dimecres, 31 de juliol del 2019

Frampton plays the blues!

Peter Frampton.
Queden lluny els dies en què Peter Frampton es considerava com un dels artistes més massius de la seva generació i rebentava les llistes d'èxits d'arreu del planeta amb un dels directes més celebrats de tots els temps, aquell "Frampton Comes Alive!" (1976) que va batre tota mena de rècords. Amb 69 anys a l'esquena i havent anunciat una imminent retirada dels escenaris, el britànic protagonitza un retorn a les seves arrels amb un d'aquells discos de blues que tant bons rèdits solen donar a determinades icones del rock en plena etapa de maduresa -vegin-se els casos d'Eric Clapton, Aerosmith o fins i tot els Stones-.

En aquest sentit, "All Blues" (2019) és una col·lecció de clàssics i estàndards del gènere als quals Frampton aporta poca cosa però interpreta amb tanta passió com fidelitat. A destacar la greixosa lectura del "You Can't Judge a Book by Its Cover" (Bo Diddley) i un "I'm a King Bee" (Slim Harpo) amb olor de bourbon i gasolina. Menció a part mereix la intervenció del sempre oportú Steve Morse (Dixie Dregs, Deep Purple) en un "Going Down Slow" (St. Louis Jimmy Oden) que transportarà l'oient a qualsevol antre de carretera de la geografia nord-americana. Llàstima que Frampton deixi precisament ara els escenaris, perquè repertoris com aquest serien de luxe en qualsevol sala de dimensions raonables.

dimarts, 30 de juliol del 2019

Flor Braier & Juan Nanio - "Duermen los animales" (2019)


Mai abans havia sonat Flor Braier tan misteriosa com en els cinc talls que conformen "Duermen los animales" (2019), l'ep que segella la seva aliança amb el músic i productor Juan Nanio. El primer avís el va donar "Inside a Cabin", un primer avançament del plàstic que ens ocupa i tot un exercici de rock independent a mig camí de Sharon Van Etten i la PJ Harvey més críptica. Un cop de timó discursiu ara refermat en talls com "Animales" o "Privilegio". Cara i creu d'una mateixa moneda amb les formes més oníriques del pop com a comú denominador, la primera és un mosaic de textures àcides i hipnòtiques mentre la segona s'eleva a partir de subtils efectes electrònics. "Ulls valents", en canvi, aposta per deconstruir el folk marca de la casa de l'argentinocatalana fins a la seva expressió més bàsica i transparent. I "Puentes" tanca el disc tot perfilant paisatges crepusculars i horitzons infinits. Disponible a Spotify.

Ashley Tyler


Donem la benvinguda a una banda de rock amb totes les lletres i amb totes les conseqüències. Les seves cançons beuen del hard rock més mastodòntic dels 80 i de les formes més primitives i monolítiques del grunge. De Soundgarden, L.A. Guns, Ratt o The Cult. Ashley Tyler és una formació vallesana que va debutar dos anys enrere amb "Under My Tongue", un ep autoproduït que troba ara la seva continuació amb "Our Imperfection" (2019), un nou plàstic de quatre temes amb tot un Mike Mariconda a les tasques de producció. A destacar l'embranzida inicial d'"A Comfortable Lie" i la pantanosa electricitat de "Livestock". Disponible a Bandcamp.

dilluns, 29 de juliol del 2019

Outer Spaces

Cara Beth Satalino aka Outer Spaces.
La primera impressió que transmet "Gazing Globe" (2019), el segon disc d'Outer Spaces, és la d'esdevenir per moments l'esglaó perdut entre Stevie Nicks i Courtney Barnett. Un pont temporal que enllaça l'elegància i la dolçor de la primera amb la força i el nervi de la segona. La realitat és que hi ha molt més. La peça inicial, "I See Her Face", és un majúscul exercici de música d'arrel nord-americana post-War On Drugs. "Truck Song" comença com una fràgil perla (anti)folk i desemboca en tot un himne de carretera en to menor. "Album for Ghosts" alterna les tonalitats més càlides del so de la Costa Oest amb oportuns repunts de misteri esotèric. I "Telling You Things" resulta tota una mostra de jangle pop a baixíssima fidelitat. Outer Spaces és el pseudònim de Cara Beth Satalino, natural de l'estat de Nova York si bé establerta actualment a Baltimore, Maryland. Una autora de cançons amb moltes coses a dir i una gran amplitud de recursos a l'hora d'expressar-se. "Gazing Globe" és fruit de l'ansietat i la incertesa que van seguir a una ruptura sentimental, però sobretot un àlbum dels que marquen diferències. Escoltin-lo a Bandcamp.

Dommengang

Foto Christie MacLean.
Amb tres àlbums al mercat i una sòlida reputació als escenaris, els californians Dommengang són una d'aquelles bandes que aborden les formes més clàssiques del rock dur, la psicodèlia o l'stoner amb el mateix afany explorador que els seus propis referents. Lluny de reciclar fórmules passades, han elaborat un discurs propi que enllaça amb els llegats de Blue Cheer, la Jimi Hendrix Experience o fins i tot Kyuss sense deixar de sonar a ara i aquí. El seu darrer plàstic, "No Keys" (2019), conjuga monolítiques bases rítmiques amb atmosferes hipnòtiques i guitarres estratosfèriques. A destacar títols com "Earth Blues" o "Wild Wash". Disponible a Bandcamp.

diumenge, 28 de juliol del 2019

The Allman Betts Band - "Down to the River" (2019)


Aviat farà un any que Devon Allman i Duane Betts, fills de Gregg Allman i Dickey Betts respectivament, van trepitjar per primer cop els escenaris barcelonins en el marc d'una gira conjunta on presentaven els seus respectius projectes i es donaven el gust d'interpretar plegats alguns dels clàssics de la banda amb què els seus progenitors pràcticament s'havien inventat allò que s'anomena southern rock. Des d'aleshores no tan sols han solidificat la seva amistat -llàstima que els seus pares mai van arribar a fer les paus-, sinó que han arribat a sumar esforços en un projecte que han batejat com The Allman Betts Band i que de ben segur farà les delícies de qualsevol seguidor de tan il·lustre nissaga.

El fet d'haver afegit a l'equació ni més ni menys que Duane Oakley -sí, el fill de Berry Oakley- eleva encara més unes expectatives que la formació assoleix amb escreix a "Down to the River" (2019). Un àlbum de debut que segueix la tradició familiar sense inventar la sopa d'all però deixant per a la posteritat un grapat de cançons que mereixen ser escoltades. En aquest sentit, i si bé és evident que The Allman Betts Band no són ni seran mai The Allman Brothers Band, "Shinin'" bé podria haver format part de qualsevol títol canònic de la banda mare, i l'expansiva "Autumn Breeze" promet generar moments climàtics quan l'interpretin en directe. D'altra banda, la lectura del "Southern Accents" de Tom Petty sona més que mai com una inequívoca declaració de principis.

Les Bof!


