divendres, 31 de desembre del 2021

31 de desembre de 2021

Selecció cinèfila ideal per a una nit com la d'avui.
La nit de Cap d'Any és un moment idoni per tancar-se a casa amb pany i clau, servir-se la dosi justa d'aquella beguda espirituosa que solem guardar per a ocasions assenyalades, i gaudir d'una d'aquelles pel·lícules de metratge generós que sempre fan companyia quan es tracta d'aïllar-se del món exterior i de tot el soroll que l'envolta –començant per les 12 campanades-.

El resum de l'any que deixem enrere? Bé, resulta francament difícil parlar-ne sense referir-se a aquesta pandèmia que ha causat estralls en termes sanitaris però també a nivell social i en matèria de drets i llibertats. 2021 ha estat entre d'altres l'any de l'eufemísticament anomenat passaport sanitari o certificat Covid i, el més preocupant, de la seva acceptació massiva per part d'una població presa per la por després de dos anys de discurs unidireccional.

Té sentit parlar de música enmig d'un escenari que convida a poc més que al pessimisme? Jo crec que sí, que en té, perquè justament la música –com el cinema, la literatura o qualsevol forma d'expressió artística- segueix essent una eina essencial a l'hora d'explicar la realitat que ens envolta i, sobretot, a l'hora de suportar-la una mica millor. I si parlem de discos, aquest 2021 em quedo sobretot amb una sèrie d'àlbums d'artistes que em toquen més o menys de prop.

Penso en els darrers llançaments d'Steven Munar"The Fish and The Net"-, Ricky Gil amb Biscuit"Infinites rutes invisibles"-, Remei de Ca la Fresca"Remei de Ca la Fresca"-, Fetus"Sota, cavall i rei"–, The Crab Apples"CRAP"-, Joana Serrat"Hardcore from the Heart"-, Joe Fields"Lost in the Fields"-, The Harlock –"National Karaoke"- o Mazoni"Ludwig"-. També en referents internacionals que han segellat obres destacables al llarg dels passats dotze mesos, com Teenage Fanclub "Endless Arcade"- o Dinosaur Jr."Sweet It Into Space"-. N'hi ha hagut més, és clar, però això de fer llistes a final d'any cada cop em sembla més absurd.

El 2021 també ha estat un any de pèrdues, algunes de les quals també m'han tocat de prop. Penso en el fotoperiodista Xavier Mercadé o en l'agitador cultural Joan Illa Morell "JIM". També en baixes de referents tan essencials com Charlie WattsPhil Spector, Sylvain SylvainDusty Hill, Hank Von Helvete, Lonnie Smith, Chick Corea, Chuck E. WeissMichael Chapman, Don Everly, Alan LancasterGerry Marsden o Charlie Watts. Sí, la seva absència també contribueix a fer que aquest món nostre sigui una mica pitjor.

Recordant JIM a El 9 Nou


La setmana passada ens deixava Joan Illa Morell, JIM, agitador cultural a la Granollers de la dècada dels 70 sense el qual no haurien estat possibles esdeveniments com el pioner Festival de Música Progressiva de 1971, els dos històrics concerts de King Crimson el 1973 o el multitudinari happening de Salvador Dalí el 1974. Avui tinc el gust de recordar-lo des de les pàgines d'Opinió d'El 9 Nou del Vallès Oriental amb l'article publicat dies enrere en aquest mateix blog.

Mikey Chung (1950-2021)

MIKEY CHUNG

(1950-2021)

Ens ha deixat Mikey Chung, veterà productor i multiinstrumentista jamaicà d'ascendència xinesa que va treballar amb algunes de les figures més destacades del reggae i dels seus derivats, com ara Lee "Scratch" Perry, Peter Tosh, Sly and Robbie o Grace Jones. Ha mort a l'edat de 71 anys, a poques setmanes d'haver perdut al seu excompany d'estudi i d'escenari Robbie Shakespeare –meitat dels citats Sly and Robbie- i quan encara no fa ni mig any que ens acomiadàvem de Lee Perry.

dijous, 30 de desembre del 2021

Miles al telèfon

Miles Davis.
Trucar a un hotel per motius de feina, demanar pel departament de Comunicació i que mentre et posen en espera el fil musical sigui "Milestones" de Miles Davis. Constatar que encara queden persones amb bon gust als llocs més inesperats. Desitjar que la persona que t'ha d'atendre trigui molt a posar-se al telèfon, per allò de poder gaudir del moment. I perdre't en els teus propis pensaments mentre recordes aquesta mateixa peça donant-te la benvinguda des de l'altre costat del dial radiofònic cada cop que l'enyorat Juan Claudio Cifuentes "Cifu" encetava una nova edició del seu Jazz porque sí.

Frank Vila (1962-2021)

FRANK VILA
(1962-2021)

Ha mort Frank Vila, guitarrista dels mai prou reivindicats Rockson. Potent banda de heavy metal formada a Figueres a finals dels 70, es va donar a conèixer amb el single "Herederos del rock" (1984) i va comptar a les seves files amb Martín Rodríguez i Cuco Lisicic, futurs bateria i guitarrista de Sangtraït i Sopa de Cabra, respectivament. El grup es va reunir breument a principis del segle XXI amb formació renovada –Vila i Rodríguez es mantenien a bord-. Durant els darrers anys, Vila havia participat en diversos projectes en àmbits com els de la música clàssica o l'experimentació sonora.

dimecres, 29 de desembre del 2021

Prietto Viaja al Cosmos con Mariano

Mariano i Prietto, de camí cap al Cosmos – Foto Juan Francisco Sánchez.
La majoria hem descobert a Maxi Prietto com a vocalista, guitarrista i rostre més visible de Los Espiritus, aquella banda argentina de blues rock psicodèlic que durant els darrers anys s'ha fet un nom en ambdós costats de l'Atlàntic i en ambdós hemisferis del continent americà. El cert, però, és que Prietto ja portava una bona temporada fent soroll a l'entorn de Buenos Aires quan es va formar el grup. I entre els seus projectes més destacats d'abans de Los Espiritus s'hi troba Prietto Viaja al Cosmos con Mariano, fascinant duet que completa el bateria Mariano Castro i que remet a registres com el lo-fi, l'antifolk, el folk psicodèlic o el rock'n'roll de factura més minimalista.

Van editar diversos treballs durant la primera dècada del segle XXI, una producció que va culminar l'any 2011 amb la publicació de tota una joia subterrània amb forma d'àlbum doble, "Le Prièt VAHA​-​CHOSMOS E​-​BA CON MAOURIAN​!​!​!". Des d'aleshores, el duet tan sols havia ofert algunes actuacions esporàdiques i havia quedat pràcticament eclipsat per l'activitat de Prietto al cap davant de Los Espiritus. La bona notícia és que, a una dècada d'haver lliurat aquell darrer disc, tanquen aquest 2021 amb un àlbum de retorn que denota experiència acumulada a la carretera però sobretot manté intacta tota la frescor de deu anys enrere. Més elèctric que la seva producció anterior, però en tot cas una continuació lògica dels seus predecessors

"Crónicas", es titula, i comença al ritme d'"Hasta siempre", un exercici de crepuscular folk rock que des del propi títol sembla assenyalar un comiat, però sobre el terreny equival a un retorn per la porta gran. A partir d'aquí, les grans cançons no deixen de succeir-se. "Algo" és una joia pop d'esperit sixties deliciosament facturada a baixíssima fidelitat. "Rambla", un dels plats més forts del disc, parteix de les mateixes coordenades però accelerant el tempo i sumant-hi una bona dosi de tensió de peu de carrer. "Risa" és una balada d'esperit anyenc marca de la casa, que no desentonaria al catàleg de Los Espiritus. I "Máscara" un cant al misteri més boirós de la música psicodèlica. El van presentar en directe el mes passat a la capital argentina. Tant de bo es decideixin a creuar l'Atlàntic més d'hora que tard.


