divendres, 24 de maig de 2019

La nova generació del rock francès

Structures, rostres visibles del nou rock de l'Hexàgon - Foto Emmanuel Poteau.
Mentre aquí tot just comencem a assimilar allò que algú va anomenar Nou Pop Francès, a l'altra banda dels Pirineus ja sembla obrir-se camí una nova generació de músics que tallen d'arrel amb les tendències dels darrers anys a l'Hexàgon i reclamen a crits un espai propi. Formacions com The Psychotic Monks, TH Da Freak o Structures, amb qui Les Inrockuptibles obria edició recentment.

Quan en aquesta banda dels Pirineus amb prou feina hem començat a assimilar la (ja no tan) nova escena pop francesa -la que va de La Femme a Flavien Berger passant per Feu! Chatterton o The Limiñanas-, la mateixa premsa especialitzada que en va esdevenir radar i plataforma al seu dia ja s'està fixant en una altra generació de músics que marquen distàncies amb els seus predecessors més immediats i semblen estar donant lloc a tot un nou moviment arreu de l'Hexàgon. Bandes que han adoptat l'anglès com a llengua vehicular, i que defugen la sofisticació pop que ha marcat la tònica a seguir durant els darrers anys en favor d'una aproximació sense reserves al rock més urgent i estripat de les dècades dels 80 i els 90.

Podríem citar entre els portaveus d'aquesta nova generació noms com els de The Psychotic Monks o TH Da Freak. Els primers vénen de París i han assimilat les formes més crues del grunge, mentre els segons, de Bordeus, s'inclinen per un rock alternatiu totalment desacomplexat i amb accent nord-americà. Són formacions que ja porten alguns anys funcionant -The Psychotic Monks fins i tot han tingut temps d'obrir-se camí en cites internacionals com el proper BBK Live de Bilbao-, si bé és ara quan la suma de diversos factors ha propiciat la conjuntura adequada per als seus respectius discursos.

Ara bé, si una banda sembla optar clarament a liderar aquest moviment en vies de consolidació, aquesta és sens dubte Structures, provinent d'Amiens, enfocada cap al post-punk més estrident i ara per ara protagonista d'un ascens molt més meteòric que bona part dels seus contemporanis. Amb tan sols un ep al mercat -"Long Life" (2018)- i havent deixat empremta en diversos escenaris d'arreu del país, han aconseguit que el totpoderós setmanari Les Inrockuptibles obrís amb ells la seva edició de la setmana passada i els escollís com a punta de llança d'allò que és a punt d'arribar. Que no serà poc, tenint en compte l'atapeïda agenda de concerts que tenen programada durant els propers mesos. Tant de bo es decideixin a creuar els Pirineus més d'hora que tard.


Més informació:
Structures  /  Bandcamp
TH Da Freak  /  Bandcamp
The Psychotic Monks  /  Bandcamp

dijous, 23 de maig de 2019

De Huey "Piano" Smith a Dion DiMucci

Dion DiMucci, a l'esquerra, amb The Belmonts.
Huey "Piano" Smith i Dion DiMucci. El primer és un dels pianistes més influents de la història del rhythm & blues, pedra angular del so de Nova Orleans i un d'aquells referents que solen citar-se a l'hora de repassar les arrels d'allò que anomenem rock'n'roll. El segon és el pilar fundacional d'aquest darrer gènere a la ciutat de Nova York, l'home que tant en solitari com al costat de The Belmonts va connectar el doo-wop dels carrers del Bronx amb el pop del Brill Building. Si Smith és un il·lustre representant de l'ala negra de la tradició musical nord-americana, DiMucci ho és de la blanca. I tots dos, mirin vostès quines coses, es troben immersos en immerescuts oblits malgrat estar vius i mantenir-se (més o menys) en actiu.

Sort en tenim de segells com Hoodoo Records, especialitzat en arqueologia melòmana i amb un catàleg farcit d'autèntiques llaminadures amb forma de reedicions dobles i carregades d'extres, com per exemple les que acaba de dedicar a les dues figures que ens ocupen. De Huey "Piano" Smith ha recuperat en un mateix volum l'imprescindible "Having a Good Time" (1959) -hi figuren "Don't You Just Know It" i "Rockin' Pneumonia & The Boogie Boogie Woogie Flu", gairebé res- i l'obra de culte "Twas the Night Before Christmas" (1962) -un disc de Nadal que al seu moment va ser incomprès i fins i tot censurat en diversos estats nord-americans però, escoltat avui, es perfila com un avantpassat directe de les obres festives de Brian Setzer, per exemple-.

De DiMucci, la gent de Hoodoo rescata també en un únic volum els essencials "Presenting Dion & The Belmonts" (1959) i "Runaround Sue" (1961). Si el primer, com indica el títol, va suposar el seu debut al costat dels Belmonts -aquí hi trobaran vostès aquell himne no oficial del Bronx italià que és "I Wonder Why", a més del cant per excel·lència a l'amor en fase adolescent, l'etern "A Teenager in Love"-, el segon és la consagració de Dion com a artista en solitari. La peça titular és un clàssic de clàssics del doo wop pàl·lid, "The Wanderer" un dels últims suspirs del rock'n'roll nord-americà previ a la British Invasion, i "The Majestic" una invitació a celebrar uns temps en què la música convidava a prendre's la vida d'una altra manera. Tant en el cas d'Smith com en el de DiMucci, material de primera tant per a neòfits com per a melòmans de llarg recorregut.

50 anys de "Tommy"


Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Tommy" (1969) no va ser la primera òpera rock, però sí que va esdevenir el títol més emblemàtic del gènere. També va marcar un abans i un després en la trajectòria de The Who, que deixaven definitivament l'avantguarda del que havia estat el moviment mod per a consolidar-se com una de les entitats més visionàries del rock de la seva generació. Considerat per molts com un dels cims compositius de Pete Townshend, les quatre cares de "Tommy" explicaven la història d'un noi sord, mut i invident. També contenien peces tan celebrades com "Pinball Wizard", "I'm Free" o "See Me, Feel Me". La corresponent gira de presentació va suposar l'exposició definitiva del combo londinenc a les masses d'arreu del món, amb actuacions tan emblemàtiques com les que van dur a terme als festivals de Woodstock i Wight, o la que van enregistrar en directe a la Universitat de Leeds tot donant peu a un altre dels grans capítols de la seva discografia -"Live at Leeds" (1970)-.

Adéu a Jake Black


Arribat un punt durant la dècada dels 90 en què la fusió de l'electrònica amb les diferents variants del rock semblava estar arribant a la saturació, van arribar Alabama 3 i es van despenjar amb la seva irrepetible aproximació digital a gèneres com el blues o el country. Ens ha deixat un dels seus fundadors, Jake Black. Pel record queden peces com "Woke Up this Morning""Cocaine (Killed My Community)" o la seva àcida lectura del clàssic dels Eagles "Hotel California".

dimecres, 22 de maig de 2019

The Missing Leech - "Love/Death" (2019)


El retorn de The Missing Leech a l'activitat discogràfica després de més de dos anys de silenci ha acabat esdevenint tota una caixa de sorpreses. Un single, "Love/Death" (2019, El Mamut Traçut / Hidden Track), amb dues úniques pistes que poden arribar a semblar antitètiques però funcionen a la perfecció quan s'escolten seguides.

La primera, "Love", és un exercici d'antifolk urgent i immediat marca de la casa, potser més cru que de costum i enfosquit (en el bon sentit) per la producció de Xavier Nadal (Grushenka) i Irene de la Riva (Decepción Cromática). Una reflexió sobre l'amor com a arma de doble tall, on l'alter ego de Maurici Ribera s'encarrega de tocar tots els instruments -en primer terme, òbviament, la seva veu i aquella guitarra acústica de la qual sempre fa saltar espurnes-.

La segona, "Diccionari positiu", és tot un himne a les bondats de la condició humana que tan sols el propi Ribera podria haver compost. En aquest cas figura a les tasques de producció un vell conegut com és Albert Palomar, qui també forma part d'una improvisada banda d'acompanyament. El resultat és una peça que aproxima l'estètica antifolk a les formes del post-punk. La caràtula és obra de David Vidal i podria ser una de les més reconeixibles de l'extensa discografia de The Missing Leech.


