dijous, 30 de setembre de 2021

Lonnie Smith (1942-2021)

LONNIE SMITH
(1942-2021)

Ha mort el gran Lonnie Smith, també conegut com a Dr. Lonnie Smith, mestre de mestres de l'orgue Hammond i pioner del soul jazz més còsmic. Per al record queden actuacions com les que va oferir la tarda i la nit del 14 de març de 2015 a la sala Jamboree, on va arribar a transformar un bastó metàl·lic en instrument de percussió i en va extreure sonoritats a priori impossibles. Tenia aleshores 73 anys i tancava una gira europea per la porta gran a l'emblemàtic local de la plaça Reial barcelonina.

Smith va treballar al costat de figures com George Benson abans d'encetar la seva pròpia carrera solista amb àlbums com "Finger Lickin' Good Soul Organ" (1967), "Think!" (1968) o "Move Your Hand" (1970), clàssics absoluts del jazz del seu temps i fulls de ruta essencials per a qualsevol aspirant a organista en aquest gènere musical. Paral·lelament va iniciar una fructífera associació amb el saxofonista Lou Donaldson, amb qui va gravar títols igualment imprescindibles com "Alligator Boogaloo" (1967).

Durant molt de temps s'havia mantingut lluny de l'estudi de gravació. Preferia enregistrar els seus discos en directe, a l'escenari, el seu hàbitat natural i l'entorn on millor s'expressava. Tot i això, últimament havia tornat a optar per la primera via. La seva última obra d'estudi, "Breathe", va veure la llum aquest mateix 2021 i hi destacaven dos hipnòtics duets amb un magnífic Iggy Pop que segueixen valent el seu pes en or però no haurien d'eclipsar les bondats de tot el conjunt. Se n'ha anat amb 79 anys un dels més grans del seu àmbit i més enllà.

El futur de la ràdio musical, a debat

Sokolowicz, Aledo, Cebrián, Galán i Salicrú, ahir a Roca Umbert.

El futur de la ràdio musical a debat. L'emergència de nous formats, la consolidació del podcast i els entrebancs amb què aquest sol topar encara en determinades plataformes digitals, entre d'altres factors a tenir en compte. Carles Aledo (ICat), Molo Cebrián, Carlos Galán (Subterfuge Records / Subterfuge Radio) i Marta Salicrú (Radio Primavera Sound) posen en comú les seves experiències en una taula rodona moderada per Bruno Sokolowicz, ahir a la tarda al MAC (Mercat Audiovisual de Catalunya), celebrat a Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers. El punt de trobada del sector audiovisual recuperava la presencialitat després del parèntesi pandèmic amb una programació centrada en el periodisme mòbil, la ràdio musical i el podcast.

dimecres, 29 de setembre de 2021

Bob Moore (1932-2021)

BOB MOORE

(1932-2021)

"Crazy". L'original de Willie Nelson que la tardor de 1961 va començar a escalar posicions a les llistes d'èxits amb la veu de Patsy Cline. El solitari lament nocturn de la irrepetible vocalista, passejant-se per aquells esglaons que dibuixava el contrabaix de Bob Moore, músic de sessió de llarg recorregut a Nashville i més enllà. La seva associació més sòlida va ser amb Cline, però també va treballar per a gegants com Elvis Presley, Roy Orbison, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Marty Robbins i molts més. Pare del músic de culte de l'òrbita alternativa R. Stevie Moore i de Linda Faye Moore, component de Calamity Jane durant els 80, ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

Commander Cody (1944-2021)

Foto Michael Ochs Archives / Getty Images.

COMMANDER CODY
(1944-2021)

Commander Cody and His Lost Planet Airmen va ser un dels exponents més singulars del primer country rock. El seu còctel de honky tonk, western swing i rockabilly marcava distàncies amb bona part dels grups de l'època i portava un esglaó més enllà el concepte de Cosmic American Music que havia ideat Gram Parsons. Cantaven sobre alcohol, asfalt i camioners, invocaven a través de les caràtules dels seus discos l'estètica del cinema de ciència-ficció de la dècada dels 50, els seus directes solien esdevenir autèntics rituals, i tant podien compartir escenari amb Grateful Dead com amb Alice Cooper.

Ens ha deixat el seu líder, George Frayne aka Commander Cody. Personatge únic en la seva espècie, també un dels artistes més injustament infravalorats de la seva generació. Queden al seu llegat treballs com el fundacional "Lost in the Ozone" (1971), el revelador "Hot Licks, Cold Steel & Truckers Favorites" (1972) –sí, un disc de country per a camioners publicat en plena ressaca de l'era d'Aquari- o el no menys essencial àlbum homònim de 1975. Un cop desfeta la banda, Cody va seguir gravant i girant en solitari. La seva obra és extensa –abunden els discos en directe-, i no té cap mena de desperdici.

dimarts, 28 de setembre de 2021

Pee Wee Ellis (1941-2021)

PEE WEE ELLIS
(1941-2021)

Ha mort Pee Wee Ellis, saxofonista de llarg recorregut al costat de gegants com Van Morrison, Ali Farka Touré, George Benson o James Brown. És amb aquest últim amb qui més sovint se'l sol associar, havent arribat a coescriure plegats títols tan definitius com "Cold Sweat" o "Say It Loud - I'm Black and I'm Proud". Membre destacat dels JB Horns –la secció de vents del Padrí del Funk- al costat de Maceo Parker, un cop desfeta la seva vinculació amb Brown va participar en diversos projectes tant amb el propi Parker com amb la resta de la banda. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.

Peter Hood (1943-2021)

PETER HOOD

(1943-2021)

Ens ha deixat Peter Hood, bateria i membre fundador de The Atlantics, pioners del rock australià i un dels primers exponents internacionals (és a dir, no nord-americans) de la música surf. El seu single "Bombora", de 1963, va passar de ser un hit radiofònic a Austràlia i Nova Zelanda, a conquerir mercats asiàtics com el japonès i posteriorment a competir amb els pioners del gènere a les mateixes ràdios nord-americanes –a Europa, va fer fortuna al Regne Unit i als Països Baixos-, i des d'aleshores s'ha contemplat com un clàssic del gènere. Influït per la British Invasion i el rock de garatge nord-americà, el combo va reorientar el seu so cap a noves coordenades durant la segona meitat dels 60, situant-se entre els primers referents australians d'allò que s'anomena protopunk. Durant les dècades dels 80 i els 90 va tornar al seu so original, motivat pel renovat interès que havia generat l'instro surf.

dilluns, 27 de setembre de 2021

La memòria del jazz a Cardedeu, a El 9 Nou


El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu acull aquests dies una exposició commemorativa del 50è aniversari de les Nits amb Jazz. Aquest cap de setmana hem assistit a la inauguració, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

Alan Lancaster (1949-2021)

ALAN LANCASTER
(1949-2021)

Ens deixava ahir Alan Lancaster, baixista original d'Status Quo i un dels pilars del so que durant pràcticament cinc dècades ha distingit la banda londinenca. Va fundar el grup l'any 1962 amb Francis Rossi sota el nom de The Scorpions. El 1967, ja amb Rick Parfitt a bord, la formació va adoptar la seva denominació definitiva –prèviament havien tingut noms com The Spectres o The Traffic Jam-, i al cap d'un any va publicar aquell artefacte essencial de la primera psicodèlia britànica que és "Picturesque Matchstickable Messages from the Status Quo" (1968).

