dilluns, 31 d’octubre del 2022

"Halloween Ends" (2022)

Laurie Strode (Curtis) i Michael Myers en un fotograma de "Halloween Ends".
El millor de "Halloween Ends" (2022), enèsim capítol de la nissaga cinematogràfica de Michael Myers i tancament de la trilogia iniciada ara fa quatre anys amb "Halloween" (2018), és amb tota probabilitat la banda sonora. Un combinat de rock'n'roll primitiu, soul i punk rock que en el millor dels casos despertarà l'espectador de l'estat d'estupefacció que pot arribar a generar el visionat de la cinta en qüestió. Per contra, el pitjor de "Halloween Ends" és tota la resta, la pel·lícula en ella mateixa. Un despropòsit que no aconsegueix salvar ni la presència d'una Jamie Lee Curtis a qui sempre ve de gust veure a la gran pantalla, i que bé podria ser una ferma competidora de "Halloween: Resurrection" (2002) si féssim un rànquing dels films més desafortunats de tota la franquícia.

I això que les perspectives eren prou elevades. Si la citada "Halloween" presentava Myers en bona forma malgrat no assolir els nivells d'excel·lència que cal esperar d'un dels grans carnissers de la història del setè art, la segona part de la trilogia dirigida per David Gordon Green –"Halloween Kills" (2021)- directament feia un salt endavant, tornava a les essències més genuïnes de la nissaga i es perfilava com el capítol més notable des que John Carpenter engendrés la criatura amb la fundacional i canònica "Halloween" (1978). Tan altes eren les expectatives després de veure com Michael Myers per fi tornava a ser ell mateix al cap de tants anys, que igual de dura ha estat la caiguda al buit un cop visionada la seva seqüela.

El problema de "Halloween Ends" no és que el guió faci aigües per totes bandes –i no resolgui cap de les incògnites deixades a l'aire al final de "Halloween Kills"-, que també, sinó que a mida que van avançant els esdeveniments un té la sensació de no estar veient ni tan sols una pel·lícula de Halloween. Si un dels grans encerts de "Halloween Kills" havia estat posar Michael Myers –novament interpretat per James Jude Courtney i el veterà Nick Castle- al centre de la pel·lícula –apartant-ne fins i tot a Curtis-, un dels errors més inexplicables de "Halloween Ends" és justament haver fet el contrari. Prescindir de la figura central de la nissaga fins al punt que amb prou feina se l'arriba a veure, que les morts més notables del film –si és que n'hi ha alguna en una història tan previsible- ni tan sols les provoca ell, i que l'esperat duel final amb Laurie Strode (Curtis) arriba tard i té un gust certament descafeïnat.

El problema de "Halloween Ends" també és haver introduït un personatge tan prescindible i desubicat com aquest aprenent de Myers que és Corey Cunningham (Rohan Campbell). Un gir totalment innecessari al guió, i una comparació –la de Cunningham amb Myers- que resulta tan absurda com la de Darth Maul amb Darth Vader –no hi ha color, vaja-. Si aconsegueix alguna cosa, a banda de desesperar a qui hagi passat per caixa per poder veure Myers un cop més en acció, és accentuar la sensació de naufragi que embolcalla gairebé dues hores de metratge que no es fan llargues sinó eternes. Fins al punt que un acaba agraint el moment en què salten els títols de crèdit al ritme trepidant del "(Don't Fear) The Reaper" de Blue Öyster Cult –un dels plats forts de la citada banda sonora juntament amb The Cramps, Dead Kennedys i Jack & Jim-. Sí, una altra cosa bona de "Halloween Ends" és que, fent honor al seu títol, hi ha un moment en què per fi s'acaba.

Arribat aquest punt, no cal dir que "Halloween Ends" no seria la recomanació més idònia per a una vetllada com la d'avui. Vagin a veure-la si desitgen assistir al final d'una trilogia francament malaguanyada, però esperin-se a demà o a la setmana vinent. Per a una nit de Halloween com cal, tornin a l'original de 1978, a la seva primera seqüela –"Halloween II" (1981)-, a la mai prou reivindicada "Halloween H20" (1998) o, és clar, a Halloween 2018 i "Halloween Kills". Hi sortiran vostès guanyant, i en acabat podran donar-se el gustàs de fer sonar els Cramps a tot gas. Sigui com sigui, passin una bona nit de Halloween –o Castanyada, que una cosa no és incompatible amb l'altra-, i que Michael Myers els agafi fent bondat.

De Halloween i la globalització

Sortiu a sopar a restaurants italians, mexicans i japonesos. Escolteu música anglosaxona, llatinoamericana i afrocubana. Aneu a veure pel·lícules asiàtiques, franceses i escandinaves. Beveu whisky escocès i cervesa d'importació, i us feu gintònics amb la mateixa ginebra que Elisabet II es fotia per esmorzar. Però sobretot no fessiu cap festa de Halloween aquesta nit, que estarieu promovent la globalització.

El so del Vallès de fa 30 anys, a El 9 Nou


Sota el títol genèric de "Terra de Músics", una exposició a l'Ateneu Popular La Tintorera de les Franqueses del Vallès recorda l'escena musical vallesana de la primera meitat dels 90. L'ha comissariat David Molina (Catastrofe Club) a partir d'un monogràfic publicat al seu dia per la desapareguda Revista del Vallès amb fotografies de Jordi Ribó. Aquest cap de setmana hi hem tret el cap i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

D.H. PELIGRO (1959-2022)

D.H. PELIGRO

(1959-2022)

No vaig assistir al concert que Dead Kennedys van oferir a la sala Razzmatazz ara fa unes setmanes. N'he llegit cròniques molt entusiastes que mai de la vida m'atreviria a posar en dubte, però el cert és que tampoc m'ha seduït mai gaire l'idea de veure la banda en un escenari sense Jello Biafra. Sigui com sigui, i hi hagi qui hi hagi al capdavant de la formació, sempre sentiré i expressaré el màxim respecte per un combo que va ser pioner del punk i el hardcore a la Costa Oest dels Estats Units, que va facturar una sèrie de discos tan potents com essencials, i que va patir en pròpia pell els atacs més ferotges dels guardians de la moral a la terra de les barres i les estrelles.

Aquest cap de setmana moria de forma sobtada a casa seva, a Los Angeles –a causa d'un accident domèstic, segons un informe policial-, el seu bateria de més llarga durada –va entrar al grup a temps de gravar l'ep "In God We Trust, Inc." (1981)-, Darren Henley, més conegut com a D.H. Peligro. Trista notícia, sobretot per a tots aquells seguidors del grup que encara tenen ben presents concerts com el de Barcelona. Peligro també havia tocat amb bandes com Red Hot Chili Peppers –hi va militar breument el 1988- o Nailbomb –va gravar diverses pistes del totèmic "Proud to Commit Commercial Suicide" (1995), entre elles una versió de "Police Truck", dels mateixos Dead Kennedys-. A més, havia liderat el seu propi projecte, Peligro.

diumenge, 30 d’octubre del 2022

La cançó que Dylan va escriure per Jerry Lee

Jerry Lee Lewis (1935-2022).
Era una història que desconeixia, a la qual he arribat aquests dies arran de la mort de Jerry Lee Lewis, i que m'ha semblat tan preciosa com carregada de simbolisme. Sembla ser que Bob Dylan va escriure "To Be Alone with You", una de les cançons incloses a "Nashville Skyline" (1969), amb el Killer en ment. S'ha especulat molt sobre aquest tema, però el mateix Dylan va fer aquestes declaracions a la revista Rolling Stone el mateix any en què es va publicar el disc: "Vaig escriure 'To Be Alone with You' per a Jerry Lee Lewis. Es trobava a l'estudi mentre escoltàvem els playbacks i va entrar, estava gravant un àlbum a la sala del costat" –probablement, l'àlbum al qual es referia fos "She Still Comes Around" (1969)-.

