dijous, 17 d’octubre de 2019

Fusiònica 2019


El festival Fusiònica, cita de referència de la música underground a casa nostra, celebra aquest cap de setmana la seva 23a edició a la sala Dràstik Punkaires de Granollers, i ho fa com de costum amb un cartell apte per a ments curioses i gourmets melòmans. Des d'avui i fins dissabte hi desfilaran propostes com l'experimentació sonora d'Esperit! i Iou3R, l'electricitat en positiu de Zeidun i Chaqueta de Chándal, i la ràbia hardcore de Please Wait i War With The Newts. Més informació aquí.

Música per a una setmana convulsa

BB Sin Sed.
Hem viscut aquests darrers dies un dels inicis de setmana més convulsos dels últims temps, que ja és dir. La publicació d'una sentència injusta i desproporcionada que condemna a qui ha dissolt manifestacions de forma pacífica, ha donat llum verda a un debat parlamentari o ha emmarcat en la seva acció de Govern la celebració d'un referèndum sobre l'autodeterminació d'un territori, a penes de presó que superen en anys a les que solen aplicar-se per delictes de violació o homicidi, fins i tot més elevades que la majoria de les que es van dictar per als autors del cop d'estat del 23-F. Un trist precedent que fa perillar de cara al futur més immediat fonaments democràtics com ara el dret a manifestar-se.

Tot plegat, vaig expressar en un principi, no convidava a seguir parlant de música en un espai com aquest, més aviat desencoratjava de cara a qualsevol acció que no fos la mostra més explícita de rebuig a una condemna que recorda a èpoques molt fosques de la història recent espanyola. Va ser un comentari a les xarxes socials el que em va fer adonar, més enllà de la obvietat que la vida segueix el seu curs, que la música ha de seguir tenint el seu lloc i, de fet, el seguirà tenint. Sí, ens mobilitzarem contra allò que no ens sembla just. Però ens acompanyaran la música i totes aquelles arts que no tan sols ens ajuden a explicar tot allò que passa sinó que ens ajuden a viure millor siguin quines siguin les circumstàncies.

I en aquest sentit, ressonen avui més fort que mai títols com "Ellos dicen mierda, nosotros amén" d'una formació, La Polla Records, que no podria haver tornat en un moment més oportú. Com "Rosa de Foc", la resposta de BB Sin Sed a la situació en què portem anys instal·lats i tota una metàfora d'aquesta Barcelona que s'ha tornat a encendre amb indignació durant els darrers dies. "Juez y parte", primer avançament d'un imminent nou àlbum amb què Brighton 64 oferiran la seva (crítica i enrabiada) visió de l'estat de les coses. I per descomptat, tots aquells himnes de The Clash, els Specials, The Ruts i tantes altres bandes que van adreçar el conflicte en plena era Thatcher i que sonen a ara i aquí a la Catalunya de 2019.

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Harold Bloom (1930-2019)


HAROLD BLOOM
(1930-2019)

Segueix girant el món malgrat tot allò que passa al nostre entorn més immediat, i és justament enmig d'aquest escenari que ens hem assabentat del traspàs de Harold Bloom. Crític de referència més enllà dels tòpics i defensor de la literatura com un art més enllà de consideracions polítiques i socials, els seus plantejaments són difícils d'encaixar en temps d'una correcció política passada de rosca en què esdeveniments culturals de primer ordre arriben a presumir de la quantitat d'artistes femenines o amb un color de pell determinat que hi ha a les seves respectives programacions (és a dir, segueixen caient al parany de no valorar aquests artistes en funció del seu talent o d'allò que expressen, sinó del que tenen entre les cames o del color de la seva pell), i en què alguns corrents crítics arriben a exhaltar determinats gèneres musicals en funció dels seus respectius origens geogràfics (ho sento, però el valor del reggaeton no es troba en el fet de provenir de l'Amèrica Llatina, de la mateixa manera que no es pot validar l'obra sencera dels Beatles pel simple fet que aquests vinguessin d'una ciutat portuària de l'oest d'Anglaterra). Tan rigorós com revisable, el discurs de Bloom és fruit de l'amor incondicional cap a la literatura al marge de tota variable que no fos la pròpia literatura en ella mateixa.

dimarts, 15 d’octubre de 2019

Lluís Companys


Després dels últims esdeveniments, ja no és que a un no li vingui de gust escriure en un blog de música. Simplement no té cap mena de sentit. A la fotografia, el president Lluís Companys, assassinat avui fa 79 anys per la dictadura franquista de la qual és hereu l'actual model d'estat d'aquest país de les meravelles que constantment necessita vendre a l'exterior una qualitat democràtica que a l'interior sol brillar per la seva absència.

dilluns, 14 d’octubre de 2019

#LlibertatPresosPolítics


Llegit a Twitter: "Según esta definición de desobediencia, podrá ser sedición cualquier intento de parar un desahucio con resistencia. Cualquier huelga espontánea contra un abuso laboral. Cualquier interrupción del tráfico para protestar contra los recortes. Esto SÍ es un desafío a la democracia. (...) El 15M. Rodea el Congreso. La PAH. Los sindicatos de inquilinas y de vivienda. Taxistas. Estibadores. Controladores aéreos. Mareas. Nadie se salva. #TodosSomosSediciosos".

Davant d'aquest fet, d'una sentència que és una venjança, d'un judici que va ser pura escenificació i d'un Estat que no fa sino avançar en la seva deriva repressiva i autoritària, res més a afegir.

Esperit!, a El 9 Nou


Esperit! acaba de publicar "Ilíada" (2019, Bankrobber), un tercer àlbum que trenca un llarg silenci discogràfic i obre la porta a nous horitzons per a l'alter ego de Mau Boada. El presentarà aquesta mateixa setmana al festival Fusiònica. De tot plegat en parlem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Manel - "Per la bona gent" (2019)


Poden agradar més o menys la trajectòria de Manel i el conjunt de la seva obra, fins i tot hi pot haver qui en saludi uns títols determinats mentre renegui de la resta, però el que no se'ls pot negar als barcelonins és una vocació renovadora i una capacitat de reinventar-se tan lloables com inèdites a data d'avui en un mainstream musical tan conservador i poc avesat al risc com és el d'aquest nostre país.

Si l'any passat els barcelonins amb prou feina s'immutaven mentre opinadors i entusiastes d'arreu es dedicaven a commemorar el desè aniversari d'aquella carta de presentació amb què havien segellat un dels grans debuts discogràfics de la història del pop català -"Els millors professors europeus" (2008)-, aquesta tardor es despengen amb un cinquè disc -"Per la bona gent" (2019)- que certifica el seu gust per l'electrònica i torna a marcar distàncies amb tot allò que el va precedir -aquest cop amb més força que mai: posin vostès "Boy Band" o "Per la bona gent" al costat d'"Ai, Dolors" o "Al mar!", i al·lucinin-.

"Per la bona gent" són dotze talls que reconstrueixen l'estètica pop del quartet a partir de les últimes tendències en música urbana: minimalistes caixes de ritmes, pistes vocals passades per autotune i tota una bateria de samplers que tant serveixen per a definir les pròpies cançons -perquè, sí, aquí seguim parlant de cançons- com per a reivindicar tota una sèrie de referents de la música catalana que van de Maria del Mar Bonet a Els Pets passant per Maria Cinta -noms que a partir d'ara passaran a formar part també del lèxic de les generacions festivaleres, és clar que sí-.

Tot plegat es tradueix sobre el terreny en el disc més complex i difícil que han facturat Guillem Gisbert i companyia a data d'avui. I precisament per això, perquè prefereixen reptar el respectable en lloc d'oferir-li tot mastegat, perquè opten pel risc i l'exploració on tants d'altres s'acomoden en l'autocomplaença i la monotonia, segueixen trobant-se Manel, més que per davant de la majoria, a l'avantguarda del pop català (i espanyol, si se'm permet l'atreviment).

diumenge, 13 d’octubre de 2019

"1977 – The Year Punk Broke"


No va ser 1977 l'any en què es va desencadenar el fenomen punk, però sí el moment en què les seves dimensions van transcendir d'una vegada per totes més enllà dels corrents subterranis on s'havia estat gestant durant més d'una dècada. Sigui com sigui, no resulta gens exagerat el fet de titular "1977 - The Year Punk Broke" (2019) el triple volum amb què Cherry Red repassa alguns dels llançaments més notables de l'exercici de major efervescència discogràfica d'un gènere que en qüestió de dotze mesos hauria estat assimilat, explotat i diversificat en múltiples vies paral·leles que van del hardcore al post-punk passant per l'Oi! o el 2 Tone -superat, en altres paraules-.