En anys posteriors, la formació va anar rebaixant el grau d'acidesa del seu discurs i el va reorientar cap a aquell boogie rock elèctric i directe que es va començar a concretar en àlbums com "Ma Kelly's Greasy Spoon" (1970), "Dog of Two Head" (1971) o (sobretot) "Piledriver" (1972). A partir d'aquí van arribar les gires massives i els hits transatlàntics de la mida de "Caroline", "Down Down"What You're Proposing" o l'etern "Whatever You Want", a més d'una oportuna lectura del "Rockin' All Over the World" de John Fogerty.

Lancaster va deixar el grup el 1985 per disputes legals amb els seus companys i després d'una icònica i massiva actuació a Wembley en el marc del Live Aid. Va ser la seva última aparició pública amb la banda fins a l'any 2013, quan la formació clàssica es va reunir per una gira puntual on el baixista es va mostrar afectat a nivell de salut però encara capaç de defensar un repertori de naturalesa vital i enèrgica com pocs. Al marge d'Status Quo, va formar grups com The Bombers o The Party Boys. Se l'ha emportat l'esclerosi múltiple a l'edat de 72 anys.

diumenge, 26 de setembre de 2021

Tomorrow… St. Louis!

Keith Richards provant so - Foto Twitter.

"Tomorrow… St. Louis!". Ho proclamava ahir un eufòric Keith Richards a través del seu compte de Twitter, anunciant d'aquesta manera l'actuació amb què els Rolling Stones tenen previst iniciar aquesta nit la seva primera gira post-pandèmica a la ciutat nord-americana, i compartint una fotografia on es pot veure el guitarrista durant una prova de so. Després d'un any i mig d'aturada i restriccions covídiques, una piulada que fa tan sols dos anys ens hagués semblat protocolària es perfila com un símptoma de canvi. No necessàriament de retorn a una normalitat que potser mai més podrà tornar, però sí del fet que alguna cosa es comença a moure. Els Stones han tornat a la carretera –sense Charlie Watts, encara que costi d'acceptar-. I amb ells, d'alguna manera, sembla que el món estigui girant de nou.

Exposició commemorativa del 50è aniversari de les Nits amb Jazz


El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu ha inaugurat aquest cap de setmana una exposició commemorativa del 50è aniversari de les Nits amb Jazz que es van celebrar al municipi entre els anys 1971 i 1981. Un esdeveniment pioner a nivell de país, que va fer del parc dels Pinetons un punt calent al mapa melòman català i va arribar a a programar referents de primer ordre com Stan Getz, McCoy Tyner, Tete Montoliu, Jordi Sabatés, Johnny Griffin, Carrie Smith o Josep Maria Farràs. Fotografies i cartells de les diferents edicions del festival, documents històrics, programes de mà signats per músics com els citats Griffin i Montoliu, retalls de premsa de l'època, i fins i tot un escenari on es faran concerts de jazz durant les properes setmanes, entre d'altres. La mostra es podrà visitar fins al 21 de novembre en l'horari habitual del museu. Més informació en aquest enllaç.






dissabte, 25 de setembre de 2021

R.I.P. Julz Sale

Julz Sale.

Contemporanis de Gang of Four i els Mekons –es van foguejar escènicament al mateix circuit universitari de Leeds-, Delta 5 va ser aquella banda post-punk que va portar l'ètica feminista a la pista de ball molt abans que la pròpia indústria hi detectés un possible reclam. El seu únic àlbum, "See the Wirl" (1981), és un clàssic de culte del seu temps. I el seu single de debut, "Mind Your Own Business" (1979), una d'aquelles peces que han fet escola entre generacions posteriors. De Chicks On Speed a Dum Dum Girls, són nombroses les formacions que l'han versionat durant les últimes dècades, sense comptar les bandes sonores i anuncis que s'han amenitzat amb la seva irresistible línia de baix i el seu ritme contagiós. Ens ha deixat la cantant i guitarrista del grup, Julz Sale, a causa d'un càncer.

Roger Mas, censurat


Coses d'aquests temps quadriculats (i absurds) que ens ha tocat viure, Roger Mas va veure la setmana passada com iTunes li censurava el seu darrer single a causa del títol. "Amb la polla i amb l'ou" és una simpàtica rumba dedicada a la cuinera Carme Ruscalleda. El títol en qüestió fa referència a una gallina petita i als ous que no solen faltar a la cuina de Ruscalleda, però els filtres del reproductor multimèdia de la totpoderosa Apple semblen haver entès una altra cosa i no l'han deixat passar.

No cal dir que tot plegat no ha fet res més que donar notorietat a una cançó que els seguidors de Mas de ben segur escoltaran a través d'altres canals –el més recomanable, tampoc cal dir-ho, el format físic-. "Amb la polla i amb l'ou" forma part del flamant darrer àlbum del solsonès, "Totes les flors" (2021, Satélite K), on per cert figuren cançons de títols potser no tan cridaners però amb aquella profunditat que sol caracteritzar el seu autor. A destacar peces com "Mort, qui t'ha mort?", "Tu vols àngels xisclant", la pròpia "Totes les flors" o "Si us blau", aquesta última un blues d'allò més genuí, dedicat a Amadeu Casas, amb tot un Quico Pi de la Serra a la guitarra.

divendres, 24 de setembre de 2021

El desè aniversari de Som del Montseny, a El 9 Nou


L'associació Som del Montseny celebra aquest cap de setmana el seu desè aniversari amb un cicle de concerts a Sant Esteve de Palautordera on destaca la presència de Zeidun, Ainara LeGardon, Tano! i Serpent, entre d'altres. Aprofitem l'ocasió per parlar amb el president de l'entitat, Jordi Campdepadrós, d'aquests deu anys de música en directe i activisme cultural des de la base. Avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys d'"Electric Warrior"


Primer va ser el single "Ride a White Swan" (1970), aquell hipnòtic i dinàmic boogie rock d'esperit inequívocament juvenil amb què els aleshores recentment (re)batejats T.Rex deixaven enrere tota la coloraina àcida dels seus primers anys i posaven les bases del so glam del qual es podrien considerar pioners. Després va ser "Hot Love" (1971), un single que reincidia en les mateixes coordenades sonores i que definiria l'estètica del propi glam rock tan bon punt Marc Bolan l'interpretés al Top of the Pops cobert de brillantina. I finalment va arribar "Get It On" (1971), el single definitiu que catapultaria i consolidaria per sempre més la carrera de Bolan, Mickey Finn i companyia. No tan sols un dels grans himnes del glam, sinó del rock dels 70 i de la història de la música pop –avui sona igual de fresc que el primer dia-.

