dimarts, 31 d’octubre del 2023

"Halloween" (1978)

Jamie Lee Lee Curtis i Nick Castle en un fotograma de "Halloween".
Si una cosa bona ha tingut aquell despropòsit que va esdevenir ara fa un any "Halloween Ends" (2022), és el fet d'haver deixat en suspens –com a mínim, de moment- la franquícia de Michael Myers. Que aquesta temporada no s'hagi estrenat cap nova pel·lícula que contribueixi a banalitzar la nissaga Halloween i, en canvi, puguem dedicar-nos a passar revista a quatre dècades i mitja de sang, fetge i ensurts dels bons. Podríem seguir reivindicant "Halloween Kills" (2021), segon capítol de la trilogia dirigida per David Gordon Green –i un dels títols més recomanables de tota la nissaga, val a dir-, fins i tot la mai prou valorada "Halloween H20" (1998). Però em sembla avui un bon moment per tornar a l'arrel de tot plegat.

I aquesta arrel és "Halloween" (1978), el fundacional slasher concebut i dirigit per John Carpenter –de la mà amb Debra Hill- i protagonitzat per una aleshores desconeguda Jamie Lee Curtis que va debutar per la porta gran al panteó de les scream queens. El seu antagonista, Nick Castle darrere la icònica màscara d'un Michael Myers que va marcar un abans i un després en la història del cinema de terror, gènere del qual és a hores d'ara molt més que una icona –a l'escena on és desenmascarat, l'interpreta Tony Moran-. Entre els secundaris, el genial i sempre oportú Donald Pleasence, P.J. Soles, Nancy Loomis i els petits Brian Andrews i Kyle Richards. I aquella inquietant i hipnòtica banda sonora del mateix Carpenter –que també va fer escola-.

"Halloween" –coneguda a casa nostra com "La nit de Halloween"- és, amb permís de "The Texas Chain Saw Massacre" (1974), de Tobe Hooper, la mare de totes les pel·lícules d'assassins en sèrie que es dediquen a matar adolescents amb mètodes tan brutals com originals. Un barri residencial qualsevol d'una població qualsevol dels Estats Units –la fictícia localitat de Haddonfield, Illinois- com a marc de fons. Un entorn a priori segur que esdevé el pitjor dels inferns quan la que havia de ser una nit de festa esdevé una carnisseria. Les víctimes, una colla de teenagers gairebé prototípics. El botxí, un monstre de carn i os que d'alguna manera personifica els pitjors malsons –i les pitjors vergonyes- d'una societat que presumeix de ser perfecta però no ho és ni de bon tros.

Posteriors seqüeles van anar afinant el fil argumental, buscant motivacions a l'espiral de morts provocades per Michael Myers, també explicacions per a la seva aparent immortalitat –o com a mínim, la seva capacitat de refer-se de qualsevol cop, impacte de bala o fins i tot incineració-. Que si la germana, que si un antic culte pagà, que si no sé quina història paranormal... Detalls que ajuden a fer girar la roda, però en cap cas aporten res al producte original. El 1978, Myers matava pel simple fet de matar –i així ho va semblar entendre Gordon Green durant els dos primers capítols de la seva trilogia-. Sense donar explicacions ni demanar permís. Per això era tan aterrador. I per això sempre ve de gust retrobar-s'hi –amb l'original- en una nit com la d'avui.

Bon Halloween i bona Castanyada a tothom –que totes dues coses venen d'allà mateix i són perfectament compatibles-. Facin vostès el favor de fer bondat, i sobretot tanquin bé la porta.

Steve Riley (1956-2023)

STEVE RILEY

(1956-2023)

Fa molt de temps que vaig perdre l'interès per la carrera de L.A. Guns, exemple paradigmàtic de com transformar una banda de rock en un serial (en el pitjor sentit) pot acabar eclipsant tot un llegat. Disputes legals, membres que entren i surten, múltiples formacions paral·leles amb caràcter oficial, lluites d'ego gairebé fratricides que desorienten el seguidor de tota la vida quan directament no l'alienen... Ho sento, però tot plegat em supera –és més, ja fa molt de temps que em vaig perdre-.

Prefereixo seguir escoltant sense interferències obres com "L.A. Guns" (1988), "Cocked & Loaded" (1989), "Hollywood Vampires" (1991) o, per què no, treballs menys predicats però igualment reivindicables com "Shrinking Violet" (1999). A tots ells hi tocava la bateria Steve Riley, que no va ser membre fundador del grup però sí un dels seus components clàssics –abans havia estat a W.A.S.P.-, i que ens ha deixat a l'edat de 67 anys. I sí, últimament també havia protagonitzat el seu propi spin-off del serial, però aquest no és el tema ara mateix.

Peter Kaldheim (1949-2023)

PETER KALDHEIM

(1949-2023)

Va morir en un escenari. I més concretament a l'escenari del Club Cronopios, un dels pocs espais de resistència cultural que encara queden en aquesta Barcelona cada dia més difícil de reconèixer. Peter Kaldheim, escriptor i editor nord-americà amb una trajectòria vital que connectava amb l'ètica de la generació Beat –de la qual se'l considerava com l'últim exponent-, va traspassar de forma sobtada divendres passat, 27 d'octubre, mentre feia un monòleg en aquesta sala del barri del Raval. Queden enrere els temps en què alternava l'edició en horari diürn amb les visites als baixos fons en horari nocturn, l'empresonament a Rikers Island i, ja a la sortida, els seus viatges pels Estats Units, vivint al carrer i enfilant-se als trens de càrrega al més pur estil hobo. Sí, allò sobre què d'altres escrivien ell ho va viure en pròpia carn. El 2019 va publicar la seva autobiografia, "Idiot Wind" –el títol s'inspirava en la cançó homònima de Bob Dylan-.

dilluns, 30 d’octubre del 2023

D.E.P. Jordi Vila

Jordi Vila.
Ha mort el cantant i doblador Jordi Vila, qui va posar veu a les sintonies en català de sèries d'animació tan emblemàtiques com Dragon Ball –i totes les seves seqüeles-, Musculman, Inspector Gadget o Lucky Luke –la de sortida-. Com a doblador, va encarnar personatges com Musculator, protagonista de Musculman, o el Monstre Buu de Dragon Ball Z. Som unes quantes les generacions que li devem hores i hores d'entreteniment, i sobretot moltes alegries. Gràcies per tot, i descansi en pau.

Richard Roundtree (1942-2023)

RICHARD ROUNDTREE

(1942-2023)

Diuen que "Shaft" (1971), de Gordon Parks, va ser el punt de partida d'allò que es va anomenar blaxploitation, un gènere cinematogràfic que tenia com a comú denominador les pel·lícules d'acció protagonitzades per actors afroamericans, ambientades als baixos fons de barris com Harlem i amenitzades a ritme de soul i funk –en el cas que ens ocupa, per cortesia d'un pletòric Isaac Hayes-. També diuen que John Shaft, el detectiu interpretat per Richard Roundtree en aquella mateixa cinta i a les diferents seqüeles que va tenir, va ser el primer heroi negre d'acció. Sigui com sigui, tant el personatge com el seu intèrpret, tant la pel·lícula com la seva banda sonora, són icones indiscutibles de la cultura pop de la segona meitat del segle XX. Roundtree, qui també va tenir una breu carrera com a cantant de soul a finals dels 70, ha traspassat a l'edat de 81 anys.

