dimarts, 31 de desembre de 2019

2019 en música

Laura Gouria - Foto Susanna Ginesta.
Una reconeguda plataforma d'streaming m'anunciava dies enrere que la cançó que més he escoltat aquest 2019 és "When the World Gets Crazy" de Laura Gouria. I si bé és de domini públic l'opinó que em mereixen aquesta mena de plataformes, no deixa de ser reconfortant el fet que una artista que tinc tan a prop es trobi als meus rànquings "personals" per sobre de les bandes internacionals que més acostumo a escoltar. El que no sap la senyora plataforma –Spotify, per si algú s'ho demana-, és que la mateixa cançó l'he arribat a escoltar (i a gaudir) molt més en format físic que no pas en streaming, però no entrarem ara en aquest tema.

Sigui com sigui, el meu 2019 no s'entendria en termes melòmans sense la música de l'artista vallesana, que venia de tancar el 2018 amb la publicació d'un debut d'alçada com és "The Rising". Perquè ha estat una de les meves grans descobertes dels darrers dotze mesos, però també perquè he pogut gaudir del privilegi de treballar amb ella. Encara en el capítol de descobertes, aquest 2019 he vibrat moltíssim amb SomebodyPol Purgimon i Tecum Terra, tres joves valors provinents també de la imprescindible microescena del Baix Montseny. I amb Gina Argemir, ZescMeconio, Lia Sampai o Chaqueta de Chándal, aquests darrers l'última gran revelació d'aquella escena barcelonina que encara hi sap veure més enllà de llistes i rànquings.

En l'àmbit internacional, i novament més enllà de les llistes i els rànquings, 2019 ha estat amb tota probabilitat el gran any de Big Thief. Els nord-americans han lliurat dues obres majúscules en tots els sentits –"U.F.O.F." i "Two Hands"-, en un moment en què el simple fet de publicar dos àlbums en un sol exercici pot semblar una empresa tan arriscada com fins i tot anacrònica. Els d'Adrianne Lenker van brillar en directe des d'un dels escenaris principals del passat Primavera Sound, i molt possiblement arribin a brillar més encara quan els poguem degustar de prop el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

I si passar revista a l'any que s'acaba implica referir-se als grans moments viscuts durant l'exercici en qüestió, un també ha de reconèixer els errors que ha comès al llarg d'aquests dotze mesos. En el meu cas, per exemple, haver-me perdut l'actuació d'Aldous Harding presentant el majúscul "Designer" –un altre dels grans discos d'aquest 2019- al mateix Primavera Sound. Que sí, que en aquella mateixa franja horària vaig poder presenciar el concertàs que es van marcar uns Suede en pleníssima forma i l'elèctrica descàrrega d'Amyl and The Sniffers –sens dubte, un altre dels grans noms del 2019 melòman-, però hi ha ocasions en què un desitjaria disposar del do de la ubiqüitat. O simplement que els horaris del festival de torn s'haguessin ordenat d'una altra manera.

Neil Innes (1944-2019)

NEIL INNES
(1944-2019)

L'adjectiu polifacètic es fa petit a l'hora de referir-se a un artista com Neil Innes. Músic, actor i escriptor amb un peculiar sentit de l'humor que el va portar a òrbites com la de Monty Python o els mateixos Beatles. Amb els primers va col·laborar estretament durant els seus anys daurats, amb els segons va aparèixer a la pel·lícula "Magical Mystery Tour" (1967) com a mebre de la irrepetible Bonzo Dog Doo-Dah Band i interpretant aquell inoblidable "Death Cab for Cutie" que amenitzava una de les escenes més memorables del film. No s'acaba aquí la connexió d'Innes amb l'univers dels Fab Four, ja que també va ser un dels integrants de The Rutles, aquell projecte televisiu que parodiava el combo de Liverpool i que va generar algunes antipaties a l'òrbita Beatle si bé va comptar amb la benedicció del mateix George Harrison. Menys reivindicada però igualment recomanable és la seva trajectòria musical en solitari, destacant títols com aquell "How Sweet to Be an Idiot" que presumptament va inspirar dècades després un dels grans èxits d'Oasis.

dilluns, 30 de desembre de 2019

Vaughan Oliver (1957-2019)

VAUGHAN OLIVER
(1957-2019)

Tothom qui encara valora els formats físics a l'hora d'escoltar música enllaunada coincideix en assenyalar la caràtula, el disseny i el packaging d'una obra discogràfica com un d'aquells valors afegits amb què els formats digitals mai podran competir. No descobrirem ara, de fet, que fins i tot determinades bandes o segells s'acaben associant amb una estètica determinada. En el cas de 4AD, un dels segells més emblemàtics de la música independent de les passades quatre dècades, el component estètic dels seus llançaments no s'entendria sense els dissenys de Vaughan Oliver, que van il·lustrar àlbums icònics de bandes com Cocteau Twins, Dead Can Dance, Throwing Muses, Red House Painters o Pixies –amb els quals va seguir treballant, ja fora de 4AD, quan van tornar a l'activitat discogràfica l'any 2014-. Ens ha deixat a l'edat de 62 anys.

Les nadales de les germanes Neddermann

JUDIT I MERITXELL NEDDERMANN
Off Tastautors @ Tarambana, Cardedeu
29 de desembre de 2019

No deixa de ser revelador que hagi estat la litúrgia nadalenca la que hagi portat les germanes Judit i Meritxell Neddermann a signar per primer cop un disc plegades i a treure'l de gira. "Present" (2019) és un disc de nadales populars catalanes però també d'indrets com Veneçuela, i aquests dies l'estan presentant arreu del territori. Ahir van passar pel cicle Off Tastautors de Cardedeu en una doble sessió on van repassar el plàstic en la seva integritat i van aprofitar per obsequiar el respectable amb alguns dels talls que en van quedar fora. Sofisticació jazzística –els cobrien les espatlles Arnau Figueres (bateria) i Miquel Àngel Cordero (contrabaix)-, elegància marca de la casa –ambdues germanes alternant-se les tasques vocals i Meritxell Neddermann brillant també al piano- i un repertori on no hi van faltar "El noi de la mare" –versió inspirada en la lectura de Ferran Savall-, "El desembre congelat" o un "Santa Nit" amb tota la sala a les fosques.

Antifolk per Dràstik Punkaires

Taska, punk acústic amb consciència de classe.
ANTIFOLK SOLIDARI
Anònims, Granollers
29 de desembre de 2019

Més aviat una actitud que no pas un gènere musical en ell mateix, l'antifolk és aquell corrent subterrani que va sorgir a la Nova York post-punk de principis dels 80 i que durant les passades dècades s'ha anat estenent arreu del planeta. Pel camí ha donat peu a escenes totalment autònomes en punts tan distants com Londres, Edimburg, Berlín o, atenció, la comarca del Vallès Oriental, on una colla de militants i entusiastes n'ha concebut la seva pròpia versió.

Alguns d'ells van actuar ahir al migdia al restaurant-llibreria Anònims de Granollers en el marc d'una sessió oportunament batejada com a Antifolk Solidari. L'objectiu, recaptar fons per salvar Dràstik Punkaires, un dels pocs espais que a data d'avui permeten programar concerts de petit format a la capital vallesana. Entre el respectable, habituals de l'òrbita del propi Dràstik, però també algun veí encuriosit que va agrair la programació d'un vermut musical en una ciutat on aquesta mena d'iniciatives solen ser excepcions de les que confirmen regles.

Van trencar el gel els granollerins Taska, que en mitja hora llarga van explorar diferents formats mentre desplegaven tot un repertori de punk acústic i amb consciència de classe. Lírica combativa i en clau social, i un cançoner de factura urgent i visceral a mig camí de veterans de l'antifolk novaiorquès com Bryan McPherson i d'astres del punk cèltic com Flogging Molly.

