dijous, 31 de desembre de 2020

2020 en música

Dylan, encara rellevant en ple 2020.

En termes generals, 2020 ha estat aquell any en què hem vist trontollar –fins i tot desaparèixer- tot allò que havíem donat per segur. L'exercici durant el qual la gran bombolla ha esclatat davant mateix dels nostres nassos i quan menys ens ho esperàvem, posant-nos a tots davant del mirall i recordant-nos, si és que ens n'havíem oblidat, que ni la humanitat és el centre de l'univers ni les mal anomenades societats desenvolupades són el centre de la humanitat. I a partir d'aquí, tota la resta. Sistemes socials i econòmics que s'han refermat més tòxics que mai, respostes institucionals tan incoherents com desesperades i desproporcionades, i dinàmiques de masses amb tot allò que implica un concepte com aquest.

2020 ha estat l'any del coronavirus, però sobretot de tot allò que s'ha derivat de la pandèmia. En el cas de la cultura, hem tornat a comprovar –potser com mai abans ho havíem fet- com segueix essent la gran oblidada si no directament l'ovella negra a ulls de qui ens governa –a Catalunya o a Espanya, tant és-. Un àmbit, el cultural, on els responsables institucionals s'han limitat a fer declaracions de bones intencions de les que acaben en paper mullat, mentre deixaven agonitzar un dels sectors més precaris en termes estructurals i més castigats per l'anomenada coronacrisi. Si parlem concretament del camp melòman, encara no som conscients del mal que han arribat a fer el tancament de les sales de concerts i l'estigmatització sistemàtica i permanent de la música en directe.

Enmig de tot plegat, és clar, també hem tornat a ser testimonis de la resiliència de tantíssims artistes i creadors que, més enllà de dur a terme autèntiques proeses per tal de sobreviure, ens han ajudat a passar una mica millor aquests mesos d'incertesa, desolació i –si no ho dic, rebento- derives totalitàries. Penso en els concerts en streaming amb accés lliure que van proliferar durant el primer confinament, per exemple. Penso també en totes aquelles creacions amb data de caducitat però concebudes amb l'ànim de fer-nos sentir una mica millor. Que com a societat encara no siguem capaços de traduir tota aquesta activitat creativa en feines remunerades de manera digna, diu molt poc a favor nostre.

D'altra banda, amb coronavirus o sense –perquè malgrat els titulars monotemàtics, segueix havent-hi mil formes diferents d'anar-se'n a l'altre barri-, 2020 també ha estat un any desolador pel que fa a baixes en l'àmbit de la música pop –tant o més del que ho havia estat 2016-. Durant els darrers dotze mesos hem perdut referents com Little Richard, Eddie Van HalenMcCoy Tyner, Bill WithersGenesis P-Orridge, Kenny Rogers, John Prine, Charlie Daniels, Tony Allen, Ennio Morricone, Spencer Davis, Viola Smith, Phil May, Jerry Jeff Walker, Billy Joe Shaver, Charley Pride, Leslie West, Víctor Nubla, Martín Rodríguez, Peter Green o Amadeu Casas, entre molts d'altres. Si cada cop que perdem un d'aquests referents el món esdevé un lloc una mica pitjor, podem assegurar que aquest any ha estat fatal.

I bé, si durant aquest 2020 hem vist trontollar tot allò que donàvem per fet, també hem vist refermar-se tota una una sèrie de valors que alguns ja pretenien donar per enterrats. Penso en tots aquells il·lustres veterans amb dècades de trajectòria acumulada, arquitectes de la cultura pop tal i com encara avui l'entenem, que no tan sols han publicat algunes de les obres més rellevants d'aquest 2020 sinó que ens han vingut a recordar la vigència del format àlbum i de les trajectòries a llarg termini en aquests temps en què immediatesa equival a caducitat i una part important de la música que escoltem s'ha compost pensant en algoritmes. Penso per exemple en Bruce Springsteen recuperant les seves millors formes a "Letter to You", en Paul McCartney conquerint un dels seus cims creatius a "McCartney III" i, sobretot, en Bob Dylan explicant-nos com qui no vol la cosa el món on vivim i segellant una de les grans obres del que portem de segle XXI a "Rough and Rowdy Ways".

Parlant de McCartney, el seu darrer disc és paradigmàtic de l'any que ens ha tocat viure. Un repertori concebut i facturat des del confinament i davant la impossibilitat de dur a terme els plans inicialment previstos –una gira europea, concretament-. Molt 2020, tot plegat. Igual que "Songs / Instrumentals", el doble llançament amb què Adrianne Lenker responia a la cancel·lació d'una gira que havia d'haver dut a Big Thief fins a la consagració definitiva. Sí, 2020 també ha estat l'any dels plans frustrats. D'aquells artistes que havien de fer un salt qualitatiu però no l'han pogut fer a causa de l'aturada generalitzada. D'aquells que fins i tot haurien pogut esdevenir revelacions d'haver-se produït una temporada de festivals com les d'abans. La qual cosa em porta a preguntar-me si aquest model, el de les temporades de festivals, hauria de seguir essent vàlid a l'hora de definir cànons un cop la roda torni a girar. Potser hauríem hagut d'aprofitar l'aturada per fer totes aquelles reflexions que encara no hem arribat a fer?

La primera biografia autoritzada de NRBQ, a El 9 Nou


La fascinant història d'una banda de culte. Josep Calle ha escrit la primera biografia autoritzada dels mai prou reivindicats NRBQ, "¿Quiénes son NRBQ?" (2020, La Produktiva). Avui tenim el gust de parlar amb ell a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

La prèvia del Tastautors, a El 9 Nou


Encara amb la incògnita de què passarà durant els propers mesos amb la música en directe, hi ha persones valentes que s'atreveixen a programar encara que això impliqui desafiar tots els elements. Lluís Gavaldà (Els Pets), Marala i Pau Vallvé seran els caps de cartell del Tastautors 2021, que tindrà lloc els mesos de gener i febrer al Teatre Auditori Cardedeu. Pau Roget, Maria Jaume i Joan Colomo tenen previst actuar a l'Off Tastautors. La prèvia, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dimecres, 30 de desembre de 2020

Bentornat Manson

Brian Warner aka Marilyn Manson.

Qui vagi seguir de prop la seva carrera durant la segona meitat dels 90, recordarà que Marilyn Manson no va ser tan sols una de les bandes més excitants de la seva generació sinó també un dels últims exponents incondicionalment perillosos del rock de masses tal i com aquest concepte s'entenia abans del corporativisme i el quedar bé amb tothom que s'han anat imposant durant les passades dècades. El combo encapçalat per Brian Warner invocava assassins en sèrie, feia apologia del satanisme i encarnava des del seu propi nom tots els malsons de l'Amèrica més benpensant. I a sobre facturava àlbums que eren pura dinamita.

Després va venir una certa decadència artística en què el nom Marilyn Manson va esdevenir per sempre més el pseudònim d'un Warner que, superat l'escàndol inicial i amb el perill essencial pràcticament evaporat, semblava immers en una deriva cada cop més autoparòdica. "Heaven Upside Down" (2017) va suposar el primer pas cap a una recuperació que referma ara "We Are Chaos" (2020), un plàstic produït pel tot terreny Shooter Jennings on el Reverend potser no sona perillós i provocador com als vells temps, però presumeix d'aquell nervi i aquella mala llet que dues dècades i mitja enrere van posar a prova la paciència de certs guardians de la moral. Per algú com ell, la maduresa vindria a ser això. Bentornat sigui.

Working Men's Club

Revelació a la pista de ball.

A l'àlbum de debut homònim de Working Men's Club hi ha una peça titulada "John Cooper Clarke". El títol fa referència al poeta anglès per excel·lència de l'era punk, però la pista en qüestió sona a mig camí del primer pop sintètic i de l'acid house. L'ètica punk i la cultura de club són dos ingredients bàsics d'un discurs, el d'aquest jove combo de Manchester, que és capaç de fondre els dies daurats del fenomen Factory amb l'esclat de la cultura rave, passant per descomptat per l'èxtasi d'allò que es va anomenar Madchester.

Referències essencialment britàniques per descriure una banda amb un nom també molt britànic. La que encapçala Sydney Minsky-Sargeant, qui va impulsar el projecte ara fa quatre anys, quan encara no havia assolit la majoria d'edat, com a vehicle per donar sortida a les seves inquietuds de garatge. Des d'aleshores el grup ha experimentat diverses mutacions, consolidant-se enguany la formació que ha enregistrat el citat disc de debut. Un plàstic que ens recorda els dies en què podíem cremar nits en barres de bar i pistes de ball, i que diversos mitjans especialitzats han assenyalat com una de les revelacions d'aquest 2020.


