diumenge, 30 d’abril del 2023

50 anys de "Red Rose Speedway"


No devia resultar gaire fàcil ser Paul McCartney el 1973. Si una part de l'opinió pública l'assenyalava (injustament) com a principal culpable del trencament dels Beatles, els seus moviments en l'àmbit estrictament discogràfic eren rebuts amb força fredor tant pel respectable com per una crítica que no va tenir pietat a l'hora de carregar contra àlbums com "Wild Life" (1971), el debut de Wings, o el seu successor, un "Red Rose Speedway" (1973) que va veure la llum avui fa 50 anys. A tots dos els ha acabat fent justícia el pas del temps, però és cert que al segon li costa més resistir certes comparacions.

A "Red Rose Speedway" se'l sol recordar sobretot com el disc de "My Love", l'eterna balada que l'exBeatle va dedicar a Linda McCartney, qui aleshores era la seva esposa –i component de Wings juntament amb Denny Laine, Denny Seiwell i Henry McCullough-. També una peça que s'ha mantingut als repertoris de directe de Macca al llarg de les dècades. Però cal fixar-se igualment en el rock estripat de "Big Barn Bed", els aires country de "One More Kiss", l'èpica majestuositat de "Little Lamb Dragonfly" i la sofisticació pop d'un "When the Night" que en termes estètics reconnecatava McCartney amb l'etapa crepuscular dels Fab Four. Atenció també a l'hipnòtic viatge de la instrumental "Loup (1st Indian on the Moon)".

Una banda massa gran

MARAH

La Textil, Barcelona
29 d'abril de 2023

Que Marah és un dels millors grups de rock'n'roll de les últimes dues dècades i mitja no cal que ens ho vinguin a explicar Bruce Springsteen, Steve Earle ni Nick Hornby –tots ells, fans declarats de la banda de Filadèlfia-. Salta a la vista –i a l'oïda- cada cop que s'enfilen a un escenari a despatxar un repertori que beu de la música d'arrel nord-americana però també de l'electricitat punk amb accent genuí de la Costa Est, i que durant aquesta gira puntual que acaben de completar per l'Estat espanyol –la d'ahir a Barcelona va ser l'última aturada del periple- s'ha manifestat més viu i visceral fins i tot que en convocatòries pretèrites però encara molt recordades per la parròquia autòctona.

La nit passada van fer tremolar de valent el soterrani de La Textil, amb l'encara incombustible Dave Bielanko reforçat per bona part de la formació clàssica –Dave Petersen (bateria), Adam Garbinski (baix i guitarra) i Slo-Mo Brenner (guitarra i baix); Serge Bielanko ha deixat definitivament la música per centrar-se en l'escriptura- i per aquest jove prodigi que respon al nom de Gus Tritsch. Un xaval de 18 anys que toca la guitarra i el violí com qualsevol astre que els pugui venir a vostès al cap, i que es va ventilar el "Before They Make Me Run" dels Rolling Stones com qui no té res a perdre –ara vagin vostès a explicar-li que a la seva edat hauria d'estar fent el burro amb l'autotune-.

Com si no haguessin passat els anys, i com si encara sortissin a tocar aquestes cançons cada nit –la banda només es reuneix de forma esporàdica-, van mantenir la directa posada durant una hora i mitja llarga tot disparant dards de precisió del calibre de "Point Breeze", "Old Time Tickin' Away", "It's Only Money, Tyrone" o "Santos de Madera" –puntualment van rebaixar revolucions amb els tempos més reposats de "City of Dreams" o "Jesus in the Temple"-. L'entusiasme en l'ambient malgrat omissions tan notables com "Freedom Park" o "Round Eye Blues", referma la fortalesa d'un combo que no ha vingut a fer amics sinó a guanyar-se el respectable cada nit com si fos el primer cop. "Som una banda massa gran per una sala tan petita", va ironitzar Bielanko en un moment donat. Ja ho podia ben dir.

dissabte, 29 d’abril del 2023

90 anys amb Willie Nelson

Willie Nelson, nou dècades vitals i tot allò que encara li queda per dir - Foto Getty.
És un dels músics més grans que queden vius, en tots els sentits. Per edat, que avui en fa 90, però sobretot per trajectòria i per llegat. Parlem de Willie Nelson, és clar, que celebra 90 primaveres en plena forma i presumint d'una maduresa francament envejable. Tota una lliçó de vida, la de qui ha sabut envellir dignament i fidel a ell mateix, en un negoci cada dia més presoner del seu propi mite de l'eterna joventut. Testimoni de temps pretèrits, el seu, però també una veu que encara parla en clau de present. Llegenda i pilar de la música country, però sobretot un d'aquells referents que han acabat fent petita tota etiqueta possible.

No tan sols manté el texà una agenda de concerts d'allò més activa –aquesta mateixa nit en té un de programat al Hollywood Bowl de Los Angeles amb convidats de luxe per celebrar el seu aniversari-, sinó que la seva producció discogràfica segueix essent frenètica. Si fa tan sols tres anys lliurava el 70è àlbum d'estudi –de seguida s'ha dit-, el notable "First Rose of Spring" (2020), l'exercici passat es tornava a manifestar etern com ell sol amb l'igualment reivindicable "A Beautiful Time" (2022), amb aquella declaració de principis que és despatxar a aquestes alçades una cançó que es titula "I Don't Go to Funerals" i diu el que diu: "Somewhere, I hear angel voices singin' in the wind / Sayin' how it won't be long 'til time to fly again / Life is sweet and love is good, and we have had a good time / But I don't go to funerals, and I won't be at mine".

I si no fa gaire es dedicava a homenatjar a Sinatra, aquest 2023 s'ha despenjat amb un disc de tribut a un altre nom essencial de la música nord-americana, l'enyorat i mai prou reivindicat Harlan Howard –compositor de peces que han esdevingut èxits per a d'altres, com "Heartaches by the Number" o "The Chokin' Kind", també qui va dir allò de Three Chords and the Truth-. "I Don't Know a Thing About Love", es titula l'àlbum, i hi podem escoltar Nelson versionant pistes com "The Streets of Baltimore" o la mateixa "The Chokin' Kind" amb tota la cura, amb tot el respecte i amb tota la passió del món. Nova prova de vida d'un referent que es referma disposat a seguir dient moltes coses. Un dels més grans. Un dels pocs que ens queden. Que duri.

Springsteen enceta gira a mig gas però amb molt de soul

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona
28 d'abril de 2023

L'ambient era el de les grans ocasions i no n'hi havia per menys. Bruce Springsteen estrenava a l'estadi Lluís Companys el tram europeu de la seva primera gira post-pandèmica amb The E Street Band. Retorn a Barcelona després de l'apoteosi desfermada el maig de 2016 amb la commemoració del 35è aniversari de "The River" (1980) al Camp Nou. Primera oportunitat d'escoltar en directe a casa nostra les cançons del notable "Letter to You" (2020), també les del més discret àlbum de versions "Only the Strong Survive" (2022), que paradoxalment ha acabat titulant la present campanya.

Les expectatives eren altes, i més després d'haver pogut llegir les cròniques superlatives del tram nord-americà de la gira –obviarem ara i aquí episodis com les barbaritats dels preus de les entrades pels concerts del Boss als Estats Units, o tota la crònica rosa que ha envoltat aquests dies la seva presència a la Ciutat Comtal-, però la sensació després de gairebé tres hores de recital va ser la d'haver vist un conjunt rendint a mig gas. Com a mínim durant la primera hora, que per moments va arribar a semblar un escalfament. Després la cosa es va reconduir i va arribar a bon port.