Era tan sols qüestió de mesos que els londinencs acabessin d'arrodonir la jugada amb forma d'un àlbum, "Electric Warrior" (1971), que esdevindria el seu primer clàssic a 33rpm. Producció de Tony Visconti, la banda en plenitud de facultats i un bon grapat de cançons que recuperaven d'una vegada per totes les essències més immediates, innocents i fundacionals del rock'n'roll. Destacava per mèrits propis la inclusió de la citada "Get It On" al principi de la cara b –"Hot Love" es va incloure com a bonus track en posteriors reedicions-, però també de títols tan rodons com un "Mambo Sun" que val per mig Britpop, un "Cosmic Dancer" i un "Planet Queen" que de ben segur va escoltar molt atentament un Bowie en via de concebre Ziggy Stardust, o aquell clàssic del so T.Rex que és "Jeepster". Va veure la llum el 24 de setembre de 1971, avui fa 50 anys.

dijous, 23 de setembre de 2021

El FestiSurf 2021, a Ruta 66


Dani Nel·lo
, Los Capitanes, Tiburona i Lord Diabolik van actuar el cap de setmana passat a FestiSurf Costa Brava, al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro. Ja poden llegir la crònica d'un servidor al web de Ruta 66.

Sarah Dash (1945-2021)

SARAH DASH

(1945-2021)

Ens ha deixat Sarah Dash, una de les Bluebelles originals amb les quals Patti LaBelle va posar Filadèlfia al mapa del soul més sofisticat i amb accent femení durant la dècada dels 60. Posteriorment la banda es va rebatejar com a Labelle i va entrar als 70 reconvertida en una maquinària funk que deixaria empremta a l'escena disco amb l'immortal i desvergonyit trencapistes "Lady Marmalade". Poc després, Dash va emprendre la seva pròpia carrera en solitari, conquerint les pistes de ball amb singles com "Sinner Man" (1978). També va participar en sessions de gravació dels O'Jays, Nile Rodgers, la Marshall Tucker Band, David Johansen, Keith Richards –va sortir de gira amb els X-Pensive Winos- o els Rolling Stones –escoltin-la a "Steel Wheels" (1989)-.

dimecres, 22 de setembre de 2021

Richard H. Kirk (1956-2021)

RICHARD H. KIRK

(1956-2021)

Ha mort Richard H. Kirk, membre fundador dels essencials Cabaret Voltaire i únic component del projecte durant la passada dècada. Parlar de la banda de Sheffield és referir-se a un dels pilars de la música electrònica tal i com l'hem entès durant les passades quatre dècades i mitja. Foguejats a l'escena post-punk, amb interessos que anaven del krautrock a la pista de ball i amb una estètica punyent que traçava un pont transatlàntic per a emparentar-los amb Suicide, no tan sols van ser pioners del pop sintètic a la Gran Bretanya sinó també precursors de la música industrial i padrins de corrents com el techno o el house. Kirk va impulsar també projectes com Sandoz o Sweet Exorcist, i durant els darrers anys s'havia mantingut en solitari al capdavant de Cabaret Voltaire. Em sembla just reivindicar com a part del seu llegat la seva obra més recent, un "Shadow of Fear" (2020) que bé podria ser la banda sonora d'aquests temps distòpics que ens ha tocat viure.

Dues dècades d'una màgica nit amb Brian Setzer

El mai prou valorat 'Ignition!', i el bootleg d'aquella nit a Barcelona.

Pocs semblen recordar-se'n a aquestes alçades, però un servidor encara té molt present l'efímera però intensa aventura de Brian Setzer al capdavant de '68 Comeback Special, un dels capítols més apassionants de la carrera del líder dels Stray Cats. Un potent trio de rockabilly directe a la jugular i amb regust de carretera, que completava la base rítmica de la totpoderosa Brian Setzer Orchestra –Bernie Dresel a la bateria i Mark Winchester al contrabaix-, i que al seu dia li va servir al nostre home justament com una via d'escapament d'una febre neoswing que aleshores tot just començava a cotitzar a la baixa.

Avui fa 20 anys que Brian Setzer '68 Comeback Special van desembarcar a la barcelonina sala Razzmatazz, i personalment recordo aquella nit com una ocasió molt especial. D'entrada, perquè va ser el primer concert d'un artista internacional al qual vaig poder assistir després dels aleshores recents atemptats de l'11-S a Nova York i Washington, i perquè en aquell context d'incertesa el rock'n'roll es va refermar més que mai com el millor refugi possible contra les inclemències del món exterior. També pel fet que Setzer sempre sol ser garantia d'un bon directe, més encara quan presentava un disc tan potent com "Ignition!" (2001), l'única referència que va arribar a signar amb aquell projecte. De propina, el grup teloner era ni més ni menys que Lobos Negros. Poca broma.

El nord-americà va repassar generosament el disc que venia a presentar, amanint el repertori nou amb cites a la banda mare, també a Johnny Kidd ("Please Don't Touch") i Vince Taylor ("Brand New Cadillac"), i fins i tot a estàndards de la tradició nord-americana com "Old Joe Clark". Al cap d'uns mesos vaig localitzar en una disqueria del centre de Barcelona un bootleg d'aquell concert, que no vaig dubtar en agenciar-me immediatament i que encara conservo com un entranyable record d'una nit màgica. Eren els dies en què aquestes coses s'anaven a buscar a les botigues de discos, no pas entre zeros i uns, i en què efectivament els records eren per tota la vida. Pel que fa a "Ignition!", segueixo punxant-lo sovint i a aquestes alçades dubto que me n'arribi a cansar mai.

P.S.: Passant a afers més recents, és altament recomanable el darrer llançament en solitari de Setzer, el flamant "Gotta Have the Rumble" (2021), on el novaiorquès es manifesta tan en forma com de costum, i confirma les bones sensacions generades pels avançaments que ja havíem pogut escoltar durant els darrers mesos.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Deu anys de Som del Montseny


Aquest mes de setembre es commemora el desè aniversari de Som del Montseny, una associació que durant tot aquest temps s'ha dedicat a dinamitzar el teixit musical del Baix Montseny amb la consolidació d'una programació estable, de qualitat i de naturalesa inquieta, i fent una aposta ferma per la creació autòctona. A hores d'ara, la microescena del Baix Montseny –una de les més fèrtils i arrelades del panorama català- no es pot entendre sense aquesta entitat que va començar programant un escenari alternatiu –i gairebé clandestí- a la festa major de Sant Esteve de Palautordera, i ha acabat fent del festival que porta el seu nom una cita de referència del circuit independent a nivell de país. Commemorarà aquest desè aniversari amb una sèrie de concerts el cap de setmana vinent al teatre Pare Casals de Sant Esteve. Un cartell eclèctic que alternarà tòtems de l'escena montsenyenca com Zeidun amb referents de l'indie estatal com Ainara LeGardon i noms a l'alça de l'underground català com Tano! o Serpent.