Més informació:

Working Men's Club  /  Bandcamp

dimarts, 29 de desembre de 2020

Paul McCartney - "McCartney III" (2020)


"McCartney III"
 bé podria ser un dels discos més representatius d'aquest 2020 marcat per la pandèmia i totes les seves conseqüències. Un àlbum concebut per Paul McCartney, tot sol a casa seva, durant els mesos de confinament que van frustrar els seus plans de dur a terme una macrogira europea durant la passada primavera –amb aturada inclosa a Barcelona, ciutat que l'exBeatle no ha visitat des de 2003-. Un disc que mai hauria d'haver existit, literalment fruit de les circumstàncies, com a testimoni d'un any que la gran majoria voldrà oblidar. I alhora un dels cims creatius de Macca en un segle XXI durant el qual ha arribat a viure molt més que una segona joventut.

En termes conceptuals, "McCartney III" no és tant el successor d'"Egypt Station" (2018) com de "McCartney" (1970) i "McCartney II" (1980). Dos plàstics que el seu autor havia enregistrat també tot sol a casa seva, i que suposaven l'inici de noves etapes després de les desfetes dels Beatles i Wings, respectivament. En aquest cas el de Liverpool no ve de trencar amb cap banda ni sembla que hagi d'iniciar cap nova etapa, però sí que s'encarrega de tocar tots els instruments en una obra que també és fruit d'un moment excepcional. I, sobretot, torna a demostrar que quan s'aïlla tot sol al seu estudi domèstic i deixa via lliure als seus instints més exploradors, encara és capaç de facturar obres que van més enllà del protocol.

L'àlbum s'obre al ritme de "Long Tailed Winter Bird", un blues deconstruït que connecta directament amb certs exercicis del primer McCartney –hi ressona d'alguna manera "Momma Miss America"- i posa sobre la taula el vessant més atrevit i experimental del ventall discursiu de l'autor de "Yesterday" i "Helter Skelter". "Find My Way", per contra, és un exercici de pop vitalista on Macca es manifesta fresc com una rosa amb 78 primaveres a l'esquena. "Pretty Boys" s'endinsa en territoris introspectius i, ara sí, presenta un McCartney tan serè com afectat pel pas del temps –aquesta veu que sembla a punt de trencar-se-. I després hi ha "Women and Wives", una majestuosa balada en to menor que gairebé hauria pogut signar el mateix Nick Cave.

Són tan sols quatre mostres d'un conjunt de naturalesa tan heterodoxa com coherent, que prem l'accelerador amb el ritme sincopat de "Lavatory Lil" i trepitja fort amb el hard rock monolític d'"Slidin'" –l'única pista que compta amb col·laboració externa, la de Rusty Anderson i Abe Laboriel Jr., guitarrista i bateria titulars de la banda d'acompanyament de McCartney- abans de tornar a rebaixar tensions amb un "When Winter Comes" que navega per les mateixes coordenades folk d'un "Blackbird". Potser no arribarà a tenir "McCartney III" el pes de "McCartney" o "McCartney II", però de ben segur es pot contemplar com l'obra més essencial que el seu autor ha signat durant el segle XXI amb permís de "Chaos and Creation in the Backyard" (2005). Que no és poc.

dilluns, 28 de desembre de 2020

Ivette Nadal: "Les ferides assenyalen tot allò dolent que acaba cicatritzant"


Hem tingut el gust de parlar amb Ivette Nadal del nou disc que signa a mitges amb Pascal Comelade, "En nom de la ferida" (2020, Right Here Right Now). També dels efectes de la pandèmia sobre el sector cultural i de les diferències a l'hora de fer música en una i altra banda dels Pirineus. L'entrevista, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Cinc anys sense Lemmy

Lemmy Kilmister (1945-2015) - Foto Getty Images.

A pocs dies d'haver mort Lemmy Kilmister, un reconegut webzine musical tancava la paradeta per sempre més al·legant que sense el líder de Motörhead simplement ja no tenia sentit escriure sobre música. El dia que es va commemorar el primer aniversari d'aquell traspàs, diversos carrers del Poblenou barceloní eren testimonis d'una processó consagrada a una de les veus més definitives i reconeixibles de la història del rock'n'roll –un homenatge que des d'aleshores s'ha repetit cada 28 de desembre i que probablement també s'hauria celebrat enguany de no haver estat per la pandèmia-.

Són dos exemples escollits a l'atzar de l'impacte que ha tingut i segueix tenint la figura de Lemmy. L'ànima de Motörhead, l'outsider que no va encaixar a Hawkwind, el rocker que havia militat a l'òrbita mod i va avançar el punk per l'esquerra abans de ser venerat pels heavies. També aquell tipus d'aparença dura que no obstant podia arribar a ser encantador en el tracte directe. Avui es commemora el cinquè aniversari de la seva mort, que va tenir lloc durant els últims dies de 2015 i en certa manera va suposar el punt de partida d'aquell tràgic 2016 en què el món de la música va perdre figures de primer ordre com David Bowie, Prince, Leonard Cohen, Merle Haggard o Sharon Jones.

El recordarem punxant els seus discos amb el volum a l'onze i banyant-los amb Jack Daniel's, tal i com ha de ser.

Una cançó per als (sants) innocents


Sempre m'havia agradat celebrar el dia dels Sants Innocents. Però des de fa quatre anys, i així ho he explicat cada 28 de desembre en aquest mateix blog durant tot aquest temps, ha deixat de tenir sentit fer innocentades des del moment en què tan a prop meu hi ha persones innocents preses a causa de les seves idees. Torno a aprofitar la data d'avui per recordar els presos i exiliats polítics catalans. I a dos dies d'haver perdut el gran Amadeu Casas, ho faig amb "Llibertat captiva", la peça que ell mateix els va dedicar l'any 2018. Disponible a Youtube.

diumenge, 27 de desembre de 2020

Tony Rice (1951-2020)

TONY RICE
(1951-2020)

Més enllà de poder-se considerar monumental i inabastable en tots els sentits, la trajectòria de Tony Rice pot presumir d'enllaçar noms referencials de l'anomenada old time music com David Grisman, J.D. Crowe, Norman Blake o Ricky Skaggs, amb renovadors de la tradició nord-americana com Jerry Garcia, Béla Fleck, Emmylou Harris o Mary Chapin Carpenter. Considerat ell mateix com un renovador del bluegrass i un dels guitarristes més influents del gènere, va destacar tant en solitari com amb els nombrosos projectes que va encapçalar o dels quals va formar part. També solia ser requerit com a músic de sessió. Ens ha deixat aquest Nadal a l'edat de 69 anys.

Amadeu Casas (1954-2020)

Foto Maria Casas.

AMADEU CASAS

(1954-2020)

Fa tan sols tres mesos que vaig tenir el gust de veure actuar Amadeu Casas a les festes de la Mercè juntament amb Quico Pi de la Serra i Joan Pau Cumellas. Tots tres estaven en forma, i de cap de les maneres m'hauria pogut imaginar que aquella seria l'última ocasió que tindria de veure en un escenari el genial guitarrista i pilar del blues a casa nostra. Parlar d'Amadeu Casas és referir-se a un dels arquitectes del gènere en qüestió tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat, a un estudiós de la música d'arrel nord-americana –i d'altres parts del món- que va fer de la seva passió un ofici, i del seu ofici una escola.

Prenent el testimoni del propi Pi de la Serra, Casas va esdevenir un difusor del blues i pel camí el va maridar amb llenguatges sonors, ja fos en solitari o amb qualsevol dels múltiples projectes dels quals va formar part. De Blues Messengers i Tandoori Lenoir, als seus duets amb Big Mama o Myriam Swanson. Darrerament s'havia aliat amb Pi de la Serra i Cumellas, donant peu a una triple aliança tan monumental com el fet de contemplar en un mateix escenari a tres dels màxims exponents del blues en aquest país. Sempre compromès amb la música i amb aquelles causes que considerava justes, ens ha deixat a l'edat de 66 anys.

D.E.P.

dissabte, 26 de desembre de 2020

"Charlie Says"

Matt Smith com a Charles Manson en un fotograma de 'Charlie Says'.

