dimecres, 31 d’octubre de 2018

"Halloween" (2018)

Michael Myers, 40 anys després.
A Michael Myers, un dels assassins en sèrie més icònics de la història del setè art, li agrada tornar a casa per Halloween. Hi va tornar ara fa exactament dues dècades, quan els propietaris de la franquícia de torn es van treure de la màniga l'efectiva "Halloween H20" (1998), una seqüela que ignorava tota la continuïtat prèvia de la nissaga -exceptuant les fundacionals "Halloween" (1978) i "Halloween II" (1981)- i recuperava Jamie Lee Curtis al capdavant del repartiment. I hi torna aquesta tardor amb una fórmula gairebé idèntica i amb Curtis novament a la pell de Laurie Strode. Dirigida per David Gordon Green amb el pare de la criatura, John Carpenter, com a productor executiu, "Halloween" (2018) -notin vostès que ningú s'ha trencat les banyes a l'hora de triar el títol- ignora fins i tot els reveladors esdeveniments narrats a "Halloween II" i es presenta per tant com una seqüela directa de la primera part de la sèrie.

Han passat 40 anys, tant a la vida real com a la ficció, des que Myers -encarnat en part del metratge per Nick Castle, qui ja li va donar vida el 1978- terroritzés la localitat de Haddonfield, Illinois. Strode ja no és aquella adolescent reservada que es deixava espantar fàcilment, sinó tota una dona carregada d'experiència vital -el mateix es podria dir de la pròpia Curtis- i disposada a enfrontar-se d'una vegada per totes amb el dimoni que l'ha turmentat durant tot aquest temps. El cara a cara en plena nit de Halloween és òbviament inevitable, però pel camí aniran apareixent tota una sèrie de personatges -a destacar la presència de Judy Greer i Andi Matichak com a filla i néta de la protagonista, respectivament- que poca cosa aporten a la sinopsi més enllà d'apunts contextuals.

El problema d'aquesta nova entrega, per molt que torni a les essències de la mà del mateix Carpenter, és que la cosa ja no pot donar gaire més de si. Que no per manifestar-se més sanguinari que de costum aconseguirà Michael Myers revalidar l'impacte i la tensió generats en la seva canònica primera encarnació. Que el personatge i les circumstàncies de Curtis poden resultar més coherents i creïbles a Halloween 2018 que no pas a H20 -l'experiència és un grau-, però va ser en aquest darrer títol on va dir tot el que li quedava per dir. I un cop dit això, que ningú s'emporti les mans al cap. Aquest nou "Halloween" es deixa veure, despertarà més d'un somriure a qualsevol seguidor veterà de la nissaga i per descomptat val molt més que la gran majoria de títols de la franquícia -incloses les dues parts del reboot dirigit per Rob Zombie-. Però qui vulgui gaudir d'una nit de Halloween cinèfila amb totes les conseqüències, millor que acudeixi al producte original o, en el seu defecte, a H20.

dimarts, 30 d’octubre de 2018

Blaze Foley

Blaze Foley (1949-1989).
L'estiu passat es va estrenar als Estats Units una d'aquelles pel·lícules que per alguna raó semblen poc destinades a arribar a les nostres pantalles. Parlo de "Blaze", biopic centrat en la trajectòria vital i artística del mai prou reivindicat Blaze Foley. El va dirigir Ethan Hawke, que va escollir per a l'ocasió un repartiment farcit de músics com Alynda Lee Segarra (encarnant la germana de Foley), Kris Kristofferson (com a pare del protagonista) o Charlie Sexton (fent de Townes Van Zandt, ni més ni menys). També hi apareix Sybil Rosen, parella de Foley a la vida real, interpretant la seva pròpia mare. Per al paper principal, Hawke va tenir el valor -i l'encert- de fitxar Ben Dickey, un jove i desconegut músic de country sense experiència prèvia com a actor.

Foley mai va ser cap gran estrella, les seves cançons van conèixer millor fortuna en veus de tercers que no pas a les seves pròpies gravacions, i alguns dels seus discos no es van poder publicar quan tocava perquè se'n van perdre els màsters -els del que havia de ser el seu debut, per exemple, van anar a parar mans de l'FBI durant una operació antidroga que va acabar amb la detenció del productor de l'àlbum, un reconegut camell-. Li agradaven els hàbits poc saludables i s'identificava amb els pobres i els desemparats, cantava per a ells i vivia com ells -són gairebé llegendaris els anys que va conviure amb Rosen en una cabana construïda per ells mateixos enmig d'un bosc-.

Per si el guió encara no fos prou complet, va morir assassinat pel fill d'un conegut. Sembla ser que l'individu en qüestió s'aprofitava econòmicament del seu pare, a qui Foley hauria volgut defensar al moment de la seva mort. El seu somni d'assolir el firmament country mai es va fer realitat, però les seves cançons han estat interpretades per Willie Nelson i Merle Haggard, entre d'altres. Van Zandt va escriure "Blaze's Blues" pensant en ell, i Lucinda Williams s'hi va inspirar a l'hora de compondre "Drunken Angel". A Hawke no li ha faltat material a l'hora de confeccionar un biopic que a priori promet marcar diferències. Mentre l'esperem, sempre podem gaudir d'una banda sonora d'alçada que signen gairebé a mitges Dickey i Segarra.

Metallica regalen el seu últim disc

L'anunci del tram estatal de la gira.
Curiosa iniciativa, per dir-ho d'alguna manera, la que ha impulsat l'entorn de Metallica amb motiu de la gira que el proper 5 de maig portarà els gegants del thrash metal a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Cada entrada adquirida per qualsevol dels concerts del tram europeu del Worldwired Tour 2019 dóna dret no tan sols a accedir a l'esdeveniment en qüestió, sinó també a agenciar-se per la cara el darrer llançament discogràfic dels de San Francisco, ja sigui en format digital o en un disc compacte que s'envia directament als domicilis dels interessats.

La jugada no deixa de sorprendre, venint de la banda que al seu moment es va fer gairebé seva la lluita contra la gratuïtat de la música a la xarxa -se'n recorden de la seva èpica batalla contra Napster?-. Però sobretot convida a reflexionar una vegada més sobre el present i el futur de la indústria del disc. Metallica, per entendre'ns, no és un grup que necessiti regalar res a ningú sinó una banda mastodòntica que omple estadis arreu del planeta amb entrades que oscil·len, en el cas de Barcelona, entre els 73 i els 140 euros. I l'àlbum en qüestió,  "Hardwired... To Self Destruct" (2016), bé podria ser l'obra més notable que hagin enregistrat des del canònic Black Album (1991).

En altres paraules, el que s'està regalant aquí no és una llaminadura qualsevol sinó el plàstic més important que una de les bandes més grans del món ha lliurat en un quart de segle, gairebé res. Si la promoció respon a unes vendes inferiors a les esperades, si a aquestes alçades queda algun seguidor acèrrim del grup que encara no l'hagi adquirit, si l'elevat preu de les entrades justifica el detall, són interrogants que no ens haurien de fer perdre de vista el veritable quid de la qüestió. Si Metallica regalen per les bones milers d'exemplars físics o digitals del seu darrer disc, quin valor esperen que una part important dels beneficiaris atorgui no tan sols a aquesta obra sinó a les que publiquin a partir d'ara?

