dijous, 30 de novembre de 2017

Adéu Weinf, benvingut Daniel Ruiz


Hi ha ocasions en què un artista necessita fer un canvi vital, replantejar el seu projecte i trencar-ho tot perquè tot pugui seguir endavant. Al maresmenc Daniel Ruiz l'havíem conegut fins ara amb el sobrenom de Weinf, pseudònim sota el qual havia presentat unes cançons que bevien del blues més nocturn i el rock en la seva fase més terminal. Ara enceta una nova etapa durant la qual començarà a signar les noves obres amb el seu propi nom. El que no ha canviat són les seves bones maneres a l'hora de facturar cançons que valen el seu pes en or. Com a mostra "A Cup Of Coffee With Two Sugar Cubes, Cream, And A Tiny Drop Of Whiskey", la primera composició d'aquesta nova etapa. Un blues etílic on ressonen els fantasmes de Tom Waits, Micah P. Hinson i Mark Lanegan. Poden comprovar-ho a Soundcloud.

dimecres, 29 de novembre de 2017

Quart aniversari de Luup Records

Marion Harper, una de les artistes de Luup Records.
La gent de Luup Records celebrarà el seu quart aniversari en família. La qual cosa equival a un cartell d'autèntic impacte amb la presència de PAVVLA, Marion Harper, Museless, Estúpida Erikah, Cor Blanc, Wantun i GANGES. Per si tot això fos poc, que no ho és en absolut, prometen encara més sorpreses de cara a una vetllada que es perfila tan emocionant com inoblidable. I com que a més de ser un segell i uns músics de primera són molt bona gent, destinaran tots els diners recaptats a Proactiva Open Arms, una organització que es dedica a rescatar i acollir tots aquells refugiats que es juguen la vida al Mediterrani i als quals la nostra estimada Unió Europea està donant l'esquena. Serà el 17 de febrer a la Sala BeGood. Més informació i entrades en aquest enllaç.

21st Century Rockabilly vol. 4


Aquells que durant els anys 50 titllaven el rock'n'roll de moda passatgera poc es podien imaginar que sis dècades més tard no tan sols seguiria l'invent ben viu, sinó que les seves formes més primitives mantindrien un excel·lent estat de salut. Vintage Rock, publicació britànica especialitzada en matèria fifties, distribueix amb la seva edició de novembre-desembre el quart volum d'una sèrie de discos compactes oportunament titulada "21st Century Rockabilly". I això és exactament el que hi podem trobar: una vintena llarga de talls enregistrats per artistes contemporanis com The Bullets, The Retrobaits, Delta 88, Shana Mae & The Mayhems, Jack Rabbit Slim o Lew Lewis & The Twilight Trio. És possible que no els soni cap d'aquests noms, però els ben asseguro que val la pena punxar el plàstic en qüestió a tota castanya -i llegir la revista, és clar-.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Recomanació: Steven Munar + The Lazy Lies

Steven Munar.
Atenció, moltíssima atenció, al doble cartell que presenta aquesta setmana la gent de Curtcircuit. Steven Munar and The Miracle Band i The Lazy Lies. Dos noms de pes de l'indie barceloní i dues formacions molt estimades i apreciades en aquest blog. Munar presentarà el seu flamant nou disc, un "Violet Koski" (2017) que conté algunes de les millors composicions signades per l'anglomallorquí en els seus 25 anys de carrera. Una col·lecció de cançons pop apassionades, elegants i amb acabats malencònics que remeten a les obres de Lloyd Cole, Robert Forster, Ray Davies o el Van Morrison més tardorenc. The Lazy Lies s'han consolidat durant les darreres temporades com una de les grans sensacions del pop barceloní de regust més anglòfil. El seu debut homònim (2016) sona com els Beatles acompanyant Lee Hazlewood i Nancy Sinatra a l'escenari del 100 Club. Aprofitaran l'ocasió per a avançar peces d'un segon àlbum que veurà la llum a principis de l'any vinent. Doble cita imprescindible aquest divendres, 1 de desembre (21,30h.) a la sala BeGood. Més informació i entrades aquí.

Picasso, Shakespeare, Dylan


"No crec que suposi cap hipèrbole afirmar que Bob Dylan és un artista del mateix nivell que Pablo Picasso o William Shakespeare". Ho afirma Joan Osborne en aquesta entrevista publicada per No Depression amb motiu de l'edició de "Songs of Bob Dylan" (2017), un àlbum on la de Kentucky interpreta composicions originals del de Minnesota. Boniques paraules i oportunes reflexions que poden llegir vostès mateixos en aquest enllaç.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Groc


#Groc #Amarillo #Yellow

50 anys de "Magical Mystery Tour"

La caràtula de l'edició nord-americana de "Magical Mystery Tour".
Per molt entranyable que pugui resultar a aquestes alçades, molt poques veus autoritzades s'atreveixen a negar que "Magical Mystery Tour" (1967), la pel·lícula, és un dels grans despropòsits del cinema dels anys 60, fins al punt que el mateix Paul McCartney ha negat en més d'una ocasió haver-ne estat l'ideòleg. Un altre tema és la seva banda sonora: sis peces que on els Beatles seguien explorant el pop calidoscòpic patentat pocs mesos abans a "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), i entre les quals figuraven títols tan destacables com "I Am the Walrus", "The Fool on the Hill" o la pròpia "Magical Mystery Tour", així com experiments àcids de la mida de "Flying" o "Blue Jay Way".

Estrenat el 26 de desembre de 1967 a través de la BBC, el telefilm en qüestió mostrava els de Liverpool viatjant per les profunditats de la Gran Bretanya en autobús i acompanyats d'una pintoresca galeria de personatges. El que a priori volia retre homenatge a viatges per carretera com els de Ken Kesey i els Merry Pranksters, va desconcertar bona part de l'audiència i va suposar el primer revés que els Fab Four patien a mans dels crítics. La reacció d'aquests últims va ser tan furiosa, que des d'aleshores la història oficial ha contemplat "Magical Mystery Tour", la pel·lícula, com una incòmoda nota a peu de pàgina.

