dijous, 31 de març de 2022

Tabby Diamond (1955-2022)

TABBY DIAMOND

(1955-2022)

Ha mort Tabby Diamond, cantant solista d'aquella meravellosa banda de roots reggae que van ser els Mighty Diamonds. La causa ha estat un tiroteig en plena via pública –en el qual ell no era implicat- a Kingston, Jamaica, la mateixa ciutat on es va formar el grup ara fa poc més de 50 anys. Se'l recordarà per cançons com "Right Time" o "I Need a Roof", totes dues de l'àlbum de debut de la formació –"Right Time" (1976)-.

Uncut 300


Malgrat tot, encara hi ha bones notícies per a tots aquells que seguim acudint mensualment al quiosc a buscar la nostra dosi de premsa musical en paper. Vaig descobrir Uncut l'estiu de 1997 en una llibreria de Hastings, on em vaig poder agenciar el número 3 de la revista, amb un jove Dylan a la portada. Des d'aleshores no he deixat de seguir-la en la mesura en què m'ha estat possible, fins al punt que pràcticament puc afirmar que he crescut llegint-la. Ahir en vaig adquirir l'edició del mes de maig, la que fa 300. Una fita que la veterana capçalera britànica celebra amb aquest recopilatori fet a partir d'alguns dels discos essecials que s'han comentat al llarg d'aquests 300 números. Pel meu gust no hi són tots els que hi hauria d'haver, però benvinguts siguin tots els que hi ha. En tot cas, i com de costum, el millor del lot no es troba pas al plàstic sinó... al paper.

dimecres, 30 de març de 2022

Bobby Weinstein (1939-2022)

BOBBY WEINSTEIN
(1939-2022)

La trajectòria musical de Bobby Weinstein va començar a Nova York pels volts de l'any 1955, quan va formar el grup vocal The Legends, amb el qual va signar joies de l'era doo-wop com el single "The Legend of Love". Ja durant els 60, va militar a la banda de garatge New Order –no confondre amb els de Manchester-. Tot i això, va acabar destacant com a compositor. Les seves cançons les van arribar a gravar figures com Frank Sinatra o els Box Tops, si bé la part més reconeguda del seu catàleg és la que van enregistrar Little Anthony and the Imperials, destacant peces com "I'm on the Outside (Looking In)" o "Goin' Out of My Head", aquesta última també versionada de forma notable pels Zombies. Ha mort a l'edat de 82 anys.

R.I.P. Ronnie Joyner

Ronnie Joyner.
Ha mort Ronnie Joyner, veterà del rockabilly a la Costa Est dels Estats Units, i més concretament a l'entorn de Washington DC. Conegut per haver encapçalat formacions com Red and the Pepperpot Boys o Flea Bops, autors aquests últims d'aquell explosiu àlbum de debut que va ser "I'm Ready" (2001), va destacar també com a il·lustrador, encarregant-se sovint de la part gràfica dels discos dels seus grups.

dimarts, 29 de març de 2022

Jeff Carson (1963-2022)

JEFF CARSON

(1963-2022)

Va ser un d'aquells músics tan apreciats com discutits al firmament country de la dècada dels 90, representant dels corrents més accessibles de la Nashville de l'època. A Jeff Carson se'l recordarà sobretot per balades com "Not on Your Love", "The Car" o "Real Life (I Never Was the Same Again)". Ens ha deixat a l'edat de 58 anys, víctima d'un atac de cor.

Empatitzar amb la víctima

Cerimònies i saraus com la gala dels Oscars no han estat mai sants de la meva devoció. Acostumat a fer la meva i a deixar-me guiar per veus potser més discretes però sovint més autoritzades que un recompte d'estatuetes, com a molt hi acostumo a veure una ocasió com tantes altres per poder parlar de cinema, un art que m'apassiona i que darrerament m'està donant força satisfaccions.

Diumenge a la nit –matinada d'ahir, dilluns, a casa nostra- es va celebrar a Los Angeles una nova edició dels Oscars. I això ens hauria de portar a parlar, per exemple, de "CODA" (2021), de Sian Heder, o de Jane Campion i el seu "The Power of the Dog" (2021). Però en canvi estem parlant de la picabaralla que van mantenir Chris Rock i Will Smith després que el primer fes un acudit de mal gust i en tot cas inoportú sobre l'alopècia de l'esposa del segon, Jada Pinkett. La cosa es va acabar amb Smith propinant una bufetada a la cara de Rock, i oferint posteriorment una disculpa amb un to certament qüestionable.

Arribat aquest punt, el problema ja no és que haguem deixat de parlar de cinema per parlar d'un incident que és pura carn de clickbait. El problema, si se'm permet expressar-ho, és que mentre donem voltes a la picabaralla entre Rock i Smith, desviem l'atenció del patiment de Pinkett. La víctima. Una persona que ha estat vexada i humiliada públicament pel fet de no ser normativa, i amb la qual ningú sembla disposat a empatitzar ni que sigui una mica. Tot plegat, què volen que els digui, m'entristeix profundament.

Ara bé, dit això, empatitzar amb algú implica justament posar-se a la pell de la persona amb qui s'empatitza. I en aquest sentit, crec que si el meu cos i la meva salut fossin objecte d'una burla davant milers de persones (de tot el planeta, en aquest cas), no tan sols em sentiria incapaç de "defensar-me jo sol", sinó que agraïria el suport de qualsevol persona del meu entorn. Un altre tema és si la resposta de Will Smith va ser la més intel·ligent, la més coherent o la més efectiva. I jo crec que no va ser cap de les tres coses –potser n'hi hauria hagut prou aixecant-se, marxant i deixant en evidència l'humor sense gràcia de Rock-. Però afirmar que Pinkett "es pot defensar sola", sense tenir en compte com es sentia ella en aquell moment, no és empatitzar.

dilluns, 28 de març de 2022

Josep Mir, testimoni de la guerra i de l'exili, a El 9 Nou


Josep Mir
, de Cardedeu, tenia nou anys quan l'aviació feixista va bombardejar casa seva durant la Guerra Civil. Rescatat de sota la runa, va ser traslladat a un hospital militar des d'on va emprendre la ruta de l'exili. Avui ens explica la seva història a El 9 Nou del Vallès Oriental.

"The Power of the Dog" (2021)

Flemons i Dunst, en un fotograma de "The Power of the Dog"
En una escena de la tot just oscaritzada "The Power of the Dog" (2021), un dels protagonistes es posa a plorar mentre afirma, adreçant-se a la dona amb qui s'acaba de casar: "I just wanted to say how nice it is not to be alone" ("Només volia dir com n'és de bonic no estar sol"). No és la mena d'actuació que sol esperar-se del protagonista masculí d'un western. Però és que "The Power of the Dog", adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Thomas Savage –publicada el 1967, no confondre amb l'obra també homònima de Don Winslow- a càrrec de neozelandesa Jane Campion, tracta entre d'altres coses sobre els falsos mites de la masculinitat. També sobre les diferents formes d'expressar (i representar) el desig. I sobre com la immensitat d'un paratge rural aparentment idíl·lic pot esdevenir tot un parany opressiu i claustrofòbic.

