dimecres, 17 de juliol de 2019

Raised on TV


Han compartit escenaris amb artistes de primera línia que van de Jefferson Starship a Marcy Playground. Un fet que, més enllà d'apuntar enlaire pel que fa a expectaves a curt termini, confirma la versatilitat d'un discurs que beu essencialment del rock més vitamínic dels 90 sense renunciar a mirar encara més enrere ni a sonar a ara i aquí. Raised on TV vénen de Los Angeles i haurien de fer les delícies de qualsevol seguidor de Foo Fighters, els Posies, els Lemonheads o fins i tot els Nirvana més melòdics, per posar tan sols quatre exemples.

Van debutar ara fa un parell d'anys amb "Season 1" (2017), un primer àlbum carregat d'arguments tan irrefutables com "Hurting for You" o "Age of Information". Catorze talls de factura urgent, carregats de ganxo melòdic i definits per l'alta tensió amb què Keaton Rogers (guitarra i veu) canta als misteris i a les contradiccions que envolten el final de l'adolescència i el salt a la vida adulta. Durant els darrers mesos n'han estat preparant la continuació, un "Season 2" que veurà la llum de forma imminent i que s'ha gestat en part als estudis 606 de Dave Grohl. De moment n'han avançat un primer single, "Soul on Fire", que poden vostès escoltar a Soundcloud.

60 anys sense Billie Holiday

Billie Holiday (1915-1959).
Econòmicament arruïnada i sota la implacable vigilància dels agents de narcòtics que des de feia anys (dècades) li tenien l'ull posat a sobre. En aquestes condicions passava Billie Holiday a millor vida un dia com avui de 1959, fa exactament sis dècades. Era el punt i final d'una trajectòria vital on la misèria havia estat present des del primer dia, però sobretot de la prodigiosa carrera artística a través de la qual havia canalitzat tot el dolor i tota la frustració acumulats. També era el punt de partida d'una llegenda que no ha fet sinó anar a més des d'aleshores, la d'una vocalista que va crear escola, una artista que va fer de l'adversitat la seva gran motivació, la d'una dona que va viure a la seva manera fins a les últimes conseqüències. Una de les més grans, sense cap mena de dubte.

dimarts, 16 de juliol de 2019

Snodgrass

Ian Hart, a l'esquerra, interpreta John Lennon en una escena d'"Snodgrass".
La recent estrena de "Yesterday" (2019), la pel·lícula on Danny Boyle i Richard Curtis s'imaginen un món que ha oblidat tota prova de l'existència dels Beatles, convida a repescar una altra ucronia vinculada amb l'univers dels Fab Four, molt menys publicitada però no per això mancada de notables punts d'interès. "Snodgrass" (2013) és una producció televisiva d'un sol capítol estrenada al Regne Unit ara fa sis anys però encara avui inèdita a les nostres pantalles.

Un guió del periodista David Quantick, elaborat a partir de la novel·la homònima d'Ian R. McLeod, que ens situa a l'Anglaterra de principis dels 90 i ens presenta una realitat alternativa on John Lennon hauria abandonat els Beatles el 1962. Amb aquest punt de partida se'ns presenta un Lennon aturat de llarga durada que prova de subsistir en un món on els Beatles van triomfar sense ell però mai van arribar a tenir el pes d'alguns dels seus contemporanis -al llarg del capítol es citen els Who i els Rolling Stones-. "Podríem haver estat més grans que els Hollies", reflexiona en un moment donat el Lennon fictici a qui dóna vida Ian Hart -qui ja havia interpretat l'autor d'"Imagine" a l'entranyable biopic "Backbeat" (1994)-.

La qual cosa dóna peu a tota una línia de reflexió. De no haver esdevingut els Beatles les icones que van esdevenir, alguna altra banda hauria ocupat el seu lloc i jugat el seu paper -els Who, els Stones, els Hollies?-. La pregunta és si la història tal i com l'hem conegut hauria seguit el seu curs sense l'edició de plàstics com "Revolver" (1966) o "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). La sinopsi d'"Snodgrass" sembla suggerir que sí que ho hauria fet, i que fins i tot sense obres d'aquesta mida el món contemporani no seria molt diferent de com el coneixem. Que, de la mateixa manera que són pocs aquells que tenen capacitat d'impactar en la història, al capdavall no hi ha ningú que sigui imprescindible.

Russell Smith (1949-2019)

Foto NBC/NBCU Photo Bank.
RUSSELL SMITH
(1949-2019)

El nom d'Amazing Rhythm Aces no sol ser un dels primers a citar-se a l'hora de passar revista al country rock de la dècada dels 70. Però plàstics com "Stacked Deck" (1975) es poden considerar de ple dret com a pilars d'un gènere on la banda de Memphis va deixar empremta amb talls com "Third Date Romance" o un "Life's Railway to Heaven" que sona especialment oportú quan s'acaba de fer pública la mort del Russell Smith. L'autor de la peça en qüestió, el líder de la formació i una de les veus més distintives de la música d'arrels nord-americana dels 70.

dilluns, 15 de juliol de 2019

Arrels i tradició

Roberto i Enrique: Los Hermanos Cubero.
Lamenten Los Hermanos Cubero en una entrevista signada per Donat Putx i publicada per Rockdelux a la seva edició de juliol-agost que vivim en una societat, diuen, desarrelada. "Nosotros utilizamos las herramientas tradicionales, pero no somos tradicionalistas. A la gente le das un mínimo de raíz y de autenticidad y le interesa, precisamente porque está todo tan vacío de raíz y de autenticidad que, por poco que aportes, ya parece que es la hostia. Todo el mundo ha negado sus raíces. Cuando escarbas en el subconsciente, resulta que el público tiene dentro algo que no sabía, o que quizá pensaba que no molaba, y que, en un momento dado, sí que mola tener", afirmen.

Les arrels i la tradició, dos conceptes tan venerats com vilipendiats. Perquè ja se sap, en un país tan acomplexat com aquest nostre a un el poden titllar de provincià quan reivindica les pròpies arrels els mateixos que a continuació perden el nord per qualsevol manifestació tradicional provinent de qualsevol racó de món  més o menys remot. Ho saben bé els propis germans Roberto i Enrique Ruiz Cubero, que abans de donar forma al seu actual projecte es feien dir The R.C. Brothers i eren una de les bandes de bluegrass més solvents del país. Valent i digne d'aplaudir el pas endavant que van realitzar ara fa cosa d'una dècada, i tant que sí, per molt que de vegades es trobi a faltar la seva anterior encarnació.

Que vinguin Primus!

Primus.
Coses que un acaba trobant-se en aquesta realitat (no tan) alternativva que d'alguna manera han esdevingut les xarxes socials. L'altre dia em vaig topar amb una pàgina impulsada per uns incondicionals de Primus que volen aconseguir que la banda toqui a Barcelona. "Pressionem els promotors catalans per aconseguir que ens portin Primus a Barna", diuen ells mateixos a la presentació de Volem un concert de Primus a Barcelona, que és com es diu la pàgina en qüestió.

No cal dir que van tenir tot el meu suport des del minut zero però, no ens enganyem, a aquestes alçades sembla poc probable que la banda de Les Claypool es deixi caure per aquestes latituds, com també ho és que ho facin formacions inèdites als nostres escenaris com ara Fleetwood Mac, per citar una de les propostes que feia un bon amic al seu propi mur de Facebook, parlant d'artistes que mai s'han acostat a casa nostra i que li agradaria veure en directe.

Més enllà de l'angúnia que em podria arribar a provocar el fet de veure els Mac sense Lindsey Buckingham -sí, per molt Mike Campbell amb què hagin tapat la ferida-, la meva petició en aquest sentit és una mica menys ambiciosa però a la vegada, crec, més raonable. Simplement m'agradaria poder veure fora del circuit de festivals tota una sèrie d'artistes que durant les últimes setmanes han protagonitzat sonades actuacions, precisament, en el marc de grans esdeveniments d'aquesta mena.

