diumenge, 31 de juliol de 2022

Jim Sohns (1946-2022)

JIM SOHNS

(1946-2022)

Als Shadows Of Knight se'ls sol recordar sobretot per la seva celebrada versió de "Gloria", el clàssic de Them amb què Van Morrison pràcticament havia escrit el manual d'estil de totes les bandes de garatge de la dècada dels 60. Els nord-americans la van gravar i publicar el 1966 –dos anys després de veure la llum l'original-, segellant la cara a del seu primer single i donant títol al seu àlbum de debut. Però la joia de la corona del plàstic en qüestió probablement fos "Oh Yeah", frenètica i definitiva lectura d'un original de Bo Diddley, també publicada com a senzill, i amb tota probabilitat un dels artefactes més rodons de tota la nissaga Nuggets.

Formats a Chicago el 1964 –el mateix any que Them facturaven "Gloria"-, els Shadows Of Knight van ser ambaixadors destacats del rock de garatge a la Windy City. S'emmirallaven en el beat i el rhythm & blues de la British Invasion, de la mateixa manera que els exponents d'aquests estils s'havien emmirallat prèviament en el blues de la pròpia Chicago. Un cercle que d'alguna manera van tancar amb tres àlbums i un bon grapat de singles que no tenen desperdici. Tot i haver deixat de gravar a finals dels 60, la banda s'havia mantingut activa fins a data d'avui sota el lideratge del seu vocalista –i únic membre permanent-, Jim Sohns, qui ens ha deixat a l'edat de 75 anys. Que soni "Oh Yeah" a la seva memòria, i que soni ben fort.

La Vella Dixieland presenta "1917" a Granollers

LA VELLA DIXIELAND

Casino de Granollers
30 de juliol de 2022

Durant quatre dècades llargues de trajectòria, La Vella Dixieland no tan sols s'ha consolidat com un dels noms essencials del jazz a casa nostra, també ha fet de la divulgació en l'àmbit d'aquesta música centenària una de les seves principals vocacions. Als seus concerts, el respectable s'ho pot pasar bé tot escoltant les formes més primitives del gènere –les que van del hot jazz a les primeríssimes manifestacions del swing-, però també hi pot aprendre unes quantes de les coses que hi ha al darrere d'aquestes sonoritats. Per exemple, que les primeres bandes de Dixieland es van formar tot aprofitant l'excedent d'instruments musicals que havien deixat les bandes militars en acabar-se la Guerra de Secessió als Estats Units. O que als pisos del Harlem dels anys 20 solien fer-s'hi festes amb música en directe –jazz, òbviament- que servien per recaptar diners que els inquilins destinaven a pagar el lloguer a final de mes.

Són algunes de les històries que els membres del combo barceloní van explicar la nit passada al Casino de Granollers, amb l'ànim d'amenitzar el repertori però també (sobretot) de contextualitzar-lo. La veterana formació venia a presentar "1917", un espectacle on torna a les seves arrels –el hot jazz més bàsic i genuí- amb un seguit d'estàndards originalment gravats per referents com Fats Waller ("Ain't Misbehavin'"), Kid Ory ("Savoy Blues") o l'Original Dixieland Jazz Band ("Tiger Rag") –el títol del show fa referència a l'any en què aquesta última va gravar i publicar el primer disc de jazz de la història-. L'entorn, el pati d'un d'aquells casinos d'abans que conserven intacte tot el seu encant, era l'ideal per a degustar-hi una música que va néixer al carrer i que, havent sobreviscut durant més d'un segle a modes i tendències, segueix sonant millor que mai a l'aire lliure. El final amb "When the Saints Go Marching In" va ser una festassa, més enllà de qualsevol tòpic.

dissabte, 30 de juliol de 2022

D'Iguana només n'hi ha una

IGGY POP

Festival de la Porta Ferrada
Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols
29 de juliol de 2022

En una escena de "Gimme Danger" (2016), el documental de Jim Jarmusch sobre els Stooges, Iggy Pop recorda una conversa que va tenir amb Tony Defries en algun moment de 1974. L'aleshores mànager de David Bowie i dels mateixos Stooges va proposar a Pop interpretar el paper de Peter Pan en un musical que s'havia d'estrenar a Broadway, a la qual cosa ell va respondre que es veia més aviat a la pell de Charles Manson. Segons la Iguana, aquella resposta va trencar per sempre més la relació d'un decebut Defries amb uns Stooges que musicalment representaven –i segueixen representant- el final d'un somni, el dels coloristes 60 i la generació dels fills de les flors, que el mateix Manson havia sepultat per sempre més en un dels capítols més macabres de la història recent dels Estats Units.

Mig segle després, el de Michigan segueix destil·lant perill amb cada moviment que fa a l'escenari, però també personifica a la seva manera el mite de la joventut eterna. Potser no sigui el Peter Pan que Defries tenia en ment, però amb 75 primaveres a l'esquena segueix ballant amb el tors al descobert, rebolcant-se per terra, provocant al respectable i animant-lo a fer tot allò que estigui prohibit. La nit passada, en el marc d'un d'aquells festivals d'estiu on el públic natural de l'estrella de torn sol barrejar-se amb els espectadors de temporada que hi són perquè toca, centenars d'ànimes van desafiar les normes del recinte tot responent en massa al primer crit de la Iguana, que en qüestió de 30 segons i sense haver cantat encara una sola nota va transformar diverses files de seients reservats en una caòtica pista on els presents van saltar, van ballar pogo i fins i tot van protagonitzar diversos intents d'invasió d'escenari. Els somriures i els gestos de complicitat de l'artista contrastaven amb el nerviosisme creixent entre el personal de seguretat.

L'actuació de Pop a Sant Feliu de Guíxols, deu anys després de la seva última visita a terres catalanes –Cruïlla 2012, encara al capdavant d'uns reformats Stooges-, s'emmarcava en una gira que al seu dia es va anunciar com l'última de la Iguana i que ara fa dos anys s'hauria aturat al barceloní Primavera Sound de no haver estat per la pandèmia. També en la presentació d'un àlbum, "Free" (2019), on el padrí del punk adopta un posat més reposat i fins i tot intimista que de costum. Un treball que part de la seva parròquia encara mira amb recel malgrat contenir perles com "Loves Missing" o "James Bond", augmentades en directe per una banda tan solvent com versàtil, capaç de canalitzar l'energia bruta del cançoner stooge, reciclar la sofisticació kraut de "Sister Midnight" i injectar essències jazzístiques a títols com "I'm Sick of You" o un "Lust for Life" amb deliciós acabat soul –a destacar la trompeta de Leron Thomas i la guitarra velvetiana de Sarah Lipstate-

D'aquest darrer treball en van caure quatre peces –per emmarcar, el misteri crepuscular de la mateixa "Free"-, i va inspirar la claustrofòbica introducció instrumental que va deixar pas al cop de puny frontal de "Five Foot One". Va ser l'inici d'una orgia de rock'n'roll de les que ja no es veuen, amb la Iguana presumint d'una vitalitat que pràcticament deixa en no res els gestos atlètics d'un Mick Jagger. Místic i transcendental en els passatges més lisèrgics –aquell "Gimme Danger" que pràcticament va valer mitja entrada-, absolutament desbocat als esclats elèctrics –"T.V. Eye", "Death Trip"-, pletòric a l'hora de comandar el respectable en els massius càntics que van desencadenar "The Passenger" i "I Wanna Be Your Dog". La traca final amb "Down on the Street", "Fun House" i "Search and Destroy" va ser molt més que una lliçó d'història. La gènesi del punk rock explicada en primera persona per qui la va escriure al seu dia a cop de sang i suor. Miracle i privilegi, poder-ho presenciar ara i aquí. Defries se'n faria creus.

divendres, 29 de juliol de 2022

Orville Peck - "Bronco" (2022)


L'actitud i la determinació d'Orville Peck a l'hora de preservar la seva intimitat i mantenir el seu anonimat, són tan singulars com admirables en un món que ha fet de l'aparença i l'exposició constant pràcticament les seves raons de ser. Sempre que es mostra en públic ho fa amb el rostre cobert per una màscara que va camí d'esdevenir tot un símbol de la iconografia pop contemporània. S'ha especulat molt sobre la seva identitat, però a hores d'ara ningú sap qui és ni com es diu realment un músic que ha recuperat el misteri dels primers Kiss –que van trigar ben bé una dècada a mostrar-se sense maquillatge-, amb el valor afegit d'haver-ho aconseguit en plena era de les xarxes socials i tot allò que aquestes comporten.