De l'estiu a la tardor


Els colors de la tempesta. S'acaba l'estiu i comença la tardor. Fotografia d'ahir a última hora de la tarda, després de caure un bon aiguat al nord de Granollers.

dilluns, 20 de setembre de 2021

Les bondats de Joan Garriga, a El 9 Nou


He perdut el compte dels cops que he arribat a veure Joan Garriga en directe amb El Mariatxi Galàctic, però crec sincerament que el concert que van oferir divendres passat a la festa major de Corró d'Avall és dels més especials que he presenciat. Avui en parlem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Fer vigent la tradició

LES ANXOVETES
Festa Major de Corró d'Avall
Plaça de l'Espolsada, Les Franqueses del Vallès
19 de setembre de 2021

Ha plogut molt des que Les Anxovetes semblaven aquell grup que havia vingut a descobrir les havaneres a la generació hipster –en cursiva perquè pocs termes s'han banalitzat fins a tal punt durant la passada dècada-. Ara gaudeixen del vist i plau de totes les generacions que les han precedit, les mateixes que al sonar "La Bella Lola" onegen emocionades els seus mocadors mentre els hipsters, si és que encara en queda algun, es dediquen a fer instagrams. Així va ser la nit passada durant la recta final del concert amb què el conjunt gironí va tancar la festa major de Corró d'Avall, a les Franqueses del Vallès.

Les Anxovetes interpreten les havaneres de tota la vida des d'una òptica diferent –femenina, i en conseqüència renovadora-. I el seu mèrit no és tant haver descobert el gènere de torn a tota una generació, com comptar amb el vist i plau de totes aquelles generacions que n'han gaudit tota la vida i ho seguiran fent fins que el cos els digui prou. Ahir a Corró d'Avall van fer un "Salió de Jamaica" que va remetre a registres com el calipso i un "El canó de Palamós" evocador del folk del Kingston Trio. També "El meu avi", "La barca xica" i "La gavina". Respectant-ne l'essència, però entenent que la millor mostra de respecte cap a una tradició és fer-la vigent.

diumenge, 19 de setembre de 2021

La prèvia a l'Skull


Com no podia ser de cap altra manera, la prèvia del FestiSurf Costa Brava la vam fer a l'Skull, visita obligada quan un s'acosta fins a Platja d'Aro i tot un santuari rocker on les seleccions musicals encara les fan éssers humans i no algoritmes digitals. Bona música, bon beure i bona gent a un costat i l'altre de la barra. No es pot demanar res més (bé, sí, que el Procicat faci el favor de reobrir la nit d'una maleïda vegada).

Ritmes de garatge i saxofonistes salvatges

Dani Nel·lo, saxofonista salvatge.

FESTISURF COSTA BRAVA 2021
Palau d'Esports i Congressos, Platja d'Aro
18 de setembre de 2021

El temps passa volant i ja fa nou edicions que FestiSurf Costa Brava va posar el litoral gironí al mapa peninsular de la més genuïna música surf. Durant tot aquest temps, la cita empordanesa s'ha consolidat com un dels últims grans esdeveniments del calendari melòman estiuenc a casa nostra, una festa de final de temporada que la nit passada va desafiar el coronavirus per segon any consecutiu amb un cartell de marcat accent garatger, si bé emmarcat en les coordenades surferes que són la raó de ser del festival.

Van trencar el gel els infal·libles Lord Diabolik, des de Perpinyà, amb una bona dosi de rock de garatge de les que posen les piles des del minut zero. Màscares de lluita lliure mexicana, irreverent sentit de l'humor i una actitud escènica a prova de bales. Ritmes cavernícoles, guitarres carregades de fuzz, homenatges als tòtems de dècades pretèrites i perles de pròpia autoria com "Les fous du garage", que van escalfar l'ambient del Palau d'Esports i Congressos malgrat les (incomprensibles) restriccions sanitàries encara vigents en l'àmbit cultural.

Igualment adrenalínica va ser la descàrrega de Tiburona, potentíssim trio madrileny sorgit de les cendres de les enyorades Juanita Banana i dedicat en cos i ànima a aixecar la moral del personal amb unes cançons que beuen a parts iguals del punk més primitiu i l'esperit del ié-ié més irreverent. Van alternar píndoles tan addictives com "Sola y feliz""Que viene el lobo" o l'instro surf gran reserva de "Tiburona", amb versions tan ben triades com "Aquí en mi nube", lectura en castellà del "Get Off of My Cloud" dels Stones.

També sumen anys de militància a l'escena madrilenya els components de Los Capitanes, un combo de rock'n'roll tan directe i visceral com ben engreixat on destaca la presència dels incombustibles Albert Ginés (guitarra) i Alberto Bigotes (bateria). Vestits amb uniformes d'oficials d'alta mar, van maridar rodanxes de rock de garatge tan suculentes com "Capitán", "Dirty Chanquete" o "Benny Hill", amb una oportuna revisió de "Diga qué le debo", el clàssic de Siniestro Total amb el qual es van acomiadar.

Ja per acabar, el sempre solvent Dani Nel·lo va tancar el festival amb tota una lliçó magistral d'història melòmana que va repassar capítols tan essencials com el swing, el jump blues, el primer rock'n'roll o la música jamaicana de les dècades dels 50 i 60. Un repertori basat en els dos volums del seu projecte Los saxofonistas salvajes, set músics a l'escenari –a destacar el també saxofonista Pere Miró-, i cites a mestres com Red Holloway ("Last Call") o Sam Butera ("Come Back to Sorrento"). Final de festa per la porta gran.

dissabte, 18 de setembre de 2021

Saüc

Metal de Ponent.

La província de Lleida sol ser la gran oblidada del mapa cultural català, gran error quan les terres de Ponent solen donar sorpreses tan agradables com la que ens ocupa. Saüc és un quintet de Balaguer lliurat en cos i ànima al rock dur i el heavy metal de la vella escola. No s'inventen res, però allò que fan ho fan de fàbula. Es van formar a finals de 2017 i presenten ara el seu primer àlbum, un "Eterna" (2021) que hauria d'haver sortit l'any passat però s'ha acabat publicant amb retard a causa de l'omnipresent coronavirus.

Un dels primers avançaments del disc va ser una encertada versió d'"El guerrer", el clàssic de Sangtraït, amb participació del propi guitarrista de la històrica banda de la Jonquera, Josep Maria Corominas. Fins i tot tenen el detall de fer un homenatge al gran Papa Juls samplejant a mitja cançó la seva celebrada invitació a emprenyar els veïns i fotre canya per un tubo. Més enllà d'això, el plàstic va ple de reclams de pròpia autoria tan potents com "Morfina""Harpia", "Arrels" o "Serem revolta", aquest últim amb participació dels sempre contundents Siroll.


Més informació:

Saüc  /  Pàgina web

Espurnes de rumba vallesana

Joan Garriga i Madjid Fahem, la nit passada a Corró d'Avall

JOAN GARRIGA I EL MARIATXI GALÀCTIC
Festa Major de Corró d'Avall
Plaça de Joan Sanpera, Les Franqueses del Vallès
17 de setembre de 2021

Música i ambient de festa major en el millor sentit i com feia temps que no es podien respirar. Els que s'han manifestat aquesta nit a Corró d'Avall de la mà de Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic, que jugaven al costat de casa –a poquíssims quilòmetres de la Garriga i a tocar de la llera del riu Congost- i han ofert un concert simplement apoteòsic en el marc de la gira de presentació del celebradíssim "El ball i el plany" (2020, Fina Estampa). Han començat versionant "Les rondes del vi" de Jaume Arnella mentre solventaven una incidència tècnica sobre la marxa, i han acabat tocant desendollats gairebé en temps de descompte per a un públic a qui els dictats del Procicat ja no fan ni fred ni calor.

