dissabte, 18 de setembre de 2021

Saüc

Metal de Ponent.

La província de Lleida sol ser la gran oblidada del mapa cultural català, gran error quan les terres de Ponent solen donar sorpreses tan agradables com la que ens ocupa. Saüc és un quintet de Balaguer lliurat en cos i ànima al rock dur i el heavy metal de la vella escola. No s'inventen res, però allò que fan ho fan de fàbula. Es van formar a finals de 2017 i presenten ara el seu primer àlbum, un "Eterna" (2021) que hauria d'haver sortit l'any passat però s'ha acabat publicant amb retard a causa de l'omnipresent coronavirus.

Un dels primers avançaments del disc va ser una encertada versió d'"El guerrer", el clàssic de Sangtraït, amb participació del propi guitarrista de la històrica banda de la Jonquera, Josep Maria Corominas. Fins i tot tenen el detall de fer un homenatge al gran Papa Juls samplejant a mitja cançó la seva celebrada invitació a emprenyar els veïns i fotre canya per un tubo. Més enllà d'això, el plàstic va ple de reclams de pròpia autoria tan potents com "Morfina""Harpia", "Arrels" o "Serem revolta", aquest últim amb participació dels sempre contundents Siroll.


Més informació:

Saüc  /  Pàgina web

Espurnes de rumba vallesana

Joan Garriga i Madjid Fahem, la nit passada a Corró d'Avall

JOAN GARRIGA I EL MARIATXI GALÀCTIC
Festa Major de Corró d'Avall
Plaça de Joan Sanpera, Les Franqueses del Vallès
17 de setembre de 2021

Música i ambient de festa major en el millor sentit i com feia temps que no es podien respirar. Els que s'han manifestat aquesta nit a Corró d'Avall de la mà de Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic, que jugaven al costat de casa –a poquíssims quilòmetres de la Garriga i a tocar de la llera del riu Congost- i han ofert un concert simplement apoteòsic en el marc de la gira de presentació del celebradíssim "El ball i el plany" (2020, Fina Estampa). Han començat versionant "Les rondes del vi" de Jaume Arnella mentre solventaven una incidència tècnica sobre la marxa, i han acabat tocant desendollats gairebé en temps de descompte per a un públic a qui els dictats del Procicat ja no fan ni fred ni calor.

Han alternat l'havanera crepuscular de "Nocturn" amb el reggae metafísic d'"Ai on va l'à..." i el batec tropical de "Fa bon temps". Han fet ballar el respectable al ritme de "Les mil i una rumbes" i han posat la pista de potes enlaire amb la cúmbia desvergonyida de "Cariñosa". Han enfilat la ruta del blues amb "Això és tot" i "Petit rumbero". I s'han acomiadat amb un "Ballem!" prematurament desendollat per imperatiu legal. Era hora de plegar. El respectable en volia més. Els músics també. No ha pogut ser. L'imperatiu legal. Però, malgrat tot, un ambient que no s'havia pogut respirar en molt de temps. Una festa major com les d'abans. Un concert com els d'abans. La vida, amb plenitud i sense por. I aquella petita espurna que qualsevol dia d'aquests podria encendre mil fogueres.

divendres, 17 de setembre de 2021

Don Maddox (1922-2021)

DON MADDOX

(1922-2021)

Ens ha deixat l'últim supervivent d'una de les formacions més singulars del country de la dècada dels 40. A Maddox Brothers and Rose se'ls coneixia com la banda de hillbilly més vistosa dels Estats Units. Don Maddox era el més jove dels quatre germans que van formar el grup a mitjans dels anys 30 juntament amb l'única noia de la família, la germana, Rose Maddox, que posteriorment va destacar en solitari tant en l'àmbit del country com del rockabilly. Nascuts a Alabama, fills d'un matrimoni de masovers, van crear el grup a Califòrnia després d'haver emigrat durant la Gran Depressió i de seguida van esdevenir una de les grans sensacions del hillbilly al Golden State. La banda es va separar el 1956, però Don Maddox va tenir temps d'experimentar un ressorgiment durant el canvi de segle, motivat pel renovat interès en la música d'arrel que havien generat corrents com el country alternatiu o el so Americana. Tot un pioner, ha mort a l'edat de 98 anys.

George Wein (1925-2021)

GEORGE WEIN

(1925-2021)

Commemoràvem la setmana passada el cinquantè aniversari de les Nits amb Jazz de Cardedeu, un dels festivals musicals a l'aire lliure pioners a Catalunya. I pocs dies després de la commemoració ens ha deixat un dels impulsors d'un altre esdeveniment de temàtica jazzística encara més pioner, en aquest cas als Estats Units, el Newport Jazz Festival, que va celebrar la seva primera edició l'any 1954 amb el músic i promotor George Wein com a director artístic i que bé podria haver servit d'inspiració al festival cardedeuenc.

Al cap de cinc anys, el propi Wein es va aliar amb Pete Seeger per impulsar l'igualment històric Newport Folk Festival. Tant el festival de jazz com el de folk segueixen celebrant-se a data d'avui –tots dos han patit interrupcions al llarg de les seves trajectòries-, consolidats com a cites de referència per on han passat bona part dels noms capitals dels seus respectius àmbits. Wein, que també havia destacat com a pianista a l'òrbita jazzística, ha mort a l'edat de 95 anys.

dijous, 16 de setembre de 2021

Roger Newell (1948-2021)

ROGER NEWELL

(1948-2021)

De quan el negoci musical a gran escala era una mica menys corporativista i una estrella del rock podia acabar formant una banda amb una colla de músics a qui acabava de conèixer tocant per pura diversió a l'escenari d'un pub. Aquesta és la història dels English Rock Ensemble que va formar Rick Wakeman a mitjans de la dècada dels 70 per gravar algunes de les seves obres més celebrades al marge de Yes. Entre aquests músics destacava la presència del baixista Roger Newell, que prèviament havia militat a Rainbow Ffolly, banda de culte l'únic àlbum de la qual, "Sallies Pforth" (1968), és una de les joies ocultes a reivindicar de la primera psicodèlia britànica, predecessor de corrents que van del lo-fi al freak folk si bé connectat amb tot allò que passava al seu voltant en aquell moment. Newell ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

R.I.P. Melvin Dunlap

Melvin Dunlap.

Situat al sud de la gran Los Angeles, el barri de Watts no sol destacar a les guies turístiques si no és per citar les sempre sorprenents Watts Towers, un dels monuments més curiosos i entranyables de la zona. Lluny dels plàcids veïnats del nord de la City of Angels, el nom de Watts sol associar-se amb la conflictivitat pròpia de les zones empobrides, també amb diversos episodis d'aldarulls fruit del racisme estructural encara latent als Estats Units. Una vegada, durant un viatge a Los Angeles, li vaig comentar a un autòcton que volia baixar fins a Watts i em va dir que estava boig. I bé, al final me'n vaig sortir. Vaig visitar les Watts Towers. I em vaig aturar també a respirar l'ambient del carrer 103.