Amb apunts que poden recordar a "Straw Dogs" (1971) de Sam Peckinpah, la cinta explica la història de dos germans ranxers a la salvatge Montana de 1925. Un d'ells és un tipus dur de manual (Benedict Cumberbatch), l'altre és un home més aviat sensible i reflexiu (Jesse Plemons). Quan aquest últim es casa amb una dona vídua (Kirsten Dunst) que té un fill homosexual (Kodi Smit-McPhee), el germà autoritari es dedicarà a fer-los la vida impossible. Serà també en aquest context on es revelarà un d'aquells secrets que reforcen tot arc narratiu, alhora que ens recorden que les coses no sempre són el que semblen i que mai solen ser blanques ni negres. Atenció a la banda sonora de Jonny Greenwood, que s'allunya de les coordenades habituals de l'òrbita Radiohead per abraçar les formes més claustrofòbiques de la tradició sonora nord-americana.

diumenge, 27 de març de 2022

Taylor Hawkins (1952-2022)

TAYLOR HAWKINS

(1952-2022)

Ha mort Taylor Hawkins, l'home que va tenir el valor de tocar la bateria en una banda encapçalada ni més ni menys que per Dave Grohl. Hawkins va entrar a Foo Fighters el 1997 i va debutar a l'estudi amb "There Is Nothing Left to Lose" (1999), l'àlbum on el grup va deixar definitivament de ser el projecte post-Nirvana de Grohl per passar a ser això, una banda amb totes les conseqüències. Part indispensable de la tripulació des d'aleshores, el bateria havia destacat també pel seu compte amb Taylor Hawkins and the Coattail Riders, molt més que un divertiment al marge de la feina de dia, on també va presumir d'una veu a tenir en compte.

D.E.P. Jesús Carreras

Jesús Carreras, durant la seva etapa amb Carbonilla.
Ha mort Jesús Carreras, baixista de Carbonilla, aquella banda de Parets del Vallès que durant la recta final dels 70 i bona part de la dècada dels 80 va maridar amb ofici i passió el bo i millor del pop d'estètica New Wave amb l'herència folk rock d'uns Byrds. Per al record queden peces com "Sabes hacerlo", "Fuego en tus piernas" o "Cristales en el desierto", rescatades ara fa deu anys al recopilatori "Grandes Éxitos" (2012, Binary Emotions). Posteriorment, Carreras va militar en formacions com Los Míos, va col·laborar amb altres músics vallesans com Isma Pérez (Absenta), va impulsar la seva pròpia carrera solista i es va dedicar a l'escriptura. D.E.P

dissabte, 26 de març de 2022

"Belfast" (2021)

Jude Hill i Jamie Dornan, en un fotograma de "Belfast".
Pel·lícules com "Belfast" (2021), l'últim llargmetratge de Kenneth Branagh, ens vénen a dir (entre d'altres coses) que les èpoques passades no sempre són tal com solem imaginar-les –sobretot si tendim a idealitzar-les-. Posem com a exemple la dècada dels 60, amb tot el seu esclat de color i lluminària, lligat a una idea de progrés que havia de conduir-nos a anys llum d'on en realitat hem anat a parar. Va ser realment una dècada tan plàcida i esplèndida com sol recordar-la la sempre selectiva memòria col·lectiva? No necessàriament si un vivia al Vietnam, a l'Espanya franquista o, com en el cas que ens ocupa, en una Belfast que començava a entrar de ple en aquell període que els historiadors anomenarien, sense pèls a la llengua, The Troubles.

Ambientada el 1969 a la capital nord-irlandesa, "Belfast" explica el dia a dia d'un nen de nou anys, Buddy (Jude Hill), que d'una banda gaudeix d'una vida familiar plena però de l'altra es veu atrapat enmig d'una espiral de violència que li va gran i que no sap ni pot entendre. Sort en té de dues figures paternes (Jamie Dornan i Caitriona Balfe) que li transmeten valors encara avui tan subestimats com són el respecte envers aquell que és diferent. En altres paraules, els pares del protagonista l'ensenyen a estimar a marxes forçades en un entorn cada cop més podrit per l'odi. Filmada en imponent blanc i negre, colpidora i alhora entranyable, "Belfast" es beneficia també d'una banda sonora d'alçada per cortesia de tot un Van Morrison, que a més d'haver compost diverses peces per l'ocasió, cedeix també alguns dels seus clàssics.

R.I.P. John Barnes

John Barnes
Ha mort el productor, arranjador i multiinstrumentista John Barnes. El piano inicial d'"I Will Survive", l'himne discotequer de Gloria Gaynor. Els arranjaments del monumental "Bad" (1987), pilar de la discografia de Michael Jackson i del pop de la dècada dels 80 –amb Jackson hi va seguir treballant fins al final dels seus dies-. Tasques a l'estudi amb noms destacats de l'escuderia Motown com els Temptations, Diana Ross o Marvin Gaye. Un d'aquells secundaris que havien viscut de primera mà la història de la música del nostre temps.

divendres, 25 de març de 2022

50 anys de "Machine Head"


De com un desafortunat incident que podria haver acabat en tragèdia, va acabar inspirant una de les cançons més grans de tots els temps. El 4 de desembre de 1971 Deep Purple van arribar al Casino de Montreux per començar-hi a gravar el seu sisè àlbum d'estudi. Aquella nit hi actuaven Frank Zappa i els seus Mothers Of Invention –l'inici de les sessions de gravació del disc es preveia per l'endemà-. Durant el concert, algú va disparar una bengala que va encendre el sostre i va causar un gran incendi. No va haver-hi ferits, però els equips tècnics i les instal·lacions van quedar inservibles.

Al cap de pocs dies, el quintent britànic havia donat forma a una cançó que narrava els esdeveniments sense embuts i sobre una dinàmica base de hard rock que contenia tots els elements que defineixen tant el so Purple com el heavy metal en el seu conjunt. La poderosa veu d'Ian Gillan fent saltar espurnes en primer terme. L'aclaparadora base rítmica d'Ian Paice (bateria) i Roger Glover (baix). El teclat de Jon Lord elevant el conjunt. I per damunt de tot un riff que va marcar un abans i un després a la història de la guitarra elèctrica, cortesia d'un Ritchie Blackmore en estat de gràcia. "Smoke on the Water", amb tot allò que evoca el seu títol, la peça més icònica del repertori dels britànics i un dels clàssics més absoluts del rock.