Res a veure, novament, amb una banda sonora que va satisfer les expectatives tant de crítica com de públic quan va veure la llum setmanes abans de l'estrena del film. Primer es va editar als Estats Units, i posteriorment al Regne Unit. Al mercat britànic es va publicar el 8 de desembre de 1967 com a doble ep. Un format que no va acabar de convèncer els executius de Capitol, el segell que s'encarregava de distribuir el catàleg dels Beatles als Estats Units. Per això l'edició nord-americana va consistir en un àlbum que, a més de les sis noves composicions, incorporava totes les peces que els Fab Four havien tret exclusivament en singles aquell mateix any -entre elles "Hello Goodbye", "Strawberry Fields Forever" i "All You Need Is Love"-. Va sortir del forn tal dia com avui de fa mig segle.

diumenge, 26 de novembre de 2017

L'última dècada lliure


Noel Gallagher recorda els anys 90 amb certa nostàlgia en una entrevista signada per Dorian Lynskey i publicada a l'edició de desembre de la revista Q. I explica per què, en la seva opinió, el món va esdevenir un lloc pitjor un cop finalitzada aquella dècada: "Aleshores va arribar el terrorisme internacional, es va imposar la correcció política, i internet va esdevenir la finestra envers el món del diable. Què dimonis ha passat? Durant els 90 passàvem de tot, va ser l'última dècada realment lliure. (...) Ningú pot dir-me que internet, amb totes les seves coses bones, hagi fet cap bé al món. Ha escampat la merda i la misèria, i s'ha carregat la màgia, tohom ho sap tot sobre tothom. Ja ningú s'asseu a fer-se preguntes. La vida moderna és una merda. No em sembla sexy, romàntica, ni màgica. No és inspiradora de cap de les maneres". Per cert, Gallagher té un nou disc titulat "Who Built the Moon?" (2017) que no està gens malament.

Més enllà de Cites

LUTHEA SALOM
Teatre Auditori, Granollers
25 de novembre de 2017

Molts l'han conegut a través de la sintonia de Cites, però el cert és que la trajectòria de Luthea Salom ve de molt més lluny, i que l'aportació de la seva música a l'indie autòcton de les passades dues dècades s'hauria de contemplar en els mateixos termes amb què es contempla l'aire fresc amb què la citada sèrie va obsequiar al seu moment la ficció televisiva catalana. Els cinc discos que té editats al seu nom són autèntics monuments a la vessant més vital i preciosista del folk amb acabats pop. I l'últim, "A Garden to Dream in" (2016, Subterfuge), va esdevenir la nit passada la columna vertebral d'una actuació tan dinàmica com rica en matisos. Un repàs al repertori recent amb oportunes escapades al fons d'armari, cas de "Be Me", "Backyards", "Accidents" o un "Blank Piece of Paper" que va interpretar tota sola i des de la més absoluta fragilitat -durant la resta del concert la va acompanyar una solvent banda de cinc músics entre els quals figuraven noms de llarg recorregut com els de Valentí Adell o Roger Gascon-. I el millor refugi possible en una nit plujosa com la d'ahir.

dissabte, 25 de novembre de 2017

The Professionals - "What in the World" (2017)


Qui havia de dir que Paul Cook i Paul Myers reactivarien a aquestes alçades The Professionals, aquell combo punk mai prou reivindicat que el propi Cook va formar juntament amb Steve Jones un cop desfets i (aparentment) enterrats els Sex Pistols. Aquest cop no s'hi ha sumat aquest últim, qui tan sols s'ha limitat a acudir a l'estudi com a part de tota una galeria de guitarristes convidats entre els quals figuren també Mick Jones (The Clash) i Billy Duffy (The Cult). L'àlbum resultant, "What in the World" (2017), es deixa escoltar i conté arguments tan sòlids com "Let Go" o "Going Going Gone". Punk sense colorants ni conservants, en edat de maduresa i amb reminiscències dels irrepetibles Neurotic Outsiders.

divendres, 24 de novembre de 2017

Per Egipte

Vaig compartir aquest vídeo després dels atemptats del passat mes d'agost a Barcelona i Cambrils. El torno a compartir ara després del que ha passat aquesta tarda a Egipte. El missatge segueix essent el mateix, però la peça en qüestió adquireix encara més sentit si tenim en compte que l'objectiu atacat avui era un temple sufista, amb tot el que això implica. El sufisme és la branca més lliure i oberta de l'Islam, i la que practica la nissaga Fateh Ali Khan. Un corrent que ha demostrat durant tota la seva història que una altra manera d'entendre la religió és possible. Queda clar doncs que això no és una guerra entre religions ni civilitzacions, sinó la croada d'uns fanàtics en contra de tot allò que impliqui el concepte llibertat.

Eef Barzelay i The Wave Pictures al Minifestival 2018

Eef Barzelay.
Consolidat com a cita de referència del calendari melòman hivernal, el Minifestival de Música Inpendent -El Mini pels amics- enfila ja una nova edició, la número 23, i ho fa amb un cartell que novament alterna noms carregats d'història amb veus emergents tant d'aquí com de fora. Destaca en aquesta convocatòria la presència de dos pesos pesants com són Eef Barzelay i The Wave Pictures. El primer porta vint anys a l'avantguarda del so Americana, tant en solitari com al capdavant dels imprescindibles Clem Snide. Els segons són una de les bandes més fresques que ha donat l'indie britànic durant el que portem de segle, apadrinats per tot un Darren Hayman (Hefner) i amb una contrastadíssima solvència a l'escenari. A nivell de revelacions, aquest podria ser l'any del punk melòdic i vitamínic de la californiana Colleen Green, així com del folk urgent i desacomplexat de la catalana Marta Knight. O de The Standby Connection, un trio de rock emocional i pop visceral format per il·lustres veterans de l'escena valenciana. Podrem comprovar-ho el proper 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses. Tota la informació aquí.

dijous, 23 de novembre de 2017

Les seleccions de Robert Plant per a Uncut


No tan sols és Robert Plant tema de portada i protagonista d'una extensa i sucosa entrevista a l'edició de desembre d'Uncut. Aprofitant la recent edició del seu darrer treball d'estudi, el magnífic "Carry Fire" (2017), el polifacètic vocalista i en altres temps divinitat del rock més mastodòntic selecciona les deu peces que integren el recopilatori distribuït per la revista amb la citada edició. De la vessant més boirosa de Bert Jansch a les arrels africanes de Bada Seck i Konono Nº1, passant pels viatges astrals de Thee Oh Sees, el misteri de Patty Griffin i una col·laboració del propi Plant amb Buddy i Julie Miller. "Golden Gods", es titula el plàstic, i val molt la pena escoltar-lo.