Una banda escocesa que s'expressa en francès i beu directament del rock de garatge nord-americà i del beat anglès de la dècada dels 60. Donem la benvinguda a Les Bof!, un quartet d'Edimburg encapçalat per Laurent Monbel, un expatriat francès que tant pot invocar l'esperit de Les Limiñanas o el primer Johnny Hallyday com a qualsevol deixeble avantatjat de Phil May o Roky Erickson. I un repertori que podria emmarcar-se perfectament en qualsevol volum fundacional de la nissaga Nuggets. Garatge i rhythm & blues a tota castanya, hereus de Pretty Things, Them, The Shadows of Knight, els primers Kinks o els Who quan es feien dir High Numbers -l'oportunament batejada "Je Suis le Boss" no desentonaria a la banda sonora de "Quadrophenia" (1979)-. El seu disc de debut va veure la llum el mes passat sota el títol de "Voilà" i es troba disponible a Bandcamp.

dissabte, 27 de juliol del 2019

Concerts protagonitzats per dones

He tingut el gust d'assistir aquestes últimes setmanes a un parell de sessions d'un cicle de concerts protagonitzats per dones. No em refereixo únicament al fet que en cada actuació hi hagués dones a l'escenari, que també, sinó sobretot al fet que fora del mateix escenari també hi havia dones. Dones a la taula de so i als controls d'il·luminació. Dones a les tasques de producció. Dones que s'encarregaven de la regidoria d'escenari. Dones que es dedicaven al management i al booking d'artistes. Dones que gestionaven la comunicació i el contacte amb la premsa. Dones, en definitiva, en totes i cada una de les peces d'aquest gran engranatge que és la indústria de la música en viu. La qual cosa em sembla digna d'aplaudir per dos motius. El primer, la tan lloable com necessària tasca de visibilitzar i reivindicar la presència femenina en l'àmbit musical. El segon, el fet de visibilitzar i reivindicar també la feina de tots aquells professionals que no solem observar sota els focus però sense els quals no podríem gaudir en directe dels artistes que ens agraden. Haver entès això últim és un requisit indispensable a l'hora de normalitzar la presència de qualsevol col·lectiu en un àmbit com el de la música. Les promotores del cicle en qüestió ho han entès a la perfecció, obren en conseqüència i han plantat una llavor que tard o d'hora haurà de donar els seus fruits. Bravo.

40 anys de "Highway to Hell"


Reconec que "Highway to Hell" (1979) no es troba entre els meus discos preferits d'AC/DC, però no m'atreviria per res del món a qüestionar la unanimitat amb què se'l contempla com una de les obres capitals de la història del rock. Publicat tal dia com avui de fa 40 anys, va ser l'últim disc que els australians van enregistrar amb Bon Scott al capdavant i el primer amb Robert John "Mutt" Lange a les tasques de producció.

La missió d'aquest últim era polir el so de la banda i, sense perdre'n l'essència, adaptar-lo a les demandes d'un mercat nord-americà que fins aleshores se'ls havia resistit. El resultat, un àlbum on els germans Young i companyia apostaven per un so més robust i consistent que de costum sense renunciar a l'electricitat i la visceralitat que sempre els havien definit. Tal i com havia calculat Lange, el públic dels Estats Units es va acabar rendint als peus dels australians, que passaven definitivament a jugar a la lliga dels més grans.

És precisament aquest gir en la producció el que fa que "Highway to Hell" no sigui un dels meus discos preferits d'AC/DC. Quan penso en l'etapa Bon Scott, m'inclino més per la mala llet despatxada sense contemplacions en plàstics com "Let There Be Rock" (1977). I quan penso en els AC/DC més massius, apunto directament a un "Back in Black" (1980) que va recollir el testimoni de "Highway to Hell" i es manté a data d'avui com l'obra més definitiva que els australians han signat amb Brian Johnson a les tasques vocals.

Malgrat tot, insisteixo, no seré jo qui discuteixi cap dels elogis rebuts i merescuts per un àlbum carregat d'arguments com "Girls Got Rhythm", "Touch too Much", "Shot Down in Flames", "If You Want Blood (You've Got It)" o, és clar, la pròpia "Highway to Hell". Un plàstic que fa petites etiquetes com hard rock o heavy metal però alhora resulta essencial per a explicar ambdós gèneres. Un clàssic del rock'n'roll amb totes les lletres.

divendres, 26 de juliol del 2019

Mega Bog

Mirant sempre endavant - Foto Vanessa Haddad.
A simple vista sembla seguir els passos de Ryley Walker o Jessica Pratt, però la realitat és que va per lliure. MEGA BOG és el nom artístic de la nord-americana Erin Birgy, i també del col·lectiu de músics que sol acompanyar-la. El seu quart treball, "Dolphine", és un dels discos més sorprenents que s'han editat aquest 2019.

Afirmava Erin Birgy en una entrevista recent que no recorda d'on ve. Si ho deia o no seriosament només ho sap ella, però el cert és que vingui d'on vingui ha estat la vida a la carretera la que l'ha ensenyat a mirar sempre endavant i mai enrere. De ben petita va començar a viatjar de forma constant per la geografia nord-americana, canviant de llar sempre que ho requerien les obligacions professionals del seu padrastre i la seva mare -ell era genet de competició, ella cantava en una banda de metal-. Ja d'adolescent va passar una temporada a Olympia, Washington, on va entrar en contacte amb la prolífica escena punk local. Va ser en aquell punt quan va decidir agafar una guitarra i compondre les seves pròpies cançons.

Des d'aleshores ha plogut molt, i en l'actualitat Birgy pot presumir d'encapçalar el seu propi projecte musical, Mega Bog. Un pseudònim que li serveix com a plataforma per donar sortida a les seves composicions, i alhora el paraigües que aglutina tots els músics amb els quals col·labora de forma habitual o esporàdica. Establerta (definitivament?) a Seattle, compta amb quatre àlbums editats que exploren des d'una subtil òptica pop la fina línia que pot arribar a separar el folk més indòmit del jazz més feréstec. Les mateixes coordenades per on han transitat anteriorment Ryley Walker, Jessica Pratt o el mateix Nick Drake, si bé el discurs de Birgy també pot remetre a Kate Bush, Anna Calvi o fins i tot Serge Gainsbourg.

El seu últim treball, "Dolphine" (2019, Paradise of Bachelors), és amb tota probabilitat un dels discos més sorprenents que s'han arribat a publicar aquest 2019. Una col·lecció de cançons que alternen les essències terrenals amb la mística més transcendental. Composicions que conjuguen cristal·lins paisatges onírics amb repunts carregats de força en positiu, on l'alta sofisticació pop de la inicial "For the Old World" pot conviure amb els sons de frontera que defineixen "Diary of a Rose" i els claustrofòbics poliritmes de "Left Door". Menció a part mereix "Truth in the Wild", una deconstrucció de ritmes i essències tropicals on Birgy gairebé patenta el que es podria anomenar post-bossa nova. Sí, de debò.


Més informació:
Mega Bog  /  Bandcamp

dijous, 25 de juliol del 2019

Celeste

Foto Bryan Rivera.
No tothom pot dir que ha signat un autògraf a tot un Spike Lee. La britànica Celeste pot presumir d'això, però sobretot d'haver definit un discurs cridat a marcar la diferència. La trobada entre la jove vocalista i el veterà director va tenir lloc després d'una actuació de la primera. El segon es trobava entre el públic, i un cop finalitzat el concert va comprar una còpia del seu primer ep -"Lately" (2019)- i li va demanar que li signés. Celeste ve del sud d'Anglaterra i ha crescut en ciutats com Brighton, si bé actualment es troba establerta a Londres. Les seves composicions beuen de les manifestacions més orgàniques de l'r&b contemporani, i en ocasions s'inclinen cap a registres com el soul o el jazz vocal. El seu timbre vocal, salvant distàncies, pot arribar a evocar el de tota una Amy Winehouse. Descobreixin-la al seu web.