"Machine Head", es va titular l'àlbum, gravat finalment al Grand Hotel de la mateixa ciutat suïssa amb l'equip mòbil dels Rolling Stones i publicat el 25 de març de 1972, avui fa 50 anys. El treball més aclamat de la banda –en dura competència amb l'igualment immaculat "In Rock" (1970)-, amb peces com l'expansiva "Lazy" –que no hauria desentonat al catàleg d'uns Allman Brothers-, la monolítica "Maybe I'm a Leo", l'àcida "Space Truckin'" –pur stoner rock abans de l'stoner rock-, la citada "Smoke on the Water" o la inicial "Highway Star" –himne de carretera amb arranjaments barrocs a priori impossibles, un altre pilar del repertori dels Purple que encara avui val per discografies i subgèneres sencers de la família metàl·lica-. Cinc dècades d'un clàssic de clàssics.

dijous, 24 de març de 2022

Glen Glenn (1934-2022)

GLEN GLENN

(1934-2022)

Ha mort Glen Glenn, figura de culte dels primers anys del rockabilly. Originari de Joplin, Missouri, la seva família es va traslladar a Califòrnia quan ell tenia 14 anys. Durant la dècada dels 50 es va establir a Los Angeles, on va fitxar pel segell Era Records, amb el qual va publicar singles com "Everybody's Movin'" (1957), el seu debut i una pista que poca cosa ha d'envejar a molts dels clàssics facturats per Sun Records. Mai va assolir el reconeixement d'altres contemporanis, però durant les dècades dels 70 i els 80 va girar de forma regular pel Regne Unit, on el renovat interès per la música dels 50 i el ressorgiment de subcultures com els rockers o els teddy boys, el van descobrir a tota una nova audiència.

Caminant sol per l'Eixample

Avui fa deu anys que vaig prendre una decisió necessària però difícil –de fet, l'havia pres mesos abans i aquell dia em vaig limitar a fer-la efectiva-. Posar punt i final a un projecte musical que m'havia donat moltes alegries, també uns quants maldecaps, i que en tot cas no anava enlloc –parlo en termes artístics, a aquelles alçades ja no em plantejava res en termes mercantils-, o al menys així ho sentia jo en aquell moment. Vaig fer un últim concert en una perruqueria del barri Gòtic de Barcelona –sí, de debò-, envoltat d'amics i companys de viatge dins i fora de l'improvisat escenari.

Vaig donar-ho tot perquè tenia claríssim que aquell concert seria l'últim, i m'havia preparat a consciència durant els mesos previs –físicament però també i sobretot mentalment-. Volia marxar oferint la meva millor actuació i crec que me'n vaig sortir –ho dic amb tota la modèstia de qui és conscient de les seves limitacions i ha tingut la inseguretat com a confident durant tota la vida-. Quan vaig haver acabat hi va haver qui em va felicitar i fins i tot qui em va abraçar. Jo em pensava que arribat aquell moment ploraria, però en lloc d'això vaig patir una baixada de tensió i el tècnic de so –que també feia de regidor d'escenari- em va haver de reanimar amb Coca-Cola –sí, de debò-.

Després del concert vaig sopar amb alguns dels assistents en un bar del mateix Gòtic que no sé si encara existeix. La idea era acabar la nit a l'enyorat Macondo Bar de Camp de l'Arpa, però pel camí va anar desapareixent tothom –no entraré en detalls, que aquí hi ha unes quantes històries que mereixerien capítols a part, i dels bons- i hi vaig arribar tot sol. Allà em vaig trobar el guitarrista d'un dels meus grups preferits, a qui tenia el plaer de conèixer personalment –i a qui trobo molt a faltar des que ens va deixar-, li vaig explicar que aquella tarda havia tancat etapa i ens vam prendre unes copes. Crec que jo em volia emborratxar –d'acord, ho desitjava-, però només vaig arribar a agafar el puntillo.

L'últim que recordo d'aquella nit sóc jo, amb la meva gorra i la meva parka, caminant sol i perdut per l'Eixample amb una copa de més que tant de bo hagués estat una ampolla sencera de qualsevol cosa –no estava aleshores per sibaritismes-. Segueixo creient que aquella tarda vaig fer el que havia de fer, però de vegades penso que vaig cometre el pitjor error de la meva vida. Fins i tot hi ha dies que sento com si encara em trobés immers en aquella caminada per l'Eixample a altes hores de la nit. Sol i perdut, però sense les copes de més –o sí, no ho sé-. Bé, gràcies a tothom que hi va ser aquell dia. A alguns encara us veig sovint. A d'altres us he perdut el rastre, però encara us tinc presents.

dimecres, 23 de març de 2022

Barbara Morrison (1949-2022)

BARBARA MORRISON

(1949-2022)

Ha mort Barbara Morrison, veu de llarg recorregut i presència imponent en els àmbits del jazz i el blues. Originària de Michigan, es va establir a Los Angeles durant la dècada dels 60 i va treballar amb gegants com Johnny Otis, Dizzy Gillespie, Etta James, Ray Charles, Jimmy Smith, Keb' Mo' o Count Basie, entre molts d'altres, consolidant alhora una destacada trajectòria solista en l'òrbita del jazz vocal més exquisit.

R.I.P. Paula O'Rourke

Paula O'Rourke - Foto Facebook.
Ens ha deixat Paula O'Rourke, baixista polifacètica i de llarga trajectòria. Natural de Boston, les últimes dècades les havia passat a cavall de San Francisco i Barcelona, ciutats on havia desenvolupat una trajectòria solista i havia encapçalat projectes com Paula O'Rourke and The Little Incidents. També havia treballat amb gegants com Pat McDonald, Eric McFadden –parella seva durant molts anys-, George Clinton o Eric Burdon, amb qui va sortir de gira entre 2005 i 2009. Compaginava la seva activitat musical amb la seva tasca com a infermera, treballant sovint amb col·lectius en risc d'exclusió. Se n'ha anat una gran artista i una bona persona.

dimarts, 22 de març de 2022

Daddy Yankee deixa la música

Daddy Yankee.
Anuncia Daddy Yankee que deixa la música després de tres dècades llargues. Personalment, la seva carrera em va deixar d'interessar ja fa bastants anys. Però segueixo creient que "Gasolina", el seu hit de 2004, és un clàssic indiscutible del seu temps. Reggaeton? Aleshores tot just se'n començava a parlar (i no gaire bé, que diguem). En tot cas, a mi "Gasolina" em semblava una bomba de hip hop llatí perfectament compatible amb els meus cassettes de Cypress Hill (sí, he dit cassettes).

Em sembla oportú recordar avui que en aquella època quedava malament dir que t'agradava aquesta cançó. En plena eclosió dels mal anomenats hipsters i de l'indie més banal i previsible, semblava poc culte i gens sofisticat escoltar la mateixa música que escoltava el dependent portorriqueny del súper del barri. Actitud classista fomentada aleshores pels mateixos gurús que avui et titllen d'antiquat i d'altres coses que no ets, si pel motiu que sigui no combregues amb determinats cants de sirena.

40 anys de "The Number of the Beast"


Es commemoren avui quatre dècades de la publicació d'un d'aquells discos essencials amb totes les lletres. Una obra capital de cap a peus, que va alterar nombrosos esdeveniments i va contribuir a escriure la història del rock i la música pop tal com l'hem pogut conèixer des d'aleshores. "The Number of the Beast" (1982), el tercer àlbum d'Iron Maiden i el primer de la banda londinenca amb Bruce Dickinson a les tasques vocals. Els d'Steve Harris acabant de definir el seu so, consolidant-se a l'avantguarda de la NWOBHM i catapultant el heavy metal fins a les més altes esferes en un moment en què, segons alguns, tocaven altres coses.

