dissabte, 30 de juny de 2018

Una trilogia del Lower East Side

Onyx Collective.
Si el llegat musical de la ciutat de Nova York és inabastable, una part gens menyspreable del mateix es troba sens dubte concentrada a l'extrem sud-est de l'illa de Manhattan. L'actualment gentrificat Lower East Side ha estat al llarg de la seva convulsa història testimoni de manifestacions sonores que van del folk àcid dels Fugs al rock immediat dels Strokes, passant per l'escena antifolk, la No Wave, el folklore de les diferents onades migratòries o, és clar, Ramones i tota l'òrbita del llegendari CBGB. També ha estat l'escenari de nombrosos i significatius episodis històrics que van de les revoltes de Tompkins Square a finals de la dècada dels 80 als fets que Martin Scorsese va narrar (de forma poc acurada, tot sigui dit) a "Gangs of New York" (2002).

Tots aquests esdeveniments han determinat el caràcter i el paisatge d'un barri en constant transformació. Un tret, aquest últim, que comparteix amb Onyx Collective, un combo autòcton que es dedica al jazz més lliure i alliberat i que va redefinint la seva formació sempre en funció de les seves necessitats sonores. Al seu nucli s'hi troba el saxofonista Isaiah Barr, que tant és capaç de fer sonar dos saxofons a la vegada com de dibuixar línies melòdiques en consonància amb el caràcter mutant del Lower East Side. L'última aventura del col·lectiu ha estat precisament una trilogia discogràfica dedicada al barri, "Lower East Side Suite" -el tercer i últim volum acaba de veure la llum a través del segell Big Dada-. Un passeig musical dividit en tres parts i conformat per postals sonores que van de l'artèria urbana del Bowery als inquietants racons que s'amaguen sota el Manhattan Bridge o aquella cruïlla de carrers i de cultures que és Chatham Square. Disponible a Bandcamp.

Otis Redding - "Dock of the Bay Sessions" (2018)


La història és prou coneguda. Quan l'avió en què viatjava Otis Redding es va enfonsar a les gèlides aigües del llac Monona, a l'estat de Wisconsin, no tan sols es va perdre una de les veus capitals de la música afroamericana, sinó també el que probablement hauria estat el seu disc definitiu. Pocs dies abans de sortir de gira cap als estats del nord Redding havia estat treballant en diverses peces que s'editarien ja de forma pòstuma. Entre el material que va deixar a mitges s'hi trobava una embrionària "(Sittin' On) The Dock of the Bay", que a la llarga esdevindria la composició més reconeguda no tan sols del seu autor sinó pràcticament de tot el catàleg d'Stax.

S'ha dit que aquella cançó era tan sols el principi d'allò que havia de venir. El viratge de l'astre del soul cap a textures pop que li havien de permetre assolir d'una vegada per totes als Estats Units les cotes de popularitat que ja havia assolit al continent europeu. L'encarregat d'acabar la peça a corre-cuita -era un encàrrec de la direcció d'Stax, que volia editar-la mentre el cadàver encara fos fresc-, imaginar-se com Redding hauria volgut que sonés i, en definitiva, deixar-la tal i com tots l'hem acabat coneixent, va ser ni més ni menys que Steve Cropper, home de confiança tant de Redding com de la factoria Stax. Els resultats van ser els esperats. El single en qüestió va batre tota mena de rècords, alimentant la llegenda de Redding i motivant la sortida d'un lp homònim (1968), el primer d'una sèrie de llançaments elaborats a partir del material en què Redding estava treballant fins al moment de la seva mort.

Si "The Dock of the Bay", l'àlbum, era o no aquell plàstic definitiu de Redding ha estat objecte de nombrosos debats al llarg de les passades cinc dècades. I ara, 50 anys després, ja sigui per necessitats revisionistes o per fer calaix amb motiu d'un aniversari rodó, es posa en circulació "Dock of the Bay Sessions" (2018). Un disc que es presenta novament amb caràcter definitiu, que malgrat el perfil més aviat discret del seu llançament vol ocupar el lloc que fins ara ha ocupat "The Dock of the Bay" i que consta de dotze pistes incloses originalment en diversos d'aquells llançaments pòstums. L'obertura, com no podia ser de cap altra manera, continua anant de la mà de la peça titular, i si bé és cert que pel camí s'han perdut joies com "I Love You More than Words Can Say", també ho és que la inclusió de talls com "Hard to Handle" arrodoneixen un àlbum que s'hauria de contemplar més com un recopilatori que com a qualsevol altra cosa. El seu caràcter definitiu és discutible, però la solvència de cada una de les seves pistes és inqüestionable.

divendres, 29 de juny de 2018

Guitarra, baix i bateria - Programa 185

Los Hermanos Cubero.
Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci, va emetre ahir el seu últim programa de la present temporada. S'acomiadava fins després de l'estiu amb una selecció musical integrada per Chesterfield Kings, Jan Serra, Los Hermanos Cubero, The Outside Hours i Chuck Berry, entre d'altres. Ja poden escoltar-ho en podcast.

Un mag de les sis cordes

Jeff Beck, en una actuació recent.
JEFF BECK
Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona
28 de juny de 2018

Salvant les distàncies que calgui i obviant variables com els gustos personals de cadascú, es podrien traçar certs paral·lelismes entre el concert que Jeff Beck va oferir la nit passada al Festival Jardins de Pedrables i el que Ringo Starr havia ofert tan sols dos dies abans al Palau Sant Jordi. Tots dos intèrprets s'envolten de músics amb contrastadíssimes trajectòries que malgrat tot són incapaços de fer-los ombra, en el cas de Beck tota una Rhonda Smith (baix), reconeguda per la seva tasca al costat de Prince, o el mateix Jimmy Hall, vocalista dels clàssics del southern rock Wet Willie. I tant Beck com Starr han editat darrerament discos d'estudi perfectament reivindicables, però quan s'enfilen a l'escenari els obvien en favor de títols pretèrits i fins i tot versions d'altres artistes.

Sense anar més lluny, Beck tan sols va interpretar ahir una peça de l'encara flamant "Loud Hailer" (2016). La inicial "Pull It", preludi d'un bateria d'instrumentals que van servir al britànic per a escalfar motors i posar sobre la taula ja de bon principi la seva versatilitat a les sis cordes. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat llenguatges com el blues, el jazz, el rock progressiu o els ressons àcids de "You Know You Know", un original de la Mahavishnu Orchestra. Era tan sols el principi d'una hora i mitja llarga durant la qual el format instrumental s'aniria alternant amb aparicions esporàdiques (però en cap cas anecdòtiques) de Hall, veu privilegiada que es va fer seus originals de Bonnie Dobson ("Morning Dew") o Otis Rush ("I Have to Laugh").