Han alternat l'havanera crepuscular de "Nocturn" amb el reggae metafísic d'"Ai on va l'à..." i el batec tropical de "Fa bon temps". Han fet ballar el respectable al ritme de "Les mil i una rumbes" i han posat la pista de potes enlaire amb la cúmbia desvergonyida de "Cariñosa". Han enfilat la ruta del blues amb "Això és tot" i "Petit rumbero". I s'han acomiadat amb un "Ballem!" prematurament desendollat per imperatiu legal. Era hora de plegar. El respectable en volia més. Els músics també. No ha pogut ser. L'imperatiu legal. Però, malgrat tot, un ambient que no s'havia pogut respirar en molt de temps. Una festa major com les d'abans. Un concert com els d'abans. La vida, amb plenitud i sense por. I aquella petita espurna que qualsevol dia d'aquests podria encendre mil fogueres.

divendres, 17 de setembre de 2021

Don Maddox (1922-2021)

DON MADDOX

(1922-2021)

Ens ha deixat l'últim supervivent d'una de les formacions més singulars del country de la dècada dels 40. A Maddox Brothers and Rose se'ls coneixia com la banda de hillbilly més vistosa dels Estats Units. Don Maddox era el més jove dels quatre germans que van formar el grup a mitjans dels anys 30 juntament amb l'única noia de la família, la germana, Rose Maddox, que posteriorment va destacar en solitari tant en l'àmbit del country com del rockabilly. Nascuts a Alabama, fills d'un matrimoni de masovers, van crear el grup a Califòrnia després d'haver emigrat durant la Gran Depressió i de seguida van esdevenir una de les grans sensacions del hillbilly al Golden State. La banda es va separar el 1956, però Don Maddox va tenir temps d'experimentar un ressorgiment durant el canvi de segle, motivat pel renovat interès en la música d'arrel que havien generat corrents com el country alternatiu o el so Americana. Tot un pioner, ha mort a l'edat de 98 anys.

George Wein (1925-2021)

GEORGE WEIN

(1925-2021)

Commemoràvem la setmana passada el cinquantè aniversari de les Nits amb Jazz de Cardedeu, un dels festivals musicals a l'aire lliure pioners a Catalunya. I pocs dies després de la commemoració ens ha deixat un dels impulsors d'un altre esdeveniment de temàtica jazzística encara més pioner, en aquest cas als Estats Units, el Newport Jazz Festival, que va celebrar la seva primera edició l'any 1954 amb el músic i promotor George Wein com a director artístic i que bé podria haver servit d'inspiració al festival cardedeuenc.

Al cap de cinc anys, el propi Wein es va aliar amb Pete Seeger per impulsar l'igualment històric Newport Folk Festival. Tant el festival de jazz com el de folk segueixen celebrant-se a data d'avui –tots dos han patit interrupcions al llarg de les seves trajectòries-, consolidats com a cites de referència per on han passat bona part dels noms capitals dels seus respectius àmbits. Wein, que també havia destacat com a pianista a l'òrbita jazzística, ha mort a l'edat de 95 anys.

dijous, 16 de setembre de 2021

Roger Newell (1948-2021)

ROGER NEWELL

(1948-2021)

De quan el negoci musical a gran escala era una mica menys corporativista i una estrella del rock podia acabar formant una banda amb una colla de músics a qui acabava de conèixer tocant per pura diversió a l'escenari d'un pub. Aquesta és la història dels English Rock Ensemble que va formar Rick Wakeman a mitjans de la dècada dels 70 per gravar algunes de les seves obres més celebrades al marge de Yes. Entre aquests músics destacava la presència del baixista Roger Newell, que prèviament havia militat a Rainbow Ffolly, banda de culte l'únic àlbum de la qual, "Sallies Pforth" (1968), és una de les joies ocultes a reivindicar de la primera psicodèlia britànica, predecessor de corrents que van del lo-fi al freak folk si bé connectat amb tot allò que passava al seu voltant en aquell moment. Newell ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

R.I.P. Melvin Dunlap

Melvin Dunlap.

Situat al sud de la gran Los Angeles, el barri de Watts no sol destacar a les guies turístiques si no és per citar les sempre sorprenents Watts Towers, un dels monuments més curiosos i entranyables de la zona. Lluny dels plàcids veïnats del nord de la City of Angels, el nom de Watts sol associar-se amb la conflictivitat pròpia de les zones empobrides, també amb diversos episodis d'aldarulls fruit del racisme estructural encara latent als Estats Units. Una vegada, durant un viatge a Los Angeles, li vaig comentar a un autòcton que volia baixar fins a Watts i em va dir que estava boig. I bé, al final me'n vaig sortir. Vaig visitar les Watts Towers. I em vaig aturar també a respirar l'ambient del carrer 103.

Artèria vital de l'extrem nord del barri, el carrer en qüestió va donar nom a una de les bandes de soul més genuïnes que ha donat mai Los Angeles. Charles Wright & the Watts 103rd Street Rhythm Band, autors de trencapistes tan contagiosos com aquell "Express Yourself" amb què van oferir tota una lliçó magistral de funk el 1970. No és casualitat que en dècades posteriors la samplegessin referents del hip hop com N.W.A. Hi va jugar un paper determinant el baix del recentment traspassat Melvin Dunlap, qui va ser membre oficial de la banda entre finals dels 60 i 1971, quan juntament amb altres components va deixar el grup i va participar a les sessions d'"Still Bill", d'aquell mateix any, una de les obres magnes de Bill Withers –hi figuren entre d'altres la celebradíssima "Lean on Me"-. Gairebé res.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Susan Anway (1951-2021)

SUSAN ANWAY

(1951-2021)

Se la recordarà sobretot per haver estat la primera vocalista de The Magnetic Fields, tot i que també havia militat en formacions com Diskarnate o V, els primers orientats a l'electrònica industrial, els segons al post-punk. Amb els Magnetic Fields va gravar els dos primers àlbums de la banda, “Distant Plastic Trees”  (1991), i “The Wayward Bus” (1992), dues perles del pop independent de la dècada dels 90, abans d'abandonar la formació i cedir tot el protagonisme a Stephin Merritt. Queda per al record aquella veu a mig camí de Nico i Buffy Sainte-Marie.

Rosalía (1944-2021)

Foto Getty Images.

ROSALÍA
(1944-2021)

Dècades abans que el món sencer es rendís als peus de ja saben vostès qui, una altra Rosalía revolucionava l'escena musical espanyola situant-se entre les pioneres d'allò que es va anomenar ié-ié. Rosalía Garrido havia nascut a Madrid l'any 1944 i durant les dècades dels 60 i 70 va destacar en l'àmbit de la música pop i de la interpretació. El seu primer èxit va arribar el 1960 amb "Amor y rock and roll", un single amb què deixava clara la seva filiació de bon principi. El 1965 va gravar la primera versió de "La chica ye-ye", que aquell mateix any seria popularitzada per l'aleshores omnipresent Concha Velasco. Va seguir fent música fins a finals de la dècada dels 70, quan es va retirar per motius personals. Ja a finals dels 90, va ser regidora de Cultura pel PP a l'Ajuntament d'El Campello, Alacant, municipi on ha mort a l'edat de 77 anys, però aquesta és una altra història.

dimarts, 14 de setembre de 2021

María Mendiola (1952-2021)

MARÍA MENDIOLA
(1952-2021)

Ha mort María Mendiola, meitat de Baccara, aquell duet madrileny que va situar l'Estat espanyol al mapa internacional de la música disco de finals dels 70 amb singles tan irresistibles com "Sorry, I'm a Lady", "Spend the Night", l'accent tropical de "Heart, Body and Soul" o, és clar, l'etern "Yes Sir, I Can Boogie". Peces que connectaven amb el bo i millor que sonava en aquell moment a les pistes de ball transatlàntiques, amb les veus de Mendiola i Mayte Mateos entonant en un anglès amb accent però més que acceptable unes melodies que equivalien a colors de modernitat en una Espanya encara en blanc i negre.