Els va succeir el duet Mad Mad Uke and Scratchy Pau, projecte de petit format amb què la barcelonina Mad Mad Chika marca distàncies amb l'escena psychobilly per on havia navegat fins fa ben poc i s'aproxima a llenguatges com el rockabilly, el country o el blues en la seva concepció més primitiva i corrosiva.

Armada amb un ukelele de batalla i amb el suport del sempre oportú Scratchy Pau al washboard, va alternar composicions pròpies amb un arsenal de versions que van anar de Nancy Sinatra a Amy Winehouse passant per Johnny Cash, Wanda Jackson o Reverend Horton Heat. Finalment, el trio de Montornès Proyecto Piharo va segellar la sessió amb un folk rock de textures orgàniques, arrodonit amb repunts èpics que ocasionalment podien remetre a veus com la de Bunbury.

diumenge, 29 de desembre de 2019

Un merescut homenatge a Mose Allison

Mose Allison (1927-2016).
El seu catàleg va esdevenir durant dècades un dels grans nexes d'unió entre dos gèneres tan propers i alhora paral·lels com són el blues i el jazz. El seu nom no va ser mai prou reivindicat, però el seu repertori va ser celebrat i venerat per estudiosos d'ambdós estils i militants de moviments com el modernisme britànic de finals dels 50 i principis dels 60. A quatre anys de la seva mort, l'obra de Mose Allison és per fi objecte d'un merescut homenatge amb forma de disc de tribut.

Una quinzena de pistes enregistrades originalment pel nord-americà i reinterpretades ara per tota una galeria de noms il·lustres que van de Taj Mahal a Jackson Browne, de Chrissie Hynde a Peter Case, i de Bonnie Raitt a Frank Black. L'artefacte es titula "If You're Going to the City", i destaca en aquest sentit la versió de la peça titular que es marca Iggy Pop tot donant sortida a la seva vessant més jazzística.

Tampoc tenen desperdici les maneres com tot un Richard Thompson treu la pols a "Parchman Farm" –l'original de Bukka White que Allison pràcticament es va fer seu-, o la càlida lectura de "Monsters of the Id" que Elvis Costello signa a mitges amb Amy Allison, filla del propi homenatjat. En conjunt, un disc que convida a redescobrir un llegat tan monumental com inabastable, i una eclèctica selecció d'artistes que il·lustra l'abast transversal de l'obra d'Allison.

dissabte, 28 de desembre de 2019

Quatre anys sense Lemmy


La millor manera de recordar algú com Lemmy és servir-se un bon Jack Daniel's –o un bon bourbon- i deixar que la seva música soni a tot volum. Si a més es troben vostès a Barcelona aquesta nit, tinguin en compte que la ciutat li retrà homenatge un any més de la mà d'aquest singular i ja imprescindible esdeveniment que ha esdevingut Lemmyssyou. Una processó pels carrers de Poblenou en honor de qui va ser líder de Motörhead, seguida d'actuacions d'alguns dels alumnes més avantatjats del combo britànic a casa nostra. Més informació aquí.

Sants Innocents 2019


Bon dia dels Sants Innocents a tothom qui el pugui celebrar. Per a un servidor, des de fa tres anys no té cap mena de sentit fer innocentades en un dia com avui.

#LlibertatPresosPolítics

divendres, 27 de desembre de 2019

Allee Willis (1947-2019)

ALLEE WILLIS
(1947-2019)

Què tenen en comú les bandes sonores de la sèrie "Friends" o la pel·lícula "Beverly Hills Cop" (1984) amb dos trencapistes tan absoluts com són "Boogie Wonderland" i "September" d'Earth, Wind & Fire, entre d'altres? La presència als crèdits d'Allee Willis, compositora tan prolífica com eclèctica i de llarga trajectòria. Ens deixava aquesta setmana a l'edat de 72 anys.

Sleepy LaBeef (1935-2019)

SLEEPY LABEEF
(1935-2019)

Actor poc reivindicat però en absolut secundari de l'explosió rockabilly de la segona meitat de la dècada dels 50, Sleepy LaBeef ha personificat com pocs el prototip d'artista nord-americà que, ja en etapa de maduresa, va gaudir d'una major acceptació entre el públic europeu que no pas entre el del seu propi país. Des de principis de la dècada dels 80 eren freqüents les seves gires pel Vell Continent, on la parròquia rocker havia desenvolupat tot un culte al voltant de la seva figura. Dotat amb una veu profunda i poderosa, LaBeef mai va destacar com a compositor –la peça amb què sempre s'associarà el seu nom, "Hello Josephine", era un original de Fats Domino- però sí com a intèrpret, i de quina manera.

Les seves actuacions eren autèntiques celebracions on el d'Arkansas es donava el gust de despatxar sense pausa ni treva tota una bateria de clàssics del rock'n'roll, el country i el rhythm & blues que interpretava com si fossin seus. Vaig tenir ocasió de veure'l en una de les incomptables visites a casa nostra que va dur a terme entre els anys 90 i la primera meitat de la passada dècada, a la desapareguda sala Ruta 66 de l'Eixample barceloní. Més enllà d'esdevenir la vetllada una festa, que ho va ser, un podia experimentar perfectament la sensació de tenir una llegenda gairebé a tocar dels dits. Ens ha deixat amb 84 anys a l'esquena i una trajectòria exemplar a tots els nivells.

dijous, 26 de desembre de 2019

El bilió de visualitzacions d'"Smells Like Teen Spirit"


El compte oficial de Nirvana a Facebook anunciava ahir alegrement que el videoclip d'"Smells Like Teen Spirit" ha superat el bilió de visualitzacions en una plataforma d'streaming. Signe inequívoc del temps que ens ha tocat viure, suposo. Ara podríem dir allò de si Kurt Cobain aixequés el cap, però crec que no val la pena.

Dave Riley (1960-2019)

DAVE RILEY
(1960-2019)

La versió que Big Black van realitzar del "Das Model" de Kraftwerk –inclosa a l'àlbum "Songs About Fucking" (1987)- sempre m'ha semblat un dels grans capítols de la breu però intensa trajectòria de la banda que va encapçalar Steve Albini. Un clàssic del pop sintètic, deconstruït a partir dels paràmetres més primitius del noise i transformat en un dels himnes subterranis de la gran ressaca punk que va esdevenir el rock alternatiu nord-americà de la dècada dels 80. El baix de Dave Riley hi tenia un pes determinant ja des d'aquella introducció que no deixava lloc a cap mena de dubte. Ens ha deixat a l'edat de 59 anys.

dimecres, 25 de desembre de 2019

El Nadal trist de Rodney Crowell

Rodney Crowell, a punt de cantar a la tristor nadalenca.
No deixa de ser una d'aquelles històries d'amor recurrents a les cançons country –i de tants altres estils-. El protagonista que està trist o de mal humor després d'una aventura sentimental que no ha acabat de funcionar. Però alhora, el fet de cantar a la tristor en dates nadalenques no deixa de posar sobre la taula les contradiccions d'aquella època de l'any en què la felicitat pot arribar a ser més una convenció social que no pas un estat d'ànim. Sigui com sigui, mai és un mal moment per a escoltar històries tristes de la mà de qui ha fet un ofici de l'art d'explicar-les. Dedicada a totes aquelles persones que exerceixen el seu dret legítim d'estar tristes en un dia com avui, "Christmas Makes Me Sad" és una de les composicions que Rodney Crowell va incloure ara fa un any al seu àlbum nadalenc "Christmas Everywhere" (2018). Escoltin-la a Youtube.