Va passar lleugerament desapercebuda al seu dia "Charlie Says" (2018), pionera aproximació cinematogràfica als crims de la Manson Family de la mà de la realitzadora Mary Harron. Estrenada cinc dècades després d'uns fets que molts consideren com el certificat de defunció de la dècada dels 60, i un any abans que Tarantino n'oferís la seva pròpia visió, la cinta aborda sense embuts la inquietant figura i el macabre llegat de Charles Manson –encarnat per un encertat Matt Smith-, un tema que encara avui és un tabú per a la societat nord-americana, des de la perspectiva de tres de les seves adeptes, Leslie Van Houten, Patricia Krenwinkel i Susan Atkins –interpretades per Hannah Murray, Sosie Bacon i Marianne Rendón-, i partint del text de "The Family" (2002), el definitiu assaig signat per Ed Sanders (The Fugs).

Sense emetre judicis de valor i amb una potent banda sonora que alterna nuggets psicodèlics de Love i els 13th Floor Elevators amb composicions del mateix Manson –no es passen per alt les seves connexions amb la cultura pop-, el punt de partida de la pel·lícula és un aparent conte de fades per on desfilen adolescents perdudes, estrelles del rock i hippies encantats de la vida, i on tot és harmonia i bones vibracions fins que arriba el fatal desenllaç que tots coneixem. "Charlie Says" és la història de tres joves que creuen haver trobat refugi a l'últim lloc on l'haurien d'haver anat a buscar, també la d'un gurú manipulador que s'aprofita de la innocència i la fragilitat dels més febles per convertir-los en peons del seu propi joc. Però sobretot és el cru retrat de la cara oculta d'una societat, la nostra, que genera i alimenta ella mateixa els seus propis monstres.

Reedicions de Joy Division i New Order

New Order - Foto Kevin Cummins.

Ja fa temps que l'allau constant de reedicions discogràfiques tendeix a saturar no tan sols l'agenda sinó també la butxaca del melòman de base. De vegades la cosa serveix per commemorar aniversaris rodons, d'altres simplement es tracta de buscar el moment oportú per esprémer una mica més la gallina dels ous d'or amb llançaments luxosos que solen amanir l'obra de torn amb abundant material extra –de vegades molt revelador, d'altres no tant-. El cas és que aquests darrers mesos han coincidit a les disqueries dues reedicions que tenen molt en comú.

D'una banda "Closer" (1980), el segon àlbum de Joy Division, que l'estiu passat celebrava el seu 40è aniversari. De l'altra "Power, Corruption and Lies" (1983), el segon disc de New Order i també la seva primera obra mestra. I dos passos endavant en una trajectòria essencial: Joy Division havien avançat amb "Closer" cap a les coordenades sintètiques on New Order consolidarien el seu discurs a "Power, Corruption and Lies" –que en la seva nova versió, subtitulada "Definitive Edition", inclou el single "Blue Monday", absent al seu dia del plàstic original-. Dos bons motius per a (re)descobrir dues obres simplement imprescindibles.

divendres, 25 de desembre de 2020

"In the Bleak Midwinter", segons Ed Harcourt

Ed Harcourt.

"In the Bleak Midwinter"
 és un poema de Christina Rossetti, originalment publicat l'any 1872 i interpretat habitualment com a nadala des que Gustav Holst li va posar música el 1906. De temàtica religiosa i estètica essencialment hivernal, el text emmarca el naixement de Crist en una freda nit de desembre amb la mateixa cruesa amb què ho hauria pogut fer el mateix Nick Cave. I si bé l'australià no l'ha arribat a enregistrar mai, sí que ho va fer Ed Harcourt ara fa 16 anys. Una lectura gèlida i estripada, carregada d'aparell elèctric i comandada per la veu polsegosa del britànic. La va gravar en exclusiva per a Mojo, que la va distribuir amb la seva edició de gener de 2005 en el marc del recopilatori "Blue Christmas". Des que vaig adquirir la revista amb el corresponent cd, no he passat un sol Nadal sense escoltar a Harcourt concentrant tota l'essència de l'hivern en poc menys de cinc minuts.

Reflexions d'una nit de Nadal en solitud

Quan un viu sol, acostuma a disposar de temps per pensar. Més encara en ocasions com la nit de Nadal, un d'aquells parèntesis en què el món sencer sembla haver-se aturat i la solitud convida més que mai a la reflexió. Per descomptat, avui penso en totes aquelles cadires buides que hi haurà enguany als àpats nadalencs. En les persones que han mort a causa de la pandèmia –també en les que han mort per causes que no tenen res a veure amb el coronavirus i que en conseqüència no semblen merèixer el mateix grau d'empatia social-. Però també penso en totes aquelles persones que passaran el Nadal soles, que ja el passaven soles abans que termes com solidaritat esdevinguessin hashtags, i que el seguiran passant soles quan tots aquells que porten nou mesos pontificant sobre responsabilitat disposin de vacuna i puguin tornar a viure la vida loca com si aquí no hagués passat res.

No em malinterpretin. A títol personal, no em fa res passar tot sol la nit de Nadal. Ho he fet durant molts anys i ho gaudeixo de la mateixa manera que gaudeixo qualsevol altre instant de solitud. M'agrada estar sol, i en un any en què crec haver entès per fi què és la misantropia, agraeixo més que mai poder-me asseure al sofà amb l'única companyia dels meus discos de jazz vocal –que bé que entren en aquesta època de l'any-, les nadales etíliques dels Pogues i les gamberrades diverses de Ramones i Alien Sex Fiend. I tenir temps de pensar, és clar. De reflexionar sobre aquesta solidaritat i aquesta responsabilitat tan pregonades darrerament per qui reiterarà exactament els mateixos hàbits i el mateix ritme de vida que ens han portat fins aquí, un cop l'amo li digui que ja hem vençut el llop i que pot sortir tranquil de la gàbia.

La solidaritat, entesa en la seva accepció més buida, cínica i banal, no deixa de ser en el fons un clàssic del calendari nadalenc. Aquell mes –les quatre setmanes comptades que van del pont de la Constitució al dia de Reis- en què tots som solidaris, fem donacions al Banc dels Aliments i a la Marató de TV3, i ens omplim la boca –i les xarxes socials- de bons desitjos i bones intencions. Fins que arriba el 7 de gener i ens oblidem de tot plegat per tornar a ser els de sempre en el que triguen els aparadors comercials a retirar la decoració nadalenca i començar la temporada de rebaixes. Passarà el mateix, tard o d'hora, amb tota la cura i tota la responsabilitat pregonades durant aquest 2020 per tots aquells que pontifiquen sobre salut quan el que realment els preocupa és saber quan podran tornar a fotre el camp de vacances tal i com ho solien fer en els vells temps.

Doncs no. Ni ser solidari és rentar-se la consciència per Nadal, ni ser responsable és tancar-se a casa i posar-se una mascareta sota amenaça de sanció o per por d'una pandèmia. Potser seria bo que tots plegats ho anéssim assumint, i que justament per una qüestió de responsabilitat actuéssim en conseqüència. I bé, arribat aquest punt em temo que tan sols em queda dir allò de Bon Nadal a tothom. I cuidem-nos. I tot anirà bé. I sobretot que mai em faltin els àlbums nadalencs de Phil Spector, Calexico i Squirrel Nut Zippers en nits com la d'avui. Perquè quedar-se a casa no deixa de ser un plaer quan un hi pot optar lliurement. I perquè la bona companyia sempre és benvinguda, sobretot quan un ha après a gaudir de la solitud.

dijous, 24 de desembre de 2020

Calexico - "Seasonal Shift" (2020)


Els paisatges àrids i extremadament càlids de la frontera que separa Mèxic dels Estats Units disten moltíssim de les coordenades fredes amb les quals solem associar el calendari nadalenc. La qual cosa no significa que una banda essencialment desèrtica i fronterera com Calexico no sigui capaç de facturar un disc de Nadal que no tan sols ens portarà una mica d'alegria en aquestes dates segons diuen assenyalades, sinó que seguirà entrant a la perfecció en qualsevol moment de l'any.

"Seasonal Shift" (2020) és la primera incursió de Joey Burns i John Convertino en la litúrgia festiva, i el cert és que se'n surten amb bona nota amb un grapat de sorprenents composicions pròpies i versions molt ben triades. La majestuositat de la inicial "Hear the Bells" remet per moments al "Fairytale of New York" dels Pogues. La peça titular és una càlida balada amb regust anyenc que fa venir ganes d'anar a passar un Nadal a la Baixa Califòrnia. I "Heart of Downton", amb col·laboració de Bombino, és una cúmbia ideal per escalfar l'ambient de les nits més fredes de l'any.