Inici a tota pastilla amb la dinàmica "Invaders", pas previ a tota una bateria d'himnes metàl·lics com el tenebrós mig temps "Children of the Damned", les referències ocultistes de l'eterna peça titular o el crit de guerra de "Run to the Hills", que denunciava la colonització del continent americà pels imperis europeus. I aquell majestuós final amb "Hallowed Be Thy Name", les reflexions en primera persona d'un condemnat a morir a la forca en set èpics minuts on no hi falta de res. Producció de Martin Birch i una de les caràtules discogràfiques més icòniques de tots els temps, cortesia del sempre oportú Derek Riggs, amb l'entranyable Eddie regnant en aquell univers de fantasia tan seu –dels Maiden- com intransferible.

dilluns, 21 de març de 2022

Sara Pi i Joe Fields, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem assistit als concerts de Sara Pi al FEMAC (Festival de Música Acústica de Canovelles) al Teatre Auditori Can Palots, i Joe Fields al Casal de Cultura de Vallromanes. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Jessica Williams (1948-2022)

JESSICA WILLIAMS

(1948-2022)

Solia afirmar Jessica Williams que els seus grans referents musicals no eren pianistes sinó trompetistes i saxofonistes com Miles Davis o John Coltrane. Probablement fos aquesta obertura de mires un dels elements que li van permetre definir un estil propi com a pianista de jazz –també citava com a influència a Dave Brubeck, tot sigui dit-, que la va portar a tocar amb gegants com Stan Getz o Eddie Harris, també a consolidar una sòlida carrera solista. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

D.E.P. Manuel Borrero

Manuel Borrero - Foto Facebook Ruta 66.

No vaig arribar a conèixer mai personalment a Manuel Borrero, periodista musical de llarga trajectòria i agitador cultural a la seva Granada natal. Em vaig familiaritzar amb la seva firma ja fa molt de temps a les pàgines de Ruta 66, i sempre m'agradava llegir-lo, fins i tot quan allò que publicava podia no ser ben bé del meu interès, fins i tot (i sobretot) quan deixava anar alguna opinió amb la qual jo podia no estar d'acord. No el vaig arribar a conèixer mai personalment, deia, però la seva era una d'aquelles signatures amb les quals havia arribat a establir un cert grau de complicitat al llarg dels anys. És el que té seguir comprant premsa mensual en paper de forma periòdica, que la cita no és únicament amb un plec de fulls sinó amb les persones i les sensibilitats que els doten de contingut. Aquest cap de setmana, Ruta 66 anunciava la mort de Borrero a través de les seves xarxes socials. Tenia 59 anys. La mateixa revista el definia com "un melòman apassionat i un periodista amb un criteri exquisit". Crec que no cal afegir res més. D.E.P.

diumenge, 20 de març de 2022

Country sense eufemismes

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Casal de Cultura, Vallromanes
19 de març de 2022

Durant les últimes dècades hi ha hagut qui ha insistit en anomenar-ho Americana. Joe Fields opta per seguir-ho anomenant simplement country. Les coses dites pel seu nom, sense eufemismes ni necessitat de buscar tres peus al gat. Les seves cançons no es toquen amb ukelele sinó amb pedal steel, fiddle, piano, Telecaster i, ocasionalment, mandolina –també amb guitarra acústica, baix i bateria, és clar-. I per les seves lletres hi transiten perdedors, vividors, cors trencats, rodamons i altres criatures de la nit que solen trobar refugi en bars de carretera on la música fa companyia, el whiskey ofega les penes i la cervesa raja ben fresca –en una d'aquestes lletres fins i tot cita el nom de George Jones com qui no vol la cosa: s'ha de ser refotudament gran-.

La nit passada va actuar al Casal de Cultura de Vallromanes –concert emmarcat originalment en la festa major d'hivern del municipi vallesà, postposat al seu dia a causa de la pandèmia- al capdavant dels seus Folkytonks. Una banda formada per veterans de trajectòria tan contrastada com Aleix Garriga (pedal steel) però també per joves valors com Laura Pacios, que a més de tocar el fiddle i la mandolina es va marcar unes segones veus que evocaven per moments les harmonies vocals de tota una Emmylou Harris. I un repertori centrat en el notable "Lost in the Fields" (2021), àlbum de debut de l'alter ego de Josep Ponsà, amanit amb cites a clàssics del gènere i amb un parell de composicions noves que eleven les expectatives de cara a un segon treball que ja és al forn –"My Heart Still Beats in Houston" i "Inside a Honky Tonk"-.

Ponsà és un bon coneixedor de la música country. Per això al seu cançoner hi alternen registres que van del honky tonk al country rock i del western swing al neotradicionalisme sense que la cosa soni gens forçada. I per això quan es posa a fer versions tant pot citar a Charley Pride, Keith Whitley i George Strait "Kiss an Angel Good Morning", "I'm No Stranger to the Rain" i "The Fireman"-, com a Roy Acuff i la Carter Family –un apoteòsic medley final amb els estàndards "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away"-. Que el repertori propi aguanti perfectament el tipus al costat d'aquests referents té mèrit. Però és que títols com "In the Meantime""Ni un sol record", "I Don't Wanna Write Another Sad Song", "Get Over Me" o la balada crepuscular "Does a Heartbreak Last Forever" bé valen el seu pes en or, paraula.

Sara Pi

SARA PI

FEMAC 2022
Teatre Auditori Can Palots, Canovelles,
19 de març de 2022

La intimitat d'una veu i una guitarra en diàleg constant, o tot allò que es pot arribar a fer amb els mínims recursos. El repertori de Sara Pi, despullat fins a la seva expressió més bàsica, la veu de la barcelonina i la guitarra tot terreny del brasiler Jurandir Santana. Un passeig per registres com la bossa nova, el soul, el funk o l'r&b contemporani, ahir a la tarda com a plat fort del Festival de Música Acústica de Canovelles (FEMAC). Un cartell que va completar el pop juganer de Ual·la!, i d'on va ser baixa d'última hora Joana Serrat per motius de salut dels quals li desitgem una ràpida recuperació.

dissabte, 19 de març de 2022

Eric Mercury (1944-2022)

ERIC MERCURY

(1944-2022)

Ha mort Eric Mercury, aquell soul man canadenc que va fer fortuna als Estats Units durant els darrers anys 60 i els primers 70 amb obres com "Electric Black Man" (1969). Inequívoca declaració d'intencions des del mateix títol, un àlbum amb un fort regust del soul, el rock i el rhythm & blues de Memphis que al seu dia va ser discutit per part de la crítica, però que el temps ha acabat certificant com un clàssic d'allò que algú va anomenar soul psicodèlic. Inexplicablement descatalogat a data d'avui, tota una joia a reivindicar.

Sis dècades de "Bob Dylan"


En un principi semblava un deixeble més o menys avantatjat de Woody Guthrie al Greenwich Village de principis dels 60, però contra tot pronòstic va acabar esdevenint per mèrits propis la veu de tota una generació –condició de la qual ell mateix va abominar- i un dels artistes més influents del segle XX. Es commemoren avui sis dècades de la publicació de l'àlbum de debut homònim de Bob Dylan. Un notable exercici de folk i blues primitiu en sintonia amb el seu temps, sens dubte fascinant tot i que encara lluny de les fites que assoliria el seu autor en anys immediatament posteriors.