Dit això, i entenent que parlar de 1977 en termes punk significa parlar (gairebé) exclusivament del Regne Unit, cal aplaudir la tasca de l'emblemàtica disquera, que ha recopilat en tan sols tres plàstics el més destacat però també bona part dels actors secundaris del que molts consideren com el segon any zero del rock'n'roll. No es presenta el track list en ordre cronològic ni hi són tots els que hi van ser -falten Sex Pistols i The Clash, ni més ni menys-, però a canvi s'ofereix una visió panoràmica que va dels exponents més referencials (The Damned, Buzzcocks, Generation X, Chelsea) fins a grans oblidats com The Wasps, The DollAlberto Y Lost Trios Paranoias, passant per noms perifèrics que ajuden a contextualitzar el lloc i el moment, com ara Motörhead, Graham Parker o uns primeríssims Ultravox!.

Més informació al web de Cherry Red.

dissabte, 12 d’octubre de 2019

The Hangmen

Credibilitat i llarga durada.
La ciutat de Los Angeles no sol concedir segones oportunitats. No ho ha fet mai amb cap dels milers d'aspirants que peregrinen a Hollywood amb l'esperança de progressar en el negoci del setè art, ni ho ha fet amb tantíssimes bandes i solistes que han provat sort en alguna de les seves múltiples escenes musicals. The Hangmen van arribar a la metròpoli californiana a finals de la dècada dels 80, un moment en què el rock dur començava a deixar de banda l'estètica glam per tornar a les seves formes més primàries i viscerals, i com tants altres contemporanis van passar de ser els 'següents Guns N'Roses' a veure's atrapats al purgatori dels artistes de culte malgrat haver publicat un àlbum homònim tan notable com mal promocionat el 1989.

Hauria de passar ben bé una dècada abans que Bryan Small, líder i rostre més visible del grup, tornés a trepitjar un estudi de gravació amb una formació renovada de The Hangmen -amb les sis cordes de Jimmy James com a incorporació més destacada- i en sortís amb un plàstic, "Metallic I.O.U." (2000), que va suposar, més que una segona oportunitat, un nou punt de partida. La base de tot el que ha vingut a continuació, una trajectòria que sempre ha navegat per sota de l'abast dels radars -per no tenir, la banda no disposa ni tan sols d'entrada a Wikipedia, cosa que no deu treure la son a Small ni a James- però coherent amb ella mateixa. Sense haver alterat el curs de cap esdeveniment, però donant peu a una discografia que encara no ha registrat cap pas en fals.

La seva referència més recent és "Cactusville" (2019), un àlbum de rock'n'roll amb totes les lletres, amb gust de bourbon, tabac i cervesa freda, que remet a carreteres infinites i bars amb parets de fusta i llums de neó, i que convida a viure cada minut com si fos dissabte a la nit. Rebaixant respecte d'anteriors elements les coordenades més estridents i la vessant més punk del so de la banda, però presumint encara d'una fortalesa i una manca d'artificis que equivalen a credibilitat i llarga durada en un ofici com el que aquesta gent porta tres dècades practicant. Ritmes pesants, guitarres que destil·len suor i la veu macarra d'Small perfilant vinyetes tan suggeridores com "Lookin' for Blood" o "Death Valley". Molt més que una segona oportunitat, el simple fet de poder lliurar a aquestes alçades una obra d'aquesta mida.

Guitarres franceses dels 60


La febre pel rock'n'roll instrumental que durant el pas de la dècada dels 50 a la dels 60 va catapultar bandes com The Shadows al Regne Unit i es va traduir als Estats Units en el naixement de la música surf, també va tenir les seves rèpliques a l'Europa continental. El segell britànic Ace Records, especialista en reedicions i arqueologia musical, acaba de publicar un sucós volum que recopila 25 nuggets instrumentals enregistrats a França durant els anys daurats del gènere. Es titula "Cyclone! Gallic Guitars 1962-1966", i el seu conjunt ofereix una radiografia d'una escena tan prolífica com rica en matisos que va de "Hully Bach", un greixós rock'n'roll amb accent del sud dels Estats Units per cortesia de Les Fantômes, als aires soul i mod jazz d'"Absolument Hyde Park", de The Blackburds, o el "Palpitations", de Les Français, passant pels repunts psicodèlics d'"SLC", de Les Lionceaux, els acabats à la Joe Meek amb què Les Aiglons segellaven "Stalagtite", i l'instro surf al més pur estil californià de Joey & The Showmen i el seu "Surf Train" -aquests últims van ser banda d'acompanyament de Johnny Hallyday-. Més informació al web d'Ace Records.

divendres, 11 d’octubre de 2019

L'impacte musicosocial dels Beatles, a El 9 Nou


Dimarts passat vam tenir el gust d'assistir a una conferència de Josep Maria Francino sobre l'impacte musicosocial dels Beatles, celebrada al Museu de Granollers en el marc de les aules universitàries per a la gent gran AGEVO. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Celebrant la cultura de base

Adrià Cortadellas i Guille Caballero, durant l'actuació de Fetus a la sala Sidecar.
ROMBO + FETUS + POWER BURKAS
Sidecar Factory Club, Barcelona
10 d'octubre de 2019

S'havia anunciat la sessió amb el títol genèric de Genocidi total - Res a celebrar, en referència a la imminent commemoració de la descoberta de les Amèriques i tot allò que aquesta ha comportat. Però el cert és que, si el triple concert que va tenir lloc la nit passada a la sala Sidecar va reclamar algun posicionament polític, aquest va esdevenir la reivindicació de la cultura de base com a pilar essencial en la construcció de qualsevol societat que es vulgui considerar com a tal. Tres bandes del panorama musical emergent català, tres discursos que es complementaven els uns als altres i, al seu darrere, tres segells que sumen dècades de militància underground -Bankrobber, BCore i The Indian Runners-.

Van trencar el gel les barcelonines Rombo, augmentades en directe amb un bateria de carn i os -figura no present al seu segon disc d'estudi, "Clara Montse Núria" (2019)- que va atorgar al repertori més recent del quartet una textura i uns acabats més orgànics, i alhora va reforçar la línia evolutiva d'una banda que cada cop sembla mirar menys cap a l'indie d'arrel C86 i apuntar de forma més decidida cap a la densitat atmosfèrica del dream pop o el shoegaze. El concert es va veure puntualment afectat per una incidència tècnica a la qual van treure ferro amb arguments tan sòlids com "Torreblanca" o "Dones estoiques".

Les van succeir Fetus, l'última gran revelació del punk empordanès i un dels directes més sòlids del país tenint en compte tota la carn que van arribar a posar a la graella en tan sols 40 minuts de recital. Reforçats al teclat pel seu bon amic Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal, Joan Colomo) i armats amb cartutxos del calibre de "Somni barceloní", "El mite de la taverna" o "Crònica accidental a l'exili", van despatxar electricitat, suor i ganxo melòdic en quantitats industrials. I van deixar el llistó elevadíssim per a als osonencs Power Burkas, que van acomiadar la nit per la porta gran amb una contundent descàrrega de post-punk rabiós i vitamínic, on no van faltar talls tan esmolats com "Desconeguts".

dijous, 10 d’octubre de 2019

50 anys d'"In the Court of the Crimson King", "Arthur" i "Hot Rats"

Els King Crimson de 1969: Robert Fripp, Michael Giles, Greg Lake, Ian
McDonald i Peter Sinfield - Foto Michael Ochs Archives / Getty Images.
Es commemora avui el cinquantè aniversari de tres obres capitals de la música pop com són "In the Court of the Crimson King", el debut de King Crimson, "Arthur (Or the Decline and Fall of the British Empire)", un dels punts àlgids del catàleg de The Kinks, i "Hot Rats", el segon disc en solitari de Frank Zappa i el plàstic on va marcar definitivament distàncies amb la seva producció al costat de The Mothers of Invention.

