dissabte, 30 d’abril de 2022

Guitarra, baix i bateria - Programa 306

Big Thief - Foto Dustin Condrell.
Nova edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Big Thief, Sabana, Bucòlic i Kurt Baker amb Bebe Buell. Música a la pantalla amb Patti Smith, Van Morrison i "Belfast" (2021) de Kenneth Branagh. I homenatges pòstums a James Johnson, Guitar Shorty i Cynthia Plaster Caster. Disponible en podcast.

Un dels meus

Slayer.
Ahir a la nit vaig estar fent unes birres en un ateneu popular del poble on visc amb un regidor de l'oposició que és un dels meus malgrat, potser, no coincidir al 100% amb ell políticament. És un dels meus perquè quan jo encara era un projecte de persona, ell ja se n'anava a fer voltes per Europa per veure en directe grups de música que aquí no tocaven ni a la de tres. I perquè ahir ho va estar donant tot al meu costat mentre un disc jockey punxava el "Raining Blood" d'Slayer i el "Run to the Hills" d'Iron Maiden. És clar que, per donar-ho tot, el fill d'un amic seu, un nen de 10 anys que va dedicar a fer headbanging i air guitar davant dels nostres nassos mentre sonaven Cannibal Corpse, Grip Inc., Brujería i els mateixos Slayer. I ara ves tu, que tens 45 tacos però et penses que encara en tens 20, a explicar-li al marrec que a la seva edat hauria d'estar escoltant C. Tangana.

divendres, 29 d’abril de 2022

Entrevista a Ahmed Tobasi, director artístic de The Freedom Theatre


Ahmed Tobasi
és actor i director artístic de The Freedom Theatre, un centre cultural comunitari fundat el 2006 al camp de refugiats de Jenin, a Palestina, amb l'objectiu de fomentar la resistència cultural i promoure l'art com a catalitzador dels canvis socials. Tobasi creu que qualsevol manifestació artística és política per naturalesa, insisteix que tot artista té un compromís inherent amb la seva comunitat, i defensa el teatre com a eina de transformació a nivell individual i col·lectiu. Aquests dies visita Catalunya per impartir-hi un taller de teatre polític. Avui parlem amb ell a les pàgines d'El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona/Ripollès). Entrevista d'un servidor i fotografies de Julián Vázquez.

Jordi Pigem: "I si també se'ns donessin xifres diàries de morts per suïcidi?"


"Durant la pandèmia se'ns ha sotmès a un bombardeig constant de dades sobre ingressos hospitalaris i morts per coronavirus. Un fet molt curiós, ja que una cosa així no s'havia fet mai abans i no respon a cap criteri sanitari sinó, en tot cas, a un intent deliberat de fer por. Us imagineu que també se'ns donessin les xifres diàries de morts per càncer o suïcidi?"
.

És una de les reflexions que va plantejar Jordi Pigem durant la conferència que va oferir dimarts passat al Teatre Auditori Cardedeu en un acte de l'Aula de Cultura. Pigem, una de les veus notòries que s'han manifestat més crítiques amb la forma com s'ha gestionat la pandèmia, va parlar del que hem viscut durant els darrers dos anys, i va alertar sobre tot allò que podríem viure a partir d'ara. Avui ens en fem ressò a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Trygve Thue (1950-2022)

TRYGVE THUE

(1950-2022)

Fa molts anys uns coneguts meus van viatjar a Noruega i jo els vaig demanar que em portessin discos de grups musicals noruecs. Eren els dies d'Escandinàvia com a epicentre indiscutible del punk rock amb accent de garatge a escala global, i jo m'esperava alguna cosa de l'estil de Gluecifer i companyia. En lloc d'això em van portar un recopilatori de Saft, una banda que en aquell moment no em sonava de res i que no tenia gens a veure amb tota aquella òrbita, però mica en mica em va anar agradant més i més.

Amb tres àlbums publicats –"Saft" (1971), "Horn" (1971) i "Stev, sull, rock og rull" (1973)-, els de Bergen s'havien situat a l'avantguarda del folk rock i el rock progressiu al nord d'Europa durant la primera meitat dels 70. A Noruega eren considerats com uns clàssics indiscutibles. I peces com "People in Motion" o "Hello Generation" bé segueixen valent avui el seu pes en or. Ens ha deixat el seu guitarrista, Trygve Thue, que un cop dissolta la banda el 1974 –a partir de la dècada dels 90 es va reunir en diverses ocasions- es va dedicar a la producció.

dijous, 28 d’abril de 2022

Klaus Schulze (1947-2022)

KLAUS SCHULZE

(1947-2022)

Testimoni d'excepció i actor destacat d'un moment històric –els inicis de la dècada dels 70- en què Alemanya va trencar ni que fos durant un moment la bipolaritat representada pels Estats Units i el Regne Unit a l'avantguarda de la música pop, Klaus Schulze va ser un pioner de la música electrònica, un explorador inesgotable del cosmos sonor, i una de les figures que van eixamplar els horitzons tant de la música progressiva com d'allò que es va anomenar krautrock. Fundador dels referencials Tangerine Dream, va deixar la banda mentre aquesta es trobava encara en fase d'enlairament per formar els igualment essencials Ash Ra Tempel. Posteriorment va impulsar projectes diversos, sempre amb la inquietud per bandera. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.

El carrer de JIM


La llar del Faraó. Aquesta havia estat la casa de l'activista cultural Joan Illa Morell, JIM, conegut a Granollers com a impulsor d'esdeveniments com l'històric Festival de Música Progressiva de 1971 o el happening de Salvador Dalí el 1974 –també va obrir les portes perquè King Crimson debutessin a la ciutat el 1973-, que ens va deixar a finals de l'any passat.

Hi passo sovint per davant, i ahir em va alegrar el fet de veure que algú ha decorat l'entrada amb un graffiti amb les seves inicials i, el millor de tot, una placa simbòlica que assenyala el lloc com a carrer de Joan Illa Morell. El fet és que, més enllà de detalls simbòlics, la ciutat de Granollers segueix estant en deute amb JIM, i potser ja seria hora que alguna institució es dignés a posar-hi remei.

dimecres, 27 d’abril de 2022

Cynthia Plaster Caster (1947-2022)

CYNTHIA PLASTER CASTER

(1947-2022)

La historiografia oficial –sovint escrita per homes blancs heterosexuals, un detall a tenir en compte- sol recordar Cynthia Plaster Caster com aquella groupie que es dedicava a fer motlles de guix dels membres erectes de reconegudes icones rockeres entre les dècades dels 60 i els 90. I és cert, Plaster Caster –de nom real Cynthia Albritton, i a qui Kiss van dedicar la simpàtica cançó "Plaster Caster"- va immortalitzar en motlles de guix les polles de Jimi Hendrix, Eric Burdon, Wayne Kramer, Aynsley DunbarJello Biafra i Pete Shelley, entre d'altres –també els pits de PeachesSuzi Gardner i Laetitia Sadier, entre d'altres dones-. I sí, també era una groupie. Però sobretot era una artista –sí, una artista-, en un moment en què l'art tendia a ser transgressor en el sentit més radical del terme i sense circumscriure's a la perspectiva sempre limitada d'un marc teòric.