Wayne Cochran (1939-2017)

 
WAYNE COCHRAN
(1939-2017)

"Oh where, oh where can my baby be? / The Lord took her away from me / She's gone to Heaven, so I've got to be good / So I can see my babe when I leave this world". No és habitual que la tornada d'una cançó pop de les que freguen la perfecció adreci la mort d'una forma tan directa. És clar que tampoc ho són en aquesta mena de composicions versos com "I'll never forget the sound of that night / The screamin' tires, the bustin' glass / The painful scream that I heard last""Last Kiss", el tema que va catapultar Wayne Cochran als primers llocs de llistes com la de Billboard, tractava la pèrdua amorosa des de la perspectiva més tràgica possible, la de l'amant que havia perdut la seva estimada en un fatídic accident de trànsit. L'adéu forçat i irreversible de la innocència, canalitzat en dos minuts de melodies inesborrables i dinàmics arranjaments dominats per un ritme irresistiblement ballable.

Versionada des d'aleshores per desenes d'artistes que van de Del Shannon a Pearl Jam, possiblement sigui "Last Kiss" la peça més emblemàtica d'un repertori on també hi figuren diamants en brut com la versió original d'aquell "Going Back to Miami" al qual molts accedirien a partir de la lectura que en van fer posteriorment els Blues Brothers. Nascut precisament a Miami i dotat amb una veu tot terreny que tant podia sonar tendra com absolutament desbocada, Cochran va esdevenir un dels primers i a la llarga màxims exponents d'allò que algú va anomenar blue eyed soul. Música afroamericana interpretada per rostres pàlids, i una etiqueta que resulta d'allò més absurda en casos com el que ens ocupa. Parlem d'un vocalista i d'un showman de primeríssima divisió que parlava de tu a tu a gegants com Otis Redding o Elvis Presley. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de de 78 anys.

dimecres, 22 de novembre de 2017

El rock'n'roll com a redemptor de vides

Tom Petty (1950-2017).
Com no podia ser de cap altra manera, el món de la música no para de generar i registrar mostres de record i homenatge a la figura de Tom Petty. Molt emotives, en aquest sentit, resulten les paraules que el periodista Mat Snow dedica al rocker de Florida en un obituari publicat a l'edició de desembre de Mojo. Paraules com aquestes: "Com el seu contemporani Bruce Springsteen, que també es va rebel·lar contra un pare autoritari i dominant a través del rock'n'roll i el seu romanticisme, Tom Petty era un dels nostres, un fan i un veritable creient, algú que creia no tan sols en la música per ella mateixa sinó en el seu poder per a redimir vides mancades d'amor, llibertat i sentit".

Lila Downs presenta "Salón, Lágrimas y Deseo" al Palau de la Música

LILA DOWNS
Palau de la Música, Barcelona
21 de novembre de 2017

Una de les coses que sempre he admirat de molts artistes llatinoamericans és la seva capacitat de relacionar-se amb la mort des de la joia més absoluta, de reivindicar les seves causes des de la més vital celebració, i de manifestar aquesta joia i aquesta celebració amb alegria però sense caure en allò que per aquestes latituds anomenaríem tòpics de festa major. Un exemple boníssim n'és Lila Downs, que ahir va interpretar a Barcelona un repertori dominat pel seu material més recent, el de "Salón, Lágrimas y Deseo" (2017) i "Balas y Chocolate" (2015), dos àlbums centrats respectivament en la reivindicació de la feminitat i el culte a la mort que tan arrelat es troba en la cultura mexicana. No hi van faltar les escapades puntuals al fons de catàleg -"La Cumbia del Mole" o l'estàndard "Cucurrucucú paloma"-, però bona part de l'hora i mitja llarga que es va passar a l'escenari la va dedicar a repassar títols encara tan frescos com "Peligrosa", "Envidia" o "Palabras de Mujer". Amb una solvent i dinàmica banda d'acompanyament integrada per vuit músics, la d'Oaxaca va fer gala d'una presència escènica tan monumental com el seu amor incondicional cap a la música. Un art, aquest últim, que ella segueix reinvindicant nit rere nit com la millor eina a l'hora de trencar prejudicis, ensorrar fronteres, preservar cultures i refermar identitats.

dimarts, 21 de novembre de 2017

Quantes disqueries hi ha a la meva ciutat?


Interessant i curiosa iniciativa, la que ha presentat la gent de Discogs a través del seu portal Vinylhub. Una base de dades que no tan sols permet localitzar pràcticament totes les disqueries que hi ha repartides arreu del món, sinó accedir a dades relatives a països i ciutats. D'aquesta manera, sabem que el país amb més botigues de discos són els Estats Units, mentre que la ciutat amb una major concentració d'aquests establiments és Tòquio. Poden fer-hi un cop d'ull aquí.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Una icona pop anomenada Charles Manson

Charles Manson (1934-2017).
Demanin vostès per Charles Manson a qualsevol ciutadà nord-americà que tingués ús de raó durant l'estiu de 1969, i molt probablement l'expressió que es dibuixarà al seu rostre serà qualsevol cosa menys amable. El cas Tate-LaBianca va sacsejar la consciència col·lectiva dels Estats Units com cap altre esdeveniment ho havia fet des de la mort de JFK. Fins al punt que la crònica pop sol situar-lo a la mateixa alçada que els fets d'Altamont o la desfeta nord-americana al Vietnam a l'hora d'explicar la transició de la lluminositat i el positivisme dels 60 a la foscor i el nihilisme de la dècada posterior. La Família Manson va esborrar de la nit al dia els somnis i les utopies dels nens de les flors, i de passada va posar de manifest la vessant més pertorbadora de l'Era d'Aquari. Per tot plegat, el seu cervell i gurú va esdevenir una icona pop de ple dret. I és aquesta la dimensió en la qual m'agradaria centrar aquestes línies.

