dimarts, 28 de febrer del 2023

Sorprenent i etern Dylan

Dylan a la portada de març de Mojo.
Hi ha una escena de "Jimmy Carter: Rock & Roll President" (2020), documental de Mary Wharton sobre la dimensió melòmana de Jimmy Carter, on Bob Dylan fa servir els versos de "Simple Man", la cançó de Lynyrd Skynyrd, per referir-se a l'expresident dels Estats Units. La qual cosa, personalment, em sembla tan grandiosa com tantes altres manifestacions públiques de l'autor de "Like a Rolling Stone". L'univers de Dylan és tan inabastable, que fins i tot aquells que s'han dedicat a estudiar-lo a fons disposen de marge per tornar-se a sorprendre.

Com a nova mostra, diuen els que ja han entrat en matèria, el flamant dissetè volum de les Bootleg Series, dedicat a explorar les sessions de l'incontestable "Time Out of Mind" (1997) i a oferir noves perspectives d'algunes de les cançons més grans que mai ha arribat a compondre el de Duluth –la qual cosa és dir molt-. Jo encara no l'he escoltat. Ho faré, només faltaria, però serà quan disposi del temps i l'estat d'ànim que requereix una degustació d'aquesta envergadura i no pas mentre ho marquin els tempos sempre volàtils de l'actualitat.

Mentrestant, he començat a llegir el sucós article de portada que Mojo dedica a Dylan a la seva edició de març. Una dotzena de pàgines també centrades en un àlbum que va marcar un abans i un després en la trajectòria del seu autor a un nivell que no es tornaria a repetir fins a "Rough and Rowdy Ways" (2020). Es complementa amb un disc compacte exclusiu que recull 14 perles de les Bootleg Series –començant per una presa alternativa de "Dirt Road Blues" provinent del citat volum 17-. El llegat de Dylan és tan inabastable, dèiem, que fins i tot el terreny ja explorat sol amagar sorpreses.

50 anys de "Camel"


No sol ser l'àlbum més referenciat dels seus autors, i és una llàstima perquè és una delícia de cap a peus –i en la modesta opinió d'un servidor, superior a altres obres bastant més predicades-. Avui fa mig segle que va sortir el debut homònim de Camel, aquella banda de Surrey que va arribar una mica tard però amb bon peu a la primera era daurada del rock progressiu. Un disc encara distant de les textures més jazzístiques de treballs posteriors, que bevia dels corrents psicodèlics i en destil·lava essències tan genuïnes com "Slow Yourself Down" o l'eterna "Never Let Go".

Produït per Dave Williams i publicat per MCA el 28 de febrer de 1973, la resposta tant de la crítica com del públic va ser poc entusiasta i el segell va optar per fer fora el grup, que va acabar fitxant per Decca –i consolidant-hi en anys posteriors una trajectòria que arriba fins a data d'avui i que va plena d'encerts-. Tot i que la banda s'havia fundat el 1971, ha decidit celebrar el seu cinquantenari coincidint amb les noces d'or d'aquest primer àlbum. Ho fa enguany amb l'encara incombustible Andrew Latimer al capdavant i amb una gira, 50 Years Strong, que passarà el proper 1 de maig pel Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès.

dilluns, 27 de febrer del 2023

Grauwi + Marta Cascales, a El 9 Nou


Hem parlat amb Carla Gimeno (The Crab Apples) del seu nou projecte amb Marta Cascales Alimbau. Grauwi + Marta Cascales, el duet, es va estrenar la setmana passada amb "Contradictions" (Great Canyon Records), un primer ep que conjuga el pop més fràgil i minimalista amb uns versos d'alta intensitat emocional. L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Jesse Gress (1956-2023)

JESSE GRESS

(1956-2023)

Guitarrista de guitarristes, la carrera de Jesse Gress va estretament lligada a la de Todd Rundgren, amb qui va girar durant molts anys –i va gravar àlbums com "One Long Year" (2000)-. Però també va treballar amb figures com Tony Levin, Eric Clapton, The Allman Brothers Band o el recentment traspassat Jeff Beck, entre molts altres. A més, era col·laborador habitual de publicacions especialitzades com Guitar Player o Guitar World. Ha mort a l'edat de 67 anys.

diumenge, 26 de febrer del 2023

Recomanació: Albert Marquès al Teatre Auditori de Granollers

LaMar i Marquès, al centre penitenciari d'Ohio on és reclús el primer.
Jazz contra la pena de mort. Albert Marquès presentarà aquest dimecres, 1 de març, el seu darrer àlbum, "Freedom First" (2022), al Teatre Auditori de Granollers. Es tracta d'una obra pionera i socialment compromesa. Un enregistrament on ha participat per via telemàtica el poeta Keith LaMar, que viu al corredor de la mort des de fa 28 anys i després d'un judici ple d'irregularitats –un fet fins ara inèdit, la participació d'un pres des de la seva cel·la d'aïllament en la gravació d'un disc-.

El pianista vallesà –establert a Nova York- actuarà a la seva ciutat i donarà veu a un home que respon al perfil majoritari dels condemnats a mort als Estats Units –afroamericà i pobre-, alhora que posarà sobre la taula la xacra del racisme i el debat al voltant de la pena capital. Tota la recaptació es destinarà a finançar la defensa de LaMar –que sol intervenir telemàticament en directe als concerts de Marquès, quan les condicions ho permeten-, l'execució del qual està prevista pel mes de novembre. Dimecres, més que mai, cal omplir el teatre.


Més informació i entrades:

Teatre Auditori de Granollers  /  Pàgina web

De festivals i infraestructures fantasma

Un país que s'ha dedicat sistemàticament a tancar locals d'oci i a construir infraestructures fantasma, només podia acabar fent un festival de música de ball en una d'aquestes mateixes infraestructures. Em refereixo a Lleida Airport Remember Festival, nova cita dedicada a l'electrònica que se celebrarà el 20 de maig a l'Aeroport de Lleida-Alguaire, i que es farà en dissabte perquè l'aeroport en qüestió només té vols els divendres, diumenges i dilluns –no oblidem que qui la va projectar, ho va fer amb els mateixos criteris amb què alguns volen ampliar ara l'Aeroport del Prat o construir el Quart Cinturó per acabar de trinxar el Vallès-. Tota la sort del món als promotors d'aquest nou festival, només faltaria, però no ens penséssim ara que Alguaire és Tempelhof, no fos cas que la nostra pròpia supèrbia ens tornés a jugar una mala passada.

Grauwi + Marta Cascales

Grauwi i Cascalés, dues ànimes sensibles - Foto Martín Salvador.
"I feel dead inside / I've never felt this way before / I don't know what to do with this feeling", canta Carla Gimeno a l'inici de "This Song will Never Be Enough". Versos confessionals però alhora punyents per a una cançó de naturalesa igualment fràgil però serena. És el mateix to que defineix les sis peces que formen "Contradictions" (2023, Great Canyon Records), el primer ep que Gimeno, amb el nom artístic de Grauwi, ha signat a duet amb la pianista Marta Cascales Alimbau.

Dues trajectòries amb nom propi –a Gimeno l'havíem conegut com a vocalista del grup de rock alternatiu The Crab Apples, Cascales ve de la clàssica- que es complementen sobre el terreny amb un repertori tan sensible com intens, i tan minimalista com sofisticat –altres joies del catàleg són "Anxiety" o la mateixa peça titular-. I un discurs que remet a registres com els d'Agnes Obel, James Blake o, per buscar referents més propers, Lu Rois i els enyorats Little Dolls Tao.


Més informació:

Great Canyon Records  /  Pàgina web Bandcamp

dissabte, 25 de febrer del 2023

Cinc dècades de "Paris 1919"


Definitivament va ser una jornada rodona, discogràficament parlant, el 25 de febrer de 1973. El mateix dia que Alice Cooper i Dr. John publicaven dues obres mestres com "Billion Dollar Babies" i "In the Right Place", respectivament, John Cale lliurava un altre treball capital com és "Paris 1919", considerat per molts com el seu cim creatiu al marge de la Velvet Underground. Un àlbum que deixava enrere la naturalesa experimental dels seus predecessors per potenciar el format cançó, i de quina manera.