Amb una E Street Band augmentada amb secció de vents i un grup de coristes –cosa que va aportar nous matisos a bona part del repertori però en canvi va restar força a moments que haurien d'haver estat clau, com certs passatges d'un "Mary's Place" i d'un "Thunder Road" excessivament pulcres-, Springsteen va repassar el gruix del seu catàleg, cedint el protagonisme a "Letter to You" –quatre temes en van caure, destacant les emotives "Last Man Standing" i "I'll See You in My Dreams", que va despatxar tot sol amb una guitarra acústica- i citant generosament "Born to Run" (1975) i "Born in the USA" (1984) –cinc peces de cada un-.

Per "The River", en canvi, tan sols hi va passar de puntetes –un "Out in the Street" com a únic testimoni d'un àlbum que aquest cop, simplement, no tocava-. La resta del repertori es va nodrir de retalls de les diferents etapes de la carrera del Boss. Va ser un encert, per exemple, recuperar la llunyana "Candy's Room". Però no ho va ser tant emmarcar-la en un còctel més aviat dispers, on joies com "The Rising", "Backstreets" o "Because the Night" –amb estratosfèric solo de guitarra de Nils Lofgren- van sonar eternes com de costum, mentre "Wrecking Ball" o "Pay Me My Money Down" –rescat de les Seeger Sessions- van semblar encaixades amb calçador.

Un dels grans al·licients de la vetllada va ser el fet de poder escoltar per fi en directe "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle". I un altre moment climàtic va ser un "Tenth Avenue Freeze-Out" despatxat amb més força que mai –començant per tota una senyora introducció instrumental-. Entre totes tres, més enllà de refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les lletres, van posar encara més en evidència l'insuls disc de versions de l'any passat –del qual només va caure una protocolària lectura del "Nightshift" dels Commodores que francament es podia haver estalviat, imaginin-se vostès "War" o "Raise Your Hand" al seu lloc-.

I la sorpresa de la nit? Per un servidor, la inesperada però revitalitzadora lectura de "Human Touch". Una peça sovint qüestionada –fins i tot censurada- per bona part de la parròquia del Boss que, quines coses, manté el tipus molt millor que no pas obres més recents i molt menys qüestionades –penso en "Working on a Dream" (2009), en "High Hopes" (2014) i, sí, també en "Only the Strong Survive"-. Tampoc hi van faltar reclams de la mida de "No Surrender", "Prove It All Night", "Badlands", "Born in the USA""Born to Run" o un "Glory Days" amb Primera Dama inclosa a l'escenari. Springsteen repetirà demà. Sense convidats de luxe que distreguin el focus d'atenció i, molt probablement, amb aquella petita empenta que li va faltar ahir.

divendres, 28 d’abril del 2023

Keith Gattis (1970-2023)

KEITH GATTIS

(1970-2023)

El nom de Keith Gattis no sol sortir referenciat gaire sovint, però algunes de les seves cançons han obtingut un ressò notable a través de veus tan reconegudes dins de la música country com la de Charlie Robison, que el 2004 va gravar "El Cerrito Place" amb tota una Natalie Maines als cors –el 2012 va ser Kenny Chesney qui va enregistrar la mateixa peça-. També va compondre per a George Strait i va participar com a guitarrista a les sessions de "Blame in Vain" (2005), de Dwight Yoakam. A més, va treballar amb figures com Allison Moorer, George Jones, Randy Travis o Miranda Lambert. Pel seu compte va facturar tres àlbums que val la pena rescatar de tant en tant: "Keith Gattis" (1996), "Big City Blues" (2002) i "Bones" (2008). Ha mort a l'edat de 52 anys.

Sunny A.M.

Sunny A.M. (Brito, primera per la la dreta) - Foto Lukas Badger.
Vàrem descobrir la veu hipnòtica i poderosa de Joana Brito –prodigiosa guitarrista, també- al capdavant dels Black Wizards, un power trio portuguès que explora les formes més monolítiques i corpulentes del rock psicodèlic. Doncs bé, ara toca parlar d'un projecte paral·lel que també hauria de cridar l'atenció de qualsevol amant de les sonoritats lisèrgiques. Sunny A.M. és un quartet format a Estocolm per tres músics suecs i encapçalat per la mateixa Brito (veu i guitarra) –completen el grup Linn Johanesson (baix), Johanna Hansson (bateria) i Alexander Gatica (teclats)-.

Els aires del nord, la passió del sud i un discurs que segueix apostant per la psicodèlia si bé decantant-se per coordenades més denses i atmosfèriques –més 13th Floor Elevators que no pas Blue Cheer, per entendre'ns-. Acaben de publicar el seu primer ep, "All the Lights On" (2023), amb quatre peces que conviden a perdre's en l'infinit. La inicial "Underwater" destil·la misteri i ganxo melòdic. L'instrumental que titula el disc és tot un viatge sideral. La robusta "In the Meantime" pot recordar als mateixos Black Wizards. I el blues narcòtic de "Time Zone" és un altre viatge sense retorn fins a paratges d'allò més evocadors.

Disponible a Bandcamp.

dijous, 27 d’abril del 2023

Billy "The Kid" Emerson" (1925-2023)

BILLY "THE KID" EMERSON
(1925-2023)

Veterà del rhythm & blues i pioner del rock'n'roll, Billy "The Kid" Emerson va iniciar la seva carrera a les files dels Kings of Rhythm d'Ike Turner. Hi va ingressar el 1952, quan venien de facturar la fundacional "Rocket 88" (1951), i al cap de dos anys va començar a volar pel seu compte. Pianista i cantant format a l'església, va gravar per segells com Sun, Chess o Vee-Jay abans d'obrir la seva pròpia disquera, Tarpon Records.

El gruix més destacable de la seva producció és el que va fer a Sun, amb títols com "Red Hot" (1955) –posteriorment versionada per Billy Lee Riley, a qui erròniament se'n sol atribuir l'autoria- o el seu debut, "No Teasing Around" (1954). A la cara b d'aquest darrer senzill hi havia el blues gran reserva "If Lovin' Is Believing", que Bob Dylan va fer servir de motlle pel seu "False Prophet". Referent i testimoni de temps difícils però fascinants, Emerson ha mort a l'edat de 97 anys.

"Guantanamera", com mai abans l'havíem escoltat

Magalí Sare i Manel Fortià - Foto Amaia Miranda. 
Tota una demostració de com fer una versió. Allò d'agafar una peça musical ja existent i reinterpretar-la a partir de la seva mateixa essència, transportant-la al terreny propi però sobretot atorgant-li nova vida. Despatxant-la, en definitiva, tal com el respectable no l'havia escoltat mai abans. És exactament el que han fet Magalí Sare i Manel Fortià amb "Guantanamera". Una de les cançons més conegudes del folklore cubà, deconstruïda en clau de jazz cubista i amb una introducció de contrabaix i percussió que és punk rock en estat pur. Efectivament, "Guantanamera" tal com mai l'havíem ni tan sols imaginat.

La pista en qüestió és una de les interpretacions més sorprenents que s'han escoltat darrerament per aquestes latituds nostres, també una de les perles més absolutes del segon àlbum que signen de forma conjunta la cantant barcelonina i el contrabaixista gironí –augmentats per les percussions de David Domínguez-. Un "reTORNAR" que publicarà el mes vinent Segell Microscopi i que torna a explorar la música d'arrel llatinoamericana des d'una perspectiva tan respectuosa com atrevida. A destacar també títols com "Tornar", adaptació al català del "Volver" de Carlos Gardel, la desvergonyida aproximació al "Cambalache" d'Enrique Santos Discépolo, i l'onírica lectura del poema "La meva àvia", de Joan Antoni Carrau.


