dimecres, 30 de setembre del 2015

El manifest de Tony Parsons

Ramones.
"Quan observes Elizabeth Taylor i la princesa Margaret en un concert dels Who o dels Stones, bevent champagne al backstage amb els teus ídols, i tu has fet cua durant sis hores per una entrada caríssima i els vigilants de l'estadi et tracten com si fossis escòria i a la teva noia li trenquen el cap amb una ampolla i l'aristocràcia del rock es va bevent el teu sou damunt d'un núvol, només pots fer una cosa. No importa l'edat que tinguis, només pots fer una cosa: vomitar".

"En realitat, el terme punk rock és tan sols la manera com els periodistes més ganduls han anomenat una genuïna nova onada ('new wave' en el text original). Al capdavall, què té a veure Patti Smith -que suma influències tan diverses com Burroughs, la Velvet, Dylan, els Stones o el fet de masturbar-se amb els Grans Èxits d'Arthur Rimbaud- amb rockers directes i nihilistes com Joey Ramone, Dee Dee Ramone, Tommy Ramone i Johnny Ramone? Què tenen en comú "Birdland" i "Now I Wanna Sniff Some Glue"? Res de res. A mi m'agraden tots dos, però presuposar que són el mateix, anomenar-ho punk rock i afegir-hi totes les bandes de new wave que estan sorgint aquí (pel Regne Unit) són collonades".

Dos fragments d'un dels primers articles d'opinió mai escrits sobre el punk i la New Wave, signat per un jove Tony Parsons, publicat el 2 d'octubre de 1976 per NME i recentment recuperat per Uncut en una edició de The Ultimate Music Guide dedicada als Sex Pistols. Doncs no, Patti SmithRamones i els propis Pistols no eren ben bé el mateix, però tenien més coses en comú entre ells que amb moltes de les bandes punk que porten dècades invocant l'esperit del 77 en va. I això ens torna a les declaracions de Lenny Kaye i la pròpia Smith a les quals em vaig referir dies enrere des d'aquest blog. Al capdavall, la clau es troba en ser un mateix.


dimarts, 29 de setembre del 2015

FIREPEMU '15

Un moment de la FIREPEMU 2014 a la NAUB1 - Foto Àlex Falcó.
El recinte de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, acollirà aquest dissabte, 3 d'octubre, la quarta edició de la Fira de Recursos Pedagògics Musicals (FIREPEMU). Una iniciativa de Brubaker que vol donar a conèixer les múltiples aplicacions de la música en l'àmbit educatiu. Un espai de formació i d’intercanvi d’idees, coneixement i eines pedagògiques. Una plataforma a través de la qual professionals, empreses i institucions poden presentar els seus projectes i donar a conèixer els seus recursos. L'epicentre de la fira serà un any més el Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1.

Més informació:
FIREPEMU  /  Pàgina web
Brubaker  /  Pàgina web

Días Nórdicos desembarca a Barcelona

Hisser.
Els països nòrdics. Aquells grans desconeguts on fa fred, les nits d’hivern són insuportablement llargues -tant com els dies d’estiu- i, diuen, es registren les taxes de suïcidis més elevades d’Europa. I més enllà dels tòpics, tot un univers de ple dret que amaga secrets tan fascinants com els que ens descobrirà aquest mes d’octubre el festival multidisciplinari Días Nórdicos. Una iniciativa de Zona de Obras que porta cinc anys difonent la cultura nòrdica a l’Estat Espanyol i a l’Amèrica Llatina -en el marc d’un programa d’intercanvi cultural-, i que enguany arriba per primera vegada a Barcelona.

Ho farà a la sala Apolo i al Museu Europeu d’Art Modern (MEAM), que els propers dies 9 i 11 d’octubre veuran desembarcar algunes de les propostes sonores més atrevides del nord d’Europa. Electrònica, post-rock, avantguardes, experimentació, pop avançat i folk gens ortodox conformaran una programació que celebrarà la creació contemporània més atrevida de Suècia, Noruega, Islàndia, Finlàndia i Dinamarca.

Veus com les de M-Band, Hisser -nou projecte de Miikka Koivisto (Disco Ensemble)-, Tomorrow We Move To Hawaii, Vita Bergen, Therese Aune o els sorprenents i inclassificables Gooms, tots ells ferms candidats a fer soroll durant els propers mesos -alguns han estat aclamats per mitjans com la BBC, d’altres han arribat a actuar en certamens de renom internacional com SXSW-. Discursos eixoplugats sota un ampli paraigües geogràfic i, a la vegada, connectats per valors com el risc, la innovació i la singularitat. Una colla de noms a descobrir i un festival que ja és molt més que una marca. Més informació aquí.


Originalment publicat a Brubaker.

Recomanació: Steven Munar presenta "15 Years of Songs"

Una dècada i mitja de cançons, ni més ni menys. La que repassa el recopilatori "15 Years of Songs" (2015) i la que celebrarà STEVEN MUNAR aquesta mateixa setmana amb un concert molt especial. Presentació oficial del recopilatori a Barcelona amb l'acompanyament d'una renovada Miracle Band i una àmplia llista de convidats -no hi faltaran vells coneguts com el guitarrista Jonny Owens-. Cita imprescindible, de les que prometen esdevenir memorables, aquest dijous 1 d'octubre (21,30h.) al Marula Cafe i en el marc d'A Wamba Buluba Rock ‘n’ Roll Club. Altament recomanable, no en tinguin cap dubte.




dilluns, 28 de setembre del 2015

Seward - "Second Two: Chapter Home" (2015)

Quan tot encaixa - Foto Carlos Vásquez Méndez.
No provin de fer-ho a casa seva, perquè probablement no se’n sortiran. Perquè probablement s’adonaran que les peces no acaben d’encaixar per molt que vostès s’hi escarrassin. Perquè les peces corresponen a trencaclosques diferents i per tant no les podran fer encaixar. A no ser, és clar, que vostès siguin Seward. Una banda barcelonina que no tan sols completa trencaclosques impossibles: també se’ls inventa, els deconstrueix i els modifica al seu gust. El resultat és un discurs sonor ric en singularitat i factors sorpresa, sempre en moviment i al·lèrgic a tota etiqueta possible.

Fixin-se per exemple en “Sesame”, la peça que obre el seu tercer disc, “Second Two: Chapter Home” (2015). Un banjo que sona com si el toqués John Fahey, un contrabaix que tant podria haver sortit d’una cava de jazz com del primer disc de Tom Waits, i la veu d’Adriano Galante murmurant el que podrien ser les línies vocals d’una obra de pop de cambra. I quan un menys s’ho espera, va i entra de cop una onada de soroll que al cap de pocs segons torna a deixar pas a la tensa calma inicial. I després escoltin la resta del disc, s’adonaran que cada tema podria ser objecte d’estudi per si mateix. Nou peces d’un trencaclosques que només Seward podien haver concebut.

“Second Two: Chapter Home” tanca la trilogia encetada amb “Home: Chapter One” (2011) i “Home Was A Chapter Twenty Six” (2014). Mesclat i masteritzat a Texas per Matt Pence (Centro-matic, Midlake, John Grant…), suposa també la consumació d’un matrimoni que tard o d’hora s’havia de produir, el de la banda barcelonina amb Foehn Records, segell discogràfic amb un dels catàlegs més coherents i singulars de casa nostra. Va ser la pròpia gent de Foehn qui va anar descobrint els temes de l’àlbum entre els mesos de gener i juny i a través del seu compte de Bandcamp. Aquesta tardor veu per fi la llum en format físic.


Originalment publicat a Brubaker.

