dissabte, 31 de juliol de 2021

ZZ Top sense Dusty Hill

ZZ Top: Dusty Hill, Billy Gibbons i Frank Beard.

Si els darrers anys han estat especialment nefastos quant a baixes dins de l'univers melòman, aquesta setmana que encara no hem acabat de tancar ha resultat especialment colpidora. Només cal mirar el llistat d'entrades publicades en aquest blog des del passat dilluns 26 i observar que tot plegat sembla una secció de necrològiques. Dels traspassos que s'han produït aquests dies, un dels que més m'han impactat –per inesperat, però també perquè afecta un grup que sempre m'ha agradat seguir de prop-, ha estat el de Dusty Hill de ZZ Top.

"Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle", vaig escriure jo mateix a la necrològica en qüestió. Però es veu que no, que la banda seguirà en actiu. Acabo de llegir que ahir mateix ZZ Top van oferir el seu primer concert post-Dusty Hill. Al seu lloc hi havia Elwood Francis, un dels tècnics de guitarres del grup, que ja havia substituït el baixista pocs dies abans de la seva mort, quan aquest no havia pogut tocar per problemes de salut.

Sembla que el mateix Hill havia beneït la continuïtat de la banda sense ell, al menys així ho ha explicat el mateix Billy Gibbons. I òbviament no seré jo qui qüestioni els moviments de qui s'ha guanyat a pols el dret de fer el que li doni la gana, però se'm fa molt estrany concebre uns ZZ Top sense una de les seves tres potes essencials. Parlem d'una formació que no és l'original del grup però que s'havia mantingut unida durant cinc dècades ben bones. Si això no la converteix en la més longeva de la història del rock, poc li deu faltar. Costarà, molt, fer-se a la idea d'uns ZZ Top sense Dusty Hill.

La cançó de sempre, amb un ritme diferent

RICKY GIL amb BISCUIT

Teatre El Patronat, La Garriga
30 de juliol de 2021

"La cançó de sempre però amb un ritme diferent", cantava Ricky Gil a "Quan baixis de l'avió", una de les peces que al seu dia van donar forma a "Esta vez va en serio" (2012, BCore), el disc que va certificar el retorn de Brighton 64 a l'activitat discogràfica i l'inici d'una segona i fructífera etapa per a la banda barcelonina. El vers citat sembla fet a mida de la lectura de la peça en qüestió que el propi Gil va efectuar la nit passada amb el suport dels sempre solvents Biscuit. Rebaixant-ne les revolucions per minut, la van aproximar fins a les orgàniques coordenades d'un folk rock que apunta directament a Bob Dylan i The Band. La cançó de sempre, però amb un ritme diferent. I tota una demostració de com reinventar una composició pròpia fins al punt d'injectar-hi nova vida.

Ricky Gil i Biscuit van actuar ahir al teatre El Patronat de la Garriga, el municipi on es troba instal·lat el vocalista de Brighton 64 des de fa més d'una dècada. Un concert emmarcat en els actes del vintè aniversari de Ràdio Silenci –on Gil presenta i dirigeix des de fa deu temporades el programa Guitarra, baix i bateria-, que va servir per presentar aquesta meravella que és "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik). Fruit de la unió de dues trajectòries amb noms propis, un nou punt de partida on la petjada punk d'"Encaixes amb la descripció" conviu amb el rock torrencial de "Dues obres mestres" i l'expansiva psicodèlia d'"En una altra vida". Retalls d'un passi majúscul que va culminar amb una encertada revisió de "Hi ha gent", original de Toti Soler, amb el suport de tot un Albert Freixas a la guitarra.

divendres, 30 de juliol de 2021

Carreteres, serps i dones que ballen

Captura de pantalla del nou videoclip de Brian Setzer.

Carreteres perdudes sota la nit. Núvols de tempesta i tornados que tot ho arrasen. Serps majestuoses i aranyes que regnen en la seva pròpia immensitat Foc al desert i llums de neó que anuncien les bondats del pecat. Dones fatals que ballen al ritme de la música endimoniada mentre raja el whiskey i es consumeix una cigarreta. Tot això i més és el que ens mostra Brian Setzer al videoclip d'"Smash Up on Highway One". Un frenètic exercici de rockabilly amb accent fronterer, i el segon avançament del que serà el seu primer àlbum en solitari en sis anys. Un "Gotta Have the Rumble" previst pel mes vinent, del qual ja va avançar setmanes enrere la igualment prometedora "Checkered Flag".

R.I.P. Willie Winfield

Willie Winfield - Foto Sonny Maxon.

Ha mort Willie Winfield, qui va ser la veu principal i el rostre més visible de The Harptones, aquell grup de doo-wop al qual la majoria vam descobrir a través de Martin Scorsese quan va tenir l'encert d'incloure un dels seus èxits, "Life Is But a Dream", a la banda sonora de la imprescindible "Goodfellas" (1990). Formats a Nova York el 1953, també destaquen al seu repertori títols com "Why Should I Love You?". Descansi en pau.

dijous, 29 de juliol de 2021

Dusty Hill (1949-2021)

DUSTY HILL
(1949-2021)

Ha mort Dusty Hill, baixista de ZZ Top i com a tal una de les tres potes del més genuí power trio de boogie rock amb accent texà. Una banda que durant la dècada dels 70 va reciclar en el millor sentit tota una sèrie de referents més o menys canònics per donar peu a un estil únic i intransferible que acabaria fent escola, i que ja durant els 80 va esdevenir massiva a tots els efectes i nivells –des d'aleshores mai havia deixat d'estar en bona forma-. Blues de garrafa i barbacoa amb injecció elèctrica, rock d'asfalt i bar de carretera, un sentit de l'humor marca de la casa que no entenia conceptes com la correcció política, i les llegendàries barbes de Hill i Billy Gibbons.

I aquell senyor repertori, és clar. "La Grange", "Francine", "Whiskey'N Mama", "Mexican Blackbird", "Gimme All Your Lovin'", "She Loves My Automobile", "Jesus Just Left Chicago", "Cheap Sunglasses", "Legs", "She's Just Killing Me" i tants altres títols essencials. O qualsevol de les peces que formen el seu darrer treball d'estudi, "La Futura" (2012), fruit de la unió dels texans amb Rick Rubin i mostra de tot allò que encara podien oferir en ple segle XXI, que era moltíssim. Vaig tenir el privilegi de veure'ls en directe l'any anterior al Poble Espanyol de Barcelona en una vetllada que encara tinc molt present. Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle.