Més informació:

Segell Microscopi  /  Pàgina web

dimecres, 26 d’abril del 2023

Harry Belafonte (1927-2023)

HARRY BELAFONTE
(1927-2023)

Una vegada, ja fa uns quants anys, estava posant discos en un bar de l'Eixample barceloní que ja no existeix quan se'm va acostar una noia i em va demanar si tenia res de Harry Belafonte –parlem dels dies en què la música de locals com aquell la solien posar persones que havien dedicat part del seu temps i dels seus estalvis a col·leccionar discos i escoltar-los, no pas algoritmes que solen tenir de tot menys empatia-.

Li vaig haver de dir que no, perquè a la meva maleta no hi havia res de Belafonte. I em va saber greu, perquè després de les bestieses que m'havien arribat a demanar, m'hauria agradat molt poder atendre aquella petició que a més de coherència denotava bon gust. A partir d'aquella nit, sempre que vaig sortir a punxar em vaig assegurar de portar a sobre un disc de Harry Belafonte. Ningú me'l va tornar a demanar mai més, però en alguna ocasió vaig arribar a tancar sessió amb "Jamaica Farewell".

Parlar de Harry Belafonte és com parlar de Sinatra, Duke Ellington, Elvis Presley, Louis Armstrong, Hank Williams, Robert Johnson, Billie Holiday o Nat King Cole. Una d'aquelles figures gairebé mitològiques sense les quals no entendríem la música tal com l'entenem. Un dels últims supervivents d'una manera de fer que s'esgota a marxes forçades i, li pesi a qui li pesi, ja no té recanvi. També un exemple d'activisme i compromís social que enllaça el Moviment pels Drets Civils amb la més ferma oposició a l'administració Bush en plena guerra de l'Iraq.

Gegant del calipso, va ser un dels pioners del maridatge del folklore jamaicà amb la música d'arrel nord-americana. Com tanta gent de la meva generació, el vaig descobrir quan Tim Burton va incloure la seva totèmica adaptació de "Day-O (The Banana Boat Song)" a la banda sonora de "Beetlejuice" (1988). Després va venir tota la resta. D'"Island in the Sun" a "Jump in the Line" i la seva refrescant lectura de "Midnight Special" amb un jove Bob Dylan a l'harmònica –va ser la primera gravació del de Duluth que va veure la llum oficialment-. Ha mort Harry Belafonte a l'edat de 96 anys. La seva pèrdua és una tragèdia, el seu llegat un regal.

Deu anys sense George Jones

George Jones (1931-2013).
Es commemora avui una dècada de la mort de George Jones, una de les figures més essencials i carismàtiques de la història del country –i, per extensió, de la música del segle XX i més enllà-. El seu repertori de clàssics és tan immens com una trajectòria que va començar coincidint amb el naixement del rock'n'roll –tot i haver estat sempre un cantant de country, el texà va arribar a flirtejar amb el rockabilly durant els seus inicis- i que pràcticament va durar fins al seu traspàs, a l'edat de 81 anys, el 26 d'abril de 2013. Entre les seves peces més reconegudes –i reconeixibles-, l'eterna "He Stopped Loving Her Today", "She Thinks I Still Care" o "White Lightnin'", l'original del Big Bopper que va donar l'impuls definitiu a la seva carrera, sense oblidar els duets amb qui va ser la seva esposa, Tammy Wynette. Una dècada sense el Rolls-Royce del Country. Que no deixi de sonar la seva música.

dimarts, 25 d’abril del 2023

Alfio Cantarella (1941-2023)

ALFIO CANTARELLA

(1941-2023)

Diu la llegenda que les dues xifres del nom del grup fan referència als anys que sumaven les edats dels seus components al moment de formar-lo. Un d'aquells misteris sense resoldre que solen amanir carreres musicals senceres. Equipe 84 va ser una de les bandes que durant la primera meitat de la dècada dels 60 van importar la música beat britànica a una Itàlia que ja aleshores ballava a ritme ié-ié. En anys posteriors el seu repertori va integrar també registres com el rock psicodèlic o el pop barroc. Ha mort el seu bateria original, Alfio Cantarella, qui també es va dedicar a la producció i a la promoció de concerts.

Molt més que la banda preferida d'Springsteen

Imatge promocional de Marah, encara amb Serge Bielanko, segon per la dreta. El seu
germà Dave, assegut, encapçalarà el grup aquest 29 d'abril a la sala La Textil. 
Tot va començar amb un ritme de bateria que remetia a Phil Spector. Després hi entraven unes castanyoles –novament, l'efecte spectorià-, un banjo i unes guitarres cristal·lines que tant podien evocar uns Byrds com uns Jayhawks. I finalment, aquella veu estripada que recitava les bondats del rock'n'roll com qui s'hi juga quelcom d'important. El calendari marcava la tardor de l'any 2000. La peça es titulava "Round Eye Blues" i el grup que l'interpretava es deia Marah. Venien de Filadèlfia i acabaven de publicar el seu segon àlbum, el notable "Kids in Philly". És clar que aleshores jo no sabia res de tot això.

L'únic que sabia era que aquella cançó m'havia atrapat de forma instantània des que l'havia escoltat per primer cop en un disc de novetats que distribuïa la revista britànica Uncut. Va ser en mesos posteriors quan publicacions com la mateixa Uncut –i, a casa nostra, capçaleres com Ruta 66- van anar posant una mica del llum sobre una banda que havia captat l'atenció de figures com Bruce Springsteen, Steve Earle o Nick Hornby –tots tres citen Marah entre els seus grups preferits; Hornby directament els situa a dalt de tot-. La dels germans Serge i Dave Bielanko, que semblaven tenir-ho tot a favor per conquerir les més altes esferes del rock del segle XXI. Malauradament no va ser així, i no pas per manca de talent ni d'arguments a favor.

Si es pot parlar de mala sort en un negociat com el del rock'n'roll, el de Marah n'és un cas flagrant. Un combo amb un directe absolutament indiscutible –als nostres escenaris ho vam poder comprovar en incomptables ocasions- i una discografia sòlida com ella mateixa –a "Kids in Philly" el van seguir obres de la mida de "20,000 Streets Under the Sky" (2004) o "If You Didn't Laugh, You'd Cry" (2005)-. Que a sobre tinguessin padrins com els anteriorment citats feia preveure una carrera meteòrica. Que esdevinguessin una banda de culte gairebé paradigmàtica, és una d'aquelles injustícies que caldria reparar algun dia.

Escric tot això perquè Marah –que durant l'última dècada han tingut una trajectòria intermitent però no han tirat mai la tovallola- actuaran aquest dissabte, 29 d'abril, a la sala La Textil de Barcelona. Serà el gran final d'una gira peninsular que per ara no té previst estendre's per la resta del continent europeu. Ho faran sense Serge Bielanko, ja retirat de la vida a la carretera, però amb el seu germà Dave assumint a consciència els comandaments d'una nau on també destaca la presència dels retornats Dave Petersen (bateria) i Adam Garbinski (baix i guitarra).

