dilluns, 31 de desembre de 2018

2018 en música

Los Espiritus.
Ja hi tornem a ser. S'acaba un any i toca fer-ne balanç com si demà realment comencés res de nou. Sigui com sigui, si haig de definir el meu 2018 en termes musicals la primera paraula que em ve al cap és descoberta. O més ben dit descobertes, en plural. Descobertes com Los Espiritus, una banda argentina de blues elèctric i rock psicodèlic amb accent inequívocament porteny. Els vaig descobrir durant una estada a Buenos Aires, em vaig enganxar de ple a la seva discografia i, casualitats de la vida, vaig tenir la sort de poder-los veure en directe a la meva tornada a Barcelona.

Una altra gran descoberta que he pogut fer durant aquest any han estat Rolling Blackouts Coastal Fever -o Rolling Blackouts CF-. Un combo australià que recupera les formes més bàsiques i essencials del pop independent -les compracions amb els Go-Betweens no són gens gratuïtes-. Van esdevenir una de les grans revelacions del passat Primavera Sound amb un directe fresc i enèrgic, i una posada en escena molt poc habitual entre els grups de la seva òrbita: una línia frontal amb tres guitarristes que es reparteixen les tasques vocals. Encara en el capítol de descobertes, la seva recent actuació a la sala Rocksound va confirmar Sarah Shook & The Disarmers com un nom essencial en l'àmbit emergent del so Americana.

2018 també ha estat un any de concerts memorables als escenaris barcelonins. En podria triar molts, sense anar més lluny qualsevol dels anteriorment citats, però em decantaré pel simbolisme i les emocions desencadenades al pas de Bob Dylan per l'escenari del Liceu, l'apoteòsica actuació d'uns pletòrics Nick Cave & The Bad Seeds en la immensitat del parc del Fòrum i sota una lluna groga en el marc del Primavera Sound, la magistral lliçó d'història surfera que John Blair i Els A-phònics van oferir a la passada edició del FestiSurf Costa Brava i la infernal descàrrega amb què Slayer es van acomiadar per sempre més del públic català. I si haig de triar un disc, diré que el plàstic que més m'ha acompanyat de tots els que s'han editat aquest 2018 ha estat "Lucha Libre" dels sempre sorprenents Flamingo Tours. Ha estat un bon any, oi que sí?

Quan Steve Marriott va abandonar els Small Faces

Small Faces.
Amb prou feina havia passat mig any de l'edició del magistral "Ogdens' Nut Gone Flake" (1968) quan la primera encarnació dels Small Faces va tocar fons i va observar com el seu final arribava de forma precipitada. Va ser tal dia com avui de fa 50 anys, durant un concert emmarcat en la celebració de la Nit de Cap d'Any, quan Steve Marriott, cansat de la seva imatge d'ídol juvenil, va baixar de l'escenari cridant literalment "Ho deixo!". A partir d'aquí vindrien els camins per separat, els anys dels Faces i Humble Pie, i una breu reunió del quartet londinenc a finals de la dècada dels 70 per a editar dos discos que s'entenen molt millor en l'actualitat que en plena era punk. Però el veritable final de la banda es va produir aquell 31 de desembre de 1968 en què Marriott va perdre els nervis.

Doc Scanlon's Cool Cat Combo al 9 Nou


La nit de Cap d'Any va arribar abans d'hora però molt oportunament al Teatre Auditori Cardedeu, que el passat dissabte 29 va acomiadar el 2018 a ritme de jazz. Una vetllada festiva amenitzada per un quartet de solvència tan contrastada com és Doc Scanlon's Cool Cat Combo. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julian Vázquez.

diumenge, 30 de desembre de 2018

Cometre errors i seguir avançant

Idles.
"Bristol és una ciutat que ens ha permès cometre errors i seguir avançant". Joe Talbot, vocalista d'Idles, es refereix en un article publicat per Mojo aquest mes de desembre a la manca de pressió que va permetre a la banda prendre's el seu temps a l'hora de madurar el seu discurs, fer cada pas quan tocava i sense pressa ni necessitat de precipitar-se, i finalment esdevenir un dels grans referents del post-punk britànic contemporani. No crec que la intenció de Talbot fos tant lloar les virtuts de la seva ciutat en comparació amb epicentres de la indústria musical com poden ser Londres o fins i tot Manchester, sinó apuntar simplement que les coses han de seguir el seu curs. Que l'art requereix els seus temps i les seves etapes, i que malauradament aquests no sempre coincideixen amb l'agenda d'un negoci que no sol admetre errors ni donar segones oportunitats. La qual cosa pot resultar letal, és clar, per a incomptables artistes que desapareixen del mapa abans d'haver pogut arribar a demostrar res.

Doc Scanlon's Cool Cat Combo

Rocque, Aymí, Scanlon i Violin, Cool Cats.
DOC SCANLON'S COOL CAT COMBO
Teatre Auditori, Cardedeu
29 de desembre de 2018

El marc de fons era una festa de Cap d'Any avançada organitzada per un grup d'aficionats al swing. A la pista hi havia tota una parròquia d'allò més heterogènia -de veterans oficinistes amb gust per la música que devien escoltar els seus avis fins a joves amb estètica flapper, passant per desacomplexats militants de l'escena rocker- ballant com si visquessin en algun moment no determinat dels Feliços Anys 20 o la posterior Gran Depressió. A l'escenari, quatre músics provinents de diverses escenes jazzístiques però establerts actualment a Barcelona repassaven amb ofici, ganes i solvència tot un repertori d'estàndards del hot jazz, el swing, el jump blues i altres estils anteriors a l'adveniment del bebop -és a dir, de quan el jazz s'escoltava ballant i no assegut-. Doc Scanlon (contrabaix i veu), Mikha Violin (guitarra, banjo i veu), Juli Aymí (saxofon, clarinet, veu) i Olivier Rocque (bateria), els integrans del Doc Scanlon's Cool Cat Combo. La sòlida i dinàmica lectura de "Choo Choo Ch'Boogie" (Louis Jordan) amb què es van acomiadar va ser de les que marquen diferències.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Meg Baird & Mary Lattimore

Lattimore i Baird.
Meg Baird sembla haver deixat definitivament enrere la seva etapa al capdavant dels irrepetibles Espers, però això no vol dir que pari quieta. Des que va abandonar Filadèlfia i es va traslladar a Califòrnia, ha signat amb el seu nom obres tan notables com "Don't Weigh Down the Light" (2015) i ha explorat la vessant més rocallosa de la psicodèlia amb els imprescindibles Heron Oblivion. La seva última aventura és un disc signat a mitges amb Mary Lattimore, arpista de referència des que gent com Thurston Moore va començar a reclamar-ne els serveis tant a l'estudi com en directe. El fruit de la seva unió, "Ghost Forests", són sis peces que exploren la vessant més onírica i àcida del folk. Un repertori on els angelicals aguts vocals de Baird es fonen i complementen a la perfecció amb les atmosferes de somni que dibuixa Lattimore. Peces com "Damaged Sunset" o "Fair Annie" es troben entre els capítols més notables de les produccions recents tant de l'una com de l'altra, i el títol de la inicial "Between Two Worlds" no podria resultar més apropiat.