Horses

Sonic Youth
Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diverses però amb un comú denominador: els Estats Units a l'equador de la dècada dels 80. Formacions que van deixar enrere els postulats del punk per a mantenir-ne viu l'esperit i de passada donar forma a corrents com el noise o el post-hardcore. El pont de múltiples carrils que enllaça Black Flag amb Nirvana. La revista britànica Mojo dedica deu pàgines de la seva edició d'octubre a analitzar aquell moment clau en el naixement del rock alternatiu tal i com l'hem acabat coneixent. Entre les aportacions més destacades s'hi troba el relat en primera persona d'un dels grans protagonistes de tot allò, Thurston Moore. "No existia internet i per tant havies de descobrir les bandes a través dels Fanzines i les botigues de discos, que eren molt importants", recorda l'aleshores component de Sonic Youth, "Pier Platters, de Hoboken, era l'única botiga de discos de l'àrea de Nova York on podies escoltar aquella nova música, hi anàvem per trobar-nos els uns amb els altres, escoltar discos i descobrir qui era qui". La botiga de discos com a epicentre del procés de gestació d'una escena musical. Potser per això -perquè actualment sí que existeix internet, perquè tots ho sabem tot o com a mínim ens ho pensem i perquè de disqueries cada vegada n'hi ha menys- el més semblant que trobem ara a una escena són likes en un perfil de Facebook i grups tocant per als seus amics en sales de concerts pràcticament buides.

Lenny Kaye i Patti Smith.
Abans del noise, el post-hardcore i el rock alternatiu hi havia hagut el hardcore, i abans del hardcore el punk, que tenia i segueix tenint entre els seus pilars fundacionals el primer àlbum de Patti Smith, "Horses" (1975). Enguany se'n commemora el quarantè aniversari, i tant la pròpia Smith com el seu inseparable Lenny Kaye en parlen en un altre article publicat a la mateixa revista. "El que més m'alegra", diu el guitarrista, "és que aquells que veritablement van escoltar 'Horses', aquells que hi van trobar inspiració i un camí a seguir, no sonen com nosaltres en absolut". "Quan escolto les lletres de Michael Stipe li tinc enveja", afegeix Smith, "'It's the end of the world as we know it and I feel fine' és un dels grans versos del rock'n'roll. Em fixo en aquesta gent a qui suposadament hem influït i els veig extremadament independents. Jo més aviat diria que hem inspirat la gent a ser ells mateixos". Ser ells mateixos, aquesta és la clau. Aquest món nostre està ple de grups que no són ells mateixos sinó recreacions de discursos pretèrits -algunes amb més gràcia que d'altres, és clar-. I això ens torna al principi d'aquestes línies, a artistes que sí van ser ells mateixos -i en algun cas encara ho són-. Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diversa però amb un comú denominador: cap d'elles hauria existit de no haver estat per "Horses".



diumenge, 27 de setembre del 2015

Keith Richards - "Crosseyed Heart" (2015)


Fa cosa d'un parell d'anys, mentre enfilaven els Rolling Stones el tram europeu de la gira amb què van commemorar mig segle damunt dels escenaris, no van trigar a sortir les veus de sempre carregant contra la banda britànica i tot allò que l'envoltava. Alguns fins i tot van arribar a dir que l'estat de forma de Keith Richards era tan pèssim, que el grup havia optat per amagar un guitarrista darrere de l'escenari perquè toqués mentre el riff humà es limitava a fer mímica -sí, els prometo que vaig arribar-ho a llegir en alguna banda-. Doncs bé, resulta que Richards no tan sols es troba en boníssima forma, sinó que a sobre li va tant la marxa que va aprofitar una breu aturada de l'activitat stoniana per a enregistrar el seu tercer disc en solitari. I si bé resulta cert que a aquestes alçades ni Richards ni els Stones tornaran a canviar la història de la música -de fet, quan va ser l'última vegada que algú va canviar la història de la música en el mateix grau que ho havien fet els Stones?-, també hi resulta que "Crosseyed Heart" (2015) és tot un senyor disc. Un treball que no neix de cap altra necessitat que els impulsos vitals i creatius del propi guitarrista. Un combinat de blues, country, folk i rock marca de la casa, i l'enèssima declaració de principis de qui ha viscut 71 intensos anys i encara li queda corda per viure'n uns quants més. Un àlbum que no canviarà res, però que precisament per això mai envellirà. És clar que alguns preferiran pensar-se que no és ell qui toca, que hi ha algú amagat darrere l'amplificador i que Richards es dedica a fer mímica...



Stockholm Boat Sessions

Linn Osterberg aka Sea Lion.
Stockholm Boat Sessions és el blog d'un melòman suec que es dedica a filmar músics i bandes emergents actuant a l'interior d'un vaixell en marxa, a Estocolm -anteriorment havia fet el mateix als tramvies de Göteborg-. Jo hi vaig arribar dies enrere tot buscant a la xarxa vídeos de Sea Lion -alter ego de Linn Osterberg, una jove escandinava a qui la crítica d'arreu del món ja ha comparat amb Cat Power o Mazzy Star-, i hi vaig descobrir altres propostes més obscures però gairebé sempre fascinants. Ara bé, el que més em va cridar l'atenció va ser l'entorn on tenen lloc les actuacions.

D'acord, em poden dir vostès que una cosa semblant va tenir lloc recentment en el marc d'un festival celebrat a Banyoles, però no és el mateix. El que va passar a Banyoles va ser que un artista conegut va oferir una actuació de petit format a la coberta d'un vaixell en marxa i per a un públic que prèviament havia pagat entrada. Una iniciativa digna d'aplaudir, sens dubte, però en una línia diferent a la que ens ocupa. Al moment de programar una actuació, Stockholm Boat Sessions no busca un públic sinó un espai singular on situar els músics. I són les persones que en aquell moment es troben en aquest espai les que acaben conformant un improvisat públic.

Si tot plegat em va cridar l'atenció va ser perquè entre aquestes persones n'hi ha de totes les edats i condicions, i per norma general no s'estranyen quan la seva rutina es veu alterada per una colla de músics. I no tan sols això, la majoria fins i tot escolten i deixen escoltar, i alguns mostren fins i tot senyals d'estar passant-s'ho bé. A la qual cosa cal afegir que ni els músics ni el propi operador de càmera semblen preocupats per una possible intervenció de les autoritats amb les conseqüències que aquesta podria comportar. I que ningú -insisteixo, ningú- pregunta als vocalistes per què canten en anglès i no en suec.

Diuen que avui pot ser un dia històric. Que tenim l'oportunitat d'iniciar la construcció d'un nou país. I jo animo a tothom a no desaprofitar-la. I a la vegada penso en la mena de país que m'agradaria construir més enllà de banderes, models econòmics i relats ideològics. I m'imagino quelcom molt semblant al que acabo d'explicar. Un país on escenes com les d'Estocolm puguin també formar part del nostre dia a dia. Un país on la música -i la cultura en general- deixi de ser una simple font d'anècdotes per a esdevenir part integral de la realitat. Un país que es faci gran a partir de moltes i diverses petites històries. Un país que es construeixi cada matí i no tan sols un cop cada quatre anys. Potser demano molt, però la part positiva és que tot això ho podem començar a fer demà mateix sigui quin sigui el resultat de les eleccions, i que si ens en sortim hi acabarem guanyant tots. Algú més s'hi apunta?



dissabte, 26 de setembre del 2015

Low - "Ones and Sixes" (2015)


Després de les textures orgàniques i la marca deixada per Jeff Tweedy a "The Invisible Way" (2013), va la banda de Duluth i es despenja amb tot un cop de volant. Un retorn a les seves essències més fosques i una decidida aposta per l'electrònica. Caixes de ritmes, atmosferes sintètiques i una constant sensació de claustrofòbia i desolació. Fred, penetrant i punyent com un hivern a Minnesota, "Ones and Sixes" (2015) no és ni molt menys el disc definitiu de Low i ni tan sols s'hauria de considerar com una porta d'entrada al conjunt de la seva obra, però de ben segur serà un bon company de viatge quan la tardor es manifesti en tota la seva plenitud, els rellotges endarrereixin l'hora i la nit hagi guanyat terreny al dia.