Serà una bona ocasió de retrobar-se amb una banda que pot no haver seduït les masses, però té molt pocs rivals en les distàncies curtes. I no, no és casualitat que els de Filadèlfia tanquin gira a la Ciutat Comtal justament la nit que el mateix Springsteen té lliure entre els dos concerts inaugurals del seu periple europeu a l'Estadi Olímpic. A partir d'aquí podem fer moltes especulacions. Però si una cosa està assegurada, és una nit de rock'n'roll fins a les últimes conseqüències. Amb cançons que són himnes de ple dret. Amb una banda incapaç de decebre. Sense aglomeracions ni zones VIP.

Entrades disponibles en aquest enllaç. Ens veiem a La Textil –i, sí, també a l'Estadi-.

dilluns, 24 d’abril del 2023

Ronald Coleman (1941-2023)

RONALD COLEMAN

(1941-2023)

Solem entendre per Jersey Shore Sound aquell còctel tan refrescant de soul, rock'n'roll i rhythm & blues que van patentar a Nova Jersey durant la dècada dels 70 figures com Bruce Springsteen amb The E Street Band o el seu bon amic Southside Johnny amb els Asbury Dukes. El cert és que l'arrel de tot plegat es troba una mica més enrere i cal anar-la a buscar cap a principis dels 60, quan Ronald Coleman va formar el grup vocal de soul i rhythm & blues The Uniques a Asbury Park, juntament amb Billy Brown, Ray Morris, Robert Conti i Dennis Anderson. El 1966 es van canviar de nom, adoptant la denominació definitiva de The Broadways i publicant senzills com "Sweet and Heavenly Melody" o "Goin' Goin' Gone". En alguns concerts van arribar a comptar amb un jove Clarence Clemons com a saxofonista. Springsteen i companyia van seguir el camí obert pel conjunt. Coleman ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

El valor d'una imatge desenfocada


La bellesa d'una imatge desenfocada. El valor de la imperfecció. Postal primaveral des del parc del Falgar. Les Franqueses del Vallès, abril de 2023. Sona "Born on the Bayou", de Creedence Clearwater Revival.

diumenge, 23 d’abril del 2023

Bob Dylan - "The Philosophy of Modern Song" (2022)


Amb Sant Jordi em passa el mateix que amb el Record Store Day. Certs costums m'agrada més practicar-los durant tot l'any que no pas un dia en concret. Però si aquest dia en concret ha de servir perquè caigui a les meves mans una obra com l'últim llibre de Bob Dylan, "The Philosophy of Modern Song" (2022), benvingut sigui.

Més d'una seixantena de clàssics –no sempre evidents- de la música del segle XX, comentats per un dels grans mestres de l'art de fer cançons. Només he tingut temps de llegir-ne un capítol, el que dedica a "Truckin'" de Grateful Dead (hi he anat directament, mogut pels esdeveniments de la recent gira japonesa de Dylan). L'he llegit tres cops, i crec que encara no l'he assimilat.

"The Dead are from a different world than their contemporaries. Jefferson Airplane, Quicksilver Messenger Service, Big Brother, all of them together wouldn't even make a part of the Dead", proclama com qui no vol la cosa a l'inici d'un paràgraf que en altres temps hauria obert la caixa de Pandora. De vegades Dylan pot enganyar, però mai de la vida menteix.

Impagable, per cert, aquesta portada que recupera una vella fotografia on apareixen Little Richard, Alis Lesley i Eddie Cochran a la seva arribada a Sydney en el marc d'una gira australiana l'any 1957.

50 anys de "Down the Road"


El segon i últim capítol d'una trajectòria tan breu com essencial. La de Manassas, aquell supergrup de música d'arrel nord-americana que es va formar gairebé per accident durant la gravació del que havia d'haver estat el tercer àlbum en solitari d'Stephen Stills. Es commemora avui mig segle de la publicació de "Down the Road" (1973), el segon elapé del combo, despatxat a un any del celebrat debut homònim.

Un disc que al seu dia va rebre per totes bandes –cosa comprensible si se'l compara amb el seu predecessor, tot i que el temps li ha fet justícia-, però que treia el cap amb els aires southern rock de la hipnòtica "Isn't It About About Time", el country rock de "Lies" o les pinzellades llatines de "Pensamiento" i "Guaguanco de Vero", també amb el blues estripat de la peça titular o l'escalada soul de "City Junkies".

En qüestió de mesos, Stills es va reunir amb CSNY, Chris Hillman va formar la Souther-Hillman-Furay Band –on també es va incorporar Al Perkins-, Dallas Taylor va ser enxampat en un lavabo amb una agulla al braç, i el grup va saltar pels aires. Una llàstima, tenint en compte tot allò que hauria pogut arribar a oferir tal suma de talents si les coses haguessin anat d'una altra manera.

"Hallelujah", sis anys i mig després

RUFUS WAINWRIGHT

Auditori de Girona
22 d'abril de 2023

Vaig tenir el gust d'assistir al concert que Rufus Wainwright va oferir la nit passada a l'Auditori de Girona. El mateix escenari on l'havia vist en directe per últim cop, el mes d'octubre de 2016, ara fa sis anys i mig. Aquella nit es va negar a tocar "Hallelujah", la seva celebrada versió del clàssic de Leonard Cohen, anunciant que no la tornaria a fer en directe fins que Donald Trump perdés les eleccions als Estats Units. Doncs bé, en qüestió de poques setmanes Trump va guanyar les eleccions i la resta va ser història.

Ahir a la nit, Wainwright sí que va tocar "Hallelujah". Ho va fer en tanda de bisos i sense ni tan sols presentar-la. Tampoc va fer cap menció al piròman de torn ni a l'estat de les coses en un món que, amb Trump o sense Trump, segueix anant a la deriva a marxes forçades. Va ser el moment més climàtic de tot el concert, i durant els primers acords de la cançó no vaig poder evitar pensar en tot el que ha passat al món durant aquests darrers sis anys i mig.

De vegades la música serveix per revisar etapes o donar-les per tancades, fins i tot per retrobar-se un mateix i posar-se davant del mirall. Durant aquests sis anys i mig he arribat a veure coses que mai m'hauria pensat que arribaria a veure –començant per la presidència d'un individu com Trump-, tant en el terreny social com en el personal. Ahir a la nit, mentre Rufus Wainwright tocava "Hallelujah" a l'Auditori de Girona, em vaig repenjar sobre la barana de l'amfiteatre i, sense saber ben bé per què, em vaig posar a plorar. I em vaig sentir de fàbula, val a dir.


UN CLÀSSIC CONTEMPORANI
Més enllà de "Hallelujah", el concert d'ahir va fer un repàs generós als 25 anys de carrera discogràfica de Wainwright, mirant enrere –no hi van faltar "Cigarettes and Chocolate Milk", "Going to a Town" ni "Dinner at Eight"- però també parlant en clau de present –aquell piano tempestuós d'"Early Morning Madness"- i de futur –un parell de peces inèdites, "West Side Waltz" i "Old Song" que per ara no té previst publicar al seu imminent nou àlbum d'estudi, un "Folkocracy" que veurà la llum el proper mes de juny-. Tot sol a l'escenari, alternant el piano amb la guitarra i amanint el cançoner amb històries i anècdotes explicades amb aquella bonhomia tan seva. Un clàssic contemporani.

dissabte, 22 d’abril del 2023

Mark Stewart (1960-2023)

MARK STEWART

(1960-2023)

En una entrevista publicada per Rockdelux el mes de maig de 2012, Mark Stewart declarava que la seva banda de (gairebé) tota la vida, The Pop Group, tenia per objectiu "ser tan gran com Spandau Ballet (...), un antídot contra tota la porqueria existent, anar al centre de la màquina". I un cop al centre de la màquina, es proposava provocar "una explosió al cor de la mercaderia". Stewart no era cap antisistema amb sou de funcionari, sinó una ànima lliure i genuïnament rebel que havia vingut a capgirar el mateix sistema des de dins.