Aquí hi trobem "Child's Christmas in Whales", "Hanky Panky Nolow", "Andalucia" o la mateixa "Paris 1919". Pop d'autor d'alta sofisticació, i una sèrie de vinyetes inspirades en l'Europa d'ara fa cosa d'un segle. Producció d'un Chris Thomas que tot just començava a destacar dins de l'ofici, i una nòmina de músics de sessió on figuraven pesos pesants com Lowell George i Richie Hayward de Little Feat, a la guitarra i la bateria respectivament, o Wilton Felder dels Crusaders, al baix. Un clàssic de ple dret, atemporal i encara influent a data d'avui.

Mig segle de "Billion Dollar Babies"


De quan era habitual que un grup de rock facturés dues obres mestres –o més- en menys d'un any. I que les obres en qüestió escalessin posicions a les llistes d'èxits sense haver de renunciar els seus autors a les seves essències –en el cas que ens ocupa, el perill, l'escàndol i la provocació-. Alice Cooper, el grup, va publicar el 1973 els seus darrers dos àlbums d'estudi, "Billion Dollar Babies" i "Muscle of Love". El primer va veure la llum avui fa 50 anys, i sol considerar-se com el cim creatiu d'una formació que ja s'havia guanyat un lloc de ple dret a l'Olimp del rock i la música pop, havent contribuït a definir registres i corrents com el glam, el shock rock, el heavy metal o el rock'n'roll amb accent de Detroit.

Producció de Bob Ezrin, una banda en estat de gràcia i sobretot un repertori dels que no admeten discussions. La peça titular és una mirada a les contradiccions de l'èxit massiu que el combo tot just acabava d'assolir. "No More Mr. Nice Guy" és la resposta de Furnier a tots els reaccionaris i gent de missa que l'havien acusat de coses que no era –també, molt probablement, la seva composició més definitiva amb permís d'"School's Out"-. "Elected" –adaptació del primer single del grup, de 1969- és una sàtira del món de la política que es podria aplicar també al de les estrelles del rock. La inicial –i majestuosa- "Hello Hooray" és una versió d'una peça de Rolf Kempf –gravada originalment per Judy Collins- que Alice Cooper pràcticament es va fer seva.

La gira de presentació del disc va ser una de les més massives del seu temps, batent rècords a nivell de recaptació als Estats Units. Seguint amb la teatralitat que ja havia caracteritzat els seus concerts en campanyes anteriors, la banda va contractar el mag James Randi, qui va dissenyar un espectacle on ell mateix acabava decapitant Furnier amb una guillotina –aquest número esdevindria un clàssic de les gires d'Alice Cooper, tant la banda com el projecte solista del cantant-. També hi havia un moment en què Cooper mutilava nines amb forma de nadons. Era una forma de denunciar l'abús contra els infants. Com era d'esperar, certa gent d'ordre ho va tornar a malinterpretar –o a entendre de forma interessada-, i la polèmica va estar servida.

50 anys d'"In the Right Place"


Vaig entrar a l'univers de Dr. John de la mà de la peça que obre i titula aquest disc, i ja no n'he pogut sortir mai més. "Right Place, Wrong Time", una greixosa rodanxa del més genuí funk amb accent de Nova Orleans. I amb tota probabilitat la composició més reconeguda de l'alter ego de Mac Rebennack amb permís de "Such a Night", aquell simpàtic rhythm & blues amb vocació d'estàndard, inclòs al mateix àlbum. No és casual, parlant de "Right Place, Wrong Time", que l'hagin arribat a versionar James Booker, Jon Spencer i els Screamin' Cheetah Wheelies, entre d'altres –sempre amb resultats molt més que satisfactoris, sobretot en el cas de Booker, però sense igualar mai l'original-.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"In the Right Place" (1973), el sisè àlbum de Dr. John i una de les seves obres més capitals. El successor de "Dr. John's Gumbo" (1972), i un plàstic on Rebennack aparcava momentàniament les versions de clàssics de la Crescent City per tornar-se a centrar en el material propi, si bé fent concessions a títols com "Life", original del seu bon amic Allen Toussaint, productor d'una obra –també hi tocava el piano i diversos instruments de percussió- gravada amb The Meters com a banda d'acompanyament. Hi destaquen a més els paisatges pantanosos de "Same Old Same Old" o el gòspel pagà d'"I Been Hoodood". La caràtula psicodèlica també és una autèntica delícia.

divendres, 24 de febrer del 2023

Guitarra, baix i bateria - Programa 325

Tom Verlaine (1949-2023).
Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil i un servidor a Ràdio Silenci. Una conversa melòmana al voltant de Deniz Tek i Radio Birdman, Tom Verlaine i Television, Blackberry Smoke, The Missing Leech, Davy Lyons, Elle León, Toti Soler, Huey "Piano" Smith i Albert Marquès amb Keith Lamar. Disponible en podcast.

Victor Brox (1941-2023)

VICTOR BROX

(1941-2023)

Teclista, guitarrista i cantant –també tocava diversos instruments de vent-. Admirat per la plana major del rock de finals dels 60 i principis dels 70, i reclamat per bona part de la mateixa tant a l'estudi com en directe. Però malgrat tot un d'aquells noms sovint obviats pel gran públic. Victor Brox es va donar a conèixer al capdavant de The Aynsley Dunbar Retaliation, el projecte paral·lel de blues rock amb segell britànic que va impulsar Aynsley Dunbar mentre encara era el bateria titular dels Bluesbreakers de John Mayall –el grup va compondre i gravar la versió original de "Warning", peça versionada per Black Sabbath al seu debut homònim de 1970-. També va ser la veu del sacerdot Caifàs a la banda sonora original de "Jesus Christ Superstar" (1970), va encapçalar el seu propi combo –Victor Brox Blues Train- i va tocar amb gegants com Dr. John, Jimi Hendrix, Graham Bond, Eric Clapton, Screaming Lord SutchIan Gillan o el mateix Mayall. Hendrix va dir que era el seu cantant blanc de blues preferit. Ha mort a l'edat de 81 anys.

dijous, 23 de febrer del 2023

Chuck Jackson (1937-2023)

CHUCK JACKSON

(1937-2023)

La més fatídica de les casualitats ha volgut que perdéssim a Chuck Jackson a dues setmanes del traspàs de Burt Bacharach. El de Carolina del Nord va gravar i publicar el 1962 un dels primers èxits radiofònics del llegendari compositor, aquell "Any Day Now" del qual Elvis Presley va facturar anys després una versió amb caràcter definitiu des de l'essencial "From Elvis in Memphis" (1969). Figura de pes del soul i el rhythm & blues de la dècada dels 60 –i fins als nostres dies, de fet-, el seu catàleg també inclou joies com "I Keep Forgettin'", del mateix 1962, composta per Jerry Leiber i Mike Stoller. Molts dels seus singles –gravats per disqueres com Wand o Motown- segueixen essent molt apreciats en circuits com el del Northern Soul. Abans d'anar en solitari havia format part dels Del-Vikings durant una temporada a finals dels 50. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Hot jazz per enterrar un rei

La capçalera jazzística de la comitiva fúnebre del Carnestoltes granollerí.
El Carnaval deu ser una de les poques festivitats d'arrel pagana que la litúrgia cristiana encara no ha pogut (o no ha sabut) assimilar. Potser per això va estar prohibida en aquestes latituds nostres durant les quatre dècades de dictadura nacionalcatòlica franquista. I potser per això, des de la seva recuperació, han estat les institucions públiques (els polítics, vaja) les que l'han anat assimilant fins a convertir-lo en una mena de ritual oficialitzat i, en conseqüència, previsible i sobretot mancat de l'esperit transgressor que l'hauria de caracteritzar.