dimarts, 24 de desembre de 2019

El Nadal de Lia Sampai


"No hi haurà matí més negre, que l'endemà si no hi som tots", canta Lia Sampai a "L'endemà". Una nadala diferent, de les que procuren sobrepassar els tòpics però sobretot dir coses. I el que ve a dir-nos la cantautora vallesana és, textualment, que al seu Nadal no hi vol àngels ni reis ni difunts –les metàfores gairebé s'expliquen soles- sinó "una casa ben oberta, plena de gent i d'il·lusió". Apunta Sampai que va compondre aquesta cançó a partir de les convulsions socials i polítiques de la passada tardor, i el cert és que la seva lírica bé podria ser contemplada en un futur com una petita polaroid sonora d'aquests temps que ens ha tocat viure. Escoltin-la a Youtube, pensin i reflexionin, i malgrat tot no deixin de passar un bon Nadal.

dilluns, 23 de desembre de 2019

Atomic Leopards a DFactory

ATOMIC LEOPARDS
DFactory @ Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers
22 de desembre de 2019

Res millor per a escalfar un fred vespre hivernal com el d'ahir, que un bon concert de rockabilly per cortesia d'un dels grans valors d'aquest gènere musical a casa nostra. Uns Atomic Leopards que van desembarcar a Granollers amb format de duet –Santi Lluch (veu i guitarra) i David Lluch (contrabaix)- i amb un repertori que va alternar composicions pròpies amb originals d'Eddie Cochran ("Twenty Flight Rock"), Buddy Holly ("That'll Be the Day"), Link Wray ("Rumble") o fins i tot The Doors (una majestuosa "People Are Strange" en clau de blues nocturn). Presentaven un "Exotic" (2018) que ara per ara es perfila com la seva obra més personal i del qual van fer brillar títols com la tarantiniana "Queen of the Night".

Bzomb

BZOMB
DFactory @ Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers
22 de desembre de 2019

Quan canta en castellà, la seva hipnòtica aproximació al blues pot invocar discursos com els de Los Espiritus o Guadalupe Plata. Quan ho fa en anglès, bé podria passar per l'enèsima joia a descobrir del Sud profund dels Estats Units. Les seves cançons van plenes de misteri, desamor i històries de les que no sempre acaben bé. I arrodoneix el repertori amb originals d'Arthur Crudup ("That's All Right"), Bo Diddley ("Before You Accuse Me"), The Big Bopper ("White Lightning"), Carl Perkins ("Blue Suede Shoes") o Johnny Cash ("Get Rhythm"), sempre interpretats des d'una perspectiva pantanosa com ella mateixa. Bzomb és l'alter ego de Brian Zditowski, un home orquestra veneçolà establert a Barcelona a qui realment val la pena seguir la pista. Ahir va actuar al mercat nadalenc DFactory de Granollers.

diumenge, 22 de desembre de 2019

Bob Dylan - "Travelin' Thru - The Bootleg Series vol. 15" (2019)


S'ha destacat de "Travelin' Thru" (2019), el quinzè volum de les Bootleg Series de Bob Dylan, el fet de treure per fi a la llum de forma oficial les sessions que l'autor de "Blowin' in the Wind" va dur a terme amb Johnny Cash a Nashville el 1969. En realitat hi ha bastant més que això al llarg de tres discos que, com anteriors lliuraments de la sèrie en qüestió, repassen una etapa concreta de la trajectòria de Dylan, en aquest cas els processo de gravació de "John Wesley Harding" (1967) i "Nashville Skyline" (1969), els dos plàstics que van marcar el seu acostament al country. La qual cosa implica novament tota una selecció de preses alternatives que aporten noves perspectives a peces com "All Along the Watchtower" o "Lay, Lady, Lay", entre d'altres.

Però sí, per què ens hauríem d'enganyar, la veritable joia de la corona d'aquest triple volum són les gravacions conjuntes de Dylan i Cash –sense desmerèixer les que va realitzar el de Duluth amb un altre tòtem del country, tot un Earl Scruggs-. Les preses alternatives del ja conegut duet a "Girl from the North Country", però sobretot les noves lectures de clàssics com "Big River", "I Still Miss Someone" o "Matchbox" –Dylan fent rockabilly, no s'ho perdin-. O el que és el mateix, dues figures capitals de la música nord-americana donant-se el gustàs de tocar plegades: un no pot evitar preguntar-se per què aquest document ha hagut de trigar mig segle a fer-se oficial. Sigui com sigui, degustem-lo ara que podem.

Latin Panas

LATIN PANAS
DFactory @ Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers
21 de desembre de 2019

Latin Panas es van formar a la ciutat de Barcelona, però els seus components vénen de punts tan distants com són Colòmbia, Equador, Mèxic i Andalusia. Una mescla de procedències que es tradueix també en un discurs on les músiques d'arrel llatina es contemplen des d'una perspectiva eclèctica i global. El seu repertori alterna composicions originals amb estàndards provinents de diferents punts de l'Amèrica Llatina, i ho fa amb la mateixa agilitat amb què marida gèneres que van de la cúmbia al mambo passant per la salsa o la ranxera. Ahir al vespre van esdevenir un dels plats forts de la jornada a la fira nadalenca DFactory de Granollers.

dissabte, 21 de desembre de 2019

The Mavericks - "Play the Hits" (2019)


Si una cosa ha definit en bona mesura l'obra de The Mavericks al llarg de gairebé tres dècades de trajectòria, més enllà del caràcter mestís i permeable del seu repertori, ha estat sens dubte el fet de transmetre com de bé s'ho passen els de Miami interpretant el citat cançoner. I això és exactament el que tornen a fer Raul Malo i companyia en aquest flamant "Play the Hits" (2019) on es dediquen a versionar al seu aire tot un seguit de títols aliens que d'alguna manera formen part de l'imaginari de la música tradicional nord-americana. Tota una bateria de clàssics que van del "Hungry Heart" d'Springsteen a l'"Are You Sure Hank Done It this Way" de Waylon Jennings passant pel "Don't Be Cruel" d'Elvis Presley o el "Blue Eyes Crying in the Rain" de Willie Nelson, filtrats a través d'un discurs tan ric en registres com en matisos, i on el country de tota la vida alterna una vegada més amb llenguatges com els del rhythm & blues o les essències mexicanes i caribenyes –atenció als aires jamaicans amb què arrodoneixen el citat "Hungry Heart"-.

El rock'n'roll d'una tarda plujosa

CRAZY ROCKETS
DFactory @ Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers
20 de desembre de 2019

L'amor per l'ofici té aquestes coses. Ja pot estar caient una pluja de proporcions considerables sobre un escenari descobert, que si al davant s'hi troba un respectable armat amb paraigües (o no) i amb ganes de rock'n'roll, els cinc components de Crazy Rockets sortiran a desafiar tot element possible i a disparar tot un repertori que s'alimenta de clàssics del gènere en la seva concepció fundacional.

Inici a tot gas amb el "Rip It Up" de Little Richard, entrada en calor amb una dinàmica lectura del "Rock Around the Clock" de Bill Haley, exhibició de musculatura amb una simpàtica recreació de l'"Stray Cat Strut" dels Stray Cats, i fins i tot un parell de cites nadalenques per allò de fer la vetllada més rodona. Un "Santa Claus Is Coming to Town" a la manera d'Springsteen i un "Jingle Bells" clarament inspirat en la versió de la Brian Setzer Orchestra.

Van ser alguns dels apunts de l'actuació que els vallesans van oferir ahir a la tarda en el marc de la fira DFactory de Granollers. Tot un punt i a part va suposar un extens medley de clàssics de Creedence Clearwater Revival on van destacar un "Proud Mary" fet a la manera d'Ike i Tina Turner, i un "Have You Ever Seen the Rain?" que es va manifestar més oportú que mai mentre alguns dels incondicionals del combo s'animaven a ballar sota una cortina de pluja gairebé poètica.

divendres, 20 de desembre de 2019

Guitarra, baix i bateria - Programa 233

Gina Argemir.
Últim Guitarra, baix i bateria de l'any a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Homenatge a Roy Loney dels Flamin' Groovies. Novetats discogràfiques de Gina Argemir, Namina i ZLUTZ. Música i pantalla amb Anna Karina, Scarlett Johansson i Juliette Lewis. I per acabar, una nadala de Lia Sampai. Disponible en podcast.