Escoltant la peça en qüestió –el tempo, la melodia i la lletra-, un s'adona que la història té tot el sentit del món. Casualitats de la vida, "To Be Alone with You" és una de les perles que el de Minnesota està recuperant –és una manera de parlar ja que, òbviament, la toca cada nit com li dona la gana- als concerts del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira que es va aturar a Nottingham el passat divendres 28 d'octubre, a poques hores de la mort de Jerry Lee. I un concert on Dylan va alterar el guió fent quelcom que encara no havia fet en cap de les actuacions anteriors: tocar un bis després del gran final amb "Every Grain of Sand". Una versió d'"I Can't Seem To Say Goodbye" dedicada a la memòria del Killer. Quin gran detall.

La Tintorera recorda l'escena vallesana dels 90

Dos visitants a l'exposició, abans d'ahir a La Tintorera.
L'Ateneu Popular La Tintorera de les Franqueses del Vallès acull fins al mes de desembre l'exposició "Terra de Músics". Una mirada a l'escena musical vallesana de la primera meitat dels 90, comissariada per David Molina (Catastrofe Club) a partir d'un monogràfic publicat el 1990 per la desapareguda Revista del Vallès, amb fotografies de Jordi Ribó. Hi he pogut descobrir noms que no coneixia, i he tingut el gustàs de redescobrir-hi referents com Los Sencillos, Treepoli, T-Punch o Dios Odioso.

dissabte, 29 d’octubre del 2022

Jerry Lee Lewis (1935-2022)

JERRY LEE LEWIS

(1935-2022)

Setmanes enrere em vaig dedicar a recuperar els discos de country de Jerry Lee Lewis. Una etapa que no serà mai tan essencial ni influent com els seus anys fundacionals a Sun Records, però sota la qual s'amaguen també autèntics tresors. Poc m'imaginava aleshores que en qüestió de dies estaríem lamentant la seva pèrdua. Lewis era un dels últims supervivents de tota una generació que va canviar per sempre més la història de la música –i amb ella, la d'aquest món nostre-, testimoni d'excepció i ambaixador destacat d'un lloc i d'un moment simplement irrepetibles. Però sobretot era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre més.

Ha mort el Killer, i amb ell se n'ha anat un dels arquitectes del rockabilly –per tant, del rock'n'roll-, també l'home que va acabar esdevenint gairebé un estil musical en ell mateix des del moment en què tocava el piano com ningú ho havia fet abans ni ho tornarà a fer mai més. El pare fundador del rock que va brillar a la galàxia country, i que va arribar fins als nostres dies erosionat pels anys que no perdonen però sempre fent honor tant al seu nom com al seu sobrenom. Podríem parlar de "Great Balls of Fire", de "Whole Lotta Shakin' Goin' On", de "Breathless", del Million Dollar Quartet, de les seves incendiàries actuacions, del seu caràcter imprevisible o d'escàndols com el matrimoni amb la seva cosina menor d'edat, i no acabaríem mai.

Quan em vaig assabentar de la seva mort, em va venir al cap una entrevista publicada per Mojo ara deu fer cosa d'una dècada i mitja. Una de les periodistes més veteranes de la revista britànica, Sylvie Simmons, va anar-lo a veure a casa seva a Nesbit, Mississippi. I mentre esperava al hall d'entrada que arribés l'hora acordada per començar la conversa, el Killer va irrompre des del pis superior en calçotets, amb la mala llet que el caracteritzava però amb la tranquil·litat de qui és a casa seva i fa el que li rota, com li rota i amb el que porti posat en aquell moment. L'entrevista, no cal dir-ho, va ser un cúmul de cites memorables –també de frases pronunciades amb un accent sureny tan tancat, que ni la mateixa Simmons va ser capaç de transcriure-.

Jerry Lee Lewis no era l'últim supervivent del rock'n'roll dels 50. Encara són entre nosaltres Clarence "Frogman" Henry, Wanda Jackson, Dion i Duane Eddy, per citar els primers que m'han vingut al cap. Però sí que era l'últim dels pioners que no tan sols van definir tot un gènere musical sinó que el van elevar a fenomen social i cultural de primera magnitud a escala planetària. L'última megaestrella de la dècada en què es van inventar les megaestrelles. Com hauria estat, sense ell, la música de les passades sis dècades i mitja? Impossible saber-ho, però de ben segur bandes com Led Zeppelin no haurien arribat mai a compondre cançons com "Rock and Roll", que li deu tot i més a Lewis i que ell mateix va reinterpretar amb el propi Jimmy Page en un àlbum de maduresa que oferia de tot menys símptomes de fatiga –el seu títol, molt oportú, "Last Man Standing" (2006)-. No és que Lewis se la fes seva com qui no vol la cosa, és que la podria haver reclamat com a pròpia des del primer dia i hauria estat tot bé.

El seu traspàs és llei de vida, la seva pèrdua una tragèdia.

Un mes després de Dylan

Dylan a la premsa britànica: l'especial de Mojo i l'últim número d'Uncut.
Avui fa un mes que vaig veure Bob Dylan en directe a Göteborg, tercera aturada de la seva primera gira europea post-pandèmica. Un mes d'un concert que en tot aquest temps encara no he estat capaç de digerir –potser la paraula correcta seria assimilar-. Feia molts anys –dècades, de fet- que no em passava una cosa així –si és que m'havia passat mai-. I això que a Dylan l'havia anat veient en viu amb certa regularitat des que va actuar el 1999 a l'enyorat Palau dels Esports de Barcelona. I sempre n'havia sortit encantat, però mai com en aquesta ocasió havia tingut la sensació d'haver presenciat quelcom que podia haver estat històric. A aquestes alçades, començo a pensar que probablement va ser el millor concert al qual he assisti mai.

No va ser només el fet de poder veure un cop més a Dylan en persona i fent música, amb tot el que això implica. Va ser sobretot el fet d'assistir al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, enèsima reinvenció sobre el terreny de qui amb 81 primaveres a l'esquena surt a l'escenari renunciant a tot un llegat –en el seu cas, un dels cançoners sobre els quals s'ha edificat la cultura contemporània- i apostant per un present creatiu críptic com ell sol, però alhora capaç d'oferir respostes en un món líquid on la perdurabilitat és més que mai un valor a preservar. Una gira on Dylan s'adreça al públic i fins i tot li somriu, coses que no havia fet en molt de temps, potser per venir-li a recordar que al marge del geni i més enllà del mite hi ha una persona de carn i os.

Acostumo a seguir amb interès tot allò que estigui relacionat amb Dylan –tot i que no em pugui considerar ni de bon tros el que s'anomena un dylanòleg-, i aquestes últimes setmanes he consultat de forma gairebé obsessiva les cròniques de la seva present gira, constatant que cada concert és diferent del seu predecessor per molt que el repertori sigui idèntic al de la nit anterior. Em va cridar molt l'atenció l'inici triomfal del tram britànic de la gira, la setmana passada al Soho londinenc, a pocs quilòmetres d'un Palau de Westminster on la tradicionalment exemplar democràcia britànica vivia les hores més baixes de la seva història recent. Un espectacle de l'absurd –molt propi dels temps que estem vivint, d'altra banda- que Dylan pràcticament va eclipsar obrant el seu propi miracle des de l'escenari del London Palladium.

Llegia a John Mulvey, director de la totpoderosa Mojo, afirmant que el primer dels quatre recitals londinencs havia estat el millor concert de Dylan que mai havia presenciat –la mateixa sensació amb què jo havia sortit setmanes abans de l'Scandinavium de Göteborg, amb la diferència que Mulvey sap molt millor que jo de què parla-. Llegia també que, després de la segona actuació, una multitud de fans s'havia adreçat a demanar autògrafs a Jimmy Page, present entre el públic i visiblement desconcertat per la situació. Una escena molt dylaniana, aquesta última: la teva pròpia parròquia reclamant l'atenció d'algú que tan sols passava per allà, mentre tu has desaparegut (literalment) del mapa un cop s'han encès els llums.