Angelo Bruschini (1961-2023)

ANGELO BRUSCHINI

(1961-2023)

Si resseguíssim la trajectòria d'Angelo Bruschini, estaríem traçant bona part de l'evolució de la música pop britànica de les dècades dels 80 i els 90. Veterà de l'escena de Bristol, es va donar a conèixer com a guitarrista dels Blue Aeroplanes, una d'aquelles bandes que van enllaçar les formes més àcides del post-punk amb les primeres manifestacions del so que solem associar amb el concepte indie –no formen part de la nissaga C86, però podrien ser-hi perfectament-. Àlbums com "Swagger" (1990) encara segueixen valent el seu pes en or. Ben entrada la dècada dels 90, Bruschini va esdevenir un dels protagonistes de l'auge del trip hop des de les files de Massive Attack, banda de la qual seguiria formant part fins a data d'avui. Ha mort a l'edat de 62 anys.

diumenge, 29 d’octubre del 2023

Com un quadre abstracte

Les Franqueses del Vallès, octubre de 2023.
Com un quadre abstracte, les formes que dibuixaven els rastres de fum dels avions, al voltant d'uns núvols de color taronja en plena posta de sol de tardor. Una imatge de ressons certament metafísics, que em va fer venir al cap la psicodèlia sacra de Norman Greenbaum i el seu "Spirit in the Sky". La fotografia és d'ahir a la tarda i està feta des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, mirant cap a la Serralada Litoral.

Somriures que valen més que una entrada de concert

Ahir a la nit, durant el concert de Miguel Ríos al Palau Sant Jordi, tenia al meu costat una noia que hi havia assistit amb la seva mare, una dona d'edat avançada que anava amb cadira de rodes. Mentre el de Granada cantava "Un caballo llamado Muerte", la noia va aixecar la mare amb els braços, la va col·locar en posició vertical i la va recolzar sobre el seu tors perquè pogués veure l'escenari una mica millor.

Més tard, quan va sonar "Santa Lucía", va posar els peus de la mare sobre els seus, la va abraçar i van ballar plegades. Els somriures d'aquella dona en moments com aquells valien molt més que el preu de qualsevol entrada de concert. I la música, potser convingui recordar-ho, va de coses com aquestes, no pas de pensar-te que la teva llista de discos que només escoltes tu et fa millor que la resta de mortals.

La segona joventut de "Rock & Ríos"

MIGUEL RÍOS

Palau Sant Jordi, Barcelona
28 d'octubre de 2023

"Rockers y mods, pósters del Che y discos de los Stones / La gente joven iba a cambiar, iluminada por el amor", cantava Miguel Ríos a "Generación límite", una de les peces incloses a "Rock & Ríos" (1982). 41 anys després, els temps efectivament han canviat però no necessàriament a millor. Ahir a la tarda, hores abans que el rocker de Granada actués en un Palau Sant Jordi adaptat al format d'amfiteatre, els Stones feien acte de presència a pocs metres del recinte, al veí Estadi Olímpic, veient com la seva icònica llengua decorava la samarreta del Barça tal com en altres ocasions ho ha fet el logotip de la Qatar Foundation. Els pòsters del Che queden molt lluny, ja no diguem els rockers i els mods.

L'actuació d'ahir s'emmarcava justament dins de la gira que commemora el 40è aniversari del citat "Rock & Ríos". Amb la veu castigada pels anys que no perdonen a ningú –79 primaveres va fer el juny passat, de seguida s'ha dit- però encara capaç de superar dues hores de concert a ple rendiment, Ríos va capitanejar una banda d'allò més solvent on destacava la presència del guitarrista John Parsons, l'únic component de la formació que quatre dècades enrere havia actuat al Palau dels Esports del carrer Lleida, tal com va recordar el cantant –quan va preguntar quants dels presents ja hi havien estat aleshores, es van aixecar ben bé un terç de les mans de la platea-.

El repertori va repassar gairebé sencer i pràcticament en el mateix ordre el cançoner de "Rock & Ríos". Inici triomfal amb un "Bienvenidos" que va estendre la mà a diverses sensibilitats –a la segona estrofa va adreçar-se al respectable en femení, Bienvenidas, i la tercera la va cantar en català, Benvinguts-. Les estructures progressives de "Sueño espacial" i "Año 2000" van anar acompanyades de projeccions retrofuturistes a la pantalla gegant que encapçalava l'escenari, que durant el torn de "Generación límite" va repassar amb imatges la història d'Espanya durant les passades quatre dècades. "Tal com tornen a anar les coses, caldran moltes més generacions límit", va alertar Ríos.

Va comptar amb convidats com Gerard Quintana (Sopa de Cabra), Coque Malla o Joana Amaro per fer, respectivament, una robusta "Un caballo llamado Muerte", una èpica "El blues del autobús" i una emotiva "Reina de la noche" –que va semblar feta a mida del duet vocal amb Amaro-. Va encadenar unes climàtiques "El río" i "Santa Lucía" abans de descarregar tot l'aparell elèctric de "Banzai" i fondre "Los viejos rockeros nunca mueren" amb "Rocanrol bumerang", aquesta última amb participació de tot un vell rocker com és Leslie (Los Sírex). I va tancar la primera part del concert tot dedicant "Himno a la alegría" a les víctimes de les guerres d'Ucraïna i del Pròxim Orient.

En tanda de bisos va acabar de posar tota la carn de la graella enllaçant les píndoles de rock'n'roll que formaven la quarta cara del vinil original. No hi van faltar "Sábado a la noche" (Moris), "Mueve tus caderas" (Burning), "Maneras de vivir" (Leño), "Rock and roll en la plaza del pueblo" (Tequila), "Mis amigos dónde estarán" (Topo) ni el seu propi "Lúa, Lúa, Lúa". Es va acomiadar amb una apoteòsica "El rock de una noche de verano". L'única concessió al repertori aliè –i posterior- a "Rock & Ríos". I el gran final d'una nit en què el de Granada va fer memòria sense deixar-se atrapar excessivament per la nostàlgia, reivindicant un repertori que al seu dia va marcar a tota una generació i refermant-ne la vigència quatre dècades després.

dissabte, 28 d’octubre del 2023

Gregg Sutton (1949-2023)

GREGG SUTTON

(1949-2023)

Ens ha deixat Gregg Sutton, qui va ser baixista de Bob Dylan durant la gira que el va portar a Barcelona per primer cop el juny de 1984 –compartint cartell amb Santana-, i durant la qual es va gravar el directe "Real Live", d'aquell mateix any –l'àlbum documenta part dels concerts dels trams britànic i irlandès de la gira-. El 1985 va entrar a Lone Justice, amb els quals va enregistrar "Shelter" (1986) i va seguir tocant fins que es van separar el 1987. També va destacar com a compositor, havent signat peces gravades per Jeff Healey, Joe Cocker, Beth Hart, The Human League o Percy Sledge, entre molts altres.