Al capítol de versions entra de meravella la lectura del sempre reivindicable "Christmas All Over Again", original de Tom Petty enregistrat amb el suport de Nick Urata (DeVotchKa). "Mi burrito sabanero", d'Hugo Blanco, ens torna a les coordenades tropicals amb la veu de Gaby Moreno. "Sonoran Snoball", amb injecció electrònica de Camilo Lara (Mexican Institute of Sound), ve a recordar que mai neva al desert d'Arizona sobre un dinàmic ritme trencapistes. I el "Happy Xmas (War Is Over)" de Lennon sona tan serè que aconsegueix sorprendre en positiu malgrat tractar-se d'una de les nadales més gastades de tots els temps.

Una aposta segura per aquest Nadal. Disponible a Bandcamp.

Leslie West (1945-2020)

Foto Jorgen Angel / Getty Images.
LESLIE WEST
(1945-2020)

A Leslie West se l'hauria de reivindicar amb molta més freqüència. El seu pas per The Vagrants va suposar un dels capítols més injustament infravalorats del rock de garatge nord-americà de la dècada dels 60 i de la nissaga Nuggets en general. I al capdavant de Mountain no tan sols va posar part de les bases del rock dur i el heavy metal que es desenvoluparien durant la dècada dels 70, sinó que va signar himnes com "Mississippi Queen" –la peça que encetava el seu monumental disc de debut, "Climbing!" (1970)- i es va envoltar de figures com el mateix Felix Pappalardi, línia directa amb uns Cream de qui pràcticament va prendre el relleu.

Vaig tenir el gust de veure'l en directe el maig de 2004 a la sala Bikini, amb Del Bromham (Stray) com a artista convidat i presentant un àlbum de versions, "Blues to Die For" (2003), que em va semblar magnífic aleshores i m'ho segueix semblant una dècada i mitja després. També van caure els clàssics de Mountain, per descomptat. Reconec haver-li perdut la pista durant els darrers anys, però segueixo tenint molt present aquella nit bevent Jim Beam amb cola mentre ell enfilava versions gairebé esquelètiques però intenses com elles mateixes –tan sols l'acompanyava un segon guitarrista- de "Mississippi Queen" i "Never in My Life". Que tornin a sonar ben fort a la seva memòria.

dimecres, 23 de desembre de 2020

L'obra d'Enric Maurí, a El 9 Nou


L'artista Enric Maurí reflexiona sobre l'entorn, el pas del temps i els efectes de l'acció de l'home al seu darrer projecte, "Va com va". Una exposició que es pot visitar aquests dies al Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu. Hi hem assistit, hem parlat amb ell i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

K.T. Oslin (1942-2020)

Foto Oliver Morris / Getty Images.
K.T. OSLIN
(1942-2020)

Aquests darrers mesos han resultat fatals per al món de la música country. Al llarg de l'últim trimestre hem perdut referents com Jerry Jeff Walker, Billy Joe Shaver, Hal Ketchum o Charley Pride. Baixes a les quals cal sumar ara el nom de K.T. Oslin, una veu que durant les dècades dels 80 i els 90 va venir a representar els corrents més accessibles de la música d'arrel nord-americana –també durant el segle XXI, si bé va passar-se una bona temporada allunyada dels escenaris i més centrada en la seva carrera d'actriu-. Ho va fer amb singles tan recordats com "Do Ya'" o "80's Ladies", sovint passats per alt pels puristes però en qualsevol cas part de la història d'un gènere musical tan ric en matisos com en contrastos. Ha mort a l'edat de 78 anys.

dimarts, 22 de desembre de 2020

Clay Anthony (1959-2020)

CLAY ANTHONY

(1959-2020)

El nom de la banda ja deixava les coses clares de bon principi. Junkyard no van ser mai cridats a registrar xifres astronòmiques i envair amb les seves fotografies les carpetes de milions d'adolescents d'arreu del planeta. La seva concepció del hard rock distava de la lluentor que havia caracteritzat aquest gènere durant bona part de la dècada dels 80, i remetia als soterranis plens de fum i als antres de mala mort on la cervesa sol resultar tan fresca com la música que hi sona.

Junkyard van fitxar el 1988 per Geffen, el segell que poc abans havia propulsat la carrera d'uns Guns N'Roses a qui tota la indústria volia duplicar per allò de multiplicar beneficis. No tindrien la mateixa sort, per motius que van de la seva naturalesa subterrània –connexions incloses amb referents de l'òrbita punk com Minor Threat- a les jugades mestres d'una disquera que espremia la seva gallina dels ous d'or al mateix temps que neutralitzava tota possible competència fent-la cotitzar ella mateixa a la baixa –el cas de Rock City Angels és encara més flagrant-.

Sigui com sigui, els californians van facturar un parell d'àlbums que es troben entre el bo i millor del rock dur més genuí dels 80 i els 90 -"Junkyard" (1989) i "Sixes, Sevens and Nines" (1991), aquest últim produït per Ed Stasium i amb col·laboradors com Steve Earle- abans d'implosionar víctimes d'un negoci on no encaixaven. Van tornar amb el canvi de segle amb nova formació, ja sense Clay Anthony, qui havia estat el baixista del grup durant els seus anys de glòria –va enregistrar les dues obres citades-. Ens ha deixat a l'edat de 61 anys a causa d'un accident de trànsit.

Chad Stuart (1941-2020)

CHAD STUART

(1941-2020)

Exponents d'allò que els nord-americans van anomenar British Invasion, Chad & Jeremy van aportar el contrapunt folk a la tendència beat predominant entre les bandes britàniques que van conquerir l'Amèrica del Nord durant l'equador de la dècada dels 60. Se'ls recorda sobretot per dos èxits transatlàntics com "Yesterday's Gone" o "A Summer Song", però el seu repertori conté també joies com les que van compondre per la pel·lícula "Three in the Attic" (1968), de Richard Wilson. Una d'aquelles peces, la simpàtica "Paxton Quigley's Had the Course", va ser oportunament recuperada l'any passat per Quentin Tarantino a la banda sonora de "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019). Ens ha deixat la meitat del duet, Chad Stuart, a causa d'una pneumònia.

dilluns, 21 de desembre de 2020

Chris Stapleton - "Starting Over" (2020)



La trajectòria de Chris Stapleton pot arribar a recordar, ni que sigui de passada, la d'alguns dels noms més il·lustres d'allò que durant la dècada dels 70 es va anomenar outlaw country. Reconegut i sol·licitat compositor per a tercers, les seves cançons han conegut l'èxit comercial en boca de figures que van de George Strait a Kenny Chesney o Brad Paisley. I més sorprenents han resultat encara els discos que ha lliurat el de Kentucky un cop s'ha decidit a enregistrar les seves composicions pel seu propi compte, quatre en total –als quals cal sumar les obres facturades amb projectes com The Jompson Brothers-, l'últim dels quals ha vist la llum aquesta tardor sota el títol d'"Starting Over" (Mercury).

Produeix ell mateix amb el suport sempre oportú de tot un Dave Cobb. Es deixa acompanyar a l'estudi per pesos tan pesants com els Heartbreakers Mike Campbell i Benmont Tench. I segella un repertori que explora amb coneixement de causa les essències sonores del Sud dels Estats Units. Com a mostres, els tres talls inicials, "Starting Over" –original de Mike Henderson-, "Devil Always Made Me Think Twice" i "Cold", que invoquen respectivament les coordenades del country, el southern rock i el soul. També trepitja fort amb títols tan inequívocs com "Arkansas", "Hillbilly Blood" o "Whiskey Sunrise". I cita amb tota la seguretat i tot el respecte del món cançoners com els de Guy Clark i John Fogerty. Ofici i tradició.

Em sobta

Em sobta que una nova variant del coronavirus, aparentment més agressiva que la que ja coneixíem a l'hora de propagar-se, hagi aparegut a l'àrea més poblada del Regne Unit, justament a pocs dies d'haver esdevingut aquest país el primer d'Europa a vacunar els seus ciutadans contra la Covid-19. Em sobta que, durant els últims nou mesos, cada cop que hem tingut notícies positives sobre l'evolució de la pandèmia, no hagin trigat a sortir titulars que les contrarestaven en negatiu (i sovint amb un to, diguem-ne, alarmista).