Quan Dylan va entrar a gravar el disc als estudis de Columbia a Nova York el 20 de novembre de 1961, venia de treballar com a harmonicista de sessió amb Carolyn Hester i Harry Belafonte aquella mateixa tardor –el "Midnight Special" de Belafonte, editat a principis de 1962, conté la primera gavació mai publicada del de Minnesota-. Havia estat durant les seves sessions amb Hester quan havia conegut John Hammond, productor, crític i caçatalents que de seguida va quedar captivat per aquell jove del Midwest. El contracte discogràfic i la gravació d'un disc a títol propi eren tan sols qüestió de temps.

Amb el mateix Hammond a les tasques de producció, Dylan va necessitar tan sols dos dies per completar la gravació d'un treball on s'acompanyava únicament de la seva guitarra i la seva harmònica, que sintonitzava plenament amb el folk de l'època i on bona part del repertori eren versions de peces tradicionals i de clàssics del blues que el de Duluth pràcticament revitalitzava sense perdre mai de vista les essències –atenció al lament espiritual d'"In My Time of Dyin'" i a la força amb què esbudella "Fixin' to Die" -. Tan sols dues pistes de l'àlbum eren composicions pròpies, "Song to Woody", homenatge al mateix Guthrie, i "Talkin' New York", que bevia directament del repertori del d'Oklahoma –amb cites gens subtils a "Pretty Boy Floyd" o "Talking Dust Bowl Blues"-.

"Bob Dylan" (1962), l'àlbum, era a priori un producte més del boom del folk que es va registrar al Greenwich Village entre finals dels 50 i principis dels 60. A la pràctica, però, va esdevenir el punt de partida d'una trajectòria essencial com poques. Un àlbum que va tenir poc ressò al seu dia i que no sol citar-se entre les obres més imprescindibles del seu autor –cosa comprensible quan un ha arribat a signar "Highway 61 Revisited" (1965), "Blonde on Blonde" (1966), "Blood on the Tracks" (1975) o "Modern Times" (2006)-, però que ja posava les bases de tota la resta. Les sis dècades que el separen de "Rough and Rowdy Ways" (2020), pràcticament expliquen la història de la música del nostre temps.

divendres, 18 de març de 2022

L'últim masover de Bell-lloc, a El 9 Nou


Tota una vida tenint cura d'una finca agrícola carregada d'història. Miquel Forniés va ser l'últim masover del Castell de Bell-lloc, al terme municipal de la Roca del Vallès, tercera generació d'una nissaga familiar que havia començat a treballar les terres de l'antic Comtat de Bell-lloc a finals del segle XIX. El vaig arribar a conèixer quan jo tenia 6 o 7 anys i ell, a més de dur a terme les seves tasques de masoveria, es dedicava a explicar les coses del camp a estudiants d'EGB. Li dèiem el senyor Miquel, i li havia perdut la pista durant gairebé tres dècades. Aquesta setmana he tingut el gust de retrobar-lo, ja jubilat, i ell ha tingut el detall d'explicar-me la seva vida. L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Dennis González (1954-2022)

DENNIS GONZÁLEZ

(1954-2022)

Ha mort Dennis González, aquell trompetista –multiinstrumentista, de fet- que durant la recta final de la dècada dels 70 va venir a eixamplar els horitzons del free jazz. Hi ha qui el va arribar a considerar com el successor de Don Cherry, el cert és que el texà anava per lliure i en anys posteriors va definir un univers absolutament propi. Fundador de la Dallas Association for Avant-Garde and Neo Impressionistic Music, deixa pràcticament una quarantena d'àlbums signats amb el seu nom. Alguns potser recordaran també les seves col·laboracions amb Ariel Pink ara fa poc més de deu anys.

dijous, 17 de març de 2022

St. Patrick's Day: Shane MacGowan vs. The Pogues

Els padrins del folk punk amb accent celta, poc abans d'implosionar.
St. Patrick's Day sempre és un bon moment per tornar a la discografia dels Pogues, també per reprendre el vell debat plantejat a partir de 1991 amb la sortida de Shane MacGowan del seu grup 'de tota la vida'. Valen més els discos de MacGowan sense els Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Etern dilema.

Els Pogues sense Shane MacGowan. Gairebé costa de fer tal afirmació per escrit, però el cert és que va passar i la història és prou coneguda. Havent signat durant la dècada dels 80 quatre àlbums que són la Pedra de Rosetta del maridatge de rock'n'roll i tradició celta, les tensions internes van fer implosionar la banda just després de publicar-se aquell "Hell's Ditch" (1990) produït per Joe Strummer en un intent desesperat de salvar els mobles. Com sol passar en casos com el que ens ocupa, el caràcter imprevisible d'un MacGowan absolutament indomable va xocar frontalment amb el seny que pretenia imposar la resta del grup. El resultat, que el vocalista va marxar per la porta del darrere i la resta van seguir sense ell.

Reconec que durant molts anys vaig donar l'esquena als Pogues post-MacGowan –com a molt m'havien interessat els bootlegs del breu període en què el mateix Strummer l'havia substituït-. De fet, fins fa relativament poc ni tan sols m'havia dignat a escoltar els àlbums que va facturar la banda abans de dissoldre's definitivament, "Waiting for Herb" (1993) i "Pogue Mahone" (1996), tots dos amb Spider Stacy assumint la veu cantant. I és clar, també he de reconèixer que m'havia equivocat de ple ignorant dos discos que em van convèncer de bones a primeres tan bon punt els vaig donar una oportunitat. Que cançons com "Tuesday Morning" o "Once Upon a Time" fan tot l'honor al nom del grup, i que Stacy es guanya molt més que el jornal com a frontman.

I MacGowan? Doncs el cert és que tampoc va perdre el temps un cop fora de la banda mare. Escoltin la versió del "What a Wonderful World" de Louis Armstrong que va cantar a duet amb Nick Cave el 1992 i al·lucinin vostès mateixos. I després segueixin la trajectòria de Shane MacGowan and The Popes, el combo que va formar amb Paul "Mad Dog" McGuinness, amb el qual va facturar obres tan rodones com "The Snake" (1994) –on, casualitats de la vida, participava com a músic convidat el mateix Spider Stacy, recuperant el rol de flautista que sempre havia desenvolupat amb els Pogues-. La rivalitat, per dir-ne d'alguna manera, es va acabar quan la formació clàssica dels Pogues es va reunir el 2001 per fer una gira nadalenca. Una reunió que no va produir nou material d'estudi però va donar peu a directes sovint memorables... fins que el 2014 la banda va tornar a implosionar de la pitjor manera possible, sembla que ara amb caràcter més que definitiu.

