dilluns, 31 de gener de 2022

El futur ja no és el que era: Chaqueta de Chándal a El 9 Nou


"Cap cançó del disc tracta sobre la pandèmia. Si hi ha algunes lletres que puguin indicar el contrari, és perquè moltes de les coses que ja feia temps que denunciàvem s'han agreujat justament arran del coronavirus. Però si no hi hagués hagut la pandèmia, hauríem fet el mateix disc. Vivim en una societat malalta, fruit d'un sistema que també està malalt. Això ja passava abans, ara només és més evident".

Ho diuen Chaqueta de Chándal en aquesta entrevista que publiquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb motiu de l'edició del seu segon àlbum, un "Futuro, tú antes molabas" (2022, Bankrobber) que segueix servint-se de l'humor i la ironia a l'hora de passar revista a un món que no acaba de rutllar. Als quioscos fins dijous.

Howard Hesseman (1940-2022)

HOWARD HESSEMAN

(1940-2022)

Quan penso en la figura del disc jockey radiofònic, encara avui sol venir-me al cap la imatge del gran Dr. Johnny Fever fent de les seves a la irrepetible comèdia televisiva "WKRP in Cincinnati" –a casa nostra la va emetre TV3 amb el títol de "Ràdio Cincinnati"-. Ha mort l'actor que l'interpretava, l'igualment genial Howard Hesseman, a qui també vam poder veure, entre d'altres, en pel·lícules com "Police Academy 2" (1985), de Jerry Paris. Ens ha deixat un intèrpret poc reivindicat, però sobretot un referent que va fer riure diverses generacions, entre elles la d'un servidor. Cosa que, crec, mai li hem agraït prou.

50 anys de "Let's Stay Together"


Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Let's Stay Together" (1972), el quart àlbum d'Al Green, i també el treball que va fer enlairar la seva trajectòria fins a consolidar-lo com un dels noms capitals del soul de Memphis (i més enllà) durant la dècada dels 70. Producció de Willie Mitchell. Músics de sessió tan solvents com Al Jackson Jr. (Booker T. & the M.G.'s) a la bateria, Wayne Jackson a la trompeta o Charles Hodges a l'orgue Hammond. I per descomptat cançons tan rodones com la que titula el plàstic, la més reconeguda del repertori del seu autor i un dels clàssics més indiscutibles de la història de la música afroamericana.

"Let's Stay Together", la cançó, conté tota l'essència del soul més elegant i genuí de Memphis. Ideal per prendre un còctel amb poca llum, dècades més tard va esdevenir un dels plats forts de la banda sonora de "Pulp Fiction" (1994) –refermant el bon gust de l'aleshores ascendent Quentin Tarantino a l'hora d'ambientar musicalment les seves pel·lícules-. Publicada com a single el novembre de 1971, va ser el principal reclam d'un àlbum on també figuraven peces menys recordades però igualment reivindicables. Com a mostres, "La-La for You", "So You're Leaving", "What Is This Feeling" o "I've Never Found a Girl (Who Loves Me Like You Do)". Francament, podríem enumerar el disc sencer. No té desperdici.

diumenge, 30 de gener de 2022

Ruta 66, número 400


Ruta 66 publica aquest mes de febrer el seu número 400 –que seria el 401 si comptéssim el número 0 publicat la tardor de 1985-, i ho celebra amb una edició especial que no té cap mena de desperdici. Una mirada al jazz contemporani, un repàs als àlbums oblidats d'aquests temps pandèmics, i un d'aquells rànquings que de ben segur generaran opinions enfrontades, el dels pitjors discos de la història del rock –segons la redacció d'una revista que d'això, de rock, en sap una estona llarga-, entre d'altres. Moltes felicitats per aquests 400 (+1) números de rock'n'roll en paper, i que en siguin molts més!

Benmont Tench, Richard Thompson i Jesse Malin, al Blues & Ritmes

Benmont Tench debutarà a Badalona, per fi, el 9 d'abril.
Benmont Tench, Richard Thompson, Jesse Malin i la unió transatlàntica d'Amadou & Mariam i The Blind Boys of Alabama. El Blues & Ritmes torna a presentar un cartell fet a mida del melòman de base. El desplegarà de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu de Badalona.

Diuen que a la tercera va la vençuda. El mes de març vinent farà dos anys que la crisi sanitària va obligar el Blues & Ritmes a cancel·lar a l'últim moment una de les seves edicions més llamineres. Un cartell on destacava entre d'altres la presència de Benmont Tench, el teclista dels llegendaris Heartbreakers de Tom Petty, i a aquestes alçades una figura de ple dret i amb nom propi de la música d'arrel nord-americana. Han hagut de passar aquests dos anys i una edició, la de 2021, que va salvar molt més que els mobles, i finalment la veterana cita badalonina torna a anunciar un programa com els d'abans que, ara sí –creuem els dits-, ha vingut a fer realitat el somni de poder veure i escoltar Mr. Tench als nostres escenaris.

El teclista actuarà a Badalona el 9 d'abril. S'anuncia un concert íntim, de veu i piano, i s'espera una d'aquelles vetllades irrepetibles amb el segell inconfusible d'un festival que té entre les seves vocacions satisfer les més altes expectatives del melòman de base. No serà l'únic reclam d'un Blues & Ritmes que desplegarà la seva programació de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu, i que començarà amb la poètica rockera de Jesse Malin. Un dels cronistes per excel·lència del Lower Manhattan, destacat supervivent del Lower East Side i l'East Village previs a la gentrificació, el novaiorquès vindrà a presentar el seu primer àlbum doble, un "Sad and Beautiful World" (2021) que ja es pot contemplar com una de les seves obres més majestuoses.

L'endemà serà el torn d'Amadou & Mariam i els Blind Boys of Alabama. No serà un concert doble, sinó la unió transatlàntica d'una de les formacions essencials de la música de Malí i d'una institució amb totes les lletres del gòspel nord-americà. Dos universos distants però sempre connectats. Clourà el festival un altre referent de pes, en aquest cas del folk rock més genuïnament britànic. Ni més ni menys que Richard Thompson, que el 23 d'abril repassarà amb format acústic i en una actuació exclusiva a Catalunya tota una trajectòria que ja suma més de mig segle, que va començar amb els fonaments dels imprescindibles Fairport Convention, i que a data d'avui encara no ha fet cap pas en fals.


Més informació:

Blues & Ritmes  /  Pàgina web

dissabte, 29 de gener de 2022

Neil Young - "The Mojo Collection" (2021)


Sobre la decisió de Neil Young i Joni Mitchell de retirar la seva música d'Spotify, no seré jo qui la discuteixi. Al contrari, només faltaria que un artista no pogués decidir com i on fa accessible la seva obra. El que em sap greu, és que la decisió l'hagin pres arran d'un podcast i no en suport de tots aquells músics que porten anys denunciant un repartiment injust dels beneficis que genera la seva pròpia música en aquesta plataforma, i que mai disposaran del ressò mediàtic d'un Young o una Mitchell a l'hora de defensar els seus drets.

En tot cas, la desaparició de dos catàlegs tan essencials d'una de les plataformes d'streaming més populars, torna a refermar els formats físics com els més fiables a l'hora no tan sols d'escoltar música, sinó també de garantir-nos que podrem disposar d'una obra en concret sigui quan sigui que requerim fer-la sonar. Tot plegat fa bona l'ocasió per reivindicar el recopilatori de Neil Young que distribueix la revista Mojo amb la seva edició de febrer, que també li dedica la portada i una sucosa entrevista amb motiu de la recent publicació de "Barn" (2021), el darrer àlbum del canadenc amb Crazy Horse.