El Pop Group va ser una banda inclassificable per naturalesa i per vocació. Se la va posar al sac del post-punk perquè era el que tocava en aquell moment, però el seu discurs mirava molt més enllà i encara avui seria més revolucionari que bona part dels enfants terribles cridats a fer carrera en macrofestivals amb zona VIP. A veure qui s'atreveix, en un context com el present, a despatxar una caràtula com la del seu segon àlbum, l'oportunament titulat "For How Much Longer Do We Tolerate Mass Murder?" (1980) –sí, el de les dues criatures fent-se un petó a la boca-.

Entre les peces més representatives del plàstic en qüestió –i de la carrera del Pop Group-, aquell "We Are All Prostitutes" de títol tan contundent com inequívoc. Una crítica ferotge i sense pèls a la llengua a la societat de consum, que té més sentit a aquestes alçades que no pas quatre dècades enrere. Que puguem anar-la a buscar com si res a Youtube i a Spotify no deixa de ser una ironia més del món absurd on ens ha tocat viure. Stewart ens ha deixat a l'edat de 62 anys, i en un moment en què veus com la seva fan més falta que mai.

Like Dylan in the movies?

Dylan, Donovan i Mary Travers a Newport 65 - Foto David Gahr.
Anunciava recentment James Mangold els seus plans de començar a rodar l'estiu vinent el que serà el primer biopic de Bob Dylan. De moment té el títol provisional d'"A Complete Unknown", i segons avançava el realitzador estarà centrat en la reconversió elèctrica del de Minnesota durant la seva actuació al festival de Newport l'any 1965.

Un episodi que els llibres d'història ja s'han encarregat de desmitificar –no pas de restar-li transcendència, que en va tenir i molta-, però que no deixa de ser una bona mina per a una indústria com la del setè art, darrerament tan àvida de generar nous continguts com poc predisposada a plantejar-se en quin punt es troba i cap a on vol anar –coses de tenir massa plataformes per omplir i massa poc temps per parar-se a reflexionar-. En aquest context, el més sorprenent és que la cosa no s'hagués fet abans.

Mentre em pregunto qui serà el pobre diable a qui li tocarà fer la caricatura de Pete Seeger corrent amb la destral a la mà –a Dylan, sembla ser, l'interpretarà Timothée Chalamet-, provo també d'imaginar-me què en deu pensar el mateix protagonista. I si bé és cert que amb aquest home mai es pot saber res del cert, molt em temo que tot plegat no podria importar-li menys a Sa Dylaníssima Majestat, que ara mateix té altres ocupacions entre mans.

Pràcticament al mateix temps que s'anunciava el rodatge del biopic de torn, l'autor de "Blowin' in the Wind" i "Like a Rolling Stone" segellava el tram japonès d'una gira, el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, on prescindeix de tot el seu passat més il·lustre –és a dir, de tot allò que Mangold té previst explotar a la pantalla- per centrar-se en la seva obra més recent. Un "Rough and Rowdy Ways" (2020) que no tan sols referma la seva vigència en ple segle XXI sinó que ofereix refugi a totes aquelles ànimes que encara valoren la profunditat i la perdurabilitat per sobre de la immediatesa i del tot s'hi val.

I no només això. Per sorpresa del respectable que va assistir a uns recitals que part de la seva parròquia ha qualificat d'apoteòsics, el nord-americà va alterar lleugerament el guió seguit durant els darrers trams de la gira per despenjar-se amb el que s'intueix com un hipotètic homenatge a Grateful Dead. En diferents concerts va arribar a interpretar dos temes de la banda –"Truckin'" i "Brokedown Palace"–, un de Buddy Holly prèviament versionat pels californians –"Not Fade Away"- i, el més sorprenent, "Only a River", una peça signada per Bob Weir i Josh Ritter que l'exguitarrista dels Dead havia gravat al seu àlbum en solitari "Blue Mountain" (2016).

Què li hagi pogut agafar a Dylan amb l'univers Deadhead en plena presentació mundial d'una de les seves obres més capitals, és un misteri. Com també ho és què passarà durant el segon tram europeu de la mateixa gira, previst per als propers mesos de juny i juliol. El que torna a quedar clar és que el de Duluth, amb gairebé 82 primaveres a l'esquena, segueix essent el més gran mestre de la sorpresa i del desconcert. I que fins l'últim dia continuarà fent el que li doni la gana, només faltaria.

Todd Haynes ho va explicar molt bé a "I'm Not There" (2007) –una cinta que es capbussava en l'essència dylaniana alhora que defugia el format biopic-. Caldrà veure com se'n surt Mangold, qui per bé i per malament ja va posar bona part de les bases del biopic musical contemporani amb un "Walk the Line" (2005) on brillava més la interpretació d'un superlatiu Joaquin Phoenix a la pell de Johnny Cash, que no pas un guió farcit de tòpics. Per tota la resta, les dues actuacions que Dylan té programades els dies 23 i 24 de juny al Gran Teatre del Liceu.

divendres, 21 d’abril del 2023

Ray Shulman (1949-2023)

RAY SHULMAN

(1949-2023)

Una d'aquelles formacions que van venir a posar banda sonora a l'Estiu de l'Amor tot tenyint de motius psicodèlics el soul i el rhythm & blues de tota la vida, Simon Dupree and The Big Sound van escalar posicions a les llistes d'èxits britàniques amb "Kites" la tardor de 1967. La peça l'havien gravat originalment els Rooftop Singers, però els britànics se la van fer pròpia tot reforçant-ne l'accent oriental –inclòs un interludi en xinès que va recitar l'actriu Jacqui Chan-. I si bé va catapultar la seva carrera, també va suposar el seu certificat de defunció. Incapaç de repetir la jugada en termes mercantils i sense discogràfica després que Parlophone li retirés la confiança, el combo es va dissoldre el 1969.

Sobre Simon Dupree and The Big Sound s'ha escrit molt poc, fins al punt que bona part de la parròquia que ha arribat a escoltar-los –molt recomanable el recopilatori antològic "Part of My Past" (2004)- encara no sap que el tal Dupree era en realitat Derek Shulman, qui havia format el grup a Portsmouth amb els seus germans, Phil (trompeta, saxo) i Ray (guitarra, violí). Un cop superada aquella etapa i instal·lats a Londres, van formar Gentle Giant i es van fer un nom a l'òrbita progressiva amb un discurs d'estètica barroca que podia ser perfectament hereu de "Kites" –misteri i sofisticació a parts iguals-. Es van separar el 1980. Ray Shulman –baixista i violinista a Gentle Giant- s'havia dedicat des d'aleshores a la composició i a la producció. Ha mort a l'edat de 73 anys.

Eye in the Sky

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, abril de 2023.
Núvols que amenacen tempesta mentre la pluja, més necessària que mai, no acaba d'arribar. I el vent, bufant com un remolí, dibuixant una petita clariana de llum que evoca un ull gegant en la immensitat del cel. La mirada de la natura. Sona "Eye in the Sky", aquella eterna melodia de The Alan Parsons Project.

dijous, 20 d’abril del 2023

Vivian Trimble (1963-2023)

VIVIAN TRIMBLE
(1963-2023)

A Vivian Trimble se la recordarà sobretot com a teclista de Luscious Jackson, aquella banda novaiorquesa que va transitar per les coordenades més amables del rock alternatiu dels 90 sense renunciar a flirtejar amb registres com el hip hop o l'electrònica. En va ser una de les fundadores, però va deixar el grup el 1998, dos anys abans de la seva dissolució, i no va participar a la reunió de 2011. Un cop fora de la formació, va impulsar un projecte menys recordat però igualment reivindicable, Dusty Trails, juntament amb la baixista Josephine Wiggs (The Breeders). L'any 2000 van publicar un àlbum homònim on el folk més cristal·lí jugava amb les formes més elegants del pop, i on col·laboraven entre d'altres Emmylou Harris i dues excomponents de la banda mare, Jill Cunniff i Kate Schellenbach. Trimble ha mort a l'edat de 59 anys.