Parlava la setmana passada amb un entès en cultura popular que em va arribar a definir les rues de Carnaval que hem vist aquests últims dies com a còpies descontextualitzades d'allò que sol fer-se per aquestes dates en ciutats com Rio de Janeiro o Nova Orleans. I no vaig poder evitar donar-li la raó –i encara que no li hagués donat no hauria servit de res, perquè ell és un entès en la matèria i jo no-. Dit això, ahir a la tarda vaig passar per l'enterrament del rei Carnestoltes que es va fer a la plaça de la Porxada de Granollers. I em va agradar molt que la comitiva fúnebre l'encapçalés aquest quartet de Dixieland jazz i no pas la txarangada de torn.

dimecres, 22 de febrer del 2023

Davy Lyons - "The Human Factor" (2023)


L'art de fer cançons (i d'enregistrar-les), entès com un procés gairebé artesanal on conceptes com la cura, la pausa o fins i tot el silenci són tan essencials com la tècnica o el sentit harmònic i melòdic de qui el porta a terme. En un món que cada dia va més de pressa i on cada cop resulta més difícil no fer tard, és un gustàs poder-se parar a escoltar aquelles obres fonogràfiques on el temps sembla haver-se aturat. Aquells discos que no s'han concebut per competir a la gran cursa de fons que ha esdevingut el dia a dia, sinó justament per mantenir-se'n al marge. Aquelles composicions que es manifesten tan vigents avui com ho haurien fet cinc dècades enrere. Com ho seguiran fent en el futur, per molts anys que passin i sigui quina sigui la tendència del moment.

Penso tot això mentre degusto per enèsima vegada "The Human Factor" (2023, King Forward Records / Llively Music), el segon àlbum de Davy Lyons. Una dotzena de cançons on l'irlandès establert a Barcelona, brillant compositor i solvent intèrpret foguejat en escenaris d'arreu d'Europa –també als carrers de Gràcia i del Barri Gòtic-, va un pas més enllà a l'hora de trobar la seva pròpia veu a partir d'un discurs de vocació essenciament clàssica. Si "Evidence" (2019), el seu disc de debut, era una notable carta de presentació on ressonaven registres com els de Jeff Buckley o el Dylan dels 70, aquest nou treball acaba d'afinar la punteria tot assenyalant el Van Morrison més tardorenc o els Waterboys més reposats.

N'és una bona mostra la inicial "Lady Luck". Versos d'encís bohemi, desplegats sobre una base de misteriós però dinàmic folk rock, i amanits amb el diàleg constant d'un violí feréstec i un piano de batec jazzístic. "Amen", amb tot el seu pòsit espiritual, és com el seu títol indica una oració per als moments difícils, però sobretot un agraïment a les petites coses que ajuden a matisar-los. "Mystery" és un cant a les bondats quotidianes, una balada d'ascendència gòspel augmentada amb les oportunes pinzellades d'un saxofon nocturn. I el country soul de "Nothing but Light" remet d'alguna manera a The Band. Són tan sols quatre retalls d'un àlbum que cal degustar poc a poc i que guanya amb cada nova escolta.


Més informació:

Davy Lyons  /  Pàgina web

Bruce Barthol (1947-2022)

BRUCE BARTHOL

(1947-2023)

Va ser una de les bandes més fresques i irreverents de la primera era psicodèlica, capaç de facturar un himne pacifista com aquell "I-Feel-Like-I'm-Fixin'-to-Die Rag" que carregava amb bon humor –i força mala llet- contra la guerra del Vietnam, però també de segellar inequívocs cants a les bondats de l'LSD com la hipnòtica "Bass Strings"Country Joe and The Fish es van formar el 1965 a Berkeley i de seguida van esdevenir un dels pilars de l'escena de San Francisco. També van oferir una memorable actuació al festival de Monterey.

Es van separar el 1970 havent signat obres de la mida d'"Electric Music for the Mind and Body" o el mateix "I-Feel-Like-I'm-Fixin'-to-Die" –tots dos de 1967-. Bruce Barthol va ser-ne el baixista original. Va deixar el grup el 1968 quan els seus companys van declinar participar al Festival for Life promogut pels Yippies a Chicago –sembla ser que la decisió dels promotors de tirar l'esdeveniment endavant malgrat no tenir els permisos corresponents, va espantar la banda-. Va seguir tocant amb altres projectes, i ja en ple segle XXI va arribar a girar durant una temporada amb el mateix Country Joe McDonald. Ha mort a l'edat de 75 anys.

dimarts, 21 de febrer del 2023

Paul Janovitz (1968-2023)

PAUL JANOVITZ

(1968-2023)

A Cold Water Flat se'ls recorda sobretot per haver estat la banda de Paul Janovitz (veu i guitarra), el germà menor de Bill Janovitz de Buffalo Tom. Seria injust, no obstant, obviar els dos àlbums que va publicar –"Listen" (1993) i "Cold Water Flat" (1995)-. Dues perles a redescobrir del rock alternatiu nord-americà de la dècada dels 90. Un cop dissolt el grup el 1997, Janovitz va seguir tocant amb diverses formacions i es va dedicar a la fotografia. En aquest darrer camp va destacar amb imatges com la que va acabar il·lustrant la caràtula de "Sound the Alarm" (2013), el que a hores d'ara és l'últim àlbum d'estudi de Booker T. Jones. Ha mort a l'edat de 54 anys.

Alberto Radius (1942-2023)

ALBERTO RADIUS

(1942-2023)

El seu nom sol relacionar-se fàcilment amb l'òrbita progressiva, però el cert és que la seva carrera va anar molt més enllà. Alberto Radius es va donar a conèixer com a cantant i guitarrista de Formula 3, una de les bandes capdavanteres del rock progressiu italià durant la primera meitat dels 70. La connexió del grup amb Lucio Battisti –era el seu productor- li va obrir la porta a tocar també als discos d'aquest últim. Paral·lelament va iniciar una trajectòria solista que va acabar d'alçar el vol un cop dissolts Formula 3 el 1974. En anys posteriors també va treballar amb figures com Franco Battiato, i el 1979 va irrompre a l'escena disco com a coautor de "Wojtyla Disco Dance", el popular senzill de Freddy The Flying Dutchman.

dilluns, 20 de febrer del 2023

El blues d'un diumenge de mercat

iX. DANTE
Piula Discos, Moià
19 de febrer de 2023

És diumenge al migdia i com cada setmana hi ha mercat a la plaça Major de Moià. Un municipi de 6.500 habitants que, a diferència d'altres capitals de comarca molt més poblades del seu entorn com ara Vic o Granollers, disposa d'una botiga de discos al bell cor del seu centre neuràlgic. Es tracta de Piula Discos, un petit establiment amb tres anys de trajectòria on es comercia amb música, però sobretot un punt de trobada i d'intercanvi d'experiències. També un lloc on hi passen coses. Aquest migdia, per exemple, hi està oferint un concert amb format acústic iX. Dante, alter ego de Dante Pibernat, cantant i guitarrista del grup vallesà de punk rock Obrigada.

L'actuació s'està fent al vestíbul d'entrada de la botiga, un espai de dimensions tan reduïdes que pràcticament obliguen el respectable a veure-la i escoltar-la des de fora. Aquesta era la idea, de fet, obsequiar la plaça amb música en directe en un moment d'alta afluència de públic. Al capdavall, l'esdeveniment amb prou feines s'havia anunciat. I si bé és cert que alguns incondicionals d'Obrigada s'han desplaçat expressament fins a la capital del Moianès, el gruix principal de l'audiència el formen curiosos que venen i van –i paren l'orella-. Veïns del poble que han anat a mercat i acaben aplaudint la iniciativa. Pares i mares que aprofiten l'ocasió per descobrir la música en directe als seus fills. I fins i tot els propis paradistes del mercat, que de tant en tant responen amb crits i gestos d'aprovació.