Avui és St. Patrick's Day, la festa patronal d'Irlanda, aquell país que té la bondat de celebrar la seva diada nacional tot escoltant música i bevent cervesa. Una jornada ideal per tornar a punxar els discos de MacGowan i dels Pogues, també per plantejar una vegada més l'etern debat. Valen més els discos de MacGowan fora dels Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Emetre un veredicte no és fàcil, i si mai he tingut clara la victòria del primer ha estat per absurds prejudicis que vaig desfer tan bon punt vaig donar una oportunitat als segons. I sí, de la mateixa manera que tendeixo a ser més de Richards que no pas de Jagger, avui seguiria triant l'essència canalla de MacGowan per sobre d'uns Pogues, diguem-ne, més moderats en molts aspectes. Però és clar, després punxaria "Waiting for Herb" i començarien a aflorar uns dubtes més que raonables. Deixem-ho en un empat o depenent del dia?

dimecres, 16 de març de 2022

Tanca Ernest Tubb Record Shop

La icònica façana d'una disqueria llegendària.
Mala notícia per als amants del country i de la música en general. Tanca la llegendària Ernest Tubb Record Shop de Nashville. La icònica disqueria de la guitarra a la façana que apareix en tantíssimes pel·lícules i caràtules de discos. La primera botiga especialitzada en l'àmbit del country, oberta el 1947 pel mateix Ernest Tubb i ubicada des de 1951 al local que preveu tancar aquesta primavera, víctima de la gentrificació que està devorant l'ànima de totes les grans ciutats.

Més que un lloc on es venien discos, Ernest Tubb Record Shop ha estat durant més de set dècades un punt de trobada, un espai emblemàtic on s'han fet concerts i des d'on s'han arribat a emetre programes de ràdo com el Midnite Jamboree del propi Tubb. Desapareix una institució amb totes les lletres. El més irònic de tot plegat, és que el gegant immobiliari de torn serà capaç d'aixecar al seu lloc un bar temàtic sobre qualsevol figura forjada entre les seves parets. Així d'absurd pot ser aquest món que ens ha tocat habitar.

Timmy Thomas (1944-2022)

TIMMY THOMAS
(1944-2022)

De treballar al costat de figures com Cannonball Adderley i com a músic de sessió a Memphis, a iniciar una exitosa trajectòria solista que es va concretar en singles com "Why Can't We Live Together" (1972). Un exercici de soul minimalista i sofisticat que va situar el nom del cantant i teclista Timmy Thomas al mapa. En van venir més durant les dècades posteriors, destacant títols com "One Brief Moment" (1974) o "(Dying Inside) To Hold You" (1990), que el van portar a abraçar registres com el contemporary r&b. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

dimarts, 15 de març de 2022

Barry Bailey (1948-2022)

BARRY BAILEY

(1948-2022)

Ha mort Barry Bailey, guitarrista rítmic i membre fundador d'Atlanta Rhythm Section, aquella banda del Sud dels Estats Units que es va deixar seduir per les bondats del soft rock, donant peu a un dels discursos més singulars de tota la seva òrbita. Bailey ser un dels impulsors de la formació l'any 1971 i hi va militar fins al 2006. Poden vostès escoltar-lo en peces com "So Into You", "Champagne Jam", "Spooky" o "Imaginary Lover", totes elles clàssics indiscutibles del rock de la dècada dels 70.

Jeff Howell (1961-2022)

JEFF HOWELL

(1961-2022)

De vegades penso que no es parla prou d'una banda com els Outlaws. Southern rock gran reserva que poca cosa té a envejar a alguns dels grans tòtems del gènere. Ha mort Jeff Howell, baixista de l'efímera formació que va enregistrar "Diablo Canyon" (1994), que potser no sigui una de les seves obres més essencials però personalment em sembla tan recomanable com qualsevol dels seus clàssics. Howell també va tocar amb bandes com Savoy Brown o Foghat –amb aquests últims va gravar el disc de versions de clàssics del blues "Last Train Home" (2010)-.

dilluns, 14 de març de 2022

Richard Podolor (1936-2022)

RICHARD PODOLOR

(1936-2022)

Ha mort Richard Podolor, polifacètic músic de sessió, productor i tècnic de so californià que va viure en primera persona l'era daurada de la música surf i l'evolució de la psicodèlia cap a estils com el rock dur. Podolor era amic del recentment desaparegut Sandy Nelson, amb qui va compondre el single "Teen Beat" de 1959 –tot i ser-ne coautor, no va figurar als crèdits com a tal-. En aquella mateixa època va militar com a guitarrista al grup de rock'n'roll instrumental The Pets, format amb altres músics d'estudi com Earl Palmer i amb el qual va publicar senzills com "Cha-Hua-Hua" (1958).

Del rock'n'roll instrumental va passar al surf rock que durant els primers anys 60 regnava a la costa del sud de Califòrnia. Ho va fer sota el pseudònim de Richie Allen i al costat de músics de sessió com René Hall, Tommy Tedesco o el mateix Sandy Nelson, amb els quals va publicar diversos àlbums signats com a Richie Allen and the Pacific Surfers. En anys posteriors va orientar la seva carrera cap als controls, primer com a tècnic de so de bandes com Steppenwolf –va treballar al seu debut homònim de 1968-, Iron Butterfly o Three Dog Night, i ja durant els 70 com a productor d'aquests i altres grups de primeríssima divisió.

50 anys de "The Godfather"

Marlon Brando com a Vito Corleone a l'escena inicial de "The Godfather".
Es commemoren avui 50 anys de l'estrena de "The Godfather" (1972), de Francis Ford Coppola, molt probablement la millor pel·lícula mai rodada sobre la màfia –en tot cas, en dura competència amb la seqüela estrenada dos anys més tard-, basada en la novel·la homònima de Mario Puzo (1969). Marlon Brando oferint una de les interpretacions més superlatives que mai s'han pogut veure a la gran pantalla. L'eterna banda sonora de Nino Rota creant el context. Els grans mestres del crim organitzat, al descobert i sense embuts. I una de les escenes inicials més potents de la història del setè art, aquella en què no tan sols es presenta el personatge de Vito Corleone, sinó que es defineix en qüestió de minuts tota la seva figura i aquelles que l'havien inspirat. A partir d'aquí, tota la resta.

Dos anys que ho han alterat tot, però no han canviat res

Avui fa dos anys que va començar tot (o que es va acabar tot, segons com es miri). Dos anys del dia en què Pedro Sánchez va anunciar amb to paternalista l'inici d'un període d'excepcionalitat que havia de durar dues setmanes però, d'una forma o d'una altra, s'ha anat allargant fins ara. Dos anys del confinament, de les llistes de discos, sèries i pel·lícules, dels festivals de música en streaming i dels hashtags categòrics. Dos anys del "Tot anirà bé", "Jo em quedo a casa" i "De la pandèmia en sortirem millors". Dos anys dels policies de balcó, dels fiscals de Twitter i d'un clima d'opinió que banalitza la discrepància i estigmatitza qualsevol discurs crític. Dos anys d'una responsabilitat, una solidaritat i unes declaracions de bones intencions que, com era previsible, han acabat en paper mullat tan bon punt l'amo ha obert la porta de la gàbia.

Sembla que el primer efecte secundari de la tan publicitada com controvertida vacuna hagi estat una mena d'amnèsia col·lectiva, i que els mateixos que aleshores tendien a viure pendents de l'apocalipsi, avui siguin els primers de tornar a marxes forçades cap a les velles dinàmiques de tota la vida. Com si aquí no hagués passat res. Com si reobrint bars, restaurants, sales de festes (i de concerts) i vols intercontinentals, n'hi hagués prou per pal·liar unes seqüeles socials que en molts casos encara van per llarg. Com si la pitjor crisi sanitària del nostre temps no convidés a reflexionar sobre què ha passat i –molt important- per què ha passat. Com si ja no calgués demanar explicacions per la gestió erràtica i poc transparent dels governs (així, en plural). I sobretot, com si mesures tan desproporcionades com el toc de queda, el passaport sanitari o el mateix confinament no haguessin establert un precedent, com a mínim, perillós.