Artèria vital de l'extrem nord del barri, el carrer en qüestió va donar nom a una de les bandes de soul més genuïnes que ha donat mai Los Angeles. Charles Wright & the Watts 103rd Street Rhythm Band, autors de trencapistes tan contagiosos com aquell "Express Yourself" amb què van oferir tota una lliçó magistral de funk el 1970. No és casualitat que en dècades posteriors la samplegessin referents del hip hop com N.W.A. Hi va jugar un paper determinant el baix del recentment traspassat Melvin Dunlap, qui va ser membre oficial de la banda entre finals dels 60 i 1971, quan juntament amb altres components va deixar el grup i va participar a les sessions d'"Still Bill", d'aquell mateix any, una de les obres magnes de Bill Withers –hi figuren entre d'altres la celebradíssima "Lean on Me"-. Gairebé res.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Susan Anway (1951-2021)

SUSAN ANWAY

(1951-2021)

Se la recordarà sobretot per haver estat la primera vocalista de The Magnetic Fields, tot i que també havia militat en formacions com Diskarnate o V, els primers orientats a l'electrònica industrial, els segons al post-punk. Amb els Magnetic Fields va gravar els dos primers àlbums de la banda, “Distant Plastic Trees”  (1991), i “The Wayward Bus” (1992), dues perles del pop independent de la dècada dels 90, abans d'abandonar la formació i cedir tot el protagonisme a Stephin Merritt. Queda per al record aquella veu a mig camí de Nico i Buffy Sainte-Marie.

Rosalía (1944-2021)

Foto Getty Images.

ROSALÍA
(1944-2021)

Dècades abans que el món sencer es rendís als peus de ja saben vostès qui, una altra Rosalía revolucionava l'escena musical espanyola situant-se entre les pioneres d'allò que es va anomenar ié-ié. Rosalía Garrido havia nascut a Madrid l'any 1944 i durant les dècades dels 60 i 70 va destacar en l'àmbit de la música pop i de la interpretació. El seu primer èxit va arribar el 1960 amb "Amor y rock and roll", un single amb què deixava clara la seva filiació de bon principi. El 1965 va gravar la primera versió de "La chica ye-ye", que aquell mateix any seria popularitzada per l'aleshores omnipresent Concha Velasco. Va seguir fent música fins a finals de la dècada dels 70, quan es va retirar per motius personals. Ja a finals dels 90, va ser regidora de Cultura pel PP a l'Ajuntament d'El Campello, Alacant, municipi on ha mort a l'edat de 77 anys, però aquesta és una altra història.

dimarts, 14 de setembre de 2021

María Mendiola (1952-2021)

MARÍA MENDIOLA
(1952-2021)

Ha mort María Mendiola, meitat de Baccara, aquell duet madrileny que va situar l'Estat espanyol al mapa internacional de la música disco de finals dels 70 amb singles tan irresistibles com "Sorry, I'm a Lady", "Spend the Night", l'accent tropical de "Heart, Body and Soul" o, és clar, l'etern "Yes Sir, I Can Boogie". Peces que connectaven amb el bo i millor que sonava en aquell moment a les pistes de ball transatlàntiques, amb les veus de Mendiola i Mayte Mateos entonant en un anglès amb accent però més que acceptable unes melodies que equivalien a colors de modernitat en una Espanya encara en blanc i negre.

Periodisme musical en paper


Un dels grans plaers del final de l'estiu és anar al quiosc i reprendre la cita mensual amb aquell periodisme musical que encara té el detall de publicar-se en paper. Una mena de ritual d'inici de temporada, també un símptoma inequívoc que certes coses tornen a posar-se al seu lloc després del parèntesi protocolari del mes d'agost. Els últims exemplars de Les Inrockuptibles, Enderrock, Ruta 66, Popular 1, Uncut, Mojo i Vintage Rock –també un especial d'aquesta última sobre els primeríssims anys del rock'n'roll-. No hi són totes les capçaleres que hi hauria d'haver –algunes baixes dels darrers temps encara fan mal, d'altres arriben tard a la cita mensual si bé acabaran caient durant les properes setmanes-, però tal i com m'ha dit el senyor quiosquer aquí hi tinc bastanta feina. I ganes de posar-m'hi, és clar.

dilluns, 13 de setembre de 2021

Michael Chapman (1941-2021)

MICHAEL CHAPMAN

(1941-2021)

Hi ha una mena d'urgència en la forma com Michael Chapman enfila "You Just Drive", una de les peces d'aquella obra magna de maduresa que era i segueix essent "50" (2017), fruit de la unió del britànic amb un alumne tan avantatjat com és el nord-americà Steve Gunn. No és urgència com aquest concepte sol entendre's en àmbits com el punk rock, sinó els últims sospirs de qui ha viscut tota una vida i encara té coses a dir. Crepuscular com el Johnny Cash dels American Recordins, indòmit com les profunditats del Mississippi, vital i feréstec com ell mateix i ningú més.

Com qualsevol dels àlbums publicats per Bob Dylan durant el segle XXI –o com els últims capítols de la nissaga American de Cash-, l'obra de maduresa de Chapman ha vingut a representar una aposta per la profunditat i la perdurabilitat en un món a la deriva on la immediatesa sol confondre's amb la caducitat. Chapman tenia la mateixa edat que Dylan, i d'alguna manera podria considerar-se com un dels seus equivalents més propers a l'escena musical britànica –tot i haver viscut molts anys als Estats Units-. Un il·lustre i lloable veterà que feia servir la tradició com a guia a l'hora d'explorar i fins i tot obrir nous camins i vies expressives.

Pilar essencial del folk (rock) britànic, format i foguejat al circuit jazzístic, Chapman era capaç de fer dialogar les seves pròpies arrels amb qualsevol discurs o expressió que se li posés davant. També de seguir creixent disc a disc fins i tot quan era a punt d'enfilar la novena dècada vital, testimoni d'un temps i d'una manera de fer en què les carreres musicals es contemplaven a llarg termini en lloc de planificar-se a cop de hashtag. Les seves obres clàssiques són canòniques, els seus treballs de maduresa al costat de Gunn igualment imprescindibles. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys, un cop molt dur per al món de la música.

diumenge, 12 de setembre de 2021

Timo Kaltio (1960-2021)

TIMO KALTIO
(1960-2021)

Un d'aquells il·lustres secundaris que mai han destacat però sempre han estat al peu del canó, Timo Kaltio va ser roadie dels seminals Hanoi Rocks i va arribar a militar a la banda com a baixista durant la seva ultimíssima etapa. Després de la marxa de Michael Monroe i la dissolució del grup, va formar The Cherry Bombz juntament amb els guitarristes Andy McCoy i Nasty Suicide –també amb Terry Chimes, exbateria de The Clash que havia entrat a Hanoi Rocks després de la mort de Razzle-. Posteriorment va treballar, com a baixista però també com a guitarrista, amb figures com Johnny Thunders, Izzy Stradlin o el propi Nasty Suicide, amb qui va formar Cheap and Nasty el 1990. Ens ha deixat a l'edat de 61 anys.

