dimecres, 31 de maig del 2023

Linda Lewis (1950-2023)

LINDA LEWIS
(1950-2023)

Se la sol recordar per la seva versió de "The Shoop Shoop Song (It's in His Kiss)", el clàssic de Betty Everett –prèviament gravat per Merry Clayton-, però com sol passar en aquests casos el seu llegat va força més enllà. Dotada amb una veu tan dolça com versàtil, el repertori de Linda Lewis també inclou perles com "You Turned My Bitter Into Sweet", "Rock-a-Doodle-Doo" o "This Time I'll Be Sweeter". Tres registres diferents que la van confirmar i refermar com un dels grans noms del soul britànic durant les dècades dels 60 i 70. També va fer de corista per gegants com David Bowie –a "Panic in Detroit", del recentment cinquantenari "Aladdin Sane" (1973)-, Rod Stewart, Cat Stevens o Al Kooper, entre d'altres. Ha mort a l'edat de 72 anys.

85 anys del bombardeig de Granollers


El refugi antiaeri de la plaça de Maluquer i Salvador de Granollers. La ciutat commemora avui el 85è aniversari del bombardeig feixista de 1938, en plena Guerra Civil, quan cinc avions de les forces aèries de l'Itàlia de Mussolini van llençar-hi 60 bombes que van fer 226 morts i més de 1.000 ferits en menys d'un minut –la població tenia aleshores poc més de 10.000 habitants, avui sobrepassa els 60.000-. Durant dècades, els supervivents van tenir por de parlar-ne obertament perquè els guanyadors de la guerra van imposar una llei del silenci que es va seguir perpetuant fins més enllà de la Transició. Diuen que qui oblida la seva pròpia història està condemnat a repetir-ne els errors. Vuit dècades i mitja després d'aquella atrocitat, els hereus intel·lectuals dels seus autors tornen a ser a les institucions. També a l'Ajuntament de Granollers, on 1.280 persones van votar diumenge passat per Vox. Vergonya absoluta.

dimarts, 30 de maig del 2023

Redd Holt (1932-2023)

REDD HOLT
(1932-2023)

A Isaac "Redd" Holt li devem, entre d'altres, el batec de les lectures instrumentals de "The In Crowd" (Dobie Gray) i l'espiritual "Wade in the Water" que el Ramsey Lewis Trio pràcticament va transformar en estàndards del jazz durant la dècada dels 60. Va ser el bateria de la formació des dels seus inicis el 1956 i fins ben entrada la dècada dels 80. Paral·lelament, va impulsar el combo de jazz i soul instrumental Young-Holt Unlimited amb el contrabaixista Eldee Young, el tercer component del trio de Lewis. Holt ha mort a l'edat de 91 anys –quan encara no fa ni un any del traspàs del pianista-.

50 anys de "Living in the Material World"


Existeix un consens més o menys generalitzat que sol assenyalar "All Things Must Pass" (1970) com l'obra més rodona que va arribar a facturar un component dels Beatles un cop dissolt el quartet. Però al marge d'aquest consens també hi ha veus que citen el seu successor, "Living in he Material World" (1973), com l'obra definitiva de George Harrison. No es troba la d'un servidor entre aquestes últimes veus –què hi farem, soc dels que es queden amb "All Things Must Pass"-. Però si és innegable que Harrison va passar la mà per la cara dels seus excompanys en més d'una ocasió durant la primera meitat de la dècada dels 70, la publicació d'aquest disc avui fa mig segle en va ser una.

El quart àlbum en solitari del Quiet Beatle –el segon després de la dissolució dels Fab Four- és una obra en conjunt menys ambiciosa que "All Things Must Pass", però encara carregada de grans cançons que van de l'eterna "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" a un "The Light that Has Lighted the World" que remet als últims dies de la banda mare –i alhora marca distàncies amb aquella slide guitar marca de la casa-, passant pel regust orgànic de la peça titular. Un repertori on Harrison deixava sortir el seu vessant més espiritual –els títols anteriorment citats parlen per ells mateixos-, si bé tocava de peus a terra amb passatges com el blues enrabiat de "Sue Me, Sue You Blues", inspirat en la batalla legal en què havia desembocat el final dels Beatles.

Gravat als estudis d'Apple i d'EMI –Abbey Road- a Londres i produït pel propi autor –amb assistència de Phil Spector a l'èpica i barroca "Try Some, Buy Some", que no hauria desentonat a "Abbey Road" (1969) o a "Let It Be" (1970)-, "Living in the Material World" comptava amb la participació de vells coneguts com Ringo Starr, Jim Keltner, Jim Gordon (bateria), Nicky Hopkins, Leon Russell (piano), Gary Wright (orgue), Klaus Voormann (baix) o Pete Ham (guitarra). Posteriors reedicions han inclòs com a material extra peces com el single "Bangla Desh", originalment publicat el 1971 coincidint amb el concert per Bangladesh promogut per l'exBeatle al Madison Square Garden.

dilluns, 29 de maig del 2023

Floyd Newman (1931-2023)

FLOYD NEWMAN

(1931-2023)

El so d'Stax –i, per extensió, del soul amb accent del Sud dels Estats Units- no s'entendria sense figures com la del saxofonista Floyd Newman. Va ser un dels components originals dels Mar-Keys, la primera banda de la casa de la disquera de Memphis –va gravar "Last Night" (1961)-, i posteriorment va militar també als Memphis Horns –formació impulsada per membres dels mateixos Mar-Keys-. Com a tal, se'l pot escoltar en obres essencials d'Otis Redding –"Pain in My Heart" (1964), "Complete & Unbelievable: The Otis Redding Dictionary of Soul" (1966), "The Soul Album" (1966), "The Dock of the Bay" (1968)-, Wilson Pickett"In the Midnight Hour" (1965), "The Sound of Wilson Pickett" (1967)-, Etta James"Tell Mama" (1968)- i Aretha Franklin –"Aretha Now" (1968)-, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 91 anys.

Sheldon Reynolds (1959-2023)

SHELDON REYNOLDS

(1959-2023)

Considerat un prodigi en termes musicals des dels seus dies a la universitat, Sheldon Reynolds va començar la seva carrera professional sortint de gira com a guitarrista i corista de Millie Jackson a principis dels 80. El 1983 va ingressar als Commodores, amb els quals va fer diverses gires i va gravar àlbums com "Nightshift" (1985) –Bruce Springsteen en va versionar l'any passat la peça titular a "Only the Strong Survive", i l'està tocant en directe a la seva present gira-. Després va entrar a Earth, Wind & Fire, la formació amb la qual se'l sol associar més sovint –hi va tocar entre 1987 i 2002-. Ha mort a l'edat de 63 anys. Reynolds és el tercer component d'aquesta última banda que ens deixa durant el darrer any, després dels traspassos d'Andrew Woolfolk i Fred White.

The Rodeo

Dorothée Hannequin aka The Rodeo - Foto Élodie Daguin.
Suma més de deu anys de trajectòria que li han permès fer-se un nom a l'escena musical francesa, però com sol passar en aquests casos a l'altre costat de la frontera amb prou feines n'hem sentit a parlar. I tot això que ens estem perdent, és clar. The Rodeo és l'alter ego de la parisenca Dorothée Hannequin, una mena de resposta francòfona al classicisme noir que durant la passada dècada han vingut a representar Weyes Blood o Lana Del Rey a l'òrbita anglosaxona.