Per no saber-se, ni tan sols se sap del cert d'on és. La majoria de fonts més o menys contrastades apunten que hauria nascut a Sud-àfrica en algun moment de la dècada dels 80 –sí, la seva edat també sol ser motiu d'especulacions diverses-. I si bé anys enrere se'l situava a l'estat nord-americà de Nevada, avui sembla clar que es troba establert al Canadà. Per això no deixa de tenir la seva gràcia que canti amb tota la força de la seva veu –robusta, elegant, poderosa- "Take me home to Mississippi" a "Daytona Sand", la peça que obre el seu segon àlbum, "Bronco" (2022). Un treball que el segueix perfilant com una figura de pes del country contemporani, i no pas per tot allò que envolta el seu personatge sinó per la seva capacitat a l'hora de facturar cançons memorables.

La citada "Daytona Sand" és una d'aquestes cançons. També ho són peces com "The Curse of the Blackened Eye" –amb un deliciós aire a Roy Orbison-, "Lafayette" o la mateixa "Bronco". Pistes que segueixen explorant les mateixes coordenades líriques de "Pony" (2019) –les vides a la deriva, les decisions errònies i tota aquella mena d'històries que podrien donar peu a guions de grans pel·lícules nord-americanes-. Musicalment, en canvi, obren la porta a nous registres i textures. Si "Pony" era un àlbum de naturalesa nocturna i estètica noir, a "Bronco" hi ressonen la lluminositat i la sofisticació d'un Glen Campbell –també, ocasionalment, l'estètica del Nashville Sound durant els seus anys daurats-. Un pas endavant. I un àlbum que hauria sonat igual de rodó d'haver-se publicat cinc o sis dècades enrere.

Kid Rock - "Bad Reputation" (2022)


Ens pot caure més bé o més malament, podem estar més o menys d'acord amb els seus posicionaments polítics –i fins i tot pot marejar-nos la seva manca de coherència en certes declaracions públiques-, però un artista com Kid Rock és més necessari que mai en un panorama com el present –no parlo exclusivament de música-. Quan fins i tot molts dels referents més suposadament revolucionaris del rock i el pop de les passades dècades van mirar cap a un altre costat mentre el seu públic havia d'assumir restriccions totalment desproporcionades per poder accedir als seus concerts durant la pandèmia, el de Detroit va oposar-se obertament i sense reserves a unes directrius que li semblaven fora de lloc.

Sí, Kid Rock és un exponent d'allò que sol anomenar-se white trash, però també és un rebel –i en aquest aspecte sí que sol ser molt més coherent que molts altres-. Pot agradar o no la seva forma de pensar –i a mi, personalment, tant enrere em va tirar el seu suport explícit cap a Trump com la seva lloança envers Obama-, però això no hauria d'impedir a ningú contemplar com a clàssic de la música nord-america un àlbum com "Devil Without a Cause" (1998), aquell treball que el va posar a la majoria de mapes just a temps pel canvi de segle. I una obra tan atrevida com avançada al seu temps, capaç de maridar el hip hop més genuí amb les essències igualment genuïnes del rock més arrelat en en blues i el country.

Ningú més ho feia quan ell ho va fer per primer cop. I ningú més ho ha tornat a fer com ell des d'aleshores. I això que la discografia que ha acumulat durant les passades dues dècades l'alter ego de Robert James Ritchie no té desperdici. No ha tornat a facturar cap més clàssic a l'alçada de "Devil...", però ha sabut consolidar-se en coordenades com les del southern rock, el country rock o el rock dur, sense renunciar a la seva credibilitat com a raper. En aquest costat de l'Atlàntic fa molt que li vam perdre la pista –els prejudicis pesen tant com certa incapacitat a l'hora de separar l'obra d'un artista de les seves idees i opinions-, però als Estats Units segueix mobilitzant multituds.

L'oportunament titulat "Bad Reputation" (2022) és el seu dotzè disc, i un dels més inspirats que ha fet darrerament. Un plàstic que deixa les coses clares de bon principi amb aquesta declaració d'intencions que és l'encara més oportunament titulada "Don't Tell Me How to Live". Un desvergonyit rap desplegat sobre una base de hard rock monolític –gravat amb el suport de Monster Truck-, on Ritchie reivindica el seu dret –i el de tothom- a viure com li doni la gana i sense pensar en el 'què diran'. Tres quarts del mateix es pot dir de la robusta "We the People" i de la pròpia "Bad Reputation", que sens dubte farà saltar més d'una espurna en plena era de la correcció política més estreta de mires.

I després hi ha aquest exercici de country rock gran reserva que és "My Kind of Country", que cita a Trump i a JFK, a Buddy Guy i a George Jones, a The Notorious B.I.G. i a Waylon Jennings, a Muscle Shoals i a Bakersfield. "My kind of country sounds a lot like rock'n'roll", proclama en un hàbil joc de paraules –country com a estil de música, country com a país en anglès-. Un cant als Estats Units i a tot allò que són i representen –per bé o per malament-, començant pels estils musicals que hi han germinat. També la constatació que les coses no solen ser blanques ni negres, i la celebració de tota aquella gamma de grisos que sol habitar entre els extrems. Probablement la cançó que millor expliqui l'essència de Kid Rock a data d'avui, no apta per a paladars excessivament fins ni ments amb prejudicis.

dijous, 28 de juliol de 2022

Vittorio De Scalzi (1949-2022)

VITTORIO DE SCALZI

(1949-2022)

Ha mort Vittorio De Scalzi, cantant, guitarrista, flautista i membre fundador dels New Trolls, banda pionera del rock psicodèlic i progressiu a Itàlia. Formats el 1966 a la ciutat de Gènova –primer amb el nom de Trolls, que va substituir al cap d'un any per la denominació definitiva després d'una disputa que va comportar canvis a la formació-, van debutar el 1968 amb “Senza Orario Senza bandiera”, un primer àlbum que va comptar amb la col·laboració com a lletrista de tot un Fabrizio De André –amb qui la banda va seguir col·laborant al llarg de la seva trajectòria-. En anys posteriors van esdevenir un nom de pes del rock italià i van arribar a compartir escenari amb referents internacionals com els Rolling Stones.

Compromís i fidelitat

Iron Maiden, en una actuació recent - Foto Facebook Iron Maiden.
Amb dos anys de retard a causa d'aquesta pandèmia que de cop i volta sembla cosa d'un passat (molt) remot, debutaran Iron Maiden a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. Ho faran demà a la nit, amb pràcticament tot el paper venut i presentant un àlbum, "Senjutsu" (2021), que bona part de la crítica ha saludat com el seu millor treball en dècades i que ha estat un èxit de vendes en nombrosos països, inclòs el nostre. Els britànics són una institució de la música contemporània i de la cultura pop, una condició que avui pràcticament ningú s'atreviria a discutir-los. I això que no fa pas tant encara eren sinònim de tot allò que sol molestar als seguidors de determinats cànons i tendències.