Periodisme musical en paper


Un dels grans plaers del final de l'estiu és anar al quiosc i reprendre la cita mensual amb aquell periodisme musical que encara té el detall de publicar-se en paper. Una mena de ritual d'inici de temporada, també un símptoma inequívoc que certes coses tornen a posar-se al seu lloc després del parèntesi protocolari del mes d'agost. Els últims exemplars de Les Inrockuptibles, Enderrock, Ruta 66, Popular 1, Uncut, Mojo i Vintage Rock –també un especial d'aquesta última sobre els primeríssims anys del rock'n'roll-. No hi són totes les capçaleres que hi hauria d'haver –algunes baixes dels darrers temps encara fan mal, d'altres arriben tard a la cita mensual si bé acabaran caient durant les properes setmanes-, però tal i com m'ha dit el senyor quiosquer aquí hi tinc bastanta feina. I ganes de posar-m'hi, és clar.

dilluns, 13 de setembre de 2021

Michael Chapman (1941-2021)

MICHAEL CHAPMAN

(1941-2021)

Hi ha una mena d'urgència en la forma com Michael Chapman enfila "You Just Drive", una de les peces d'aquella obra magna de maduresa que era i segueix essent "50" (2017), fruit de la unió del britànic amb un alumne tan avantatjat com és el nord-americà Steve Gunn. No és urgència com aquest concepte sol entendre's en àmbits com el punk rock, sinó els últims sospirs de qui ha viscut tota una vida i encara té coses a dir. Crepuscular com el Johnny Cash dels American Recordins, indòmit com les profunditats del Mississippi, vital i feréstec com ell mateix i ningú més.

Com qualsevol dels àlbums publicats per Bob Dylan durant el segle XXI –o com els últims capítols de la nissaga American de Cash-, l'obra de maduresa de Chapman ha vingut a representar una aposta per la profunditat i la perdurabilitat en un món a la deriva on la immediatesa sol confondre's amb la caducitat. Chapman tenia la mateixa edat que Dylan, i d'alguna manera podria considerar-se com un dels seus equivalents més propers a l'escena musical britànica –tot i haver viscut molts anys als Estats Units-. Un il·lustre i lloable veterà que feia servir la tradició com a guia a l'hora d'explorar i fins i tot obrir nous camins i vies expressives.

Pilar essencial del folk (rock) britànic, format i foguejat al circuit jazzístic, Chapman era capaç de fer dialogar les seves pròpies arrels amb qualsevol discurs o expressió que se li posés davant. També de seguir creixent disc a disc fins i tot quan era a punt d'enfilar la novena dècada vital, testimoni d'un temps i d'una manera de fer en què les carreres musicals es contemplaven a llarg termini en lloc de planificar-se a cop de hashtag. Les seves obres clàssiques són canòniques, els seus treballs de maduresa al costat de Gunn igualment imprescindibles. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys, un cop molt dur per al món de la música.

diumenge, 12 de setembre de 2021

Timo Kaltio (1960-2021)

TIMO KALTIO
(1960-2021)

Un d'aquells il·lustres secundaris que mai han destacat però sempre han estat al peu del canó, Timo Kaltio va ser roadie dels seminals Hanoi Rocks i va arribar a militar a la banda com a baixista durant la seva ultimíssima etapa. Després de la marxa de Michael Monroe i la dissolució del grup, va formar The Cherry Bombz juntament amb els guitarristes Andy McCoy i Nasty Suicide –també amb Terry Chimes, exbateria de The Clash que havia entrat a Hanoi Rocks després de la mort de Razzle-. Posteriorment va treballar, com a baixista però també com a guitarrista, amb figures com Johnny Thunders, Izzy Stradlin o el propi Nasty Suicide, amb qui va formar Cheap and Nasty el 1990. Ens ha deixat a l'edat de 61 anys.

Cel tempestuós de setembre


Cel tempestuós de setembre. El final de l'estiu amb tota la seva turbulència. La fotografia és del passat divendres 10 a última hora de la tarda. Segueixen ressonant els Beach Boys de "Surf's Up", però els núvols de tempesta semblen alertar que l'horitzó s'enfosquirà amb el cada cop més imminent canvi d'estació.

dissabte, 11 de setembre de 2021

50 anys de les Nits amb Jazz

El públic de l'última Nit amb Jazz, 24 de juliol de 1981 - Foto Arxiu Castells i Planas.

Es commemoren avui 50 anys de la primera de les històriques Nits amb Jazz que es van celebrar al parc dels Pinetons de Cardedeu durant les dècades dels anys 70 i 80. Un esdeveniment pioner a nivell de país, que va situar el municipi vallesà al circuit melòman català i espanyol, i per on van passar destacats referents tant nacionals com internacionals. En són exemples noms com els de McCoy Tyner, Stan Getz, Carrie Smith, Lou Bennett o Tete Montoliu. En aquell primer festival celebrat l'11 de setembre de 1971 hi va actuar l'Antiga Dixieland Band de Terrassa, amb un jove Josep Maria Farràs a les seves files. De les Nits amb Jazz en vam parlar dies enrere aquí mateix. La commemoració oficial es va dur a terme el passat 4 de setembre i també en ens en vam fer ressò.

La música de l'11-S

Bruce Springsteen.

La commemoració del 20è aniversari dels atemptats terroristes a Nova York i Washington, l'11 de setembre de 2001, és una bona ocasió per mirar enrere i recuperar alguns dels discos que es van inspirar en aquells fets o que, com a mínim, hi estan lligats d'una manera o d'una altra. Obres que van explicar el seu moment, que en alguns casos han esdevingut clàssics del seu temps i en d'altres han acabat acumulant pols però segueixen essent reivindicables a pràcticament dues dècades de la seva gestació. N'hem triat deu i els hem ordenat sense seguir cap criteri que pugui discriminar els uns dels altres. N'hi podria haver més, n'hi podria haver d'altres, però aquesta és la selecció de DWTC per commemorar els 20 anys de l'11-S.


1- "The Rising" (Bruce Springsteen, 2002)
Probablement la tria més òbvia de totes. La història és de sobra coneguda. Poc després dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon, Bruce Springsteen va sentir des del seu cotxe com un ciutadà anònim li cridava "Et necessitem". La seva reacció va ser compondre una sèrie de cançons inspirades en el moment, que anaven de la desolació de "You're Missing" i la pregària d'"Empty Sky" a l'esperit de superació de "Waiting on a Sunny Day" o la peça titular. Testimoni últim de quan la música pop encara gaudia en termes socials de tota aquella centralitat que ha anat perdent durant les passades dues dècades, la resposta serena que demanava a crits un món absolutament tocat i desorientat. La producció de Brendan O'Brien ha envellit força malament, però el disc segueix essent l'obra definitiva del Boss amb The E Street Band al segle XXI, també del rock nord-americà post-11-S.