Menys afortunada va resultar la seva gimnàstica lectura d'"A Change Is Gonna Come" (Sam Cooke), que malgrat tot va sonar vigorosa i dinàmica gràcies a la guitarra de Beck, que li va aplicar un tractament similar a l'emprat al seu dia per a elevar "Shapes of Things" (original dels Yardbirds regravat pel Jeff Beck Group) a pedra angular del rock dur. El moment climàtic el va desencadenar una salvatge revisió d'"I Want to Take You Higher" (Sly & The Family Stone) a la qual va seguir una lectura instrumental d'"A Day in the Life" (The Beatles), amb el guitarrista brillant a més no poder i la pluja que queia amb força aportant la dosi complementària de màgia. Ja en tanda de bisos, el binomi Beck-Hall es va manifestar més sòlid que mai tot encadenant el blues primitiu de "You Shook Me" (Willie Dixon) amb el rock pantanós de "Going Down" (The Alabama State Troopers). I invocant les essències del primer Jeff Beck Group, que de seguida s'ha dit.

dijous, 28 de juny de 2018

Amyl and The Sniffers


Toquen a tota castanya, les seves cançons són de les que t'atrapen a la primera i les seves lletres van plenes de sexe, substàncies addictives i diversió amb totes les conseqüències. Des de Melbourne, Amyl and The Sniffers són molt més que la nova revelació del rock'n'roll australià, són la banda que ha aconseguit ressuscitar i posar al dia la cultura sharpie -un moviment juvenil sorgit a Austràlia durant els 70, que estèticament bevia dels skinheads britànics i musicalment va donar lloc a tot un seguit de bandes a mig camí del glam i el punk més primitiu- i estan a punt de fer el salt al Vell Continent amb una imminent gira britànica que els hauria d'obrir més d'una porta. La resta ho farà sens dubte el seu primer disc llarg, "Big Attraction & Giddy Up" (2018), deu talls que en la majoria de casos no arriben als dos minuts i que es presenten amb títols tan inequívocs com "I'm not a Loser", "Blowjobs" o "Mole (Sniff Sniff)". Descobreixin-los a Bandcamp.

dimecres, 27 de juny de 2018

Amb un cop de mà dels amics

Ringo Starr, en una actuació recent de l'All-Starr Band.
RINGO STARR & HIS ALL STAR BAND
Palau Sant Jordi, Barcelona
26 de juny de 2018

Una vegada un periodista va preguntar a John Lennon si creia que Ringo Starr era el millor bateria del món, a la qual cosa Lennon va respondre que Starr ni tan sols era el millor bateria dels Beatles. Si ens basem en criteris estrictament tècnics, la nit passada al Palau Sant Jordi -format amfiteatre amb aforament reduït a una capacitat de 5.000 persones- tampoc va ser el millor bateria d'una All-Starr Band on aquest mèrit se'l va endur el sempre oportú Gregg Bissonette. Tampoc ha estat mai Starr un vocalista ni un compositor fora de sèrie -de la vintena llarga de peces interpretades, tan sols tres portaven la seva signatura-. I arribats a aquest punt potser el més sensat seria afirmar que si per alguna cosa destaca el britànic ha estat precisament pel fet de ser Ringo Starr, un músic poc virtuós però tot terreny, una peça clau de l'engranatge beatle, l'inventor del terme mocker, i un entertainer d'allò més simpàtic que amb una simple trucada pot convocar una part substancial de l'star system rocker perquè l'acompanyi pel món a bord de la citada All-Starr Band.

A més de Bissonette, la nit passada es van enfilar a l'escenari del Sant Jordi autèntics pesos pesants com Graham Gouldman (10cc, i compositor d'èxits interpretats entre d'altres per The Yardbirds), Steve Lukather (Toto), Gregg Rolie (vocalista i teclista original tant de Santana com de Journey), Colin Hay (Men At Work) i el veterà sessionista Warren Ham. El repertori, com és habitual, es va nodrir de les cites justes als Beatles i a l'etapa solista d'Starr -ni una sola concessió al seu disc més recent, el notable "Give More Love" (2017)- i dels hits més sonats dels seus il·lustres acompanyants. Cosa que per a uns equival a poc més que una revetlla a la plaça en clau rockera, però d'altres contemplen com una ocasió única a aquestes alçades d'escoltar clàssics com "I'm Not in Love" (10cc), "Evil Ways" (Willie Bobo via Santana) o "Who Can It Be Now?" (Men At Work) cantats per les veus que els van fer cèlebres al seu moment.

És clar que la majoria dels presents que havien passat per caixa, ho havien fet per escoltar Starr entonant per enèsima vegada pilars del cànon beatleià com "Yellow Submarine" o "With a Little Help from My Friends". Dos dels capítols més aplaudits d'una nit on el de Liverpool també va recuperar talls com "Boys" -peça de les Shirelles que va suposar el seu debut com a vocalista quan la va enregistrar amb els Fab Four-, "Don't Pass Me By" -la primera composició pròpia que li van acceptar els totpoderosos Lennon i McCartney-, un "It Don't Come Easy" que segueix essent el cim de la seva carrera solista, o aquell "Photograph" que al seu dia li va cedir el seu amic George Harrison i que ahir va dedicar a una audiència definida per ell mateix com a "meravellosa". Es va acomiadar entre consignes a favor de la pau i l'amor tot fent gala de la seva eterna simpatia i del seu infinit bon humor. I el respectable va poder tornar a casa amb la satisfacció d'haver tingut un Beatle gairebé a tocar dels dits, cosa que no es pot afirmar cada dia. Sense anar més lluny, l'últim cop que Starr havia actuat a Barcelona encara ho havia fet en companyia de John, Paul i George. De seguida s'ha dit.

dimarts, 26 de juny de 2018

Sudan Archives


Brittney Denise Parks és una violinista i vocalista autodidacta establerta a Los Angeles però amb una visió molt global de la música. Sota el pseudònim de Sudan Archives ha traçat un discurs propi que aproxima diverses tradicions sonores africanes -afirma tenir una debilitat especial per la música sudanesa- a les formes i textures del trip hop i de l'r&b contemporani. El seu disc de debut es titula "Sink" (2018) i el poden escoltar a Bandcamp.