Els Maiden són uns clàssics del rock i un dels pilars mestres del heavy metal, aquell gènere musical –amb tots els estils que engloba o que se'n deriven- que un sector important de la pròpia crítica –i del públic que es fa dir entès- va menysprear durant dècades amb els mateixos arguments que avui fa servir –en sentit contrari- per (sobre)valorar tota la sèrie de corrents adscrits a les mal anomenades músiques urbanes. Artistes que primer ho van petar en pavellons d'extraradi i que després van conquerir les masses als centres de les ciutats. Molts dels prescriptors que rebutjaven tal vulgaritat quan tocava parlar de heavy, són els mateixos que avui s'inventen superlatius que freguen el ridícul a l'hora de perdre el nord davant dels cants de sirena de la novetat per la novetat.

Demà toquen els Maiden a Barcelona. Serà l'actuació més multitudinària que mai hagin ofert a casa nostra, i de ben segur entre les desenes de milers d'ànimes que s'hi concentraran no hi faltaran aquells que ja lluïen orgullosos les seves samarretes amb el rostre d'Eddie quan escoltar els britànics encara no molava. Quan era impensable que mitjans de la mida de The Guardian es rendissin davant d'un dels seus llançaments discogràfics. Quan ser heavy estava mal vist a ulls de tots aquells que demà aniran al concert a fer-se selfies. I saben què? Que el concert serà sobretot i abans de res per a ells. Per als que sempre hi han estat i hi seguiran estant si mai el vent torna a bufar en una altra direcció. Perquè el heavy, entre d'altres coses, va d'això. De compromís i de fidelitat a una manera d'entendre la música (el món). Per això bandes com Maiden porten més de quatre dècades dempeus mentre els seus detractors canvien de tendència com certs polítics de jaqueta.

dimecres, 27 de juliol de 2022

La tempesta que s'acosta

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, juliol de 2022.
La tempesta que s'acosta. Els elements de la natura manifestant-se davant teu amb tota la seva immensitat, i tu contemplant-los com mai abans ho havies fet. Com qui ha adquirit consciència de la seva pròpia fragilitat. Com qui s'ha fet a la idea que qualsevol dia pot ser l'últim, i que cada moment pot ser (és) irrepetible. Com qui ha après a sentir-se petit davant la natura i els seus elements. La tempesta que s'acosta, que amenaça, que allibera i que tot ho regenera. Com en aquella cançó de Guadalupe Plata, "Tormenta". La natura i la música. La música i la natura. "Se aproxima tormenta, un tornado me acecha...".

50 anys d'"All Directions" i "Flying High Together"

The Temptations, en una imatge promocional d'"All Directions".
Diuen que tot canvia. I a principis de la dècada dels 70 ni el món ni Motown eren els mateixos que havien estat deu anys abans. La disquera de Detroit havia establert a Los Angeles la seva base d'operacions i havia prescindit –després d'una disputa legal- de l'equip de compositors que pràcticament n'havia definit el so durant els seus anys fundacionals, Holland–Dozier–Holland. A canvi, el seu engranatge s'adaptava als nous temps tot abraçant el funk i els discursos compromesos que aleshores es trobaven a l'ordre del dia en l'àmbit de la música d'arrel afroamericana.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de dos àlbums que representen aquell nou període del segell, però també el final de dues etapes, les dels seus respectius autors. Parlem d'"All Directions", dels Temptations, i de "Flying High Together", d'Smokey Robinson & The Miracles. Aquest últim va ser el darrer treball que la banda va gravar amb Robinson, que es va centrar a partir d'aleshores en la seva carrera solista i en la seva tasca com a executiu de la mateixa Motown. Un treball centrat en els mitjos temps elegants que el vocalista seguiria explorant, ja en solitari, en àlbums com el canònic "A Quiet Storm" (1975).

Molt més definitiu resulta "All Directions", considerat per certes veus autoritzades com l'últim gran clàssic dels Temptations. L'àlbum de la immortal "Papa Was a Rollin' Stone", paradigma del soul psicodèlic escrit per Norman Whitfield –productor del disc-, gravat un any abans per The Undisputed Truth però segellat aquí amb caràcter definitiu –amb tot un lluïment instrumental a càrrec dels Funk Brothers-. També del desvergonyit i contundent himne antirracista "Run Charlie Run" i d'aquell cant a la natura i a l'ecologisme que és la solemne "Mother Nature". Tots dos àlbums van veure la llum el 27 de juliol de 1972.

dimarts, 26 de juliol de 2022

Paul Sorvino (1939-2022)

PAUL SORVINO

(1939-2022)

A tan sols dos mesos d'haver perdut el gran Ray Liotta, hem de lamentar ara la pèrdua d'un altre dels noms destacats del repartiment de "Goodfellas" (1990), una de les obres mestres de la filmografia de Martin Scorsese i del cinema de màfies en el seu conjunt. Ha mort el sempre carismàtic Paul Sorvino, l'actor que encarnava a Paulie Cicero a la cinta en qüestió. Prèviament havia encarnat un altre mestre dels baixos fons, Lips Manlis, a "Dick Tracy" (1990), adaptació de l'icònic còmic del mateix títol dirigida i protagonitzada per Warren Beatty. També es va posar a la pell de Henry Kissinger a "Nixon" (1995), d'Oliver Stone, entre molts altres papers memorables. Ens ha deixat a l'edat de 83 anys.

L'emotiu retorn de Joni Mitchell

Mitchell i Carlile, mestra i alumna, a l'escenari de Newport.
I quan ja gairebé ningú s'ho esperava, va Joni Mitchell i ofereix per sorpresa el seu primer concert en més de dues dècades –tot i haver dut a terme algunes breus actuacions en directe durant els darrers temps, com la del gener passat en un esdeveniment de MusiCares, no havia ofert cap concert sencer des de l'any 2000-. Ho va fer abans d'ahir al Newport Folk Festival –on no havia actuat des de 1969-, com a convidada durant el set d'una Brandi Carlile que sempre havia declarat la seva admiració per la canadenca. I fins i tot es va marcar un solo de guitarra en un moment determinat.

Emocionants i emotius, els vídeos que circulen per la xarxa mostrant com mestra i alumna interpreten –amb una banda d'acompanyament on figuren Blake Mills, Marcus Mumford i Wynonna Judd, entre d'altres- tot un seguit de peces de l'autora de "Big Yellow Taxi", però també clàssics com "Love Potion No. 9" dels Clovers o "Why Do Fools Fall in Love" de Frankie Lymon & the Teenagers. A Carlile se la veu emocionada, i de motius no n'hi falten. A Mitchell se la veu encara fràgil de salut, però també serena i contenta de tornar a cantar en públic. Què passarà a partir d'ara és una incògnita, però el que va passar a Newport aquest diumenge, 24 de juliol, va ser històric sense cap mena de dubte.

dilluns, 25 de juliol de 2022

"Elvis" (2022)

Austin Butler, en un fotograma d'"Elvis".
Tal com de vegades la realitat pot arribar a superar la ficció, hi ha ocasions en què la ficció pot esdevenir una molt bona eina per explicar determinats aspectes de la realitat. En una escena d'"Elvis" (2022), el biopic d'Elvis Presley oportunament realitzat per Baz Luhrmann, un Presley visiblement afectat per l'abús dels medicaments (Austin Butler) carrega contra el seu representant, el controvertit Colonel Tom Parker (Tom Hanks), durant el decurs d'una de les seves actuacions regulars al luxós International Hotel de Las Vegas. Això no va passar mai, però il·lustra perfectament la tensió permanent entre l'ànsia de llibertat de l'artista i l'obsessió constant del mànager per tenir-ho tot ben lligat.