Més informació:

Prietto Viaja al Cosmos con Mariano  /  Facebook  /  Youtube

50 anys d'"America"


La història és prou coneguda. Tres fills de militars nord-americans destinats al Regne Unit van coincidir a Londres a finals dels anys 60 i van descobrir que també compartien la passió per les formes més amables del folk i del rock del seu país d'origen. Van formar un grup, es van batejar amb el nom d'America per allò de reivindicar les pròpies arrels, i en qüestió de mesos van començar a escalar posicions fins a esdevenir una de les bandes més populars no tan sols de la seva generació sinó de tots els temps. El seu secret, unes cançons de naturalesa orgànica carregades de sensibilitat melòdica i encapçalades per unes harmonies vocals que miraven de tu a tu a tot allò que s'estava produint aleshores a Laurel Canyon.

El seu primer àlbum, de títol homònim, va veure la llum el 29 de desembre de 1971, avui fa 50 anys. Gravat a la capital britànica però amb un marcat accent transatlàntic, ja contenia algunes de les peces més definitives del catàleg de Dewey Bunnell, Gerry Beckley i Dan Peek, de la plàcida "Riverside" a la tendra "I Need You" o la desolada i alhora robusta "Sandman". No hi havia però la composició més icònica del trio, aquell western fet cançó que és "A Horse with No Name", publicada setmanes abans com a single i incorporada en posteriors reedicions d'"America" arran del gran èxit comercial assolit tant al mercat nord-americà com a l'europeu. L'inici d'un llarg trajecte, i el naixement de tot un mite.

dimarts, 28 de desembre del 2021

No em ve de gust fer cap broma

El dels Sants Innocents solia ser un dels meus dies preferits de l'any. Tota una jornada en què es permet fer broma, prendre's la vida una mica menys seriosament, gaudir en definitiva d'aquells petits plaers que qualsevol dia d'aquests seran declarats pecats capitals pels tribunals populars de la correcció política o en nom d'aquesta seguretat que ha esdevingut dogma en un món cada cop més estret i quadriculat.

Es recorda avui la massacre dels nens menors de dos anys ordenada pel rei Herodes segons els evangelis –no hi ha cap evidència històrica de la mateixa-. Els trucs que els pares van haver d'inventar-se per enganyar les tropes d'Herodes i salvar els seus fills serien les arrels de les bromes típiques del dia d'avui, segons la tradició cristiana, tot i que és ben sabut que l'origen d'aquesta celebració és pagà i es remonta a les festes saturnals de l'antiga Roma.

El cas és que, de sants innocents, aquest món nostre encara en va ple. Les persones que moren cada dia fugint dels seus països a la recerca d'una vida millor que mai els arribarà, davant la passivitat d'unes potències internacionals que miren cap a una altra banda. Els presos i exiliats polítics d'estats com l'espanyol. Les víctimes del totalitarisme que encara es practica en bona part del planeta. I tot això per no parlar de la foscor estructural que s'ha imposat durant els darrers dos anys amb el pretext de la salut i d'una hipotètica seguretat que no acaba d'arribar mai.

El dia dels Sants Innocents solia ser dels meus preferits. Però avui no em ve de gust fer cap broma.

Sis anys sense Lemmy

Lemmy Kilmister (1945-2015).
No oblidaré mai el dia que vaig veure un bust de Lemmy desfilant pels carrers del Poblenou barceloní, encapçalant la que probablement fos la primera processó laica mai celebrada a la capital catalana, en honor del vocalista, baixista i ànima absoluta de Motörhead. Va ser tal dia com avui de 2016, a iniciativa d'una colla de melòmans de base que volien retre homenatge a Lemmy a un any de la seva mort. Hi vaig assistir amb un amic, vam començar fent uns shots de Jack Daniel's a la memòria de l'homenatjat en un dels bars de la zona, i vam acabar fent el mateix en un altre local un cop va haver acabat la festa. Avui fa sis anys que ens va deixar l'entranyable i irrepetible Lemmy. Les restriccions sanitàries no permetran enguany cap processó en honor seu, però com no podria ser de cap altra manera el recordarem punxant la seva música amb el volum a l'onze i banyant-la amb un bon Tennessee Whiskey.

dilluns, 27 de desembre del 2021

R.I.P. Stephen Trimboli

Stephen Trimboli.
M'assabento a través de l'amic Maurici Ribera (The Missing Leech) de la mort d'Stephen Trimboli, promotor de concerts a Nova York i responsable de la sala Goodbye Blue Monday de Bushwick, a Brooklyn, que durant molt de temps ha estat un dels punts de trobada de l'escena antifolk. Jo mateix vaig tenir ocasió de tocar al Goodbye Blue Monday i només puc dir que va ser un plaer i una gran experiència. Un tipus encantador, un tracte excel·lent i un local per emmarcar. R.I.P.

Desmond Tutu (1931-2021)

DESMOND TUTU
(1931-2021)

El món seria un lloc molt pitjor del que ja és, sense persones l'arquebisbe Desmond Tutu. Figura clau en la lluita contra l'Apartheid a Sud-àfrica, referent internacional del compromís amb els Drets Humans i de la no violència i la justícia social com a alternatives a qualsevol forma d''opressió, ens ha deixat a l'edat de 90 anys. El 2014 el govern de la Generalitat el va reconèixer amb el Premi Internacional Catalunya. Va ser aleshores quan va dir, en referència a l'actitud de l'Estat espanyol envers el procés independentista català, que un estat que estigui segur de la seva fortalesa democràtica no hauria de tenir por de deixar votar els seus ciutadans. Les seves paraules –aquestes i tantes altres- segueixen ressonant. En l'àmbit melòman, toca tenir presents avui "Tutu", la peça que li va dedicar Miles Davis a l'àlbum del mateix títol de 1986, i per descomptat la cançó "Desmond Tutu" de Kortatu.

No li diuen Dylan perquè sí

CHRISSIE HYNDE

Royal Opera House, Londres (emissió en streaming)
26 de desembre de 2021

Quan la normalitat prèvia al mes de març de 2020 sembla cada dia més llunyana i el curs dels esdeveniments tendeix a apuntar que el seu retorn, en cas de ser factible, encara va per llarg, fins i tot aquells que solem desconfiar de formats com l'streaming hem acabat trobant en aquesta eina, si no un substitut de la música en directe tal com sempre l'havíem conegut, sí com a mínim un consol on agafar-nos mentre durin les turbulències. Chrissie Hynde va actuar la nit passada a la Royal Opera House de Londres, amb format de quartet i presentant el seu notable àlbum de versions de Bob Dylan"Standing in the Doorway" (2021)-, un concert que diversos milers d'ànimes d'arreu del món vam poder seguir en directe des de la intimitat de les nostres llars a través de la xarxa.