Joey Jordison (1975-2021)

JOEY JORDISON
(1975-2021)

Ja feia anys que el seu estat de salut l'havia mantingut al marge dels grans focus, però no per això deixa de ser un cop dur la mort de Joey Jordison. Tenia 46 anys, i el seu cor deixava de bategar mentre dormia. La dada fa mal. A Jordison el vam descobrir la gran majoria com a bateria i membre fundador d'Slipknot, aquella banda d'Iowa que va posar el Midwest al mapa de la música pesant del canvi de segle i va aportar una bona dosi d'estètica shock rock a una escena tan discutida com va ser el nu metal al seu dia. Posteriorment va militar com a guitarrista als encara reivindicables Murderdolls, una potent banda de horror punk que va venir a refrescar el llegat d'uns Misfits en plena primera dècada del segle XXI. Personalment reconec que Slipknot em van costar una mica al seu dia, i que justament hi vaig acabar connectant quan els vaig donar una nova oportunitat després d'haver descobert Murderdolls. Siguin els uns o els altres, que sonin els seus discos a tota castanya a la memòria de Jordison.

dimecres, 28 de juliol de 2021

Mike Howe (1965-2021)

MIKE HOWE

(1965-2021)

Vaig descobrir Metal Church a través de "The Human Factor" (1991), el seu segon àlbum amb Mike Howe a la veu i una de les obres més canòniques dels californians. Me'l vaig comprar en cassette en una disqueria ja desapareguda que solia despatxar material de segona mà a preus més que assequibles, i durant una bona temporada em va fer companyia a través del walkman. Vull dir que em va enganxar de bon principi, i un dels arguments a favor seu era justament la veu de Howe, que juntament amb una aclaparadora base instrumental a mig camí del thrash i el power metal, semblava una mena de resposta europea a Judas Priest. Encara avui, de fet, em pregunto per què els britànics no van trucar a Howe quan van necessitar substituir a Rob Halford durant la dècada dels 90. Un dubte absurd a aquestes alçades, sí, però molt raonable en tot cas i sense voler menysprear a Ripper Owens. Howe, que prèviament havia militat a Heretic, i que després d'una llarga absència havia tornat a Metal Church ja en ple segle XXI, ens ha deixat a l'edat de 55 anys per causes que no s'han fet públiques.

Count M'Butu (1945-2021)

COUNT M'BUTU

(1945-2021)

El percussionista Harold L. Jones, conegut artísticament com a Count M'Butu, va ser un actor de llarg recorregut de l'escena jam band. D'entrada com a component de The Aquarium Rescue Unit, banda amb la qual va esdevenir un habitual del festival H.O.R.D.E. I posteriorment al costat de Derek Trucks, primer a la Derek Trucks Band i més endavant a la Tedeschi Trucks Band, amb Susan Tedeschi. També va tocar amb figures com Nancy Wilson o George Clinton, a més d'impulsar la seva pròpia trajectòria solista.

dimarts, 27 de juliol de 2021

R.I.P. John 'Hutch' Hutchinson

John 'Hutch' Hutchinson, de Bowie al jazz.

Va dedicar bona part de la seva trajectòria musical al jazz, però els seguidors més acèrrims de David Bowie el recorden com un dels guitarristes que van acompanyar el Duc Blanc en diverses de les formacions que va encapçalar enre 1966 i 1973. John 'Hutch' Hutchinson va començar tocant a principis dels 60 amb bandes com The Tennesseans, arribant a compartir escenaris amb figures com Gene Vincent, Little Richard o Johnny Kidd i els seus Pirates. Després d'una temporada a Suècia, on va provar sort en l'àmbit del folk rock, es va unir a Bowie i va participar en sessions com les del seu àlbum homònim de 1967. Anys després va tornar a acompanyar-lo durant la gira d'"Aladdin Sane" (1973) com a membre dels Spiders from Mars. Quan Bowie va desfer la banda, Hutchinson va començar una trajectòria solista que va acabar orientant cap al circuit jazzístic. Va morir la setmana passada.

Al Hendrix (1934-2021)

AL HENDRIX

(1934-2021)

Ens ha deixat un altre d'aquells pioners mai prou reivindicats del rock'n'roll. Un secundari de luxe que, més enllà de despatxar un bon grapat de singles que es poden contemplar com a joies de la primera era rockabilly, va ser testimoni directe d'un moment històric excepcional musicalment parlant. Al Hendrix va començar la seva carrera tocant amb el seu bon amic Buck Owens als bars de Bakersfield. Owens va esdevenir un dels arquitectes del Bakersfield Sound, un dels corrents que encara avui defineixen la música country tal i com la gran majoria l'hem conegut. Hendrix va encadenar una sèrie de senzills amb perles com "Rhonda Lee" o "Monkey Bite". Ha mort a l'edat de 86 anys. Fins fa ben poc encara es mantenia en actiu i de tant en tant es deixava escoltar als nostres escenaris.

dilluns, 26 de juliol de 2021

El primer TagaFest, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem assistit a la primera edició de TagaFest, un nou festival celebrat a tocar del turó de Tagamanent, a les portes del Parc Natural del Montseny. Més de dotze hores de música en directe amb Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, Místics, Ricky Gil amb Biscuit, Albert Freixas, Els Imbècils, Lola and The Rhinos, Marçal Ramon i Tracy Sirés, entre d'altres. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

Adéu a "Toma Uno"

Manolo Fernández.

El mes passat eren Julio Ruiz i José Miguel López, les veus de Disco Grande i Discópolis respectivament. I ahir era un altre veterà de la ràdio musical espanyola, Manolo Fernández, qui posava punt i final a tres dècades d'emissions del seu programa Toma Uno a la sintonia de Radio 3 –la casualitat va voler que el seu adéu es produís el dia en què feia exactament 30 anys del desembarcament del programa a l'emissora de RTVE-. Toma Uno era un referent per als amants del country, el so Americana i la música d'arrel en general.

Un espai a través del qual molts hem descobert artistes de referència i de capçalera, i d'altres fins i tot han arribat a descobrir la pròpia música country. Se l'han tret de sobre els responsables de la ràdio pública espanyola amb el mateix pretext amb què es van treure de sobre a Ruiz i a López. Cal rejovenir la ràdio, diuen. Tant és l'experiència, l'ofici i el grau de figures com Fernández, reconegut per la pròpia Folk Alliance International com un dels grans disc jockeys del seu àmbit a nivell mundial, quan un gestiona un servei públic com si estigués administrant un concurs de creditors.

Fa mal, molt de mal, saber que ja mai més els migdies dels caps de setmana tornaran a ser el que havien estat durant les passades tres dècades. Ens quedem sense referents, i si seguim així aviat ens quedarem sense ràdios públiques. Sigui com sigui, només em queda desitjar tota la sort del món a Manolo Fernández, sigui quina sigui la seva trajectòria a partir d'ara. I donar-li les gràcies. Per la música, per la companyia, per tot allò que m'ha ensenyat i per tots els quilòmetres de carretera que he fet escoltant la seva veu i les seves seleccions. Muchísimas gracias, y muchísima suerte.

Poden escoltar l'última edició de Toma Uno, el programa d'ahir, en aquest enllaç.

diumenge, 25 de juliol de 2021

Els artistes occidentals escullen quedar-se a casa

Moctar, vestit de negre, en una imatge promocional - Foto W.H. Mustapha.

Interessant reflexió, la que planteja Mdou Moctar en una entrevista publicada per la revista Ruta 66 a la seva edició de juliol-agost. Preguntat per tot allò que la cultura tuareg pot aportar al món occidental i per tot allò que la cultura occidental pot apotar al món tuareg, el genial guitarrista nigerí explica que el fet de viatjar per tot el món mostrant la seva obra li permet difondre els costums del seu poble i explicar-ne la realitat i les circumstàncies. "En canvi, no he vist cap músic occidental que vingui a fer això al Níger. Per tant no puc dir què podria aportar-nos la cultura occidental, perquè els artistes occidentals escullen quedar-se a casa", apunta. Moctar ha publicat recentment "Afrique Victime" (2021), un nou àlbum que el torna a perfilar com un dels grans portaveus musicals del poble tuareg.