LSD: Lucinda, Steve & Dwight


It's worth the trip, val la pena el viatge, anuncia el cartell psicodèlic de l'anomenat LSD Tour. En realitat no es tracta de cap invitació a viure una experiència àcida, però sí que val la pena viatjar -qui s'ho pugui permetre- als Estats Units per a presenciar una gira que malauradament no preveu creuar l'Atlàntic. Lucinda Williams (L), Steve Earle (S) i Dwight Yoakam (D), tres gegants sense els quals no s'entendrien conceptes com Americana o country alternatiu, junts en un mateix escenari. Per la xarxa ja circulen vídeos dels assajos que prometen instants memorables.

dilluns, 25 de juny de 2018

Jenny Woo a El 9 Nou


Si són vostès dels que creuen que una cançó pot canviar el món, de ben segur compartiran la filosofia de Jenny Woo. Una canadenca que s'enfila als escenaris amb l'únic suport d'una guitarra i d'un repertori que ella mateixa defineix com a Oi! acústic. Dissabte va actuar a l'Anònims. Era el seu únic concert a Catalunya i va servir per a celebrar el 13è aniversari d'aquest espai cultural granollerí, a més de donar la millor benvinguda possible a l'estiu. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

MC50

Wayne Kramer.
Si ahir ens referíem al projecte que Nick Mason ha posat en marxa amb l'ànim de reivindicar el llegat dels primers Pink Floyd, avui toca parlar d'MC50, la formació amb què Wayne Kramer ha sortit de gira per a commemorar l'imminent 50è aniversari de "Kick Out the Jams" (1969), l'històric debut d'MC5. Tenint en compte que la majoria de components de la banda nord-americana ja no es troben entre nosaltres, el guitarrista ha optat per una alineació estel·lar amb alumnes avantatjats com són Kim Thayil (Soundgarden), Brendan Canty (Fugazi), Dug Pinnick (King's X) i Marcus Durant (Zen Guerrilla). Anuncien gira europea de cara a la tardor i prometen emocions fortes.

diumenge, 24 de juny de 2018

Nick Mason's Saucerful Of Secrets

Nick Mason, en una de les primeres actuacions del seu nou projecte.
Ara que Roger Waters va més que mai a la seva, David Gilmour es dedica a fer d'ell mateix i una hipotètica reunió de Pink Floyd sembla a aquestes alçades ja del tot improbable, Nick Mason s'ha decidit a sortir a la carretera interpretant aquell material de la banda que els seus excompanys semblen tenir més oblidat. El dels discos anteriors a "The Dark Side of the Moon" (1973) -sí, això inclou l'etapa de Syd Barrett- i als mastodòntics muntatges amb què s'associa des d'aleshores la formació britànica. El nom del projecte és Nick Mason's Saucerful Of Secrets -una denominació tan inequívoca com poc original-, i a més del bateria hi figuren components de bandes com The Orb o Spandau Ballet -sí, de debò-, així com el baixista Guy Pratt, que va militar a Pink Floyd després de la marxa de Waters. Diuen que interpretaran el material en qüestió sense ànim nostàlgic i provant de mantenir-se el més fidels possible a l'esperit explorador dels originals -en altres paraules, faran el que els donarà la gana i d'això es tracta-. Acaben d'anunciar gira europea a través de la seva pàgina web, com sol ser habitual en aquests casos sense intenció ara per ara de creuar els Pirineus. Potser caldrà esperar a la propera temporada de festivals?

dissabte, 23 de juny de 2018

Jenny Woo

JENNY WOO
Anònims, Granollers
23 de juny de 2018

La canadenca Jenny Woo es defineix com una artista en constant moviment. Una força creativa que es dedica a viatjar pel món amb l'ànim de descobrir nous indrets, conèixer noves cultures i pel camí escriure algunes cançons memorables. La seva veu tot terreny tant pot assolir les cotes més elevades del soul com manifestar-se estripada al més pur estil del punk estrident que corre per les seves venes. I en tan sols tres àlbums ha aconseguit fondre com mai s'havia fet abans l'estètica Oi! i les formes del folk. Les seves lletres van plenes d'esperit combatiu, consciència de classe i sentiment de pertinença a la comunitat skinhead. I les seves arrels musicals semblen apuntar a tòtems de l'street punk com Cockney Rejects, Sham 69 o Cock Sparrer, però també a discursos com els de Bad Religion o Social Distortion i per descomptat els de Johnny Cash o Joe Strummer. Amb aquests últims comparteix l'aproximació urgent i visceral al format cançó en la seva concepció més bàsica i esquelètica. Aquest migdia l'hem pogut escoltar a l'Anònims de Granollers, on ha defensat el seu repertori amb l'únic acompanyament d'una guitarra acústica i la seva incontestable presència escènica. Una boníssima manera de saludar l'arribada de l'estiu.

Vinnie Paul (1964-2018)

VINNIE PAUL
(1964-2018)

A Pantera els va portar anys trobar el seu so. Però quan ho van aconseguir van esdevenir una de les bandes més influents del seu temps i un nom de referència del metal més robust i pedregós. Un dels seus secrets va ser la monolítica bateria de Vinnie Paul, que ens ha deixat a l'edat de 54 anys per causes que encara es desconeixen.

The Frantics - "Werewolf" (1960)

The Frantics: Jim Manolides, Chuck Schoning, Bob Hosko, Don Fulton i Ron Petersen.

Em faig creus que Quentin Tarantino encara no hagi rescatat aquesta peça en cap de les seves pel·lícules. Me'n faig creus perquè conté molts dels elements que conformen l'imaginari sonor del cineasta: una banda de culte pràcticament oblidada, essències frontereres i un tema que conjuga sensualitat i misteri al més pur estil d'Uma Thurman a "Pulp Fiction". "Werewolf" (1960) va ser l'únic single que va arribar a editar The Frantics, una formació instrumental de Seattle que es va mantenir activa entre 1955 i 1965 aproximadament, va compartir escenaris però no pas fortuna amb veïns tan il·lustres com The Ventures i va arribar a servir com a banda d'acompanyament a tot un Bobby Darin durant la gravació del senzill "Dream Lover" (1959).

Malgrat etiquetar-se sovint com a exponent primitiu de la música surf, gènere amb el qual comparteix moltes similituds, el cert és que les coordenades de "Werewolf" es troben més a prop del rock'n'roll instrumental de Link Wray o fins i tot els primers Wailers. Ritme tribal, atmosfera nocturna, guitarres carregades de twang i pistes vocals que donen veu a l'home llop titular amb forma d'onomatopeies i un breu monòleg introductori. Va veure la llum a través del segell local Dolton Records i en dues edicions que es diferenciaven en les respectives cares b. En una hi figurava "No Werewolf", que era exactament la mateixa gravació de "Werewolf" sense les pistes vocals. A l'altra s'hi trobava "Checkerboard", un animat rock'n'roll de tall molt més tradicional amb saxofon inclòs i uns patrons més o menys ajustats al cànon de l'aleshores incipient surf music.