Amb dues cinquenes parts dels actuals Pretenders damunt l'escenari –a banda i banda de la vocalista s'hi trobaven el guitarrista James Walbourne i el teclista Carwyn Ellis (Colorama), amb el contrabaixista Danny Williams completant la formació- i una posada en escena tan serena com austera, l'actuació es va dividir en dues parts clarament diferenciades. La primera va tenir el repertori de Dylan com a fil conductor. A la segona hi van entrar des de cites a Ray Davies i els Kinks fins alguns dels estàndards que la nord-americana havia enregistrat per al jazzístic "Valve Bone Woe" (2019), passant pel repertori més recent de la banda mare, el d'aquell "Hate for Sale" (2020) que encara no s'ha pogut portar als escenaris amb tot l'honor que mereix.

El repàs al cançoner de Dylan va començar amb una càlida "In the Summertime" i va acabar amb una emotiva "Every Grain of Sand", totes dues de "Shot of Love" (1981), l'últim àlbum de la trilogia cristiana del de Duluth i una tria poc evident dins del seu inabastable cànon. Pràcticament el mateix es pot afirmar de "Sweetheart Like You" i "Don't Fall Apart on Me Tonight", del sovint menystingut "Infidels" (1983). Justament, un dels grans encerts de Hynde a l'hora de triar un repertori de versions de Dylan ha estat deixar de banda les seleccions més habituals i explorar tota la riquesa del fons d'armari. També van sonar "You're a Big Girl Now", "Love Minus Zero", "Blind Willie McTell" o una irreconeixible "Standing in the Doorway" que va recordar la naturalesa camaleònica del seu autor. "No li diem Bob Dylan perquè sí", va declarar la vocalista.

La segona part del concert va començar amb dues mencions als Kinks, la sempre crepuscular "I Go to Sleep" i la injecció vitamínica d'"Stop Your Sobbing", dos títols habituals també al repertori dels mateixos Pretenders, als quals va citar Hynde tot seguit amb despullades lectures de "Maybe Love Is in NYC", "You Can't Hurt a Fool" i "Crying in Public". Una fràgil aproximació a "I Get Along Without You Very Well", el clàssic de Hoagy Carmichael, va precipitar una recta final on també van sonar el "How Glad I Am" de Nancy Wilson i, ja en tanda de bisos, "Que reste-t-il de nos amours?" de Charles Trenet. Va ser aquest últim capítol l'únic apunt que va grinyolar en tota la nit. I no pas perquè Hynde no es trobés a l'alçada de tres clàssics amb tant de pes, sinó perquè acomiadar-se amb un tema propi –o de Dylan, per allò de tancar el cercle- hauria dotat de més consistència el conjunt d'un passi altrament immaculat.

diumenge, 26 de desembre del 2021

J.D. Crowe (1937-2021)

J.D. CROWE

(1937-2021)

Ens ha deixat J.D. Crowe, mestre del banjo i figura referencial del bluegrass. Nascut a Lexington, Kentucky, de ben jove va entrar als Sunny Mountain Boys de Jimmy Martin, pas previ a la formació del seu propi grup, uns Kentucky Mountain Boys que es van començar a fer un nom a nivell local a principis dels 60 i que a partir de 1971 adoptarien la seva denominació definitiva, J.D. Crowe & The New South. La banda va signar obres essencials del bluegrass com l'àlbum homònim de 1975, i va donar a conèixer futurs referents del mateix gènere i de la música d'arrel nord-americana en el seu conjunt, com Ricky Skaggs, Jerry Douglas o Tony Rice. Crowe ha mort amb 84 anys i tota una trajectòria a l'esquena –i ens ha deixat, casualment, a pràcticament un any d'haver-ho fet Tony Rice-.

Robin Le Mesurier (1953-2021)

ROBIN LE MESURIER

(1953-2021)

Ha mort el guitarrista londinenc Robin Le Mesurier, conegut sobretot per haver format part de les bandes d'acompanyament de Rod Stewart i Johnny Hallyday. Amb el primer hi va tocar durant la dècada dels 80, arribant a gravar àlbums com "Tonight I'm Yours" (1981) o "Body Wishes" (1983). Amb Hallyday va entrar a enregistrar "Rough Town" (1994) i hi va seguir tocant fins a la seva mort l'any 2017. Prèviament, havia format part de grups com Reign o Air Supply. Amb aquests últims va telonejar Stewart pels Estats Units el 1977, pas previ al salt a la seva banda d'acompanyament. També va tocar a l'àlbum "1234" (1981) de Ronnie Wood, i el 2015 va formar part d'una breu reunió dels Faces amb els propis Wood i Stewart.

dissabte, 25 de desembre del 2021

L'esperit nadalenc de Joe Fields

Joe Fields.
A pocs mesos d'haver-nos sorprès en positiu amb el seu notable àlbum de debut –"Lost in the Fields" (2021, Temps Record)-, i mentre ja en comença a preparar la continuació, el vallesà Joe Fields ens obsequia aquestes festes amb una cançó de Nadal a ritme de genuïna música country on segueixen ressonant els grans tòtems de l'altre costat de l'Atlàntic. Una reposada balada en to menor de les que fan companyia a la vora del foc en aquests dies freds, i una lletra que convida a posar en valor totes aquelles petites coses que poden donar sentit al nostre dia a dia. Disponible a Youtube.

El videoclip nadalenc de Chuck Berry

Captura del videoclip d'animació de "Run Rudolph Run".
Si es tracta de passar el Nadal a ritme de rock'n'roll, les opcions són tan abundants com adaptables a cada gust. Però poques tries arriben a generar tanta unanimitat com "Run Rudolph Run", el single festiu enregistrat i publicat per Chuck Berry a finals de 1958 a través de Chess Records. Una mena de seqüela de l'estàndard "Rudolph the Red-Nosed Reindeer", escrit per Johnny Marks i gravat per primer cop per Gene Autry el 1949.

Amb música i lletra acreditades a Berry, Marks i Marvin Brodie –no està clar el paper que va jugar cadascú en el procés de composició-, la cançó recorda molt a "Johnny B. Goode" i a l'aleshores encara inèdita "Little Queenie" –publicada mesos més tard-. L'any passat, la gent de Fantoons Animation Studios en va fer un magnífic videoclip d'animació amb estètica i estructura de còmic dels de tota la vida. Poden visionar-lo a Youtube, i ballar-lo on més els vingui de gust.

divendres, 24 de desembre del 2021

Santa Baby

Eartha Kitt.
Una de les llistes de desitjos nadalencs més deliciosament desvergonyides de la història, la que va cantar la gran Eartha Kitt l'any 1953. "Santa Baby", una carta a Santa Claus a ritme de sensual jazz vocal, on la futura Catwoman televisiva demanava tota mena de regals extravagants afirmant, amb finíssima ironia, que havia fet bondat tot l'any i que això per força havia de tenir premi. La cançó l'havien compost Joan Javits i Philip Springer expressament per a Kitt, que la va gravar amb l'acompanyament de l'orquestra de Henri René.

Una nadala diferent pels estàndards de l'època, que va conquerir les llistes d'èxits i alhora va fer saltar totes les alarmes dels estaments més conservadors i les ments més benpensants de cada casa. En dècades posteriors la gravarien Marilyn Monroe, Madonna, Kylie Minogue i Taylor Swift, entre d'altres, de vegades amb encerts notables però sense arribar mai a igualar l'original de Kitt, que curiosament va morir justament un dia de Nadal, el de 2008, a l'edat de 81 anys. Sigui com sigui, el seu "Santa Baby" és un d'aquells clàssics que no poden faltar en una nit de Nadal com la d'avui.