Aquests dies em van arribant amb comptagotes els exemplars amb què la premsa especialitzada del Regne Unit saluda el desembarcament del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour a la Gran Bretanya. Imprescindible la reedició –actualitzada- d'un especial de Mojo que repassa tota la seva trajectòria. I molt emocionant la crònica que signa Nick Hasted al número de desembre d'Uncut del segon concert de la gira europea, el 27 de setembre a Estocolm. "No li importa una merda allò que tu i jo pensem", destaca, assenyalant justament un dels factors que han engrandit Dylan durant més de sis dècades. El fet d'anar a la seva en un món on la resta s'ha acostumat a haver de donar explicacions per tot. I mentre encara digereixo –assimilo- el que vaig viure avui fa un mes, també em vaig fent a la idea que assistir a la present gira de Dylan va ser una de les coses més grans que m'han passat en molt de temps. Paraula.

divendres, 28 d’octubre del 2022

One Drop, a El 9 Nou


One Drop és una associació que es dedica a difondre la música reggae i la cultura jamaicana a Granollers. Ho fa des del convenciment que hi ha vida als marges i que les ciutats no comencen ni s'acaben als seus barris més cèntrics. Per això sol promoure esdeveniments fora dels circuits habituals i optar per formats que van més enllà de la norma. També és la responsable que Skarra Mucci i Misha1Dem actuessin l'estiu passat a la capital vallesana en el marc del festival Musik N Viu. Parlem amb alguns dels seus impulsors a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

R.I.P. Gregg Philbin

Gregg Philbin.
Ha mort Gregg Philbin, baixista dels llegendaris REO Speedwagon entre 1967, un any després de fundar-se el grup, i 1977. Va tocar als primers sis àlbums de la banda, començant amb "R.E.O. Speedwagon" (1971) i acabant amb "R.E.O." (1976), dos plàstics que d'alguna forma delimiten l'etapa fundacional dels d'Illinois, un període marcat pel bon gust alhora de facturar un hard rock tan fresc com efectiu, i els anys previs a l'AOR, els hits radiofònics i l'èxit massiu. A destacar també obres com "Ridin' the Storm Out" (1973) o "This Time We Mean It" (1975).

dijous, 27 d’octubre del 2022

Luiz Galvão (1935-2022)

LUIZ GALVAO
(1935-2022)

Van esdevenir gairebé capdavanters d'allò que es va anomenar Tropicália, aquell moviment que va renovar bona part de la cultura brasilera –sobretot la música- entre finals dels 60 i principis dels 70, també una de les bandes més influents que mai s'han arribat a formar al Brasil. Novos Baianos van aproximar les essències de gèneres d'arrel tradicional com la samba a les formes del rock psicodèlic que aleshores tot ho estava revolucionant, assolint una veu pròpia que parlava ambdós idiomes sense distinció. Com a mostres, peces tan essencials com "A Menina Dança""Mistério do Planeta" o "Preta Pretinha", totes tres incloses al definitiu "Acabou Chorare" (1972). Ens ha deixat el poeta Luiz Galvão, lletrista del grup, a l'edat de 87 anys.

50 anys de "Talking Book"


De com fer créixer dos gèneres musicals –el soul i el funk- sense perdre'n de vista les essències. De com situar-se a l'avantguarda de la innovació a l'estudi sense renunciar a les bondats del format cançó. De com esdevenir un exemplar únic per naturalesa i alhora consolidar la vocació massiva del propi repertori. De com avançar-se pràcticament una dècada al temps present –Prince i companyia ja paraven l'orella- sense quedar-se fora de context. De tot això i molt més en va oferir unes quantes lliçons Stevie Wonder durant la primera meitat de la dècada dels 70. La més definitiva, amb tota probabilitat, el magistral "Talking Book", publicat per Tamla (Motown) el 27 d'octubre de 1972, avui fa 50 anys.

Produït pel mateix Wonder –qui també es va fer càrrec de bona part dels instruments, malgrat comptar amb col·laboradors com Jeff Beck, Ray Parker Jr. o els cantants Jim Gilstrap i Lani Groves- amb el suport de Robert Margouleff i Malcolm Cecil, l'àlbum en qüestió conjuga les textures més elegants de la factoria Motown amb l'ús d'uns sintetitzadors que es situen per moments al centre del discurs del seu autor. A nivell de repertori, hi destaquen quatre títols que no tan sols es troben al capdamunt del cançoner de Wonder –que no és poc-, sinó a l'Olimp del soul i la música pop. Quatre talls de naturalesa divergent que, malgrat tot, conviuen a la perfecció en un ventall discursiu tan coherent com ric en matisos.

D'entrada, la perla que obre el disc, la plàcida "You Are the Sunshine of My Life" amb el seu traç primaveral, tot un contrast amb el funk robust –i proper al rock, un gènere el públic del qual es va acabar rendint a les bondats d'Stevie Wonder gràcies a treballs com aquest- de l'eterna "Superstition". També l'agradable brisa nocturna de "Lookin' for Another Pure Love", que deixa pas al gran final amb la balada crepuscular "I Believe (When I Fall in Love It Will Be Forever)", que bé podria haver fet les delícies del mateix Elton John. Una obra majúscula, de les que baten rècords al seu moment i no deixen de revalidar-los per moltes dècades que passin. Mig segle d'un clàssic de clàssics.

dimecres, 26 d’octubre del 2022

Regino Carreira (1962-2022)

REGINO CARREIRA

(1962-2022)

Irreverent i desvergonyida com ella sola, "Todos los paletos fuera de Madrid" va ser la cançó que va situar Séptimo Sello al mapa el 1985. També la peça més coneguda d'una banda fundada tan sols un any abans i que havia avançat per l'esquerra bona part de la Madrid de la Movida per posar algunes de les bases del pop sintètic tal com s'acabaria entenent a l'Estat espanyol. Ens ha deixat el seu vocalista, Regino Carreira, que un cop dissolt el grup es va dedicar a fer tasques de representació i direcció artística en companyies com Sony.

Jorge Sánchez (1964-2022)

JORGE SÁNCHEZ

(1964-2022)

Formats el 1981 a Terrassa, Código Neurótico van ser una de les bandes més influents del punk i el hardcore a casa nostra durant la dècada dels 80, amb treballs tan essencials com l'ep "Totus Tuus" (1983) –produït per Quimi Portet i Manolo García, aleshores a Los Rápidos- o l'àlbum "En la barra del bar" (1988), probablement el punt més àlgid de la seva carrera. Es van separar el 1998, però el 2011 van tornar als escenaris per celebrar el seu 30è aniversari. Ens ha deixat Jorge Sánchez, cantant i baixista de la històrica formació vallesana. Tenia 58 anys.

dimarts, 25 d’octubre del 2022

Jazz Magazine 753


Una portada que és poesia visual en estat pur, la que l'il·lustrador Fred Beltran ha dibuixat per l'edició d'octubre de la revista francesa Jazz Magazine, el número 753 d'aquesta veterana publicació amb set dècades de contrastada trajectòria. Miles Davis i Jimi Hendrix, l'un al costat de l'altre, amb motiu d'un sucós article on el periodista Yazid Manou repassa les múltiples connexions entre dos genis que es van influir mútuament però ningú sap del cert si mai van arribar a coincidir. La revista també inclou, entre d'altres, un homenatge al fotògraf Giuseppe Pino, un dels col·laboradors històrics de la capçalera, que va morir el mes passat.