"The Mojo Collection", es titula. Denominació poc original per a una sucosa selecció de pistes que van de clàssics com "Only Love Can Break Your Heart" o "Powderfinger" a encerts recents com "Milky Way" o "Tumblin' Thru the Years" –aquesta última forma part de "Barn"-. El més interessant, és clar, és la possibilitat d'escoltar versions fins ara poc predicades de perles com "Tell Me Why" o "Out on the Weekend" –de les quals s'inclouen preses en directe originalment publicades a "Young Shakespeare" (2021) i "Tuscaloosa" (2019), respectivament-, també perles obscures com la preciosa "Separate Ways". Hem dit ja que els redactors de Mojo solen triar amb molt més gust i molt més encert que cap algoritme?

Ran Ran Ran - "Clàssics populars" (2021)


Aviat farà dos anys de la publicació de "Cançons confinades", un dels primers treballs discogràfics –potser el primer- concebuts durant la quarantena de 2020. Un ep que Ferran Baucells va enregistrar en la intimitat de casa seva durant els primers dies d'aquell confinament, i que va editar sota el paraigua de Ran Ran Ran, una projecte que té nom de banda però gairebé es pot entendre com l'alter ego d'aquest artesà de la cançó folk pop amb base d'operacions al Vallès Occidental.

Des d'aleshores han passat moltes coses. D'entrada, el bateria i membre fundador del que havia començat com un duet, Jordi Farreras, ha abandonat la formació per concentrar-se en altres aventures. Al seu lloc hi ha entrat una base rítmica completa, la que formen Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix), als quals cal sumar una vella coneguda com és Martina Borrut aka Mad'zelle (cors i teclats), ja consolidada des de fa temps com a membre estable del grup, i la secció de corda que integren Joan Gerard Torredeflot (violí) i Núria Maynou (violoncel), veterans de bandes com Appledog o Invisible Harvey.

Debuta aquesta nova encarnació de Ran Ran Ran amb "Clàssics populars" (2021, Bankrobber / Ultra-Local Records/ Edita La Servidumbre), un quart àlbum que efectivament sembla albirar nous horitzons sonors però alhora es manté ferm en un discurs que segueix assenyalant la línia invisible que va de Bob Dylan a Iron & Wine passant per Neutral Milk Hotel. Un disc on la lírica personal i intransferible de Baucells troba nous i oportuns companys de viatge com el violí de Torredeflot, un element que aporta textures diferents al resultat final.

La base de tot plegat, no cal dir-ho, segueixen essent les cançons. I en aquest sentit val la pena destacar passatges tan evocadors com el folk cristal·lí de la inicial "Fulles", els aires Southern Gothic de "Leviatan", o la boirina tardorenca de "Viure". També l'èpica en positiu de "Pioners", des d'ara mateix un dels grans reclams del cançoner d'uns Ran Ran Ran que, havent deixat enrere aquell confinament de fa dos anys, semblen venir a dir que arribat aquest punt toca tornar-se a aixecar.

Disponible a Bandcamp.

divendres, 28 de gener de 2022

La mort de René Robert com a reflex d'una societat malalta

René Robert (1936-2022).
René Robert va morir d'hipotèrmia la setmana passada en un cèntric carrer de París on havia tingut la mala sort d'ensopegar i caure a terra. Es va passar nou hores literalment morint-se de fred en un dels punts més concorreguts d'una capital europea, sense que ningú s'immutés el més mínim. No calia cap vacuna per salvar-li la vida, n'hi hauria hagut prou que algun dels milers de vianants que van passar pel seu costat amb absoluta indiferència, hagués tingut la decència d'oferir-li auxili, o d'avisar aquestes autoritats sempre disposades a protegir el ciutadà de qualsevol mal menys del que elles mateixes fomenten a diari.

Trobo que s'ha parlat poc de la forma com va morir Robert. Però si se n'ha parlat ni que sigui una mica, és per la seva condició de referent en l'exercici de la fotografia –perquè era una personalitat reconeguda, vaja-. Cada hivern moren en les mateixes circumstàncies i a les mateixes ciutats europees desenes de persones de les quals ningú sap ni tan sols els noms. Són els invisibles d'aquesta societat que omple les xarxes socials de declaracions de bones intencions, però a l'hora de la veritat és incapaç d'oferir cap mena d'assistència a una persona que s'està morint davant mateix dels seus nassos. Que fàcil que és fer hashtags a Twitter, però que difícil resulta tenir un gest a la vida real.

La mort de Robert torna a posar de manifest tot allò que hem esdevingut com a civilització. Una societat individualista, on la indiferència és una xacra, el cinisme una convenció i la manca d'empatia un mal endèmic. Una societat que només sap parlar de responsabilitat i solidaritat quan li posen la por al cos o li diuen que s'haurà de passar la nit de Cap d'Any tancada a casa. Em pregunto quants dels que van apartar la mirada mentre Robert moria de fred, són els mateixos que porten un any presumint d'haver-se vacunat per solidaritat, i pontificant sobre salut sense que ningú els ho hagi demanat.

Spiegelman, censurat


El "Maus" d'Art Spiegelman. Un punt i a part en la història del còmic, l'única novel·la gràfica guardonada amb un Pulitzer i una forma diferent d'explicar el drama i la tragèdia de l'Holocaust. Publicat el 1980, jo el vaig llegir per primer cop quan anava a la facultat, per encàrrec d'un professor que em va fer descobrir tota una sèrie de lectures imprescindibles. En ple segle XXI, un institut del Bible Belt nord-americà l'ha retirat del seu pla d'estudis.

El consell escolar del centre en qüestió en considera inapropiats l'ús de paraulotes i la imatge d'un cos despullat. És un argument propi de qui sol passar-se més temps resant que no pas reflexionant. Però també és el mateix argument que sol esgrimir l'esquerra més hiperventilada de casa nostra a l'hora de censurar il·lustracions, lletres de cançons i tota expressió artística que vagi més enllà dels límits cada dia més estrets de la correcció política.

dijous, 27 de gener de 2022

Gina Argemir - "Troia" (2021)


El tercer ep de Gina Argemir, "Troia" (2021), es presenta com el tancament d'una trilogia que va començar ara fa gairebé tres anys amb "Roig" (2019) i va continuar al cap de pocs mesos amb "Sutra" (2019). I en aquest sentit, el primer que crida l'atenció de les tres cançons que el formen és la seva voluntat d'assolir un equilibri entre els registres distants però complementaris dels seus predecessors. Si "Roig" apuntava cap al post-punk britànic de les dècades dels 70 i els 80, i "Sutra" feia un salt fins al rock alternatiu amb accent nord-americà de l'última dècada del segle XX, "Troia" es passeja còmodament per ambdues coordenades i sap mantenir intacta la coherència que sempre ha definit el discurs de la barcelonina.

Per qui encara no conegui a Gina Argemir, és una de les veus més singulars, una de les ànimes més lliures i una de les criatures més inclassificables del rock català contemporani. Una artista de naturalesa subterrània però amb prou vocació per esdevenir massiva en el millor sentit el dia que aquest país estigui preparat per escoltar discursos que vagin més enllà de la norma. Foguejada al costat de Bunbury i a les Romogirls de Luis Troquel, amb consolidada trajectòria literària sota el pseudònim de Minski, solen acompanyar-la a l'estudi veterans de bandes com els encara essencials Kitsch –a "Troia" hi són presents Joan Pairó al baix i Lluís Costa a les mescles i la masterització-, i tant les seves cançons com els seus videoclips solen desafiar convencions i desfer estereotips.