No dubto que molts d'aquests beneficiaris hauran aplaudit la iniciativa amb escreix, sobretot al moment de rebre el plàstic als seus respectius domicilis. Tampoc dubto que l'operació servirà per arrodonir les xifres de "Hardwired... To Self Destruct" de cara a la galeria. I encara menys dubto que Metallica es poden permetre a aquestes alçades fer exactament el que els roti amb la seva obra i la seva carrera, faltaria més. Però em sap greu que una banda d'aquest nivell i trajectòria atorgui menys valor a la seva última creació d'estudi que als milers de samarretes i complements diversos que es despatxaran a cada concert de la gira i que, no ens n'oblidem, no tindrien cap mena de sentit sense aquesta matèria primera que són les cançons.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

The Lazy Lies - "Pinstripe Suit"


Els barcelonins Lazy Lies acaben de presentar un nou videoclip promocional del seu celebradíssim segon àlbum, "Less Talk More Action" (2018). Un "Pinstripe Suit" que invoca les formes més elegants de la música beat de fa mig segle, i que s'ha encarregat de traduir en imatges la directora Kristina Rodemann. Tot un seguit de coloristes coreografies rodades a Los Angeles i desenvolupades per les ballarines Camryn Eakes, McKell Lemon i Liandra Davis. Poden veure el videoclip a Youtube.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

John Moreland

John Moreland - Foto Morten Fog.
Va néixer a Texas, però ha passat la major part de la seva vida a Tulsa, Oklahoma, estat al qual es troba tan arrelat que fins i tot en porta el nom tatuat a les mans. Va començar a tocar en bandes de punk rock a l'edat de 13 anys, però va ser a través de les discografies de gent com Steve Earle o Townes Van Zandt com va descobrir que la seva autèntica vocació eren les carreteres secundàries del country més indòmit. D'això ja fa una dècada llarga, i des d'aleshores John Moreland ha editat un bon grapat de discos que exploren la vessant més estripada i desolada del so Americana. Cançons que d'alguna manera remeten als seus mestres però a la vegada parlen amb veu pròpia. Descobreixin-les a Bandcamp.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

5 anys sense Lou Reed


No sol ser una de les cançons més referenciades del catàleg Lou Reed. Però què volen que els digui, és una de les meves preferides de l'autor de "Walk on the Wild Side", "Perfect Day" i "Coney Island Baby". Parlo de "HookyWooky", un cant al Lower Manhattan i als personatges pintorescos que s'hi podien trobar abans de la gentrificació. La peça es va incloure a l'àlbum "Set the Twilight Reeling" (1996), i es va promocionar amb un videoclip que també reflectia els encants de la part baixa de Manhattan. M'ha semblat ideal per a recordar-lo en el cinquè aniversari de la seva mort.

27 d'octubre de 1993

Dates que no s'obliden. Tal dia com avui de fa 25 anys, els meus pares em van treure de casa i em van arrossegar fins al que va ser el meu primer concert, ni més ni menys que Paul McCartney al Palau Sant Jordi. L'exBeatle es trobava aleshores immers al New World Tour i presentava "Off the Ground" (1993). Quan vaig entrar al pavelló amb prou feina sabia què anava a veure, quan en vaig sortir la meva vida havia canviat per sempre més. Recordo que al cap de pocs dies el programa Sputnik del Canal 33 va emetre sencer aquest concert de la mateixa gira i el vaig gravar en una cinta VHS que encara dec conservar en algun lloc i que durant prop d'un any vaig arribar a visionar com a mínim un cop a la setmana. Aquell dia també vaig inaugurar (òbviament, sense saber-ho) la meva col·lecció d'entrades de concerts. 3.800 pessetes, uns 23 euros, valia assistir a un concert de Macca l'any 1993. No cal dir que des d'aleshores ha plogut moltíssim.


Una vetllada com les d'abans

Orquesta Akokán.
PRIMAVERA CLUB 2018
Sales Apolo i La 2 d'Apolo, Barcelona
26 d'octubre de 2018

S'ha parlat molt durant els darrers mesos del 75è aniversari d'una icona de la nit barcelonina com és la sala Apolo. D'uns inicis marcats per l'eclosió de les grans orquestres de ball i d'unes vetllades que, molt probablement, oferien al seu escenari un aspecte molt semblant al que li va conferir la nit passada l'actuació d'Orquesta Akokán. Una formació cubana que explora al seu aire les essències fundacionals del mambo, enregistra els seus discos als estudis Areito de l'Havana i els publica a través del segell novaoirquès Daptone (sí, el malson de Donald Trump fet realitat). Tretze músics a l'escenari, art i ofici a cabassos, i un repertori propi que connecta amb tot el pes d'una tradició centenària sense deixar de sonar a ara i aquí.

La presència d'Orquesta Akokán va ser sens dubte un dels plats forts de la primera jornada del Primavera Club. Una vetllada on també va brillar l'adrenalínica descàrrega dels sevillans Derby Motoreta's Burrito Kachimba. Un revitalitzador rentat de cara al rock andalús de tota la vida a partir de les essències més àcides i rocalloses de la psicodèlia contemporània. Les formes de Triana, Medina Azahara o els mateixos Smash, matisades per un filtre on ressonen noms com els de King Gizzard and The Lizard Wizard. Amb dos singles al seu nom i un primer àlbum que veurà la llum properament a través d'El Segell del Primavera, els seus principals reclams a data d'avui són un directe a prova de qualsevol impacte i un dels discursos més frescos i singulars de la saturadíssima escena indie estatal.

Dit això, val la pena destacar un any més l'incondicional eclecticisme d'un cartell que esquiva els grans noms per a centrar-se en tot un seguit de figures emergents de bagatge tan divers com les seves respectives procedències. La nit passada, sense anar més lluny, es van alternar a les dues sales d'Apolo discursos que van anar dels experiments electrònics de la londinenca Tirzah al punk rock visceral dels canadencs Louder Than Death -amb l'incombustible King Khan al capdavant-, passant pel folk nocturn i minimalista de l'irlandesa Hilary Woods o el rock ballable dels barcelonins Conttra. Sense deixar de banda, és clar, la cocteleria llatina i els ressons andalusos dels citats Orquesta Akokán i Derby Motoreta's Burrito Kachimba. Tot plegat, amb el segell de coherència i bon gust que des de fa gairebé dues dècades defineix la marca Primavera. D'això sí, que se'n pot dir cruïlla.

divendres, 26 d’octubre de 2018

Guitarra, baix i bateria - Programa 190

Wolf Alice.
Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Lau Vicienne i un servidor. Prèvia del Primavera Club, música a la gran pantalla amb The Professionals, Wolf Alice i Pearl Jam, i les últimes novetats discogràfiques d'Albert Freixas, Kadhja Bonet, Orquesta Akokán, Body Type, Ran Ran Ran i Mattiel. Disponible en podcast.

El cop de timó de PAVVLA


Més lluminosa que de costum es mostra PAVVLA a "Something New", el primer avançament del que serà el seu segon disc, "Secretely Hoping You Catch Me Looking". Una peça on l'alter ego de Paula Jornet trenca amb les textures intimistes i les atmosferes oníriques del seu debut per a abraçar plenament la pista de ball i el pop més hedonista. L'àlbum veurà la llum el proper 23 de novembre a través de Luup Records. La peça en qüestió s'ha presentat amb un videoclip que referma aquest cop de timó estètic.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Tony Joe White (1943-2018)

TONY JOE WHITE
(1943-2018)

Ens ha deixat Tony Joe White. Padrí d'allò que es va anomenar swamp rock, figura capital de la música de Louisiana i autor d'estàndards com "Polk Salad Annie" o "Rainy Night in Georgia". La seva profunditat vocal i les seves essències pantanoses van arribar a seduir gegants com Elvis Presley o Tina Turner, que no van dubtar a apropiar-se de part del seu cançoner. Molt recomanable l'etapa de maduresa que havia consolidat durant les últimes dècades, amb plàstics tan notables com l'encara flamant "Bad Mouthin'" (2018), que va veure la llum fa tan sols uns mesos i on podem escoltar crepusculars lectures de peces alienes com un "Heartbreak Hotel" que sona ara mateix a elegia en primera persona. Descansi en pau.

Guitarra, baix i bateria, dijous 25 d'octubre

Aquesta nit torna la secció mensual d'un servidor a Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil i Laura Peña. Novetats discogràfiques, música a la gran pantalla i molt més a partir de les 20h a la sintonia de Ràdio Silenci. No s'ho perdin!