2- "Gold" (Ryan Adams, 2001)
El segon àlbum en solitari de Ryan Adams és un disc essencialment californià. El va gravar a Hollywood a les ordres d'Ethan Johns, i bona part de les seves pistes es poden contemplar com a postals de la ciutat de Los Angeles durant el canvi de mil·lenni. Però la peça que enceta el plàstic, l'assolellada i animada "New York, New York", estarà per sempre més lligada a la tragèdia d'aquell 11-S. Una declaració d'amor a la ciutat dels gratacels amb un aleshores desconegut Kamasi Washington al saxofon, i un videoclip rodat tan sols quatre dies abans dels atemptats a mig camí de Brooklyn i Manhattan, amb les Torres Bessones gairebé tan omnipresents al metratge com el propi Adams. Quan es va publicar el disc i estrenar el videoclip al cap d'unes setmanes, l'un i l'altre van esdevenir homenatges circumstancials tant a les víctimes com a la pròpia Big Apple.


Ryan Adams al videoclip de 'New York, New York'.

3- "Love and Theft" (Bob Dylan, 2001)
Pocs ho deuen recordar a aquestes alçades, però el segon i notable esglaó de la resurrecció artística protagonitzada per Bob Dylan durant el canvi de segle va coincidir amb l'esdeveniment que marcaria l'agenda geopolítica de les dècades posteriors. Pràcticament al mateix temps en què "Love and Theft" sortia a la venda als Estats Units –a Europa ja portava hores a les botigues, coses de la diferència horària-, el primer avió impactava contra la torre nord del World Trade Center. Des d'aleshores, l'àlbum ha anat lligat a aquella data però també a una forma de fer que contrasta amb certes dinàmiques del segle XXI. Cançons que remetien a les arrels més profundes de la música del segle XX, donant sentit a un moment històric que semblava no tenir-ne. Si l'obra de Dylan durant el segle XXI ha suposat un contrapunt de profunditat a uns temps presos per la immediatesa, "Love and Theft" en va ser una primera mostra.

4- "The Swastika E.P." (Dan Bern, 2002)
Per ser justos, Dan Bern va ser un dels primers músics a reaccionar davant dels atemptats de l'11-S, però ho va fer amb una peça que mai s'ha editat oficialment –tot i poder-se trobar en plataformes com Youtube-, "NYC 911", una emotiva balada que relatava els fets d'aquell dimarts de setembre en la més pura tradició folk. Va ser al cap d'un any quan va publicar "The Swastika E.P.", un disc curt que s'obria amb "Talkin' Al Kida Blues", un desvergonyit exercici de folk de protesta que remetia al "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie o al "Talkin' New York" de Dylan. La lletra, un àcid repàs dels fets que ens ocupen i de la reacció posterior per part de l'administració Bush. Que la peça titular de l'ep fos un homenatge a l'esvàstica, símbol ancestral que diverses civilitzacions havien adoptat durant segles abans de ser pervertit pel nazisme, refermava que el d'Iowa no havia vingut a complaure ningú sinó a remoure consciències i a incomodar el personal. Requeria valor, la seva gesta, en plena croada de Bush contra el terror global.

5- "Soul Surfing: The Next Wave" (Elliott Murphy, 2002)
Deixeble de Dylan i bon amic d'Springsteen, autoexiliat a París des de fa cosa de tres dècades, Elliott Murphy va tancar l'exercici 2001 amb la publicació de "Soul Surfing", un disc que el va connectar amb tot un nou públic al continent europeu i amb el qual pràcticament va encetar una etapa que arriba fins als nostres dies. Al cap de pocs mesos va publicar-ne una mena d'epíleg amb forma d'ep, un "Soul Surfing: The Next Wave" que s'obria amb la colpidora i explícita "Ground Zero". Homenatge a les víctimes de la tragèdia però també un ferm al·legat contra l'escalada bèl·lica impulsada des de Washington. També va ser la peça on el genial guitarrista Olivier Durand, ja aleshores mà dreta de l'autor d'"Aquashow" (1973), es va destapar com a notable vocalista.


Tori Amos.

6- "Scarlet's Walk" (Tori Amos, 2002)
Un viatge pels Estats Units posteriors a l'11 de setembre de 2001 de la mà d'Scarlet, un personatge fictici a través del qual va projectar Tori Amos el seu propi alter ego. Un disc conceptual que explora les ferides obertes a la terra de l'Oncle Sam, les que s'havien produït arran dels atacs a Nova York i Washington, però també les que portaven dècades (segles) sense acabar de cicatritzar. Amos era a Nova York quan van caure les Torres Bessones, i el capítol de l'àlbum dedicat a la ciutat dels gratacels, la boirosa i gairebé metafísica "I Can't See New York", tracta aquell episodi des del punt de vista de la pròpia Scarlet.

7- "Are You Passionate?" (Neil Young, 2002)
A Neil Young l'11-S el va agafar treballant en un disc on es feia acompanyar ni més ni menys que per Booker T. & The MG's –també pels components de Crazy Horse en alguna peça-. El va publicar la primavera de 2002 sota el títol d'"Are You Passionate?", havent tingut temps d'incloure-hi una cançó dedicada als passatgers del vol 93 de United Airlines, que va acabar impactant en una zona rural de Pennsilvània després que aquests provessin de recuperar-lo de mans dels terroristes –evitant així que assolissin el seu objectiu d'estavellar-lo contra la Casa Blanca-. El títol de la peça en qüestió, "Let's Roll", fa referència a les paraules d'un d'aquells passatgers, pervertides posteriorment pel mateix George W. Bush a l'hora de justificar la seva escalada bel·licista. Pocs anys després es va estrenar un documental que provava d'equiparar el discurs de Young amb el de Bush. Sembla bastant evident que els seus autors ni coneixien els posicionaments ideològics del canadenc, ni s'havien molestat a escoltar la lletra de la cançó.

8- "Is This It" (The Strokes, 2001)
Potser fa de mal dir en un context com el que ens ocupa, però Nova York va ser durant els primers anys del segle XXI un dels llocs més excitants del món si un era jove i portava el rock'n'roll a la sang. Eren els dies previs a la gentrificació, amb els últims batecs de l'escena punk dels 90 encara palpables i una nova generació de bandes a punt de fer renéixer el subsòl de la ciutat. Al capdavant d'aquella nova guàrdia s'hi trobaven uns Strokes que van definir millor que ningú el so de la Nova York pre i post 11-S amb el seu àlbum de debut, "Is This It". Publicat al Regne Unit un mes abans dels atemptats, l'edició nord-americana va veure la llum a finals de setembre amb un track list lleugerament alterat. La peça "New York City Cops", crit de ràbia contra la brutalitat del cos policial novaiorquès, va ser substituïda per la més discreta "When It Started", per allò de no quedar malament amb ningú en un moment com aquell. Sí, d'alguna manera els Strokes també van inaugurar l'era de l'indie rock protocolari i políticament correcte que ha caracteritzat bona part del segle XXI.


