dilluns, 30 de novembre de 2020

La supernova shoegaze de Zesc, a El 9 Nou


Com una supernova shoegaze. Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Zesc a l'equipament juvenil El Gra de Granollers. Presentació del segon ep de la banda vallesana, "Ferida" (2020, Camping Records). Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

David Prowse (1935-2020)

DAVID PROWSE
(1935-2020)

No li vam veure mai la cara ni vam arribar a escoltar la seva veu, però gràcies a ell vam passar algunes de les millors estones cinèfiles de les nostres vides. El britànic David Prowse va ser el Darth Vader original. Ell va encarnar al malvat més icònic de la seva generació (com a mínim) a les tres pel·lícules que conformen la trilogia original d'Star Wars. Ell va lluir la indumentària de Vader, però a l'últim moment George Lucas va decidir doblar el personatge amb la veu d'un altre actor. També es va prescindir d'ell en la icònica escena de "Return of the Jedi" (1983) on es revela el rostre del patriarca Skywalker. La història de Prowse, que prèviament havia actuat en pel·lícules com la versió original de "Casino Royale" (1967), "A Clockwork Orange" (1971) o "Frankenstein and the Monster from Hell" (1974), es pot contemplar com un dels paradigmes de la cara menys amable de la indústria de l'entreteniment. Ens ha deixat a l'edat de 85 anys.

diumenge, 29 de novembre de 2020

Tiña

Tiña (Josh Loftin, vestit de rosa) - Foto Arnau Coll.

En una entrevista recent, Josh Loftin, vocalista i rostre més visible de Tiña, reconeixia no haver escoltat mai sencer un disc de Pixies. El que pocs anys enrere s'hauria contemplat com un sacrilegi en el millor dels casos, a hores d'ara tan sols assenyala que la galàxia indie –i la melòmana en el seu conjunt- és tan dispersa per bé i per malament que poden sortir grups capaços d'emmirallar-se en els tòtems dels 90 sense necessitat d'haver-se après de memòria determinats cànons.

No és que a Loftin li falti escoltar música: a la mateixa entrevista citava referents com Pavement, Yo La Tengo, la Velvet Underground o el moviment antifolk. Influències que es deixen escoltar al primer àlbum del combo londinenc, "Positive Mental Health Music" (2020, Speedy Wunderground). Una col·lecció de cançons que Loftin fa servir per mirar al seu interior i exposar-lo a ritme de rock amb accent slacker i efectivament deutor de la música alternativa dels 90, però també d'il·lustres veïns com Fat White Family.

Descobreixin Tiña a Facebook.

El blues d'un país en guerra constant

Songhoy Blues.

"Som d'un país que es troba en guerra de forma gairebé constant. I aquestes guerres han mort més gent que el coronavirus a l'Àfrica. La malària mata més gent que qualsevol altra cosa"
. El país en qüestió és Mali, i qui parla és el vocalista i guitarrista de Songhoy Blues, Aliou Touré, en una entrevista publicada aquest mes de novembre per la revista Uncut. Més enllà de totes les línies de reflexió que es podrien derivar d'aquestes paraules –el coronavirus no deixa de ser una conseqüència d'un model social i un sistema econòmic insostenibles: la primera que ens toca de ple a Occident, però no pas la primera que fa estralls en altres en altres parts del món que tendim a oblidar-, el més sorprenent són la positivitat i l'energia que desprèn el darrer disc del combo de Timbuctu, oportunament titulat "Optimisme" (2020, Transgressive).

Blues del desert, fidel a tota una tradició però carregat d'electricitat i ganes de mirar endavant –la inicial "Badala" gairebé podria figurar en un disc dels Black Keys-, enregistrat a Brooklyn a les ordres de Matt Sweeney. I un plàstic que arriba a pocs mesos de l'enèsim cop d'estat de la convulsa història recent del país africà –governat a hores d'ara per una junta militar-. "Mali és un país jove, però també una vella civilització. Des d'aquesta perspectiva, és molt ric culturalment. Això pot donar-nos esperança, perquè formem part d'un poble que ha conviscut durant segles", conclou Touré. "Per nosaltres, l'única forma de superar una situació com aquesta és l'optimisme. Les coses aniran bé". Aquesta última afirmació pot arribar a recordar un dels lemes més populars dels primers mesos de la pandèmia. La diferència és que a Mali les crisis sistèmiques no es deuen passar a casa veient sèries i omplint les xarxes de hashtags estèrils.

dissabte, 28 de novembre de 2020

D'icones i monstres

Gary Glitter, quan era una icona del glam.