Gaudeixin vostès d'aquesta vetllada nadalenca tant com en pensa gaudir un servidor. I facin el favor de fer bondat, tanta com solia fer-ne la Kitt tot esperant l'arribada de Santa Claus...

Peter Piek - "Walking Zschopau" (2021)


Qualsevol que s'hagi enfilat mai a fer música en un escenari sap que pot arribar a costar molt més tocar per a una sola persona que no pas per a un miler. I no precisament perquè l'assistència d'un únic oient a l'actuació de torn suposi un fracàs sinó justament per tot el valor que implica la seva presència. Per la química que es pot establir en dues direccions, pel fet que seran la seva mirada i les seves expressions –i no les de centenars d'ànimes que es perden en l'infinit- les que contemplaràs cada cop que miris al teu davant, amb tot el que això implica.

Explica Peter Piek que durant la seva primera gira pels Estats Units, l'any 2008, va trobar-se en aquesta situació. Va ser durant un concert a la ciutat de Rochester (Nova York) on tan sols va assistir una noia que responia al nom de Melissa. Sí, una de les coses bones de tocar per a unes poques persones és que pots posar-los noms i fins i tot acabar prenent una cervesa plegats. I en el cas que ens ocupa, començar una amistat de les que es mantenen al llarg dels anys.

També explica el músic i pintor alemany que aquesta noia, la Melissa, portava molt de temps demanant-li que gravés un disc en directe, i que tot i haver-ho provat de fer en diverses ocasions mai se n'havia sortit. Fins ara. "Walking Zschopau" (2021) és el seu primer àlbum en viu, i no l'ha gravat en una sala sinó al mateix estudi on sol pintar. Sense públic i amb l'únic suport de la seva guitarra i aquella inconfusible veu d'extrema calidesa. I d'unes cançons que mostren el seu vessant més fràgil i intimista. Que a més siguin peces inèdites suma interès a un treball que ens presenta la cara més honesta i transparent del de Leipzig, i referma el seu bon estat de forma en termes compositius.

Disponible a Bandcamp.

Mazoni - "Ludwig" (2021)


De totes les trajectòries que es van impulsar sota el paraigua d'allò que algú va anomenar ara fa una dècada i mitja nou pop català, la de Mazoni no tan sols s'ha acabat manifestant com una de les més sòlides sinó també confirmant com una de les més versàtils, imprevisibles i, en definitiva, sorprenents en el millor sentit. Quan àlbums com "Eufòria 5 - Esperança 0" (2009) o "Fins que la mort ens separi" (2011) havien consolidat l'alter ego de Jaume Pla com un dels grans artesans de la cançó pop i rock en llengua catalana en ple segle XXI, aquest va començar a fer tota una sèrie de cops de timó que el van portar de l'electrònica –"Sacrifiqueu la princesa" (2014)- a les formes més bàsiques i estripades del pop d'autor –"Carn, os i tot inclòs" (2017)- i novament al rock –"Desig imbècil" (2019)-, arribant sempre a bon port.

La lectura d'una biografia de Ludwig van Beethoven durant el confinament covídic d'ara fa prop de dos anys el va portar a proposar-se i assumir un dels reptes més ambiciosos de tota la seva carrera. I el resultat ha estat un nou canvi de rumb en un discurs que ha après a no repetir-se però també a no deixar mai de ser ell mateix. "Ludwig", així es titula el desè àlbum de Mazoni, publicat la passada tardor per Bankrobber –el seu segell de tota la vida, i un altre ingredient essencial per entendre l'essència mazònica- i presentat com una aproximació de la sensibilitat pop marca de la casa al catàleg canònic d'un dels grans mestres de l'art de la música. Si les expectatives sobre el paper eren altes, la realitat sobre el terreny és el diàleg de dos universos distants que aprenen a complementar-se sobre la marxa. I de quina manera.

Produït amb el suport d'Espai Ter i La Marfà - Centre de Creació Musical, i enregistrat amb els habituals Miquel Sospedra i Aleix Bou a la base rítimica, "Ludwig" comença amb l'esclat colorista "Zombies", un robust exercici de rock simfònic –sí, hem dit rock simfònic- que evoca els dies daurats de la ELO però també les formes més ambicioses del Britpop que sempre s'ha trobat present en l'adn de Jaume Pla. Un ritme hipnòtic, una línia melòdica inesborrable i fragments samplejats de l'obra de Beethoven que semblen fets a mida de la cançó. Són el fil conductor, aquests últims, d'un repertori que conjuga el misteri d'"Aldarulls emocionals" amb el trip hop terminal d'"És veritat perquè és bonic" o la invitació a la pista de ball de "T'estimes?", on novament planeja l'esperit de la ELO. No és una comparació gratuïta, tampoc hauria de ser ni molt menys una llosa. "Ludwig" parla amb veu pròpia. I és un dels àlbums més rodons de la discografia de Mazoni, que de seguida s'ha dit.

Disponible a Bandcamp.

dijous, 23 de desembre del 2021

R.I.P. Paul Mitchell

Paul Mitchell.
Ha mort Paul Mitchell, germà menor de James Mitchell dels Detroit Emeralds, banda de soul i rhythm & blues de la Ciutat del Motor que va obtenir certa repercussió a escala global durant la dècada dels 70. Els germans Mitchell van formar el 1976 The Floaters, un nou combo vocal que va obtenir ressò en ambdós costats de l'Atlàntic amb un single, "Float On", publicat al cap d'un any. El grup es va separar el 1982.

Billy Conway (1956-2021)

BILLY CONWAY

(1956-2021)

Van ser una raresa al seu dia i amb tota probabilitat ho seguirien essent de mantenir-se actius a hores d'ara. Van durar pràcticament una dècada, la dels 90, durant la qual el seu discurs semblava anar a la contra d'allò que dictaven les tendències del moment –un grup de rock que bevia del jazz i el blues gran reserva en plena era alternativa-. I potser justament per això es recorda el discurs de Morphine com un dels capítols essencials de la música de la recta final del segle XXI. Billy Conway en va ser el bateria durant bona part de la seva trajectòria. Prèviament havia tocat amb el mateix Mark Sandman als igualment reivindicables Treat Her Right, i després de la mort de Sandman el 1999 va formar Twinemen amb la resta de components de Morphine. Durant els darrers anys havia tocat amb Jeffrey Foucault i Chris Smither, entre d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys, víctima d'un càncer.

dimecres, 22 de desembre del 2021

Joan Illa Morell "JIM" (1946-2021)

JIM, a l'esquerra, amb Salvador Dalí a Portlligat.

JOAN ILLA MORELL "JIM"
(1946-2021)

Mai oblidaré el primer cop que vaig parlar amb el JIM. Va ser per telèfon, un vespre de divendres quan em disposava a sortir de casa per anar a punxar discos en un lloc on la gent solia venir a escoltar-los. Aquell mateix matí, la desapareguda Revista del Vallès m'havia publicat un article on parlava molt de passada sobre la contracultura a Granollers durant la dècada dels 70, i on per tant feia referència a l'alter ego de Joan Illa Morell –JIM eren les seves inicials-. Ell s'havia molestat en aconseguir el meu número de telèfon i em trucava per fer-me saber que li havia agradat el que havia escrit, i que em volia conèixer en persona. La trucada em va fer una il·lusió tremenda, i la conversa es va anar allargant fins que vaig veure que se'm feia tard per anar a punxar i em vaig haver de disculpar, acordant que faríem aquella trobada tan bon punt ens fos possible a tots dos.