Calidesa i bones maneres

MUNDO GUERRERO
Pla de la Calma, Cardedeu
25 de setembre de 2015

Primer divendres de tardor a la terrassa del Pla de la Calma i un clima propi de la data que marcava el calendari. Dit d'una altra manera, feia fred a la plaça Sant Corneli. Tot i això no van ser pocs els que van desafiar la meteorologia, i la seva gesta va tenir premi en forma d'escalfor, però també d'aquella frescor que tan bé entra en qualsevol època de l'any. La que transmeten Mundo Guerrero i el seu explosiu còctel de rumba, rock urbà i mestissatge d'herència funk. Una guitarra acústica, una altra d'espanyola i un vocalista que va cantar -i rapejar- a l'amor, a la lluita i a les bondats d'un vermut entre amics. Passejant-se entre el respectable, interactuant amb tots i cada un dels presents -o gairebé- i sense deixar mai de somriure, que la vida són dos dies i cal aprofitar-los. La recta final, amb el respectable totalment lliurat a la traca que venia de l'escenari, va ser de les que deixen empremta. I quan es va acabar la música, la temperatura va tornar a baixar fins a cotes francament molestes. Ara sí, l'estiu ja era aigua passada.


Originalment publicat a Brubaker.

divendres, 25 de setembre del 2015

D'Alcatraz al Winterland

Els Sex Pistols al Winterland de San Francisco, 14 de gener de 1978.
Hi ha experiències que poden canviar-li a un la vida o, com a mínim, impulsar-lo a prendre determinades decisions. En una entrevista publicada per Uncut a la seva edició d'octubre, John Lydon recorda la nit anterior al que durant 18 anys va ser recordat com l'últim concert dels Sex Pistols, el 14 de gener de 1978 a San Francisco -el propi Lydon va deixar la banda tot just acabada l'actuació-. "La nit abans del show vaig anar a Alcatraz amb el meu amic Rambo, que ara és el meu mànager. Havíem arribat a San Francisco cap a la una de la matinada, i tres hores després em va trucar. Em va despertar a les quatre per anar a Alcatraz. Li vaig dir que necessitava dormir i ell em va dir 'No, necessites més això altre. Vine, t'agradarà'. Em va encantar. És tan estrany, la gent parla d'Alcatraz com d'un lloc encantat o amb mala atmosfera. En canvi, jo ho vaig trobar molt relaxant, no és curiós? Vaig trobar-hi empatia, amb les ànimes empresonades. Hi havia un senyal que prohibia fumar però no el vam veure, vam encendre un cigar i ens van fer fora. Un oficial ens va explicar que, malgrat trobar-se la presó tancada, hi havia càmeres per tot arreu. Encara som presoners d'una mentalitat, i ara els turistes paguen pel privilegi de ser empresonats. La part positiva és que l'endemà vaig anar al concert sabent tot això, que encara no som lliures. Va tenir tot plegat alguna cosa a veure amb el que vaig fer? Probablement". Lydon ha editat recentment un nou disc al capdavant de PiL, "What the World Needs Now...".



dijous, 24 de setembre del 2015

BAM 2015 (2)

Julie Byrne.
BAM 2015
Places dels Àngels i Joan Coromines, Barcelona
23 de setembre de 2015

Té valor, el que va fer Julie Byrne en una plaça Joan Coromines que es va estrenar gairebé deserta però es va anar atapeint a mida que avançava el concert de la nord-americana. En primer lloc, perquè no tothom s'atreviria a sortir a un escenari de dimensions considerables -i davant d'un respectable que ni ha pagat entrada ni ha acudit expressament a escoltar-la a ella- amb l'únic reforç d'una guitarra acústica -ocasionalment la va acompanyar un teclista des d'un discretíssim segon pla-. En segon lloc, perquè va saber transformar un espai tan fred com la plaça Joan Coromines en un entorn càlid i pròxim. I sobretot perquè, atenció, fins i tot quan el volum de personal ja feia més que patxoca tothom callava i escoltava, la qual cosa no es veu cada dia. Ni una mosca de fons se sentia, tan sols la veu profunda de Byrne, els arpegis a trenc d'alba de la seva guitarra i la seva lírica humil i casolana. Sola davant del perill i amb un registre que apunta a Josephine Foster o Vashti Bunyan, va fer gala del menys és més en un passi digne de ser emmarcat.

A l'extrem oposat es va situar Bombino, que va oferir a la plaça dels Àngels l'altre gran concert de la nit. Si Byrne juga fort en les distàncies curtes, el d'Agadez es va adreçar a les masses amb un discurs que renova i universalitza la tradició musical del Sahel a cop de riffs elèctrics i pinzellades d'afrofunk, blues i psicodèlia -a aquestes alçades ja no és cap secret, tot ve d'allà mateix-. Hipnòtic, magnètic, expansiu i imparable en els moments de màxima compenetració amb el trio que l'acompanyava -guitarra, baix i bateria-, l'alter ego d'Omara Moctar hauria de veure's elevat molt més enllà de tota etiqueta ètnica o geogràfica, a la mateixa alçada que alguns dels tòtems occidentals amb qui se l'ha comparat. Un altre gran moment de la nit el van protagonitzar els australians Blank Realm amb una descàrrega de rock de garatge i adrenalínic post-punk. Saun & Starr van posar-hi ganes i ofici, però el seu discurs es troba més a prop dels manuals d'estil soul que de la força bruta de Sharon Jones, i Juan Wauters va relliscar amb les seves cançons d'herència antifolk al mateix escenari on Byrne havia triomfat amb recursos similars.


Bombino.

Saun & Starr.

Blank Realm.


dimecres, 23 de setembre del 2015

The Lonely Surfer


Coses de l'inici de la tardor, suposo. O més ben dit de les acaballes de l'estiu, del parell de setmanes que separen el final de la temporada de platja i el retorn a la normalitat del començament meteorològic de la pròpia tardor. Dies enrere em vaig despertar sense poder-me treure una melodia del cap. Feia temps que ni tan sols havia escoltat el tema en qüestió, però el meu subconscient el va activar tan bon punt va sonar el despertador, mantenint-se en un constant repeat mentre em trobava a la dutxa i fins i tot quan sortia de casa. I va ser en aquest moment, al trepitjar el carrer i observar que el cel tenia una tonalitat fosca i gens estiuenca, quan ho vaig començar a entendre tot.

La peça que no parava de sonar al meu cap era "The Lonely Surfer", la mateixa que dóna títol al primer àlbum publicat per Jack Nitzsche sota el seu propi nom. Corria l'any 1963, la música surf es trobava a l'ordre del dia a l'altre costat de l'Atlàntic i el llegendari productor i compositor no tan sols s'hi va apuntar, sinó que en va fer la seva pròpia versió. I el tema amb què més va destacar va ser precisament "The Lonely Surfer", una composició instrumental que evocava les produccions de Lee Hazlewood per a Duane Eddy -la línia de guitarra és similar a la melodia de "Rebel Rouser", i els arranjaments orquestrals recorden als de "Because They're Young"-. Ara bé, si l'aproximació de Nitzsche al surf tenia un distintiu, era aquell to pausat i fins i tot relaxat que oferia noves textures i defugia l'adrenalina omnipresent al gènere -un altre bon exemple n'és la seva sorprenent adaptació de "Baja", composta pel mateix Hazlewood i popularitzada pels Astronauts-.

Si per norma general la música surf -de Dick Dale als Surfaris, i dels primers Beach Boys als Bel-Airs- evoca allò que a les novel·les de Don Winslow s'anomena el Club de l'Alba -els joves surfers que surten a caçar onades a primeríssima hora-, a mans de Nitzsche salta de cop i volta fins a l'Hora dels Cavallers -el moment del dia, ben entrat el matí, en què els surfistes més veterans prenen el relleu tot afrontant les onades amb més calma-. Si temes com "Misirlou", "Wipe Out" o "Surfin' Safari" són la banda sonora ideal per a l'inici i la temporada alta de l'estiu, "The Lonely Surfer" ho és per als seus darrers batecs. Per als dies que s'escurcen, el cel que comença a adoptar aires tardorencs i una rutina que ja ha fet dels mesos de més sol un record gairebé llunyà. Avui comença la tardor i el Surfista Solitari es manté impassible sobre la seva taula, esperant l'onada perfecta i conscient que ara és la seva. Que els turistes de temporada ja són fora i l'Hora dels Cavallers tot just acaba de començar.




dimarts, 22 de setembre del 2015

Una estrella del rock de les que ja no es fan

Una banda en hores altíssimes (Scott, d'esquena, assegut al teclat).
THE WATERBOYS
BARTS, Barcelona
21 de setembre de 2015

Mike Scott és un supervivent. Un dels darrers esglaons -si no l'últim- d'un llinatge que comença amb Bob Dylan electrificant-se a Newport i del qual també formen part Patti Smith, Elliott Murphy, Lou Reed o Jim Morrison. Noms que van entendre el rock'n'roll des de la poesia, i la poesia des de la visceralitat. Una nissaga que sabia separar l'individualisme de la sobèrbia, i per a la qual no era l'estatus sinó la manera de relacionar-se amb el món allò que feia l'estrella del rock. Testimonis tots ells d'uns temps en què aquesta condició, la d'estrella del rock, podia donar peu no tan sols a una forma de vida sinó també a una manera de guanyar-se el pa -i sovint alguna cosa més-.