Bad Religion - "Age of Unreason" (2019)


De vegades, quan una cosa funciona, val més deixar-la tal i com està. Que els ho expliquin als components de Bad Religion, que durant més de tres dècades s'han mantingut fidels a una fórmula tan personal com instransferible, imitada en incomptables ocasions però mai igualada ni de bon tros. Ja fa molt de temps que cada nou àlbum dels californians remet inequívocament a qualsevol dels seus predecessors, però no per això deixen de resultar tots els seus llançaments tan frescos i oportuns com aquest "Age of Unreason" (2019) amb què trenquen sis anys de silenci discogràfic. Frescos, perquè poden repetir-se tan com vulguin però segueixen essent infal·libles sobre el terreny, sonant a ells mateixos i a ningú més. Oportuns, perquè malauradament l'actualitat no para de donar a Greg Graffin i companyia motius de pes per a escopir a tota castanya versos carregats de ràbia en positiu. En aquesta ocasió assenyalen sense contemplacions l'estat de les coses al seu país amb talls com "Do the Paranoid Style". Tampoc tenen desperdici la inicial "Chaos from Within" "Old Regime", afinadíssims dards de hardcore melòdic gran reserva per cortesia dels propis pares de l'invent.

dimecres, 24 de juliol del 2019

Dead Bronco - "The Annunciation" (2019)


No descobrirem a aquestes alçades les múltiples connexions de la música d'arrels nord-americana amb les vessants més estridents del punk o fins i tot del metal, nexes que han explorat amb encert referents de pes com Supersuckers, Mike Ness o Hank III. Des d'ara mateix podem sumar a la llista els bascos Dead Bronco, una de les bandes capitals del so Americana més indòmit a la Península Ibèrica amb permís de Th'Booty Hunters. Un discurs que sempre s'ha nodrit de les formes més obscures i viscerals del country i el folk, i que va ara un pas més enllà amb l'edició d'un àlbum on els ressons Southern Gothic marca de la casa alternen amb el misteri i les atmosferes del metal extrem -atenció a talls com "The Devil" o "Suicide Is All I Think of", que efectivament podrien ser l'esglaó perdut entre Hank Williams i Mayhem-. Es titula "The Annunciation" (2019), i fent honor al seu nom suposa una declaració d'intencions i de principis. La d'una banda que acaba de signar una de les seves obres capitals.

The Lazy Lies a "Com si fos ahir"

The Lazy Lies.
Sonava aquesta setmana una cançó d'una banda que segueixo des de fa temps, i amb els components de la qual he compartit grans moments, en una d'aquelles sèries de sobretaula que definitivament no estan fetes per a gent com jo. De fet no me'n vaig assabentar pels canals habituals del propi programa, sinó pels del grup en qüestió. La sèrie era Com si fos ahir -s'emet cada tarda per TV3-, la banda The Lazy Lies i la cançó "Primrose Hill". No sé en quines circumstàncies va sonar, vull dir en quina mena d'escena, perquè no he vist el capítol de torn, ho reconec. Però m'alegro que els responsables de la sèrie hagin tingut aquest detall amb un grup que, crec, es mereix el millor. Perquè són bons músics, perquè fan bones cançons, perquè la seva professionalitat és inqüestionable i perquè, a sobre, són bona gent. Perquè sempre ens queixem, i sovint amb raó, que la música independent sol tenir escassa o nul·la presència en determinats mitjans, determinats formats i determinades franges horàries. Doncs mirin, aquesta setmana han pogut els espectadors d'aquesta sèrie que no sembla feta per a mi descobrir una de les grans bandes indies del país -i en aquest cas, sí, podem dir indie amb totes les lletres-. Enhorabona i a celebrar-ho.

dimarts, 23 de juliol del 2019

Natalie Shay


Es va formar musicalment a la prestigiosa BRIT School for Performing Arts and Technology, ha compartit escenaris amb artistes que van de Soul II Soul a Glen Matlock, ha obtingut alguns dels guardons de més prestigi de la indústria britànica per a artistes emergents, i la llista places il·lustres que ha trepitjat va de The Roundhouse al Royal Albert Hall passant pel Ronnie Scott's o l'O2. La londinenca Natalie Shay té tan sols 20 anys i un currículum prou sòlid per a contemplar-la com un nou valor a l'alça del pop britànic.

Els seus principals arguments, per descomptat, unes cançons que miren sense reserves als hits radiofònics dels 80 i dels 90 però tenen prou vocació contemporània com per a apel·lar als seguidors de Haim o Lorde, per exemple -sí, també els de Madonna-. El seu darrer single, "People Like Me" (2019), sona com la primera Cindy Lauper interpretant una composició dels Fleetwood Mac de l'etapa Buckingham-Nicks, i a nivell líric aborda les contradiccions implícites a les xarxes socials. Poden escoltar la peça en qüestió a Soundcloud.

Art Neville (1937-2019)

ART NEVILLE
(1937-2019)

Definitivament aquest 2019 està essent un exercici d'allò més tràgic per a la música de Nova Orleans -i per extensió dels Estats Units-, que en menys de dos mesos ha dit adéu a tres dels seus grans referents. Si el juny passat ens deixava Dr. John i encara no fa un mes el seguia Dave Bartholomew, ahir passava a millor vida tot un Art Neville, músic de llarguíssim recorregut, part de la nissaga Neville Brothers i component de The Meters. També destaca la seva producció en solitari i totes les sessions que va dur a terme tant amb els seus veïns més il·lustres -Professor Longhair o el propi Dr. John- com amb gegants de l'alçada de Paul McCartney.

dilluns, 22 de juliol del 2019

The Kinky Coo Coo's a El 9 Nou


The Kinky Coo Coo's van desplegar divendres passat tot el seu mosaic de ritmes caribenys en una memorable actuació a Granollers. Hi vam assistir, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Just Mustard

Foto Karl Walsh.
Expliquen a les entrevistes que a l'hora de fer música proven de dibuixar paisatges sonors que els ajudin a evadir-se d'un món on tot avança massa de pressa. Se'ls han penjat etiquetes com shoegaze, noise, dream pop o post-punk, i el cert és que són tot això a la vegada i molt més. Es diuen Just Mustard, vénen de Dundak (Irlanda) i el seu darrer single, "Frank" (2019, amb "October" a la cara b), alterna atmosferes claustrofòbiques, ritmes densoss, cacofonies i muralles de so des de les quals s'obre camí la veu fantasmagòrica de Katie Ball. Descobreixin-los a Bandcamp.

diumenge, 21 de juliol del 2019

Shannon Amy Lewis


Assegura que el seu artista preferit de tots els temps és Bob Dylan, però a la vegada apunta com a influències el folk i el rock en clau contemporània (i femenina) de Sharon Van Etten, Laura Marling o Aldous Harding. Shannon Amy Lewis ve de Leicestershire, Anglaterra, té 21 anys i les seves cançons alternen les textures més fràgils i cristal·lines del folk amb les formes més etèries i nocturnes del pop. Els seus principals arguments, una veu tan dolça com tot terreny i un repertori on figuren encerts de la mida de "Right Under the Surface" o "The Abyss". Tampoc té desperdici la seva estripada deconstrucció del "Teenage Kicks" dels Undertones. Escoltin-la a Soundcloud.

Lewsberg


Cosa tan poc freqüent com digna d'admirar a aquestes alçades, Lewsberg és una banda tan inactiva a l'entorn digital com incansable a l'hora d'actuar en qualsevol escenari que se li posi al davant. Ara per ara no es troba present a les xarxes socials, i la seva pàgina web no inclou cap biografia ni cap altre reclam que no siguin les pròpies cançons d'aquest combo de Rotterdam que sembla apuntar a les coordenades del rock més genuïnament novaiorquès. Peces com "Terrible" o "Chances", ambdues incloses al seu àlbum de debut homònim (2019), semblen el nexe d'unió entre la Velvet Underground de Lou Reed i els primeríssims Strokes -qüestions geogràfiques al marge, podem afegir també els Modern Lovers a l'equació-. Aquest estiu estan realitzant una extensa gira europea que malauradament no té previst creuar els Pirineus. Mentre els esperem, sempre ens queda la possibilitat de degustar el seu disc a Bandcamp.

dissabte, 20 de juliol del 2019

Space Oddity


Es commemora avui el 50è aniversari de l'arribada de l'ésser humà a la Lluna. I com sempre que penso en la gesta de la tripulació de l'Apollo 11, em ve al cap el single que va encarrilar d'una vegada per totes la carrera de David Bowie. "Space Oddity" (1969), una peça inspirada en la pel·lícula "2001: A Space Odyssey" (1968) de Kubrick i publicada tan sols nou dies abans que Neil Armstrong trepitgés la superfície lunar. Un exercici de folk psicodèlic que eixamplava els horitzons del propi gènere amb una lírica de ciència-ficció i un punt de fantasia que establia les bases discursives sobre les quals s'edificaria l'obra de Bowie en els anys immediatament posteriors. El plàstic que estrenava la seva etapa a Phillips -mesos abans, encara sota el paraigües de Deram, n'havia enregistrat una primera versió que va romandre inèdita al seu moment i que poden vostès escoltar al volum "The Deram Anthology 1966–1968" (1997)-, i a la llarga una de les composicions més celebrades i reconegudes de la història de la música pop.