Benvingut, TagaFest

Místics tocant rock'n'roll a les portes del Montseny.

TAGAFEST 2021
Tagamanent
24 de juliol de 2021

Dotze hores de música en directe en un entorn paisatgístic privilegiat –l'inici de la pujada al turó de Tagamanent, a les portes del Parc Natural del Montseny- i amb un cartell integrat exclusivament per propostes de proximitat. El festival TagaFest va celebrar ahir la seva primera edició amb aforament limitat a 400 persones per adaptar-se a la normativa sanitària vigent, però amb la vocació d'esdevenir una cita estable i de llarg recorregut al mapa cultural vallesà. Un esdeveniment impulsat per una colla d'entusiastes sense cap més ànim que dinamitzar el seu entorn a través de la cultura, i oferir al melòman de base una alternativa assequible a tots aquells macroesdeveniments on la mida sol pesar més que el contingut.

Van desfilar per aquest primer TagaFest propostes tan diverses com la rumba mestissa de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, el rock d'arrel nord-americana amb injecció elèctrica de Ricky Gil amb Biscuit, la sensibilitat a flor de pell d'Albert Freixas i les seves cançons que han vingut a remoure consciències, el repertori de versions –ben triades i no sempre evidents- de Murris, el rock stonià d'uns històrics de l'escena vallesana com són Místics, o el contrapunt tradicional de l'acordionista Marçal Ramon amb l'acompanyament de dos vocalistes en constant combat de glosa –molt millor que determinades 'batalles de galls', paraula-. "Aquest festival era necessari", va proclamar des d'un dels dos escenaris el vocalista de Místics, Joan Costa. Benvingut sigui, i tant que sí.


Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, rumba global.

Místics, un tros d'història del rock vallesà.

Ricky Gil amb Biscuit, emocionants rutes infinites.

Albert Freixas, removent consciències.

Marçal Ramon, el contrapunt tradicional.

Murris, actitud rockera i elegància soul.

dissabte, 24 de juliol de 2021

Mojo: You Gotta Move!


L'herència de la localitat de Muscle Shoals, Alabama, en l'àmbit melòman és inabastable i abraça pràcticament tots els registres troncals de la tradició musical nord-americana. Del soul i el rhythm & blues al country i el rock en múltiples de les seves variants. Mojo dedica tot un volum a homenatjar el llegat de FAME Studios i Muscle Shoals Sound Studio, titulat "You Gotta Move!" i distribuït amb l'edició d'agost de la revista britànica. De Blind Boys of Alabama a Drive-By Truckers, passant per Wilson Pickett, Otis Redding, Arthur Alexander, Bettye Lavette, Little Milton, Gregg Allman i, és clar, The Swampers. En falten molts, això és inevitable, però els que hi són donen peu a molt més que una lliçó d'història. La celebració d'un lloc i d'una forma de fer sense els quals no entendríem bona part de la música de les passades sis dècades.

Van Morrison - "Latest Record Project, Volume 1" (2021)


Un pot estar d'acord o no amb el posicionament de Van Morrison sobre la gestió que bona part dels governs d'aquest món nostre han fet de la crisi sanitària –i més concretament sobre la forma com una vegada més s'han retallat drets i llibertats amb el pretext de la seguretat-. Però és admirable la determinació amb què el nord-irlandès ha expressat allò que pensa amb veu alta i sense pèls a la llengua, desafiant gairebé en solitari tot el clima d'opinió que s'ha anat generant i consolidant durant el darrer any i mig. I és simptomàtic dels temps que ens han tocat viure, que hagi hagut de ser un venerable veterà de 75 anys qui sortís a qüestionar el discurs dels que manen. Se'n recorden vostès de quan el rock i la cultura pop eren crítics amb l'establishment? El Lleó de Belfast sí, que se'n recorda, i no sembla disposat a quedar-se amb el record.

Aquest discurs al voltant dels temps que corren és un dels eixos del seu darrer disc d'estudi, un "Latest Record Project, Volume 1" (2021) de més de dues hores de durada –doble volum en format físic- que un sector de la crítica especialitzada ja s'ha afanyat a destrossar i, fins i tot, a equiparar amb discursos de dubtosa procedència que res tenen a veure amb el que aquí ens ocupa. Ja se sap, un cop generat el clima d'opinió qualsevol acte de discrepància serà posat sota sospita. Qui en canvi s'hagi fixat en la música, un ventall de soul, blues i folk amb accent jazzístic marca de la casa, o qui simplement hagi entès que Morrison és tan lliure de cantar el que li roti com ho hauria de ser qualsevol artista en un context democràtic, probablement tindrà una visió molt més positiva d'un àlbum a l'alçada del seu autor. Atenció a la lletra de "Where Have All the Rebels Gone?", que diu allò que ha de dir dels nostres dies –amb pandèmia o sense-.

divendres, 23 de juliol de 2021

Chuck E. Weiss (1945-2021)

CHUCK E. WEISS
(1945-2021)

La gran majoria vam descobrir a Chuck E. Weiss a partir de la seva relació amb Tom Waits i Rickie Lee Jones. Tots tres van conviure al cèlebre motel Tropicana de Los Angeles durant la dècada dels 70, mentre els dos últims eren parella. Waits el va citar a la peça ""Jitterbug Boy (Sharing a Curbstone with Chuck E. Weiss, Robert Marchese, Paul Body and The Mug and Artie)", inclosa a l'àlbum de 1976 "Small Change". Jones li va dedicar la cançó "Chuck E.'s in Love", del seu celebrat debut homònim de 1979. Sigui com sigui, és molt injust que molts tan sols recordin a Weiss per aquests dos fets purament anecdòtics.

Chuck E. Weiss va entrar en contacte amb la música de ben petit, a la botiga de discos que regentaven els seus pares a la seva Denver natal, pas previ a un circuit de clubs on va començar a trepitjar escenaris com a multiinstrumentista i vocalista ocasional. El va descobrir tot un Lightnin' Hopkins, qui se'l va emportar de gira i li va obrir la porta a treballar amb gegants del gènere com Muddy Waters o Willie Dixon. Amb aquest últim va gravar el 1970 una simpàtica lectura del "Down the Road a Piece" de Don Raye, que no va veure la llum de forma oficial fins al 2002, quan Weiss la va incloure en un dels seus àlbums més notables, "Old Soulds & Wolf Tickets".

No només la peça en qüestió va haver d'esperar. Habitual de l'escena de clubs de Los Angeles, Weiss va publicar el seu primer àlbum, "The Other Side of Town", el 1981, però no va lliurar-ne la continuació, el definitiu "Extremely Cool", fins al 1999. Des d'aleshores la seva producció discogràfica havia estat poc prolífica. A cavall dels clàssics del blues i la poesia beat, amb la mirada posada en el rock'n'roll i en exploradors nats com Frank Zappa o Captain Beefheart, Weiss va desenvolupar un registre propi i intransferible que enllaçava dècades de tradició musical nord-americana. Fins i tot hi ha qui diu que no està clar si Tom Waits va ser influència seva, o va ser ell influència de Waits. Sigui com sigui, un referent a qui seguir reivindicant més enllà de les anècdotes. Ens ha deixat a l'edat de 76 anys a causa d'un càncer.