Als seus 58 anys, Scott no només es manté fidel tant a l'ofici com a uns postulats incompatibles amb bona part del món que l'envolta. Citant a Kerouac, Elvis Presley i Charlie Parker en un plàstic, "Modern Blues" (2015), que va enregistrar l'any passat a Nashville amb l'enèssima formació dels seus Waterboys -segueix Steve Wickham al violí i s'incorporen il·lustres secundaris com el teclista Paul Brown o el guitarrista Zach Ernst, component més jove d'una banda on predomina l'experiència i on no falten la sang ni la set d'escenari-. La mateixa que el va acompanyar la nit passada durant gairebé dues hores on el material recent va brillar amb llum pròpia.

Revelador tret de sortida amb "Destinies Entwined", primera de les sis peces de "Modern Blues" que sonarien al llarg de la nit -l'àlbum en conté nou en total-. Declaracions d'intencions amb "Still a Freak" i "I Can See Elvis", demostració de força amb "Rosalind (You Married the Wrong Guy)", emotiu homenatge a uns temps que mai més tornaran amb "The Nearest Thing to Hip" i èxtasi elèctric amb "Long Strange Golden Road". Tot això al costat de les sempre infal·libles "Glastonbury Song", "The Whole of the Moon", "Fisherman's Blues" o "Don't Bang the Drum" -interpretada a duet per Wickham i el propi Scott, aquest últim des del teclat-.

Ja en tanda de bisos, els components de la banda es van intercanviar els instruments per a cantar el "Happy Birthday" a un dels seus que ahir feia anys. I tot seguit, quan semblava que la cosa ja no podia donar més de si, van i es despengen amb una versió de "Purple Rain" (Prince). Fidels a l'original però transportant-la al seu terreny i amb Scott atacant cada estrofa com qui sap que té els dies comptats. Sang, poesia, visceralitat, una banda en hores altíssimes i una estrella del rock de les que ja no es fan.



dilluns, 21 de setembre del 2015

Música comercial

Jess Glynne.
Disculpin la meva ignorància, però fins fa quatre dies no tenia ni idea de qui era Jess Glynne. No és que la noia compti amb una trajectòria gaire extensa, el seu disc de debut "I Cry when I Laugh" va veure la llum el mes passat, però té tots els números d'anar escalant posicions com a mínim al seu Regne Unit natal. Jo la vaig conèixer a través de la revista Q, i concretament a través d'un anunci a la contraportada de la seva edició de setembre, on es veia el rostre de la cantant i s'anunciava la sortida del disc. El nom no em sonava de res, però que algú li hagués pagat un anunci a la contraportada d'una de les revistes musicals més importants del món només podia voler dir dues coses: a) que la noia té talent i s'ho val, o b) que amb talent o sense té un potencial que aquest algú -la seva discogràfica- pensa explotar al màxim. Vaja, que sigui com sigui en sentirem a parlar com a mínim durant una temporada i, per tal de saber què ens espera, vaig decidir-me a buscar vídeos seus a la xarxa. I amb tots els respectes, el que vaig escoltar no em va agradar.

Per qui no conegui Q, es tracta d'una publicació mensual amb gairebé tres dècades de trajectòria i editada actualment pel grup Bauer, llar també de publicacions com Mojo. La diferència amb aquesta última es fa evident a simple vista però en realitat va molt més enllà del disseny de portada i de la maquetació. Si Mojo s'adreça exclusivament al melòman, amb una àmplia secció de crítica discogràfica i extensos articles de to marcadament especialitzat, Q busca un públic més transversal amb articles més breus, menys densos i de to sovint desenfadat. En certa manera, podríem dir que cobreix allò que aquí mal anomenem música comercial. Atenció: estem parlant del Regne Unit, i això vol dir que una revista dedicada a la música comercial pot donar cabuda a un fenomen de masses contemporani com és Ed Sheeran, però també a tòtems tan indiscutibles com Led Zeppelin o The Jam -ambdós comparteixen portada a la citada edició de setembre, amb els Libertines, Taylor Swift i el propi Sheeran en posicions més discretes-. I és la publicació ideal per a un producte com el de Jess Glynne.

Un cop dit tot això, hi ha unes quantes coses que m'han cridat l'atenció. La primera és la crítica d'"I Cry when I Laugh", signada per Victoria Segal a la mateixa edició on la discogràfica s'ha gastat l'ull de la cara que deu valer la contraportada. Un text gens benèvol que puntua el debut de Glynne amb un dos sobre cinc. En altres paraules, a diferència de països com el nostre, al Regne Unit qui paga no necessàriament mana -els sona allò de la independència i la llibertat del periodista?-. I novament a diferència de països com el nostre, una revista dedicada a la mal anomenada música comercial no necessàriament ha de ser un producte per a adolescents ni una acumulació de despropòsits. Perquè publicacions com Q s'elaboren amb el mateix rigor que capçaleres com la citada Mojo. De fet, ambdues revistes comparteixen signatures de contrastada solvència com per exemple David Quantick o la pròpia Segal. Q i Mojo s'adrecen sobre el paper a públics diferents, però ho fan des de la mateixa ètica professional. Per això el producte d'una és exactament igual de bo que el de l'altra. I per això no és estrany que lectors de l'una es puguin sentir còmodes també llegint l'altra.

L'arrel de tot plegat, però, no es troba en la pròpia premsa sinó en allò que alimenta els seus continguts i per tant li atorga sentit. La música, i en el cas de Q això que aquí mal anomenem música comercial. Un terme dimonitzat a casa nostra, però no necessàriament tan diabòlic com el volen veure alguns. Ja se sap, vivim en un país on més d'un es penja amb més vanitat que orgull l'etiqueta d'alternatiu pel sol fet d'escoltar grups que al Regne Unit sonen als supermercats i als bancs -l'última vegada que vaig estar a Londres vaig tenir el plaer d'extreure diners d'un caixer automàtic amb Franz Ferdinand sonant de fons-. Un país on parlar de música comercial equival directament a parlar de productes de vergonyosa naturalesa. Música adreçada a un públic al qual no agrada o no interessa la música, i que no n'és consumidor habitual. Al Regne Unit, on la indústria del disc a gran escala no porta dècades segrestada per quatre gàngsters, on a cap multinacional se li acudiria esborrar el màster d'un lp històric per a enregistrar-n'hi un de nou a sobre i així estalviar-se el que costa una cinta magnetofònica -em consta que aquesta pràctica s'ha dut a terme en determinades oficines de Madrid-, i on les institucions han fet els deures entenent l'educació com un valor i no com un tràmit, el consumidor de música comercial pot arribar a ser tan melòman com el que es passa les nits escoltant música experimental en un entorn d'aparença semiclandestina.