Si la mort de Maradona ha estat capaç de generar tota la bilis que ha generat a les xarxes socials, espereu-vos al dia que la palmi Gary Glitter. Que deu ser un dels éssers vius més menyspreables que hi ha ara mateix en aquest món, però els seus singles dels 70 són incontestables. Tan incontestables, que ningú els va posar en dubte fins que es van disparar totes les alarmes. Tan incontestables, que Todd Phillips la va clavar quan va fer ballar el seu Joker al ritme de "Rock and Roll part 2". Un monstre de ficció ballant al ritme d'un monstre de carn i os.

I arribat aquest punt potser estaria bé que deixéssim de parlar del sexe dels àngels i ens preguntéssim com es fan els monstres, per allò de mirar d'avortar els que puguin estar en procés. Alerta, spoiler: la pel·lícula de Phillips n'ofereix unes quantes pistes. Del discurs de Joaquin Phoenix als Oscars ja en parlarem un altre dia, però no estaria de més anar-lo revisant per entendre que en aquest món tots som culpables d'alguna cosa.

P.S.: I no, admetre o considerar que "Rock and Roll part 2" i "I'm the Leader of the Gang (I Am)" siguin temazos no implica per res del món justificar, obviar ni passar per alt cap de les atrocitats que hagi pogut cometre el seu autor.

Soroll en positiu

ZESC
El Gra, Granollers
27 de novembre de 2020

El concert que Zesc van oferir ahir al vespre a l'equipament juvenil El Gra de Granollers tenia l'aforament limitat a una quinzena de persones per motius de seguretat. Tots els presents havien de romandre asseguts i guardar distàncies, i tots residien al propi municipi perquè la normativa vigent impedia que hi poguessin assistir veïns d'altres poblacions –l'esdeveniment es va poder seguir en streaming-. I amb aquestes, mentre els del Baix Vallès feien soroll en positiu, em va arribar un whatsapp amb fotografies de la saturació que es patia en aquells mateixos instants a l'interior d'un tren de Rodalies on era impossible mantenir les tan reclamades distàncies de seguretat. Potser, si els nostres governants volen que siguem responsables, el primer que haurien de fer és tractar-nos com a persones adultes.

Justament als polítics, així en general, van dedicar Zesc el cop de puny frontal i tota la càrrega decibèlica de "Creus que saps la veritat", una de les peces que conformen el seu darrer treball, "Ferida" (2020). I l'inici d'una climàtica recta final que va assolir cotes estratosfèriques amb una accelerada revisió de "Cel" –una composició que ja ha adquirit la condició de clàssic en l'imaginari dels seguidors de la banda vallesana- i una dinàmica lectura en català de "Caesar" –original de Ty Segall rebatejat com a "Brutus"-. Prèviament havien repassat els seus dos ep's –"Seth" (2019) i el citat "Ferida"-, i fins i tot havien presentat material inèdit en el marc d'una torrencial descàrrega de shoegaze expansiu i post-punk amb accent psicodèlic. Dilluns ho explicarem amb més detall a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

divendres, 27 de novembre de 2020

Mig segle d'"All Things Must Pass"


Ara sí, parem màquines. "All Things Must Pass" fa 50 anys. Mig segle del que probablement sigui l'àlbum més rodó i definitiu que mai hagi lliurat un exBeatle. L'obra magna de George Harrison i, fins a un cert punt, la continuació lògica d'"Abbey Road" (1969). El plàstic en qüestió no era el debut en solitari de Harrison –prèviament havia publicat "Wonderwall Music" (1968) i "Electronic Sound" (1969)-, però sí que era el primer treball on explorava pel seu propi compte el seu potencial com a compositor pop. Un potencial que s'havia posat de manifest en obres dels Fab Four com el citat "Abbey Road", i que desembocava tal dia com avui de 1970 en un monumental triple àlbum que figura per mèrits propis entre els títols més destacats de la història del rock.