Robert Gordy (1931-2022)

ROBERT GORDY

(1931-2022)

Ha mort Robert Gordy, executiu i compositor per a Motown durant les dècades dels 60 i els 70, també el germà petit del fundador de la companyia discogràfica, Berry Gordy. Abans de la creació de Motown, durant la segona meitat dels 50, havia publicat diversos singles de soul sota el pseudònim de Bob Kayli, que van passar majoritàriament desapercebuts. Tampoc van obtenir el ressò esperat els senzills que va publicar a principis dels 60 ja a través de Motown i els seus segells subsidiaris. El 1972 va actuar a "Lady Sings the Blues", el biopic de Billie Holiday dirigit per Sidney J. Furie, protagonitzat per Diana Ross i produït pel seu germà sota el paraigua de la mateixa Motown.

dilluns, 24 d’octubre del 2022

Nucli Trio i La Vella Dixieland, a El 9 Nou


Les actuacions de Nucli Trio amb Laia Cagigal i La Vella Dixieland amb Marian Barahona han tancat aquest cap de setmana la segona edició de Jazz de Xoc, un cicle de concerts promogut per ASMUCA (Associació Músics Cardedeu) amb l'ànim de maridar música en directe, xocolata artesana, patrimoni arquitectònic i inclusió social. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Marty Sammon (1977-2022)

MARTY SAMMON

(1977-2022)

El pianista Marty Sammon va néixer al South Side de Chicago en el si d'una família d'origen irlandès. Es va formar musicalment tocant cançons tradicionals d'Irlanda, però ben aviat es va deixar seduir pel blues de la Windy City fins al punt d'esdevenir un dels acompanyants més sol·licitats de la seva generació. Va tocar amb figures de primeríssim ordre com Otis RushLil' Ed & The Blues Imperials o els germans Buddy i Phil Guy, també amb contemporanis seus com Devon Allman. A tot plegat cal sumar-hi tota una colla d'àlbums signats amb el seu nom on ressonen les formes més genuïnes del blues i on el terme atemporal obté el millor dels sentits. Ens ha deixat a l'edat de 45 anys, un d'aquells talents que se'n van massa d'hora i encara amb moltes coses per dir.

Jazz a peu d'escenari

LA VELLA DIXIELAND
Jazz de Xoc 2022
Vil·la Paquita, Cardedeu
23 d'octubre de 2022

Una banda de jazz tocant a peu d'escenari i el respectable donant-ho tot a la pista de ball –de vegades no cal complicar-se més la vida-. D'aquesta manera tancava ahir a la tarda la seva segona edició el cicle Jazz de Xoc que promou l'ASMUCA (Associació de Músics de Cardedeu), en un entorn tan agraït –i poc aprofitat- com és el pati de Vil·la Paquita, una de les joies del patrimoni arquitectònic local. La banda era La Vella Dixieland, institució de ple dret a casa nostra del jazz més tradicional amb quatre dècades llargues de trajectòria, que desembarcava a la població vallesana amb un repertori fet a mida per l'ocasió i amb el suport vocal de Marian Barahona.

Van començar amb format instrumental i citant tòtems com Duke Ellington –per partida doble, amb "It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got That Swing)" i "The Mooche"-. El nucli fundacional del combo –Pep Gol (trompeta), Pau Casares (clarinet) i Xavier Manau (trombó)-, reforçat per Benoit Poinsot (saxo), Gerard Nieto (piano), Josemi Moraleda (contrabaix) i Pinyu Martí (bateria). A l'escenari hi saltaven espurnes, a la pista es ballava com als feliços anys 20, i aleshores va irrompre Barahona al ritme trepidant de l'estàndard "There'll Be Hot Time in the Old Town Tonight". Swing gran reserva a càrrec d'una de les formacions de hot jazz més solvents del continent europeu, pas previ als paisatges tardorencs de "God Bless the Child", de Billie Holiday.

A partir d'aquí, el repertori va alternar els formats vocal i instrumental amb cites a Fats Waller ("Ain't Misbehavin'"), Alberta Hunter ("You're Gonna Reap Just what You Sow"), Ray Charles ("Hard Times") o una refrescant lectura de l'espiritual "Down by the Riverside", entre d'altres. I per acabar d'arrodonir un passi àgil i dinàmic com ell sol, el gran final amb la banda –inclosa Berahona- a peu d'escenari fent "When the Saints Go Marching In" tal com marca la tradició i amb el públic celebrant el moment com si no hi hagués demà. D'escenes com aquesta no se'n deriva tan sols la història d'això que anomenem jazz, sinó la de tota la música contemporània tal com l'hem entès a Occident durant més de 100 anys. De seguida s'ha dit.

diumenge, 23 d’octubre del 2022

Llegir, escoltar, veure

Quentin Tarantino.
Quan Harvey Keitel va conèixer Quentin Tarantino en persona, el primer que va fer va ser preguntar-li com s'ho havia fet per escriure un guió com el de "Reservoir Dogs" (1992) –l'actor n'havia quedat impressionat, sobretot tenint en compte que venia d'un cineasta que aleshores tot just estava debutant, i va arribar a posar diners de la seva pròpia butxaca per dotar la producció d'un pressupost mínimament operatiu per als estàndards de Hollywood-. Descartada l'opció que el futur autor de "Pulp Fiction" (1994) tingués cap mena de vincle personal o familiar amb els baixos fons, Keitel va seguir insistint en la seva pregunta fins que Tarantino va respondre amb un simple "Veient cinema".

Que Tarantino sap quedar com un rei no ho descobrirem pas a aquestes alçades, però la seva resposta no deixa de ser una d'aquelles qüestions de sentit comú que sovint tendim a passar per alt. Un principi que jo mateix vaig aprendre quan tenia 8 anys de la mà de l'escriptor Joaquim Carbó. L'autor d'"Els orangutans" (1967) va visitar l'escola on un servidor estudiava aleshores EGB, i els alumnes de tercer curs li vam poder fer preguntes després que oferís una xerrada. No recordo què nassos li vaig arribar a preguntar jo, però un company li va demanar què calia per ser un bon escriptor. A la qual cosa Carbó va respondre, no ho oblidaré mai, amb un simple "Llegir". Després va desenvolupar la resposta, però no hauria calgut.

Qui vulgui escriure ha d'haver llegit, qui vulgui fer cinema ha d'haver vist pel·lícules, i qui vulgui fer música n'ha d'haver escoltat molta. Una qüestió de sentit comú, apuntava prèviament, que sembla no ser-ho tant quan el panorama cultural –el professional i el mal anomenat amateur- va ple de múics que no escolten música –posar-se els auriculars al metro no compta- i cineastes que amb prou feina han vist més cinema del que ells mateixos han projectat sobre els seus propis melics. En el cas dels escriptors el drama encara no sembla haver assolit dimensions tan preocupants, però tot arribarà si es mantenen aquestes dinàmiques pròpies d'un món i d'un moment en què tothom vol parlar –tothom ha de parlar- però ningú es vol parar a escoltar.

P.S.: De tots aquells promotors i gestors culturals a qui només sembla interessar la cultura que promouen i gestionen ells mateixos, ja en parlarem un altre dia, que ara se'ns faria tard...

Jazz vocal en un entorn paradisíac

NUCLI TRIO amb LAIA CAGIGAL

Jazz de Xoc 2022
Jardins de la Casa Campmajor, Cardedeu
22 d'octubre de 2022

Ja fa quatre anys que Guillem Plana (guitarra), Aleix Forts (contrabaix) i David Viñolas (bateria) van formar Nucli Trio amb l'ànim de reviure al seu aire les essències del modern jazz de les dècades dels 50 i 60. Des d'aleshores han publicat un àlbum –"Nucli Trio" (2021)- i han esdevingut una de les formacions habituals de la Jazz Cava de Vic, on solen tocar regularment amb vocalistes convidats. Va ser d'aquesta manera com va néixer la seva unió amb Laia Cagigal, amb qui ja han ofert diversos concerts arreu de Catalunya i amb qui van actuar ahir a la tarda al Jazz de Xoc de Cardedeu.

L'entorn era gairebé paradisíac. Els jardins de la Casa Campmajor, una finca noucentista i una de les nombroses joies arquitectòniques del municipi vallesà. El marc ideal on degustar un repertori que va citar estàndards com "Jitterbug Waltz" (Fats Waller), "Why Try to Change Me Now" (Frank Sinatra) o "Tú que puedes, vuélvete" (Atahualpa Yupanqui), finalitzant amb una sorprenent lectura en clau gairebé easy listening d'"It's My Party", el clàssic de Lesley Gore. També van sonar un parell d'originals de Nucli Trio amb format instrumental, l'inicial "Himne a l'intempèrie" i la càlida "Ja surt el planter".