Podria citar com a referent a la primera, però les seves arrels es troben en registres més tradicionals. Va debutar el 2007 amb "My First EP", set cançons en anglès que miraven al folk i el country més estripats. Des d'aleshores ha evolucionat cap a terrenys més sofisticats –i cap a un discurs més personal- i també ha adoptat el francès com a llengua vehicular. Acaba de publicar el seu quart àlbum, un "Arlequine" (2023) on ressonen les grans dives del pop francòfon de la dècada dels 60. Recomanable també "La Música del Diavolo" (2015).

Descobreixin-la en aquest enllaç.

diumenge, 28 de maig del 2023

Mark Adams (1959-2023)

MARK ADAMS

(1959-2023)

Una d'aquelles bandes que van partir dels postulats de Black Sabbath per donar peu a tot un gènere que pràcticament acabarien abanderant. Els californians Saint Vitus van ser una de les formacions que van definir el doom metal durant la dècada dels 80 –i se'ls considera com un dels quatre noms clau d'aquest corrent, juntament amb Trouble, Pentagram i Candlemass; els Sabbath sempre han menjat a part, és clar-. El seu llegat arriba fins a data d'avui i inclou obres de la mida de "The Walking Dead" (1985) o "Born too Late" (1986). I sense ells tampoc s'acabarien d'entendre estils de naturalesa igualment densa i monolítica que van de l'stoner rock a l'sludge metal. Ha mort el seu baixista i membre fundador, Mark Adams, a l'edat de 64 anys.

Bill Lee (1928-2023)

BILL LEE

(1928-2023)

Va tocar literalment amb tothom. Va gravar clàssics sense els quals no s'entendria la música del darrer segle. I malgrat tot la majoria d'obituaris d'aquests últims dies s'han referit més a la crònica rosa que no pas a una trajectòria professional de la qual pocs músics poden presumir. Sí, Bill Lee era el pare d'Spike Lee. I sí, abans de trencar relacions pare i fill, solia compondre el veterà contrabaixista bona part de la música de les pel·lícules del cineasta –com ara "School Daze" (1988) o "Do the Right Thing" (1989)-.

Però abans de tot això Bill Lee ja s'havia fet un nom tocant amb els millors, tant a l'estudi de gravació com a l'escenari. Se'l sol associar amb el món del jazz, però el cert és que va treballar també amb algunes de les figures capdavanteres del folk durant la dècada dels 60, havent fet igualment incursions en gèneres com el blues o les músiques d'arrel llatina. Va tocar amb José Feliciano, Aretha Franklin –durant la seva etapa a Columbia-, Judy Collins, John Lee Hooker, Tom Rush i Peter, Paul and Mary, entre molts altres. També amb els recentment desapareguts Ian Tyson -amb Ian & Sylvia- i Harry Belafonte.

I va participar a les sessions de dos dels discos de debut més essencials de tots els temps, "Wednesday Morning, 3 A.M.", de Simon & Garfunkel, i "Lightfoot!" (1966), del també recentment traspassat Gordon Lightfoot. I la llista podria seguir, però em sembla oportú destacar avui la seva participació a "Bringing It All Back Home" (1965), de Bob Dylan –va tocar a "It's All Over Now, Baby Blue"-. Lee va morir a l'edat de 94 anys el passat 24 de maig. Justament el dia de l'aniversari del propi Dylan. El mateix dia en què també ens deixava Tina Turner.

Nat Simons amb Cherie Currie


Certifica Nat Simons el seu acostament cap al rock'n'roll d'estètica glam, iniciat ara fa dos anys a "Felina" (2021). I ho fa amb una versió de "Queens of Noise", el clàssic de les Runaways, a duet amb la mateixa Cherie Currie. La pista formarà part de "Felinas", un llibre-disc de propera edició on la madrilenya regravarà peces pròpies i versionarà clàssics del rock compostos per dones amb el suport d'artistes convidades, a més d'incloure entrevistes a figures com Lucinda Williams, Margo Price, Amanda Shires, Nicole Atkins o les components de Larkin Poe. De la producció del disc se n'encarrega tot un Igor Pascual, qui també hi toca la guitarra. Poden escoltar "Queens of Noise" a Youtube.

dissabte, 27 de maig del 2023

Chas Newby (1941-2023)

CHAS NEWBY

(1941-2023)

No se'l sol situar a les llistes d'hipotètics cinquens components del quartet més essencial de tots els temps, però el cert és que Chas Newby va arribar a ser el baixista dels Beatles durant una breu temporada a finals de 1960. La banda, establerta aleshores a Hamburg, havia tornat breument a Liverpool sense Stuart Sutcliffe, qui s'havia quedat a Alemanya per centrar-se en la seva carrera com a artista plàstic. Davant la necessitat de contractar un baixista per fer una sèrie de concerts a Anglaterra, l'aleshores bateria del grup, Pete Best, va suggerir a Newby, amb qui havia tocat durant la seva estada a The Black Jacks. John Lennon, Paul McCartney i George Harrison hi van estar d'acord, i Newby va ser el baixista de la formació fins que aquesta va tornar a Hamburg. Tot i que Lennon li va proposar incorporar-se a la banda i viatjar a Alemanya, va declinar l'oferta per tornar a la universitat. En dècades posteriors seria habitual la seva presència en actes de record i homenatge als Beatles, però va afirmar que mai havia lamentat la seva decisió. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Sis dècades de "The Freewheelin' Bob Dylan"


Em vaig comprar la meva còpia de "The Freewheelin' Bob Dylan" en una disqueria del Soho novaiorquès que avui ja no deu existir. Era a poques cantonades de la cruïlla de Jones Street i el carrer 4, on Bob Dylan havia estat fotografiat moltes dècades abans amb qui aleshores era la seva parella, Suze Rotolo, caminant sota el fred hivern de la Big Apple. Una de les postals més genuïnes d'una Nova York que es va esvair ja fa molt de temps, també una de les caràtules més icòniques de la història de la música enregistrada. La del segon àlbum de Dylan, publicat tal dia com avui de 1963, fa justament 60 anys.

Obra capital amb totes les lletres, parlem del disc on Dylan va acabar de trobar la seva veu –és una forma de parlar, tenint en compte els cops de timó que faria en anys posteriors i fins a data d'avui a nivell discursiu- després d'aquella carta de presentació que havia estat "Bob Dylan" (1962). El plàstic amb què es va situar a l'avantguarda de l'òrbita folk, alhora que va començar a marcar distàncies amb una escena a la qual li devia pràcticament tot però se li començava a fer cada cop més petita –d'aquí a la injecció elèctrica que canviaria per sempre més la història de la música tan sols hi van dos anys-.

