divendres, 22 d’octubre de 2021

Per molts anys, Discos de Kirlian!

Últim Cavall.

Si dies enrere ens referíem al cinquè aniversari de Great Canyon Records, avui toca saludar una altra discogràfica independent de casa nostra que celebra un aniversari rodó. Deu anys són els que es commemoren des que Discos de Kirlian va publicar la primera referència. Des d'aleshores, el segell barceloní ha construït un catàleg definit per la coherència, el bon gust i una vocació sempre inquieta i aventurera, amb el pop independent i els seus discursos perifèrics com a raó de ser.

Aprofitant aquest desè aniversari, els seus responsables han publicat un disc recopilatori, "DK50 Cuarzo, mica y feldespato" (2021), amb una vintena llarga dels artistes que formen part del seu catàleg. De Tom Boyle a Be Brave Benjamin passant per Silent James, Hazte Lapón o Últim Cavall. Tots ells hi participen amb rareses trobades o directament rescatades expressament per l'ocasió. Una bona oportunitat de degustar tota una sèrie de propostes que caldria reivindicar més sovint, també de saludar el segell que s'ha animat a donar-los sortida.

Desitjant el millor dels aniversaris i una llarga vida a Discos de Kirlian, no podem deixar de recomanar que passin vostès pel seu compte de Bandcamp, degustin el disc i, a poder ser, optin per agenciar-se'n una còpia en format físic, que és com millor es gaudeixen les exquisideses sonores.

Franco Cerri (1926-2021)

FRANCO CERRI
(1926-2021)

Ha mort el guitarrista i contrabaixista Franco Cerri, una de les figures més reconegudes del jazz italià. A banda d'haver destacat amb nom propi al seu país –on a més d'actuar pel seu compte i amb diversos projectes i formacions, havia treballat en àmbits com el televisiu-, va arribar a tocar en directe i a l'estudi amb gegants internacionals com Chet Baker, Milt Jackson o Buddy Collette. Ens ha deixat a l'edat de 95 anys.

dijous, 21 d’octubre de 2021

Tanca l'Alfa en Viu

Tres dècades fent la nit de Gràcia.

Ha tancat l'Alfa en Viu, també coneguda com a Alfa Bar, una de les sales de concerts i de festes amb més trajectòria del barri de Gràcia. Tres dècades de trajectòria que han quedat interrompudes d'arrel a causa d'aquesta coronacrisi que tot s'ho emporta per davant. Ens quedem sense un altre local emblemàtic que no ha estat capaç de superar la difícil equació que implica seguir pagant despeses sense poder ni tan sols aixecar la persiana.

L'altra cara de l'eufòria que va despertar fa tan sols una setmana l'aixecament de bona part de les restriccions a la cultura i l'oci nocturn, la de tots aquells establiments que s'han quedat pel camí. De l'Alfa recordo moltes actuacions, inclosa una en què jo mateix vaig ser a l'escenari. Perdem un clàssic de les nits de Gràcia i de Barcelona en general. També un d'aquells escenaris que sempre estaven oberts a noves propostes. Superarem el coronavirus, però en sortirem més pobres en tots els sentits.

No va de salut

D'una banda, el secretari general de PIMEC proposa implementar el passaport sanitari com a requisit perquè les persones puguin accedir als seus llocs de treball, i perquè no sigui dit ho fa en nom de la salut i de l'interès general –aquella mania de les patronals i els partits polítics de voler confondre els seus propis interessos amb un hipotètic (i eufemístic) bé comú: si tant els preocupa la salut, per què no comencem a parlar seriosament de sinistralitat laboral?-. De l'altra, el mateix secretari general de PIMEC defensa sense despentinar-se l'ampliació de l'aeroport del Prat, com si no fos justament el canvi climàtic una causa directa d'aquesta pandèmia que tant sembla preocupar-lo –no ho dic jo, ho diuen aquells científics a qui alguns només volen escoltar quan van mal dades-.

S'omple la boca de salut, el bon home, però de tant en tant se li escapen conceptes com competitivitat, deixats anar com qui no vol la cosa. Perquè en el fons això no va ni ha anat mai de salut. Va i ha anat de salvar l'economia a qualsevol preu. De passar la tempesta com fos a l'espera de les primeres clarianes que ens permetessin tornar a les velles dinàmiques de tota la vida –Recorden vostès el mantra "El virus ens farà millors"? Doncs al final ha resultat que no-. I sobretot de seguir posant pedaços a un sistema obsolet en lloc de reconèixer que és aquest mateix sistema el que porta dècades arrossegant el planeta sencer cap a un punt de no retorn. El coronavirus ha estat l'enèsim símptoma. En vindran més. Però, ja se sap, qui té ganes de seguir pontificant sobre responsabilitat, quan la tempesta tot just acaba d'amainar i l'amo ens deixa sortir de marxa amb l'única condició que siguem bons minyons i fem el favor de posar-nos la injecció?

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Per molts anys, Great Canyon Records!

Joana Serrat amb una còpia del disc commemoratiu - Foto Great Canyon Records.

Les bones notícies s'han de celebrar. I que una discogràfica independent commemori un aniversari rodó en un context com el present és una boníssima notícia. Cinc anys de trajectòria són els que celebra el segell osonenc Great Canyon Records aquest mes d'octubre, i ho fa consolidat com un referent de la música d'arrel nord-americana a casa nostra, si bé amb un catàleg que apunta també cap a altres horitzons.

Joana Serrat n'és pilar fundacional, i també formen part de l'escuderia bandes i solistes com Wide Valley, Roger Usart, Matthew McDaidVictor Partido, CARLA, Marta Delmont, Marta Pérez o el supergrup Riders Of The Canyon. Tots ells –entre d'altres- participen a "We Started A Joke (2016​-​2021) A Miraculous Celebration" (2021), el disc commemoratiu d'aquest cinquè aniversari. Una desena de temes inèdits que radiografien l'essència de Great Canyon i que, per descomptat, sonen a glòria.

Arribat aquest punt, un només pot felicitar la gent de Great Canyon, per aquests cinc anys de trajectòria però sobretot per la feina feta durant aquest temps i per tot allò que encara ha d'arribar, que de ben segur seran moltes coses i molt interessants. L'àlbum està disponible en vinil, disc compacte i format digital –es recomanen els dos primers, no cal dir-ho- a través de Bandcamp.

Salut mental i pandèmia

Des de l'inici de la pandèmia, el risc d'intent de suïcidi a l'entorn de Granollers ha augmentat un 50%. Són dades que va fer públiques la setmana passada el complex assistencial de salut mental Benito Menni a la capital vallesana, i que van més o menys en sintonia amb la resta del país. Us imagineu que els mitjans de comunicació ens dediquéssim a bombardejar diàriament amb els indicadors de la ideació i temptativa de suïcidi, dels trastorns per ansietat i depressió, i de tantes altres patologies invisibilitzades o estigmatitzades, tal com hem fet durant un any i mig amb els indicadors del coronavirus?