The Kinky Coo Coo's

THE KINKY COO COO'S
Plaça Sant Miquel, Granollers
19 de juliol de 2019

Si un es posa a filar prim, no deixa de sorprendre en positiu la manera com The Kinky Coo Coo's són capaços de ventilar-se en poc més d'una hora tota una escala evolutiva que al seu moment va equivaler a la totalitat d'una dècada ben llarga. La que va de l'ska al reggae, passant pel rocksteady i establint les bases de la música jamaicana tal i com l'entenem a data d'avui. Tres gèneres que no tan sols han servit a la banda barcelonina com a punts de partida, sinó que es manifesten al seu discurs tan frescos i llampants com el primer dia. The Kinky Coo Coo's van actuar la nit passada a la plaça Sant Miquel de Granollers. Un concert organitzat pel Centre Cívic Jaume Oller en el marc del cicle Les dones prenem l'escenari. I un repertori que va repassar bona part de la discografia pròpia alternant-la amb catàlegs com els de Ken Boothe o Phyllis Dillon. Arrels profundes, solvència contrastada i l'ofici de qui porta dues dècades compartint escenaris amb els millors -han acompanyat a Laurel Aitken i Dave Barker, entre d'altres-.

divendres, 19 de juliol del 2019

Hushtones


Es defineixen com una prometedora banda de pop alternatiu amb aires retro des de Liverpool. I un pot arribar a subscriure totes i cada una de les seves paraules, començant pel concepte prometedor. També apunten entre els seus referents a tòtems del rock psicodèlic com Jefferson Airplane. I novament la cita no és gratuïta. De la mateixa manera que el seu repertori explora les profunditats més àcides de la música pop, la seva alternança d'una veu femenina i una altra de masculina apunta directament al discurs dels de San Francisco. Que Martha Goddard i Mick Campbell -els dos vocalistes i líders de la formació- invoquin amb els seus respectius timbres a Grace Slick i Marty Balin, no deixa de ser un altre punt a favor.

Dit això, val la pena matisar que Hushtones no són en absolut uns clònics de res ni de ningú. Ens trobem davant d'una banda que ha estudiat molt bé tots els seus referents -a la llista també hi figuren Fleetwood Mac, Kate Bush o fins i tot The Cardigans-, però cada una de les quatre cançons que conformen el seu ep de debut homònim (2018) parla amb veu pròpia. A destacar les inicials "Lost & Found" i "Give Me a Reason", amb Goddard i Campbell respectivament a les veus solistes. Dos magistrals exercicis de rock lisèrgic dels que conjuguen ganxo melòdic amb misteri calidoscòpic. Tampoc es queda enrere el pop elegant de "Good Fight", un altre argument de pes per contemplar Hushtones com un dels grans descobriments melòmans d'aquesta temporada. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Spotify.

dijous, 18 de juliol del 2019

MorMor


Quan un gènere, un estil o una etiqueta corre el perill de caure en la saturació o fins i tot en la previsibilitat, s'agraeix la presència d'artistes que marquin la diferència i es desmarquin del ramat tot parlant amb veu pròpia. És el cas de MorMor, un jove canadenc que aporta aire fresc en un àmbit, el de les anomenades músiques urbanes, que darrerament sembla més un eufemisme o una coartada que no pas una altra cosa. Amb un grapat de singles i un parell d'ep's al seu nom -el més recent, "Some Place Else" (2019)-, MorMor destil·la essències urbanes a partir d'una aguda sensibilitat pop. Tot plegat li ha permès definir un discurs que alguns s'han afanyat a batejar com a psychedelic R&B, i que tant beu dels tòtems del rhythm & blues contemporani com de les atmosferes del dream pop -atenció a "Outside"-. Descobreixin-lo al seu web.

El meu primer disc de Johnny Cash

Johnny Cash.
Quan tenia 17 anys em vaig comprar, en una disqueria que hi havia aleshores a l'estació de Sants de Barcelona, un recopilatori de Johnny Cash en format compact disc. Era una d'aquelles edicions no oficials que reuneixen algunes de les peces més reconegudes de l'artista de torn amb una presentació austera i que solen despatxar-se a preus força assequibles. No en recordo el títol -que no devia ser gaire imaginatiu: "Greatest Hits", "The Best of" o alguna cosa així-, però sí el disseny de la caràtula amb una fotografia de l'Home de Negre, ja entrat en anys, actuant en un escenari.

Recordo també que l'aspecte kitsch d'aquell disseny contrastava amb la frescor que encara transmetien la seva dotzena de pistes, clàssics de la primeríssima etapa de Cash a Sun Records com ara "I Walk the Line", "Big River", "Hey Porter" o, és clar, "Folsom Prison Blues". Algunes les coneixia d'haver-les escoltat en alguna banda -aquells recopilatoris de country que corrien per casa-, la majoria les vaig descobrir aleshores. Aquell va ser el meu primer disc de Johnny Cash. No oficial, auster en la seva presentació, però el primer. La meva presa de contacte amb un cançoner que m'ha acompanyat fins al dia d'avui.

Al seu dia vaig estar a punt de cremar aquell compacte de tant escoltar-lo. Però quan em vaig decidir a explorar més a fons l'obra de Cash tot adquirint diferents àlbums i recopilatoris, ara sí, oficials -i més complets-, el vaig començar a abandonar. Fins que un bon dia em vaig adonar que aquelles dotze cançons les tenia repetides en incomptables volums i que per tant no em feia falta conservar-lo -ja saben, aquell mateix pragmatisme de qui ara es pensa que ho pot trobar tot a un sol clic-. O sigui que me'n vaig desfer. Me'l vaig vendre o el vaig regalar a algú, no ho recordo, però me'n vaig desfer. I amb el pas dels anys me n'he acabat penedint. Perquè més enllà dels continguts, aquell disc tenia el valor de tot objecte. Havia estat el meu primer disc de Johnny Cash, i em sap greu no haver-lo conservat.

dimecres, 17 de juliol del 2019

Raised on TV


Han compartit escenaris amb artistes de primera línia que van de Jefferson Starship a Marcy Playground. Un fet que, més enllà d'apuntar enlaire pel que fa a expectaves a curt termini, confirma la versatilitat d'un discurs que beu essencialment del rock més vitamínic dels 90 sense renunciar a mirar encara més enrere ni a sonar a ara i aquí. Raised on TV vénen de Los Angeles i haurien de fer les delícies de qualsevol seguidor de Foo Fighters, els Posies, els Lemonheads o fins i tot els Nirvana més melòdics, per posar tan sols quatre exemples.

