dilluns, 30 de setembre de 2019

Decibelios a El 9 Nou


Mala llet, bones vibracions i punk rock d'extraradi. El passat cap de setmana vam assistir al concert de Decibelios a Dràstik Punkaires. Una actuació dedicada a la figura de Gilles Bertin (Camera Silens). Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

The Crooked Fiddle Band


Des de Sydney arriba aquest quartet disposat a eixamplar i a redefinir conceptes com el folk punk. Fills no reconeguts dels Bad Seeds, Dropkick Murphys, els Pogues i Gogol Bordello, The Crooked Fiddle Band s'aproximen sense por a tradicions que van de la cèltica a la gitana passant pel tango o el klezmer, i les eleven fins a les cotes del punk més estrident, però també del metal o el post-rock més contundent. Després d'haver enregistrat els seus dos primers àlbums a Chicago i amb tot un Steve Albini als controls, han decidit canviar de metodologia de cara al tercer, un "Another Subtle Atom Bomb" que han facturat a Austràlia mateix i que ha vist la llum aquest mes de setembre carregat d'arguments a favor com poden ser la visceral descàrrega de "Kings of Mud" o l'indesxifrable misteri oriental de "Song of the Sandgrinder". Descobreixin-los a Soundcloud.

diumenge, 29 de setembre de 2019

Creedence Clearwater Revival i els skinheads


Vaig descobrir dies enrere a través del compte de Facebook de Maurici Ribera (The Missing Leech, Espígol) aquesta fotografia que els components de Creedence Clearwater Revival es van fer amb un grup de joves skinheads londinencs de primera generació durant la seva gira britànica de 1970. El cert és que la imatge resulta curiosa i fins i tot reveladora, però no hauria de sorprendre excessivament

D'entrada, els skinheads originals eren més oberts de ment del que solem pensar (els mateixos Slade van començar com una banda d'estètica skin). Si bé la seva raó de ser (musicalment parlant) eren els ritmes jamaicans i el soul (aquest últim també formava part de l'adn de CCR), no es tancaven a altres estímuls i cal tenir en compte que en aquell moment CCR era una de les bandes més grans del món.

A tot això cal afegir la connexió working class: els skinheads es podien identificar perfectament amb moltes lletres de John Fogerty. I si aquesta cultura juvenil va sorgir (en part) com una reacció a determinats excessos de l'era psicodèlica, el back to basics de CCR no deixava de ser una mica el mateix. Sigui com sigui, la imatge és tot un document d'un moment i d'una realitat que no sempre correspon a la imatge que alguns en volen vendre.

En un altre ordre de coses, CCR publicaven el mes passat un disc en directe amb la seva actuació al festival de Woodstock el 1969. Una gravació inèdita fins ara i mai citada a les bandes sonores i recopilacions relacionades amb aquell esdeveniment, davant la negativa d'un Fogerty que considerava que el grup havia fet un mal concert. Un cop escoltat, potser no sigui el disc en directe més definitiu del catàleg de la banda, però un no pot evitar preguntar-se què passava pel cap del vocalista i compositor quan va considerar que el grup no havia estat a l'alçada. Sona de fàbula, paraula.

Concert per a Gilles Bertin

Fray, vocalista de Decibelios, amb samarreta de Camera Silens, ahir a Granollers.
DECIBELIOS
Dràstik Punkaires, Granollers
28 de setembre de 2019

El 1987, Decibelios van actuar a l'històric festival punk de Tournefeuille (Tolouse), on van compartir escenari amb bandes autòctones com Camera Silens. Al cap d'un any, dos components d'aquesta última formació, Gilles Bertin i Philippe Schneiberg, van participar a l'espectacular atracament a un banc francès del qual es van emportar 12 milions de francs sense arribar a disparar un sol tret -definitivament, eren els dies en què el punk encara no servia per vendre refrescos i roba de marca-.

La nit passada, Decibelios van dedicar la seva actuació a la sala Dràstik Punkaires de Granollers a la figura de Bertin, actualment afectat per problemes de salut, i van comptar amb la presència del mateix Schneiberg a l'escenari. La resta del concert, com no podia ser de cap altra manera, tota una bateria d'himnes d'extraradi com "Viento de libertad", "Vota de Dios", "Fill de puta""Botas y tirantes" o "Vacaciones en El Prat".

dissabte, 28 de setembre de 2019

Sampa The Great


Si el discurs d'un artista es deriva de la seva trajectòria vital, els ressons globals de la música de Sampa The Great són fruit d'un recorregut que la va portar a tres continents diferents en plena etapa formativa. Natural de Zàmbia, als 19 anys se'n va anar a estudiar música a Califòrnia abans d'establir-se a Austràlia, on ha acabat de donar forma a un projecte que s'emmiralla en referents del hip hop contemporani com Kendrick Lamar o Chance The Rapper, però no renuncia a reivindicar unes arrels que a aquestes alçades tant apunten a l'Àfrica com a la mateixa Austràlia. L'any 2015 va enregistrar el seu primer mixtape i aquest mateix mes de setembre ha publicat el seu primer àlbum, un "The Return" (2019) on ressonen Betty Davis i Foxy Brown, però també Neneh Cherry o Macy Gray. Una vintena de pistes que conjuguen l'elegància del soul i el rhythm & blues contemporani amb la consciència i el compromís del hip hop -atenció a l'afrofunk de "Mwana" i a les caixes de ritmes gairebé tribals de "Dare to Fly"-. Una veu serena però atrevida que marca distàncies de bon principi, i molt probablement un dels plàstics més frescos que escoltarem aquesta tardor. Disponible a Bandcamp.

Pixies - "Beneath the Eyrie" (2019)


De la mateixa manera que els Stooges, els Sonics o fins i tot els Sex Pistols, Pixies era una d'aquelles bandes que diverses generacions havien conegut com a part d'un passat que a priori mai més podria ni hauria d'haver tornat. Com a formacions pioneres de naturalesa més o menys efímera que en qualsevol dels casos ja havien dit tot allò que havien de dir als seus respectius moments. Que totes elles hagin tornat als escenaris amb resultats més satisfactoris en termes mercantils que durant les seves respectives primeres etapes, és un símptoma dels temps que portem vivint (aproximadament) des del canvi de segle. Que un àlbum de Pixies sense Kim Deal pugui considerar-se efectivament un àlbum de Pixies, és un debat a aquestes alçades tan estèril com l'esperança que els autors de "Surfer Rosa" (1988) i "Doolittle" (1989) tornin a facturar cap obra a l'alçada d'aquests dos canònics títols.

El cas és que ja són tres els plàstics que els de Boston han lliurat des de la seva celebrada reunió ara fa 15 anys -tots ells sense Deal, que va optar per abandonar el vaixell abans que la banda tornés a l'estudi-. I aquest "Beneath the Eyrie" (2019) segueix la tònica del seu predecessor, aquell "Head Carrier" (2016) que es manifestava més inspirat que el decebedor "Indie Cindy" (2014) però encara a anys llum de les essències fundacionals d'una banda que podia ser qualsevol cosa menys previsible. Perquè aquest és el problema de "Beneath...". Que no hi falten les bones cançons -"On Graveyard Hill", "This Is My Fate" "Catfish Kate" conviden perfectament a passar per caixa quan els de Boston actuïn el mes vinent al Sant Jordi Club-, però la tònica general és aquella mateixa fórmula que tantíssimes bandes indies han seguit fins a l'extenuació durant el passat quart de segle. És clar que aquí estem parlant precisament dels pares de la criatura, i només per això se'ls pot seguir perdonant l'absència d'un "Debaser" o un "Vamos".

divendres, 27 de setembre de 2019

Howe Gelb i Giant Sand

Giant Sand (Howe Gelb, primer per l'esquerra).
Se'ls acumula la feina als incondicionals de Howe Gelb i el seu (gairebé) alter ego Giant Sand. Ni més ni menys que dos treballs discogràfics ha publicat de forma més o menys simultània el nord-americà durant els darrers mesos, un signat amb el seu nom i un altre al capdavant dels revitalitzats Giant Sand. "Gathered", el nou treball de Gelb en solitari, reincideix en els paràmetres del jazz nocturn i polsegós que ja havia explorat en anteriors llançaments pel seu compte. En canvi, Giant Sand tornen a apostar per desenterrar les seves formes més àrides i rocalloses i seguir regravant amb aires renovadors la seva discografia clàssica. Si ara fa un any lliuraven "Returns to Valley of Rain" (2018), revisió en clau de present d'aquell totèmic debut que va esdevenir "Valley of Rain" (1985), ara fan el mateix amb la seva continuació -"Ballad of a Thin Line Man" (1986)-, donant com a fruit el notable "Recounting the Ballads of Thin Line Men". Novament, els resultats són tan frescos com absolutament mancats de nostàlgia. Un (altre) motiu de pes per no perdre's la banda d'Arizona al seu pas pels escenaris barcelonins, el proper 17 de novembre a la sala La Nau.