Manson va esdevenir per a tota una generació el símbol i la personificació del mal més absolut -també el rostre d'una societat malalta, si m'ho permeten-. El que pocs sabien era que abans dels fatídics esdeveniments de 1969 havia donat forma a una sèrie de cançons que, si bé no estaven destinades a alterar el curs de la història musical, mereixen ser escoltades al marge de la crònica negra i es poden contemplar en l'actualitat com a precursores de l'acid folk, l'antifolk, el lo-fi i altres conceptes que denoten singularitat. Les va gravar al llarg de 1967 en diversos estudis de Los Angeles i sota la producció de Phil Kaufman -qui anys més tard cremaria el cadàver de Gram Parsons al desert de Joshua Tree-, però no van arribar a veure la llum fins al març de 1970. Va ser el mateix Kaufman qui, aprofitant la notorietat adquirida per Manson arran dels assassinats de Tate i LaBianca, va publicar-les sota el títol de "Lie: The Love & Terror Cult", el primer d'una extensa llista de llançaments discogràfics vinculats amb el propi Manson i altres membres de la Família.

Però tornem enrere i centrem-nos en les aspiracions artístiques del nostre home. Manson volia ser una estrella del rock, per això rondava constantment l'entorn de l'aleshores Beach Boy Dennis Wilson, amb qui havia aconseguit mantenir una bona relació. Va ser a través seu com va entrar en contacte amb el productor Terry Melcher, que en un principi s'hauria interessat per la seva música però finalment hauria declinat treballar amb ell -el fet que Melcher hagués viscut a la mateixa casa on moriria Sharon Tate fa pensar que les localitzacions dels crims no s'havien triat a l'atzar-. I va ser també a través de Wilson com els mateixos Beach Boys van acabar versionant un original de Manson, "Cease to Exist", rebatejat com a "Never Learn Not to Love" i publicat com a single el 1968 -posteriorment es va incloure a l'àlbum "20/20" (1969)-.

No van ser els Beach Boys els únics que van incorporar part del cançoner de Manson als seus respectius repertoris. També ho van fer Lemonheads, The Brian Jonestown MassacreRedd Kross o Guns N'Roses, que van tancar el seu disc de versions "The Spaghetti Incident?" (1993) amb una curiosa lectura de "Look at Your Game, Girl", si bé aquesta no apareixia citada als crèdits -també van aixecar polseguera les imatges d'Axl Rose lluint una samarreta amb el rostre del seu autor en alguns concerts de la banda-. En altres coordenades hi trobem "Death Valley '69", peça inspirada en els crims de Manson que Sonic Youth van incloure a "Bad Moon Rising" (1985) i van promocionar amb un explícit videoclip.

Si busquem més connexions de Manson amb la cultura pop, és inevitable referir-se a provocadors nats com Marilyn Manson, per motius evidents, o fins i tot Nine Inch Nails: part del seu totèmic "The Downward Spiral" (1994) es va enregistrar a la mateixa casa on havia tingut lloc l'assassinat de Sharon Tate. També podem citar a Ed Sanders, membre de The Fugs i autor de "The Family" (1971), l'assaig més definitiu de tots els que s'han publicat sobre qui ens ocupa -en el terreny de la ficció, cal destacar la novel·la "The Girls" (2016), d'Emma Cline-. I tot això sense oblidar-nos dels Beatles, el seu disc homònim de 1968 i un tema, "Helter Skelter", que Manson va tenyir per sempre més de negre.


diumenge, 19 de novembre de 2017

Tiger Menja Zebra - "Anarquia i mal de cap" (2017)


Primer va ser "Com començar una guerra" (2012). Després va arribar "Super Ego". I ara "Anarquia i mal de cap" (2017, Hidden Track), el tercer àlbum de Tiger Menja Zebra, tanca el que ells mateixos han batejat com la Trilogia de l'Autodestrucció de l'Ésser Humà. Si després de la guerra havia arribat la victòria i amb ella l'actitud de vencedors, ara tot ha acabat esclatant i tornem al punt de retorn. Una metàfora dels cicles de conflicte i violència en què viu permanentment immers l'ésser humà. Trepitgem incomptables vegades la mateixa pedra, sempre ens acabem fent mal, però hi tornem una vegada i una altra com si no hagués passat res. Els de Granollers ho expliquen amb renovada formació -dues bateries, dos baixos i tot un arsenal electrònic: aquest cop no hi ha guitarres- i donant la volta al seu explosiu i letal còctel de terrorisme sònic, electrònica industrial i foscor estructural. Vuit pistes que entren com vuit cops de puny, totes elles enregistrades a un tempo de 140 bps i enllaçades com si d'una sessió de disc jockey es tractés. Un nou atac frontal que tornarà a sacsejar consciències, i un disc molt necessari en temps com els que corren. Descobreixin-lo al web de Hidden Track.

dissabte, 18 de novembre de 2017

Recordant Malcolm Young


A veure, les coses com siguin. Si Malcolm Young ha marxat en dissabte és perquè tots i totes el poguem acomiadar com cal i amb tots els honors. O sigui que facin vostès el favor de ser bons aquesta nit, que un servidor farà el mateix.

Malcolm Young (1953-2017)

MALCOLM YOUNG
(1953-2017)

Encara no fa ni un mes que dèiem adéu a George Young quan ens assabentem de la mort, avui mateix, d'un dels seus germans i fundador d'AC/DC, aquest monstre de la guitarra rítmica que ha estat l'irrepetible Malcolm Young. Escolto mentre escric aquestes línies la que per a molts va ser porta d'entrada a la música dels australians, "It's a Long Way to the Top (If You Wanna Rock'n'Roll)". La peça que encetava tant el segon disc que van editar al seu país, "T.N.T." (1975), com el seu debut internacional, "High Voltage" (1976). Inequívoca declaració d'intencions que prenia com a punt de partida un dels riffs més definitius de Young, i pilar fonamental a partir del qual s'ha edificat bona part del rock més elèctric i enèrgic de les passades quatre dècades. Ens deixa després d'una llarga temporada allunyat dels escenaris per problemes de salut.