"The Freewheelin' Bob Dylan" és el disc de "Blowin' in the Wind", un dels pilars de l'era daurada de la cançó protesta però sobretot un dels himnes més universals que mai s'han arribat a cantar. Una peça espiritual, com el seu autor la va definir anys més tard, que justament partia de la melodia de "No More Auction Block", una vella cançó afroamericana que el mateix Dylan solia tocar als cafès de Greenwich Village –de quan això que avui anomenem plagiar era una pràctica habitual en l'art de fer música, sobretot si parlem de música popular... i de cançons de tres o quatre acords-. Una sèrie de preguntes retòriques, tan vigents avui com aleshores. I una resposta que, com l'etern misteri de Dylan, mai s'acaba de revelar. Molt probablement, la cançó més important del segle XX –amb permís de "Like a Rolling Stone"... que venia de "La Bamba"-.

Però el segon àlbum de Dylan també és el disc de la preciosa "Girl from the North Country", de la majestuosa "Don't Think Twice, It's All Right", de l'eterna "I Shall Be Free" i de tres cants pacifistes de la mida de "Masters of War", "A Hard Rain's A-Gonna Fall" i "Talkin' World War III Blues" –que, com "Talkin' New York", inclosa a "Bob Dylan", bevia dels talkin' blues de Woody Guthrie-. I de la tradicional "Corrina, Corrina", l'única peça del disc que no portava la signatura del de Duluth i la primera sessió que va fer acompanyat per una banda –res a veure, encara, amb l'esclat elèctric que donaria peu a registres com el folk rock-. Produïa novament John Hammond, amb assistència d'un Tom Wilson amb qui Dylan començaria molt aviat a créixer fins a límits insospitats a l'estudi.

divendres, 26 de maig del 2023

Kirk Arrington (1962-2023)

KIRK ARRINGTON

(1962-2023)

Semblaven per moments la resposta nord-americana a Judas Priest. Una banda que navegava per les coordenades més agressives i estridents del heavy metal, entrant de ple en ocasions en coordenades pròpies del thrash metal. Ha mort Kirk Arrington, bateria dels essencials Metal Church des dels seus inicis el 1982 i fins a 2006 –a partir de la dècada dels 90 la seva militància al grup va ser intermitent, però va gravar tots els discos publicats durant aquest període-. El seu traspàs s'ha produït a poc menys de dos anys de la partida d'un dels vocalistes de la banda californiana, Mike Howe.

Pete Brown (1940-2023)

PETE BROWN

(1940-2023)

Exponent de la poesia beat al Regne Unit, a Pete Brown se'l recordarà també per les seves connexions melòmanes. Va encapçalar diverses bandes –Pete Brown & His Battered Ornaments, amb un jove Chris Spedding, Pete Brown & Piblokto! i The First Real Poetry Band, amb John McLaughlin-, va girar amb Davey Graham i va treballar amb altres pesos pesants com Graham Bond. Però la seva petjada més gran en l'àmbit musical va venir de la mà de Cream. Va ser amic tant d'Eric Clapton com de Ginger Baker i Jack Bruce, tot i que va ser amb aquest últim amb qui més bona sintonia va tenir en termes artístics. El trio va requerir els seus serveis com a lletrista, i és coautor d'algunes de les seves cançons més populars, com ara "I Feel Free", "Sunshine of Your Love" i "White Room". Ha mort a l'edat de 82 anys.

Frenètic i prolífic Ryan Adams

L'incombustible Ryan Adams - Foto Andrew Blackstein.
No descobrirem a aquestes alçades que Ryan Adams és un dels músics més prolífics del que portem de segle. Però és que la seva producció posterior a un judici mediàtic que no va anar enlloc –si les gravíssimes acusacions que pesaven sobre ell no van arribar a prosperar, les sentències sumaríssimes dels fiscals més políticament correctes de cada xarxa social també van començar a afluixar a mida que la cosa anava requerint més rigor que no pas fetge- és tan frenètica i aclaparadora com, a la pràctica, inassumible.

Si ara fa un any tot just havíem tingut temps d'assimilar dues obres de la mida de "Chris" i "Romeo & Juliet", totes dues de 2022, el de Carolina del Nord va tancar aquell mateix exercici amb dues noves col·leccions de cançons que es poden considerar majúscules i que haurien de tenir molt més ressò que qualsevol judici mediàtic. D'entrada, un "FM" que bategava amb un pols rocker evocador d'Springsteen, Petty i tota la resta –"I Want You", "Fantasy File" i "When She Smiles" podrien passar per clàssics de quatre dècades enrere, també podrien batre rècords en un món on la presumpció d'innocència encara pesés més que determinats dogmes-.

I després va venir l'igualment notable "Devolver", que s'obria amb un "Don't Give It Away" a situar a la llista d'inicis majestuosos on també figuren "Gimme Something Good" i "Do You Still Love Me?". El batec stonià d'"Stare at the TV" alternava amb una producció de fort regust vuitanter que recordava els dies en què facturar un hit radiofònic no requeria vendre l'ànima a cap algoritme. I tres quarts del mateix es podia afirmar del nervi elèctric d'un "Banging on My Head" que sonava com si els Replacements s'haguessin postulat com a herois de la primera generació criada amb MTV. Un àlbum en conjunt menys rodó que "FM", però igualment destacable.

I per qui encara no en tingués prou amb tot això, aquest 2023 s'ha despenjat Adams amb tres discos de versions d'obres de capçalera de la mida de "Nebraska" (1982), de Bruce Springsteen, "Blood on the Tracks" (1975), de Bob Dylan, i "(What's the Story) Morning Glory?", d'Oasis. Si el primer suma un plus d'urgència al cançoner original –aquest "Johnny 99" interpretat amb tempo de Suicide-, el segon amaga sorpreses com un "Simple Twist of Fate" que podria passar per una deconstrucció de la peça en qüestió a mans del seu propi autor. I Morning Glory? Doncs inclou una nova lectura d'aquell "Wonderwall" que Adams ja es va fer seu al seu dia, marcant la tònica d'un repertori desprovist del seu nervi rocker i reinterpretat en clau crepuscular –no deixa de tenir mèrit, a aquestes alçades, poder-li treure suc a una peça tan espremuda com "Don't Look Back in Anger"-.

dijous, 25 de maig del 2023

Tina Turner (1939-2023)

TINA TURNER

(1939-2023)

Soc d'una d'aquelles generacions que van arribar tard i malament a l'obra de Tina Turner. Perquè ho vam fer a través de les seves produccions mastodòntiques de la dècada dels 80, que poca cosa tenien a veure amb el soul genuí dels seus inicis al costat d'Ike Turner però que tan bons resultats li van donar en termes mercantils. Ho confesso, em vaig arribar a passar una part de la meva vida barallant-me amb aquella etapa de la carrera de Turner, i no va servir de res perquè finalment em vaig rendir a l'evidència: quan una és enorme a tots els efectes, ho és en qualsevol registre i al marge de tot condicionant possible.

O sigui que no tinc cap problema, ben al contrari, amb títols tan massius com "Private Dancer", "We Don't Need Another Hero""What's Love Got to Do with It" o aquell "The Best" prèviament gravat per Bonnie Tyler. Tampoc amb aquell look atòmic que va acabar de consolidar la de Tennessee com una de les icones més grans del firmament musical dels 80 –quan ja portava més de 20 anys a la carretera i presumia d'una segona joventut que passava la mà per la cara d'estrelles aleshores emergents que li devien i li segueixen devent com a mínim mitja carrera-. Ni amb la seva icònica interpretació al costat de Mel Gibson a "Mad Max Beyond Thunderdome" (1985), de George Miller i George Ogilvie.