Vera Sola

Estètica noir i atmosferes de misteri - Foto Laura-Lynn Petrick.
Qui no hagi conegut Danielle Aykroyd -filla de Dan Aykroyd- a través dels papers que ha interpretat a la gran pantalla, potser ho hagi fet a través de la seva poesia. Fins i tot hi haurà qui l'hagi descobert a través d'una vessant musical que l'ha portat a integrar la banda d'acompanyament d'Elvis Perkins i, més recentment, donar forma a Vera Sola. Un projecte unipersonal que va presentar ara fa un any amb "Last Caress", un ep amb quatre espectrals lectures a baixa fidelitat de clàssics dels Misfits com el que titulava el plàstic en qüestió. Aquesta tardor ha lliurat finalment el seu primer disc llarg i amb material propi, un "Shades" dominat per l'estètica noir i les atmosferes de misteri. Deu cançons a cavall de gèneres com el folk, el country i el pop finals dels 50 i principis dels 60, que tant poden apel·lar als seguidors de Cat Power i Nikki Lane com als de les Shangri-Las o Zola Jesus. Recentment ha passat per Barcelona obrint la gira d'Elvis Perkins. Descobreixin-la al seu web.

divendres, 28 de desembre de 2018

Tres anys sense Lemmy

Lemmy Kilmister (1945-2015).
Alguns encara no hem estat capaços d'assimilar el cop que va suposar la mort de Lemmy, tal dia com avui de fa tres anys. Un adéu que va marcar el final d'una de les bandes més imprescindibles i incontestables de la història del rock'n'roll -Motörhead, per descomptat- i ens va deixar orfes d'una de les figures més admirades, respectades i estimades d'aquest negoci. Barcelona li retrà homenatge aquesta mateixa tarda i per tercer any consecutiu amb Lemmyssyou, una processó consagrada a l'autor d'"Ace of Spades" que una vegada més es complementarà amb un concert a la seva memòria. Més informació aquí.

Sants Innocents: Llibertat presos polítics!


Afrontem per segon any consecutiu les dates nadalenques amb gent empresonada injustament i persones obligades a romandre a l'exili. No parlo tan sols dels líders independentistes a qui la polititzada justícia espanyola persegueix per haver posat urnes i haver seguit un mandat democràtic, sinó també de Pablo Hasél, Valtonyc i tots aquells que se l'han jugat i se la segueixen jugant en nom de la llibertat d'expressió. Els volem lliures i a casa. I fins que això no passi, seguiran essent ells els Sants Innocents. Per això, aquest any tampoc hi haurà innocentada en aquest blog.

dijous, 27 de desembre de 2018

Ace Of Cups, cinc dècades més tard

Ace Of Cups, en l'actualitat.
Si no comptem "It's Bad for You But Buy It!" (2003) -un recopilatori de maquetes, fragments d'actuacions en directe i gravacions realitzades al local d'assaig-, el plàstic homònim que tot just acaba de veure la llum es pot considerar com el primer àlbum d'Ace Of Cups, aquella banda íntegrament femenina que va militar a l'escena psicodèlica de San Francisco al mateix temps que Jefferson Airplane, Grateful Dead i companyia però sense arribar a obtenir el seu ressò. Un debut que ha trigat més de mig segle a arribar, que presenta a les californianes reduïdes ara a quartet i que es nodreix sobretot de composicions pretèrites que per fi han pogut rebre el corresponent tractament d'estudi. No cal dir que 50 anys són molts anys, i que a aquestes alçades poca cosa podran fer Ace Of Cups per recuperar tot el temps que mai se'ls va arribar a concedir. I que qui vulgui aproximar-se al valor històric d'aquesta banda farà millor acostant-se a "It's Bad for You...". Però, dit això, ningú hauria de discutir l'encant de talls com "Pretty Boy" o "Fantasy 1&4", que no desentonarien en un disc de les Bangles. I la presència de vells coneguts com Bob Weir, Taj Mahal o Buffy Sainte-Marie sempre és un reclam a tenir en compte.

dimecres, 26 de desembre de 2018

Elvana


Seguim parlant de bandes tribut, diguem-ne, peculiars. Després de The Pizza Underground i Mac Sabbath, ara és el torn d'Elvana. Una banda de tribut a Nirvana amb un imitador d'Elvis Presley com a frontman. El repertori de Kurt Cobain i companyia, interpretat des de la màxima fidelitat instrumental i passada per un filtre vocal que vol invocar el Rei durant els seus dies de Las Vegas. Diuen al seu compte de Facebook que vénen d'un lloc anomenat Disgraceland, però tot apunta que en realitat són britànics. Descobreixin-los vostès mateixos al seu web.

Recomanació nadalenca: Brighton 64 a Sidecar


Ara fa cosa d'un any, Brighton 64 van decidir acomiadar el seu intens exercici 2017 amb un concert de Nadal en un dels seus escenaris preferits, el de la sala Sidecar. La cosa no podia sortir malament, i de fet va sortir tan bé que han decidit repetir i fins i tot convertir aquesta cita nadalenca en una tradició. El cas és que els autors de clàssics modernistas com "La Casa de la Bomba" o "Ponte en marcha para mí" estaran actuant aquest divendres, 28 de desembre, a l'emblemàtic local de la plaça Reial. Una de les bandes més històriques de l'escena barcelonina, actuant en una sala que es pot considerar com un dels epicentres de ple dret d'aquesta mateixa escena, de seguida s'ha dit. Més informació i entrades al web de Sidecar.