Un any sense Sharon Jones


Avui fa un any que ens va deixar Sharon Jones. I tot just ahir va veure la llum el que havia d'haver estat el seu darrer àlbum d'estudi amb els Dap-Kings, un "Soul of a Woman" (2017) que es publica finalment a títol pòstum. Onze talls que en absolut sonen a comiat i que evoquen tota la vitalitat que sempre va transmetre la seva autora. Una celebració amb totes les lletres on el soul més majestuós, el de la inicial "Matter of Time" o la nocturna "Just Give Me Your Time", alterna amb trencapistes de la talla de "Sail On!". Una cara b dominada pels arranjaments orquestrals que revelen la vessant més sofisticada de Jones i apunten la direcció que podria haver agafat la seva obra d'haver seguit ella entre nosaltres. I per damunt de tot, l'enèsim testimoni d'una de les veus més grans que ha donat la música d'arrel afroamericana al llarg de les passades dècades.

divendres, 17 de novembre de 2017

Guitarra, baix i bateria - Programa 159

Els components de Laibach, durant la seva expedició a Corea del Nord.
Ahir al vespre vaig fer la primera col·laboració mensual de la temporada a Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil i Laura Peña. Al llarg d'una hora ens van acompanyar Xavier Calvet, Xarim Aresté, Marianne Faithfull, Marion Harper, Steven Munar i Laibach. Ja poden escoltar-ho en podcast.

Tiger Menja Zebra: "Per més mal que ens fem, els humans tornem a cometre els mateixos errors"


La música de Tiger Menja Zebra potser no és per a tothom, però de ben segur no deixarà ningú indiferent. Els de Granollers acaben de publicar el seu tercer disc, "Anarquia i mal de cap" (2017, Hidden Track), vuit peces que ataquen sense pietat les contradiccions i el caos del món contemporani. I el darrer capítol d'allò que ells mateixos han anomenat Trilogia de l'Autodestrucció de l'Ésser Humà. Aquesta setmana n'he parlat amb ells en una entrevista que publica avui mateix El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.

dijous, 16 de novembre de 2017

Secció amb Laura Peña a Guitarra, baix i bateria

Aquest vespre tindré el plaer d'encetar secció conjunta amb Laura Peña a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Durant una hora parlarem sobre novetats discogràfiques, documentals melòmans i recomanacions diverses. Ens podran escoltar en directe a partir de les 20h o posteriorment en podcast.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Gay Mercader: Tour Posters 1971/2017

Fa més de quatre dècades que Gay Mercader va programar el llegendari concert de King Crimson al pavelló esportiu de Granollers -gira de "Larks' Tongues in Aspic" (1973)-. Un dels episodis clau a l'hora de situar Barcelona, Catalunya i el conjunt de l'Estat al mapa de les grans gires internacionals, i la primera pedra del que esdevindria Gay & Company, promotora pionera en aquesta banda dels Pirineus i paraigües sota el qual actuarien a casa nostra gegants com Patti Smith, Iggy Pop, els Rolling Stones, Bruce Springsteen, AC/DC, The Cure, Eric ClaptonElton John, Bob Dylan, Bob Marley, Lou Reed, Genesis, Roxy Music, Ramones o Neil Young, entre molts d'altres. Apareix ara el volum "Gay Mercader. Tour Posters 1971/2017" (2017, Vudumedia), un repàs als cartells més emblemàtics d'una trajectòria imprescindible per a entendre l'arrelament de la música pop al nostre país.

De normalitat i manca de maduresa

Segons els autoproclamats equidistants, que els independentistes catalans segueixin votant el PdeCAT, ERC o la CUP malgrat no haver sabut aquests gestionar el seu propi vot és un símptoma evident de manca de maduresa. En canvi, que el PP hagi guanyat tres eleccions generals seguides i governi còmodament la majoria de comunitats autònomes malgrat ser un dels partits més corruptes d'Europa és senyal d'absoluta normalitat. I així anem.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Dossier sobre Tom Petty a Ruta 66


La de Tom Petty ha estat sens dubte una de les grans pèrdues que ha patit aquest 2017 el món de la música pop. Passen els dies, les setmanes i fins i tot els mesos, i un no acaba de fer-se a la idea que l'autor d'"American Girl" ja no es troba entre nosaltres. Aquests darrers dies he llegit i rellegit el bonic homenatge que li dedica Ruta 66 a la seva edició de novembre. Un exhaustiu i emotiu dossier especial on es repassa la vida, l'obra i la figura d'una icona irrepetible. Si encara no hi han fet un cop d'ull, no sé a què esperen per córrer cap al quiosc.

Els sons perduts de Somàlia


No han estat poques les compilacions i antologies que durant els darrers anys han aportat llum a l'impacte que la música pop occidental va tenir en diversos països africans al llarg del segle passat. Una de les grans assignatures pendents en aquest sentit era Somàlia, un dels grans oblidats tant al tauler geopolític com en aquesta onada d'arqueologia melòmana enfocada al continent africà. El segell Ostinato hi acaba de posar remei amb l'edició de "Sweet as Broken Dates. Lost Somali Tapes from the Horn of Africa" (2017). Una quinzena de talls enregistrats entre les dècades dels 60 i els 80, signats per artistes desconeguts fora dels seus respectius radis d'acció i confeccionats sempre sota l'atenta mirada del règim prosoviètic de Mohamed Siad Barre.