Però la meva etapa preferida de la carrera de Turner segueix essent la que vaig descobrir quan vaig començar a rascar una mica més enllà dels videoclips que havien animat part de la meva infància. La dels 60 i els 70. La que la va catapultar com una de les criatures més salvatges, viscerals i genuïnes que mai s'han pogut veure i escoltar en un escenari. La del soul gran reserva facturat de la mà d'un Ike Turner que la va elevar fins a les més altes esferes en el terreny artístic, alhora que la feia baixar fins a l'infern més profund en el terreny personal. 16 anys d'un matrimoni que era una presó per a la vocalista, aparentment indestructible mentre es deixava la pell al ritme de perles com "A Fool in Love", "River Deep - Mountain High" –amb Phil Spector als comandaments- o "Proud Mary" –original de Creedence Clearwater Revival-. La processó anava per dins, és clar.

Va ser encara durant el seu matrimoni amb Ike Turner quan va publicar el seu primer àlbum en solitari, "Tina Turns the Country On!" (1974). Un disc de country gravat amb la plana major de la TCB Band d'Elvis PresleyJames Burton a la guitarra i Glen D. Hardin al piano, ni més ni menys-. Hi figuraven un parell de versions de clàssics de Bob Dylan"Tonight I'll Be Staying Here with You" i "He Belongs to Me"- que no vaig poder evitar recuperar la nit passada, després d'assabentar-me del seu traspàs a l'edat de 83 anys. Tina Turner se'n va anar el dia de l'aniversari de Dylan. Dolorosa casualitat. Saben vostès el tòpic "No hi tornarà a haver mai més ningú com ella"? Doncs en aquest cas no és cap tòpic sinó la pura i simple realitat. No era només la veu. Era la presència, el magnetisme i sobretot l'actitud. Se n'ha anat una de les més grans.

Mig segle de "Tubular Bells"


Diu la llegenda que Mike Oldfield no les tenia totes el dia de l'estrena en directe de "Tubular Bells" (1973) al Queen Elizabeth Hall de Londres. Era el 25 de juny de 1973, i el jove prodigi –havia compost i gravat l'obra en qüestió amb tan sols 19 anys- considerava que ja havia dit tot allò que havia de dir durant les sessions de gravació de l'àlbum. Afegeix la mateixa llegenda que el fundador de Virgin, Richard Branson, li havia promès regalar-li el seu cotxe a canvi que s'animés a enfilar-se a l'escenari.

També diu que el multiinstrumentista estava tan nerviós a pocs minuts de l'inici del concert, que el mateix Mick Jagger va haver d'anar-lo a animar al backstage –entre els músics que l'acompanyarien aquella nit en directe hi havia Mick Taylor, aleshores guitarrista dels Rolling Stones-. Sembla ser que els ànims de Jagger van calmar momentàniament els nervis d'Oldfield, que va acabar segellant una actuació memorable.

Publicat avui fa 50 anys, "Tubular Bells" va ser el disc de debut d'Oldfield i el primer àlbum mai publicat per l'aleshores flamant Virgin Records. Dues pistes de gairebé mitja hora de durada, una per cada cara del vinil, dividides en diversos moviments instrumentals que tenien com a punt de partida les formes més complexes i sofisticades del rock progressiu, i que diverses veus han assenyalat com a precursores de la música New Age. Sigui com sigui, ens trobem davant d'una obra capital amb totes les lletres.

Tan capital, que Oldfield mai més ha tornat a arribar tan amunt a nivell creatiu, ni tan sols amb les diverses seqüeles d'aquest treball fundacional –les més notables, "Tubular Bells II" (1992) i "Tubular Bells III" (1998)-. Producció de Tom Newman, Simon Heyworth i el mateix autor, qui es va fer càrrec de la majoria d'instruments –guitarres, pianos, orgues, glockenspiel i percussions, entre d'altres- en un viatge sonor en múltiples direccions on destaca sobretot l'hipnòtic moviment inicial, que aquell mateix any va esdevenir la peça central de la banda sonora de "The Exorcist", de William Friedkin.

dimecres, 24 de maig del 2023

R.I.P. Peter Maniette

Peter Maniette, teclista de garatge.
Ha mort Peter Maniette, teclista de dues de les bandes de rock de garatge més salvatges i genuïnes que van sortir de Suècia durant la dècada dels 80, els Crimson Shadows i els Wylde Mammoths. Formats a Vallingby, al nord d'Estocolm, els primers van publicar entre 1985 i 1988 diversos singles i ep's que eren pura dinamita i que els permetien mirar de tu a tu als noms de referència de l'òrbita anglosaxona –en dècades posteriors s'han recopilat en diferents formats-. Els segons van arribar a coexistir amb els primers durant una temporada, publicant dos àlbums que també valen el seu pes en or –"Go Baby Go!" (1987) i "Things that Matter" (1988)-.

82 primaveres amb Dylan

Dylan, a finals dels 90, en una imatge promocional de "Fragments" -
Foto Antonin Kratchovil.
Celebra avui Bob Dylan el seu 82è aniversari. 82 voltes al Sol ha fet un dels artistes més grans del segle XX –i més enllà, podem afirmar a aquestes alçades-, un dels mestres més absoluts de l'art de fer cançons, també un dels personatges més influents de les últimes sis dècades per molt que ell mateix tendeixi a defugir tot qualificatiu que vagi en aquesta línia. I les celebra a poques setmanes d'iniciar el segon tram europeu d'aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que té com a espina dorsal el seu repertori més recent –el de "Rough and Rowdy Ways" (2020)- i on el fons d'armari només treu el cap en la mesura que a ell li sembla oportuna.

Dylan també ha estat d'actualitat durant els darrers mesos per la publicació del dissetè volum de les Bootleg Series, un "Fragments – Time Out of Mind Sessions (1996-1997)" (2023) que com indica el seu títol es capbussa en la gestació del canònic "Time Out of Mind" (1997). Un àlbum que al seu dia va suposar pràcticament un nou punt de partida a la carrera del seu autor –cosa que no havia passat en dècades i que no es tornaria a repetir fins a "Rough and Rowdy Ways"-, i que avui rep el mateix tractament que havien rebut en el passat obres com "Highway 61 Revisited" (1965) o "Blood on the Tracks" (1975). I tota una colla de formats –del protocolari doble cd fins a les luxoses caixes de cinc discos compactes o deu vinils- que n'ofereixen no una sinó diverses lectures alternatives.