"Troia" comença amb la peça que el titula, un exercici de rock dramàtic i sensual a parts iguals, que la pròpia artista presenta com una celebració èpica de l'amor romàntic. Sí, en plena era de la correcció política i de la lapidació permanent d'aquesta forma d'estimar, Argemir es despenja amb un homenatge a tot allò que les ments més benpensants de cada casa voldrien prohibir. Per si algú se n'havia oblidat, el rock'n'roll vindria a ser ben bé això. Segueix el disc amb "Treva o guerra", l'etern debat entre la raó i el desig, expressat sobre una base instrumental tan robusta com hipnòtica per una veu que invoca els misteris més ancestrals i carnals de la psicodèlia. L'última peça del disc, "Exili de poetes i grillats", canta a tots els outsiders d'aquest món –i en particular a artistes i ments creatives- a ritme de frenètic post-punk del que no ha vingut a fer amics sinó a remoure consciències.


Més informació:

Gina Argemir  /  Pàgina web

Neil Young & Crazy Horse - "Barn" (2021)


Aquests últims dies s'ha parlat molt, potser massa, de l'ultimàtum que Neil Young ha donat a Spotify. O bé la plataforma d'streaming retirava uns podcasts que estarien difonent informació poc fiable sobre el procés de vacunació contra la Covid-19, o bé retirava tota la música del canadenc. Tan cert és que el procés en qüestió ja és prou opac i genera prou dubtes sense necessitat de cap podcast, com que si Young s'ho hagués proposat abans probablement hauria trobat arguments molt més sòlids per plantar cara a un gegant com Spotify –per exemple, el tracte que la plataforma dispensa als músics-. Sigui com sigui, la corporació ha preferit mantenir el podcast de torn i sacrificar un dels catàlegs discogràfics més monumentals i essencials de les passades sis dècades, en un nou símptoma dels temps absurds que ens ha tocat viure.

Si a Spotify sembla importar-li ben poc oferir o no la discografia de Neil Young, al mateix Young sembla importar-li encara menys si té o no té presència en una plataforma contra la qual ja havia carregat en el passat per qüestions tècniques. En tot cas, els seus seguidors sempre podran seguir acudint als formats físics, els més indicats ja sigui a l'hora de recuperar els seus clàssics o de degustar el seu llançament més recent. Un "Barn" (2021) que va veure la llum el mes passat i on Young es torna a fer acompanyar de Crazy Horse dos anys després del notable "Colorado" (2019). Un àlbum de confinament, i no perquè s'enregistrés durant la pandèmia que ha mantingut les grans gires internacionals en suspens des de fa gairebé dos anys, sinó per l'entorn on es van refugiar Nils Lofgren, Billy Talbot, Ralph Molina i el mateix Young a l'hora de gravar-lo.

Va ser en un vell graner de fusta perdut en algun lloc de l'estat de Colorado, on van prendre forma cançons com "Heading West", "They Might Be Lost", "Canerican" o "Human Race". Peces que oscil·len entre el folk estripat marca de la casa i les descàrregues elèctriques igualment patentades pel canadenc i la seva banda de suport de tota la vida, i on la inspiració segueix acompanyant ambdues parts tal com ja ho va fer a "Colorado". Potser part del secret siguin el propi entorn de l'enregistrament i les seves circumstàncies. Quatre senyors que ja no han de donar cap explicació a ningú, fent música pel simple plaer de fer-la, en algun indret remot de les Rocalloses, totalment aliens al soroll de fons d'un món a la deriva. Daryl Hannah va filmar part de les sessions i recentment n'ha estrenat el revelador documental "A Band A Brotherhood A Barn" (2022), que es troba disponible a Youtube i ajuda a entendre el com i el per què de tot plegat.

dimecres, 26 de gener de 2022

Labasheeda - "Old Traditions" (2021)


Música essencialment hivernal que fa bona companyia en dies freds com els presents. La que ens brinden uns Labasheeda més reposats però tan intensos com de costum al seu darrer ep, un "Old Traditions" (2021) que va veure la llum el mes passat coincidint amb els preparatius de cara a les festes de Nadal. Quatre cançons, dues d'elles inspirades en la mateixa temporada festiva, on la banda rebaixa revolucions i explora paisatges tan cristal·lins com clarobscurs. Enceten el disc amb el misteri ancestral de la peça titular i el terminal blues nocturn de "Fireworks", i el tanquen amb la fragilitat folk de "Cold Days" i l'èpica a contrallum d'"In Reverse".

Amb base d'operacions a Amsterdam i una notable discografia al seu nom, Labasheeda estan encapçalats per la vocalista Saskia van der Giessen i el guitarrista Arne Wolfswinkel –actualment completen la formació el contrabaixista Renato Cannavacciuolo i el bateria Jan Tromp-. Molts els vam descobrir quan l'any 2015 van publicar "Changing Lights", un quart àlbum que s'emmirallava en les formes més indòmites del post-punk, i on ressonaven referents que anaven de Sonic Youth a Sleater-Kinney passant pels Dirty Three. A finals de 2020 en van publicar l'esperadíssima continuació, un "Status Seeking" que és a hores d'ara el seu darrer disc llarg.

"Old Traditions" es troba disponible a Bandcamp.

Un avió al cel de gener

Mirant al cel. Una tarda de gener.

dimarts, 25 de gener de 2022

Dick Halligan (1943-2022)

DICK HALLIGAN

(1943-2022)

Trombonista, teclista i flautista, entre d'altres coses. El multiinstrumentista Dick Halligan va ser un dels fundadors de Blood, Sweat & Tears, aquella agrupació de virtuosos que va revolucionar el món del jazz i del rock a finals de la dècada dels 60, servint-se de la psicodèlia i el soul com a nexes d'unió entre ambdós registres i facturant àlbums com "Child Is Father to the Man" (1968), "Blood, Sweat & Tears" (1968) o "Blood, Sweat & Tears 3" (1970). Halligan va deixar el grup el 1972, i en anys posteriors es va dedicar entre d'altres a la composició de música per a bandes sonores. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Chaqueta de Chándal - "Futuro, tú antes molabas" (2022)


S'ha fet esperar el segon àlbum de Chaqueta de Chándal, aquest flamant "Futuro, tú antes molabas" (2022, Bankrobber) que ve a refermar el trio amb base d'operacions al Vallès Oriental com una de les criatures més fascinants i amb més projecció de l'underground autòcton. Més de dos anys han passat des que van debutar amb aquell "Gimnasia Menor" (2019, Bankrobber/TBC) que ja els va posar sota la pista dels radars més o menys inquiets. Des d'aleshores han passat moltes coses, com ara una pandèmia mundial que ha obligat a repensar múltiples ritmes i incomptables processos, i que d'alguna manera també ha afectat la gestació d'aquest nou plàstic.

Res que no puguin solucionar unes bones dosis de rock'n'roll de garatge ben esmolat i lliure de complexos, el que Guille Caballero (veu i teclats), Natalia Brovedanni (guitarra) i Alfonso Méndez (bateria) tornen a despatxar en un disc que suposa un pas endavant i alhora referma les credencials del trio. Lletres que es queixen i denuncien, desplegades sobre melodies i ritmes que conviden a cantar i a ballar com si no n'hi hagués demà. El títol fa referència al desengany propi de l'edat, també del fet d'haver constatat que el món no necessàriament evoluciona en positiu. I cançons com "Vademécum", ferotge crítica a la indústria farmacèutica, adrecen problemàtiques que ja venien de lluny abans del coronavirus, però semblen ara més actuals que mai.