Deu anys sense Amy Winehouse

Amy Winehouse (1983-2011).

Al principi no m'ho vaig voler creure. M'ho va dir el meu pare, que ho acabava d'escoltar per la ràdio. Havia mort Amy Winehouse. Així, sense embuts, m'ho va deixar anar. I no podia ser. D'acord, tothom era conscient dels excessos de qui havia vingut a retornar al mainstream melòman aquella dosi de perill que tant s'havia trobat a faltar durant la primera dècada del segle XXI –i que tant s'ha trobat a faltar des d'aleshores-. Però la dada costava d'assimilar.

Aquella veu que havia injectat nova vitalitat al soul de tota la vida, apagada de cop i volta per sempre més. La icona pop que havia protagonitzat sonats escàndols i a qui certa premsa britànica equiparava amb Etta James i Billie Holiday –aquí s'exagerava una mica bastant, tot i ser clars els arguments-, instal·lada de la nit al dia en aquell Club dels 27 on l'ingrés sol requerir d'una conducta qualsevol cosa menys exemplar. Dos àlbums formidables i un tercer que veuria la llum de forma pòstuma, després d'un llarg estira i arronsa entre la disquera i l'entorn de la pròpia artista.

I una dècada després, el record, el llegat i la llegenda. Deu anys sense Amy Winehouse. La irrepetible veu que va seduir a propis i estranys cantant als quatre vents la seva ferma negativa a renunciar a cap vici ni plaer terrenal –"Rehab" va ser i segueix essent un cop de puny al ventre de tota la correcció política-. Va viure ràpid, va morir jove i va deixar un cadàver exquisit.

dijous, 22 de juliol de 2021

Reigning Sound - "A Little More Time with Reigning Sound" (2021)


El temps vola i ja fa dues dècades que Greg Cartwright va posar en marxa Reigning Sound amb l'ànim de donar sortida a totes aquelles idees que no acabaven d'encaixar en projectes com els encara imprescindibles Oblivians. A saber, rock'n'roll de garatge sense depurar ni adulterar, deutor dels clàssics de la dècada dels 60 però despatxat a consciència en un món que ja havia vist mutar la fórmula original en allò que anomenem punk rock. Es commemora enguany el 20è aniversari de la publicació del debut del trio de Memphis, "Break Up, Break Down" (2021), i Cartwright ho celebra tornant a l'estudi amb la formació clàssica del combo.

Fruit d'aquest retrobament és el primer disc de la banda en set anys, oportunament titulat "A Little More Time with Reigning Sound" (2021, Merge/Popstock!). Un treball que segueix destil·lant essències de garatge sense renunciar a la frescor que sempre ha definit els seus autors, però presumint de tot l'ofici adquirit al llarg de dues dècades a la carretera –inclosos discos i gires amb figures com Mary Weiss-. La inicial "Let's Do It Again" deixa les coses clares de ben principi i obre el camí a perles com "I Don't Need that Kind of Lovin'" –original d'Adam Faith- o una peça titular d'aires Merseybeat que en altres temps hauria estat un hit i avui es perfila com un clàssic de ple dret.

Joan Colomo - "Disc trist" (2021)


"El món que ens ha tocat viure està molt bé / És com un viatge d'LSD / Una distopia en temps real / Una anada d'olla d'un fals documental"
, canta Joan Colomo a "En un món paral·lel". Al de Sant Celoni sempre se li ha donat prou bé exposar el gran absurd d'aquest món nostre, posar de manifest tot allò que no rutlla en una societat que va a la deriva, però sense perdre mai el somriure que desperten totes i cada una de les seves composicions. També aquesta peça del seu darrer àlbum, "Disc trist" (2021, BCore).

Una nova col·lecció de cançons que parlen de l'ara i l'aquí, però que es perfilen tan perdurables com qualsevol títol del seu repertori, i on la reflexió existencial va de la mà amb l'anàlisi crític però en cap cas pessimista de la realitat que ens és pròpia. "Quin és el sentit d'aquesta vida, quan tot l'aire que respires és extremadament efímer?", es pregunta a "Himne a la melangia". "Mai no perdis l'esperança", contraataca ell mateix tot seguit, com venint a dir que hi ha vida més enllà de la tristor titular de l'obra que ens ocupa.

Que una de les peces més definitòries del plàstic en qüestió sigui la vitamínica "Salvem el planeta!", és més que una declaració de principis. "Salvem la Britney Spears, evitem el cataclisme / Salvem la procrastinació i salvem l'hedonisme", proclama el del Baix Montseny, tot recordant-nos que efectivament i malgrat el que pugui indicar la lírica d'"En un món paral·lel", encara hi ha moltes coses que val la pena salvar del nostre dia a dia. Com per exemple aquells artistes que ens ajuden a suportar-lo una mica millor amb el seu art. Colomo n'és un. Que duri.

Disponible a Bandcamp.

dimecres, 21 de juliol de 2021

Juini Booth (1948-2021)

JUINI BOOTH
(1948-2021)

El de Juini Booth era un d'aquells noms que no solien cridar l'atenció malgrat figurar als crèdits d'incomptables obres sovint referenciades. Un d'aquells eterns secundaris que van protagonitzar pel seu compte trajectòries vitals i artístiques de les que expliquen capítols sencers de la història de la música contemporània. Contrabaixista de jazz nascut a la ciutat de Buffalo, Nova York, entre la dècada dels 60 i fins ben entrat el segle XXI va treballar amb gegants que van d'Eddie Harris a McCoy Tyner, d'Art Blakey a Sun Ra i d'Elvin Jones a Gary Bartz. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

50 anys de "Master of Reality"


Black Sabbath
no va ser la primera banda de heavy metal. Abans hi havia hagut exponents primitius –i fundacionals- del gènere com Blue Cheer, Steppenwolf o Led Zeppelin. Però va ser el quartet de Birmingham qui va definir l'estil en qüestió amb un àlbum de debut homònim dels que rarament s'arriben a superar, publicat el mes de febrer de 1970 amb títols com "The Wizard", "N.I.B." o la canònica peça també homònima. Els monolítics riffs de Tony Iommi, la impenetrable base rítmica que formaven Geezer Butler i Bill Ward, la veu visceral d'Ozzy Osbourne passant la mà per la cara de tots els virtuosos del moment, i aquella estètica ocultista que va marcar un abans i un després.

A finals d'aquell mateix any van arrodonir la fórmula amb l'igualment essencial "Paranoid", i ja ben entrat l'estiu de 1971 van lliurar la que molts consideren com la seva obra mestra, aquest "Master of Reality" que celebra avui el seu 50è aniversari. Un plàstic que expandia horitzons tot refermant-se en els postulats inicials i sense el qual no s'entendria l'evolució de la música metàl·lica durant la passada meitat de segle. Si "Black Sabbath", l'àlbum, havia definit per sempre més les bases del heavy metal però també de derivats com el doom metal, l'sludge metal o l'stoner rock, hi ha qui afirma que aquests tres gèneres són descendents directes de la vuitena de pistes que formen "Master of Reality".