The Frantics -de vegades citats també com The Four Frantics- van arribar a enregistrar gairebé una trentena de talls per a Dolton, tot i que la majoria van romandre inèdits fins a la publicació del recopilatori "The Complete Frantics on Dolton" (2004) -actualment es troba descatalogat i cotitza a l'alça al mercat del col·leccionisme-. Com a curiositat, per les seves files hi van arribar a passar Jerry Miller i Bob Mosley abans d'anar-se'n a San Francisco i formar Moby Grape -cap dels dos és present al single en qüestió-. Pel que fa a "Werewolf", bandes com The Cramps n'han reivindicat la influència i és relativament fàcil de localitzar en recopilatoris de surf, rock instrumental i similars. La seva proximitat amb l'òrbita surfera i la seva temàtica màgica i misteriosa fan d'aquest tema el millor complement per a una nit de bruixes estiuenca com la d'avui. Bona revetlla de Sant Joan a tothom.

divendres, 22 de juny de 2018

Guitarra, baix i bateria - Programa 184

Rolling Blackouts Coastal Fever - Foto Warwick Baker.
Penúltim programa de la temporada de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Ahir ens van acompanyar Rolling Blackouts Coastal Fever, The Damned, Arctic Monkeys, Cari Cari, Elvis Costello, Jenny Woo, Ronnie Spector & The Ronettes, Beastie Boys i Obrigada. Disponible en podcast.

Seguim recordant Joan Grífols


El Museu Arxiu Tomàs Balvey acaba de publicar el catàleg de l'exposició "Una passió, un temps", centrada en la figura de Joan Grífols (1947-2008). Al seu interior s'hi poden trobar imatges de la pròpia mostra acompanyades amb textos de Pep Vilar, Maica Meseguer, Jaume Terricabras i un servidor. Activista, col·leccionista, apassionat de tot allò que feia, de Grífols s'ha destacat sobretot el paper que va desenvolupar en la fundació de la històrica i pionera Ràdio Televisió Cardedeu (RTVC). I escriure sobre la seva vessant melòmana ha estat un dels encàrrecs més especials i emocionants que mai he rebut. Perquè si una cosa ens va arribar a acostar va ser sens dubte la passió per la música, i perquè encara avui hi ha referents musicals que associo d'una manera o d'una altra amb la seva persona. Per tot això, i per molt tòpic que soni, només puc dir que ha estat un honor poder participar d'aquest projecte.

dijous, 21 de juny de 2018

Jessie Munro

El so de la determinació.
Natural de Toronto i establerta actualment a Los Angeles, Jessie Munro sempre ha tingut clar que es volia dedicar a la música. Va començar a cantar de ben petita, i amb tan sols 16 anys va situar-se entre els deu primers finalistes del concurs televisiu Over the Rainbow, produït per tot un Andrew Lloyd Webber i basat en les peces del musical The Wizard of Oz. Era tan sols el principi d'una trajectòria que en anys posteriors va portar la canadenca al prestigiós Berklee College of Music i finalment fins a les costes californianes, on tot just comença a donar forma al seu propi projecte.

Munro està treballant actualment en el que serà el seu ep de debut. Sis peces que veuran la llum durant els propers mesos sota el títol genèric d'"On My Own". Influïda per discursos com els de Carole King o Lianne La Havas, la canadenca ha trobat la seva pròpia veu a mig camí del soul amb acabats electrònics i del r&b de tall contemporani. "La meva idea és aprofitar les sonoritats clàssiques i maridar-les amb d'altres de modernes", confessa ella mateixa a la nota promocional que serveix com a avançament d'aquest primer disc.

A nivell líric, aquestes primeres composicions giren al voltant d'una ruptura amorosa i perfilen a Munro com una artista jove però molt segura d'ella mateixa a l'hora d'explorar conceptes com el dolor, la solitud, la malenconia o la determinació per a sortir endavant. Una mostra evident n'és "Under Fire", la primera pista de l'ep que s'ha fet pública a les plataformes digitals. Una peça de factura urgent, dominada per una línia de baix penetrant i una línia melòdica irresistible. Poden escoltar-la a Soundcloud.

Dia de la Música 2018


Aquest any tindré el gustàs de celebrar el Dia de la Música a la ràdio. I més concretament a Guitarra, baix i bateria, on comentaré novetats discogràfiques i documentals musicals amb Ricky Gil i Laura Peña. Serà la penúltima emissió de la temporada, i podran escoltar-la en directe a partir de les 20h a la sintonia de Ràdio Silenci. Bon Dia de la Música a tothom!

dimecres, 20 de juny de 2018

Predisposició a l'inconformisme

And Also The Trees.
"Volíem ser diferents dels grups amb els quals ens identificàvem en aquell moment. Si una cançó que escrivíem sonava com Joy Division, Echo & The Bunnymen o The Cure, per exemple, la descartàvem o la refèiem completament. Ens agradaven aquestes bandes, òbviament, però no ens passava pel cap assemblar-nos-hi. Teníem una predisposició espontània a l'inconformisme". Simon Huw Jones, vocalista d'And Also The Trees, en una entrevista publicada aquest mes de juny per la revista francesa Rock & Folk. Una actitud, la de la banda britànica, que contrasta amb la de molts grups que demanen als seus respectius productors que els facin sonar, precisament, com Joy Division, Echo & The Bunnymen o The Cure (per exemple).

50 anys del 68 Comeback Special

Elvis Presley, vestit de negre, durant la gravació del 68 Comeback Special.
Tal dia com avui de 1968 es va començar a rodar l'especial televisiu que tornaria a situar Elvis Presley a la primera línia tot reconnectant-lo amb les seves arrels i gairebé descobrint-lo a tota una generació que fins aleshores no el comptava entre els seus referents -diuen les males llengües que durant la segona meitat dels 60 el Rei podia caminar per Sunset Boulevard sense ser reconegut-. El programa en qüestió va ser una producció de la cadena NBC centrada en la figura d'un Presley que, aprofitant l'ocasió, tornava a enfilar-se als escenaris després d'anys dedicats únicament al cinema. Les sessions de gravació es van allargar fins al 27 de juny, es van dur a terme en diferents estudis i van consistir en diversos concerts, l'últim dels quals va reunir el Rei amb els supervivents la seva primera banda d'acompanyament -Scotty Moore (guitarra) i D.J. Fontana (bateria)- per primer cop des dels anys 50. El programa es va emetre el 3 de desembre d'aquell mateix any sota el títol d'Elvis, i el seu impacte va ser tal que des d'aleshores es coneix com a 68 Comeback Special. La banda sonora, titulada "NBC TV Special", va veure la llum aquell mateix mes de desembre amb part de les gravacions realitzades en directe i un nou single d'estudi, "If I Can Dream", que d'alguna manera marcava l'inici de la segona era daurada del Rei. Icònica va resultar la seva aparició a escena vestit amb un conjunt de cuir negre que va despertar tota mena de passions entre el públic present a les sessions. Havia (re)nascut un mite.