De tots tres, probablement sigui el de King Crimson el més celebrat i el més influent. Un àlbum que arribava a pocs mesos de la presentació en societat de Robert Fripp i companyia com a teloners dels Rolling Stones, i que si bé no s'inventava el rock progressiu -abans hi havia hagut Pink Floyd i l'escena de Canterbury-, si que el redefinia i en posava les bases de cara a les dècades posteriors. A destacar el monolític inici amb aquell "21st Century Schizoid Man" de lírica tan apocalíptica com profètica.

"Arthur", el setè album dels Kinks, s'inspirava en la història real del cunyat dels germans Davies, que havia hagut d'emigrar a Austràlia davant la manca d'una perspectiva de futur al Regne Unit de la dècada dels 50. Concebut com la banda sonora d'un especial televisiu que mai es va arribar a realitzar, el plàstic és un disc conceptual al voltant de les fatalitats d'un país que tot just començava a deixar enrere la postguerra. Brillava amb llum pròpia el single "Victoria", una mirada irònica a l'Imperi Britànic i el seu llegat.

Finalment, "Hot Rats" suposava un nou pas endavant per a un Zappa l'afany explorador del qual semblava no conèixer límits. Sis expansives pistes instrumentals -a excepció de "Willie the Pimp", un corrosiu blues que cantava Captain Beefheart, que semblava fet a la seva mida i que ja agradaria als mateixos Black Keys- que flirtejaven amb gèneres com el rock progressiu, la psicodèlia o les formes més còsmiques del jazz fusió.

dimecres, 9 d’octubre de 2019

Edició oficial de l'Unplugged de Pearl Jam


Anuncien els responsables d'aquest pessebre que ha esdevingut a escala global el Record Store Day la imminent edició -amb motiu del Black Friday- en vinil de l'actuació acústica que Pearl Jam van enregistrar el 1992, durant la recta final de la seva primera gira mundial, per al programa televisiu MTV Unplugged. Una gravació mai abans editada de forma oficial, si bé distribuïda i fàcilment localitzable al mercat bootleg. Jo el tenia (i segurament encara el dec conservar en algun lloc) en cassette, gravat de la ràdio (de Los 40 Principales, a veure qui s'ho creu a aquestes alçades) i amb les impagables intervencions de l'enyorat Joaquín Luqui entre cançó i cançó. Durant un estiu sencer pràcticament no el vaig arribar a treure del walkman (sí, he dit walkman). Òbviament acabarà caient el vinil per poc que pugui, que segurament tindrà un so gairebé perfecte i vindrà embolcallat amb un format dels que entren a primera vista però... no serà el mateix.

Coses de l'edat

Francino, al fons, durant la conferència d'ahir al Museu de Granollers.
Em desconcerta la tendència d'algunes veus (més o menys) autoritzades a valorar determinats estils musicals a partir de criteris més demogràfics que no pas artístics. Parlo d'aquesta gent que sembla obstinada a vendre'ns el trap o el reggaeton com els únics gèneres vàlids en ple 2019 perquè són els que millor sintonitzen amb els adolescents, arribant en ocasions a perfilar línies d'argumentació que freguen el menyspreu envers el públic d'altres franges d'edat (la qual cosa resulta especialment xocant quan moltes d'aquestes mateixes veus es troben ja més a prop dels 50 que no pas dels 20). Com si no tinguessin dret les persones a partir d'una certa edat a seguir escoltant música (la que els vingui de gust, només faltaria) i, el més important, a ser tingudes en compte (i com si no existissin arguments més sòlids a favor dels gèneres en qüestió).

I és en aquest context, el d'una crònica pop que sol perdre el món de vista quan s'obsessiona excessivament amb variables com l'edat, que cal aplaudir iniciatives com la que va acollir ahir a la tarda el Museu de Granollers. Una conferència sobre l'impacte musicosocial dels Beatles i la seva influència en el món contemporani, emmarcada en una aula universitària orientada exclusivament a persones de la tercera edat i impartida per una autoritat en la matèria com és el periodista Josep Maria Francino. Més de dos centenars d'ànimes (la sala al límit de la seva capacitat), de les quals un servidor era l'únic que no havia nascut quan els de Liverpool actuaven el 1965 a la Monumental, escoltant el ponent amb atenció i intervenint durant el posterior torn de preguntes amb l'entusiasme de qui conserva intacte el do de la curiositat. De la conferència en parlarem divendres a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dimarts, 8 d’octubre de 2019

Sandré

Sense contemplacions - Foto Marc Oller.
Van sorgir de les profunditats del bosc, van descobrir la ciutat i el que hi van trobar els va emprenyar tant que van decidir fer un grup de punk amb l'ànim de sacsejar-ho tot i quedar-se ben a gust. Es diuen SANDRÉ, i acaben de debutar amb un single de títol tan inequívoc com contundent, "No".

Les coses clares de bon principi. Poques bandes a dia d'avui arriben a lliurar cartes de presentació tan contundents, directes i plenes de determinació com "No", el single que ha suposat la porta d'entrada de Sandré a l'escuderia BCore i sobretot la seva revelació com a valor a l'alça de l'escena punk barcelonina. Una sobredosi de mala llet i soroll en positiu, canalitzats en un minut a mig de guitarres inflamades, ritmes a tota castanya i una veu, la de Rosa Pagès, que despatxa sense contemplacions una declaració de principis tan immediata com el seu propi títol i tan directa com un cop de puny en tota la cara.

Els components de Sandré afirmen venir de les profunditats d'un bosc no identificat on van conviure amb tota mena de criatures salvatges abans de traslladar-se a la gran ciutat. I va ser un cop instal·lats a la moderna Barcelona quan els seus components, desencantats amb allò que se'ls va vendre com a civilització, van decidir agafar instruments musicals i castigar-los fins a fer-ne saltar espurnes. Cridar als quatre vents, sacsejar tot allò que se'ls posés al davant i remoure consciències a ritme de punk enrabiat però a la vegada reparador. Després de publicar un parell de demos en un compte de Bandcamp, debuten ara a BCore amb aquest "No" que poden escoltar vostès a Youtube.

Esperit! - "Ilíada" (2019)


Si no comptem "Heráclito" (2016), el plàstic que va signar a mitges amb Negro, han passat sis anys des de l'últim cop que Mau Boada va publicar un disc sota el pseudònim d'Esperit! -"La lluminosa" (2013)-. No és que durant tot aquest temps hagi parat quiet el de Sant Celoni, que s'ha dedicat a produir altres artistes, a posar en marxa projectes paral·lels i a reunir-se de forma esporàdica amb els seminals Zeidun. Sigui com sigui, "Ilíada" (2019, Bankrobber) és la culminació d'una llarga espera però també de tot un procés vital marcat per esdeveniments com la paternitat del propi Boada.

També és un àlbum on han guanyat pes les col·laboracions externes -hi han participat entre d'altres Xisi Sofia Ye-Chen, Estel Boada i Luca Masseroni (Mates Mates, Germà Aire)-, i l'inici d'una nova etapa on el de Sant Celoni preveu deixar de banda el seu format habitual d'home orquestra per acompanyar-se en directe d'altres músics de l'òrbita montsenyenca -entre ells dos vells coneguts com són Noelia González i Jordi Espinach, membres de Liannallull, banda a la qual va militar Boada anys enrere-.

Musicalment, "Ilíada" torna a desplegar l'ampli ventall estilístic propi d'un melòman de cap a peus com és Boada. Deu peces i una introducció que van del pop digital i ballable de "Cultiu #1" als ritmes llatins de "La porta" passant per la fragilitat folk d'"El coaner", l'exploració jazzística de "La cova" o el dream pop amb accent oriental de "Blanc" -amb Sofia Ye-Chen cantant en xinès-. Menció a part mereix la final "La visió d'en Ralph" -amb Masseroni a la veu-, un torrencial exercici de pop independent a contrallum que bé podria ser el single de l'àlbum de no ser perquè Esperit! no sol plantejar la seva obra en aquests termes.