Com a mostra més evident, la inicial "Sweet Leaf", un cant a les bondats de la marihuana edificat sobre un dels riffs més definitius de la factoria Iommi i culminat amb un d'aquells potents canvis de ritme marca de la casa. Tampoc es queden enrere "Lord of This World", "After Forever" o la demolidora "Into the Void". És clar que la joia de la corona del plàstic és amb tota probabilitat "Children of the Grave", incontestable cant a la revolució juvenil sobre un ritual d'electricitat i percussions paganes, introduït pel misteri ancestral i els arranjaments medievals de l'instrumental "Embryo". Si l'essència de Black Sabbath es troba concentrada als seus dos primers treballs, aquest "Master of Reality" és la pedra de Rosetta de la música pesant tal i com l'entenem a hores d'ara.

dimarts, 20 de juliol de 2021

Robby Steinhardt (1950-2021)

ROBBY STEINHARDT
(1950-2021)

No només d'harmonies vocals viu una composició de naturalesa tan eterna i atemporal com "Dust in the Wind". També viu de pinzellades de color com les que va aportar el violí de Robby Steinhardt a la peça més universal i reconeguda del catàleg de Kansas. Un catàleg que va molt més enllà de la peça en qüestió, sense el qual no s'entendria el rock progressiu nord-americà, i on figuren àlbums tan essencials com "Leftoverture" (1976) o "Point of Know Return" (1977) –en aquest últim, tot un tractat de música progressiva publicat en plena explosió punk, s'hi troba la citada "Dust in the Wind"-. Steinhardt va ser un dels fundadors del grup a principis de la dècada dels 70, hi va militar durant tota la seva era daurada i hi va tornar durant el canvi de segle –la primavera de 2005 el vam poder veure amb la banda en una memorable actuació a la sala gran de Razzmatazz-. Ens ha deixat a l'edat de 71 anys.

Biz Markie (1964-2021)

BIZ MARKIE
(1964-2021)

De la mateixa manera que el recentment desaparegut Prince Markie Dee i els seus Fat Boys, el nom de Biz Markie no tan sols és essencial per entendre l'evolució del hip hop a Nova York i al conjunt de la costa est dels Estats Units, sinó també com a testimoni d'uns temps –la dècada dels 80- en què el gènere era més innocent i sabia destil·lar bones dosis d'humor. Markie ho va demostrar amb títols com el single "Just a Friend", inclòs al seu àlbum de 1989 "The Biz Never Sleeps", amb tota probabilitat la seva peça més reconeguda. També se'l recordarà com un dels pioners i grans difusors del beatboxing, aquella tècnica que consisteix en fer del cos humà un instrument rítmic en tota regla. Ens ha deixat a l'edat de 57 anys.

dilluns, 19 de juliol de 2021

El Petit de Cal Eril, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem assistit al concert d'El Petit de Cal Eril a Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers. Repàs ben estructurat al seu cançoner més recent, inclosos avançaments d'un vuitè àlbum que veurà la llum el mes de setembre. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

El santuari de Dylan

BOB DYLAN

Shadow Kingdom Livestream
18 de juliol de 2021

No sóc gens partidari dels concerts en streaming -de fet, ni tan sols tinc clar que d'això se'n pugui dir concerts-. Però quan es va anunciar que Bob Dylan oferiria en aquest format la seva primera actuació en directe des de desembre de 2019, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig reservar plaça. Dylan, un artista que en ple segle XXI sembla venir a personificar tota aquella profunditat que manca en aquest món nostre cada dia més líquid, lliurant el seu art a un format que representa com pocs les dinàmiques immediates i caduques dels temps que ens ha tocat viure. El que a priori es perfilava com un oxímoron si més no curiós, va acabar esdevenint un encert a tots els nivells i en tots els sentits.

Sota l'atenta mirada en elegant blanc i negre de la realitzadora Alma Har'el, l'autor de "Highway 61 Revisited" (1965) va oferir un repàs a una dotzena llarga de títols pretèrits el més recent dels quals, "What Was It You Wanted", datava de 1989. Un moviment que va contrastar amb la tònica general que solien seguir els seus concerts anteriors a la pandèmia, on el gruix dels repertoris tendia a concentrar-se en la producció posterior a "Time Out of Mind" (1997). Qui esperés poder escoltar per primer cop en viu les peces del celebradíssim "Rough and Rowdy Ways" (2020), haurà de seguir esperant. Un cançoner d'aquesta mida bé mereix estrenar-se en un escenari de veritat, i això el seu autor ho sap.

Va començar, sense cap més preàmbul que un compte enrere, amb una irreconeixible "When I Paint My Masterpiece", reinterpretada amb accent de jug band per una formació de naturalesa austera però plenament efectiva –dues guitarres acústiques, un contrabaix i un acordió-, on no figurava cap dels acompanyants habituals de Dylan sinó una sèrie de músics joves amb perfils poc coneguts però de solvència prou contrastada –destacava la presència de Buck Meek (Big Thief)-. Va seguir amb un "Most Likely You Go Your Way and I'll Go Mine" en clau de zydeco i una fràgil lectura de "Queen Jane Approximately" que va desembocar en "I'll Be Your Baby Tonight", transformada per l'ocasió en un torrencial exercici de desacomplexat rockabilly. A banda i banda del músic, dues pin-ups donaven peu a una performance teatral que d'alguna manera remetia als dies de la Rolling Thunder Revue.


Una escena de bar.

UN BAR COM ELS D'ABANS

Els assolellats matisos country de "Just Like Tom Thumb's Blues" van deixar pas a una minimalista revisió de "Tombstone Blues" i a una etílica presa de "To Be Alone with You". "What Was It You Wanted" va semblar treta d'una pel·lícula de David Lynch i va precedir el que probablement fos el moment més climàtic de la nit. Un "Forever Young" que Dylan va cantar als seus 80 anys amb la serenor i l'experiència destil·lades l'any passat a "Murder Most Foul". A partir d'aquí, un "Pledging My Time" en clau de blues primitivista va assenyalar la cruïlla de camins on Robert Johnson havia venut un bon dia la seva ànima al diable, i les pinzellades nocturnes de "Wicked Messenger" van fer lloc al rhythm & blues mestís de "Watching the River Flow" abans d'abaixar el teló amb un "It's All Over Now, Baby Blue" que Dylan va cantar, sí, com si fos del mateix Sinatra.

Menció a part va valer l'escenografia. Un bar com els de la primera meitat del segle passat, on la gent bevia alcohol, fumava i fins i tot ballava mentre sonava la música. Tant és que tot plegat fos un decorat, que els membres del públic fossin actors i figurants, o que l'actuació s'hagués gravat prèviament. Dylan va celebrar des de l'altre costat de la pantalla tot allò que no se'ns permet fer en aquests temps pandèmics. I en aquest sentit, el seu bar no deixava de ser aquell santuari amb el qual molts de nosaltres hem arribat a somiar tantíssimes vegades. Un entorn figurat però segur on refugiar-nos de tot el soroll que ens envolta, aquell lloc millor al qual només podem accedir a través de la música. La qual cosa és vàlida avui i ho seguirà essent per molts anys que passin. Si l'obra de Dylan és un antídot contra la immediatesa, el seu streaming és dels pocs que perviuran més enllà del context de coronacrisi que l'ha motivat.