The Coup a la caràtula abortada de 'Party Music'.

9- "Party Music" (The Coup, 2001)
Amb una dècada de trajectòria a l'esquena i amb permís de Public Enemy, The Coup eren a principis de segle el paradigma del hip hop més compromès política i socialment. Fins al punt que van decidir presentar el seu quart àlbum amb una caràtula on Boots Riley i Pam The Funkstress literalment feien explotar les Torres Bessones del World Trade Center amb un aparell que semblava un detonador però era en realitat un transistor. Tota una declaració d'intencions, la de combatre el neoliberalisme amb música, que van preferir abortar a poques setmanes de la publicació del disc arran d'uns esdeveniments que fins avui fa 20 anys semblaven propis de la ficció –o de les caràtules de certs discos de hip hop i punk rock-. "Party Music" va veure la llum el mes de novembre d'aquell mateix 2001 amb una caràtula totalment diferent de l'originalment planificada, que malgrat tot es pot trobar sense problemes a la xarxa.

10- "Hey Bin Laden" (Red Simpson, 2001)
I per acabar, una referència que trenca amb la tònica general d'aquesta selecció i abraça plenament la retòrica bel·licista de l'administració Bush després d'aquell 11 de setembre. No és un àlbum ni un ep, sinó un single que porta més d'una dècada descatalogat i que no es troba ni de bon tros entre els títols més representatius del catàleg del seu autor. Destacat veterà del Bakersfield Sound i referent de pes d'aquell fascinant subgènere musical que és el country per a camioners, Red Simpson va respondre als atemptats de l'11-S amb "Hey Bin Laden", una peça on alertava al líder d'Al-Qaida que li esperava el mateix destí que a Hitler i Mussolini –i ho va encertar, les coses com siguin-. Al seu dia la cosa va sonar esperpèntica, vint anys després sona entranyable però encara a anys llum dels clàssics de carretera que van fer de Simpson una llegenda.

20 anys de l'11-S

Les Twin Towers, un matí de desembre de 1999 - Foto Oriol S.

Nova York, desembre de 1999. La imatge imponent de les Torres Bessones com a símbol de tot allò que vam perdre tal dia com avui de fa 20 anys. L'11 de setembre de 2001 com a inici 'de facto' d'un segle XXI que s'ha definit com el segle de la por. De la por al terrorisme, de la por a la crisi econòmica i financera, i més recentment de la por a una pandèmia mundial que, com els atemptats de Nova York al seu dia, està servint com a pretext a l'hora de qüestionar i liquidar drets i llibertats que havien trigat segles a conquerir-se. Diuen que la por és el mecanisme de control social més eficaç de tots, i la seguretat el bé més preuat de qui tem haver-la perdut. Avui fa 20 anys, en qüestió de dues hores, vam passar de ni tan sols poder-nos imaginar una escena com aquella, a ser conscients que el món tal i com sempre l'havíem conegut s'acabava d'ensorrar per sempre més amb les Torres Bessones. A partir d'aquell moment, tota la resta.

divendres, 10 de setembre de 2021

Carl Bean (1944-2021)

CARL BEAN
(1944-2021)

Figura a reivindicar i a tenir molt present, sobretot en aquests temps en què els discursos d'odi tornen a arrelar amb força. L'arquebisbe Carl Bean va fundar una de les primeres esglésies dels Estats Units on les persones LGTBI+ no tan sols eren benvingudes sinó que podien expressar lliurement les seves identitats i formes de ser. Abans de centrar-se en la religió, durant la dècada dels 70, havia destacat com a cantant en l'àmbit de la música disco amb una sèrie de singles publicats per Motown. El més recordat, la seva versió de l'himne LGTBI+ "I Was Born This Way", de Chris Spierer i Bunny Jones, que va ser tot un èxit el 1978. Ha mort a l'edat de 77 anys.

Warren Storm (1937-2021)

WARREN STORM
(1937-2021)

Bateria i cantant de formació, Warren Storm va ser un dels pioners i grans exponents d'allò que durant les dècades dels 50 i els 60 es va anomenar swamp pop, variant del primer rock'n'roll amb accent de Louisiana que incorporava elements de la tradició cajun al maridatge inicial de country i rhythm & blues. Va debutar el 1956 amb una versió de l'estàndard "Prisoner Song", que va esdevenir un dels pilars del seu repertori en anys posteriors. Allunyat dels grans focus però no pas dels escenaris durant les últimes dècades del segle XX, la seva figura i la seva obra van ser novament reivindicades ben entrat el segle XXI. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

dijous, 9 de setembre de 2021

50 anys d'"Imagine"


Poques coses deuen quedar per escriure sobre "Imagine". Una de les composicions musicals més canòniques del segle XX, un dels himnes més preciosos que mai s'han dedicat a la pau, i per descomptat una de les fites supremes de John Lennon com a artesà de la cançó pop d'abast més universal. També una peça que il·lustra com pràcticament cap altra les contradiccions del seu autor. Imaginem-nos un món sense fronteres, cantava Lennon en la llengua del seu propi imperi. Imaginem-nos aquest mateix món sense possessions, afegia qui acabaria els seus dies vivint en un dels edificis d'apartaments més exclusius de Manhattan. Tant se val, les contradiccions són humanes. I els genis com Lennon, no ens n'oblidéssim pas, també són humans.

Es commemora avui mig segle de la publicació d'"Imagine" (1971), l'àlbum. Producció de Phil Spector, companyies tan oportunes a l'estudi com les de George Harrison, Klaus Voormann, Nicky Hopkins o Alan White. I sobretot un cançoner majúscul que forma amb tota probabilitat el disc més definitiu –no necessàriament el millor- de Lennon al marge dels Beatles. Més enllà de l'ubiqua peça titular, aquí tenim el protorockabilly amb aires de saloon de "Crippled Inside", la confessió a flor de pell de "Jealous Guy", la tendresa d'"Oh My Love", el blues psicodèlic amb comentari social d'"I Don't Wanna Be a Soldier Mama", els claustrofòbics passatges progressius de "How Do You Sleep?" –amb càrrega sense escrúpols contra Paul McCartney- o el simpàtic exercici skiffle d'"Oh Yoko!", dedicat naturalment a vostès ja saben qui.

Menció a part hauria de merèixer el crit enrabiat de "Gimme Some Truth", atac frontal a la manipulació sistemàtica de l'opinió pública per part de la classe política amb tots els seus tentacles. Composta durant els turbulents últims dies dels Fab Four i amb la Guerra del Vietnam a l'horitzó, la seva lírica segueix ressonant molt –potser més que mai- en temps com els presents –penso en la comunicació erràtica i incoherent que bona part dels governs estan fent de la gestió de la crisi sanitària-. Era la peça que encetava la cara b de l'àlbum original, i en certa manera el contrapunt a la pròpia "Imagine". El Lennon idealista i excessivament ensucrat, i el Lennon emprenyat i visceral com ell sol. Dues cares de la mateixa moneda confrontades als dos costats d'un mateix disc de vinil. Tota la complexitat del geni als solcs d'un únic elapé.