Penso per exemple en ZZ Top, caps de cartell del Rock Fest dut a terme fa un parell de setmanes a Santa Coloma de Gramenet, o en uns Stray Cats que van celebrar el seu 40è aniversari amb un concert exclusiu a l'Azkena. De veure aquests últims en una sala i en les condicions idònies encara en tinc alguna esperança: amb disc nou sota el braç és probable que allarguin la gira més enllà de la temporada de festivals i que es deixin caure tard o d'hora per Barcelona, on sempre han gaudit d'una bona acollida.

No sóc tan optimista, en canvi, en el cas d'uns ZZ Top que sempre han estat cars de veure per aquestes latituds. Ni amb tants altres artistes que durant les darreres setmanes han format part d'aquesta acumulació de noms que han esdevingut els cartells dels macrofestivals. I consti que no tinc res en contra d'aquests esdeveniments, que al capdavall tan sols aprofiten el seu nínxol de mercat i als quals jo també assisteixo amb certa regularitat. Simplement penso en tot allò que guanyaríem tots plegats si fomentéssim un circuit de música en directe com els que tenen molts països del nostre entorn.

diumenge, 14 de juliol de 2019

La Polla Records - "Ni descanso, ni paz!" (2019)


Que un retorn discogràfic tan improbable com era a aquestes alçades el de La Polla Records s'hagi acabat traduint en un número u a les llistes d'èxits d'un país com aquest nostre, pot voler dir dues coses. La primera, que el mercat discogràfic ja no remena ni de bon les mateixes xifres de fa tan sols un parell de dècades -d'acord, això no era cap secret-. La segona -i d'aquesta sí que n'haurien de prendre nota determinats actors de pes del negoci del disc-, que si hi ha un públic disposat encara a passar per caixa a l'hora d'escoltar música, és precisament aquell que busca en la pròpia música quelcom més que un simple complement per a terminals mòbils d'última generació.

Dit això, que el retorn discogràfic de La Polla es compongui gairebé exclusivament de regravacions dels seus clàssics de tota la vida -totes les pistes d'aquest "Ni descanso, ni paz!" (2019) excepte una, la que titula el plàstic- suposa la primera gran contradicció al currículum d'una banda de naturalesa essencialment trencadora. Però al mateix temps ens recorda la magnitud d'un repertori que va retratar com pocs l'experiència de ser adolescent en una Espanya que tot just començava a despertar-se de quatre dècades de dictadura. I en aquest sentit no deixa de resultar revelador (i inquietant) comprovar com algunes d'aquelles cançons no tan sols segueixen sonant a ara i aquí sinó que tenen més sentit avui que quan es van enregistrar per primer cop.

50 anys d'"Easy Rider"

Fonda i Hopper, ànimes lliures.
Va esdevenir una de les pel·lícules més definitòries de la segona meitat dels 60, i de passada es va inventar gairebé tota sola bona part del cinema dels 70 posant les bases d'allò que s'anomenaria New Hollywood. Estrenada tal dia com avui de fa 50 anys, "Easy Rider" (1969) també va ser la mare de totes les road movies i el més icònic de tots els films sobre motoristes.

No és que s'inventés un subgènere ni l'altre. Si parlem de road movies, abans hi havia hagut "The Grapes of Wrath" (1940), per exemple. Si parlem de cinema biker, la precedien títols com "The Wild One" (1953) o "The Wild Angels" (1966), aquesta última protagonitzada per un Peter Fonda que repetiria a la pròpia "Easy Rider" al costat de Dennis Hopper -també encarregat de les tasques de direcció-.

Però cap cinta havia enllaçat fins aleshores ambdós conceptes i les seves respectives iconografies com aquesta història de dues ànimes lliures sense cap altre destí que la carretera en un sentit tan físic com metafòric. A destacar també la participació com a secundari d'un jove Jack Nicholson i una banda sonora que encara avui resulta canònica a l'hora d'ambientar qualsevol trajecte sobre rodes.

D'entrada, el "Born to Be Wild" d'Steppenwolf confirmant-se com l'himne biker per excel·lència. Roger McGuinn servint una austera ¡lectura de "Ballad of Easy Rider" mesos abans de gravar-la amb els Byrds, i Jimi Hendrix, The Electric Prunes i The Holy Modal Rounders, entre d'altres, completant el menú. Gairebé res.

dissabte, 13 de juliol de 2019

Colour Of The Jungle


Citen com a referents a Red Hot Chili Peppers, The Growlers i Kings Of Leon, i el seu discurs efectivament beu de tots ells però s'aproxima sobretot al d'aquests últims. Colour Of The Jungle vénen de Portsmouth, al sud d'Anglaterra, i van debutar l'any passat amb un ep, "Jungle Book" (2018), que destil·lava a parts iguals sentit melòdic, intensitat emocional i nervi elèctric. Una carta de presentació que complementen ara amb "Steel Tray", un nou single que suposa un pas endavant, marca territori i convida a esperar emocions fortes a curt termini. Una composició que es capbussa de ple en les formes més orgàniques del blues i el rock sense renunciar, però, a la pista de ball. Descobreixin-los a Soundcloud.

divendres, 12 de juliol de 2019

The Twilight Zone


Llegeixo en una revista una crítica del remake de la icònica sèrie televisiva "The Twilight Zone" que acaba d'arribar a les nostres pantalles, i l'autor de l'article lamenta que la nova versió -dirigida per Jordan Peele- explica massa coses i deixa poc espai a la imaginació. Que si l'original de Rod Serling suggeria, el remake de torn es limita a ensenyar i a fer les coses massa evidents. Que tot plegat és massa fàcil, vaja.

No he vist la nova versió de "The Twilight Zone" i per tant no la puc jutjar, però entenc perfectament el punt de vista del crític en qüestió. Perquè a mi em passa el mateix quan veig moltes produccions cinematogràfiques contemporànies, remakes o no, i sobretot en aquell àmbit que anomenem mainstream. Superproduccions que inverteixen milers de dòlars (o d'euros) en uns efectes especials aptes per a l'espectador que ho vol tot ben mastegat, però que no arriben a satisfer les expectatives de qui encara contempla allò que hi a l'altre costat de la pantalla -gran o petita- com una fàbrica de somnis.

Mesos enrere parlava amb un amic amb qui no sempre coincideixo a nivell de gustos musicals, i amb qui precisament per això sol ser un plaer debatre sobre música. Li vaig preguntar què opinava del trap, i amb tota la humilitat del món em va respondre que al gènere en qüestió no hi escoltava música sinó únicament producció. S'hi pot estar d'acord o no, però l'apunt és interessant. A mi em passa el mateix quan vaig a veure determinades pel·lícules. Trobo que un excés de producció no necessàriament equival a un producte final satisfactori, menys encara si aquesta no es pot sostenir sobre una base sòlida.

King Crimson al Coliseum

Els actuals King Crimson -Robert Fripp, quart per l'esquerra-.
Es presenten com un dels grans esdeveniments melòmans d'aquest final de temporada les dues actuacions que King Crimson oferiran avui i demà al teatre Coliseum de Barcelona. Dues vetllades que Robert Fripp i companyia emmarquen en la gira commemorativa dels 50 anys de la mare de (gairebé) totes les bandes de rock progressiu i que, si bé oferiran presumiblement un menú molt semblant al d'ara fa tres anys a l'Auditori Fòrum, de ben segur resoldran amb èxit una equació a priori tan llaminera com és la formació que ens ocupa i un entorn com el del Coliseum.

Perquè ningú discutirà que el mig segle de sofisticació i avantguarda que celebraran els britànics durant aquestes dues nits no hauria lluït ni de bon tros de la mateixa manera a l'emplaçament on inicialment s'havia programat el seu pas per casa nostra. El Circuit de Catalunya en el marc d'un Doctor Music Festival que va haver d'abaixar la persiana abans d'hora perquè el paper no es despatxava al ritme adequat. Tot el contrari d'unes actuacions que són a punt de penjar el cartell de sold out mentre escric aquestes línies i que probablement ho hagin arribat a fer en tan sols qüestió d'hores.

