àlbum d'Emerson, Lake & Palmer, es va produir a la secció de discos d'una biblioteca pública –sí, hi va haver un temps en què la música s'anava a descobrir a les biblioteques, una experiència molt més enriquidora i gratificant que descobrir-la mitjançant una playlist a la plataforma digital de torn, els ho ben asseguro-. Em va fascinar a primera vista, i vaig passar-me dies preguntant-me què era exactament aquella criatura imponent que la protagonitzava.

Tarkus era justament el nom de la pròpia criatura, un armadillo amb cos i armes de tanc que havia sorgit de la imaginació de l'artista William Neal, col·laborador habitual de la banda. També era el títol de la suite que ocupava tota la primera cara de l'àlbum. Diverses peces que explicaven les aventures de l'armadillo en qüestió, des del seu naixement fins a la fatal batalla contra una mantícora, sobre un coixí de frenètic rock progressiu que esdevindria paradigmàtic tant del discurs del trio com del gènere en qüestió.

El cert és que "Tarkus", l'àlbum, va rebre crítiques poc entusiastes al moment de la seva publicació, avui fa 50 anys. La majoria de crítics van apuntar que Keith Emerson (teclats i sintetitzadors), Greg Lake (veu, baix i guitarra) i Carl Palmer (bateria) es centraven excessivament en l'execució tècnica i descuidaven la composició. I si bé és cert que ELP van esdevenir per aquest motiu una de les dianes preferides de la generació punk, també ho és que el temps ha posat les coses al seu lloc i "Tarkus" es contempla a hores d'ara com un dels grans clàssics del seu temps i com un dels pilars de la música progressiva, amb tot el que implica aquest concepte.

diumenge, 13 de juny del 2021

Posta de sol modernista


Posta de sol modernista des de l'estació de Rodalies de la Garriga, ahir al vespre esperant un tren que com de costum anava amb retard. No em preguntin vostès per què, però la imatge em va fer pensar en la caràtula d'"Hotel California" (1976) dels Eagles.

Música industrial

Homenatge a la Sati amb IKLO i BARRACA XAU

10è Festival de Jazz de la Garriga
Barri de Querol, La Garriga
12 de juny de 2021

L'empresa tèxtil Sati de la Garriga va ser durant més de mig segle –de 1961 a 2013- una de les joies del patrimoni industrial vallesà. També un factor d'impacte ambiental i, durant els seus darrers anys, de conflictivitat laboral –250 famílies afectades pel seu tancament-. Apunts que es van posar sobre la taula en el marc de l'homenatge que li van fer els organitzadors del Festival de Jazz de la Garriga en el que hauria estat el seu 60è aniversari. Un espectacle multidisciplinari que va tenir lloc ahir a la tarda al barri de Querol, a tocar de les antigues instal·lacions de Sati –que es troben a hores d'ara en procés d'enderroc-, de la mà del taller d'escenografia Barraca Xau i el duet de música experimental Iklo.

Els primers s'havien encarregat de rescatar elements de la fàbrica com ara xemeneies, màquines filadores, campanes extractores, marcs de finestra o mobiliari d'oficina, i els havien configurat com una escenografia pensada per fer-la sonar. Els segons es van encarregar justament de transformar tots aquests materials en recursos musicals, utilitzant-los com a instruments de percussió o fins i tot com a altaveus, processant-los a través de l'electrònica i donant peu a una peça d'art sonor que va alternar cafofonies amb claustrofòbics paisatges ambientals. Música industrial en el sentit més literal del terme. Capes i més capes de caos sonor com a metàfora dels excessos del capitalisme.

dissabte, 12 de juny del 2021

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps


Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David GilmourBilly Gibbons, Steven Tyler, Kirk HammettJohn Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

Los Glosters, directes i atrevits


És tota una fita en aquests temps que corren que una banda pugui celebrar tres dècades als escenaris, més encara quan es dedica amb cos i ànima a una vocació que no és reclam de multituds. Los Glosters es van formar a Tarragona l'any 1997 a partir del projecte previ Els Pirats –entre ambdues formacions sumen els 30 anys de carrera-, i a hores d'ara es poden contemplar com una institució amb totes les lletres de la música d'arrel sixties a casa nostra, amb un discurs que beu de les formes del beat britànic, la immediatesa del garatge nord-americà i la frescor del ié-ié de l'Europa continental. Van celebrar aquestes tres dècades a la carretera amb un concert commemoratiu el 8 de juny de 2019 a la sala Zero de la seva ciutat natal, que ara veu la llum amb forma de refrescant i vitamínic album en directe. "Directo y atrevido" (2021) és el document d'una nit molt especial, però sobretot la celebració de tot allò que representen Los Glosters. Disponible a Bandcamp.