Va passar amb la crisi financera de 2008. Va passar amb els efectes devastadors del temporal Gloria poc abans de l'arribada del coronavirus. I com era d'esperar, ha tornat a passar amb aquesta pandèmia de la qual no hem sortit millors sinó exactament iguals a com hi vam entrar. Les declaracions de bones intencions sempre queden bé mentre dura la tempesta. Però un cop passades les turbulències la perspectiva és una altra i, ja se sap, pontificar sobre responsabilitat i solidaritat pot fer molta mandra quan es torna a disposar de via lliure per fer el que ens roti, com ens roti i quan ens roti –amb permís del Procicat, si més no-. Arribat aquest punt, un no pot evitar pensar que potser, ara sí, caldria una altra aturada general com la de fa dos anys. Però no pas per fer front a cap emergència sanitària, sinó per seure a reflexionar. Per recordar d'on venim, ser conscients d'on som i preguntar-nos si tenim la més remota idea de cap a on volem anar.

diumenge, 13 de març de 2022

Warner Mack (1935-2022)

WARNER MACK

(1935-2022)

Ha mort Warner Mack, exponent del Nashville Sound durant les dècades dels 50 i 70. Després la seva popularitat va anar a la baixa, però èxits com "Is It Wrong (For Loving You)" (1957) o "The Bridge Washed Out" (1965) han quedat com a clàssics del country. El 2020, després de gairebé quatre dècades de silenci discogràfic, va publicar "Better than Ever", un àlbum de maduresa que sonava com si no hagués passat el temps.

Sabana a la plaça dels Frares

SABANA

La Malgirbada, Granollers
12 de març de 2022

La plaça Jacint Verdaguer de Granollers, també coneguda com a plaça de la Muntanya o dels Frares (perquè un dels seus extrems delimita amb un convent), és un d'aquells espais verds urbans per on passa molt gent però on ningú sol aturar-se perquè l'entorn no hi convida. Ahir a la tarda hi vam poder escoltar la música de Sabana, una jove banda local amb dos discos publicats que sonen a allò que algú va anomenar indie pop. Melodies eternes, acabats clàssics i l'empenta inesgotable de qui encara té tota la vida per davant.

Quan determinats prescriptors més propers als 50 que no pas als 30 es dediquen a vendre'ns les mal anomenades músiques urbanes com l'única opció viable per estar al dia i no deixar mai de comportar-se com un adolescent –en el pitjor sentit-, aquesta canalla –en el millor sentit- ve a suggerir que es pot fer pop en català de vocació mainstream –o agradar tant a les joves com a les àvies, que sol dir-se ara- amb un discurs que recorda a tot allò que podria haver estat el pop d'aquest país en ple segle XXI si no haguessin vingut Txarango a redefinir el concepte de vergonya aliena.

Sabana van actuar a la festa inaugural de La Malgirbada, un ateneu popular que va obrir portes ahir mateix a la plaça en qüestió i que té entre els seus reptes principals contribuir a que Granollers deixi de ser una de les capitals mundials de l'avorriment. Els seus impulsors també són joves i tenen empenta, la qual cosa vol dir que d'una manera o altra se'n sortiran... o no. En tot cas, un no pot fer res més que desitjar-los tota la sort del món. I felicitar-los per haver fet que, durant una tarda i malgrat la pluja, valgués la pena aturar-se a la maleïda plaça dels Frares. Tant de bo en vinguin moltes més.

dissabte, 12 de març de 2022

Bobbie Nelson (1931-2022)

BOBBIE NELSON

(1931-2022)

Ha mort Bobbie Nelson. La germana de Willie Nelson, però sobretot la matriarca d'una nissaga musical que arriba fins a Lukas Nelson i Promise Of The Real. Nou dècades de trajectòria vital i un inabastable llegat musical tant pel seu compte com al costat del seu germà. Tots dos havien debutat durant la dècada dels 50 a les files de The Texans, grup format per la mateixa Nelson i el seu primer marit, Bud Fletcher. El combo es va dissoldre després d'un divorci tempestuós que la va portar a ella, pianista, a retirar-se temporalment dels escenaris i a treballar per la Hammond Organ Company a Fort Worth, Texas, fins que el seu germà la va tornar a cridar perquè s'unís a la seva banda d'acompanyament a principis dels 70. Eren els dies del moviment outlaw, i Willie Nelson anava camí d'esdevenir un dels més grans referents de la música country. Des d'aleshores havien seguit tocant junts fins a data d'avui, havent debutat ella pel seu compte el 2008 amb un primer àlbum a reivindicar, "Audiobiography".

"Back to Back", nou single de The Missing Leech


Hi ha alguna cosa del Charles Douglas més proper a la Velvet Underground, també del Lou Reed de "Set the Twilight Reeling" (1996), al nou single de The Missing Leech. Un "Back to Back" de factura elèctrica i naturalesa immediata que suposa el primer avançament del quart àlbum de l'alter ego de Maurici Ribera, que veurà la llum aquest 2022, ben bé cinc anys després del seu predecessor, l'encara definitiu "Sacsejant el Sotabosc" (2017, El Mamut Traçut). No és que el màxim exponent de l'antifolk en aquest costat dels Pirineus hagi parat quiet des d'aleshores, de fet el disc que ens ocupa es va començar a gravar just abans de la coronacrisi. Però francament hi ha moltes ganes d'escoltar aquest nou treball que per fi sembla disposat a sortir del forn. Amb caràtula de David Vidal, poden escoltar "Back to Back" a Youtube.

divendres, 11 de març de 2022

R.I.P. Ziggy Sigmund

Ziggy Sigmund.
Els canadencs Slow haurien pogut formar part de la fornada inicial de bandes grunge d'haver-se format uns 300 quilòmetres més cap al sud. És la distància que separa Seattle de Vancouver, el bressol d'una banda que va durar poc però va deixar empremta amb forma d'un ep, "Against the Glass" (1986), que partia de les formes més viscerals del punk i el hard rock per assolir unes coordenades que es complementaven perfectament amb les que exploraven a l'altre costat de la frontera contemporanis com Green River. Ens ha deixat qui va ser un dels seus guitarristes, Ziggy Sigmund, que posteriorment va militar en formacions com Econoline Crush.