Que un macrofestival a l'aire lliure com el Doctor Music hagi estat la primera víctima d'una bombolla de festivals que tard o d'hora haurà de petar, i que els mateixos promotors hagin obtingut tot un èxit de taquilla programant un dels noms forts del cartell en un entorn molt més digerible per al melòman de base, hauria d'obrir com a mínim una línia de reflexió. Mentre el mercat dels grans festivals es troba cada dia més saturat, segueix havent-hi un públic amb ganes de degustar els seus artistes preferits en condicions òptimes. Un altre tema és que se n'adoni qui se n'hauria d'adonar.

dijous, 11 de juliol de 2019

Chaqueta de Chándal


La seva vitamínica actuació va esdevenir una de les grans revelacions de la passada edició del festival Som del Montseny, i el seu imminent disc de debut promet ser una de les grans sorpreses de la propera tardor. Chaqueta de Chándal són Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Joan Colomo), Natalia Brovedanni (Santa Rita) i Alfonso Méndez (lo:muêso, Fighterpillow), el flamant nou fitxatge de Bankrobber i un power trio de pop independent amb gust per la melodia, la contundència i l'acidesa. Presenten ara un avançament del citat disc de debut, "Bajón en el Masnou", elaborat a partir de ritmes hipnòtics i acabats lisèrgics, així com de tot un seguit de frases escrites a la porta d'un bar i amb les inicials com a comú denominador -LSD, sense anar més lluny-. Poden veure'n el videoclip a Youtube.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Jake Xerxes Fussell

Una tasca de recuperació - Foto Brad Bunyea.
Va dir algú que si no es fessin més cançons no passaria res. Que ja n'hi ha tantes, que un pot passar-se la vida sencera capbussant-s'hi i no se les acabarà. Jake Xerxes Fussell no compon les seves pròpies cançons, sinó que interpreta títols aliens i en molts casos oblidats, provinents principalment de les tradicions folk i blues del sud dels Estats Units. El més interessant de tot plegat, més enllà del fet que es fa seva cada peça que decideix interpretar, és la manera com el de Carolina del Nord evita les carreteres més transitades i es concentra en recuperar tot un seguit de títols que en molts casos havien caigut en l'oblit. Té tres discos publicats al seu nom, el tercer dels quals -"Out of Sight" (2019)- ha esdevingut una de les grans revelacions de la temporada a l'òrbita Americana. Ideal per a seguidors de The Band, Will Oldham o Iron & Wine. Descobreixin-lo a Bandcamp.

dimarts, 9 de juliol de 2019

Nils Lofgren - "Blue with Lou" (2019)


A l'espera de confirmar-se si Bruce Springsteen reunirà o no The E Street Band de cara a la temporada vinent i amb el seu company Little Steven passejant-se pel món de forma triomfal al capdavant dels Disciples of Soul, Nils Lofgren ha decidit tornar a l'estudi pel seu compte i enregistrar tot un seguit de cançons que va compondre amb Lou Reed ara fa més de quatre dècades i que mai havien arribat a veure la llum. Un cop finalitzat l'experiment, hi ha afegit una colla de peces compostes recentment en solitari i ha donat peu a un nou disc en solitari, "Blue with Lou" (2019), que sense acabar de resistir les comparacions amb les obres recents de cap dels seus companys de files habituals es deixa escoltar sense problemes.

De música i (in)civisme

Creedence Clearwater Revival.
Era un d'aquells individus que solen escoltar la música que els agrada a un volum exagerat, ja sigui per compartir-la amb el seu entorn -encara que ningú els ho hagi demanat-, perquè no coneixen l'existència d'aquell gran invent que són els auriculars o simplement perquè li importa un cogombre el que diguin les ordenances de civisme. El cas és que el maleducat de torn escoltava reggaeton a tota castanya mentre remenava el maleter del seu cotxe, mal aparcat com no podria ser de cap altra manera, en una plaça per on un servidor camina sovint.

La lletra -la de la cançó que escoltava l'element en qüestió, no les de cap gènere musical en la seva totalitat- era un perfecte còctel de rimes de manual i tòpics masclistes tan gastats que resultarien inofensius de no ser perquè individus tan curts de gambals com el que ens ocupa tendeixen a prendre-se'ls al peu de la lletra. I aleshores va passar quelcom molt bonic. Es va acostar un altre cotxe, amb les finestres abaixades i la música també sonant a castanya. Però no sonava reggaeton, ni hi havia al seu interior cap maleducat amb ganes de cridar l'atenció.

No, hi havia dues noies que cantaven a viva veu el "Have You Ever Seen the Rain?" de Creedence Clearwater Revival al mateix ritme amb què l'original anava sonant de fons. L'escena va durar tan sols uns instants, els que va trigar el cotxe de les noies a seguir el seu camí. Però durant aquells breus instants, una declaració de bon gust va eclipsar momentàniament la cantarella sexista del maleducat de torn i va deixar aquest últim preguntant-se què nassos havia passat. Durant uns segons que per a ell devien equivaler a tota una eternitat, la seva cara va esdevenir un poema. Digne de veure.

dilluns, 8 de juliol de 2019

La Barcelona Gipsy Balkan Orchestra a El 9 Nou


Un concert de la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra donava dissabte a la nit el tret de sortida de la primera edició d'El Festa, un nou cicle d'actuacions musicals a l'aire lliure que tindrà lloc durant tot el mes de juliol a Llinars del Vallès. Hi vam assistir, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Article d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

Mike Wheeler i Keith Dunn al Festival de Blues de Barcelona

Mike Wheeler.
Amb més d'una dècada i mitja de trajectòria, el Festival de Blues de Barcelona es pot comptar ja entre les grans cites estiuenques de referència per al melòman de base. Entrada lliure, zero aglomeracions, entorn de proximitat i un sol escenari pel qual solen desfilar autèntics astres de la música afroamericana. Destaca enguany la presència de tot un veterà del blues de Chicago com és el guitarrista Mike Wheeler, que actuarà acompanyat per la banda del barceloní Alex Zayas. També destaca el retorn al festival de tot un Keith Dunn, que vindrà a refermar la bona sintonia que ja va exhibir l'any passat al costat del també barceloní Balta Bordoy. Completen el cartell valors autòctons com The Ramblers, Koko-Jean & The Tonics o Joan Pau Cumellas & Miguel Talavera. Serà els dies 12 i 13 de juliol a la Seu del Districte de Nou Barris. Més informació aquí.

diumenge, 7 de juliol de 2019

João Gilberto (1931-2019)

JOAO GILBERTO
(1931-2019)

Aquestes coses sempre fan de mal dir, però no són poques les veus autoritzades que situen el naixement de la bossa nova al moment en què Elizeth Cardoso va enregistrar "Chega de Saudade" amb João Gilberto a la guitarra. I més concretament en el ritme que aquest últim va atorgar a la composició original de Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim, igualment considerats com a arquitectes del gènere en qüestió. Sigui com sigui, no tan sols se'n va un pilar de la música brasilenya, sinó un embaixador global de la cultura llatinoamericana que va enfonsar incomptables barreres arribant a treballar als Estats Units amb gegants com Stan Getz.

La Barcelona Gipsy Balkan Orchestra inaugura El Festa

BARCELONA GIPSY BALKAN ORCHESTRA
Festival El Festa @ Castell Nou, Llinars del Vallès
6 de juliol de 2019

Semblen no acabar-ho d'entendre determinades institucions i fins i tot determinats artistes, però preservar la tradició no passa per tancar-la en una urna com si d'una fràgil reliquia es tractés, sinó per contemplar-la des d'una òptica oberta i renovadora. Això últim és el que fa la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra, un col·lectiu de músics d'arreu d'Europa amb base d'operacions a la capital catalana, amb la música d'arrel balcànica. La nit passada van inaugurar el festival El Festa de Llinars del Vallès amb tot un recorregut pel folklore de països com Sèrbia, Romania o Macedònia, passejant-se per discursos com el klezmer o el jazz manouche i fonent-los amb les essències mediterrànies i les influències otomanes. Agafant una nana tradicional catalana, "Sant Joan", i connectant-la amb els misteris pagans més ancestrals. I fent que dos himnes de la resistència antifranquista com "Gallo rojo, gallo negro" i "A la Quinta Brigada" sonessin a ara i aquí en una Europa que tanca ulls i portes mentre centenars de persones moren davant les seves costes.

dissabte, 6 de juliol de 2019

The Black Keys - "Let's Rock" (2019)


Feia molt de temps que els Black Keys no sonaven tant a ells mateixos com en aquest "Let's Rock" (2019). No és que hagin tornat a les arrels ni res d'això -oblidin-se del blues corrosiu dels seus inicis, això ja ha passat a la història-, simplement semblen haver-se retrobat amb aquell nervi, aquell ganxo i aquella química interna que d'alguna manera semblaven haver deixat de banda a "Turn Blue" (2014). Que no és poc, tenint en compte la muntanya russa per la qual ha transitat la relació personal i professional entre Dan Auerbach i Patrick Carney al llarg dels darrers cinc anys. Un lustre de silenci discogràfic durant el qual s'ha dedicat cadascú a fer la seva mentre la continuïtat del duet quedava cada cop més en entredit.