Amb el suport d'una elegant guitarra Gretsch i de la seva veu visceral, Pibernat trenca el gel amb un tema instrumental que tot just acaba d'estrenar i que es troba a cavall del folk psicodèlic i el rock amb accent fronterer. Tot seguit interpreta una bateria de clàssics d'un dels seus grups de capçalera, The Clash, començant amb un "Janie Jones" en clau rockabilly i acabant amb un sorprenent "(White Man) In Hammersmith Palais" amb accent antifolk –també cita el catàleg solista de Joe Strummer amb "Coma Girl"-. Canvia de registre tot abordant el "Bed of Roses" d'Screaming Trees, que es manifesta més oportú que mai a un any de la mort de Mark Lanegan. I segueix amb una selecció de peces d'Obrigada –"Waves to Victory", "Far Enllà" i "Anything Anywhere"-.

Remata la feina amb una estripada lectura del "Don't Cry No Tears" de Neil Young abans d'acomiadar-se amb el mateix instrumental que havia obert el concert. I se'n va amb la sensació sempre gratificant d'haver-se posat a la butxaca un públic que no era el seu. Pibernat acaba de presentar la seva música –i la d'alguns dels seus referents- en un context que no li era propi i on s'ha hagut de guanyar l'aprovació del respectable, cosa que ha anat fent progressivament a mida que avançava el concert. Mentre polítics i tècnics de Cultura d'incomptables institucions fan servir l'eufemisme generar noves audiències com si es tractés d'una mena de mantra, són accions com la d'ahir les que marquen la diferència entre l'eslògan i els fets.

diumenge, 19 de febrer del 2023

Elle León - "The Musical" (2022)


Les seves composicions portaven anys demanant a crits que algú les descobrís, i finalment ha passat. Elle León, aquella polifacètica cantautora irlandesa que ha fet de Barcelona la seva base d'operacions, ha deixat de ser un dels secrets més ben guardats del sotabosc melòman de la capital catalana per esdevenir una ferma realitat. El seu ep de debut, "Heart to Hearts" (2020), ja va ser un primer avís de tot allò que havia de venir i que ara tot just acaba d'arribar amb un primer àlbum, "The Musical" (2022), que pràcticament ha servit per estrenar El Jardí Amagat, un subsegell de Bankrobber que justament té per objectiu rastrejar i treure a la llum tot aquell talent que encara hi ha ocult al nostre subsòl.

Ens trobem davant d'una dotzena de pistes que deixen enrere el folk minimalista dels seus inicis per abraçar les formes més sofisticades i dinàmiques del folk rock i el pop d'autor més clàssics i atemporals. Un discurs que tant podria emmirallar-se en Joni Mitchell i Carole King com en Carly Simon i Kate Bush. Per buscar referents més propers, podríem dir que León transita per les mateixes coordenades que prèviament havien vist créixer Maïa Vidal o Núria Graham, però ho fa amb veu pròpia i al seu aire. Acompanyada per confidents com Guillem ToràAlbert Lax o Víctor Valiente –els dos primers s'han fet càrrec de les guitarres, el tercer ha produït el disc i també hi toca els teclats-, i ben equipada amb una colla de cançons memorables.

És pràcticament impossible no caure rendit davant dels arranjaments cinemàtics d'"End of an Era", un exercici de pop plusquamperfet on l'autora fa gala d'un registre vocal tan dolç com poderós i tan versàtil com ric en matisos. Tampoc es queda curt el dinàmic folk rock de "Pedestal", un dels plats més forts de tot el seu repertori i una d'aquelles cançons que es perfilen eternes com elles soles. Altres punts àlgids de l'àlbum són el soft rock oníric d'un "Best Moves" que saluda a tota la plana major del pop metafísic sense acabar-s'hi d'aturar, els aires teatrals de "Conclusions" o el tour de force elèctric d'un "The Bigger Picture" on ressonen Anna Calvi i Sharon Van Etten. "Everyone around me is a work of art", canta tota sola al piano a la final "Somewhere Down the Line". Si el món sencer és un escenari, el gran musical d'Elle León no ha fet més que començar.


Més informació:

El Jardí Amagat  /  Bandcamp
Bankrobber  /  Pàgina web

Un ametller que brilla en una nit d'hivern


Un ametller florit (i il·luminat) que brilla en una nit d'hivern. Traços de llum i estrelles de febrer que floten en la foscor, tal com cantava Dave Grohl a "February Stars", cançó de dol i de ruptura emmarcada al segon disc de Foo Fighters, l'encara incontestable "The Colour and the Shape" (1997). També una bona banda sonora per contemplar una postal hivernal com aquesta. Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès, febrer de 2023.

dissabte, 18 de febrer del 2023

The Missing Leech - "Mencions Honorífiques" (2023)


Havia plogut molt des de la publicació del que fins ara era l'últim àlbum de The Missing Leech, aquell "Sacsejant el Sotabosc" (2017) on l'alter ego de Maurici Ribera feia el salt endavant més pronunciat de tota la seva carrera. No és que des d'aleshores hagués parat quiet el de Sant Joan de Vilatorrada (el Bages). Durant aquests sis anys no ha deixat mai de lliurar material nou, ja fos amb forma de singles i ep's, o bé a través de discos compartits –també amb el projecte paral·lel Espígol-, ni de defensar-lo en qualsevol escenari que se li posés a l'abast –parlem d'un músic independent de casa nostra que ha tocat als cinc continents, i que a tot arreu on ha anat hi ha arribat sense el suport de cap institució ni patrocinador-.

"Mencions Honorífiques" (2023, El Mamut Traçut / Hidden Track), el seu quart àlbum, és la continuació lògica de "Sacsejant el Sotabosc". I alhora suposa un nou salt endavant, fruit d'aquests sis anys de distància però sobretot de la seva determinació a l'hora de definir una veu pròpia a partir d'un oceà d'influències i referents que van del folk anyenc al metal extrem passant pel rock de garatge, la psicodèlia, l'antifolk, el pop a baixa fidelitat i el punk en totes les seves manifestacions –escoltin les seves seleccions al programa radiofònic Trilogy Rock i deixin-se portar, o bé visitin el seu perfil de Facebook i al·lucinin vostès mateixos amb la quantitat i la varietat de concerts que aquest home arriba a presenciar al llarg de l'any-.

Si fins ara l'obra de Ribera s'havia caracteritzat per canalitzar totes aquestes influències donant peu a un discurs tan singular com incomparable en aquestes latituds nostres, a partir de "Mencions Honorífiques" podem (hauríem de) començar a parlar d'un clàssic de l'underground nostrat –allò que ell mateix va anomenar el sotabosc molt abans que la paraula de torn esdevingués moneda de canvi d'influencers amb poca feina-, però sobretot d'un artista que mai com ara s'havia mostrat tan segur a l'hora de tocar diversos pals sense deixar de sonar única i exclusivament a ell mateix. I com a primera mostra la inicial "Back to Back" –el primer avançament del disc, publicat ara fa gairebé un any-, que afina la urgència i el minimalisme marques de la casa tot assenyalant la tensió elèctrica d'un Charles Douglas o un Lou Reed.

Encara no hem tingut temps de digerir-la quan ens aborda sense avisar un "The Grapes of Wrath" que bé podria ser un dels punts més àlgids de tot el seu catàleg. Un combinat d'indie pop d'escola oceànica on ressonen els Go-Betweens i The Clean –aquests últims són un dels tòtems declarats de Ribera-. "Quelcom emergent" rebusca en aquella fina línia que pot arribar a separar el rock psicodèlic més desacomplexat del post-punk més mal·leable. "People Are Dying Everywhere" és un vitamínic comprimit de mala llet i urgència punk. I "Eternal Flame" és una perla indie rock de vocació tan perdurable com indica el seu títol –també una d'aquelles ocasions en què podem proclamar als quatre vents allò de "Si aquest tio fos anglès o nord-americà, ara mateix ho estaria petant"-.