Cel tempestuós de setembre


Cel tempestuós de setembre. El final de l'estiu amb tota la seva turbulència. La fotografia és del passat divendres 10 a última hora de la tarda. Segueixen ressonant els Beach Boys de "Surf's Up", però els núvols de tempesta semblen alertar que l'horitzó s'enfosquirà amb el cada cop més imminent canvi d'estació.

dissabte, 11 de setembre de 2021

50 anys de les Nits amb Jazz

El públic de l'última Nit amb Jazz, 24 de juliol de 1981 - Foto Arxiu Castells i Planas.

Es commemoren avui 50 anys de la primera de les històriques Nits amb Jazz que es van celebrar al parc dels Pinetons de Cardedeu durant les dècades dels anys 70 i 80. Un esdeveniment pioner a nivell de país, que va situar el municipi vallesà al circuit melòman català i espanyol, i per on van passar destacats referents tant nacionals com internacionals. En són exemples noms com els de McCoy Tyner, Stan Getz, Carrie Smith, Lou Bennett o Tete Montoliu. En aquell primer festival celebrat l'11 de setembre de 1971 hi va actuar l'Antiga Dixieland Band de Terrassa, amb un jove Josep Maria Farràs a les seves files. De les Nits amb Jazz en vam parlar dies enrere aquí mateix. La commemoració oficial es va dur a terme el passat 4 de setembre i també en ens en vam fer ressò.

La música de l'11-S

Bruce Springsteen.

La commemoració del 20è aniversari dels atemptats terroristes a Nova York i Washington, l'11 de setembre de 2001, és una bona ocasió per mirar enrere i recuperar alguns dels discos que es van inspirar en aquells fets o que, com a mínim, hi estan lligats d'una manera o d'una altra. Obres que van explicar el seu moment, que en alguns casos han esdevingut clàssics del seu temps i en d'altres han acabat acumulant pols però segueixen essent reivindicables a pràcticament dues dècades de la seva gestació. N'hem triat deu i els hem ordenat sense seguir cap criteri que pugui discriminar els uns dels altres. N'hi podria haver més, n'hi podria haver d'altres, però aquesta és la selecció de DWTC per commemorar els 20 anys de l'11-S.


1- "The Rising" (Bruce Springsteen, 2002)
Probablement la tria més òbvia de totes. La història és de sobra coneguda. Poc després dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon, Bruce Springsteen va sentir des del seu cotxe com un ciutadà anònim li cridava "Et necessitem". La seva reacció va ser compondre una sèrie de cançons inspirades en el moment, que anaven de la desolació de "You're Missing" i la pregària d'"Empty Sky" a l'esperit de superació de "Waiting on a Sunny Day" o la peça titular. Testimoni últim de quan la música pop encara gaudia en termes socials de tota aquella centralitat que ha anat perdent durant les passades dues dècades, la resposta serena que demanava a crits un món absolutament tocat i desorientat. La producció de Brendan O'Brien ha envellit força malament, però el disc segueix essent l'obra definitiva del Boss amb The E Street Band al segle XXI, també del rock nord-americà post-11-S.

2- "Gold" (Ryan Adams, 2001)
El segon àlbum en solitari de Ryan Adams és un disc essencialment californià. El va gravar a Hollywood a les ordres d'Ethan Johns, i bona part de les seves pistes es poden contemplar com a postals de la ciutat de Los Angeles durant el canvi de mil·lenni. Però la peça que enceta el plàstic, l'assolellada i animada "New York, New York", estarà per sempre més lligada a la tragèdia d'aquell 11-S. Una declaració d'amor a la ciutat dels gratacels amb un aleshores desconegut Kamasi Washington al saxofon, i un videoclip rodat tan sols quatre dies abans dels atemptats a mig camí de Brooklyn i Manhattan, amb les Torres Bessones gairebé tan omnipresents al metratge com el propi Adams. Quan es va publicar el disc i estrenar el videoclip al cap d'unes setmanes, l'un i l'altre van esdevenir homenatges circumstancials tant a les víctimes com a la pròpia Big Apple.


Ryan Adams al videoclip de 'New York, New York'.

3- "Love and Theft" (Bob Dylan, 2001)
Pocs ho deuen recordar a aquestes alçades, però el segon i notable esglaó de la resurrecció artística protagonitzada per Bob Dylan durant el canvi de segle va coincidir amb l'esdeveniment que marcaria l'agenda geopolítica de les dècades posteriors. Pràcticament al mateix temps en què "Love and Theft" sortia a la venda als Estats Units –a Europa ja portava hores a les botigues, coses de la diferència horària-, el primer avió impactava contra la torre nord del World Trade Center. Des d'aleshores, l'àlbum ha anat lligat a aquella data però també a una forma de fer que contrasta amb certes dinàmiques del segle XXI. Cançons que remetien a les arrels més profundes de la música del segle XX, donant sentit a un moment històric que semblava no tenir-ne. Si l'obra de Dylan durant el segle XXI ha suposat un contrapunt de profunditat a uns temps presos per la immediatesa, "Love and Theft" en va ser una primera mostra.

4- "The Swastika E.P." (Dan Bern, 2002)
Per ser justos, Dan Bern va ser un dels primers músics a reaccionar davant dels atemptats de l'11-S, però ho va fer amb una peça que mai s'ha editat oficialment –tot i poder-se trobar en plataformes com Youtube-, "NYC 911", una emotiva balada que relatava els fets d'aquell dimarts de setembre en la més pura tradició folk. Va ser al cap d'un any quan va publicar "The Swastika E.P.", un disc curt que s'obria amb "Talkin' Al Kida Blues", un desvergonyit exercici de folk de protesta que remetia al "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie o al "Talkin' New York" de Dylan. La lletra, un àcid repàs dels fets que ens ocupen i de la reacció posterior per part de l'administració Bush. Que la peça titular de l'ep fos un homenatge a l'esvàstica, símbol ancestral que diverses civilitzacions havien adoptat durant segles abans de ser pervertit pel nazisme, refermava que el d'Iowa no havia vingut a complaure ningú sinó a remoure consciències i a incomodar el personal. Requeria valor, la seva gesta, en plena croada de Bush contra el terror global.

5- "Soul Surfing: The Next Wave" (Elliott Murphy, 2002)
Deixeble de Dylan i bon amic d'Springsteen, autoexiliat a París des de fa cosa de tres dècades, Elliott Murphy va tancar l'exercici 2001 amb la publicació de "Soul Surfing", un disc que el va connectar amb tot un nou públic al continent europeu i amb el qual pràcticament va encetar una etapa que arriba fins als nostres dies. Al cap de pocs mesos va publicar-ne una mena d'epíleg amb forma d'ep, un "Soul Surfing: The Next Wave" que s'obria amb la colpidora i explícita "Ground Zero". Homenatge a les víctimes de la tragèdia però també un ferm al·legat contra l'escalada bèl·lica impulsada des de Washington. També va ser la peça on el genial guitarrista Olivier Durand, ja aleshores mà dreta de l'autor d'"Aquashow" (1973), es va destapar com a notable vocalista.