divendres, 11 de juny del 2021

Dean Parrish (1942-2021)

DEAN PARRISH

(1942-2021)

La de Dean Parrish va ser una d'aquelles veus a les quals molts vam arribar a través dels recopilatoris de Northern Soul. Després, amb el pas del temps i contràriament a tota sospita, vam descobrir que no es tractava d'un vocalista afroamericà sinó d'un d'aquells blancs que cantaven com si fossin negres –allò que es va anomenar blue eyed soul-. Ja se sap, al capdavall la música sempre es troba més enllà de distincions genètiques i de barreres racials. Contemporani i bon amic de les Ronettes a la Nova York efervescent dels primers anys 60, va signar singles tan incontestables com "I'm on My Way" (1967). Tot un himne Northern Soul, diu la llegenda que va ser l'última peça que va sonar al mític Wigan Casino abans de tancar portes definitivament el 1981. Ens ha deixat un dels grans.

Johnny Trudell (1939-2021)

JOHNNY TRUDELL

(1939-2021)

La carrera musical de Johnny Trudell va ser una d'aquelles curses de fons que van cobrir incomptables etapes malgrat passar desapercebudes pels grans radars d'aquest món. Figura de pes a l'escena de Detroit, el trompetista va estar estretament vinculat al món jazzístic però se'l recordarà també per les sessions d'estudi que va realitzar en l'àmbit del soul per a gegants de l'escuderia Motown com Marvin Gaye, els Temptations o els Four Tops. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

dijous, 10 de juny del 2021

Rob Zombie - "The Lunar Injection Kool Aid Eclipse Conspiracy" (2021)


Ho confesso. Ja fa molt de temps que Rob Zombie m'interessa més com a cineasta que no pas com a músic. Potser per això, perquè no havia fet massa cas dels seus darrers llançaments discogràfics, m'ha sorprès tan positivament aquest flamant "The Lunar Injection Kool Aid Eclipse Conspiracy" (2021). Un títol que juga amb el del celebrat assaig de Tom Wolfe sobre els experiments de Ken Kesey amb l'LSD, i un àlbum que trepitja fort a cop de corrosiu hard rock amb acabats industrials i estètica de sèrie b passadíssima de voltes.

Pistes com "The Triumph of King Freak", "The Ballad of Sleazy Rider" o el psicòtic hillbilly de "18th Century Cannibals, Excitable Morlocks and a One-Way Ticket on the Ghost Train" –no em negaran que els títols són magnífics- bé podrien ser la banda sonora de qualsevol de les pel·lícules de terror que ha facturat l'exlíder de White Zombie durant les passades dues dècades, però alhora formen un treball prou sòlid que reivindica al nord-americà en clau de present i més enllà de l'àmbit cinematogràfic. Prometo tenir-ho molt en compte a partir d'ara.

No era responsabilitat, era por

Us veig molt alterats davant les persones que exerceixen el seu dret legítim a rebutjar una vacuna. A mi, en canvi, em preocupa molt més que la meva llibertat de moviment es pugui veure condicionada d'ara en endavant per un software que vulneri els meus drets fonamentals (els meus i els vostres), amb independència de si estic o no estic vacunat. O haver constatat dia a dia, durant més d'un any, tot allò que una societat presa per la por és capaç d'assumir d'una forma totalment acrítica, incloent l'estigmatització de qualsevol acte de discrepància.

Dos mesos i mig de confinament domiciliari. Mig any de toc de queda (Algú s'ha plantejat seriosament què significa això?). El passaport sanitari. Un ens de naturalesa tan opaca (ergo tan poc democràtica) com el Procicat dictant allò que podem i no podem fer, fins i tot, a dins de casa nostra. La nefasta gestió política d'una pandèmia i les barbaritats que s'han arribat a cometre amb el pretext sanitari. I el que més us preocupa, és que el vostre veí rebutgi vacunar-se o posar-se un morrió estant a l'aire lliure?

De debò creieu que n'hi ha prou amb una miserable injecció per deixar enrere una crisi que és sistèmica? De debò preteneu passar pàgina tan bon punt un ministre o un conseller us doni permís per sortir de la gàbia, com si aquí no hagués passat res? Què se n'ha fet de tota aquella responsabilitat tan predicada ara fa un any? Ho vaig dir aleshores i ho segueixo dient avui. No era responsabilitat. Era por. I eren ganes que passés la tempesta quan abans millor perquè, de tots els grans drames del primer món, el pitjor de tots és la perspectiva d'un estiu sense poder fotre el camp de vacances.