Més informació:
The Missing Leech  /  Bandcamp  /  El Mamut Traçut  /  Hidden Track

Flor Braier avança el primer tema del seu quart disc


Més reflexiva i fins i tot misteriosa que de costum, es manifesta Flor Braier a "Inside a Cabin". El primer avançament del que serà el seu quart disc d'estudi, i el fruit de la col·laboració entre la polifacètica artista argentina i el músic i productor Juan Nanio. Un exercici de rock independent a baixa fidelitat que arriba acompanyat d'un videoclip realitzat per Camila Toker mitjançant tècniques com l'stop motion, i rodat enmig dels evocadors paisatges de Punta Indio, a la província de Buenos Aires. Poden veure'l vostès a Youtube.

Fetus - "Terra cuita" (2019)


El primer que crida l'atenció del segon disc de Fetus és el salt endavant realitzat pels empordanesos al llarg dels passats dos anys. Si "L'epicentre del fangar" (2017) era un exercici de rock de garatge que s'emmirallava sense reserves en el punk desacomplexat d'uns TCN o uns Surfing Sirles, aquest "Terra cuita" (2019, Bankrobber) eixampla horitzons tant a nivell de discurs com de projecció. Es mantenen com a fils conductors la urgència, la mala llet i la lírica aguda marques de la casa, però guanyen pes tot un seguit de matisos que enriqueixen el resultat final i n'amplien l'ona expansiva.

La primera sorpresa arriba de bon principi i de la mà de la pròpia peça titular, una refrescant píndola power pop amb aires soul que sona com els Jam de l'última etapa augmentats amb una capa extra d'actitud hooligan. I la cosa no s'acaba aquí. "Esqueixada" s'aproxima per moments a la concepció més àrida i fronterera de la música surf, mentre "El mite de la taverna" és un dinàmic exercici de folk punk a tota pastilla. La vena més urgent i visceral del repertori la posen de manifest talls com "Camaleons a l'andalusa", "Gat bornaix" o "El somni barceloní", àcida mirada a aquesta Barcelona que cada dia s'assembla més a un parc temàtic.

És possible que aquesta ampliació del ventall discursiu s'hagi materialitzat al mateix temps que es consolidaven tot un seguit de canvis interns, els que han redefinit la formació de Fetus al voltant del nucli que completen Adrià Cortadellas, Telm Terradas i Adrià Jiménez. Es mantenen a bord vells coneguts com Jordi Anticó i Lluís Català, i tornen a sumar-se a la festa convidats tan il·lustres com Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Xavier Calvet), Genís Bou (Gramophone Allstars) o Joan Colomo, qui es fa càrrec de les tasques de producció. Menció a part mereix la il·lustració de la caràtula amb l'inconfusible traç de tot un Roger Peláez.

La presentació en directe de "Terra cuita" tindrà lloc aquest dijous, 23 de maig, a la sala Continental de Barcelona.


Més informació i entrades:
Fetus  /  Bandcamp  /  Ticketea

dimarts, 21 de maig de 2019

Mundaka


A aquestes alçades no és cap secret l'existència arreu de l'Amèrica Llatina de diverses escenes pop que tant beuen de les fonts clàssiques anglosaxones com de les tradicions autòctones, i que d'alguna manera fan de contrapès de tot allò que a la resta del món solem catalogar amb aquell eufemisme tan poc concret que és l'etiqueta dels ritmes llatins. Mundaka vénen del Perú, si bé les seves influències cal buscar-les en discursos com el dream pop o el pop independent d'escola Smiths i Bunnymen. Formats a Lima ara fa nou anys, tenen publicats un disc llarg -"Sonata Tropical del Ártico" (2016)- i un grapat de singles que els han consolidat com una de les bandes emergents amb més projecció del seu país i els han obert les portes d'aparadors internacionals com SXSW. Escoltin-los a Soundcloud.

Els darrers moviments de Weezer

Weezer.
Hi ha ocasions en què menys equival a més. Un principi d'allò més recurrent en l'àmbit del pop independent que, quines coses, semblen haver oblidat els components de Weezer. La banda californiana ha mantingut una prolífica activitat discogràfica durant el primer semestre d'aquest 2019, però malauradament ens trobem davant d'un d'aquells casos en què quantitat no equival a qualitat.

El primer dels dos treballs lliurats enguany per Rivers Cuomo i companyia, "Weezer (Tiel Album)", és exactament allò que mai hauria de ser un disc de versions. Deu talls sobradament coneguts per qualsevol aficionat a la música pop -no hi falta la seva publicitada lectura d'"Africa" (Toto)- on el conjunt amb prou feina aporta res que no tinguessin ja els originals -fins i tot el "Paranoid" de Black Sabbath, el títol a priori més allunyat del seu registre, sembla interpretat per un grup de clònics de la banda britànica-.

Més satisfactori, però tampoc excessivament revelador, resulta "Weezer (Black Album)", continuació del citat plàstic de versions, ara amb temes propis que no alteraran el curs de cap esdeveniment però com a mínim permeten als nord-americans mantenir el tipus. A destacar el pop assolellat i amb el punt just de malenconia de "High as a Kite" i les dinàmiques ballables de "Living in L.A.", una d'aquelles peces que tenen tots els números per a petar-ho durant la imminent temporada de festivals.

dilluns, 20 de maig de 2019

El gran triomf de Brighton 64, a El 9 Nou


Quan conceptes com el triomf o el fracàs solen mesurar-se en funció de les xifres o dels likes acumulats en un perfil social, convé assenyalar que el gran èxit d'una banda com Brighton 64 no es troba en el meteòric ascens protagonitzat durant la dècada dels 80, sinó en el fet de seguir dempeus més de tres dècades després, presumint d'haver lliurat els seus discos més rodons durant els darrers deu anys, i congregant a cada actuació tot un seguit de rostres prou joves per no haver ni tan sols nascut quan "La Casa de la Bomba" penetrava les llistes d'èxits al més pur estil d'un cavall de Troia. El passat dissabte 18 van actuar a l'Ateneu Democràtic i Progressista El Centre de Caldes de Montbui. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Andrew Leahey & The Homestead

Andrew Leahey, tot fent camí.
Pensin en Mellencamp, en Springsteen, en Petty, en la poètica i la lírica de tots ells i en l'èpica de les seves respectives bandes d'acompanyament. En aquelles cançons que expliquen històries al mateix temps que conviden a moure el cap o a demanar una altra cervesa. En trajectes per carretera amb la sempre oportuna companyia d'una melodia amiga. En aquelles bandes de bar que semblen tenir-ho tot a punt per si de la nit al dia se'ls presenta l'ocasió de convèncer a milers d'ànimes en qualsevol estadi que se'ls posi al davant. En la música d'arrels nord-americana sense adulterar però prou oberta de mires com per integrar referents externs sense despentinar-se -una lectura del "Lips Like Sugar" d'Echo & The Bunnymen que podrien haver signat els mateixos Long Ryders, per exemple-. Andrew Leahey & The Homestead vénen de Nashville i acaben de publicar el seu segon disc, un "Airwaves" (2019) carregat d'arguments tan frescos i incontestables com "Start the Dance", "Queen and King of Smaller Things" o la pròpia peça titular. Descobreixin-los al seu web.

diumenge, 19 de maig de 2019

50 anys de "Pickin' Up the Pieces"


Una vegada parlava amb un conegut de com dues bandes i les seves respectives nissagues, els Byrds i Buffalo Springfield, expliquen per si soles bona part de la música pop més transcendent que es va produir a Los Angeles durant la segona meitat de la dècada dels 60. Poco havien sorgit de les cendres dels propis Buffalo Springfield, i el títol del seu primer disc, "Pickin' Up the Pieces" (1969), es referia precisament als esforços de Richie Furay i Jim Messina a l'hora de construir una nova entitat a partir del que quedava de la banda mare. Ho van fer al costat de Rusty Young i donant lloc a la que esdevindria una de les formacions més emblemàtiques de l'aleshores flamant country rock. El debut en qüestió va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, i alternava exercicis de pop essencialment californià ("Calico Lady") amb aproximacions a la música d'arrels nord-americana com l'encara celebradíssima peça titular. Com a curiositat, el gos de la caràtula venia a ocupar el lloc del baixista Randy Meisner, expulsat del grup tot just enregistrat l'àlbum en qüestió.