dimarts, 25 de desembre de 2018

Els discos de Nadal dels Beatles

La caràtula del disc nadalenc editat pels Beatles el 1967.
A aquestes alçades resulta gairebé inconcebible una campanya nadalenca sense algun llançament estel·lar relacionat amb els Beatles. Aquest any, sense anar més lluny, hem assistit a la posada en circulació de luxoses reedicions amb inabastables continguts extra del White Album (1968) dels propis Fab Four i d'un "Imagine" (1971) que tan sols tres anys més tard i amb la banda ja dissolta refermava el potencial de John Lennon com a solista. I precisament per això, perquè l'univers Beatle sembla no tenir límits i la millor època per explotar-lo semblen ser els darrers mesos de l'any, em sobta que encara no s'hagin reeditat els discos nadalencs que els de Liverpool publicaven anualment en edicions adreçades exclusivament al seu club de fans -actualment estan descatalogadíssims però es poden escoltar i fins i tot descarregar amb relativa facilitat a través d'internet-. No ens enganyem, cap d'aquells artefactes té el valor dels àlbums oficials dels Beatles, però a aquestes alçades resulten tan curiosos com entranyables. El meu preferit és el de 1967, on figurava tota una nadala pop carregada d'acidesa que d'alguna manera podria fer de pont entre "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) i el propi White Album. La signaven de forma conjunta els quatre components del grup, i al llarg dels anys ha estat versionada per gent com R.E.M., els Smithereens o Elephant Stone. La versió original es va reeditar oficialment l'any 1995 com a cara b del single "Free as a Bird", però la resta del catàleg nadalenc dels de Liverpool segueix esperant que algú el desenterri amb caràcter definitiu.

dilluns, 24 de desembre de 2018

Brian Setzer - "Boogie Woogie Christmas" (2002)


Un d'aquells discos que no poden faltar en una nit com la d'avui. Un artefacte ideal per fer de la nit més santa de l'any una entranyable vetllada a ritme de swing, jump blues i rock'n'roll amb secció de vents -allò que es va anomenar neoswing-. El primer dels nombrosos àlbums nadalencs de la Brian Setzer Orchestra. Un "Boogie Woogie Christmas" (2002) que arrenca amb tota la força d'un "Jingle Bells" amarca de la casa. L'inconfusible Gretsch del novaiorquès marcant l'entrada i tota una explosió de metalls transformant una de les nadales més universals mai compostes en un trencapistes amb totes les lletres. No és l'únic plat fort d'un plàstic que inclou també incontestables lectures d'estàndards com "Boogie Woogie Santa Clauso "Sleigh Ride". Tampoc tenen desperdici les versions de dos clàssics del catàleg nadalenc d'Elvis Presley com són "Blue Christmas" i "Santa Claus Is Back in Town", ni aquella sorprenent adaptació d'El Trencanous de Txaikovski que ja voldrien signar moltes bandes de rock simfònic. No deixin vostès de punxar-lo aquesta nit, i sobretot no deixin de passar un bon Nadal.

El primer Mercat del Disc i la Cervesa, a El 9 Nou


La Fàbrica de Cervesa Sant Jordi ha acollit aquest cap de setmana el primer Mercat del Disc i la Cervesa de Cardedeu. Vinils, llibres de temàtica melòmana, cervesa artesana i la presència entre d'altres de Teo Serrano (Loquillo y Los Intocables), Miguel Alferez (Decibelios) i el dibuixant Carlos Azagra presentant un nou volum de "Pedro Pico y Pico Vena". Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julian Vazquez.

diumenge, 23 de desembre de 2018

Black Belt Eagle Scout


Katherine Paul es defineix com a feminista, queer i nadiua nord-americana, però assenyala aquest últim tret identitari com el que més ha determinat la seva personalitat i el seu discurs artístic. Natural de l'estat de Washington, Black Belt Eagle Scout és el pseudònim sota el qual acaba de lliurar el seu primer àlbum, "Mother of My Children" (2018). Una col·lecció de cançons a cavall del folk més eteri i el dream pop més gèlid, que tant poden remetre a Lucy Dacus com a Bat For Lashes, i entre les quals figuren encerts tan majúsculs com "Indians Never Die" o "Keyboard". Descobreixin-la a Bandcamp.

Asleep At The Weel - "New Routes" (2018)


Si no comptem "Still the King" (2015), un disc de tribut a Bob Wills, feia vuit anys que Asleep At The Wheel no lliuraven cap obra d'estudi. No és que durant tot aquest temps hagin parat quiets Ray Benson i companyia, el seu catàleg d'àlbums en directe ha augmentat proporcionalment al nombre de quilòmetres recorreguts d'escenari en escenari, però a aquestes alçades resulta tota una sorpresa l'edició de "New Routes" (2018). Una col·lecció de perles en clau Western Swing que alternen material original amb oportunes revisions d'estàndards com "Big River" (Johnny Cash) o "Seven Nights to Rock" (Moon Mullican). Inclou una oportuna col·laboració amb els Avett Brothers.

dissabte, 22 de desembre de 2018

Primer Mercat del Disc i la Cervesa

Teo Serrano, aquest matí a la Fàbrica de Cervesa Sant Jordi
La Fàbrica de Cervesa Sant Jordi de Cardedeu acull aquest cap de setmana el primer Mercat del Disc i la Cervesa. Un punt de trobada entre l'àmbit melòman i el cerveser amb actuacions musicals, xerrades diverses i venda de discos, llibres i cerveses artesanes. Aquest matí hi han estat presents entre d'altres el dibuixant Carlos Azagra i els músics Miguel Alferez (Decibelios) i Teo Serrano (Loquillo y Los Intocables), qui ha parlat de la Barcelona de finals dels 70 i principis dels 80 i ha interpretat alguns clàssics de Bo Diddley, Vince Taylor o els propis Intocables.

Chris Stein, Nova York i l'escena punk

Debbie Harry, fotografiada per Stein en una de les torres del World Trade Center.
Chris Stein va ser un dels actors i testimonis clau del punk i la New Wave a la Nova York de finals dels 70 i principis dels 80. Com a guitarrista de Blondie va escriure algunes de les pàgines més memorables d'aquella fèrtil etapa i va signar una sèrie d'obres absolutament canòniques. El que tenia una mica més amagat era la seva afició a la fotografia, que el va portar a documentar tant el seu dia a dia com el de la pròpia banda durant l'esclat del punk. Tot un arxiu fotogràfic que recentment li ha servit per confeccionar el llibre "Point of View: Me, New York City, and the Punk Scene" (2018), un recull d'imatges que mostren l'evolució dels primers Blondie, la irrupció del punk al Lower Manhattan i, per descomptat, l'essència d'una ciutat perillosa però molt excitant.