Eduard Arranz Bravo (1941-2023)

EDUARD ARRANZ BRAVO

(1941-2023)

Va ser part essencial del teixit industrial vallesà, però sobretot és una icona del pop art català. La històrica fàbrica Tipel de Parets del Vallès amb la seva colorista façana –sí, aquella que es veu des de l'autopista-, obra dels artistes Eduard Arranz Bravo i Rafael Bartolozzi. Ha traspassat el primer a l'edat de 82 anys –Bartolozzi va morir el 2009, quan en tenia 66-, qui el 2019 s'havia encarregat de restaurar l'obra –completada el 1971-. Referent de l'art abstracte i de la cultura pop a casa nostra, va exposar en galeries d'arreu del món i va col·laborar amb nombrosos artistes de renom tant dins de l'àmbit de la pintura com d'altres disciplines. La fotografia que encapçala aquestes línies, que el mostra davant d'una de les pintures de la Tipel, és de Griselda Escrigas / EL 9 NOU.

divendres, 27 d’octubre del 2023

Ricky Gil, a El 9 Magazín


"Sempre hem escoltat amb molta admiració la música anglosaxona dels 60, però en canvi hem menyspreat allò que es feia aquí". Ho diu Ricky Gil en aquesta entrevista que publiquem avui a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona / Ripollès). Parlem amb ell del seu nou disc amb Biscuit, un "Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik) que justament ve a reivindicar els pioners del rock i del pop a casa nostra. També del seu darrer llibre, "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), on el cantant de Brighton 64 repassa una seixantena de concerts als quals ha assistit al llarg de tota la seva vida. Dues obres diferents però amb un mateix fil conductor: la memòria.

Una dècada sense Lou Reed

Lou Reed (1942-2013).
Es commemora avui el desè aniversari de la mort de Lou Reed. De quan ens vam començar a acostumar a veure com els nostres ídols ja no la palmaven joves i deixant un cadàver exquisit, sinó que se n'anaven a l'altre barri havent viscut molts anys i havent deixat llegats de l'alçada de totes aquelles etapes vitals i artístiques que haguessin arribat a cremar, que en el cas de l'exVelvet Underground havien estat moltes. Podríem recordar ara i aquí, una vegada més, la seva vida i miracles. No ho farem, ja s'ha fet moltes vegades i la llegenda no ha parat de créixer durant aquests 10 anys. En tot cas, tornarem a punxar joies com "Transformer" (1972) o el recentment cinquantenari "Berlin" (1973).

30 anys del meu primer concert 'gran'

Avui fa 30 anys que vaig assistir al meu primer concert gran. Paul McCartney al Palau Sant Jordi de Barcelona, 27 d'octubre de 1993. Els dies d'"Off the Ground", publicat aquell mateix any, i del New World Tour. Jo era un nen. M'hi van portar els meus pares. Cites als Beatles i als Wings. Un espectacle visual tan potent com el propi repertori. I l'experiència de poder-ho viure en primera persona. Va obrir amb "Drive My Car" i va tancar amb una apoteòsica "Hey Jude". Entre l'una i l'altra, "Let Me Roll It", "Can't Buy Me Love", "C'Mon People", "Jet", "Good Rockin' Tonight", "Biker Like an Icon", "I Saw Her Standing There" o "Band on The Run". La majoria de coses que m'han passat des d'aleshores són conseqüència directa d'aquella nit.

dijous, 26 d’octubre del 2023

Dylan recorda una botiga de discos de Cincinnati

Va ser el passat divendres 20 d'octubre a Cincinnati. Bob Dylan va versionar el clàssic "South of Cincinnati" de Dwight Yoakam, seguint la tònica de fer un homenatge a la majoria de ciutats per on passa el present tram nord-americà del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I a continuació, va dedicar unes paraules a una botiga de discos històrica (i ja tancada) de la mateixa ciutat, King Records –poden escoltar-ho tot en aquest enllaç-. El detall em sembla preciós, i d'alguna manera expressa tot allò que representa Dylan als seus 82 anys i en la que podria ser la seva última gira. El rigor, la perdurabilitat, el compromís i la memòria, valors que cotitzen a la baixa en aquest món tan acostumat a confondre la immediatesa amb la caducitat i el tot s'hi val.

50 anys de "Head Hunters"


Un d'aquells àlbums que obren nous camins dins de la música i gairebé redefineixen carreres senceres. Herbie Hancock ja era una figura més que consolidada en l'àmbit del jazz quan va publicar "Head Hunters" el 26 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys. Però va ser aquest disc el que va donar un nou impuls a la seva trajectòria, situant-lo a l'avantguarda del jazz fusió i oferint un nou punt de partida a diverses generacions d'artistes d'estils que van del mateix jazz al hip hop passant pel funk, el rock o el soul.

"Head Hunters" va suposar un pas endavant a nivell discursiu per a un Hancock que es deixava seduir per alguns dels gèneres anteriorment citats i posava les bases d'altres –les seves pistes han esdevingut una autèntica mina de samplers per a la gent del hip hop-. Aquí tenim per exemple els 15 minuts de funk sideral de "Chameleon", o la hipnòtica revisió d'un dels primers clàssics del mateix Hancock, un "Watermelon Man" que pràcticament esdevé una peça nova.

Part del secret el tenia la banda que va acompanyar el pianista a l'estudi, encapçalada per qui aleshores era el seu saxofonista habitual, Bennie Maupin, i completada per nous col·laboradors que van aportar nous aires al projecte: Paul Jackson (baix), Harvey Mason (bateria) i Bill Summers (percussions). Tot plegat va ser l'arrel de The Headhunters, un combo batejat amb el nom de l'obra en qüestió i que va començar com un suport de Hancock per acabar esdevenint un projecte amb entitat pròpia.

dimecres, 25 d’octubre del 2023

R.I.P. Ritchie Routledge

The Cryin' Shames, amb Routledge segon per l'esquerra.
Ha mort Ritchie Routledge, guitarrista de The Cryin' Shames, aquella banda de Merseybeat que va arribar en temps de descompte i que avui és contemplada com un exponent d'allò que es va anomenar freakbeat –un terme que serveix per referir-se als noms més obscurs o menys coneguts del beat britànic dels 60 i de la British Invasion en genereal-. Formats a Liverpool el 1965, amb prou feines van durar dos anys durant els quals van facturar tres singles amb producció de Joe Meek. El primer, "Please Stay", de 1966 –versió de l'original de Burt Bacharach i Bob Hilliard que els Drifters havien popularitzat el 1962-, va ser l'últim èxit radiofònic del genial productor. En anys posteriors, Routledge va tocar amb bandes com Grimms o Blackwater Park, i va treballar com a músic de sessió.