I la vam fer al cap de pocs dies al restaurant llibreria Anònims, que aleshores era un dels pocs llocs de Granollers on podia acudir una persona amb certes inquietuds si no volia sentir-se com un marcià –o bé si volia sentir-se com un marcià en un entorn on això no fos cap inconvenient-, i que avui directament és tot un oasi enmig d'un desert. Va ser la primera de moltes trobades que vam mantenir en aquella època, també de moltes trucades telefòniques que solien allargar-se molt més del que havia durat aquella primera presa de contacte. Recordo, en més d'una ocasió, penjar el telèfon després de 30 o 40 minuts de conversa i preguntar-me: "Què volia? Per què m'ha trucat?". El JIM era així. Un personatge entranyable, irrepetible, únic en la seva espècie, que simplement no encaixava amb la majoria de normes i convencions d'aquest món tan absurd que ens ha tocat habitar.

Al JIM se'l sol recordar com a director del C.I.T. (Centro de Iniciativas y Turismo), una oficina de l'Ajuntament de Granollers que s'encarregava entre d'altres coses de dinamitzar l'activitat cultural de la capital vallesana durant una dècada, la dels 70, en què la ciutat va acabar esdevenint per mèrits propis un dels punts més calents de la cultura pop al conjunt de Catalunya. D'aquella època destaquen esdeveniments com el Festival de Música Progressiva celebrat el maig de 1971 al camp de futbol de Palou –el primer festival de rock a l'aire lliure mai dut a terme a l'Estat espanyol-, els dos concerts que King Crimson van oferir el novembre de 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports –l'actual Parquet-, amb implicació d'un jove Gay Mercader, i el multitudinari happening de Salvador Dalí, l'agost de 1974 a la plaça de la Porxada.

D'episodis memorables n'hi va haver molts més, però tot sol tenir un final i el tancament del C.I.T. es va precipitar a principis dels anys 80 amb l'arribada d'aires nous però no necessàriament renovadors als despatxos municipals. No deixa de ser paradigmàtic que d'aleshores ençà Granollers hagi esdevingut progressivament una ciutat gris que tendeix a confondre cultura amb festa major i on tota iniciativa mínimament singular o engrescadora acaba topant de forma frontal amb els tentacles de l'oficialisme més ranci, carrincló i encantat d'haver-se conegut a ell mateix. Una ciutat capaç d'haver celebrat al seu dia l'Any Dalí sense comptar amb la participació de qui havia portat el geni empordanès fins a la mateixa porta de la seu consistorial, havent arribat a compartir llargues estones amb l'artista al seu domicili de Portlligat. Així són les coses.

De la relació de JIM amb Granollers i amb Dalí vaig provar de parlar-ne amb ell mateix en diverses ocasions, i em consta que no sóc l'únic que ho va intentar, però ell sempre fugia d'estudi –amb elegància i probablement amb les millors intencions-. Deia que encara no era el moment, que un dia en parlaria amb calma, però que calia esperar aquell moment que ara ja mai podrà arribar. Tampoc va voler venir –la invitació la va declinar educadament- quan la gent de Brubaker, juntament amb el periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font, vam promoure una jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva, el maig de 2014 a la sala NAUB1 de la capital del Vallès Oriental.

No conec ni crec que pugui arribar a conèixer mai els motius del seu silenci, de la seva voluntat de mantenir-se en un segon pla –malgrat presidir el seu propi Club Faraònic-, però amb el temps he arribat a la conclusió que el JIM era una d'aquelles persones més interessades en seguir mirant sempre endavant que no pas en recordar batalletes passades. Quan provaves de parlar-li sobre episodis com les converses per portar Pink Floyd al festival progressiu –no va poder ser i finalment van tocar els també britànics Family com a caps de cartell-, ell tendia a restar-los importància. En canvi, parlava amb entusiasme d'ànimes igualment singulars com les d'Albert Serra, Roger Mas o un Sisa aleshores encara actiu musicalment –tots tres van participar a les tertúlies de les Nits Faraòniques organitzades per JIM a l'Anònims-.

També em manifestava sovint el seu interès pel hip hop, que l'havia portat a fer amistat amb un col·lectiu de rapers de Barcelona el nom del qual sóc incapaç de recordar. Últimament solia dir-me que el rock estava mort i que el hip hop era el futur. Ell, que havia estat impulsor d'alguns dels esdeveniments rockers més importants de la història d'aquest país. I jo provava de fer-li entendre que aquesta mateixa afirmació ja la feien determinats caçadors de tendències quan ell encara era al capdavant del C.I.T., i que més enllà d'etiquetes –i de tendències-, si alguna cosa tenen de bons aquests temps líquids en què ens movem és justament que expressions al seu dia antagòniques hagin acabat esdevenint perfectament compatibles. Arribat el moment també li vaig prometre, és clar, que assistiria al festival de hip hop que ell estava preparant de cara a l'any vinent i que malauradament ja no podrà ser.

El JIM ens va deixar ahir a causa d'una malaltia que jo li desconeixia. L'últim cop que el vaig veure, fa escasses setmanes en una trobada casual al davant de casa seva, el vaig observar cansat però en cap cas m'hauria imaginat que seria l'última conversa que mantindríem. Quan em vaig assabentar de la seva mort, la meva primera reacció va ser recordar aquella conversa a peu de carrer, durant la qual havíem parlat del seu festival de hip hop i d'un vermut que teníem pendent des de feia molt de temps. I de bones a primeres em vaig enfonsar pensant que m'hauria agradat poder-me acomiadar d'ell. Però després hi vaig donar voltes, i potser el millor comiat possible d'algú com el JIM fos precisament aquest. Una trobada fortuïta, el seu entusiasme parlant de projectes futurs i aquell "Hem de quedar per fer el vermut i xerrar una estona amb calma".

Gràcies per tot, JIM. Siguis on siguis, el vermut segueix pendent i si no he perdut el compte aquest cop em toca pagar a mi.

dimarts, 21 de desembre del 2021

Terry Uttley (1951-2021)

TERRY UTTLEY

(1951-2021)

Una d'aquelles bandes que caldria reivindicar més sovint, també més enllà d'aquella cançó que pel motiu que sigui ha acabat eclipsant tota la resta del seu repertori. En el cas dels anglesos Smokie, la peça en qüestió és "Living Next Door to Alice", versió d'un original de Nicky Chinn i Mike Chapman prèviament gravat pels australians New World que els va portar als primers llocs de les llistes d'èxits del seu país el 1977 –el single l'havien publicat l'any anterior-.

Més enllà d'aquesta cançó, al seu catàleg hi figuren també perles com "Lay Back in the Arms of Someone", "If You Think You Know How to Love Me" o "Don't Play Your Rock'n'Roll to Me", que s'emmirallen en registres com el country rock, el soft rock, el folk rock o fins i tot el primer pub rock, presumint sempre d'una sensibilitat pop que les va aproximar al seu dia a òrbites com la del glam. Ens ha deixat Terry Uttley, baixista del grup i únic membre fundador que s'havia mantingut a bord fins a data d'avui.