Part del repertori, de fet, datava de l'última etapa dels Beatles. Peces com "Isn't It a Pity" o la peça titular havien estat descartades per la banda mare i Harrison va fer bé de reaprofitar-les. Hi ha qui diu, de fet, que la publicació d'"All Things Must Pass" no tan sols deixava en evidència els excompanys de Harrison sinó tot allò que s'havien deixat perdre Lennon i McCartney al no comptar-lo com a part essencial del motor creatiu del quartet. Parlem de dues majestuoses balades folk rock que no haurien desentonat a "Abbey Road", com tampoc ho haurien fet aquells esclats de colorista rock psicodèlic que eren "Wah Wah" i "What Is Life".

Per no parlar, és clar, de la joia de la corona del plàstic, "My Sweet Lord", un cant al misticisme oriental que va conquerir les llistes d'èxits de mig món i va fer dialogar un senyor riff d'slide guitar amb una contagiosa base pop sobre una dinàmica base folk rock –obviarem les acusacions de plagi de l'entorn de les Chiffons-. I després hi havia la connexió Bob Dylan. Aquell "If Not for You" que el de Duluth havia compost i publicat un mes abans a "New Morning". I l'inicial "I'd Have You Anytime" que Dylan i Harrison havien segellat a quatre mans el 1968 durant el retir d'ambdós a Woodstock –una càlida balada folk que hauria encaixat als discos de l'era country del propi Dylan-.

"All Things Must Pass" es va enregistrar als estudis Abbey Road, Trident i Apple de Londres, amb un Phil Spector als controls que va aplicar la seva tècnica del Wall of Sound per engrandir encara més unes composicions que ja havien sortit superlatives de fàbrica. Van acompanyar Harrison a l'estudi vells coneguts de l'òrbita Beatle com Ringo Starr (bateria), Klaus Voorman (baix) o Billy Preston (teclats). També Eric Clapton (guitarra), Bobby Whitlock (teclats) i Jim Gordon (bateria), que paral·lelament a la gravació del disc donaven forma a Derek and The Dominos. I altres pesos pesants com Gary Wright (teclats), Pete Ham (guitarra), Peter Frampton (guitarra), Bobby Keys (saxo) o Gary Brooker (teclats). Molt recomanable l'edició ampliada que es va publicar l'any 2001 amb una sorprenent relectura de "My Sweet Lord".

I una menció a part per la caràtula. Harrison assegut als jardins del seu domicili a Friar Park, fotografiat per Barry Feinstein i envoltat per tres estàtues de gnoms que, diuen les males llengües, volien representar els tres Beatles restants en un moment en què Harrison els era a punt de passar la mà per la cara en termes creatius. En blanc i negre a la versió original, es va imprimir en color a la citada reedició de 2001, que també va incorporar versions 'actualitzades' de la mateixa fotografia on l'entorn bucòlic inicial quedava progressivament sepultat per blocs de pisos, viaductes, fàbriques i altres obres com a símbol de l'efecte de la mà de l'home sobre la natura. A saber què hi hauria aparegut de publicar-se en ple 2020...

50 anys de 'Lola Versus Powerman and the Moneygoround'


Podria ser perfectament la cançó més popular dels Kinks amb permís de "You Really Got Me" i "Waterloo Sunset". També una de les més grans composicions ambientades al Soho londinenc mentre aquest encara es trobava lluny de gentrificar-se. "Lola" és la història d'una nit boja entre un jove bohemi i un transformista, un dels títols més rodons mai facturats per Ray Davies i la peça central de "Lola Versus Powerman and the Moneygoround, Part One" (1970). El vuitè àlbum dels britànics i la seva entrada per la porta gran a la dècada dels 70. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, el plàstic és una obra conceptual que satiritza sobre tot allò que envolta la indústria musical, i on la banda dels germans Davies revela d'una veegada per totes el seu gust per l'estètica de pub que seguiria explorant en treballs posteriors –"The Contenders" i "Denmark Street" eren pur pub rock abans del pub rock-.

dijous, 26 de novembre de 2020

Mentalitat de blanc i negre

Nirvana.

Francament m'espanta aquesta mentalitat de blanc i negre que sembla imperar a tot arreu. Si no estàs d'acord amb les mesures anti Covid del govern de torn, ets un conspiranoic i un negacionista. Si no ets independentista, ets un fatxa. Si ets independentista, ets un supremacista adoctrinat. Si no votes partits d'esquerres, ets un neoliberal que es vol carregar els serveis bàsics. Si votes partits d'esquerres, ets un comunista bolivarià enemic de la pàtria. I si avui vols recordar que un gol de Maradona o un títol de la selecció argentina et van fer sentir millor quan la teva vida se n'anava a la merda, estàs fent apologia del masclisme i ets culpable de tots els feminicidis haguts i per haver. I així tot.