A mi no m'agrada la música de Jess Glynne. Però, malgrat no atrevir-me a considerar encertada o no la crítica publicada per Q, tampoc m'atreveixo a qualificar de dolent un disc com "I Cry when I Laugh". Un disc adreçat a un sector de públic del qual jo no formo part. Un producte que difícilment em podrà satisfer a mi, però que probablement desenvoluparà sense problemes la funció per la qual ha estat concebut i comercialitzat. Un àlbum amb un plantejament, una intencionalitat, una producció i un disseny de caràtula tan contemporanis, que en aquesta banda dels Pirineus podrien passar per una novetat pseudoindie a l'estil de Lana Del Rey. Una feina ben feta, en definitiva. I una altra reveladora mostra de com en un mercat seriós, també la música comercial i el seu públic són tinguts en compte de forma seriosa. Per això al Regne Unit hi ha Ed Sheeran i Jess Glynne -o Blur i Arctic Monkeys-, mentre en aquest racó de món tenim Txarangos, Estopes, Cantos del Loco i altres contes per no dormir. No és el nombre de còpies venudes el que fa bo o dolent un disc, sinó el seu contingut. Un contingut que a la vegada defineix l'obra i sovint és indicatiu del mercat on aquesta opera.



Peggy Jones (1940-2015)

PEGGY JONES aka LADY BO
(1940-2015)

No va ser tan sols una pionera. Va ser una innovadora i una incansable obrera de les sis cordes. Sigui on sigui, es deu estar marcant una bona festa al costat del seu antic cap, el no menys irrepetible Bo Diddley. En pau descansi.



diumenge, 20 de setembre del 2015

BAM 2015

Ryley Walker.
BAM 2015
Places dels Àngels i Joan Coromines, Barcelona
19 de setembre de 2015

Proclamar "Primrose Green" com un dels grans discos d'aquest 2015 resulta tan acurat com dir que, a aquestes alçades i menys de mig any després de la seva edició, el seu contingut se li ha fet petit al seu autor. En una entrevista publicada recentment per Uncut, Ryley Walker afirmava que ja no li venia de gust tocar cançons d'aquest disc. Que el fet d'improvisar constantment amb la banda que l'acompanya li ha permès ampliar el repertori no tan sols amb noves cançons, sinó també amb idees que s'acaben desenvolupant cada nit d'una manera diferent. Sigui com sigui, ahir sí que es va acostar al repertori de "Primrose Green", però no pas des del mimetisme sinó des de l'exploració i la metamorfosi. Com a millor exemple, la peça titular. Expansiva introducció d'aires progressius, passada gairebé de puntetes pel nucli de la cançó i crescendo d'intensitat a les dotze cordes per cortesia del de Chicago.

A la mateixa entrevista, Walker reflexionava sobre la seva personal visió del folk i explicava per què, a l'hora de formar una banda d'acompanyament, no s'ha volgut envoltar de professionals del gènere sinó de músics provinents del jazz. I és aquest fet, el que un dels grans guitarristes del folk anglosaxó contemporani s'hagi envoltat d'una banda de jazz -guitarra, teclat, contrabaix i bateria-, el que ha acabat marcant la diferència i permet al repertori seguir creixent en cada interpretació. Les constants comparacions amb Nick Drake, Bert Jansch i tota la plana major del folk-rock britànic segueixen essent vàlides, però no seria cap disbarat afegir a la llista noms com The Grateful Dead, Bob Dylan o el Van Morrison de temps millors. Amb tots ells comparteix la vocació de no mirar mai enrere i de mantenir el repertori viu i en constant transformació. Si escolten qualsevol directe enregistrat per Dylan durant la segona meitat dels 60, s'adonaran que cançons aleshores noves ja havien mutat respecte a les seves versions d'estudi. Amb les de Walker passa tres quarts del mateix, i això sempre és positiu.

La de Walker va ser possiblement la gran revelació de la nit passada als escenaris més cèntrics del BAM, arribant fins i tot a eclipsar el passi de Vetiver. Els de San Francisco van arribar a brillar durant els passatges més àcids del repertori -monumental "You May Be Blue", no n'hi ha cap dubte-, però el cop de timó estilístic concretat a "Complete Strangers" (2015) no va acabar d'aguantar el ritme demanat per l'ocasió. Molt més convincent va resultar Aly Spaltro sota el seu alter ego Lady Lamb. Elegància vocal, bones formes a la guitarra i un cançoner d'allò més dinàmic que tant pot mirar a Karen O com a Feist o PJ Harvey. Més introspectiva però igual d'intensa s'havia mostrat abans la vigatana Núria Graham, envoltada de bones companyies (Jordi Casadesús de La Iaia a la guitarra i a l'electrònica) i amb el rodatge que atorga una de les agendes de concerts més atapeïdes del país. Encara en intensa clau femenina, Yasmine Hamdan va fusionar tradició àrab i avantguardes rockeres en un concert en la línia del que va oferir al passat Primavera Sound. Per cert, s'han adonat que Barcelona gairebé enceta l'estiu a ritme de Primavera i l'acomiada a ritme de BAM? De festivals va la cosa.


Yasmine Hamdan.

Núria Graham.

Lady Lamb.

Vetiver.



dissabte, 19 de setembre del 2015

El futur comença ara

STEVEN MUNAR
Pla de la Calma, Cardedeu
18 de setembre de 2015

Dues dècades separen peces com "This Is Not My Place" o "Berlin". La primera formava part del debut homònim de Tea Servants -el proper mes de novembre en farà vint anys-, una banda que es va atrevir a invocar la vessant més vitamínica del post-punk i l'indie d'escola C-86 en plena era Britpop i post-grunge -i gairebé deu anys abans de la irrupció de Franz Ferdinand i companyia, que consti a l'acta-. La segona és el darrer single d'Steven Munar i un dels arguments més sòlids de "2000-2015. 15 Years of Songs", recopilació que repassa els darrers vint anys de la seva trajectòria, des dels últims dies dels Tea Servants fins a un envejable present en solitari, consolidat a partir de registres com el folk-rock o el pop d'autor i sempre des d'una òptica tan personal com atemporal.

"This Is Not My Place" i "Berlin". Punt de partida i vocació de futur d'una trajectòria que el propi Munar va repassar amb l'únic acompanyament de la seva guitarra i des d'un marc de proximitat com és la terrassa del Pla de la Calma. Amb un repertori on no hi van faltar highlights com "Took a Train", "City of Cats" o "The Language of the Birds", amanits per a l'ocasió amb relectures de "Tonight I'll Be Staying Here with You" (Bob Dylan), "Please, Please, Please Let Me Get What I Want" (The Smiths) o "I'm Only Sleeping" (The Beatles). Pistes tan heterogènies com inequívoques que ajuden a entendre d'on ve Steven Munar i el per què d'un discurs en permanent estat de renovació. La cirereta? "Pictures, Postcards and Other Things", raresa dels temps dels Tea Servants recentment recuperada, reescrita i posada a punt per a un proper disc en solitari que ja es troba de camí. Novament, passat i present com a sòlids fonaments d'un futur que comença ara.



divendres, 18 de setembre del 2015

Excèntric Festival


Resulta curiós i a la vegada digne d'admirar. Que una performance artística no estigui conduïda, dirigida, presentada ni realitzada per ningú, sinó surrealitzada. Que bé que encara hi hagi gent que jugui d'aquesta manera amb la llengua, tal i com ho feia i ho segueix fent Pau Riba. Que bé que hi hagi gent com la polifacètica Alba Tor, surrealitzadora de l'Excèntric Festival. Sí, festival, perquè aquí hi ha de tot. Improvisació, dansa, videoart, poesia i experiments escènics diversos. L'esdeveniment es va presentar per primer cop la nit passada a la sala Fènix de Barcelona, on es tornarà a escenificar -perdó, a surrealitzar- avui mateix i els dies 24 i 25 de setembre. Més informació aquí.