Jazz de Xoc és un cicle de concerts promogut per l'ASMUCA (Associació de Músics de Cardedeu) amb l'objectiu de maridar música en directe, xocolata artesana, patrimoni local i consciència social. Totes les actuacions es fan en indrets emblemàtics o arquitectònicament singulars de la població i compten a les tasques logístiques amb d'usuaris d'Hi Som i la Fundació Viver de Bell-lloc, dues entitats que ofereixen suport a les persones amb diversitat funcional. L'última sessió del cicle tindrà lloc aquesta tarda (18h.) a Vil·la Paquita i anirà a càrrec de La Vella Dixieland.

dissabte, 22 d’octubre del 2022

Joyce Sims (1959-2022)

JOYCE SIMS

(1959-2022)

Quan va irrompre a les llistes d'èxits durant la segona meitat de la dècada dels 80 amb senzills com "(You Are My) All and All" (1986) o el celebradíssim "Come Into My Life" (1987), tot apuntava que Joyce Sims esdevindria una estrella permanent al firmament pop i que el seu nom es consolidaria a l'avantguarda d'allò que s'acabaria anomenant r&b contemporani. No va passar. La cantant i multiinstrumentista novaiorquesa no va tornar a assolir mai més el grau de popularitat obtingut durant els 80, i en dècades posteriors la seva activitat a l'estudi es va anar espaiant progressivament. Durant els 90 tan sols va publicar un parell de senzills, i el seu darrer àlbum, "Love Song", data de 2014 –en directe s'havia mantingut més activa-. Sigui com sigui, les seves cançons segueixen sonant sofisticades i elegants com el primer dia. Ha mort a l'edat de 63 anys.

Amb un parell de mirades

JOANA SERRAT

Apolo 2, Barcelona
21 d'octubre de 2022

La força de les petites coses. Tot allò que es pot afirmar amb tan sols un gest i un parell de mirades. O de com el context pot arribar a engrandir (encara més) la creació artística. Joana Serrat va explicar la nit passada que "These Roads", una de les cançons que formen el seu darrer àlbum, "Hardcore from the Heart" (2021, Great Canyon Records), s'inspira en les vivències de qui després d'haver rodat per mig món amb una guitarra a les mans, acaba trobant confort i aixopluc al costat dels seus éssers més propers. Tot seguit, mentre començaven a sonar les primeres notes de la peça en qüestió, es va girar i va somriure tot mirant als ulls dels seus germans, Carla i Toni Serrat, teclista i bateria respectivament de la banda que l'acompanya, The Great Canyoners. I no li va caler dir res més.

La trajectòria de Serrat ha estat certament meteòrica –també una mostra de com una es pot obrir camí molt més enllà de les pròpies fronteres sense necessitat de fer massa soroll ni esdevenir carn de clickbait-. Durant els darrers anys s'ha fet escoltar en destacats escenaris d'ambdós costats de l'Atlàntic, ha treballat amb referents de la mida d'Israel Nash o Joey McClellan (Midlake), i ha vist com la sempre exigent crítica anglosaxona es rendia de forma incondicional davant d'obres com la que ahir venia a presentar a la sala petita d'Apolo. Però res de tot això li ha fet perdre el món de vista ni l'entusiasme de tocar per als seus i entre els seus, recolzada per una formació que en aquesta ocasió completaven vells coneguts com Vidal Soler (guitarra), Bernat Sánchez (guitarra) i Rubén Alcázar (baix).

Va trencar el gel amb els cristal·lins repunts de "Lonely Heart Reverb" i la robusta escalada de "Western Cold Wind" abans de prémer l'accelerador amb els paisatges fronterers de "Shadows of Time" i el dinàmic roots rock de "Walk in Sin", augmentat per l'ocasió amb una majestuosa introducció digna del Dylan més metafísic dels 70. La citada "These Roads" va ser la primera cita a "Hardcore from the Heart", fil conductor d'un repertori on van brillar amb força els vaporosos contorns de "You're with Me Everywhere I Go", la desolada cadència nocturna de "Hotel Room 609" i el tour de force de "Demons", prova de vida de qui surt a l'escenari a exorcitzar els seus propis fantasmes però alhora ofereix mostres d'estar-s'ho passant tan bé com el primer dia sobre les taules.

En tanda de bisos va enfilar tota sola les formes folk de "Wild Beast" i "Summer Never Ends", va recuperar la banda per citar a Bruce Springsteen amb una estripada i terminal lectura en català d'"I'm on Fire", va submergir-se de ple en l'huracà lisèrgic que va esdevenir "Easy" i va refermar l'esclat post-punk de "Pictures" com un clàssic de ple dret del seu catàleg. Es va acomiadar embolcallada amb el drama torrencial de "Take Me Back Where I Belong", o tot allò que una pot arribar a treure de dins quan se li ha trencat quelcom més que el cor. Havia anunciat Serrat a través de les xarxes socials que aquest seria el seu últim concert a Barcelona en una bona temporada. I efectivament se'n va anar amb la tranquil·litat d'haver dit tot allò que havia vingut a dir, però sobretot amb la determinació de qui encara té camp per córrer.

divendres, 21 d’octubre del 2022

Joe Fields i Aleix Garriga, premiats i a El 9 Nou


Fa molta il·lusió que un projecte i uns músics als quals has pogut seguir de prop, obtinguin reconeixements com el que Joe Fields & The Folkytonks van obtenir el cap de setmana passat als Texas Sounds International Country Music Awards. Els vallesans van tornar dels Estats Units amb el guardó Texas Balladeer of the Year 2022. En parlem amb Aleix Garriga, guitarrista i productor de la banda, a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Noel Duggan (1949-2022)

NOEL DUGGAN

(1949-2022)

Als irlandesos Clannad se'ls sol assenyalar internacionalment com la banda on es va donar a conèixer Enya abans d'esdevenir un dels noms de pes de la música New Age. El cert és que abans de la seva entrada a la formació –la va encapçalar com a vocalista entre 1980 i 1982-, els del comtat de Donegal ja portaven ben bé una dècada acostant la tradició celta a les formes del pop, amb àlbums tan notables com "Dúlamán" (1976). Ens ha deixat qui va ser-ne guitarrista i membre fundador, Noel Duggan, que s'havia mantingut a bord fins a data d'avui.

dijous, 20 d’octubre del 2022

Ivy Jo Hunter (1940-2022)

IVY JO HUNTER
(1940-2022)

Va ser un dels noms a l'ombra de l'imperi Motown durant la dècada dels 60. L'autor d'incomptables hits que van popularitzar figures com els Temptations, els Four Tops, les Marvelettes, els Contours, Martha and The Vandellas o les Supremes –va compondre "I'll Keep Holding On" i va coescriure "Dancing in the Street", entre d'altres-. Ivy Jo Hunter –no confondre amb el pianista de rhythm & blues Ivory Joe Hunter ni amb el teclista Joe Hunter, dels Funk Brothers de la mateixa Motown- també va arribar a gravar ell mateix algunes de les seves pròpies composicions, però la discogràfica les va arxivar i només van arribar a veure la llum posteriorment –en senzills de curt recorregut i recopilatoris de rareses-. Parlem de peces com "Only a Lonely Man Would Know", àmpliament apreciades al circuit Northern Soul –i gairebé paradigmàtiques del mateix-. Hunter ha mort a l'edat de 82 anys.