Plaster Caster era un d'aquells personatges que anaven a la seva sense pensar mai en el 'què diran', i que avui difícilment tindrien cabuda en aquest món cada dia més quadriculat i estret de mires. Quan allò que enteníem per provocació ha degenerat en acudits televisius sense gràcia ni gust, quan acceptem com a artista transgressor qualsevol bocamoll cantant obvietats al ritme que li marca un telèfon mòbil subministrat pel mateix sistema contra el qual pretén carregar, i quan les pells són tan excessivament fines com ho han esdevingut a aquestes alçades, més d'un aspirant a enfant terrible podria entrar en xoc si es dignés a consultar la crònica pop de dècades enrere –la que es troba a les biblioteques, no pas la de Wikipedia- i descobrís les gestes de personatges com Cynthia Plaster Caster. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.

No deixem de ser un ramat

Jordi Pigem, durant la seva xerrada al Teatre Auditori Cardedeu.
En realitat no hauria de sorprendre gens que l'extrema dreta de Marine Le Pen assolís uns resultats històrics a les eleccions presidencials de diumenge passat a França. El més sorprenent, de fet, és que Le Pen no guanyés els comicis. Perquè quan l'esquerra desapareix, l'extrema dreta tendeix a trobar un terreny adobat per créixer al seu aire aprofitant qualsevol situació de descontent social.

L'esquerra parlamentària tal com sempre l'havíem entès ja fa molt de temps que es troba desapareguda, però potser ha estat durant els darrers dos anys quan més se l'ha trobat a faltar. Al llarg de tot aquest temps hem vist com aquesta esquerra callava davant d'unes restriccions sanitàries que vulneraven drets fonamentals i principis democràtics bàsics, adobant el terreny al populisme de dretes més ranci i a carronyaires professionals com Le Pen i companyia.

Mentre els Macrons i els Trudeaus d'aquest món insistien a imposar –en el sentit més despòtic del terme- mesures que han posat per sempre més en qüestió tota una sèrie de drets que havien trigat segles a conquerir-se, elements com Bolsonaro o la mateixa Le Pen han sabut aprofitar l'ocasió per presentar-se davant l'opinió pública com els últims preservadors d'unes llibertats en les quals no han cregut mai ells ni les bases dels seus propis partits.

L'horitzó a curt termini és com a mínim preocupant. I em sembla oportú insistir-hi justament ara, quan la tempesta sembla haver amainat i els que fa tan sols un any presumien de responsabilitat han pogut recuperar per fi els vells hàbits de sempre, com si aquí no hagués passat res. Més optimista que jo es va mostrar ahir a la tarda el filòsof Jordi Pigem, que va exposar la seva visió crítica amb la gestió de la pandèmia per part de governs com el(s) nostre(s) en un acte de l'Aula de Cultura al Teatre Auditori Cardedeu.

Pigem creu que aquesta situació límit pot servir perquè fem un pensament com a societat i trenquem d'una vegada per totes amb un sistema econòmic i social que empodera les màquines i deshumanitza les persones. No comparteixo el seu optimisme, i em remeto a mantres com els que auguraven la fi del capitalisme durant la crisi financera de fa deu anys, o aquell "De la pandèmia en sortirem millors" tan excessivament ensucrat que repetien ara fa dos anys els mateixos que un cop vacunats se'n van tornar a viure la 'vida loca'.

Sí que comparteixo, en canvi, gran part del seu anàlisi del que ha passat durant els darrers dos anys, i la seva preocupació per com el neoliberalisme ha aprofitat un cop més una crisi sistèmica per seguir desplegant la seva agenda. Si de la pandèmia n'havíem de sortir millors, la realitat és que n'hem sortit menys lliures i més controlats. Si la coronacrisi havia de ser una oportunitat per construir un món nou, el cert és que aquest món nou sembla fet més a mida que mai de grans corporacions com Google, Amazon o, és clar, Pfizer.

"No s'entén que la mateixa esquerra que qüestiona la banca i les grans multinacionals com Coca-Cola, no qüestioni les grans farmacèutiques com Pfizer, que no deixen de ser el mateix", va dir Pigem en un moment donat. Si se'm permet l'apunt, tampoc s'entén que les manifestacions a favor de la llibertat d'expressió i contra l'empresonament de Pablo Hasél d'ara fa un any, amb crema de contenidors inclosa, s'acabessin a temps perquè tots els manifestants poguessin ser a casa abans del toc de queda, no fos cas que l'amo s'enfadés més del compte. Potser no som ovelles, però com a societat no deixem de ser un ramat.

dimarts, 26 d’abril de 2022

Megmao a La Sala Online


Dies enrere vaig tenir el gust d'asseure'm al sofà de La Sala Online i escoltar de ben a prop el concert que Megmao van oferir en streaming des dels estudis Music Lan. Una banda que tot just comença a caminar però de ben segur ens donarà grans alegries a curt termini, un repertori molt ben triat i tota una experiència que he provat de resumir en aquesta crònica.

Bill Bourne (1954-2022)

BILL BOURNE
(1954-2022)

Potser hi haurà qui opini que no són maneres de criar un nen, però Bill Bourne va rebre les seves primeres nocions de música de ben petit, dormint darrere del piano a les sales on els seus pares –tots dos músics professionals- solien actuar. Amb el pas dels anys, el cantautor canadenc va esdevenir ell mateix un músic de ple dret, potser no gaire reconegut a escala global però sens dubte apreciat al seu país, on va arribar a guanyar diversos guardons. Amb el folk i la música d'arrel nord-americana com a punts de partida, va explorar la fusió amb registres transatlàntics, tant en solitari com de la mà de projectes com Tri-Continental. Ha mort a l'edat de 68 anys, víctima d'un càncer.