Més informació:
Bankrobber  /  Bandcamp

dilluns, 7 d’octubre de 2019

L'Épée


Tot va començar quan The Limiñanas van convidar Emmanuelle Seigner i Anton Newcombe (The Brian Jonestown Massacre) a participar en un dels temes que acabarien conformant el seu fins ara últim disc d'estudi -"Shadow People" (2019)-. La sintonia va ser tan bona, que els francesos i el nord-americà van acordar reforçar el seu marc de col·laboració amb un projecte a tres bandes que han batejat com L'Épée i que tot just presenten en societat amb un plàstic, "Diabolique" (2019), que bé podria ser un nou esglaó natural en la cadena evolutiva dels propis Limiñanas però on totes les parts implicades es reforcen les unes a les altres. Enregistrat a mig camí de Cabestany -a la Catalunya Nord, base d'operacions de The Limiñanas- i l'estudi berlinès de Newcombe, l'àlbum navega per les coordenades còsmiques marca de la casa -atenció a l'acidesa protopunk de "Lou" i a la cadència kraut de "La Brigade des Maléfices"-, si bé incorpora matisos com el calidoscòpic exotisme d'"On dansait avec elle". Diuen que faran gira europea aquesta tardor. A l'espera de saber si els podrem veure (i escoltar) en aquesta banda dels Pirineus, poden vostès escoltar el disc a Spotify.

Genocidi total: Fetus, Rombo i Power Burkas

Rombo.
El punk de garatge de Fetus, la sensibilitat pop de Rombo i el post-punk amb accent osonenc de Power Burkas. Triple cartell d'impacte aquest dijous a la sala Sidecar amb el títol genèric de Genocidi total.

Tres bandes emergents amb flamants segons discos sota el braç, un escenari de proximitat i una causa compartida que en aquest cas és el rebuig a la celebració del Dia de la Hispanitat i tot allò que aquest porta implícit. Ni més ni menys que Fetus, Rombo i Power Burkas, que de passada representen també a tres de les escuderies més solvents de l'indie català -Bankrobber, The Indian Runners i BCore, respectivament- i que aquest dijous 10 d'octubre actuaran a la sala Sidecar en el marc d'un minifestival que porta el títol genèric de Genocidi total - Res a celebrar.

Anem a pams. Parlar de Fetus és fer-ho d'una de les formacions més fresques que ha donat darrerament el punk de garatge més nostrat. I parlar del seu segon disc, "Terra cuita", és fer-ho d'un plàstic que amplia horitzons a l'hora que conjuga melodia i mala llet. Rombo, d'altra banda, presentaran el celebrat "Clara Montse Núria", un àlbum on les barcelonines flirtegen amb l'electrònica sense perdre de vista la seva innata sensibilitat pop. Finalment, Power Burkas es refermaran com a abanderats del post-punk amb denominació d'origen Plana de Vic amb l'imprescindible "Mai nego l'oci" com a gran reclam. Tres bandes, tres discos i un cartell on eclecticisme equival a coherència. Això sí que cal celebrar-ho.


Més informació:
Sidecar Factory Club  /  Pàgina web

diumenge, 6 d’octubre de 2019

Ginger Baker (1939-2019)

GINGER BAKER
(1939-2019)

Anys enrere vaig tenir ocasió de llegir una entrevista en format de crònica a Ginger Baker, publicada si malament no ho recordo per la revista Mojo. L'autor de l'article començava explicant com, de camí cap a casa del llegendari bateria -el lloc on havia de tenir lloc l'entrevista-, se'l va topar circulant per la carretera en direcció contrària. Quan va aconseguir establir-hi contacte, Baker va fugir d'estudi tot insistint repetidament que havien quedat un altre dia fins que el periodista el va convèncer que la data era la correcta. Un cop resolt l'imprevist, l'entrevista va esdevenir un exhaustiu repàs d'una trajectòria prolífica i eclèctica com poques, i es va acabar quan a l'entrevistat li va agafar un dels seus famosos rampells i va aixecar-se de la taula amb unes maneres com a mínim qüestionables.

Aquesta escena il·lustra allò que, diuen els que el van conèixer, era Ginger Baker. Un dels bateries més dotats i innovadors de la seva generació, però també un personatge que podia arribar a resultar molt desagradable sense ni tan sols proposar-s'ho. Sigui com sigui, ens ha deixat una figura fascinant i irrepetible en tots els sentits. Una de les tres potes de Cream, aquell engranatge que va expandir els horitzons del blues i el rock a partir de les seves essències més àcides. També un veterà foguejat en institucions del blues britànic com la Graham Bond Organisation i l'Alexis Korner Blues Incorporated, company de fatigues de Fela Kuti durant la dècada dels 70 i membre ocasional de formacions que van de Hawkwind a PiL passant per Blind Faith. Que sigui probablement l'únic músic que ha arribat a tocar tant amb Eric Clapton com amb John Lydon apunta la transversalitat del seu estil i la seva versatilitat a les baquetes.

Sheryl Crow - "Threads" (2019)


Parlava dies enrere amb un músic de llarg recorregut que es planteja abandonar el format àlbum i apostar de cara al futur per publicar cançons a títol individual. El motiu, m'explicava, que els temps han canviat i no li troba sentit a mantenir-se lligat a un format que en certa manera l'esclavitza, i que a partir d'ara prioritzarà la qualitat de les composicions que publiqui per sobre de la quantitat.

Ignoro si Sheryl Crow va fer aquest mateix plantejament a l'hora d'anunciar que aquest "Threads" (2019) seria el seu últim disc d'estudi. Però sí que m'atreviria a afirmar, tendències i hàbits de consum al marge, que seria una llàstima que la nord-americana deixés precisament ara de fer àlbums. Perquè aquesta col·lecció de cançons és la més sòlida que ha lliurat en anys -val a dir que el repertori alterna originals i versions-.

Hi ajuda la presència d'un elenc d'il·lustres col·laboradors que van d'Stevie Nicks a Chuck D, de Keith Richards a Willie Nelson i de Chris Stapleton a Neil Young passant per Eric Clapton, Kris Kristofferson, St. Vincent, Emmylou Harris o Jason Isbell, entre d'altres. A destacar "Redemption Day", on recupera una pista vocal del mateix Johnny Cash.

Robert Randolph & The Family Band

Robert Randolph.
Tan sols en una única ocasió he arribat a veure en directe a Robert Randolph i la seva Family Band. Va ser la primavera de 2004, obrint per Eric Clapton en un Palau Sant Jordi on bona part del respectable encara no acabava de creure's el que estava passant a l'escenari. Una banda de blues elèctric i funk en la seva concepció més visceral, comandada per un Randolph aleshores encara en vies de ser descobert però procamant-se ja com un dels grans referents de la pedal steel guitar del segle XXI. El de New Jersey tot just presentava aquella nit un primer disc signat amb el seu nom, "Unclassified" (2003), però ja venia de militar a The Word juntament amb John Medeski i la plana major de North Mississippi Allstars. Des d'aquell dia ha plogut molt i Randolph s'ha consolidat i refermat amb escreix, edificant pel camí una discografia que val el seu pes en or. El seu darrer plàstic, "Brighter Days" (2019), alterna el blues endimoniat de "Don't Fight It" -als Black Keys els encantaria- amb aproximacions al gòspel com la robusta "Have Mercy". Poc s'imaginaven alguns dels milers d'ànimes que van presenciar l'actuació de Randolph al Sant Jordi aquella nit primaveral que tenien al davant un dels grans bluesmen de la seva generació.

dissabte, 5 d’octubre de 2019

The Teskey Brothers


No tot havia de ser punk i psicodèlia en una escena, l'australiana, que viu des de fa uns anys un moment de gran efervescència. I com a mostra aquest combo de Melbourne que, mai més ben dit, es dedica en cos i ànima a reivindicar les formes més primitives del soul. Les que enllacen l'església amb el carrer i la pista de ball. Les que van de Sam Cooke a Stax saludant pel camí a Solomon Burke i Jackie Wilson, si bé en talls com "Paint My Heart" poden arribar a invocar en certa manera les essències rocalloses del primer Joe Cocker. The Teskey Brothers són efectivament dos germans, Josh i Sam Teskey, privilegiada veu i dotat guitarrista respectivament, i tot el reforç instrumental que sol acompanyar-los -a destacar la base rítmica que conformen Brendon Love (baix) i Liam Gough (bateria), així com el sempre oportú orgue Hammond d'Olaf Scott-. Acaben de publicar el seu segon disc, "Run Home Slow" (2019). Descobreixin-los al seu web.