Disponible a Bandcamp.

dilluns, 24 de gener de 2022

Don Wilson (1933-2022)

DON WILSON

(1933-2022)

Ha mort Don Wilson, guitarrista rítmic dels Ventures i últim supervivent de la formació original del llegendari grup de Tacoma, un dels més populars del rock instrumental i la música surf durant la dècada dels 60. Retirat dels escenaris des de 2015, la guitarra de Wilson va ser un dels elements que van definir de bon principi el so de la banda. Com a mostra més evident el seu enèrgic rascat a "Walk, Don't Run", celebrada lectura d'un original de Johnny Smith publicada com a single el 1960, que va servir per posar el nom dels Ventures al mapa –i un riff que s'avançava ben bé tres dècades i mitja al de "Song 2" de Blur-. En anys posteriors van seguir caient encerts tan notables com "Diamond Head" o la icònica versió del tema de la sèrie televisiva "Hawaii Five-O".

Vaig tenir la sort de poder veure els Ventures en directe quan ell encara hi tocava. Va ser la nit de St. Patrick's Day de 2006 al local de B.B. King al carrer 42 de Nova York, i ho recordo com una experiència absolutament memorable. Els reis de l'instro surf del Pacific Northwest, protagonitzant una aparició raríssima al bell cor de la Costa Est (raríssima perquè aleshores no solien sortir de gira i amb prou feines tocaven fora de l'estat de Washington). Sense Nokie Edwards ni Bob Bogle, que ja s'havien retirat de l'activitat escènica, però encara amb Wilson al capdavant i en permanent diàleg amb la guitarra solista de Gerry McGee –aquest últim va morir ara fa dos anys-.

Els Ventures són l'únic grup que recordo capaç de tocar tres cops la mateixa peça en un sol concert. Aquella nit van començar i van acabar amb el citat "Walk, Don't Run". I a mitja actuació van deixar anar el remake que ells mateixos n'havien fet al seu dia sota el títol de "Walk Don't Run '64" –més orientat a les coordenades surfers-. També van caure, és clar, tota la resta de reclams del seu catàleg clàssic. Enormes, els Ventures, en tots els sentits. I Wilson, aleshores líder indiscutible del grup, geni i figura. Ens ha deixat per causes naturals quan era a punt de fer 89 anys. Es tanca amb ell un dels capítols essencials de la història del rock'n'roll i de la guitarra elèctrica.

diumenge, 23 de gener de 2022

Meat Loaf (1947-2022)

MEAT LOAF

(1947-2022)

Vaig descobrir la música de Meat Loaf a través de "Bat Out of Hell II" (1993), segona part de la que esdevindria una de les trilogies discogràfiques més populars de la història del rock. Tenia 13 anys i me'l vaig comprar en cassette en un supermercat –sí, hi va haver un temps en què això era possible-, atret per una caràtula que em va despertar la mateixa excitació que solien despertar-me aleshores els còmics de Marvel i DC. Quan va començar a sonar aquell "I'd Do Anything for Love (But I Won't Do That)" tan èpic com majestuós, directament vaig flipar en colors.

Vaig tornar a Meat Loaf al cap de pocs anys, en plena adolescència, en aquest cas sabent ja què anava a buscar quan em vaig comprar també en cassette el seu àlbum de debut i primera part de la citada trilogia, l'encara definitiu "Bat Out of Hell" (1977). I aquí directament vaig acabar de caure rendit a les bondats d'un músic gran en tots els sentits i amb totes les conseqüències, que en plena recta final dels 70 havia desafiat la revolució punk amb alguns dels exercicis de rock sofisticat i teatral més robustos que mai s'han facturat.

Com els Who de "Quadrophenia" reinterpretant els clàssics d'Springsteen en un fascinant univers de fantasia. Així sonava la música de l'home nascut Marvin Lee Aday –i també conegut com a Michael Lee Aday-. De la seva trajectòria es recordaran també àlbums com "Dead Ringer" (1981), i les seves aparicions en pel·lícules com "The Rocky Horror Picture Show" (1975), de Jim Sharman. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys, quan encara és recent la mort del seu soci i compositor de capçalera, Jim Steinman, autor de les seves peces més reconegudes.

Elza Soares (1930-2022)

ELZA SOARES

(1930-2022)

La trajectòria vital i artística d'Elza Soares supera moltes de les ficcions que s'han arribat a esciure al voltant de l'èxit i de les misèries de l'existència humana. Nascuda en una favela de Rio de Janeiro, filla d'una família humil, va ser obligada a casar-se a l'edat de 12 anys amb un home molt més gran que ella. Al cap d'un any va donar a llum el seu primer fill, i va ser justament la necessitat de pagar medicaments pel nadó el que la va impulsar a cantar per tenir ingressos –dos fills més d'aquell matrimoni van morir de gana-.

Era l'inici d'una biografia que veuria Soares arribant fins a les més altes esferes del firmament musical tant del Brasil com del món sencer, esdevenint destacada ambaixadora internacional de gèneres d'arrel tropical com la samba o la bossa nova. També d'una sèrie de calvaris que inclourien maltractaments, racisme, exili polític i un matrimoni amb el futbolista Garrincha que va acabar esdevenint d'allò més tòxic. La seva veu destil·lava dolor, també ganes de viure, i el seu repertori explica bona part de la història recent del seu país. Ens ha deixat a l'edat de 91 anys.

dissabte, 22 de gener de 2022

Un homenatge als grans saxofonistes

DANI NEL·LO Y LOS SAXOFONISTAS SALVAJES
Festa Major d'Hivern 2022
Mercat Vell, Mollet del Vallès
21 de gener de 2022

Un dels grans al·licients d'escoltar música de dècades pretèrites són tots aquells tresors enterrats i joies ocultes que un encara hi pot arribar a descobrir. Tant és que un s'hagi passat tota una vida estudiant corrents i registres com el rhythm & blues, el swing, el jump blues o els primers soul i rock'n'roll. Qualsevol moment és bo per escoltar per primer cop una determinada composició o començar a explorar la discografia d'aquell pianista o d'aquell saxofonista que probablement mereixeria més que una nota a peu de pàgina als llibres d'història.

En aquest sentit, assistir a un concert de Dani Nel·lo i els seus Saxofonistas Salvajes és una bona ocasió de descobrir –o de redescobrir- noms com els de King Curtis, Noble Watts o Big Jay McNeely. "Avui fem un homenatge als grans saxofonistes de la música popular", va anunciar Nel·lo, ahir a la nit des de l'escenari del Mercat Vell de Mollet del Vallès. Un entorn tan generós com agraït a l'hora d'acollir un repertori que es va passejar al seu aire pels estils anteriorment citats, amb escapades que van anar de la Chicago dels anys 40 a la Memphis dels 60 o la Nova Orleans dels 50.

En diàleg constant amb una banda on militen pesos pesants de l'escena barcelonina –Pere Miró (saxo baríton), Dani Baraldés (guitarra), Hector Martín (guitarra), Anton Jarl (bateria), Albert Sabater (percussions) i Matías Míguez (baix)-, amb els quals va protagonitzar climàtics duels instrumentals, Nel·lo va enllaçar el swing amb aires tropicals de "Flying Home" amb la sensualitat soul de "Teen Scene", l'eterna majestuositat de "Come Back to Sorrento" i el final de festa per la porta gran amb "Nervios son nervios" –adaptació del "Nervous Man Nervous" del citat McNeely-. Un repertori d'elevadíssim voltatge per afrontar com cal les baixes temperatures hivernals.

D'esquerra a dreta: Baraldés, Sabater, Míguez, Nel·lo, Miró, Jarl (fora de pla) i Martín. 