John Mellencamp - "Orpheus Descending" (2023)


Feia temps que una novetat discogràfica no em sorprenia tal com ho ha fet l'últim treball de John Mellencamp, "Orpheus Descending" (2023, Republic/Universal). No és que el de Bloomington s'hagi inventat res de nou a aquestes alçades, però segueix presumint d'un art i d'un ofici que només es troben a l'abast dels mestres. Si a tot plegat hi sumem el bon moment creatiu que sembla estar vivint, el resultat és una de les obres més rodones que ha signat durant el que portem de segle. Un àlbum que explica qui és Mellencamp als seus 72 anys, però que d'alguna manera també mira de tu a tu al seu jo de quatre dècades enrere, quan tot just començava l'escalada cap a l'Olimp del rock més genuïnament nord-americà.

El primer que crida l'atenció d'"Orpheus Descending" és una vitalitat que contrasta amb el to més aviat crepuscular del seu predecessor, aquell "Strictly a One-Eyed Jack" (2022) on el seu autor –amb el suport puntual del seu bon amic Bruce Springsteen- semblava passar revista a tot allò viscut fins al moment com qui és conscient que no hi ha res que duri per sempre. Un any i mig després, la de Mellencamp segueix essent la veu de l'experiència, però alhora es manifesta més radiant, robusta i fins i tot rejovenida. Potser hi hagi influït el retorn a files d'una vella coneguda de la casa com és Lisa Germano. Potser sigui el fet d'abordar una sèrie de qüestions que adrecen el món contemporani tal com haurien pogut adreçar el d'ara fa 40 anys.

Fixem-nos per exemple en l'èpica folk de "The Eyes of Portland", una cançó que posa sobre la taula una emergència social de primer ordre com és l'augment del sensellarisme a les grans ciutats dels Estats Units –i a les de la vella Europa, val a dir-. "All of these homeless, where do they come from? / In this land of plenty where nothing gets done / To help those who are empty and unable to run / Your tears and prayers won't help the homeless", canta Mellencamp tal com ho hagués pogut fer Woody Guthrie durant els dies de la Gran Depressió. "What will it take for this country to see? / For the grace of God go they and not you and me / The fallen and forgotten, who are down on their knees / Living here in the gutters in this land of the free", remata.

Efectivament, el d'Indiana sembla força emprenyat amb l'estat de les coses en uns Estats Units que no han pas canviat tant des dels dies d'"Scarecrow" (1985). I així ho posa de manifest a la inicial "Hey God", on carrega contra el lobby armamentístic i denuncia els estralls que fan les armes de foc: "Weapons and guns, are they really my rights? / Laws written a long time ago / No one could imagine the sight / Of so many dead on the floor", proclama sobre una base de rock pesant que podria ser el revers fosc i apocalíptic de qualsevol de les seves obres més celebrades de la dècada dels 80 –la cita a "Scarecrow" no era perquè sí-. Un himne d'estadi per uns temps tan foscos com incerts. I Germano marcant-se un solo de violí que pràcticament val mitja cançó.

"The So-Called Free" és una història de perdedors amb el desamor com a marc de fons i narrada en primera persona a ritme de blues corrosiu. Però el seu títol torna a posar sobre la taula algunes de les grans contradiccions d'aquest món nostre. "And we both saw the danger / Likе the skin that crossed our skinned up knees / We were both worthless as money / In the land of the so-called free", deixa anar com qui no vol la cosa. I després tenim la peça titular, que es capbussa a les pantanoses aigües de Nova Orleans a la recerca d'estímuls que vagin més enllà de la rigidesa d'un món excessivament quadriculat: "Well you can't go here / And you can't go there / The police say / You can't go anywhere / Can't make it up to Heaven / We got no place to land / Guns and war / And clubs in their hand", alerta.

Molt més amable resulta "Perfect World", preciosa balada d'estètica ombrívola però amb una lírica certament esperançadora –la de qui encara creu que poden venir temps millors-, que recorda per moments al Tom Waits de "Mule Variations" (1999). I la final "Backbone" és un exercici de country decadentista on Mellencamp es confessa com qui ha après a assumir la seva pròpia mortalitat: "So, in conclusion / At the end of it all / I hope I've learned something / Probably nothing at all / And that's about as good / As one's life can get / So I'll try to be better / With what time I have left". S'ha d'haver viscut molt, per tancar un àlbum cantant això. Dies enrere, amb motiu de la publicació de l'últim treball dels Stones, em preguntava si últimament havia sortit cap disc susceptible de ser un clàssic. Una pregunta que probablement m'hagués estalviat d'haver escoltat aleshores "Orpheus Descending".

dimarts, 24 d’octubre del 2023

Antonio Zancajo (1953-2023)

ANTONIO ZANCAJO

(1953-2023)

Formats el 1978 en una Madrid en plena efervescència cultural, Paraíso van ser una de les bandes pioneres de la Nueva Ola i de la Movida madrileña. Van publicar dos àlbums i diversos senzills abans de separar-se el 1981 i deixar pas a La Mode, un combo molt més recordat, també essencial per entendre l'escena en qüestió. Es va desfer el 1986, havent deixat com a llegat pilars del synth pop espanyol com "Enfermera de noche". Ha mort Antonio Zancajo, guitarrista de totes dues bandes, que posteriorment va treballar com a realitzador a RTVE.

Més música i més cinema amb Laura Peña a Ràdio Silenci

Laura Peña.
La  companya Laura Peña estrena nou programa a Ràdio Silenci, 35/45, on parla de música i cinema. A la primera edició ens descobreix l'indorock, una escena rockera impulsada per immigrants d'origen indonesi als Països Baixos durant les dècades dels 50 i els 60, que actualment té línia directa... amb el Maresme! Disponible en podcast.

dilluns, 23 d’octubre del 2023

Joan Rectoret (1958-2023)

JOAN RECTORET

(1958-2023)

Soc incapaç de comptar tots els baixistes que he arribat a conèixer i que es van formar de la mà de Joan Rectoret. Tot un històric de les escenes del Maresme i de les comarques vallesanes, va debutar a principis dels 80 a les files del grup de rock urbà Almen-TNT, de Mataró. Més tard va ser un dels fundadors del combo de jazz fusió T-Punch –on també militaven Jordi Pegenaute, Àlex Martínez i Enric Illa-, format a Granollers, que durant la recta final dels 80 i durant bona part dels 90 va abanderar l'òrbita jazzística del Vallès Oriental –darrerament s'havien reunit per actuar en festivals de jazz com els de Bigues i Riells del Fai o Granollers-. També va tocar amb La Salseta del Poble Sec i Gato Pérez, entre d'altres. Com a professor, va treballar en centres com l’Escola de Música Moderna L’Estudi de Granollers o el Taller de Músics de Barcelona. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

Un homenatge a Alice In Chains

STEVE STALEY

Anònims, Granollers
22 d'octubre de 2023

Hi ha un fil gairebé imperceptible que connecta el rock alternatiu nord-americà dels 90, i en especial allò que es va anomenar grunge, amb les formes més ancestrals de llenguatges com el blues, el folk o el country. Podríem parlar de Mark Lanegan o Nirvana capbussant-se en l'essència d'"In the Pines", aquella murder ballad tradicional que van popularitzar figures com Leadbelly. També podríem parlar, és clar, de la dimensió que solien adquirir repertoris com els de Pearl Jam o els mateixos Nirvana quan eren reinterpretats en clau acústica, reduïts a l'expressió més bàsica, en marcs com el del programa televisiu MTV Unplugged i la sèrie de discos que se'n va derivar.