The Red Goes Black


Dies enrere ens referíem a No Money Kids, un duet francès amb una aproximació contemporània al blues que hauria de fer les delícies de qualsevol seguidor de bandes com els Black Keys. Doncs bé, avui toca refermar una vegada més la bona salut que viu el blues rock a l'altre costat dels Pirineus amb un discurs totalment complementari, el de The Red Goes Black, que prescindeixen de l'electrònica per a potenciar la vessant més orgànica del gènere des d'una òptica carregada de soul i funk. Vénen de la Bretanya, i al seu segon disc -"Fire" (2018)- compten amb les col·laboracions vocals de Lady Wray i Lisa Kekaula (The Bellrays). Descobreixin-los a Bandcamp.

divendres, 21 de desembre de 2018

Richard Ashcroft - "Natural Rebel" (2018)


Feia temps que Richard Ashcroft no sonava tan fresc i convincent com en aquest "Natural Rebel" (2018) que des d'ara mateix pot considerar-se com una de les obres més sòlides que ha signat el britànic al marge de The Verve. Deu talls evocadors del soft rock que dominava les ràdios nord-americanes quatre dècades enrere, però també de les formes més elegants del pop independent. La inicial "All My Dreams" no desentonaria en cap de les obres que Tom Petty va enregistrar amb el suport de Jeff Lynne. "Birds Fly" té uns aires country rock que assenyalen cap a l'oest, però no pas el de la Gran Bretanya sinó el de les costes californianes. "Surprised by the Joy" sona com la unió gairebé perfecta de The War On Drugs i Belle and Sebastian. I la final "Money Money" desplega prou arsenal elèctric i nervi rocker per posar de potes enlaire qualsevol pista festival que els passi pel cap.

dijous, 20 de desembre de 2018

Joana Biarnés (1935-2018)

JOANA BIARNÉS
(1935-2018)

Joana Biarnés va ser pionera del fotoperiodisme en una Espanya gris on una dona podia ser escridassada pel públic i qüestionada perls àrbitres quan desenvolupava aquesta professió en un camp de futbol. La seva càmera va ser testimoni d'esdeveniments històrics, però també d'un moment en què pràcticament no existien barreres entre els protagonistes d'aquests esdeveniments i qui s'encarregava de documentar-los -la seva llibertat de moviment durant la visita dels Beatles a l'Estat espanyol va donar com a resultat una visió profunda i completa del dia a dia de les gires dels Fab Four-. Que determinades tendències periodístiques la portessin a abandonar l'ofici durant la dècada dels 80 i això li costés pràcticament dues dècades d'oblit hauria d'obrir com a mínim diverses línies de reflexió.

La idea més punk de Jack White

Jack White.
L'edició de novembre de Mojo era un especial que commemorava els primers 300 exemplars de la revista britànica. Entre els seus continguts, una entrevista a Jack White, a qui la gran majoria hem conegut a través d'un projecte, The White Stripes, que semblava fet a mida d'aquesta publicació. En el marc d'una conversa amb el periodista Andrew Male, l'autor de "Seven Nation Army" explicava què havia significat Mojo no tan sols per a ell sinó per a tots els grups de l'escena garatgera gestada a Detroit durant el canvi de segle. "Ens agradava perquè reverenciava la història, la bona música obscura del passat i la bona música del present", recordava. També feia referència a la seva rebel·lió personal contra determinades tendències d'aquell moment. "La idea més punk que em rondava pel cap era rebel·lar-me contra aquell nou món digital on tot estava fet de plàstic i tot semblava tan fals i caduc", apuntava.

Eren els dies en què determinats gurús donaven el rock per mort sense imaginar-se que en qüestió d'anys veuríem alguns dels grans noms d'aquest gènere convivint amb pilars d'àmbits com l'electrònica o el hip hop als principals festivals d'arreu del món. Els dies en què un jove White va fer allò que els anglosaxons anomenen back to basics reinventant el blues des dels seus mateixos fonaments i esdevenint pel camí un dels músics més influents del segle XXI. Sigui com sigui, les paraules de White m'han fet pensar en tots aquells altres gurús que avui comparen alegrement el trap amb el punk com si els contextos socials i històrics d'ambdós gèneres permetessin establir paral·lelismes. En un context com el de la música pop de principis del present segle, el més punk que podia fer White era passar de tot i tocar blues a la seva manera. En un context com l'actual, el més punk que pot fer un adolescent probablement sigui passar també de tot i aprendre a tocar el violoncel.

La Chiva Gantiva


Un col·lectiu de músics de procedència diversa, amb base d'operacions a Brussel·les i una visió global del fet musical. Un explosiu còctel de funk, rock, cúmbia i patrons afrollatins. Ritmes calents, actitud punk i un directe a prova de bales, segons asseguren les cròniques de les seves actuacions arreu del continent europeu. Es diuen La Chiva Gantiva i el seu darrer single, "El ritmo lo llevo yo" (2017), és pura dinamita. Més informació al seu web.

dimecres, 19 de desembre de 2018

No Money Kids

Electro blues rock parisenc - Foto Sergey Neamoscou.
Paisatges urbans tenyits d'essències orgàniques, o la cultura de club penetrant les profunditats més rurals del Delta de Mississippi. Blues amb bases electròniques, o pop sintètic banyat amb guitarres pantanoses i les formes més carnals del soul. No Money Kids són Félix Matschulat (veu, guitarra i sintetitzadors) i JM Pelatan (baix, bateria, sintetitzadors i programacions), dos parisencs que defineixen el seu discurs com a electro blues rock. Acaben de lliurar el seu tercer disc, "Trouble" (2018), un artefacte ideal per a seguidors de Black Keys, Alabama 3 o Larkin Poe. Descobreixin-los al seu web.

dimarts, 18 de desembre de 2018

Steven Munar - "Hey Hey Hey (Re Do It Again)"


Steven Munar i la seva Miracle Band han presentat el videoclip de "Hey Hey Hey (Re Do It Again)", una de les peces que conformen el seu darrer treball discogràfic, el més que notable "Violet Koski". Dirigit per Eva Núñez i enregistrat en un terrat amb fantàstiques vistes a la ciutat de Barcelona, el clip desprèn les mateixes bones vibracions que la peça en qüestió, una de les més fresques i dinàmiques de l'àlbum. Poden veure'l a Youtube.

dilluns, 17 de desembre de 2018

Clementina i l'Offtastautors a El 9 Nou


Un concert de Clementina al Tarambana ha encetat aquest cap de setmana una nova edició de l'Offtastautors. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb crònica d'un servidor i fotografia de Julian Vazquez. Als quioscos fins dijous.

Sèrie documental sobre el punk

Iggy Pop en plena era punk.
Iggy Pop és el productor executiu d'una sèrie documental sobre el punk que s'estrenarà el proper mes de març als Estats Units i aplegarà alguns dels actors clau del moviment en la seva etapa fundacional. Durà per títol "Punk", simplement, i comptarà entre d'altres amb els testimonis de John Lydon, Wayne Kramer, Marky Ramone, Jello Biafra, Legs McNeil, Penelope Spheeris, Chris Stein i Debbie Harry. Tampoc hi faltaran les impressions de diversos músics de posteriors generacions que porten el punk incorporat als seus respectius codis genètics, com ara Duff McKagan, Flea o, és clar, Dave Grohl.