The Rhythm Treasures - "All Around the World" (2019)

The Rhythm Treasures - Foto Noemí Elias.
La incombustible Myriam Swanson encapçala THE RHYTHM TREASURES, una maquinària de rhythm & blues i rock'n'roll primitiu amb base d'operacions a Barcelona i la vista posada en els juke joints i les pistes de ball nord-americanes de la dècada dels 50. Acaben de debutar amb "All Around the World", un plàstic rodó com ell mateix que presentaran aquest cap de setmana al Curtcircuit.

Han batejat el seu flamant disc de debut amb el suggeridor títol d'"All Around the World" (2019). Però sobre el terreny, la carta de presentació de The Rhythm Treasures suposa un viatge en el temps fins als Estats Units de la dècada dels 50. Una ruta sonora per tot un seguit de juke joints i pistes de ball que van de Mississippi a Harlem i de Nova Orleans als boulevards de Hollywood. La línia més directa amb l'era daurada del rhythm & blues i d'aquell fill bastard que va esdevenir-ne el primer rock'n'roll. Els dies de glòria de Louis Jordan, Wynonie Harris i Earl Bostic, però també de Bill Haley, Big Mama Thornton i Etta James.

The Ryhthm Treasures sonen a tot això i més. Un quintet integrat per veterans de l'escena barcelonina que acumulen anys i quilòmetres de militància en combos com Flamingo Tours, Magnolia o Los Mambo Jambo. Els incombustibles Myriam Swanson (veu) i Artem Zhulyev (saxo) a la línia frontal, reforçats per una robusta base rítmica a tres bandes com la que conformen Balta Bordoy (guitarra), Paco Weht (contrabaix)  Salva Suau (bateria). I un repertori que conjuga composicions originals de factura tan atemporal com "Round and Round" o "There Was a Storm", amb explosives lectures de joies dels catàlegs de Gino Parks, Little Willie John o fins i tot el padrí de l'ska, Laurel Aitken.

Arribats a aquest punt, "All Around the World" és sobretot una invitació a descobrir uns temps passats que mai han deixat d'estar presents, a deixar-se portar pel ritme i les salvatges essències nocturnes d'un cançoner amb gust de bourbon, llums de neó i misteris vudú. El presentaran aquest dissabte, 28 de setembre, a la sala Upload i en el marc del Curcircuit. Prèviament actuaran en condició d'il·lustres artistes convidats els no menys explosius Corcs. Un frenètic duet d'orgue i bateria que invoca els soterranis més celebrats del Soho londinenc de fa sis dècades. Doblet de luxe, que ningú en tingui el més mínim dubte.


Més informació:
Curtcircuit  /  Pàgina web

dijous, 26 de setembre de 2019

Els 50 anys d'"Abbey Road", a Mojo


També Mojo s'apunta a la commemoració dels 50 anys d'"Abbey Road" (1969), i ho fa amb una edició especial (la d'octubre) amb format de luxe, una portada il·lustrada pel mateix Paul McCartney i dos simpàtics mapes, un de blau i un de vermell, que assenyalen els punts d'interès relacionats amb els els Beatles a Londres i Liverpool respectivament. Aquells petits grans plaers que només la premsa en paper pot arribar a oferir.

"Abbey Road" segons Roger Gason

Roger Gascon.
El cinquantenari d'"Abbey Road" (1969) és un bon moment per recuperar la lectura integral del disc que va realitzar ara fa deu anys Roger Gascon, actualment component de The Lazy Lies i aleshores membre dels mai prou reivindicats Dunno. Aprofitant que l'últim àlbum d'estudi dels Beatles celebrava 40 anys, l'inquiet músic barceloní va optar per regravar-lo amb màxima fidelitat i fent-se càrrec ell mateix de tots els instruments i pistes vocals. Disponible a Bandcamp.

50 anys d'"Abbey Road"


Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Abbey Road", l'últim disc d'estudi dels Beatles (no comptem "Let It Be", gravat amb anterioritat i publicat a títol pòstum). I el plàstic que d'una vegada per totes va destapar George Harrison com un majúscul compositor de cançons.

Quan "Abbey Road" va veure la llum tal dia com avui de 1969, ja feia gairebé una setmana que John Lennon havia abandonat uns Beatles a la deriva però encara capaços d'obrar miracles com el que ens ocupa quan s'ho proposaven. En menys d'un any la banda hauria fet oficial la seva dissolució i publicat de forma pòstuma un "Let It Be" (1970) la major part del qual s'havia enregistrat amb anterioritat a les sessions del propi "Abbey Road". Però en aquell moment i escoltant un plàstic com aquest, el públic poc es podia imaginar que el final del grup fos imminent.

De fet, l'àlbum que avui fa 50 anys va ser l'últim intent a la desesperada de mantenir la banda unida. Després d'abortar-se les sessions del projecte Get Back -el que acabaria esdevenint "Let It Be"-, Paul McCartney va demanar a George Martin tornar a fer un disc de la manera com ho havien fet fins al White Album. El productor hi va accedir, la gravació va començar el 22 de febrer de 1969 -tan sols tres setmanes després d'haver deixat Get Back a l'aire- i va finalitzar el 20 d'agost d'aquell mateix any, l'últim cop que els quatre Beatles van estar junts en un estudi de gravació.

Musicalment, "Abbey Road" va suposar el retorn del quartet a les formes més bàsiques i directes del rock. Si el White Album havia tallat amb la psicodèlia i el pop calidoscòpic dels seus predecessors, aquest nou treball directament deixava l'experimentació en un segon pla i tornava a apostar plenament pel format cançó en tota la seva plenitud. L'única excepció, en aquest sentit, va ser el caire conceptual adquirit per vuit peces curtes -totes elles compostes durant les sessions del White Album i Get Back- que es van estructurar com un medley de 16 minuts a la cara b.


EL DISC DE HARRISON

"Abbey Road" va ser sobretot el plàstic on George Harrison va destapar de forma definitiva el seu enorme potencial compositiu, i ho va fer per partida doble. D'una banda amb "Something", una balada tenyida de malenconia tardorenca que va esdevenir una de les peces més universals del catàleg del grup -que no és dir poc- i va posar les bases de la carrera solista del seu autor. De l'altra "Here Comes the Sun", un lluminós exercici de folk rock que de ben segur devia entusiasmar el seu futur amic i col·lega Tom Petty.

També Ringo Starr deixava en aquest àlbum una de les seves grans empremtes com a compositor amb la simpàtica "Octopus's Garden". Més enllà d'això, Lennon brillava amb el blues rock robust de "Come Together", un dels títols més celebrats del disc, i "I Want You (She's So Heavy)" -la primera cançó que es va començar a gravar de totes les que conformarien l'obra, i l'última en finalitzar-se aquell 20 d'agost-, gairebé vuit minuts de hard rock amb una dosi extra d'acidesa, amb Billy Preston a l'orgue i en sintonia amb els discursos d'artistes com Ten Years After, Santana o Jimi Hendrix-.