Capgirar absoluts


Si capgireu l'escut del Reino de España, amb tot allò que implica el concepte capgirar, us adonareu que on abans hi havia una creu a la cúpula, ara hi ha un signe feminista a la base. Petits detalls i grans metàfores que li alegren a un(a) el dia.

dijous, 19 de desembre de 2019

La millor alternativa al futbol

LIANNALLULL
Biblioteca L'Escorxador, Sant Celoni
18 de desembre de 2019

Si les biblioteques solen ser els millors refugis contra el soroll del món exterior, una actuació musical en un entorn atapeït de llibres pot esdevenir en una tarda-vespre com la d'ahir el punt de trobada de totes aquelles ànimes que sovint necessiten aïllar-se del futbol i tot allò que l'envolta. Que el concert de torn el protagonitzés una banda amb connexions literàries com Liannallull, o que l'acte servís per celebrar el vintè aniversari de la biblioteca L'Escorxador de Sant Celoni, també eren motius de pes que convidaven a sortir de casa.

Amb una dècada llarga de trajectòria a l'esquena, Liannallull es pot contemplar en l'actualitat com un dels pilars mestres d'una microescena de contrastada fertilitat i en constant ebullició com és la del Baix Montseny. Després d'uns últims anys explorant les formes més robustes i estridents del rock psicodèlic, el combo encapçalat per l'incombustible Jordi Espinach s'ha tornat a reencarnar en el seu format més bàsic. Un duet de guitarra acústica i percussió que completa Anna Capacés, retornada al nucli de la formació després de la seva breu però intensa aventura al capdavant dels irrepetibles Llum Pepa and The Beats.

Tot plegat es manifesta sobre el terreny com una versió lo-fi de la Velvet Underground o com si el Pau Riba més feréstec hagués arribat a escoltar The Cramps. Van aprofitar l'actuació d'ahir per avançar material d'un nou disc que s'està cuinant a foc lent, però també per a reinventar per enèsima vegada un fons de catàleg on figuren perles com "Romanço moralista de la Lluna", "És d'hora", "Giravoltes" o un "Homes de debò" que va desencadenar una climàtica recta final. Lírica sense embuts i una aproximació visceral a les textures més àcides i marcianes del folk. La millor alternativa al futbol, com solia dir aquell.

dimecres, 18 de desembre de 2019

"Joker" (2019)

De monstre a monstre: el Joker de Phoenix balla al ritme de Gary Glitter.
El Joker de Todd Phillips i Joaquin Phoenix serà o no serà més definitiu que el de Christopher Nolan i Heath Ledger però, més enllà d'explicar i humanitzar un dels malvats més carismàtics de la història tant del còmic com del setè art, planteja una reflexió sobre com tota societat genera els seus propis monstres. I sobre com la nostra, a més, és capaç d'invisibilitzar-los o fins i tot de conviure-hi sempre i quan no causin un excés de soroll.

Enèsim spin off de la franquícia Batman, la sinopsi de "Joker" (2019) es desenvolupa dins de l'univers de l'home ratpenat però no té res a veure amb el cinema de superherois sinó, més aviat, amb pilars de la filmografia d'Scorsese com "King of Comedy" (1982) o "Taxi Driver" (1976) –no és casual la presència de Robert De Niro al repartiment-. En aquest sentit, el Joker que encarna Phoenix en el que ja ha esdevingut un dels seus rols més celebrats, no deixa de ser un Travis Bickle contemporani –per bé que la cinta s'ambienti durant la dècada dels 70-.

El Joker de 2019 representa la figura del pària social a través de la qual Phillips posa damunt la taula tots els mals i contradiccions del món que ens envolta, des del tabú que encara representa la malaltia mental fins a conceptes tan qüestionables com l'èxit, el fracàs o la normalitat. Que l'escena més icònica del film –sí, la de les escales- tingui com a banda sonora el "Rock and Roll Part 2" de Gary Glitter –un altre monstre, en aquest cas de carn i os- no és una concessió retro, sinó una declaració d'intencions i alhora un toc d'alerta.

Daft Kant


De vegades la millor manera de marcar diferències és fer-ho de bon principi, a partir de la mateixa carta de presentació. A la nota promocional de Daft Kant no hi apareix cap referència al grup ni al gènere que practica, però quan un text comença repetint tres vegades seguides l'expressió "Sóc una vaca", un ja es pot imaginar que no es troba precisament davant d'una banda tribut a Radiohead.

Sigui com sigui, una ràpida recerca permet descobrir que Daft Kant és un duet de guitarra i bateria amb base d'operacions a Barcelona i els components del qual responen als noms de, sí, Daft i Kant. El seu darrer single, "La muerte del porc" (2019), és una gamberrada en el millor dels sentits i a ritme de terminal punk rock.

Tampoc es queda enrere el seu fons de catàleg, per descomptat. Al seu darrer ep, "El Génesis 3000 del Libro Sagrado del Verdaderismo" (2018), hi ha una peça titulada "El 11-S" que, al llarg d'un minut escàs i a tota pastilla, es dedica a repetir el mantra "Ayer hubo un atentado en las Torres Gemelas". L'atac de nihilisme de "Los 1000 mandamientos" tampoc té cap desperdici. Cançons fresques, atrevides i amb la dosi justa de mala llet que poden vostès descobrir a Bandcamp.

dimarts, 17 de desembre de 2019

"Blinded by the Light" (2019)

Viveik Kalra, en un fotograma de 'Blinded by the Light'.
A priori, "Blinded by the Light" (2019), l'últim llargmetratge de Guriner Chadcha, no deixa de ser un altre producte d'aquesta indústria cinematogràfica que ha trobat en l'àmbit melòman una nova gallina dels ous d'or. La història d'un adolescent inadaptat –interpretat per Viveik Kalra- que veu la llum i troba el seu camí gràcies a les cançons de l'estrella del rock de torn, en aquest cas Bruce Springsteen.

El que sobre el terreny acaba salvant el producte final no és tant el fet de basar-se en una història real –la del periodista Sarfraz Manzoor, les memòries del qual han inspirat la pel·lícula en qüestió amb l'aprovació del mateix Boss-, com el de traslladar un discurs concebut des d'una òptica essencialment nord-americana –el del repertori de l'autor de "Born to Run" (1975)- a la realitat de l'Anglaterra deprimida de l'era Thatcher.

Si Bruce Springsteen va somiar durant tota la seva adolescència abandonar aquell pati del darrere que era l'estat de New Jersey, el protagonista del film troba a Luton el seu propi "Jackson Cage" –la peça en qüestió no apareix a la banda sonora, però hi encaixaria a la perfecció-. A partir d'aquí, les dificultats vitals i el desig de fugir cap a un lloc millor tracen un paral·lelisme no tan sols entre el personatge de torn i el seu ídol, sinó entre tothom qui en alguna ocasió s'hagi sentit tan desubicat com presoner del seu propi origen.

En aquest sentit, "Blinded by the Light" no és –com podria donar a entendre el seu trailer- un homenatge a Bruce Springsteen ni l'excusa per vendre crispetes tot encadenant alguns dels seus clàssics més reconeguts, sinó una història de superació amb l'abast universal de la música com a fil conductor. Dit això, que ningú en tingui cap dubte, la banda sonora és d'autèntic impacte i convida a moure el cap a la butaca, quan no directament a cantar-la a viva veu.