Sota la mirada d'Ovidi

CLEMENTINA
Offtastautors @Tarambana, Cardedeu
16  de desembre de 2018

Sota l'atenta mirada d'Ovidi Montllor, o no ben bé perquè el desaparegut cantautor valencià mira cap a l'altre costat a l'enorme mural que decora una de les parets del Tarambana, van encetar Clementina una nova edició de l'Offtastautors, la secció de petit format del cicle Tastautors. Una hora de folk pop despatxat amb bon gust i millors maneres. Un repàs exhaustiu al disc de debut del duet que conformen Gina Margarit i Carlos Montfort, "Darrere del vent" (2017), amb afegits com el single "Els perduts" o un parell de cites als cançoners de Fleet Foxes i Joan Colomo. Una formació que sembla anar trobant el seu lloc a l'escena emergent catalana, i un discurs que cotitza a l'alça. Diuen que començaran a preparar nou disc l'any vinent. Tant de bo no es faci esperar.

diumenge, 16 de desembre de 2018

Triplet d'impacte a Perpinyà

The Limiñanas, jugant a casa la nit passada.
THE LIMIÑANAS + THE FLESHTONES + MAKE-OVERS
Sala Elmediator, Perpinyà
15 de desembre de 2018

Triple cartell d'autèntic luxe, el que va acollir la nit passada una sala Elmediator que havia penjat dies enrere el cartell de sold out. Una banda local amb projecció global que ja es pot comptar sense cap discussió entre els noms de referència de la psicodèlia contemporània. Unes icones del rock de garatge nord-americà amb quatre dècades de trajectòria a l'esquena. I una jove formació sud-africana que aquests dies es dedica a girar per Europa incendiant tots aquells escenaris que se li posen a l'abast. The Limiñanas, The Fleshtones i Make-Overs, combinació absolutament guanyadora i triplet d'impacte amb totes les lletres.

Van obrir la nit Make-Overs, a tota castanya i sense concessions des del minut zero. Format minimalista (guitarra i bateria), pluja de decibels i rock'n'roll de garatge en la seva concepció més crua, urgent i visceral. El millor aperitiu possible abans de degustar el repertori sempre solvent i dinàmic d'uns Fleshtones que a aquestes alçades no han de demostrar res a ningú però segueixen manifestant-se sobre les taules com una maquinària imparable, amb l'incombustible Peter Zaremba desafiant constantment les lleis de l'edat i la gravetat com si no hi hagués demà.

I finalment va ser el torn dels Limiñanas. Jugaven a casa, presentaven un plàstic de l'alçada de "Shadow People" (2018), i van segellar un passi absolutament memorable. Ritmes monolítics, atmosteres hipnòtiques i aquella elegància tan seva. Rock psicodèlic amb essències kraut i les gotes justes de pop continental. En tanda de bisos van convidar un pletòric Zaremba a cantar amb ells "Gloria" de Them, i es van acomiadar amb una expansiva muralla sònica digna de la Velvet Underground de "White Light/White Heat" (1968). Per qui encara no n'hagués tingut prou, tot un Dj Scratchy, veterà selector de l'òrbita dels Clash i els Pogues, va acabar d'arrodonir la nit a cop de rhythm & blues, soul, rockabilly, perles caribenyes i ritmes llatins.

dissabte, 15 de desembre de 2018

Rosanne Cash - "She Remembers Everything" (2018)


Elvis Costello, Kris Kristofferson i Colin Meloy (The Decemberists) són alguns dels artistes convidats que acompanyen Rosanne Cash al seu catorzè disc d'estudi. No és que la filla de Johnny Cash necessiti a aquestes alçades gaires reforços per lliurar àlbums d'allò més rodons, però sempre s'agraeix l'aportació de músics que en alguns casos pot contemplar com a mestres -Kristofferson-, en d'altres com a contemporanis -Costello- i en última instància fins i tot com a avantatjats deixebles -Meloy-. "She Remembers Everything" (2018) és un nou encert en una discografia que en va plena. Una col·lecció de cançons de naturalesa nocturna i indòmita, enregistrades a mig camí de Nova York i Portland, Oregon. La inicial "The Only Worth Fighting For", gravada amb Meloy, hauria de figurar per mèrits propis entre els títols més destacables del catàleg recent de Cash. I el mateix es podria dir d'"8 Gods of Harlem", amb participació de Costello i Kristofferson i homenatge inclòs a l'"Spanish Harlem" de Leiber i Stoller.

The Concussions


Una banda de surf instrumental els components de la qual surten a escena amb els rostres coberts per màscares esquelètiques. D'acord, el concepte no és nou i menys tenint en compte un referent tan proper com són Los Tiki Phantoms, però no per això deixa de ser reivindicable aquesta banda nord-americana amb una dècada i mitja de trajectòria a l'esquena i un repertori farcit de trencapistes en clau surfera. The Concussions vénen de l'estat de Michigan, i a diferència dels Phantoms el seu so es centra en les coordenades més clàssiques del surf, si bé comparteixen amb ells l'energia, la frescor i aquell esperit desenfadat de qui té ganes de fer passar una bona estona al respectable. Descobreixin-los al seu web.

Mac Sabbath

Els components de Mac Sabbath amb Ozzy Osbourne.
Bandes que interpreten clàssics del punk i la New Wave a ritme de jazz i easy listening, grups de bluegrass que despatxen himnes del rock dur com si s'haguessin compost als mateixos Apalatxes, i fins i tot formacions que traslladen l'univers de Lou Reed i la Velvet Underground al sempre gratificant art d'elaborar i menjar pizza. I encara no ho havíem vist tot. I sinó, parin vostès atenció a Mac Sabbath, un quartet de Los Angeles que es dedica a reinterpretar el repertori de Black Sabbath farcint-lo de referències a McDonald's. Per si amb això no n'hi hagués prou, els seus components actuen caracteritzats com alguns dels personatges més populars del catàleg de la cadena de fast food. Una broma de mal gust? Ni parlar-ne. El mateix Ozzy Osbourne va sortir entusiasmat d'una trobada amb els californians. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

divendres, 14 de desembre de 2018

Perles del rock argentí a Guitarra, baix i bateria

Manal, blues rock amb accent porteny.
L'última edició de Guitarra, baix i bateria és un especial sobre rock argentí de la mà de Ricky Gil, Martin Retrovan i un servidor. Un gustàs haver-hi participat, i sobretot haver après tot allò que es pot arribar a aprendre durant una hora molt intensa. Ens van acompanyar entre d'altres Los Beatniks, Los Gatos, Almendra, Pappo's Blues i Manal. Ja disponible en podcast.