És emocionant, i ho és molt, deixar-se acariciar per la fragilitat d'una primerenca versió de "Love Sick" que contrasta amb tot l'aparell elèctric que arribaria a descarregar aquesta peça durant el Never Ending Tour. També sorprenen una atmosfèrica "Dirt Road Blues" i un "Not Dark Yet" de regust anyenc al qual sens dubte va beneficiar el tractament més crepuscular de la presa que coneixíem fins ara. O els diferents esbossos d'un "Mississippi" que no veuria la llum fins al posterior "Love and Theft" (2001). Després hi ha les pistes en directe que s'entendrien millor en els seus respectius contextos –els concerts sencers, vaja-, i una remasterització de l'àlbum original que presenta matisos però a la pràctica no aporta res a una obra amb caràcter definitiu.

dimarts, 23 de maig del 2023

Kidd Jordan (1935-2023)

KIDD JORDAN

(1935-2023)

Nascut a Nova Orleans, el saxofonista Edward "Kidd" Jordan va conèixer de ben petit les essències fundacionals del jazz que havien brollat de la Crescent City, però les seves inquietuds personals i el gust pel free jazz que va adquirir durant l'adolescència el van portar a abraçar les formes més lliures i experimentals del gènere tan bon punt va iniciar una trajectòria pel seu compte. Malgrat tot, sí que va explorar registres més tradicionals com ara el rhythm & blues, acompanyant a gegants com Larry Williams o Professor Longhair. També va participar com a músic de sessió a la gravació d'"Out of Time" (1991), de R.E.M. Ens ha deixat a l'edat de 87 i després de tota una vida alternant l'estudi i l'escenari amb la tasca docent.

Algy Ward (1959-2023)

ALGY WARD
(1959-2023)

La trajectòria d'Algy Ward va ser tan prolífica com camaleònica, passant del punk més genuí de la collita del 77 a l'avantguarda del heavy metal durant la dècada dels 80. Va tocar el baix amb els Damned quan Captain Sensible es va passar a la guitarra arran de la sortida de Brian James. Només va arribar a gravar un àlbum amb el grup, però estem parlant del monumental "Machine Gun Etiquette" (1979), on va deixar per a la posteritat la línia introductòria de la immortal "Love Song", entre d'altres. Prèviament havia tocat amb els Saints –poden escoltar-lo a "Eternally Yours" i "Prehistoric Sounds", tots dos de 1978-, i a la seva sortida dels Damned va fundar els mai prou reivindicats Tank, tot un exponent d'allò que es va anomenar NWOBHM. Ward ha mort a l'edat de 63 anys.

dilluns, 22 de maig del 2023

Ian Bairnson (1953-2023)

IAN BAIRNSON

(1953-2023)

Aquell guitarrista que tocava el seu instrument amb una petita moneda. En realitat, i malgrat associar-se molt sovint el seu nom amb les sis cordes, Ian Bairnson era un multiinstrumentista de ple dret –també tocava els teclats i diversos instruments de vent-. Va ser un dels membres permanents de The Alan Parsons Project, la formació amb la qual se'l sol relacionar més habitualment, tot i que també va tocar als quatre primers àlbums de Kate Bush i va militar al grup Pilot. Ha mort a l'edat de 69 anys.

Quan Cap Roig va voler censurar Els Pets

Els Pets, amb Lluís Gavaldà al centre, en una imatge promocional.
El cantant dels Pets, Lluís Gavaldà, explicava abans d'ahir al programa Col·lapse de TV3 la humiliació que la banda de Constantí havia patit l'estiu passat després d'actuar al Festival de Cap Roig. Sembla ser que a la direcció de l'esdeveniment no li havia agradat que els tarragonins interpretessin "Atracament a La Caixa" –peça inclosa a l'àlbum que venien a presentar, "1963" (2022)-, una composició irònica i més o menys crítica amb el sector bancari –un dels patrocinadors del festival és CaixaBank-.

En una entrevista amb el periodista Ricard Ustrell, Gavaldà recordava com després del concert el grup s'havia trobat el camerino buit, sense menjar ni begudes, i com la mateixa direcció els havia alertat que les conseqüències de tot plegat anirien encara més enllà: "No tocarem mai més en cap festival perquè aquest senyor en té el monopoli". El músic va ser valent, i a partir de l'intent de censura que ell mateix va patir va exposar una xacra que ve de molt més lluny. "Faria riure, si no fos perquè explica com és aquest país", havia dit de bon principi.

Poden veure l'entrevista sencera en aquest enllaç –l'afer Cap Roig apareix a partir del minut 17-.

diumenge, 21 de maig del 2023

Philip Balsam (1943-2023)

PHILIP BALSAM

(1943-2023)

És possible que el seu nom no cridi gaire l'atenció, però si diem que Philip Balsam va compondre la música de Fraggle Rock és molt probable que diverses generacions que van ser nens durant la dècada dels 80 es donin per al·ludides. Parlem d'una de les sèries infantils més populars del seu temps, la d'aquells titelles –dissenyats per Jim Henson- que vivien sota terra en una societat que reproduïa la nostra però semblava bastant més feliç –i menys absurda, val a dir-. La peça principal de la banda sonora era del millor que un podia escoltar el 1986 o el 1987 un cop havia sortit de l'escola. Balsam ha mort a l'edat de 79 anys.

Memoritzar repertoris

Anys enrere era capaç de tornar a casa després d'un concert i escriure de memòria totes les cançons que havien sonat i en el mateix ordre en què havien sonat (suposant que conegués el repertori de la banda o solista de torn, és clar). Avui no només en soc totalment incapaç, sinó que em pregunto com nassos m'ho feia per memoritzar repertoris de dues o tres hores sense errar ni una sola coma.

Crec que el fet de no conèixer aleshores plataformes com setlist.fm era part del secret. Les noves tecnologies han alterat la forma com portem a terme processos mentals que van de la memorització a la imaginació –no ho dic jo, hi ha estudis mèdics i científics que així ho indiquen-. Els efectes ja fa anys que porten cua, però alguns tot just els comencem a notar a hores d'ara.

dissabte, 20 de maig del 2023

Andy Rourke (1964-2023)

ANDY ROURKE

(1964-2023)

Una de les millors maneres d'entendre el pes d'Andy Rourke al so dels Smiths és visionant –escoltant, vaja- la interpretació de "Barbarism Begins at Home" que la banda va fer el 1984 al programa televisiu The Tube –mesos abans que la peça en qüestió sortís publicada a "Meat Is Murder" (1985)-. Lliçó magistral de com un baix pot arribar a aguantar –fins i tot a dirigir- tot sol una cançó sencera, i una actuació que podria situar Rourke al costat d'astres molt més reconeguts de les quatre cordes com Steve Harris –sí, soc conscient que aquesta afirmació farà bullir la sang a una i altra bancada, però aquí venim a parlar de música-.

I encara podríem trobar més exemples del seu paper transcendental en una discografia tan breu com essencial –la línia rítmica de "Pretty Girls Make Graves" o el batec de "Girlfriend in a Coma", per citar tan sols els dos primers que m'han vingut al cap-. Ha mort el baixista dels Smiths a l'edat de 59 anys, víctima d'un maleït càncer. Un músic de primera que, juntament amb Mike Joyce (bateria), va ser permanentment eclipsat per les magnètiques presències de Morrissey i Johnny Marr. Ja se sap, l'eterna mala sort dels baixistes –i dels bateries, però sobretot dels baixistes-. Sigui com sigui, una figura clau per entendre allò que una vegada es va anomenar indie.