dimarts, 19 de juny de 2018

10 anys de "Wagonwheel Blues"


Avui fa deu anys que The War On Drugs van publicar el seu debut discogràfic. Un "Wagonwheel Blues" (2008) amb què els nord-americans definien les bases del seu discurs i començaven a guanyar-se la simpatia tant del públic com de la premsa especialitzada. Una revista britànica va arribar a definir-los com una barreja entre la E Street Band de Bruce Springsteen i The Jesus and Mary Chain. Amb els anys acabarien de polir i arrodonir el seu so, mantenint les essències springsteenianes (i dylanianes) en un extrem i orientant l'altre cap a l'hipnotisme kraut d'uns Kraftwerk o uns Neu!. I si bé és cert que "Wagonwheel Blues" és un plàstic més aviat discret en comparació amb tot el que ha vingut després, també ho és que obres tan indiscutibles com "Lost in the Dream" (2014) o "A Deeper Understanding" (2017) en són conseqüència directa. També és l'únic àlbum que TWOD van arribar a enregistrar amb Kurt Vile encara a bord.

70 anys Nick Drake

Nick Drake (1948-1974).
La història és prou coneguda a aquestes alçades. Un d'aquells talents condemnats a no ser reconeguts fins (molt) després d'haver-se apagat. El geni tímid que es quedava en un racó sense dir res i que tenia pànic als escenaris. I el final tràgic que va posar punt i final a una de les trajectòries més singulars del seu temps. Com sol dir-se en aquests casos, els discos de Nick Drake van passar pràcticament inadvertits al seu dia però amb el pas del temps han influït a incomptables generacions de músics. Avui faria 70 anys de trobar-se encara entre nosaltres.

Aquells eterns himnes adolescents

Spector (de negre, a l'esquerra de la imatge), sota la mirada de Winehouse.
RONNIE SPECTOR & THE RONETTES
Sala Apolo, Barcelona
18 de juny de 2018

Normalment són els alumnes els que reten homenatges pòstums als seus mestres, i rarament a l'inrevés. Hi ha excepcions, és clar, com la que va tenir lloc la nit passada a la sala Apolo mentre Ronnie Spector recordava Amy Winehouse amb una sentida lectura de "Back to Black", projecció inclosa del rostre de la tributada a la pantalla gegant que presidia l'escenari. No va ser l'únic record d'una vetllada durant la qual Spector va mencionar també a Johnny Thunders, Joey Ramone o la seva germana Estelle Bennett. Tampoc es va oblidar d'altres companys de viatge com els Rolling Stones, Brian Wilson o The Dave Clark Five. Records d'una trajectòria artística i vital que va començar com un conte de fades a l'Spanish Harlem novaiorquès, que va superar set anys de tempestuós matrimoni amb un dels grans arquitectes de la música pop -a Phil Spector també el va citar, però molt de passada i sense arribar-lo a anomenar-, i que ja en etapa de maduresa ha donat lloc a col·laboracions amb The Raveonettes o The E Street Band i a obres tan notables com "The Last of the Rock Stars" (2006).

I precisament per això, perquè la seva producció discogràfica en solitari és poc prolífica però en qualsevol cas reivindicable, un no acaba d'entendre que l'obviï en uns directes centrats de forma gairebé exclusiva en els clàssics de les Ronettes. Perquè més enllà de l'homenatge a Winehouse, de tornar-li a Brian Wilson la dedicatòria de "Don't Worry Baby", de recordar a Johnny Thunders amb una sentida "You Can't Put Your Arms Around a Memory", i de recuperar alguns talls de l'àlbum de versions "English Heart" (2016) -a destacar l'adaptació en clau femenina de l'"I'd Much Rather Be with the Boys" dels Stones-, el gruix central del repertori el van ocupar títols com "Baby, I Love You", "Walking in the Rain", "I Can Hear Music" o un "Be My Baby" que podia justificar tot sol el preu de l'entrada. Himnes adolescents de vocació encara eterna que Spector va cantar com si no haguessin passat els anys, acompanyada per unes Ronettes que en realitat no eren les Ronettes però van desenvolupar el seu paper a la perfecció. Menció a part mereixen les anècdotes que explicava la vocalista a l'inici de cada cançó. Entranyables batalletes personals que en el seu cas equivalen a lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.

dilluns, 18 de juny de 2018

Raimon a Enderrock

Raimon en concert, l'any 1968.
"Nosaltres teníem un avantatge. Jo escrivia el que volia però hi havia un censor que deia si allò es podia publicar o no. Ara ens pensem que som lliures, però després ens posen a la presó. És un sistema amb una hipocresia immensa. O hi ha llibertat d'expressió o no n'hi ha. No veig que siga solució deixar dir el que cadascú vulgui per després, segons el que diga, ficar-los a la presó. És molt complicat. Estem vivint un moment difícil però no solament aquí, ambé a Europa i, no cal dir-ho, als Estats Units". Declaracions de Raimon en una entrevista publicada per Enderrock aquest mes de juny. És pot dir més alt però no més clar.

Courtney Hadwin


La majoria de vostès saben perfectament què penso sobre els concursos televisius de l'estil America's Got Talent. Però el proper cop que algú els surti amb la cantarella que el trap és la nova revolució musical dels adolescents (així, en genèric) i què sé jo quantes coses més, li poden posar vostès aquest vídeo i el pobre es quedarà sense arguments. Que és més o menys com m'acabo de quedar jo mateix després d'haver escoltat (i vist) com una nena anglesa de 13 anys anomenada Courtney Hadwin s'apodera del "Hard to Handle" d'Otis Redding. Efectivament, de tant en tant aquesta mena de programes arriben a descobrir talent real i contrastable. I si res no falla aquesta noia acabarà fent coses molt grans, ja ho veuran.

diumenge, 17 de juny de 2018

Micah P. Hinson a la BBC


L'hem escoltat interpretant els seus temes amb l'acompanyament d'incomptables formacions, però en primer terme sempre s'hi han trobat ell, la seva guitarra i unes cançons que valen un imperi. Ara el podem escoltar en solitari, sense cap més reclam que el seu repertori i la seva força interpretativa, en un àlbum que recull totes les gravacions que Micah P. Hinson ha realitzat des de 2004 per a la BBC. "At the British Broadcasting Corporation", es titula el recopilatori. Un títol tan directe i transparent com les onze pistes que el conformen.