Aquesta tensió de vegades invisible però sempre manifesta entre representant i representat, és un dels fils conductors d'una pel·lícula que narra la història del Rei del rock'n'roll des del punt de vista de qui el va portar fins a dalt de tot, i en certa manera sosté que van ser els mètodes implacables de Parker a l'hora de gestionar la carrera de Presley els que el van acabar destruint –molt abans d'aquell fatídic 16 d'agost de 1977-. L'altre fil conductor, és clar, és la figura d'aquell noi de Tupelo que, fascinat per la música dels seus veïns afroamericans –la de l'església i la dels juke joints-, va contribuir a desfer tabús socials i a ensorrar barreres racials. Pel camí, va esdevenir una icona cultural de ple dret i pràcticament va venir a personificar el somni nord-americà.

"Elvis" és la història d'un dels intèrprets més grans de tots els temps, també el retrat d'un lloc i d'un moment –els Estats Units de les dècades dels 50, 60 i 70- on el rock'n'roll i la lluita pels drets civils venien a representar una idea de progrés totalment oposada a un conservadorisme encara molt arrelat a tots els nivells. Que es passi de puntetes pel caràcter reaccionari de Presley –cap menció a la seva reunió amb Nixon, per exemple- és gairebé anecdòtic quan es posa sobre la taula tota la revolució que podia arribar a desencadenar un noi de classe treballadora amb un grapat de cançons memorables i una actitud escènica que mai més s'ha tornat a veure. Si Presley va ser el més gran, ho va ser tant pel seu art com pel seu impacte social, i això queda clar veient la cinta de Luhrmann.

Arribat aquest punt, és just assenyalar "Elvis" no tan sols com aquell biopic que portaven anys reclamant els incomptables milions de seguidors del Rei que hi ha arreu del món, sinó sobretot com l'homenatge que el setè art li havia estat devent des de feia gairebé cinc dècades. També com la confirmació d'un Austin Butler que no tan sols fa justícia a la figura de Presley, sinó que apunta maneres cantant ell mateix part de la banda sonora. Francament formidable la seva interpretació, ni tan sols eclipsada per un Hanks crepuscular i majestuós com ell sol –per moments, el seu Colonel Parker sembla el Mr. White que ell mateix havia interpretat a "That Thing You Do!" (1996), amb dues dècades i mitja més d'experiència a l'esquena-.

Oblidin-se vostès de tots els biopics que durant els darrers anys han arribat a redefinir el concepte de saturació. No pensin més en "Bohemian Rhapsody" (2018), "Rocket Man" (2019) i tantes altres oportunitats perdudes. "Elvis" és una altra cosa i marca diferències. Fidel al seu estil fresc, frenètic i visualment espectacular, Luhrmann s'adreça a tots els públics a l'hora d'explicar la figura de Presley. Però ho fa des del rigor i sense maquillatges excessius. Sí, ocasionalment recorre a la ficció per explicar certs episodis –parlem d'un biopic, no pas d'un documental ni d'una biografia amb format d'assaig-. I sí, potser personatges com els de Hank Snow, B.B. King o Big Mama Thornton –interpretada per la recentment desapareguda Shonka Dukureh- s'haurien pogut construir d'una forma menys superficial. Però el conjunt del film és tan aclaparador com aquell "If I Can Dream" que fa posar la pell de gallina en un dels seus moments més climàtics.

diumenge, 24 de juliol de 2022

Michael Henderson (1951-2022)

MICHAEL HENDERSON

(1951-2022)

Ha mort Michael Henderson, baixista de llarga trajectòria en els àmbits del jazz, el funk i el soul, tant pel seu compte com al costat de figures de primeríssim ordre. Va tocar amb Miles Davis durant bona part de la dècada dels 70, arribant a figurar en àlbums com "Jack Johnson" (1971) o "On the Corner" (1972). Prèviament havia treballat amb Stevie Wonder, amb qui va gravar el disc en directe "Live at the Talk of the Town" (1972). Un cop finalitzada la seva etapa amb Davis, va alternar la seva carrera solista amb col·laboracions amb gent com Norman Connors –va cantar al seu àlbum "You Are My Starship" (1976), del qual va compondre també diverses peces-.

Núria Feliu (1941-2022)

NÚRIA FELIU

(1941-2022)

Només vaig arribar a veure Núria Feliu en directe en una ocasió. Va ser molt a finals de la dècada dels 90 o molt a principis del segle XXI, ara mateix no ho recordo exactament, al desaparegut (i enyorat) Cinema Municipal de Cardedeu, on va actuar acompanyada per Lucky Guri. Eren altres temps. Els anys de glòria de l'una i de l'altre semblaven més que pretèrits en un país com aquest nostre, tan procliu a passar pàgina com a oblidar els seus referents culturals. I encara faltaven ben bé dues dècades perquè Òscar Dalmau, Oriol de Balanzó, Guillamino i companyia rehabilitessin la seva figura tot descobrint-la a la generació post-PopArb –en el cas de Guri aquesta tasca encara resta pendent, i potser estaria bé pensar-hi abans que sigui massa tard-.

A finals dels 90 –i a principis del segle XXI-, Feliu era vista generalment com una mena de tieta de Catalunya. Un personatge públic entranyable però aparentment passat de moda als ulls de tot un seguit de generacions –entre elles, la d'un servidor- a qui s'havia fet creure que la música pop en català havia començat amb Sopa de Cabra. I a Guri se'l coneixia bàsicament per les seves aparicions televisives, entre d'altres, com a membre de la banda de músics resident dels programes d'Andreu Buenafuente a TV3. Que tant l'una com l'altre fossin noms essencials per entendre el desenvolupament del jazz, el rock i el pop a casa nostra, era un detall no semblava importar a ningú en un país que ja aleshores tendia a confondre cultura amb festa major.

Tenint en compte aquell context, em sembla just apuntar que molts dels que avui porten dos dies omplint les xarxes socials amb missatges de condol per la mort de Feliu, són els mateixos que dues dècades enrere es reien de tu si els explicaves que havies assistit a un concert seu. Que alguns encara siguin capaços de lloar la seva obra i plorar la seva defunció al mateix temps que li retreuen la seva filiació convergent, torna a posar de manifest el grau d'immaduresa d'aquest país que un dia vol ser república i l'endemà és incapaç de reconèixer-se ell mateix davant del mirall. Se n'ha anat Núria Feliu, diva i pionera del jazz en català, estrella de ple dret del firmament pop nostrat i incansable activista per la llengua. Tenia 80 anys, i deixa un llegat monumental.

dissabte, 23 de juliol de 2022

"Hospital del Mar", a 10.000 Fogueres

Els Pets.
De la mateixa manera que hi ha discos i cançons que et poden acompanyar i fins i tot fer-te sentir millor en moments complicats, també hi ha programes de ràdio i podcasts que poden desenvolupar aquestes mateixes funcions. Ja fa algunes setmanes que escolto cada dia la cançó "Hospital del Mar" dels Pets, perquè en alguns dels seus versos hi ressona la tarda més bèstia de la meva vida però, sobretot, perquè m'està ajudant a portar tan bé com puc una situació que no és fàcil. A l'última edició de 10.000 Fogueres, Nando Cruz es fa ressò de la meva història amb aquesta peça, i l'aprofita per explicar-nos tot allò que una cançó ens pot aportar quan més ho necessitem. Des d'aquí només puc donar-li les gràcies per les paraules de suport, pels ànims i per tenir-me present al programa. I convidar-los a tots vostès a escoltar-lo sencer a través del web de Betevé.