April Stevens (1929-2023)

APRIL STEVENS

(1929-2023)

Mai abans s'havia arribat a comprimir tal dosi de sensualitat i elegància a parts iguals en poc més de dos minuts. Els que dura "Teach Me Tiger", amb tota probabilitat la peça més reconeguda del cançoner d'April Stevens. Quan va publicar-la com a senzill el 1959, les seves altes temperatures li van valer el boicot del conservadorisme més hiperventilat de l'època. Avui podria figurar perfectament a la llista negra dels guardians de la moral políticament correcta. La cantant va tornar a destacar com a solista el 1967 amb un altre single, "Falling in Love Again" –la cara b del qual, "Wanting You", esdevindria un clàssic de l'òrbita Northern Soul-.

Nascuda Caroline Vincinette LoTempio a Niagara Falls, Nova York, Stevens havia començat la seva carrera professional a principis dels 50 cantant a duet amb el seu germà, Antonino LoTempio, més conegut com a Nino Tempo. Al llarg d'una dècada es van passejar per estils que anaven del jazz vocal al pop, arribant a flirtejar amb el rhythm & blues i el primer rock'n'roll. El seu moment de màxima exposició va ser una lectura de "Deep Purple" –l'estàndard de Peter DeRose que tant solia agradar a l'àvia de Ritchie Blackmore, qui va batejar un dels grups més grans de la història amb el mateix nom- publicada el 1963. Stevens ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

dimecres, 19 d’abril del 2023

50 anys d'"Aladdin Sane"


Tot el que David Bowie havia fet fins aleshores portava cap aquí. Tot el que va fer des d'aleshores partia d'aquí. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Aladdin Sane" (1973), la tercera obra capital que el Duc Blanc va lliurar de forma consecutiva, conclusió lògica (però no pas previsible) de la línia evolutiva traçada pels ja essencials "Hunky Dory" (1971) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Si aquests dos àlbums havien consolidat el de Brixton a l'avantguarda de la revolució glam, el que ens ocupa directament encapsulava tot allò que aquest moviment aspirava a ser i alhora situava el seu autor a la casella de sortida de tot allò que se'n derivaria.

"Aladdin Sane" va ser la primera resposta de Bowie al reconeixement massiu que li havia arribat de cop i volta arran de la irrupció televisada de Ziggy Stardust a les llars del Regne Unit. Un àlbum compost a la carretera durant la conquesta d'uns Estats Units als quals el britànic sempre havia contemplat amb admiració i que per fi deixaven de resistir-se als seus encants. Una reflexió calidoscòpica sobre les bondats i les contradiccions de la fama. Un tractat de rock'n'roll urgent i corrosiu –el factor glam-, però també una col·lecció de cançons de naturalesa atrevida i amb vocació d'himnes –el visionari lliure d'etiquetes que havia passat de seguir tendències a dictar-les ell mateix-.

Produït novament per Ken Scott, el disc es va gravar a mig camí de Londres i Nova York durant la gira de presentació de Ziggy Stardust –un arc conceptual que Bowie enterraria definitivament en qüestió de mesos, per cert- amb els Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- reforçats pel piano polièdric de Mike Garson. Un nord-americà foguejat en l'àmbit del jazz més avançat, que va atorgar nous matisos al so de la banda. No s'entendria sense la seva mà –i sense el seu solo a priori impossible- la peça que titula l'àlbum, cinc minuts que eleven el conjunt de l'obra i arriben a connectar amb el Bowie jazzístic de "Blackstar" (2016).

És sens dubte la joia de la corona d'un repertori on predomina el rock'n'roll d'alta tensió elèctrica –el batec bodiddleyà de l'eterna "Panic in Detroit", aquell "Watch that Man" que comença apuntant als estadis però de seguida desemboca a les mateixes clavegueres on uns emergents New York Dolls reciclaven les essències stonianes amb forma de dards protopunk-. Un cançoner que alterna l'èpica crepuscular de "Time" amb el rhythm & blues genuïnament britànic d'un "The Jean Genie" que mira als Yardbirds sense dissimular, i que es despenja amb una lectura gairebé futurista de "Let's Spend the Night Together", el clàssic dels Rolling Stones. Mirar enrere per caminar sempre endavant, una cosa que a Bowie solia donar-se-li molt bé.

Explicar l'horror

Caelles, durant la seva conferència d'ahir al TAG.
Diuen que la millor manera d'explicar qualsevol cosa de forma entenedora, és fer-ho com qui s'adreça als nens o, en el seu defecte, als adolescents. El periodista de TV3 Lluís Caelles va parlar ahir sobre la guerra d'Ucraïna davant 500 estudiants de Batxillerat de Granollers. I ho va fer de forma rigorosa, però sobretot entenedora. Exposant tot allò que ha vist sobre el terreny i deixant clares també les virtuts i les misèries de tots dos bàndols, però evitant aquella mena de judicis ràpids que tant agraden a les xarxes socials.

"És clar que a la revolta de Maidan hi van ser presents els serveis secrets nord-americans, perquè els serveis secrets sempre són a tot arreu. Però no va ser la CIA qui va mobilitzar a 200.000 o 300.000 persones", va apuntar sobre els fets de 2014 que van obrir la porta a la situació actual. També es va referir a les promeses incomplertes per l'OTAN després del final de la Guerra Freda i, atenció, va fer una crida a no equiparar l'actual dinàmica de blocs amb la lògica de la pròpia Guerra Freda –en el context d'un món globalitzat, va posar com a exemple els equilibris diplomàtics de la Xina per fer de contrapès a Occident sense deixar de banda els seus interessos comercials a la UE i els mateixos Estats Units-.

La conferència s'emmarcava dins dels actes previs a la commemoració del 85è aniversari del bombardeig feixista sobre Granollers durant la Guerra Civil Espanyola, que tindrà lloc el proper 31 de maig. Passen els anys i passen les dècades, però els humans seguim refermant-nos dia a dia com l'única espècie incapaç d'aprendre dels seus propis entrebancs. Tant de bo el mig miler de joves que hi havia ahir a la sala gran del TAG en prenguin bona nota. Perquè, com sol dir-se en aquests casos, ells són el futur.

dimarts, 18 d’abril del 2023

Ahmad Jamal (1930-2023)

AHMAD JAMAL
(1930-2023)

Pianista de pianistes, virtuós de les tecles però sobretot un d'aquells visionaris que van obrir nous camins a través i per al seu instrument. També un dels últims supervivents d'una generació que ho va canviar tot, testimoni d'un temps tan llunyà com excepcional. Ha mort a l'edat de 92 anys Ahmad Jamal, llegenda del jazz i referent per a gegants com Miles Davis, qui en més d'una ocasió va reconèixer una influència que arriba fins als àmbits del soul, el funk i fins i tot el hip hop.