Un conglomerat de ritmes que mariden el folklore autòcton amb llenguatges com els del soul, el jazz, el rock o fins i tot la música disco. El testimoni sonor dels dies en què Mogadiscio s'anomenava la perla de l'Índic i Somàlia, malgrat les seves circumstàncies, oferia esclats de vida i color com els que es poden escoltar en aquest plàstic. Després va venir la caiguda de Barre, una guerra civil que enllaça amb els nostres dies, un estat fallit que amb prou feina pot arribar a controlar la capital, milícies islamistes, bandes organitzades dedicades a la pirateria, el món sencer mirant cap a un altre costat i la incertesa sobre què va ser d'artistes com Nimco Jamaac, Xasan Diiriye, Hibo Nuura o Aamina Camaari. Escoltin el disc a Bandcamp.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Al Ras 2017 a El 9 Nou


Michael J. Miles, Jake Schepps, Th' Booty Hunters, Howdy, Lluís Gómez i Toni Giménez van actuar el passat dissabte 11 de novembre en una nova edició del festival Al Ras a Mollet del Vallès. Aquesta és la breu crònica d'un servidor publicada aquest mateix matí a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

diumenge, 12 de novembre de 2017

20 anys sense Rainer Ptacek


El blues de Rainer Ptacek era sec i a la vegada humit. Càlid i asfixiant com pot arribar a ser aquell clima desèrtic que tan bé evocaven la seva veu i la seva guitarra. Però a la vegada catàrtic i alliberador com els paisatges verges i els espais oberts que dibuixen les seves cançons. Les mateixes que van arribar a seduir músics de procedència tan diversa com Howe Gelb, PJ Harvey, Robert Plant o Billy Gibbons. La mort el va reclamar abans d'hora tal dia com avui de 1997, però la seva obra segueix essent testimoni d'una figura que cal reivindicar a viva veu.

Al Ras 2017

La jam session final.
AL RAS 2017
Mercat Vell, Mollet del Vallès
11 de novembre de 2017

Ja fa anys que la ciutat de Mollet del Vallès esdevé durant un dia a l'any la capital catalana de tots aquells gèneres musicals que es deriven del bluegrass i les formes més primitives del country. Ho fa de la mà d'Al Ras, un festival pioner en la matèria a Catalunya que desenvolupa part de la seva programació a Barcelona però té com a epicentre el municipi vallesà. La seva setzena edició va aplegar al Mercat Vell alguns dels valors autòctons de la música d'arrels nord-americanes, un parell de referents internacionals del banjo i una bona colla d'aficionats vinguts d'arreu del país, molts dels quals van participar en les improvisades jam sessions que al llarg de la tarda es van dur a terme tant a dins com a fora del recinte -tal i com ja és habitual en aquesta cita, el final de festa va reunir músics professionals i amateurs en una celebrada jam a l'escenari principal-.

Els plats forts del cartell d'enguany eren els nord-americans Michael J. Miles i Jake Schepps, dues eminències del banjo que han partit del bluegrass i els seus derivats per acabar obrint nous camins amb aquest instrument i explorant les seves múltiples aplicacions en llenguatges com els del blues, el jazz, el pop, la música clàssica o fins i tot les avantguardes. Miles, de Chicago, va alternar peces tradicionals del seu país amb incursions en els sons caribenys i solvents relectures de clàssics com "Like a Rolling Stone" (Bob Dylan) o "Cross Road Blues" (Robert Johnson), sempre amb to divulgatiu i arribant-se a servir en part del repertori d'un banjo fabricat l'any 1855. Schepps, acompanyat del quartet Round Window, va centrar bona part del seu set en la banda sonora que ell mateix ha compost per al clàssic del cinema mut "The Scarecrow" (1920), comèdia de Buster Keaton que es va projectar mentre sonava la música i va suposar una de les grans postals de l'edició d'enguany d'Al Ras.

També ha destacat en l'àmbit del banjo el barceloní Lluís Gómez, que va obrir el festival tot presentant el seu darrer disc, "Dotze contes" (2017). Veterà de formacions com la Barcelona Bluegrass Band, Gómez és un habitual d'Al Ras de la mateixa manera que ho és Toni Giménez, un dels grans difusors del folk d'arrel anglosaxona a casa nostra, que el va succeir a l'escenari i va deixar pas al country amb accent del nord dels donostiarres Howdy. La nota més salvatge de la nit la va posar una de les bandes més letals i viscerals que ha donat mai l'underground barceloní, Th' Booty Hunters. Hillbilly, Southern Gothic, suor, fum, cervesa fresca, litres i més litres de bourbon i una sobredosi d'actitud punk per a recordar-nos que el country no és allò que ballen les tietes a les festes majors. El maridatge gairebé perfecte de Hank Williams, Johnny Cash i Motörhead. I un dels directes més potents del país, que ningú en tingui cap mena de dubte.

Michael J. Miles.

Jake Schepps & Round Window.

"The Scarecrow", el clàssic de Buster Keaton amb banda sonora de Jake Schepps.

Th' Booty Hunters.


dissabte, 11 de novembre de 2017

Un obrer del rock'n'roll anomenat Chuck Prophet

CHUCK PROPHET & THE MISSION EXPRESS
Sala Be Good, Barcelona
10 de novembre de 2017

Ser un artista de culte té els seus avantatges i els seus inconvenients. Entre aquests últims hi figura, per exemple, haver de contemplar des d'una certa distància com diversos contemporanis no necessàriament més dotats gaudeixen d'unes determinades mels i uns determinats èxits. Entre els avantatges, és clar, s'hi troba un respectable fidel que en ocasions tendeix a valorar l'obra més recent de l'artista tant o més que qualsevol peça del fons de catàleg. En el cas de Chuck Prophet aquest factor ve motivat a més per la seva constant solvència a l'estudi de gravació: cap dels títols que ha signat en solitari ha alterat la història de la música contemporània però tots ells estan carregats de cançons rodones executades amb tant ofici com passió. L'última mostra és un "Bobby Fuller Died for Your Sins" (2017) que bé podria ser el seu plàstic més sòlid en el que portem de dècada i que, com cada nou llançament del californià, juga un paper determinant als repertoris de la corresponent gira de presentació.