R.I.P. Tam Harvey

Tam Harvey.
Ens ha deixat Tam Harvey, un dels dos membres fundadors de The Humblebums, banda de culte del primer folk rock escocès, coneguda sobretot per haver acollit a les seves files a uns joves Gerry Rafferty i Billy Connolly. Van ser Harvey i Connolly els impulsors del grup, que va debutar el febrer de 1969 amb l'àlbum "First Collection of Merry Melodies". Harvey ho va deixar al cap de pocs mesos, i abans d'acabar l'any va entrar Rafferty per publicar un segon àlbum, "The New Humblebums", al qual seguiria "Open Up the Door", ja el 1970.

dilluns, 20 de desembre del 2021

El misteri ancestral de la Sibil·la, a El 9 Nou


El Cant de la Sibil·la, emmarcat en una de les joies del modernisme vallesà. El contratenor Jordi Domènech, interpretant la profecia que anuncia la fi del món al Cementiri Municipal de Cardedeu, amb el suport de l'organista Dani Espasa i les veus de l'Agrupació Coral Cardedeuenca. Hi hem assistit aquest cap de setmana, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

Hub (1959-2021)

HUB

(1959-2021)

Ha mort Leonard Hubbard, més conegut com a Hub, baixista de The Roots entre  els anys 1994 i 2008. Un període que coincideix amb l'etapa més inspirada d'aquesta banda de Filadèlfia coneguda per haver revolucionat el món del hip hop amb un discurs novedós i singular, que té com a base els instruments reals. Va deixar el grup després de diganosticar-se-li un mieloma múltiple el 2007, enfermetat que se l'ha acabat emportant a l'edat de 62 anys.

50 anys de "Hot Rocks"


No hi és tot el que podria haver-hi, però tot allò que hi ha és essencial des del moment en què ofereix una perspectiva cronològica i molt completa de la primera etapa de la banda més gran de la història del rock. Publicat tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys, "Hot Rocks 1964-1971" no és el primer ni l'últim recopilatori centrat en la discografia dels Rolling Stones sota els segells Decca i ABKCO –ni tan sols és el més exhaustiu: qui en vulgui més pot acudir al mastodòntic "Singles Collection: The London Years" (1989)-, però possiblement segueixi essent el més definitiu a mig segle d'haver vist la llum.

La història d'aquest disc doble és prou coneguda a aquestes alçades. Alliberats del control legal i financer d'Allen Klein, els Stones havien publicat el 23 d'abril d'aquell mateix 1971 el totèmic "Sticky Fingers". Àlbum canònic i prova de vida d'una banda que sortia endavant malgrat una duríssima batalla legal que li havia costat els drets de tot el seu catàleg anterior, que passaven a mans del seu exmànager. La qual cosa va permetre a aquest últim contraatacar amb un recull del més destacat que Ses Majestats havien fet durant la dècada dels 60. El resultat va ser el plàstic que ens ocupa.

Quatre cares que comencen amb la versió del "Time Is on My Side" de Norman Meade i el blues terminal de "Heart of Stone", i que acaben amb dues pistes també incloses al citat "Sticky Fingers" que el sempre astut Klein havia aconseguit llicenciar també sota el seu segell, les immortals "Brown Sugar" i "Wild Horses". Entre les unes i les altres, les inevitables "(I Can't Get No) Satisfaction", "Get Off My Cloud", "Paint It Black", "Under My Thumb", "Mother's Little Helper", "Let's Spend the Night Together", "Ruby Tuesday", "Jumpin' Jack Flash", "Honky Tonk Women", "Gimme Shelter" o la versió en directe de "Midnight Rambler", i la llista no s'acabava aquí. Una de les grans portes d'entrada a l'univers Stone.

diumenge, 19 de desembre del 2021

Wanda Young (1943-2021)

WANDA YOUNG

(1943-2021)

Les Marvelettes van ser aquell girl group que va portar per primer cop la factoria Motown fins al número 1 de les llistes de Billboard. Ho van fer a finals de 1961, ara fa cosa de sis dècades, amb la peça que titulava el seu primer àlbum, "Please Mr. Postman", publicat el mes de novembre d'aquell mateix any. En anys posteriors caurien més singles que també conqueririen les llistes d'èxits i les ones radiofòniques, i que ajudarien a definir no tan sols el so de la disquera de Detroit i del soul del nord dels Estats Units, sinó també de tota una època, com ara "Too Many Fish in the Sea" o "I'll Keep on Holding On". Ens ha deixat Wanda Young, qui va compartir la tasca de cantant solista amb la també desapareguda Gladys Horton.

Pere Pla (1956-2021)

PERE PLA

(1956-2021)

Va ser una de les primeres bandes de tot l'Estat espanyol que es podien considerar paradigmàtiques d'allò que s'anomenaria indie. Forats Negres venien de Mallorca, i van debutar el 1981 amb una maqueta que mirava al post-punk britànic i a bandes le l'òrbita novaiorquesa com Talking Heads. Deu pistes sense títol –exceptuant la inicial "El hombre horizontal"- i cantades en un idioma inventat que sonava anglosaxó però no ho era. Qui cantava i tocava la guitarra rítmica era Pere Pla, que un cop desfet el grup l'any 1982 va passar per diversos projectes abans de formar Furnish Time, amb un so més convencional –per l'època- però igualment en sintonia amb l'òrbita indie que els va permetre entre d'altres telonejar als Smiths a Madrid el maig de 1985. Pla ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

Les Emmerson (1944-2021)

LES EMMERSON

(1944-2021)

Exponents de pes del rock canadenc de finals dels 60 i principis dels 70 juntament amb els seus bons amics The Guess Who, a Five Man Electrical Band se'ls sol recordar sobretot per una d'aquelles cançons que per elles mateixes garanteixen un lloc a la història. "Signs", una peça inclosa al seu àlbum de 1970 "Good-byes and Butterflies" –i publicada l'any següent com a single- que els va catapultar cap als primers llocs de les llistes d'èxits tant del seu país com dels Estats Units, i que tot un Fatboy Slim va samplejar dècades més tard a la simpàtica "Don't Let The Man Get You Down".

Five Man Electrical Band havien començat a publicar singles el 1965, sota el nom de The Staccatos i amb un so que s'emmirallava en els èxits de la British Invasion. El 1969, seduïts primer per la psicodèlia i després per les textures més orgàniques que estava adoptant el rock a finals dels 60, van adoptar la seva denominació definitiva i van publicar un àlbum homònim que els va situar al mapa d'una vegada per totes. Es van separar el 1975, amb quatre àlbums en catàleg, i es van tornar a reunir al cap d'una dècada. Ha mort el seu vocalista, guitarrista i rostre més visible, Les Emmerson, a l'edat de 77 anys.

dissabte, 18 de desembre del 2021

Joe Simon (1936-2021)

JOE SIMON

(1936-2021)

Hi ha alguna cosa del patró rítmic de "Power of Love", single de 1972 i una de les peces més reconegudes del catàleg de Joe Simon, que remet ni que sigui de passada a gèneres musicals d'arrel jamaicana com el rocksteady, el primer reggae o fins i tot l'ska –escoltin aquesta interpretació que en va fer al programa televisiu Soul Train i ho entendran millor-. Com si el pont transatlàntic que havia derivat en el naixement de tots aquests estils a partir de la influència del rhythm & blues i el soul nord-americans hagués viatjat en sentit invers fins a Louisiana, d'on Simon era originari tot i haver començat la seva carrera a Califòrnia.

Simon va ser un dels grans intèrprets de soul i rhythm & blues de les dècades dels 60 i els 70 –va seguir actuant posteriorment, però el gruix més essencial de la seva producció es concentra entre mitjans dels 60 i finals dels 70-. Com tants altres havia començat cantant gòspel a l'església –on va tornar durant els seus darrers anys- i havia evolucionat cap a la música secular, motivat pel canvi de paradigma auspiciat pel rock'n'roll i el propi soul. Entre les seves peces més reconegudes destaquen també títols com "Drowning in the Sea of Love" o "Get Down, Get Down (Get on the Floor)". Ens ha deixat a l'edat de 85 anys.