Land Of Coconuts


Quina passada. De debò els ho dic, quina passada. Un d'aquells grups que els posaran les piles de bon matí, que els acompanyaran durant tot el dia -amb permís de les obligacions de cadascú, és clar- i que, entrada la nit, els fan anar a dormir d'allò més contents. Land Of Coconuts és una banda de Barcelona lliurada en cos i ànima a la vessant més vital, colorista i positivista del pop. Històries del dia a dia, tenyides d'optimisme i embolcallades en atemporals i vitamíniques simfonies de tres minuts i quatre acords. Porten des de 2012 repartint bones vibracions per escenaris d'arreu del país, i aquest estiu han presentat el seu disc de debut, "Mondays' Tales" (2015). Contes de dilluns, com bé indica el títol, però amb un fort regust de nit de divendres o de vermut de diumenge al migdia. Tretze arguments a favor de començar la setmana amb bon peu i celebrar cada matí el sonar del despertador. Eufòria col·lectiva, picades de mans i la dosi justa de malenconia. Teclats primaverals, ritmes sincopats i guitarres que fan sortir el sol. Sentit de l'harmonia, cors que canten "uh-uh" i una veu femenina que sona tan dolça com decidida. New wave, power pop i rock calidoscòpic amb essències anglosaxones. Blondie, Madness, Big Star, les Runaways, els Cardigans, No Doubt, Cheap TrickSupertramp (sí, Supertramp!), la Swinging London i un arc de Sant Martí amb escales a Memphis, Los Angeles i San Francisco. Aquesta nit seran al Mercat de Música Viva de Vic, i el 2 d'octubre als Jardins de Vil·la Cicília, a Barcelona. Descobreixin-los aquí i al·lucinin vostès mateixos.



dijous, 17 de setembre del 2015

She Owl - "Animal Eye" (2015)


Música salvatge, interpretada amb el cor, la ment i els ulls ben oberts. És així com She Owl defineixen el seu segon disc. Un “Animal Eye” que arriba dos anys després del seu debut homònim i amb el qual refermen la seva singularitat. Si aquell primer disc es podia considerar com una banda sonora per als contes de fades que escrivia Jolanda Moletta, aquest nou treball adopta un to més introspectiu on guanyen terreny la veu, les percussions i els motius tribals.

Totes les peces evoquen elements tan essencials com la respiració o els batecs del cor, així com la pròpia experiència vital de la pròpia Moletta i el seu company Demian Endian. Petites ferides, caigudes i alegries del dia a dia, narrades a través d’una lírica carregada de simbolisme. Cançons que parlen de tu a tu a qualsevol criatura nascuda en captivitat, a tothom que senti part d’una tribu que encara no pogut trobar.

Enregistrat a The Complex Studio (San Francisco) durant l’estiu de 2015, “Animal Eye” ha estat produït per She Owl amb l’assistència tècnica de George S. Rosenthal. El propi duet s’ha fet càrrec de tots els instruments -entre els quals destaquen una autoharpa, un harmònium indi, una kalimba i un tambor de marc, a més dels corresponents teclats, guitarres i bateria-, a excepció de les pistes de baix enregistrades per Roberta Cartisano.

A nivell de producció, s’han servit de diferents efectes de so i recursos electrònics amb l’objectiu de generar nous paisatges sonors, sense oblidar-se de les textures orgàniques que sempre han caracteritzat el seu discurs. D’aquesta manera, She Owl ha pogut assolir a l’estudi tota l’energia i la visceralitat que caracteritzen els seus directes.



SHE OWL presentaran "Animal Eye" en directe a casa nostra durant el proper mes d'octubre. De la mà de Brubaker, els dies 16 i 17 seran a Sant Adrià de Besòs (Refugi antiaeri) i a Granollers (Anònims), respectivament. Més informació aquí.


Orkesta Mendoza


Hi ha bandes que t’alegren el dia. Bandes que et fan plantejar si el món funciona correctament pel sol fet d’haver acumulat una pila de quilòmetres sense haver-los tu descobert abans. Bandes que no entenen l’ofici sense la passió -i a la inversa-. Bandes com Orkesta Mendoza, set tios d’Arizona que es vesteixen com qui es disposa a protagonitzar una escena de “Reservoir Dogs” i sonen com si Calexico, Tito & Tarantula i els Mavericks organitzessin una d’aquelles nits de farra que s’acaben quan surt el sol i que, de tant memorables, sovint costen de recordar -vostès ja m’entenen-.

Vaja, que ens trobem davant d’una cocteleria de sons, textures i sabors de les que no s’escolten cada dia. Una maquinària perfectament engreixada i disposada que pot abanderar com poques el concepte de mestissatge musical. Sí, mestissatge musical. Allò que a casa nostra s’acostuma a confondre amb una rumba mal tocada o amb una imitació barata i de manual de Mano Negra. Res d’això, aquesta gent són mestissos i ho són de veritat, com a mínim a l’hora de facturar un discurs tan definit com heterogeni i sempre en moviment. Un poti-poti on hi caben el mambo, el tex-mex, el rock’n’roll, el country, la cumbia o, és clar, la rumba.

Aquesta tardor estaran de gira per Europa. Per aquella Europa que hi ha més amunt dels Pirineus, vaja, perquè casa nostra no apareix de moment al seu full de ruta. Una llàstima, perquè el seu directe promet emocions fortes i vetllades rodones. I perquè la seva adaptació del clàssic “Caramelos”, steel guitar inclosa, és de les que haurien de marcar època. Paraula.


Originalment publicat a Brubaker.

dimecres, 16 de setembre del 2015

Presentació de No Me'n Records


Tres propostes d'allò més fresques per a presentar un segell també d'allò més fresc. Una discogràfica que no compta encara amb un any de vida però que ja ha deixat empremta amb una colla de llançaments que val la pena escoltar. I a sobre, des d'una singular filosofia que combina la recerca de nous talents amb la recuperació de joies perdudes i injustament oblidades. Parlem de No Me'n Records, un segell barceloní que es presentarà oficialment el 9 d'octubre a l'Espai Jove Boca Nord. Hi actuaran dos dels noms que conformen l'escuderia, Prou! -power trio de psicodèlia metàl·lica- i Barrel Aged -rock hereu dels 90 i un nom molt ben triat-, a més d'una banda que ja no necessita introducció a aquestes alçades, els sempre solvents lo:muêso. No hi faltin, que la cosa promet. Més informació aquí.


Shemekia Copeland - "Outskirts of Love" (2015)


El que pot arribar a fer una bona caràtula. D'entrada, cridar l'atenció del no iniciat i despertar l'aprovació de l'expert. Donar a entendre allò que s'hi amaga al darrere sense necessitat d'oferir més explicacions. I també presentar el seu contingut com una declaració d'intencions. En aquest sentit, la caràtula d'"Outskirts of Love" (2015), darrer llançament de Shemekia Copeland, deixa les coses clares i no admet cap mena de dubte. Podria haver optat la nord-americana per un vanitós primer pla del seu rostre, de les seves vestidures o d'algun instrument musical dels que llueixen més a les fotografies que amplificats, tal i com fan tantes institucions amb vocació de peces de museu. Però no, la filla de Johnny Copeland està ben viva i ho demostra amb dotze talls -versió de ZZ Top inclosa- que no s'inventen res però tampoc es dediquen a embrutar perquè sí. Dotze pistes que destil·len suor, fum, benzina, licors d'alta graduació i tant perill com aquesta caràtula que no hauria de deixar ningú indiferent. Un motel de mala mort amb un rètol lluminós a les últimes, on no s'hi accepten menors d'edat i on es poden llogar habitacions per hores -vaja, que no s'hi va tan sols a dormir-. Situat al marge d'alguna carretera secundària o d'alguna artèria perduda en la jungla urbana. Sota una bona capa de pluja i de nit, mentre les gents de bé descansen i els guitar heroes d'aquest món es prenen una infusió abans de posar-se el pijama. El blues és això, ni més ni menys. La resta és black music for white people.



dimarts, 15 de setembre del 2015

Steven Munar al Pla de la Calma


Carretera i ofici són sens dubte dos conceptes que defineixen la trajectòria d'STEVEN MUNAR. Parlem d'un músic de llarguíssim recorregut i d'un dels grans valors del pop independent fet a casa nostra, però sobretot d'algú que dignifica la seva professió cada vegada que entra a l'estudi o s'enfila a l'escenari. Des que va desembarcar a Barcelona al capdavant dels irrepetibles Tea Servants, ara fa gairebé vint anys, aquest anglomallorquí ha consolidat un discurs que beu del folk, del rock d'autor i del pop més sofisticat. Les seves cançons conjuguen elegància, intensitat i aires tardorencs de la mateixa manera que ho fan les de Van Morrison, Paul Weller o Elliott Murphy. Recentment ha editat “15 Years of Songs” (2015), recopilació que repassa el bo i millor dels seus darrers quinze anys a la carretera. Una dècada i mitja que celebrarà aquest divendres, 18 de setembre (22h.), a la terrassa del Pla de la Calma, a Cardedeu (plaça Sant Corneli). Entrada lliure (i escenari interior en cas de pluja). Organitza Brubaker.