Tori Amos.

6- "Scarlet's Walk" (Tori Amos, 2002)
Un viatge pels Estats Units posteriors a l'11 de setembre de 2001 de la mà d'Scarlet, un personatge fictici a través del qual va projectar Tori Amos el seu propi alter ego. Un disc conceptual que explora les ferides obertes a la terra de l'Oncle Sam, les que s'havien produït arran dels atacs a Nova York i Washington, però també les que portaven dècades (segles) sense acabar de cicatritzar. Amos era a Nova York quan van caure les Torres Bessones, i el capítol de l'àlbum dedicat a la ciutat dels gratacels, la boirosa i gairebé metafísica "I Can't See New York", tracta aquell episodi des del punt de vista de la pròpia Scarlet.

7- "Are You Passionate?" (Neil Young, 2002)
A Neil Young l'11-S el va agafar treballant en un disc on es feia acompanyar ni més ni menys que per Booker T. & The MG's –també pels components de Crazy Horse en alguna peça-. El va publicar la primavera de 2002 sota el títol d'"Are You Passionate?", havent tingut temps d'incloure-hi una cançó dedicada als passatgers del vol 93 de United Airlines, que va acabar impactant en una zona rural de Pennsilvània després que aquests provessin de recuperar-lo de mans dels terroristes –evitant així que assolissin el seu objectiu d'estavellar-lo contra la Casa Blanca-. El títol de la peça en qüestió, "Let's Roll", fa referència a les paraules d'un d'aquells passatgers, pervertides posteriorment pel mateix George W. Bush a l'hora de justificar la seva escalada bel·licista. Pocs anys després es va estrenar un documental que provava d'equiparar el discurs de Young amb el de Bush. Sembla bastant evident que els seus autors ni coneixien els posicionaments ideològics del canadenc, ni s'havien molestat a escoltar la lletra de la cançó.

8- "Is This It" (The Strokes, 2001)
Potser fa de mal dir en un context com el que ens ocupa, però Nova York va ser durant els primers anys del segle XXI un dels llocs més excitants del món si un era jove i portava el rock'n'roll a la sang. Eren els dies previs a la gentrificació, amb els últims batecs de l'escena punk dels 90 encara palpables i una nova generació de bandes a punt de fer renéixer el subsòl de la ciutat. Al capdavant d'aquella nova guàrdia s'hi trobaven uns Strokes que van definir millor que ningú el so de la Nova York pre i post 11-S amb el seu àlbum de debut, "Is This It". Publicat al Regne Unit un mes abans dels atemptats, l'edició nord-americana va veure la llum a finals de setembre amb un track list lleugerament alterat. La peça "New York City Cops", crit de ràbia contra la brutalitat del cos policial novaiorquès, va ser substituïda per la més discreta "When It Started", per allò de no quedar malament amb ningú en un moment com aquell. Sí, d'alguna manera els Strokes també van inaugurar l'era de l'indie rock protocolari i políticament correcte que ha caracteritzat bona part del segle XXI.


The Coup a la caràtula abortada de 'Party Music'.

9- "Party Music" (The Coup, 2001)
Amb una dècada de trajectòria a l'esquena i amb permís de Public Enemy, The Coup eren a principis de segle el paradigma del hip hop més compromès política i socialment. Fins al punt que van decidir presentar el seu quart àlbum amb una caràtula on Boots Riley i Pam The Funkstress literalment feien explotar les Torres Bessones del World Trade Center amb un aparell que semblava un detonador però era en realitat un transistor. Tota una declaració d'intencions, la de combatre el neoliberalisme amb música, que van preferir abortar a poques setmanes de la publicació del disc arran d'uns esdeveniments que fins avui fa 20 anys semblaven propis de la ficció –o de les caràtules de certs discos de hip hop i punk rock-. "Party Music" va veure la llum el mes de novembre d'aquell mateix 2001 amb una caràtula totalment diferent de l'originalment planificada, que malgrat tot es pot trobar sense problemes a la xarxa.

10- "Hey Bin Laden" (Red Simpson, 2001)
I per acabar, una referència que trenca amb la tònica general d'aquesta selecció i abraça plenament la retòrica bel·licista de l'administració Bush després d'aquell 11 de setembre. No és un àlbum ni un ep, sinó un single que porta més d'una dècada descatalogat i que no es troba ni de bon tros entre els títols més representatius del catàleg del seu autor. Destacat veterà del Bakersfield Sound i referent de pes d'aquell fascinant subgènere musical que és el country per a camioners, Red Simpson va respondre als atemptats de l'11-S amb "Hey Bin Laden", una peça on alertava al líder d'Al-Qaida que li esperava el mateix destí que a Hitler i Mussolini –i ho va encertar, les coses com siguin-. Al seu dia la cosa va sonar esperpèntica, vint anys després sona entranyable però encara a anys llum dels clàssics de carretera que van fer de Simpson una llegenda.

20 anys de l'11-S

Les Twin Towers, un matí de desembre de 1999 - Foto Oriol S.

Nova York, desembre de 1999. La imatge imponent de les Torres Bessones com a símbol de tot allò que vam perdre tal dia com avui de fa 20 anys. L'11 de setembre de 2001 com a inici 'de facto' d'un segle XXI que s'ha definit com el segle de la por. De la por al terrorisme, de la por a la crisi econòmica i financera, i més recentment de la por a una pandèmia mundial que, com els atemptats de Nova York al seu dia, està servint com a pretext a l'hora de qüestionar i liquidar drets i llibertats que havien trigat segles a conquerir-se. Diuen que la por és el mecanisme de control social més eficaç de tots, i la seguretat el bé més preuat de qui tem haver-la perdut. Avui fa 20 anys, en qüestió de dues hores, vam passar de ni tan sols poder-nos imaginar una escena com aquella, a ser conscients que el món tal i com sempre l'havíem conegut s'acabava d'ensorrar per sempre més amb les Torres Bessones. A partir d'aquell moment, tota la resta.

divendres, 10 de setembre de 2021

Carl Bean (1944-2021)

CARL BEAN
(1944-2021)

Figura a reivindicar i a tenir molt present, sobretot en aquests temps en què els discursos d'odi tornen a arrelar amb força. L'arquebisbe Carl Bean va fundar una de les primeres esglésies dels Estats Units on les persones LGTBI+ no tan sols eren benvingudes sinó que podien expressar lliurement les seves identitats i formes de ser. Abans de centrar-se en la religió, durant la dècada dels 70, havia destacat com a cantant en l'àmbit de la música disco amb una sèrie de singles publicats per Motown. El més recordat, la seva versió de l'himne LGTBI+ "I Was Born This Way", de Chris Spierer i Bunny Jones, que va ser tot un èxit el 1978. Ha mort a l'edat de 77 anys.