Poca cosa més li podem exigir

Martha Reeves & The Vandellas, en una actuació recent.
MARTHA REEVES & THE VANDELLAS
BARTS, Barcelona
24 d'octubre de 2018

Enèsim símptoma dels temps que ens ha tocat viure, l'assistència i posterior valoració d'un esdeveniment cultural en funció no tant de l'experiència viscuda com del pes simbòlic de l'artista o obra amb qui un s'hagi donat cita. Llegia dies enrere un interessant article on un company de professió reflexionava sobre com l'elevat grau d'exigència que mantenim envers els creadors emergents és inversament proporcional a allò que exigim a veterans que semblen satisfer-nos amb la seva simple presència sobre les taules. Encertada reflexió que em va venir al cap la nit passada mentre Martha Reeves & The Vandellas debutaven als escenaris barcelonins en el marc del Festival Mil·lenni.

Siguem clars. D'aquell trio vocal que va posar alguns dels pilars que segueixen fonamentant a data d'avui la iconografia Motown en queda ben poca cosa. Per no quedar, no queda ni la veu de Martha Reeves, erosionada -com no podria ser de cap altra manera- per 77 estius que no perdonen a ningú. Tampoc queda cap de les Vandellas originals, suplides per les sempre efectives germanes menors de la pròpia Reeves, Delphine i Lois -la segona va militar a l'última formació de l'etapa clàssica del combo-. I per descomptat, tampoc queda el suport d'aquella maquinària instrumental de precisió que van ser els Funk Brothers. Al seu lloc hi ha una banda d'acompanyament més aviat discreta, de les que fan allò que han de fer, posen cada nota on ha de sonar i poca cosa més.

El que sí que queda, i aquest és el valor de vetllades com la d'ahir, és el llegat. Aquell repertori on els encerts es compten indiscutiblement a grapats, aquells títols que cinc dècades llargues després d'haver contagiat les ones hertzianes de mig planeta segueixen posant a ballar per igual el melòman de base, la veïna del cinquè i el més modern de la classe. "Gràcies a tots aquells que l'heu ballat al vostre cotxe, a casa vostra, on sigui", va proclamar Martha Reeves abans d'entonar aquell "Dancing in the Street" que tants han versionat però només ella va enregistrar per primer cop. I el mateix podria haver dit de "Heat Wave", "Nowhere to Run" o "Jimmy Mack". Fragments d'història del segle XX servits per qui els va fer cèlebres al seu moment. La veu original, erosionada per 77 estius que no perdonen a ningú, però justificant el cost de l'entrada amb la seva presència sobre les taules. Símptoma dels temps que ens ha tocat viure, però a aquestes alçades poca cosa més li podem exigir.

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Archie Lee Hooker & The Coast To Coast Blues Band

Foto Lugdivine Unfer.
El blues corre amb força per les venes d'Archie Lee Hooker, que ningú en tingui el més mínim dubte. Com hauran pogut deduir pel seu cognom, pertany a una il·lustre nissaga familiar i és nebot del mateix John Lee Hooker. I si bé és cert que les comparacions solen ser poc afortunades en aquests casos, també ho és que el jove Hooker invoca els registres del seu oncle sense sonar impostat ni repetitiu. Peces com "90 Days" o "Love Ain't No Play Thing" -ambdues incloses al seu primer àlbum d'estudi, "Chilling" (2018)- assoleixen la profunditat vocal i els paisatges pantanosos de l'autor de "Boogie Chillen", però a la vegada introdueixen matisos i textures orgàniques que fan d'Archie Lee Hooker & The Coast To Coast Blues Band -així es diu la formació que l'acompanya- una de les grans revelacions del blues contemporani al marge de qualsevol cognom.

dimarts, 23 d’octubre de 2018

Mattiel


Mattiel Brown ve d'Atlanta, signa les seves cançons amb el seu nom de pila i l'any passat va lliurar un debut discogràfic sorprenent com ell mateix. Un d'aquells plàstics on no hi falta ni hi sobra res, on conviuen diferents estils i registres tot conformant un discurs únic i intransferible. Un d'aquells àlbums que sonen a clàssic però a la vegada es manifesten nous i frescos com una rosa. Escoltin el blues rock corrosiu de la inicial "Whites of Their Eyes", una peça que podrien haver enregistrat els mateixos Black Keys en els seus millors temps, i comparin-lo amb "Send It on Over", una hipnòtica balada noir a mig camí d'Agnes Obel i Lana Del Rey. Saltin a continuació fins al soul trencapistes de "Baby Brother" i deixin-se portar pel rock psicodèlic de "Not Today" o els vitamínics acords de garatge de "Bye Bye", un tall que fins i tot pot arribar a invocar els primeríssims Strokes. Tot això és el debut homònim (2017) de Mattiel. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Ivette Nadal i Pascal Comelade a El 9 Nou


Ivette Nadal va oferir divendres passat al Teatre Auditori de Granollers un d'aquells concerts que serveixen per tancar etapes i alhora n'enceten de noves. Ho va fer acompanyada de Pascal Comelade, amb qui ha enregistrat recentment el senzill "Arquitectura primera" (2018). Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografies de Julian Vazquez. Als quioscos fins dijous.

Laura Rain & The Caesars


La seva estètica no enganya, i els quatre àlbums que tenen publicats al seu nom encara menys. Laura Rain & The Caesars vénen de Detroit, la Ciutat del Motor i de Motown, i es dediquen a destil·lar les essències del soul i el funk en la seva concepció més àcida i sofisticada. Han girat de forma intensiva i constant pels Estats Units i pel Canadà, i el seu salt als escenaris europeus seria una boníssima notícia per a qualsevol seguidor de nissagues com Daptone o la citada Motown. Escoltin el seu darrer disc, "Walk with Me" (2017), i ho comprovaran vostès mateixos. Descobreixin-los a Facebook.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

LT Wade


La gran majoria hem conegut el britànic Liam Wade com a guitarrista de Courtney Love, però el cert és que al marge d'això ha estat involucrat en tota una sèrie de projectes que mereixen ser escoltats. El més recent és una trajectòria solista que ha alçat el vol aquest mateix 2018 amb l'edició d'un disc de debut, "Transient", que explora la vessant més onírica del rock independent, o les formes més robustes i melòdiques del dream pop si vostès ho prefereixen. El signa com a LT Wade, i les seves cançons haurien de cridar l'atenció a qualsevol seguidor de The War On Drugs ("Hard to Know"), Beach House ("My Sun & Stars") o fins i tot Wilco ("Lost Angeles").

Robbie Fulks & Linda Gail Lewis - "Wild! Wild! Wild!" (2018)


De vegades, les col·laboracions més improbables són aquelles que acaben donant els resultats més sorprenents. N'és una bona mostra aquest "Wild! Wild! Wild!" (2018), fruit de la unió de dos músics amb trajectòries tan distants com són Robbie Fulks i Linda Gail Lewis. El primer va ser durant la segona meitat dels 90 un dels rostres visibles d'allò que es va anomenar country alternatiu. La segona és la germana petita de Jerry Lee Lewis, la qual cosa li ha obert portes però també ha fet ombra a una veu que reclama nom propi. I plegats han facturat un disc de duets a mig camí del rock'n'roll més greixós -atenció a com canta la Lewis la inicial "Round Too Long", o com fa anar el piano a la frenètica "Boogie Woogie Country Gal"- i les formes més clàssiques del country -"I Just Lived a Country Song" i "Till Death" podrien haver-se gravat en qualsevol moment de les passades sis dècades i sonarien igual de fresques a data d'avui-. Solvència contrastada i doble dosi d'incontestable ofici.

dissabte, 20 d’octubre de 2018

El blues, un signe d'interrogació

CharlElie Couture.
"El blues, per a mi, és una pregunta. El rock és un signe d'exclamació. Un exposa els seus sentiments com si es tractés d'una arenga. El jazz són tres punts suspensius. No sabem exactament cap a on anem. La cançó d'autor és un sol punt. Les coses són com les diu el cantautor. (...) L'slam i la poesia són punts i coma perquè no els acabem d'entendre. El blues, en canvi, és un signe d'interrogació que s'adreça a alguna mena d'instància superior i li pregunta per què. Per què no tinc més diners? Per què no tinc res per beure? Per què em va deixar? (El blues) té a veure amb les preguntes. Per això és tan profund. Més enllà de la mecànica dels acords i les harmonies, planteja una mena de repetició que sempre acaba tornant al mateix lloc una i altra vegada. Pot durar per sempre, perquè la pregunta continua sense resposta. El blues, per a mi, és això". El músic francès CharlElie Couture en declaracions publicades per la revista també francesa Blues Magazine a la seva edició de l'estiu passat. El blues com a pregunta constant, com a signe d'interrogació permanent, en uns temps en què tothom vol respostes immediates i al gust del consumidor.