Nascut el 1930 a Pittsburgh, foguejat als clubs de Chicago durant la dècada dels 50, el seu estil bàsic i minimalista –solia encapçalar trios de piano, contrabaix i bateria- fa de pont entre corrents que van del bebop al jazz modal. Però no li agradava definir la seva música com a jazz, una etiqueta que li semblava racista. Preferia parlar de música clàssica dels Estats Units. Una definició que podria obrir múltiples línies de reflexió. Erudit, amant de la vida, curiós per naturalesa, en entrevistes recents parlava de música però també de l'estat de les coses en un món que va a la deriva.

"Els únics productes culturals autèntics d'aquest país són l'art dels nadius i la música clàssica estatunidenca. De fet, jo no distingeixo a Bach o Beethoven de Duke Ellington. Sense Louis Armstrong, Billy Strayhorn, Sidney Bechet o Don Byas no haurien existit els Beatles ni tot allò que va venir després", va declarar la tardor passada en una entrevista publicada per El País, amb tota la humilitat de qui obvia el seu propi nom quan podria figurar perfectament a la mateixa llista. "Avui ja no hi ha música. Poses la televisió i no sona Billie Holiday, és per això que el món no va bé", afegia. I quanta raó tenia...

Higher than the Sun

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.
"I wasn't born to follow / I live just for today, don't care about tomorrow / What I've got in my head, you can't buy, steal or borrow / I believe in live and let live / I believe you get what you give / I've glimpsed, I have tasted / Fantastical places / My soul's an oasis / Higher than the Sun", cantava Bobby Gillespie a "Higher than the Sun", un dels reclams d'"Screamadelica" (1991), aquella obra capital amb què Primal Scream van alterar –en tots els sentits- l'estat de moltes coses. Un cant a l'hedonisme –també a les bondats de certes substàncies-, i una invitació a deixar-se portar. Perquè la vida és per viure-la. A la fotografia, l'esclat d'una posta de sol boirosa des de l'alçada del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Higher than the Sun.

dilluns, 17 d’abril del 2023

Lasse Wellander (1952-2023)

LASSE WELLANDER

(1952-2023)

Gairebé tota una vida vinculada a una de les bandes de pop més massives que ha donat mai el continent europeu. Lasse Wellander va ser el guitarrista d'Abba tant a l'estudi com en directe, des que va entrar al grup el 1974 fins a la seva dissolució el 1982 –també va participar a l'inesperat disc (no ben bé) de retorn "Voyage", de 2021-. Al marge de la formació va impulsar la seva pròpia carrera solista, que va tenir força projecció a Suècia entre les dècades dels 80 i els 90. Ha mort a l'edat de 70 anys.

Un oceà de foc a l'horitzó


Els colors intensos d'una posta de sol. El blau del cel i el taronja solar barrejant-se amb el contrast dels núvols. Com una gran flamarada o un oceà de foc a l'horitzó. Un vespre de primavera des del parc del Falgar, a Llerona. Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

50 anys de "Desperado"


Havien debutat un any abans amb un àlbum homònim que els havia servit com a notable carta de presentació i els havia catapultat fins a l'avantguarda del country rock. En un context com aquell, el segon disc dels Eagles havia de ser el de la consolidació. I al seu moment només ho va ser a mitges, però el temps li acabaria donant la raó. En termes comercials no va funcionar tan bé com el seu predecessor –els dies de l'èxit massiu encara trigarien una mica a arribar-, però en termes artístics va suposar un gran pas endavant.

D'entrada, perquè s'hi va estrenar el binomi compositiu que formarien a partir d'aleshores Glenn Frey i Don Henley –Bernie Leadon i Randy Meisner també componien, però en menor mesura; en l'autoria d'algunes peces també hi va contribuir el seu bon amic Jackson Browne-. Però sobretot per la forma com el discurs de la banda va eixamplar horitzons sense desviar-se de les seves coordenades fundacionals. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Desperado" (1973), una obra que al seu dia va generar alguns dubtes però avui es contempla com un clàssic essencial.

Gravat novament a Londres amb Glyn Johns a la producció, es tracta d'un disc conceptual amb el vell Far West com a fil conductor. Tot i això, cada una de les seves cançons es pot entendre perfectament fora d'aquell context. Un àlbum que s'obre amb la majestuosa balada fronterera "Doolin-Dalton", inspirada en la banda d'outlaws del mateix nom, i on el dinàmic bluegrass de "Twenty-One" alterna amb el rock'n'roll elèctric d'"Out of Control" i els aires southern rock d'"Outlaw Man". A destacar també la crepuscular peça que titula el disc i la plàcida "Tequila Sunrise", dos dels pilars més absoluts de tot el repertori dels Eagles.

diumenge, 16 d’abril del 2023

John Regan (1951-2023)

JOHN REGAN

(1951-2023)

De tots els excomponents de Kiss, ha estat amb tota probabilitat Ace Frehley qui ha sabut mantenir una trajectòria més coherent un cop fora de la banda mare. En són bones mostres els dos àlbums que va publicar al capdavant de Frehley's Comet, el projecte que va encapçalar durant la dècada dels 80. Ha mort John Regan, qui va ser-ne el baixista, també l'únic membre permanent del grup juntament amb el guitarrista. Tot i que se'l recordarà sobretot per la seva trajectòria al costat de Frehley, va ser amb Peter Frampton amb qui va tocar més temps –va formar part de la seva banda entre 1979 i 2011-. També va treballar com a músic de sessió amb figures com David BowieStephen Stills, David Lee Roth, Billy Idol, Dave Edmunds o els Rolling Stones.

La foscor i el misteri de la nit


Els últims rajos de llum del dia. Aquell moment en què la foscor ho embolcalla tot i manifesta el misteri de la nit, amb tot allò que porta implicit i que el fa fascinant. A la fotografia, la posta de sol d'ahir des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

Shapes of Things

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.
Em referia ahir a la necessitat d'aturar-se a mirar els núvols de tant en tant. De no ser productiu en el sentit capitalista del terme. O, dit d'una altra manera, de lliurar-se un mateix a aquell noble art que aquesta societat nostra anomena perdre el temps. Ahir a la tarda hi vaig dedicar una estona des del parc del Falgar de les Franqueses del Vallès, i em van meravellar les formes que dibuixaven a l'aire una colla de núvols que convidaven a fer volar la imaginació –i que em van fer venir al cap la cançó "Shapes of Things", dels Yardbirds-.

dissabte, 15 d’abril del 2023

Carlos Tena (1943-2023)

CARLOS TENA

(1943-2023)

De quan a les televisions públiques hi passaven coses que avui serien impensables (i també algun escàndol dels bons). De quan els programes de música a la petita pantalla eren programes de música i no concursos de talents. Ha mort Carlos Tena, veterà i referent del periodisme musical a l'Estat espanyol, tant a la ràdio com a la televisió. Un dels rostres de la Movida madrileña, però sobretot l'home que va fer entrar centenars de grups d'aquí i de fora a milions de llars d'arreu de la península a través d'espais com Popgrama, Caja de ritmos o Auanbabulubabalambambú, tots ells emesos per RTVE durant la dècada dels 80.

L'abril de 1983 va ser el centre d'una de les grans polèmiques de la història de la televisió espanyola, quan va emetre el videoclip de "Me gusta ser una zorra", de Las Vulpess, a Caja de Ritmos. La cosa no va agradar a certa premsa de la dreta més cavernària, que va disparar a matar i va forçar la cancel·lació del programa i la dimissió de Tena, que n'era presentador i director. Mesos després va recordar l'incident en una entrevista que li va fer Mercedes Milá, on també es va referir a la mort de Miguel González de Desechables: "La realidad musical de este país pasa por estos derroteros también" –el músic havia mort d'un tret mentre intentava atracar una joieria, eren altres temps-.