Lennart Hegland (1943-2022)

LENNART HEGLAND

(1943-2022)

A Hep Star se'ls sol citar com el grup on tocava els teclats Benny Andersson abans d'assolir reconeixement internacional com a membre d'Abba. Però també és just recordar que va ser una de les bandes més populars a Suècia durant la dècada dels 60, i que àlbums com el fundacional "We and Our Cadillac" (1965) són notables exercicis de rock'n'roll al més pur estil de la British Invasion i del rock de garatge nord-americà d'aquell moment. Ens ha deixat el seu baixista original, Lennart Hegland.

dilluns, 25 d’abril de 2022

Tracy Sirés Neal, a El 9 Nou


El fruit d'un llarg confinament. O les cançons que Tracy Sirés Neal va compondre durant la quarantena d'ara fa dos anys, i que han donat peu al seu primer disc, "Haiku Love" (2022). Aquest cap de setmana l'ha presentat al teatre El Patronat de la Garriga. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Manel Alías, a El 9 Nou


Rússia, sense tòpics ni prejudicis. El periodista Manel Alías va presentar la setmana passada el seu primer llibre, "Rússia, l'escenari més gran del món" (2021, Ara Llibres), a la llibreria L'Espolsada de les Franqueses del Vallèss. Va parlar d'Ucraïna, del Donbass i de la guerra, però també i sobretot de moltes altres coses. "Tot allò que em digui durant un dinar la meva sogra, que és russa, em pot explicar moltes més coses sobre Rússia que no pas Vladímir Putin amb una compareixença de dues hores", va afirmar. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

James Johnson (1940-2022)

JAMES JOHNSON

(1940-2022)

És un dels grans clàssics del blues de Louisiana, també un dels pilars del catàleg d'Excello Records. "Baby Scratch My Back", una de les peces més reconegudes del gran Slim Harpo, posteriorment versionada pels Fabulous Thunderbirds. El seu icònic riff de guitarra és obra de James Johnson, que també hi va tocar el solo que imita el cant d'un pollastre –el so que es va anomenar chicken scratch-. Johnson ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

diumenge, 24 d’abril de 2022

Guitar Shorty (1934-2022)

GUITAR SHORTY
(1934-2022)

Va ser un dels grans exponents del blues elèctric durant la segona meitat del segle passat, un dels guitarristes més solvents i alhora salvatges de la seva generació, influència cabdal en el desenvolupament de gèneres i corrents com el blues rock o fins i tot el rock dur. Guitar Shorty va néixer a Houston, Texas, però al llarg de la seva vida va viure i es va formar en estats com Florida, Louisiana o Washington. Va ser en aquest últim on es va casar amb la germanastra d'un jove Jimi Hendrix, a qui el mateix Shorty –de nom real David William Kearney- va introduir a l'efecte wah wah que el de Seattle tan bé va saber canalitzar. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys, amb un llegat enorme que inclou col·laboracions diverses i àlbums com "My Way or the Highway" (1991).

Dues coses molt alliberadores

L'altre dia vaig fer dues coses molt alliberadores en una mateixa tarda. La primera va ser agafar una guitarra elèctrica, connectar-la a un amplificador i posar-me a fer soroll pel simple fet de fer soroll (no em vaig ni molestar a afinar-la). La segona va ser sortir de tres grups de whatsapp.

dissabte, 23 d’abril de 2022

"Firmin" (2007)


Firmin, la rata que llegeix. I el protagonista de la novel·la més coneguda de Sam Savage"Firmin" (2006)-. Un llibre que no es llegeix, es devora. Jo ho vaig fer poc després de publicar-se, i des d'aleshores hi he tornat en diverses ocasions. I sempre empatitzo amb el protagonista. Firmin, la rata, va néixer en una llibreria de Boston a principis dels anys 60, envoltat de llibres i fascinat per personatges com el mateix llibreter o un escriptor en hores baixes. Mentre la gran majoria d'individus de la seva espècie subsisteixen tota la vida a base de menjar i fornicar, ell llegeix llibres i de tant en tant s'escapa del seu amagatall per anar al cinema, la qual cosa el fa diferent amb tot el que això implica –observin vostès mateixos el brillant paral·lelisme amb l'espècie humana-. "Firmin", la novel·la, és un acte d'amor a la literatura. Una faula que arrenca somriures, però també pot fer saltar alguna llàgrima. La meva recomanació literària per aquest Sant Jordi... i per cada dia de l'any, si se'm permet.

Tracy Sirés Neal

TRACY SIRÉS NEAL
Teatre El Patronat, La Garriga
22 d'abril de 2022

A Tracy Sirés Neal la gran majoria l'havíem conegut per la seva tasca com a gestora cultural –en l'actualitat dirigeix el Teatre Auditori de Granollers-. Per això ha estat una agradable sorpresa poder descobrir les seves cançons, fràgils i alhora sofisticats exercicis de folk-pop amb un cert regust de Laurel Canyon que setmanes enrere donaven forma al seu primer àlbum, "Haiku Love" (2022), i que la nit passada va presentar en directe al teatre El Patronat de la Garriga, el seu poble.

L'acompanyaven a l'escenari els sempre oportuns Guillem Callejón (Intana, Bridges Trio) i Antonio Sánchez (Maria del Mar Bonet, Sílvia Pérez Cruz), a les guitarres i a les percussions respectivament. Un format més reduït que el que va fer servir a l'hora de gravar el disc –amb producció de Santi Careta-, també una oportunitat de revelar el vessant més orgànic de composicions tan rodones com "The Universe", "What's Done Is Done" o "Running Around". Les atmosferes generades per Callejón i Sánchez van esdevenir el marc ideal per a unes cançons i una veu que bé valen el seu pes en or.

divendres, 22 d’abril de 2022

El desig de ser Hendrix


Julián García
té 45 anys. Quan en tenia 43 se li va diagnosticar l'enfermetat de Parkinson d'inici prematur. Des d'aleshores s'ha dedicat a visibilitzar aquesta variant poc coneguda de la malaltia i a teixir xarxes de suport per a persones que la pateixen. Quan el vaig entrevistar mesos enrere em va explicar que part de la seva teràpia consisteix en tocar la guitarra. Quan em va dir, literalment, "Todavía me falta un buen rato para ser Eddie Van Halen", vaig saber que a més de ser una de les persones més valentes que he conegut mai, també era un dels meus. Un fet que refermo avui llegint el qüestionari que ha respost a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental. A la pregunta de qui li agradaria ser, ell respon que li agradaria ser Jimi Hendrix. Així, sense dubtar-ho. S'ha de ser gran.

Carles Belda, a El 9 Nou


Hi ha artistes que entretenen i d'altres que divulguen, i després hi ha qui fa totes dues coses. En aquest darrer grup s'hi pot comptar Carles Belda, que el cap de setmana passat va oferir una classe magistral d'acordió diatònic al Tarambana de Cardedeu. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Manel Alías parla de Rússia

Alías, a l'esquerra, amb el director editorial d'Ara Llibres, Joan Carles Girbés, ahir
a la tarda a la llibreria L'Espolsada de les Franqueses del Vallès.
El periodista Manel Alías va parlar sobre Rússia i, molt important, sobre els russos, ahir a la tarda a la llibreria L'Espolsada de les Franqueses del Vallès. Presentació del seu llibre "Rússia, l'escenari més gran del món" (2021, Ara Llibres), i una aproximació a la realitat russa de la mà de qui l'ha conegut (la coneix) de ben a prop. Amb totes les seves ombres, que òbviament hi són i darrerament les hem pogut veure més bé que mai, però també desfent tòpics i apriorismes. I més enllà dels grans titulars del moment. Es va referir a Ucraïna i a la guerra, és clar. També als dèficits cada cop més preocupants del règim de Putin en matèria de democràcia i drets humans. Però va anar molt més enllà, oferint un retrat humà d'una societat tan sovint idealitzada com dimonitzada. La que ha provat d'explicar a través d'un llibre escrit i publicat abans de la guerra, però molt útil també per entendre els darrers moviments al tauler geopolític.