Brighton 64 a Caldes de Montbui

Els germans Ricky i Albert Gil (Brighton 64), la nit passada a El Centre.
BRIGHTON 64
Ateneu Democràtic i Progressista El Centre, Caldes de Montbui
18 de maig de 2019

Brighton 64 van aprofitar la seva primera visita a la localitat vallesana de Caldes de Montbui per a dedicar el concert a la memòria d'Alfredo Calonge -qui, com bé va recordar Ricky Gil abans d'enfilar una emotiva "Caminos por recorrer", disposava de molt bons amics a la població-. També van presentar una de les peces que conformaran el seu proper disc d'estudi, un "Juez y parte" on els barcelonins carreguen sense miraments contra la judicialització de la política duta a terme darrerament pels aparells de l'Estat espanyol. I, per descomptat, van desplegar tota un arsenal de pop rabiós i rock'n'roll amb denominació d'origen barcelonina on no hi van faltar "La Calle 46", "La próxima vez", "El tren de la bruja", "Vent que bufa al meu favor" o "En mi ciudad". Van fer saltar espurnes encadenant "La Casa de la Bomba" amb "Haz el amor". I encara van tenir temps d'acomiadar-se per la porta gran amb una incontestable "Donde yo caí".

dissabte, 18 de maig de 2019

Austin Meade

Un nou actor de pes de l'òrbita Americana.
Posem-nos drets i rebem amb una càlida benvinguda a un artista cridat a esdevenir actor de pes de la música d'arrels nord-americana a curt termini. Austin Meade ve de la ciutat texana d'Austin, bressol d'incomptables mogudes que d'alguna manera es troben integrades al seu adn. El seu primer disc, "Chief of  the Sinners" (2014), contenia una dotzena d'exercicis de rock d'arrels, en ocasions propers al country, en d'altres al blues o al soul, sempre amb accent del Sud i despatxats amb la frescor del nouvingut i un ofici que molts ja voldrien poder exhibir en una carta de presentació. Cançons que apuntaven a Steve Earle, Allman Brothers i Lynyrd Skynyrd, però també a Tom Petty, Ryan Adams i Drive-By Truckers. La seva continuació, "Waves" (2019), segueix els mateixos patrons si bé introdueix tota una sèrie de matisos que no fan sinó enriquir el discurs i eixamplar-ne les coordenades. Es troba immers ara mateix en una extensa gira pels Estats Units, i hauria de ser qüestió de temps que conquerís els escenaris europeus de la mateixa manera que ho han fet prèviament alguns dels noms citats anteriorment. Descobreixin-lo al seu web.

divendres, 17 de maig de 2019

Bruce Springsteen - "There Goes My Miracle" (2019)


Nou avançament de "Western Stars", l'imminent nou disc en solitari de Bruce Springsteen. I nova pista que apunta a una hipotètica reinvenció. Un "There Goes My Miracle" on el Boss referma un cop de volant que trenca amb els seus registres més habituals com no ho havia fet mai abans. Es mantenen els arranjaments orquestrals, els acabats sofisticats i un arc discursiu on tornen a ressonar Roy Orbison, Richard Hawley i fins i tot The Divine Comedy. Escoltin-lo a Youtube i estiguin atents, que Springsteen podria deixar-se caure per Barcelona la propera tardor.

20 anys de "Grande Rock"


La cosa sonarà marciana en un moment en què el més modern de cada casa disposa de la seva pròpia col·lecció de vinils estratègicament situats per tal d'impressionar les visites, però hi va haver un temps en què aquest format l'havien donat per mort i enterrat els mateixos que darrerament tant s'afanyen a ressuscitar-lo. I en aquell context resultaven dignes d'aplaudir gestos com el dels Hellacopters, que el 1999 van obsequiar tothom qui va adquirir en vinil el seu icònic tercer disc, "Grande Rock", amb un tema que s'havia suprimit de l'edició en cd. Atenció: no era un bonus track ni un afegit d'última hora, sinó una peça emmarcada en la continuïtat de l'obra i el títol de la qual apareixia convenientment ratllat a la funda del cd per deixar clar que només es podia escoltar a 33rpm.

El cas és que avui es commemora el vintè aniversari de "Grande Rock". El treball que va acabar de catapultar la carrera del conjunt suec, i un dels discos imprescindibles a l'hora d'entendre l'eclosió d'aquella escena escandinava que durant el canvi de segle va capitalitzar i revitalitzar les formes més urgents, elèctriques i vitamíniques del rock'n'roll. A tan sols una setmana de l'última actuació barcelonina de Nicke Andersson i companyia, no està de més refermar la vigència de talls com "Alright Already Now", "Welcome to Hell", "Paul Stanley" o, és clar, "The Devil Stole the Beat from the Lord". I per cert, m'alegra molt haver comprovat que l'àlbum en qüestió no es troba disponible a data d'avui en plataformes com Spotify. Vull dir que potser caldria revisar determinats mantres i absoluts hiperbòlics de l'estil A internet hi és tot.

dijous, 16 de maig de 2019

La "reconciliació" dels Black Keys

The Black Keys.
Si fa un parell de mesos trencaven els Black Keys cinc anys de silenci discogràfic amb el primer avançament del que serà el seu proper àlbum, avui mateix n'estrenen un videoclip on aprofiten per mofar-se de tots els rumors que havien arribat a posar en dubte la continuïtat del duet durant tot aquest temps. Es tracta de "Go", un exercici de rock ballable marca de la casa i un clip on Dan Auerbach i Patrick Carney escenifiquen un curiós procés de reconciliació. Mentre esperem la sortida de "Let's Rock" -així es titularà el disc, la sortida del qual està prevista per al mes vinent-, poden vostès visionar el videoclip a Youtube.

The Who, The Roots i Jimmy Fallon


Hi ha coses que només pot aconseguir tot un Jimmy Fallon. Per exemple, posar junts en una mateixa i minúscula sala els components de The Who i els de The Roots -quan els primers venien d'actuar al Madison Square Garden- i fer-los interpretar un clàssic de clàssics amb instruments de joguina. El popular presentador televisiu ho ha fet aquesta setmana, aprofitant l'enèsima visita a Nova York de la banda britànica i escollint per a l'ocasió un "Won't Get Fooled Again" que no perd un sol gram de la seva força malgrat un format on la pandereta, l'ukelele i el glockenspiel substitueixen l'electricitat de la versió original. Impagable també el moment en què Pete Townshend es carrega l'ukelele tal i com solia fer dècades enrere amb les guitarres. I que bé que s'ho passa el propi Fallon intepretant la peça en qüestió amb dues de les bandes més grans de la història. Poden veure l'escena a Youtube.


dimecres, 15 de maig de 2019

Mike Wilhelm (1942-2019)

MIKE WILHELM
(1942-2019)

Sonarà paradoxal, però The Charlatans -els nord-americans- van ser aquella banda pionera que per una o altra raó sempre solia arribar tard a tot arreu. La seva àcida concepció del rock i el pop els va situar a les mateixes arrels de l'escena psicodèlica de San Francisco. La seva estètica, inspirada en els outlaws del Far West, va fer escola entre les bandes i el públic de la Costa Oest. Fins i tot se'ls atribueix el primer cartell amb motius psicodèlics mai utilitzat a l'hora de promocionar un concert de rock. Però la mala sort, les pressions externes i les tensions internes van determinar el seu dia a dia i retardar un debut discogràfic que no es va arribar a materialitzar fins l'any 1969, quan tot allò que ells havien ajudat a construir era a punt de cotitzar-se a la baixa. Ni tan sols una tímida aproximació al country rock -a destacar la lectura del "Folsom Prison Blues" de Johnny Cash- va ajudar aquell formidable debut homònim a mantenir-se per sobre de la línia de flotació, i a finals d'any la banda es separava de forma definitiva. El seu vocalista, guitarrista i principal rostre visible, Mike Wilhelm, va formar els efímers Loose Gravel i va militar als Flamin' Groovies abans d'encetar la seva pròpia carrera solista. Ens deixava ahir, a l'edat de 77 anys i víctima d'un càncer.