Crazy Rockets

CRAZY ROCKETS
Festival del Motor de Granollers 2018
Parc Firal, Granollers
16 de juny de 2018

No és fàcil sortir a tocar sota el sol de mitja tarda en ple de juny. Però és que a sobre Crazy Rockets van haver d'assumir el repte d'enfilar-se a l'escenari un cop finalitzada una efectiva exhibició de Freestyle Motocross durant la qual dos pilots havien realitzat tota mena d'acrobàcies sobre dues rodes. Però els de Granollers, que jugaven a casa, van saber posar-se a la butxaca el públic del Festival del Motor de Granollers amb una altra exhibició fora de sèrie. La d'un jove quartet que és capaç de disparar una bateria d'incontestables clàssics de Jerry Lee Lewis, Little Richard, Carl Perkins, Elvis Presley, Stray Cats, Billy Lee Riley, Gene Vincent, Bill Haley o Creedence Clearwater Revival amb respecte devocional i l'empenta de qui surt a menjar-se el món.

dissabte, 16 de juny de 2018

20 anys de "Powertrip"


Va ser un dels grans àlbums de rock de la segona meitat dels 90, i els seus autors una de les bandes més solvents de les passades tres dècades malgrat no haver assolit l'estatus massiu que reclamaven a crits plàstics com el que ens ocupa. Monster Magnet venien de l'òrbita stoner, una escena de la qual van esdevenir gairebé portaveus involuntaris malgrat no acabar d'encaixar a l'etiqueta de torn. Amb l'edició del seu tercer disc, el notable "Dopes to Infinity" (1995), Dave Wyndorf i companyia ja havien començat a diversificar el seu discurs cap a textures que els feien més accessibles sense haver de renunciar a les seves essències més primàries i viscerals. Una tendència que es va acabar de consolidar a "Powertrip" (1998), el quart àlbum dels de New Jersey i l'obra que els va catapultar de forma fugaç però inequívoca cap a un mainstream rocker dominat aleshores per les acaballes del grunge i allò que es va anomenar nu metal.

A "Powertrip" hi havia contundents exercicis d'stoner rock amb totes les lletres -els set rocallosos minuts de "Bummer"-, però la tònica general era un acostament als paràmetres d'un hard rock en clau contemporània que d'alguna manera s'avançava a discursos com els de Queens Of The Stone Age i que a data d'avui segueix sonant tan fresc i vigent com el primer dia. Tretze talls que Wyndorf havia compost durant una estada a Las Vegas i que tenien la ciutat del pecat com a marc de fons. Cançons sobre dones fatals, personatges de dubtosa reputació, hàbits poc saludables i tot l'abast del vici sota els llums de neó. I un repertori que conjugava la psicodèlia noir de "See You in Hell" amb la bofetada punk de "Tractor", i el blues musculós d'"Space Lord" amb l'eufòria àcida de la pròpia "Powertrip". L'àlbum va veure la llum tal dia com avui de fa 20 anys. Des d'aleshores Monster Magnet han dit definitivament adéu a qualsevol possibilitat de tornar a flirtejar amb el mainstream, però han seguit lliurant l'un darrere l'altre plàstics absolutament memorables. Com a mostra més evident, el flamant "Mindfucker" (2018).


Després de la febre de l'or

RICKY GIL I ALBERT FREIXAS
Llibreria Strogoff, La Garriga
15 de juny de 2018

El repte era poc menys que majúscul. Interpretar sencer un dels àlbums capitals d'un dels tòtems més absoluts de la música contemporània, respectant l'ordre original de les cançons i dotant-les d'un segell propi sense faltar-los al respecte. Per sort tant Ricky Gil (Brighton 64, Top Models) com Albert Freixas (Ix!) acumulen prou hores de vol per a enfrontar-se plegats a "After the Gold Rush" (1970), considerat per molts com la primera obra mestra en solitari de Neil Young, i sortir-ne més que victoriosos. Ho van fer ahir al vespre a la llibreria Strogoff de la Garriga amb un concert altament sorprenent malgrat la previsibilitat del repertori. Sorprenents van ser les harmonies vocals que es van marcar en títols com "Only Love Can Break Your Heart" o l'inicial "Tell Me Why". Sorprenent va ser escoltar Gil acariciant el piano durant els passatges més íntims -"Birds" o la peça titular-. I sorprenents van ser els atacs elèctrics que Freixas va disparar des de les sis cordes en talls rockers com "Southern Man". I per si això fos poc, tant l'un com l'altre van anar amanint cada interpretació amb explicacions de caràcter gairebé didàctic que van permetre als presents aprofundir una mica més en un plàstic tan canònic com referencial.

divendres, 15 de juny de 2018

Obrigada a El 9 Nou


El rock'n'roll com a salvació i tot un ep com a declaració de principis. "Far enllà" (2018) és el nou treball d'Obrigada, coeditat per El Mamut Traçut i Hidden Track. Dies enrere vaig poder-ne parlar amb Dante Pibernat i Gilbert Niubó, vocalista i baixista respectivament de la banda vallesana. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dilluns.

Xarim Aresté - "Groc" (2018)


Tard o d'hora havia de passar. La situació s'ha fet tan insostenible que era qüestió de temps que un artista dediqués un disc sencer a denunciar-la. L'empresonament de persones per les seves idees, les càrregues policials contra ciutadans pacífics que tan sols volien dipositar una papereta en una urna, els atacs constants a qualsevol manifestació que gosi discrepar del discurs oficial, són el marc de fons de "Groc" (2018, Bankrobber). El nou ep del sempre oportú i polifacètic Xarim Aresté, distribuït en exclusiva amb l'edició de juny de la revista Enderrock, quatre cançons breus però intenses i contundents com a resposta a tota la repressió exercida durant els darrers mesos per la maquinària de l'Estat. Quatre talls en clau folk de naturalesa immediata i amb títols tan inequívocs com "Sedició" o "Querida España". El presentarà en directe el proper 28 de juny al CAT Tradicionàrius.