Warren Storm (1937-2021)

WARREN STORM
(1937-2021)

Bateria i cantant de formació, Warren Storm va ser un dels pioners i grans exponents d'allò que durant les dècades dels 50 i els 60 es va anomenar swamp pop, variant del primer rock'n'roll amb accent de Louisiana que incorporava elements de la tradició cajun al maridatge inicial de country i rhythm & blues. Va debutar el 1956 amb una versió de l'estàndard "Prisoner Song", que va esdevenir un dels pilars del seu repertori en anys posteriors. Allunyat dels grans focus però no pas dels escenaris durant les últimes dècades del segle XX, la seva figura i la seva obra van ser novament reivindicades ben entrat el segle XXI. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

dijous, 9 de setembre de 2021

50 anys d'"Imagine"


Poques coses deuen quedar per escriure sobre "Imagine". Una de les composicions musicals més canòniques del segle XX, un dels himnes més preciosos que mai s'han dedicat a la pau, i per descomptat una de les fites supremes de John Lennon com a artesà de la cançó pop d'abast més universal. També una peça que il·lustra com pràcticament cap altra les contradiccions del seu autor. Imaginem-nos un món sense fronteres, cantava Lennon en la llengua del seu propi imperi. Imaginem-nos aquest mateix món sense possessions, afegia qui acabaria els seus dies vivint en un dels edificis d'apartaments més exclusius de Manhattan. Tant se val, les contradiccions són humanes. I els genis com Lennon, no ens n'oblidéssim pas, també són humans.

Es commemora avui mig segle de la publicació d'"Imagine" (1971), l'àlbum. Producció de Phil Spector, companyies tan oportunes a l'estudi com les de George Harrison, Klaus Voormann, Nicky Hopkins o Alan White. I sobretot un cançoner majúscul que forma amb tota probabilitat el disc més definitiu –no necessàriament el millor- de Lennon al marge dels Beatles. Més enllà de l'ubiqua peça titular, aquí tenim el protorockabilly amb aires de saloon de "Crippled Inside", la confessió a flor de pell de "Jealous Guy", la tendresa d'"Oh My Love", el blues psicodèlic amb comentari social d'"I Don't Wanna Be a Soldier Mama", els claustrofòbics passatges progressius de "How Do You Sleep?" –amb càrrega sense escrúpols contra Paul McCartney- o el simpàtic exercici skiffle d'"Oh Yoko!", dedicat naturalment a vostès ja saben qui.

Menció a part hauria de merèixer el crit enrabiat de "Gimme Some Truth", atac frontal a la manipulació sistemàtica de l'opinió pública per part de la classe política amb tots els seus tentacles. Composta durant els turbulents últims dies dels Fab Four i amb la Guerra del Vietnam a l'horitzó, la seva lírica segueix ressonant molt –potser més que mai- en temps com els presents –penso en la comunicació erràtica i incoherent que bona part dels governs estan fent de la gestió de la crisi sanitària-. Era la peça que encetava la cara b de l'àlbum original, i en certa manera el contrapunt a la pròpia "Imagine". El Lennon idealista i excessivament ensucrat, i el Lennon emprenyat i visceral com ell sol. Dues cares de la mateixa moneda confrontades als dos costats d'un mateix disc de vinil. Tota la complexitat del geni als solcs d'un únic elapé.

dimecres, 8 de setembre de 2021

Eamonn Dowd & The Racketeers - "Songs from the Fever Ship" (2019)


Dues generacions del rock més genuïnament irlandès, unides en una obra que aborda la diàspora del seu poble a partir de les formes més poètiques i punyents del folk i el rock'n'roll. D'una banda Eamonn Dowd, músic de culte establert a Suècia, vell i bon conegut d'aquesta casa i autor d'una discografia on tenyeix d'actitud punk les formes més polsegoses del rock d'arrel al capdavant dels seus inseparables Racketeers. De l'altra Eamon Carr, bateria i lletrista dels històrics Horslips, nom referencial del folk rock facturat a Irlanda durant la passada meitat de segle.

El primer fruit de la seva unió va veure la llum ara fa dos anys sota el títol de "Songs from the Fever Ship", un nom que fa referència justament a aquells vaixells a bord dels quals tants irlandesos van abandonar el seu país natal entre els segles XIX i XX, sempre a la recerca d'una vida millor en indrets aleshores tan remots com uns Estats Units on tot estava per fer. Que bona part de les pistes que formen el disc remetin a les essències d'allò que anomenem so Americana, ve a recordar-nos fins a quin punt la música d'arrel irlandesa va condicionar al seu dia la gènesi de tot allò que engloba aquest concepte.

L'àlbum s'obre amb "Oh Hangman" i "Cry on My Grave", dos viscerals exercicis de folk rock amb estètica noir. Dos dels pilars a partir dels quals s'edifica un àlbum per on desfilen rodamons, botxins, ànimes a la deriva, cors solitaris i altres criatures destinades a no encaixar. De la música se n'encarrega un Dowd en pleníssima forma, les lletres són obra de Carr i gairebé es poden contemplar com a hipotètics capítols d'una gran novel·la coral. Atenció a "The Merchants of Bordeaux", crepuscular balada sobre un grup de migrants en el seu periple cap a terres franceses. També als desoladors paratges d'un "Two Black Crows" que connecta segles de misteri ancestral amb tot el pes de la tradició Southern Gothic.

"Songs from the Fever Ship" és un disc de retrobament entre dues generacions de músics irlandesos, dèiem, però també entre aquests mateixos músics i el seu propi passat col·lectiu com a poble. Una col·lecció de cançons que rescaten històries perdudes al túnel del temps per explicar-les en clau de present, que diuen coses i remouen consciències. També un d'aquells àlbums que conviden a escoltar-se amb la companyia d'un bon whiskey o una cervesa ben freda. I una de les obres més rodones d'un catàleg, el d'Eamonn Dowd, on els encerts es compten a grapats.


Disponible a Bandcamp.

dimarts, 7 de setembre de 2021

Maria Castell Margenat


Una jove cantautora de Granollers, les cançons de la qual apunten cap al Laurel Canyon de fa cinc dècades i fins i tot més enllà. Es fa difícil a hores d'ara saber quins deuen ser els referents de Maria Castell Margenat, però tant el rascat crespuscular de la seva guitarra com la dolçor dels seus aguts vocals recorden molt a discursos com el de l'etapa folk de Joni Mitchell. Publicarà el seu primer àlbum el mes vinent sota l'oportú títol de "Despertar". De moment, n'ha avançat peces tan suggerents com "Cuqueta amb sucre", "La mort i l'esperança" o la més recent, "Punxes al ventre". Disponibles amb els corresponents videoclips al seu canal de Youtube.

Rickie Lee Reynolds (1949-2021)

RICKIE LEE REYNOLDS

(1949-2021)

A mig camí dels Allman Brothers i Lynyrd Skynyrd, Black Oak Arkansas no va ser la primera banda de southern rock però sí una de les que van definir aquest estil. Tres guitarres, maridatge de country, blues i rock'n'roll per la vena, i una estètica que en el seu cas era pràcticament el paradigma del Sud, aquella regió tan injustament estigmatitzada com fascinant en termes culturals. També van ser una de les bandes més fresques de la seva generació. I una de les més divertides, apunt a reivindicar li pesi a qui li pesi.