Segons dades de l'OMS, més del 20% de la població mundial ha patit, pateix o patirà en algun moment de la seva vida problemes de salut mental. Però d'aquesta constant i de les seves causes no cal parlar-ne. Perquè la salut mental no arribarà mai a paralitzar l'economia. Tampoc donarà peu a una imatge, la del col·lapse dels sistemes de salut pública, que cap governant es pot permetre sota cap circumstància. Ni situarà milers de persones que es diuen responsables, empàtiques i solidàries, davant la incòmoda perspectiva d'haver-se de passar un altre estiu sense vacances ni Primavera Sound.


dimarts, 19 d’octubre de 2021

Ron Tutt (1938-2021)

RON TUTT

(1938-2021)

L'estiu de 2012 es va produir un miracle que molts ja no esperàvem poder presenciar a aquelles alçades. La TCB Band, és a dir la banda que havia cobert les espatlles d'Elvis Presley des que aquest havia decidit tornar als escenaris a finals dels 60, anunciava una gira europea amb aturada a Barcelona. No hi eren tots, que els anys no perdonen a ningú, però sí que hi figuraven alguns dels noms clau de la formació que podem escoltar al costat del Rei en esdeveniments tan llegendaris com el que documenten l'àlbum en directe "Aloha from Hawaii Via Satellite" (1973) i la pel·lícula del mateix títol, també en bona part de la seva discografia d'estudi dels 70.

El concert en qüestió va tenir lloc el 22 de setembre d'aquell 2012 a la sala Apolo, i la sensació a la pista era la d'estar assistint a una lliçó magistral d'història melòmana. El repertori d'Elvis Presley, interpretat pels músics d'Elvis Presley. No seria l'últim cop que això passaria a Barcelona, però en aquell moment hi havia qui encara no s'acabava de creure que el miracle s'hagués pogut realitzar –la resta, els que ho havíem assumit, ens sentíem com uns privilegiats, ni més ni menys-. Entre els presents aquella nit a l'escenari del carrer Nou de la Rambla, el guitarrista James Burton, el teclista 
Glen D. Hardin i, és clar, el bateria Ron Tutt, Ronnie pels amics.

Com a membres de la TCB Band, tots tres havien participat també en la gravació d'obres essencials de Gram Parsons –els seus dos àlbums en solitari no s'entendrien sense la banda en qüestió- i Emmylou Harris. Tutt, a més, havia acompanyat Billy Joel a l'estudi durant la gestació de títols igualment imprescindibles com ara el monumental "Piano Man" (1973). El bateria de la barba i els cabells llargs ens va deixar el cap de setmana passat a l'edat de 83 anys. Se n'anava amb ell un músic de músics i un tros d'història, testimoni directe d'alguns dels grans episodis de la música nord-americana de les dècades dels 60 i els 70. Haver-lo pogut escoltar en directe a Barcelona, no en tinc cap dubte, va ser un privilegi dels grossos.

Alan Hawkshaw (1937-2021)

ALAN HAWKSHAW

(1937-2021)

Ens ha deixat a l'edat de 84 anys Alan Hawkshaw, mestre de l'orgue Hammond, músic de sessió i compositor d'incomptables bandes sonores de cinema i (sobretot) televisió –no és exagerat afirmar que el Hammond va entrar de la seva mà a incomptables llars britàniques durant la dècada dels 60-. També l'impulsor de The Mohawks, banda formada per músics d'estudi amb la qual va signar pistes tan irresistibles com "Beat Me 'til I'm Blue" o aquell "The Champ" tantes vegades samplejat en àmbits com el del hip hop.

Deia el text introductori del recopilatori "Mo'Hawk - The Essential Vibes & Grooves 1967-1975)" (2003) que bona part de la música composta pel de Leeds durant els 60 i els 70 s'havia adreçat originalment a executius de la indústria de l'entreteniment, però malgrat tot havia sobreviscut al pas del temps conservant tota la seva frescor –fins i tot incrementant-la, si se'm permet l'apunt-. La prova és la vigència de títols com els anteriorment citats –o "Girl at the Top", i tants altres-, que no solen faltar en trobades de mods i altres criatures amb bon gust.

Com a músic de sessió cal destacar la seva tasca amb gent com Serge Gainsbourg, els HolliesDavid Bowie –poden escoltar-lo al recopilatori "Bowie at the Beeb" (2000)-. També amb els Shadows, amb els quals va arribar a fer una gira pel Japó –per petició expressa del mateix Hank Marvin-, un concert de la qual es troba documentat a l'àlbum en directe "The Shadows Live in Japan" (1969). Per la part que em toca, li he d'agrair la composició de peces com "Move Move Move" o la pròpia "Beat Me 'til I'm Blue", que durant dos anys van ser sintonies d'El Garatge, el programa de temàtica mod i sixties que vaig dirigir i conduir a Ràdio Cardedeu.

dilluns, 18 d’octubre de 2021

Som del Montseny 2021, a El 9 Nou


El festival Som del Montseny acaba de celebrar la seva novena edició després d'un llarg parèntesi pandèmic i amb un cartell molt llaminer. FP, Les Cruet, Ricky Gil amb Biscuit, Chaqueta de Chándal, Gambardella i Esperit! han actuat aquest cap de setmana a l'auditori Ovidi Montllor de Santa Maria de Palautordera, al Baix Montseny. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys d'"Other Voices"


La història s'ha encarregat de rebaixar-lo fins a més avall del que es podria contemplar com un peu de pàgina –hi ha qui encara en desconeix l'existència-, però escoltat amb la perspectiva que atorga el temps i des d'una òptica més o menys objectiva, no es pot afirmar que sigui un mal disc. El problema, en tot cas, és la signatura que n'encapçala la caràtula i tot el pes que aquesta porta implícit. "Other Voices" (1971) va ser el primer àlbum dels Doors sense Jim Morrison. I si bé és cert que uns Doors sense Morrison no podien ser uns Doors, també ho és que hi segueixen essent ben presents les tres peces restants de l'engranatge –Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore, els dos primers repartint-se les tasques vocals-, i que el plàstic en qüestió es deixa escoltar sense problemes.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Other Voices" s'havia començat a gestar poques setmanes abans de la mort de Morrison el juliol d'aquell mateix 1971. Amb el Lizard King exiliat a París, els membres restants del quartet van començar a treballar en el successor del superlatiu "L.A. Woman" (1971), sota la supervisió de Bruce Botnick, convençuts que el vocalista tornaria tard o d'hora a rematar la feina. No va ser així pels motius que tots sabem, i després de considerar hipotètics substituts –s'havia arribat a parlar d'Iggy Pop- el trio va completar pel seu compte títols com "In the Eye of the Sun", que si bé es troben mancats de l'essència de Morrison segueixen sonant a The Doors. La crítica el va destrossar i el públic li va fer poc cas. Al cap d'un any va caure un segon àlbum post-Morrison, "Full Circle", pas previ a la dissolució de la banda.

diumenge, 17 d’octubre de 2021

La correcció política vs. "Brown Sugar"

Els Stones el 1972, a un any d'haver publicat 'Brown Sugar': eren altres temps.