Òscar Camps i Bonaventura Clotet a El 9 Nou


Ens trobem a les portes de Nadal, aquella època de l'any en què tots i totes ens omplim la boca de valors com la pau i la solidaritat. Per sort hi ha persones que practiquen aquests valors durant tot l'any. Òscar Camps, president de Proactiva Open Arms, i el doctor Bonaventura Clotet, en representació de la Fundació Lluita contra la Sida, van participar ahir en un acte amb empresaris a la Clínica Costa Codina de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). La frase del titular -"Algun dia ens avergonyirem de la crisi dels refugiats com els alemanys s'avergonyeixen de l'Holocaust"-, pronunciada per Camps durant la seva intervenció, ens hauria de fer reflexionar (molt) sobre allò que està passant a pocs quilòmetres de les nostres costes.

Mojo: Black Mountain Sides


Aquesta tardor es commemora el 50è aniversari de la formació de Led Zeppelin, i Mojo ho celebra dedicant la portada de desembre al quartet londinenc i distribuint amb la mateixa edició el recopilatori "Black Mountain Sides". Una quinzena de talls que efectivament remeten a la vessant més mística i orgànica dels pioners del rock dur, si bé la selecció és prou eclèctica per a escapar-se de l'allargada ombra del Dirigible de Plom. Una recopilació on alguns dels grans visionaris del folk de cinc dècades enrere, com ara Bert Jansch, Michael Chapman o Roy Harper, conviuen amb avantatjats alumnes i continuadors de la tradició com Riley Walker, Jack Rose o Gwenifer Raymond. Més a prop de les textures acústiques de "Led Zeppelin III" (1970) que no pas del IV (1971) al qual remet la caràtula, un d'aquells plàstics que evoquen boscos profunds i esplanades boiroses a trenc d'alba. Ideal per a degustar sota cobert durant els mesos freds que tenim per davant.

Nick Cave a Israel

Nick Cave.
La llibertat d'expressió pot arribar a esdevenir un concepte com a mínim curiós. Gairebé tothom s'hi manifesta inequívocament a favor, però alguns semblen no acabar-s'ho de creure quan d'altres expressen opinions o punts de vista que discrepen dels seus. És el que li ha passat a Nick Cave, qui recentment ha pres la decisió d'actuar a Israel i d'aquesta manera saltar-se el boicot que promouen altres artistes com Roger Waters o Brian Eno. Va ser precisament aquest últim qui va criticar públicament l'acció de l'australià, que aquesta mateixa setmana ha respost a Eno també de forma pública i explicant per què ha considerat oportú actuar a Israel, per què no podem jutjar la totalitat de la població israeliana a partir de les accions del seu govern i per què considera que el boicot no és la millor forma d'afrontar el conflicte amb els palestins.

Independentment de la postura que un pugui mantenir sobre aquest tema -i a mi em sembla perfectament compatible condemnar i denunciar la violència envers el poble palestí, amb el reconeixement del dret de qualsevol artista a mostrar el seu art on li sembli més oportú-, crec que tots plegats hauríem de reflexionar al voltant d'aquesta qüestió que el mateix Cave planteja a la seva resposta: "Fins a quin punt ens hem desviat del paper transformador de la música quan acabem utilitzant-la com a arma per castigar els ciutadans israelians per les accions del seu govern? Què fa que determinats músics considerin èticament correcte utilitzar mitjans com la coerció i la intimidació, amb forma de cartes 'obertes', sobre altres companys músics que no estan d'acord amb els seus punts de vista?". Poden llegir el text sencer al portal The Red Hand Files, administrat pel propi Cave.

Víctor Lenore sobre la Movida... i sobre el trap


Recomano la lectura d'aquesta entrevista de Vice al periodista Víctor Lenore amb motiu de la publicació d'"Aspectos sobre la Movida" (2018), un assaig crític amb allò que es va conèixer com La Movida madrileña i també amb alguns dels corrents culturals que segons el propi autor se n'han derivat. Tot seguit en destaco dos fragments -de l'entrevista- perquè m'han semblat especialment reveladors, sobretot la distinció que lenore estableix entre allò transgressor i allò subversiu. Però no deixin de llegir l'article sencer, que no té desperdici.

"Creo que a la gente le interesan más las figuras de C. Tangana y Yung Beef que sus canciones. Lo que sí tengo claro es que están muy conectados con La Movida, con el indie, con el movimiento hipster... con todas estas corrientes narcisistas e individualistas que en el fondo están muy alejadas del espíritu de la música popular que significa compartir, pasar momentos juntos, contar los problemas y las alegrías y acompañarte. El trap parece todo el rato una exhibición de lo que tienes, de lo que follas, del dinero que hay en tu cuenta... es decirle a quien te está escuchando prácticamente que eres mejor que él, algo que me parece profundamente antipático".

"Subversivo es algo que molesta al sistema: que montes una cooperativa en lugar de una empresa capitalista, que crees un espacio de relación social como una casa okupada... subversivas son las cosas que crean lazo social y que quedan totalmente excluidas de los medios de comunicación en los años 80 y 90. Sin embargo, lo transgresor es algo que le viene muy bien al capitalismo. Es ponerse un tatuaje en la cara, unos piercings, gastarte el triple del dinero que tienes... Esa es la diferencia básica. En La Movida había muchos artistas transgresores pero ninguno subversivo. Muchos que hacían cosas diferentes a lo que se había hecho hasta entonces en España, porque la mayoría eran copias de lo que se hacía en Londres, Nueva York o Los Ángeles, pero no hacían cosas que le fueran a molestar al sistema de alguna manera. Básicamente como ocurre en la industria actual".

dijous, 13 de desembre de 2018

Meat Puppets tornen per la porta gran

La formació original de Meat Puppets - Foto Joseph Cultice.
S'anuncia per l'any vinent un retorn per la porta gran de Meat Puppets. La banda d'Arizona publicarà el mes de març el seu primer disc d'estudi en sis anys, un "Dusty Notes" que suposarà també la reunió dels germans Kirkwood amb el seu bateria original, Derrick Bostrom, qui va abandonar la formació el 1996. No cal dir que la cosa es complementarà amb una gira. Tot un seguit de bones notícies que es refermen amb el primer avançament d'aquest nou plàstic. Un "Warranty" que explora la vessant més orgànica i polsegosa de Meat Puppets i que poden escoltar vostès a Youtube.

dimecres, 12 de desembre de 2018

Billy Gibbons - "The Big Bad Blues" (2018)


Si el seu primer disc en solitari, "Perfectamundo" (2015), va servir a Billy Gibbons per a explorar territoris sonors aliens al cànon de la seva banda de tota la vida com ara la música cubana, la seva continuació s'acosta molt més als paràmetres habituals dels incombustibles ZZ Top. Blues ben engreixat i boogie carregat d'electricitat. "The Big Bad Blues" (2018), signat com a Billy F Gibbons, alterna originals amb estàndards com "Bring It to Jerome" (Bo Diddley) o la tradicional "Rollin' and Tumblin'". Ideal per sortir a la carretera o amenitzar com cal una bona nit de gresca.