Una banda austera però efectiva.

Dylan amb les pin-ups d'"I'll Be Your Baby Tonight".

diumenge, 18 de juliol de 2021

Imelda May - "11 Past the Hour"


Amb aquest nou disc d'Imelda May em passa més o menys el mateix que em passava amb la discografia de l'irlandesa quan es dedicava aquesta al rockabilly i els seus gèneres perifèrics. No es pot negar que l'ofici i la passió hi són, també la benedicció de pesos pesats com Ronnie Wood –toca la guitarra en un parell de temes-. Però també hi ha alguna cosa que trontolla. I això que ara fa quatre anys em va sorprendre molt positivament amb aquell "Live Love Flesh Blood" (2017) que marcava distàncies amb tota la seva producció anterior i apostava per un discurs més introspectiu i personal.

A "11 Past the Hour" ha seguit explorant aquesta última direcció, però l'atzar –o un equip de productors amb connexions amb òrbites com la de Coldplay, i tot el que això implica- l'ha portat novament fins a un punt on la teoria promet però la pràctica no acaba de funcionar. Els moments àlgids hi són, de la crepuscular balada que titula el disc al soul noir de "Breathe" passant pel post-punk ballable de "What We Did in the Dark" –a duet amb Miles Kane- o el simpàtic acostament al Britpop de "Just One Kiss" –amb Noel Gallagher-. Però la resta apunta cap a aquella terra de ningú on sol portar l'ànsia d'agradar a tothom. Caldrà veure què passa a partir d'ara.

Hearty Har, molt més que un il·lustre cognom

Més enllà de la nissaga familiar.

Als germans Shane i Tyler Fogerty els havíem pogut escoltar acompanyant al seu pare –sí, John Fogerty-, però mai ens hauríem imaginat que un bon dia ens sorprendrien tal i com ho van fer mesos enrere tot presentant un projecte propi que va més enllà de la nissaga familiar i parla amb nom propi. Es fan dir Heary Har i han debutat amb un àlbum, "Radio Astro" (2021), que apunta molt més que maneres. La inicial "Radio Man '56" sembla el "Fox on the Run" dels Sweet repensat per a tota una generació que ha descobert la psicodèlia de la mà de King Gizzard & The Lizard Wizard. "Calling You Out" és un robust rock de carretera que deu estar fent les delícies de son pare. "Scream and Shout!" i "Fare Thee Well" destil·len acidesa en dosis tan fresques com abundants. I "Canyon of the Banshee" bé podria ser la banda sonora d'un hipotètic spaghetti western rodat per John Carpenter. Descobreixin-los al seu web.

dissabte, 17 de juliol de 2021

R.I.P. Gary Corbett


Si ahir ens acomiadàvem de Jeff LaBar, avui hem de lamentar una altra baixa a l'òrbita de Cinderella. El teclista Gary Corbett va tocar amb els de Filadèlfia entre els anys 2005 i 2011, tot i que la banda amb la qual se'l sol associar més sovint és Kiss, amb qui va girar i gravar a l'estudi durant bona part de la dècada dels 80 i fins ben entrada la dels 90. També va tocar amb Cindy Lauper i Damian Marley, entre d'altres.

Journey

Journey: Jonathan Cain, Ross Valory, Neal Schon, Steve Perry i Steve Smith,
la formació que va gravar "Escape", en una imatge promocional de 1981.

Es commemoren avui 40 anys d'"Escape" (1981), el setè àlbum de Journey i probablement l'obra més reconeguda de la formació californiana. El primer plàstic que van enregistrar sense Gregg Rolie, i un dels discos de rock més celebrats de la dècada dels 80. Serà o no serà la seva obra més rodona –els bons coneixedors de la banda possiblement no ho vegin així-, però és innegable la força d'un repertori on figuren pistes de la mida de "Don't Stop Believin'", "Stone in Love", "Who's Crying Now" o l'eterna balada "Open Arms" –en realitat, podríem citar la totalitat dels títols que formen el plàstic, inclosos els bonus tracks de posteriors reedicions-.

Journey és un d'aquells grups que han sumat xifres mastodòntiques i, per aquest motiu, hi ha certs ambients on queda malament dir que t'agraden discos com el que ens ocupa. El combo encapçalat al seu dia pel tàndem Steve Perry i Neal Schon vindria a ser la mena de banda que mai programarien determinades cites festivaleres on, quines coses, solen actuar cada any desenes d'artistes que no sonarien tal i com sonen de no haver estat per àlbums com "Escape". Journey al Cruïlla o al Primavera Sound? Mai de la vida, diran alguns. Bé, que escoltin atentament "Who's Crying Now" i després podem parlar de l'herència soft rock de certs noms que de ben segur no grinyolen tant en segons quins cartells.

divendres, 16 de juliol de 2021

Jeff LaBar (1963-2021)

Foto Scott Legato/Getty Images.
JEFF LaBAR
(1963-2021)

La de Cinderella és una de les històries paradigmàtiques d'allò que durant la dècada dels 80 es va anomenar glam metal o hair metal. Una banda que va venir a menjar-se el món a cop de contagiós i refrescant hard rock i amb una imatge que connectava amb l'escena de Sunset Strip malgrat haver-se format a la llunyana Filadèlfia. Ho van petar, van conquerir el firmament rocker i van publicar una sèrie de discos que avui es consideren clàssics, però amb l'arribada dels 90 i del grunge la seva caiguda en desgràcia va ser tan pronunciada com la de bona part dels seus contemporanis. Desfet el grup a mitjans de la dècada, el seu guitarrista, Jeff LaBar, fins i tot va arribar a obrir una pizzeria i a treballar en la construcció per poder pagar factures, alhora que impulsava diversos projectes en solitari que finalment van desembocar en una reunió de Cinderella. Ens ha deixat a l'edat de 58 anys.

El Petit de Cal Eril estrena single en directe

EL PETIT DE CAL ERIL

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers
15 de juliol de 2021

Les xarxes socials estrenaven ahir a les 8 del vespre el nou single d'El Petit de Cal Eril, "Cap a tu", un refrescant exercici de pop metafísic marca de la casa que manté elevat el llistó a partir del qual caldrà valorar el nou àlbum que Joan Pons i companyia han promès de cara a la tardor. A la mateixa hora, els de la Segarra s'enfilaven a un dels escenaris exteriors de Roca Umbert i emmarcaven la peça en qüestió en una hora llarga de recital durant la qual van passar revista a tot el seu catàleg recent. Privilegiades les ànimes que s'hi van aplegar –aforament limitat a causa de les restriccions sanitàries-, que van poder descobrir la cançó en directe i sense pantalles pel mig.

El concert va començar amb la brisa suau d'"Ets una idea" i "El sentit de les coses", dues peces ideals per degustar sota una posta de sol estiuenca i dos dels grans reclams del notable "Energia fosca" (2019, Bankrobber). El que va venir a continuació va ser un repàs abundant i ben proporcionat a l'àlbum en qüestió, amb oportunes escapades a plàstics encara tan presents entre bona part del respectable com ara l'anomenat disc triangular (2018, Bankrobber). Reivindicació d'una etapa, la que va tallar d'arrel amb el Nou Pop Català de fa deu anys i va abraçar allò que el mateix Pons definiria com a pop metafísic, on figuren títols de la mida de "Pols" o "Som transparents". També la simpàtica lectura en català del "Close to Me" de The Cure que va tancar el set ja en tanda de bisos.

dijous, 15 de juliol de 2021

De Tom Jones a Todd Snider

Tom Jones.