Els Rolling Stones anuncien que deixaran de tocar "Brown Sugar" als seus concerts, no se sap ben bé si per sobtada filiació amb els dogmes de la correcció política o si és que a Mick Jagger ha passat a importar-li de cop i volta el "què diran". El racisme, el masclisme i fins i tot l'esclavatge seguiran manifestant-se diàriament en les seves múltiples formes perquè qui es dedica a confrontar-los no disposa de prou recursos. Però els gurús de la correcció política podran celebrar que una de les composicions musicals més importants del darrer segle deixi d'interpretar-se en directe perquè els seus autors han decidit autocensurar-se. Hem construït un món tan absurd, que fins i tot faria riure si la cosa no fos tan escandalosa. "No s'adonen que aquesta cançó és sobre els horrors de l'esclavitud? Però tot i això proven d'enterrar-la", ha declarat Keith Richards, i amb aquestes declaracions explica moltes coses, no només sobre l'afer "Brown Sugar".

Som del Montseny, a peu dret i sense restriccions

Ricky Gil i Biscuit.

SOM DEL MONTSENY 2021
Auditori Ovidi Montllor, Santa Maria de Palautordera
16 d'octubre de 2021

Som del Montseny és un d'aquells festivals on els propis promotors es dediquen a controlar l'entrada, atendre el respectable des de l'altre costat de la barra del bar o fins i tot a donar suport als artistes ballant a primera fila quan les circumstàncies hi conviden. No hi ha grans marques condicionant la línia artística ni s'exigeix a ningú cap certificat sanitari per poder-hi accedir. Els preus són allò que s'anomena populars, i l'ambient sol ser el d'un lloc on efectivament s'hi va a viure la música a través dels cinc sentits i no pas a fer instagrams.

La cita del Baix Montseny va celebrar ahir la seva novena edició, inicialment programada pel mes de juny de 2020 però ajornada en repetides ocasions a causa del coronavirus. Coincidia el retorn del festival amb el final d'aquelles restriccions sanitàries que durant un any i mig havien fet del món de la cultura l'ase de tots els cops. També amb un canvi d'ubicació –no se sap si definitiu-, del Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera a l'auditori Ovidi Montllor, al cor del parc del Reguissol de la mateixa localitat. Entorn gairebé idíl·lic per a un cartell tan eclèctic i solvent com de costum.

Van trencar el gel els osonencs FP amb una descàrrega de punk rock de les que posen les coses a lloc de bon principi. Elèctriques confessions amb la veu visceral de Ramon Mas en diàleg constant amb una base instrumental que és pura dinamita. Tres quarts del mateix es pot dir de Les Cruet, representants de l'escena del Montseny amb Laura Crehuet al capdavant i una secció instrumental igual de letal que la dels seus predecessors. Van repassar els dos discos que tenen publicats, i Crehuet va interpretar en solitari una de les peces que formaran el proper single del grup.

Ricky Gil i Biscuit van refermar més que mai la seva unió com un dels grans esdeveniments d'aquest 2021 al panorama musical català –i de més enllà-. Mig any de rodatge escènic ha fet encaixar tots els engranatges fins a nivells que van per sobre de l'excel·lència, i han elevat el cançoner d'"Infinites rutes invisibles" (2021) fins a cotes estratosfèriques. "Insubmissió" va sonar tan aclaparadora com els versos escandalosament actuals de Caterina Albert a partir dels quals s'aixeca la pròpia cançó. "En una altra vida" va esdevenir una orgia de decibels a mig camí de Crazy Horse i els Who a Leeds. I així tot un concert que caldria emmarcar, i que convida a reclamar a crits un disc en directe.

Van agafar el relleu uns igualment pletòrics Chaqueta de Chándal a bord d'un repertori on acidesa, ironia i crítica social van de la mà amb les formes més dinàmiques del krautrock i el post-punk amb dosi extra de sensibilitat pop. "Artículo primero", "A moderno resabiado no le mires el dentado", "La insoportable levedad del ser rico" i tot un cançoner que va posar la pista de potes enlaire –músics, organització i respectable van agrair poder tornar a gaudir de concerts a peu dret després d'un any i mig asseguts-, amanit amb "Vademécum", contundent càrrega contra els gegants de la indústria farmacèutica i avançament del segon àlbum del trio.

Tot seguit, Gambardella van viatjar fins als confins del cosmos a ritme de post-rock hipnòtic, deutor del rock psicodèlic més lliure i imprevisible. I Esperit!, alter ego del sempre sorprenent Mau Boada –un altre exponent de pes de l'escena del Baix Montseny-, va tancar el programa tot construint sobre la marxa un repertori on van confluir registres com el punk, la psicodèlia, el dub o el funk. Molt més que un home orquestra, un exemplar únic en la seva espècie.

Ricky Gil, segon per la dreta, amb Biscuit.

Chaqueta de Chándal.

Esperit!.

dissabte, 16 d’octubre de 2021

Bucòlic

Marina Miralles, Ferran Bretcha i Toni Miralles: Bucòlic.

Donem la benvinguda a un trio de Granollers, que assaja al Montseny i que ha vingut a obsequiar-nos amb una colla de cançons pop de les que es manifesten eternes i acompanyen a qualsevol època de l'any. El cert és que Bucòlic no són uns nouvinguts. A la seva vocalista, teclista i rostre més visible, Marina Miralles, ja l'havíem pogut seguir a través del seu projecte musical en solitari i dels diversos llibres que té publicats al seu nom. Pel que fa a la banda, la vam descobrir l'any passat quan va guanyar un concurs televisiu amb una versió d'una cançó d'Els Pets –"Som"-.

Acaben de publicar el seu primer ep, "Ara que et conec" (2021), un treball beneït pel mateix Lluís Gavaldà i efectivament evocador dels treballs de maduresa de la banda de Constantí, si bé dotat d'una veu pròpia que parla de tu a tu a la seva generació. Completen la formació Toni Miralles (guitarra) i Ferran Bretcha (bateria), i les seves cançons conjuguen els paisatges més assolellats del pop de filiació anglòfila ("Ara que et conec", "L'incendi") amb instantànies de malenconia tardorenca ("Abril") i fins i tot una sobtada invitació a la pista de ball ("Quan t'he vist"). Descobreixin-los al seu compte de Facebook.