Posem per cas un dormitori

Buck Meek i Adrianne Lenker, durant l'actuació de Big Thief a Tiny Desk.
Visionava ahir l'actuació que Big Thief han ofert aquesta setmana en streaming a través del canal Tiny Desk –poden veure-la vostès en aquest enllaç-. La banda de Brooklyn tocant en la intimitat d'un dormitori poques setmanes després d'haver-ho fet en macroescenaris com els del barceloní Primavera Sound, i interpretant quatre peces –"Change", "Dried Roses" i "Charity", totes tres del flamant "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022), més la inèdita "Happiness"- que definitivament guanyen en les distàncies curtes.

Segueixo pensant que una actuació emesa en streaming no és un concert –ara fa un parell d'anys vaig fer aquesta reflexió arran de l'auge d'aquest format en plena pandèmia-, perquè hi falta quelcom tan essencial com és el contacte entre l'artista i el públic. Però també penso que aquest contacte es perd igualment –o no es produeix tal com seria desitjable- en macroesdeveniments com els festivals que a tots ens poden venir al cap ara mateix –també en macroconcerts en estadis i altres grans recintes, sobretot des que les entrades VIP i similars es troben a l'ordre del dia-.

Cites on una selecta minoria –sovint, la que es pot permetre adquirir una entrada o un abonament més cars que les localitats situades al galliner- gaudeix de més a prop el que la resta ha de veure justament –i quina ironia- a través d'una pantalla. No em sap greu haver-me perdut Big Thief al Primavera Sound. Per mi no té cap sentit escoltar una cançó com "Change" en el marc d'un macrofestival amb les seves dimensions excessives. Menys encara després d'haver constatat –ni que sigui des de l'altre costat d'una pantalla- com pot arribar a funcionar de bé en un context, diguem-ne, més raonable. Posem per cas un dormitori.

divendres, 22 de juliol de 2022

El disc ecologista d'Intana, a El 9 Nou


Intana
presenten una edició molt especial del seu tercer àlbum, "Planeta Nou" (2022, Satélite K). La funda del cd està feta amb envasos reciclats provinents del contenidor groc. Plàstics trinxats i fosos en plafons que posteriorment s'han tallat de manera gairebé artesanal per donar forma a l'embolcall del disc. Un procés innovador i fins ara inèdit a la indústria discogràfica. I un acte de coherència de la banda amb el missatge ecologista d'aquest darrer treball. Avui en parlem amb el guitarrista del grup, Guillem Callejón, a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Lisèrgia i electricitat a peu de carrer

LIANNALLULL

La Clau, Sant Celoni
21 de juliol de 2022

El Casal Popular La Clau de Sant Celoni està situat al tram inicial del carrer d'Alguersuari, pràcticament a tocar de l'estació de Rodalies. El seu és el primer local amb què un es pot topar quan arriba en tren a la capital del Baix Montseny. Un cop fora de l'estació, la ruta més pràctica (i ràpida) cap al centre de la població comença ben bé al seu davant. Una ubicació que en certs aspectes pot considerar-se privilegiada, fins i tot estratègica, i que en nits com la d'ahir pot donar lloc a escenes com a mínim curioses. Per exemple, la de les diferents onades d'usuaris de RENFE que, de camí cap a casa un cop acabada la jornada laboral, es trobaven per sorpresa amb un concert de Liannallull a peu de carrer. Alguns passaven de llarg, d'altres s'hi entretenien una estona encuriosits, fins i tot hi va haver qui s'hi va acabar quedant –i va arribar a casa una mica més tard però probablement molt més content del previst-

Quan expressions com descontextualitzar la música en directe o obrir-la a nous públics es troben més que mai a l'ordre del dia, actuacions com la d'ahir –promoguda per La Clau i l'associació cultural Som del Montseny en el marc del cicle Empremta als bars- vénen a dir que sovint no cal inventar-se la sopa d'all per desfer determinades barreres o propiciar dinàmiques alienes a certes normes. De vegades n'hi ha prou movent de lloc l'escenari tan sols uns metres –per exemple, posant-lo a peu de carrer- i deixant que la resta de coses passin soles. La nit passada, davant del local de La Clau –i de l'estació de Rodalies de Sant Celoni- es va viure una festa a ritme de revitalitzador rock'n'roll, però sobretot es va posar de manifest tot allò que pot arribar a passar en un carrer quan el trànsit motoritzat cedeix el seu espai a la cultura de base i, en definitiva, a les persones.

Encapçalada per l'incombustible Jordi Espinach i amb gairebé dues dècades de trajectòria a l'esquena, Liannallull és una de les bandes més veteranes de la sempre efervescent microescena musical del Baix Montseny. Una formació de naturalesa mutant i en constant transformació, que s'emmiralla en la lisèrgia nostrada del primer Pau Riba i en l'essència galàctica de Sisa, però també en el folk rock del Dylan més desbocat dels 60 i en tota la línia d'alta tensió que connecta la generació Nuggets amb el punk i tots els seus derivats. Després de dos anys i mig presentant-se als escenaris amb format de duet acústic, ahir recuperava el seu aparell elèctric tot estrenant nova formació –als habituals Espinach (veu i guitarra) i Anna Capacés (veu i percussions), s'hi sumen ara Amós Pérez (baix), Xavi Isern (bateria) i Lluís Molina (teclat), vells coneguts de bandes com Les Atxes, The Roosters o Lefa'm Blanc-.

Havent escalfat motors amb la psicodèlia crepuscular de "Sol al sol", el quintet va posar la directa amb "Enmig de la nit" i "Hippies del Montseny", dues de les peces que formaran un nou àlbum encara sense data de publicació. El retorn de la pulsió elèctrica de Liannallull i la tònica d'un concert que es va centrar justament en el material nou de trinca –inèdit-, i que tan sols va mirar enrere puntualment –el rock nerviós de "Giravoltant", el protopunk corrosiu d'"Orfes fills de Buda", el folk rock hipnòtic d'"És d'hora", el ritme de garatge d'un "No fer res" que va sonar per partida doble, o una torrencial "Homes de debò"-. Es van acomiadar amb una dinàmica lectura de "Ponte bajo el sol", original de les colombianes Elia y Elizabeth. I van convidar el respectable a emportar-se de franc els discos que hi havia a la taula de merchandising. Posats a regalar la pròpia música, millor lliurar-la a qui hi pugui arribar a connectar que no pas al CEO d'Spotify.

dijous, 21 de juliol de 2022

Mig segle de "Never a Dull Moment"


De quan declarar-se fan de Rod Stewart podia ser la cosa més cool del món. De quan el londinenc sonava fresc com una rosa i destil·lava en cada obra aquelles essències que poden fer d'aquest món nostre un lloc més amable i fins i tot divertit. Oblidin-se dels concerts protocolaris davant d'auditoris VIP amb el pitjor que pot arribar a implicar aquest concepte, de les lectures descafeïnades dels estàndards del Great American Songbook, i dels titulars sobre pentinats i similars. Hi va haver un temps en què el britànic personificava el rock'n'roll amb tot el seu hedonisme, facturava clàssics cada cop que passava per l'estudi de gravació, i podia mirar de tu a tu a tots els Mick Jaggers que se li posessin al davant.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Never a Dull Moment" (1972, Mercury). El quart àlbum que Stewart va signar amb el seu nom, i el segon esglaó en l'ascens d'una carrera solista que havia alçat el vol un any abans amb el canònic "Every Picture Tells a Story" (1971). Un plàstic on tornaven a participar la totalitat dels Faces com a banda d'acompanyament –Ronnie Wood fins i tot és coautor de part del repertori amb el mateix Stewart-, i on el blues rock etítilic marca de la casa –"True Blue", "Italian Girls"- es maridava amb el folk rock gran reserva –"Lost Paraguayos", l'eterna "You Wear It Well"-. Tot plegat, amanit amb lectures tan ben triades com executades de títols aliens com "Angel" (Jimi Hendrix) o "Twistin' the Night Away" (Sam Cooke).