dijous, 21 d’abril de 2022

Big Thief - "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022)


És possible que Big Thief hagin lliurat una de les millors cançons, no tan sols del que portem de dècada sinó de tot el segle XXI? Doncs sí, que ho és. I a més ho han fet sense Auto-Tune, ni caixes de ritmes, ni necessitat d'inventar-se la sopa d'all. A partir d'un valor tantes vegades invocat però tan pocs cops practicat com és la simplicitat, han donat forma a una cançó tan rodona com perdurable. Una melodia a contrallum que s'arrossega sobre un ritme subtil i pausat, i una lletra que reflexiona en clau existencialista sobre el pas del temps i els seus efectes en nosaltres mateixos però també en tot allò que ens envolta. La peça en qüestió es titula "Change", i és la que enceta el seu darrer disc d'estudi, "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022).

Ens trobem davant d'un àlbum doble, un format a priori incompatible amb aquests dies d'immediatesa, escoltes ràpides i poc temps per aprofundir en detalls i matisos. Però és que, justament, "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" es pot entendre com l'antídot contra el ritme frenètic del món que ens envolta, un paradís fonogràfic on refugiar-se de les inclemències exteriors i prendre's les coses d'una altra manera o, com a mínim, a un ritme més assumible. Gravat en quatre localitzacions diferents dels Estats Units, en estudis de Massachussetts, Califòrnia, Arizona i l'estat de Nova York, amb l'objectiu d'assolir diferents sonoritats, el plàstic presumeix d'una identitat heterogènia però coherent amb el discurs d'un quartet que destil·la a la seva manera les essències més genuïnes de la música d'arrel nord-americana.

Si "Change" és una perla de country folk crepuscular i amb la sensibilitat a flor de pell, "Spud Infinity" apunta a les formes més primitives de la música hillbilly i acaba sonant contemporània sense necessitat d'artificis ni coartades. "Time Escaping", en canvi, és una claustrofòbica muntanya russa de pop terminal on Adrianne Lenker i companyia invoquen des de les seves pròpies coordenades els esperits de Björk i Kate Bush. "Sparrow" és una majestuosa balada que en una altra vida hauria pogut esdevenir un estàndard. "Flower of Blood" explora el vessant més fosc i tenebrós del conjunt per endinsar-se en les profunditats del post-punk més atmosfèric. "No Reason" és una assolellada perla country de regust clàssic com ell sol. I "Simulation Swarm" és un dinàmic exercici de folk rock que es perfila com un altre dels grans reclams del cançoner de Lenker i companyia.

El trajecte que ha portat Big Thief fins a "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" no ha estat gens fàcil. Havent publicat amb mesos de diferència dos dels grans discos del final de la dècada passada –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos de 2019-, els nord-americans es van embarcar en una gira europea que a priori havia de suposar la seva consolidació en ple 2020. Aleshores va arribar la pandèmia i ho va capgirar tot. Lenker es va confinar en una cabana per gravar un nou àlbum en solitari, "Songs / Instrumentals" (2020)Buck Meek també va publicar un disc amb el seu nom –"Two Saviors" (2021)-, i en un moment donat va arribar a tocar amb Bob Dylan. Sigui com sigui, el grup va trobar forces per donar forma a aquest àlbum doble que bé podria ser la seva obra més monumental a hores d'ara. També un clàssic en potència de la música del nostre temps. Però sobretot la prova de vida d'una banda que no s'ha rendit davant l'adversitat.

dimecres, 20 d’abril de 2022

David Freel (1958-2022)

DAVID FREEL

(1958-2022)

Banda de culte gairebé paradigmàtica, amb un discurs inclassificable que bevia de múltiples fronts però no acabava de casar-se amb res ni amb ningú, Swell va ser un dels projectes més singulars de la música alternativa de la dècada dels 90. Formada a San Francisco el 1989 i especialment apreciada pel públic francès, el seu llegat el formen obres com "Swell" (1990), "41" (1994) o "Too Many Days Without Thinking" (1997). David Freel en va ser la veu i l'ànima fins ben entrat el segle XXI, quan va començar a publicar discos sota el seu propi nom. Durant els darrers temps havia viscut a Oregon amb la seva família, allunyat de tot possible focus però no pas de la música. Ens ha deixat a l'edat de 64 anys.

50 anys de "Dr. John's Gumbo"


Una sucosa selecció de clàssics de la música de Nova Orleans, interpretats amb tota la passió i l'ofici del món per un dels grans exponents del rhythm & blues i el rock'n'roll a la Crescent City. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Dr. John's Gumbo" (1972), el cinquè àlbum d'estudi de l'alter ego de Mac Rebennack. També un dels grans tributs –i en va arribar a fer uns quants- de Dr. John a la ciutat que no tan sols l'havia vist néixer sinó també créixer i fer-se gran en tots els sentits.

D'"Iko Iko", el clàssic de James "Sugar Boy" Crawford que havia conquerit les ones radiofòniques de la mà de les Dixie Cups, al "Tipitina" de Professor Longhair, passant pel "Let the Good Times Roll" d'Earl King, un medley amb peces de Huey "Piano" Smith o la murder ballad "Stack-a-Lee", peça tradicional popularitzada al seu dia per Lloyd Price. Amenitza el conjunt una composició original del mateix Rebennack, la notable "Somebody Changed the Lock". Un dels grans àlbums de Dr. John, i una bona porta d'entrada al llegat sonor d'una de les ciutats més musicals del món.

dimarts, 19 d’abril de 2022

Charles McCormick (1947-2022)

CHARLES McCORMICK

(1947-2022)

Ha mort Charles McCormick, baixista de Bloodstone, una de les bandes de soul i rhythm & blues més populars de la dècada dels 70. Originaris de Kansas City però establerts a Los Angeles, se'ls recorda sobretot per singles com "Natural High" (1973), "Never Let You Go" (1973) o "Give Me Your Heart" (1975).