Magalí Sare


La barcelonina Magalí Sare ve d'una família de músics i s'ha passat més de mitja vida formant-se en àmbits com el jazz, la clàssica o l'òpera. Que gairebé es donés a conèixer en el marc d'un d'aquells concursos televisius on la música és poc més que una excusa per entretenir el ramat resulta, doncs, un fet més aviat anecdòtic en una trajectòria que promet generar alegries a grapats. I més tenint en compte les composicions que tot just acaba de presentar a "Cançons d'amor i dimonis" (2018), el primer disc que signa amb el seu propi nom. Peces que juguen amb el jazz vocal, el pop de textures oníriques i la cançó d'autor més oberta de mires. Arranjaments sofisticats amb el piano com a columna vertebral, coixí d'una veu càlida i propera com ella mateixa. I un discurs perfectament compatible amb els de Lu Rois, La Rateta Ja No Escombra L'Escaleta o Anna Roig i L'Ombre de Ton Chien, per citar tres exemples propers. Descobreixin-la al seu web.

dimarts, 11 de desembre de 2018

The Bottle Rockets - "Bit Logic" (2018)


Tres dècades i mitja de trajectòria i una desena d'àlbums al seu nom confirmen The Bottle Rockets no tan sols com a gegants de la música d'arrels nord-americana, sinó com una banda que hauria de requerir atenció més enllà de les parròquies habituals d'allò que s'anomena so Americana. El seu onzè plàstic, "Bit Logic" (2018), reincideix en les històries de camioners, gent de poble que descobreix el món a través de les radiofórmules musicals, clients d'antres nocturns on el bourbon i la cervesa són despatxats a ritme de rock'n'roll i country clàssic, i altres personatges propis d'aquella Amèrica que hi ha més enllà del Hudson. Produeix el seu vell amic Eric Ambel, garantia de bones maneres però reclam en el fons innecessari per a un repertori que com de costum es defensa tot sol.

dilluns, 10 de desembre de 2018

Disc de versions de Morrissey

Morrissey, amb guitarra a les mans, al videoclip de "Back on the Chain Gang".
Ara que el seu excompany de files Johnny Marr sembla haver trobat el gust a obsequiar els assistents als seus concerts amb peces dels irreconciliables Smiths, Morrissey anuncia que és a punt d'editar un disc de versions d'artistes que l'han influït i entre els quals no figuren sorprenentment els New York Dolls. Bob Dylan, Laura Nyro, Roy Orbison, Tim Hardin, Phil Ochs, Melanie, Joni Mitchell i el mai prou reivindicat Jobriath són alguns dels autors escollits, i val a dir que en cap cas ha optat el de Manchester per versionar peces evidents sinó títols més aviat obscurs -la qual cosa és d'agrair-. No hi apareix, això sí, la versió de "Back on the Chain Gang" de Pretenders amb què Morrissey es va despenjar setmanes enrere, que finalment s'inclourà a la reedició amb nombrosos extres del seu últim àlbum d'estudi, "Low in High School" (2017).

Trap i reggaeton al Primavera Sound

A determinada gent de la generació indie li sap greu que Primavera Sound hagi reorientat el seu cartell cap a gèneres urbans com el trap o el reggaeton. A mi, en canvi, em sap més greu que determinada gent de la generació indie perdi el temps criticant la línia d'un festival (al qual ningú està obligat a assistir) en lloc d'aprofitar aquest temps (per exemple) descobrint bandes en qualsevol de les sales de petit format que ara mateix estan buides. #LiveAndLetLive

diumenge, 9 de desembre de 2018

Elvis Costello - "Look Now" (2018)


Si no comptem la seva col·laboració amb The Roots -"Wise Up Ghost" (2013)-, feia vuit anys que Elvis Costello no lliurava cap nou àlbum d'estudi. Una eternitat es miri com es miri, sobretot tenint en compte que parlem d'un dels grans artesans i arquitectes de la música pop de les passades quatre dècades. Durant tot aquest temps, el britànic havia arribat a insinuar la possibilitat de deixar de facturar obres d'estudi com a reacció al seu descontentament amb la indústria del disc. Per sort s'hi ha repensat, i pocs mesos després de la seva última visita a Barcelona lliura aquest "Look Now" (2018) que trenca amb les textures Americana que havia explorat durant els seus darrers llançaments per a recuperar les seves essències més elegants i el seu gust pel soul d'escola Motown. No ho ha fet tot sol, és clar. Signa el plàstic al capdavant d'uns Imposters que remeten per moments als Attractions -coses de tenir Steve Nieve a bord-. I s'acompanya de dos pesos pesants com són Burt Bacharach i Carole King, amb qui ha compost respectivament tres i un dels dotze talls inclosos a l'àlbum. Per qui encara entengui el valor de passar per caixa, resulta especialment recomanable l'edició limitada que incorpora com a extra l'ep "Regarde Maintenant" (2018).

Reggaeton a Rockdelux


M'inquieta una mica tota aquesta massa pretesament crítica que ha posat el crit al cel després d'observar un artista de reggaeton a la portada de l'edició de desembre de Rockdelux. En primer lloc perquè un pot coincidir o no amb la línia editorial d'una revista, i en funció d'això decidir si li interessen els seus continguts o li convé passar per caixa, però el que em sembla absolutament aberrant és observar desenes de missatges en un mur de Facebook censurant una decisió editorial i pontificant sobre què pot i què no pot publicar un mitjà de comunicació en un context de lliure mercat (això sí, posin-se vostès a parlar de rapers i política i veuran com tots aquests 'haters' es converteixen de cop i volta en fervents defensors de la llibertat d'expressió). I en segon lloc perquè molts d'aquests missatges es van produir un cop feta pública la portada a les xarxes però abans que la revista hagués arribat als quioscos, és a dir sense haver-se molestat ni tan sols a llegir l'article que justifica la portada en qüestió (això sí, posem-nos a parlar de temes socials i veuran vostès com tota aquesta gent es manifesta absolutament tolerant i lliure de prejudicis). Dit això i amb el seu permís, recomano fervorosament la lectura de l'article en qüestió, per allò d'ampliar horitzons i trencar estereotips.

dissabte, 8 de desembre de 2018

40 anys de "First Issue"


Si John Lydon havia estat un dels màxims portaveus del punk britànic al capdavant dels Sex Pistols, ell mateix es va encarregar d'enterrar per sempre més el moviment i donar el tret de sortida d'allò que s'anomenaria post-punk com a vocalista de Public Image Ltd. Un fet que es va materialitzar tal dia com avui de fa quatre dècades amb l'edició de "First Issue" (1978), el debut de la formació i un dels primers plàstics etiquetables com a post-punk. Vuit pistes de naturalesa experimental i rupturista, signades pel propi Lydon juntament amb Keith Levene, Jah Wobble i Jim Walker, que recollien les cendres del punk i les assimilaven amb discursos com el krautrock o les avantguardes. El primer esglaó d'una trajectòria que esdevindria única en la seva espècie a partir del posterior "Metal Box" (1979), el renaixement d'un Lydon que responia amb tota la mala llet del món al desengany amb què havia culminat la seva etapa al capdavant dels Pistols, i un single -"Public Image"- que encara avui val per sessions senceres als clubs més subterranis que els puguin venir al cap.