Van debutar ara fa un parell d'anys amb "Season 1" (2017), un primer àlbum carregat d'arguments tan irrefutables com "Hurting for You" o "Age of Information". Catorze talls de factura urgent, carregats de ganxo melòdic i definits per l'alta tensió amb què Keaton Rogers (guitarra i veu) canta als misteris i a les contradiccions que envolten el final de l'adolescència i el salt a la vida adulta. Durant els darrers mesos n'han estat preparant la continuació, un "Season 2" que veurà la llum de forma imminent i que s'ha gestat en part als estudis 606 de Dave Grohl. De moment n'han avançat un primer single, "Soul on Fire", que poden vostès escoltar a Soundcloud.

60 anys sense Billie Holiday

Billie Holiday (1915-1959).
Econòmicament arruïnada i sota la implacable vigilància dels agents de narcòtics que des de feia anys (dècades) li tenien l'ull posat a sobre. En aquestes condicions passava Billie Holiday a millor vida un dia com avui de 1959, fa exactament sis dècades. Era el punt i final d'una trajectòria vital on la misèria havia estat present des del primer dia, però sobretot de la prodigiosa carrera artística a través de la qual havia canalitzat tot el dolor i tota la frustració acumulats. També era el punt de partida d'una llegenda que no ha fet sinó anar a més des d'aleshores, la d'una vocalista que va crear escola, una artista que va fer de l'adversitat la seva gran motivació, la d'una dona que va viure a la seva manera fins a les últimes conseqüències. Una de les més grans, sense cap mena de dubte.

dimarts, 16 de juliol del 2019

Snodgrass

Ian Hart, a l'esquerra, interpreta John Lennon en una escena d'"Snodgrass".
La recent estrena de "Yesterday" (2019), la pel·lícula on Danny Boyle i Richard Curtis s'imaginen un món que ha oblidat tota prova de l'existència dels Beatles, convida a repescar una altra ucronia vinculada amb l'univers dels Fab Four, molt menys publicitada però no per això mancada de notables punts d'interès. "Snodgrass" (2013) és una producció televisiva d'un sol capítol estrenada al Regne Unit ara fa sis anys però encara avui inèdita a les nostres pantalles.

Un guió del periodista David Quantick, elaborat a partir de la novel·la homònima d'Ian R. McLeod, que ens situa a l'Anglaterra de principis dels 90 i ens presenta una realitat alternativa on John Lennon hauria abandonat els Beatles el 1962. Amb aquest punt de partida se'ns presenta un Lennon aturat de llarga durada que prova de subsistir en un món on els Beatles van triomfar sense ell però mai van arribar a tenir el pes d'alguns dels seus contemporanis -al llarg del capítol es citen els Who i els Rolling Stones-. "Podríem haver estat més grans que els Hollies", reflexiona en un moment donat el Lennon fictici a qui dóna vida Ian Hart -qui ja havia interpretat l'autor d'"Imagine" a l'entranyable biopic "Backbeat" (1994)-.

La qual cosa dóna peu a tota una línia de reflexió. De no haver esdevingut els Beatles les icones que van esdevenir, alguna altra banda hauria ocupat el seu lloc i jugat el seu paper -els Who, els Stones, els Hollies?-. La pregunta és si la història tal i com l'hem conegut hauria seguit el seu curs sense l'edició de plàstics com "Revolver" (1966) o "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). La sinopsi d'"Snodgrass" sembla suggerir que sí que ho hauria fet, i que fins i tot sense obres d'aquesta mida el món contemporani no seria molt diferent de com el coneixem. Que, de la mateixa manera que són pocs aquells que tenen capacitat d'impactar en la història, al capdavall no hi ha ningú que sigui imprescindible.

Russell Smith (1949-2019)

Foto NBC/NBCU Photo Bank.
RUSSELL SMITH
(1949-2019)

El nom d'Amazing Rhythm Aces no sol ser un dels primers a citar-se a l'hora de passar revista al country rock de la dècada dels 70. Però plàstics com "Stacked Deck" (1975) es poden considerar de ple dret com a pilars d'un gènere on la banda de Memphis va deixar empremta amb talls com "Third Date Romance" o un "Life's Railway to Heaven" que sona especialment oportú quan s'acaba de fer pública la mort del Russell Smith. L'autor de la peça en qüestió, el líder de la formació i una de les veus més distintives de la música d'arrels nord-americana dels 70.

dilluns, 15 de juliol del 2019

Arrels i tradició

Roberto i Enrique: Los Hermanos Cubero.
Lamenten Los Hermanos Cubero en una entrevista signada per Donat Putx i publicada per Rockdelux a la seva edició de juliol-agost que vivim en una societat, diuen, desarrelada. "Nosotros utilizamos las herramientas tradicionales, pero no somos tradicionalistas. A la gente le das un mínimo de raíz y de autenticidad y le interesa, precisamente porque está todo tan vacío de raíz y de autenticidad que, por poco que aportes, ya parece que es la hostia. Todo el mundo ha negado sus raíces. Cuando escarbas en el subconsciente, resulta que el público tiene dentro algo que no sabía, o que quizá pensaba que no molaba, y que, en un momento dado, sí que mola tener", afirmen.

Les arrels i la tradició, dos conceptes tan venerats com vilipendiats. Perquè ja se sap, en un país tan acomplexat com aquest nostre a un el poden titllar de provincià quan reivindica les pròpies arrels els mateixos que a continuació perden el nord per qualsevol manifestació tradicional provinent de qualsevol racó de món més o menys remot. Ho saben bé els propis germans Roberto i Enrique Ruiz Cubero, que abans de donar forma al seu actual projecte es feien dir The R.C. Brothers i eren una de les bandes de bluegrass més solvents del país. Valent i digne d'aplaudir el pas endavant que van realitzar ara fa cosa d'una dècada, i tant que sí, per molt que de vegades es trobi a faltar la seva anterior encarnació.

Que vinguin Primus!

Primus.
Coses que un acaba trobant-se en aquesta realitat (no tan) alternativva que d'alguna manera han esdevingut les xarxes socials. L'altre dia em vaig topar amb una pàgina impulsada per uns incondicionals de Primus que volen aconseguir que la banda toqui a Barcelona. "Pressionem els promotors catalans per aconseguir que ens portin Primus a Barna", diuen ells mateixos a la presentació de Volem un concert de Primus a Barcelona, que és com es diu la pàgina en qüestió.

No cal dir que van tenir tot el meu suport des del minut zero però, no ens enganyem, a aquestes alçades sembla poc probable que la banda de Les Claypool es deixi caure per aquestes latituds, com també ho és que ho facin formacions inèdites als nostres escenaris com ara Fleetwood Mac, per citar una de les propostes que feia un bon amic al seu propi mur de Facebook, parlant d'artistes que mai s'han acostat a casa nostra i que li agradaria veure en directe.

Més enllà de l'angúnia que em podria arribar a provocar el fet de veure els Mac sense Lindsey Buckingham -sí, per molt Mike Campbell amb què hagin tapat la ferida-, la meva petició en aquest sentit és una mica menys ambiciosa però a la vegada, crec, més raonable. Simplement m'agradaria poder veure fora del circuit de festivals tota una sèrie d'artistes que durant les últimes setmanes han protagonitzat sonades actuacions, precisament, en el marc de grans esdeveniments d'aquesta mena.

Penso per exemple en ZZ Top, caps de cartell del Rock Fest dut a terme fa un parell de setmanes a Santa Coloma de Gramenet, o en uns Stray Cats que van celebrar el seu 40è aniversari amb un concert exclusiu a l'Azkena. De veure aquests últims en una sala i en les condicions idònies encara en tinc alguna esperança: amb disc nou sota el braç és probable que allarguin la gira més enllà de la temporada de festivals i que es deixin caure tard o d'hora per Barcelona, on sempre han gaudit d'una bona acollida.