Em sobta la facilitat amb què l'opinió pública passa de l'optimisme a la por en el temps que triga un titular a fer-se viral (mai més ben dit). I com a periodista em sobta (i em preocupa) que el meu gremi, salvant excepcions, hagi deixat de posar en dubte les versions oficials per esdevenir-ne altaveu. Crec seriosament que en un futur no gaire llunyà s'haurà d'estudiar a les facultats de Periodisme el paper dels mitjans de comunicació en aquesta crisi, tal i com la meva generació va estudiar el paper dels mateixos mitjans en conflictes com la Guerra del Vietnam o la primera Guerra del Golf.

diumenge, 20 de desembre de 2020

The Flaming Lips - "American Head" (2020)


"Mother, I've taken LSD / I thought that it would set me free / But now I think it's changed me"
, canta Wayne Coyne amb un posat gairebé innocent a "Mother I've Taken LSD", una de les peces que millor defineixen l'esperit del darrer disc de The Flaming Lips. Un "American Head" (2020, Warner) que deixa enrere els excessos que havien caracteritzat els darrers moviments de la banda d'Oklahoma per centrar-se en el format cançó i fer una recreació lliure de la Tulsa dels anys 70, l'entorn on van créixer Coyne i companyia. La malencònica invocació d'un lloc i uns dies que mai més tornaran. Perquè el pas del temps no perdona i perquè la ciutat on Coyne va créixer ha canviat. Però sobretot perquè tampoc ell és el mateix adolescent a qui remeten pistes com "Dinosaurs on the Mountain" o l'expansiva "Flowers of Neptune 6". Que ningú ho malinterpreti: les cançons d'"American Head" van a buscar inspiració en un passat llunyà, però és justament a partir d'aquesta inspiració com The Flaming Lips han fet un notable pas endavant. El resultat, un dels discos més destacables de la banda d'Oklahoma en molt de temps.

R.I.P. David Fitzgerald

David Fitzgerald.

El de The Telescopes va ser –i segueix essent- un dels discursos més viscerals de la primera generació de bandes de shoegaze. Els seus primers discos sonaven crus i destil·laven soroll en un estat més pur i indòmit fins i tot que altres contemporanis. David Fitzgerald va ser el guitarrista original de la formació, i va arribar a gravar els dos àlbums facturats per la banda britànica durant la seva primera etapa, els fundacionals "Taste" (1988) i "The Telescopes" (1992). No va formar part de posteriors encarnacions del grup, però el seu llegat es manté encara present entre la parròquia shoegazer. Durant els últims anys, Fitzgerald havia liderat el seu propi projecte, Junkyard Liberty. Ens ha deixat a causa d'un càncer a l'edat de 54 anys. Que torni a sonar "Taste", de cap a peus. I que faci soroll.

dissabte, 19 de desembre de 2020

'Dos gardenias', en clau de blues


Nom destacat del rock argentí contemporani, Maxi Prietto acaba de lliurar el segon volum de Playa nocturna, una sèrie d'ep's amb què el vocalista de Los Espiritus vol retre homenatge als seus músics i gèneres musicals preferits. Si al primer volum reinterpretava al seu aire peces originals dels repertoris d'Elvis Presley i Oscar Alemán, en aquesta ocasió es treu de la màniga una sorprenent lectura en clau de blues de "Dos gardenias", el bolero universal d'Isolina Carrillo. A la cara b –el llançament s'ha fet exclusivament en format digital, però es presenta com si es tractés d'un single en vinil- hi figura la balada nocturna i de lynchiana estètica "Flotando en la oscuridad", d'autoria pròpia. Disponible a Spotify.

Steven Munar fa un al·legat contra el totalitarisme

Steven Munar and The Miracle Band, en una captura del videoclip de "Trust".

Cançons que entren a la primera i diuen coses que val la pena tenir presents. Steven Munar i la seva Miracle Band ja han publicat el primer avançament del que serà el seu proper disc, "The Fish and The Net", previst per al mes vinent. "Trust", la peça en qüestió, es presenta literalment com un al·legat contra qualsevol forma de totalitarisme. Un missatge molt oportú en aquests temps que corren, desplegat a ritme de rock dinàmic i atemporal, deutor de gegants com David Byrne o el Bowie post-Berlin, però amb el segell inconfusible del músic anglomallorquí. Ve acompanyat d'un videoclip dirigit per Dani Moreno que poden vostès visionar a Youtube.

divendres, 18 de desembre de 2020

Guitarra, baix i bateria - Programa 268

Charley Pride (1934-2020).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Brighton 64, Adrianne Lenker i Remei de Ca la Fresca. Música a la pantalla amb Joe Strummer i 091. Literatura melòmana amb Billy Bragg i "¿Quiénes son NRBQ?" (2020) de Josep Calle. I un homenatge pòstum a Charley Pride. Disponible en podcast.

Carl Mann (1942-2020)

CARL MANN
(1942-2020)

El de Carl Mann és un d'aquells noms que bona part dels aficionats al rockabilly han arribat a descobrir en recopilatoris i antologies que repassen els primers anys del rock'n'roll. El seu "Mona Lisa", versió accelerada i frenètica del clàssic de Nat King Cole inspirat en la icònica pintura de Leonardo da Vinci, va ser el més semblant a un hit que mai va arribar a facturar el de Tennessee durant la seva breu estada a la Sun Records post-Elvis Presley –i sol esdevenir reclam de les citades compilacions-. Com tants altres exponents de la segona generació d'artistes rockabilly de la segona meitat dels 50, la seva estrella es va apagar durant la dècada posterior però va experimentar una segona joventut durant els 70, ja en el terreny del country. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

50 anys de "T.Rex"


L'àlbum homònim de T.Rex és un disc cronològicament desubicat però alhora fascinant. Desubicat en el  temps perquè arribava a dos mesos d'haver-se publicat el single "Ride a White Swan" –la primera referència publicada com a T.Rex i el punt de partida del glam, com a mínim en termes sonors- però estilísticament seguia mirant a la psicodèlia dels dies de Tyrannosaurus Rex –si bé deixant de banda el folk per aprofundir en l'electricitat del rock i fins i tot les formes del pop barroc-. I fascinant, perquè peces com "Jewell" o "The Time of Love Is Now" passaven la mà per la cara de bona part de la psicodèlia britànica del moment i a hores d'ara es poden contemplar com a precursores de múltiples estils i corrents.

"T.Rex", l'àlbum, va veure la llum tal dia com avui de 1970, ara fa mig segle, en plena onada expansiva de "Ride a White Swan" –el single s'ha acabat incloent en posteriors reedicions del plàstic en qüestió- i dos mesos abans que Marc Bolan, Mickey Finn i companyia –amb Tony Visconti als controls- es consolidessin a l'avantguarda de la revolució glam amb "Hot Love" i la seva colorista interpretació al programa televisiu Top of the Pops el febrer de 1971. I bé, després vindria el primer gran clàssic del grup, aquell "Electric Warrior" (1971) que canviaria per sempre més la història de la música i que faria dels londinencs el fenomen pop més celebrat des de la Beatlemania. Aquell plàstic homònim era, per tant, el comiat de tot allò que Bolan havia estat fins aleshores i l'inici de tot el que vindria després.

dijous, 17 de desembre de 2020

Ivette Nadal i Pascal Comelade - "En nom de la ferida" (2020)


Feia quatre anys que Ivette Nadal no publicava cap àlbum nou. Des d'aleshores ha tingut temps de pair les seqüeles de la malaltia que va donar peu a "Tornar a mare" (2016), tancar una etapa i perfilar-ne una de totalment nova que es comença a materialitzar ara amb l'edició d'"En nom de la ferida" (2020, Right Here Right Now). Un àlbum que signa a mitges amb Pascal Comelade, amb qui dos anys enrere ja va facturar un single que apuntava aires renovadors, pas previ a una sèrie de concerts on el polifacètic multiinstrumentista francès es va integrar a la banda d'acompanyament de la poeta vallesana.

"En nom de la ferida" és un plàstic literalment concebut a dues bandes. Nadal s'ha fet càrrec de les lletres, Comelade de la música i la instrumentació. En el primer camp guanyen pes els passatges de recital poètic en detriment del format de cançó pura i dura. En l'àmbit sonor, els pianos tardorencs i els instruments de joguina marca de la casa són el coixí perfecte per a una lírica que aborda tot allò que implica el fet d'estar viu. Destaquen títols com "Dadà", "En aquest bosc" o "Ser al meu costat", que alternen amb versions de Creedence Clearwater Revival, PJ Harvey i Quico Pi de la Serra.

Adquireixin el disc en aquest enllaç.

La pandèmia segons Brighton 64

Captura de pantalla del nou videoclip de Brighton 64.