Escolto mentre escric aquestes línies un disc de Nirvana –insisteixo, no m'agrada el futbol però he tingut la sort de trobar en la música allò que moltes altres persones han trobat en el futbol-. Recentment, un dels excomponents d'aquest grup, Krist Novoselic, va fer un tuit on es posicionava a favor de Donald Trump. Cosa que em va saber greu i, francament, em costa d'entendre. Però què haig de fer? Llençar la discografia sencera de Nirvana que he acumulat al llarg de mitja vida, i obviar com la seva música em va formar en plena adolescència, em va fer créixer en tots els sentits i em va ajudar a superar una etapa vital que no va ser fàcil?

No sé si en sou conscients, però tant l'ésser humà com el món que l'envolta són molt més complexos del que es pot arribar a expressar en l'espai d'un tuit o d'un post a Facebook. I que ho hagi de venir a dir un misantrop com jo.

Maradona era un maltractador...

Maradona era un maltractador, sí, ja ho sabem. Però també va ser un referent per a molta gent que no tenia res i a la qual l'astre argentí va fer somiar i va transmetre il·lusió.  No m'agrada el futbol. M'avorreix. Però puc entendre perfectament la gent que va ser feliç o va vibrar amb qualsevol dels gols del Pelusa, perquè jo he sentit exactament el mateix a través de la música, del cinema o de la literatura.

A qui no puc entendre és a qui es pensa que pontificar sobre el comportament gens exemplar d'una personalitat el dia de la seva mort li atorga una mena de superioritat moral envers la resta de mortals que li professen admiració per motius totalment diferents. A tota la gent que porta hores vomintant, des d'aquest abocador de sang i fetge que han esdevingut les xarxes socials, tot allò que de fet ja sabíem de la vida privada de Maradona. Com si el masclisme comencés i s'acabés amb un esportista d'elit les circumstàncies del qual tampoc caldria passar per alt. O com si les idees o les accions menyspreables d'una personalitat poguessin invalidar les seves bones arts en l'àmbit on ha destacat. Doncs no: ni les coses bones justifiquen les dolentes, ni les dolentes invaliden les bones.

Avui toca parlar de Maradona. Però són cada cop més habituals els casos en què l'obra d'un artista o un esportista són menystingudes ja no necessàriament per una actuació moralment reprobable sinó fins i tot pel fet d'haver expressat unes idees totalment legítimes però poc populars en determinats àmbits. Penso per exemple en com una part de l'independentisme ha donat l'esquena a Joan Manuel Serrat, que és un dels més grans autors de cançons que mai ha conegut aquest país al marge del seu posicionament polític. I penso també en com des del camp contrari s'obvia interessadament tota la trajectòria de Lluís Llach prèvia a la seva entrada al Parlament.

Maradona era un maltractador, sí. Com també ho eren Ike Turner i Phil Spector. I Sam Cooke, segons diuen certes males llengües. I John Wayne era un racista. I Andrés Calamaro es va declarar votant de Vox. I Morrissey ha arribat a expressar unes idees com a mínim qüestionables sobre la multiculturalitat. I Loretta Lynn, Krist Novoselic i John Lydon són partidaris de Donald Trump. I Moe Tucker ho era del Tea Party. I James Brown era, amb permís de Buddy Rich, el més malparit i explotador de tots els caps per als quals un músic podia arribar a treballar. Molt bé, i què? Res d'això invalida uns llegats artístics que en cap moment fan apologia de cap d'aquests fets.

Maradona era un maltractador, ja ho sabem, i no hi ha res que el pugui justificar. Però contràriament al que s'han afanyat a dictar determinats fiscals digitals i guardians de la moral 2.0, no és al maltractador a qui s'està homenatjant a hores d'ara sinó a l'esportista que va fer somiar a milions de persones d'arreu del món. A qui va denunciar la corrupció de la totpoderosa FIFA quan ningú més s'atrevia a fer-ho. I sobretot al futbolista que va retornar la il·lusió a milions d'argentins després de l'etapa més fosca de la història recent del país. Aquest és el seu llegat. I és justament per això que avui alguns poden perdre la força per la boca fent llenya del seu cadàver com qui arregla el món durant la sobretaula.