No sóc tan optimista, en canvi, en el cas d'uns ZZ Top que sempre han estat cars de veure per aquestes latituds. Ni amb tants altres artistes que durant les darreres setmanes han format part d'aquesta acumulació de noms que han esdevingut els cartells dels macrofestivals. I consti que no tinc res en contra d'aquests esdeveniments, que al capdavall tan sols aprofiten el seu nínxol de mercat i als quals jo també assisteixo amb certa regularitat. Simplement penso en tot allò que guanyaríem tots plegats si fomentéssim un circuit de música en directe com els que tenen molts països del nostre entorn.

diumenge, 14 de juliol del 2019

La Polla Records - "Ni descanso, ni paz!" (2019)


Que un retorn discogràfic tan improbable com era a aquestes alçades el de La Polla Records s'hagi acabat traduint en un número u a les llistes d'èxits d'un país com aquest nostre, pot voler dir dues coses. La primera, que el mercat discogràfic ja no remena ni de bon les mateixes xifres de fa tan sols un parell de dècades -d'acord, això no era cap secret-. La segona -i d'aquesta sí que n'haurien de prendre nota determinats actors de pes del negoci del disc-, que si hi ha un públic disposat encara a passar per caixa a l'hora d'escoltar música, és precisament aquell que busca en la pròpia música quelcom més que un simple complement per a terminals mòbils d'última generació.

Dit això, que el retorn discogràfic de La Polla es compongui gairebé exclusivament de regravacions dels seus clàssics de tota la vida -totes les pistes d'aquest "Ni descanso, ni paz!" (2019) excepte una, la que titula el plàstic- suposa la primera gran contradicció al currículum d'una banda de naturalesa essencialment trencadora. Però al mateix temps ens recorda la magnitud d'un repertori que va retratar com pocs l'experiència de ser adolescent en una Espanya que tot just començava a despertar-se de quatre dècades de dictadura. I en aquest sentit no deixa de resultar revelador (i inquietant) comprovar com algunes d'aquelles cançons no tan sols segueixen sonant a ara i aquí sinó que tenen més sentit avui que quan es van enregistrar per primer cop.

50 anys d'"Easy Rider"

Fonda i Hopper, ànimes lliures.
Va esdevenir una de les pel·lícules més definitòries de la segona meitat dels 60, i de passada es va inventar gairebé tota sola bona part del cinema dels 70 posant les bases d'allò que s'anomenaria New Hollywood. Estrenada tal dia com avui de fa 50 anys, "Easy Rider" (1969) també va ser la mare de totes les road movies i el més icònic de tots els films sobre motoristes.

No és que s'inventés un subgènere ni l'altre. Si parlem de road movies, abans hi havia hagut "The Grapes of Wrath" (1940), per exemple. Si parlem de cinema biker, la precedien títols com "The Wild One" (1953) o "The Wild Angels" (1966), aquesta última protagonitzada per un Peter Fonda que repetiria a la pròpia "Easy Rider" al costat de Dennis Hopper -també encarregat de les tasques de direcció-.

Però cap cinta havia enllaçat fins aleshores ambdós conceptes i les seves respectives iconografies com aquesta història de dues ànimes lliures sense cap altre destí que la carretera en un sentit tan físic com metafòric. A destacar també la participació com a secundari d'un jove Jack Nicholson i una banda sonora que encara avui resulta canònica a l'hora d'ambientar qualsevol trajecte sobre rodes.

D'entrada, el "Born to Be Wild" d'Steppenwolf confirmant-se com l'himne biker per excel·lència. Roger McGuinn servint una austera lectura de "Ballad of Easy Rider" mesos abans de gravar-la amb els Byrds, i Jimi Hendrix, The Electric Prunes i The Holy Modal Rounders, entre d'altres, completant el menú. Gairebé res.

dissabte, 13 de juliol del 2019

Colour Of The Jungle


Citen com a referents a Red Hot Chili Peppers, The Growlers i Kings Of Leon, i el seu discurs efectivament beu de tots ells però s'aproxima sobretot al d'aquests últims. Colour Of The Jungle vénen de Portsmouth, al sud d'Anglaterra, i van debutar l'any passat amb un ep, "Jungle Book" (2018), que destil·lava a parts iguals sentit melòdic, intensitat emocional i nervi elèctric. Una carta de presentació que complementen ara amb "Steel Tray", un nou single que suposa un pas endavant, marca territori i convida a esperar emocions fortes a curt termini. Una composició que es capbussa de ple en les formes més orgàniques del blues i el rock sense renunciar, però, a la pista de ball. Descobreixin-los a Soundcloud.

divendres, 12 de juliol del 2019

The Twilight Zone


Llegeixo en una revista una crítica del remake de la icònica sèrie televisiva "The Twilight Zone" que acaba d'arribar a les nostres pantalles, i l'autor de l'article lamenta que la nova versió -dirigida per Jordan Peele- explica massa coses i deixa poc espai a la imaginació. Que si l'original de Rod Serling suggeria, el remake de torn es limita a ensenyar i a fer les coses massa evidents. Que tot plegat és massa fàcil, vaja.

No he vist la nova versió de "The Twilight Zone" i per tant no la puc jutjar, però entenc perfectament el punt de vista del crític en qüestió. Perquè a mi em passa el mateix quan veig moltes produccions cinematogràfiques contemporànies, remakes o no, i sobretot en aquell àmbit que anomenem mainstream. Superproduccions que inverteixen milers de dòlars (o d'euros) en uns efectes especials aptes per a l'espectador que ho vol tot ben mastegat, però que no arriben a satisfer les expectatives de qui encara contempla allò que hi a l'altre costat de la pantalla -gran o petita- com una fàbrica de somnis.

Mesos enrere parlava amb un amic amb qui no sempre coincideixo a nivell de gustos musicals, i amb qui precisament per això sol ser un plaer debatre sobre música. Li vaig preguntar què opinava del trap, i amb tota la humilitat del món em va respondre que al gènere en qüestió no hi escoltava música sinó únicament producció. S'hi pot estar d'acord o no, però l'apunt és interessant. A mi em passa el mateix quan vaig a veure determinades pel·lícules. Trobo que un excés de producció no necessàriament equival a un producte final satisfactori, menys encara si aquesta no es pot sostenir sobre una base sòlida.

King Crimson al Coliseum

Els actuals King Crimson -Robert Fripp, quart per l'esquerra-.
Es presenten com un dels grans esdeveniments melòmans d'aquest final de temporada les dues actuacions que King Crimson oferiran avui i demà al teatre Coliseum de Barcelona. Dues vetllades que Robert Fripp i companyia emmarquen en la gira commemorativa dels 50 anys de la mare de (gairebé) totes les bandes de rock progressiu i que, si bé oferiran presumiblement un menú molt semblant al d'ara fa tres anys a l'Auditori Fòrum, de ben segur resoldran amb èxit una equació a priori tan llaminera com és la formació que ens ocupa i un entorn com el del Coliseum.

Perquè ningú discutirà que el mig segle de sofisticació i avantguarda que celebraran els britànics durant aquestes dues nits no hauria lluït ni de bon tros de la mateixa manera a l'emplaçament on inicialment s'havia programat el seu pas per casa nostra. El Circuit de Catalunya en el marc d'un Doctor Music Festival que va haver d'abaixar la persiana abans d'hora perquè el paper no es despatxava al ritme adequat. Tot el contrari d'unes actuacions que són a punt de penjar el cartell de sold out mentre escric aquestes línies i que probablement ho hagin arribat a fer en tan sols qüestió d'hores.