"Abbey Road" torna a les llistes d'èxits


Sembla ser que els Beatles han batut aquestes últimes setmanes un dels pocs rècords que encara els quedaven per batre. El seu darrer disc d'estudi, "Abbey Road" (1969), va tornar a encapçalar les llistes d'èxits britàniques de la mà de la reedició que en commemora el 50è aniversari. La qual cosa el converteix en l'àlbum que més temps ha deixat passar entre la seva primera estada al número 1 del rànquing i el seu retorn a la mateixa posició.

Un detall que referma per enèsima vegada la vigència dels Fab Four a gairebé 50 anys de la seva dissolució, però alhora posa sobre la taula determinades dinàmiques que semblen haver-se imposat durant els darrers anys en un negoci, el del disc, on reedicions i edicions commemoratives semblen guanyar cada dia més pes fins al punt d'eclipsar els llançaments amb material nou de trinca -d'acord, també caldria analitzar el paper de les Noves Tecnologies i els nous hàbits de consum a l'hora de definir aquestes dinàmiques-.

El cas és que "Abbey Road" ha tornat a regnar a les llistes britàniques a 50 anys de la seva publicació. Això és com si un disc editat el 1919 hagués entrat al número 1 del rànquing al moment d'editar-se el propi "Abbey Road". I amb aquest escenari, un no pot evitar preguntar-se què haurien dit els seus propis autors -al seu dia paradigmes de la modernitat més absoluta- d'haver-los explicat algú que un dia encapçalarien les llistes amb un disc publicat mig segle enrere.

divendres, 4 d’octubre de 2019

Novena temporada de 'Guitarra, baix i bateria'

The B-52's.
Ahir va començar la novena temporada de Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Novetats de The Who i Zombi Pujol, el record de Barrie Masters, Kim Shattuck i Ric Ocasek, i clàssics de Solomon Burke, Dr. John i The B-52's, entre d'altres. D'aquí a poques setmanes tornarà la secció d'un servidor i Laura Peña. De moment, poden escoltar aquest primer programa en podcast.

Miqui Puig: "Faig música de ball amb autoria, cuidant les lletres i les melodies"


Sempre és un plaer parlar de música amb Miqui Puig, més encara si té nou disc sota el braç. El de l'Ametlla del Vallès presenta "15 canciones de amor, barro y motocicletas" (2019, El Segell), un dels seus treballs més ballables i una de les obres més rodones de la seva carrera. En aquesta entrevista publicada avui mateix per El 9 Nou (edició Vallès Oriental) parlem de l'àlbum, del seu programa radiofònic Pista de fusta i de l'ofici de fer ballar el respectable. Als quioscos fins diumenge.

Kim Shattuck (1963-2019)

Foto Lindsay Brice/Getty Images.
KIM SHATTUCK
(1963-2019)

Impossible obviar la seva efímera connexió amb uns Pixies que semblaven perdre el nord per moments, però al mateix temps injust atorgar més pes al seu celebrat pas per la banda de Boston que al que va ser el seu gran projecte vital. Kim Shattuck va ser la vocalista, guitarrista i líder de The Muffs, una de les formacions més fresques del panorama punk californià dels 90 i un dels grans noms a reivindicar del rock alternatiu nord-americà d'aquella dècada. Ens ha deixat a l'edat de 56 anys, com a conseqüència d'una llarga malaltia i havent influït diverses generacions de dones que a dia d'avui encapçalen les seves pròpies bandes. Descansi en pau.

dijous, 3 d’octubre de 2019

The Bikini Bottoms

Foto Brooke Heasman.
"Zombie", la peça que enceta l'últim ep de The Bikini Bottoms -"Live on Rebellious Jukebox" (2019)-, comença sonant com uns Cramps baixos en revolucions i acaba invocant uns Motörhead en ple atac psicòtic. La resta del repertori és un còctel explosiu on ressonen discursos que van de Hasil Adkins a Reverend Horton Heat passant pels Meteors o Flat Duo Jets. Música surf, psychobilly i rock'n'roll de garatge en la seva concepció més crua i minimalista. I dards de precisió com "Blue Jean Eugene" o la pròpia "Zombie". The Bikini Bottoms són Jack Elfick i Evan K. Lake, un duet de guitarra i bateria amb base d'operacions a Glasgow que des de l'any 2015 ha publicat dos ep's i un àlbum -"Bikiniland" (2019)- dels que posen les coses al seu lloc. Descobreixin-los a Soundcloud.

Barrie Masters (1956-2019)

Foto Ian Dickson.
BARRIE MASTERS
(1956-2019)

Si el naixement del punk britànic no s'entendria en termes musicals sense l'eclosió a mitjans de la dècada dels 70 d'allò que es va anomenar pub rock, Eddie and The Hot Rods va ser amb permís de Dr. Feelgood la formació que millor va traçar el nexe entre ambdues escenes. Una banda foguejada als pubs, però amb prou ganxo i mala llet perquè l'acabés acceptant bona part de la generació de l'imperdible. El seu secret, un repertori que enllaçava les formes més urgents del rhythm & blues i el rock'n'roll amb la immediatesa i els aires renovadors d'allò que s'anomenaria New Wave. Entre els seus arguments, himnes de barra de bar en clau adolescent com "Teenage Depression" o "Do Anything You Wanna Do". Ens ha deixat el seu vocalista i l'únic component que s'havia mantingut a bord fins a data d'avui, Barrie Masters. Que la pròxima pinta sigui a la seva salut.

dimecres, 2 d’octubre de 2019

Wendy O. Williams i Plasmatics

Plasmatics, amb Wendy O. Williams al centre.
Una escena impensable en aquests temps en què sembla que fins i tot molts dels que habiten fora dels marges acabin fent impossibles per traspassar la fina línia que un dia et manté en l'anomenat sotabosc i l'altre et situa en algun escenari pagat per la cervesera de torn. Plasmatics interpretant el "Dream Lover" de Bobby Darin en un plató televisiu l'any 1980. Un vídeo de fa gairebé quatre dècades -disponible a Youtube- on Wendy O. Williams manipula explosius i arriba a fer esclatar un cotxe abans d'ensenyar els pits a càmera. A veure qui s'atreveix a fer res de semblant a dia d'avui. A partir d'aquí, parlar del trap com un llenguatge provocador o d'Amyl and The Sniffers com si fossin els nous Plasmatics em sembla poc menys que una imprudència (i consti que Amyl and The Sniffers ha estat un dels directes més sòlids i contundents que he presenciat aquest any, que una cosa no treu l'altra).

Gina Argemir


Alguns la van conèixer com a Gina K durant els dies en què col·laborava amb Bunbury i militava a les Romogirls de Luis Troquel. D'altres pel seu pseudònim literari, Minski, amb el qual ha publicat diverses obres durant els darrers anys. I ara, la barcelonina Gina Argemir debuta amb el seu propi nom i un ep, "Roig" (2019), que apunta a les formes més avançades i sofisticades del rock alternatiu sense renunciar a una bona dosi de visceralitat. Sis cançons que tant apunten a PJ Harvey com a St. Vincent o The Cure -atenció a "Sóc una tragèdia més"-. Descobreixin-la al seu web.