Llerona, Texas

Llerona, abril de 2022.
Posta de sol a Llerona, un dels pobles que formen el terme municipal de les Franqueses del Vallès. La immensitat de la plana vallesana, banyada amb els últims rajos de llum del dia. I l'infinit d'una línia d'alta tensió que erosiona el paisatge alhora que en forma part. Al moment de fer aquesta fotografia em va venir al cap una cançó d'Elliott Murphy, "St. Elmo's Motel", inclosa a l'àlbum "Beauregard" de 1998. Sempre m'ha fascinat aquella tornada on el nord-americà establert a París canta "You can drive for fourteen hours, and you won't be out of Texas". Novament, la immensitat del territori. Llerona, Texas.

dilluns, 18 d’abril de 2022

Art Rupe (1917-2022)

ART RUPE

(1917-2022)

El productor i empresari discogràfic Art Rupe va néixer el 1917, el mateix any en què es publicava el primer disc de jazz –"Dixie Jass Band One Step" de l'Original Dixieland Jazz Band-. D'alguna manera, la seva vida va transcórrer de forma paral·lela a l'evolució d'una indústria discogràfica on ell mateix va deixar una forta empremta durant la dècada dels 50 fundant Specialty Records. El segell que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Little Richard i que en conseqüència va posar un dels pilars del rock'n'roll, però també una disquera essencial a l'hora de parlar del rhythm & blues més genuí.

Rupe havia fundat Specialty a Los Angeles el 1945, un any després de posar en marxa Juke Box Records, un segell de curta durada. Al principi es dedicava a gravar grups de gòspel com els Soul Stirrers –amb un jove Sam Cooke- o els Pilgrim Travelers, i figures aleshores emergents en l'àmbit del rhythm & blues com Percy Mayfield, Jimmy Liggins o, més endavant, Bob Landers. Va ser justament aquell interès pel rhythm & blues el que va portar Rupe i el productor més destacat del segell, Robert "Bumps" Blackwell, a viatjar a Nova Orleans, on van descobrir un dels seus primers grans fitxatges, Lloyd Price.

Amb singles com "Lawdy Miss Clawdy" (1952) –produït per Dave Bartholomew amb Fats Domino al piano-, Price va esdevenir un dels artistes que van definir la transició del rhythm & blues cap allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere en la gestació del qual Specialty també va tenir un pes decisiu amb el fitxatge d'un aleshores desconegut Little Richard. El de Georgia havia contactat amb el segell per recomanació del mateix Price. Blackwell es va tornar a desplaçar fins a Nova Orleans, va produir el senzill "Tutti Frutti", publicat el 1955, i la resta és història.

A principis dels 60, un cop passada la febre del primer rock'n'roll i amb Richard ja fora d'Specialty, Rupe es va retirar del negoci musical per dedicar-se al sector energètic i impulsar la seva pròpia fundació benèfica. A finals d'aquella mateixa dècada, aprofitant el renovat interès pel seu catàleg en països com el Regne Unit, va reactivar el segell amb una campanya de reedicions. Va ser el seu últim moviment dins d'una indústria on ja no tornaria mai més –el 1991, Fantasy Records va comprar Specialty-. Ha mort a l'edat de 104 anys, havent sobreviscut tant a Price com a Richard.

Transmetre la tradició

CARLES BELDA amb ARNAU BERENGUER

Tarambana, Cardedeu
17 d'abril de 2022

De vegades no cal reinventar la tradició per allò de voler fer-la més atractiva, n'hi ha prou sabent-la transmetre. I Carles Belda en sap un munt, com va tornar a demostrar ahir a la tarda al Tarambana, on va actuar a duet amb el guitarrista Arnau Berenguer. Un passi que el veterà acordionista va aprofitar per explorar les múltiples possibilitats i l'ampli ventall de registres del seu instrument, però també per oferir tota una sessió didàctica tant al voltant del mateix acordió diatònic com de la música popular.

La inicial "Calipso Facto", per exemple, la va aprofitar per explicar la influència del patró rítmic del calipso en bona part de la cançó d'autor catalana de les passades cinc dècades. El responsable, va apuntar, va ser justament el gran difusor de la música folk arreu dels Països Catalans, Jaume Arnella, un gran enamorat d'aquest estil d'arrel caribenya. A la simpàtica "Masurca Taylor" va aproximar la tradició italiana a les dinàmiques jazzístiques de James Taylor –l'organista-. A destacar també "Em plantaria", un xotis amb mètrica jamaicana i un deliciós regust de zydeco.

diumenge, 17 d’abril de 2022

Charnett Moffett (1967-2022)

CHARNETT MOFFETT
(1967-2022)

Ens ha deixat Charnett Moffett, un dels grans virtuosos del baix i del contrabaix en l'àmbit del jazz. Versàtil com pocs, veure'l tocar en directe era un espectacle en el millor sentit –malauradament no vaig tenir mai el plaer de poder-ho fer, però per la xarxa circulen diverses filmacions de concerts seus que m'agrada revisar de tant en tant-. Va debutar discogràficament el 1987 amb "Net Man" (Blue Note), i va arribar a tocar amb els més grans, de Dizzy Gillespie a Art Blakey i de Pharoah Sanders a Melody Gardot, entre molts altres.

Car Wheels on a Gravel Road

Avinyonet de Puigventós, abril de 2022.
Rodes de cotxe en una carretera de grava. Un d'aquells paisatges on el temps sol passar més a poc a poc i les dinàmiques solen ser unes altres. A la fotografia, un camí rural a Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà), amb els Pirineus al fons –darrere de tot, el Canigó nevat-. Sonant de fons, "Car Wheels on a Gravel Road" (1998), l'àlbum que va elevar Lucinda Williams fins al panteó dels més grans de la música d'arrel nord-americana. A cavall del Sud i el Midwest, l'Empordà amb tota la seva immensitat.

dissabte, 16 d’abril de 2022

Discos Quim

Discos Quim, a la plaça de l'Ajuntament de Figueres, abril de 2022.
Si el comerç local és un d'aquells factors que determinen l'essència i la identitat d'una ciutat, Discos Quim és un d'aquells establiments que a dia d'avui diferencien Figueres d'altres capitals de comarca com ara, posem per cas, Vic, Ripoll, Olot o Granollers. Una botiga de discos de les de tota la vida que es manté oberta malgrat tot. I que es troba situada al bell cor de la seva ciutat, a la mateixa plaça de l'Ajuntament, venint-nos a recordar que hi va haver un temps en què aquesta mena de comerços ocupaven un espai de centralitat en aquest món nostre cada dia més devorat pel seu propi pragmatisme. Discos Quim i les persones que la regenten són, més que uns supervivents, uns superherois. Una mostra de com, de vegades, la fidelitat a un mateix pot imposar-se amb èxit als cants de sirena del mercat i les seves tendències. I una aturada obligada per a qualsevol melòman de base que visiti la capital de l'Alt Empordà i vulgui tornar a casa amb material de primera.