Salvatge duel de saxos i guitarres.


divendres, 21 de gener de 2022

The Picturebooks - "The Major Minor Collective" (2021)


Escoltar a aquestes alçades una banda com The Picturebooks ens pot fer recordar algunes de les coses que hem perdut durant aquests últims dos anys en què tot ha canviat i la realitat anterior ha esdevingut una mena de somni del qual se'ns va despertar a puntades de peu. La música en directe tal com sempre l'havíem conegut –sense distàncies que hi valguin, sense mascaretes i, molt important, sense certificats digitals que determinin qui pot gaudir-ne i qui n'ha de quedar fora-, i també alguns dels espais on solíem gaudir-la de més bon grat, com aquella sala Rocksound on els alemanys van oferir una memorable actuació no fa pas tant de temps –encara que ara sembli haver passat una eternitat des d'aleshores-.

El duet té un nou disc sota el braç, titulat "The Major Minor Collective" (2021), que presenta tot un repertori interpretat amb una extensa nòmina de convidats –pràcticament un per pista- que van de Lzzy Hale (Halestorm) a Chris Robertson (Black Stone Cherry) passant per Jon Harvey (Monster Truck). El resultat és un àlbum variat però amb el blues pesant i el rock àrid i desèrtic marca de la casa com a fils conductors, on sobresurten talls com "Catch Me if You Can", "Holy Ghost" o "Beach Seduction". No serà el seu treball més definitiu –el seu catàleg va ple de reclams més indicats com a portes d'entrada-, però segueix convidant a sortir a la carretera, a encendre la barbacoa, a posar el volum a l'onze i a brindar amb un bon bourbon. Malgrat tot.

Jerry Cantrell - "Brighten" (2021)


No jutjaré a aquestes alçades, perquè no té sentit ni hi tinc cap dret, que una banda com Alice In Chains segueixi endavant malgrat l'absència d'un dels seus components clau. Fins i tot puc arribar a apreciar els discos que els nord-americans han gravat des de la mort de Layne Staley, però porto ben bé dues dècades sense seguir de prop la seva trajectòria i dubto que mai més ho torni a fer. Suposo que per mi AIC es van acabar aquell fatídic abril de 2002. Molt més interessant em va semblar, en canvi, l'anunci d'un nou àlbum en solitari de Jerry Cantrell en ple 2021.

Un "Brighten" que va sortir del forn la tardor passada, gairebé dues dècades després del traspàs d'Staley i de la publicació del seu predecessor, aquell "Degradation Trip" (2002) que explorava els racons més foscos i desolats de l'existència humana –disc depressiu per vocació, hauria estat devastador per ell mateix però ho va resultar encara més en plena ressaca de la mort del vocalista-. Reforçat a l'estudi per vells coneguts com Duff McKagan, el de Tacoma es presenta en aquesta ocasió més serè però igual d'inspirat que fa vint anys. I ho fa amb un àlbum que serà o no el successor de "Degradation Trip", però manté molt més que el tipus.

Escalfa motors amb el rock pantanós i claustrofòbic d'un "Atone" que bé podria haver gravat amb la banda mare. La peça titular i el mig temps "Prism of Doubt" aixequen els ànims i es perfilen com a hipotètics hits radiofònics perduts de l'era alternativa. I els aires country de "Black Hearts and Evil Done" i "Dismembered" obren la porta a tot un ventall de noves possibilitats per al seu autor si es decideix a reprendre sense reserves una carrera en solitari que bé mereixeria una segona oportunitat. Atenció a la calma tensa d'un "Siren Song" que tampoc hauria desentonat al disc desendollat d'AIC.

dijous, 20 de gener de 2022

Emily Duff

Del cor de Nova York a l'altra banda del Hudson - Foto Charles Chessler.
S'hauria de parlar més sovint d'una artesana de la cançó d'arrel més genuïnament nord-americana com Emily Duff. El seu és un d'aquells discursos que solen passar inadvertits pels grans radars de temporada, però que atraparan a la primera a qualsevol ànima mínimament inquieta i curiosa que tingui la fortuna de topar-hi pel camí. Més de tres dècades fent música, una discografia tan atapeïda com ben servida, i tota la credibilitat d'una artista de culte que potser no sedueixi les masses però ha convençut il·lustres companys de professió.

Amb base d'operacions a la ciutat de Nova York, la seva música apunta als paisatges més immensos i inabastables de l'altre costat del Hudson. So Americana, country alternatiu, folk rock, roots rock... Qualsevol d'aquestes etiquetes li va bé, però totes es fan petites a l'hora de definir unes cançons que bé podrien ser eternes i que no desentonarien en catàlegs com els de Tom Petty, Steve Earle, Lucinda Williams, els Blasters, Cracker o els Jayhawks –no és perquè sí que entre els seus col·laboradors habituals s'hi trobin noms de solvència tan contrastada com el d'Eric "Roscoe" Ambel-.

Natural de Long Island i foguejada des de finals dels 80 en incomptables bandes locals, el seu primer gran pas endavant es va produir havent arribat a la Big Apple i de la mà del sempre oportú Gary Lucas, qui aleshores buscava un recanvi al capdavant de Gods & Monsters. Per qui no conegui la història, Gods & Monsters era el projecte de Lucas amb un jove Jeff Buckley, que en qüestió de poc temps destacaria en solitari amb algunes de les composicions facturades al costat de Lucas. Duff va substituir Buckley al capdavant de la banda, però les diferències amb Lucas es van accentuar amb el pas dels anys i en va acabar marxant.

Després va venir un llarg silenci durant el qual Duff va deixar la música en un segon pla, va formar una família i va prendre distància i perspectiva. Tot plegat li va permetre reincorporar-se amb energies renovades i una seguretat a prova de bales quan l'any 2013 va tornar a compondre i va impulsar el seu propi projecte. Va debutar amb l'ep "Go Tell Your Friends" (2015), i des d'aleshores no ha perdut el temps, sumant al seu catàleg encerts tan destacables ja en format llarg com "Maybe in the Morning" (2017), "Born on the Ground" (2020) o el seu llançament més recent –i possiblement el seu treball més rodó a data d'avui-, "Razor Blade Smile" (2021).

Escoltin-la a Bandcamp, deixin-se sorprendre –i seduir-, i descobriran un bon grapat de cançons que ja mai més els abandonaran. Paraula.

dimecres, 19 de gener de 2022

L'antídot contra els cants de sirena

Iron Maiden.
Es deuen estar estirant els cabells tots aquells gurús de la modernitat més efímera, que cada dos per tres necessiten anunciar la mort del rock per justificar el seu propi culte als cants de sirena. Els mateixos que porten gairebé un lustre cantant les bondats de les mal anomenades músiques urbanes amb els mateixos arguments que –ai, quines coses- no fa pas tant empraven a l'hora de carregar-se tot un gènere, el heavy metal, que agradi o no segueix sobrevivint al seu aire a pronòstics i tendències, justament refermat des de fa dècades com a refugi i antídot contra els citats cants de sirena.

Deia que es deuen estar estirant els cabells perquè un dels llançaments discogràfics més sonats del passat exercici va ser el darrer treball d'una de les bandes més paradigmàtiques del gènere en qüestió. Uns Iron Maiden que assolien amb "Senjutsu" (2021) cotes i registres que no havien arribat a assolir en molt de temps –si és que ho havien arribat a fer mai-. Número 1 en vendes en països com Suècia, Alemanya, Itàlia, Bèlgica o Espanya la setmana que es va publicar –al Regne Unit va assolir el número 2 i als Estats Units, un mercat que tradicionalment s'havia resistit als britànics, el 3-. I tribunes mediàtiques que fa quatre dies certificaven la defunció del rock, de cop i volta passaven a cantar les bondats del dissetè àlbum d'una banda que mai abans els havia interessat.