Potser sigui precisament aquest temps de separació la clau d'un àlbum que ja es pot contemplar com un retorn per la porta gran. "Havíem arribat a un punt on ens preguntàvem si tenia sentit fer més discos i repetir la mateixa gira una vegada i una altra. No és que ens estiguéssim avorrint però corríem el risc de fer-ho, i vam decidir parar", reconeix Carney en una entrevista publicada per Uncut aquest mes de juliol. Al mateix article, Auerbach va una mica més enllà i assegura no haver assistit a cap prova de so durant la passada gira. "Ja sabia com sonaria, com em sentiria, quina olor faria tot plegat. Tocaria i cantaria aquella cançó pensant en qualsevol altra cosa", lamenta abans de sentenciar que, de tant en tant, "necessito allunyar-me dels Black Keys per poder fer discos dels Black Keys".

Si el temps i la distància han acabat jugant a favor del duet d'Akron -ara establert a Nashville- a l'hora de tornar a l'estudi, un altre factor determinant per entendre la tònica general de "Let's Rock" és el fet d'haver prescindit de Danger Mouse, productor dels anteriors quatre discos i aliat clau a l'hora de catapultar l'obra d'Auerbach i Carney fins a les més altes esferes. Arribat aquest punt, han optat per posar-se ells mateixos als controls -l'experiència i la solvència del primer en aquest àmbit han quedat més que provades durant els darrers anys amb produccions per a Pretenders o Yola, entre d'altres- i capbussar-se en les seves pròpies essències sense renunciar a la vocació global assolida durant la passada dècada.

El resultat és un àlbum que torna a apostar fort pel blues elèctric i el rock pantanós marca de la casa, amb la inicial "Shine a Little Light" com a inequívoca declaració de principis i arguments tan sòlids i perdurables com "Lo/Hi", "Eagle Birds", "Get Yourself Together" o "Every Little Thing". Qui hagi descobert els Black Keys a partir d'"El Camino" (2011), sens dubte esbossarà (com a mínim) un somriure a l'escoltar la contagiosa tornada de "Go". I les dinàmiques pop de "Sit Around and Miss You" no haurien desentonat a l'últim disc en solitari d'Auerbach -"Waiting on a Song" (2017)-. "Let's Rock" és molt més que una prova de vida. És la col·lecció de cançons més sòlida que Auerbach i Carney podien haver lliurat a aquestes alçades, i una de les obres més rodones que mai han arribat a signar plegats.

divendres, 5 de juliol de 2019

50 anys de "The Stones in the Park"

Mick Jagger, en un moment de l'actuació dels Stones a Hyde Park.
Mig segle es commemora avui d'una de les actuacions més icòniques de la història dels Rolling Stones. El concert gratuït que Ses Majestats van oferir el 5 de juliol de 1969 a Hyde Park, al cor de Londres. El seu retorn als escenaris després d'una llarga absència, la presentació en societat de Mick Taylor com a nou guitarrista de la banda i, a l'últim moment, un acte d'homenatge no exempt de cinisme a Brian Jones, que havia mort ofegat tan sols dos dies abans. Un concert erràtic però intens on Jagger, Richards i companyia van posar les bases del que esdevindrien els seus directes en els anys posteriors, i on ja van sonar algunes de les peces d'un "Let It Bleed" (1969) que encara es trobava aleshores en fase de producció. Un festival amb totes les lletres, batejat com The Stones in the Park, amb un cartell on figuraven bandes convidades com Family o uns joves King Crimson que ni tan sols havien arribat a debutar discogràficament. Un cop vistos els resultats satisfactoris d'aquella aventura, Jagger va planejar un esdeveniment de característiques similars als Estats Units. D'aquesta manera es començava a gestar el festival d'Altamont, celebrat el mes de desembre d'aquell mateix any a Califòrnia amb un balanç prou conegut.

Ambaixadors del blues amb accent porteny

Martín Fernández Batmalle i Maxi Prietto (Los Espiritus), la nit passada a La Nau.
LOS ESPIRITUS
Sala La Nau, Barcelona
4 de juliol de 2019

Si el concert que Los Espiritus van oferir la nit passada a la sala La Nau va deixar una postal, aquesta va ser sens dubte la del respectable en ple donant-ho absolutalment tot durant la recta final de l'actuació. Les desenes de braços enlaire, els centenars d'ànimes botant i entonant com si no hi hagués demà la tornada de "Noches de verano" –un títol, per cert, molt adequat per l'ocasió-. Els incondicionals de les primeres files que per moments semblaven disposats a apoderar-se de l'escenari mentre la peça en qüestió desembocava en el blues al galop de "La rueda que mueve al mundo". Els multitudinaris càntics que seguien reclamant més bisos fins i tot en temps de descompte, un cop "Huracanes" havia acabat ja de transformar la pista en una olla a pressió.

Coses de tocar per a un públic majoritàriament argentí, el que segueix congregant-se a cada cita barcelonina de Los Espiritus. Una parròquia que no sembla anar als concerts a fer trendinc topics, sinó a suar la cansalada i a viure aquella mena d'experiències que no s'expliquen a Instagram però s'acaben recordant tota la vida –hi va haver un temps en què el públic barceloní també es comportava així als concerts: analitzar què ha canviat des d'aleshores podria donar peu a un debat com a mínim interessant-. La d'ahir era la tercera actuació que els de Buenos Aires oferien a la Ciutat Comtal, la primera des d'un canvi de formació que ha reduït a cinc els components de la banda -destaca l'absència de Santiago Moraes-, situant Maxi Prietto al centre de l'escenari i atorgant més protagonisme a la guitarra solista de Miguel Mactas.

Van trencar el gel amb l'acidesa funk de "Mares", la tensió creixent de "La mirada", el blues hipnòtic d'"El viento" i l'oníric pop psicodèlic de "Semillas de luz". Van prémer l'accelerador amb "Jugo" i "Esa luz". Van deconstruir "Jesús rima con cruz" tot rebaixant-ne les revolucions i reforçant-ne el misteri a cop de ritmes afrollatins. I un tractament similar van aplicar a "La mina de huesos", que es va manifestar àrida i polsegosa com ella mateixa. Els aires tropicals d'"El servidor" i una lectura marca de la casa del "Motivos" de Pizzolante van conduir directament a la climàtica recta final amb "Noches de verano", "La rueda que mueve al mundo" i "Huracanes". Comiat per la porta gran, el respectable amb ganes de més i una vetllada que torna a refermar Los Espiritus com a grans ambaixadors contemporanis del blues amb accent porteny.

dijous, 4 de juliol de 2019

Calexico / Iron & Wine - "Years to Burn" (2019)


Gairebé una dècada i mitja han trigat els components de Calexico i Iron & Wine a tornar a signar un disc de forma conjunta. Temps durant el qual s'han consolidat, cadascú per la seva banda, com a dos dels fonaments de la música d'arrels nord-americana del segle XXI. En aquest sentit, no és del tot oportú assenyalar "Years to Burn" (2019), el primer àlbum que enregistren plegats Joey Burns, John Convertino i Sam Beam, com la continuació d'"In the Reins" (2005), l'ep amb què van materialitzar la seva unió. No és del tot oportú perquè el bagatge acumulat per ambdues parts resulta ara molt més ampli, i sobretot perquè en aquesta ocasió s'han repartit molt més equitativament papers i responsabilitats. Si "In the Reins" era essencialment un disc de l'alter ego de Beam amb Calexico com a banda d'acompanyament, "Years to Burn" suposa un marc de col·laboració molt més estret on, per exemple, Beam comparteix tasques vocals amb Burns. Pel que fa a les cançons, efectivament alternen els paisatges a contrallum propis d'Iron & Wine amb les essències desèrtiques de Calexico. Arrodoneixen la fórmula amb uns acabats orgànics d'extrema fragilitat i unes harmonies vocals que apunten a nissagues com CSNY ("Father Mountain") o els Byrds quan tocaven country ("What Heaven's Left").