Gershon Kingsley (1922-2019)

GERSHON KINGSLEY
(1922-2019)

La història sol recordar-lo com l'autor de "Popcorn", aquella peça amb la qual els nord-americans Hot Butter posarien (part de) les bases d'allò que s'anomenaria pop sintètic, però el cert és que el llegat de Gershon Kingsley va molt més enllà i s'ha d'interpretar com l'obra d'un explorador incansable. Sense anar més lluny, caldria parar molta atenció al conjunt de l'elapé "Music to Moog by" (1969), on la versió original de la citada "Popcorn" alternava amb lectures àcides i oníriques de composicions dels Beatles o Beethoven. Visionari sovint poc reconegut, la música electrònica tal i com la coneixem no s'entendria sense les seves troballes sòniques.

dilluns, 16 de desembre de 2019

Dràstik Punkaires Fest a El 9 Nou


Granollers és aquell municipi de 60.000 habitants on trobar espais per celebrar-hi concerts de petit format, costa més que trobar aparcament al centre un dia de mercat. Va ser precisament amb l'ànim de salvar un d'aquests pocs espais que bandes com Tiger Menja Zebra, Autodestrucció o Tansumica van actuar dissabte a la nit al Dràstik Punkaires Fest. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Ginestà, tret de sortida del Tastautors 2020

GINESTÀ
Off Tastautors @ Tarambana, Cardedeu
15 de desembre de 2019

En un moment en què determinats altaveus semblen obstinats a dictar quines són les tendències que encaixen (o no) amb el públic jove –entenent aquest target com qualsevol individu nascut si fa no fa durant el canvi de mil·lenni-, no deixa de resultar paradoxal el fet que una banda que defuig bona part d'aquests preceptes omplís d'adolescents un espai com el Tarambana, un diumenge a la tarda i en el marc de la presentació d'un cicle, el Tastautors, que tot just començava a enfilar ahir mateix la seva setzena edició.

Probablement el secret de Ginestà es trobi en un discurs que d'alguna manera es belluga en terra de ningú però al mateix temps és capaç de construir una veu pròpia a partir de referents no sempre contigus. Al seu repertori hi conflueixen la cançó d'autor de tota la vida, l'estètica urbana, l'ètica indie i fins i tot el gust pel mestissatge. Canten a la terra, a les seves bondats i a la gent que l'habita, la cuida i la treballa, però ho fan sense excessos èpics i mirant sempre més enllà dels tòpics de festa major.

En poc menys d'una hora i centrant-se bàsicament en el seu segon disc –"Ginestà" (2019)-, els barcelonins van ser capaços de reinventar el pop independent entès a la manera d'uns Glissando*, però també de flirtejar amb ritmes com el trap i d'exhibir compromís social tot abordant sense complexos episodis de repressió com les càrregues policials de l'1 d'octubre. Sempre des d'una òptica vitalista i amb l'alternança vocal dels germans Pau i Júlia Serrasolsas com a tret més distintiu. Quan es van acomiadar al ritme d'"Estimar-te com la terra" –el seu primer hit-, el Tarambana feia olor de multituds.


16 ANYS DE TASTAUTORS

El concert de Ginestà al Tarambana va coincidir amb la presentació de la setzena edició del Tastautors, que va donar el tret de sortida ahir mateix i s'allargarà fins al mes de febrer. Una programació eclèctica on destaca la presència d'un pilar de la música pop catalana com és Pau Riba compartint escenari amb el sempre oportú Ian Sala, a més del concert singular a tres bandes i en clau femenina que oferiran Clàudia Cabero, Rusó Sala i Anna Ferrer, i d'actuacions com les de Clara Peya o les germanes Meritxell i Judit Neddermann. Més informació en aquest enllaç.

diumenge, 15 de desembre de 2019

Dràstik Punkaires Fest

Tiger Menja Zebra, metàfores d'un món a la deriva.
DRÀSTIK PUNKAIRES FEST
El Campanar, Canovelles
14 de desembre de 2019

Va dir Emma Goldman que no li interessava cap revolució on no pogués ballar. Doncs bé, a la revolució de Tiger Menja Zebra s'hi pot ballar, i s'hi va ballar la nit passada durant la que va esdevenir una de les descàrregues més animals del Dràstik Punkaires Fest, un esdeveniment impulsat amb l'ànim de recaptar fons que assegurin la continuïtat de l'única sala de concerts de petit format de Granollers. És clar que Tiger Menja Zebra potser no han vingut a fer cap revolució sinó més aviat a incomodar. A remoure consciències, o com a mínim a confrontar-les amb la més crua de les realitats. Que comencessin el concert samplejant "Un violador en tu camino" va ser molt més que una declaració de principis. El que va venir després va ser un aquelarre de foscor estructural, atmosferes opressives i caos post-industrial com a metàfores d'un món a la deriva. Al festival també hi van actuar entre d'altres Audodestrucció, Tansumica, Crida Salvatge –amb excomponents de Dios Odioso- i El Cuc Tomàs, un flamant quartet granollerí que invoca les formes d'uns Black Crowes o uns Blind Faith.

dissabte, 14 de desembre de 2019

Roy Loney (1946-2019)

ROY LONEY
(1946-2019)

Si els Flamin' Groovies han estat sempre un dels exemples més paradigmàtics del que es pot considerar com una banda de culte, el cas de Roy Loney encara va més enllà. Membre fundador de la influent banda californiana, el vocalista i guitarrista va abandonar la formació després d'haver publicat plàstics tan referencials com "Teenage Head" (1971). Va formar part per tant de la primera encarnació dels Groovies, però ja era fora quan aquests van fregar allò que s'anomena èxit amb el no menys imprescindible "Shake Some Action" (1976) –ja amb Chris Wilson ocupant el seu lloc-. Des d'aleshores va participar de diversos projectes de naturalesa subterrània, arribant a girar amb els bascos Señor No com a banda d'acompanyament. Ens deixava ahir després de diversos mesos apartat dels escenaris per problemes de salut.

40 anys de "London Calling"


Hi ha qui diu que els 80 van començar exactament aquí. Amb un disc que retratava no tan sols el seu moment sinó el de tota la dècada que li venia de cara. Publicat tal dia com avui de fa 40 anys i a pocs mesos de la presa de possessió de Margaret Thatcher com a Primera Ministra del Regne Unit, "London Calling" (1979) vindria a ser a la música pop britànica allò que "Blonde on Blonde" (1966) havia esdevingut per a la nord-americana. Aquell punt on van confluir tots els registres i tendències que n'havien constituït el relat durant les dècades immediatament anteriors a la seva publicació, i alhora el catalitzador de tot allò que vindria a continuació.

Que a aquestes alçades del text encara no haguem citat el nom de The Clash indica fins a quin punt el plàstic en qüestió no és tan sols el punt àlgid del catàleg dels seus autors, sinó sobretot una de les obres més capitals i totèmiques que mai s'han publicat en l'àmbit de la música contemporània. Per les seves quatre cares –un doble vinil despatxat al preu d'un àlbum simple per voluntat del propi grup en un moviment totalment antagònic a l'enèsima reedició commemorativa amb què se'ns bombardeja aquests dies- hi desfilaven registres que anaven del punk en la seva fase més mutant i terminal ("London Calling", "Clampdown") a les malencòniques coordenades que definirien bona part d'allò que s'anomenaria pop independent ("Lost in the Supermarket", "Spanish Bombs").

Tampoc hi faltaven cites als sons jamaicans que Joe Strummer, Mick JonesPaul Simonon i Topper Headon havien absorbit a les llargues vetllades amb Don Letts als plats ("Rudie Can't Fail", "The Guns of Brixton" i fins i tot una atrevida lectura del "Wrong'Em Boyo" de The Rulers que passava la mà per la cara de tota l'escuderia 2 Tone). Ni les aproximacions ara ja sense reserves a unes arrels, el rhythm & blues i el rock'n'roll més primitiu, de les quals havia renegat la banda als seus primers dos discos malgrat ser part integral del seu propi adn –"The Right Profile", "Jimmy Jazz", l'spectoriana "The Card Cheat" o la visceral reivindicació del "Brand New Cadillac" de Vince Taylor). Tot plegat, embolcallat amb una icònica caràtula amb fotografia de Pennie Smith i supervisat des dels controls per un oportuníssim Guy Stevens.