España se autodestruirá en 5, 4, 3...


Más allá de su titular llamativo, me parece altamente recomendable la lectura de este artículo de Xavier Diez en Diario 16, que requiere su tiempo pero resume la visión que muchos tenemos del estado de las cosas en este Estado que cada vez es menos de derecho y más de desecho. Destaco dos fragmentos, pero insisto en recomendar su lectura entera.

"Poco a poco, la modernidad y sofisticación de las películas de Amenábar ha ido retrocediendo hacia un pasado de landismo. El Partido Popular fue resucitando los viejos demonios familiares. Primero fue su total oposición a las tímidas iniciativas respecto a la memoria histórica. Después, la criminalización de la izquierda. Una política internacional neoimperial aliándose con Estados Unidos en la fracasada intervención en Irak y Afganistán. Una obsesión enfermiza con ETA (que hace de sus víctimas una nueva versión de los caídos por Dios y por España, y que los privilegia respecto a las del terrorismo yihadista). Y, finalmente, lo más espectacular de todo: el enemigo interior, Cataluña, que recurre a los lugares comunes de deshumanización y criminalización con el que históricamente se ha agredido al pueblo judío.

(...) Pero esto no parece ensombrecer este retorno al orgullo patrio, a esta altivez de hidalgo resentido, esa especie de orgullo esperpéntico que propone poner bombas en las cervecerías alemanas cada vez que un tribunal independiente les recuerda que en Madrid han decidido resucitar la Inquisición o que no es posible mantener un mausoleo para el Pol Pot Europeo, que ahora pretende ser sepultado –y adorado- en la catedral de la capital española. La España de la Manada, la de los tres tenores de la ultraderecha (Casado, Rivera, y éramos pocos y parió la abuela, Abascal) que exigen la represión indiscriminada contra los catalanes, los inmigrantes y las mujeres, la de los medios de desinformación masiva que pintan Barcelona como si fuera la Beirut de los años setenta, la de una monarquía incompetente haciendo apología del odio contra una nación que (de momento) es parte del estado, la de una clase política miserable y una clase judicial hooligan que pone en evidencia lo que sucede cuando en un país no se producen unos necesarios juicios de Nuremberg contra el fascismo que controla las estructuras del estado".

divendres, 19 d’octubre de 2018

USS Hunchback, 1864


Aquesta fotografia es va l'any 1864 fer a bord de l'USS Hunchback, un vaixell de guerra que l'exèrcit dels Estats Units va fer servir durant la Guerra de Secessió. Faltava ben bé mig segle perquè s'inventés allò que anomenem blues, o més ben dit perquè algú ho bategés amb l'etiqueta de torn. Però el jove afroamericà que apareix al centre de la imatge amb un instrument musical de fabricació casolana a les mans, l'única persona de color que apareix a la imatge -i possiblement l'única que hi havia a la tripulació-, n'és la millor definició visual possible.

Aisha Khan, 21 d'octubre a Rocksound BCN


Aisha Khan és una vocalista britànica amb arrels paquistaneses, però per les seves venes hi corre la tradició musical nord-americana amb tota la seva immensitat i diversitat. Les seves cançons tant poden invocar un club nocturn de l'era daurada de Hollywood com un honky tonk perdut en algun lloc de Texas o un juke joint instal·lat a la riba del Mississipi. El seu darrer disc, "Aishaddiction!" (2017), és una coctelera sònica elaborada a base de sensual jazz vocal ("My Baby Shakes It"), salvatge rockabilly ("Make a Grown Man Cry"), rhythm & blues greixós ("Wolf at my Door") i country d'aquell que ja no es factura a Nashville ("Out of the Blue"). Diferents registres que conformen un discurs únic i ric en matisos, el d'una artista que tant pot invocar els esperits de Peggy Lee i Patsy Cline com les essències de Wanda Jackson i Loretta Lynn.

La carrera de Khan va començar durant la dècada dels 80 de la mà de Tiger Lily and The Jitterbugs, la seva primera banda, amb la qual va recórrer el Regne Unit de dalt a baix i va esdevenir una habitual dels àmbits del jazz, el blues i el rock'n'roll en la seva concepció més primitiva. Eren tan sols els primers passos d'una trajectòria meteòrica que en anys posteriors portaria Khan a compartir escenaris amb referents com Mike Sanchez, Robert Gordon, Paul Ansell o James Hunter, a més de pioners com el mateix Richard Berry. A casa nostra ha actuat amb la Barcelona Big Blues Band, entre d'altres, i aquesta setmana ens tornarà a visitar per a presentar-nos aquest flamant "Aishaddiction" i de ben segur sorprendre'ns amb personals lectures d'alguns dels clàssics que l'han marcat. Serà aquest diumenge, 21 d'octubre, a la sala Rocksound. Escenari de proximitat i una vetllada que promet emocions fortes. Més informació al web de la pròpia sala.

dijous, 18 d’octubre de 2018

Ian Gillan and The Javelins


En un moment en què prenen força els rumors sobre el final de Deep Purple -s'ha especulat amb la possibilitat que "Infinite" (2017) acabi essent el seu últim disc d'estudi-, el vocalista del grup ha optat per tornar a les seves arrels i reunir la banda de versions on va militar abans d'esdevenir una de les grans icones del rock dur i el heavy metal. Ian Gillan and The Javelins era un dels incomptables combos que provaven d'obrir-se camí al circuit de clubs londinenc durant la dècada dels 60, i el seu repertori es componia de clàssics de Jerry Lee Lewis, Chuck Berry, Buddy Holly, Sam Cooke, Bo Diddley, Ray Charles, Howlin' Wolf i tants altres. L'any 1994 es van reunir de forma puntual per a enregistrar un disc amb part d'aquell repertori, "Sole Agency and Representation". I aquesta tardor tornen amb un àlbum homònim que no aporta grans novetats però entra de fàbula i fa venir ganes de veure'ls en un escenari.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

La col·lecció de Tardà, a subhasta

Alguns dels articles de la col·lecció de Tardà, a destacar l'icònic por inflable
de Pink Floyd, un vestit de Madonna i una màquina de pinball de Kiss.

No és cap secret que el rock i el pop sempre han estat i segueixen essent considerats com a cultura de segona en aquest país nostre. De ben segur n'era prou conscient el periodista Jordi Tardà, melòman fins a les últimes conseqüències, col·leccionista amb totes les lletres, divulgador vocacional i valent emprenedor que va veure fracassar a casa seva dos projectes que probablement haurien gaudit d'una millor acollida en altres països del nostre entorn més immediat.

El primer, el Tardà Rock Cafè Museu, un establiment de restauració on s'exposaven algunes de les peces més emblemàtiques de la seva col·lecció i que va obrir portes a Barcelona molt abans que hi desembarqués Hard Rock Cafe. El segon, aquell Museu del Rock que era únic i pioner a Europa però tan sols va durar uns mesos abans que els socis de Tardà entressin en concurs de creditors i sense que la conselleria ni el ministeri de Cultura semblessin molt afectats per la notícia.

Des d'aleshores la col·lecció de memorabília rockera de Tardà havia estat tancada amb pany i clau, custodiada des de la seva mort l'any 2015 per la seva vídua, Romy Masferrer, que ara diu no poder-se'n fer càrrec. Que mantenir tot aquest material en condicions òptimes requereix infraestructures pròpies d'un museu, i no li falta raó tenint en compte que parlem de la col·lecció d'aquestes característiques més important del continent europeu.