Que un macrofestival a l'aire lliure com el Doctor Music hagi estat la primera víctima d'una bombolla de festivals que tard o d'hora haurà de petar, i que els mateixos promotors hagin obtingut tot un èxit de taquilla programant un dels noms forts del cartell en un entorn molt més digerible per al melòman de base, hauria d'obrir com a mínim una línia de reflexió. Mentre el mercat dels grans festivals es troba cada dia més saturat, segueix havent-hi un públic amb ganes de degustar els seus artistes preferits en condicions òptimes. Un altre tema és que se n'adoni qui se n'hauria d'adonar.

dijous, 11 de juliol del 2019

Chaqueta de Chándal


La seva vitamínica actuació va esdevenir una de les grans revelacions de la passada edició del festival Som del Montseny, i el seu imminent disc de debut promet ser una de les grans sorpreses de la propera tardor. Chaqueta de Chándal són Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Joan Colomo), Natalia Brovedanni (Santa Rita) i Alfonso Méndez (lo:muêso, Fighterpillow), el flamant nou fitxatge de Bankrobber i un power trio de pop independent amb gust per la melodia, la contundència i l'acidesa. Presenten ara un avançament del citat disc de debut, "Bajón en el Masnou", elaborat a partir de ritmes hipnòtics i acabats lisèrgics, així com de tot un seguit de frases escrites a la porta d'un bar i amb les inicials com a comú denominador -LSD, sense anar més lluny-. Poden veure'n el videoclip a Youtube.

dimecres, 10 de juliol del 2019

Jake Xerxes Fussell

Una tasca de recuperació - Foto Brad Bunyea.
Va dir algú que si no es fessin més cançons no passaria res. Que ja n'hi ha tantes, que un pot passar-se la vida sencera capbussant-s'hi i no se les acabarà. Jake Xerxes Fussell no compon les seves pròpies cançons, sinó que interpreta títols aliens i en molts casos oblidats, provinents principalment de les tradicions folk i blues del sud dels Estats Units. El més interessant de tot plegat, més enllà del fet que es fa seva cada peça que decideix interpretar, és la manera com el de Carolina del Nord evita les carreteres més transitades i es concentra en recuperar tot un seguit de títols que en molts casos havien caigut en l'oblit. Té tres discos publicats al seu nom, el tercer dels quals -"Out of Sight" (2019)- ha esdevingut una de les grans revelacions de la temporada a l'òrbita Americana. Ideal per a seguidors de The Band, Will Oldham o Iron & Wine. Descobreixin-lo a Bandcamp.

dimarts, 9 de juliol del 2019

Nils Lofgren - "Blue with Lou" (2019)


A l'espera de confirmar-se si Bruce Springsteen reunirà o no The E Street Band de cara a la temporada vinent i amb el seu company Little Steven passejant-se pel món de forma triomfal al capdavant dels Disciples of Soul, Nils Lofgren ha decidit tornar a l'estudi pel seu compte i enregistrar tot un seguit de cançons que va compondre amb Lou Reed ara fa més de quatre dècades i que mai havien arribat a veure la llum. Un cop finalitzat l'experiment, hi ha afegit una colla de peces compostes recentment en solitari i ha donat peu a un nou disc en solitari, "Blue with Lou" (2019), que sense acabar de resistir les comparacions amb les obres recents de cap dels seus companys de files habituals es deixa escoltar sense problemes.

De música i (in)civisme

Creedence Clearwater Revival.
Era un d'aquells individus que solen escoltar la música que els agrada a un volum exagerat, ja sigui per compartir-la amb el seu entorn -encara que ningú els ho hagi demanat-, perquè no coneixen l'existència d'aquell gran invent que són els auriculars o simplement perquè li importa un cogombre el que diguin les ordenances de civisme. El cas és que el maleducat de torn escoltava reggaeton a tota castanya mentre remenava el maleter del seu cotxe, mal aparcat com no podria ser de cap altra manera, en una plaça per on un servidor camina sovint.

La lletra -la de la cançó que escoltava l'element en qüestió, no les de cap gènere musical en la seva totalitat- era un perfecte còctel de tòpics sexistes de manual que resultarien inofensius de no ser perquè individus tan curts de gambals com el que ens ocupa tendeixen a prendre-se'ls al peu de la lletra. I aleshores va passar quelcom molt bonic. Es va acostar un altre cotxe, amb les finestres abaixades i la música també sonant a castanya. Però no sonava reggaeton, ni hi havia al seu interior cap maleducat amb ganes de cridar l'atenció.

No, hi havia dues noies que cantaven a viva veu el "Have You Ever Seen the Rain?" de Creedence Clearwater Revival al mateix ritme amb què l'original anava sonant de fons. L'escena va durar tan sols uns instants, els que va trigar el cotxe de les noies a seguir el seu camí. Però durant aquells breus instants, una declaració de bon gust va eclipsar momentàniament la cantarella sexista del maleducat de torn i va deixar aquest últim preguntant-se què nassos havia passat. Durant uns segons que per a ell devien equivaler a tota una eternitat, la seva cara va esdevenir un poema. Digne de veure.

dilluns, 8 de juliol del 2019

La Barcelona Gipsy Balkan Orchestra a El 9 Nou


Un concert de la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra donava dissabte a la nit el tret de sortida de la primera edició d'El Festa, un nou cicle d'actuacions musicals a l'aire lliure que tindrà lloc durant tot el mes de juliol a Llinars del Vallès. Hi vam assistir, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Article d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

Mike Wheeler i Keith Dunn al Festival de Blues de Barcelona

Mike Wheeler.
Amb més d'una dècada i mitja de trajectòria, el Festival de Blues de Barcelona es pot comptar ja entre les grans cites estiuenques de referència per al melòman de base. Entrada lliure, zero aglomeracions, entorn de proximitat i un sol escenari pel qual solen desfilar autèntics astres de la música afroamericana. Destaca enguany la presència de tot un veterà del blues de Chicago com és el guitarrista Mike Wheeler, que actuarà acompanyat per la banda del barceloní Alex Zayas. També destaca el retorn al festival de tot un Keith Dunn, que vindrà a refermar la bona sintonia que ja va exhibir l'any passat al costat del també barceloní Balta Bordoy. Completen el cartell valors autòctons com The Ramblers, Koko-Jean & The Tonics o Joan Pau Cumellas & Miguel Talavera. Serà els dies 12 i 13 de juliol a la Seu del Districte de Nou Barris. Més informació aquí.

diumenge, 7 de juliol del 2019

João Gilberto (1931-2019)

JOAO GILBERTO
(1931-2019)

Aquestes coses sempre fan de mal dir, però no són poques les veus autoritzades que situen el naixement de la bossa nova al moment en què Elizeth Cardoso va enregistrar "Chega de Saudade" amb João Gilberto a la guitarra. I més concretament en el ritme que aquest últim va atorgar a la composició original de Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim, igualment considerats com a arquitectes del gènere en qüestió. Sigui com sigui, no tan sols se'n va un pilar de la música del Brasil, sinó un ambaixador global de la cultura brasilera que va enfonsar incomptables barreres arribant a treballar als Estats Units amb gegants com Stan Getz. A destacar també l'eterna lectura de "Garota de Ipanema" que va signar amb el mateix Getz i amb la veu de qui aleshores era la seva esposa, Astrud Gilberto.