Steve Staley –el seu nom artístic ofereix alguna pista de per on va la cosa- és el cantant i guitarrista d'Sleeping Giant, una jove banda vallesana d'stoner rock amb un ep i un parell de senzills publicats que apunten quelcom més que maneres –tots tres estan disponibles a Bandcamp-. Ahir va actuar a l'Anònims de Granollers a l'hora del vermut, tot sol i amb format acústic, justament per retre homenatge a un tòtem de l'era grunge com és Alice In Chains, i més concretament al seu "Unplugged" de 1996. No el va repassar sencer, però va posar tot el seu ofici i tota la seva passió al servei de cançons com "Down in a Hole", "Rooster" o "Would?".

Va acabar d'amanir el repertori amb cites a Arctic Monkeys –un "I Wanna Be Yours" de factura rugosa i estripada-, Elvis Presley –"Burning Love", prèviament gravat per Arthur Alexander, i transformat pel vallesà en un visceral exercici de punkabilly acústic- o, tornant a l'òrbita de Seattle, Pearl Jam –una emocionant "Black"-. Una selecció que certament va desviar-se del full de ruta anunciat inicialment, però al mateix temps va posar sobre la taula la versatilitat d'Staley no tan sols com a intèrpret, sinó també a l'hora d'absorbir influències diverses per enriquir el seu propi discurs.

diumenge, 22 d’octubre del 2023

50 anys sense Pau Casals

Pau Casals (1876-1973).
Es commemoren avui 50 anys de la mort de Pau Casals, mestre violoncel·lista, català universal, ferm defensor dels Drets Humans i incansable activista per la pau. En el terreny social sol ser recordat el seu discurs en defensa de la identitat i la cultura catalanes –en ple franquisme- davant de l'ONU el 1971, quan la institució li va entregar la Medalla de la Pau. Com a músic, se'l considera com un dels grans virtuosos del violoncel durant el segle XX, i la seva interpretació d'"El Cant dels Ocells" ha esdevingut un himne per als defensors de les llibertats i els drets civils arreu del món. Un intèrpret que seguia les partitures però mantenia la música viva tocant sempre cada peça de forma diferent a com ho hagués fet en una ocasió anterior. Cada interpretació havia de ser diferent, deia, perquè així ho dicta la natura. Va morir lluny de casa, a l'exili. Serveixi aquest homenatge a la seva figura com a recordatori que encara avui hi ha persones en aquest món que no tenen garantit el dret de viure amb pau, llibertat i dignitat a la seva terra.

John Lydon, l'etern provocador

PUBLIC IMAGE LTD

Sala Salamandra, L'Hospitalet de Llobregat
21 d'octubre de 2023

Hi va haver un temps en què John Lydon personificava els pitjors malsons de les ments més benpensants del Regne Unit. Era l'Anticrist, i no pas perquè així ho proclamés una de les cançons més populars del seu primer grup, sinó perquè no es mossegava la llengua a l'hora de posar el dit a la llaga d'institucions com la mateixa monarquia –sí, hi ha països on es fan aquestes coses sense que ningú vagi a judici-. Tot plegat li va valer cancel·lacions, agressions físiques i fins i tot amenaces de mort, però res de tot això el va fer arronsar el més mínim. Que n'aprenguin tots aquells aspirants a enfant terrible que un dia juguen a fer-se els provocadors per televisió, i l'endemà fan el ploricó a Twitter perquè l'amo s'ha enfadat i els ha retirat la pagueta.

Gairebé cinc dècades després d'haver abanderat la revolució punk del 77, Lydon no tan sols segueix fent música rellevant sinó que es referma encara com un provocador nat i sense pèls a la llengua. Si aleshores els ofesos eren els devots més carcamals d'Elisabet II, avui ho són els guardians de la moral políticament correcta a qui dedica dards tan ben esmolats com "Being Stupid Again", una de les pistes que formen el flamant "End of the World" (2023), l'onzè àlbum d'estudi dels seus Public Image Ltd (PiL) i el tercer que lliura la banda des que es va reactivar el 2009. "You're being stupid again / Well done, it's the students again / So sloganed again, verbatim again", proclama un desvergonyit Lydon sobre un claustrofòbic ritme post-punk.

Va ser una de les peces que van sonar la nit passada a la sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat. Primera actuació de PiL a casa nostra en més d'una dècada, i una formació que no és la clàssica però sí la més estable que ha tingut el conjunt –a banda i banda de Lydon, aquell terrorista de les sis cordes que és Lu Edmonds i aquell baixista metronòmic anomenat Scott Firth; al seu darrere, el bateria Bruce Smith-. Van sortir a l'escenari al ritme de la majestuosa "Penge", una de les comptades cites a "End of the World" juntament amb una frenètica "Car Chase" i la mencionada "Being Stupid Again", que va esdevenir el primer moment climàtic del concert quan es va encadenar amb una eufòrica "This Is Not a Love Song".

La resta del repertori es va nodrir de clàssics que d'una banda expliquen la gènesi de registres com el propi post-punk, i de l'altra es manifesten avui tan vigents com el primer dia. "Death Disco" i "Memories", per exemple, van sonar ahir més contemporànies que cap de les rèpliques que han arribat a tenir durant les passades dues dècades entre la comunitat festivalera. I "Flowers of Romance", amb la seva atmosfera opressiva i el seu ritme tribal, va destil·lar molt més perill que cap aspirant a estrella del trap amb roba de marca i cara de pocs amics.

En plena recta final, l'electrònica gairebé industrial de "Shoom" va tenyir l'ambient d'estètica rave mentre el cantant es quedava ben a gust: "It's all bollocks / You fucking bollocks / Now turn to your bollocks / Two shits for bollocks / Humans are bollocks" –que en prenguin nota Sleaford Mods i companyia-. I en tanda de bisos, la urgència punk de "Public Image" va deixar pas als compassos ballables d'"Open Up" –original de Leftfield- abans de rematar la feina amb una immensa "Rise". "We don't work for the 'shitstem'", va deixar anar Lydon amb un oportú joc de paraules, un cop presentats els membres de la banda i havent anunciat que tornaran l'any vinent. Si ho fan, seran benvinguts.

dissabte, 21 d’octubre del 2023

Burt Young (1940-2023)

BURT YOUNG

(1940-2023)

Ens ha deixat Burt Young, l'entranyable Paulie de les pel·lícules de la nissaga Rocky. El contrapunt desenfadat al drama i a l'èpica del campió de la boxa interpretat per Sylvester Stallone. La veu de l'experiència més desvergonyida i alhora simpàtica. Etern secundari del setè art, Young també va actuar en cintes com "Chinatown" (1974), "The Gambler" (1974) o "Last Exit to Brooklyn" (1990), entre moltes altres.