I McCartney es mantenia en un pla més discret, si bé aportava bona part del material del medley de la cara b -"The End" ha esdevingut un moment climàtic dels seus directes-. I destacava amb "Maxwell's Silver Hammer", un exercici de pop marca de la casa que va augmentar la tensió a l'estudi -la resta del grup no volia enregistrar-lo-, i "Her Majesty", la peça oculta que tancava l'àlbum. 25 segons de blues acústic interpretats pel propi McCartney en solitari com a premonició del curs que acabarien prenent els esdeveniments. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, realitzada durant un descans de les sessions de gravació i font de sobredimensionades teories de la conspiració.

dimecres, 25 de setembre de 2019

Robert Hunter (1941-2019)

ROBERT HUNTER
(1941-2019)

El seu nom sol figurar en un (no necessàriament discret) segon pla, però ni la trajectòria de Grateful Dead ni la primera onada psicodèlica de la Cost Oest dels Estats Units es podrien entendre sense la seva presència. Robert Hunter era amic d'infantesa de Jerry Garcia, i en plena adolescència el va acompanyar en diversos projectes musicals de naturalesa efímera, previs a l'ingrés d'aquest últim a The Warlocks, la formació que acabaria esdevenint Grateful Dead. Al mateix temps, va participar en alguns dels primers experiments amb LSD promoguts pel mateix govern nord-americà. El seu marc de col·laboració amb els Dead es va gestar a partir del tercer disc de la banda, "Aoxomoxoa" (1969), esdevenint des d'aleshores el lletrista de referència del grup i un aliat clau per a Garcia en matèria de composició. Entre les peces que van fer plegats, autèntics pilars del catàleg del combo californià com "Sugar Magnolia", "Truckin'", "Friend of the Devil" o "Casey Jones".

Miqui Puig - "15 canciones de amor, barro y motocicletas" (2019)


El primer que crida l'atenció de "15 canciones de amor, barro y motocicletas" (2019), el quart àlbum en solitari de Miqui Puig, és la rapidesa amb què s'ha gestat. Tan sols dos anys han transcorregut des de la publicació del seu predecessor, un "Escuela de capataces" (2017) que sortia del forn nou anys després d'"Impar" (2008). Motiu de celebració, aquesta efervescència creativa que s'ha traduït en una de les col·leccions de cançons més rodones que el vallesà ha arribat a lliurar tant pel seu compte com al capdavant de Los Sencillos. Una quinzena de talls que tant poden convidar a ballar com invocar l'esperit reflexiu i malencònic de qui acumula tres dècades de servei en un negoci tan agredolç com pot ser el del disc.

"Ya no hay chicas en el bar / Ni peleas que contar / No suena el jukebox", canta a la contagiosa "Hunos", una de les pistes que millor defineixen la tònica general del plàstic. "No te negaré que a veces pienso en dejarlo / No te engaño si digo que pienso en ello cada día / Tengo días mejores, tengo días peores / Solo siento que a ti te tocarán los dos", remata a la simpàtica però reflexiva "Chill Out". En canvi, a la frenètica "Raros" deixa anar "Soy gay, soy nazi, bollera / Soy rojo y gordo, marica", versos punyents i carregats de provocació que haurien de remoure consciències en aquests temps de pells fines en què molestar ha esdevingut pecat capital.

dimarts, 24 de setembre de 2019

Festisurf Costa Brava 2019 a El Punt Avui


El passat cap de setmana vam surfejar l'última onada de l'estiu al FestiSurf Costa Brava amb Los Mambo Jambo Arkestra, Oh! Gunquit, The Phantom Dragsters i Juanita Banana. Avui tenim el gust d'explicar-ho a El Punt Avui (edició Girona) amb fotografia de Lluís Català.

50 anys de "New York Tendaberry"


Laura Nyro era aquella noia del Bronx que celebrava les bondats del doo wop i la cançó pop de tota la vida en plena era d'Aquari. Cosa que li va costar més d'un disgust, però també li va permetre facturar obres tan majúscules com aquest "New York Tendaberry" (1969) del qual es commemoren avui 50 anys. Cinc dècades durant les quals no s'ha arribat a tancar el debat sobre el significat de la paraula del títol. Què nassos volia dir Tendaberry? Tenia a veure amb algun argot del Bronx? Era un mot inventat sobre la marxa? Sigui com sigui, el que no es pot discutir és la magnitud del plàstic en qüestió. Onze talls on predominen el to reflexiu marca de la casa i aquella concepció fràgil i alhora sofisticada de la cançó pop. Com a mostres, "Time and Love" i "Save the Country", dos dels pilars del cançoner de la novaiorquesa, versionats en incomptables ocasions (si bé mai igualats en intensitat i profunditat) per artistes que van de The 5th Dimension a Barbra Streisand passant per Three Dog Night o Blood, Sweat & Tears. I un repertori, en el seu conjunt, que podria estar perfectament entre les obres de capçalera d'alumnes tan avantatjades com Aimee Mann o Regina Spektor.

dilluns, 23 de setembre de 2019

Sid Haig (1939-2019)

SID HAIG
(1939-2019)

Ens deixava Sid Haig a pocs dies d'haver-se estrenat als Estats Units "3 from Hell" (2019), última part de la trilogia que al seu dia va suposar el debut de Rob Zombie com a cineasta -"House of 1.000 Corpses" (2003)-. Figura de culte i intèrpret de llarg recorregut, Haig serà recordat sobretot per haver encarnat el sinistre Captain Spaulding a les ordres de Zombie, però és just assenyalar una trajectòria que comença durant la dècada dels 60 amb petits papers en pel·lícules de baix pressupost i sèries televisives que van de Batman a Star Trek passant per The Dukes of Hazzard, Mission: Impossible o Buck Rogers in the 25th Century. Durant la dècada dels 70 va esdevenir un habitual de l'òrbita blaxploitation de la mà de directors com Jack Hill, i ja a les acaballes del segle XX va ser redescobert per Quentin Tarantino, intervenint a "Jackie Brown" (1997) i "Kill Bill: Volume 2" (2004). Abans de dedicar-se a la interpretació havia tocat la bateria amb The T-Birds, efímer combo de rock'n'roll instrumental que va publicar el 1958 un únic single, "Full House".

Wild Rose

Jessie Buckley, en una escena de "Wild Rose".
Aquella sensació d'haver nascut al lloc o al moment equivocat. De no encaixar a l'entorn que a un li pertoca des del moment en què posa el primer peu en aquest món. "Vaig néixer a Escòcia, però hauria d'haver nascut als Estats Units. Sóc nord-americana", diu en un moment donat la protagonista de "Wild Rose" (2019), aquest drama cinematogràfic a ritme de country i només country dirigit per Tom Harper amb una pletòrica Jessie Buckley al paper principal.

Una pel·lícula que com tantes altres de la seva categoria es pot contemplar com una al·legoria de l'esforç invertit en la persecució dels somnis -l'argument segueix els passos d'una jove de Glasgow, Escòcia, que somia viatjar a Nashville, Tennessee, per a esdevenir una estrella del country-, però sobretot com una salutació més o menys encertada a totes aquelles persones que no han pogut demostrar el seu talent pel simple fet de no haver-ne tingut l'oportunitat.

Més o menys encertada perquè si bé el film té els seus moments destacables i diu tot allò que se suposa que ha de dir, l'arc argumental es desinfla a partir de l'equador amb una acumulació de tòpics que oscil·len entre l'excés de llagrimeta fàcil i un final tan obert com esperat. No passa res, els punts a favor pesen més que els contraris i en aquest sentit cal assenyalar la magistral interpretació de Buckley i el coneixement de causa amb què Harper s'ha aproximat a l'univers del country.