The Magic Numbers - "Outsiders" (2018)


Hi va haver un temps en què The Magic Numbers semblaven tenir-ho tot per a esdevenir una de les bandes més aclamades de la seva generació. Els seus discos eren rebuts amb entusiasme tant per la crítica com per un segment creixent de públic. Compartien escenaris amb figures de primer ordre i es posaven els seus respectables a la butxaca -un servidor va poder-ho comprovar quan van obrir per a Rufus Wainwright al Central Park de Nova York l'estiu de 2007-. Les seves cançons eren fresques com una rosa i a la vegada sonaven a clàssics atemporals. I bona part dels festivals del planeta els requerien en algun moment o altre als seus cartells. Però inexplicablement la cosa es va desinflar, els germans Gannon i Stodart van desaparèixer progressivament de la primera línia i des de fa ja uns quants anys es mantenen en un discret segon pla signant, això sí, discos que val molt la pena escoltar. L'última mostra és aquest "Outsiders" (2018), un tractat de pop dinàmic i atemporal, amb arranjaments, melodies i harmonies marca de la casa. I talls tan memorables com "Shotgun Wedding" o "Ride Against the Wind". Atenció també a "Sweet Divide", un rocallós himne d'estadi en potència amb muntanya russa sònica inclosa que mataria d'enveja al mateix Dave Grohl.

dijous, 14 de juny de 2018

D.J. Fontana (1931-2018)

D.J. FONTANA
(1931-2018)

Quan D.J. Fontana es va sumar als Blue Moon Boys, la primera banda d'acompanyament d'Elvis Presley, el seu estil jazzístic no tan sols va marcar-li el ritme al Rei sinó que va esdevenir clau en la definició de llenguatges com el rockabilly. Fontana era l'últim supervivent d'aquella formació pionera i un dels bateries més influents i respectats de la història del rock'n'roll. Ens deixava ahir a l'edat de 87 anys.

"Everybody Ought to Treat a Stranger Right"

Ry Cooder - Foto Joachim Cooder.
"Everybody Ought to Treat a Stranger Right". Tothom hauria de tracter bé un foraster. Un vell cant espiritual de Blind Willie Johnson que Ry Cooder ha rescatat i reinterpretat al seu darrer disc d'estudi, un "The Prodigal Son" (2018) on el californià recupera tota una sèrie de peces de temàtica religiosa que formen part del cànon sonor dels Estats Units. Tal i com sol ser habitual tractant-se de qui ens ocupa la cosa no té desperdici, però si m'he fixat especialment en la peça en qüestió és per la nova dimensió que adquireixen els versos de Johnson en aquests temps que corren. Temps en què forasters que fugen de la misèria i la guerra són rebutjats en aquesta Unió Europea a la qual sempre li falta temps per omplir-se la boca de drets humans i altres mantres estèrils a la pràctica. Una de les grans vergonyes del món contemporani, i una d'aquelles peces que malgrat el pas del temps segueixen assenyalant l'ara i l'aquí.

50 anys d'"In-A-Gadda-Da-Vida"


La introducció de teclat que sembla donar la benvinguda a una catedral gòtica. La mastodòntica base rítmica que entra com un buldòzer. El riff de guitarra que es fon amb la misteriosa i fins i tot amenaçadora línia d'orgue, tot deixant anar capes i més capes de fuzz. La veu profunda de Doug Ingle destil·lant altes dosis sexe, fum i suor. I els gairebé quinze minuts d'improvisació, inclòs un dels solos de bateria més llargs que mai s'han enregistrat en un estudi, que fa d'"In-A-Gadda-Da-Vida" un dels talls més paradigmàtics del rock psicodèlic. Un dels ponts, de fet, que enllacen aquest gènere amb discursos com el progressiu o el heavy metal, que es trobaven encara en fase embrionària quan aquest tema va veure la llum.

"In-A-Gadda-Da-Vida" és també la peça més emblemàtica i reconeguda d'Iron Butterfly. La que titula el seu segon àlbum i n'ocupa la cara b sencera. I tot un contrast amb les tonalitats més amables i lluminoses de la cara a, composta per cinc temes que responen a les credencials de la banda californiana sense desviar-se excessivament dels paràmetres coloristes del pop àcid de l'època. Títols com l'inicial "Most Anything You Want", "Are You Happy" o "Termination", tots ells himnes en potència per als nens de les flors i a la vegada preàmbuls de l'orgia sònica que descobrirà l'oient al donar la volta al plàstic.

Tant l'àlbum com el single van veure la llum tal dia com avui de 1968. Per tal d'adaptar el segon al format 45rpm, el productor Jim Hilton va dur a terme una operació gairebé quirúrgica que va consistir en retallar tots els solos i improvisacions de la peça en qüestió, reduint la seva durada a poc menys de tres minuts. Des d'aleshores "In-A-Gadda-Da-Vida", la cançó, ha estat versionada per multitud de bandes que van de Boney M. a Slayer passant per Siniestro Total -la lectura més sorprenent és la dels primers, però tampoc té desperdici la d'Slayer, inclosa a la banda sonora de "Less than Zero" (1987)-, i fins i tot ha donat lloc a una de les escenes més ben trobades de la història de The Simpsons. Celebrem el seu 50è aniversari amb tots els excessos que requereix.

dimecres, 13 de juny de 2018

Jenny Problema - "Tu fibra insensible" (2018)


Fa molts anys vaig tenir el plaer de coincidir a l'escenari de l'enyorat Macondo Bar barceloní amb un tal Monta-Man. Sota aquesta denominació es trobava l'alter ego de Jonatán Uría, un músic mallorquí que navegava per unes coordenades pròximes a les de l'antifolk i l'indie pop a baixa fidelitat. Aquesta setmana, després de molt de temps sense tenir notícies seves, he rebut amb molta il·lusió un correu electrònic on ell mateix em posa al correu dels seus últims moviments musicals. Ni més ni menys que el darrer disc de Jenny Problema, el nou projecte conjunt del propi Uría i de qui ja el va acompanyar tant a l'estudi com a l'escenari durant els dies de Monta-Man, Jose Andrés Palacios. "Tu fibra insensible" (2018, Discos Polo), és un ep de cinc temes que freguen la perfecció pop. Cançons fresques, refrescants i ideals, com apunta la pròpia banda, per a acompanyar l'arribada de l'estiu. Les meves preferides, la inicial "En pie de guerra" amb els seus aires a Cooper, i "Castillo de cartón" amb unes guitarres enceses al més pur estil Dinosaur Jr. Poden escoltar el disc a Bandcamp.