Ens referíem mesos enrere a la corrosiva lectura del "Talking Reality Television Blues" de Todd Snider amb què tot un Tom Jones marcava terreny a l'hora d'anunciar un nou treball d'estudi que, quines coses, va acabar veient la llum la llum al mateix temps que el darrer llançament del propi Snider. A "Surrounded by Time" (2021, EMI/Universal), el seu àlbum número 41, el gal·lès referma la seva aliança amb el productor Ethan Johns i s'endinsa en les arrels més profundes de la música nord-americana tal i com ja ho havia fet als plàstics precedents.

El resultat és un àlbum de maduresa en el millor sentit, que deixa (molt) enrere aquell intent d'esdevenir un etern adolescent amb què el Tigre de Gal·les havia conquerit les radiofórmules a principis del present segle –d'acord, amb el temps un pot acabar acceptant que "Sex Bomb" era una pista tan potent com el seu títol-. Versions ben triades i ben executades de Bob Dylan, Cat Stevens, els Waterboys, Terry Callier o el citat Snider, despatxades amb l'ofici i l'experiència de cinc dècades i mitja llargues al peu del canó, però amb els aires transformadors de qui encara té ganes de dir coses amb 81 primaveres a l'esquena.

I el mateix dia en què Jones lliurava "Surrounded By Time" –el passat 23 d'abril-, Snider publicava "First Agnostic Church of Hope and Wander" (2021, Thirty Tigers). El títol fa referència a les emissions en streaming que el nord-americà va dur a terme durant els mesos més durs de la pandèmia, a les quals assistien els seus incondicionals com si d'autèntiques misses es tractessin. Les bones noves, tot un seguit de composicions inèdites, inspirades en part per les morts recents de referents com Jeff Austin, John Prine o Billy Joe Shaver, que han acabat donant forma a un magnífic disc de música d'arrel genuïnament nord-americana on conflueixen registres com el country, el soul, el blues o el rock més orgànic.

Gonzalo Muñoz "Salo" (1954-2021)

GONZALO MUÑOZ "SALO"

(1954-2021)

Han estat una de les bandes més influents del rock espanyol de les passades tres dècades i mitja, presumint d'una personalitat a prova de bales i desencadenant diverses marees de deixebles i aspirants que han brillat amb major o menor fortuna però en cap cas han arribat a igualar els mestres. Extremoduro, els ideòlegs d'allò que ells mateixos van anomenar rock transgressiu, una concepció estripada de les formes més urgents i poètiques del punk, el rock dur i el rock urbà, amb la lírica i la veu de Robe Iniesta com a element distintiu i diverses formacions que n'expliquen l'evolució. Gonzalo Muñoz "Salo" va ser el baixista de la primera d'aquestes formacions, un dels fundadors d'una nissaga imprescindible de la història del rock en castellà. Ens ha deixat a l'edat de 67 anys a causa d'un càncer.

dimecres, 14 de juliol de 2021

La música i el paisatge

Captura d'"En una altra vida", el nou videoclip de Ricky Gil.

La immensitat del paisatge i la profunditat de les carreteres secundàries que s'hi endinsen. Si el debut en solitari de Ricky Gil, "Infinites Rutes Invisibles" (2021, Chesapik), invoca coordenades sonores genuïnament nord-americanes, el seu cançoner és el fil musical ideal per contemplar paisatges i transitar carreteres com els de l'altre costat de l'Atlàntic. Com per exemple els paratges naturals d'Ontario, al Canadà, on l'actor i cineasta Viggo Mortensen i el director de fotografia Marcel Zyskind van anar a buscar localitzacions la tardor de 2018 per al que esdevindria la pel·lícula "Falling" (2020).

Cap de les imatges filmades en aquell moment es va fer servir al film. Dos anys i mig després, la muntadora Telma Llos les ha recuperat i les ha emmarcat al videoclip d'"En una altra vida", una de les peces més potents d'"Infinites Rutes Invisibles". Un expansiu exercici de rock psicodèlic que el vocalista de Brighton 64 va enregistrar amb el suport dels sempre solvents Biscuit, en una unió que evoca la de Neil Young amb Crazy Horse o la de Dylan amb The Band, i on també podem escoltar l'oportuna participació vocal de tota una Joana Serrat. No cal dir que les imatges del Canadà rural li van com l'anell al dit a la peça en qüestió. Poden vostès visionar el videoclip a Youtube.

La cultura no ha de ser segura, ha de ser lliure

Potser ha arribat el moment d'obrir els ulls, deixar-se de proclames estèrils i admetre que la cultura no és segura ni ho ha estat mai. No hi ha res, en aquest món, que sigui segur, ni ara ni abans del coronavirus. Com més ens obsessionem amb la seguretat, més insegurs ens sentim i més atemorits vivim. Com més segur pretenem que sigui el nostre entorn, més fràgils esdevenim nosaltres mateixos, presoners de la nostra obsessió per la seguretat. Si la cultura és fruit i expressió del seu propi context, el concepte "Cultura segura" no era més que un oxímoron propi d'uns temps en què la immediatesa exigeix respostes simples i superficials a qüestions complexes i profundes. Un "Tot anirà bé" d'abast sectorial.

El desastre ve de lluny i la seva magnitud va molt més enllà d'un grapat de festivals de música on el pitjor dels virus ha estat la pressa (també a l'hora de programar uns cartells que definitivament no passaran a la història per la seva coherència). Però quan van mal dades sempre acaben rebent els mateixos, sobretot en un país on la cultura va assumir ja fa molt de temps el rol d'aneguet lleig. Deixeu de buscar culpables, deixeu de confondre por amb responsabilitat. Si teniu ganes d'assenyalar amb el dit, comenceu per fiscalitzar a qui us governa i per exigir al Procicat el mateix grau d'eficiència i de transparència que esteu exigint als agents culturals. I, sobretot, comencem a entendre tots plegats que la cultura no ha de ser segura. Ha de ser lliure.