"La derecha siempre ha sido hipócrita en este país, porque se escandalizan de cosas que no son escandalizables. Yo pienso que nadie debe escandalizarse de nada. Hay cosas más graves para sentir lo que se llama un escándalo. (...) La sublimación del escándalo está en el morbo que tenga cada uno, y creo que la derecha es lo más morboso de este país", va afegir, tornant a l'afer Vulpess. "No está el panorama de la crítica española, sobre todo a niveles de televisión y radio, en función de lo que pasa con la juventud", va sentenciar. Quatre dècades després, no hem avançat gaire. Que la tierra te sea leve, maestro.

Let's Go Away for Awhile

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.
Dos núvols banyats pels rajos d'una incipient posta de sol, ahir al vespre a Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès. De vegades és bo parar-se a apreciar aquests petits grans detalls. De vegades és bo aturar-se a mirar els núvols, amb tot el que això pot implicar. De vegades és bo escapar-se i tenir un moment per a un mateix. O simplement marxar una estona. Sonen els Beach Boys de "Pet Sounds" (1966), i més concretament l'instrumental "Let's Go Away for Awhile". El geni de Brian Wilson com a banda sonora d'un moment plàcid.

divendres, 14 d’abril del 2023

Mary Quant (1930-2023)

MARY QUANT

(1930-2023)

No va ser ella qui es va inventar la minifaldilla –de fet no acaba d'estar clar a qui cal atribuir el mèrit-, però en tot cas sí que va ser ella qui la va popularitzar i la va convertir en un símbol d'alliberament (femení), en un moment en què tot era per fer i qualsevol aire renovador equivalia a un salt endavant. Mary Quant va ser la dissenyadora que va vestir a Twiggy, la dona que gairebé tota sola va definir l'estètica de la Swinging London, també una de les primeres del seu gremi a qüestionar els rols tradicionals de gènere. Atrevida, rebel, inconformista, visionària, provocadora, el discurs de Quant va desafiar esquemes, normes i convencions sis dècades enrere. Avui, possiblement xocaria amb la incorruptible moral de la correcció política i la seva estretor de mires. Ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

Somriure a la pròpia mortalitat


En una escena tan inèdita com insòlita, el programa Planta baixa de TV3 va emetre ahir en directe la primera entrevista a The Who que mai s'hagi fet a la televisió pública catalana, i més concretament al vocalista de la banda britànica, Roger Daltrey. El motiu, el concert que el grup té previst oferir el 14 de juny al Palau Sant Jordi de Barcelona, també el primer que farà mai a casa nostra.

A la conversa, que condueix la periodista Agnès Marquès, no s'hi toquen temes que es podrien considerar incòmodes –penso en les causes i la forma com es va acabar abortant l'actuació que els londinencs tenien programada l'any 2006 al mateix recinte, també en els preus absolutament desorbitats que han assolit les entrades per concerts com el que ens ocupa-. Però Daltrey sempre té coses interessants a dir, i sempre és un plaer escoltar-les.

A partir del minut 5:32 de l'entrevista, per exemple, podran observar vostès com el cantant, amb 79 primaveres a l'esquena, es fot a riure quan li pregunten per la seva pròpia mortalitat –parlem de l'home que encara avui s'enfila als escenaris a cantar "I hope I die before I get old"-. En un món acostumat a elevar qualsevol atac d'angst adolescent a la categoria de dilema universal, l'actitud vital d'aquest senyor és tan admirable com envejable.

Vegin l'entrevista en aquest enllaç.

dijous, 13 d’abril del 2023

50 anys de "Catch a Fire"


Un d'aquells àlbums que han marcat un abans i un després a la carrera dels seus autors, però també a la història de la música. Quan els Wailers van publicar "Catch a Fire" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, la trajectòria del grup ja es podia contemplar com una acurada radiografia de l'evolució de la música jamaicana durant la dècada prèvia –de l'ska fins al reggae passant pel rocksteady-. Aquest cinquè disc d'estudi, però, els va servir per ampliar horitzons i els va obrir definitivament la porta a la internacionalització. També va ser l'inici de la consolidació de Bob Marley com una de les grans icones musicals –i socials- de tots els temps.

Hi va ajudar a tot plegat el fitxatge per Island Records, el segell que ja havia importat l'ska al Regne Unit a principis dels 60 i que des d'aleshores s'havia revelat com una de les disqueres més eclèctiques i visionàries del planeta. La primera presa de contacte va tenir lloc en algun moment de 1972. Va ser durant aquell mateix any quan la banda –encara amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord- va entrar a gravar el disc en diversos estudis de Kingston amb el mateix Marley a la producció. Quan les cintes van arribar a les oficines d'Island, Chris Blackwell va sotmetre-les a un procés de postproducció que va incloure, entre d'altres, la sobreposició de pistes de guitarra enregistrades a Londres per tot un Wayne Perkins, veterà de Muscle Shoals.

El resultat és una obra clau per entendre la carrera de Marley i companyia –encara no utilitzaven el nom de Bob Marley and The Wailers-, però també l'eclosió global del reggae durant la dècada dels 70. No és el plàstic més reconegut del combo, tampoc el més rodó, però no se li pot discutir la seva condició de clàssic quan compta amb arguments com "Concrete Jungle", "Stop that Train", la desvergonyida "Kinky Reggae" o l'eterna "Stir It Up" –la majoria de les composicions eren de Marley, si bé Tosh era autor de "400 Years" i la citada "Stop that Train"-. La carpeta del vinil, una reproducció d'un encenedor Zippo dissenyada per Rod Dyer i Bob Weiner, va esdevenir icònica. Posteriors reedicions –ja acreditades a Bob Marley and The Wailers- van canviar aquesta caràtula per una fotografia de Marley fumant-se un porro.

dimecres, 12 d’abril del 2023

Víctor Jou (1939-2023)

VÍCTOR JOU

(1939-2023)

El mes vinent es commemoraran 50 anys de l'obertura de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria, temple de la nit barcelonina més bohèmia i santuari per a melòmans i altres ànimes inquietes en un moment en què la capital catalana bullia amb més efervescència que mai. Eren els dies del rock laietà –la variant autòctona de la música progressiva-, però també del protopunk i de l'entrada de la ciutat al circuit de les gires internacionals. Que ningú n'hagi dit res ni s'hagi plantejat per ara cap acte commemoratiu –ni des de l'oficialisme ni des de l'underground-, referma el desconcert creixent d'una Barcelona que va deixar de reconèixer-se ella mateixa ja fa molt de temps.

I amb aquestes ens assabentem de la mort de Víctor Jou, fundador de Zeleste –de la sala, del segell discogràfic del mateix nom i de l'escola de música que va arribar a funcionar a les seves instal·lacions-. L'enginyer que va acabar esdevenint un dels catalitzadors de la (contra)cultura d'aquest país en un moment clau, i un dels últims supervivents d'un temps molt llunyà en què oficis com el seu s'aprenien sobre el terreny (i sobre la marxa), i no pas en escoles de negocis. El 1975 va ser un dels impulsors del Canet Rock original. El 1986 va traslladar la sala de concerts al carrer dels Almogàvers, on va romandre fins que va tancar l'any 2000. Un local que diverses generacions ja han conegut com a Razzmatazz però que a molts, ni que sigui de forma col·loquial, encara ens agrada anomenar Zeleste.