Packman Goes The Beatles


Aprofitant la imminent reestrena de "Yellow Submarine" (1968), la pel·lícula, l'entorn dels Beatles convida els seus seguidors a jugar a un curiós videojoc que no deixa de ser el Packman de tota la vida amb els Fab Four com a protagonistes. Ahir a la tarda m'hi vaig entretenir una bona estona, i vostès poden fer el mateix en aquest enllaç.

dimarts, 12 de juny de 2018

Recomanació: Ricky Gil i Albert Freixas interpreten Neil Young

Neil Young serà homenatjat aquest divendres a la Garriga.
Tot va començar quan Ricky Gil (Brighton 64) i Albert Freixas (Ix!) van interpretar a duet el "Southern Man" de Neil Young durant una de les emissions de Guitarra, baix i bateria. La química va fer el seu efecte, la passió per la música del canadenc va fer la resta i pocs mesos després Gil i Freixas han preparat la seva pròpia versió d'"After the Gold Rush" (1970), un dels plàstics més celebrats i canònics de la discografia de Young. La podrem escoltar en directe aquest divendres, 15 de juny (20,30), a la llibreria Strogoff de la Garriga. Entrada lliure perquè ningú es queixi.

Orquesta Akokán


El mateix segell que un dia va tornar a posar el soul de moda -qui em vulgui entendre ja m'ha entès- sembla disposat ara a fer tres quarts del mateix amb ritmes llatins com el mambo. Des de la factoria Daptone ens arriba el plàstic homònim d'Orquesta Akokán, un col·lectiu de músics cubans que enregistren les seves cançons als llegendaris estudis Areito de l'Havana i les publiquen sota el paraigües de la discogràfica novaiorquesa sense importar-los què n'opinin Donald Trump o la nissaga Castro. I si la música pot arribar a trencar fronteres, els nou talls que conformen "Orquesta Akokán" (2018) estan destinats a petar pistes de ball arreu del planeta. Que hagin acabat al mateix segell serà o no serà casualitat, però aquesta gent són al mambo allò que Sharon Jones i els seus Dap-Kings van ser al soul durant la passada dècada. Poden comprovar-ho a Bandcamp.

Ryley Walker - "Deafman Glance" (2018)


Ryley Walker és allò que s'anomena un cul inquiet. Ja pot haver signat un dels discos de l'any -ho va fer amb "Primrose Green" (2015)-, que un cop editat el plàstic ell ja pensa en altres assumptes que possiblement incloguin nous repertoris i futures gravacions. Per això no li agrada tocar en directe el material dels discos que suposadament motiven les seves gires, sinó allò que li vingui de gust en aquell moment. I possiblement també per això hagi decidit trencar amb el folk d'ascendència britànica on tan bé semblava haver-se acomodat de bon principi, per a aproximar-se sense por al jazz més còsmic. No és res que vingui de nou, de jazz sempre n'hi havia hagut als discos del nord-americà -les comparacions amb el Van Morrison d'"Astral Weeks" no eren perquè sí-, però és que a "Deafman Glance" (2018) ha sabut maridar com pocs el format cançó amb les textures més còsmiques i imprevisibles del bop i del free jazz -atenció a "Accomodations"-. El presentarà en directe el proper 19 de novembre a la sala Sidecar, no s'ho perdin.

dilluns, 11 de juny de 2018

Som del Montseny 2008 a El 9 Nou


Pau Riba, Matagalls, Las Ruinas, Da Souza, Bad Mongos, Trave Cigar Box & Mr. Praiets, Vlack, Golíat i One Pork Band van actuar el passat dissabte 9 de juny a la setena edició del festival Som del Montseny. Hi vaig assistir i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Roger Daltrey - "As Long as I Have You" (2018)


Tenint en compte el paper determinant que Pete Townshend ha jugat en la gestació d'"As Long as I Have You" (2018) -a més de tocar-hi, va animar qui el signa a tirar el projecte endavant-, un no acaba d'entendre per què el nou disc en solitari de Roger Daltrey no s'ha venut com un disc de The Who. D'acord, ens trobem davant d'un àlbum de versions i molts dels seus arranjaments no són ben bé els que un s'esperaria trobar en un àlbum de la banda britànica. Però les peces escollides són majoritàriament perles del soul i el rhythm & blues de què Townshend, Daltrey i companyia es van nodrir durant els seus inicis a l'oest de Londres -hi ha excepcions com una emotiva lectura d'"Into My Arms", de Nick Cave-. I bona part de l'enregistrament no desentonaria en absolut en algunes obres signades pel quartet durant els 70. Sigui com sigui, Daltrey segueix presumint d'energia il·limitada i una extraordinària força vocal als seus 74 anys. I amb això en té prou per a agafar qualsevol títol aliè i fer-se'l seu sense despentinar-se.

diumenge, 10 de juny de 2018

Danny Kirwan (1950-2018)

DANNY KIRWAN
(1950-2018)

Danny Kirwan va ser un d'aquells músics de perfil discret que malgrat tot acaben esdevenint testimonis d'episodis memorables de la història del seu ofici. El guitarrista britànic no va ser un dels membres fundadors de Fleetwood Mac, però sí que va jugar un paper clau en bona part de la producció de la banda durant les etapes de Peter Green i Bob Welch. Amb ell van passar del blues a la psicodèlia i a les textures pop que desembocarien, ja amb ell fora del grup -del qual va ser expulsat durant la gira de presentació de "Bare Trees" (1972)-, en l'encarnació més mastodòntica de Fleetwood Mac. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de 68 anys.

Som del Montseny 2018

SOM DEL MONTSENY 2018
Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera
9 de juny de 2018

Pocs festivals musicals de petit format poden presumir de cartells tan eclèctics com el que ha presentat enguany Som del Montseny, una iniciativa que arribava ahir a la seva setena edició havent transcendit la condició d'aparador de l'escena autòctona -una de les més arrelades i fèrtils del país, que ningú en tingui cap dubte- i en vies d'esdevenir una cita de referència al calendari melòman català. De l'òrbita montsenyenca va brillar amb força el folk visceral de Matagalls, que van trencar el gel i van deixar pas a discursos tan distants com complementaris. De la psicodèlia de Pau Riba i Els Gripaus -amb tot un Mau Boada (Esperit!) a les seves files-, que van interpretar sencer el totèmic "Jo, la donya i el gripau" (1971), al punk d'ascendència escandinava dels empordanesos Bad Mongos. Del blues de garrafa de One Pork Band -pseudònim de Xavi Ollé de Th'Booty Hunters-, al surf i l'instro rock a baixíssima fidelitat del duet olotí Trave Cigar Box & Mr. Praiets, que es construeixen els seus propis instruments a partir de caixes de galetes, eines del camp i ampolles buides. Del pop fresc de Da Souza al rock de garatge igualment fresc de Las Ruinas, passant per les coordenades metàl·liques de Vlack i Golíat. I tot plegat en un ambient familiar i en un entorn de luxe amb fantàstiques vistes del massís del Montseny. No es pot demanar més.

Pau Riba, amb Mau Boada (a l'esquerra).

One Pork Band.

Bad Mongos.

Trave Cigar Box & Mr. Praiets. 
Las Ruinas.

Vlack.