50 anys de "The Slider"


Amb prou feina havia passat un mes des de la sortida de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), l'àlbum que havia consolidat David Bowie a l'avantguarda de la revolució glam, quan T.Rex van contraatacar amb l'igualment imprescindible "The Slider" (1972), publicat avui fa 50 anys. Amb tota probabilitat l'obra mestra de Marc Bolan, i de ben segur un dels àlbums essencials tant del glam com de la història del rock. Un plàstic amb el qual Bolan no tan sols va plantar cara a Bowie –refermant-se de passada com a nom capital d'un estil que ell mateix havia patentat amb senzills com "Ride a White Swan" (1970), "Hot Love" (1971) o "Get It On" (1971)-, sinó que va posar algunes de les bases del rock i el pop britànics de dècades posteriors –tot el Britpop li deu moltíssim-.

Gravat a prop de París, al Château d'Hérouville –per recomanació d'Elton John-, amb Tony Visconti repetint a les tasques de producció i un cop consolidat el quartet que completaven Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria), "The Slider" va prendre com a punt de partida tot allò assolit un any abans amb el ja canònic "Electric Warrior" (1971), si bé va acabar d'arrodonir una fórmula simplement infal·lible. Una dotzena llarga de píndoles de rock'n'roll bàsic i primitiu, fresques i addictives com elles soles, amb la veu inconfusible de Bolan debatent-se entre l'hedonisme i aquell misticisme tan seu, mentre amb la guitarra feia saltar espurnes a cop de solos i riffs d'alta tensió.

Parlem d'un àlbum que comença amb aquell himne que és "Metal Guru", que conjuga els acabats barrocs de "Mystic Lady" amb el rock corpulent de "Rock On". Una obra on el corrosiu protopunk de la peça titular balla amb el boogie rock hipnòtic de "Baby Boomerang", i on els paisatges a contrallum d'"Spaceball Ricochet" deixen pas al desvergonyit hard rock de "Buick Mackane" –que tota una nova generació descobriria dues dècades més tard, quan Guns N' Roses en fessin una notable lectura a "The Spaghetti Incident?" (1993)- abans de desembocar en "Telegram Sam" –una mena d'autoplagi que reincideix en els mateixos patrons de "Get It On", però a qui li importa quan la cosa sona tan rodona?-.

La fotografia de Marc Bolan que presideix la caràtula és obra de Ringo Starr, qui també es va encarregar de dirigir "Born to Boogie", pel·lícula documental estrenada el desembre de 1972 i centrada en un concert ofert per la banda a l'Empire Pool de Wembley el març d'aquell mateix exercici. Tot un document de la T.rexmania, la seva banda sonora ocupa un dels cinc discos de la flamant caixa recopilatòria "T.Rex 1972" (2022), publicada la primavera passada. Una mirada exhaustiva a l'any més intens de tota la carrera de Bolan i companyia, que té com a punt de partida "The Slider" i que es complementa amb gravacions en directe i sessions radiofòniques. Un llançament apte per a completistes, però també ideal per a una nit de festa a ritme del més genuí glam rock.

dimecres, 20 de juliol de 2022

David Dalton (1942-2022)

DAVID DALTON

(1942-2022)

La història de com David Dalton va començar a escriure de forma professional pot semblar curiosa en aquests temps quadriculats que ens ha tocat viure, però no deixa de recordar-nos que hi va haver uns dies en què les coses es podien fer d'una altra manera (i s'hi feien). Nord-americà d'origen britànic, Dalton va arribar als Estats Units amb la seva família a principis dels 60. El moment ideal per viure en primera persona el naixement de la cultura rock i l'arribada de la British Invasion, sobretot quan un es trobava establert en una ciutat com Nova York.

Dalton va començar a freqüentar la Factory d'Andy Warhol, arribant a treballar com a assistent per a l'artista. Això li va permetre donar sortida a la seva passió per la fotografia tot documentant el pas per la ciutat d'alguns dels noms forts del rock i el pop del moment. Quan el 1967 es va posar en circulació l'aleshores novedosa Rolling Stone, hi va començar a enviar les seves fotografies. Al principi les acompanyava amb els corresponents textos de peu de foto, que a mida que va anar passant el temps –i augmentaven els encàrrecs-, van anar incrementant la seva longitud. Sense adonar-se'n, Dalton havia passat de ser fotògraf a ser redactor d'una de les capçaleres de més referència del periodisme musical.

Entre els seus treballs més destacats per la revista, una de les últimes entrevistes que va arribar a concedir Janis Joplin i un reportatge en profunditat sobre Charles Manson –amb entrevista inclosa a la presó-, escrit a quatre mans amb David Felton del diari Los Angeles Times –l'article els va valer un National Magazine Award el 1971-. El 1970 també va cobrir una de les històriques residències d'Elvis Presley a Las Vegas, i va reivindicar la figura sempre essencial de Little Richard amb un altre article sovint referenciat. Fora de la revista, va escriure diverses biografies i assajos sobre figures com Bob Dylan, els Beatles, els Rolling Stones, James Dean o els citats Warhol i Joplin. Ha mort a l'edat de 80 anys, víctima d'un càncer.

George Kinney (1946-2022)

GEORGE KINNEY
(1946-2022)

Injustament oblidats i mai prou reivindicats, The Golden Dawn van ser veïns i contemporanis dels 13th Floor Elevators. I com els de Roky Erickson, van situar-se a l'avantguarda del rock psicodèlic des de l'efervescent escena d'Austin durant la segona meitat de la dècada dels 60. Encapçalats pel vocalista i guitarrista George Kinney, van gravar el seu primer àlbum, "Power Plant", el 1966 –pràcticament al mateix temps que els Elevators facturaven el seu debut homònim, publicat aquell mateix any-. Però el plàstic en qüestió no es va posar a la venda fins al cap de dos anys, el 1968, poc abans de separar-se el grup. Banda de culte gairebé paradigmàtica, ja en ple segle XXI tornaria als escenaris –i a l'estudi de gravació- amb diferents formacions, sempre amb Kinney al capdavant. El cantant i guitarrista, que també havia militat en altres bandes i consolidat la seva pròpia carrera solista, ha mort a l'edat de 76 anys.

dimarts, 19 de juliol de 2022

Malcolm Scarpa (1959-2022)

MALCOLM SCARPA

(1959-2022)

"Artista de culte, genial compositor i intèrpret apassionat, singular i excèntric, reconegut pels mitjans, pels músics i per una selecta cohort de fans. Desconegut pel gran públic". Amb aquestes paraules es presentava Malcolm Scarpa al seu compte de Bandcamp. Una definició que explicava de forma resumida però acurada qui era el músic madrileny, i a la vegada venia a apuntar el destí de tantes ments brillants, ànimes genials i persones amb talent que han provat de dedicar-se a la música en un país com aquest nostre –que cadascú li posi el nom que més li convingui- i han acabat topant sempre amb la mateixa paret –que cadascú interpreti la metàfora com més li convingui-.