Com a mostra el nom del personatge protagonista: Rose-Lynn Harlan, una picada d'ullet a Harlan Howard, figura de llarg recorregut de la música d'arrel nord-americana i pare més o menys reconegut de l'aforisme Three Chords and the Truth, que el mateix personatge porta tatuat a l'avantbraç. També la cita a tota una Kitty Wells amb aquell etern "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels" que entra de fàbula en una de les escenes del film i, de passada, marca terreny.

I sobretot una banda sonora composta per clàssics de gegants com Emmylou Harris o Primal Scream -un oportú "Country Girl"- i temes escrits per a l'ocasió. Destaquen en aquest sentit les interpretacions que en fa la pròpia Buckley, destapant-se com una vocalista superdotada i perfilant-se com a potencial valor a l'alça del so Americana en aquest costat de l'Atlàntic. Només li cal seguir el consell que rep el seu personatge a la pel·lícula i que hauria d'animar a tantíssims aspirants a l'ofici de músic. Compondre les seves pròpies cançons, ni més ni menys.

diumenge, 22 de setembre de 2019

50 anys de "The Band"


Si "Music from Big Pink (1968) havia situat The Band a l'avantguarda de les noves rutes orgàniques que el rock estava explorant durant la recta final de la dècada dels 60, l'àlbum homònim editat tal dia com avui de 1969 va acabar de consolidar els canadencs com un dels pilars tant del folk rock com d'allò que s'acabaria anomenant Americana. Un plàstic on la formació esquivava ni que fos momentàniament l'ombra de Bob Dylan amb dotze composicions signades per Robbie Robertson amb el suport puntual de Levon Helm i Richard Manuel. Un discurs que es nodria d'aquells gèneres que havien precedit el propi rock -del country al blues passant pel folk o el jazz- però sonava fresc com una rosa en plena desfeta de l'era d'Aquari. I alguns dels títols més celebrats del catàleg del grup, com "Across the Great Divide", "Up on Cripple Creek", "Rag Mama Rag" o l'eterna "The Night They Drove Old Dixie Down". Aquest últim tall, el relat del final de la Guerra Civil nord-americana explicat per un habitant del Sud, situa en certa manera The Band a la gènesi d'un gènere, el Southern Rock, que començaria a treure el cap en qüestió de pocs mesos.

De l'instro surf a les big bands i més enllà

Juanita Banana, indumentària troglodita i vitamínic rock de garatge.
FESTISURF COSTA BRAVA 2019
Sala Polivalent, Castell d'Aro
21 de setembre de 2019

A sis dècades d'haver-se gestat sota el sol de la costa californiana, la música surf no tan sols sembla viure una segona (o tercera) joventut sinó que ha eixamplat el seu ventall discursiu molt més enllà de les guitarres amb reverberació patentades per Dick Dale i companyia. Ho tenen clar els organitzadors del FestiSurf Costa Brava, que un any més acomiadaven l'estiu per la porta gran amb un programa on l'instro surf de tota la vida seguia essent el pal de paller però no pas l'únic reclam.

Com a primeríssima mostra l'actuació de les madrilenyes Juanita Banana, que van caldejar l'ambient de bon principi enfundades en indumentària troglodita i a ritme de vitamínic rock'n'roll de garatge. Tres acords a tota castanya, un saxo endimoniat i títols de naturalesa tan immediata com "Procrastinar" o "Glutamato", tots dos provinents del seu celebrat ep de debut, "Cucarachas" (2018). En el capítol de versions van deixar-se anar amb el sempre oportú "Demolición" de Los Saicos i van marcar terreny amb una lectura en clau de gènere del "Walk Like a Man" de Frankie Valli i els Four Seasons.

Les van succeir els gallecs Phantom Dragsters, ambaixadors per excel·lència de l'instro surf més genuí i sense adulterar en aquesta edició del festival. Presentaven el flamant "...at Tiki Horror Island" (2018), el seu debut en format llarg i la columna vertebral d'un passi on no van faltar dards de tanta precisió com "Zombie Dance", "Dark Sea" o "The Attack of God Hula". Frenètics com ells mateixos i fent gala d'una perícia instrumental fora de sèrie, els d'Ourense van posar tota la carn a la graella des del minut zero i van arribar a interpretar part del repertori amb dos dels seus tres components actuant entre el públic.


LES GRANS POSTALS DE LA NIT

L'actuació dels britànics Oh! Gunquit, una de les més esperades d'aquest FestiSurf, va acabar deixant una de les grans postals de la nit. Tina Swasey i companyia convidant el respectable a ballar a l'escenari mentre s'acomiadaven amb tots els honors al ritme accelerat de "Voodoo Meat Shake". Prèviament havien disseccionat les formes més bàsiques i primitives del rock'n'roll i el rhythm & blues amb el seu darrer àlbum -"Lightning Likes Me" (2017)- com a fil conductor i servint-se d'arguments tan incontestables com "So Long Sucker", "Suzy Don't Stop" o "Greasy Moves". La quota surfera la va posar una robusta lectura de l'"Stampede" de The Scarlets.

Finalment, Los Mambo Jambo Arkestra van refermar que juguen en una altra lliga tot segellant un final de festa que no podria haver resultat més apoteòsic. El quartet fundacional, amb l'incombustible Dani Nel·lo al capdavant, celebrant el seu desè aniversari amb una dotzena de músics addicionals que van transportar títols com "Gallo de pelea", "Carrera de ratas" o "Los ases del baile" fins a l'era daurada de les big bands i més enllà. La temperatura ambient enfilant-se per moments, el respectable ballant com si no hi hagués demà i el FestiSurf apuntant cap als horitzons del swing i el jump blues.


VALOR AFEGIT

En un moment en què es parla tant de conceptes com la cultura de base o de l'accés universal a la mateixa cultura, és just assenyalar i destacar la tasca que desenvolupen iniciatives com el FestiSurf de Castell d'Aro, el Desemboca de Platja d'Aro i tantíssims cicles i festivals de proximitat que hi ha repartits arreu del territori. Propostes que no tan sols descentralitzen el mapa cultural del país, sinó que aporten valor afegit als seus respectius entorns.

Ahir al vespre, una colla d'adolescents veïns d'un nucli urbà, Castell d'Aro, on no sol abundar l'oferta d'oci per al públic juvenil, escoltaven reggaeton amb els seus telèfons mòbils a pocs metres de la sala Polivalent. Minuts després, els seus rostres de fascinació mentre gaudien del concert d'Oh! Gunquit il·lustraven tot allò que implica oferir a joves com ells una programació cultural singular, de qualitat i amb entrada lliure a escassa distància dels seus respectius domicilis. A partir d'aquí escoltaran la música que els vingui de gust, només faltaria, però la vetllada d'ahir els va obrir amb tota probabilitat alguna porta. Fer cultura també vol dir això.

dissabte, 21 de setembre de 2019

Rodney Crowell - "Texas" (2019)


No hi ha millor manera d'homenatjar la terra que un s'estima que conjugant l'amor innat amb una mirada crítica a l'estat de les coses. Si a sobre és capaç l'interessat d'afegir a l'equació un grapat de bones cançons i acompanyar-se de bons amics per fer el trajecte més amable, la combinació resulta guanyadora sí o sí. "Texas" (2019), el darrer disc d'estudi de Rodney Crowell, és exactament allò que indica el seu títol. L'homenatge d'un dels grans artesans de la música d'arrel nord-americana a l'estat de l'Estrella Solitària que el va veure néixer i del qual ha esdevingut ambaixador destacat en l'àmbit melòman. Facturat a partir d'una tradició que ja no s'entendria sense l'autor de "Diamonds & Dirt" (1988) però impregnat del lament inherent en talls com "The Border", que adreça sense reserves els reptes i les misèries d'un estat fronterer que és com a tal porta d'entrada (i de sortida) de la primera potència mundial. Entre els citats amics, veterans de l'òrbita texana com Billy Gibbons, Steve Earle, Willie Nelson o Lee Ann Womack. I també Ringo Starr, que no se sap ben bé què hi pinta però aporta ritme a la contagiosa "You're Only Happy when You're Miserable".