Flamingo Tours, Koko-Jean & The Tonics i Ming City Rockers al Desemboca

La incombustible Myriam Swanson (Flamingo Tours) - Foto Noemí Elias.
Mentre Barcelona i la seva àrea metropolitana es preparen per acollir aquest cap de setmana tres dels principals reclams d'una agenda de festivals que cada dia apunta més a la saturació, a la Costa Brava es prenen les coses amb més calma, van al seu aire i segueixen fent bona aquella dita segons la qual al pot petit hi ha la bona confitura. Vaja, que si són vostès dels que s'estressen amb tant macrofestival i tanta aglomeració, potser els interessarà saber que Platja d'Aro acollirà entre els dies 6 i 7 de juliol una nova edició del festival Desemboca.

Cita ja imprescindible per als amants del rock'n'roll en les seves formes més crues, primitives i fundacionals, aplegarà un any més tot un seguit de delícies sonores tant d'aquí com de fora. Destaca en aquest sentit la presència de dues de les veus més reconegudes i reconeixibles del blues i el rock'n'roll barcelonins. D'una banda Myriam Swanson, que actuarà a duet amb Amadeu Casas i també al capdavant dels incombustibles Flamingo Tours -moltíssima atenció al seu darrer disc, "Lucha Libre" (2018)-. De l'altra, Koko-Jean Davis, exvocalista de The Excitements, que presentarà la seva nova aventura, Koko-Jean & The Tonics.

Tot això sense deixar de banda dos combos de garatge dels que prometen emocions fortes, els britànics Ming City Rockers i els francesos Arrogants. Completaran el cartell els gallecs Terbutalina amb el seu punk vitamínic i refrescant, el combo madrileny Los Estanques amb una dinàmica aproximació al rock psicodèlic i els barcelonins Sick Boys amb un repertori que transportarà el respectable fins a les més frenètiques pistes de ball dels anys 50. Tot plegat amb la plaça dels Estanys com a centre neuràlgic i entrada lliure perquè ningú es quedi fora.


Més informació:
Desemboca  /  Pàgina web

dimecres, 3 de juliol de 2019

50 anys sense Brian Jones

Brian Jones (1942-1969) - Foto Jim Marshall.
A cinc dècades de la seva mort, la figura de Brian Jones segueix personificant com cap altra l'esperit i l'estètica de la Swinging London. I el seu tràgic final es manté gairebé com un tema tabú a l'entorn dels Rolling Stones. Motius de pes per recordar (i celebrar) aquell purista del blues que tocava el sitar, la marimba i el mellotron.

Tal dia com avui de fa cinc dècades se n'anava Brian Jones, a l'edat de 27 anys i ofegat a la seva piscina per causes que mai han acabat d'estar del tot clares. Si bé la versió oficial apunta a un excessiu còctel de drogues i alcohol, el pas del temps i el curs de determinats esdeveniments no han deixat d'alimentar tot un seguit de teories de la conspiració que arriben a esquitxar fins i tot als mateixos components de la que havia estat la seva pròpia banda. Perquè a aquestes alçades ja gairebé ningú se'n deu recordar, però els Rolling Stones eren la banda de Brian Jones. O com a mínim ho van ser fins que Jagger i Richards van fer-se amb el timó i van començar a arraconar progressivament el pare de la criatura, possiblement el cop de gràcia que va engegar a rodar definitivament una trajectòria vital que ja venia convulsa de fàbrica.

Diuen els llibres d'història que Jones era el purista del blues en una banda que havia partit d'aquest gènere per a acabar-se inventant el rock tal i com la gran majoria l'hem arribat a conèixer. Fins i tot hi ha qui assegura que aquest purisme va ser la causa de les seves primeres friccions amb els Glimmer Twins quan aquests van decidir que Chuck Berry podia tenir tanta cabuda al seu repertori iniciàtic com Muddy Waters o Slim Harpo. Sigui com sigui, ni Jones era més immobilista que Richards ni la seva visió de la música pop anava per darrere de la de Jagger. Estudiós vocacional d'allò que ara s'anomenen músiques del món, va ser ell qui va tocar el sitar que acabaria identificant "Paint It Black", va ser la seva marimba la que va fer més digerible l'empatx de testosterona d'"Under My Thumb", i va ser el seu mellotron el que va definir algunes de les coordenades més còsmiques de "Their Satanic Majesties Request" (1967).

En l'imaginari de la dècada dels 60, Jones és molt més que el fundador dels Rolling Stones. És el dandi que va personificar com ningú més l'esperit i l'estètica de la Swinging London, és el mod que sense ni tan sols proposar-s'ho passava la mà per la cara dels mateixos Who i Small Faces, és la icona social que alternava amb Nico, Warhol i Dylan al mateix temps que introduïa el públic nord-americà a les bondats de Jimi Hendrix des de l'escenari de Monterey. Però també era, mai més ben dit, la pedra a les sabates de Jagger i Richards. Ja fos pel seu comportament cada cop més erràtic o bé perquè en aquella banda hi havia massa galls per a tan poc galliner, el cas és que entre l'un i l'altre van decidir prescindir dels seus serveis en ple procés de gravació del que esdevindria "Let It Bleed" (1969).


UN TEMA TABÚ

Poques setmanes després de la seva expulsió, el 3 de juliol de 1969, Jones deixava aquest món literalment ofegat i enfonsat. Metàfora perfecta del que havien estat els seus últims anys de vida, ostracitzat pel grup que ell mateix havia fundat i devastat per la seva ruptura amb Anita Pallenberg, que per acabar-ho d'embolicar tot se n'havia anat amb Keith Richards. L'endemà mateix de la seva mort, els Stones publicaven el celebradíssim single "Honky Tonk Women" -amb "You Can't Always Get What You Want" a la cara b i Mick Taylor ja com a guitarrista titular-. I al cap de dos dies oferien aquell també celebradíssim concert gratuït a Hyde Park on el solemne record a Jones amb el cadàver encara ben fresc acabaria esdevenint un dels actes de cinisme més mal dissimulats de la història del rock.

A mig segle de tot plegat, el fantasma de Brian Jones segueix essent un tema gairebé tabú a l'entorn de la banda. Que ningú s'esperi avui cap pessebre commemoratiu d'aquells que solen practicar-se amb caràcter oficial en ocasions com la que ens ocupa. Per no haver-hi, ni tan sols hi haurà cap reedició discogràfica de tipus protocolari perquè el respectable torni a passar per caixa -la disputa entre l'entorn dels propis Stones i ABKCO pels drets dels plàstics editats amb Decca porta gairebé cinc dècades de cua i es pot considerar com un altre tema tabú-. Poden vostès esperar, això sí, que uns quants milers d'ànimes visquin el concert de les seves respectives vides quan Ses Majestats actuïn aquesta nit en un estadi de Washington DC. Fins i tot hi haurà qui es recordarà de Jones mentre sonin els primers puntejats de "Paint It Black". Però més enllà d'això, res. El guió és el guió i, com va dir aquell, The Show Must Go On.

dimarts, 2 de juliol de 2019

Los Espiritus, nova descàrrega de blues i psicodèlia amb accent porteny

Deixebles de ple dret de Moris i Manal, ens visiten aquesta setmana.
Los Espiritus és una d'aquelles bandes que fan les coses al seu aire i sense generar més soroll del necessari. Amb tres àlbums a l'esquena que valen cadascun el seu pes en or, han passat de ser l'enèsima revelació del rock argentí a esdevenir un dels noms més ben cotitzats del rock independent llatinoamericà dels darrers anys. La seva recepta, un dinàmic i refrescant còctel de blues pantanós, rock psicodèlic, ritmes afrollatins i essències portenyes. Els seus arguments, un repertori on els encerts es compten a grapats i un directe dels que generen nous adeptes a cada plaça. Tornen aquesta setmana a Barcelona (dijous 4 de juliol, sala La Nau) després d'haver deixat el pavelló ben alt durant les seves dues visites anteriors -l'última, ara fa poc més d'un any a la sala 2 d'Apolo-. Boníssima ocasió de veure i escoltar de prop una banda excitant amb totes les lletres.