Ja era hora que algú cantés sobre la pandèmia i tot allò que se n'ha derivat amb els termes amb què ho fan Brighton 64 al seu darrer single, "En el país de Mortadelo y Filemón". Ja era hora que algú deixés de banda els cants a la superació o a la tragèdia col·lectives i posés sobre la taula la vergonyosa gestió de l'emergència sanitària (i social) que han dut a terme aquells que ens governen. Que algú ens vingués a recordar que els efectes del coronavirus són tan sols és un altre símptoma d'una crisi sistèmica i estructural, tan arrelada com els pilars corruptes del règim del 78. La banda dels germans Gil porta mesos interpretant en directe la peça en qüestió, i aquesta setmana n'ha presentat el single amb un oportú videoclip que poden vostès visionar a Youtube.

dimecres, 16 de desembre de 2020

Som del Montseny, a Vallesos


Aquest mes tinc el gust d'estrenar-me com a col·laborador de la revista Vallesos, i ho faig amb aquest article sobre Som del Montseny, una associació que durant (gairebé) deu anys s'ha dedicat a dinamitzar el seu àmbit territorial amb una programació cultural estable i de qualitat. Pel camí, ha esdevingut altaveu d'una de les microescenes més fèrtils i arrelades del panorama musical català, la del Baix Montseny. Disponible en quioscos o bé al web de Vallesos.

La primera biografia autoritzada de NRBQ


L'any 1984, NRBQ van actuar amb pocs mesos de diferència al Berlin Jazz Festival, al Newport Folk Festival i en aquell temple de la música country que ha estat des dels seus inicis el Grand Ole Opry de Nashville. Mostra inequívoca de la versatilitat d'una banda que efectivament coneix i practica aquests tres gèneres amb ofici i coneixement de causa però, lluny de casar-se amb cap estil concret, ha fet del mestissatge de músiques d'arrel nord-americana la seva raó de ser i ha donat peu a un discurs que va més enllà d'estils i etiquetes.

Els de Kentucky són un dels casos més paradigmàtics d'allò que solem entendre per bandes de culte. Formacions de naturalesa singular i amb bases de seguidors més aviat reduïdes però eternament fidels. De vegades, i aquest és el cas de Terry Adams i companyia, fins i tot poden presumir d'il·lustres devots. Sense anar més lluny, han expressat la seva admiració per NRBQ gegants com Paul McCartney, Keith Richards o Elvis Costello. També Sun Ra, que els va cedir una composició als seus inicis, o Carl Perkins, a qui van acompanyar a l'estudi en un moment en què el pioner del rockabilly necessitava revifar la seva carrera.

El vallesà Josep Calle, documentalista de professió i col·laborador de mitjans com Ruta 66, ha publicat recentment la primera biografia autoritzada per la banda nord-americana. "¿Quiénes son NRBQ?" (2020, La Produktiva) és un repàs àgil però exhaustiu a cinc dècades llargues de trajectòria que tant han generat obres de referència per a nombrosos melòmans de base –el debut homònim de 1969 o "At Yankee Stadium", de 1978- com han donat peu a escenes tan divertides com la que uns animats NRBQ van protagonitzar en un dels capítols de The Simpsons –Mike Scully, guionista històric de la sèrie, també és un incondicional del grup-.

El mateix Calle explica que la seva principal motivació a l'hora de realitzar aquest projecte va ser una qüestió de justícia històrica. De reivindicar i posar en valor una banda i un llegat sobre els quals mai abans s'havia escrit amb tanta profunditat. Que l'entorn dels propis NRBQ n'hagi autoritzat la publicació hauria de ser aval suficient, però tractant-se d'un grup de culte que sempre ha mantingut una estreta relació amb la seva parròquia, probablement la millor referència siguin els missatges d'aprovació que ha rebut l'autor de part d'aquesta comunitat poc nombrosa però sempre militant que són els fans de NRBQ. Ideal per a seguidors del grup, però també per qui estigui disposat a descobrir una de les bandes més fascinants que s'ha estat perdent el gran públic durant la passada meitat de segle.

Poden adquirir-lo al web de La Produktiva.

dimarts, 15 de desembre de 2020

La 'nova' Rockdelux

Torna Rockdelux. Ha estat un dels grans titulars de l'última setmana en l'àmbit melòman. La referencial capçalera, que després de 35 anys als quioscos abaixava la persiana el passat mes de maig víctima de la coronacrisi, va renéixer ahir de les seves pròpies cendres de la mà de Primavera Sound, amb format exclusivament digital i una nova orientació que busca obrir-se a nous públics –i mercats- sense renunciar a les seves essències.

Que torni Rockdelux és una bona notícia en termes de qualitat i pluralitat informativa –fins i tot en termes d'estat d'ànim generalitzat en plena recta final d'un any que molts simplement voldrien oblidar-. Però crec que no seré l'únic que seguirà trobant a faltar l'experiència d'anar cada mes al quiosc, descobrir la portada, passar gustosament per caixa i començar a fullejar la revista de camí cap a casa –o cap a la feina-.

La renovada Rockdelux tornarà a defensar el periodisme cultural a partir de valors com el rigor o la profunditat. Tot això ho seguirem tenint, sí, però els que hem crescut comptant els dies que faltaven per tornar a passar pel quiosc, seguirem trobant a faltar l'experiència física i tangible. El tacte i l'olor del paper. Aquell objecte que et fa companyia al sofà o al transport públic, i que molts conservem i col·leccionem –tinc arxivades a casa revistes impreses fa més de 20 anys, en canvi no sé on vaig guardar aquell link tan interessant que em van passar abans d'ahir-.

És llei de vida, cosa d'adaptar-se als nous temps, diran els gurús de la modernitat i el progrés més superficials. Els que no acaben d'entendre que els canvis no sempre són necessàriament a millor, i que més enllà del valor útil d'un producte pot haver-hi l'experiència de (com) adquirir-lo. De fer petar la xerrada amb el quiosquer, d'apreciar aquella fotografia a pàgina sencera que mai lluïrà de la mateixa manera en una pantalla, de dur a terme aquell ritual mensual que et fa sentir una mica més acompanyat.

Amb tot això, un no pot fer res més que celebrar la notícia. I, per descomptat, desitjar tot l'encert i tota la sort del món a la redacció de Rockdelux en aquesta nova etapa. Per tota la resta, encara ens queden capçaleres com Ruta 66, Popular 1 o Enderrock. I que durin!

Uniforms, més enllà de la melodia


Elles mateixes es defineixen com una banda de rock melòdic. Una etiqueta que pot conduir a interpretacions equivocades però sobretot es fa petita a l'hora de definir un discurs tan ampli en textures com ric en matisos. Uniforms és un quartet de Jaén que conjuga una aguda sensibilitat pop –d'aquí el sentit melòdic- amb el gust pel soroll, l'experimentació i les atmosferes oníriques. Van debutar ara fa dos anys amb "Polara", un primer àlbum llarg que els va obrir les portes de diversos festivals d'arreu de la península i de més enllà, i rematen ara la feina amb "Fantasía moral", una col·lecció de cançons que exploren les contradiccions de la condició humana a través de capes i més capes de shoegaze atmosfèric i gèlid dream pop. Atenció a "Semana Satán", "Brazil" i "Casi famosas". Descobreixin-les a Facebook.

dilluns, 14 de desembre de 2020

El blues d'un retaule gòtic, a El 9 Nou


El blues d'un retaule gòtic. Aquest cap de setmana hem assistit al doble concert de Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa a la Doma. Última sessió del Terra de Sons, un cicle que des de fa deu edicions es dedica a programar actuacions musicals de petit format en espais singulars i emblemàtics de la Garriga. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Un segle de blues i dècades d'ofici

Bishop i Musselwhite: entre tots dos sumen més d'un segle de genuí blues
- Foto Steve Jennings.

Hi ha maneres i maneres d'aprendre un ofici. Elvin Bishop va aprendre a tocar la guitarra blues a la freda Chicago de principis dels 60 de la mà de mestres com Little Smokey Smothers. Ho recorda d'aquesta manera en una entrevista publicada aquest mes de desembre per Ruta 66: "Solia anar a casa seva, i gràcies a ell vaig aprendre com funcionava la vida al gueto. Jo li deia 'M'agrada aquesta cançó que sona i m'encantaria aprendre a tocar-la'. I ell em responia 'Deixa'm que et mostri una cosa'. Aleshores m'ensenyava la part de la guitarra rítmica i jo em posava a practicar per aprendre-la. Era un procés llarg perquè jo encara no controlava tots els trucs. (...) Quan finalment ho aconseguia, em demanava que la toqués mentre ell interpretava la part solista i cridava als veïns perquè ens escoltessin. Era un dels moments més explosius que podies tenir".