Terra de Vents


La fugida cap a la natura com a metàfora de la recerca d'un món millor, però també de la pròpia llibertat. Ho cantaven Sangtraït a la peça que titulava el seu segon àlbum, "Terra de Vents" (1990). El cant de qui fuig de la ciutat a la recerca d'un indret gairebé mitològic, on pot sentir-se lliure perquè tot és possible, i on el fum urbà deixa pas a un cel blau i una herba que creix salvatge. Una de les grans perles del repertori de la banda de la Jonquera, "Terra de Vents" es pot entendre també com un cant a les bondats paisatgístiques i ambientals de l'Empordà i més concretament de la serralada de l'Albera. A la fotografia, l'Alt Empordà amb l'Albera al fons, vistos des del Castell de Sant Ferran de Figueres. Terra de Vents, abril de 2022.

divendres, 15 d’abril de 2022

Paul Siebel (1937-2022)

PAUL SIEBEL

(1937-2022)

Cal mirar els crèdits dels discos que tenim a les mans –sí, sempre és més desitjable tenir-los a les mans que no pas en un disc dur o en una plataforma d'streaming-. D'aquesta manera, entre d'altres coses, podem conèixer els noms dels autors de les cançons que escoltem. Penso, és clar, en aquells casos en què l'artista titular és intèrpret però no pas autor del repertori o d'una peça en concret. Una cançó com "Louise", per exemple, l'hem pogut escoltar de veus com les de Linda Ronstadt, Jerry Jeff Walker o Bonnie Raitt.

El seu autor, Paul Siebel, no sol ser tan anomenat malgrat haver-la gravat primer al seu àlbum de debut, "Woodsmoke and Oranges" (1970), un exercici de folk i country que s'avançava en certa mesura a això que hem acabat anomenant Americana. Altres peces de Siebel van ser gravades per figures com Emmylou Harris, Waylon Jennings o els Flying Burrito Brothers. El 1971 va publicar un segon disc, "Jack-Knife Gypsy". Després va patir una depressió que el va mantenir allunyat del negoci musical, on ja tan sols tornaria de forma esporàdica. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

Megmao

MEGMAO

Concert en streaming a La Sala Online
Estudis Music Lan, Avinyonet de Puigventós
14 d'abril de 2022

La Sala Online és un projecte que va néixer durant el confinament d'ara fa dos anys amb l'objectiu de mantenir viva la música en directe a través de l'streaming. Una iniciativa pròpia d'aquells dies incerts que s'ha acabat consolidant a hores d'ara com una empresa de llarga durada, emetent setmanalment una actuació des dels estudis Music Lan d'Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà). Ahir vaig tenir el gust d'asseure'm al sofà que els seus promotors reserven cada dijous perquè s'hi assegui un periodista musical i segueixi el concert no pas des de l'altre costat de la pantalla, sinó literalment a tocar dels mateixos músics.

To plegat em va permetre descobrir la proposta de Megmao, una jove banda sorgida de la sempre efervescent escena de Vilanova i la Geltrú i encapçalada per Jordi Megmao, veterà de formacions com The Bongo Experience. L'acompanyen en aquesta aventura músics de llarga trajectòria com l'harmonicista Xiscu Rubio (La Golden, Noctämbuls), amb qui va actuar la nit passada amb format de duet. I amb un repertori de versions tan ben triades com ben executades, que van anar de "Cover Me Up" (Jason Isbell) a "Heaven" (Depeche Mode) o "Blackbird Song" (Lee DeWyze), assenyalant les coordenades per on podria transitar el cançoner propi en el qual Megmao ja ha començat a pensar.

El concert d'ahir es troba disponible a Youtube.

dijous, 14 d’abril de 2022

Mario Martínez (1961-2022)

MARIO MARTÍNEZ

(1961-2022)

La lluna plena il·luminant París enmig d'una freda nit hivernal. Era realment potent la imatge que evocaven i segueixen evocant tan la lletra com la música de "Lobo-hombre en París", la peça més reconeguda de La Unión i un dels gran himnes del pop espanyol de la dècada dels 80. Una lírica inspirada en l'obra de Boris Vian, ressonant a ritme d'hipnòtic post-punk en una Madrid que encara vivia immersa en l'eufòria de la Movida –la peça forma part del primer àlbum de grup, "Mil siluetas" (1984)-. Posteriorment van venir molts més encerts, però probablement la banda no va tornar a sonar mai més tan inspirada com en aquella incontestable carta de presentació. No passa res, una cançó com aquesta valdrà sempre el seu propi imperi. Ha mort un dels seus autors, el guitarrista i membre fundador del grup, Mario Martínez, víctima d'un càncer.

Flamingo Tours - "Wild Beasts from the South" (2021)


La litúrgia religiosa del Dijous Sant i del conjunt de la Setmana Santa sempre m'acaba transportant d'una manera o d'una altra cap als paisatges pantanosos del Sud més profund dels Estats Units. Un indret físic i mental on l'herència cristiana ha adoptat unes formes úniques i instransferibles, de vegades francament aterradores i d'altres absolutament fascinants –fins i tot quan un no és religiós, com és el meu cas-. Penso per exemple en totes les manifestacions culturals que s'hi han arribat a inspirar, tant en aquell mateix punt geogràfic com arreu del món. Del misteri ancestral de Son House entonanant "John the Revelator" a les escapades Southern Gothic de Nick Cave, passant és clar per Guadalupe Plata i la forma com han aproximat les formes més primitives del blues a la tradició andalusa –sí, un punt calent si parlem de Setmana Santa-.

Em sembla oportú enguany aprofitar la data d'avui, Dijous Sant, per reivindicar una banda de casa que s'ha emmirallat en l'esperit del Sud a l'hora de facturar el seu darrer treball. Flamingo Tours, que la tardor passada van lliurar un tercer àlbum que és alhora un nou pas endavant en una línia evolutiva que sempre ha apuntat a l'alça i ara directament sembla no tenir límits. Si el seu disc de debut, "Right on Time" (2015), maridava amb ofici i estil tota una sèrie de registres que apuntaven als Estats Units de la dècada dels 50 –del jump blues al primer rock'n'roll- i semblava fet a mida de la parròquia rocker, tres anys després es van despenjar amb un "Lucha Libre" (2018) que suposava tot un cop de timó a nivell discursiu. El rock'n'roll seguia essent la base, però l'estètica fifties deixava pas a tot un seguit de ressons fronterers –quan no directament mexicans- que enriquien el conjunt alhora que feien del combo barceloní un exemplar únic en la seva espècie.