El cert és que no calia esperar cap conjunció astronòmica –ni cap campanya de màrqueting ben planificada- per adonar-se que Maiden són des de fa dècades uns clàssics amb vida i que el seu llegat és tan perdurable com qualsevol icona de la cultura pop que es pugui observar diàriament estampada en milers de samarretes arreu del món i en entorns a priori incompatibles entre ells –dels heavies de base a celebritats com Justin Bieber o Lady Gaga, tots llueixen sense reserves les seves samarretes amb el logotip de la banda i l'esquelètica mascota Eddie protagonitzant escenes prèviament vistes en caràtules d'àlbums i singles que bé podrien correspondre a clàssics del còmic i el cinema fantàstic-. Vaja, que arriba tard qui pretengui haver descobert ara que, efectivament, Iron Maiden importen.

Dit això, potser caldria preguntar-se si l'àlbum en qüestió, aquest "Senjutsu" estèticament inspirat en la tradició japonesa, justifica tot el rebombori generat al seu voltant. És un bon disc? Sens dubte. És superior a bona part del que han fet els d'Steve Harris des del retorn de Bruce Dickinson a les seves files? Això ja no ho tinc tan clar, però sí que m'atreviria a assenyalar-lo com un dels treballs més ambiciosos de tota la carrera dels britànics. Un àlbum doble amb deu peces, tres de les quals superen els deu minuts, que en cap cas ni circumstància es fa llarg, i on la banda sona a ella mateixa sense ser previsible en cap moment. I sobretot una obra de gran complexitat que ha desafiat la immediatesa pròpia d'aquests temps líquis i n'ha sortit victoriosa. De seguida s'ha dit.

Iron Maiden tenen previst actuar el proper 29 de juliol a l'Estadi Lluís Companys de Barcelona. Una altra fita, la d'omplir estadis, que no es troba a l'abast de qualsevol i que els britànics assoleixen malgrat haver estat vilipendiats durant dècades per determinats prescriptors amb excés d'amor propi. I un concert que s'hauria d'haver celebrat l'estiu de 2020, i que s'havia anunciat com un generós repàs al catàleg d'una banda que no tenia previst venir amb disc nou sota el braç. Una pandèmia mundial n'ha forçat dos ajornaments –a aquestes alçades ningú pot garantir que no acabi caient el tercer- i fins i tot ha donat temps a la banda per posar a punt un àlbum que bé mereix una presència destacada a l'escenari –tant a nivell de repertori com d'escenografia, que estem parlant de Maiden-. Encara que això suposi renunciar a més d'un hit pretèrit –i amb independència de si s'acaba confirmant per després de l'estiu la rumorejada gira on la banda interpretaria "Senjutsu" en la seva totalitat-. 

Danko Jones - "Power Trio" (2021)


Diuen que els anys no perdonen a ningú, però Danko Jones es presenta tan incombustible com de costum amb un darrer treball, "Power Trio" (2021), que també li serveix per commemorar el seu quart de segle a la carretera. Sembla que fos ahir quan vam poder descobrir el canadenc a la sala mitjana de Razzmatazz, telonejant a Backyard Babies i presentant un "I'm Alive and on Fire" (2001) que encara no era un àlbum en tota regla sinó un recopilatori dels seus primers ep's.

Des d'aleshores ha publicat una desena d'àlbums i s'ha consolidat com un dels grans referents transatlàntics del punk i el rock'n'roll de garatge més frescos i desvergonyits. Aquest "Power Trio" –el títol fa referència a la formació de què sempre s'ha acompanyat- n'és una bona mostra, amb reclams com "I Want Out" –als mateixos Backyard Babies els encantaria-, l'enrabiada "Ship of Lies" o la frenètica i contagiosa "Good Lookin'". Com si no passessin els anys.

dimarts, 18 de gener de 2022

R.I.P. Quique Tudela

D.E.P. Quique Tudela - Foto Facebook.
Ens ha deixat Quique Tudela, guitarrista dels essencials Gatos Negros. Una d'aquelles bandes pioneres que van encendre la flama del rock'n'roll a la Barcelona dels 60. El seu àlbum homònim de 1966 mirava de tu a tu al bo i millor de la Swinging London, i avui es considera com un pilar de l'escena mod en aquesta banda dels Pirineus. A destacar "Cadillac", explosiva adaptació del "Brand New Cadillac" de Vince Taylor que també va encapçalar un dels ep's més potents del grup. Tudela va militar en dècades posteriors en formacions com Los Sírex o Los Salvajes. Darrerament havia format part de Los Gatos Salvajes, actual banda d'acompanyament de Gaby Alegret (Los Salvajes). També havia estat productor de Burning i La Banda Trapera del Río, entre d'altres.

Jon Lind (1948-2022)

JON LIND

(1948-2022)

Ha mort Jon Lind, guitarrista d'aquell combo de folk rock assolellat i essencialment californià que va ser Howdy Moon, amb una jove Valerie Carter a les tasques vocals. Per al seu únic àlbum, publicat el 1974 amb títol homònim, van comptar amb Little Feat com a banda de suport –el mateix Lowell George es va fer càrrec de la producció- i amb músics de sessió com Van Dyke Parks-. Prèviament, Lind havia militat a la igualment reivindicable Fifth Avenue Band. Tot i això, va destacar sobretot com a compositor per a tercers, amb un catàleg que inclou peces enregistrades per Ramsey Lewis, Earth, Wind & Fire, els Temptations, Madonna o Cheap Trick, entre d'altres.

Les Ronettes a l'hora del pati

The Ronettes, amb Ronnie Spector al centre.
Ahir al matí, la megafonia de l'Escola Les Aigües de Cardedeu va anunciar al seu alumnat –i al seu professorat- l'inici de l'hora del pati tot fent sonar arreu del recinte el "Be My Baby" de les Ronettes. Un gest simbòlic amb què el centre va voler homenatjar Ronnie Spector a pocs dies de la seva mort. I un homenatge que es suma als que el mateix centre ja havia fet al seu moment a altres icones musicals com Eddie Van Halen o més recentment Jordi Sabatés, arran dels seus traspassos. Desconec si la iniciativa és de la direcció de l'escola o d'algun treballador a títol personal, però no puc fer més que aplaudir-la.

dilluns, 17 de gener de 2022

Ralph Emery (1933-2022)

RALPH EMERY

(1933-2022)

L'any 1968 ni Nashville estava preparada pels Byrds, ni els Byrds estaven preparats per Nashville. Per això, quan la formació de la banda californiana que acabava de facturar "Sweetheart of the Rodeo" (1968) va actuar al Grand Ole Opry, la rebuda per part del públic i la indústria de la Music City va ser qualsevol cosa menys entusiasta. La contracultura de la Costa Oest reclamant el seu lloc a la tradicionalment conservadora capital de la música country. Un xoc de civilitzacions que es va evidenciar en l'episodi de l'Opry, però també en una entrevista posterior en un dels programes radiofònics de Ralph Emery, on Roger McGuinn i Gram Parsons van acabar bastant malament amb el llegendari disc jockey.