Bishop se'n va anar a Chicago per estudiar a la universitat, però un cop a la Windy City es va adonar que volia ser guitarrista de blues. Presa aquesta decisió, va fer tot allò que es va trobar a les seves mans per aprendre l'ofici, començant per endinsar-se als barris del South Side que els blancs tendien a evitar per tal d'estudiar-lo al costat dels seus referents. Ara vagin vostès a explicar-li que hi ha qui pretén construir carreres musicals acumulant followers a Instagram. Sigui com sigui Bishop es manté pletòric als seus 78 anys. Com a mostra, l'àlbum que acaba de signar conjuntament amb un il·lustre contemporani seu com és Charlie Musselwhite. "100 Years of Blues" (2020, Alligator Records) és un homenatge a la música que els ha fet tal i com són, i també a l'ofici que porten dècades practicant. Una dotzena de pistes, la majoria originals, que sintonitzen amb tots els ancestres de la música afroamericana i on destaquen talls tan incontestables com "Birds of a Feather".

Els retrats de Joan Baez

Martin Luther King, retratat per Joan Baez.

A un any d'haver-se retirat dels escenaris, Joan Baez no perd el temps i es dedica a pintar. Concretament, es dedica a retratar alguns dels seus referents, tant en l'àmbit artístic com en el social. Per descomptat, la tria dels personatges a qui retrata es pot interpretar com un posicionament polític en aquests temps d'emergència. Totes les obres les comparteix a través de les xarxes socials i, ocasionalment, les ven amb finalitats benèfiques. El primer retrat que la icona del folk nord-americà i activista pels drets civils va compartir va ser de John Prine a poques setmanes de la seva mort. Des d'aleshores, n'ha realitzat de figures com Bob Dylan, Martin Luther King, Stacey Abrams o John Lewis.

diumenge, 13 de desembre de 2020

Una pantalla de plasma no és un cinema

Ahir vaig assistir a un concert. A l'entrada hi vaig trobar un vell conegut a qui feia molts anys que no veia (de fet, va ser ell qui em va reconèixer a mi per sota de la maleïda mascareta). Després del concert vam estar parlant i em va explicar que fa música, cosa que jo desconeixia. Ara mateix estic escoltant les seves cançons, que em semblen magnífiques, i em pregunto com pot ser que mai abans li hagués descobert aquest tros de veu. Bé, volia dir que quan un va presencialment als llocs passen aquestes coses. I que ni un streaming és un concert, ni una pantalla de plasma és un cinema, ni un algoritme és un botiguer, ni una web de contactes és una barra de bar.

Charley Pride (1934-2020)

Foto Michael Putland / Getty Images.
CHARLEY PRIDE
(1934-2020)

En un moment en què el color de la pell pesava encara més que a hores d'ara, Charley Pride va trencar barreres i estereotips esdevenint el primer referent afroamericà de la música country, i a la llarga una de les veus essencials d'aquest gènere. Nascut en plena Gran Depressió als camps de cotó de Mississippi, va trobar en la música una via d'escapament que no tan sols li va permetre alterar el seu destí, sinó seguir els passos dels seus ídols, refermar que la música no entén de genètica en un moment en què les incursions de Ray Charles al country encara portaven cua, i esdevenir un dels noms de referència de la música d'arrel nord-americana durant la segona meitat dels 60, amb una trentena de números 1 a les llistes de Billboard. Entre els títols més destacats del seu catàleg figuren "Is Anybody Goin' to San Antone", "Crystal Chandeliers" o la seva celebrada lectura de l'original de Hank Williams "Kaw-Liga". Ens ha deixat a l'edat de 86 anys per complicacions derivades del coronavirus. I si bé el seu nom s'ha reivindicat poc durant els darrers anys, és indiscutible que se n'ha anat un dels més grans.

Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons

Quico Pi de la Serra.
QUICO PI DE LA SERRA + ÈRIC VINAIXA
Terra de Sons 2020 @ La Doma, La Garriga
12 de desembre de 2020

El doble concert de Quico Pi de la Serra i Èric Vinaixa al Terra de Sons havia d'haver tingut lloc el passat 14 de març, fa ben bé nou mesos. El mateix dia en què el món tal i com l'havíem conegut potser no es va acabar però va quedar, com a mínim, suspès de forma indefinida. Des d'aleshores hi havia hagut un intent de reprogramar-lo durant el mes de novembre –tampoc va poder ser a causa d'un nou paquet de restriccions sanitàries-. I finalment es va acabar celebrant ahir, ja com a cloenda d'aquest cicle de l'associació La Gatzara que programa actuacions musicals de petit format en espais singulars de la Garriga.

Va fer els honors Pi de la Serra, amb el suport de Joan Pau Cumellas a l'harmònica i un repertori que va repassar alguns dels títols més celebrats de gairebé sis dècades de trajectòria discogràfica. No van faltar "L'home del carrer", "Sento el vent", "El burro i l'àguila real", "Mediocritat""La cultura" i tota una sèrie d'improvisacions instrumentals que van connectar el conjunt romànico-gòtic de la Doma amb les profunditats més feréstegues del Sud dels Estats Units. Es va acomiadar amb "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" i "Merda". Dues escopinades de mala llet i actitud punk que segueixen dient tot allò que han de dir a dècades d'haver-se compost. Escoltar-los a l'interior d'una església va ser un gustàs.

Vinaixa, d'altra banda, venia a presentar en solitari la que des d'ara mateix cal saludar com una de les seves obres més rodones, "La més bonica història" (2020, PICAP). A mida que anava desplegant el seu cançoner amb l'únic suport d'una guitarra acústica, un no podia evitar pensar en referents com Dylan o Paul Simon. I aleshores es va despenjar amb una oportuna lectura de "The Sound of Silence" (original de Simon amb connexió dylaniana: la producció de Tom Wilson). Se'n va anar amb un altre títol aliè, un "Hallelujah" més proper a l'estripada revisió de Jeff Buckley que no pas a l'original de Leonard Cohen, i que semblava fet a mida de l'entorn.

Pi de la Serra amb Joan Pau Cumellas.

Èric Vinaixa.


dissabte, 12 de desembre de 2020

Howard Wales (1943-2020)

HOWARD WALES

(1943-2020)

Commemoràvem el mes passat el cinquantè aniversari d'"American Beauty" (1970), una de les obres més totèmiques de Grateful Dead i del rock d'arrel nord-americana de la dècada dels 70. Howard Wales hi va tocar l'orgue i el piano en tres peces –entre elles aquell himne de carretera que va esdevenir "Truckin'"-. Encara en l'òrbita dels Dead va col·laborar amb Jerry Garcia, que solia assistir a les sessions organitzades pel teclista al club Matrix de San Francisco, i amb qui va signar a mitges un àlbum, "Hooteroll?" (1971), que donava sortida a les formes més lliures i atrevides del jazz i el rock psicodèlic. També va treballar com a músic de sessió per a gegants com Ronnie Hawkins, James Brown, Freddie King o els Four Tops. Ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 77 anys.

40 anys de "Sandinista!"


A pràcticament un any exacte d'haver publicat el totèmic i definitiu "London Calling" (1979), The Clash en lliuraven la seva continuació amb forma de triple àlbum despatxat a preu de d'àlbum senzill. "Sandinista!" (1980) va ser el difícil successor de l'obra magna de la banda londinenca, i també un dels àlbums més arriscats –i a la llarga influents- de l'era post-punk. Sis cares on Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon –amb oportuna producció de tot un Mikey Dread- refermaven d'una vegada per totes aquella perspectiva global i compromesa que havien posat de manifest en treballs anteriors com el citat "London Calling".