Tres quarts del mateix es podria afirmar d'un "Every Single Beat" que conjuga els postulats de la generació C86 amb uns uns arranjaments d'alta sofisticació –atenció a la guitarra de Luis Sylvestre, confident de Ribera a l'estudi juntament amb Amós Pérez (Les Atxes, Liannallull), a qui podem escoltar a la bateria-. "Despertant talents" i "Gràcies per ser com ets", d'altra banda, són dos exercicis de post-punk clarobscur i amb la dosi justa d'èpica, però sobretot dues píndoles de lírica optimista que conviden a mirar endavant en els moments més foscos, també a comptar sempre amb qui tinguem al nostre costat. Lliçons magistrals de com transmetre un missatge en positiu sense resultar excessivament naïf ni reincidir en els tòpics dels manuals d'autoajuda. També dos arguments més d'un disc que perfila Ribera com un lletrista brillant.

L'àlbum el tanquen "Being" i "I.D.". La primera és literalment una oració lisèrgica, quatre minuts d'atmosferes inquietants, lírica metafísica i càntics d'ultratomba on ressonen la Velvet Underground més àcida i les formes més tel·lúriques d'uns Dead Can Dance o fins i tot un Scott Walker en fase crepuscular, amanides amb unes subtils pinzellades de free jazz. "I.D.", d'altra banda, bé podria ser-ne el revers complementari. Un exercici d'antifolk d'estètica noir i una lletra que invoca una bèstia sorgida de les profunditats. La que tots ens hem imaginat alguna vegada. La que tots portem adormida al nostre interior. I el gran final d'un àlbum que torna a certificar Maurici Ribera com una de les criatures més fascinants de l'underground, el Sotabosc o com se li vulgui dir.

50 anys de "Blueprint"


Un d'aquells músics irrepetibles que mereixien més reconeixement de l'obtingut amb vida. Rory Gallagher va ser sense cap mena de dubte un dels grans guitarristes de la seva generació, també un dels exponents més genuïns del blues rock en aquest costat de l'Atlàntic durant la dècada dels 70. El 1973, sense anar més lluny, va publicar dues obres essencials en qüestió de mesos. La primera va ser "Blueprint", el seu tercer àlbum d'estudi, que va sortir del forn avui fa exactament 50 anys.

L'acompanyaven el sempre fidel Gerry McAvoy al baix i, com a noves incorporacions, el teclista Lou Martin i el bateria Rod de'Ath. I el repertori era absolutament apoteòsic. Del rock robust de la inicial "Walk on Hot Coals" al boogie corpulent de "Hands Off", passant pels aires barrocs de "Daughter of the Everglades" o la lectura acústica del "Banker's Blues" de Big Bill Broonzy. El novembre d'aquell mateix 1973 va acabar d'arrodonir la jugada amb l'igualment essencial –i encara més definitiu- "Tattoo".

divendres, 17 de febrer del 2023

Spencer Wiggins (1942-2023)

SPENCER WIGGINS

(1942-2023)

Una forma ràpida d'explicar la gènesi de la música soul és referir-se a la secularització de la música gòspel, aquell moment en què una colla de músics afroamericans van fer servir allò que havien escoltat a l'església per cantar sobre els afers terrenals. També hi va haver artistes que van fer el procés a la inversa, és clar, i un d'ells va ser Spencer Wiggins. Originari de Memphis, va començar la seva carrera durant la primera meitat dels 60 com a cantant de soul i gravant una sèrie de singles de factura més que notable per segells com Goldwax o Fame. El 1973 es va traslladar a Miami, on va començar a freqüentar una església baptista fins al punt d'esdevenir diaca. Va ser aleshores quan va deixar enrere l'òrbita soul per dedicar-se plenament al gòspel. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Gessamí Boada - "L'art d'estimar" (2022)


Els discos de ruptura gairebé podrien ser un gènere musical en ells mateixos. No ens posarem ara a enumerar les obres notables que tenen com a fil conductor el desamor, la pèrdua, la separació, la distància, el dol i tot allò que pot arribar a implicar el final d'una relació –del tipus que sigui- entre dos éssers humans. Sí, també l'alliberament, l'alleujament o fins i tot la redempció. Gessamí Boada va publicar el seu a finals de l'any passat, i va tenir el valor de titular-lo "L'art d'estimar", com l'assaig homònim d'Erich Fromm.

Com el filòsof i sociòleg alemany, la cantautora del Maresme parteix del fet d'estimar per analitzar la complexitat de l'ésser humà. I tot plegat ho fa a cavall del pop d'autor de factura intimista i del jazz vocal més minimalista. "M'havia acostumat a tenir-te a prop, a comptar amb tu cada cop que em sentia sola al món", canta a la càlida "I em pregunto"  –atenció als arranjaments bacharachians-. "Em vas dir que l'amor ens desafina com un piano vell", murmura a la tendra però torrencial "Desafinada" –poema de Sònia Moll-. "Em desfaig de tot el pes que no em deixava ser", sentencia a la primaveral "Ara soc ocell".

Gravat amb dos vells coneguts com són els multiinstrumentistes –i productors- Arnau Figueres i Kquimi Saigi, la portada del disc és obra de la fotògrafa Sara Guerrero. Es tracta d'una imatge captada amb una càmera Polaroid que vol ser, segons les notes promocionals de l'àlbum, el reflex imperfecte d'un instant concret. La imperfecció com a llei de vida i com a element intrínsec de la condició humana. L'error, la caiguda i el tornar a començar. "L'art d'estimar", el disc, també va d'això.

dijous, 16 de febrer del 2023

Raquel Welch (1940-2023)

RAQUEL WELCH

(1940-2023)

Casualitats de la vida, fa pocs dies el primer compte de Twitter en català dedicat a la figura d'Elvis Presley ens recordava les bondats de "Roustabout" (1964), una d'aquelles pel·lícules que va protagonitzar el Rei i que si bé no van alterar la història del cinema són molt més que entranyables. I va ser quan tot just m'havia decidit a recuperar-la quan em vaig assabentar de la mort de Raquel Welch, a l'edat de 82 anys, que hi havia fet el seu segon paper a la gran pantalla com a figurant.

El seu debut s'havia produït poc abans, també com a figurant, a les ordres de Russell Rouse i al metratge d'"A House Is Not a Home" (1964). La peça central de la banda sonora la cantava Dionne Warwick i era una composició del recentment desaparegut Burt Bacharach amb Hal David. Sí, una vegada més les casualitats de la vida. Icona del Hollywood clàssic, a Welch se la recordarà sobretot pels seus papers en cintes com "One Million Years B.C." (1966), de Don Chaffeyo "The Magic Christian" (1969), de Joseph McGrath, on va actuar al costat de Peter Sellers i Ringo Starr.

Huey "Piano" Smith (1934-2023)

HUEY "PIANO" SMITH

(1934-2023)

El so de Nova Orleans, aquella tradició que abraça diversos estils i gèneres, fil conductor de trajectòries que van de Louis Armstrong a Dr. John passant per Professor Longhair, Allen ToussaintFats Domino, Dave Bartholomew o Lloyd Price. Huey "Piano" Smith era un dels últims exponents del rhythm & blues amb l'accent més genuí de la Crescent City, també un dels últims supervivents de la generació que pràcticament va patentar el rock'n'roll durant la dècada dels 50.

Va treballar com a músic de sessió a Specialty Records, arribant a gravar amb Little Richard i el mateix Lloyd Price. Pas previ a la formació del seu propi combo, Huey "Piano" Smith and His Clowns, i al fitxatge per Ace Records, la disquera on va fer història amb senzills tan icònics –i versionats- com "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (1957) o "Don't You Just Know It" (1958). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys i havent sobreviscut a tots els anteriorment citats.

Mightmare

Mightmare, amb River Shook, segona per l'esquerra - foto Danny Phantom.
Va quedar clar de bon principi que Sarah Shook era una artista cridada a desafiar estereotips i a trencar barreres a tots els nivells. Una cantant de country que citava l'ètica punk com a far de referència i que, sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, ha anat lliurant algunes de les obres més fresques de la música d'arrel nord-americana facturada durant l'última dècada. Ho ha fet al capdavant de Sarah Shook & The Disarmers, un combo que refermava l'any passat el seu potencial tot lliurant un àlbum de la mida de "Nightroamer" i presumint d'un directe tan sòlid com el que va desplegar el mes de setembre en una apoteòsica actuació a Barcelona.