Més informació:



Nou tema de She Owl a Shook Down

I seguim amb la gent de Shook Down, perquè aquest mateix matí han estrenat en exclusiva "Animal Animal", un nou tema de She Owl. I el primer avançament d'"Animal Eyes", l'imminent segon disc del duet que formen Jolanda Moletta i Demian Endian. Per cert, She Owl estaran girant per casa nostra el mes que ve. Entre les dates ja confirmades, 16 d'octubre a Sant Adrià de Besòs (Refugi Antiaeri) i l'endemà a Granollers (Anònims). Poden escoltar "Animal Animal", és clar, a Shook Down.



Shook Down presenta Carousel


Hi ha maneres i maneres de celebrar un aniversari, i la que ha triat Shook Down és digna d'aplaudir. Un cicle de concerts amb bandes amigues per a celebrar els quatre anys de vida del webzine. Anímic, nuu, The Missing Leech, Murnau B, Her Little Donkey i Ainara LeGardon són tan sols alguns dels noms que desfilaran entre el 26 de setembre i la segona meitat del mes de desembre per sales com Sidecar, Almo2bar o Continental. Felicitats a la gent de Shook Down. Pel quart aniversari i per la iniciativa, és clar. Més informació aquí.


dilluns, 14 de setembre del 2015

Deu propostes per al BAM 2015

Bombino.
Ryley Walker, Bombino, Julie Byrne, Jupiter Lion i Yasmine Hamdan són tan sols alguns dels noms que actuaran al BAM 2015 entre els propers dies 18 i 23 de setembre. El cartell del Barcelona Acció Musical és tan monumental com de costum, i l'oferta és tan variada com inabastable. Un servidor ha triat deu propostes, no necessàriament les millors, en alguns casos incompatibles a nivell d'horaris, però sempre amb discursos interessants. Poden llegir l'article a Brubaker.



Boroughs


"Canto sobre el fet de tenir un cervell que no és sempre feliç, d'alterar el meu estat per tal de suportar aquesta situació, de prendre decisions estúpides, lamentar aquestes mateixes decisions i tornar a alterar el meu estat per tal de poder-ho suportar". Kyle Neal es refereix als sis temes que integren el debut homònim de Boroughs, un jove quartet de Los Angeles que ben aviat podria començar a fer soroll a les esferes més selectes del so Americana. En menys d'un any de vida, la banda ha deixat empremta al circuit local i ha cridat l'atenció del productor Josh Spiker (Tenacious D). Va ser a les seves ordres com Boroughs van entrar a l'estudi per a enregistrar el citat ep, que ha vist la llum recentment.

El resultat és un exercici a mig camí entre el folk-rock i el country alternatiu, amb títols tan destacables com "Keep It Up" o el que possiblement sigui el tema estrella del grup, "Alive". Històries d'amor, desamor i dubtes existencials narrades a la manera de Ryan Adams, Jayhawks o els primers Wilco. Boroughs són el propi Neal a la veu i la guitarra rítmica, JD Carrera a la guitarra solista, Tyler Johnson a la bateria i Derrick Wong al baix. Per a la gravació d'aquest primer ep han comptat amb les harmonies vocals de Natalie Nicoles, Natalie Meadors i Nicole Vaughn, components de bandes com Branches, Valley Queen o Ranger, respectivament. Escoltin-los aquí.



diumenge, 13 de setembre del 2015

Post War Glamour Girls


Vénen de Leeds, s'han batejat amb el títol d'un poema de John Cooper Clarke i sonen com si el propi Clarke encapçalés The Fall. Post-punk, art rock, ritmes ballables, guitarres angulars i cançons amb títols tan simpàtics com "Felonious Punk". Els poden escoltar aquí.



dissabte, 12 de setembre del 2015

Somnis californians

ANNA HILLBURG + ANTONETTE GOROCH
Pla de la Calma, Cardedeu
11 de setembre de 2015

Dues noies, un cotxe, una guitarra i el mínim equipatge necessari per a passar unes setmanes a la carretera. Un plantejament propi del guió d'una road movie, i a la vegada l'aventura que estan vivint aquests dies Anna Hillburg i Antonette Goroch. Dues noies de Califòrnia, de gira per l'Estat espanyol i vivint el somni de presentar la seva música en qualsevol escenari que se'ls posi al davant. Divendres a la nit van arribar a Cardedeu, única parada catalana de la gira juntament amb Sant Feliu de Guíxols. Escenari petit, entorn de somni -la terrassa del Pla de la Calma- i doble lliçó magistral de música d'arrels nord-americana.

Va ser Hillburg l'encarregada de trencar el gel. Trompetista de formació -ha tocat en discos de The Dodos i Joanna Newsom, entre d'altres-, aquests dies se serveix únicament d'una guitarra acústica i d'una veu de múltiples textures per a defensar un repertori que beu a parts iguals de la tradició folk i del pop d'estètica sixties. Cançons provinents majoritàriament del seu debut homònim (2012) i que ahir van sonar més pròximes que mai, despullades dels ornaments d'estudi i reduïdes a la més bàsica expressió. Amb aquest mateix format i sense ni tan sols canviar de guitarra la va seguir Goroch, que venia a presentar el seu darrer llançament, "You Are a Star" (2015). Folk-rock amb profunditat de camp i acabats elèctrics per cortesia d'un pedal de distorsió, evocador d'uns Mazzy Star o una Neko Case.

Al final del seu passi, Hillburg es va enfilar a l'escenari i van entonar juntes "True Love will Find You in the End", de Daniel Johnston. Sentiments a flor de pell en una emotiva revisió que va acabar de posar les coses al seu lloc. Hillburg va de San Francisco, Goroch d'Oakland i Johnston va néixer a Sacramento. Novament, tot encaixava. El somni de Califòrnia, la fascinant aventura de dues noies, la seva guitarra i les seves cançons. I el clímax d'una vetllada d'allò més especial. Quan vostès llegeixin aquestes ratlles, ja es trobaran camí de Santander, on tenen previst actuar aquesta nit. La carretera, sempre la carretera...

Anna Hillburg.

Antonette Goroch.



divendres, 11 de setembre del 2015

Richard Hawley - "Hollow Meadows" (2015)


Interessant metamorfosi l'experimentada per Richard Hawley al seu vuitè àlbum, un "Hollow Meadows" que veu la llum avui mateix. Tot es manté al seu lloc, però a la vegada sona nou. Elegant i sofisticat com de costum, sense perdre aquella vocació de crooner de l'Anglaterra més deprimida, però ampliant el ventall melòdic en temes com "Heart of Oak". El primer single del disc, i l'objecte d'un entranyable videoclip que circula per la xarxa des de ja fa dies. Hawley actuarà el 17 de novembre a la sala Apolo de Barcelona.



L'In-Edit descobreix el seu cartell

Wilko Johnson.
A principis de 2013, Wilko Johnson va anunciar que patia un càncer terminal i que li quedava menys d’un any de vida. Ho va fer sense plorar i amb la serenor de qui ha aprofitat bé el seu temps en aquest món. I seguidament va iniciar una gira britànica que havia de ser l’última. Els concerts es van dur a terme sense problemes, la seva esperança de vida augmentava amb comptagotes i es van anar afegint dates a la que possiblement hagi estat la gira més emotiva de la història del rock’n’roll. I al final, va Johnson i se’n surt, derrotant la malaltia amb la mateixa convicció amb què havia establert les bases del pub rock des de les files de Dr. Feelgood.