Tant era que la nit passada no caiguessin monuments passats -però encara vigents- com "That's How Much I Need Your Love" o "Hot Talk" -molts matarien per a poder rescatar dels seus respectius fons d'armari highlights d'aquesta mida; Prophet directament els ignora en favor del material recent-, a canvi van caure "Bad Year for Rock and Roll" i "In the Mausoleum", dedicades respectivament a la memòria de David Bowie i Alan Vega, un "Jesus Was a Social Drinker" que va elevar de forma notable la temperatura de la sala o un "Bobby Fuller Died..." que va encetar el setlist amb la mateixa força amb què obre el disc que titula. Totes elles lliurades amb l'entusiasme de qui es pot considerar com tot un obrer del rock'n'roll, i amb el suport dels infal·libles Mission Express. Es va acomiadar citant als Flamin' Groovies amb "Shake Some Action" i confessant que dècades enrere havia posat en pràctica determinats mals hàbits en companyia de Cyril Jordan. Enorme.

divendres, 10 de novembre de 2017

Tramuntana a Portbou

Portbou vist des del coll dels Belitres, novembre de 2017.
L'encant dels indrets turístics un cop finalitzada la temporada turística. L'encant dels pobles de platja un cop les marees de turistes han tornat als seus respectius llocs d'origen i als seus nuclis urbans hi resten tan sols aquells que hi habiten durant tot l'any. L'entranyable i contagiosa decadència d'aquells llocs que literalment es buiden un cop la bonança meteorològica ha deixat pas a climes menys agraïts, com és el cas de Portbou. Visitar en aquesta època de l'any municipis com aquesta població fronterera de l'Alt Empordà pot arribar a ser tota una experiència. Acostar-se al monument a Walter Benjamin mentre les ratxes de vent escombren el mar i les onades castiguen els penya segats, fa que la visita adquireixi una aurèola difícil d'assolir durant els mesos d'estiu. I enfilar-se als colls dels Belitres o del Frare -molt recomanable visitar-ne els búnquers que ens recorden un passat tan fosc com proper- pot suposar un apassionant cara a cara amb la tramuntana en el seu estat més desbocat. Quan estudiava Literatura a l'institut em van ensenyar que el romanticisme era això, ni més ni menys.

50 anys de "Days of Future Passed"


Poques bandes han fet amb tan sols dos àlbums un salt tan gran com el que van realitzar The Moody Blues a "Days of Future Passed" (1967). El seu segon disc, la seva primera obra conceptual i un plàstic que molts situen com a punt de partida de gèneres i etiquetes com el rock progressiu o el rock simfònic. I tot un trencament amb les essències beat que fins aleshores havien definit la banda de Birmingham -el seu debut, "The Magnificient Moodies" (1965), semblava de la nit al dia l'obra d'un grup totalment diferent-. Enregistrat als estudis de Decca i produït per Tony Clark"Days of Future Passed" va unir els components de The Moody Blues amb els de la London Festival Orchestra -conduïda per Peter Knight- i va suposar un dels primers repertoris originals pensats per a fondre les formes del rock amb les de la música clàssica. L'àlbum es repartia en set parts que representaven els diferents moments del dia amb peces com "Lunch Break: Peak Hour", "Forever Afternoon" (editada com a single amb el títol de "Tuesday Afternoon") o l'eterna "Nights in White Satin". Va veure la llum tal dia com avui de fa mig segle.

dijous, 9 de novembre de 2017

Recomanació: Al Ras Festival 2017


Torna per setzè any consecutiu la que ja es pot considerar com a cita de referència a casa nostra de la música bluegrass. El festival AL RAS desembarcarà a partir d'avui mateix i fins el proper dissabte, 11 de novembre, a La Sonora de Gràcia, el Centre Cívic La Sedeta i el Mercat Vell de Mollet del Vallès. Al seu cartell hi figuren enguany dos referents contemporanis de la música nord-americana d'arrels com són Michael J. Miles i Jake Schepps, a més de valors autòctons com Lluís Gómez, Toni Giménez o els sempre oportuns Booty Hunters, així com els donostiarres Howdy. Tota la informació aquí.

8 de novembre a Granollers


La plaça de la Porxada de Granollers ahir a la tarda, plena de gom a gom de gent reclamant l'alliberament dels presos polítics i el retorn a la normalitat democràtica de les institucions catalanes. Dignitat i democràcia, ni més ni menys.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Aturada general 8 de novembre


Un servidor ha decidit sumar-se a l'aturada general convocada aquest dimecres, 8 de novembre, en defensa de les institucions catalanes i per a reclamar l'alliberament dels presos polítics. Per tant, la present serà l'única actualització d'aquest blog durant el dia d'avui.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Guitarra, baix i bateria: temporada 2017/18

Fats Domino.
La setmana passada va començar una nova temporada de Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci (La Garriga). Enguany el programa s'emetrà en directe cada dijous a partir de les 20h, i en poques setmanes hi estrenarà un servidor una secció conjunta amb Laura Peña. De moment, poden escoltar aquí un primer programa on van sonar entre d'altres The Clash, Fats Domino, Los Imposibles, Brighton 64 i Tom Petty.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Recomanació: Chuck Prophet a la sala Be Good


Ja vaig enumerar al seu moment les bondats del darrer disc de Chuck Prophet, "Bobby Fuller Died for Your Sins" (2017). També he parlat en alguna ocasió sobre les bones maneres que el californià destil·la quan s'enfila a un escenari. El cas és que Prophet presentarà l'àlbum en qüestió en directe a la barcelonina sala Be Good el proper divendres, 10 de novembre (21h.), una cita amb tota una figura del rock d'arrels nord-americanes que es preveu tan intensa com memorable. Obrirà la nit Curse of Lono, un combo londinenc dedicat a explorar les essències més nocturnes i gòtiques del so Americana. Més informació i entrades aquí.

diumenge, 5 de novembre de 2017

"The Miracle Boy" a Filmin


Dies enrere em referia a l'estrena de "The Miracle Boy" (2017), el documental de Nando Caballero sobre la figura i l'obra d'Steven Munar, en el marc de l'In-Edit. Una producció de La Produktiva i un projecte del qual vaig tenir l'honor i el plaer de formar part. Si es van perdre l'estrena, sàpiguen que des d'ara mateix poden visionar el documental a través de la plataforma Filmin. No se'l perdin.