The Borderline tanca portes


El procés de gentrificació que mica en mica va consumint els centres històrics de totes les grans capitals occidentals és a punt de cobrar-se una nova víctima en l'àmbit melòman. The Borderline, una de les sales de concerts amb més tradició del Soho londinenc, anuncia que tancarà portes l'estiu vinent com a conseqüència dels desorbitats preus del lloguer a la capital britànica. Aquest local és un referent, un d'aquells espais on es poden veure i escoltar de prop artistes emergents i consolidats, figures històriques i artistes novells, i un cop finalitzat el concert prendre una copa amb algunes de les millors seleccions de pop independent de la ciutat -per entendre'ns, és com una mena de Sidecar al cor de Londres-. De nits memorables n'hi he arribat a viure unes quantes, però em quedo sobretot amb un concert de The Clientele ara fa prop de deu anys, enmig d'una tempesta de neu que va arribar a col·lapsar bona part del país -recordo que un dels grups teloners no va poder arribar a la sala a causa dels talls a les carreteres-. També, com a anècdota, amb l'ocasió en què vaig escoltar des del carrer uns greus eixordadors. Quan vaig preguntar al porter qui estava tocant, em va dir que es tracta d'Earth i ho vaig entendre tot. Sigui com sigui, la nit londinenca ja no serà el mateix sense The Borderline.

dimarts, 14 de maig de 2019

Adéu a Lolo Olivé

Albert Gil, Lolo Olivé, Javier Jiménez i Ferran Fernández: Malice.
Vaig conèixer Lolo Olivé com a vocalista de Malice, una banda de curta però intensa trajectòria on també militava Albert Gil (Brighton 64). Practicaven un power pop d'elevadíssim voltatge i amb un ganxo melòdic fora de sèrie, i el seu repertori contenia perles com "Beautiful Lies", "I Feel About" o una potent lectura de "The Letter", el clàssic dels Box Tops. Corria l'any 2004 quan van publicar la seva primera maqueta, preludi d'un àlbum que es va enregistrar però no es va arribar a editar de forma oficial. Va ser aleshores quan vaig poder ser testimoni del seu apoteòsic directe en escenaris com el de la sala Sidecar, a més de fer-los una sucosa entrevista al seu local d'assaig. El cas és que la banda semblava afrontar un futur prometedor, però uns problemes de salut van obligar Olivé a abandonar el vaixell i la resta de components van acabar formant Chest -una formació que mereixeria un capítol a part-. M'assabentava ahir a través del compte de Facebook del propi Albert Gil de la mort d'Olivé. Que aquest text serveixi com a humil homenatge a la seva figura, i que sigui on sigui la música no pari de sonar.

Doris Day (1922-2019)

DORIS DAY
(1922-2019)

Parlar de Doris Day és referir-se a un temps en què les estrelles ho eren fins a les últimes conseqüències i el glamour era més una forma de vida que no pas un posat de cara a la galeria. També a una ètica de treball tan inqüestionable com el seu compromís amb causes com la defensa dels animals. Nascuda Mary Ann von Kappelhoff, va arribar a treballar amb els millors i va deixar per a la posteritat 39 pel·lícules i un grapat de discos on figuren entre d'altres la versió definitiva de "Hooray for Hollywood" i aquell "Que Sera, Sera (Whatever Will Be, Will Be)" que va immortalitzar des de la gran pantalla a les ordres de Hitchcock. Se n'ha anat una icona gairebé centenària, un referent i el testimoni d'una època en què, sí, Hollywood era aquella fàbrica de somnis...

50 anys d'"Everybody Knows This Is Nowhere"


Ja havia debutat mesos abans amb un àlbum homònim al qual caldrà fer justícia algun dia, però va ser "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969) el plàstic que va permetre a Neil Young establir-se pel seu compte al mapa melòman i deixar definitivament enrere el fantasma de Buffalo Springfield. No tan sols pel fet de contenir la primera gran col·lecció de cançons que signava amb el seu nom, sinó perquè va ser en aquest disc on va definir les bases del seu discurs sonor i estètic. Una part important del mèrit, per descomptat, cal atribuir-lo a uns Crazy Horse que també encetaven aleshores la seva aliança amb el canadenc. La resta la feia un repertori on convivien la musculosa electricitat marca de la casa ("Cinnamon Girl"), el country rock més desacomplexat ("Everybody Knows This Is Nowhere"), les jams amb regust àcid (els deu expansius minuts de "Cowgirl in the Sand") i una torrencial murder ballad de les que marquen punts i a part ("Down by the River"). Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

dilluns, 13 de maig de 2019

Jelly Cleaver


Ella mateixa es defineix com una portadora de bones vibracions i veritats còsmiques. Les que transmet a través d'un repertori que beu a parts iguals del soul més sofisticat i del rock alternatiu més elèctric, del folk a contrallum i del jazz més torrencial. Les cançons de la londinenca Jelly Cleaver poden arribar a recordar les de Martina Topley-Bird, Valerie June, Neneh Cherry o fins i tot Laura Marling. La seva veu tot terreny conjuga dolçor i calidesa amb la mateixa naturalitat amb què alterna diferents llenguatges musicals a l'hora de desplegar un lírica directa però amb abundants recursos. Escoltin-la al seu web.

diumenge, 12 de maig de 2019

VLLNS

Foto Sam McCabe.
Citen com a influències a Royal Blood i els Black Keys, també a Foals i Kings of Leon. Es defineixen a mig camí del blues elèctric i el rock alternatiu. Diuen prescindir del baix amb l'objectiu de donar més protagonisme a les guitarres i a tot un arsenal de pedals d'efectes que els permeten, asseguren, assolir aquelles sonoritats que desitgen. I les seves cançons semblen realment el fruit d'hores i hores definint i reforçant un discurs propi tant al local d'assaig com en incomptables escenaris. VLLNS és un trio dublinès format per dos guitarristes -Rob Halford (no confondre amb l'altre Rob Halford) i Liamo Boyd, que també s'encarrega de cantar- i un bateria -Luke Fields-, i el seu repertori va farcit de peces tan llamineres com "Volatile Mind" o aquest tros de single en potència que és "Talons". Ambdues estan incloses a l'ep "Sentiments" (2018), disponible a Soundcloud.

Blood Dope Honey


Luke Philips i Jamie Smith són Blood Dope Honey, un duet de guitarra i bateria provinent de Hemel Hempstead, al nord-oest de Londres, i dedicat en cos i ànima a recuperar les formes més estridents i alhora melòdiques del rock alternatiu dels 90. Pensin en Smashing Pumpkins, Posies, Bush o els primers Teenage Fanclub i gairebé ho tindran. Van començar a actuar a la seva localitat a principis de 2016, i des d'aleshores han anat recorrent la geografia britànica a l'hora que publicaven dos singles en format digital que poden vostès escoltar a Soundcloud.

dissabte, 11 de maig de 2019

El retorn d'una llegenda escandinava

THE HELLACOPTERS
Razzmatazz, Barcelona
10 de maig de 2019

El primer que cridava l'atenció del concert que els Hellacopters van oferir la nit passada en una atapeïda sala Razzmatazz, més enllà del bon estat de forma i l'excel·lent sintonia exhibits per la formació escandinava, era l'escassa presència de telèfons mòbils captant el moment des de la pista. En uns temps en què sembla que un no hagi arribat a viure una experiència si no l'ha compartit a tort i a dret als seus perfils socials, el públic rocker de base -el mateix que determinats corrents crítics s'afanyen a despatxar amb raonaments de caire demogràfic (!)- segueix anant als concerts a suar la cansalada i a esdevenir subjecte actiu d'allò que passa dins i fora de l'escenari. I quan s'hi posa, és capaç de desencadenar tot un seguit de reaccions tan aclaparadores com imprevisibles.

Que li ho expliquin al personal de seguretat de la sala del Poblenou, que ahir a la nit contemplava atònit com prenia forma un frenètic mosh pit davant mateix dels seus nassos, com diversos gots de plàstic volaven per sobre dels caps del respectable donant peu a escenes que no observaran vostès a l'entorn d'un macrofestival, com diversos centenars d'ànimes corejaven a l'uníson la tornada de la climàtica "By the Grace of God" amb prou força per a ressonar més enllà dels límits del recinte, i fins i tot com nombrosos espectadors practicaven el crowd surfing com si no hi hagués demà. Benvinguts als anys 90, un temps en què el rock era perillós i els seus incondicionals anaven als concerts a donar-ho tot en lloc de fer instagrams i trending topics.