La Sibil·la al cementiri de Cardedeu

EL CANT DE LA SIBIL·LA

Cementiri Municipal de Cardedeu
17 de desembre de 2021

El Cant de la Sibil·la és una d'aquelles tradicions d'origen pagà que han mantingut pràcticament intacta la seva essència un cop integrades en la litúrgia cristiana. La profecia de la fi del món, cantada per una figura que invoca les sibil·les de l'antiga Grècia a les portes del Nadal o la Nativitat. A Cardedeu es va començar a cantar ara fa quatre anys, però la nit passada es va interpretar per primer cop en un entorn, el cementiri modenista de Manuel Raspall –construcció de la qual es commemora el centenari aquest mes de desembre-, on tot el seu misteri ancestral va adquirir una nova dimensió.

El va cantar el contratenor Jordi Domènech, amb el suport de l'organista Dani Espasa i les veus de l'Agrupació Coral Cardedeuenca –la direcció escènica anava a càrrec de Josep Castells i Oriol Genís, el vestuari era d'Anna Estany-. Un encert, el d'atorgar a la figura femenina de la Sibil·la una veu masculina, que va reforçar la singularitat de la representació cardedeuenca del Cant de la Sibil·la i la va dotar també d'una certa contemporaneïtat –per moments, un no podia evitar pensar en Antony Hegarty- sense renunciar a tot el pes de la tradició. L'eternitat del marc de fons va fer tota la resta.

Prèviament a la interpretació sibil·lina, el públic havia estat convocat a la Creu de Terme del municipi, des d'on havia caminat en processó fins al cementiri, abandonant el nucli urbà de Cardedeu i penetrant els prats desolats sota la lluna plena gairebé hivernal. Tot plegat enmig d'un silenci sepulcral trencat tan sols pel ritme que marcaven els timbals dels grups teatrals 10 de Deu Teatre i Artescena Social, encarregats juntament amb el grup de dansa contemporània As d'Arts d'ambientar la baixada fins a la fi del món. El preludi de tot allò que era a punt d'arribar.

divendres, 17 de desembre del 2021

Phil Chen (1946-2021)

PHIL CHEN

(1946-2021)

Ens ha deixat Phil Chen, baixista de llarguíssim recorregut al costat d'algunes de les figures capitals del rock i la música pop de les passades sis dècades. La majoria el recordaran sobretot per la seva associació amb Ray Manzarek i Robby Krieger, amb els quals va formar la Butts Band poc després del final dels Doors. Ja en ple segle XXI, el teclista i el guitarrista van tornar a comptar amb els seus serveis quan es van decidir a sortir a la carretera amb el nom de The Doors of the 21st Century –que per qüestions legals van acabar canviant a Riders on The Storm, denominació sota la qual van actuar l'abril de 2006 a la sala Razzmatazz de Barcelona- i un encertadíssim Ian Astbury a les tasques vocals.

Nascut a Jamaica amb arrels xineses, on va començar a tocar amb bandes d'ska a finals dels 50, Chen es va establir el 1960 a la Gran Bretanya, on va entrar de ple a l'òrbita mod i als circuits soul i rhythm & blues com a baixista de Jimmy James and the Vagabonds. Hi va tocar ben bé una dècada, fins que va preferir dedicar-se a ser músic de sessió, tasca que va desenvolupar per a referents com Jeff Beck, Donovan, Rod Stewart, Eric Clapton, Dave Edmunds, Jerry Lee Lewis o Ray Charles, entre d'altres. A més de la seva associació amb Manzarek i Krieger, durant els 80 es va unir a l'efímer Star Fleet Project de Brian May i Eddie Van Halen. Tota una trajectòria al costat dels millors.

50 anys de "Hunky Dory"

Edició espanyola en vinil de la primera obra mestra de Bowie.
Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hunky Dory", el quart àlbum de David Bowie i l'enlairament definitiu de la seva carrera després de diversos inicis que mai havien acabat d'arribar a bon port malgrat apuntar molt més que maneres. Un plàstic on el folk i el rock de guitarres amb què el de Brixton havia fet la transició dels 60 als 70 deixaven pas a un pop d'autor de tall sofisticat i vocacionalment avançat al seu temps, amb el piano com a fil conductor i una lírica d'allò més afinada, fruit de la primera experiència del futur Duc Blanc girant pels Estats Units però també de la seva determinació de deixar empremta.

Publicat el 17 de desembre de 1971, "Hunky Dory" va ser l'àlbum on Bowie va deixar de seguir corrents subterranis per començar a determinar ell mateix la crònica pop d'una dècada, la dels 70, que pràcticament es pot explicar a partir de l'evolució de la seva obra. Parlem d'un disc que comença amb "Changes", una cançó que és des del propi títol la declaració de principis de qui defuig a qualsevol preu la repetició entesa com a monotonia, i que acaba amb el misteri psicodèlic de "The Bewlay Brothers", on l'alter ego de David Jones sembla voler convocar per últim cop tot allò que havia estat fent fins aleshores.

Entre l'una i l'altra, el pop plusquamperfet d'"Oh! You Pretty Things" –diu la llegenda que el títol és un homenatge a una de les bandes preferides de Bowie, els Pretty Things, òbviament- i les inequívocament titulades "Andy Warhol" i "Song for Bob Dylan". Cants als seus referents nord-americans als quals cal sumar "Queen Bitch", dedicada a Lou Reed amb un riff de guitarra i una urgència desbocada que anticipaven l'etapa glam que el britànic era a punt d'estrenar. I és clar, l'eterna i majestuosa "Life on Mars?", paròdia del "My Way" de Paul Anka –adaptació anglosaxona del "Comme d'habitude" de Claude François, que Bowie ja havia traduït anteriorment- que acabaria esdevenint una de les peces més transcendentals i essencials de tot el repertori del seu autor.

"Hunky Dory" també va suposar l'inici de l'aliança de Bowie amb el productor Ken Scott –que prenia el relleu de Tony Visconti als controls- i la consolidació d'una banda –la que esdevindria The Spiders from Mars- que seria essencial per entendre el seu renovat discurs: Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria), als quals es va afegir a l'estudi Rick Wakeman, de Yes, al piano –no és anecdòtica la seva presència quan aquest instrument jugava un paper clau al llarg de tot el disc-. L'inici d'una meteòrica escalada que culminaria mesos més tard amb la gestació del monumental "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Però d'això ja en parlarem un altre dia.

dijous, 16 de desembre del 2021

Lu Rois i Roger Canals, a Vallesos


Ja és al quiosc l'edició d'hivern-primavera de Vallesos, a la qual tinc el gust de contribuir amb dos articles repassant les trajectòries de la polifacètica pianista sabadellenca Lu Rois i del músic i activista cultural cardedeuenc Roger Canals (Roigé, Cia. Roger Canals).

Ralph Tavares (1941-2021)

RALPH TAVARES

(1941-2021)

Ens ha deixat Ralph Edward Vierra Tavares, més conegut com a Ralph Tavares, el més gran dels cinc germans que van integrar Tavares, una de les formacions vocals més essencials de la música disco dels 70. Tots cinc havien nascut a cavall de New Bedford, Massachusetts, i Providence, Rhode Island, i si bé la seva carrera va començar al primer d'aquests dos estats, val a dir que la seva aproximació sofisticada i elegant als patrons del soul els emparentava directament amb el Philadelphia Sound que va marcar un abans i un després a les pistes de ball ara fa gairebé mig segle.