Per aquest motiu ha decidit posar-la a subhasta. I d'aquesta manera, una col·lecció que té un valor gairebé incalculable i que la pròpia Generalitat va declarar patrimoni cultural, quedarà trossejada sense que ni tan sols la pròpia administració hagi mogut un sol dit per mirar de salvar-la encara que fos de forma parcial. S'esvaeix el somni de Tardà de posar a l'abast de tothom allò que ell havia construït al llarg de tota una vida, i Catalunya es queda sense un actiu cultural de primer ordre -i no, senyors, la culpa no és de Masferrer, que al capdavall ha fet el que bonament ha pogut-.

No és cap secret que el rock i el pop sempre han estat i segueixen essent considerats com a cultura de segona en aquest país nostre, deia al principi d'aquest article. Que ningú hagi mogut un sol dit per salvar, conservar i difondre la col·lecció de Tardà n'és una nova i colpidora mostra.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

50 anys d'"Electric Ladyland"


Si Jimi Hendrix va ser el guitarrista que va redefinir per sempre més el llenguatge del rock amb una injecció d'electricitat sense (gairebé) precedents, "Electric Ladyland" (1968) és l'obra que millor captura la seva visió artística i les seves ambicions com a músic. Un àlbum doble que comença amb les textures oníriques de "Have You Ever Been (To Electric Ladyland)", una balada àcida marca de la casa, i culmina al cap d'una hora llarga amb l'alta tensió de "Voodoo Child (Slight Return)", un blues pantanós i monolític que referma el de Seattle com a pioner de llenguatges com el rock dur, el grunge o tot allò que incorpori el terme metal. Pel camí, desplega tot un ventall discursiu que va del rock dinàmic de "Crosstown Traffic" al jazz marcià de "Rainy Day, Dream Away", passant pel funk bastard d'"Still Raining, Still Dreaming", els aires barrocs de "Burning of the Midnight Lamp" o la celebrada lectura en clau psicodèlica d'"All Along the Watchtower" (Bob Dylan).

"Electric Ladyland" també és el tercer i últim àlbum d'estudi que Hendrix va arribar a publicar en vida, i el disc que va marcar el final de la seva relació laboral amb Chas Chandler. Les desavinences entre el músic i el mànager van propiciar la sortida d'aquest últim, deixant Hendrix per primer cop a càrrec de la producció d'un dels seus discos. També va suposar l'inici del final de The Experience, amb un Noel Redding absent que amb prou feina va participar en unes poques sessions de gravació i Hendrix fent-se càrrec de la majoria de pistes de baix. Sí que va mantenir-se al seu lloc Mitch Mitchell, si bé algunes de les bateries ja les va enregistrar Buddy Miles, amb qui el de Seattle formaria Band Of Gypsys al cap de poc temps. Miles va ser un dels múltiples noms il·lustres d'una llista de músics convidats on també figuraven Brian Jones, Al Kooper, Steve Winwood o Jack Casady, entre d'altres. L'àlbum va veure la llum als Estats Units tal dia com avui de fa 50 anys -al continent europeu hi arribaria al cap d'uns dies-.

#LlibertatJordis, un any


Avui fa un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart es troben en presó preventiva. 365 dies d'empresonament injust i arbitrari contra dues persones pacífiques i innocents, a mans d'una maquinària estatal que cada dia tolera menys la diversitat i persegueix més la discrepança. #UsVolemaCasa #LlibertatJordis

dilluns, 15 d’octubre de 2018

"Killing a Baby"

Fa cosa d'uns deu anys vaig ser la meitat d'un duet antifolk anomenat Blowing Bubbles. La cosa va durar només uns quants mesos durant els quals tan sols vam arribar a fer un concert i algunes actuacions esporàdiques en mogudes diverses. Els assajos solien ser caòtics però ens ho passàvem molt bé, i de l'experiència en van sortir algunes cançons que vam enregistrar de forma casolana amb un ordinador que acabaria passant a millor vida -l'única còpia de seguretat que vam fer de les gravacions també va passar a millor vida-. La meva preferida era "Killing a Baby", una mena de blues psicòtic a baixíssima fidelitat que vam compondre a l'instant després d'escoltar com un nadó plorava a viva veu en alguna vivenda propera al pis on assajàvem. Fa una estona he escoltat un altre nadó plorant de la mateixa manera a prop de casa, i no he pogut evitar recordar la peça en qüestió, a Tara Rose Gladstone i a un servidor cantant "They're killing a baby, downstairs!!!" com si ens hi juguéssim les nostres pròpies vides i aquella efectiva línia d'orgue de sèrie b que la pròpia Tara es va inventar amb un Casiotone de l'any de la picor. I m'he adonat que m'encantaria fer un bolo (o un assaig, fins i tot) de Blowing Bubbles ni que fos pel gustàs de tornar a tocar aquella cançó. La qual cosa no passarà, estem parlant d'un projecte enterrat i ben enterrat. Però va ser divertit mentre va durar.

Shemekia Copeland - "America's Child" (2018)


"Country music ain't nothing but the blues with a twang", cantava Shemekia Copeland a "Drivin' Out of Nashville", una de les peces que conformaven el magistral "Outskirts of Love" (2015). Declaració d'intencions de qui no té por de jugar amb registres aliens fins a fer-se'ls seus, de qui després d'haver-se consolidat com una de les grans veus del blues contemporani sembla decidida a explorar les diferents possibilitats que ofereix aquest ampli ventall anomenat Americana. "America's Child" (2018), la continuació del citat "Outskirts of Love", no deixa de ser un disc de blues amb totes les lletres, però guanya pes la influència de la música country en talls com "Smoked Ham and Peaches""The Wrong Idea" o "Americans". També és un àlbum marcat per l'actual escenari polític en què es troben immersos els Estats Units, i en aquest sentit peces com "Ain't Got Time for Hate" o "Would You Take My Blood?" funcionen com a contundents respostes a les polítiques de Trump però també com a postals de l'ara i aquí a la terra de Mark Twain i Elvis Presley. Però per sobre de tot és el plàstic amb què Copeland reclama més que mai un merescut nom propi més enllà del seu il·lustre cognom. Reforça el seu argumentari amb una llista de convidats on destaquen noms com els d'Emmylou Harris, Mary Gauthier o Steve Cropper, i lliura com a cirereta una pantanosa lectura del clàssic dels Kinks "I'm not Like Everybody Else".

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Willie Nelson dóna suport a Beto O'Rourke


No en tenia prou Willie Nelson havent lliurat dos discos absolutament notables en el que portem d'any -"Last Man Standing", amb composicions originals, i "My Way", una col·lecció de versions del cançoner de Sinatra-, que ara s'ha sumat a la campanya del demòcrata texà Beto O'Rourke al Senat dels Estats Units. Per qui encara no el conegui, O'Rourke és un polític jove de perfil marcadament progressista que sens dubte podria aportar una bona dosi d'aire fresc a l'Amèrica de Trump -a més, té un passat molt interessant com a músic de punk rock a El Paso-. I Nelson, il·lustre ambaixador de l'estat de l'Estrella Solitària arreu on va, n'és perfectament conscient. Per això li dóna suport amb "Vote'em Out", un single que ha vist la llum aquesta mateixa setmana i que poden escoltar a Youtube.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

L'holograma d'Amy Winehouse

Amy Winehouse.
Primer van ser Elvis Presley i Ronnie James Dio. I no tinguem cap dubte que seran moltes més les icones musicals caigudes que durant els propers anys tornaran als escenaris amb forma d'hologrames per cortesia de promotors i representants sense escrúpols. Setmanes enrere, sense anar més lluny, van ser els hereus d'Amy Winehouse els que van anunciar una imminent gira de tres anys on l'autora de "Back to Black" (2006) apareixeria projectada a l'escenari mentre una banda interpretaria en directe els seus temes. Per sort, en aquesta ocasió, la iniciativa ha topat amb l'oposició de nombrosos seguidors de la vocalista britànica que han inundat les xarxes socials amb missatges contraris a tal despropòsit, alguns amb força contundència, fins al punt d'haver esdevingut titulars en diversos mitjans especialitzats. Això no vol dir que la cosa no acabi sortint endavant, que ja sabem que la pela és la pela i quan vol no hi ha qui l'aturi, però no deixa de ser positiu que surtin veus contràries a iniciatives que no aporten res més enllà de distorsionar l'experiència musical en directe.