El canvi de corda de B.B. King

BB. King, canviant una corda a Lucille al Farm Aid 1985.
B.B. King interpretant "How Blue Can You Get" al Farm Aid 1985. Com demanar una corda nova per la guitarra en plena execució d'un solo estratosfèric. Com canviar-la, afinar-la i en acabat posar-se bé els pantalons i l'americana com qui no vol la cosa, sense despentinar-se, sense que li caigui cap anell, i sense deixar en cap moment de cantar com si s'hi jugués alguna cosa més que el catxet. O, simplement, com canviar i afinar una corda de guitarra sense haver d'inventar-se acudits dolents per entretenir el respectable mentre dura el mal tràngol. Poden veure-ho vostès mateixos a Youtube (a partir dels minuts 0:25 i 3:35).

divendres, 20 de setembre de 2019

Larry Wallis (1949-2019)

LARRY WALLIS
(1949-2019)

Larry Wallis va durar poc a les files de Motörhead. El temps just d'enregistrar el que esdevindria "On Parole" -el que havia d'haver estat el debut del grup, enregistrat el 1975, arxivat al seu moment i publicat al cap de quatre anys sense el consentiment de la banda- i deixar pas a la formació clàssica que va acabar facturant els fundacionals primers àlbums. Però a aquelles alçades ja havia esdevingut un nom habitual del sotabosc londinenc com a guitarrista de Pink Fairies i com a productor de la casa a Stiff Records. La seva trajectòria també inclou connexions amb Wayne Kramer i Hawkwind, entre d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

Suicide, reeditats

Martin Rev i Alan Vega, Suicide.
Mai abans s'havia escoltat res d'igual, i mai des d'aleshores s'ha tornat a escoltar. Quan Suicide van publicar el seu debut homònim en plena explosió punk de 1977, el seu discurs era tan extrem i trencador que va descol·locar fins i tot les parròquies del CBGB i del Roxy. El cert és que Alan Vega i Martin Rev bevien de les formes més primitives del rock'n'roll amb la mateixa mesura amb què ho podien fer uns New York Dolls, uns Ramones o fins i tot uns Sex Pistols, però en lloc de revisar-lo o revitalitzar-lo es dedicaven a deconstruir-lo a partir d'un rudimentari però efectiu arsenal electrònic i de la veu de crooner en estat terminal de Vega. El millor disc de rock'n'roll enregistrat sense guitarres, va dir algú, un plàstic fonamental per a entendre el matrimoni entre el rock (o el pop) i l'electrònica, i els deu minuts de caos sonor i lírica psicòtica de "Frankie Teardrop" redefinint per sempre més el concepte de cançó folk. Mute Records acaba de reeditar-lo en luxosos formats tant en vinil com en cd. Afortunats tots aquells que s'hi acostin per primer cop.

dijous, 19 de setembre de 2019

Nérija


Es defineixen als seus perfils socials com un col·lectiu de músics establerts a Londres que practiquen música original i excitant. Una descripció que es podria aplicar a tantíssimes formacions però en el cas de Nérija va més enllà dels tòpics. Són un col·lectiu més que una banda, perquè tots els seus components ja desenvolupaven trajectòries pel seu compte a l'efervescent circuit jazzístic de la capital britànica abans d'integrar-se al septet en qüestió -destaca la presència de la trompetista Sheila Maurice-Grey i la saxofonista Nubya Garcia-. Fan música original en el més ampli sentit del terme, perquè les composicions són pròpies però també perquè sonen únicament a elles mateixes malgrat beure de fonts que van dels clàssics de Blue Note a Kamasi Washington.

I el seu discurs és excitant perquè enllaça totes aquestes influències amb les tradicions de països com Jamaica, Nigèria o Ghana, reflectint d'aquesta manera les arrels de les components de la formació però sobretot aquella riquesa social i cultural que segueix defininint el Regne Unit malgrat els tempestuosos vents que bufen a Westminster. Malgrat acumular tres anys de trajectòria durant els quals han actuat en alguns dels principals festivals de jazz de la Gran Bretanya, tot just acaben de publicar aquest mateix estiu el seu primer àlbum, un "Blume" que suposa la seva rampa de llançament a escala global i que els hauria de permetre seguir de prop els passos de Sons Of Kemet i companyia. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

El retorn discogràfic de The Who

Pete Townshend i Roger Daltrey: The Who - Foto Rick Guest
Després d'una dècada llarga de rumors i projectes abortats, sembla ser que aquest 2019 tindrem per fi nou disc d'estudi de The Who. O del que queda d'ells, que no és poc tenint en compte el notable estat de forma exhibit per Pete Townshend i Roger Daltrey tant a nivell compositiu com interpretatiu a "Ball and Chain". El primer avançament d'un plàstic homònim que veurà la llum el mes de novembre i suposarà el primer àlbum amb material nou que lliuri la banda des del llunyà "Endless Wire". A falta d'escoltar la resta del disc, la peça que n'han avançat recorda el rock robust i alhora dinàmic que els britànics van patentar durant la dècada dels 70. Disponible a Youtube.

dimecres, 18 de setembre de 2019

Daniel Ruiz - "Saturn's Rings Got Replaced by an Ad" (2019)


Daniel Ruiz
 és un músic tan prolífic com hiperactiu en el millor dels sentits. Durant l'últim any, sense anar més lluny, no ha parat d'enregistrar noves composicions que ha anat compartint a través dels seus propis canals digitals a mida que les enllestia. Ara les ha aplegat totes en un segon disc de titol absolutament brillant. Un "Saturn's Rings Got Replaced by an Ad" (2019) que recull el testimoni d'aquell notable debut que va suposar "Stories from a Whiskey​-​soaked Mind" (2018).

Sis peces de temàtica diversa i acabats altament nocturns, concebudes pel propi Ruiz al seu dormitori i dividides en dos blocs que es poden entendre com les dues cares d'un vinil. La primera, amb tres pistes de naturalesa orgànica com ara "Ecstasy Queen" o "Nina". Exercicis de rock crepuscular i blues terminal marca de la casa on ressonen discursos com els de Mark Lanegan, Tom Waits o Nick Cave, sempre amb la profunditat vocal del mataroní com a fil conductor i una base instrumental carregada de misteri i repunts hipnòtics.

La segona part rebaixa revolucions i potencia els acabats electrònics per a deixar pas a tot un seguit de textures fins ara inèdites al repertori de Ruiz. Les subtils pinzellades oníriques de "Mark and Hannah's Narcotic Encounter" o el posat de crooner lisèrgic que adopta a "Afterhours Transoceanic Voice Message" -tot un final per la porta gran-. Nous matisos que enriqueixen el ventall discursiu de Ruiz i perfilen nous horitzons a curt termini. Poden escoltar el disc a Bandcamp.

Society Of The Silver Cross


Hi va haver un temps en què molts joves nord-americans viatjaven a l'Índia, ja fos per fugir de l'Oncle Sam en plena escalada bèl·lica al Vietnam o simplement per cercar determinades sortides espirituals en sintonia amb la utopia hippie de la pau i l'amor. Joe Reineke i Karyn Gold-Reineke, els integrants de Society Of The Silver Cross, són un matrimoni de Seattle que també ha viatjat de forma repetida a l'Índia, i si bé n'han tornat amb una matèria primera molt menys lluminosa que la de generacions passades, el que hi han trobat els ha permès construir un dels discursos més fascinants del panorama Americana contemporani. Tot un seguit de cançons que beuen de les tradicions d'ambdós països tant a nivell compositiu -les formes- com formal -els instruments emprats per a enregistrar-les-, i que sobre el paper tant poden remetre a les essències gòtiques de 16 Horsepower com als misteris ancestrals (i globals) de Dead Can Dance o She Owl -"Take a Ride" fins i tot pot arribar a recordar els Cure de l'època de l'aranya-. Han publicat recentment el seu primer disc, "1 Verse" (2019). Descobreixin-los al seu web.

dimarts, 17 de setembre de 2019

Los Mambo Jambo i Oh! Gunquit al FestiSurf Costa Brava

Los Mambo Jambo Arkestra.
Torna una de les cites més fresques del final de l'estiu melòman. Los Mambo Jambo Arkestra, Oh! Gunquit, The Phantom Dragsters i Juanita Banana actuaran aquest dissabte al FESTISURF COSTA BRAVA de Castell d'Aro. Surf, rock'n'roll instrumental i ritmes de garatge per parar un tren.