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)


Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

divendres, 20 d’octubre del 2023

Dwight Twilley (1951-2023)

DWIGHT TWILLEY

(1951-2023)

De vegades penso que la història del power pop és la d'aquells artistes que haurien merescut molta més sort de la que van tenir. Hi ha excepcions, és clar, però em fixo en casos com els de The Nerves o el de qui ens ocupa, i no puc evitar preguntar-me per què hi ha tanta mediocritat facturant xifres astronòmiques mentre cançons tan grandioses com les de Dwight Twilley pràcticament passen desapercebudes pel gran públic. Píndoles fresques, urgents i amb ganxo melòdic. Comprimits de bon gust i energia en positiu.

Ha mort Twilley a l'edat de 72 anys. Referent del power pop tant en solitari com al capdavant de la Dwight Twilley Band, on li marcava el ritme el seu bon amic Phil Seymour. Que l'un i l'altre s'haguessin conegut durant la projecció d'una pel·lícula dels Beatles en un cinema de Tulsa –corria l'any 1967 i la cinta era "A Hard Day's Night" (1964)-, denota que efectivament estaven condemnats a entendre's. Fruit de la seva unió van ser perles de la mida d'"I'm on Fire" o "Looking for the Magic".

Les dues pistes en qüestió formen part respectivament dels dos primers àlbums de la Dwight Twilley Band, els més que notables "Sincerely" (1976) i "Twilley Don't Mind" (1977). Ja en solitari, el d'Oklahoma va seguir facturant plàstics igualment reivindicables que inexplicablement no van captar l'atenció de cap gran radar. Com a mostra "Jungle" (1984), amb col·laboracions estel·lars de Tom Petty, Mike Campbell i Susan Cowsill. El seu darrer treball, "Always", data de 2014 i compta amb participacions com la de tot un Ken Stringfellow dels Posies.

El noi que ballava al carrer

Era primera hora de la tarda. Jo venia de dinar i anava cap a la redacció. Un noi bastant jove, amb auriculars posats, ballava de forma eufòrica per un carrer peatonal, saltant i fent voltes d'un costat a l'altre, cantant puntualment part de la lletra de la cançó que tant el feia vibrar –i que jo no vaig ser capaç d'identificar-.

Al seu voltant, la multitud que passava pel carrer se'l mirava amb aires de suficiència i fins i tot hi havia qui es reia d'ell. Suposo que els éssers humans som així. No en tenim prou suportant les nostres existències grises, buides i monòtones, que a sobre hem d'assenyalar amb el dit allò que no entenem ni volem entendre.

En tot cas, el noi no semblava gens afectat per la burla i la supèrbia alienes. Al contrari, seguia ballant al seu aire i sense pensar en el què diran. I jo que me n'alegro per ell. I a qui no li agradi, que no miri. Per tota la resta, visca les persones que saben veure-hi –i viure- més enllà de la norma. I visca la gent que balla al carrer.


All we need is music, sweet music
There'll be music everywhere
There'll be swingin', swayin' and records playing
And dancing in the street

Martha and The Vandellas. "Dancing in the Street".

dijous, 19 d’octubre del 2023

Carla Bley (1936-2023)

CARLA BLEY

(1936-2023)

Un simple cop d'ull a la nòmina de músics que van participar a la gravació original de l'òpera jazz "Escalator Over the Hill" (1971) ens permet apreciar la magnitud i l'abast tant del projecte com dels seus responsables. Parlem d'unes sessions que van aplegar figures a priori tan distants entre elles com Gato Barbieri, Jack Bruce, Linda Ronstadt, Don Cherry o John McLaughlin, entre molts altres. L'obra en qüestió és un clàssic del jazz més lliure i avançat del seu temps, també el pilar mestre de la discografia de la Jazz Composer's Orchestra, la formació on es va donar a conèixer la pianista i organista –i autora de la partitura d'"Escalator Over the Hill"- Carla Bley. Nom essencial del free jazz i de la música d'avantguarda, posteriorment va consolidar-se com a solista i va seguir col·laborant amb intèrprets com Michael Menter o Charlie Haden. Ha mort a l'edat de 87 anys.

Discos publicats el 19 d'octubre de 1973

Steve Miller Band.
Devia fer goig, el 19 d'octubre de 1973, entrar a una botiga de discos i fixar-se en les novetats del dia. Es commemora avui el cinquantenari de quatre àlbums clàssics dins dels seus respectius estils, també mostres de l'eclecticisme del moment. Començant per "Burnin'", el sisè llarga durada dels Wailers de Bob Marley –aleshores encara no signaven com a Bob Marley and The Wailers-. Gravat a mig camí de Kingston i Londres, un digne successor del notable "Catch a Fire", publicat mesos abans. I un altre pas endavant en la popularització dels ritmes jamaicans a escala global, i en la consolidació dels seus autors a l'avantguarda del reggae. El disc de "Get Up, Stand Up", "I Shot the Sheriff" i "Small Axe", i l'últim treball del grup amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord.

El mateix dia va veure la llum "The Joker", l'obra que va marcar un abans i un després a la trajectòria d'Steve Miller Band. La peça que el titula és amb tota probabilitat la composició més coneguda del guitarrista –que a la lletra d'aquesta cançó cita el seu propi fons de catàleg i fins i tot fa un homenatge al "Lovey Dovey" dels Clovers-, i va escalar posicions a les llistes d'èxits tot elevant el combo de San Francisco fins a les més altes esferes del rock nord-americà. Un desenfadat exercici de refrescant folk rock, apte per deixar-se portar, oblidar qualsevol problema i gaudir del moment. A destacar igualment els aires southern rock de la inicial "Sugar Babe" i els contorns jazzístics de la psicodèlica "Shu Ba Da Du Ma Ma Ma Ma". També una visceral lectura acústica, gravada en directe, del "Come On in My Kitchen" de Robert Johnson.

El 19 d'octubre de 1973 també es va posar a la venda "Pin Ups", el disc de versions amb què David Bowie va reconèixer la influència d'icones del rock britànic dels 60 com els Pretty Things –"Rosalyn" i "Don't Bring Me Down"-, els Yardbirds –"Shapes of Things" i "I Wish You Would", aquesta última original de Billy Boy Arnold-, The Who –"I Can't Explain", "Anyway, Anyhow, Anywhere"-, els Pink Floyd de Syd Barrett –"See Emily Play"- o els Merseys –"Sorrow"-, entre d'altres. Producció de l'habitual Ken Scott i Aynsley Dunbar a la bateria d'uns reformulats Spiders from Mars. Publicat mig any després del definitiu "Aladdin Sane", una de les últimes concessions de Bowie a un estil, el glam, que ell mateix havia definit –amb permís de Marc Bolan- però ja se li havia fet petit.