Ens ha deixat a l'edat de 72 anys Rickie Lee "Ricochet" Reynolds, guitarrista i membre fundador del grup juntament amb Jim Dandy, un dels frontmen amb més carisma de la història del rock més essencialment sureny. Diu la llegenda que tots dos es van ajuntar per fer música quan es van adonar que portaven les cabelleres més llargues de la ciutat. Per al record queden concerts tan icònics i multitudinaris com el que van oferir el 1974 al California Jam, i sobretot peces com "Hey Y'all", "Jim Dandy" o "When Electricity Came to Arkansas".

dilluns, 6 de setembre de 2021

El 50è aniversari de les Nits amb Jazz, a El 9 Nou


Cardedeu ha commemorat aquest cap de setmana el 50è aniversari de les històriques i pioneres Nits amb Jazz. Ho ha fet amb un cartell excepcional on destacava la presència del trio que formen Perico Sambeat, Javier Colina i Marc Miralta, també d'un ensemble format per veterans dels festivals originals, i dels joves talents locals Adrià Martínez Quintet i Paula Barranco, aquesta última fent un homenatge a la gran Billie Holiday. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Dani Nel·lo, Lord Diabolik, Los Capitanes i Tiburona al FestiSurf Costa Brava

Lord Diabolik.

Dani Nel·lo, Lord Diabolik, Los Capitanes i Tiburona. Potent cartell amb les essències surferes com a fil conductor i el més genuí i salvatge rock'n'roll com a raó de ser. Torna FestiSurf Costa Brava, l'últim gran festival de l'estiu, el proper 18 de setembre al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro.

Amb vuit edicions a l'esquena, FestiSurf Costa Brava no és tan sols una cita de referència per als amants del més genuí instro surf i els seus registres perifèrics, sinó també amb tota probabilitat l'últim gran festival de l'estiu a casa nostra. Així torna a acreditar-ho el cartell que els seus promotors tenen previst desplegar el 18 de setembre al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro, emplaçament on per segon any consecutiu es despatxaran dosis abundants de fuzz, reverb i ritmes endimoniats.

El programa l'encapçala un il·lustre veterà i vell conegut de la casa com és Dani Nel·lo, que vindrà a presentar el segon volum del seu projecte "Los saxofonistas salvajes" (2019). Tota una bateria de dards de precisió a ritme de swing, jump blues, jazz noir i rock'n'roll instrumental, per cortesia d'un dels grans saxofonistes de l'escena estatal i amb una formació d'autèntic luxe on destaca la presència de sospitosos habituals de solvència tan contrastada com són Pere Miró (saxo) o Dani Baraldés (guitarra).

Destaca també la presència al cartell dels incombustibles Lord Diabolik. Des de Perpinyà, un salvatge i desvergonyit duet de rock de garatge amb molta mala llet però també amb un agut sentit de l'humor. Màscares de lluita lliure mexicana, ritmes trencapistes i una càrrega elèctrica que sintonitza amb el bo i millor de la nissaga Nuggets. El seu primer disc llarg, "Ne Juge Pas" (2021), ha estat una de les grans sorpreses del present exercici.

També naveguen per les coordenades del garatge més directe i animal Los Capitanes, combo format per veterans de l'escena madrilenya amb anys de quilometratge a bord de bandes com Los Tikis del Ritmo, Panches Surfers o Juanita Banana. Rock'n'roll gamberro, amb actitud punk i directe a la cara, cançons sobre festes, alcohol i un consum desmesurat de carn. Presentaran el seu primer àlbum, un "¡Golpe de remo!" (2021) que efectivament convida a gaudir dels petits i grans plaers d'aquesta vida com si no hi hagués demà.

I tot i que les deixem pel final no hauria de passar inadvertida la presència al FestiSurf de les també madrilenyes Tiburona. Un refrescant combo de garatge sorgit de les cendres de les citades (i enyorades) Juanita Banana, amb un ep de debut produït per tot un Paco Loco que va veure la llum l'any passat amb títol homònim. Una col·leció de píndoles immediates, de les que atrapen i carreguen les piles de bon principi. Atenció a l'instrumental "Tiburona", que bé podria esdevenir l'himne oficial d'aquesta edició del FestiSurf.


Més informació i entrades:

FestiSurf Costa Brava  /  Pàgina web

diumenge, 5 de setembre de 2021

"Shoplifters of the World" (2021)

Fotograma de "Shoplifters of the World".

Hi va haver un temps no pas tan llunyà en què un dels pitjors dies de la vida d'un adolescent era el de la separació del seu grup de música preferit. Era un temps en què la música pop movia legions de seguidors que no anaven al darrere de cap story ni de cap trending topic, sinó d'aquella cançó que els havia alterat per sempre més l'existència i d'aquella banda a la qual creien capaç de canviar el món. Dies en què efectivament la música pop era al centre de les vides de generacions senceres que solien trobar als surcs d'un vinil, a la cinta magnètica d'un cassette o a la sintonia d'una ràdio amiga totes aquelles respostes que Tik Tok mai els hauria pogut oferir.

"Shoplifters of the World" (2021), el darrer llargmetratge d'Stephen Kijak, tracta justament d'això. D'un grup d'adolescents que proven d'assimilar la separació del seu grup preferit durant una nit de sexe, drogues, alcohol i molta música. L'any és 1987 i el grup en qüestió és The Smiths, fil conductor d'una comèdia dramàtica sobre una colla d'inadaptats a qui les cançons de Morrissey i companyia guien i acompanyen a través de tota mena de circumstàncies. El segrest d'una emissora radiofònica per part d'un d'aquests joves s'inspira en fets reals. Per tota la resta, "Shoplifters of the World" és un entranyable homenatge tant a la banda de Manchester com a qui mai s'hagi sentit interpel·lat per la lletra o la melodia d'una cançó pop.

Cardedeu celebra tot el seu llegat jazzístic

Vidal, Sanmartí, Farràs, Fumero, Albert i Font: ensemble de veterans fet per l'ocasió.

50è ANIVERSARI DE LES NITS AMB JAZZ
Parc Pompeu Fabra, Cardedeu
4 de setembre de 2021

El jazz mai havia deixat de sonar a Cardedeu, però feia ben bé quatre dècades que no sonava tal com va sonar la nit passada a la Pista Coberta del parc Pompeu Fabra. Aquest estiu ha fet 40 anys de l'última de les Nits amb Jazz que el parc dels Pinetons va acollir durant les dècades dels 70 i els 80. I aquest mes de setembre es commemoren 50 anys de la primera edició d'aquest festival on van arribar a actuar figures de primer nivell tant nacionals com internacionals. El concert celebrat ahir a Pompeu Fabra va servir per celebrar aquest mig segle, però també per reivindicar l'esperit pioner d'una iniciativa valenta, inèdita al seu temps i vital per entendre el fèrtil teixit cultural i associatiu que el municipi vallesà manté encara a dia d'avui.