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Marvin Gaye - "You're the Man" (2019)


Els fets van tenir lloc fa gairebé quatre dècades, però la seva connexió amb l'actualitat és tan directa com els convulsos temps que li va tocar a viure a Marvin Gaye i que ara semblen haver tornat (si és que mai havien acabat de marxar). El racisme institucionalitzat, la brutalitat d'un sistema que tracta a uns amb més consideració que d'altres -sí, això també va pel que va passar a Catalunya tal dia com avui de fa dos anys-, i la negativa d'alguns a deixar que determinats artistes ho expliquin pel seu compte. "You're the Man", enregistrat originalment el 1972 però no publicat fins aquest mateix 2019, havia d'haver estat la continuació de "What's Going On" (1971), obra canònica de Gaye i lectura de l'estat de les coses a l'òrbita afroamericana en plena era Nixon. El cas és que Berry Gordy no va veure amb bons ulls que un dels màxims actius de Motown reincidís en la consciència i la denúncia socials, i va optar per arxivar un àlbum del qual s'han anat escoltant fragments al llarg dels anys però que mai fins ara s'havia publicat tal i com es va concebre. Els seus continguts, gairebé una vintena de pistes dominades pel funk sofisticat, el soul amb presència i un compromís subtil però ferm, no arriben a rivalitzar amb els de "What's Going On", però complementen el cànon de Gaye i sonen tan actuals a l'Amèrica de Trump com ho haurien fet a la de Nixon.

dilluns, 30 de setembre de 2019

Decibelios a El 9 Nou


Mala llet, bones vibracions i punk rock d'extraradi. El passat cap de setmana vam assistir al concert de Decibelios a Dràstik Punkaires. Una actuació dedicada a la figura de Gilles Bertin (Camera Silens). Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

The Crooked Fiddle Band


Des de Sydney arriba aquest quartet disposat a eixamplar i a redefinir conceptes com el folk punk. Fills no reconeguts dels Bad Seeds, Dropkick Murphys, els Pogues i Gogol Bordello, The Crooked Fiddle Band s'aproximen sense por a tradicions que van de la cèltica a la gitana passant pel tango o el klezmer, i les eleven fins a les cotes del punk més estrident, però també del metal o el post-rock més contundent. Després d'haver enregistrat els seus dos primers àlbums a Chicago i amb tot un Steve Albini als controls, han decidit canviar de metodologia de cara al tercer, un "Another Subtle Atom Bomb" que han facturat a Austràlia mateix i que ha vist la llum aquest mes de setembre carregat d'arguments a favor com poden ser la visceral descàrrega de "Kings of Mud" o l'indesxifrable misteri oriental de "Song of the Sandgrinder". Descobreixin-los a Soundcloud.

diumenge, 29 de setembre de 2019

Creedence Clearwater Revival i els skinheads


Vaig descobrir dies enrere a través del compte de Facebook de Maurici Ribera (The Missing Leech, Espígol) aquesta fotografia que els components de Creedence Clearwater Revival es van fer amb un grup de joves skinheads londinencs de primera generació durant la seva gira britànica de 1970. El cert és que la imatge resulta curiosa i fins i tot reveladora, però no hauria de sorprendre excessivament

D'entrada, els skinheads originals eren més oberts de ment del que solem pensar (els mateixos Slade van començar com una banda d'estètica skin). Si bé la seva raó de ser (musicalment parlant) eren els ritmes jamaicans i el soul (aquest últim també formava part de l'adn de CCR), no es tancaven a altres estímuls i cal tenir en compte que en aquell moment CCR era una de les bandes més grans del món.

A tot això cal afegir la connexió working class: els skinheads es podien identificar perfectament amb moltes lletres de John Fogerty. I si aquesta cultura juvenil va sorgir (en part) com una reacció a determinats excessos de l'era psicodèlica, el back to basics de CCR no deixava de ser una mica el mateix. Sigui com sigui, la imatge és tot un document d'un moment i d'una realitat que no sempre correspon a la imatge que alguns en volen vendre.

En un altre ordre de coses, CCR publicaven el mes passat un disc en directe amb la seva actuació al festival de Woodstock el 1969. Una gravació inèdita fins ara i mai citada a les bandes sonores i recopilacions relacionades amb aquell esdeveniment, davant la negativa d'un Fogerty que considerava que el grup havia fet un mal concert. Un cop escoltat, potser no sigui el disc en directe més definitiu del catàleg de la banda, però un no pot evitar preguntar-se què passava pel cap del vocalista i compositor quan va considerar que el grup no havia estat a l'alçada. Sona de fàbula, paraula.

Concert per a Gilles Bertin

Fray, vocalista de Decibelios, amb samarreta de Camera Silens, ahir a Granollers.
DECIBELIOS
Dràstik Punkaires, Granollers
28 de setembre de 2019

El 1987, Decibelios van actuar a l'històric festival punk de Tournefeuille (Tolouse), on van compartir escenari amb bandes autòctones com Camera Silens. Al cap d'un any, dos components d'aquesta última formació, Gilles Bertin i Philippe Schneiberg, van participar a l'espectacular atracament a un banc francès del qual es van emportar 12 milions de francs sense arribar a disparar un sol tret -definitivament, eren els dies en què el punk encara no servia per vendre refrescos i roba de marca-.

La nit passada, Decibelios van dedicar la seva actuació a la sala Dràstik Punkaires de Granollers a la figura de Bertin, actualment afectat per problemes de salut, i van comptar amb la presència del mateix Schneiberg a l'escenari. La resta del concert, com no podia ser de cap altra manera, tota una bateria d'himnes d'extraradi com "Viento de libertad", "Vota de Dios", "Fill de puta""Botas y tirantes" o "Vacaciones en El Prat".

dissabte, 28 de setembre de 2019

Sampa The Great


Si el discurs d'un artista es deriva de la seva trajectòria vital, els ressons globals de la música de Sampa The Great són fruit d'un recorregut que la va portar a tres continents diferents en plena etapa formativa. Natural de Zàmbia, als 19 anys se'n va anar a estudiar música a Califòrnia abans d'establir-se a Austràlia, on ha acabat de donar forma a un projecte que s'emmiralla en referents del hip hop contemporani com Kendrick Lamar o Chance The Rapper, però no renuncia a reivindicar unes arrels que a aquestes alçades tant apunten a l'Àfrica com a la mateixa Austràlia. L'any 2015 va enregistrar el seu primer mixtape i aquest mateix mes de setembre ha publicat el seu primer àlbum, un "The Return" (2019) on ressonen Betty Davis i Foxy Brown, però també Neneh Cherry o Macy Gray. Una vintena de pistes que conjuguen l'elegància del soul i el rhythm & blues contemporani amb la consciència i el compromís del hip hop -atenció a l'afrofunk de "Mwana" i a les caixes de ritmes gairebé tribals de "Dare to Fly"-. Una veu serena però atrevida que marca distàncies de bon principi, i molt probablement un dels plàstics més frescos que escoltarem aquesta tardor. Disponible a Bandcamp.

Pixies - "Beneath the Eyrie" (2019)


De la mateixa manera que els Stooges, els Sonics o fins i tot els Sex Pistols, Pixies era una d'aquelles bandes que diverses generacions havien conegut com a part d'un passat que a priori mai més podria ni hauria d'haver tornat. Com a formacions pioneres de naturalesa més o menys efímera que en qualsevol dels casos ja havien dit tot allò que havien de dir als seus respectius moments. Que totes elles hagin tornat als escenaris amb resultats més satisfactoris en termes mercantils que durant les seves respectives primeres etapes, és un símptoma dels temps que portem vivint (aproximadament) des del canvi de segle. Que un àlbum de Pixies sense Kim Deal pugui considerar-se efectivament un àlbum de Pixies, és un debat a aquestes alçades tan estèril com l'esperança que els autors de "Surfer Rosa" (1988) i "Doolittle" (1989) tornin a facturar cap obra a l'alçada d'aquests dos canònics títols.

El cas és que ja són tres els plàstics que els de Boston han lliurat des de la seva celebrada reunió ara fa 15 anys -tots ells sense Deal, que va optar per abandonar el vaixell abans que la banda tornés a l'estudi-. I aquest "Beneath the Eyrie" (2019) segueix la tònica del seu predecessor, aquell "Head Carrier" (2016) que es manifestava més inspirat que el decebedor "Indie Cindy" (2014) però encara a anys llum de les essències fundacionals d'una banda que podia ser qualsevol cosa menys previsible. Perquè aquest és el problema de "Beneath...". Que no hi falten les bones cançons -"On Graveyard Hill", "This Is My Fate" "Catfish Kate" conviden perfectament a passar per caixa quan els de Boston actuïn el mes vinent al Sant Jordi Club-, però la tònica general és aquella mateixa fórmula que tantíssimes bandes indies han seguit fins a l'extenuació durant el passat quart de segle. És clar que aquí estem parlant precisament dels pares de la criatura, i només per això se'ls pot seguir perdonant l'absència d'un "Debaser" o un "Vamos".

divendres, 27 de setembre de 2019

Howe Gelb i Giant Sand

Giant Sand (Howe Gelb, primer per l'esquerra).
Se'ls acumula la feina als incondicionals de Howe Gelb i el seu (gairebé) alter ego Giant Sand. Ni més ni menys que dos treballs discogràfics ha publicat de forma més o menys simultània el nord-americà durant els darrers mesos, un signat amb el seu nom i un altre al capdavant dels revitalitzats Giant Sand. "Gathered", el nou treball de Gelb en solitari, reincideix en els paràmetres del jazz nocturn i polsegós que ja havia explorat en anteriors llançaments pel seu compte. En canvi, Giant Sand tornen a apostar per desenterrar les seves formes més àrides i rocalloses i seguir regravant amb aires renovadors la seva discografia clàssica. Si ara fa un any lliuraven "Returns to Valley of Rain" (2018), revisió en clau de present d'aquell totèmic debut que va esdevenir "Valley of Rain" (1985), ara fan el mateix amb la seva continuació -"Ballad of a Thin Line Man" (1986)-, donant com a fruit el notable "Recounting the Ballads of Thin Line Men". Novament, els resultats són tan frescos com absolutament mancats de nostàlgia. Un (altre) motiu de pes per no perdre's la banda d'Arizona al seu pas pels escenaris barcelonins, el proper 17 de novembre a la sala La Nau.