Nova temporada de 'Guitarra, baix i bateria' amb nova periodicitat

Ike & Tina Turner.
Ha començat aquesta setmana una nova temporada de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil a Ràdio Silenci –a partir d'ara, amb periodicitat quinzenal-. En aquest primer programa hi podem escoltar Ike & Tina Turner, Maxine Brown, Sly & The Family Stone, Lonnie Smith, Randy Newman i Toti Soler, entre d'altres. I per si amb aquesta potentíssima selecció no n'hi hagués prou, el Ricky recupera una cançó que vam gravar fa molts anys amb Pol Font a la bateria –per al projecte d'un servidor, Oriol Stardust-. Disponible en podcast.

divendres, 15 d’octubre de 2021

La prèvia del 9è Som del Montseny, a El 9 Nou


Torna el festival Som del Montseny després d'un llarg parèntesi pandèmic. Chaqueta de Chándal, Ricky Gil amb Biscuit, Esperit!, Les Cruet, FP i Gambardella actuaran aquest cap de setmana a l'auditori Ovidi Montllor de Santa Maria de Palautordera, al Baix Montseny. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys de "Tupelo Honey"


No es molestin vostès a buscar "Tupelo Honey" (1971) en plataformes com Spotify. Sigui pel motiu que sigui, i salvant-ne les peces més reconegudes, el cinquè àlbum en solitari de Van Morrison no es pot escoltar sencer i de forma oficial en streaming –com a mínim a data d'avui-. Ni falta que fa, si m'ho permeten, quan un pot degustar-lo en el sempre més reconfortant format físic, amb tot allò que aquest comporta. "Tupelo Honey" és un dels àlbums més rodons del nord-irlandès, i això és dir molt tenint en compte que venia de signar obres com "Astral Weeks" (1968), "Moondance" (1970) o "His Band and the Street Choir" (1970).

Parlem d'un plàstic on Morrison tornava a fusionar tal i com només ell sabia fer-ho els ressons orgànics del folk i el country amb l'elegància del jazz, sempre amb el soul més genuí com a punt de partida i amb arguments tan majúsculs com el soul trencapistes de la inicial "Wild Night" –marcant terreny de bon principi, i de quina manera-, la tardorenca peça titular o aquell final de festa amb accent hillbilly de "Moonshine Whiskey". Testimoni de l'estada de Morrison a Woodstock i produït pel propi autor amb el suport d'un oportuníssim –i aleshores encara poc conegut- Ted Templeman, amb músics de sessió tan notables com Ronnie Montrose (guitarra, mandolina), l'àlbum va veure la llum avui fa 50 anys.

dijous, 14 d’octubre de 2021

Paddy Moloney (1938-2021)

PADDY MOLONEY

(1938-2021)

De totes les bandes que durant les dècades dels 50 i els 60 van revitalitzar la música d'arrel irlandesa, The Chieftains va ser amb tota probabilitat la que va presentar una major amplitud de mires. El conjunt format a Dublín no tan sols va saber traspassar fronteres i descobrir la tradició a noves audiències –aquest mèrit també se'l poden atribuir contemporanis com els Dubliners-, sinó que a més va fer dialogar el folk de la seva terra natal amb aquells registres que se n'havien derivat arreu del planeta –sobretot als Estats Units- arran de la diàspora irlandesa. El resultat és una carrera de llarg recorregut que durant gairebé sis dècades ha caminat sempre endavant, tot integrant al discurs propi una sèrie d'elements que l'han enriquit sense fer-li perdre l'essència ni restar-li coherència.

Si el 1988 van signar a mitges amb Van Morrison un "Irish Heartbeat" que enllaçava dues trajectòries gairebé paral·leles i que es pot contemplar com una de les obres més inspirades d'ambdues parts, al cap de pocs anys se'n van anar a Tennessee a gravar un disc de country al costat de pesos pesants com Ricky Skaggs, Willie Nelson, Emmylou Harris, Chet Atkins o components de la Nitty Gritty Dirt Band. El resultat va ser "Another Country" (1992), un àlbum que transitava en ambdós sentits la línia directa que enllaça l'herència celta amb la primera música country, i que va tenir continuació al cap d'una dècada als igualment reveladors "Down the Old Plank Road: The Nashville Sessions" (2002) i "Further the Old Plank Road" (2003), on repetien alguns dels noms anteriorment citats i s'hi sumaven John Prine i John Hiatt, entre d'altres.

Entre l'un i els altres va caure una de les obres més essencials de tot el seu catàleg, "The Long Black Veil" (1995), un àlbum on els Chieftains es feien acompanyar de figures com els Rolling Stones, Marianne FaithfullSinéad O'Connor o Ry Cooder. La peça titular, cantada per un magnífic Mick Jagger –en aquest cas sense la participació de la resta d'Stones-, presenta una de les lectures més definitives que mai s'han fet del clàssic de Lefty Frizzell. I amb Cooder segellarien anys més tard el revelador "San Patricio" (2010), un pont a priori improbable però molt ben traçat entre la tradició celta i les arrels llatines, amb convidats de pes com Lila Downs, Chavela Vargas, Los Tigres del Norte o Linda Ronstadt. Són capítols que expliquen l'essència d'una banda que, malgrat tot, no s'entendria sense aquells deu primers àlbums de títol numèric publicats entre les dècades dels 60 i els 80.

Tampoc s'entendria, l'essència dels Chieftains, sense el paper d'un dels seus membres fundadors i principals motors, el multiinstrumentista Paddy Moloney, que ens ha deixat a l'edat de 83 anys després de tota una vida dedicada a la música. I si els Chieftains no es poden entendre sense Moloney, la seva figura tampoc es pot deslligar de la banda mare a la qual sempre es va lliurar en cos i ànima. Tot i això, són destacables també les seves sessions d'estudi amb figures com Mike Oldfield, Paul McCartney o el citat Jagger. Se n'ha anat molt més que un referent, un tros d'història d'una de les músiques més locals però alhora més globals que mai s'han escoltat.

Johnny Galvao (1942-2021)

JOHNNY GALVAO

(1942-2021)

Originari de Portugal, on va debutar professionalment amb el grup Os Duques, a Johnny Galvao se'l recordarà sobretot com a guitarrista de Los Buenos, banda madrilenya que entre 1968 i 1969 va destacar a nivell estatal amb una sèrie de singles que tant s'inspiraven en el soul i el rythm & blues d'ascendència mod, com en el rock psicodèlic que arribava de l'altre costat de l'Atlàntic. La peça més celebrada del seu repertori probablement sigui "Groovy Woovy", un d'aquells trencapistes que encara avui no solen fallar als allnighters més dinàmics de cada casa. Cantaven en castellà i en anglès, i sonaven tal i com ho feien molts dels seus contemporanis de l'òrbita anglosaxona, fins al punt que més d'un despistat s'ha arribat a pensar que eren de fora a l'escoltar-los. Un cop dissolt el grup, Galvao va tocar amb Aquaviva, Miguel Ríos i Paco de Lucía, entre d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

dimecres, 13 d’octubre de 2021

Dee Pop (1945-2021)

DEE POP
(1945-2021)