A "Sandinista!" hi seguia sonant el punk marca de la casa –la visceral "Somebody Got Murdered", l'enrabiada lectura del "Police on My Back" dels Equals-, però ho feia de forma gairebé testimonial i en harmonia amb gèneres que anaven del funk al dub, del reggae a la música disco i del rockabilly al gòspel –"The Sound of Sinners"-. Una cocteleria sònica fruit dels diferents estudis on es va gestar –de Londres a Nova York passant per Kingston, Jamaica-, però sobretot del procés de maduració d'una banda que havia nascut emmirallant-se en el primitivisme de la generació dels imperdibles i, en qüestió de tres anys, alternava amb l'avantguarda del hip hop, avançava la New Wave per l'esquerra i anticipava etiquetes com mestissatge o World Music.

divendres, 11 de desembre de 2020

Joseph 'Mojo' Morganfield (1964-2020)

JOSEPH 'MOJO' MORGANFIELD
(1964-2020)

No deu resultar fàcil ser el fill de Muddy Waters. Ho saben prou bé Larry 'Mud' Morganfield i Big Bill Morganfield, que van debutar pels seus respectius comptes a edats tardanes i que sempre han hagut de suportar el pes del seu cognom. I ho sabia el tercer fill del pioner del blues elèctric, Joseph 'Mojo' Morganfield, que després d'una vida dedicada a l'esport havia decidit recentment seguir la tradició familiar. Ens ha deixat a l'edat de 56 anys, amb el single "It's Good to Be King" acabat de publicar i amb un nou àlbum enllestit que finalment veurà la llum de forma pòstuma.

50 anys de "John Lennon/Plastic Ono Band"


"Mother, you had me / But I never had you"
. Poques vegades un disc ha començat amb uns versos tan punyents com els de "Mother". La peça que encetava "John Lennon/Plastic Ono Band" (1970), el primer àlbum de John Lennon posterior a la separació dels Beatles i l'estrena en format llarg d'aquell projecte en constant mutació que va esdevenir la Plastic Ono Band. També el primer elapé de pop i rock que el de Liverpool signava al marge dels Fab Four –els tres primers àlbums signats a mitges amb Yoko Ono, publicats encara amb els Beatles en actiu, eren de naturalesa avantguardista i experimental-.

"Mother" era el cant desesperat de Lennon als seus pares absents durant una infantesa i una adolescència que havien estat qualsevol cosa menys plàcides. També un dels fruits de la teràpia primal que l'exBeatle estava duent a terme al moment de gestar una obra que també trepitjava fort amb el folk reivindicatiu de "Working Class Hero", i on el blues terminal d'"I Found Out" i "Well Well Well" contrastava amb la fragilitat de "Hold On" i "Love". Menció a part segueix mereixent "God", aquell desafiament a tot absolut possible que al seu dia va exercir com a certificat de defunció de tot allò que el seu autor havia representat durant la dècada dels 60 –aquell "Dream is over" va ser al seu dia tan colpidor com els versos de "Mother"-.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "John Lennon/Plastic Ono Band" arribava un any després de "Live Peace in Toronto 1969", carta de presentació de la Plastic Ono Band i document de la seva actuació al Toronto Rock and Roll Festival. La banda que acompanyava Lennon a l'estudi era pràcticament la mateixa amb la qual havia actuat al Canadà, amb noms tan destacats com els d'Eric Clapton (guitarra), Klaus Voormann (baix) i la incorporació de Ringo Starr (bateria). Tots tres havien participat a les sessions gairebé al mateix temps que contribuïen a la gravació d'"All Things Must Pass", l'obra magna de George Harrison, publicada dues setmanes abans. Ambdós àlbums compartien també productor en la figura d'un Phil Spector que una vegada més va engrandir unes cançons que ja havien sortit majúscules del forn.

dijous, 10 de desembre de 2020

Les actuacions temàtiques de Lucinda Williams

Lucinda Williams - Foto Danny Clinch.

Músics que es sobreposen a la coronacrisi fent música, però sobretot posant en valor la seva obra i el seu ofici. Després d'haver hagut de cancel·lar la gira de presentació del magnífic "Good Souls Better Angels" (2020) –havia d'haver passat per la sala Apolo el passat mes de juny-, Lucinda Williams ha impulsat una sèrie d'actuacions temàtiques que enregistra en directe amb la seva banda d'acompanyament habitual en un estudi de Nashville, i que posteriorment es poden visionar en streaming previ pagament d'una entrada.

Part dels beneficis els destinarà a donar suport als sectors del negoci musical que més castigats s'han vist per la pandèmia –començant per les sales-. La resta, entenem, li serviran per menjar i pagar factures –sí, encara que de vegades se'ns vulgui convèncer del contrari, els artistes també tenen el costum de menjar cada dia-. Pel que fa a les temàtiques de les actuacions, hi haurà rutes sonores pels Estats Units i homenatges a artistes com els Rolling Stones, Bob Dylan o Tom Petty –un repàs al repertori d'aquest últim va encetar la sèrie el passat mes d'octubre-.

Més informació i entrades en aquest enllaç.

Primer àlbum de Phil Campbell and The Bastard Sons

Phil Campbell, al centre, amb els seus Bastard Sons.

El que va començar com un satèl·lit de Motörhead ha acabat esdevenint una banda amb entitat pròpia, amb un present a reivindicar i un futur com a mínim prometedor. Phil Campbell & The Lazy Bastards és la formació impulsada per l'exguitarrista de Motörhead després que la mort de Lemmy Kilmister posés punt i final a la trajectòria del combo britànic. Al principi es van dedicar a mantenir viu el llegat de la banda mare des dels escenaris, però poc a poc van anar consolidant un repertori propi que ja s'havia pogut escoltar en diversos singles i ep's. Publiquen ara el seu primer àlbum, oportunament titulat "We're the Bastards" (2020, Nuclear Blast). Un exercici de rock'n'roll robust, atemporal i directe a la jugular, ideal per a cremar nits amb cervesa fresca i el volum a l'onze, que hauria de cridar l'atenció dels fans de Motörhead però també de bandes com Supersuckers, Nashville Pussy, el rock escandinau de finals dels 90, el hard rock més directe o el southern rock més monolític –atenció a "Desert Song"-. Benvinguts siguin.

dimecres, 9 de desembre de 2020

50 anys de "Pendulum"


La caiguda de Creedence Clearwater Revival va ser gairebé tan meteòrica com el seu ascens. Si el quartet liderat per John Fogerty havia esdevingut una de les bandes més grans del món en poc més de dos anys, trigaria pràcticament el mateix a desintegrar-se a causa de la fractura interna que s'havia anat obrint paral·lelament a la seva conquesta planetària. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Pendulum" (1970), l'últim gran àlbum del grup –l'últim on Fogerty va comandar tot el procés de composició i producció- i també el testament de la formació original, que poques setmanes després quedaria reduïda a trio per la marxa de Tom Fogerty.

Posem-nos en situació. Al moment de publicar "Pendulum", Creedence Clearwater Revival era aquella banda que havia estat capaç de lliurar en tan sols un any tres treballs incontestables que perfilaven una línia ascendent –"Bayou Country", "Green River" i "Willy and the Poor Boys", tots tres de 1969- i rematar la feina amb aquella obra magna que havia esdevingut "Cosmo's Factory" el juliol de 1970. Paral·lelament a aquesta bateria de llançaments discogràfics, els californians havien actuat a Woodstock i havien protagonitzat una apoteòsica gira europea a la qual havien assistit components dels Beatles en condició d'espectadors.

Les pressions pròpies de tal ascens havien anat deteriorant les relacions entre els components d'una banda que malgrat tot va ser capaç de tancar 1970 amb una altra obra de pes. "Pendulum" sol contemplar-se com el germà petit de "Cosmo's Factory" –a veure qui més s'hauria atrevit a publicar nou disc a pocs mesos d'haver parit la seva obra mestra-, però sobre el terreny es manifesta com un altre encert d'un John Fogerty encara capaç de treure petroli de tota la tradició musical nord-americana. Aquí es concentren el hard rock monolític de "Pagan Baby", els contorns soul de "Sailor's Lament" i "Chameleon", el folk crepuscular de "Have You Ever Seen the Rain", el rock'n'roll desbocat de "Hey Tonight" i "Molina", i la psicodèlia barroca de "Rude Awakening #2".

"Pendulum" presentava uns Creedence encara aparentment invencibles, però la fractura creixent al si de la banda va començar a passar factura durant els mesos posteriors a la seva gravació. Després de la marxa de Tom Fogerty, el trio restant encara va ser capaç de brillar en directe. Però a l'hora de tornar a l'estudi, Stu Cook i Doug Clifford van imposar la seva voluntat de participar d'un procés creatiu que fins aleshores havia monopolitzat John Fogerty. La qual cosa va donar peu a unes dinàmiques més democràtiques, però també a l'únic àlbum menor de CCR. Un "Mardi Gras" que veuria la llum el 1972, poc abans que la formació s'acabés desintegrant definitivament. Des de fora, ningú hauria pogut anticipar aquest final tal dia com avui de 1970, quan "Pendulum" va veure la llum.