Joe Fields somia amb Texas

Joe Fields en una captura del videoclip de "Dreamin' About Texas".
Quan Joe Fields va actuar el passat mes d'octubre a la gala dels Texas Sounds International Country Music Awards a la localitat texana de Marshall, va aprofitar per presentar algunes de les composicions que formaran part del seu segon àlbum amb els Folkytonks. Doncs bé, ara que el disc ja és a punt de sortir del forn –el podrem escoltar el mes vinent-, l'alter ego de Josep Ponsà n'avança amb forma de videoclip una peça que ja va marcar diferències aquella nit. Aquest entranyable exercici de western swing que és "Dreamin' About Texas", un homenatge al Lone Star State augmentat amb un tractament visual que recorda als grans clàssics del western televisiu i cinematogràfic. Poden visionar-lo a Youtube.

divendres, 19 de maig del 2023

Lester Sterling (1936-2023)

LESTER STERLING
(1936-2023)

Ja fa anys (dècades) que anar a un concert de la banda que es fa anomenar The Skatalites equival pràcticament a assistir a un concert d'un grup de tribut. Ara bé, diuen aquells que han presenciat actuacions recents de la nissaga pionera de l'ska, que l'experiència encara val molt la pena. I jo no en tinc cap dubte, si bé reconec que porto molts anys (però no pas dècades) sense veure'ls en directe. Fa tant de temps, de fet, que l'últim cop que vaig anar a un concert dels Skatalites encara vaig poder veure tres dels seus membres fundadors a l'escenari: aquella irrepetible secció rítmica que formaven Lloyd Knibb (bateria) i Lloyd Brevett (contrabaix), i aquell saxofonista de saxofonistes –sovint injustament eclipsat per la resta de la formació- que era Lester Sterling.

Knibb i Brevett van morir respectivament el 2011 i el 2012, deixant Sterling –retirat des de 2014- com a únic supervivent de l'encarnació original del combo –no comptem la vocalista Doreen Shaffer, que si bé ha estat vinculada amb el grup des dels seus inicis i a data d'avui segueix formant part de les gires, no n'era component oficial durant el període fundacional-. La mort del saxofonista –que també havia militat a Byron Lee and the Dragonaires- a l'edat de 87 anys, per tant, tanca de forma definitiva un dels capítols més gloriosos de la música del segle XX. El d'una banda que no es va inventar l'ska, però sí que va contribuir a definir-lo tant pel seu compte com al costat de Prince Buster, uns joves Wailers –els de Bob Marley- i altres figures sense les quals no s'entendria l'evolució de la música jamaicana –i, per extensió, global-.

Cruzados - "Johnny Pay to Play"

Tony Marsico, Mark Tremalgia i Ron Young: Cruzados a Aiguaviva.
Tota una sorpresa, que el darrer i flamant videoclip de Cruzados s'hagi rodat a casa nostra i més concretament durant el concert que els californians van fer el passat 1 de maig al Centre Polivalent La Torrentera d'Aiguaviva (el Gironès). Es tracta de "Johnny Pay to Play", el desenfadat rock'n'roll que tanca el seu darrer àlbum –"Land of the Endless Sun" (2013)- i amb el qual van acomiadar també l'actuació de fa un parell de setmanes a terres gironines –i la de la setmana passada a La Textil de Barcelona–. El van presentar ahir, i poden vostès visionar-lo a Youtube.

dijous, 18 de maig del 2023

Mig segle de "Yessongs"


El primer disc en directe de Yes, però sobretot el document de l'any més intens de tota la trajectòria de la banda britànica. Es commemora avui mig segle de la publicació de "Yessongs" (1973), testimoni de les dues gires mundials que els londinencs havien fet el 1972 per presentar dues obres de la mida de "Fragile" (1971) i "Close to the Edge" (1972). Tot plegat coincideix també amb la marxa del seu bateria original, Bill Bruford, qui havia deixat el grup després de gravar aquest darrer àlbum per anar-se'n a King Crimson, i amb l'entrada d'Alan White, que s'havia incorporat justament durant la gira de presentació del plàstic en qüestió.

La major part del disc està gravada durant la segona gira –ja amb White als tambors-, si bé les últimes gravacions de Bruford amb Yes també es poden trobar en aquest àlbum i corresponen a la gira de "Fragile". Amb els immensos John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra) completant la formació, "Yessongs" mostra una banda en plena forma desplegant el seu repertori més canònic –de "Siberian Khatru" a "Roundabout" i d'"I've Seen All Good People" a "Starship Trooper"- al llarg de sis cares de gloriós vinil –sí, en plena era dels àlbums dobles en directe, Yes es van despenjar amb un de triple-.

50 anys de "History of The Byrds"


Els Byrds ja havien passat a la història quan Columbia va posar en circulació aquesta antologia doble dels californians tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys. Un moviment que en part es pot entendre com el contraatac de la disquera a la publicació pocs mesos abans de "Byrds" (1973), àlbum que reunia la formació original del grup i que havia sortit a través d'Asylum, promogut per David Geffen i signat per motius legals amb els noms dels cinc integrants –la resposta per part de crítica i públic havia estat tan freda, que havia motivat la dissolució definitiva de la banda-.

Sigui com sigui, estem parlant amb tota probabilitat de la millor porta d'entrada possible a l'univers de Roger McGuinn i companyia. Gairebé una trentena de pistes que repassen cronològicament tots els àlbums del grup –exceptuant el que havien publicat a Asylum, és clar- i que d'alguna manera tracen l'evolució del rock i de la música pop a la Costa Oest dels Estats Units durant la segona meitat dels 60, del folk rock a la psicodèlia i posteriorment el country rock. Tres estils que no s'haurien desenvolupat com a tals sense algunes de les pistes incloses a "History of The Byrds" (1973), de seguida s'ha dit.

De "Mr. Tambourine Man" a "You Ain't Goin' Nowhere" –l'eterna connexió dels californians amb Bob Dylan-, de "Turn! Turn! Turn!" (Pete Seeger) a "Hickory Wind" –la breu però canònica etapa Gram Parsons-, i d'"Eight Miles High" a "Wasn't Born to Follow", gairebé res. No el busquin vostès en cap plataforma digital perquè no el trobaran. Descatalogat des de fa dècades, no s'ha publicat ni tan sols en format compacte. Però és fàcil localitzar-lo al mercat de segona mà a preus força assequibles.

dimecres, 17 de maig del 2023

Francis Monkman (1949-2023)

FRANCIS MONKMAN

(1949-2023)

Una banda que va ser capaç de maridar l'afany explorador amb una innata sensibilitat melòdica, i que com a tal va esdevenir un nom propi durant la primera era progressiva. Parlem dels britànics Curved Air, que encara es mantenen en actiu a data d'avui malgrat els inevitables canvis de formació al llarg de més de cinc dècades. Ens ha deixat Francis Monkman, teclista i membre fundador del grup, que posteriorment va formar els igualment fascinants Sky. També va tenir una llarga trajectòria com a autor de bandes sonores. Ara fa prop de dos anys perdíem un altre dels fundadors de Curved Air, el bateria Florian Pilkington-Milska.