La trajectòria musical de Juan Manuel Morilla Scarpa –el seu nom artístic el va adoptar en honor de Malcolm Le Maistre de The Incredible String Band- es pot traçar a partir de la primera meitat de la dècada dels 90, quan va començar a facturar perles precioses que s'emmirallaven en el pop, el folk i el rock d'ascendència anglòfila i, més puntualment, en el blues. Però el cert és que va molt més enllà i els seus inicis es poden remuntar a la més tendra infantesa, quan solia cantar a la parada de fira dels seus pares, un cop tancada, per als amics i clients que es quedaven a allargar la nit.

"Cantava 'Let's Twist Again' de Chubby Checker, i com que en aquella època era molt espavilat, cosa que ja no soc, passava la gorra i guanyava uns diners. Això era quan tenia cinc o sis anys. Després hi va haver una època de sequera que va coincidir amb la meva entrada a l'escola, amb aquella educació tan estricta segons la qual tot allò que t'agrada és dolent", va declarar anys enrere en una entrevista a la revista Efe Eme. I novament va venir a explicar unes quantes coses no només de la seva pròpia experiència vital, sinó del model de societat que regeix l'existència de tots nosaltres. Scarpa ens ha deixat a l'edat de 62 anys, després d'una temporada retirat de la vida pública per problemes de salut. El món, sense ell, serà un lloc una mica pitjor.

Sonny Burke (1945-2022)

SONNY BURKE

(1945-2022)

Ha mort el teclista Sonny Burke, tot un veterà del soul i el rhythm & blues amb participació acreditada en més de 500 àlbums, que de seguida s'ha dit –no confondre amb el músic de jazz del mateix nom-. Nascut a Chicago i conegut sobretot per haver tocat amb els Enforcers de Clarence Wheeler a principis dels 70, també va arribar a treballar amb B.B. KingCharles Wright & the Watts 103rd Street Rhythm Band, Smokey Robinson, Marvin Gaye, Aretha Franklin, Minnie Riperton, Dusty Springfield, els Temptations, els Four Tops o les Pointer Sisters, entre molts altres.

dilluns, 18 de juliol de 2022

A Cop de Sandàlia, a El 9 Nou


La unió fins ara inèdita de La Sentina amb Núria Andorrà. El punk rock torrencial de Les Cruet. El post-punk claustrofòbic de Caja de Ordenación Número 4. El refrescant punk pop de Les Salvatges. I una acurada selecció de música enllaunada per cortesia de Thelee amb format DJ Set. Aquest cap de setmana hem assistit al festival A Cop de Sandàlia de Sant Celoni. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Griselda Escrigas.

William 'Poogie' Hart (1945-2022)

WILLIAM 'POOGIE' HART

(1945-2022)

Formats a la sempre efervescent Filadèlfia i exponents del soul més elegant durant la segona meitat de la dècada dels 60, els Delfonics es poden contemplar entre els pioners i arquitectes del Philadelphia Sound o Philly Soul, la primeríssima manifestació d'allò que ja durant els 70 s'acabaria anomenant música disco. Al llarg de la seva etapa daurada, la que va de 1966 a 1974 –aproximadament-, la banda va signar senzills tan immortals com "La-La (Means I Love You)" (1968), "Ready or Not Here I Come (Can't Hide from Love)" (1968) o "Didn't I (Blow Your Mind This Time)" (1970). Ha mort a l'edat de 77 anys el seu vocalista principal i coautor de bona part del repertori, William 'Poogie' Hart, també l'únic component que s'havia mantingut a bord del grup des del principi i fins a data d'avui.

diumenge, 17 de juliol de 2022

Paul Ryder (1964-2022)

PAUL RYDER
(1964-2022)

La trajectòria dels Happy Mondays ha tendit a ser erràtica al llarg de les dècades, però el seu llegat és tan inqüestionable com el seu pes al capdavant d'allò que es va anomenar Madchester, una de les múltiples manifestacions culturals associades al segon Estiu de l'Amor, el que va tenir Manchester com a epicentre durant la recta final dels 80, l'acid house i la cultura rave com a catalitzadors, i l'èxtasi com a droga de referència. Bevent a parts iguals del funk, el rock més desacomplexat i l'electrònica de ball, els de Salford van esdevenir, de forma gairebé involuntària, el pont hedonista entre la revolució psicodèlica dels 60 i l'era alternativa dels 90. Els seus primers tres àlbums –"Squirrel and G-Man Twenty Four Hour Party People Plastic Face Carnt Smile (White Out)" (1987), "Bummed" (1988) i "Pills 'n' Thrills and Bellyaches" (1990)- representen com pocs el so de la Gran Bretanya immediatament anterior al Britpop. Ens ha deixat a l'edat de 58 anys Paul Ryder, baixista i membre fundador de la banda, també el germà del seu vocalista i rostre més visible, Shaun Ryder.

A Cop de Sandàlia, festival de música independent al peu del Montseny

Caja de Ordenación Número 4.

A COP DE SANDÀLIA
Parc de la Rectoria Vella, Sant Celoni
16 de juliol de 2022

El que durant quatre edicions havia estat un cicle de concerts de petit format, en aquesta cinquena convocatòria ha esdevingut un festival de música independent amb totes les lletres. A Cop de Sandàlia, una iniciativa del Casal Popular La Clau i de l'associació Som del Montseny, que estrenava ahir nou format –i nou emplaçament- al parc de la Rectoria Vella de Sant Celoni amb un cartell farcit de delícies underground. No hi van poder ser Nöia –flamant combo empordanès format per membres de Nord, Two Dead Cats i Pitt Marvel, entre d'altres- ni Meconio, baixes d'última hora per motius de salut –res greu, per sort-, però tota la resta va sonar de fàbula.

Van trencar el gel La Sentina, veterans de l'escena indie barcelonina que estrenaven ahir un nou marc de col·laboració amb la percussionista lleidatana –establerta al Baix Montseny- Núria Andorrà. Una banda que sempre ha destacat pel seu ofici a l'hora de fer cançons, interactuant amb una referent de l'experimentació sonora a casa nostra. La comunió a priori impossible de dos registres potser distants però certament complementaris. Un repertori que s'emmiralla en llenguatges com el so Americana o l'antifolk, redimensionat per les sorprenents textures i els paisatges inesperats que Andorrà és capaç de crear amb tot un instrumental percutiu que inclou des d'un timbal fins a una pila de pinyes (sí, ho han llegit bé).

Tot seguit va ser el torn de Caja de Ordenación Número 4, incorporació d'última hora per suplir la baixa de Meconio –en totes dues formacions hi milita la vocalista i multiinstrumentista Dèlia-. Post-punk terminal, versos punyents i una veu que ha vingut a incomodar i a remoure consciències. "He mirat al meu voltant buscant persones, i només he trobat multituds", proclamava Dèlia durant la interpretació de "Tenebres". El món on vivim, sintetitzat en poques paraules. Tot un contrast amb la frescor a tota pastilla de Les Salvatges. El punk més immediat i vitamínic, tal com solia practicar-se a Califòrnia durant la dècada dels 90. I una colla de cançons –"Aquest món no està fet per nosaltres", "Penjar la guitarra- que perfilen el combo barceloní com a hipotètic portaveu de tota una generació que ha vingut a passar-s'ho bé malgrat tot.

Tot seguit, la descàrrega de nervi i electricitat de Les Cruet va adquirir un caràcter gairebé definitiu a cop de pistes tan incontestables com "Cérvols", "Núvols daurats", "Esquirol i geneta", "Folls" o la final "Creure". El crit visceral de Laura Crehuet. Cançons sorgides del conflicte interior, però també de la determinació de qui reconeix en la natura un últim refugi davant d'un món que s'ensorra a marxes forçades. El punk rock indomable d'una de les grans bandes de l'escena del Montseny, ressonant al peu del mateix massís. Va tancar la nit el duet electrònic Thelee –un altre exponent de l'escena autòctona- amb format DJ Set i reivindicant les seves influències amb tota una selecció de clàssics dels Stooges, Primal Scream, The Prodigy i The Kinks, entre molts altres.