El segueix el plàstic que ens ocupa, un "Wild Beasts from the South" (2021, Chesapik) que torna a posar el focus en un punt geogràfic concret per assimilar-ne l'essència sense deixar la banda de sonar a ella mateixa. En aquest cas l'entorn escollit ha estat el Sud, que es manifesta amb força en peces com "Texas Killing Fields", "Bad Seed" o la mateixa pista titular. Exercicis de Southern Rock sense domesticar ni adulterar, que conviuen amb alguna mostra de rock'n'roll primigeni marca de la casa –un "Lonely Hearts Club" que tant pot remetre a Little Richard com a l'escuderia Stax-, i on tant es dibuixa la naturalesa més salvatge del Sud com es perfilen relats noir que bé podrien inspirar novel·les pulp de les bones. A destacar també l'entrada del sempre oportú Santos Puertas (The Suitcase Brothers) com a guitarrista titular al lloc de Jordi Mena, i una vegada més la força i la versatilitat vocal d'aquest tros de frontwoman que és la gran Myriam Swanson.

dimecres, 13 d’abril de 2022

Chris Bailey (1957-2022)

CHRIS BAILEY

(1957-2022)

Juntament amb els seus compatriotes Radio Birdman, The Saints van obrir una tercera via a mig camí de les escenes nord-americana i britànica en plena explosió punk del 77. També van definir a grans trets allò que encara avui segueix anomenant-se Aussie Rock, una denominació d'origen però també un estil en ell mateix que beu de les fonts originals de la Detroit protopunk de finals dels 60.

Potser per això el seu disc de debut, el totèmic "(I'm) Stranded" (1977), no tan sols conté un dels himnes indiscutibles de la generació punk –la peça titular-, sinó també exercicis de rock amb regust de cervesa i barra de pub com "Messin' with the Kid", que sens dubte contrastava amb la urgència pròpia del moment però ha superat sense problemes el test del temps.

En anys posteriors, The Saints van eixamplar el seu ventall discursiu cap a registres com el post-punk, la New Wave o fins i tot el rock d'arrel més genuïnament nord-americana. No és casualitat que Bruce Springsteen optés per versionar al seu dia aquell "Just Like Fire Would" inclòs en un altre àlbum a reivindicar com és "All Fool's Day" (1986) –la versió del Boss poden escoltar-la a "High Hopes" (2014)-.

Ha mort Chris Bailey, la veu i l'ànima de The Saints, impulsor del grup juntament amb el guitarrista Ed Krueper i únic membre estable de la formació fins a data d'avui. Se n'ha anat a l'edat de 65 anys i deixant un llegat enorme. Un pioner i un referent amb totes les lletres. Un dels més grans, sense cap mena de dubte.

dimarts, 12 d’abril de 2022

Larry Holley (1925-2022)

LARRY HOLLEY
(1925-2022)

Ha mort Larry Holley, un dels germans grans de Buddy Holly i una de les poques persones vives que quedaven del seu entorn més proper. Holley no va tenir una carrera musical com la del seu germà, però va influir l'autor de "Peggy Sue" durant els seus anys formatius.

50 anys de "Manassas"


Hauria d'haver estat el tercer àlbum en solitari d'Stephen Stills. En lloc d'això, va suposar l'inici d'una banda de trajectòria efímera però amb una empremta que arriba fins als nostres dies. Manassas, tot un supergrup abans que s'inventés aquest concepte, amb el mateix Stills al capdavant i envoltat d'aliats tan solvents com Chris Hillman i Al Perkins, tots dos provinents aleshores dels Flying Burrito Brothers, també de vells coneguts com el bateria Dallas Taylor.

Manassas van arribar a publicar dos àlbums el primer dels quals, amb títol homònim, va veure la llum tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys. Tot un tractat de rock genuïnament nord-americà, que es retroalimentava amb registres com el country, el folk, el blues, el jazz o el soul per donar peu a una obra capital com ella mateixa, i on Stills presumia de repertori amb pistes tan incontestables com "Song of Love", el medley de "Rock & Roll Crazies" i "Cuban Bluegrass", o "Both of Us (Bound to Lose)", aquesta última composta amb Hillman.

dilluns, 11 d’abril de 2022

Edurne Arizu i JazzGranollers Ensemble, a El 9 Nou


El Jazz Granollers Festival va cloure aquest cap de setmana la seva 32a edició amb la unió escènica d'Edurne Arizu i JazzGranollers Ensemble. Estrena de "Relleus", el proper disc d'aquesta acordionista tot terreny, molt ben acompanyada per l'ocasió. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Maria Nicolau, a El 9 Nou


Punk rock en estat pur. O com deixar anar tot allò que una pensa, amb tota la simpatia del món però sense por del 'què diran'. La xef Maria Nicolau va presentar la setmana passada el seu primer llibre, "Cuina! O barbàrie" (2022, Ara Llibres), a la llibreria La Gralla de Granollers. Una conversa amb el també cuiner Pep Salsetes on Nicolau, més que parlar del seu llibre, va posar sobre la taula un dels hàbits que millor defineixen la societat contemporània. La mandra a l'hora de posar-se a cuinar i, per tant, el costum de menjar qualsevol cosa i de qualsevol manera, amb totes les seves implicacions socials i culturals. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys de "Mardi Gras"


Diuen que en aquesta vida tot té un final, i avui fa 50 anys que es va començar a materialitzar el d'una de les bandes més grans de la música del segle XX. En realitat, el final de Creedence Clearwater Revival s'havia començat s'havia començat a escriure durant la tardor de 1970 amb la sortida de Tom Fogerty, poques setmanes després de publicar-se "Pendulum", l'última obra mestra del grup californià. La cadena posterior d'esdeveniments va acabar precipitant la ruptura definitiva d'una formació que ja va arribar esquerdada a les sessions de gravació de "Mardi Gras", el seu setè i últim àlbum, lliurat l'11 d'abril de 1972, avui fa mig segle.

Després d'editar "Pendulum", la banda, reduïda a trio –John Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford- es va embarcar en una exitosa gira internacional que no feia preveure res del que vindria a continuació. Va ser al moment d'entrar a gravar "Mardi Gras, la primavera de 1971, quan Cook i Clifford van imposar a Fogerty la seva voluntat de tenir més protagonisme tant a nivell vocal com de composició –recordem que fins aleshores, i salvant les versions sempre ben triades d'altres artistes, tot el material gravat per CCR era compost exclusivament per Fogerty-. Aquest no va tenir cap més remei que accedir, en un moviment que certa historiografia ha qualificat com a democratitzador però a la pràctica es va traduir en l'única obra menor del conjunt.

I no, no és que "Mardi Gras" sigui un mal disc. Aquí tenim el country rock tardorenc de "Need Someone to Hold", composta per Cook i Clifford i cantada per aquest últim. O el rock'n'roll "What Are You Gonna Do", obra del mateix Clifford. Però no deixa de ser revelador que les peces més sòlides del lot siguin de llarg les que va compondre Fogerty. Començant pels aires honky tonk de la inicial "Lookin' for a Reason", acabant amb l'embranzida elèctrica de "Sweet Hitch-Hiker", i passant òbviament per l'eterna "Someday Never Comes", tota una perla sovint eclipsada pel seu context. Pocs mesos després de publicar-se l'àlbum, el grup es va separar i va començar una de les batalles legals més llargues i lamentables de la història de la música pop.

diumenge, 10 d’abril de 2022

Francisco González (1953-2022)

FRANCISCO GONZÁLEZ

(1953-2022)

Ha mort l'arpista Francisco González –també conegut com a Frank González-, membre fundador de Los Lobos l'any 1973. Va deixar el grup el 1976, dos anys abans que aquest publiqués el seu primer àlbum –"Los Lobos del Este de Los Angeles (Just another band from East L.A.)" (1978)-, per iniciar una trajectòria solista que l'havia consolidat com a mestre de l'arpa i li havia proporcionat un gran prestigi a l'altre costat de la frontera –a Mèxic, vaja-.