Una d'aquelles bandes que es van avançar al seu temps, que mai van assolir un gran ressò a nivell de public o de difusió, però van fer escola i amb el pas dels anys serien reivindicades per diverses generacions que en prendrien el relleu. Bush Tetras es van formar a l'efervescent Manhattan de finals de la dècada dels 70, just al moment en què l'escena punk liderada per Ramones i companyia començava a deixar pas a la No Wave, equivalent del post-punk britànic a la Big Apple i corrent de naturalesa subterrània que posaria les bases de bona part del rock alternatiu de les dècades posteriors. Singles com "Too Many Creeps" (1980), un visceral exercici de funk urgent i minimalista, van obtenir poc ressò més enllà del Lower East Side però es van avançar ben bé dues dècades a les troballes de la generació de Radio 4, LCD Soundsystem, The Rapture i companyia. Ens ha deixat el seu bateria, Dimitri C. Papadopoulos, més conegut com a Dee Pop.

dimarts, 12 d’octubre de 2021

Everett Morton (1950-2021)

EVERETT MORTON

(1950-2021)

Ens ha deixat Everett Morton, bateria i peça clau de l'engranatge sonor de The Beat (aka The English Beat), una de les bandes que van propiciar el ressorgiment de la música d'arrel jamaicana en plena era New Wave. Morton va definir bona part del discurs del conjunt amb el seu estil versàtil i polifacètic, un motor rítmic en tots els sentits. Se n'ha anat a un any i mig de la mort de Ranking Roger, amb qui havia fundat el grup el 1978 i amb qui s'havia reunit ja en ple segle XXI per actuar sota el nom de The Beat feat. Ranking Roger –una de les dues escissions del grup original-.

Festival Som del Montseny: 16 d'octubre a Palautordera


Fa gairebé un any i mig que esperem poder assistir a la novena edició del festival Som del Montseny. Programat inicialment pel mes de juny de 2020, els diferents paquets de restriccions covídiques van obligar a ajornar-lo en diverses ocasions, essent finalment la d'aquest dissabte 16 d'octubre la data assenyalada per retrobar-nos amb la que ja és una cita de referència de la música underground a casa nostra. Cartell amb accent 100% Baix Montseny i canvi d'ubicació, de l'habitual Centre Cultural Can Balmes la cita es trasllada excepcionalment a l'Auditori Ovidi Montllor del Parc del Reguissol de Santa Maria de Palautordera.

Destaca a la programació la presència de Ricky Gil amb Biscuit presentant el magnífic "Infinites rutes invisibles", un dels grans discos d'aquest 2021 –i també un dels grans directes del present exercici-. També d'uns vells coneguts de la casa com són els components de Chaqueta de Chándal, aquell power trio que ha vingut a escurçar distàncies entre Neu! i Polanski y el Ardor. I d'FP, un dels grans exponents del punk amb accent de la Plana de Vic. El segell més montsenyenc el posaran dos referents de l'escena autòctona com són Esperit!, projecte personal del polifacètic Mau Boada, i Les Cruet, ambaixadors del punk rock més feréstec i enrabiat. Completarà el programa el post-rock d'ascendència psicodèlica dels barcelonins Gambardella.


Més informació:

Som del Montseny  /  Twitter

50 anys sense Gene Vincent

Vincent arriba a l'aeroport de Heathrow, Londres, el 1969.

Avui fa 50 anys que va morir l'irrepetible Gene Vincent, una de les figures més influents del primer rock'n'roll. Tot el que va fer durant la dècada dels 50 és imprescindible i singles com l'icònic "Be-Bop-a-Lula" o "Blue Jean Bop", tots dos de 1956, són pilars fundacionals d'allò que anomenem rockabilly. Però em sembla just aprofitar l'ocasió per reivindicar també la seva producció més tardana. La que va donar peu a àlbums tan notables com "I'm Back and I'm Proud" (1969). La que li va atorgar una àmplia repercussió al mercat britànic –en un moment en què els EUA semblaven haver-se oblidat d'ell-, on va gaudir d'una segona joventut de la mà d'aliats com els Wild Angels, amb els quals va protagonitzar una apoteòsica gira per la Gran Bretanya, va segellar una incendiària actuació al Festival de Wight de 1969 i fins i tot va gravar una sèrie de pistes d'estudi que valen el seu pes en or. Va morir el 12 d'octubre de 1971, a l'edat de 36 anys, víctima dels excessos de qui havia viscut el rock'n'roll de la forma més intensa possible.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

40 anys de L'Endroit, a El 9 Nou


Ara més que mai cal fer un homenatge a totes aquelles persones que alguna vegada ens han alegrat la vida des de l'altre costat d'una barra de bar. El pub L'Endroit de Mollet del Vallès celebra aquesta setmana quatre dècades de trajectòria que l'han consolidat com un clàssic de la nit vallesana. Avui n'expliquem la història a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Jazz de Xoc a El 9 Nou


Jazz, xocolata i consciència social. Aquest cap de setmana hem assistit a la sessió inaugural de Jazz de Xoc, un nou cicle de concerts programats en escenaris singulars de Cardedeu i amenitzats amb tastos de xocolata, a través dels quals es volen fomentar valors com la inclusió o la diversitat. La programació s'emmarca en els actes commemoratius del 50è aniversari de les Nits amb Jazz. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

La selecció de Plant i Krauss


Mentre esperem la publicació de "Raise the Roof", el segon àlbum que signaran de forma conjunta Robert Plant i Alison Krauss –i successor del ja clàssic "Raising Sand" (2007)-, Mojo ens convida a anar obrint boca amb "Sand Blasters - A Raising Sand Companion" (2021). Una quinzena de peces seleccionades per Plant i Krauss, on figuren alguns dels artistes a qui van versionar al seu dia al citat "Raising Sand", però també algunes sorpreses més que benvingudes. La selecció inclou pilars de la música d'arrel nord-americana com Ola Belle Reed, Ralph Stanley, Dock Boggs o els Louvin Brothers, també tries a priori menys evidents però igual de ben encaixades com uns oportuníssims Low. Disponible amb l'edició d'octubre de la revista britànica.

diumenge, 10 d’octubre de 2021

Mazinger Z a Sabadell

El graffiti de Mazinger Z a la carretera de Caldes, a Sabadell.
A prop del parc del Taulí de Sabadell hi ha aquest graffiti de Mazinger Z a la paret del que, segons tinc entès, havia estat un club de música electrònica reconvertit més tard en bar de rock i metal (ignoro si actualment el local acull cap activitat). No és tan espectacular com la famosa estàtua a escala real del robot en una urbanització de Cabra del Camp, però sempre que hi passo pel davant em crida l'atenció.