Jimbeau Hinson (1952-2022)

JIMBEAU HINSON

(1952-2022)

És possible que a la gran majoria no li soni el nom de Jimbeau Hinson, però molts recordaran encara "Fancy Free", aquella eterna balada country que duia la seva signatura i que The Oak Ridge Boys van portar fins al capdamunt de les llistes d'èxits country l'any 1981. Hinson va ser un d'aquells músics que van fer fortuna component per a tercers. Les seves cançons les van gravar Reba McEntire, Brenda Lee, Steve Earle, Patty Loveless i Lynn Anderson, entre d'altres. Durant l'última dècada també havia començat a enregistrar els seus propis discos. Ha mort a l'edat de 70 anys.

dijous, 10 de març de 2022

Grandpa Elliott (1944-2022)

GRANDPA ELLIOTT

(1944-2022)

Tota la saviesa d'incomptables dècades tocant als carrers d'una ciutat com Nova Orleans. Elliott Small, més conegut com a Grandpa Elliott, va començar cantant soul i rhythm & blues a principis dels 60 als clubs i la via pública de la Crescent City, on també va gravar els seus primers singles –signats amb el nom d'Elliott Small-. A principis dels 60 se'n va anar a Nova York, on va seguir endavant amb la seva carrera i va fer d'enllaç perquè altres bandes de Nova Orleans com les Dixie Cups fessin el salt a la Big Apple. Ja durant la dècada dels 80, cansat de Nova York i (sobretot) de la indústria musical, va decidir tornar a la seva ciutat natal i dedicar-se a tocar al carrer, on guanyaria menys diners però no comprometria la seva música, deia –va ser aleshores quan va adoptar el sobrenom de Grandpa Elliott-. Així ho va fer gairebé fins al final dels seus dies. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys un clàssic de la Crescent City.

50 anys de "Shades of a Blue Orphanage"


El so d'una banda que encara ha d'acabar de definir la seva identitat però ja posa sobre la taula algunes de les seves credencials. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Shades of a Blue Orphanage" (1972), el segon àlbum de Thin Lizzy. Un treball on el hard rock amb arrels en el blues més elèctric i monolític ("The Rise and Dear Demise of the Funky Nomadic Tribes") seguia alternant amb aquella poètica que sempre va definir Phil Lynott com una mena de contrapunt transatlàntic dels nous Dylans que la indústria nord-americana solia promocionar durant la dècada dels 70.

Encara amb Brian Downey i Eric Bell a la bateria i la guitarra, respectivament, l'àlbum dista del dinàmic hard rock que el trio irlandès va patentar en qüestió d'anys, i en conjunt sona menys inspirat que el debut homònim publicat un any abans, però es deixa escoltar i conté arguments a favor com el rock vigorós de "Call the Police" o la tendra balada "Sarah", que Lynott va dedicar a la seva àvia –no confondre amb la peça del mateix títol dedicada a la seva filla, inclosa anys més tard a "Black Rose: A Rock Legend" (1979)-. Reedicions posteriors inclouen la versió de la cançó tradicional "Whiskey in the Jar", el primer gran clàssic del grup, publicada com a single el 1973.

dimecres, 9 de març de 2022

Jordi Richart (1979-2022)

JORDI RICHART
(1979-2022)

Un músic que se n'ha anat abans d'hora i amb tantes coses encara per dir. Un maleït càncer s'ha emportat a Jordi Richart, guitarrista d'Arthur Caravan, una de les bandes més especials que van sortir de terres valencianes durant les dues primeres dècades del segle XXI. Una formació que tant s'emmirallava en el pop d'autor de factura indie com en el folk d'ascendència Americana, que podia citar com a influències a Pep Laguarda i Ovidi Montllor però també a Will Oldham i Dominique A. Contemporanis de Senior i el Cor Brutal, entre d'altres, van publicar entre 2009 i 2016 cinc àlbums que encara val la pena seguir reivindicant.

Un piano a la frontera

Martello tocant per a un grup de refugiats ucraïnesos - Foto Reuters.
De la frontera que separa Ucraïna de Polònia ens arriba una d'aquelles escenes que conviden a tenir ni que sigui una mica de fe en l'espècie humana, fins i tot en aquests temps tan foscos que corren. Són desenes de milers les persones que creuen cada dia passos fronterers com el de Medyka, on s'ha instal·lat aquests dies el pianista Davide Martello, que ha portat el seu piano expressament des d'Alemanya per rebre els refugiats ucraïnesos amb música.

El seu gest no servirà per aturar la guerra. Tampoc els podrà garantir a aquestes persones unes condicions de vida dignes en aquest costat de la frontera. Però probablement els farà sentir una mica millor al fer-los saber que no estan soles. La música també serveix per aquestes coses. Prèviament Martello ja havia tocat en zones de conflicte com l'Afganistan, a la sala Bataclan de París després de l'atemptat terrorista de 2015, o durant les protestes per la mort de George Floyd a Minneapolis el 2020.

dimarts, 8 de març de 2022

R.I.P. Keith Thomas

Keith Thomas.
Ha mort Keith Thomas, veterà saxofonista recordat sobretot per haver format part de The Jam durant els darrers anys del grup, quan Paul Weller i companyia van orientar el seu discurs cap al soul –a més de sortir de gira, va participar a les sessions del darrer àlbum de la banda, "The Gift" (1982)-. També va tocar amb Bananarama, Julian Lennon i Heaven 17, entre d'altres, i va militar en bandes com Second Image o Pressure Point. La seva mort l'ha comunicat el mateix Weller través de les xarxes socials.

L'himne feminista que va impulsar la carrera de Kitty Wells

Kitty Wells.
És un dels grans clàssics de la història de la música country, també una cançó a reivindicar en una data com la d'avui, coincidint amb la commemoració del Dia de la Dona Treballadora –això que ara s'anomena 8M-. "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", el single que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Kitty Wells quan es va publicar el mes de juny de 1952. Una peça amb un discurs marcadament feminista, que va trencar barreres i estereotips tot arribant al número 1 de la llista country de Billboard. Era el primer cop que una dona assolia aquesta fita, i va obrir la porta a totes les que van venir després.

La cançó la va compondre J.D. "Jay" Miller, expressament per a Wells i com a resposta a "The Wild Side of Life", el single que a principis d'aquell mateix any havia consolidat Hank Thompson com un dels abanderats del honky tonk, el subgènere més popular de la música country durant la primera meitat de la dècada dels 50. Prenent com a base la melodia de "Great Speckled Bird", l'estàndard hillbilly compost per Reverend Guy Smith, Thompson cantava en primera persona el lament d'algú a qui la seva promesa ha deixat per un altre home després d'una nit de gresca en un bar de carretera, amb versos com "I didn't know that God made honky tonk angels".

La reacció de Miller va ser una cançó escrita des del punt de vista femení, on la protagonista ve a dir que la infidelitat no és només cosa de les dones sinó també dels homes –tinguin en compte que parlem de l'any 1952-. "It wasn't God who made honky tonk angels / As you said in the words of your song / Too many times married men think they're still single / And that's caused many a good girl to go wrong", proclamava Wells a la tornada de la peça en qüestió, que mantenia encara la melodia de "Great Speckled Bird". La cançó va fer història, i dècades més tard va inspirar el títol d'un disc signat de forma conjunta per Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette"Honky Tonk Angels" (1993)-, amb la mateixa Wells com a vocalista convidada en una encertada versió del tema que ens ocupa.

dilluns, 7 de març de 2022

El concert immersiu de Roigé, a El 9 Nou


Tancant el cercle. Roigé va estrenar ahir el concert immersiu 360º al Teatre Auditori Cardedeu. Repàs generós al repertori de l'alter ego de Roger Canals i presentació de composicions inèdites, amb una banda de luxe i convidats molt especials. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.