The Rhythm Treasures - "All Around the World" (2019)

The Rhythm Treasures - Foto Noemí Elias.
La incombustible Myriam Swanson encapçala THE RHYTHM TREASURES, una maquinària de rhythm & blues i rock'n'roll primitiu amb base d'operacions a Barcelona i la vista posada en els juke joints i les pistes de ball nord-americanes de la dècada dels 50. Acaben de debutar amb "All Around the World", un plàstic rodó com ell mateix que presentaran aquest cap de setmana al Curtcircuit.

Han batejat el seu flamant disc de debut amb el suggeridor títol d'"All Around the World" (2019). Però sobre el terreny, la carta de presentació de The Rhythm Treasures suposa un viatge en el temps fins als Estats Units de la dècada dels 50. Una ruta sonora per tot un seguit de juke joints i pistes de ball que van de Mississippi a Harlem i de Nova Orleans als boulevards de Hollywood. La línia més directa amb l'era daurada del rhythm & blues i d'aquell fill bastard que va esdevenir-ne el primer rock'n'roll. Els dies de glòria de Louis Jordan, Wynonie Harris i Earl Bostic, però també de Bill Haley, Big Mama Thornton i Etta James.

The Ryhthm Treasures sonen a tot això i més. Un quintet integrat per veterans de l'escena barcelonina que acumulen anys i quilòmetres de militància en combos com Flamingo Tours, Magnolia o Los Mambo Jambo. Els incombustibles Myriam Swanson (veu) i Artem Zhulyev (saxo) a la línia frontal, reforçats per una robusta base rítmica a tres bandes com la que conformen Balta Bordoy (guitarra), Paco Weht (contrabaix)  Salva Suau (bateria). I un repertori que conjuga composicions originals de factura tan atemporal com "Round and Round" o "There Was a Storm", amb explosives lectures de joies dels catàlegs de Gino Parks, Little Willie John o fins i tot el padrí de l'ska, Laurel Aitken.

Arribats a aquest punt, "All Around the World" és sobretot una invitació a descobrir uns temps passats que mai han deixat d'estar presents, a deixar-se portar pel ritme i les salvatges essències nocturnes d'un cançoner amb gust de bourbon, llums de neó i misteris vudú. El presentaran aquest dissabte, 28 de setembre, a la sala Upload i en el marc del Curcircuit. Prèviament actuaran en condició d'il·lustres artistes convidats els no menys explosius Corcs. Un frenètic duet d'orgue i bateria que invoca els soterranis més celebrats del Soho londinenc de fa sis dècades. Doblet de luxe, que ningú en tingui el més mínim dubte.


Més informació:
Curtcircuit  /  Pàgina web

dijous, 26 de setembre de 2019

Els 50 anys d'"Abbey Road", a Mojo


També Mojo s'apunta a la commemoració dels 50 anys d'"Abbey Road" (1969), i ho fa amb una edició especial (la d'octubre) amb format de luxe, una portada il·lustrada pel mateix Paul McCartney i dos simpàtics mapes, un de blau i un de vermell, que assenyalen els punts d'interès relacionats amb els els Beatles a Londres i Liverpool respectivament. Aquells petits grans plaers que només la premsa en paper pot arribar a oferir.

"Abbey Road" segons Roger Gason

Roger Gascon.
El cinquantenari d'"Abbey Road" (1969) és un bon moment per recuperar la lectura integral del disc que va realitzar ara fa deu anys Roger Gascon, actualment component de The Lazy Lies i aleshores membre dels mai prou reivindicats Dunno. Aprofitant que l'últim àlbum d'estudi dels Beatles celebrava 40 anys, l'inquiet músic barceloní va optar per regravar-lo amb màxima fidelitat i fent-se càrrec ell mateix de tots els instruments i pistes vocals. Disponible a Bandcamp.

50 anys d'"Abbey Road"


Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Abbey Road", l'últim disc d'estudi dels Beatles (no comptem "Let It Be", gravat amb anterioritat i publicat a títol pòstum). I el plàstic que d'una vegada per totes va destapar George Harrison com un majúscul compositor de cançons.

Quan "Abbey Road" va veure la llum tal dia com avui de 1969, ja feia gairebé una setmana que John Lennon havia abandonat uns Beatles a la deriva però encara capaços d'obrar miracles com el que ens ocupa quan s'ho proposaven. En menys d'un any la banda hauria fet oficial la seva dissolució i publicat de forma pòstuma un "Let It Be" (1970) la major part del qual s'havia enregistrat amb anterioritat a les sessions del propi "Abbey Road". Però en aquell moment i escoltant un plàstic com aquest, el públic poc es podia imaginar que el final del grup fos imminent.

De fet, l'àlbum que avui fa 50 anys va ser l'últim intent a la desesperada de mantenir la banda unida. Després d'abortar-se les sessions del projecte Get Back -el que acabaria esdevenint "Let It Be"-, Paul McCartney va demanar a George Martin tornar a fer un disc de la manera com ho havien fet fins al White Album. El productor hi va accedir, la gravació va començar el 22 de febrer de 1969 -tan sols tres setmanes després d'haver deixat Get Back a l'aire- i va finalitzar el 20 d'agost d'aquell mateix any, l'últim cop que els quatre Beatles van estar junts en un estudi de gravació.

Musicalment, "Abbey Road" va suposar el retorn del quartet a les formes més bàsiques i directes del rock. Si el White Album havia tallat amb la psicodèlia i el pop calidoscòpic dels seus predecessors, aquest nou treball directament deixava l'experimentació en un segon pla i tornava a apostar plenament pel format cançó en tota la seva plenitud. L'única excepció, en aquest sentit, va ser el caire conceptual adquirit per vuit peces curtes -totes elles compostes durant les sessions del White Album i Get Back- que es van estructurar com un medley de 16 minuts a la cara b.


EL DISC DE HARRISON

"Abbey Road" va ser sobretot el plàstic on George Harrison va destapar de forma definitiva el seu enorme potencial compositiu, i ho va fer per partida doble. D'una banda amb "Something", una balada tenyida de malenconia tardorenca que va esdevenir una de les peces més universals del catàleg del grup -que no és dir poc- i va posar les bases de la carrera solista del seu autor. De l'altra "Here Comes the Sun", un lluminós exercici de folk rock que de ben segur devia entusiasmar el seu futur amic i col·lega Tom Petty.

També Ringo Starr deixava en aquest àlbum una de les seves grans empremtes com a compositor amb la simpàtica "Octopus's Garden". Més enllà d'això, Lennon brillava amb el blues rock robust de "Come Together", un dels títols més celebrats del disc, i "I Want You (She's So Heavy)" -la primera cançó que es va començar a gravar de totes les que conformarien l'obra, i l'última en finalitzar-se aquell 20 d'agost-, gairebé vuit minuts de hard rock amb una dosi extra d'acidesa, amb Billy Preston a l'orgue i en sintonia amb els discursos d'artistes com Ten Years After, Santana o Jimi Hendrix-.