Ara bé, que ningú contempli en clau nostàlgica aquest retorn als escenaris que ahir desembarcava per primer cop a Barcelona. Totes les peces interpretades la nit passada, de la inicial "Hopeless Case of a Kid in Denial" a la final "(Gotta Get Some Action) Now!", passant per unes celebradíssimes "The Devil Stole the Beat from the Lord", "Toys and Flavors" i "No Song Unheard", van sonar com si s'haguessin compost abans d'ahir però amb tota la força, l'ofici i la veterania d'una banda que efectivament sembla haver tornat per quedar-se. Amb un pletòric Dregen marcant terreny des de les sis cordes i reclamant el seu lloc al costat del sempre imponent Nicke Andersson, i amb tota una rereguarda completada per Robert Ericksson (bateria), Bobba Lee Fett (teclats) i Dolf DeBorst (baix).

La setmana vinent es commemorarà el vintè aniversari de "Grande Rock" (1999), probablement l'obra magna del conjunt suec i un dels discos que van situar Escandinàvia a la majoria de mapamundis melòmans ara fa cosa de dues dècades. Un detall que sembla no desvetllar-los en absolut: tan sols dos temes del plàstic en qüestió -"Alright Already Now" i la citada "The Devil..."- van treure el cap en un repertori centrat sobretot en els discos publicats per la banda durant el segle XXI. En altre paraules, i més enllà del retorn de Dregen -novament, toca lloar la seva tasca al lloc del desaparegut Robert Dahlqvist-, els actuals Hellacopters semblen partir del mateix punt on ho havien deixat al moment de separar-se l'any 2008. I encara amb la incògnita de si tornaran o no a l'estudi, el que no es pot negar és que segueixen essent invencibles en directe.

divendres, 10 de maig de 2019

Elle León


Les cançons d'Ell León es manifesten cristal·lines, transparents i amb aquell punt de misteri que sol embolcallar el folk en les seves concepcions més àcides, oníriques i boiroses. Ve d'Irlanda, es troba establerta a Barcelona i té publicades al seu compte de Bandcamp tres peces de naturalesa reflexiva i introspectiva que conviden a prendre's les coses amb calma i, sobretot, a seguir-a de molt a prop.

Peligro

Un power trio balear amb la mirada posada en els 90.
Sempre és un plaer tenir notícies de Pol Font, veterà de l'escena barcelonina a qui hem vist i escoltat tocant la bateria amb bandes com Matamala, Top Models o Very Pomelo. Establert des de ja fa alguns anys a Palma de Mallorca, es troba embarcat ara mateix en una nova aventura que tot just es presenta en societat amb el nom de Peligro. Un power trio que completen Esther Oller (veu i guitarra) i Xavi Ferrà (guitarra), i que debutava el passat mes d'abril amb un àlbum homònim dels que deixen empremta i reclamen espai propi. Sis cançons en anglès que apunten directament al rock alternatiu més fresc de la dècada dels 90 i on ressonen discursos com els de Pavement, Morphine o les Breeders. Atenció a títols com "The Sheriff Lies", "Maybe the First""Night Is Full of Weakness" o un "Goo Goo Muck" que podrien haver signat els mateixos Southern Culture On The Skids. Disponible a Bandcamp.

dijous, 9 de maig de 2019

Surfbort

Foto Amanda Adam.
La majoria de les seves cançons no arriben als dos minuts de durada -en realitat, moltes d'elles amb prou feina superen el minut i mig-. I no tan sols les despatxen ràpid, sinó també amb una ràbia i una mala llet que sens dubte contrasten amb la seva actitud desenfadada i un sentit de l'humor que ja es pot considerar marca de la casa. Es diuen Surfbort, vénen de Brooklyn, toquen punk rock a tota castanya i acaben de debutar amb "Friendship Music" (2018), un àlbum que ha seduït gegants de l'escena novaiorquesa com Interpol, Karen O, Blondie o Julian Casablancas, qui s'ha fet càrrec de l'edició britànica del plàstic a través del seu propi segell, Cult Records. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

The Limiñanas amb Iggy Pop


Sembla que The Limiñanas s'han dedicat a voltar per l'estat de Florida aquest mes de maig. Com a mínim així ho han anunciat al seu compte de Facebook amb una fotografia on els acompanya ni més ni menys que Iggy Pop. La imatge ha generat expectació i rumors de tota mena, i si bé no hi ha res confirmat ni desmentit, no cal dir que una hipotètica col·laboració a l'estudi entre els de Perpinyà i el de Detroit de ben segur valdria el seu pes en or. Creuem els dits.

dimecres, 8 de maig de 2019

I si Metallica tenien raó?

Metallica a l'època en què batallaven contra Napster.
Els més veterans de cada casa molt probablement recordin l'èpica croada que els components de Metallica van lliurar a principis del present segle contra Napster, pionera de les aplicacions d'intercanvi d'arxius digitals que a la llarga van acabar amb el model de negoci discogràfic tal i com se l'havia conegut fins aleshores. La cosa els va sortir bé a mitges als de San Francisco. D'una banda, van guanyar la batalla als jutjats i Napster va acabar essent assimilada per la pròpia indústria del disc i plegant-se a tots els seus dictats. De l'altra, l'opinió pública se'ls va posar ferotgement en contra i, un cop legalitzada l'aplicació de torn, no van trigar a sortir-ne d'altres que es disposaven a ocupar el seu lloc en la clandestinitat, evidenciant que el canvi de paradigma era simplement inevitable i que per cada front escapçat se n'obririen cinc de nous.

Penso en aquells fets mentre em trobo encara en ple procés de digestió de l'apoteòsic concert ofert pels nord-americans la setmana passada a l'Estadi Olímpic, i de la manera com es van acomiadar del públic barceloní. Recorrent de punta a punta aquell mastodòntic escenari durant gairebé deu minuts, tenint cura de saludar a cada racó del recinte, donant ocasionalment la mà a la gent de les primeres files i repartint a tort i a dret pues de guitarra i baquetes de bateria entre els seus incondicionals. Cuidant, mimant més ben dit, el respectable que havia desembutxacat quantitats que anaven de prop dels cent euros cap amunt per veure'ls i escoltar-los de prop. Refermant el seu compromís amb els milers d'ànimes que passen per caixa nit rere nit, perquè al capdavall viuen d'això i en són prou conscients com a jornalers que sempre han estat d'aquest miracle anomenat rock'n'roll.

Probablement hi haurà qui no ho pugui o vulgui entendre en uns temps en què les estrelles es fan i es desfan a les plataformes digitals i a les xarxes socials, però bandes com Metallica van començar literalment des de zero i van arribar fins on van arribar a base de picar pedra sense parar. A cop d'actuacions en entorns sovint poc agraïts, de gires en furgonetes i autobusos que a més d'un li haurien causat claustrofòbia, i fins i tot de perdre un dels seus a la carretera molt abans de poder-se permetre el luxe de volar en jets privats. I tot això va donar peu a uns vincles, uns lligams i sobretot una ètica de treball que no es pot comptabilitzar ni compatibilitzar de cap manera amb una carrera construïda a partir de likes i de visites acumulades en un perfil social.

Durant els dies de Napster, Metallica volien que els seus fans paguessin per la seva música (la seva feina) i no van parar fins a creure que s'havien sortit amb la seva. Una batalla que podia estar perduda de bon principi en termes de progrés però era perfectament lícita, més encara havent vist com els quatre components del grup corresponen l'entrega del seu públic després de concerts com el de diumenge passat. I un progrés els resultats del qual tot just comencem a contemplar ara mateix, amb aplicacions com Spotify oferint a tot fill de veí la possibilitat d'escoltar per la cara incomptables obres els autors de les quals, com més petits siguin, pitjor ho tindran per veure ni cinc de tot plegat. Un nou model que no perjudica precisament a gegants com els propis autors de "Master of Puppets" (1986), sinó a tots aquells artistes en fase emergent que es veuen literalment obligats a mendicar pel simple fet de formar part d'aquesta mateixa roda. Arribats a aquest punt, potser sí que Metallica tenien raó.