Marca el calendari que s'aproxima el final de l'estiu i és precisament coincidint amb la data del canvi d'estació, aquest dissabte 21 de setembre, que torna una de les cites melòmanes més fresques i estiuenques de la temporada. El FestiSurf Costa Brava, que tindrà lloc en aquest emplaçament ja consolidat que és la Sala Polivalent de Castell d'Aro i per on desfilaran tot un seguit de discursos que van del més pur i genuí surf rock a perifèrics i derivats com el rock'n'roll instrumental o el rock de garatge en la seva concepció més primitiva.

Els caps de cartell seran Los Mambo Jambo Arkestra. O el que és el mateix, tota una institució del rock'n'roll, el jazz i el rhythm & blues amb denominació d'origen barcelonina -aquí militen veterans i primeres espases com el saxofonista Dani Nel·lo o el contrabaixista Ivan Kovacevic-, augmentada amb una dotzena de músics per a elevar el repertori fins a coordenades que van de l'era daurada de les big bands a les bandes sonores més elegants de les beach movies de la dècada dels 60.

Destaca també la presència dels britànics Oh! Gunquit, un combo obsessionat amb la cultura trash de fa gairebé sis dècades, que tant podria colar-se en una pel·lícula de Roger Corman com esdevenir la nova banda preferida de Quentin Tarantino. Garage rock vitamínic i greixós com ell mateix, especialment indicat per a fans de The Cramps, The B-52's o Southern Culture On The Skids.

Completen el cartell els gallecs Phantom Dragsters i les madrilenyes Juanita Banana. Els primers faran les delícies de qualsevol bon connoisseur del surf instrumental amb un repertori tan fresc com atemporal. Les segones han esdevingut una de les últimes sensacions de l'underground peninsular amb un discurs que apel·la a les formes més desenfadades del surf, el garatge o el frat rock. Entrada lliure perquè ningú es pugui queixar, sucoses seleccions musicals entre actuació i actuació, i una fira discogràfica i de complements surfers perquè tothom es mantingui a la última.


Més informació:
FestiSurf Costa Brava  /  Pàgina web

Jesse Malin - "Sunset Kids" (2019)


Jesse Malin va arribar tard però va entrar per la porta gran a allò que es va anomenar country alternatiu, un gènere concebut mentre el novaiorquès encara explorava les formes més viscerals del punk al capdavant de D Generation. Hi va accedir de la mà de tot un Ryan Adams i d'un debut en solitari, "The Fine Art of Self Destruction" (2002), que no tan sols es pot contemplar com una de les grans postals de la Nova York immediatament posterior a l'11-S, sinó també com una de les grans aportacions de la Big Apple a l'àmbit de l'Americana. 17 anys i mitja dotzena de plàstics més tard, Malin torna a l'estudi amb un gegant de la música d'arrels a les tasques de producció, en aquest cas Lucinda Williams, per a facturar un àlbum que bé podria ser la continuació directa de "The Fine Art..." si no fos per aquells apunts de maduresa en el millor sentit que només el pas del temps pot atorgar -els passatges reflexius i malencònics de "When You're Young", per exemple-. La pròpia Williams intervé de forma més o menys discreta en talls com "Room 13" -una mena de parent llunyà de "Downliner"- o "Shane" -un homenatge a Shane MacGowan-. Billy Joe Armstrong (Green Day) es deixa escoltar a l'assolellada "Strangers & Thieves". I Joseph Arthur figura als crèdits de "Meet Me at the End of the World Again", un inici de disc fresc com una rosa que sona a clàssic pels quatre costats.

dilluns, 16 de setembre de 2019

The Finikitos i Pops a El 9 Nou


Horitzons progressius i artesania pop. Divendres passat vam assistir al concert de The Finikitos i Pops al Casino de Granollers. Dues bandes formades per il·lustres veterans de l'òrbita vallesana que sumen dècades d'ofici i militància. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Ric Ocasek (1944-2019)

RIC OCASEK
(1944-2019)

Es fa estrany pensar que una banda com The Cars s'hagués format enmig del clima Atlàntic de Boston i no sota les brises estiuenques de Los Angeles. Perquè les seves cançons destil·laven essències efectivament californianes. Com a mostres "Just what I Needed", un dels exercicis de power pop més celebrats de l'era New Wave, o l'eterna "Drive", una peça que paradoxalment no hauria desentonat a la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol que Nicolas Winding Refn va ambientar als carrers de la City of Angels. Ens ha deixat qui va ser el rostre més visible del grup, tasca que va compaginar amb una prolífica trajectòria com a productor. Un Ric Ocasek que va debutar discogràficament un cop gairebé assolida la quarentena però que per a molts ha personificat les formes més juvenils del pop.

diumenge, 15 de setembre de 2019

"Red Gold Green & Blue" (2019)


Gairebé una quinzena de clàssics del blues que van del fundacional cançoner de Robert Johnson ("Come On in My Kitchen") als títols més reconeguts dels primers Fleetwood Mac ("Man of the World"), transportats a les coordenades sonores del reggae i el seu arbre genealògic. Enregistrats a Jamaica per tot una galeria d'asos autòctons que van de Toots and The Maytals a Phylea Carley (sorprenent la manera com aquesta s'ha apoderat de "Baby Please Don't Go", l'original de Big Joe Williams popularitzat al seu dia per Them), i produïts per un Zack Starkey que troba temps per a divertiments tan profitosos com aquest en el temps lliure que li deixen els seus compromisos amb The Who. El plàstic es titula "Red Gold Green & Blue" (2019) i porta el segell de qualitat Trojan.

Redd Kross - "Beyond the Door" (2019)


Poques bandes de rock'n'roll poden presumir de lliurar un dels seus àlbums més rodons un cop transcorregudes tres dècades i mitja de trajectòria durant les quals amb prou feines s'han vist alterades les bases dels seus arcs discursius. Bé, Redd Kross no tan sols és una d'aquestes bandes sinó que el disc que acaben de lliurar, "Beyond the Door" (2019), és un dels plàstics més frescos, vitamínics i revitalitzadors que s'han arribat a publicar en el que portem d'any. Onze pistes on el power pop marca de la casa s'impregna de referències a la cultura pop de la qual s'han nodrit des de sempre els germans McDonald -la inicial "The Party" conté referències més o menys subtils al "Day Tripper" dels Beatles-, i on la descàrrega elèctrica de "Fighting" o les adrenalíniques harmonies del tema titular faran preguntar-se a més d'un si realment aquesta gent té l'edat que indiquen els seus respectius documents d'identitat.

dissabte, 14 de setembre de 2019

Easy Life


Vénen de Leicester, i salvant distàncies podrien acabar esdevenint a l'Anglaterra suburbana allò que Beastie Boys van ser a la ciutat de Nova York. Una banda de hip hop amb formació clàssica, vocació avançada i actitud desacomplexada, que de vegades arriba a manifestar-se com l'esglaó perdut entre Arctic Monkeys i Sleaford Mods. Sigui com sigui, Easy Life n'han tingut prou amb un grapat de singles -a destacar Nightmares" (2018)- i un ep publicats en format digital per posar-se a la butxaca no tan sols la premsa especialitzada del seu país sinó també pesos pesants com Jools Holland o els Specials, que han arribat a destacar les capacitats líriques del seu líder, un Murray Matravers que es postula com una mena d'Alex Turner per a la seva pròpia generació. Descobreixin-los al seu web.