divendres, 12 d’octubre de 2018

La gran festa Deadhead

A GRATEFUL DEAD CELEBRATION
Sala Apolo, Barcelona
11 d'octubre de 2018

Dècades enrere es coneixien com a Deadheads aquells fans acèrrims dels Grateful Dead que es dedicaven a seguir la banda a tot arreu on podien, arribant a enregistrar-ne els concerts i a compartir-ne les gravacions entre ells amb el consentiment explícit dels propis músics. Què queda de tot allò en l'actualitat és difícil de dir, però que el fenomen Deadhead no va a la baixa ho evidencia l'heterogènia parròquia de seguidors nord-americans dels Dead que aquesta setmana s'han instal·lat a Barcelona en el marc d'un cicle temàtic sobre els de San Francisco que ha comptat amb la presència d'alguns noms il·lustres de l'òrbita jam band. Tot un paquet d'activitats que ha permès a joves seguidors i autèntics veterans gaudir de la seva música preferida al mateix temps que descobrien al seu aire la Ciutat Comtal.

La més sonada d'aquestes activitats, sens dubte, va ser el concert d'homenatge a la banda mare que va tenir lloc la nit passada a la sala Apolo i que va aplegar en un mateix escenari tots els músics que havien participat de la resta del programa. Destacava per motius evidents la presència de Grahame Lesh, fill del Dead original Phil Lesh, però també de Nicki Bluhm amb el seu tros de veu i de Bill Nershi, dels mai prou reivindicats String Cheese Incident. Tres dels rostres més visibles de la banda en permanent mutació -una quinzena llarga de músics es van anar alternant i combinant sobre el terreny- que durant dues hores molt ben aprofitades va reinterpretar en clau expansiva però sempre respectuosa clàssics del cànon Deadhead com "I Know You Rider", "Ramble On Rose" o "Friend of the Devil".

Poca estona abans havia escalfat l'ambient la sempre sorprenent Everybody Orchestra. Un col·lectiu que es dedica a improvisar i a experimentar sota la direcció del seu ideòleg i principal impulsor, Matt Butler, qui en tot moment va donar precises indicacions perquè tots els músics -bona part dels quals es mantindrien a l'escenari durant el set principal- anessin a una a l'hora de construir sobre la marxa tot un seguit de peces que en alguns casos semblaven extretes del propi catàleg de Jerry Garcia i companyia. Molt més que un aperitiu, els preparatius de tot allò que havia de venir a continuació. Una festa Deadhead amb totes les lletres. I, per bé o per mal, el més a prop que bona part dels presents hem estat mai d'assistir a un concert de Grateful Dead -en un lateral de la sala hi havia exposat un cartell original de l'única visita que la banda va arribar a fer a Barcelona, l'octubre de 1981, cedit per l'ocasió pel fotògraf Jordi Vidal-.

dijous, 11 d’octubre de 2018

"One Way or Another" segons Jack White


Ha sortit a la llum un curiós document que ens transporta a la prehistòria musical de Jack White. La gent de Third Man Records, el segell discogràfic impulsat pel propi White, ha localitzat una demo gravada l'any 1997 per 400 Pounds Of Punk, una d'aquelles bandes que han desaparegut al túnel del temps sense que mai més se n'hagi sabut res. El cas és que el futur líder dels White Stripes va participar com a vocalista convidat en una de les peces de la cinta en qüestió, una frenètica versió del clàssic de Blondie "One Way or Another". El resultat de la col·laboració s'acosta més a Moldy Peaches que no pas a White Stripes o als propis Blondie, la qual cosa òbviament no és cap crítica negativa. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

Dylan dibuixa les seves cançons


Bob Dylan va dir una vegada que una cançó pot tenir tants significats i interpretacions com persones l'escoltin. Una idea que sempre m'ha semblat interessant i que m'agrada aplicar també a aquelles imatges o representacions mentals que de vegades pot arribar a produir l'escolta d'una composició musical. El cas és que la galeria londinenca Halcyon exposa aquests dies una seixantena de dibuixos que el propi Dylan ha realitzat inspirant-se en algunes de les seves cançons més icòniques, tots ells acompanyats per les lletres manuscrites dels temes en qüestió. I un cop vistes les representacions gràfiques de peces com "Like a Rolling Stone" o "All Along the Watchtower" m'he adonat que efectivament no tenen res a veure amb les imatges que solen venir-me al cap quan les escolto. Imatges que difícilment canviaran a aquestes alçades, si bé ha estat curiós observar les interpretacions del propi autor.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Body Type


A aquestes alçades no és cap secret el boníssim estat de salut que està vivint la sempre fèrtil escena australiana. A l'onada de bandes psicodèliques que va irrompre ja fa alguns anys cal sumar-hi ara una nova generació de grups que recuperen i posen al dia les essències fundacionals d'allò que es va anomenar pop independent. Contagioses melodies, ritmes urgents i líriques immediates en sintonia amb la generació C-86 i amb els seus compatriotes Go-Betweens. Body Type en són l'últim exponent. Quatre noies de Sydney que acaben de debutar amb un ep homònim que d'alguna manera les postula com a fermes candidates a seguir l'estela de revelacions recents com Rolling Blackouts Coastal Fever. Descobreixin-les a Bandcamp.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Giant Sand - "Returns to Valley of Rain" (2018)


Feia anys que Giant Sand no sonaven d'aquesta manera a l'estudi. I no és aquesta apreciació una broma fàcil derivada del fet que ens trobem davant d'una regravació del que va ser el seu primer disc, sinó la constatació que a Howe Gelb i companyia els ha anat bé el parèntesi dels darrers anys -en un principi s'havia anunciat la dissolució del grup, finalment i per fortuna de tots plegats no ha estat així-. Efectivament, "Returns to Valley of Rain" (2018) és una revisió amb totes les conseqüències de "Valley of Rain" (1985), debut de la banda de Tucson i plàstic de referència tant de l'indie nord-americà del seu temps com d'allò que s'anomenaria country alternatiu. Amb els actuals Giant Sand cedint part del protagonisme a dos dels components originals de la formació -el baixista Scott Garber i el bateria Winston Watson, que han tornat de forma puntual per enregistrar part del disc-, Gelb recupera les seves essències més primitives, conserva la frescor i el ganxo dels talls originals i hi injecta una dosi extra d'electricitat i urgència que justifica l'atenta aproximació envers aquesta obra s'estigui o no familiaritzat amb títols com "Tumble and Tear", "Death Dying and Channel 5" o la pròpia "Valley of Rain".

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Cançons per tornar a començar


"Any Zero" (2018) és el primer disc conjunt d'Àfrica i Isma Pérez, dos germans que sumen dècades de militància en bandes com Slips, Absenta o Els Convidats. Dissabte passat el van presentar a la Sala Polivalent de Montmeló - La Torreta. Hi vam assistir i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Tornen Els Surfing Sirles


Durant una dècada llarga van representar com ningú més l'esperit més genuí del rock'n'roll amb denominació d'origen barcelonina. Després va arribar la tragèdia i es va acabar una de les històries més fascinants que ha donat l'escena subterrània de la Ciutat Comtal en el que portem de segle. La d'una banda que va anar sempre a la seva, que no acabava d'encaixar enlloc però era benvinguda a tot arreu, que va maridar al seu aire gèneres com el punk, el garatge, el surf o fins i tot el krautrock amb una esmoladíssima lírica que enllaçava gairebé sense proposar-s'ho les formes de Pau Riba amb les de Budellam. I pel camí va deixar tres discos que encara avui són la banda sonora no oficial d'aquella Barcelona que no surt a les postals ni a les guies turístiques. El cas és que aquesta setmana tornaran Els Surfing Sirles a enfilar-se plegats a un escenari per primer cop en més de cinc anys -si no comptem l'actuació del mes passat al Mercat de Música Viva de Vic-. Amb els sempre oportuns Joan Colomo i Mau Boada al lloc de l'insubstituïble Uri Caballero, i amb dues actuacions -dimecres 10 i dijous 11- a la sala Sidecar, al bell cor d'aquella ciutat que avui més que mai va necessitada de bandes com aquesta. Entrades exhaurides i emocions assegurades.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Nirvana amb Joan Jett i John McCauley