Jazz de Xoc

EFÍMER

Jazz de Xoc
Casa Viader, Cardedeu
9 d'octubre de 2021

Jazz de Xoc és un nou cicle de concerts que s'emmarca en la commemoració del 50è aniversari de les Nits amb Jazz de Cardedeu, i que proposa el maridatge del jazz i els seus derivats amb la xocolata que elaboren diversos obradors locals, sempre en escenaris singulars i amb algunes joies del catàleg arquitectònic del municipi com a marc de fons. Alhora, aposta per fomentar valors com la inclusió –part dels músics que hi actuaran són del col·lectiu de persones amb diversitat funcional-.

El cicle es va estrenar ahir a la tarda al jardí de la Casa Viader, referent del modernisme a Cardedeu amb segell de l'arquitecte Manuel Raspall. A l'escenari, Efímer, un sextet batejat amb aquest nom perquè s'havia format expressament per l'ocasió. Repàs a clàssics de la bossa nova i del jazz fusió, també alguna peça de pròpia autoria, a càrrec d'Àlex Martínez (piano), Carme Cuesta (veu), Adrià Martínez (guitarra), Laia Martínez (baix), Josep Puigdollers (bateria) i Marc Mas (acordió).

dissabte, 9 d’octubre de 2021

Hobo Jim (1952-2021)

HOBO JIM

(1952-2021)

El nom artístic de Jim Varsos ho deia tot. De fet, en realitat era molt més que un nom artístic. Hobo Jim era un dels últims supervivents d'un temps en què la música popular dels Estats Units viatjava de punta a punta del país a bord de trens de càrrega de la mà de rodamons que solien recórrer la geografia nord-americana a la recerca de feina o, en el millor dels casos, d'aventura. Originari d'Indiana i criat a Madison, Wisconsin, Varsos ho va fer durant una temporada quan encara no havia assolit la majoria d'edat.

Primer se'n va anar a Nashville a provar fortuna com a cantant de country. Després va anar a parar a Alaska, que esdevindria la seva nova llar i on se l'ha arribat a considerar com un dels grans exponents del folk i el country autòctons, amb gairebé una desena de discos publicats des de 1982. Ens ha deixat a Nashville, aquella ciutat on no va acabar d'encaixar al seu dia, a l'edat de 69 anys i víctima d'un càncer. Queden per al record cançons com aquell "Wild and Free" que evocarà per sempre més tot allò que ha representat la seva figura.

Coses que no es troben a Spotify


Coses que no es troben a Spotify (on no hi és tot, diguin el que diguin determinats dogmes i mantres) però sí en entorns com el de la Fira del Disc que es celebra mensualment a la plaça Perpinyà de Granollers. Ahir m'hi vaig acostar i hi vaig localitzar una peça llarga i injustament descatalogada. "20 días y 20 noches" (1989) de Los Brigatones a 33rpm. Una joia a reivindicar del rock'n'roll barceloní més genuí i obert de mires, mestissatge abans del mestissatge, amb components d'uns Brighton 64 que tot just acabaven de posar punt i final aleshores a la seva primera etapa. Les cubetes solen donar moltes més alegries que els algoritmes.

divendres, 8 d’octubre de 2021

Dio, personatge històric


Sempre he admirat aquelles persones que tenen clares certes prioritats. Un personatge històric? Ronnie James Dio, respon sense dubtar-ho el dibuixant i dissenyador gràfic José Miguel Álvarez Benítez, al Test que li dediquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental. Hell Yeaaaah!!!

Pat Fish (1957-2021)

PAT FISH
(1957-2021)
 
El nom del grup era fascinant per tot allò que evocava. The Jazz Butcher, banda de culte de l'indie britànic de les dècades dels 80 i dels 90 –es van separar l'any 2000 i van dur a terme alguna reunió esporàdica durant el segle XXI-. També exponent i testimoni d'un temps en què el terme indie tenia un sentit més ètic que no pas estètic, i en què la seva essència era més incòmoda que no pas acomodada. Pat Fish va ser el vocalista, guitarrista i rostre més visible de la banda d'Oxford. Ens ha deixat a l'edat de 63 anys, pocs dies després d'haver anunciat a l'últim moment que no podia oferir una actuació online tal com la tenia programada per motius de salut. Coses de la vida, tenia a punt un nou treball a publicar sota el nom de The Jazz Butcher que veurà la llum ja de forma pòstuma.

dijous, 7 d’octubre de 2021

Joe Fields: Sempre humil, sempre honest

Tres acords i tota la veritat - Foto Eva Priego.

Acaba de veure la llum "Lost in the Fields", l'esperat disc de debut de Joe Fields, flamant revelació de la més genuïna country music facturada a casa nostra. Posin-se les botes, vagin preparant aquell whiskey que guardaven vostès per a ocasions especials i deixin-se portar per les històries d'abast universal d'aquest vallesà que apunta cap a grans horitzons.

Caldria fixar-se més sovint en l'escena country del Vallès Occidental. No tan sols perquè sigui una de les més genuïnes i arrelades del país, sinó sobretot per la quantitat de propostes interessants que en segueixen emergint de forma més o menys periòdica. Si fa uns mesos ens referíem als ja imprescindibles Allwoods, una banda de Terrassa que bé podria fer carrera de llarg recorregut al circuit honky tonk de l'altre costat de l'Atlàntic, avui toca parlar d'un altre vallesà capaç d'invocar amb tres acords i unes cordes vocals privilegiades totes aquelles carreteres infinites que van de Kentucky a l'Estat de l'Estrella Solitària i més enllà.

El cert és que Joe Fields no és cap nouvingut a l'escena country catalana. Ja feia anys que es dedicava a recórrer els escenaris amb un repertori majoritàriament de versions on no solien faltar cites a clàssics com George Jones, George Strait o Alan Jackson. Referents que ara ressonen, i de quina manera, en un cançoner propi que per fi podem degustar des d'aquest mateix mes d'octubre amb forma de disc. Un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) que fa olor de fusta i destil·la essències del millor whiskey de Tennessee des del minut zero. Country d'arrel neotradicional i vocació tan atemporal com les deu històries que s'hi expliquen.

Joe Fields és l'alter ego de Josep Ponsà, de Sant Quirze del Vallès, que a l'hora de donar forma a aquest primer àlbum ha comptat amb el suport d'un il·lustre veterà de l'escena vallesana –en aquest cas, del Vallès Oriental- com és Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros), que s'ha fet càrrec de les tasques de producció i d'una brillant pedal steel guitar que dialoga constantment amb la veu del propi Ponsà. Cal destacar també la participació de músics de suport tan oportuns com el teclista Xavi Balaguer o el contrabaixista Dimas Corbera (Diluvi, Bridges Trio).

El disc comença a ritme de honky tonk amb "In the Meantime", el lament de qui remulla les penes amb licor d'alta graduació, cantat al més pur estil d'un Hank Williams. "Get Over Me" prem l'accelerador amb uns arranjaments zydeco on Fields presumeix de coneixement de causa però sobretot d'una sana i envejable obertura de mires. "Does a Heartbreak Last Forever" és una d'aquelles balades que acompanyen en els bons i els mals moments. "It Ain't Just Another" apunta al Western Swing entès a la manera d'uns Asleep at the Wheel, i "Tryin' Not to Think" posa bona cara al mal temps sobre un patró rítmic que remet a l'etapa Sun de Johnny Cash.