Les Cruet, el crit visceral.

La Sentina amb Núria Andorrà.

Caja de Ordenación Número 4, vinguts a incomodar.

Les Salvatges, hipotètics portaveus de tota una generació.


dissabte, 16 de juliol de 2022

"The Batman" (2022)

Robert Pattinson en un fotograma de "The Batman".
El problema de "The Batman" (2022) no és que Robert Pattinson resulti fins i tot menys creïble que Ben Affleck a la pell del Croat Emmascarat. El problema és que el reboot de la franquícia cinematogràfica del superheroi de DC que dirigeix Matt Reeves, només es pot justificar apel·lant a la necessitat constant de generar nous continguts perquè no pari mai de girar la roda de la indústria de l'entreteniment. El problema és que tot allò que es podia dir de Batman a la gran pantalla, ja ho havien dit prèviament Tim Burton i Christopher Nolan. I si el primer ho havia dit amb bastanta més gràcia que Reeves, el segon directament ho havia fet amb caràcter definitiu –vaja, que després de la seva trilogia potser ja no calia afegir res més-.

"The Batman" és una pel·lícula excessiva en tots els sentits. Perquè és llarga i perquè es fa llarga. Perquè en gairebé tres hores de metratge, Reeves no explica absolutament res de nou als coneixedors de la nissaga del ratpenat –tampoc als nouvinguts, que per sort disposen de portes d'entrada més idònies a l'univers de Batman, tant a la pantalla com en paper-. Perquè en el seu intent de presentar una Gotham encara més fosca i decadadent que la de Nolan, Reeves tan sols referma l'obra del seu predecessor com l'última paraula. I perquè amb tot el seu espectacle visual d'última generació no eclipsa la màgia artesanal de l'escenografia de Burton, ni tapa una línia argumental que reincideix una vegada i una altra en tot allò que ja s'havia explicat.

El millor de "The Batman"? Sens dubte un magistral Paul Dano a la pell d'un Riddler que pot recordar per moments al Bane de Tom Hardy –novament, la comparació amb la trilogia de Nolan- i que hauria pogut brillar com un dels grans antagonistes de l'univers cinematogràfic de la factoria DC en un marc més encertat. És l'apunt més destacable d'una cinta que tampoc alça el vol quan sona com a tema central de la banda sonora el "Something in the Way" d'uns Nirvana certament desubicats en tal context. Va afirmar Reeves que el seu Bruce Wayne s'inspirava en Kurt Cobain. Tenint en compte que s'ha arribat a vendre calçat esportiu presumptament inspirat en el màrtir de la generació grunge, un ja hauria d'estar curat d'espants.

Ronny Sigo (1946-2022)

RONNY SIGO
(1946-2022)

Li deien el Hank Marvin belga. I si bé és cert que l'ombra dels Shadows sempre va planar sobre l'obra dels Jokers, també ho és que la banda encapçalada pel guitarrista Ronny Sigo apuntava cap a horitzons una mica més llunyans. Rock'n'roll instrumental, surf, exotica, ritmes llatins i altres registres perifèrics que van donar peu a una desena llarga d'àlbums i diversos singles durant l'equador de la dècada dels 60. Un cop dissolt el quartet, Sigo va seguir encapçalant diversos combos dedicats a explorar aquestes mateixes coordenades. Últimament havia girat al capdavant d'una formació oportunament batejada amb el nom de The New Jokers. Ha mort a l'edat de 76 anys.

divendres, 15 de juliol de 2022

Denis Quélard (1964-2022)

DENIS QUÉLARD
(1964-2022)

Ha mort Denis Quélard, un dels fundadors del Pop In, un clàssic de la nit parisenca i un dels epicentres del circuit antifolk tant a França com al continent europeu. Pel seu escenari hi han passat figures internacionals com Jeffrey Lewis, els Wave Pictures o The Missing Leech. El local, situat molt a prop de la Bastilla, també va ser clau a l'hora de donar impuls a la carrera d'uns joves Herman Düne. Un servidor hi va arribar a actuar ja fa bastants anys, compartint escenari amb Dan Costello, tot un referent de l'antifolk novaiorquès. Va ser el mateix Denis qui em va proposar fer aquell concert. El seu tracte com a promotor em va semblar exemplar, i l'experiència de tocar al local va ser magnífica. Després d'aquella actuació vam seguir en contacte, i solíem veure'ns quan ell visitava Barcelona –solia fer-ho un cop a l'any, durant el Primavera Sound-. Au revoir mon ami, tu vas me manquer.

Barbara Thompson (1944-2022)

BARBARA THOMPSON

(1944-2022)

Ha mort la saxofonista Barbara Thompson, una d'aquelles ànimes lliures que entre finals dels 60 i principis dels 70 van transitar la fina frontera que pot arribar a separar el jazz més avançat del rock progressiu més despert. Primer ho va fer al costat de músics com el pianista Howard Riley i des de les files dels primers Colosseum. Posteriorment va impulsar la seva pròpia carrera solista, que va alternar amb múltiples projectes –a destacar Paraphernalia- i col·laboracions –entre d'altres, amb Andrew Lloyd Webber-.

dijous, 14 de juliol de 2022

Adam Wade (1935-2022)

ADAM WADE

(1935-2022)

Molts recorden Adam Wade per la seva tasca com a presentador d'un popular concurs televisiu nord-americà durant la dècada dels 70, però abans el de Pittsburgh havia destacat com a cantant de soul i rhythm & blues. Amb la seva veu càlida va facturar èxits radiofònics com "Take Good Care of Her" (1961), que anys més tard va tornar a les llistes de la mà d'Elvis Presley. Ja a finals del segle XX es va dedicar també al teatre. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

R.I.P. Mark Astronaut

Poeta àcid en plena era post-punk.
Ha mort Mark Wilkins, més conegut com a Mark Astronaut, lletrista i vocalista dels Astronauts anglesos –no confondre amb la banda de surf del mateix nom-. Una d'aquelles formacions que van venir a destil·lar essències psicodèliques en plena era post-punk, sempre amb ànim explorador. Per al record queden àlbums com el brillant "Peter Pan Hits the Suburbs" (1981).

dimecres, 13 de juliol de 2022

Monty Norman (1928-2022)

MONTY NORMAN
(1928-2022)

És amb tota seguretat un dels clàssics més absoluts de tota la litúrgia relacionada amb el setè art. La imatge de James Bond entrant al camp de visió d'un canó de pistola, girant-se cap a càmera i disparant a matar per donar inici a bona part de la filmografia de l'agent 007. Tot plegat, acompanyat amb una de les bandes sonores més icòniques i reconeixibles de tots els temps. El "James Bond Theme" que Monty Norman va compondre per a "Dr. No" (1962), el primer capítol de la sèrie cinematogràfica –dirigit per Terence Young i protagonitzat per Sean Connery-, amb arranjaments de John Barry –amb qui Norman va mantenir un llarg litigi legal per l'autoria de la peça en qüestió, guanyant diversos judicis que el van reconèixer com a autor del tema-. Abans de compondre per al cinema, Norman havia estat cantant en big bands com la de Ted Heath. També va compondre cançons que van popularitzar pioners del rock'n'roll al Regne Unit com Cliff Richard o Tommy Steele. Ens ha deixat a l'edat de 94 anys.