Els excomponents de Nirvana amb John McCauley (centre), la nit passada al Cal Jam.
Finalment es van confirmar els rumors que havien circulat durant els últims dies, i la nit passada va tenir lloc a San Bernardino el més semblant a una reunió de Nirvana que s'ha pogut veure des de la mort de Kurt Cobain. Els supervivents de l'última formació de la banda de Seattle, Krist Novoselic, Dave Grohl i Pat Smear, van aparèixer plegats i per sorpresa a l'escenari en el marc del Cal Jam, el festival anual que impulsa el propi Grohl de la mà de Foo Fighters. Amb Joan Jett i John McCauley (Deer Tick) alternant-se el lloc de Cobain, la formació -que va tenir la decència de no utilitzar el nom de Nirvana- va interpretar sis temes de la banda, entre els quals "Serve the Servants", "Scentless Apprentice", "Smells Like Teen Spirit" i "All Apologies" -aquest últim amb Brody Dale (The Distillers) al baix i Novoselic a l'acordió-. La cosa va sortir prou bé i va sonar encara millor -poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube-, i a ningú se li escapa que determinats promotors ja deuen estar posant importants sumes econòmiques sobre la taula per tal que no es quedi en una anècdota. Veurem què passa i amb quins resultats.

A la perifèria

ÀFRICA I ISMA PÉREZ
Sala La Torreta, Montmeló
6 d'octubre de 2018

La sala La Torreta és un equipament municipal situat als afores de Montmeló. Per arribar-hi, cal creuar un d'aquells parcs que una nit de tardor convida més aviat a caminar de pressa. Es troba a pocs minuts a peu del centre del municipi vallesà, però és poc probable que ningú hi arribi si no és que hi va expressament. Una ubicació que podria servir com a metàfora del disc que s'hi va presentar la nit passada. "Any Zero" (2018, Temps Record), la primera obra conjunta dels germans Àfrica i Isma Pérez i un d'aquells plàstics que tan sols es poden concebre al marge de dictats i tendències. Dotze peces que volen cremar etapes i propiciar nous inicis, sempre a cavall de registres com el soul, el blues, el folk o el rock, i que ahir van sonar en tot el seu esplendor de la mà d'una banda integrada per il·lustres veterans de l'escena catalana com el bateria Albert Mallorca i el teclista Joan Andreu Reyes -tots dos excomponents de Los Sencillos- o el guitarrista -i productor- Jordi Pegenaute. Una d'aquelles delícies sonores que només la perifèria de la indústria pot produir.

dissabte, 6 d’octubre de 2018

FIREPEMU 2018


Aquest cap de setmana em poden trobar a la FIREPEMU (Fira de Recursos Pedagògics Musicals), una iniciativa que vol posar de relleu totes les eines i recursos que la música pot arribar a oferir a l'àmbit docent i pedagògic. Un punt de trobada de mestres, músics, educadors i altres professionals de la cultura i l'educació que té lloc al Teatre Auditori de Llinars del Vallès de la mà de Brubaker. A la imatge, un taller que ha tingut lloc aquest mateix matí amb l'ukelele com a protagonista.

Montserrat Caballé (1933-2018)

MONTSERRAT CABALLÉ
(1933-2018)

El somni de Freddie Mercury era cantar amb Montserrat Caballé, i no va parar d'insistir fins que ho va aconseguir. La setmana vinent es commemorarà el 30è aniversari del seu àlbum conjunt, aquell "Barcelona" (1988) que va acostar dos móns tan propers i a la vegada tan distants (aleshores i ara) com són els de l'òpera i el rock. Caballé era una barcelonina universal, un referent de primer ordre que va arribar a interpretar un centenar de personatges en alguns dels escenaris més reconeguts del planeta, però mai va acabar d'acceptar la condició d'última gran diva operística que li havia atorgat la premsa. Ens deixava aquesta matinada a l'Hospital de Sant Pau, a pocs quilòmetres del barri de Gràcia que l'havia vist néixer.

40 anys de "So Alone"


Òbviament hi van tenir a veure determinats mals hàbits, però tot i així costa d'entendre que Johnny Thunders no esdevingués una figura capdavantera de la incipient New Wave després d'haver lliurat un àlbum com "So Alone" (1978). El seu primer disc en solitari si no comptem "L.A.M.F.", editat un any abans sota el paraigües dels Heartbreakers, i amb tota probabilitat l'obra més rodona que mai va arribar a signar al marge dels New York Dolls.

Deu pistes que celebraven sense reserves el rock'n'roll en la seva concepció més urbana, decadent i maleïda, enregistrades per Thunders durant el seu exili londinenc però evocadores dels baixos fons novaiorquesos on el seu autor havia gairebé inventat allò que s'anomenaria punk rock. Especialment "You Can't Put Your Arms Around a Memory", un exercici de corrosiu i terminal blues rock que esdevindria un dels títols més reconeguts del nord-americà -Giant Sand, Guns N'Roses i Ronnie Spector tenen en comú el fet d'haver-lo versionat-.

També destacava la inclusió de "(Give Him a) Great Big Kiss", el clàssic de les Shangri-Las que Thunders ja havia versionat amb els New York Dolls, així com una relectura de "Subway Train", un tema original que també havia enregistrat prèviament amb els propis Dolls. Sense desmerèixer, és clar, les potents revisions de "Pipeline", l'icònic instrumental surfer dels Chantays, i "Daddy Rollin' Stone", un rhythm & blues d'Otis Blackwell on el novaiorquès compartia tasques vocals amb tots uns Phil Lynott i Steve Marriott.

Els líders de Thin Lizzy i Humble Pie formaven part d'una llarga llista de músics de sessió on figurava un segment important del bo i millor de l'escena londinenca del moment -Peter Perrett, Chrissie Hynde, Paul Cook, Steve Jones, Paul Gray o el productor Steve Lillywhite, entre d'altres-, a més de Walter Lure i Billy Rath, guitarrista i baixista dels Heartbreakers respectivament. "So Alone" va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys a través de Track Records -el segell impulsat pels exmànagers de The WhoKit Lambert i Chris Stamp-.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Vuitena temporada de Guitarra, baix i bateria

Aretha Franklin (1942-2018).
Ahir va començar la vuitena temporada de Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a la sintonia de Ràdio Silenci. Un primer programa marcat pels records a Marty Balin, Aretha Franklin, Otis Rush i Geoff Emerick, però també per sucoses novetats com ara el retorn dels Surfing Sirles. D'aquí a poques setmanes tornaran les seccions de Laura Peña i un servidor. Mentrestant, poden escoltar aquest inici de temporada aquí.

50 anys d'"Electric Mud"


No són poques les veus autoritzades que han arribat a qualificar "Electric Mud" (1968) com el pitjor disc de la història del blues. Una consideració sempre discutible i un apunt insignificant a aquestes alçades, però també un indicador del grau de polarització que va generar el cinquè àlbum de Muddy Waters quan va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys. Un plàstic on el pioner del blues elèctric i patriarca del so de Chicago s'acostava als postulats més àcids i monolítics del rock. La idea venia de la pròpia escuderia Chess, que de la nit al dia havia decidit que calia adaptar el discurs d'un dels seus artistes de capçalera a les tendències d'un moment en què el blues rock, la psicodèlia i les primeres manifestacions del rock dur es trobaven a l'ordre del dia.