Documental sobre els primers anys de Led Zeppelin

Led Zeppelin - Foto Chris Walter/WireImage/Getty.
A aquestes alçades és molt poc probable que els supervivents de Led Zeppelin tornin a enfilar-se junts a un escenari ni que sigui de forma esporàdica. Però Robert Plant, Jimmy Page i John Paul Jones no han volgut deixar passar l'ocasió de celebrar el cinquantenari de la banda, que va formar-se a finals de 1968 i va publicar els seus primers dos discos el 1969. El cas és que al llarg d'aquest 2019 s'estrenarà un nou documental que preveu aportar llum als primers anys de la formació, els que separen la que havia de ser una mena de reencarnació dels Yardbirds del meteòric ascens que el quartet va protagonitzar en ambdós costats de l'Atlàntic. I que, com a novetat, s'hi han implicat els propis implicat Plant, Page i Jones, que mai abans havien participat plegats en un projecte d'aquestes característiques. Dirigida per Bernard MacMahon, la cinta encara no té títol però sens dubte augura bones sensacions.

dimarts, 7 de maig de 2019

Drahla


Hi ha alguna cosa al discurs dels britànics Drahla que recorda als primers Sonic Youth. Aquella vocació experimentadora construïda a partir d'un refinat gust melòdic i d'una aguda sensibilitat pop. La seva forma d'eixamplar els horitzons de gèneres com el post-punk o la mateixa No Wave, conjugant el format cançó amb la recerca de noves fronteres sonores. La manera com destil·len urgència, sofisticació i esperit explorador. Provinents de Leeds, porten tres anys penjant singles i ep's en diferents plataformes digitals, i ha estat aquest mateix mes de maig quan per fi han publicat el seu primer àlbum, un "Useless Coordinates" que poden vostès escoltar a Bandcamp.

Girl In Red


A la caràtula de "Girls", un dels incomptables singles que Girl In Red té penjats al seu compte de Bandcamp i una de les seves composicions més celebrades a data d'avui, hi apareixen dues noies fent-se un petó. La imatge no és gratuïta ni vol sumar-se a cap mena de tendència, sinó posar el seu gra de sorra per normalitzar d'una vegada per totes una acció que malauradament encara avui sol requerir justificacions. Girl In Red és l'alter ego sonor de Marie Ulven, una jove noruega que es dedica a fer cançons i a la vegada és activista de la causa queer. La seva música beu de fonts com el pop independent de tota la vida, el folk més ampli de mires o els acabats més gèlids del dream pop, i d'alguna manera traça un pont entre el torrent emocional de The War On Drugs i la introspecció d'uns Daughter o uns Still Corners a baixa fidelitat.

dilluns, 6 de maig de 2019

Apoteòsics Metallica

Metallica, en una actuació recent del WorldWired Tour.
METALLICA
(+Ghost + Bokassa)
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona
5 de maig de 2019

És possible que algun seguidor acèrrim encara no els hagi perdonat aquell tall de cabells que tanta controvèrsia va causar durant la dècada dels 90, però a dia d'avui Metallica bé poden presumir de ser una de les bandes més poderoses del planeta, pilar fonamental del rock en la seva concepció més pesant i robusta, i de tocar nit rere nit per a audiències tan massives i transversals com la que es va aplegar ahir a l'Estadi Olímpic. L'actuació més concorreguda que els californians han ofert mai a Barcelona -52.000 espectadors segons la promotora-, i la segona aturada a la capital catalana en poc més d'un any i amb motiu de la presentació d'un àlbum, "Hardwired... To Self Destruct" (2016), que ja es pot considerar per mèrits propis com el més rodó que ha signat el quartet de San Francisco durant l'últim quart de segle.

Tot un bany de multituds augmentat per l'entrega incondicional del respectable i per una posada en escena on no hi van faltar pirotècnia, làsers, llums, un escenari de dimensions bíbliques i unes pantalles gegants que alternaven imatges del concert a temps real amb retalls de vells videoclips i cites a la iconografia del grup. Van prendre posicions, com de costum, embolcallats amb l'èpica de "The Ecstasy of gold". Ennio Morricone donant la benvinguda mentre James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammett i Robert Trujillo es preparaven per sortir literalment a matar des del minut zero amb el hardcore a tota pastilla de "Hardwired". Contundent mossegada i declaració d'intencions que va deixar pas a "The Memory Remains", celebradíssima cita al que casualment havia estat un dels discos més vilipendiats de la història de Metallica, "Reload" (1997) -al final, el temps acaba posant les coses al seu lloc-.

Van tornar a enfilar revolucions amb l'electricitat desbocada de "Ride the Lightning", van tenyir l'estadi sencer de tonalitats infernals amb "The Thing that Should Not Be" i van introduir amb aires spaghetti western un "The Unforgiven" que va donar peu a la primera gran postal de la nit. Van defensar un sòlid present creatiu amb "Here Comes Revenge" i un "Moth Into Flame" que té tots els números per a ser acollit en condició de clàssic en futures convocatòries. Un pletòric Hetfield va saludar el respectable referint-s'hi com a Metallica Family abans de despatxar un "Sad but True" que va fer tremolar la muntanya de Montjuïc sencera. I aleshores, sorpresa, es van treure de la màniga un "Fade to Black" tan inesperat i ric en matisos que gairebé va valer per si sol l'import sencer de les 52.000 localitats despatxades. Si un moment va definir el concert d'ahir a la nit, molt probablement va ser aquest.


SENSE MARXA ENRERE
Llàstima de la tallada de rotllo que va venir a continuació. Els protocolaris solos de Hetfield i Trujillo, amenitzats per l'ocasió amb una cita a Peret -"El muerto vivo"- que va resultar tan simpàtica com innecessària, l'únic apunt menor d'una actuació altrament immaculada. Sigui com sigui, el passi va remuntar immediatament el vol al ritme aclaparador de "Frantic" i va desembocar en tot un espectacle pirotècnic durant la introducció de la sempre oportuna "One". A partir d'aquest punt ja no hi havia marxa enrere possible. "Master of Puppets" va acabar de posar tota la carn a la graella. "For Whom the Bell Tolls" va aplegar la banda sencera al bell mig de la rampa central, tocant l'un al costat de l'altre com si encara fossin aquell combo de garatge que es volia menjar el món des dels clubs més subterranis de la Costa Oest. I unes incontestables "Creeping Death" i "Seek & Destroy" van acabar de rematar la feina.

Van encetar la tanda de bisos amb una raresa, una d'aquelles llicències que es pot permetre una banda quan és capaç de transformar un estadi sencer en una olla a pressió durant dues hores i mitja llargues. Un "Lords of Summer" que va tornar a reivindicar el present creatiu del grup, pas previ a una meteòrica recta final on la solemnitat de "Nothing Else Matters" va contrastar amb la sempre sinistra eufòria d'"Enter Sandman". Una última descàrrega de pirotècnia apuntava que efectivament el concert s'havia acabat, la qual cosa no va impedir als quatre components del grup seguir recorrent l'escenari de punta a punta durant gairebé deu minuts, saludant el respectable i, en definitiva, fent gala d'aquella rígida ètica de treball i d'aquell inqüestionable compromís amb els seus que els han fet arribar fins aquí malgrat tots els alts i baixos.


ELS TELONERS
Hi ha ocasions en què una banda telonera pot esdevenir part mateixa del reclam del cartell d'un concert, i la d'ahir era una d'aquestes ocasions. Ni més ni menys que Ghost, ambaixadors suecs del rock dur en les seves formes més èpiques i obscures, es van encarregar d'escalfar l'ambient abans de l'arribada del plat principal. Una posada en escena teatral, tan sols afectada per la llum solar -un concert com aquest s'havia d'haver contemplat en la més absoluta foscor-, Tobias Forge guanyant-se el públic amb cada moviment i peces com "Dance Macabre" o "Square Hammer" confirmant-se com a himnes d'estadi en potència. Abans havien actuat els també suecs Bokassa, un combo que ha sabut arrodonir la fórmula monolítica de l'stoner rock amb una dosi extra d'urgència high energy amb accent inequívocament escandinau. Com sol passar en aquests casos, el seu discurs es va perdre en la immensitat del recinte. Però tant el seu repertori com la seva actitud van apuntar que de ben segur deuen guanyar (i molt) en les distàncies curtes.


diumenge, 5 de maig de 2019

The Medicine Dolls


Visualment semblen un combinat de The Jesus and Mary Chain, els New York Dolls i els primers Blondie. Musicalment són tot això i més. Un potentíssim trio de rock'n'roll de garatge a tota pastilla i a tota castanya que no fa cap lleig a llenguatges com el post-punk, la New Wave o fins i tot el glam. A les seves cançons hi ressonen noms com tot els anteriorment citats, però sobretot discursos com els dels B-52's, els Cramps o les Headcoatees. Vénen de Ciutat del Cap, es diuen The Medicine Dolls i amb quatre ep's i un bon grapat de singles a l'esquena bé podrien ser ara mateix una de les propostes més fresques de l'underground sud-africà. Descobreixin-los a Soundcloud.