Les connexions melòmanes de Maradona

Maradona (1960-2020), envoltat de vinils.

Ens deixava ahir Diego Armando Maradona, considerat com un dels millors futbolistes de la història i un referent admirat fins i tot per aquells a qui el futbol –i els esports televisats en general- ens diu més aviat poca cosa. Amb les seves ombres i punts foscos, que al capdavall era humà per molt que se l'hagi divinitzat, però un referent per mèrits que anaven més enllà de l'esport. Que els ho preguntin a les classes populars argentines i italianes –també d'altres països-, que van trobar en el Pibe de Oro una figura en la qual emmirallar-se, però sobretot algú en qui creure quan tot i tothom els girava l'esquena.

De Maradona s'ha dit de tot durant les últimes hores. Els mèrits esportius, les parts menys amables de la seva figura, la seva condició de símbol més enllà del terreny de joc, la seva determinació a l'hora d'enfrontar-se a la pròpia FIFA... Però s'ha parlat poc de les seves connexions melòmanes. De les cançons que li van dedicar Andrés Camalaro, Los Chikos del MaízMano Negra –i Manu Chao en solitari-, Rodrigo o Charly Garcia –la cruesa d'aquell "Maradona Blues"-, entre tants d'altres. De la seva col·laboració amb Pimpinela. De Primal Scream dedicant-li "Higher than the Sun" en una actuació al BAM encara avui recordada per aquells que hi van ser. Inspirador, dins i fora del camp.

dimecres, 25 de novembre de 2020

Hal Ketchum (1953-2020)


HAL KETCHUM
(1953-2020)

Aquelles cançons que parlen sobre les coses que solen venir de gust. També sobre les complicacions de la vida, és clar. Hal Ketchum es va donar a conèixer l'any 1991 amb la publicació del seu segon disc, un "Past the Point of Rescue" produït pel sempre oportú Allen Reynolds que li va valer l'entrada per la porta gran a l'Olimp de la música country. A més de la peça titular, en aquell plàstic hi figuraven talls com "I Know Where Love Lives", "Five O'Clock World" –original de Reynolds que dècades prèviament popularitzat per The Vogues- o aquell "Small Town Saturday Night" que encara avui segueix animant honky tonks i festes d'estètica vaquera arreu del globus. Ketchum mai va tornar a assolir les xifres d'aquell àlbum, però el seu nom sol destacar a l'hora de repassar el bo i millor que es va facturar a Nashville durant la dècada dels 90. Retirat de la música per motius de salut des de l'any passat, ens deixava ahir als 67 anys.

Montserrat Carulla (1930-2020)

Foto ACN.
MONTSERRAT CARULLA
(1930-2020)

El de Montserrat Carulla és un d'aquells rostres que molts havíem interioritzat fins i tot abans de tenir ús de raó. Una referent que havia entrat a les nostres llars a través de les seves nombroses interpretacions a la petita pantalla –m'atreviria a dir que el primer record que tinc d'ella és el seu paper de Remei a la sèrie La Granja, emesa per TV3 entre 1989 i 1992-, i que posteriorment ens havia acompanyat tant a la pròpia pantalla –la petita i la gran- com als escenaris. Ens ha deixat als 90 anys una de les grans figures de la interpretació a casa nostra. Retirada des de feia ja alguns anys, però encara ben present en l'imaginari d'un públic nombrós. Des d'avui, aquest país és un lloc una mica més trist.

dimarts, 24 de novembre de 2020

Bebop en alta mar

Ronnie Scott.

Llegeixo en una revista anglesa una crítica del documental recentment estrenat sobre el llegendari Ronnie Scott i el club de jazz que porta el seu nom al Soho londinenc –"Ronnie's" (2020), d'Oliver Murray-. Scott, com tants músics britànics de la seva generació, es va passar part de la dècada dels 40 actuant en transatlàntics que anaven i tornaven de les Amèriques. L'objectiu, a més de pagar factures, era arribar a Nova York i poder-hi descobrir de primera mà astres del bebop com Charlie Parker o Dizzy Gillespie.