Poc després d'aquella entrevista, McGuinn i Parsons van escriure la cançó "Drug Store Truck Drivin' Man", un atac frontal on arribaven a acusar Emery de pertànyer al Ku Klux Klan –fals: no tan sols no pertanyia al Klan, sinó que havia estat un ferm defensor dels intèrprets afroamericans de country en un temps en què això encara era pràcticament un tabú-, inclosa a "Dr. Byrds & Mr. Hyde" –gravat i publicat el 1969, ja amb Parsons fora del grup-. Tampoc va tolerar els Flying Burrito Brothers –al seu despatx hi va tenir penjada la caràtula de "The Gilded Palace of Sin" (1969) amb una pintada en vermell on es podia llegir "This is not country music"-, tot i que en anys posteriors no va tenir cap problema a l'hora de programar als seus espais altres exponents de la nissaga Byrds com la Desert Rose Band de Chris Hillman, i fins i tot va acabar fent les paus amb McGuinn quan el va tornar a entrevistar el 1985.

Emery va ser un dels disc jockeys més influents de la història del country. Durant dècades, el seu programa nocturn a la WSM va ser un dels més escoltats del gènere, ja que la freqüència de l'emissora arribava a bona part dels estats centrals i de l'est dels Estats Units –i el fet de durar tota la nit el convertia en una de les opcions preferides dels camioners que feien trajectes nocturns de llarg recorregut, un públic que sempre ha estat fidel a la música country-. També va presentar espais televisius com Pop! Goes the Country, molt seguit durant la dècada dels 70. La seva popularitat li va permetre comptar sovint amb grans estrelles al seu programa, però també difondre talents emergents arreu del país. Amb una d'aquelles figures, Skeeter Davis, hi va arribar a estar casat. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

R.I.P. Rachel Nagy

Rachel Nagy.
Ha mort Rachel Nagy, l'atòmica vocalista dels Detroit Cobras, una de les bandes que millor van definir el so de Detroit durant el canvi de mil·lenni. Un grup de versions que anava més enllà dels tòpics, que rescatava perles obscures i joies perdudes del soul i el rhythm & blues de dècades pretèrites, i les passava per la seva mola de dinàmic i refrescant rock'n'roll de garatge.

Per al record queden les seves lectures de "Hey Sailor" (Mickey Lee Lane), "Cha Cha Twist" (Brice Coefield), "Weak Spot" (Ruby Johnson) o "I Wanna Holler (But the Town's Too Small)" (Gary U.S. Bonds), també de vells clàssics de Motown com "Bye Bye Baby" (Mary Wells) o "I'll Keep Holding On" (The Marvelettes). Al final, tot quedava a la Ciutat del Motor.

Dels Cobras encara tinc molt present el concert que van oferir la tardor de 2004 a la sala Razzmatazz, emmarcat al festival itinerant Wintercase de la desapareguda promotora i discogràfica barcelonina Sinnamon. Presentació del seu tercer àlbum, "Baby" (2004), sense Greg Cartwright –membre ocasional del grup- a bord però amb Nagy i la guitarrista Mary Restrepo donant-ho tot des del minut zero. Una frontwoman que era pur rock'n'roll. La trobarem a faltar.

50 anys de "Linda Ronstadt"


Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim de Linda Ronstadt. El tercer elapé que la vocalista de Tucson, Arizona, signava amb el seu nom, i un treball que hauria merescut una sort millor en termes comercials. Un plàstic que s'obria amb una càlida lectura de "Rock Me on the Water", original de Jackson Browne –qui aquell mateix mes de gener de 1972 en publicava la seva pròpia versió al seu debut homònim-, i on figuraven oportunes revisions en clau contemporània de clàssics del country com "Crazy Arms" (Ray Price), "I Still Miss Someone" (Johnny Cash) o "I Fall to Pieces" (Patsy Cline).

Considerat com un exponent del primer country rock, "Linda Ronstadt", l'àlbum, destaca també per ser el primer treball on toquen tots els components de la formació original dels Eagles. Glenn Frey i Don Henley ja formaven part de la banda d'acompanyament de Ronstadt des d'abans de començar les sessions de gravació del disc, i Bernie Leadon i Randy Meisner van participar en aquelles mateixes sessions com a músics de sessió. No van arribar a coincidir tots quatre en cap de les deu pistes de l'àlbum, però un cop completat l'enregistrament –i animats en part per la pròpia Ronstadt- van formar el que esdevindria un dels grups més massius de la història del rock.

diumenge, 16 de gener de 2022

Greg Webster (1938-2022)

GREG WEBSTER

(1938-2022)

Ens ha deixat Greg Webster, bateria dels Ohio Players entre 1964 i 1974, i últim supervivent de la formació que va gravar els primers discos del grup. No va arribar a tocar en èxits com "Fire" o "Love Rollercoaster", de la que es considera com l'etapa daurada de la banda de Dayton, Ohio, però sí en àlbums fundacionals del combo com "Pain" o "Pleasure", tots dos de 1972. Després de deixar el grup va tocar amb figures com Jerry Butler, Charles Brown o Jimmy McGriff. Ha mort pocs dies després d'haver fet 84 anys.

Dallas Frazier (1939-2022)

DALLAS FRAZIER

(1939-2022)

Demà es commemorarà el tercer aniversari de la mort de Reggie Young, guitarrista de sessió de llarguíssim recorregut i incontestable trajectòria a qui podem escoltar, entre d'altres, al monumental "From Elvis in Memphis" (1969), un dels punts més àlgids de la discografia d'Elvis Presley. Doncs bé, abans d'ahir ens deixava una altra peça clau per entendre la gestació d'aquell àlbum, el gran Dallas Frazier, coautor juntament amb A.L. "Doodle" Owens de "Wearin' that Loved on Look", la peça que obre el disc i un dels seus principals arguments a favor –molt recomanable també la versió que The Sadies en van fer el 2001 i que encara solen interpretar en directe-.

El cert és que la carrera de Frazier ja venia de lluny quan va compondre la peça en qüestió. Vinculat durant els 50 i bona part dels 60 amb l'escena de Bakersfield, havia gravat ell mateix composicions pròpies com "Elvira", un single de 1966 que en anys posteriors versionarien amb notables resultats Rodney Crowell i The Oak Ridge Boys. De fet, bona part dels seus èxits van venir de lectures com les que George Jones i Connie Smith–qui el 1968 i el 1972, respectivament, van publicar àlbums compostos íntegrament d'originals de Frazier-, Charley Pride "“All I Have to Offer You (Is Me)"-, Emmylou Harris "Beneath Still Waters"- Merle Haggard o Willie Nelson, entre molts d'altres, van fer de les seves cançons.

50 anys de "Blue Öyster Cult"


Q
uan Blue Öyster Cult van sortir de gira per promocionar el seu àlbum de debut, publicat amb títol homònim el 16 de gener de 1972 –avui fa 50 anys-, van arribar a actuar com a teloners de bandes com els Byrds, Alice Cooper o la Mahavishnu Orchestra. Tres noms i tres estils que ofereixen una perspectiva de l'eclecticisme de l'escena musical del moment, però també de l'ampli ventall de registres que podien complementar-se amb el discurs dels novaiorquesos. Un combo de rock dur i heavy metal que gairebé sense voler-ho marcava distàncies amb bona part dels grans exponents d'ambdós gèneres, i que en qüestió d'anys arribaria a connectar sense problema amb les primeres generacions del punk.