Brake


Tota una raresa en aquests temps que corren. Una banda que no disposa de cap fotografia promocional mínimament aprofitable -la que veuen sobre aquestes línies és l'única on apareixen tots junts els seus components-, però en canvi pot presumir d'un repertori dels que no requereixen cap més argument. Brake vénen d'Stratford-Upon-Avon, el bressol de Shakespeare i una localitat que ells mateixos es proposen situar d'una vegada per totes al mapa melòman britànic a cop de ritmes contundents, melodies urgents i guitarres que fan olor d'alcohol i tabac. Les seves cançons apunten a les formes més estripades del Britpop, al rock de guitarres més urgent de principis de segle i, ocasionalment, a la mala llet del grunge més primitiu. Escoltin-los a Soundcloud.

dissabte, 4 de maig de 2019

Johnny Hostile & Jehnny Beth

Jehnny Beth i Johnny Hostile.
El productor Johnny Hostile i la vocalista de Savages, Jehnny Beth, han sumat esforços enregistrant la banda sonora del documental sobre Chelsea Manning realitzat pel director Tim Hawkins. La cinta s'estrenarà properament sota el títol d'"XY Chelsea", i es centrarà en la figura de la soldat transexual de l'exèrcit nord-americà que va ser condemnada a 35 anys de presó per haver revelat informació militar a WikiLeaks -posteriorment va ser indultada per Barack Obama, però recentment ha tornat a ser detinguda al negar-se a declarar en contra de Julian Assange-. De la col·laboració entre Hostile i Beth en podem escoltar ja una peça, "Let It Out", que transita per les coordenades més fosques i boiroses del pop electrònic. Disponible a Youtube.

Daniel Ruiz - "But the Popcorn They Sell Reminds Me of Your Eyes" (2019)


El mataroní Daniel Ruiz és un d'aquells artesans de la cançó que literalment són capaços d'extreure petroli de qualsevol situació en què es trobin immersos. Si fa tan sols un parell de mesos ens sorprenia amb el rock crepuscular de "Nina", una peça dedicada a la misteriosa dama que el va ensenyar a ballar agafats, ara es despenja amb "But the Popcorn They Sell Reminds Me of Your Eyes", un exercici de folk nocturn i lynchià que el seu propi autor assegura haver compost amb la intenció d'adormir un gat. Els seus fils conductors, les subtils textures d'un orgue oníric i la profunda veu en mode crooner d'un Ruiz que cada dia apunta més enlaire. Escoltin-lo a Bandcamp.

divendres, 3 de maig de 2019

David Bowie as Yerba Mate


Associar amb una marca diferent d'herba mate cada un dels estilismes emprats per David Bowie al llarg de la seva carrera artística. Una tasca tan titànica com singular, la que ha desenvolupat un seguidor del Duc Blanc a través del seu compte de Twitter. "David Bowie as Yerba Mate: a thread", ha titulat l'experiment, que poden veure vostès mateixos en aquest enllaç.

Un segle amb Pete Seeger

Pete Seeger (1919-2014).
L'obra de Pete Seeger és tan inabastable com la seva influència. La seva discografia és tan immensa com un cançoner del qual s'han arribat a servir tòtems com els Byrds, Dylan, Springsteen i tantíssims altres. Les seves cançons van donar veu a qui no la tenia en el marc d'episodis com el McCarthisme, la lluita pels Drets Civils o la Guerra de Vietnam, i van seguir ressonant dècades després durant la segona Guerra del Golf o quan Donald Trump va portar la política nord-americana fins als extrems més foscos. I la seva trajectòria vital i artística va ser tan extensa que molts dels seus propis deixebles no van tenir temps d'arribar a conèixer un món sense la seva figura. Queda també per al record el seu debut semiclandestí als escenaris barcelonins el febrer de 1971, amb el país encara en ple franquisme. Avui fa 100 anys que Seeger va néixer a la ciutat de Nova York. Recupero aquest article que li vaig dedicar pocs dies després de la seva mort l'any 2004. Que serveixi una vegada més com a homenatge al més gran difusor de la música folk tal i com molts l'hem arribat a conèixer.

dijous, 2 de maig de 2019

Macrofestivals, cinc dècades després

Instantània del primer Woodstock que difícilment es podrà repetir a l'edició d'enguany.

L'estiu vinent es commemorarà el cinquantè aniversari del primer festival de Woodstock. Un esdeveniment que no va ser el pioner de la seva categoria però sí el més emblemàtic i en conseqüència el pare de macrofestivals com els que tindran lloc durant els propers mesos arreu de l'hemisferi occidental. I arribat aquest punt, no és cap secret que al llarg del passat mig segle han canviat moltes coses en el si d'aquest negoci, algunes en positiu i d'altres potser no tant.

Queden molt lluny aquelles caòtiques imatges de gent omplint immenses esplanades fins a distàncies on amb prou feina arribava la música, de masses desbocades que enfonsaven tanques i penetraven els recintes per la cara, de celebracions que ocasionalment podien desembocar en autèntiques batalles campals amb morts inclosos. De la mateixa manera que el món que ens envolta, els grans festivals de l'actualitat són universos pràcticament autònoms on tot és segur, amb prou feina existeix el marge d'error (o això sembla) i un pot arribar a gaudir de tota mena de comoditats sempre i quan les pugui pagar. Ja se sap, per què enfangar-se enmig d'un enorme descampat quan existeix la possibilitat de degustar una bona paella en una zona VIP degudament condicionada?

Llegia avui mateix que una popular aplicació de cites online acaba de presentar una funció pensada especialment per facilitar el contacte entre solters que assisteixin a deu dels esdeveniments més reconeguts de la imminent temporada festivalera. Si la cosa no fos prou indicativa d'on estem anant a parar, també llegia que els organitzadors de l'edició commemorativa del cinquantè aniversari del propi Woodstock -entre ells un dels mateixos fundadors de la franquícia, Michael Lang- s'han aliat amb un dels advocats de Donald Trump amb la intenció de salvar tot un seguit d'obstacles financers que ara per ara podrien obligar a cancel·lar la tan publicitada celebració.

Òbviament no conec a fons la trajectòria ni les motivacions de l'advocat en qüestió -un tal Marc E. Kasowitz amb qui Trump ja treballava abans d'entrar en política-, i tenint en compte les circumstàncies haig de pensar que simplement es tracta d'un d'aquells professionals de prestigi a qui solen contractar tota mena de peixos grossos del món dels negocis quan necessiten que els treguin determinades castanyes del foc. Però la connexió de l'autoproclamada trobada de la pau i l'amor amb l'home que decideix qui pot i qui no pot entrar als Estats Units en funció de nacionalitats i religions, com a mínim, ens hauria d'inquietar una mica. Qui ho hagués dit fa 50 anys, oi?