dissabte, 4 de novembre de 2017

40 anys de "Rocket to Russia"


No són poques les veus autoritzades que han arribat a qualificar "Rocket to Russia" (1977) com el millor disc de Ramones. L'afirmació és tan discutible com qualsevol altra, i més tenint en compte que el tercer àlbum dels de Queens seguia els mateixos patrons definits als dos plàstics anteriors -el seminal debut homònim (1976) i "Leave Home" (1977)-. Però el que no es pot negar és la presència d'algunes de les peces més icòniques del cançoner ramonià, com és el cas de "Rockaway Beach", "Teenage Lobotomy", "Here Today, Gone Tomorrow", "We're a Happy Family" o l'eterna "Sheena Is a Punk Rocker" -a més de les celebrades revisions de "Surfin' Bird" i "Do You Wanna Dance?", originals dels Trashmen i Bobby Freeman respectivament-. El títol del disc feia referència a l'animadversió que sentia Johnny Ramone envers la Unió Soviètica, i la fotografia de la caràtula mostrava la banda al carreró situat just al darrere del CBGB. Cal destacar també que aquest va ser l'últim àlbum enregistrat per la formació original de Ramones: Tommy Ramone, bateria del grup i coproductor del disc juntament amb Tony Bongiovi, va abandonar el grup poc després que aquest veiés la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.

divendres, 3 de novembre de 2017

L.A. Witch


El debut homònim (2017) del trio californià L.A. Witch es troba ben bé al punt central de la línia imaginària que enllaça The Cramps amb Mazzy Star. Les seves cançons evoquen suor, fum, vici i litres de bourbon despatxats en algun antre subterrani, però també tenen gust d'asfalt, benzina i carreteres envoltades de paisatges desèrtics. Descobreixin-les a Bandcamp.

Perifèries a l'In-Edit

Un moment de la jornada Sala de Mezclas d'In-Edit, ahir a la seu de la SGAE.
Ahir vaig assistir a la segona edició de Sala de Mezclas, la jornada professional organitzada per In-Edit amb l'objectiu de donar cabuda a disciplines diverses, fomentar l'intercanvi de coneixement i servir com a altaveu a projectes culturals aliens a la majoria de radars. Per exemple, al llarg del matí es van presentar a la seu barcelonina de la SGAE festivals com Elixir, Eufònic o Embarrat, així com l'associació cultural Konvent Puntzero. Plataformes que aposten per l'art emergent en les seves diferents formes i disciplines, i que es troben situats a la perifèria tant a nivell de continguts -tots ells defugen el que coneixem com a mainstream- com geogràfic. Elixir té lloc a Terrasa, Eufònic a les Terres de l'Ebres, Embarrat a Tàrrega i el Konvent es troba situat a les rodalies de Berga. Parlem doncs de quatre projectes singulars i allunyats geogràficament de la ciutat de Barcelona, que descentralitzen per tant el mapa cultural català i fan de les seves respectives ubicacions part de les seves identitats. Tots ells van interactuar en el marc de mash-ups a dues bandes i d'una taula rodona final on cadascú va poder-hi dir la seva. I de tot el que es va poder escoltar, que va ser molt i d'allò més interessant, em quedo personalment amb dos conceptes. El primer, una afirmació de Pep Espelt (Konvent Puntzero) en referència a una programació que defuig la comoditat i aposta per propostes no sempre en consonància amb els gustos del públic generalista: "O bé fem festes majors, o bé fem art. Jo vaig triar l'art". El segon concepte, una idea que va deixar anar Rosa Boladeras (Elixir) per a explicar com el festival que dirigeix gestiona l'aportació pública amb què el finança l'Ajuntament de Terrassa: "Tornem a la gent els impostos que ha pagat amb forma de poesia". No em diguin que no sona bé.

dijous, 2 de novembre de 2017

#HolaDictadura (2)



Fins avui Espanya era l'únic país europeu on s'havia afusellat un president escollit democràticament. Des d'avui és també l'únic país europeu on s'ha empresonat un govern sencer escollit democràticament.

50 anys de "Disraeli Gears"


"Disraeli Gears" (1967) va ser el segon disc de Cream, i l'àlbum on el power trio britànic va acabar de definir un discurs que superava els paràmetres del blues-rock per a abraçar la psicodèlia i posar les bases de gèneres com el rock dur. Va suposar també la unió de Jack Bruce (baix), Eric Clapton (guitarra) i Ginger Baker (bateria) amb el productor Felix Pappalardi, que continuaria treballant amb la banda fins al moment de la seva dissolució. I va servir a Clapton, ja consagrat com un dels grans guitarristes de la seva generació, per a destapar-se definitivament com a vocalista en peces com "Strange Brew" o "Sunshine of Your Love", on a més va signar un dels riffs més icònics de la història de la guitarra elèctrica. Tant l'una com l'altra van veure la llum en forma de singles i van contribuir a la popularització en ambdós costats de l'Atlàntic d'un àlbum on també figuraven títols tan destacables com "World of Pain", "We're Going Wrong" o "Tales of Brave Ulysses". Arguments de pes que van consolidar Cream com un fenomen global i "Disraeli Gears" com un dels plàstics més influents de la segona meitat dels 60. Va veure la llum tal dia com avui de fa mig segle.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Aquell blues interior

Taj Mahal.
"Quan tenia 16 o 17 anys sortia amb una noia de Mississippi. Era una relació molt innocent, anàvem al cinema i jo l'acompanyava a casa. De cop i volta, una vegada em va dir 'Saps què, no penso casar-me amb tu'. Jo ni tan sols m'ho havia plantejat, i li vaig fer repetir. Ella va dir 'Ja m'has sentit! No em casaré amb tu'. Li vaig preguntar per què, i em va dir 'Perquè seràs un bluesman i mai estaràs a casa'. Se n'havia adonat, el que jo era per dins era aquell blues". Taj Mahal en una entrevista amb el periodista Michael Simmons que publica Mojo a la seva edició de novembre. Un repàs llampec però exhaustiu a la vida i l'obra d'un dels grans renovadors del blues, amb tota una colla d'anècdotes que val la pena llegir.