Poques setmanes després d'aquell concert, Shook va fer un altre pas endavant i va presentar Mightmare, un nou projecte amb el qual creixia artísticament però també personalment –completen la formació Blake Tallent (guitarra, sintetitzadors), Ash Lopez (baix) i Ethan Standard (bateria)-. D'entrada, adoptava el nom de River Shook per refermar la seva condició de persona no binària –és prou conegut el seu activisme a favor de la causa LGTBI-. I en el terreny musical abraçava les coordenades del rock alternatiu més clarobscur i atmosfèric. El que beu del post-punk, el dream pop i la cold wave.

El combo va debutar la tardor passada amb "Cruel Liars" (2022). Un primer àlbum que de ben segur haurà desconcertat a més d'un(a), i on figuren arguments de pes com "Come what May", "Saturn Turns" o "Easy". I abans d'acabar l'any ja havia completat una gira pels Estats Units on Shook feia doblet cada nit: primer actuava amb Mightmare i després ho feia al capdavant dels Disarmers –amb els quals segueix girant a hores d'ara-. Incansable jornalera de la música al marge de tendències i etiquetes, persona lliure que viu més enllà de la norma, amb tota seguretat una de les criatures més fascinants del panorama musical contemporani.


Més informació:

Mightmare  /  Pàgina web

dimecres, 15 de febrer del 2023

Gasper Nali

Gasper Nali amb el seu Babatoni.
Molt més punk que la majoria de bandes de punk rock que podem veure en directe un dissabte qualsevol a la nostra sala de concerts de referència. Gasper Nali és un músic de Malawi que toca el Babatoni, una mena de baix de tres metres de llargada i amb sola corda que es va dissenyar i fabricar ell mateix a casa seva. Partint d'uns patrons rítmics i melòdics que des d'una perspectiva occidental poden semblar més o menys propers als de l'afrobeat, ha construït un repertori que efectivament beu de la tradició autòctona però presenta lligams estètics i conceptuals amb corrents com el punk, el lo-fi o fins i tot l'antifolk. Les seves cançons són crues, directes i viscerals –escoltin aquesta presa en viu de "Abale Ndikuwuzeni"-, i personalment em recorden a discursos com els de The Missing Leech o (sobretot) Esperit!. Té dos àlbums publicats –"Abale Ndikuwuzeni" (2015) i "Zoona Malawi" (2018)-. Tots dos estan disponibles a Bandcamp.

Backstreets

Granollers, febrer de 2023.
L'extrem nord del carrer Tarafa de Granollers –el que queda just per sobre de Francesc Ribas, per qui conegui la zona- sempre m'ha semblat un indret curiós. Una colla d'antigues naus, algunes reconvertides en magatzems, d'altres en desús des de fa anys (dècades), que recorden el passat industrial de bona part del que avui és el nucli urbà de la capital vallesana. Vestigis d'un temps no tan remot però cada dia més enterrat sota capes i més capes d'habitatges de nova construcció. És un indret solitari, tot i trobar-se a escassos minuts a peu del centre de la ciutat, i de nit té aquell aspecte decadent i maleït que sol evocar determinades pel·lícules, novel·les i cançons. Últimament, sempre que hi passo, em ve al cap una cançó el títol de la qual li és pràcticament fet a la mida. "Backstreets", de Bruce Springsteen.

20 anys de 'No a la guerra'

Avui fa 20 anys que milions de persones d'arreu del món van sortir al carrer a manifestar-se en contra de l'aleshores imminent invasió de l'Iraq per part d'una coalició internacional encapçalada pels Estats Units i en la qual també hi figuraven estats com el Regne Unit o el Regne d'Espanya, entre d'altres. Una invasió que es va acabar duent a terme el 20 de març d'aquell mateix 2003, i que va tenir com a resultat una catàstrofe humanitària i geopolítica de grans proporcions, amb un impacte que es va notar –i es segueix notant- especialment a la regió però es va arribar a sentir també en escenaris tan remots com la sala Bataclan de París el novembre de 2015.

Avui fa 20 anys que milions de persones d'arreu del món vam sortir al carrer a manifestar-nos en contra d'una guerra que va començar en nom d'una mentida –aquelles armes de destrucció massiva que, un cop el mal ja estava fet, van resultar inexistents-. I sabíem perfectament que Saddam Hussein era un dictador genocida –inicialment tolerat per la mal anomenada comunitat internacional, per cert-. Però pensàvem que la violència no es pot parar amb més violència, i sobretot teníem clar que els únics responsables d'aquella guerra eren els estats membres de la coalició invasora. Tan clar com hauríem de tenir avui que és la Federació Russa –i no pas l'OTAN- qui ara fa gairebé un any va envair Ucraïna.

Per això avui, com fa 20 anys, segueix essent necessari el crit de No a la guerra. Ara i sempre, No a totes les guerres.

dimarts, 14 de febrer del 2023

Trugoy the Dove (1968-2023)

TRUGOY THE DOVE

(1968-2023)

El primer àlbum de De La Soul, "3 Feet High and Rising" (1989), és tan essencial a l'hora d'explicar l'evolució del hip hop entre finals dels 80 i principis dels 90 –un dels períodes més crucials de la història del gènere-, com ho poden ser les obres capitals de contemporanis com Public Enemy o N.W.A. Els d'Amityville van obrir una tercera via que defugia la consciència social dels primers i la crònica sense embuts dels segons, a favor d'un discurs més amable a nivell líric i eclèctic en termes sonors. La seva obra va trencar barreres i esquemes tant a dins com a fora del món del hip hop, i es considera precursora d'estils com el rap alternatiu. Ha mort un dels seus tres components, David Jude Jolicoeur, conegut artísticament com Trugoy the Dove o Plug 2. Per al record queden pistes com "The Magic Number" o "Eye Know". També aquell rap que es va marcar el 2005 a "Feel Good Inc.", l'explosiva col·laboració de Gorillaz amb De La Soul.

Nikki Lane - "Denim & Diamonds" (2022)


Per molt llaminer que pugui semblar el nom d'un productor estel·lar als crèdits d'un disc, la seva empremta a l'obra en qüestió no hauria d'eclipsar mai l'essència de l'artista que signa el plàstic. En aquest sentit, el primer que cal destacar de "Denim & Diamonds" (2022), el quart àlbum d'estudi de Nikki Lane, és que segueix sonant a ella mateixa de cap a peus. Per molt que les tasques de producció les hagi portat a terme un Josh Homme que sens dubte és un bon reclam, però en cap cas ha forçat res que no calgués forçar. Sí, el líder de Queens Of The Stone Age li ha augmentat subtilment l'aparell elèctric al country rock de la de Carolina del Sud –establerta actualment a Nashville-, però el resultat no deixa de ser la continuació lògica del seu predecessor, "Highway Queen" (2017).

Efectivament queda lluny en el temps aquell tercer àlbum, i justament "Denim & Diamonds" és fruit de tot allò que ha viscut Lane des de la seva publicació. Una gira mundial que la va consolidar com una de les veus a l'alça de la música d'arrel nord-americana, un període de reflexió personal que pràcticament va coincidir amb l'aturada pandèmica global, i finalment les ganes de passar-s'ho bé i tornar a la carretera un cop superada la tempesta. Unes bones vibracions que ja es deixaven intuir en aquell refrescant avançament que va esdevenir "First High", i que s'acaben de confirmar amb el sensual rock'n'roll de la peça titular, la càlida brisa neotradicionalista de "Try Harder", o aquesta contundent declaració de principis que és "Born Tough". Cançons de ruta i de barra de bar. I un discurs que ja no admet cap discussió.

Disponible a Bandcamp.