La generació d'Scott es podia passar setmanes senceres en alta mar per poder escoltar de prop els que acabarien esdevenint els seus referents. I ara anem nosaltres a explicar-los que ho sabem tot sobre el bebop perquè ho hem llegit a no sé quin portal digital, perquè vam assistir a no sé quin concert o festival amb bitllet d'anada i tornada d'una aerolínia low cost, perquè ens hem fet un tip d'escoltar a Parker, Gillespie i companyia a Spotify, o perquè simplement ens pensem que tot en aquest món es troba a l'abast d'un clic. Definitivament, no som res.

Pol Purgimon se'n va al bosc

Sergi Espejo i Pol Purgimon, pop metafísic al Montseny.

La música de Pol Purgimon sol remetre a paisatges boscosos com els que predominen a l'entorn del Baix Montseny, bressol d'una de les microescenes musicals més arrelades del panorama català. El de Palautordera s'ha perfilat durant el darrer any i mig com un dels seus exponents a l'alça, primer amb la publicació d'un ep de debut dels que no deixen indiferent –"Les flors, al mar" (2019)-, i posteriorment amb una sèrie de concerts on ja ha presentat algunes de les composicions que en conformaran la continuació. Peces com "Oh, el meu cor es mou", de la qual ha rodat un videoclip en un paratge boscós del Montseny –la localització exacta no l'ha volgut revelar- amb el suport de Sergi Espejo a la bateria. Pop metafísic de factura orgànica i a baixa fidelitat, disponible a Youtube.

dilluns, 23 de novembre de 2020

Balago a El 9 Nou


"La flora i la fauna m'interessen molt més que l'ésser humà"
. Parlem amb Balago amb motiu de la publicació del seu nou disc, "Els altres" (2020, Foehn Records), una peça de collage sonor dividida en tres parts. L'entrevista, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

50 anys de "Tea for the Tillerman"


El propi Cat Stevens es va avançar oportunament a la commemoració del cinquantenari de "Tea for the Tillerman" (1970) al publicar, el passat mes de setembre, una versió nova de trinca del seu àlbum més celebrat. Les mateixes cançons, en el mateix ordre, reinterpretades cinc dècades més tard per l'artista també conegut actualment com a Yusuf. Calia fer aquest exercici? En realitat no, però tenint en compte que el material és de primera i que el seu autor viu una segona joventut en tots els sentits, la cosa es deixa escoltar sense problemes.

Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació del quart àlbum de Cat Stevens. El que el va catapultar de l'òrbita folk britànica al capdamunt de les llistes d'èxits de mig món. Però sobretot el que va lliurar al món perles com "Where Do the Children Play?", "Hard Headed Woman" o, és clar, "Wild World", la seva carta de comiat a qui havia estat la seva parella, Patti d'Arbanbile, i amb tota probabilitat la peça més reconeguda de tot el repertori del londinec. També de "Father and Son", el diàleg d'un pare amb el fill que se'n va de casa. Cançons malencòniques amb la pèrdua i la partida com a fil conductor.

Los Espiritus, directes a l'estudi

Maxi Prietto (Los Espiritus), durant l'actuació emesa en streaming.

LOS ESPIRITUS
Emissió en streaming des de Club Plasma, Buenos Aires
21 de novembre de 2020

Davant la impossibilitat de sortir de gira, moltes bandes i solistes han optat per oferir actuacions en directe a través dels canals d'streaming. Es perden l'experiència del directe i la proximitat entre públic i artistes. Però aquests últims tenen una forma de donar sortida a la seva creativitat en temps de pandèmia. Alguns fins i tot aprofiten per posar en valor la seva obra defugint les emissions gratuïtes i posant entrades ni que sigui a preus simbòlics a les seves actuacions confinades.

És el cas de Los Espiritus, que la nit del passat dissabte 21 de novembre –matinada de diumenge en horari europeu- van emetre un concert des del seu estudi al Club Plasma de Buenos Aires. Un de les grans bandes argentines del moment, despatxant el seu cançoner més recent –bona part del set list es va basar en "Caldero" (2019)- amb aquell ofici de què sempre ha presumit sobre les taules. I una realització impecable tant a nivell sonor com visual, que va jugar amb elements com les ombres, el blanc i negre o els efectes psicodèlics, sempre en funció d'allò que requerís el repertori.