Nou dècades amb Link Wray

Link Wray (1929-2005).
Tal dia com avui de fa 90 anys va néixer Link Wray a la localitat de Dunn, Carolina del Nord. Un dels guitarristes més influents del segle XX, amb tan sols tres acords i la dosi justa de mala llet va eixamplar els horitzons elèctrics del flamant rock'n'roll i va posar els pilars de gèneres sencers com el garatge, el punk, el metal o la psicodèlia. El seu single de debut, "Rumble" (1958), va ser objecte d'una gran controvèrsia en diversos estats nord-americans que el van arribar a censurar per una suposada incitació a la violència -recordem que es tractava d'una peça instrumental-, i a la vegada va mostrar el camí a seguir a futures icones com Jimmy Page, Pete Townshend o Jimi Hendrix. A casa nostra el vam poder veure en directe en una única ocasió, ja durant els seus últims anys de vida i amb la salut visiblement malmesa però encara en plena forma quan s'enfilava a l'escenari. Va ser el 10 de novembre de 2000, a la sala La Capsa i en el marc d'un festival on també van actuar Deke Dickerson, els Phantom Surfers i els Church Keys. Anys enrere li vaig dedicar aquest article amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Que avui torni a servir com a homenatge a un dels més grans.

dimecres, 1 de maig de 2019

50 anys del debut de Joe Cocker


El primer cop que vaig escoltar la veu de Joe Cocker, em va venir al cap la imatge d'un home negre d'edat més o menys avançada, posat elegant i experiència contrastada. Jo tenia 12 anys i viatjava al seient del darrere del cotxe dels meus pares quan va començar a sonar per la ràdio la seva definitiva i definitòria lectura del "With a Little Help from My Friends" dels Beatles, i no vaig poder evitar imaginar-me la figura d'un cantant de soul afroamericà. És que fins i el seu nom, Joe Cocker, em va refermar en aquella imatge mental. Al cap dels anys vaig descobrir que era de la localitat anglesa de Sheffield i que no tota la seva discografia brillava amb igual intensitat, però res de tot plegat m'ha arribat a esborrar mai l'impacte d'aquell viatge en cotxe.

"With a Little Help from My Friends" és possiblement la peça més icònica de tot el repertori de Cocker. Un dels himnes per excel·lència del primer festival de Woodstock i el tema que donava títol al seu disc de debut, editat el mes de maig de 1969. Un plàstic produït per tot un Denny Cordell que s'obria amb un altre tall cridat a fer córrer rius de tinta, la lectura marca de la casa d'aquell "Feelin' Alright" enregistrat tan sols un any abans per Traffic. Tampoc hi faltaven un parell de cites a Bob Dylan, unes "Just Like a Woman" i "I Shall Be Released" tan ben triades com executades. De la producció se'n va encarregar el sempre oportú Denny Cordell, que va reforçar la prodigiosa veu de Cocker amb tot un seguit de músics de sessió de primeríssima línia com ara Steve Winwood, Jimmy Page o Carol Kaye. Un debut d'impacte que celebra el seu cinquantè aniversari.

dimarts, 30 d’abril de 2019

God On My Right


Vénen de Liverpool i es mouen per unes coordenades sonores on les formes més corrosives dels Depeche Mode dels 90 gairebé arriben a fondre's amb les essències més àrides de Nine Inch Nails. Es diuen God On My Right, i els singles i ep's que tenen publicats en format digital fusionen la música industrial més claustrofòbica ("Year of the Ghost") amb l'electrònica de caràcter abrasiu ("Dark") i el rock més atmosfèric i terminal ("All of Me"). Descobreixin-los a Soundcloud.

Que algú ens digui que no estem sols

The Clash canten contra el racisme a Victoria Park, Londres, tal dia com avui de 1978.
D'acord. Parlem de les eleccions del passat 28-A. O més ben dit dels seus resultats. De l'entrada per la porta gran de Vox al Congrés dels Diputats. De la irrupció d'una extrema dreta i d'uns tics feixistes que, en realitat, mai han deixat de condicionar la política espanyola però ara es presenten de forma totalment desacomplexada i sense necessitat de cap mena de careta. La situació és catastròfica, encara que l'esquerra -aquesta sí, totalment acomplexada quan no directament anestesiada- insisteixi a donar per bons els resultats perquè ha aconseguit salvar els mobles i evitar un desastre que a priori s'augurava encara més descomunal. És catastròfica perquè, xifres al marge, Vox i tot allò que representa disposen des d'ara mateix d'un espai parlamentari amb tot el que això implica. Més projecció mediàtica, més recursos a l'hora de fer campanya i, en definitiva, més facilitats a l'hora de difondre un discurs xenòfob, racista, homòfob, masclista i marcadament autoritarista -no és cap secret que Abascal no apuntava tant a aquestes eleccions com a les que tindran lloc d'aquí a quatre anys-.

No és la primera vegada que una formació obertament d'extrema dreta irromp amb força en la política d'un estat membre de la Unió Europea. Durant els darrers anys hem estat testimonis de fenòmens similars en altres països del nostre entorn. I aquests dies no puc parar de recordar l'ascens que el National Front va protagonitzar al Regne Unit ara fa cosa de quatre dècades. Aleshores els artistes es van mobilitzar, i els músics van ser els abanderats d'aquella mobilització. Figures com The Clash, els Specials, Madness o Billy Bragg van sortir a conscienciar els seus respectius públics contra la xacra. A recordar a moltíssima gent que calia mostrar fermesa enfront del feixisme però sobretot que no estava sola. I és justament això el que trobo a faltar entre la gran majoria d'artistes i bandes joves (i no tan joves) que ho estan petant ara mateix. Que baixin ni que sigui momentàniament dels seus macroescenaris patrocinats per les grans marques i ofereixin senyals de vida. Que si el trap és com afirmen alguns el nou punk, els seus referents es dignin a demostrar-ho. Que la tan publicitada revolució llatina vagi més enllà de l'estètica i planti cara a qui censura la diversitat. Que algú ens digui, en definitiva, que no estem sols.

dilluns, 29 d’abril de 2019

The Cardinal Kings


No són gratuïtes les comparacions que diversos mitjans especialitzats del Regne Unit estan establint entre The Cardinal Kings i Arctic Monkeys. Com Alex Turner i companyia, aquesta jove banda de Biggleswade -una petita localitat del comtat de Bedforshire- contempla la tradició més àmplia del pop independent per a facturar tot un seguit de cançons que parlen i sonen com els suburbis anglesos que hi ha més enllà de les grans postals turístiques. Amb un ep al mercat -"The Cardinal Kings" (2017)- i un grapat de singles que conjuguen urgència, melodia, intensitat i introspecció, la formació ja s'ha fet un nom al circuit del seu país i no para de fer quilòmetres arreu de la Gran Bretanya, havent actuat en esdeveniments de primer ordre com l'Stone Free Festival. Descobreixin-la a Soundcloud.

diumenge, 28 d’abril de 2019

El blues d'una jornada de reflexió

Capella, Swanson, Weht i Hinojosa: Magnolia, la nit passada al Jamboree.
MAGNOLIA
Jamboree, Barcelona
27 d'abril de 2019

El concert de presentació del segon disc de Magnolia, "This Joint's too Hip for Me" (2019), va coincidir amb les últimes hores d'una jornada de reflexió que augurava uns resultats electorals, com a mínim, inquietants. Myriam Swanson s'hi va referir en més d'una ocasió tot fent gala d'aquella ironia marca de la casa que sol gastar la vocalista quan s'enfila a l'escenari. Un recurs ideal per a dinamitzar el ritme de qualsevol actuació. I el recordatori que sovint, però sobretot quan sembla que hagin d'anar mal dades, un club de jazz com el Jamboree pot esdevenir el refugi ideal contra el soroll del món exterior.

Van trencar el gel amb el contagiós boogie-woogie de "Get Out the Door", una de les sis composicions pròpies amb què el quartet barceloní -Myriam Swanson (veu), Francesc Capella (piano), Paco Weht (contrabaix) i Xavi Hinojosa (bateria)- ha marcat terreny en aquest segon àlbum. Tota la carn a la graella de bon principi, i l'inici d'un senyor recital que va alternar estàndards com "Bang Bang Boogie" (Nat King Cole Trio) o "Two Ladies in the Shade of the Banana Tree" (Truman Capote) amb altres reclams de pròpia autoria com "Have You Seen My Guy?" o "You Could Be My Next Mistake".

Van encetar una climàtica recta final amb la titular "This Joint's too Hip for Me", original de Betty Hall Jones que la nit passada semblava feta a mida de Swanson i companyia. I, ja en tanda de bisos, la vocalista es va posar seriosa tot dedicant a la democràcia una emocionant i emotiva "To Send My Love" -una altra peça de collita pròpia- abans d'acomiadar-se del respectable per la porta gran amb una frenètica "Burnt Toast and Black Coffee" (Shorty Long). Un passi rodó de cap a peus. I una formació que no tan sols ha vingut a reivindicar una tradició, la del jazz vocal, sinó sobretot a dir-hi la seva i a deixar-hi empremta.