Que qualsevol d'aquests títols segueixi alçant passions a data d'avui en qualsevol barra de bar o pista de ball, que el seu discurs social segueixi apel·lant als fills i nebots de la generació a la qual s'adreçava al seu dia, tan sols referma la transcendència de l'àlbum que va rescatar The Clash de la ja decadent òrbita punk i els va assenyalar com a padrins involuntaris del post-punk, la New Wave, l'indie, el mestissatge i tot allò que els passi a vostès pel cap. Bandes que van de U2 a Mano Negra no s'entendrien sense la publicació de "London Calling", com tampoc s'entendrien el meteòric ascens i la posterior caiguda d'uns Clash que sortien reforçats de la seva primera gran crisi interna i que malgrat confirmar-se com una de les bandes més grans de la seva generació no tornarien a sonar mai més d'aquesta manera.

divendres, 13 de desembre de 2019

L'exili republicà, a El 9 Nou


Aquesta setmana he tingut el gust de parlar amb familiars de republicans espanyols que van haver de marxar a l'exili un cop acabada la Guerra Civil. Ha estat en el marc d'una exposició a la Garriga que recorda la Segona República, la guerra i el propi exili. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

The Who - "Who" (2019)


Calia un nou disc de The Who a aquestes alçades? Tenia sentit un retorn a l'estudi 13 anys després d'aquell "Endless Wire" (2006) que al seu moment va ser tan ben rebut però el pas del temps ha acabat tenyint d'un cert regust anecdòtic? Podia sortir bé una gravació durant la qual els dos únics supervivents de la llegendària banda –Pete Townshend i Roger Daltrey- ni tan sols han arribat a coincidir personalment a l'estudi? Sigui quina sigui la resposta a tots aquests interrogants, el cert és que aquest flamant "Who" (2019) que ja des del propi títol sona a comiat, es perfila molt més digne del que un podia esperar a priori. La qual cosa no vol dir que resisteixi les comparacions amb un fons d'armari dels que causen vertigen.

Algú va dir que aquestes noves cançons eren un regal del combo –potser hauríem de dir duet?- britànic als seus fans de més llarg recorregut, aquells que encara els segueixen a tot arreu i els perdonen relliscades com la novena peça del disc, un "Break the News" que sembla voler sintonitzar amb determinats discursos més o menys contemporanis però acaba essent una altra cosa –mai abans The Who s'havien situat tan a prop de Phil Collins, amb tot el que pot implicar aquesta apreciació-. I no és que el plàstic estigui mancat de moments certament destacables. Quan s'hi posa, Townshend encara és capaç d'invocar les seves millors formes amb títols com "Ball and Chain", "Hero Ground Zero", "Street Song" o un "I Don't Wanna Get Wise" que no hauria desentonat en determinades obres pretèrites.

Però que ningú s'enganyi, fins i tot els citats incondicionals que ho perdonen (gairebé) tot seran els primers que a l'hora de veure els seus herois en directe aprofitaran aquests moments –la composició recent estratègicament programada entre clàssic i clàssic- per escapar-se a la barra, als serveis o fer-se el selfie de rigor. S'ha dit que "Who" és el disc més rodó dels autors de "Quadrophenia" (1973) des que Keith Moon encara colpejava la bateria. Òbviament les opinions són com les manies, cadascú té les seves i totes són respectables. I la d'un servidor és que "Who" no és millor que "Endless Wire" –però tampoc és pitjor-. És clar que, ben mirat i tornant als interrogants inicials, el fet de disposar a aquestes alçades de material nou de qui cinc dècades i mitja enrere desitjava explícitament morir abans de fer-se vell, no deixa de ser un miracle digne de celebrar.

dijous, 12 de desembre de 2019

La gran nit barcelonina de Fetus

FETUS
Heliogàbal, Barcelona
11 de desembre de 2019

Si l'Heliogàbal és un d'aquells espais que fomenten sense reserves la cultura de proximitat, la imatge de Fetus sortint a l'escenari amb mitja hora de retard però tan bon punt havien accedit a la sala les últimes assistents, referma com poques el sentit de comunitat d'un espai que ha optat per gestionar les seves pròpies velocitats. Vindria a ser com proclamar que les coses es poden fer més tard o més d'hora, però que mai es començarà fins que hi sigui tothom qui hi hagi de ser. De vegades, la manca de formalitat pot esdevenir la millor declaració de principis.

El combo empordanès es trobava a l'emblemàtic espai de Gràcia per celebrar el flamant premi al Talent Radical que els ha concedit la revista Time Out i tancar un 2019 absolutament meteòric on destaca la publicació de "Terra cuita" (2019), un segon disc que els ha consolidat com un dels grans exponents del punk i el rock de garatge en la seva concepció més desacomplexada i nostrada. Una festa per la porta gran on no van faltar els corresponents himnes de taverna a tota castanya –inclosa una lectura en clau hardcore de "Les rondes del vi" de Jaume Arnella- i les altes dosis d'ironia i mala llet marca de la casa.

Tampoc hi van faltar, és clar, els convidats d'excepció. Com per exemple Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal), peça ja fonamental de l'engranatge de Fetus i responsable d'uns teclats que han esdevingut un (altre) dels elements diferencials del conjunt. O com el polifacètic Joan Colomo, productor dels dos discos de la banda, que es va animar a cantar una desvergonyida "Querella i carallot". Menció a part va valer la intervenció de Roger Pelàez (Budellam, Zombi Pujol), que va posar la sala de potes enlaire i va arribar a ruixar amb cervesa les primeres files mentre entonava la tornada de "Crònica accidental a l'exili".

Va ser aquest últim un dels grans capítols d'una vetllada que havia escalfat motors al ritme de "Terra cuita" i "L'epicentre del fangar", i que va desembocar en una recta final frenètica desencadenada per una celebradíssima "El somni barceloní" i culminada amb una elèctrica revisió d'"Oh! Vell Barrabàs" (Skatalà). Amb pogo inclòs a les primeres files i una incondicional cantant els cors des d'un dels micròfons habilitats a l'escenari. Coses que poden passar una nit de dimecres en un dels racons més entranyables i incorruptibles de la vila de Gràcia.

dimecres, 11 de desembre de 2019

ZLUTZ - "Inferno" (2019)


Vaig escriure mesos enrere que ZLUTZ em semblaven un dels combos electrònics més interessants que hem pogut escoltar des de la irrupció de Crystal Castles, i em refermo en aquesta afirmació ara que finalment he pogut escoltar el seu segon disc. Un "Inferno" que arriba tan sols uns mesos després d'haver-se publicat el debut del duet britànic –"Digital Wrath" (2019)- i que no tan sols conserva sinó que també reforça les credencials d'aquella carta de presentació. Atmosferes opressives i claustrofòbiques, ritmes que contemplen el ball i tot allò que l'envolta com el primer pas cap a l'alliberament personal i col·lectiu, i una lírica de batalla en consonància amb aquests temps foscos que ens ha tocat viure. Molt reveladors els títols de dos dels temes que s'encadenen a la recta final de l'àlbum, "Violence (Against Others)" i "Violence (Against Self)". La violència exercida envers les altres o envers una mateixa. Les dues cares d'una mateixa realitat, la primera tan punyent com el propi concepte, la segona desplegada de forma tan subtil com tot aquell verí intern que tan sovint no sabem com exterioritzar. Escoltin-lo a Spotify i permetin que els remogui la consciència. I que algú els porti a Barcelona, sisplau. Les necessitem.