50 anys de "Bachman-Turner Overdrive"


Tot va començar amb Randy Bachman (veu i guitarra) deixant els Guess Who per diferències personals quan la banda canadenca tot just estava assolint el seu moment de màxima popularitat –acabaven de publicar el mastodòntic "American Woman" (1970), ni més ni menys-. El seu primer moviment va ser formar Brave Belt amb el seu germà Robbie a la bateria. El grup només va durar dos anys, de 1971 a 1972, però durant aquest temps hi van entrar el baixista Fred Turner i un tercer germà de la família fundacional, Tim Bachman. Aquest quartet va esdevenir el 1973 Bachman-Turner Overdrive, una de les bandes més massives de la història del rock canadenc.

El 17 de maig d'aquell mateix any, avui fa justament cinc dècades, van publicar un àlbum de debut homònim que encara va funcionar de forma discreta a nivell de vendes però ja mostrava una maquinària ben engreixada i capaç de facturar perles com "Blue Collar" o aquell incontestable exercici de hard rock que és "Give Me Your Money Please". Només era el principi de tot el que havia de venir, i que començaria a materialitzar-se a finals d'aquell mateix 1973 amb un segon àlbum, "Bachman-Turner Overdrive II" –publicat el mes de desembre-, que va iniciar una escalada absolutament meteòrica. Malauradament, la commemoració d'avui es produeix a pocs mesos –setmanes- de les morts de Robbie i Tim Bachman.

dimarts, 16 de maig del 2023

Stu James (1946-2023)

STU JAMES

(1946-2023)

Eren de Liverpool, havien arribat a compartir algun escenari amb els Beatles i van saber aprofitar l'ona expansiva dels Fab Four per escalar posicions a les llistes d'èxits amb aquell senzill absolutament irresistible que va resultar ser "Everything's Al'Right" (1964). The Mojos es van formar el 1962 –van adoptar la seva denominació definitiva al cap d'un any- i van esdevenir un nom de pes d'allò que es va anomenar Merseybeat –també la rampa de llançament d'un dels bateries més versàtils i prolífics de la història del rock, Aynsley Dunbar-, fins que es van separar el 1968. Stu James en va ser un dels membres fundadors i la veu principal. Un cop desfeta la banda va fer d'executiu en segells discogràfics com Chrysalis. Ha mort a l'edat de 77 anys.

Frank Kozik (1962-2023)

FRANK KOZIK
(1962-2023)

Un segell discogràfic que no feia signar cap contracte als artistes amb els quals treballava, limitant-se a arribar a acords de distribució de durada limitada –entre dos i cinc anys-, repartint els beneficis a parts iguals i garantint als músics la totalitat dels drets de la seva obra. Era l'ètica de Man's Ruin, la disquera fundada per Frank Kozik el 1994 i mitjançant la qual va publicar discos de Kyuss, Nebula, Queens Of The Stone Age i els Hellacopters, entre d'altres, abans d'abaixar la persiana el 2001. Kozik, artista gràfic que va dissenyar incomptables caràtules de discos –començant per les de les 200 referències lliurades per Man's Ruin-, ens ha deixat a l'edat de 61 anys.

dilluns, 15 de maig del 2023

John Albert (1965-2023)

JOHN ALBERT

(1965-2023)

Va ser roadie dels Adolescents i un dels fundadors de Christian Death –on va tocar la guitarra sota el pseudònim de Jay, abandonant el grup abans que aquest arribés a gravar res-, i va acabar esdevenint durant una breu temporada el bateria d'uns emergents Bad Religion –amb els quals tampoc va arribar a gravar res-. John Albert va militar a l'escena punk de Los Angeles fins que la lluita contra l'addicció el va apartar definitivament dels escenaris. Es va dedicar a escriure, i el 2005 va publicar un llibre sobre com la pràctica del beisbol l'havia ajudat a deixar les drogues, "Wrecking Crew: The Really Bad News Griffith Park Pirates". Ha mort a l'edat de 58 anys.

L'invisible i els immutables

Abans d'ahir a la nit, mentre caminava per l'Eixample de Barcelona per anar a buscar l'últim tren, vaig veure un sense sostre dormint al portal d'una botiga que a aquelles hores ja era tancada. Just al costat hi havia un d'aquests bars pensats per turistes i altres espècies a qui agrada pagar els gintònics a preu de petroli.

Havia parat de ploure i la terrassa era plena de beautiful people (guiris i no guiris) bevent-se la nit com si la ciutat fos seva, i em va cridar l'atenció que tots es trobessin d'esquena al portal on havia anat a buscar refugi una persona que no té enlloc més on anar, tan pendents de la seva nit de festa com immutables i passius davant la desgràcia aliena.

No ho vaig fotografiar per respecte al sense sostre, però la imatge em va semblar la perfecta metàfora del món on vivim. Els dos pols més oposats d'una societat que no és imperfecta sinó que està malalta, a tocar l'un de l'altre però sense arribar a confluir. L'invisible i els immutables. Tant de bo els segons no s'hagin de veure mai al lloc del primer.

diumenge, 14 de maig del 2023

Un quart de segle sense Sinatra

Frank Sinatra (1915-2023).
Sumava més de vuit dècades vitals a l'esquena i la seva salut havia deixat de ser de ferro, però la seva presència seguia essent tan enorme com el buit que va deixar la seva partida avui fa 25 anys. Commemorem un quart de segle de la mort de Frank Sinatra. La Veu, perquè ningú més ha tornat a cantar com ell. I un dels més grans, perquè mai més hi ha hagut ni hi haurà ningú com ell. Dues dècades i mitja sense una figura tan complexa com fascinant i tan icònica com imponent. I un llegat que perviu per sobre de tot i de tothom.

De La Textil al Double Deuce

CRUZADOS

La Textil, Barcelona
13 de maig de 2023

La música serveix, entre d'altres coses, per transportar qui l'escolta fins a indrets als quals no podria arribar a través de cap altre mitjà. Assistint a un concert de Cruzados, per exemple, un pot tenir la sensació de trobar-se en un d'aquells bars de carretera que encara hi ha perduts a les sempre fascinants rutes secundàries dels Estats Units, on la cervesa sol ser tan fresca com barata i la temperatura sempre s'escalfa per moments. Ja poden estar tocant en un soterrani de l'Eixample barceloní com és la sala de concerts de La Textil, que tan bon punt posen la directa un té la sensació d'estar de farra al Double Deuce o al Titty Twister, els icònics locals on s'ambientaven dues pel·lícules tan reivindicables com són "Road House" (1989) i "From Dusk Till Down" (1996).