38 anys sense Lennon

John Lennon (1940-1980).
Tots els calendaris defineixen la seva pròpia litúrgia. Aquelles dates assenyalades, aquells moments de l'any en què toca celebrar algun episodi memorable o commemorar-ne algun de trist, sovint amb els rituals corresponents. El calendari melòman no és pas cap excepció, i any rere any el 8 de desembre -dia de la Immaculada Concepció en termes cristians- toca recordar la mort de John Lennon. El cert és que a aquestes alçades poques dates deuen quedar lliures d'esqueles d'icones o il·lustres secundaris de la història de la música. Però en l'àmbit del pop i del rock, el 8 de desembre cobra un significat diguem-ne especial, comparable tan sols al del 16 d'agost, data en què es commemora el traspàs d'Elvis Presley. És possible que altres dates com ara el 10 de gener, dia de l'adéu de David Bowie, acabin adquirint també un pes similar amb el pas dels anys. I a Barcelona ja s'ha instaurat la tradició d'homenatjar Lemmy Kilmister cada 28 de desembre amb una processó a la seva memòria. Però si el 16 d'agost i el 8 de desembre segueixen tenint un pes més elevat, probablement sigui degut al fet que ja som diverses les generacions que hem commemorat aquestes dates fins i tot abans d'haver assolit l'ús de raó. Bowie i Kilmister, com Tom Petty, Prince, Lou Reed, Chuck Berry i tants altres, van deixar buits irreparables però van marxar en un moment en què el rock ja començava a prendre consciència de la seva pròpia mortalitat. Presley i Lennon, en canvi, se'n van anar quan el gènere tot just s'havia fet adult i les baixes encara no es trobaven tant a l'ordre del dia. Sigui com sigui, avui fa 38 anys que ens va deixar Lennon. I un any més toca dedicar-li ni que sigui una part del dia. Que així sigui.

divendres, 7 de desembre de 2018

Pete Shelley (1955-2018)

PETE SHELLEY
(1955-2018)

Ens ha deixat Pete Shelley. La veu dels Buzzcocks. L'ànima pop de la revolució punk del 77. Un dels principals responsables que la ciutat de Manchester figurés amb lletres destacades en qualsevol mapa melòman de les passades quatre dècades. I un dels pioners d'allò que es va anomenar indie. Als seus concerts s'hi podien observar joves universitàries amb roba de marca ballant pogo, mentre veterans punks amb crestes de colors entonaven a viva veu autèntics cants al desengany sentimental. A Barcelona en vam ser testimonis per últim cop ara fa cosa d'uns tres anys (sala Apolo, 24 de març de 2015). Sense ell, el món serà un lloc una mica pitjor.

Herois del Pacific Northwest

THE MODEL ROCKETS
Marula Café, Barcelona
6 de desembre de 2018

Herois al seu dia del power pop amb accent del Pacific Northwest juntament amb els Posies i Young Fresh Fellows, The Model Rockets mantenen actualment un perfil discret a les xarxes i als seus concerts no s'hi acumulen multituds, però aquells que s'hi acosten senten autèntica devoció per una banda que mereixia i segueix mereixent un ressò molt més ampli de l'obtingut. La nit passada van ser poc més d'una cinquantena les ànimes que es van aplegar al Marula Café, però les primeres files van esdevenir una autèntica olla a pressió. La imatge d'una colla d'incondicionals cantant i ballant cada cançó com si els hi anés la vida, il·lustrava l'abast de la banda de Seattle i la seva obra. Al llarg d'una hora llarga van alternar títols recents amb un fons de catàleg on van brillar peces tan celebrades com "She's on the Cover", "Hitchhiker Jane", "The Dress Up Girls" o, és clar, "New Cinnamon Girl". Tan fresques a aquestes alçades com ho eren dècades enrere.

dijous, 6 de desembre de 2018

50 anys de "Beggars Banquet"


Poc es devien imaginar els Rolling Stones que l'edició de "Beggars Banquet" (1968), tal dia com avui de fa 50 anys, marcaria en certa manera un final i un inici al conjunt de la seva trajectòria. El final de la seva formació clàssica, que es materialitzaria al cap de pocs mesos amb l'expulsió de Brian Jones durant les sessions de gravació del posterior "Let It Bleed" (1969). I el naixement del so dels Stones tal i com encara l'entenem a data d'avui.

Produït per aquell aliat clau que acabaria esdevenint Jimmy Miller, "Beggars Banquet" va refermar el cop de timó discursiu que ja s'havia pogut intuir al single "Jumpin' Jack Flash", editat tan sols mig any abans i considerat com una reacció de la pròpia banda a la mala acollida d'aquell artefacte psicodèlic mai prou valorat que és "Their Satanic Majesties Request" (1967). Un trencament d'arrel amb el pop calidoscòpic i el rock psicodèlic, i un retorn amb totes les conseqüències al blues dels seus inicis.

"Beggars Banquet" va ser l'àlbum de l'endimoniada "Sympathy for the Devil" i de la combativa "Street Fighting Man", dos dels títols més reconeguts i reconeixibles del catàleg stonià, però també de tot un seguit de peces de naturalesa acústica, generalment pausada i essencialment pantanosa. El blues més primitiu, deconstruït i reinventat a partir de les seves pròpies arrels. I els Stones mutant de la nit al dia en la bèstia que eren a punt d'esdevenir i que mai més han deixat de ser malgrat els incomptables alts i baixos.

Amb el plàstic que ens ocupa, la banda va segellar un retorn per la porta gran i va inaugurar el seu període més fèrtil creativament parlant. Una etapa marcada per episodis tan foscos com la mort de Brian Jones o l'afer Allen Klein, però també per la sèrie discogràfica més sòlida, indiscutible i influent de tota la seva història -la que va del propi "Beggars Banquet" fins a "Exile on Main St." (1972), com a mínim-. Sense talls com "No Expectations", "Factory Girl" o "Stray Cat Blues" no es pot entendre res del que han fet des d'aleshores Ses Satàniques Majestats, però tampoc algunes obres clau de bandes com els Faces, els Black Crowes o Primal Scream.