Steve Roberts (1954-2022)

STEVE ROBERTS
(1954-2022)

Ens ha deixat Steve Roberts, bateria de U.K. Subs a principis de la dècada dels 80, també un músic de llarg recorregut en els àmbits del punk i del glam. Va debutar a la base rítmica de Cyanide, amb els quals va arribar a telonejar a U.K. Subs a finals dels 70. Quan Cyanide es van separar, es va incorporar als Subs, amb qui va gravar "Diminished Responsibility" (1981) i "Endangered Species" (1982). Posteriorment va tocar amb altres noms essencials de l'òrbita punk com The Exploited o el projecte solista de Captain Sensible (The Damned). Darrerament se l'havia pogut escoltar al capdavant del seu propi projecte de glam i sleaze rock, Stevie ZeSuicide, com a cantant i guitarrista.

dimecres, 19 d’octubre del 2022

Els Beatles, un altre cop a Mojo


El número de novembre de la revista Mojo dedica la portada i bona part dels seus continguts –disc de tribut i postal commemorativa inclosos- als Beatles, que es troben d'actualitat –si és que mai han deixat d'estar-ho- amb motiu de la imminent publicació d'una expansiva reedició de "Revolver" (1966). Un àlbum essencial amb totes les lletres –si és que n'hi ha algun que no ho sigui dins del catàleg dels Fab Four-, i una nova edició amb tots els luxes i afegits que solen fer anar de bòlit els completistes –la resta de mortals, inclosos bona part dels incondicionals del quartet de Liverpool, em temo que seguirem contemplant l'original de 1966 com a única i definitiva-.

A més de cinc dècades de la seva dissolució, els Beatles segueixen ocupant portades de revistes i despertant expectació amb moviments tan senzills –però ben publicitats- com la publicació de remasteritzacions que ningú havia demanat i rareses que ni tan sols van passar al seu dia el filtre del projecte Anthology. Gens malament, venint de quatre xavals que es pensaven que la seva fortuna duraria com a molt uns mesos. I sí, hi haurà qui acusarà mitjans com Mojo de mirar excessivament enrere. Però jo em pregunto si d'aquí a mig segle recordarem de la mateixa manera els ídols amb peus de fang que diàriament s'està traient de la màniga una indústria cada dia més captiva dels seus propis engranatges.

Robert Gordon (1947-2022)

ROBERT GORDON

(1947-2022)

No va ser l'únic responsable del retorn del rockabilly a primera línia durant l'era post-punk, però sí que va esdevenir un dels grans revitalitzadors del gènere en qüestió entre finals dels 70 i principis dels 80. Després va desenvolupar una trajectòria de llarg recorregut, sovint eclipsada per les fites inicials però sempre definida per la coherència i les bones maneres. Originari de l'estat de Maryland, Robert Gordon va debutar com a vocalista al capdavant dels Tuff Darts, una d'aquelles bandes que van formar part de l'escena punk del Bowery novaiorquès sense arribar a assolir la dimensió d'altres contemporanis.

El punk va ser la seva rampa de llançament. El pas previ a l'inici d'una carrera solista ja enfocada cap al seu primer gran amor com a melòman, el rockabilly. Va ser el productor Richard Gottehrer qui el va fitxar pel segell independent Private Stock i el va posar en contacte ni més ni menys que amb Link Wray, amb qui acabaria gravant els seus dos primers àlbums, els essencials "Robert Gordon with Link Wray" (1977) i "Fresh Fish Special" (1978). El llegendari guitarrista va arribar a dir de Gordon que li recordava al jove Elvis Presley, i el fet de debutar en solitari de forma practicament paral·lela a la mort del Rei li va donar un primer impuls.

Els dos àlbums en qüestió són autèntiques perles del millor rockabilly –també es troben entre els punts àlgids de la carrera de Wray, que no és poc-. Versions de clàssics del rock'n'roll executades amb ofici i una dosi extra de frescor, i una lectura gairebé definitiva del "Fire" de Bruce Springsteen lliurada quan el Boss ni tan sols tenia pensat publicar la seva. Després dels dos treballs amb Wray, Gordon va gravar l'igualment notable "Rock Billy Boogie" (1979) amb Chris Spedding, que venia de posar algunes de les bases del punk i la New Wave al Regne Unit. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys i amb una quinzena d'àlbums al seu nom –a destacar també el seu llançament més recent, "Rockabilly for Life" (2020)-.

dimarts, 18 d’octubre del 2022

Una samarreta de Jim Morrison


"Wanted in the County of Dade for: Lewd and lascivous behavior in public by exposing his private parts and by simulating masturbation and oral copulation"
. El text fa referència al famós incident de Miami que va enfrontar Jim Morrison amb l'Estat de Florida, però sobretot amb la moral d'un país –d'una societat- on mostrar un cos nu era –i segueix essent- més ofensiu que exhibir una arma de foc. La samarreta que poden veure a la fotografia, amb el rostre del vocalista dels Doors i l'ordre de recerca i captura emesa per l'oficina del sheriff de torn, potser no és la que un es posaria per anar a veure els sogres. Però ve a recordar-nos els dies en què les estrelles del rock i la música pop volien canviar el món (o encara millor, carregar-se'l) en lloc d'encaixar-hi.

Joe Fields, Texas Balladeer of the Year 2022

Fields i Garriga amb el guardó a les mans i una fotografia de Jimmie Rodgers al fons.
És un llarg camí, el que Joe Fields ha recorregut en molt poc temps. Aquest mes d'octubre s'ha commemorat el primer aniversari de "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), el primer àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà i una de les joies de la música country facturada recentment a casa nostra. El cap de setmana passat va participar als Texas Sounds International Country Music Awards, a la localitat texana de Marshall, acompanyat per Aleix Garriga (guitarra elèctrica i steel guitar), productor del disc i component dels Folkytonks –la banda que sol acompanyar Fields en directe-.

El nivell era molt alt, amb participants d'arreu del món que presentaven propostes realment interessants, però tot i això Fields se'n va de Texas havent estat reconegut amb el guardó a la millor autoria de cançons de l'any –Texas Balladeer of the Year 2022-. Un premi a una trajectòria a hores d'ara breu però molt ben encaminada, i sobretot a la constància de qui s'ha cregut el seu art fins a les últimes conseqüències i ha fet realitat el somni de tocar al Lone Star State. Moltes felicitats a Joe Fields i a tota la gent dels Folkytonks, i tant de bo això només sigui el principi de tot el que hagi de venir.

dilluns, 17 d’octubre del 2022

Art Laboe (1925-2022)

ART LABOE

(1925-2022)

Va començar la seva trajectòria en plena Segona Guerra Mundial com a disc jockey de jazz en una ràdio vinculada a l'exèrcit nord-americà, i durant la dècada dels 50 es va especialitzar en l'aleshores naixent rock'n'roll, gènere del qual esdevindria un gran difusor des d'emissores com KPOP, de Los Angeles. Però segurament a Art Laboe se'l recordarà sobretot com l'home que va inventar i patentar (literalment) l'expressió "Oldies but Goodies", que també va ser el títol d'una sèrie de recopilatoris que ell mateix va començar a publicar a finals dels 50 amb èxits radiofònics d'anys anteriors.

Tot plegat, amb l'objectiu d'evidenciar que tots aquells hits podien tenir una vida molt més llarga que els mesos o setmanes en què es trobessin a les llistes –una idea que contrasta no tan sols amb les dinàmiques actuals de la indústria del disc, sinó sobretot amb la naturalesa d'uns èxits radiofònics produïts en temps d'immediatesa però també d'obsolescència programada-. Laboe també va ser el fundador d'Original Sound Records, la discogràfica que va donar l'impuls definitiu a carreres com la d'un jove Sandy Nelson. Ens ha deixat a l'edat de 97 anys –Nelson va morir el mes de febrer passat-.

Bruce Finlay (1944-2022)

BRUCE FINLAY

(1944-2022)

Commemoràvem setmanes enrere el 50è aniversari de la publicació del volum original de Nuggets, aquella nissaga de recopilatoris i box sets que durant la passada meitat de segle s'ha dedicat a desenterrar autèntiques perles del rock psicodèlic i de garatge –amb tots els seus registres perifèrics- d'ambdós costats de l'Atlàntic i més enllà –amb la dècada dels 60 com a punt de partida, però sense renunciar a tot allò que s'ha fet després-. Si ens centrem en la segona caixa de la sèrie, "Nuggets II" (2001), dedicada a explorar escenes com el freakbeat britànic dels 60, hi podrem descobrir joies com "Take a Heart", amb tota probabilitat la peça més reconeguda del catàleg de The Sorrows.