D'aquesta manera, Waters es va tancar en un estudi de la Windy City amb els components de Rotary Connection com a banda d'acompanyament i Marshall Chess a la producció. El repertori triat eren bàsicament alguns dels estàndards del seu catàleg -i per extensió del blues de Chicago- passats per un filtre calidoscòpic i reforçats amb ritmes pesants i guitarres electrificades al més pur estil de Hendrix, Clapton, Beck i companyia. Títols com "I Just Want to Make Love to You" o "Mannish Boy", situats de la nit al dia a l'avantguarda de l'incipient heavy metal i amanits amb una robusta lectura de "Let's Spend the Night Together" dels Rolling Stones -o el que és el mateix, el mestre saludant els seus alumnes més avantatjats-.

Per acabar d'arrodonir la jugada, la gent de Chess va decidir editar el disc a través del segell subsidiari Cadet Records, impulsat un any abans justament amb l'objectiu d'introduir-se al mercat rocker. I si bé és cert que la resposta de la crítica no va ser precisament entusiasta, també ho és que "Electric Mud" va donar en termes comercials els millors resultats assolits fins aleshores per un àlbum de Waters. Escoltat avui, és per mèrits propis un dels artefactes més singulars que mai va arribar a facturar l'autor de "Rollin' Stone". El pitjor disc de la història del blues? Ni parlar-ne, aquest honor està reservat a qualsevol dels plàstics descafeïnats que signarien en dècades posteriors determinats exhibicionistes i gimnastes del màstil.

dijous, 4 d’octubre de 2018

Noemí Sabugal - "Una chica sin suerte" (2018)


L'American Folk Blues Festival va ser un festival itinerant que durant part de les dècades dels 60, 70 i 80 va portar a diverses ciutats europees alguns dels grans astres del blues i el folk nord-americà. A l'edició de 1965, concretament, hi van participar entre d'altres John Lee Hooker, Eddie Boyd, Jimmie Lee Robinson, Walter Horton i Big Mama Thornton. I són les vivències d'aquesta última durant el seu periple pel Vell Continent, amb aturada inclosa en una Barcelona en blanc i negre, les que han inspirat la periodista i escriptora Noemí Sabugal (Santa Lucía de Gordón, Lleó, 1979) a l'hora d'escriure "Una chica sin suerte" (2018, Ediciones del Viento), una novel·la que no es centra tant en recrear el dia a dia d'un esdeveniment cultural de primer ordre com en reflexionar sobre els sentiments i l'experiència d'una artista afroamericana que ha tocat el cel, ha tornat a baixar a l'infern i finalment ha descobert que a l'altre costat de l'Atlàntic hi ha tot un públic disposat a passar cada nit per caixa per a escoltar-la a ella i a la resta de músics que l'acompanyen. L'obra s'estructura com una mena de diari de ruta en tercera persona que serveix a l'autora per empatitzar amb la protagonista i reflexionar sobre conceptes com l'èxit, el fracàs, la pobresa, la pròpia música o el fet de ser dona i negra en plena era de la lluita pels drets civils als Estats Units. Resulten reveladors, malgrat la seva condició fictícia, els monòlegs interiors on l'artista s'esplaia sobre el seu caràcter autodidacta, les bondats de la música i el bourbon amb llet, o l'art de tocar l'harmònica.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Geoff Emerick (1945-2018)

GEOFF EMERICK
(1945-2018)

Pocs enginyers de so poden presumir d'haver treballat amb la banda més gran del seu temps quan tenien tan sols 21 anys. Geoff Emerick sí que en podia presumir. Va ser ell qui va asseure's a la taula de mescles a les ordres de George Martin mentre els Beatles enregistraven tres obres capitals com són "Revolver" (1966), "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), el White Album (1968) i "Abbey Road" (1969) -estem parlant dels àlbums on els de Liverpool van començar utilitzar l'estudi de gravació com un instrument més, poca broma-. Un cop dissolt el grup Emerick va treballar en repetides ocasions amb Paul McCartney, però també amb artistes com Elvis Costello, Supertramp, Badfinger, Nazareth, Ultrabox o Cheap Trick, entre d'altres. Ens deixava ahir a causa d'un atac de cor.

50 anys de "Mama Tried"


Diu la llegenda que Merle Haggard va decidir dedicar-se a la música després de presenciar una actuació de Johnny Cash mentre complia condemna a la presó de San Quentin l'any 1959. Potser per aquest motiu va decidir el californià incloure una versió de "Folsom Prison Blues" a "Mama Tried", el seu setè disc d'estudi, editat tal dia com avui de 1968 i sovint contemplat com un àlbum sobre la vida penitenciària. El cert és que no tot el plàstic estava dedicat a aquesta temàtica, però sí que l'explorava en talls com "Green, Green Grass of Home" o "I Could Have Gone Right", originals de Curly Putman i Mel Tillis respectivament, i a la citada lectura de "Folsom Prison Blues". La peça titular, l'única composició pròpia inclosa a l'àlbum i una de les peces més emblemàtiques del repertori de Haggard, no invocava directament l'experiència carcerària però sí aquell caràcter rebel que l'havia portat entre reixes en diverses ocasions durant la seva adolescència. "Mama Tried", l'àlbum, es va gravar als estudis de Capitol Records a Hollywood amb Ken Nelson a la producció i el suport de músics de sessió de la talla de Glen Campbell o James Burton. La seva edició va arribar en un moment en què Haggard havia transcendit l'òrbita del Bakersfield Sound i esdevingut ja un referent de ple dret de la música country, condició que va acabar de refermar amb aquesta obra que avui fa 50 anys.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Peggy Sue Gerron


La imatge de Buddy Holly interpretant "Peggy Sue" en directe a l'Ed Sullivan Show és sens dubte una de les més icòniques dels primers anys del rock'n'roll. El rocker texà avançant per l'esquerra bona part dels seus contemporanis, i una cançó que va influir a incomptables generacions d'artistes. Ens deixava ahir qui n'havia estat la principal inspiració. Peggy Sue Gerron, aleshores parella del bateria dels Crickets, Jerry Allison, testimoni d'excepció d'una de les trajectòries més meteòriques del seu temps i il·lustre veïna de Lubbock fins al moment de la seva mort.

Un any sense Tom Petty

Tom Petty (1950-2017).
No han estat pocs els actes d'homenatge a Tom Petty que de forma organitzada o espontània han tingut lloc a Barcelona durant els darrers dotze mesos. Ara mateix em vénen al cap les cites que Little Steven i Willie Nile van fer al rocker de Florida durant les seves últimes actuacions a la Ciutat Comtal, però sobretot l'emotiu concert a múltiples bandes on una àmplia representació de l'escena autòctona va mostrar els seus més sentits respectes a l'autor de "Free Fallin'", "American Girl", "Refugee" o "The Last DJ". Mostres inequívoques de l'abast i la transversalitat d'una de les trajectòries més canòniques del rock nord-americà de les passades quatre dècades, però també amargs recordatoris d'una pèrdua irreparable i del fet que Petty mai va arribar a trepitjar els nostres escenaris. Avui fa un any que ens va deixar, i coincidint amb aquesta commemoració la gent de Reprise acaba de posar al mercat "An American Treasure", una luxosa caixa farcida de rareses on no hi falten gravacions en directe, demos, preses alternatives i títols descartats que cobreixen la totalitat de la seva trajectòria. Que la cosa servirà per exprémer una mica més la gallina dels ous d'or és tan cert com que el seu contingut no té cap mena de desperdici.

Setena edició de la FIREPEMU


El Teatre Auditori de Llinars del Vallès acollirà aquest cap de setmana la setena edició de la FIREPEMU (Fira de Recursos Pedagògics Musicals), una plataforma que vol posar de manifest el potencial de la música com a eina educativa i pedagògica. Un punt de trobada per a professionals dels àmbits docent i cultural, i un entorn obert al debat, la reflexió i l'intercanvi de coneixement. La FIREPEMU és una iniciativa de Brubaker. Més informació al seu web.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Roger Mas a El 9 Nou


De vegades una cançó val per mil discursos. Per exemple "Jordi", una peça tradicional anglesa que Roger Mas ha adaptat al català i inclòs al seu darrer disc, "Parnàs" (2018). Dissabte passat el va presentar al teatre El Patronat de la Garriga. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).