La Barcelona Gipsy Balkan Orchestra inaugura El Festa

BARCELONA GIPSY BALKAN ORCHESTRA
Festival El Festa @ Castell Nou, Llinars del Vallès
6 de juliol de 2019

Semblen no acabar-ho d'entendre determinades institucions i fins i tot determinats artistes, però preservar la tradició no passa per tancar-la en una urna com si d'una fràgil reliquia es tractés, sinó per contemplar-la des d'una òptica oberta i renovadora. Això últim és el que fa la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra, un col·lectiu de músics d'arreu d'Europa amb base d'operacions a la capital catalana, amb la música d'arrel balcànica. La nit passada van inaugurar el festival El Festa de Llinars del Vallès amb tot un recorregut pel folklore de països com Sèrbia, Romania o Macedònia, passejant-se per discursos com el klezmer o el jazz manouche i fonent-los amb les essències mediterrànies i les influències otomanes. Agafant una nana tradicional catalana, "Sant Joan", i connectant-la amb els misteris pagans més ancestrals. I fent que dos himnes de la resistència antifranquista com "Gallo rojo, gallo negro" i "A la Quinta Brigada" sonessin a ara i aquí en una Europa que tanca ulls i portes mentre centenars de persones moren davant les seves costes.

dissabte, 6 de juliol del 2019

The Black Keys - "Let's Rock" (2019)


Feia molt de temps que els Black Keys no sonaven tant a ells mateixos com en aquest "Let's Rock" (2019). No és que hagin tornat a les arrels ni res d'això -oblidin-se del blues corrosiu dels seus inicis, això ja ha passat a la història-, simplement semblen haver-se retrobat amb aquell nervi, aquell ganxo i aquella química interna que d'alguna manera semblaven haver deixat de banda a "Turn Blue" (2014). Que no és poc, tenint en compte la muntanya russa per la qual ha transitat la relació personal i professional entre Dan Auerbach i Patrick Carney al llarg dels darrers cinc anys. Un lustre de silenci discogràfic durant el qual s'ha dedicat cadascú a fer la seva mentre la continuïtat del duet quedava cada cop més en entredit.

Potser sigui precisament aquest temps de separació la clau d'un àlbum que ja es pot contemplar com un retorn per la porta gran. "Havíem arribat a un punt on ens preguntàvem si tenia sentit fer més discos i repetir la mateixa gira una vegada i una altra. No és que ens estiguéssim avorrint però corríem el risc de fer-ho, i vam decidir parar", reconeix Carney en una entrevista publicada per Uncut aquest mes de juliol. Al mateix article, Auerbach va una mica més enllà i assegura no haver assistit a cap prova de so durant la passada gira. "Ja sabia com sonaria, com em sentiria, quina olor faria tot plegat. Tocaria i cantaria aquella cançó pensant en qualsevol altra cosa", lamenta abans de sentenciar que, de tant en tant, "necessito allunyar-me dels Black Keys per poder fer discos dels Black Keys".

Si el temps i la distància han acabat jugant a favor del duet d'Akron -ara establert a Nashville- a l'hora de tornar a l'estudi, un altre factor determinant per entendre la tònica general de "Let's Rock" és el fet d'haver prescindit de Danger Mouse, productor dels anteriors quatre discos i aliat clau a l'hora de catapultar l'obra d'Auerbach i Carney fins a les més altes esferes. Arribat aquest punt, han optat per posar-se ells mateixos als controls -l'experiència i la solvència del primer en aquest àmbit han quedat més que provades durant els darrers anys amb produccions per a Pretenders o Yola, entre d'altres- i capbussar-se en les seves pròpies essències sense renunciar a la vocació global assolida durant la passada dècada.

El resultat és un àlbum que torna a apostar fort pel blues elèctric i el rock pantanós marca de la casa, amb la inicial "Shine a Little Light" com a inequívoca declaració de principis i arguments tan sòlids i perdurables com "Lo/Hi", "Eagle Birds", "Get Yourself Together" o "Every Little Thing". Qui hagi descobert els Black Keys a partir d'"El Camino" (2011), sens dubte esbossarà (com a mínim) un somriure a l'escoltar la contagiosa tornada de "Go". I les dinàmiques pop de "Sit Around and Miss You" no haurien desentonat a l'últim disc en solitari d'Auerbach -"Waiting on a Song" (2017)-. "Let's Rock" és molt més que una prova de vida. És la col·lecció de cançons més sòlida que Auerbach i Carney podien haver lliurat a aquestes alçades, i una de les obres més rodones que mai han arribat a signar plegats.

divendres, 5 de juliol del 2019

50 anys de "The Stones in the Park"

Mick Jagger, en un moment de l'actuació dels Stones a Hyde Park.
Mig segle es commemora avui d'una de les actuacions més icòniques de la història dels Rolling Stones. El concert gratuït que Ses Majestats van oferir el 5 de juliol de 1969 a Hyde Park, al cor de Londres. El seu retorn als escenaris després d'una llarga absència, la presentació en societat de Mick Taylor com a nou guitarrista de la banda i, a l'últim moment, un acte d'homenatge no exempt de cinisme a Brian Jones, que havia mort ofegat tan sols dos dies abans. Un concert erràtic però intens on Jagger, Richards i companyia van posar les bases del que esdevindrien els seus directes en els anys posteriors, i on ja van sonar algunes de les peces d'un "Let It Bleed" (1969) que encara es trobava aleshores en fase de producció. Un festival amb totes les lletres, batejat com The Stones in the Park, amb un cartell on figuraven bandes convidades com Family o uns joves King Crimson que ni tan sols havien arribat a debutar discogràficament. Un cop vistos els resultats satisfactoris d'aquella aventura, Jagger va planejar un esdeveniment de característiques similars als Estats Units. D'aquesta manera es començava a gestar el festival d'Altamont, celebrat el mes de desembre d'aquell mateix any a Califòrnia amb un balanç prou conegut.

Ambaixadors del blues amb accent porteny

Martín Fernández Batmalle i Maxi Prietto (Los Espiritus), la nit passada a La Nau.
LOS ESPIRITUS
Sala La Nau, Barcelona
4 de juliol de 2019

Si el concert que Los Espiritus van oferir la nit passada a la sala La Nau va deixar una postal, aquesta va ser sens dubte la del respectable en ple donant-ho absolutalment tot durant la recta final de l'actuació. Les desenes de braços enlaire, els centenars d'ànimes botant i entonant com si no hi hagués demà la tornada de "Noches de verano" –un títol, per cert, molt adequat per l'ocasió-. Els incondicionals de les primeres files que per moments semblaven disposats a apoderar-se de l'escenari mentre la peça en qüestió desembocava en el blues al galop de "La rueda que mueve al mundo". Els multitudinaris càntics que seguien reclamant més bisos fins i tot en temps de descompte, un cop "Huracanes" havia acabat ja de transformar la pista en una olla a pressió.

Coses de tocar per a un públic majoritàriament argentí, el que segueix congregant-se a cada cita barcelonina de Los Espiritus. Una parròquia que no sembla anar als concerts a fer trendinc topics, sinó a suar la cansalada i a viure aquella mena d'experiències que no s'expliquen a Instagram però s'acaben recordant tota la vida –hi va haver un temps en què el públic barceloní també es comportava així als concerts: analitzar què ha canviat des d'aleshores podria donar peu a un debat com a mínim interessant-. La d'ahir era la tercera actuació que els de Buenos Aires oferien a la Ciutat Comtal, la primera des d'un canvi de formació que ha reduït a cinc els components de la banda -destaca l'absència de Santiago Moraes-, situant Maxi Prietto al centre de l'escenari i atorgant més protagonisme a la guitarra solista de Miguel Mactas.

Van trencar el gel amb l'acidesa funk de "Mares", la tensió creixent de "La mirada", el blues hipnòtic d'"El viento" i l'oníric pop psicodèlic de "Semillas de luz". Van prémer l'accelerador amb "Jugo" i "Esa luz". Van deconstruir "Jesús rima con cruz" tot rebaixant-ne les revolucions i reforçant-ne el misteri a cop de ritmes afrollatins. I un tractament similar van aplicar a "La mina de huesos", que es va manifestar àrida i polsegosa com ella mateixa. Els aires tropicals d'"El servidor" i una lectura marca de la casa del "Motivos" de Pizzolante van conduir directament a la climàtica recta final amb "Noches de verano", "La rueda que mueve al mundo" i "Huracanes". Comiat per la porta gran, el respectable amb ganes de més i una vetllada que torna a refermar Los Espiritus com a grans ambaixadors contemporanis del blues amb accent porteny.