Formada a Coventry el 1963, la banda encapçalada pel vocalista Don Fardon sol contemplar-se no tan sols com un dels grans exponents del freakbeat sinó també com un dels noms essencials de l'òrbita mod de l'època. Peces com "Don't Wanna Be Free" o la citada "Take a Heart" –totes dues incloses a l'àlbum "Take a Heart" (1965)- partien de la mètrica del soul i el rhythm & blues per assolir aquella injecció elèctrica que connectava amb el garatge nord-americà i precedia corrents com el punk o el rock dur. Ha mort el seu bateria original, Bruce Finlay, de qui tot un Keith Moon va arribar a dir que era el millor bateria britànic de la seva generació. Poden escoltar vostès mateixos com les gastava tot punxant "Take a Heart" al màxim volum.

diumenge, 16 d’octubre del 2022

20 anys d'aquell 16 d'octubre

Springsteen i la banda al Palau Sant Jordi, 16 d'octubre de 2002 - Foto VEVO.
De quan el rock i la música pop efectivament podien salvar el món –o, com a mínim, donar-li algunes de les respostes que aquest demanava a crits-. Avui fa 20 anys que Bruce Springsteen i la seva E Street Band van oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona un dels concerts més apoteòsics de tota la seva carrera, el que va quedar documentat de forma oficial al dvd en directe "Live in Barcelona" (2003). Era el 16 d'octubre de 2002, una data que ha quedat gravada per sempre més a la memòria col·lectiva de les 18.000 ànimes que es van aplegar aquella nit a Montjuïc –també a la de moltes persones que no hi van poder assistir: les entrades s'havien esgotat en qüestió d'hores, cosa que no havia passat tan sols tres anys abans durant l'anterior visita del Boss al mateix recinte –inici de la gira mundial de reunió amb The E Street Band-.

Per entendre la transcendència d'aquell concert cal entendre primer el context en què Springsteen va aterrar aquella tardor a la capital catalana. A poc més d'un any de la caiguda de les Torres Bessones, tot just començava a configurar-se un escenari mundial pràcticament nou on la por, l'angoixa i el neguit s'instal·larien per sempre més a l'ordre del dia –dues dècades després seguim igual o pitjor: quan no és el terrorisme és l'economia, i quan no és l'economia és una pandèmia mundial-. I enmig de tota la confusió posterior a l'11-S, ressonaven cada cop més fort els tambors d'una guerra que va acabar d'esclatar al cap de pocs mesos quan una aliança militar encapçalada pel Pentàgon va envair l'Iraq a la recerca d'unes armes de destrucció massiva que, com es demostraria anys després, mai havien arribat a existir.

Springsteen havia publicat l'estiu anterior el canònic "The Rising" (2002). Un àlbum inspirat pels atemptats de l'11-S i tot el que se n'havia derivat, començant per la moral sota mínims d'un país, els Estats Units, que mai abans s'havia vist colpejat d'aquella manera. "The Rising" era la resposta que necessitaven els Estats Units –o com a mínim aquella part dels Estats Units que havia entès que la violència mai s'atura amb més violència-, però també el conjunt del món occidental en un moment en què tot semblava trontollar. Que la retòrica militarista de l'administració Bush donés a entendre que una nova guerra a l'Orient Mitjà era tan sols qüestió de temps, feia encara més necessari el gòspel –sí, el gòspel- d'una de les poques estrelles del rock de la seva generació que havien estat capaces de recuperar la credibilitat perduda durant els seus anys d'alts i baixos –en el cas d'Springsteen, la dècada dels 90-.

La gira de "The Rising" havia començat el mes d'agost amb un periple per diversos pavellons dels Estats Units que es va allargar fins al mes de desembre, i que aquell octubre va interrompre momentàniament una breu ruta pel Vell Continent –la gira regular no arribaria a Europa fins a la primavera de 2003, amb nova aturada a casa nostra, aquest cop a l'Estadi Olímpic-. Que Barcelona fos una de les poques ciutats escollides per fer-hi aquella primera presa de contacte, juntament amb el caràcter gairebé transcendental de "The Rising" en aquell context social i polític, va fer que l'expectació de cara a aquell concert fos molt més que elevada. Mai oblidaré una conversa que vaig escoltar a peu de pista pocs minuts abans de l'actuació, quan un fan del Boss li va dir a un altre: "Anar a un concert de Bruce Springsteen és com anar a veure el Dream Team, amb la diferència que Springsteen sempre guanya".

I així va ser. El Boss i la banda van sortir puntualment a l'escenari al ritme d'una majestuosa "The Rising", que va deixar pas a l'esclat de "Lonesome Day" i a una celebradíssima "Prove It All Night" que ens venia a dir que també hi hauria lloc per a la salvació en una nit marcada per la tragèdia i la reflexió. "The Rising", el disc, va ser l'espina dorsal del repertori. Va resultar especialment emocionant el moment en què Springsteen va demanar silenci i el Sant Jordi sencer va emmudir per escoltar una fràgil lectura d'"Empty Sky" –de quan allò que passava en un escenari no es veia eclipsat per centenars de terminals mòbils fent trending topics-. I molt oportú el fet de presentar "Born in the USA" com una pregària per la pau. Com a contrapunts, un "Mary's Place" i un "Waitin' on a Sunny Day" que van refermar el rock'n'roll com a sinònim d'alliberament personal i col·lectiu –de quan aquesta última peça encara no havia degenerat en el vulgar karaoke de les últimes gires- . Van ser dues hores i mitja de concert en què Springsteen i la banda van dir tot allò que havien vingut a dir, però sobretot s'ho van passar bé a l'escenari. Tan bé, que ja en temps de descompte i amb la feina feta, encara es van treure de la màniga un últim bis, un "Thunder Road" que va acabar de segellar una nit absolutament històrica.

A dues dècades d'aquell 16 d'octubre, Bruce Springsteen i The E Street Band tenen programats dos concerts a l'Estadi Olímpic la primavera de l'any vinent. Vindran a presentar el notable "Letter to You" (2020), amb tota probabilitat el disc més rodó del Boss i la seva banda de tota la vida en ple segle XXI amb permís del citat "The Rising". Però també vindran en plena polèmica pels preus excessius de les entrades dels seus concerts als Estats Units –una tònica que està esdevenint cada cop més habitual a la indústria de la música en directe-, i en un moment en què el món ja no sembla disposat a buscar segons quines respostes en un concert de rock, menys encara quan aquests esdeveniments han esdevingut macro amb tot allò que aquest prefix implica. A aquestes alçades és tan poc probable que el Boss torni a brillar tant com aquell 16 d'octubre, com que un macroconcert adquireixi la transcendència d'aquella nit. Els temps han canviat –també ha canviat Springsteen, i també hem canviat nosaltres-. Aleshores vaig sortir del Sant Jordi afirmant que aquell havia estat el millor concert que mai havia presenciat. Dues dècades més tard segueixo dient que va ser una de les coses més grans que he pogut veure a la vida.

dissabte, 15 d’octubre del 2022

Ava Gardner a Tossa de Mar

Monument a Ava Gardner. Tossa de Mar, octubre de 2022.
L'escultura d'Ava Gardner contemplant el litoral gironí des del castell de Tossa de Mar. Una de les grans icones de l'era daurada de Hollywood, immortalitzada al bell cor de la Costa Brava per l'artista gironina Ció Abellí. Diuen que Gardner va ser qui va descobrir la Costa Brava al món. Que va ser la seva presència a Tossa durant el rodatge de "Pandora and the Flying Dutchman" (1951), a les ordres d'Albert Lewin i al capdavant d'un repartiment on també figuraven James Mason i Mario Cabré, el detonant d'una indústria turística que ha transformat aquell entorn fins a límits insospitats set dècades enrere –i en alguns casos, francament excessius-.