50 anys de "Raspberries"


Nou pistes que freguen la més elevada exquisidesa pop, sovint despatxades amb un plus d'urgència però sense perdre mai de vista les bones maneres. El power pop vindria a ser això. I si Raspberries va ser una de les bandes que van venir a definir aquest concepte, és justament gràcies a peces com "Go All the Way" o "Come Around and See Me", totes dues incloses al seu disc de debut homònim, on alternaven amb els vuit èpics minuts d'"I Can Remember", el rock bàsic de "Rock & Roll Mama" o els aires barrocs de la balada "Don't Want to Say Goodbye". Amb un jove Eric Carmen al capdavant de la formació, "Raspberries", l'àlbum, va veure la llum el 10 d'abril de 1972, avui fa 50 anys.

dissabte, 9 d’abril de 2022

Joe Messina (1958-2022)

JOE MESSINA

(1928-2022)

Ha mort Joe Messina, un dels guitarristes titulars dels Funk Brothers, la banda d'estudi de Motown, entre 1958 i 1972 –quan la discogràfica va marxar de Detroit i es va establir a Los Angeles-. Va participar en sessions de gravació de bona part de les estrelles del segell, destacant entre les pistes on el podem escoltar clàssics com "Dancing in the Street" de Martha and The Vandelles o "I Can't Help Myself" dels Four Tops. Abans havia tocat a la banda de la cadena televisiva ABC, cosa que l'havia portat a treballar amb figures del jazz com Charlie Parker, Stan Getz o Sonny Stitt.

Edurne Arizu i JazzGranollers Ensemble estrenen "Relleus"

EDURNE ARIZU amb JAZZGRANOLLERS ENSEMBLE

32è Jazz Granollers Festival
Casino de Granollers
8 d'abril de 2022

La música d'Edurne Arizu s'inspira en la seva pròpia experiència vital. Salvant comptadíssimes excepcions, les seves peces no tenen lletra –l'acordionista navarresa també canta, però en lloc d'enllaçar paraules sol enllaçar síl·labes que reforcen línies melòdiques i patrons rítmics-. Tot i això, qualsevol de les seves composicions remet als entorns que l'han inspirat, ja siguin aquests el caliu de la llar familiar o un viatge a l'Amèrica Llatina. L'obra d'Arizu és de les que no es deixen encasellar. En una mateixa composició pot reinventar el folklore de les terres del nord i alhora invocar els astres del jazz més lliure i sideral, o maridar ressons exòtics amb estructures progressives.

Ahir va actuar al Casino de Granollers reforçada pel JazzGranollers Ensemble –concert de cloenda del 32è Jazz Granollers Festival-. Una dotzena de músics i una ballarina a l'escenari, a més de la mateixa Arizu –direcció del guitarrista Joan Sanmartí i una formació integrada entre d'altres per Marçal Ayats (violoncel), Lluna Aragón (violí), Pablo Selnik (flauta), Ania Aleshina (arpa) i Joan Vidal (bateria)-. I un repertori basat en "Relleus", un disc de pròxima edició que s'estrenava ahir en exclusiva a la capital vallesana, on també van tenir-hi cabuda tres peces de "Fricciones" (2018): "Huecos", "Deshielo" i "Belles Besties", aquesta última augmentada amb una preciosa coreografia de Marina Pravkina.

divendres, 8 d’abril de 2022

Roland White (1938-2022)

ROLAND WHITE

(1938-2022)

Ens ha deixat el llegendari mandolinista Roland White, tota una institució de la música bluegrass. Membre fundador dels Kentucky Colonels –juntament amb els seus germans Eric i Clarence, aquest últim esdevindria membre dels Byrds posteriorment-, una de les bandes que van liderar el revival del gènere durant la dècada dels 60, amb dos àlbums essencials com són "The New Sound of Bluegrass America" (1963) i "Appalachian Swing!" (1964). Després de desfer-se el grup el 1967, va liderar projectes diversos i va tocar amb bandes tan reconegudes com els totèmics Blue Grass Boys del pioner Bill Monroe. Ha mort a l'edat de 83 anys.

Maria Nicolau, punk rock en estat pur

Salsetes i Nicolau, parlant de cuina a La Gralla.
Conversa entre els cuiners Maria Nicolau i Pep Salsetes, ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers. Nicolau hi presentava el seu llibre, "Cuina! O barbàrie" (2022, Ara Llibres), on entre d'altres coses ve a explicar-nos per què hauríem de cuinar més i què passa quan deixem de fer-ho. Em va agradar molt escoltar-la, i també em va remoure per dins en el millor sentit.

Quan Nicolau parla de cuina, no parla de gastronomia. Parla d'un fet tan bàsic com és el d'alimentar i alimentar-se, i de les implicacions socials i culturals que té aquest fet. Són ètics uns hàbits alimentaris que fomenten la precarietat laboral (pensem en el model Glovo) o directament són agressius envers el medi ambient? Ens fem cap bé a nosaltres mateixos autojustificant el fet de menjar merda (literalment) perquè no tenim temps de cuinar?

Nicolau va deixar anar aquestes i moltes altres reflexions amb tota la simpatia del món però també amb la contundència de qui ja no està per hòsties. Ens va renyar com a públic, com a individus i com a societat que ha acceptat sense cap reserva les dinàmiques més tòxiques del neoliberalisme, també a l'hora de decidir què es posa a la boca. Amb quatre exemples ben triats i sense deixar mai d'oferir el seu millor somriure, la xef del Ferrer de Tall va posar contra les cordes a totes les persones com jo que hi havia a la sala d'actes de la llibreria –i diria que n'érem uns quants, de negats a la cuina, escoltant-la-. I no, el problema no és tant que no sapiguem cuinar, com que solem triar malament qui (i com) cuina per nosaltres.

Nicolau és punk rock en estat pur: s'enfronta al seu públic en lloc de dir-li allò que aquest vol sentir. I a qui no li agradi, que es tapi les orelles –"Si voleu seguir menjant nuggets endavant, però a mi no em vingueu a vendre més la moto"-. No ha vingut a fer amics sinó a dir allò que pensa, tal com solien fer-ho la majoria de músics que a mi m'agraden abans de rendir-se al patrocini de les grans cerveseres. I ara mateix m'atreviria a dir que hi va haver més rock'n'roll durant la seva intervenció d'ahir a La Gralla, que al 90% dels concerts als quals he assistit durant els darrers 10 o 15 anys.