Marie Fredriksson (1958-1961)

MARIE FREDRIKSSON
(1958-1961)

Hi va haver un temps en què Roxette era una banda qüestionada per l'ortodòxia rockera, com a mínim en aquest país nostre on l'enveja sol ser el més gran dels pecats capitals. Eren els dies de "Listen to Your Heart", "The Look" o "Sleeping in My Car", incontestables exercicis de rock pensat a gran escala. Cançons que podien orientar-se a tots els públics i al mateix temps presumien d'una essència tan pròpia com instransferible. Arguments de pes que els van mantenir a dalt de tot durant una dècada llarga i que van consolidar la de Marie Fredriksson com una de les veus més reconegudes de la seva generació. Ens ha deixat a l'edat de 61 primaveres, víctima del càncer que l'havia allunyat dels escenaris durant els darrers anys.

dimarts, 10 de desembre de 2019

Gina Argemir - "Sutra" (2019)


El primer que crida l'atenció del segon ep de Gina Argemir és un salt temporal a nivell discursiu que es tradueix sobre el terreny en un salt endavant a tots els nivells. Si el seu primer treball, "Roig" (2019), apuntava des d'una òptica rockera a la sofisticació pop amb acabats que remetien a la dècada dels 80, aquest "Sutra" adopta les formes mutants del rock alternatiu dels 90 en tota la seva extensió. Mantenint el punt de misteri inicial, però potenciant la visceralitat i les textures més rocalloses.

La inicial "Lotus blau", per exemple, és un exercici de grunge monolític en tota regla, si bé amanit amb una capa extra de brillantor i sensualitat. En canvi, "Fe" i "Bojos que cremen" remeten al pop de guitarres urgents d'unes Breeders o uns Garbage –la nota promocional del disc apunta com a referents les produccions de Butch Vig, un detall que es fa ben palès des de la primera escolta-. "Emmanuelle" pot recordar a la PJ Harvey del canvi de mil·lenni, i la final "Kamikaze" és un dinàmic exercici de rock dur dels que no deixen indiferent.

El terme Sutra significa Fil que uneix textos de coneixement en sanscrit. I en aquest sentit, les cinc cançons que conformen l'ep constitueixen un arc temàtic al voltant de l'espiritualitat i l'anhel de construir un món més humà. "Viurem per despullar la gran interpretació, perquè la llibertat és l'absència de la por", canta Argemir a "Bojos que cremen". Tota una declaració d'intencions i el possible leitmotiv d'un plàstic produït per Lluís Costa (Adrià Puntí) i on participen veterans de bandes com Kitsch o Todos Tus Muertos.


Més informació:

Gina Argemir  /  Pàgina web

Brighton 64 - "Como debe ser" (2019)


Mai han amagat el seu posicionament polític, però mai abans Brighton 64 havien cantat al moment que els envolta de forma tan contundent com en aquest "Como debe ser" que veurà la llum aquesta mateixa setmana a través de BCore i on l'estat de les coses a l'Estat espanyol és el fil conductor. Onze composicions que aborden la judialització de la política ("Juez y parte"), la repressió ("La cara infame del poder"), la creixent retallada de llibertats i drets fonamentals ("Esto es un país libre"), la reivindicació de la Memòria Històrica ("Avui he tornat a casa") i fins i tot la crisi dels refugiats ("Playas del Mediterráneo"). Produeix el sempre eficient Paco Loco, amb qui Ricky Gil ja havia treballat durant els dies de Top Models, i es manté el gust pel rock'n'roll i el pop vitamínic marca de la casa. La presentació en directe tindrà lloc el 4 de gener a la sala Sidecar. Cançons de guerrilla per a dies convulsos.

dilluns, 9 de desembre de 2019

El còmic de Durruti, a El 9 Nou


La trajectòria de Buenaventura Durruti, explicada amb forma de còmic i a partir del seu vessant més humà. "Pepe Buenaventura Durruti" (2019) és un volum de Gp Ediciones amb guió de Juan Arete, il·lustracions de Carlos Azagra i color d'Encarna Revuelta. La setmana passada es va presentar a l'Anònims de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Fetus, a l'Heliogàbal amb convidats molt especials

Fetus, a punt de tancar un any meteòric.
Promet ser una forma tan entranyable com adrenalínica de tancar l'any (o gairebé). Una de les grans revelacions del punk de garatge més nostrat, actuant en un espai de proximitat i acompanyat de bons amics. La banda en qüestió és Fetus, que clourà el seu exercici més meteòric aquest dimecres, 11 de desembre, a l'Heliogàbal amb el suport de vells coneguts i sospitosos habituals com Guille Caballero (Chaqueta de Chándal, Els Surfing Sirles), Joan Colomo o Roger Pelàez (Budellam, Zombi Pujol). Presentaran el seu celebradíssim segon disc, "Terra cuita" (2019) –Premi Time Out al Talent Radical-, i la gent de Bankrobber amenitzarà la vetllada des dels plats. Francament no cal que busquin vostès cap pla millor per aquesta nit de dimecres, simplement no el trobaran. Més informació i entrades en aquest enllaç.

diumenge, 8 de desembre de 2019

39 anys sense Lennon


De la mateixa manera que determinats referents del jazz vocal, "Double Fantasy" (1980) és un d'aquells discos que puc escoltar en qualsevol moment de l'any però tendeixo a associar –i per tant a recuperar amb més freqüència- amb aquestes alçades de la tardor. L'últim àlbum que John Lennon va publicar en vida, signat a mitges amb Yoko Ono i posat a la venda a poques setmanes de la seva mort. I la primera pedra d'aquell retorn per la porta gran que va quedar frustrat per sempre més tal dia com avui de fa 39 anys.

dissabte, 7 de desembre de 2019

"La Vie en Rose" segons Alba Tor


Algú va dir una vegada que una cançó era bona si es podia interpretar amb l'únic suport d'una guitarra acústica o un piano, a més de la veu de torn. Bé, potser un altre indicador de la solvència d'una cançó podrien ser les possibilitats que aquesta oferís a l'hora de traduir-la a la llengua de signes. Sigui com sigui, el cas és que m'ha agradat molt la lectura en aquest llenguatge que Alba Tor ha realitzat de "La Vie en Rose", el clàssic d'Édith Piaf. Poden veure-la i escoltar-la a Facebook.

Jimmy Cavallo (1927-2019)

JIMMY CAVALLO
(1927-2019)

Sol ser motiu de debat i fins i tot de controvèrsia el punt de partida o certificat de naixement del rock'n'roll. Mentre uns s'inclinen per assenyalar l'esclat de Bill Haley al ritme de "Rock Around the Clock", d'altres apunten al "Rocket 88" d'Ike Turner (acreditat a Jackie Brenston) o al "The Fat Man" de Fats Domino. No falten a la llista tota una sèrie d'astres més o menys reconeguts que van navegar entre els equadors de les dècades dels 40 i dels 50 per coordenades com les d'allò que es va anomenar jump blues. Va esdevenir un d'ells el mai prou reivindicat Jimmy Cavallo, figura de culte del primer rock'n'roll que bé hauria pogut guanyar un pols amb el mateix Haley, que va aparèixer al capdavant dels seus Houserockers a la totèmica pel·lícula "Rock, Rock, Rock" d'Alan Freed i va esdevenir un dels primers músics blancs en actuar a l'emblemàtic Apollo Theater de Harlem. Allunyat dels focus, va seguir tocant el seu saxo pràcticament fins a la seva mort, aquesta mateixa setmana a l'edat de 92 anys.

divendres, 6 de desembre de 2019

Brighton 64 al 'Tot es mou'

Brighton 64 en directe, ahir al 'Tot es mou' de TV3.
Va ser una mena de victòria en termes poètics. El retorn per la porta gran de Brighton 64 a TV3. La televisió pública catalana rebent per fi amb els braços oberts una de les bandes clau del pop barceloní de les passades quatre dècades en un dels seus programes més vistos, un acte de justícia que portava dècades pendent. Però sobretot va ser el fet d'escoltar en aquestes circumstàncies una cançó com "Juez y parte". El fet que un programa per a tots els públics –i ho dic sense ànim de faltar al respecte- convidés un grup de rock'n'roll amb un discurs tan compromès com el que els germans Gil han desplegat a l'imminent "Como debe ser", el nou àlbum que veurà la llum la setmana vinent a través de BCore. Un plàstic que aborda sense reserves ni manies la qüestió catalana i l'estat de les coses a l'Estat espanyol, però també conflictes tan propis dels nostres dies com la crisi dels refugiats. Poden veure la intervenció de Ricky i Albert Gil al Tot es mou en aquest enllaç.