Il·lustres veterans de l'òrbita vallesana

The Finikitos.
THE FINIKITOS + POP
Casino de Granollers
13 de setembre de 2019

El periodista Karles Torra va dir una vegada que Granollers havia esdevingut durant la dècada dels 70 la capital catalana de la cultura pop. Eren els anys en què la ciutat acollia esdeveniments de primer ordre com el debut de King Crimson en territori espanyol, el pioner Festival de Música Progressiva del camp de futbol de Palou o l'estrena en directe del totèmic "Dioptria" (1969) de Pau Riba a la Sila. A gairebé cinc dècades de tot allò, un combo com The Finikitos no tan sols representa l'esperit d'aquella Granollers que un dia va deixar de ser, sinó sobretot el testimoni d'aquell rock progressiu que es facturava en aquesta banda dels Pirineus abans d'inventar-se el concepte laietà.

Un grup integrat per il·lustres veterans de l'òrbita vallesana -alguns d'ells amb prou edat per haver vist King Crimson actuant al Pavelló d'Esports de Granollers el 1973-, que s'expressa en anglès i que té com a punt de partida les coordenades que van explorar al seu dia combos com Màquina!, Storm o Pan & Regaliz -també Pink Floyd, Amon Duul, Hawkwind, els primers Deep Purple o els propis King Crimson, entre d'altres-. La nit passada van desplegar al Casino de Granollers un repertori d'alçada i un directe dels que fan escola. Abans havien actuat els també granollerins Pops, hereus directes dels mai prou reivindicats Treepoli i artesans de la melodia pop amb accent anglòfil. Doble cartell d'impacte i l'ambient de les grans ocasions.


divendres, 13 de setembre de 2019

Jesse Dayton - "Mixtape Vol 1" (2019)


Bones notícies, que el nou llançament discogràfic de Jesse Dayton -el segon en el que portem d'any després del directe "On Fire in Nashville"- es presenti com el primer volum d'una sèrie que en conseqüència tindrà continuïtat. Un àlbum de versions en el millor sentit del terme, una desena de títols aliens als quals injecta Dayton el seu segell personal i intransferible. Originals de Jackson Browne, Neil Young o fins i tot The Cars -un "Just What I Needed" transformat en tot un exercici de hillbilly crepuscular-, despatxats a ritme de country, blues elèctric i corrosiu rock'n'roll. Qui vagi assistir el passat mes de febrer al concert que Dayton va oferir a la sala Apolo compartint cartell amb Wilko Johnson, agraïrà la inclusió en aquest plàstic de la pantanosa lectura de "Whole Lotta Rosie" (AC/DC) amb què ens va obsequiar aquella nit, així com un "She Does It Right" que fa justícia a l'original del propi Johnson. A destacar també la traslació cap a coordenades rockeres de "Bankrobber", un dub de The Clash que el texà aproxima a aquell "I Fought the Law" de Sonny Curtis versionat al seu dia per Joe Strummer i companyia. Tanca el disc un robust "State Trooper" (Bruce Springsteen), ideal per a acompanyar trajectes nocturns per carretera. Per cert, brillant el detall del cassette a la caràtula: tota una declaració de principis en temps d'streaming i similars.

dijous, 12 de setembre de 2019

Mentre quedin Tarantinos

Tarantino, a la dreta, amb Leonardo DiCaprio i Brad Pitt, l'incontestable
duet interpretatiu que protagonitza "Once Upon a Time in... Hollywood".

Llegia dies enrere una entrevista on Quentin Tarantino explicava alguns detalls de la producció de la seva última pel·lícula, "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019). Un film que s'ha de contemplar com la reivindicació d'unes formes de fer cinema que ja no es porten però també com l'homenatge a una ciutat, Los Angeles, que ha jugat un paper clau en la vida i l'obra del cineasta. Apuntava que no li havia resultat difícil reconstruir mentalment l'aspecte de la metròpoli californiana durant la recta final dels 60, que el recordava perfectament perquè va ser en aquell entorn on es va gestar el seu amor incondicional cap a la cultura pop. I es referia a la tasca gairebé titànica de tallar al trànsit algunes artèries principals d'una de les ciutats més concorregudes dels Estats Units per a decorar-les fins a deixar-les tal i com eren mig segle enrere i rodar-hi algunes de les escenes clau del film.

També explicava com s'havia arribat a reconstruir el desaparegut Spahn Ranch per a recrear al mil·límetre el que va esdevenir centre d'operacions de la Manson Family durant l'estiu de 1969. En temps de formats digitals i efectes especials, Tarantino segueix optant per rodar en analògic, treballar amb decorats i escenaris reals i contractar, si cal, especialistes per a les escenes d'acció. Quan molts fan pel·lícules amb més o menys fortuna, Tarantino segueix fent cinema amb totes les lletres. És aquesta manera de fer les coses la que reivindica a "Once Upon a Time...", i és per aquesta mena de detalls que mentre quedin Tarantinos en aquest món seguirà valent més la pena desplaçar-se fins a una sala de cinema que tancar-se a casa a empatxar-se de pel·lícules en streaming.

Daniel Johnston (1961-2019)

DANIEL JOHNSTON
(1961-2019)

Si un músic ha arribat a personificar com cap altre el concepte lo-fi, molt probablement aquest hagi estat Daniel Johnston. El paradigma d'allò que s'anomena artista de culte, i també la icona underground per excel·lència si bé la seva obra ha guiat a diverses generacions d'artistes que van de Sonic Youth a Wilco passant per Built To Spill, Tom Waits o Nirvana. A casa nostra probablement tingui com a deixeble més destacat a Maurici Ribera, qui a més d'haver-lo arribat a telonejar amb el seu projecte The Missing Leech va coordinar i editar un disc de tribut a Johnston a través del seu propi segell discogràfic, El Mamut Traçut. Per a la posteritat queda el seu etern "True Love Will Find You in the End". També joies més ocultes com "Funeral Home", deconstrucció extrema i terminal del "Cadillac Ranch" de Bruce Springsteen. Ambdues estan incloses a l'àlbum "1990" (1990).

dimecres, 11 de setembre de 2019

Robert Frank (1924-2019)

ROBERT FRANK
(1924-2019)

De la mateixa manera que les d'Steinbeck o Kerouac si bé servint-se d'imatges en lloc de paraules, una part essencial de l'obra Robert Frank retrata d'una forma subjectiva però acurada els Estats Units de l'equador del segle passat. Ho fa des dels marges, recorrent-ne les carreteres secundàries i posant sobre paper la cara fosca i sovint oculta de l'anomenat somni nord-americà. La seva producció, el seu catàleg, van òbviament molt més enllà i el certifiquen com un dels grans revolucionaris de la història del fotoperiodisme. Però "The Americans" (1959, amb pròleg del propi Jack Kerouac), el fotollibre que recollia gairebé un centenar d'instantànies captades durant els seus viatges per la terra de Mark Twain, Elvis Presley i l'Oncle Sam, segueix essent un dels volums més referencials del seu àmbit. En l'àmbit melòman se'l recorda sobretot per la seva relació amb els Rolling Stones. Seva és la fotografia de la caràtula d'"Exile on Main St." (1972). I durant la gira de presentació d'aquest mateix àlbum va arribar a dirigir "Cocksucker Blues", aquell documental que mai es va arribar a estrenar perquè la mateixa banda el va trobar massa passat de to fins i tot pels seus propis estàndards.

dimarts, 10 de setembre de 2019

Angie McMahon


El més fàcil seria comparar Angie McMahon amb Chrissie Hynde, amb qui comparteix fortalesa i profunditat vocal però també un gust pel classicisme que en cap cas eclipsa la voluntat d'anar sempre un pas més enllà. El cert, però, és que al seu discurs també hi ressonen noms com els d'Angel Olsen o Julie Byrne. McMahon ve de Melbourne i en certa manera podria ser el revers clarobscur de la seva compatriota Courtney Barnett. Cançons com "Keeping Time" o "Pasta" la situen per mèrits propis a l'avantguarda del rock australià. Ambdues formen part del seu disc de debut, "Salt" (2019), disponible a Bandcamp.