Finalment, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hat Trick", el tercer àlbum d'America. Lliurat un any després del notable "Homecoming" (1972), sol contemplar-se com una obra menor al catàleg del grup. I si bé es tracta d'un treball certament menys inspirat que els seus predecessors, el cert és que té els seus moments –i que el públic el va rebre amb bastant més entusiasme que no pas la crítica-. La càlida "Muskrat Love" és un dels clàssics del cançoner del trio. La fràgil "She's Gonna Let You Down" és una balada tardorenca que pot remetre als Beatles d'"Abbey Road" (1969). I la brisa suau de "Rainbow Song" encapsula bona part de l'essència del soft rock més genuí de la Costa Oest dels Estats Units.

dimecres, 18 d’octubre del 2023

Ordy Garrison (1964-2023)

ORDY GARRISON

(1964-2023)

Va ser l'únic membre (gairebé) permanent de Wovenhand a part del mateix David Eugene Edwards. Ha mort Ordy Garrison, bateria del projecte des de 2004, quan s'hi va incorporar per gravar "Consider the Birds", el seu segon àlbum. També va formar part d'una altra de les grans bandes de música d'arrel amb estètica southern gothic provinents de la ciutat de Denver, Colorado, els sempre sorprenents Slim Cessna's Auto Club.

Duluth, 1957

Dylan, amb amistats com Larry Kegan i Louie Kemp - Foto Bob Dylan Center.
Una de les primeres imatges conegudes de Bob Dylan amb una guitarra a les mans. Duluth, Minnesota, 1957. Mirin la vora dels pantalons. Mirin les botes. Mirin el pentinat. Mirin les companyies. I mirin quines pintes gastaven. Sí, abans del folk hi va haver el rock'n'roll. Per això no ha d'estranyar que Dylan obri concerts de la seva present gira fent versions de Chuck Berry i que de tant en tant en deixi caure també alguna de Buddy Holly.

El 31 de gener de 1959 Dylan va estar a primera fila d'un concert de Buddy Holly a la seva Duluth natal. En aquell mateix concert hi va actuar Ritchie Valens, que si avui fos viu tindria la mateixa edat que Dylan. Al cap de dos dies Holly i Valens van tocar a Clear Lake, Iowa, i un cop acabat el concert van agafar un avió per volar de nit cap a Moorhead, Minnesota. La resta de la història ja és prou coneguda.

La fotografia forma part del llibre "Bob Dylan. Mixing Up the Medicine", comissariat per Mark Davidson i Parker Fishel del Bob Dylan Center de Tulsa, Oklahoma, que veurà la llum la setmana vinent. Més informació en aquest article.

dimarts, 17 d’octubre del 2023

El Puto Guiri entrevista un servidor


El company Oliver Hanson ha tingut la gentilesa d'entrevistar-me a l'última edició del seu butlletí digital El Puto Guiri. Conversa sobre música ja disponible en aquest enllaç. Comparteixo titulars amb Michael Caine, Matthew Herbert i Henrik Schwarz (no em puc queixar, vaja). I se'm presenta com "one of Catalonia’s most passionate rock’n’roll fans", la qual cosa em fa molta il·lusió. Passin i llegeixin.

Cinc dècades de "Montrose"


No van obtenir al seu dia el reconeixement ni el ressò mediàtic de contemporanis com Grand Funk Railroad o Aerosmith, però van ser igualment essencials a l'hora de definir el hard rock i el heavy metal més genuïnament nord-americans. I van lliurar tota una sèrie d'àlbums que encara avui cal tenir molt presents. Formats a Los Angeles el 1973, a Montrose se'ls sol recordar com a rampa de llançament d'un Sammy Hagar que assoliria cotes de popularitat realment estratosfèriques tant en solitari com al capdavant de la segona formació de Van Halen, però seria absurd obviar que al seu repertori també hi figuraven pistes tan potents com la robusta "Rock the Nation", la definitiva "Bad Motor Scooter" o la monolítica "Rock Candy".

Totes tres formen part del debut homònim del grup, publicat el 17 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys –també hi destaca una frenètica lectura del "Good Rockin' Tonight" de Roy Brown, que havia popularitzat Elvis Presley-. El va produir un Ted Templeman que començava a destacar als controls després d'haver treballat en obres com "Tupelo Honey" (1971), de Van Morrison. Havia estat en aquelles mateixes sessions on el líder del grup, el guitarrista Ronnie Montrose –reconegut músic de sessió-, havia coincidit per primer cop amb el baixista Bill Church. Sí, gairebé es pot afirmar que Montrose –completava el nucli original el bateria Denny Carmassi- es van formar a l'òrbita del Lleó de Belfast. Sigui com sigui, celebrem avui mig segle d'un dels grans debuts discogràfics de tots els temps.

dilluns, 16 d’octubre del 2023

Mig segle sense Gene Krupa

Gene Krupa (1909-1973), fotografiat per Gjon Mili el 1941.
Pensin vostès en tots aquells bateristes que fan virgueries amb el seu instrument. En aquells que fins i tot solen passejar-se per les sales o auditoris on actuen amb les baquetes a la mà i fent servir tot allò que se'ls posi al davant com a instrument de percussió. I sí, pensin també en tots aquells bateries de rock que solen amenitzar les actuacions dels seus respectius grups amb solos tan llargs com innecessaris –aquell moment que alguns solem aprofitar per anar al lavabo o a la barra-. Bé, oblidin-se d'aquests últims si volen, però tinguin present que tot això que hem dit –menys els solos innecessaris- ja ho havia fet abans Gene Krupa.

Es commemoren avui 50 anys de la mort d'un dels bateristes més solvents, versàtils i influents de la música del segle XX. L'home que gairebé va definir tot sol el swing com a estil musical amb la seva entrada a "Sing, Sing, Sing", aquell original de Louis Prima que l'orquestra de Benny Goodman va popularitzar el 1937 –Krupa encara formava part de la banda al moment d'interpretar-la a l'històric concert del 16 de gener de 1938 al Carnegie Hall de Nova York-. El seu solo a la mateixa peça pràcticament va redefinir el paper de la bateria dins de les formacions de jazz. Si a hores d'ara la bateria es contempla més enllà del seu rol de base rítmica en estils musicals com el rock o el mateix jazz, és en gran part gràcies a la figura de Krupa.

50 anys de "Live in Europe"


Quan es va publicar el primer disc en directe oficial de Creedence Clearwater Revival, ja feia més d'un any que el grup s'havia separat arran de la creixent tensió entre els seus components. John Fogerty fins i tot havia tingut temps de facturar aquella meravella titulada "The Blue Ridge Rangers" (1973), Doug Clifford havia lliurat "Cosmo" (1972) i Tom Fogerty –qui havia deixat la formació poques setmanes després de publicar-se "Pendulum" (1970)- havia signat un parell d'àlbums amb el seu nom. Però la gallina dels ous d'or seguia essent la banda mare, i això ho sabia prou bé Saul Zaentz, l'astut propietari de Fantasy Records –amb qui el menor dels Fogerty era a punt d'iniciar una batalla legal que duraria dècades per la propietat de les seves cançons-.