Van debutar el 1967 amb el nom de Chubby & the Turnpikes i publicant singles com "I Know the Inside Story", encara deutors de l'estètica Motown i sovint encara reivindicats pels estudiosos del Northern Soul –com a curiositat, durant aquells anys van comptar breument amb Joey Kramer, futur bateria d'Aerosmith, a la base rítmica-. Ja amb el nom de Tavares, que van adoptar a partir de 1973, van entrar de ple al panteó de la música disco amb singles com "It Only Takes A Minute" (1975) o l'etern "Heaven Must Be Missing an Angel" (1976), a més de participar a la banda sonora de "Saturday Night Fever" (1977), entre d'altres.

Johnny Cash en una licoreria

L'Home de Negre, durant la seva etapa 'American'.
Entrar en una licoreria de les de tota la vida i passar-te vint minuts contemplant aquestes obres d'art que són les ampolles de whiskey –i les essències que contenen al seu interior- mentre sonen de fons els American Recordings de Johnny Cash. Aquella mena de coses que solem perdre'ns quan comprem per internet.

dimecres, 15 de desembre del 2021

R.I.P. John Nolan

John Nolan.
Ens ha deixat John Nolan, guitarrista de Bored!, aquella potent banda punk australiana que va invocar esperits com els dels Stooges durant la segona meitat dels 80. Nolan en va ser un dels fundadors i en va marxar el 1991 –juntament amb el baixista, Tim Hemensley- per formar els igualment salvatges i corrosius Powder Monkeys. Àlbums com "Time Wounds All Heels" (1996) van ser i segueixen essent pura dinamita. Se n'ha anat un referent del punk rock més genuïnament australià.

Asgard, aquell grup de black metal de Cardedeu

Asgard al plató de Ràdio Televisió Cardedeu, finals dels 90.
L'amic Maurici Ribera (The Missing Leech, El Mamut Traçut Records) em va passar dies enrere un enllaç de Youtube amb un vídeo l'existència del qual desconeixia completament i em va portar grans records. Asgard actuant al programa Jan Session de Ràdio Televisió Cardedeu. Vaig estar al plató durant la gravació de l'actuació, no en recordo exactament la data però va ser entre finals de 1997 i principis de 1998, crec que va ser el primer cop que vaig veure una banda de metal extrem tocant en directe –per aquella època també van actuar al mateix programa els igualment impactants i també vallesans Doomoniac, posteriorment rebatejats com The Mace-. Asgard va ser un grup de black metal format a Cardedeu durant la primera meitat de la dècada dels 90, el discurs del qual alternava el paganisme nòrdic (la cançó homònima) amb el folklore català ("La llegenda d'en Soler de Vilardell"). La seva maqueta de 1995, "The Splendor of the Cold Age", també es pot trobar a Youtube.

Parets que diuen coses


Parets que diuen coses. Negre sobre blanc. La força de la paraula. "Si un dia no torno cremeu-ho tot!". Situacionisme a l'Avinguda del Parc. Granollers, desembre de 2021.

dimarts, 14 de desembre del 2021

Gil Bridges (1941-2021)

GIL BRIDGES

(1941-2021)

A Rare Earth se'ls sol recordar sobretot per la seva àcida –i expansiva: més de 20 minuts de durada- adaptació de "Get Ready", aquell clàssic del soul de Detroit gravat i popularitzat originalment pels Temptations, però el cert és que el seu catàleg també inclou pistes tan suggerents com "Tobacco Road", robusta lectura de l'original de John D. Loudermilk popularitzat pels Nashville Teens, a més de peces d'autoria pròpia tan definitives com la refrescant "Magic Key" –totes tres s'inclouen al segon àlbum del grup, "Get Ready" (1969)-.

No va ser Rare Earth la primera banda blanca que va fitxar per Motown, però sí una de les poques que van arribar a destacar en un catàleg essencialment afroamericà –i amb un discurs que si bé bevia del soul i el rhythm & blues, apuntava sense reserves cap als horitzons psicodèlics que van transformar el rock per sempre més a finals dels 60-. Gil Bridges en va ser saxofonista, flautista i membre fundador. També era l'únic component original que s'havia mantingut a la formació fins a data d'avui. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.

Barry Harris (1929-2021)

BARRY HARRIS

(1929-2021)

Hauria fet 92 anys aquesta mateixa setmana, però no hi ha arribat a temps. Barry Harris va ser un dels grans pianistes de la història del jazz i un dels grans exponents del bebop, aquell corrent renovador que entre les dècades dels 40 i els 50 va alterar l'estat de moltes coses, tant en l'àmbit jazzístic com més enllà. Des de finals dels 50 i fins a l'actualitat havia publicat més d'una vintena d'àlbums al seu nom als quals cal sumar la seva inabastable producció al costat de gegants com Cannonball Adderley, Charles McPherson, Dexter Gordon, Sonny Stitt o Johnny Griffin, entre molts d'altres. A tot això cal afegir-hi la seva tasca com a difusor del jazz i com a professor d'incomptables músics als quals va ajudar a començar les seves respectives carreres des del Jazz Cultural Theater, fundat per ell mateix el 1982 a Nova York.

dilluns, 13 de desembre del 2021

Michael Nesmith (1942-2021)

MICHAEL NESMITH

(1942-2021)

De simpàtic i efectiu ídol pop adolescent a consolidat exponent de ple dret de la música d'arrel nord-americana, la trajectòria de Michael Nesmith és d'aquelles que requereixen ser estudiades a fons i que poden explicar, a través de la seva pròpia evolució, alguns dels capítols que han definit la crònica pop del seu temps. Nascut a Houston el 1942, el món el va conèixer durant l'equador de la dècada dels 60 com a component dels Monkees, resposta transatlàntica a la Beatlemania que va transportar la seva veu i el seu rostre a milions de llars d'arreu del planeta de la mà de la sèrie televisiva homònima i dels àlbums que en contenien la banda sonora.

El cert és que Nesmith ja s'havia dedicat a la música abans d'entrar als Monkees, component cançons que sintonitzaven amb el revival folk de principis dels 60 i fins i tot fent de mestre de cerimònies del micro obert del llegendari Troubadour de Los Angeles. No és d'estranyar doncs que tant ell com els seus companys –que també tenien experiència prèvia, o bé en la música o bé en la interpretació- exigissin una major participació als seus discos un cop consolidat el projecte –no cal recordar a aquestes alçades el sonat escàndol del grup que no tocava ni componia les seves cançons, malgrat ser-ne perfectament capaç-, cosa que van aconseguir a partir de "Headquarters" (1967).

Nesmith va destacar en solitari, primer amb un "The Wichita Train Whistle Sings" (1968) publicat encara com a membre dels Monkees i que ja apuntava cap a nous horitzons, i després amb el més celebrat "Magnetic South" (1970), signat com a Michael Nesmith & The First National Band i editat amb el seu autor ja fora del grup. Considerat com un dels grans clàssics del primer country rock, va ser el veritable punt de partida d'una carrera que alternaria l'activitat musical amb incursions en la indústria cinematogràfica –va ser productor delegat de "Repo Man" (1984), imprescindible pel·lícula de culte dirigida per Alex Cox i ambientada a ritme de rock'n'roll amb accent de Los Angeles-. Ha mort a l'edat de 78 anys a causa d'una aturada cardíaca.