dilluns, 9 de setembre de 2019

"Cibercracia", a El 9 Nou


Si l'art i la cultura serveixen per explicar el món que ens envolta, l'últim projecte de l'artista visual Ignasi Prat ens recorda que aquells candidats polítics a qui confiem (o no) els nostres vots mai acaben de ser allò que nosaltres ens pensem que són. "Cibercracia" (2019) és un catàleg d'identitats visuals de reconeguts líders polítics presentat al més pur estil debordià com si es tractés d'un àlbum de cromos. He tingut el gust de parlar amb el seu autor, i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

John Lee Hooker - "The Country Blues of John Lee Hooker" (1960)


L'abril de 1959, John Lee Hooker va enregistrar per a la disquera Vee Jay un disc de versions acústiques de títols propis i aliens. El resultat, "The Country Blues of John Lee Hooker", va veure la llum a principis de 1960 amb l'ànim d'aproximar una de les màximes icones del blues elèctric al públic del revival folk. També va suposar un precedent d'allò que dècades més tard s'anomenaria unplugged, i va deixar per a la posteritat una cara fins aleshores inèdita de qui es pot considerar per mèrits propis com el més gran nexe d'unió entre les tradicions rural i urbana del blues. El reedita la gent de Craft Recordings amb motiu del seu imminent 60è aniversari.

diumenge, 8 de setembre de 2019

Camilo Sesto (1946-2019)

CAMILO SESTO
(1946-2019)

No descobrirem ara l'impacte i l'abast de Camilo Sesto i tot el conjunt de la seva obra -com a intèrpret, però també com a compositor i productor-. Però mai és tard per a redescobrir (o com a mínim reivindicar) la seva primeríssima etapa. Uns inicis que es van emmarcar en l'explosió del rock espanyol de l'equador de la dècada dels 60 i on el músic distava encara moltíssim del personatge que acabaria esdevenint en dècades posteriors. Destaquen en aquest punt dos noms clau: Los Dayson i Los Botines. De la mà dels primers va debutar el 1964 amb el single "No la canteu més", adaptació al valencià del "Don't Play that Song" de Ben E. King que li va permetre posar un peu al negoci musical. Amb els segons va arribar a deixar empremta a l'òrbita beat estatal i va establir les bases de la meteòrica trajectòria solista que era a punt d'encetar.

Rosalie Cunningham


De vegades, els engranatges de la indústria musical poden arribar a ser molt perversos. Ara fa tres anys, els londinencs Purson es trobaven atrapats en una teranyina legal fruit del contracte que els havia permès publicar dos àlbums amb notable fortuna tant a nivell artístic com mercantil. L'única solució, van adonar-se els components del grup, era desfer-se i seguir cadascú el seu propi camí. Res que a la llarga no puguin arreglar una encaixada de mans, una signatura oportuna o la lucrativa oferta d'algun hipotètic festival amb les idees clares. Sigui com sigui, fins que això passi podrem degustar la trajectòria solista de qui va ser vocalista de la banda, Rosalie Cunningham, que tres anys després del final de Purson publica el primer àlbum al seu nom. Un treball homònim on referma el seu gust pel glam, la música progressiva i el rock dur de la primera meitat dels 70, si bé hi afegeix unes oportunes gotes de misteri i sofisticació que acaben d'arrodonir el producte i apunten cap a nous horitzons. Atenció a la inicial "Ride on My Bike", que tant pot invocar a Kate Bush com a Sparks o els primers Queen. Disponible al seu web.

La premsa com a sinònim de retorn a la normalitat

El millor moment del final de l'estiu, aquell que marca el retorn a la normalitat, és quan vas al quiosc i tornes a casa amb tot això (i el que encara ha d'arribar).

dissabte, 7 de setembre de 2019

Kylie Rae Harris (1989-2019)

KYLIE RAE HARRIS
(1989-2019)

Kylie Rae Harris era una d'aquelles artistes de country que poden arribar a congregar multituds als Estats Units però no deixen de ser perfectes desconegudes (o gairebé) en aquest costat de l'Atlàntic. Per això em sobta l'allau de titulars que la seva mort ha generat durant les últimes hores en incomptables mitjans espanyols, inclosa la premsa rosa que rarament té el fet musical entre les seves prioritats. Potser sigui per les tràgiques circumstàncies en què ha abandonat aquest món: 30 anys (i una prometedora carrera per davant), accident de trànsit i una filla de sis anys que ja havia perdut el pare a causa d'un càncer i queda ara totalment òrfena. Perdurarà la música i tot allò que vostès vulguin, però el panorama que deixa tot plegat és simplement desolador.

Els "nous" Manel

Foto Mireia Grau.
Que en queden de lluny, els dies en què Manel passejaven ukeleles i inspiraven anuncis de cervesa per a tots els públics. I quin salt endavant, aquest "Per la bona gent" que presenten com a avançament del que serà el seu cinquè disc i que bé podria ser el salt endavant més valent que hagin dut a terme els barcelonins en una dècada llarga de trajectòria. Una peça que aproxima dos universos a priori tan incompatibles com són el trap i la Nova Cançó sense acabar de casar-se amb una cosa ni amb l'altra. I la clatellada definitiva a aquella generació indie festivalera que tal dia va presumir de moderna tot contemplant gustosament el seu propi melic i que a partir d'avui presumirà d'escoltar Maria del Mar Bonet com si ho hagués fet tota la vida.

Jimmy Johnson (1943-2019)

JIMMY JOHNSON
(1943-2019)

El seu nom sol figurar a la lletra petita de les produccions discogràfiques on ha participat, però la seva aportació ha estat bàsica a l'hora d'entendre la gestació d'incomptables obres capitals de la música del segle passat. Jimmy Johnson va ser un dels músics de sessió dels llegendaris FAME Studios de Rick Hall a Muscle Shoals, Alabama, i un dels fundadors dels no menys totèmics Muscle Shoals Studios. Entre una cosa i l'altra, i sempre com a membre de l'anomenada Muscle Shoals Rhythm Section -aka The Swampers-, Johnson i la seva guitarra van participar en sessions de gravació d'Aretha Franklin, Wilson Pickett o Lynyrd Skynyrd, entre d'altres. També es va asseure als controls quan els Rolling Stones van enregistrar al seu estudi part del que esdevindria "Sticky Fingers" (1971). Ens ha deixat a l'edat de 76 anys.

divendres, 6 de setembre de 2019

Zeidun, Llum Pepa and The Beats i l'Orquestra de Sant Celoni, a El 9 Nou


La microescena musical del Baix Montseny, una de les més fèrtils i arrelades del panorama català, tanca aquest cap de setmana un cercle amb tres concerts molt especials. Els històrics Zeidun actuant al mateix escenari on van debutar ara fa 20 anys. I els retorns (puntuals?) dels enyorats Llum Pepa and The Beats i Orquestra de Sant Celoni. La prèvia, amb alguns dels protagonistes, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Iñigo Muguruza (1964-2019)

IÑIGO MUGURUZA
(1964-2019)

Si Kortatu van ser el més semblant a uns Clash que mai ha existit en aquesta banda dels Pirineus, Negu Gorriak suposaven el mateix equivalent respecte d'uns Public Enemy. Que el nucli fundacional d'ambdues formacions fos el mateix, que diverses generacions hagin descobert a través d'aquest nucli tot un seguit de noms que van dels anteriorment citats a The Specials, The Business, N.W.A. o Toots and The Maytals, que la seva música segueixi ressonant arreu del món a la vegada que segueix incomodant determinats estaments d'aquest país de les meravelles que és l'Estat espanyol, il·lustra la magnitud i l'abast de l'obra i el discurs dels germans Fermin i Iñigo Muguruza. Ens deixava ahir aquest últim, militant també de bandes com Delirium Tremens, Sagarroi o Joxe Ripiau. Se n'ha anat un referent.