També va ser el motiu pel qual tot un Frank Sinatra, que en aquell moment passava per un mal moment a nivell professional però també personal –la seva relació sentimental amb la pròpia Gardner era a punt de tocar fons-, es va desplaçar fins a la localitat catalana amb la intenció de refer allò que s'havia trencat –i de treure del mig a Cabré, amb qui Gardner va tenir una aventura les dimensions de la qual mai han acabat d'estar clares-. Tot això passava en ple franquisme i en un indret aleshores tan remot com –literalment- inaccessible.

Avui, les fotografies que es conserven de Gardner i Sinatra a Tossa de Mar serveixen com a reclam d'establiments turístics on tot sembla valer-s'hi –fins i tot utilitzar el nom d'un clàssic del setè art per vendre indumentària de bany-. Sigui com sigui, un dels grans capítols de la crònica rosa de Hollywood es va escriure en aquesta població de la comarca de la Selva, a tocar del Baix Empordà, a pocs quilòmetres de la massificada Lloret de Mar però també de la sempre efervescent –en termes culturals- Sant Feliu de Guíxols. L'escultura d'Abellí així ens ho recorda. Les cròniques de l'època també. I la imminència del centenari de Gardner convida a tenir-ho una mica més present.

El somni de tocar a Texas

JOE FIELDS amb ALEIX GARRIGA

Texas Sounds International Country Music Awards
Memorial City Hall Performance Center, Marshall (Texas)
14 d'octubre de 2022

Aquesta matinada he seguit en directe a través de Youtube l'actuació de Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards, que es celebren aquest cap de setmana al Memorial City Hall Performance Center de la localitat texana de Marshall. L'alter ego de Josep Ponsà ha actuat amb el suport d'Aleix Garriga, guitarra elèctrica i steel guitar als seus habituals Folkytonks –també productor del seu disc de debut, "Lost in the Fields" (2021, Temps Record)-, i dels membres de la house band del mateix certamen.

Ha estat una actuació breu però intensa, on Fields ha avançat peces del seu proper àlbum –tota una sorpresa, el western swing etiqueta negra de "Dreamin' About Texas"- i ha versionat a clàssics com Gene Autry o George Jones. S'han trobat a faltar la resta de components dels Folkytonks, però cal destacar la compenetració de Ponsà i Garriga amb la banda de la casa –que amb prou feines s'havia pogut mirar les cançons-. També l'ofici de dos músics vallesans que han fet realitat el seu somni de tocar a Texas. Guanyaran o no guanyaran, però el més important ja ho han fet. I allò que acaben de viure no els ho pot prendre ningú.

divendres, 14 d’octubre del 2022

Aleix Garriga i Joe Fields, a El 9 Nou


Vaig conèixer Aleix Garriga com a guitarrista dels enyorats Diluvi, banda essencial de l'escena vallesana durant els 90. Des d'aleshores ha plogut molt, i aquests dies se n'ha anat als Estats Units per participar als Texas Sounds International Country Music Awards com a guitarrista i productor de Joe Fields & The Folkytonks. Vaig tenir el gust de parlar amb ell pocs dies abans que agafés l'avió. L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Ronnie Cuber (1941-2022)

RONNIE CUBER

(1941-2022)

Ha mort el saxofonista Ronnie Cuber, músic de llarg recorregut i versàtil instrumentista que va abraçar al llarg de la seva carrera estils com el jazz –la seva raó de ser-, el blues, els gèneres d'arrel llatina o el rock en les seves diferents manifestacions. Originari de Brooklyn, deixa una quinzena d'àlbums signats amb el seu nom –el primer va ser "Cuber Libre!" (1976), publicat quan ja s'havia fet un nom treballant per a tercers-, als qual cal sumar una inabastable trajectòria acompanyant autèntiques figures tant a l'estudi com a l'escenari. Va tocar amb Jimmy McGriff, George Benson, Lonnie Smith, Billie Joel, Dr. John, Eddie Palmieri, Eric Clapton, The J. Geils Band o Paul Simon, entre molts altres.

Klon

Nova revelació del pop francòfon.
Es defineixen ells mateixos com "una banda de joves somiadors que viuen sota un mateix sostre". L'utopia comunal del hippisme traslladada fins a les coordenades d'un pop de naturalesa hedonista, factura elegant i mètrica ballable. Anys enrere se n'hauria dit indie, un terme tan banalitzat a aquestes alçades que potser ja no val la pena reincidir-hi. Menys encara quan la formació que ens ocupa ve de fer diverses accions promocionals amb reconegudes marques de moda que poca cosa tenen a veure amb l'esperit original de l'indie.

Es diuen Klon, tenen la base d'operacions a París i, contradiccions al marge, les seves cançons són prou sòlides –i fresques- per haver-los garantit un lloc destacat a la sempre efervescent escena francesa. Van debutar l'any passat amb "Nouveau Genre", un primer àlbum amb un títol que és tota una declaració d'intencions i que els ha valgut l'aprovació de mitjans com Les Inrockuptibles. Pop sintètic cantat en francès, que apunta directe a la pista de ball, i cançons d'allò més rodones on sobresurten els sensuals aguts de la seva vocalista, Zoé.

Descobreixin-los a Youtube.

dijous, 13 d’octubre del 2022

Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards

Joe Fields - Foto Xavier Calvet.
Aquest cap de setmana es celebrarà a la localitat texana de Marshall la gala dels Texas Sounds International Country Music Awards, un certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Entre els nominats d'aquesta edició hi ha Joe Fields, pseudònim del vallesà Josep Ponsà, que fa tot just un any va debutar amb "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), un primer àlbum que li ha valgut crítiques més que entusiastes en ambdós costats de l'Atlàntic –també la nominació als premis que ens ocupen-. Des d'aleshores ha consolidat el seu discurs en escenaris d'arreu de Catalunya al capdavant dels Folkytonks, una banda d'acompanyament on destaquen noms com els d'Aleix Garriga (guitarra elèctrica, pedal steel) o Laura Pacios (violí, mandolina).

Vaig conèixer Josep Ponsà com a aficionat a la música country i bon coneixedor de la mateixa, i durant els darrers anys he tingut el gust de seguir de prop la seva sorprenent evolució com a autor i intèrpret d'unes cançons que fan honor a tota una tradició alhora que parlen amb veu pròpia. També porto anys seguint la trajectòria d'Aleix Garriga, amb qui Ponsà ha viatjat als Estats Units, a qui vaig descobrir durant la dècada dels 90 com a guitarrista dels enyorats Diluvi i a qui he pogut escoltar també al capdavant de projectes com Pel Broc Gros. Francament, no sé què passarà a Texas. No tinc ni idea de si guanyaran o no, però arribat aquest punt crec que el més important ja ho han assolit. Crec que el simple fet d'arribar fins a on han arribat amb un primer àlbum on han dipositat el millor de tots dos –Ponsà és l'autor de les cançons, Garriga el productor del disc-, ja és tot un premi.

El primer cop que vaig veure Joe Fields en directe va ser l'agost de 2018 a l'enyorat Barba Rossa de Granollers. El seu projecte es trobava aleshores en una fase encara embrionària però ja apuntava molt més que bones maneres. Versionava tòtems com George Jones, Willie Nelson o George Strait –un dels seus grans referents-, i ho feia amb tanta passió com solvència. Des d'aquella nit ha crescut en tots els sentits i ha consolidat un repertori propi que apunta a múltiples coordenades del cànon de la música country, a més d'haver-se envoltat d'una banda que val el seu pes en or. A hores d'ara ja prepara un segon disc del qual ha començat a avançar material en directe. I amb aquestes acaba de debutar als escenari nord-americans, on els darrers dies ha fet una breu gira prèvia a la seva actuació als Texas Sounds International Country Music Awards. Que sigui el que hagi de ser. Però, passi el que passi, tinguem en compte que Fields és un dels nostres i que ha arribat lluny.