Menció a part mereix el single "I Don't Wanna Write Another Sad Song", un assolellat lament de cor trencat a cop de twang i pedal steel, on ressonen les inabastables rutes secundàries de la més profunda geografia nord-americana però també els vents càlids del country rock californià de finals dels 60 i principis dels 70. També mengen a part "Ni un sol record" i "Poca llum, terra de fusta", on Ponsà supera amb bona nota el repte sempre complicat d'interpretar en la seva llengua materna un gènere musical tan genuïnament nord-americà com és el country.

"La música country és sentiment. És senzillesa, la de la persona a qui no li calen grans giragonses per a transmetre un estat d'ànim. D'aquella a qui no li importa ser humil, però no es perdonaria no ser honesta. Poc soroll. Pocs instruments. En Harlan Howard ho va encertar: Tres acords i tota la veritat", escriu el mateix Fields en un text introductori que és molt més que una declaració d'intencions i de principis. "Afortunada la persona que duu la música country ben endins. No estarà mai sola", conclou. I això és exactament el que transmet un disc com "Lost in the Fields". Que per molt adverses que siguin les circumstàncies allà fora, a qui es deixi seduir per qualsevol de les seves cançons no li faltarà mai la bona companyia.


Més informació:

Joe Fields  /  Pàgina web
Temps Record  /  Pàgina web

dimecres, 6 d’octubre de 2021

John Rossall (1946-2021)

JOHN ROSSALL
(1946-2021)

Es fa estrany realitzar una afirmació com aquesta en uns temps en què tot sembla haver de ser blanc o negre i els matisos solen estar mal vistos, però el llegat musical de Gary Glitter mereix ser tingut en consideració al marge dels gravíssims càrrecs dels quals se l'ha declarat culpable i que tants titulars han generat durant les passades dues dècades. Parlar de Glitter, en termes estrictament musicals, és parlar del vessant més directe, festiu i desacomplexat del primer glam rock. John Rossall va ser un dels membres de la seva banda d'acompanyament, una Glitter Band que paral·lelament va publicar una sèrie de discos i singles igualment essencials per entendre el fenomen glam de la dècada dels 70.

Rossall era el saxofonista i director musical de la Boston Showband, un grup de versions a qui Mike Leander, mànager i productor de Glitter, va proposar actuar com a banda d'acompanyament de qui ja estava esdevenint una estrella de ple dret al Regne Unit. Corria l'any 1972, les dues parts del single "Rock and Roll" escalaven posicions a les llistes d'èxits i la Boston Showband passava a dir-se Glittermen i acompanyar Glitter, primer als escenaris i més endavant a l'estudi. Paral·lelament, la formació començaria a gravar els seus propis discos en virtut de l'acord signat amb Leander, ja com a Glitter Band i fent la competència al seu propi cap amb singles tan irresistibles com "Angel Face" (1974). Rossall ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

Adéu a Paco Agudo, periodista històric de Ràdio Granollers

Paco Agudo, davant del micròfon - Foto Arxiu Ràdio Granollers.

PACO AGUDO
(1960-2021)

Ens ha deixat Paco Agudo, un dels periodistes històrics de Ràdio Granollers. Un gran professional i una magnífica persona, amb qui sempre era un plaer coincidir en actes, rodes de premsa o als propis estudis de la ràdio quan m'hi deixava caure de tant en tant. I a sobre tenia la millor samarreta de Bob Dylan que mai he arribat a veure en aquest món, paraula.

Va començar la seva trajectòria professional a Ràdio Montmeló durant la dècada dels 80 i, ja durant els 90, va entrar a Ràdio 7 Vallès, emissora d'àmbit comarcal impulsada per ajuntaments vallesans com els de Granollers i Montmeló. Un cop dissolt el consorci que va donar peu a Ràdio 7 Vallès, va passar a ser una de les veus més reconeixibles de la renovada i recuperada Ràdio Granollers.

No recordo quan ni on vaig coincidir amb ell per primer cop, però sí que tinc presents moltes converses i molts actes la cobertura dels quals no hauria estat el mateix sense la seva presència. El Paco desprenia simpatia i inspirava confiança arreu on anava. I sempre que vaig acudir a la ràdio per parlar en antena d'algun dels meus projectes, solia rebre'm amb els braços oberts i el millor dels seus somriures.

Descansa en pau, company, et trobarem molt a faltar.

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Älägator

Escocesos a Nova York.

Es van formar a Edimburg, es troben instal·lats a Nova York i canten en finlandès. Roden videoclips en terrasses, i fan cançons que evoquen ambients onírics i paisatges a contrallum. Es diuen Älägator, i després d'haver debutat ara fa dos anys amb el single "ei tarvinnut kuin katsoa", presenten ara el seu primer ep. Un "unen syvyydessä" que van publicar el mes d'agost passat en una edició limitada de 50 còpies en cassette –també el van treure en format digital-. Atenció a la hipnòtica introspecció de "Kuutamo Yö" i a les gèlides atmosferes de "Mennyt Lapsuus". Disponible a Bandcamp.

Olivier Libaux (1964-2021)

OLIVIER LIBAUX

(1964-2021)

Ha mort Olivier Libaux, veterà de l'indie francès que durant les passades tres dècades s'havia situat al capdavant d'alguns dels projectes musicals més singulars de l'Hexàgon. El primer va ser Les Objets, una banda de curta però intensa trajectòria, influïda pel post-punk britànic i la música alternativa anglosaxona de la dècada dels 80. El segon, i probablement el més reconegut en aquest costat dels Pirineus, va ser Nouvelle Vague, una formació reconeguda per les seves versions en clau de bossa nova i lounge music de clàssics del punk i la new wave com "Dance with Me" (Lords Of The New Church), "Ever Fallen in Love (With Someone You Shouldn't've)" (The Buzzcocks), "Master and Servant" (Depeche Mode) o "Love will Tear Us Apart" (Joy Division). L'últim va ser l'àlbum "Uncovered Queens of the Stone Age" (2013), signat amb el seu propi nom, on va traslladar al seu terreny –i de quina manera- una dotzena llarga de cançons originals de Queens Of The Stone Age. El projecte va comptar amb la benedicció del mateix Josh Homme, i hi van participar vocalistes com Alela Diane, Katharine Whalen, Emilíana Torrini o Inara George, entre d'altres.

dilluns, 4 d’octubre de 2021

Wild Mamas

Refrescant rock'n'roll des del Vallès Occidental.