Van trencar el gel amb el rhythm & blues polsegós de "Todo bien", lectura en clau portenya de l'"It's All Good" de Bob Dylan. Van destil·lar acidesa a velocitat de creuer amb "Jugo". Van rebaixar tensions amb "Semillas de luz" i van potenciar el seu accent llatí amb "Cigarros y tragos". Van explorar les coordenades més nocturnes del blues amb "Las armas las carga el diablo". Van posar la directa amb la sempre refrescant "Noches de verano". I es van acomiadar encadenant el contagiós boogie de "La rueda que mueve al mundo" amb el funk pantanós d'"Huracanes". Ganes de tornar-los a veure (i escoltar) de prop tan aviat com les circumstàncies ho permetin.

diumenge, 22 de novembre de 2020

Obrir la cultura, però no obrir-la a tothom

El cap de setmana vinent, amb permís del PROCICAT, tindrà lloc a prop del meu lloc de residència un concert al qual em ve de gust assistir. El problema és que, malgrat celebrar-se l'esdeveniment a uns escassos quinze minuts a peu de casa meva, anar-hi em suposaria sortir del municipi on estic empadronat i entrar al terme municipal veí. Tenint en compte que l'última ocurrència de Ses Senyories, en la seva gestió incoherent i erràtica d'una crisi que cada cop és més social que sanitària, ha estat no comptabilitzar l'assistència a esdeveniments culturals com a excepció al confinament municipal dels caps de setmana, el fet de d'assistir al concert en qüestió comportaria saltar-me la normativa vigent –i haver-me d'exposar a les possibles conseqüències del que des del meu punt de vista no deixaria de ser un acte de desobediència-.

D'acord, estic fent trampa. La meva condició laboral em permet justificar durant el cap de setmana la meva presència fora del terme municipal on resideixo –de fet, és possible que vagi a treballar al concert de torn-. Però no poden dir el mateix els milers de persones d'arreu del país que viuen en municipis amb escassa oferta cultural i que generalment s'han de desplaçar fins a poblacions veïnes –capitals de comarca, posem per cas- per poder assistir a un concert o anar al teatre. D'aquesta manera, Ses Senyories obren la cultura però no l'obren a tothom. I ens venen a dir que els veïns de les grans ciutats tenen més drets que els veïns dels nuclis petits –sobre el terreny, Catalunya és igual de centralista que l'Estat del qual molts ens volem independitzar-. I que, més enllà dels discursos de cara a la galeria, la gent que ens governa mai ha entès la cultura com un bé essencial.

Tony Hooper (1939-2020)

Hooper en directe l'any 2004 - Foto Ian Woledge.

TONY HOOPER
(1939-2020)

Més enllà de ser un dels exponents més genuïns que va donar el folk rock britànic durant les dècades dels 60 i els 70, Strawbs va ser també una de les primeres bandes de l'òrbita folk que es van atrevir a experimentar amb les formes i les estructures del rock progressiu. Un fet diferencial al qual calia sumar una aguda sensibilitat pop que els va acostar per moments a l'òrbita glam. Tony Hooper formava part del nucli fundacional de la banda, i va decidir sortir-ne justament quan aquesta es va començar a desviar de les seves essències inicials –quan va esdevenir més rock que folk, per dir-ho d'alguna manera-. En va marxar el 1972, i hi va tornar durant la dècada dels 80. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

dissabte, 21 de novembre de 2020

Emmy The Great recorda Hong Kong

Emma-Lee Moss aka Emmy The Great.

Vaig tenir el gust d'assistir a un concert d'Emmy The Great a la sala petita d'Apolo el mes de gener de 2012. La cantautora londinenca –nascuda a Hong Kong- desembarcava a Barcelona en plena ona expansiva d'aquell "First Love" (2009) que havia seduït l'òrbita antifolk i que ho tenia tot per catapultar-la a dalt de tot del firmament folk rock. Portava posada una samarreta d'Iron Maiden, tot un atreviment aleshores en determinats ambients i una declaració de principis que va esdevenir el tema de conversa quan vaig tenir ocasió de saludar-la després del concert. Des d'aleshores, ho reconec, li he anat perdent la pista progressivament. Com tants dels presents aquella nit a la 2 d'Apolo, m'atreviria a dir.