I McCartney es mantenia en un pla més discret, si bé aportava bona part del material del medley de la cara b -"The End" ha esdevingut un moment climàtic dels seus directes-. I destacava amb "Maxwell's Silver Hammer", un exercici de pop marca de la casa que va augmentar la tensió a l'estudi -la resta del grup no volia enregistrar-lo-, i "Her Majesty", la peça oculta que tancava l'àlbum. 25 segons de blues acústic interpretats pel propi McCartney en solitari com a premonició del curs que acabarien prenent els esdeveniments. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, realitzada durant un descans de les sessions de gravació i font de sobredimensionades teories de la conspiració.

dimecres, 25 de setembre de 2019

Robert Hunter (1941-2019)

ROBERT HUNTER
(1941-2019)

El seu nom sol figurar en un (no necessàriament discret) segon pla, però ni la trajectòria de Grateful Dead ni la primera onada psicodèlica de la Cost Oest dels Estats Units es podrien entendre sense la seva presència. Robert Hunter era amic d'infantesa de Jerry Garcia, i en plena adolescència el va acompanyar en diversos projectes musicals de naturalesa efímera, previs a l'ingrés d'aquest últim a The Warlocks, la formació que acabaria esdevenint Grateful Dead. Al mateix temps, va participar en alguns dels primers experiments amb LSD promoguts pel mateix govern nord-americà. El seu marc de col·laboració amb els Dead es va gestar a partir del tercer disc de la banda, "Aoxomoxoa" (1969), esdevenint des d'aleshores el lletrista de referència del grup i un aliat clau per a Garcia en matèria de composició. Entre les peces que van fer plegats, autèntics pilars del catàleg del combo californià com "Sugar Magnolia", "Truckin'", "Friend of the Devil" o "Casey Jones".

Miqui Puig - "15 canciones de amor, barro y motocicletas" (2019)


El primer que crida l'atenció de "15 canciones de amor, barro y motocicletas" (2019), el quart àlbum en solitari de Miqui Puig, és la rapidesa amb què s'ha gestat. Tan sols dos anys han transcorregut des de la publicació del seu predecessor, un "Escuela de capataces" (2017) que sortia del forn nou anys després d'"Impar" (2008). Motiu de celebració, aquesta efervescència creativa que s'ha traduït en una de les col·leccions de cançons més rodones que el vallesà ha arribat a lliurar tant pel seu compte com al capdavant de Los Sencillos. Una quinzena de talls que tant poden convidar a ballar com invocar l'esperit reflexiu i malencònic de qui acumula tres dècades de servei en un negoci tan agredolç com pot ser el del disc.

"Ya no hay chicas en el bar / Ni peleas que contar / No suena el jukebox", canta a la contagiosa "Hunos", una de les pistes que millor defineixen la tònica general del plàstic. "No te negaré que a veces pienso en dejarlo / No te engaño si digo que pienso en ello cada día / Tengo días mejores, tengo días peores / Solo siento que a ti te tocarán los dos", remata a la simpàtica però reflexiva "Chill Out". En canvi, a la frenètica "Raros" deixa anar "Soy gay, soy nazi, bollera / Soy rojo y gordo, marica", versos punyents i carregats de provocació que haurien de remoure consciències en aquests temps de pells fines en què molestar ha esdevingut pecat capital.

dimarts, 24 de setembre de 2019

Festisurf Costa Brava 2019 a El Punt Avui


El passat cap de setmana vam surfejar l'última onada de l'estiu al FestiSurf Costa Brava amb Los Mambo Jambo Arkestra, Oh! Gunquit, The Phantom Dragsters i Juanita Banana. Avui tenim el gust d'explicar-ho a El Punt Avui (edició Girona) amb fotografia de Lluís Català.

50 anys de "New York Tendaberry"


Laura Nyro era aquella noia del Bronx que celebrava les bondats del doo wop i la cançó pop de tota la vida en plena era d'Aquari. Cosa que li va costar més d'un disgust, però també li va permetre facturar obres tan majúscules com aquest "New York Tendaberry" (1969) del qual es commemoren avui 50 anys. Cinc dècades durant les quals no s'ha arribat a tancar el debat sobre el significat de la paraula del títol. Què nassos volia dir Tendaberry? Tenia a veure amb algun argot del Bronx? Era un mot inventat sobre la marxa? Sigui com sigui, el que no es pot discutir és la magnitud del plàstic en qüestió. Onze talls on predominen el to reflexiu marca de la casa i aquella concepció fràgil i alhora sofisticada de la cançó pop. Com a mostres, "Time and Love" i "Save the Country", dos dels pilars del cançoner de la novaiorquesa, versionats en incomptables ocasions (si bé mai igualats en intensitat i profunditat) per artistes que van de The 5th Dimension a Barbra Streisand passant per Three Dog Night o Blood, Sweat & Tears. I un repertori, en el seu conjunt, que podria estar perfectament entre les obres de capçalera d'alumnes tan avantatjades com Aimee Mann o Regina Spektor.

dilluns, 23 de setembre de 2019

Sid Haig (1939-2019)

SID HAIG
(1939-2019)

Ens deixava Sid Haig a pocs dies d'haver-se estrenat als Estats Units "3 from Hell" (2019), última part de la trilogia que al seu dia va suposar el debut de Rob Zombie com a cineasta -"House of 1.000 Corpses" (2003)-. Figura de culte i intèrpret de llarg recorregut, Haig serà recordat sobretot per haver encarnat el sinistre Captain Spaulding a les ordres de Zombie, però és just assenyalar una trajectòria que comença durant la dècada dels 60 amb petits papers en pel·lícules de baix pressupost i sèries televisives que van de Batman a Star Trek passant per The Dukes of Hazzard, Mission: Impossible o Buck Rogers in the 25th Century. Durant la dècada dels 70 va esdevenir un habitual de l'òrbita blaxploitation de la mà de directors com Jack Hill, i ja a les acaballes del segle XX va ser redescobert per Quentin Tarantino, intervenint a "Jackie Brown" (1997) i "Kill Bill: Volume 2" (2004). Abans de dedicar-se a la interpretació havia tocat la bateria amb The T-Birds, efímer combo de rock'n'roll instrumental que va publicar el 1958 un únic single, "Full House".

Wild Rose

Jessie Buckley, en una escena de "Wild Rose".
Aquella sensació d'haver nascut al lloc o al moment equivocat. De no encaixar a l'entorn que a un li pertoca des del moment en què posa el primer peu en aquest món. "Vaig néixer a Escòcia, però hauria d'haver nascut als Estats Units. Sóc nord-americana", diu en un moment donat la protagonista de "Wild Rose" (2019), aquest drama cinematogràfic a ritme de country i només country dirigit per Tom Harper amb una pletòrica Jessie Buckley al paper principal.

Una pel·lícula que com tantes altres de la seva categoria es pot contemplar com una al·legoria de l'esforç invertit en la persecució dels somnis -l'argument segueix els passos d'una jove de Glasgow, Escòcia, que somia viatjar a Nashville, Tennessee, per a esdevenir una estrella del country-, però sobretot com una salutació més o menys encertada a totes aquelles persones que no han pogut demostrar el seu talent pel simple fet de no haver-ne tingut l'oportunitat.

Més o menys encertada perquè si bé el film té els seus moments destacables i diu tot allò que se suposa que ha de dir, l'arc argumental es desinfla a partir de l'equador amb una acumulació de tòpics que oscil·len entre l'excés de llagrimeta fàcil i un final tan obert com esperat. No passa res, els punts a favor pesen més que els contraris i en aquest sentit cal assenyalar la magistral interpretació de Buckley i el coneixement de causa amb què Harper s'ha aproximat a l'univers del country.

Com a mostra el nom del personatge protagonista: Rose-Lynn Harlan, una picada d'ullet a Harlan Howard, figura de llarg recorregut de la música d'arrel nord-americana i pare més o menys reconegut de l'aforisme Three Chords and the Truth, que el mateix personatge porta tatuat a l'avantbraç. També la cita a tota una Kitty Wells amb aquell etern "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels" que entra de fàbula en una de les escenes del film i, de passada, marca terreny.

I sobretot una banda sonora composta per clàssics de gegants com Emmylou Harris o Primal Scream -un oportú "Country Girl"- i temes escrits per a l'ocasió. Destaquen en aquest sentit les interpretacions que en fa la pròpia Buckley, destapant-se com una vocalista superdotada i perfilant-se com a potencial valor a l'alça del so Americana en aquest costat de l'Atlàntic. Només li cal seguir el consell que rep el seu personatge a la pel·lícula i que hauria d'animar a tantíssims aspirants a l'ofici de músic. Compondre les seves pròpies cançons, ni més ni menys.