De vegades una carta de presentació pot ser-ho tot. Quan els gurús de la novetat per la novetat s'obstinen a pronosticar la mort dels suports físics, hi ha qui encara entén el valor d'un objecte tangible ni que sigui com a carta de presentació. Vaig descobrir Wild Mamas quan un dels components del grup se'm va acostar en un festival de música i em va facilitar una còpia del seu primer ep, "Back to the Monkey" (2018). No em va donar cap d'aquelles targetes que s'acaben perdent com un mitjó al fons de la rentadora, ni cap codi de descàrrega d'arxius digitals dels que acumularien pols si es poguessin tocar, sinó un disc compacte que vaig poder punxar a tot volum tan bon punt vaig ser a casa, tot degustant una cervesa ben fresca i contemplant la simpàtica il·lustració de la caràtula.

Wild Mamas són de Ripollet i es defineixen com una banda de rock'n'roll, així, a seques. Si haguéssim de ser més concrets podríem assenyalar que el seu discurs navega al seu aire per les coordenades del punk, el rock de garatge i (sobretot) el power pop. "Back to the Monkey" era molt més que una carta de presentació, una obra que perfilava un futur prometedor a curt termini. Una sensació que no ha fet més que refermar-se des d'aleshores amb la publicació del single "Ripollet Kapital" (2019), un vitamínic exercici de punk al més pur estil del 77. Aquest 2021 han publicat un segon ep, "Monkey in the Kitchen", a través de Sweet Grooves Records. Quatre peces que refermen les bones impressions inicials i que conviden a saludar els vallesans com una revelació a l'alça del rock'n'roll a l'extraradi barceloní. Punxin "Bad Girl" amb el volum a l'onze i se n'adonaran vostès mateixos.

Disponible a Bandcamp.

diumenge, 3 d’octubre de 2021

George Mraz (1944-2021)

GEORGE MRAZ
(1944-2021)

L'itinerari vital i professional de George Mraz és tan ampli com la distància que separa la Txecoslovàquia de postguerra dels més efervescents circuits jazzístics dels Estats Units durant la segona meitat del segle XX. Contrabaixista de formació i d'ofici, va creuar l'Atlàntic i va deixar empremta treballant al costat de gegants com Oscar Peterson, Stan Getz, Chet BakerJohn Abercrombie o John Scofield, entre d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Greg Gilbert (1977-2021)

GREG GILBERT

(1977-2021)

Va ser una d'aquelles bandes que durant la primera dècada del segle XXI van venir a representar una alternativa al revival post-punk i a les guitarres de garatge dins de l'indie britànic post-Britpop. Delays, un quartet de Southampton que va marcar terreny amb un pop de factura sofisticada, amb les dosis justes d'èpica i malenconia i amb el falset vocal de Greg Gilbert com a element distintiu –fins i tot en un moment en què el falset semblava ser la tècnica preferida de molts cantants britànics-. Ens ha deixat Gilbert a l'edat de 44 anys a causa d'un càncer. Segueixen perdurant discos com aquell sensacional "Faded Seaside Glamour" (2004).

dissabte, 2 d’octubre de 2021

Barry Ryan (1948-2021)

BARRY RYAN

(1948-2021)

Admeto que vaig descobrir "Eloise" amb la veu de Tino Casal. I que posats a triar-ne una versió definitiva, em quedo amb la de The Damned. Però l'original és la de Barry Ryan, aquell cantant anglès que durant la recta final de la dècada dels 60 i de la mà d'aquesta contagiosa joia de pop barroc composta pel seu germà bessó, Paul Ryan, va conquerir les llistes d'èxits de mig planeta. Entre els músics de sessió que el van acompanyar a l'estudi, uns Jimmy Page i John Paul Jones en via de constituir Led Zeppelin aquell mateix 1968.

Melodramàtica, elegant, sofisticada, dinàmica com ella mateixa, "Eloise" va suposar l'escalada de Ryan fins a dalt de tot però també va esdevenir el far a partir del qual es guiaria tota la seva trajectòria: mai més tornaria a brillar d'aquella manera en termes comercials i pocs es recorden del que va fer a partir d'aleshores, i això que de bones cançons en va seguir gravant. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys, després de tota una vidad dedicada a la música però també a disciplines com la fotografia.

R.I.P. Darrell Bath

Ens deixa un militant incombustible del rock'n'roll.

Incombustible militant del més genuí underground britànic, Darrell Bath va començar a tocar la guitarra l'any 1980 en bandes punk de l'escena emergent londinenca fins que al cap de set anys va debutar amb uns il·lustres veterans com eren (són) U.K. Subs. Va estar a les seves files de 1987 a 1990, quan va formar els Crybabys. Després de la separació d'aquest combo, el 1992, va entrar als sempre genials Dogs d'Amour, i posteriorment a la banda d'Ian Hunter, on va romandre fins a l'any 2000. Des d'aleshores havia alternat la seva trajectòria solista amb tasques d'acompanyament per a gent com Nikki Sudden o els Vibrators. Ens ha deixat aquesta setmana per causes que es desconeixen. Una trista pèrdua per al rock'n'roll. Descansi en pau.

divendres, 1 d’octubre de 2021

El MAC 2021, a El 9 Nou


El sector audiovisual s'ha retrobat aquesta setmana al MAC (Mercat Audiovisual de Catalunya), que ha recuperat el seu format presencial amb una trentena de sessions al voltant del podcast, la ràdio musical i el periodisme mòbil. Ens hem acostat fins a Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, per escoltar algunes d'aquestes sessions, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys de "Teaser and the Firecat"


La grandesa de les petites coses. Cat Stevens va compondre "Moonshadow" mentre era de vacances en algun lloc del sud d'Espanya, contemplant la lluna sota la nit d'una platja deserta de la Mediterrània –eren altres temps i el litoral espanyol encara no havia patit el que ha patit des d'aleshores-. Dècades més tard ell mateix explicaria en una entrevista que aquella visió l'havia sorprès, acostumat com estava a no poder contemplar la lluna en les nits sempre il·luminades del centre de Londres. Stevens havia observat, havia vist i havia reparat en aquells petits detalls que de tant en tant donen sentit a la pròpia existència. I de tot plegat en va néixer una de les seves cançons més rodones.

"Moonshadow" era una de les joies de la corona de "Teaser and the Firecat" (1971), el cinquè àlbum del britànic, publicat tal dia com avui de fa cinc dècades. Una obra que prenia el relleu del celebradíssim "Tea for the Tillerman" (1970), publicat un any abans, amb una col·lecció de cançons folk que seguien apuntant cap al firmament pop. Peces com "The Wind", "Peace Train", la pròpia "Moonshadow" o aquella preciosa adaptació de la tradicional "Morning Has Broken" –amb Rick Wakeman al piano, tot i que els crèdits ho obviessin per motius contractuals-. Si un any abans havia transcendit Stevens l'òrbita folk, ara es consolidava com un dels grans referents de la seva generació amb la que bé podria ser la seva obra mestra.