Va ser amb aquestes que la discogràfica va posar en circulació tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, "Live in Europe", document de la gira que el combo californià havia fet pel continent europeu el setembre de 1971. Ja reduïts a trio –Fogerty, Clifford i Stu Cook-, presentaven "Pendulum" però només una de les seves peces va entrar a l'àlbum en directe, "Hey Tonight". La resta eren clàssics del seu catàleg –un cançoner on figuren perles de la mida de "Green River", "Travelin' Band", "Lodi", "Bad Moon Rising" o "Proud Mary", gairebé res- i un parell de títols que acabarien formant l'últim àlbum de la banda –i l'únic que gravarien com a trio-, un "Mardi Gras" (1972) que encara no havien publicat al moment de fer aquella gira. Sense Tom Fogerty sonaven més crus que de costum, però en tot cas seguien fent justícia a una reputació inqüestionable.

diumenge, 15 d’octubre del 2023

Una posta de sol metafísica

Les Franqueses del Vallès, octubre de 2023.
Una posta de sol metafísica sobre les comarques vallesanes –la fotografia és d'ahir al vespre i està feta des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, mirant cap a l'oest-. El moment just en què el sol deixava caure els seus rajos des d'un sostre de núvols. La imatge em va fer venir al cap Hank Williams cantant "I Saw the Light".

Quatre discos publicats el 15 d'octubre de 1973

Neil Young en directe amb els Stray Gators (i David Crosby, a la dreta).
Va ser un bon dia per a la música d'arrel nord-americana, el 15 d'octubre de 1973. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de quatre discos que potser no es troben entre els més populars dels seus autors, però en tot cas són obres destacables. Començant per "Wake of the Flood", el sisè àlbum d'estudi d'uns Grateful Dead que es sobreposaven a la pèrdua del teclista Ron "Pigpen" McKernan –al seu lloc entrava Keith Godchaux- amb un repertori de naturalesa reflexiva. Irresistible el blues tardorenc de "Mississippi Half-Step Uptown Toodeloo", emocionants els cristal·lins passatges d'aquell "Stella Blue" amb què Bob Dylan va celebrar l'aniversari de Robert Hunter l'estiu passat a Barcelona.

Encara en l'òrbita dylaniana, The Band publicaven avui fa mig segle "Moondog Matinee", un notable àlbum de versions de clàssics del rhythm & blues i el rock'n'roll que mereix molta més consideració de la que se li sol atorgar. La inicial "Ain't Got No Home", original de Clarence "Frogman" Henry, posa les piles de bon principi a ritme de rock'n'roll amb accent de Nova Orleans. "Mystery Train" aproxima el clàssic de Junior Parker –popularitzat per Elvis Presley- al terreny jam band amb lírica addicional del recentment traspasat Robbie Robertson. El "Promised Land" de Chuck Berry navega pel Mississippi des de Saint Louis fins a la mateixa Crescent City, on els canadencs acaben de fer festa al ritme d'"I'm Ready", de Fats Domino.

El mateix dia veia la llum "Time Fades Away", el primer disc en directe de Neil Young, gravat en diverses localitats nord-americanes durant la gira de presentació del canònic "Harvest" (1972) i amb uns pletòrics Stray Gators com a banda d'acompanyament. La peculiaritat és que, a diferència de la majoria d'àlbums enregistrats en viu, aquí no hi havia peces conegudes pel gran públic al seu dia sinó composicions fins aleshores inèdites. Un repertori de naturalesa orgànica però més elèctrica que el del citat "Harvest", on destaquen pistes com "Yonder Stands the Sinner", "L.A." o la peça titular, que no hauria desentonat al propi catàleg de The Band. A Young no li va agradar el disc –a la crítica sí, i no li faltaven motius-, i per això va estar descatalogat durant molts anys.

I finalment, aquell 15 d'octubre de 1973 va sortir "Mystery to Me", el vuitè àlbum d'estudi d'uns Fleetwood Mac que no eren nord-americans ni canadencs però s'havien emmirallat de bon principi en la música dels Estats Units. Un dels discos del període de transició entre l'etapa de Peter Green i la de Buckingham-Nicks, amb els britànics encara establerts al Regne Unit –i amb Bob Welch com a rostre visible- però ja apuntant cap al rock amb accent de la Costa Oest del qual esdevindrien abanderats al cap de pocs anys, un cop instal·lats a Los Angeles. "Emerald Eyes" hauria pogut encaixar al repertori dels Dead, i aquell "Just Crazy Love" que cantava l'enyorada Christine McVie anticipava els èxits radiofònics del lustre posterior. Destacable també la torrencial revisió de "For Your Love", dels Yardbirds.

dissabte, 14 d’octubre del 2023

Raymond Froggatt (1941-2023)

RAYMOND FROGGATT

(1941-2023)

El country amb accent de Birmingham. De la Birmingham anglesa, volem dir. Ens ha deixat Raymond Froggatt, un dels grans exponents d'aquest gènere musical al Regne Unit –i un pioner del country rock a la Gran Bretanya de finals dels 60 i principis dels 70-. Massa americanitzat pels anglòfils, massa mainstream pels puristes del country, malgrat tot va fer-se valer i va consolidar una carrera de llarg recorregut amb un públic potser no massiu però en tot cas fidel en ambdós costats de l'Atlàntic. Destacaven al seu repertori peces com "I'll Follow You" o "Dear Friend".

Remei Margarit (1935-2023)

REMEI MARGARIT

(1935-2023)

Va ser una pionera amb totes les lletres. Mai més ben dit, perquè a banda d'haver estat la primera cantautora en català de què es té constància, va destacar també com a poeta, novel·lista, assagista i periodista. Ha mort Remei Margarit, una de les impulsores dels Setze Jutges i de la Nova Cançó juntament amb el seu marit, Lluís Serrahima, i amb altres intel·lectuals compromesos amb la llengua catalana com Miquel Porter i Moix o el recentment desaparegut Josep Maria Espinàs.

Margarit només va arribar a publicar dos ep's, "Canta les seves cançons" (1962) i "La violoncel·lista" (1964), tots dos a través d'Edigsa, que bevien de la cançó francesa i que alternaven el costumisme amb la reflexió. Després va deixar la música, però la seva influència es pot traçar en veus que van de Maria del Mar Bonet a Lia Sampai. La seva discografia es pot trobar a les plataformes digitals però està descatalogada des de fa molt de temps en format físic. Sí, així estem i així ens va.

divendres, 13 d’octubre del 2023

Rudolph Isley (1939-2023)

RUDOLPH ISLEY

(1939-2023)

Va ser un dels tres Isley Brothers originals, juntament amb Ronnie Isley –a hores d'ara, únic supervivent del trio fundador- i O'Kelly Isley Jr. –mort el 1986-. Ens ha deixat Rudolph Isley, corista del grup en clàssics de la primera música soul com "Shout!" o "Twist and Shout" –gravada primer pels Top Notes però popularitzada pels Isleys-, de 1959 i 1962 respectivament. Més tard, i a mida que el combo de Cincinnati anava experimentant amb registres com el funk o la música disco, va fer de solista esporàdicament en pistes com "It's a Disco Night (Rock Don't Stop)", de 1979. El 1989 va deixar la banda i es va fer predicador.