11 anys de DWTC

Grateful Dead, en directe el 1969.
Commemorem avui l'onzè aniversari de Dancing with the Clown (DWTC), el blog. 11 anys escrivint de música, de cultura en general i, de tant en tant, d'altres coses que passen en aquest món nostre. I em sembla oportú celebrar aquest aniversari tot recuperant una peça musical que fa honor a la xifra en qüestió amb el títol i amb el patró rítmic. "The Eleven", una d'aquelles orgies instrumentals que només Grateful Dead eren capaços de consumar. Gairebé deu minuts de jam còsmica en ascens constant, provinents del primer àlbum en directe que van publicar els californians, el monumental "Live/Dead" (1969). També em sembla oportú donar les gràcies a tots aquells de vostès que encara segueixen passant per aquí –o que potser tot just hi acaben d'arribar- després de tant de temps.

dilluns, 13 de febrer del 2023

El Manual de la infidelitat, a El 9 Nou


Si demà és el Dia de Sant Valentí, avui és el Dia Mundial de l'Infidel (o de l'Amant) –no cal dir que la commemoració d'avui em sembla, com a mínim, bastant més divertida-. Aprofitant l'avinentesa, he tingut el gust de parlar amb Albert XL Arnaiz sobre el seu primer llibre, "SHICRET. Cómo ser infiel sin que te pillen" (2023). Com indica el títol, es tracta d'un manual per ser infidel sense ser enxampat, basat en l'experiència del propi autor. L'entrevista, avui mateix a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Toti Soler, a El 9 Nou


Més enllà dels grans dictats. Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Toti Soler al Jazz Granollers Festival. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Steve Sostak (1973-2023)

STEVE SOSTAK
(1973-2023)

Sorgida de la sempre efervescent escena subterrània de Chicago, Sweep the Leg Johnny –el nom del grup feia referència a un diàleg de "The Karate Kid" (1984)- va ser una d'aquelles bandes capaces d'assimilar diversos estils i registres sense necessitat de casar-se amb cap d'ells. A la seva discografia hi havia jazz, post-rock, estructures progressives i grans dosis d'experimentació, i els seus directes solien ser autèntiques caixes de sorpreses, segons expliquen aquells que van tenir el gust de presenciar-los. Només van durar quatre anys, de 1996 a 2000. Després el seu cantant i saxofonista, Steve Sostak, va militar en projectes com ZZZZ. Ha mort a l'edat de 49 anys.

diumenge, 12 de febrer del 2023

Phil Spalding (1957-2023)

PHIL SPALDING

(1957-2023)

Un d'aquells jornalers de la música que han arribat a tocar pràcticament amb tothom o gairebé. La del baixista britànic Phil Spalding és una d'aquelles trajectòries que impressionen a primera vista. La llista de figures il·lustres amb les quals va arribar a treballar, ja fos a l'estudi o en directe, és tan extensa com eclèctica. De Mike Oldfield a Mick Jagger, de Bernie Tormé a Seal, d'Original Mirrors a OMD, i d'Elton John a Suggs, entre molts altres. Durant la passada dècada havia estat tocant amb Simon Townshend, germà menor de Pete Townshend, la qual cosa li va obrir la porta a tocar puntualment amb The Who durant un un concert a principis de 2020. Ha mort a l'edat de 65 anys.

Lillian Walker (1944-2023)

LILLIAN WALKER
(1944-2023)

A The Exciters se'ls recordarà sobretot per dues cançons. La primera, "Tell Him", una composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que van publicar com a single el 1962 i que va esdevenir tot un estàndard del soul, el rhyhtm & blues i la música pop. Prèviament l'havia gravat Dean Parrish amb el títol de "Tell Her", però van ser els de Queens qui va popularitzar una peça posteriorment versionada per Sonny & Cher i Vonda Shepard, entre d'altres.

La segona és "Do-Wah-Diddy", de 1964, gravació original d'una composició de Jeff Barry i Ellie Greenwich que la gran majoria hem conegut a través de Manfred Mann –els britànics la van gravar aquell mateix any amb el títol de "Do Wah Diddy Diddy"-. El seu repertori també inclou perles més obscures però igualment notables com ara "Blowing Up My Mind", molt apreciada en circuits com el del Northern Soul. Ha mort Lillian Walker, una de les fundadores del grup, a l'edat de 78 anys.

dissabte, 11 de febrer del 2023

50 anys de "Tyranny and Mutation"


Van arribar massa tard a l'era psicodèlica i massa d'hora a l'esclat del punk. I d'alguna manera van fer de pont entre l'una i l'altre, sempre a cavall d'un rock dur però dinàmic, amb la dosi justa d'acidesa i un component extra de visceralitat. Les seves arrels apuntaven als tòtems del rock més robust i monolític dels anys immediatament anteriors, però també a la Detroit protopunk i a les catacumbes del Lower East Side de Manhattan. Per les seves cançons i desfilaven motoristes, fugitius i altres criatures de la nit. I a les històries que explicaven hi havia mals viatges, sobredosis i caigudes en picat a l'abisme.

Benvinguts a l'univers absolutament fascinant de Blue Öyster Cult, aquella banda novaiorquesa que no va acabar d'encaixar enlloc però va esdevenir per mèrits propis un pilar del rock nord-americà de la dècada dels 70 –i més enllà-. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació del segon segon àlbum, "Tyranny and Mutation" (1973). Vuit pistes que prenien el relleu del debut homònim de l'any anterior, acabant d'afinar la punteria amb perles de la mida de "The Red & The Black" o "O.D.'d on Life Itself". La lletra de "Baby Ice Dog" la va escriure una jove poetessa que tot just començava a fer-se escoltar als ambients més bohemis de Nova York, i que responia al nom de Patti Smith.

Tresor nacional

TOTI SOLER
33è Jazz Granollers Festival
Casino de Granollers
10 de febrer de 2023

Només el fet d'haver tocat amb Pau Riba, Ovidi Montllor i Taj Mahal –a veure qui més ho pot dir- hauria d'elevar Toti Soler a la categoria de tresor nacional. Però és que cap d'aquests tres factors eclipsa una carrera solista que ja suma més de cinc dècades i que segueix guanyant amb el pas del anys. Ahir va actuar al Jazz Granollers Festival, on va oferir una lliçó magistral de guitarra, de saber estar en un escenari i sobretot de com viure al marge dels grans dictats.

Des de la intimitat d'un diminut escenari, va enllaçar registres que van anar de la tradició mediterrània als passatges més atmosfèrics del folk d'ascendència anglosaxona i del jazz al flamenc. Ho va fer tot desplegant un repertori, titulat genèricament Els dits de la música, que repassa bona part de la seva obra, sovint en clau instrumental tot i que la nit passada també hi va haver temps per cantar els versos de Joan Vergés ("Petita i blanca") o Leonard Cohen ("Susanna"). Es va acomiadar amb la preciosa "Petita festa".

divendres, 10 de febrer del 2023

Burt Bacharach (1928-2023)

BURT BACHARACH

(1928-2023)

El primer cop que vaig llegir el nom de Burt Bacharach va ser quan tenia 12 o 13 anys, tot revisant els crèdits d'un recopilatori no oficial dels Beatles. El vaig trobar a sota del títol de "Baby It's You", una peça prèviament gravada per les Shirelles de la qual Bacharach era coautor. I una de les moltes perles de la música pop del segle passat que li devem al genial compositor, que ens ha deixat a l'edat de 94 anys. Mestre de mestres de l'orfebreria pop, el cançoner que va signar tant pel seu compte com amb el tàndem inigualable que va formar amb el lletrista Hal David, és dels pocs que poden definir per ells mateixos bona part de la música –de la cultura- de la segona meitat del segle XX.

Quan em vaig assabentar de la seva mort ahir a la tarda, de seguida em van venir al cap dues de les seves composicions, "Walk on By" i "I Just Don't Know what to Do with Myself". El fet que les versions que em van ressonar en un primer moment fossin les dels Stranglers i els White Stripes, i no pas les canòniques lectures de Dionne Warwick i Dusty Springfield, il·lustra l'abast i la transversalitat d'un repertori que abraça diversos estils però pràcticament és un gènere en ell mateix. Un cançoner que ha brillat, i de quina manera, a través de veus com les de B.J. Thomas, Aretha Franklin, Gene Pitney, Chuck Jackson, Sandie Shaw o Jackie DeShannon, entre molts altres.

Ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, el primer que vaig fer va ser punxar el monumental "Painted from a Memory" (1998) que Bacharach va facturar al seu dia al costat d'un inspiradíssim Elvis Costello. La trobada de mestre i alumne donant peu a una majestuosa obra de pop madur en el millor sentit. I cançons tan majúscules com "In the Darkest Place", "This House Is Empty Now" o "God Give Me Strength", que durant les últimes hores semblen haver adquirit un significat totalment nou. La casa s'ha quedat buida. I efectivament ens caldrà força, per assumir que el món ha esdevingut un lloc una mica pitjor amb la partida del geni. Un dia molt trist per la música, el dia en què va morir Burt Bacharach.

Bruce Springsteen - "Only the Strong Survive" (2022)


No té gaire sentit a aquestes alçades gravar una cançó prèviament enregistrada per tot un Elvis Presley. Encara que siguis Bruce Springsteen. A no ser, és clar, que li donis la volta i la portis fins a coordenades que distin prou de la lectura del Rei, si no per evitar les comparacions com a mínim per resistir-les. El Boss va superar la prova amb escreix l'any 1990 tot passant "Viva Las Vegas" pel seu propi filtre de rockabilly amb accent de la Costa Est, i segellant pel camí un dels grans moments d'aquell monumental disc de tribut al de Tupelo que va esdevenir "The Last Temptation of Elvis"-.

"Only the Strong Survive" és una peça original de Jerry Butler que Presley pràcticament es va fer seva a l'essencial "From Elvis in Memphis" (1969). També és el tema que enceta i titula el darrer àlbum d'Springsteen, publicat la tardor passada, un homenatge als astres del soul que l'han il·luminat durant tota la vida –amb una especial fixació per l'univers Motown-. La qual cosa queda molt bé sobre el paper però no acaba de funcionar sobre el terreny. Si parlem del tema titular, la lectura d'Springsteen no només no diu res que no hagués dit prèviament la de Presley –ni tan sols n'ha variat els arranjaments-, sinó que sona gairebé protocolària, com si es tractés d'un exercici d'estil –no hi ajuda gaire la producció excessivament pulcra de Ron Aniello-.

I aquest és el principal problema d'"Only the Strong Survive" (2022), el disc. Que tècnica i conceptualment frega l'excel·lència, però no aporta res al cànon d'un artista que fins i tot fent versions ha estat capaç de marcar punts i a part –penso per exemple en aquell revitalitzador cop de timó que va esdevenir "We Shall Overcome: The Seeger Sessions" (2006)-. Desenganyem-nos. Springsteen és avui un dels pocs músics que es poden permetre els capritxos que els doni la gana, ja sigui fer una residència en un teatre de Broadway o treure un disc de soul sense acabar-ne d'explicar el perquè. Però és que, en el cas que ens ocupa, un no es pot treure de sobre la sensació d'estar davant d'una oportunitat perduda.

Perquè parlar d'Springsteen sempre ha estat parlar de soul. Punxin una vegada més "Tenth Avenue Freeze-Out", "Talk to Me", "Mary's Place", "My City of Ruins" o fins i tot "Hungry Heart", i se n'adonaran. I això per no parlar de les incomptables versions de clàssics d'aquest estil que s'ha arribat a marcar en directe al llarg dels anys –amb el "War" d'Edwin Starr i el "Raise Your Hand" d'Eddie Floyd al capdavant-. Vaja, que la seva experiència en la matèria és tan contrastada com un combo, The Street Band, que es pot contemplar per mèrits propis com un dels més més solvents del gènere durant les últimes dècades i encara en clau de present.

De fet, i amb tota probabilitat, el gran error d'Springsteen a l'hora de gravar un disc temàtic de soul ha estat prescindir de la seva banda de tota la vida i envoltar-se d'una colla de mercenaris. Per molt que a la nòmina de col·laboradors hi figurin vells coneguts sempre tan oportuns com el saxofonista Eddie Manion –veterà dels Miami Horns, dels Disciples of Soul de Little Steven i de la mateixa E Street Band- o un Sam Moore amb qui el Boss es marca dos duets d'alçada. "Soul Days" i "I Forgot to Be Your Lover", de Dobie Gray i William Bell respectivament, es troben sens dubte entre les pistes més inspirades d'un disc que entra a la primera però no es perfila imprescindible –ni tan perdurable com The Seeger Sessions-.

També es manifesta inspirat Springsteen a l'hora de cantar un crepuscular "The Sun Ain't Gonna Shine Anymore" que li sembla fet a mida. El clàssic de Frankie Valli popularitzat pels Walker Brothers, perfilant-se gairebé com el gran final de tota la nissaga d'històries de perdedors, ànimes solitàries i cors trencats que porten cinc dècades alimentant la discografia del de New Jersey –fins i tot podria haver encaixat al majestuós "Western Stars" (2019)-. Més enllà d'això, un dels mèrits més destacables que cal reconèixer a "Only the Strong Survive" és el fet de citar tòtems de la mida dels Four Tops o els Temptations sense necessitat de recórrer als seus títols més evidents –dels primers rescata la tardana "When She Was My Girl", dels segons reivindica "I Wish It Would Rain"-.


'THE PRICE YOU PAY'
Seria absurd obviar a aquestes alçades que la publicació de l'últim àlbum d'estudi d'Springsteen es va produir gairebé a les portes de l'inici de la seva primera gira mundial amb The E Street Band des de la llunyana commemoració del 35è aniversari de "The River" (1980). Des d'aleshores ha plogut molt, el món ha canviat no necessàriament a millor i el negoci de la música en directe ha acabat d'esdevenir aquell monstre que ja portava anys –dècades- perfilant-se. Un monstre que ha assumit tots els tics del neoliberalisme més salvatge, començant per regular els preus de les entrades com si es tractés d'un producte financer més. La qual cosa ha fet que les localitats per actuacions com les que el mateix Springsteen està fent aquests dies als Estats Units assoleixin preus tan desorbitats com inassumibles per a molts seguidors de tota la vida.

Per ser justos, el problema no comença ni s'acaba amb Springsteen –els imports de les entrades pel tram europeu de la seva gira no han arribat als extrems ridículs de l'altre costat de l'Atlàntic, però tampoc es troben a l'abast de qualsevol butxaca-. També podríem parlar de The Who –que el 2006 van suspendre un concert a Barcelona per l'escassa venda d'entrades, quan els preus eren molt més assequibles que els més de 300 euros que costa avui una entrada per primera fila-, d'Elton John, de Madonna i de tants altres. I al final aniríem a parar allà mateix: l'arrel del problema ve del dia en què vam decidir que ja ens anava bé comprar les entrades dels concerts a través d'una plataforma operada per una entitat financera, perquè ens resultava més còmode que haver-les d'anar a comprar a la botiga de discos de tota la vida.

D'aquest canvi de paradigma ja fa més de 20 anys, però és ara quan li comencem a veure les orelles al llop –sobre aquest tema, recomano la lectura d'aquest fil de Twitter-. Fins i tot hem vist com a les primeres files dels grans concerts ja no hi ha els fans acèrrims que han fet hores de cua davant de l'estadi o del pavelló de torn per veure els seus ídols de prop, sinó aquella gent que simplement es pot permetre pagar una entrada golden circle. Si fa 100 anys les grans fortunes feien ostentació del seu estatus des de la llotja del Liceu, avui ho fan des de la zona VIP del Primavera Sound o des de les primeres files de l'estadi de torn. És la realitat que ens ha tocat viure. I per si el món encara no fos prou absurd, aquests dies veiem com Springsteen interpreta cada nit "Johnny 99" davant d'un públic a qui tot allò que el Boss va cantar a "Nebraska" (1982) li queda, com a mínim, bastant lluny.


"Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot" (Bruce Springsteen a Jon Stewart, en una entrevista publicada per Rolling Stone el gener de 2012).