PS: Aquest escrit es deriva les últimes notícies sobre l'escalada de contagis de Covid-19 en tres macrofestivals celebrats durant les últimes setmanes a la província de Barcelona, i de les reaccions que aquestes informacions han motivat. Cada dia, en aquesta mateixa província, desenes de milers de persones han d'agafar transports públics sobresaturats per anar a treballar. És molta més gent de la que es concentra durant un cap de setmana en un festival de la mida del Vida, el Cruïlla o el Canet Rock. Dic això sense ànim de defensar ni atacar ningú, sinó de contextualitzar. És curiós que d'unes coses se'n parli tant i d'unes altres se'n parli tan poc.

dimarts, 13 de juliol de 2021

Byron Berline (1944-2021)

BYRON BERLINE
(1944-2021)

Violinista de llarg recorregut i contrastada solvència en l'àmbit de la música d'arrel nord-americana, Byron Berline podia presumir d'haver tocat al costat dels més grans. Membre ocasional dels Flying Burrito Brothers –de 1971 a 1973- i dels primers Manassas d'Stephen Stills, va signar un disc a mitges amb The Dillards –"Pickin' and Fiddlin'" (1965) i va treballar amb gegants com Bill Monroe, Bob Dylan, Willie Nelson, Gram Parsons, The Band o els Byrds. Alguns reconeixeran el seu violí a "Country Honk", la versió de "Honky Tonk Women" amb accent hillbilly que els Rolling Stones es van marcar a l'imprescindible "Let It Bleed" (1969). Tot això, és clar, sense passar per alt una extensa obra signada amb el seu nom. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

dilluns, 12 de juliol de 2021

Victor Segundo, a El 9 Nou


Hip hop de lírica combativa i referents que van més enllà dels tòpics. Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Victor Segundo a l'Anònims de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Núria Graham, a El 9 Nou


Dijous passat vam assistir al concert de Núria Graham a Roca Umbert Fàbrica de les Arts de Granollers. Repàs generós al notable "Marjorie" (2020) i presentació d'un single, "At Last" (2021), que obre la porta a un futur emocionant. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Esther Béjarano (1924-2021)

ESTHER BÉJARANO

(1924-2021)

Era una de les últimes supervivents d'un dels capítols més foscos de la història de la humanitat. Esther Béjarano només tenia 19 anys quan va ser deportada a Auschwitz. Al principi va fer treballs forçats, però quan els oficials nazis es van assabentar de les seves habilitats musicals la van incorporar a l'orquestra de dones del camp d'extermini –era pianista, però hi va tocar l'acordió-. La seva funció, marcar el ritme de pas als presoners que anaven a treballar, també als que baixaven dels trens a la seva arribada al camp. D'aquests últims, n'hi havia que saludaven les membres de l'orquestra. Molts es pensaven que res del que passava al camp podia ser tan greu si els rebien amb música.

Però ella, coneixedora d'aquella realitat, solia sentir una immensa tristor mentre tocava. Després d'Auschwitz va ser internada al camp de Ravensbrück, i en acabar la Segona Guerra Mundial va emigrar a Palestina. Des de la seva tornada a Alemanya durant la dècada dels 60 havia fet servir la música com a forma de recordar els horrors de l'Holocaust, i durant els últims anys s'havia mantingut encara ferma en la seva defensa de les llibertats i eks drets fonamentals, mostrant-se bel·ligerant davant l'auge de nous grups d'extrema dreta arreu d'Europa. Ens ha deixat a l'edat de 97 anys. Descansi en pau, que la seva memòria es mantingui ben viva i que la tinguem ben present per no tornar a repetir errors del passat.

diumenge, 11 de juliol de 2021

Sardanes

Ahir al vespre vaig assistir a un aplec sardanista. Feia molts anys que no m'acostava a un d'aquests esdeveniments. El món de les sardanes em quedava excessivament lluny, o això em pensava, a causa dels mateixos prejudicis que molta gent del meu entorn manté encara envers aquest gènere musical i tot allò que l'envolta. Ja se sap, som melòmans, gent curiosa a qui agrada descobrir música i tota la pesca. O això diem.

Ens omplim la boca de tot allò que sabem o hem llegit (o vist en algun documental) sobre qualsevol expressió sonora que vingui de tan lluny com sigui possible, del jazz etíop a no sé quina variant de la cúmbia o aquell estil regional de blues. Però, quines coses, aquesta suposada curiositat no ens ha portat mai fins a un gènere que tenim a tocar. Perquè no és curiositat, és posat. I perquè els prejudicis solen fer molt de mal.

Ahir vaig assistir a un aplec sardanista, deia. El 71è Aplec de Nit de Granollers, concretament, al parc Torras Villà de la capital vallesana. Hi vaig anar a treballar, i això em va permetre escoltar com tres cobles –la Jovenívola de Sabadell, la Principal del Llobregat i la Sant Jordi Ciutat de Barcelona- feien ballar el respectable, sempre seguint la normativa sanitària vigent, al ritme de sardanes clàssiques i modernes, de referents de dècades passades i mestres contemporanis.

Les dues primeres peces, interpretades per la Jovenívola de Sabadell, directament podien evocar el so de les grans orquestres de swing de la primera meitat del segle passat. Vull dir que allò que sonava era molt potent. Però hi ha molta gent que no se n'adonarà fins el dia que ho vingui a 'descobrir' no sé quin segell alemany especialitzat en world music i no sé quina revista anglesa dediqui al producte de torn una crítica de pàgina sencera a la secció de reedicions. Som així, què hi farem.

Victor Segundo

VICTOR SEGUNDO

Anònims, Granollers
10 de juliol de 2021

Ràbia contra la màquina. Hip hop de lírica combativa, versos esmolats que carreguen contra els fonaments d'un sistema que fa aigües pels quatre costats, i uns referents que abracen els clàssics del gènere i alhora van més enllà dels tòpics. El raper granollerí Victor Segundo declara en una de les seves peces que posseeix soul, swing i funk. I un cop escoltat el seu repertori queda clar que no tan sols disposa dels tres elements en quantitats industrials, sinó que sap conjugar-los en un discurs tan fresc com personal.

Ahir a la tarda va presentar la seva última maqueta, "Esto (no) es un panfleto" (2021) al restaurant llibreria Anònims de la capital vallesana. Envoltat de llibres, com qui vol ser conseqüent amb uns versos que conviden a apagar la televisió i dedicar més temps a la lectura, amb un repertori que en definitiva apel·la a tenir esperit crític. També envoltat d'amics i col·laboradors amb qui va compartir l'improvisat escenari. I presumint d'una presència escènica fora de sèrie.

dissabte, 10 de juliol de 2021

Un mal general del país

"Vaig decidir que havia d'enfocar la meva carrera internacionalment quan em vaig adonar que aquí et passes la vida debutant. Sóc català i m'estimo molt Catalunya, però sembla que com a país tendim a no valorar prou l'èxit dels nostres conciutadans. I això és una llàstima, perquè de talent en tenim". M'ho va dir Claudi Arimany durant una entrevista que publica Vallesos a l'edició d'estiu-tardor de 2021, la que commemora el desè aniversari de la revista. "És un mal general del país, ni al propi Pau Casals se'l reconeix prou per la seva obra musical".

El flautista vallesà, considerat com el deixeble directe del mestre Jean-Pierre Rampal, sobradament reconegut internacionalment en l'àmbit de la música clàssica, és tan sols un de tants exemples de talent català més reconegut a l'exterior que no pas a la seva pròpia terra. Dies enrere celebràvem la bona acollida de l'últim disc de Joana Serrat per part de la crítica especialitzada britànica, una fita que contrasta amb la realitat d'un país que cada dia tendeix més a confondre cultura amb revetlla i tot s'hi val. Una constant que potser caldria corregir si volem que aquesta república a què afirmem aspirar tingui unes bases mínimament sòlides.

Tots som El Jueves


Quan l'extrema dreta amenaça, ataca i agredeix amb total impunitat, fins i tot amb la connivència de determinats aparells de l'Estat, totes som les seves víctimes. Totes som Samuel, i tots som El Jueves. Mori l'odi i visca l'humor lliure, crític i desvergonyit.