50 anys d'Altamont


Havia d'haver estat el Woodstock de la Costa Oest, però va acabar esdevenint un dels grans desastres de la història del rock. El certificat de defunció definitiu de l'era de la pau i les flors i, juntament amb els crims de la Manson Family, un dels episodis que la crònica pop sol assenyalar per a referir-se al final dels feliços 60 i l'arribada dels negres 70. Sigui com sigui les xifres del festival d'Altamont, celebrat avui fa 50 anys en aquesta localitat californiana, parlen per elles mateixes: quatre morts, un d'ells Meredith Hunter a mans dels Hells Angels en un dels capítols més controvertits de la història de la banda motoritzada. I un recinte que per moments semblava un autèntic camp de batalla.

Altamont va ser una iniciativa dels Rolling Stones, un gran esdeveniment a l'aire lliure amb entrada gratuïta que va comptar amb el suport logístic de l'entorn de Grateful Dead i on van actuar Jefferson Airplane, Santana, The Flying Burrito Brothers i Crosby, Stills, Nash & Young. Més enllà de si Hunter pretenia o no disparar contra Mick Jagger, de si les coses es podien haver fet d'una altra manera en termes generals, el cert és que l'ambient que es respirava aquell vespre al circuit d'Altamont invocava sense reserves els paisatges apocalíptics de "Gimme Shelter" –així es titularia el documental al respecte estrenat al cap d'un any-, la peça que encetava el flamant "Let It Bleed" (1969) que s'havia publicat tan sols un dia abans.

Que els propis Dead decidíssin no actuar a causa de la violència creixent, il·lustra a la perfecció el que va acabar esdevenint l'Altamont Speedway Free Concert. Com a revelador testimoni, unes declaracions d'Ethan Rusell, aleshores fotògraf dels Stones, publicades recentment per la revista Mojo: "No hi havia cap dubte que un podia arribar a morir a Altamont. Jo vaig marxar mentre els Stones encara tocaven, perquè no sóc un fotògraf de guerra. Vaig caminar cap on creia que hi havia l'helicòpter, però no hi havia llum i allò era un camp enmig del no res. Quan finalment hi vaig arribar, hi havia 12 o 14 persones a bord, més gent de la que podia transportar. No podia enlairar-se verticalment, podria haver mort en aquell moment. Hi havia moltes formes possibles de morir a Altamont".

dijous, 5 de desembre de 2019

Poison Idea a El 9 Nou


Trashtocat Records publica en vinil el concert que Poison Idea van oferir l'abril de 2004 a la Roca del Vallès. D'aquell esdeveniment, però també dels dies en què aquest municipi era l'epicentre de l'escena hardcore punk catalana, vaig tenir el gust de parlar-ne amb alguns dels seus protagonistes. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografies de Julián Vázquez i Sergi Escarmís.

50 anys de "Let It Bleed"


Si 1969 va ser l'any en què el rock entès com a fenomen cultural va assolir el seu punt més àlgid, impregnant-se de les convulsions socials del moment i contemplant la gestació d'algunes de les seves obres més definitives, "Let It Bleed" no tan sols en va esdevenir un dels capítols clau sinó també una de les portes d'entrada a la dècada dels 70 i, amb tota probabilitat, l'obra més transcendental de tot el catàleg dels Rolling Stones. Nou pistes que consolidaven la nova direcció sonora iniciada l'exercici anterior amb "Beggars Banquet" (1968) i posaven les bases dels totèmics "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972).

Efectivament, "Let It Bleed" reflectia com pocs àlbums la ressaca del hippisme, la fi de la dècada dels 60 tal i com l'havia contemplat la cultura pop i la imminència de tota la foscor que era a punt d'arribar –l'endemà de la seva publicació, tal dia com avui de fa 50 anys, els propis Stones protagonitzaven aquell desastre que va esdevenir Altamont-. Començant per la peça que l'encetava, un "Gimme Shelter" que vampiritzava gèneres com el blues o el soul a partir d'una lírica marcadament apocalíptica, una de les peces definitives del cançoner stonià –i una de les preferides de Martin Scorsese-. Per no parlar dels set tenebrosos minuts de "Midnight Rambler", el boogie endimoniat que Jagger i Richards van dedicar a l'assassí en sèrie Albert DeSalvo, o de l'orgia química de la peça titular.

A nivell intern, "Let It Bleed" també és fruit d'un període convuls en què la banda havia decidit prescindir d'un Brian Jones cada cop més erràtic –va ser expulsat del grup quan amb prou feina s'havia començat a gravar el disc- i substituir-lo per Mick Taylor –qui tan sols va arribar a enregistrar un parell de cançons-. Detalls que en part expliquen però en absolut enterboleixen un dels plàstics més sòlids i heterogenis de Ses Majestats, al qual cal sumar també arguments de pes com l'èpic final al ritme de l'eterna "You Cant' Always Get What You Want" o aquella primera incursió en el terreny del country que va suposar "Country Honk", adaptació del seu propi "Honky Tonk Women". Potser farien discos més rodons en el futur, però mai més tornarien a sonar d'aquella manera.

dimecres, 4 de desembre de 2019

The Good Ones


No és gratuït que una banda com la que ens ocupa es digui The Good Ones, una denominació que bé podria fer referència al virtuosisme instrumental i compositiu dels seus tres components, però que probablement calgui interpretar sobretot en termes de bondat. Ens trobem davant tres grangers de Ruanda, membres de les tres tribus que conviuen en aquest país africà -Tutsis, Hutus i Twas- i supervivents del genocidi que hi va tenir lloc ara fa 25 anys. I és precisament amb l'ànim de commemorar el quart de segle d'aquells fets, de preservar-ne la memòria perquè no es tornin a repetir mai més i de posar sobre la taula les propietats de l'art a l'hora de tancar ferides, que han publicat un tercer disc explícitament titulat "Rwanda, You Should Be Loved" (2019).

Tampoc els títols de les cançons deixen lloc a cap mena de dubte: "Despite It All I Still Love You, Dear Friend", "A Long, Sad Journey Watching You Die" o "Young People Are the Future", entre d'altres. Cançons que conjuguen dolor i esperança, enregistrades de forma rudimentària en un entorn -els seus habitatges- on encara no ha arribat l'electricitat, que expliquen un moment molt concret de la mateixa manera que ho fa la tradició folk occidental -"Life Is Hard" podria haver-la interpretat perfectament Pete Seeger- però sonen al lloc on s'han concebut. Allò que nosaltres anomenem blues, reinventat des de les seves pròpies arrels amb propietats guaridores i on la presència d'una atapeïda galeria de convidats il·lustres -Nels Cline (Wilco), Tunde Adebimpe (TV On The Radio), Corin Tucker (Sleater-Kinney) i Kevin Shields (My Bloody Valentine)- no eclipsa l'essència del conjunt.

Disponible a Bandcamp.

Se'n pot dir commemoració?

The Stone Roses a Spike Island, el 27 de maig de 1990.
S'anuncia de cara a la propera temporada de festivals la commemoració del 30è aniversari de l'històric concert dels Stone Roses a Spike Island, un dels capítols clau de la història del grup i també un dels moments més transcendentals de l'era Madchester. Fins aquí cap problema, però el cas és que a la celebració de torn no tan sols no hi seran presents els propis interessats, sinó que el programa anunciat és ni més ni menys que una successió de bandes tribut de les que tan bé funcionen a l'hora de practicar la nostàlgia dels dies no viscuts. Una llàstima.