"Blue Öyster Cult", l'àlbum, s'emmirallava en la psicodèlia més sòlida i rocallosa de la dècada anterior, i les seves cançons tractaven sobre bandes de motoristes –la inicial "Transmaniacon MC", inspirada en el festival d'Altamont-, fugitius de la justícia –"I'm on the Lamb But I Ain't No Sheep"- i tripijocs que s'acaben malament –"Then Came the Last Days of May"-. També hi figuraven ja algunes de les composicions més apreciades pels seguidors del grup encara avui, com "Stairway to the Stars" o "Cities on Flame with Rock and Roll". Amb la poderosa veu d'Eric Bloom dialogant amb el binomi de guitarres format per Buck Dharma i Allen Lanier, l'àlbum es va reeditar el 2001 amb sucosos bonus tracks, a destacar una frenètica lectura del "Betty Lou's Got a New Pair of Shoes" de Bobby Freeman.

dissabte, 15 de gener de 2022

Fred Parris (1936-2022)

FRED PARRIS

(1936-2022)

Pràcticament al mateix temps que hem de lamentar la mort de Sonny Turner dels Platters, també diem adéu a un altre referent del rhythm & blues vocal, i en aquest cas del doo-wop, durant les dècades dels 50 i els 60. Ens ha deixat Fred Parris, fundador i veu solista dels Five Satins. Formats a New Haven el 1954 i en actiu durant ben bé quatre dècades, se'ls recorda sobretot per aquella balada paradigmàtica del primer rock'n'roll que és "In the Still of the Night". Harmonies vocals celestials, malenconia estructural i la quietud de la nit com a marc de fons d'una història d'amor. Publicada com a single el 1956, des d'aleshores ha ambientat nombroses bandes sonores.

Sonny Turner (1938-2022)

SONNY TURNER

(1938-2022)

Ha mort Sonny Turner, qui va substituir Tony Williams com a cantant solista dels Platters l'any 1959. Originari de West Virginia, Turner havia cantat en grups com The Metrotones abans de participar a l'audició que li va donar accés als Platters després de la marxa de Williams. Era a punt de començar la dècada dels 60, i el combo de Los Angeles s'havia consolidat durant els anys anteriors com un dels grans exponents del rhythm & blues vocal amb èxits com "Only You", "Smoke Gets in Your Eyes" o "The Great Pretender".

Problemes legals van impedir a la nova formació gravar nou material durant els primers anys amb Turner al capdavant, i quan van poder tornar a l'estudi durant la segona meitat dels 60 els seus dies de glòria ja quedaven lluny. Tot i això, Turner va deixar empremta en singles com "I Love You 1.000 Times", de 1966, que connectaven  amb la generació de Motown i encara avui són apreciats en òrbites com la del Northern Soul. També durant aquella etapa van regravar alguns dels seus èxits dels 50.

R.I.P. Bruce Anderson

Bruce Anderson.
Durant la segona meitat de la dècada dels 70, mentre ciutats com Nova York, Londres o Los Angeles es consolidaven a l'avantguarda del primer punk rock i de tots els seus derivats, poblacions més modestes, repartides al llarg de la geografia nord-americana, veien germinar petites cèl·lules independents de tota la resta, que solien quedar lluny de tots els focus però també donaven peu a discursos tant o més novedosos que els desenvolupats a les grans metròpolis, i a bandes que solien avançar-se al seu temps.

És el cas dels mai prou reivindicats MX-80 Sound, posteriorment coneguts com a MX-80, formats a Bloomington, Indiana, i autors d'una sèrie d'artefactes sonors que avançaven per l'esquerra el punk i el post-punk, per anticipar corrents com el noise, la No Wave o bona part del rock alternatiu de la dècada dels 80. Els seus dos primers treballs, l'ep "Big Hits" (1976) i el seminal àlbum "Hard Attack" (1977), parteixen de les formes més lliures i animals del rock de garatge, la psicodèlia i allò que s'anomenaria protopunk, i anticipen registres com els de Sonic Youth o Swans, per citar dos exemples.

Ha mort el seu guitarrista, Bruce Anderson, un terrorista sònic en el millor sentit que probablement es consideraria com un dels exponents més atrevits i innovadors del seu instrument d'haver iniciat la seva carrera a Gotham en lloc d'haver-ho fet al Midwest.

Brighton 64 fan un homenatge a Barcelona


Maradona, Loquillo, el Vaquilla, Negativos, l'atracament al Banc Central, l'Avinguda de la Llum, el Raval quan era el Xino, el Sidecar i el primer Zeleste. Brighton 64 fan un homenatge a Barcelona, a la ciutat vital i canalla que va ser, i alhora ofereixen una mirada irònica al parc temàtic que ha acabat esdevenint, al seu darrer videoclip, "En mi ciudad". El seu nou senzill, i el primer avançament d'un àlbum que veurà la llum properament a través de BCore sota el títol de "Más de lo mismo, i on la banda dels germans Gil reinterpreta alguns dels seus clàssics per celebrar els 40 anys de trajectòria. El videoclip està disponible a Youtube.

divendres, 14 de gener de 2022

R. Dean Taylor (1939-2022)

R. DEAN TAYLOR

(1939-2022)

Richard Dean Taylor, conegut artísticament com R. Dean Taylor, va ser un dels pocs músics blancs que van aconseguir prosperar a l'òrbita de Motown, també un dels més injustament oblidats. Originari de Toronto, va arribar a la factoria de hits de Detroit a mitjans de la dècada dels 60 per treballar-hi com a compositor i músic de sessió pel segell subsidiari V.I.P. Entre les peces que porten la seva signatura destaquen títols com l'èxit de les Supremes "Love Child", de 1968. També va gravar ell mateix les seves cançons, publicant senzils com "Gotta See Jane", "Indiana Wants Me" o aquell "There's a Ghost in My House" que no hauria desentonat a la nissaga Nuggets.

Gerry Granahan (1932-2022)

GERRY GRANAHAN
(1932-2022)

Ens ha deixat Gerry Granahan, recordat sobretot per haver estat la veu solista de Dickey Doo & the Don'ts, una banda de doo-wop que entre finals dels 50 i principis dels 60 va deixar empremta en l'àmbit del doo-wop amb singles com "Click-Clack" o "Flip Top Box" –la meva preferida, l'entranyable i desvergonyida "Nee Nee Na Na Na Na Nu Nu", testimoni de quan el món era un lloc més innocent i les llistes d'èxits musicals així ho reflectien-. Un cop dissolt el grup es va dedicar a fer de productor.

Rosa Lee Hawkins (1945-2022)

ROSA LEE HAWKINS
(1945-2022)

La mala fortuna ha volgut que, pràcticament al mateix temps que ens deixava Ronnie Spector, perdéssim també a Rosa Lee Hawkins de les Dixie Cups, un altre referent dels girl groups de la dècada dels 60. I una altra formació que va tenir en Phil Spector un aliat clau a l'hora de conquerir les ones radiofòniques. El seu gran èxit, "Chapel of Love", de 1964, l'havien compost Jeff Barry, Ellie Greenwich i el mateix Spector pensant en les Ronettes, que també van acabar gravant la cançó aquell mateix any –la primera versió l'havia enregistrat Darlene Love, però va romandre inèdita al seu dia perquè al productor no li havia agradat el resultat final-.

Les Dixie Cups eren originàries de Nova Orleans, però se'n van anar a buscar fortuna –i la van trobar- a Nova York. Entre els seus senzills més destacats, a més de la citada "Chapel of Love", hi figuren pistes com "Iko Iko". Adaptació al seu registre de "Jock-A-Mo" de James "Sugar Boy" Crawford, la peça reivindicava l'herència de la Crescent City i Louisiana al so de la formació –posteriorment la gravarien figures de tant pes com Dr. John-, i des d'aleshores el gran públic l'associaria amb les Dixie Cups. Hawkins ens ha deixat a l'edat de 77 anys, després de patir complicacions durant una intervenció quirúrgica.