El cartell combinava la presència de referents com Perico Sambeat o Josep Maria Farràs, amb les actuacions de joves promeses locals com el guitarrista Adrià Martínez o la vocalista Paula Barranco. Va ser aquesta última l'encarregada d'obrir la nit al capdavant d'una potentíssima big band de 18 músics i amb un homenatge a ritme de swing a la gran Billie Holiday. Drama i sensualitat a parts iguals, la cardedeuenca va transportar al seu terreny temes com "Now or Never" i va convidar el pianista Martí Ventura a fer una estripada i colpidora lectura d'"Strange Fruit". Icònic cant de protesta contra el racisme als Estats Units, va entonar-ne els primers versos en català per reforçar un missatge malauradament encara vigent en ple segle XXI.

Adrià Martínez, d'altra banda, va encapçalar un quintet on destacava la presència del saxofonista Francesc Vidal i va desplegar un repertori propi de jazz fusió tan ben concebut com executat. Títols que remetien als tòtems de quatre dècades enrere, passatges progressius, laietans fins i tot, i una oportuna lectura d'"Oasis" dels enyorats Té Punch! –icònica banda vallesana de fusió on militava el pare del guitarrista, Àlex Martínez-. Tot seguit va ser el torn d'un dels grans reclams de la nit. Un ensemble format expressament per l'ocasió amb sis veterans de les Nits de Jazz originals: Lluís Vidal (piano), Joan Sanmartí (guitarra), Josep Maria Farràs (trompeta), Horacio Fumero (contrabaix), Joan Albert (saxo) i Adrià Font (bateria), que es van passejar al seu aire per un repertori amb cites a gegants com Wayne Shorter ("One by One") o Dexter Gordon –impagable el diàleg a tres bandes de Farràs, Albert i Sanmartí a "Fried Bananas"-.

Finalment va ser el torn del trio que formen Perico Sambeat (saxo), Javier Colina (contrabaix) i Marc Miralta (bateria). Tota una descàrrega de bebop tan visceral com majestuós, que va alternar originals del saxofonista valencià amb mirades a repertoris com el de John Coltrane –una oportuna "Syeeda's Song Flute"- i a estàndards com "Sweet Georgia Brown", que van deconstruir en el millor sentit possible. Com no podia ser de cap altra manera, la festa es va acabar amb una jam session on van participar alguns músics de la banda d'Adrià Martínez i dos veterans dels mateixos Té Punch –el propi Àlex Martínez (piano) i el sempre oportú Enric Illa (bateria)-. Molt més que un record de temps passats, la reivindicació d'una fita històrica i de tot allò que se'n va derivar. Tant de bo no passin quatre dècades més abans no es repeteixi una vetllada com aquesta.

Sambeat, Colina i Miralta: trio d'asos.

Sanmartí, Farràs, Fumero i Albert: diàleg a múltiples bandes.

Paula Barranco homenatjant a Billie Holiday.

Adrià Martínez i Francesc Vidal: nova generació del jazz fusió.

dissabte, 4 de setembre de 2021

John Drake (1947-2021)

JOHN DRAKE

(1947-2021)

El seu "Journey to the Center of the Mind" és un dels grans artefactes d'aquella primera era psicodèlica que al seu dia va venir a repassar i desenterrar la nissaga Nuggets. Un artefacte que probablement tindria un major predicament de no trobar-se entre els seus autors un dels personatges més polèmics de la història del rock. Els Amboy Dukes van ser una banda de garatge i de rock psicodèlic gairebé prototípica de la segona meitat de la dècada dels 60, però també un dels primers exponents d'allò que es va anomenar so Detroit. Musculatura rocallosa, aparell elèctric en tensió constant, i cançons que esdevenien autèntics atacs frontals des del primer minut.

Com a mostres la pròpia "Journey to the Center of the Mind" que titulava el seu segon àlbum, publicat el 1968, o aquella visceral lectura del "Baby, Please Don't Go", original de Big Joe Williams prèviament versionat per Them, amb què s'havien presentat en societat l'any anterior. A la guitarra hi havia el sempre solvent Ted Nugent, que aleshores encara es trobava lluny de les polèmiques que ha protagonitzat durant les passades dècades a causa d'uns posicionaments polítics més que qüestionables. I a la veu hi havia John Drake, que va deixar el grup després del citat segon disc i va mantenir un perfil més aviat discret en l'àmbit musical –tot i això, va actuar amb uns reunits Amboy Dukes quan aquests van ingressar al Rock and Roll Hall of Fame el 2008-. Ha mort a l'edat de 74 anys.

Carol Fran (1933-2021)

CAROL FRAN

(1933-2021)

Ha mort Carol Fran, aquella veu que va deixar empremta al rhythm & blues i el soul més frescos de Louisiana entre les dècades dels 50 i 60. Ho va fer amb una sèrie de singles en segells com Excello o Roulette, que la van situar a l'avantguarda d'allò que es va anomenar swamp pop i entre els quals destaquen títols com "Knock Knock", "I'm Gonna Try" o "Any Day Love Walks In", que encara avui animen pistes de ball freqüentades per mods i altres criatures de gust refinat. A partir de la dècada dels 80 la seva carrera va anar de la mà amb la del seu marit, el guitarrista Clarence Hollimon. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

divendres, 3 de setembre de 2021

El primer treball acadèmic sobre Zeidun, a El 9 Nou


Aquests dies hem tingut el gust de llegir el primer treball acadèmic mai realitzat al voltant dels històrics Zeidun i l'escena musical del Baix Montseny. El va fer el periodista Pol Purgimon com a treball final de carrera, i òbviament no hem deixat passar l'oportunitat de parlar amb ell del treball en qüestió, de la música que es fa al Montseny i, és clar, d'una banda absolutament essencial. L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Cinc dècades de jazz a Cardedeu, a El 9 Nou


Cardedeu celebrarà aquest cap de setmana el 50è aniversari de le Nits amb Jazz, un festival pioner que durant les dècades dels 70 va arribar a aplegar al parc dels Pinetons a gegants com McCoy Tyner, Stan Getz, Carrie Smith o Tete Montoliu –tots quatre en una mateixa nit-. Al concert commemoratiu hi actuaran figures com Perico Sambeat, també veterans dels festivals originals. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Mikis Theodorakis (1925-2021)

MIKIS THEODORAKIS

(1925-2021)

Mikis Theodorakis se'l recordarà sobretot per haver compost la popular banda sonora de la pel·lícula "Alexis Zorbas" (1964), de Mihalis Kakogiannis –aquell ball d'Anthony Quinn es conserva com un dels grans moments del cinema de tots els temps-. Però això no hauria d'eclipsar obres igualment notables i essencials com la seva Trilogia de Mauthausen, considerada com un dels treballs musicals més evocadors que mai s'han arribat a fer sobre el drama de l'Holocaust. Compositor de llarg recorregut, activista compromès i lluitador incansable, Theodorakis va militar en organitzacions d'esquerres, va combatre les invasions feixistes de Grècia durant la Segona Guerra Mundial i va patir de primera mà la repressió de la dictadura dels Coronels. Referent tant en l'àmbit artístic com social, ens ha deixat a l'edat de 96 anys.

dijous, 2 de setembre de 2021

John Hiatt with The Jerry Douglas Band - "Leftover Feelings" (2021)


Passen els anys, es van succeint les tendències, i mentrestant registres com el hillbilly, el bluegrass, el folk, el blues o el rock de factura més orgànica revaliden constantment la seva vigència, ja sigui de la mà de nous talents o d'il·lustres veterans que, lluny de donar-se per vençuts, segueixen facturant obres que val la pena escoltar atentament. És el cas de "Leftover Feelings" (2021), tot un tractat de música d'arrel nord-americana fruit de la unió de dos tòtems tan indiscutibles com són John Hiatt i Jerry Douglas.