Tant el llargmetratge dirigit per Rowdy Herrington com el de Robert Rodriguez tenen connexions amb la banda californiana. Al primer hi sortia la formació clàssica del combo interpretant "Don't Throw Stones". Al segon hi cantava el seu vocalista original, Tito Larriva, al capdavant de Tito & Tarantula, aquell "After Dark" per sempre més associat al ball més atòmic que s'ha arribat a marcar Salma Hayek. Tant una peça com l'altra van sonar la nit passada a Barcelona, emmarcades en un repertori que, com dues setmanes enrere a Aiguaviva, va alternar encerts recents com "She's Automatic" amb clàssics de la mida de "Motorcycle Girl". Amb l'incombustible Tony Marsico al baix i completant la formació quatre cinquenes parts de Little Caesar –Ron Young a la veu-, Cruzados és una banda de bar de tota la vida. De les que surten a tocar rock'n'roll amb el volum a l'onze i fan que el respectable torni a casa content.

dissabte, 13 de maig del 2023

Ralph Humphrey (1944-2023)

RALPH HUMPHREY

(1944-2023)

Al bateria Ralph Humphrey se'l recordarà sobretot per la seva militància als Mothers of Invention de Frank Zappa entre els anys 1973 i 1974 –va gravar "Over-Nite Sensation" (1973) i part d'un dels àlbums en solitari de Zappa, "Apostrophe (')" (1974)-. Abans havia treballat en l'àmbit del jazz amb músics com Don Ellis, i posteriorment va seguir tocant amb diversos projectes. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Under a Blood Red Sky

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, maig de 2023.
Sota un cel vermell. El d'un vespre de primavera amb temperatures hivernals. El de després d'una tempesta de grans proporcions que havia descarregat amb força i amb ganes sobre la plana vallesana. Under a Blood Red Sky, com el títol d'aquell àlbum en directe d'uns U2 que tot just començaven a menjar-se el món –un plàstic que farà 40 anys la propera tardor, per cert-. Una postal de capvespre des del Turó de les Mentides.

divendres, 12 de maig del 2023

La memòria de Menfis, a El 9 Nou


Ja fa més de 20 anys que va tancar la mítica discoteca Menfis Vilalba, un dels santuaris de la nit vallesana durant les dècades dels 80 i 90, però la seva memòria segueix ben viva. Una festa de tribut programada aquest cap de setmana ha acabat enfrontant els seus promotors amb l'antiga direcció del local, que titlla l'esdeveniment d'"homenatge fals". Avui ens fem ressò d'aquest episodi polèmic a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Seán Keane (1946-2023)

SEÁN KEANE

(1946-2023)

Parlar dels Chieftains vol dir referir-se, amb tota probabilitat i amb permís dels Dubliners, a la nissaga més important que ha donat la música d'arrel irlandesa des de l'equador del segle passat. Una d'aquelles bandes que van venir a preservar i difondre la tradició pròpia tot renovant-la al seu aire i sense deixar mai de mantenir-s'hi fidels, però també fent-la dialogar amb tota mena de registres d'arreu del planeta. El seu llegat és tan immens com la seva aportació a un cànon que ells mateixos han enriquit tot fent-lo alternar amb estils que van del country al rock passant per la música llatina.

Podríem parlar dels deu fundacionals primers discos del grup –els que tenen títols numèrics, publicats entre 1964 i 1980-. També d'aquell "Irish Heartbeat" (1988) que van signar amb Van Morrison i de totes les seves incursions a la música d'arrel nord-americana –d'"Another Country" (1992) a "Down the Old Plank Road" (2002)-. El violinista i flautista Séan Keane va entrar al grup el 1968 i el va deixar el 2002 –tornant-hi esporàdicament des d'aleshores-. Ha mort a l'edat de 76 anys, a pocs mesos d'haver perdut Séamus Ó Beaglaoich i a un any i mig del traspàs de Paddy Moloney.

dijous, 11 de maig del 2023

Jon Povey (1942-2023)

JON POVEY

(1942-2023)

La trajectòria dels Pretty Things va estar marcada per la mala sort. Un dels combos més salvatges, genuïns i originals del rhythm & blues britànic dels 60, pilar del rock psicodèlic que es va consolidar durant la segona meitat de la mateixa dècada i actor de pes del rock més incorruptible a partir d'aleshores, el grup encapçalat per Phil May i Dick Taylor hauria merescut molt més reconeixement de l'obtingut. És clar que el seu estatus gairebé de culte els va permetre tocar sempre de peus a terra i mantenir-se fidels a ells mateixos.

No van omplir mai estadis, però en canvi van lliurar en ple segle XXI obres tan rodones com "Balboa Island" (2007). Com aquest disc és com haurien d'haver sonat els Stones aleshores, va escriure al seu dia un crític musical britànic. I qui ho volgués entendre ho va fer a la primera. Si ara fa pràcticament tres anys justos perdíem a May, el seu vocalista, aquesta setmana ens hem hagut d'acomiadar de qui va ser-ne el teclista durant bona part de la seva trajectòria, Jon Povey.

Hi va entrar just a temps de gravar "Emotions" (1967), el tercer àlbum de la banda i l'inici de la seva escalada psicodèlica. Va participar a les sessions d'obres capitals com "S.F. Sorrow" (1968) –considerat com un dels primers exemples d'òpera rock- o "Parachute" (1970). I malgrat ser intermitent la seva presència a la formació al llarg de les dècades, va enregistrar tots els discos fins al citat "Balboa Island". Després va deixar el grup. Ha mort a l'edat de 80 anys.

50 anys d'"Space Ritual"


Si mai han d'explicar-li vostès a algú què és el rock psicodèlic, n'haurien de tenir prou fent sonar qualsevol de les quatre cares de "The Space Ritual Alive in Liverpool and London", de Hawkwind. Un dels àlbums dobles en directe més monumentals i incontestables que es van arribar a publicar durant la dècada dels 70 –amb tota probabilitat l'era daurada d'aquest format-. També una de les millors portes d'entrada a la discografia de la banda britànica, que amb treballs com aquest va fer de pont entre l'era psicodèlica i la posterior revolució punk, va avançar per l'esquerra corrents com el rock progressiu o el heavy metal, i va posar algunes de les bases del so stoner.

Conegut popularment com "Space Ritual", el plàstic es va enregistrar durant els concerts que el conjunt va oferir els dies 22 i 30 de desembre de 1972 al Liverpool Stadium i al Brixton Sundown –actual Brixton Academy- de Londres, durant la gira d'un "Doremi Fasol Latido" (1972) que forma l'espina dorsal del repertori –a destacar també tres composicions fins aleshores inèdites: "Born to Go", "Upside Down" i "Orgone Accumulator"-. Amb Dave Brock al capdavant –i encara amb Lemmy Kilmister i el recentment desaparegut Nik Turner a bord-, els londinencs van documentar un dels directes més sòlids i expansius del seu temps, proclamant-se alhora com a màxims abanderats d'allò que es va anomenar space rock –el títol del disc no era gratuït en absolut-.

"Space Ritual" va veure la llum l'11 de maig de 1973, avui fa 50 anys. Mig segle després, Hawkwind segueixen en actiu, amb Brock com a únic component original però refermant-se encara com una de les entitats més lliures de l'univers rocker. Una banda que va a la seva i que pràcticament ha esdevingut un gènere en ella mateixa després d'haver fet petites totes les etiquetes anteriorment citades. Com a nova mostra el seu darrer llançament, un "The Future Never Waits" (2023) que va veure la llum fa tan sols un parell de setmanes i on els patrons jazzístics de l'onírica "They Are so Easily Distracted" conviuen amb viatges siderals tan fascinants com "Outside of Time" i amb el ganxo melòdic de "Trapped in this Modern Age" –quin títol més oportú, per cert-.