Més informació:
La Nau  /  Pàgina web

Pip Blom


Ja poden venir d'Amsterdam, que les seves cançons apunten directament cap a la Nova York o la Londres de finals dels 70, així com al nord del Regne Unit durant la dècada dels 80. Pip Blom fan música indie i sonen tal i com sonaven les bandes indies de la generació C-86. També com alguns dels exponents més frescos i atrevits de la primera generació post-punk. Les seves guitarres angulars poden recordar a Wire o a Magazine. I les seves melodies vocals invoquen directament l'esperit de Talulah Gosh o els Shop Assistants. Després d'una llarga col·lecció de singles presenten ara el seu primer disc llarg, "Boat" (2019). Descobreixin-los a Bandcamp.

dilluns, 1 de juliol de 2019

Lone Star i Vinils i Cervesa, a El 9 Nou


Música pop i cervesa artesana. Aquest cap de setmana ens hem acostat fins a la fira Vinils i Cervesa, que celebrava la seva segona edició a la Fàbrica de Cervesa Sant Jordi, a Cardedeu. Un dels plats forts, sens dubte, la presència de tot un Pere Gené repassant la història dels mítics Lone Star en una conversa amb el periodista Josep Maria Francino. També s'hi han realitzat ponències sobre els Beatles, els Rolling Stones o el present i el futur de la premsa musical. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Gary Duncan (1946-2019)

GARY DUNCAN
(1946-2019)

A Gary Duncan mai li van agradar els hippies. Va viure l'esclat de l'estiu de l'amor a San Francisco i fins i tot hi va arribar a prendre part com a guitarrista dels totèmics Quicksilver Messenger Service, però mai li van agradar els hippies. Potser perquè, mentre aquests es preparaven per celebrar l'adveniment de l'era d'Aquari, ell no tenia cap altre remei que anar-se'n a servir com a franctirador a la Guerra del Vietnam. O potser simplement perquè el seu tarannà no acabava d'encaixar entre tantes flors i tanta coloraina.

"A la comunitat musical m'hi sentia una mica fora de lloc perquè jo anava en moto i tenia armes de foc. La majoria dels meus amics formaven part dels Hells Angels. Els músics mai em van inspirar molta confiança, però sempre vaig saber que em podia fiar dels Hells Angels", declarava ara fa tres anys en una entrevista publicada per la revista Uncut. Abans de militar a Quicksilver Messenger Service, Duncan havia format part dels mai prou reivindicats Brogues -busquin el seu "I Ain't No Miracle Worker" a la nissaga Nuggets-. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de 72 anys.

diumenge, 30 de juny de 2019

Richard Hawley - "Further"


Primera sorpresa. Richard Hawley ha decidit deixar de batejar els seus discos a partir de localitzacions icòniques de la seva Sheffield natal. O, com a mínim, ha optat per titular la seva darrera obra com una de les peces que la conformen, un exercici de pop crepuscular marca de la casa, a mig camí dels crooners de tota la vida i el country més sofisticat -no hauria desentonat a l'últim treball d'Springsteen-. Segona sorpresa. Si bé el conjunt de l'àlbum aposta per coordenades properes a les de la citada peça titular, també hi ha moments en què el britànic presumeix d'un nervi rocker que li sembla fet a mida -l'esgarrapada elèctrica d'"Is There a Pill?" o el dinàmic desert rock d'"Off My Mind", que juntament amb "Alone" l'acosta per moments a determinades obres pretèrites dels seus veïns Arctic Monkeys-. Un nou pas endavant en una trajectòria simplement immaculada.

Històries melòmanes en una fàbrica de cervesa

Josep Maria Francino i Pere Gené (Lone Star), ahir a la tarda a la cerveseria Sant Jordi.
La Fàbrica de Cervesa Sant Jordi de Cardedeu acull aquest cap de setmana la segona edició de Vinils i Cervesa, una fira que vol refermar una vegada més la tradicional aliança del món de la música pop amb la cultura cervesera, i de passada oferir al melòman de base tota una sèrie de motius per sortir de casa. Per exemple la presència de tot un Pere Gené, líder dels històrics Lone Star, que ahir a la tarda va explicar amb pèls i senyals la història de la icònica formació en el marc d'una entrevista amb el periodista Josep Maria Francino.

Durant la seva intervenció, Gené es va referir a episodis com la versió en castellà de "The House of the Rising Sun" que li va comportar una relació d'amistat amb el mateix Eric Burdon, a l'aplaudida actuació que la banda barcelonina va realitzar l'any 1968 en un teatre de Madrid, d'on va sortir ovacionada després d'interpretar en clau jazzística el Cant dels Ocells -tot un atreviment en ple franquisme-, i al també celebradíssim concert que el grup va arribar a oferir a bord d'un vaixell de la marina nord-americana.

El líder de Lone Star també va reflexionar sobre l'estat de les coses en la música actual. I si bé són més que discutibles algunes de les frases més lapidàries que va deixar anar -"No negaré que tingui qualitat, però el rap no és música"-, sí que són interessants tot el seguit d'apunts que va oferir en relació a gèneres com el reggaeton o les anomenades músiques urbanes. "Són cançons que no es poden taral·larejar. Si la música és ritme, melodia i harmonia, aquestes dues últimes s'estan perdent de forma irreversible".

Són apreciacions personals que es poden compartir o no. I jo no les comparteixo, però sí que agraeixo que apareixin veus discrepants en un moment en què la fal·lera envers un determinat concepte de modernitat sembla haver-nos fet perdre una mica el nord a tots. Diuen que quan hi ha dos extrems oposats, cap dels dos sol tenir raó. I en aquest sentit és possible que Gené errés en una part del seu diagnòstic, però no està més equivocat que tots aquells pretesos gurús que de la nit al dia volen enterrar tot allò que els sembla vell i elevar al màxim pedestal qualsevol ocurrència concebuda amb un mòbil i feta viral a la xarxa social de torn.


EL LLEGAT DELS BEATLES

No va ser la presència de Gené l'únic plat fort de la tarda d'ahir. Acabada l'entrevista, el propi Francino va participar juntament amb l'escriptor Enrique Torras en una ponència sobre el llegat dels Beatles i la seva influència en el món contemporani. "Quan van actuar a Barcelona el 1965, la seva simple presència a la ciutat va fer que molts joves sortíssim al carrer, forméssim grups, toquéssim instruments, aprenguéssim cançons i, en definitiva, ens poséssim en marxa per canviar totes aquelles coses que no ens agradaven", va apuntar Francino, una de les veus més autoritzades del país en matèria Beatle.

Torras es va referir a obres com "Help!" o "Rubber Soul", ambdues de 1965, per explicar com els de Liverpool van contribuir d'una banda a eixamplar les possibilitats de l'estudi de gravació, i de l'altra a elevar el pop a la mateixa categoria que gèneres com la clàssica o el jazz. "Quan graven 'Yesterday' i decideixen introduir-hi una secció de corda, s'apropien d'un llenguatge que no és propi del rock i obren una porta que ja no es tornarà a tancar mai més". D'altra banda, Francino va resumir el llegat del quartet amb una frase: "Aviat farà 50 anys que es van separar, i avui encara som uns quants els que ens hem aplegat aquí per parlar d'ells i de la seva música".

Al programa d'avui hi destaca la presència del també periodista Mariano Muniesa (Heavy Rock), que oferirà un anàlisi similar al Francino i Torras, si bé centrat en la trajectòria i l'obra dels Rolling Stones. El mateix Muniesa participarà també en un debat sobre el present i el futur de la premsa musical amb un altre reconegut professional del sector, Oriol Rodríguez (Rockdelux, Enderrock).

dissabte, 29 de juny de 2019

Santana - "Africa Speaks" (2019)


Si la química és un dels elements indispensables a l'hora de fer música, les companyies havien estat durant els darrers temps un dels grans entrebancs a la trajectòria de Carlos Santana. Ni el que es va anunciar com a disc de retorn de la formació clàssica de Santana -"Santana IV" (2016)- ni la unió del guitarrista amb els Isley Brothers (o el que queda d'ells) -"Power of Peace" (2017)- lliuraven sobre el terreny tot allò que podien arribar a prometre sobre el paper. Eren discos carregats de bones intencions que a la pràctica resultaven excessivament mecànics i fins i tot protocolaris.