El veterà rocker d'Indiana hi ha posat les cançons i el soul a l'hora d'interpretar-les, Douglas i la seva banda hi han posat tota la resta exercint com a molt més que un grup de suport. El resultat és una obra de caràcter atemporal, però sobretot un dels punts àlgids de les discografies recents d'ambdues parts. Cançons com "Long Black Electric Cadillac" o "All the Lilacs in Ohio" transporten directament a uns paratges on els arbres són verds, les carreteres polsegoses, les gents acollidores, la música eterna i de l'aigua se'n fa bon whiskey. Una delícia.

La Ludwig Band - "La mateixa sort" (2021)


Ja poden els components de La Ludwig Band haver-se establert a l'Hospitalet de Llobregat –motius laborals, reconeixien ells mateixos en una entrevista recent-, que la música dels empordanesos segueix sonant rural i feréstega com ella sola. Quan els vam descobrir ara fa poc més d'un any, els primers referents que ens van venir al cap van ser Ran Ran Ran i els Manel de fa més d'una dècada. El seu segon àlbum, "La mateixa sort" (2021, The Indian Runners), segueix apuntant en la mateixa direcció, tot i que en lloc de remetre als referents citats dialoga directament amb les seves influències.

A "La mateixa sort" hi ressonen molt fort el Dylan més lliure i desbocat dels 60 i els 70, també el Pau Riba dels Dioptries, però el seu discurs parla amb veu pròpia. No s'inventen res de nou, però allò que fan no ho fa ningú més. Títols com "La llum de l'alba" tracen un pont entre "Highway 61 Revisited" (1965) i el primer "Dioptria" (1970). "Tren a València" té l'empenta de la Rolling Thunder Revue, i "La tardor que ens vam conèixer" sona com si Dylan i The Band s'haguessin tancat en una masia d'Espolla enlloc de fer-ho en un soterrani de Woodstock. I després hi ha "El fill del rei", un himne de festa major al més pur estil de l'Orquestra Plateria. Què més es pot demanar?

Disponible a Bandcamp.

dimecres, 1 de setembre de 2021

50 anys de jazz a Cardedeu

Carrie Smith i Lou Bennett, el 1981 a Cardedeu - Foto Arxiu Castells i Planas.

Cardedeu commemorarà aquest cap de setmana el 50è aniversari de les històriques Nits amb Jazz del parc dels Pinetons. Un festival pioner on van actuar referents de primeríssim ordre com Tete Montoliu, Stan Getz o McCoy Tyner. Al concert commemoratiu hi seran presents alguns dels protagonistes de cinc dècades enrere, també caps de cartell com Perico Sambeat, Javier Colina i Marc Miralta.

Aquest mes de setembre es commemoren 50 anys de la primera de les Nits amb Jazz que va acollir el parc dels Pinetons de Cardedeu durant les dècades dels 70 i els 80. Una iniciativa del Grup d'Amics del Teatre (GAT) que va fer del municipi un dels punts calents del circuit jazzístic català i espanyol en un moment en què aquest circuit s'emmarcava dins d'aquella òrbita contracultural que es va definir durant els últims anys del franquisme i fins ben entrada la Transició. També va ser un catalitzador del teixit associatiu cardedeuenc: arran de les Nits amb Jazz van néixer iniciatives com Ràdio Televisió Cardedeu, pionera de les televisions d'àmbit local a nivell estatal que va emetre per primer cop el juny de 1980 i que encara avui és un referent del periodisme de proximitat –durant tot aquest temps també ha estat escola d'incomptables professionals de la comunicació-.

La primera edició de les Nits amb Jazz es va celebrar l'11 de setembre de 1971. Hi va actuar l'Antiga Dixieland Band de Terrassa, que va oferir un espectacle divulgatiu al voltant del jazz –el promotor terrassenc Valentí Grau va ser un aliat clau del GAT a l'hora d'impulsar el festival-. En anys posteriors l'esdeveniment va començar a créixer, primer amb la incorporació al cartell de referents nacionals del jazz com Tete Montoliu, i posteriorment amb reclams internacionals com Carrie Smith o Lou Bennett. A l'última edició, el juliol de 1981, hi van actuar dos pesos tan pesants com eren McCoy Tyner i Stan Getz, tots dos la mateixa nit en una vetllada històrica. A partir d'aquí, la desafortunada manca d'interès del nou Ajuntament va precipitar el final d'aquella aventura. El GAT ja havia començat a treballar en l'edició de 1982, però amb el consistori en contra era molt difícil que les coses arribessin a bon port.

Aquest dissabte, 4 de setembre, Cardedeu commemorarà els 50 anys amb quatre hores de jazz en directe a a la Pista Coberta del Parc Pompeu Fabra, a pocs metres del parc dels Pinetons on s'havien celebrat les primeres cites –la idea inicial era celebrar l'aniversari als mateixos Pinetons, però la crisi sanitària ha fet optar els promotors de l'esdeveniment, Amics del GAT, per un entorn més fàcil de perimetrar-. Hi actuaran joves promeses locals de l'àmbit jazzístic com Adrià Martínez i Paula Barranco, també un ensemble format per músics que van ser presents a les Nits amb Jazz originals –a destacar pesos pesants com el trompetista Josep Maria Farràs o el contrabaixista Horacio Fumero-. Tancarà la nit el trio d'asos que formen Perico Sambeat (saxofon), Javier Colina (contrabaix) i Marc Miralta (bateria). A tot plegat, s'hi suma un calendari d'activitats commemoratives durant els propers mesos en espais com el Museu-Arxiu Tomàs Balvey.


Més informació i entrades:

Nits amb Jazz a Cardedeu  /  Pàgina web

Finals d'agost


Postal de finals d'agost, ahir a la tarda al nord de Granollers. El cel serè darrere els núvols de tempesta. Paisatge propi del final de l'estiu. Ressonen les melodies càlides però gairebé tardorenques del "Surf's Up" de Brian Wilson amb els Beach Boys, i "The Lonely Surfer" de Jack Nitzsche.