La de Johnson, narrada per tot un Julien Temple sota el títol de “The Ecstasy of Wilko Johnson”, serà una de les històries que es presentaran enguany en el marc de Beefeater In-Edit. El festival que tardor rere tardor fa de Barcelona un dels epicentres internacionals del cinema documental de temàtica musical, i que celebrarà la seva tretzena edició del 29 d’octubre al 8 de novembre en diversos cinemes de la Ciutat Comtal. Un altre dels plats forts del cartell, vinculat també a la malaltia patida per un artista però sobretot al seu esperit de superació, serà “Home Again”. El dia a dia en imatges del procés de recuperació dut a terme per Edwyn Collins després del doble infart cerebral que va estar a punt de costar-li la vida ara fa cosa de deu anys.

Però n’hi haurà més, molt més. A falta de concretar-se la totalitat del cartell, l’organització del certamen ha donat a conèixer aquesta setmana bona part d’una programació on també hi seran presents noms com els de The Who, The Residents, Chavela Vargas -amb “El ruiseñor y la noche”, cinta que explora la devoció de la cantant mexicana per l’obra de Federico García Lorca– o The Damned. Aquests últims, pioners absoluts del punk britànic i padrins del rock gòtic, protagonitzen “Don’t You Wish that We Were Dead”, un dels documentals musicals més aplaudits d’aquest 2015 al Regne Unit.


Originalment publicat a Brubaker.

dijous, 10 de setembre del 2015

Tercer disc de Cuello

Cuello - Foto BCore.
Si d’una cosa no es pot acusar a Jose Guerrero és d’estar-se quiet. No en tenia prou el valencià revolucionant l’escena independent estatal al capdavant dels incombustibles Betunizer, ni donant forma a un dels combos definitius de la psicodèlia i el rock electrònic contemporanis com és Jupiter Lion. Per si tot això fos poc, encara té temps per a dedicar a Cuello, un quartet de post-hardcore i rock’n’roll de garatge que no només fa compatibles conceptes com la urgència, la frescor, la melodia, la contundènca i la mala llet ben canalitzada, sinó que els dóna la volta a cada llançament discogràfic que signa al seu nom.

“Trae tu cara” (2015, BCore) és el seu tercer àlbum, i sens dubte un dels títols que més bé ens aniran a l’hora de posar-nos les piles en aquest inici de temporada. Repeteix Pablo Peiró (Betunizer) a la producció, i acompanyen a Guerrero tota una colla de sospitosos habituals com són Óscar Mezquita (Derrota, Zanussi), Ubaldo Fambuena (Los Tracahombres) i Nick Perry (Flipping Colors, Obleans). Es mantenen la immediatesa i la força marques de la casa, augmenten els matisos i el resultat final entra tan a la primera que començaran vostès a bellugar l’esquelet sense ni tan sols adonar-se’n. El presentaran en directe el 17 de setembre a la sala Rocksound de Barcelona, inici d’una gira estatal que els mantindrà ocupats durant bona part de la tardor. Assistència recomanada.


Originalment publicat a Brubaker.



The New Raemon - "El Yeti" (2015)


Ètica de treball. Mentre alguns s'acomoden o es dediquen a mirar el vent d'on ve, The New Raemon acaba de lliurar el seu segon llançament discogràfic en menys d'un any. Després d'aquell "Oh, Rompehielos" que ja es pot considerar com un dels grans títols del pop independent facturats a casa nostra durant el present exercici, l'alter ego de Ramon Rodríguez presenta avui mateix "El Yeti", un ep amb sis temes en total. Tres originals -dos d'ells inèdits- i tres versions (Mishima, Love Of Lesbian i Julio de la Rosa són els noms escollits) on destaquen l'ofici i les bones maneres.



Per què no aniré a la manifestació de la Diada (i per què m'hauria agradat anar-hi)

Demà no aniré a la manifestació de la Diada. Ho he explicat moltes vegades: no em considero nacionalista ni em sento especialment atret per cap bandera -si bé les respecto totes-. Però crec que la millor solució al problema que tots tenim sobre la taula i que alguns volen minimitzar passa per les urnes. I ja posats, tal i com estan les coses -o més ben dit, tal i com alguns les han fet anar durant massa temps-, puc dir amb el cap ben alt que la meva intenció de vot és favorable a una hipotètica independència de Catalunya. Però demà no aniré a la manifestació de la Diada, i això em situarà al costat de la majoria silenciosa que -sempre segons Rajoy i els de la seva corda- reclama sentit comú. Doncs sí, jo també estic a favor del sentit comú -i, crec, ara mateix el sentit comú passa per les urnes, per conèixer la voluntat popular a partir de dades reals i no de manifestacions i guerres dialèctiques, i per fer política a partir d'aquestes dades-, però no formaré part de cap majoria silenciosa. Simplement no aniré a la manifestació per motius laborals. I no me'n penedeixo: crec que un país, petit o gran, no s'aixeca tan sols a cop de reivindicacions sinó sobretot a partir del dia a dia, i el meu dia a dia m'obliga a treballar demà en un horari incompatible amb el de la concentració.

Dit això, durant els darrers mesos, quan encara no sabia que demà a la tarda tindria obligacions que m'impedíssin anar a la Meridiana, em vaig plantejar seriosament la possibilitat de no anar a la manifestació. De votar en positiu el 27-S, però no anar a un acte on potser no acabaria d'encaixar malgrat la meva postura favorable al sobiranisme. Perquè una cosa és no voler formar part d'una Espanya retrògada, quixotesca i caciquista. Una cosa és demanar que a tothom li sigui reconegut i respectat el seu sentiment identitari, voler frenar els atacs indiscriminats contra la meva llengua i la meva cultura, i aspirar a viure en un marc econòmic, fiscal i social més just. Però una altra és barrejar-me amb una Catalunya que, amb tots els seus trets identitaris, no dista excessivament d'allò que no m'agrada de l'Espanya oficial. Parlo d'una Catalunya amb segell també oficial. La Catalunya de la barretina, de les tietes i d'aquella endogàmia tan nostrada que tot ho acaba contaminant, des del teixit associatiu fins als mercats culturals, passant és clar per les esferes polítiques i bona part del sector públic. Una Catalunya que contemplo des de la distància, que definitivament no és la meva i que malauradament aprofita tota gran manifestació popular per treure pit a cop de bandera i malaguanyades melodies de la Dharma.

Per tot això em vaig dir a mi mateix que aquest any no aniria a la manifestació. Que no em tornaria a barrejar amb un sector de la tan publicitada societat civil amb el qual comparteixo poc més que la llengua materna. Però és que, al final, els de sempre m'han fet venir ganes de tornar al carrer peti qui peti. Me n'ha fet venir Felipe González, jugant al gat i la rata amb declaracions impròpies de qui va ser cap de govern durant tants anys. Me n'ha fet venir el ministre de Defensa, amb aquella estratègia de la por que no s'hauria d'admetre en cap context que es vulgui considerar democràtic. Me n'han fet venir les grans patronals -les mateixes que ens han collat a base de bé amb el pretext de la crisi-, que encara no han entès que les empreses han de servir als interessos dels països i les seves gents, i no a la inversa. Me n'ha fet venir Pedro Sánchez, que s'atreveix a parlar dels problemes de Catalunya havent-la amb prou feina trepitjat. Me n'ha fet venir la poca vergonya del PSC, que s'omple la boca de federalisme anys després d'haver fet el llit a Pasqual Maragall, precisament, perquè es va atrevir a proposar un model federal per al conjunt d'Espanya. I me n'ha fet venir, em sap greu dir-ho, Ada Colau, que a les tertúlies de La Sexta diu una cosa i als plens municipals en fa una altra. Per tot això, si demà pogués sortiria al carrer i els diria a tots que n'estic tip -si bé a Colau li diria amb més bones maneres que a la resta-. Però com que no puc, em limitaré a fer la meva feina tan bé com sàpiga pensant en tot allò que pugui o hagi de venir més enllà del 27-S. I, és clar, animo a tothom qui no se senti còmode amb l'estat actual de les coses a fer sentir la seva veu a la Meridiana.