Sigui com sigui, aquest 2019 Santana ha canviat de companyies i això s'ha traduït en positiu a l'hora de tornar a l'estudi. D'entrada, s'ha aliat amb tot un Rick Rubin, artífex de resurreccions discogràfiques que van de Johnny Cash a Metallica passant per Neil Diamond o ZZ Top. I per acabar-ho d'arrodonir, ha fitxat com a vocalista titular a la balear Concha Buika, que ha aportat la seva visió global de gèneres com el jazz, el soul o les músiques d'arrel africana a l'hora de facturar un plàstic, "Africa Speaks" (2019), que recupera les essències més genuïnes de Santana. Un àlbum de rock amb accent afrollatí on, ara sí, el mexicà sembla haver recuperat aquell nervi i aquell afany explorador amb què es va definir ara fa prop de cinc dècades.

Com a mostra més immediata els ressons tribals i els paisatges pantanosos de la peça titular, que enllacen amb el misteri d'"Abraxas" (1970) i sorprendran sens dubte a qui no conegui l'obra de Santana més enllà de "Supernatural" (1999). Sensacions que refermen el blues global de "Yo me lo merezco", els repunts jazzístics de "Blue Skies" -amb participació de Laura Mvula- i l'orgia polirítmica de "Batonga". Que ningú s'esperi la continuació immediata de les obres clàssiques signades pel guitarrista en temps pretèrits, això a aquestes alçades ja no passarà. En canvi, el mexicà ha lliurat el seu disc més rodó en el que portem de segle i ha signat l'acta de reconciliació amb el seu esperit (i el seu públic) més inquiet i aventurer. Ben tornat sigui.

Vinils vs. iTunes


Apple es peta iTunes perquè l'aplicació en qüestió és a un pas de quedar-se obsoleta, conseqüència de les noves tendències i hàbits de consum. Mentrestant, la meva col·lecció de vinils publicats en molts casos abans de néixer jo mateix segueix funcionant a ple rendiment i sense risc de quedar obsoleta. Quines coses.

divendres, 28 de juny de 2019

Guitarra, baix i bateria - Programa 221

Dave Bartholomew (1918-2019).
Últim Guitarra, baix i bateria de la temporada a Ràdio Silenci amb Ricky Gil. Tota una selecció de refrescant rhythm & blues per a combatre l'onada de calor, homenatge inclòs al gran Dave Bartholomew. Disponible en podcast.

Jade Jackson


El seu primer disc, "Gilded" (2017), la va perfilar ja de bon principi com una de les veus emergents amb més projecció de la música d'arrels nord-americana dels darrers anys. Avui mateix en publica la continuació, un "Wilderness" (2019) que referma la promesa inicial amb un bon grapat de cançons de les que evoquen carreteres infinites i conviden a contemplar grans horitzons. Jade Jackson ve de Santa Margarita, Califòrnia, i assaja amb la seva pròpia banda a l'interior d'una església local. El seu discurs beu de fonts com Tom Petty, Lucinda Williams (aquest timbre vocal polsegós i estripat), Laura Cantrell o l'obra més recent de Ryan Adams. I a les tasques de producció dels seus dos àlbums s'hi troba ni més ni menys que Mike Ness (Social Distortion), inequívoc reclam que malgrat tot no hauria de desviar el focus d'atenció d'un repertori que es val per ell mateix. Poden comprovar-ho a Bandcamp.

dijous, 27 de juny de 2019

Billy Drago (1945-2019)

Drago encarnant Frank Nitti en un fotograma de "The Untouchables".
BILLY DRAGO
(1945-2019)

Aquella elegància en el vestir, en el caminar i fins i tot en un parlar que conjugava misteri amb l'expressió més pura de la maldat. La mateixa que transmetia aquella mirada freda, seca i dura com una pedra. Quan Billy Drago es va posar a la pell del gàngster Frank Nitti a "The Untouchables" (1987), de Brian De Palma, no tan sols va realitzar la seva actuació més definitiva. També va crear un dels malvats més reconeixibles del setè art durant la dècada dels 80. Natural de Hugoton, Kansas, Drago també tenia connexions amb el món musical. De jove va exercir com a disc jockey a nivell local abans de decidir-se per la interpretació, i un cop encarrilada la seva carrera va alternar el cinema amb capítols com la seva aparició al videoclip "You Rock My World" de Michael Jackson. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

The New Nostalgia


Tan sols tenen una peça penjada a les plataformes digitals, "Fragile Bones", un avançament del que serà el seu primer disc i un reclam de pes a sumar a una incansable agenda de directes que els ha valgut un bon nombre d'adeptes i crítiques en positiu en mitjans especialitzats del Regne Unit. The New Nostalgia -per cert, brillant el nom- són quatre músics britànics amb una fixació pel rock alternatiu intens i alhora sofisticat d'uns Foals, per citar una de les seves influències més evidents. El grup va començar gairebé per casualitat quan els seus components van coincidir a Amsterdam i van decidir posar-se a tocar als carrers d'aquella ciutat. De tornada al Regne Unit, es van establir a Londres i van acabar de donar forma a aquest projecte que poden vostès descobrir a Soundcloud.

dimecres, 26 de juny de 2019

The Parasitic Twins


Ells mateixos es qüestionen a la seva pròpia carta de presentació si són la banda de doom metal més ràpida del món o bé la més lenta de totes les formacions que es dediquen al grindcore. El cert és que efectivament el seu discurs beu d'ambdós gèneres, així com d'estils que van de l'sludge al hardcore més contundent. The Parasitic Twins són un duet de guitarra i bateria provinent de Hull, al nord d'Anglaterra, i han publicat tota una sèrie de singles que poden escoltar vostès a Bandcamp.

Edgeworth


Sobre el paper defineix les seves cançons amb tot un ventall d'etiquetes que van del folk a la No Wave, i sobre el terreny sona com si Jeffrey Lewis o Jonathan Richman s'haguessin tancat una setmana sencera en un soterrani escoltant una vegada i una altra les 16 pistes de "No New York" (1978). Atonalitats, cacofonies, dissonàncies, poliritmes cavernícoles, guitarres hipnòtiques i tot un seguit de peces que tant poden remetre al post-punk més esquelètic i terminal com eixamplar els horitzons de l'antifolk. Es diu Jay Edgeworth, ve de Londres i ha signat amb el seu cognom un primer disc enregistrat en directe i sense cap més recurs que les seves pròpies cançons, "At Ranscombe Studios" (2019). Poden escoltar-lo a Bandcamp.

dimarts, 25 de juny de 2019

Deu anys sense Sky Saxon

Sky Saxon (1937-2009).
Ja fos pel fet de coincidir la data de la seva mort amb la de Michael Jackson, o simplement perquè la seva biografia havia transitat altres camins, el cas és que el traspàs d'Sky Saxon va passar gairebé inadvertit al seu moment i tampoc ha estat objecte de grans commemoracions en aquest desè aniversari. Sigui com sigui, tal dia com avui de fa deu anys ens deixava un dels grans exponents del rock californià de la dècada dels 60. El líder de The Seeds, pioners del rock psicodèlic i precursors de gèneres com el punk.

Vaig tenir ocasió de cobrir per la desapareguda revista 33RPM l'únic concert que la formació va arribar a oferir a Barcelona, l'estiu de 2005 a la sala Sidecar amb Saxon com a sol component original i una banda integrada per músics joves però de solvència contrastada. D'aquella nit recordo una actuació impecable que tan sols es va torçar durant la recta final, quan el nostre home es va deixar anar amb un extens monòleg al més pur estil d'un gurú psicodèlic sobre la grandesa de Jesucrist (no és broma), que es va acabar quan un dels components de la pròpia banda li va demanar que baixés de l'escenari.

Deu anys sense Michael Jackson

Michael Jackson (1958-2009) - Foto Mike Segar / Reuters.
Signe d'aquests temps que ens ha tocat viure, es commemora el desè aniversari de la mort de Michael Jackson en plena ona expansiva de la polèmica generada per un documental aparentment rodat amb l'ànim de posar el dit a la llaga, producte ideal per a encendre els ànims de l'anomenada opinió pública quan el soroll i la immediatesa semblen haver desplaçat la reflexió i el rigor del centre de qualsevol debat. Ja ho saben, una sèrie de testimonis que van dir una cosa sota jurament davant d'un jutge -el mateix que va absoldre Jackson de tots els càrrecs que se li imputaven-, però en diuen una altra davant les càmeres en un moment en què les seves respectives economies semblen viure moments complicats -i en què el principal interessat ja no es pot defensar-.

Vivim temps de blanc i negre, de bons i dolents, d'estar amb els uns o amb els altres. De posar la correcció política per sobre de principis tan bàsics com la presumpció d'innocència. De caure en qualsevol provocació i voler-se alguns desfer d'un dia per l'altre de tot allò que havien acumulat al llarg de vides senceres només perquè uns realitzadors amb pocs escrúpols han decidit afirmar, sense cap prova sòlida que sostingui la seva tesi, que el seu ídol era el dimoni personificat. I precisament per això, perquè com va dir aquell un cop feta la calúmnia sempre n'acaba quedant alguna cosa, avui estem parlant més d'unes acusacions infundades que no pas del llegat inqüestionable d'un dels entertainers més grans del segle XX.

Més enllà de les xifres astronòmiques en què solien traduir-se els seus llançaments discogràfics i moviments escènics, Jackson va ser un dels grans perquè va donar forma -sempre envoltat del personal adequat, i aquí hi entraven figures com Quincy Jones- a algunes de les obres més celebrades i recordades del seu temps, i va esdevenir probablement l'últim gran ídol de masses de la música pop, abans que aquesta fragmentés el seu mercat en múltiples nínxols. També va ser una de les últimes grans estrelles que va produir la factoria Motown, debutant amb els Jackson 5 i apadrinat per la mateixa Diana Ross, una de les veus que han sortit en defensa seva durant aquests últims mesos. Se'n va anar havent guanyat moralment a tots aquells que l'havien volgut enfonsar, i a punt de tornar als escenaris per la porta gran amb el que podria haver estat el seu espectacle definitiu.

50 anys de "Pretties for You"



"Pretties for You" (1969) possiblement sigui un dels debuts més atípics i infravalorats de la història de la música pop. Un àlbum que genera rebuig fins i tot entre alguns dels seguidors més acèrrims dels seus autors, però que ha arribat a generar tot un culte entre els amants de gèneres com la psicodèlia. I és que la primera obra d'Alice Cooper no tenia res a veure amb el hard rock d'estètica glam que la pròpia formació -en aquell moment Alice Cooper era el nom de la banda i no l'alter ego de Vincent Furnier- patentaria durant la dècada dels 70, sinó més aviat amb l'afany experimentador dels primers Pink Floyd o del mateix Frank Zappa, mentor del propi grup i productor de l'àlbum en qüestió -diuen les males llengües que en realitat va abandonar l'estudi mentre la banda gravava un assaig, i que es va limitar a donar aquella gravació per bona sense ni tan sols haver-la escoltat-. Sigui com sigui, hi figuraven moments dignes de menció com ara els ritmes protostoner de "Fields of Regret" o les textures àcides d'un "Swing Low Sweet Cherrio" que no hauria desentonat en absolut a la nissaga Nuggets. Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys -però que ningú n'esperi cap mena de commemoració al concert que Cooper té previst oferir el mes de setembre a Barcelona, per descomptat-.

dilluns, 24 de juny de 2019

Dave Bartholomew (1918-2019)

Bartholomew actuant en un acte d'homenatge a la seva trajectòria,
organitzat per Allen Toussaint a Nova Orleans, novembre de 2009.
DAVE BARTHOLOMEW
(1918-2019)

Aquest 2019 serà recordat com un any de dol profund a l'escena musical de Nova Orleans. Si fa tan sols unes setmanes dèiem adéu a Dr. John, ahir ens deixava Dave Bartholomew. Figura sovint eclipsada per les seves pròpies fites però en qualsevol cas imprescindible per a entendre no tan sols la música de la Crescent City sinó la transició del rhythm & blues cap al rock'n'roll i els seus derivats, aquest músic, compositor i productor centenari havia estat mà dreta de Fats Domino al moment de signar partitures tan capitals com "Ain't That a Shame", "I'm Walkin'" o "Blue Monday". També aquell "Fat Man" que nombroses veus autoritzades assenyalen com a certificat de naixement del propi rock'n'roll.

Menys reivindicada però igualment imprescindible resulta "The Monkey", una peça que va enregistrar pel seu compte i va publicar al seu nom. Tota una rodanxa de rhythm & blues sense adulterar i servit a tota castanya, preludi d'algunes de les formes més elèctriques que adquiriria el rock en dècades posteriors -i una lírica que malauradament no ha deixat mai d'estar d'actualitat-. Una bona porta d'entrada al seu cançoner és el recopilatori "The Big Beat - The Dave Bartholomew Songbook" (2013, Ace), on a més de les citades "Fat Man" i "The Monkey" hi figuren èxits de collita pròpia interpretats per gent com Elvis Presley, Buddy Holly, Jerry Lee Lewis o Brenda Lee. Un ventall d'artistes tan ampli com l'abast de qui va esdevenir una llegenda nord-americana de ple dret.

diumenge, 23 de juny de 2019

Black Sabbath

Black Sabbath.
La discografia de Black Sabbath, i especialment els fundacionals cinc primers àlbums amb Ozzy Osbourne al capdavant, confeccionen per ells mateixos una de les bandes sonores ideals per a una nit de bruixes com la d'avui. La revetlla de Sant Joan i el solstici d'estiu. La celebració per l'arribada del bon temps i tots els ressons pagans d'una tradició que ve de lluny. Si m'haig de quedar amb un sol disc, és clar, trio el primer -"Black Sabbath" (1970)-. I posats a concretar més, els convido a punxar aquesta nit la peça homònima que l'enceta amb els seus sis minuts carregats de misteri, tenebra i màgia negra. Bona revetlla a tothom.

dissabte, 22 de juny de 2019

The Muckers

Foto CJ Harvey.
Estèticament semblen sorgits d'algun soterrani de l'East Village previ a la gentrificació, i musicalment invoquen una de les tradicions sonores més genuïnament novaiorqueses, aquella línia evolutiva que comença amb Television i entra de ple al segle XXI de la mà dels Strokes. El cert és que The Muckers porten dos anys fent soroll en el millor sentit als circuits emergents de la Big Apple, on són en vies de consolidar un discurs elaborat a base de guitarres angulars i ritmes carregats de funk. Presenten ara el seu quart single, "This Town will Drag Us Down" -sí, el títol fa referència a la ciutat dels gratacels-, disponible a Youtube amb un videoclip que invoca els dies daurats del Mercury Lounge.

La reacció de Tom Morello a un selfie inoportú

Tom Morello.
Segur que vostès també ho hauran observat en multitud de concerts, sobretot quan damunt l'escenari hi ha figures de cert renom. Assistents que es dediquen a fotografiar-se d'esquena al propi escenari amb l'estrella en qüestió més o menys de fons. Seguidors de l'artista de torn que malgrat tenir-lo a tocar dels dits no se'ls acut altra cosa que donar-li l'esquena amb l'objectiu d'aconseguir un d'aquells selfies tan inoportuns com efectius a les xarxes socials. Bé, dies enrere un d'aquests seguidors va anar una mica més lluny i va optar per fer-se una fotografia amb Tom Morello damunt mateix de l'escenari, mentre el guitarrista oferia un dels seus solos, durant un concert de Prophets Of Rage a la localitat de Tinley Park, al sud de Chicago. La resposta del músic va ser tan contundent com oportuna: va agafar el mòbil del fan en qüestió, el va llençar al públic i va deixar el pobre individu amb un pam de nas. Poden veure-ho vostès mateixos a Twitter (i en acabat poden aplaudir la reacció de Morello, i tant que sí).