Tampoc és que ella ens ho hagi posat fàcil. Tan sols quatre àlbums ha arribat a publicar en una dècada llarga de carrera discogràfica. L'últim, "April / 月音" (2020, Bella Union), arriba quatre anys després del seu predecessor –"Second Love" (2016)-. Tal i com indica el seu títol, alterna l'anglès amb el xinès en un exercici de memòria cap a Hong Kong. La ciutat on Moss va viure fins als 12 anys i on va descobrir la música a través de les seves visites periòdiques a una franquícia de Tower Records. A nivell sonor, el plàstic segueix apostant per un folk rock de perfil atemporal i despatxat amb ofici ("Dandelions", "Hollywood Road"), si bé incorpora passatges reflexius i vaporosos que apunten a nous horitzons ("Writer", "Your Hallucinations").

Garcia Peoples - "Nightcap at Wits' End" (2020)


Si totes les escenes musicals tendeixen a comptar amb alguna banda capdavantera, el nou rock d'arrels nord-americà que durant els darrers anys ha vingut a posar al dia els postulats de Grateful Dead i The Allman Brothers Band podria tenir des d'ara mateix un dels seus grans exponents en Garcia Peoples. Després de girar l'any passat al costat de tot un Chris Forsyth, els de New Jersey presenten ara el que podria ser el primer clàssic de la seva discografia.

"Nightcap at Wits' End" (2020) comença amb l'aclaparador i monolític riff de "Gilding Through", una peça que enfila el vessant més àcid i psicodèlic del sextet fins a assolir cotes gairebé progressives –el riff en qüestió apunta a King Crimson-. Tres quarts del mateix es podria dir de "Wasted Time" –amb uns acabats, flauta travessera inclosa, que poden remetre per moments a uns Jethro Tull-.

No és que Garcia Peoples s'hagin passat al prog. El seu discurs segueix bevent de les coordenades més còsmiques de la música d'arrel nord-americana –el crescendo final de la citada "Wasted Time" és pur Allman Brothers-, però el seu esperit explorador, sumat a les dinàmiques de grup enfortides al llarg de tres àlbums i diversos anys a la carretera, han permès Danny Arakaki, Tom Malach i companyia fer un notable salt endavant. I facturar un disc que honra els seus referents alhora que reclama terreny propi.

Disponible a Bandcamp.

divendres, 20 de novembre de 2020

Guitarra, baix i bateria - Programa 264

The Allman Betts Band.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de The Allman Betts Band, Joachim Cooder, Los Espiritus, Liannallull i Marta Pérez. Música a la pantalla amb Queen's Gambit i Brassic. I un record a Jim Tucker, guitarrista de The Turtles, que ens ha deixat aquesta setmana. Disponible en podcast.

La marxa silenciosa del sector cultural, a El 9 Nou


El món de la cultura s'ha tornat a manifestar aquesta setmana a Cardedeu per exigir la seva reobertura, i alhora reivindicar-se com a bé essencial i entorn segur. Uns 150 professionals del sector, tots vestits de negre, van dur a terme una marxa silenciosa dilluns al vespre pels carrers del municipi. Hi vam assistir per sumar-nos a la causa, però també per poder-ho explicar avui a El 9 Nou (Vallès Oriental).

50 anys d'"Emerson, Lake & Palmer"


Emerson, Lake & Palmer
 havien començat a reclamar terreny amb la seva aplaudida actuació al festival de Wight de 1970. Tres dels instrumentistes més ben considerats del rock britànic de l'època, units com a paradigma d'allò que en l'actualitat anomenaríem supergrup. Keith Emerson (The Nice) als teclats, Greg Lake (King Crimson) al baix, a la guitarra i a la veu principal, i Carl Palmer (The Crazy World of Arthur Brown, Atomic Rooster) a la bateria. I un discurs que va contribuir a obrir el rock a les possibilitats de l'electrònica –els sintetitzadors d'Emerson van fer escola- tot redefinint la música progressiva i, de passada, fent dels seus responsables una de les bandes més mastodòntiques de la dècada dels 70 tant a nivell de xifres com d'uns muntatges escènics que no solien deixar ningú indiferent.

Tal dia com avui de fa 50 anys va veure la llum el seu disc de debut homònim –"Emerson, Lake & Palmer" (1970)-. Sis peces que conjuguen el rock robust i rocallós de la inicial "The Barbarian" –a la seva estructura hi ressonen Black Sabbath i els primers King Crimson- amb el jazz i la música clàssica –ambdós gèneres es donen la mà a "Take a Pebble", amb un apassionant diàleg entre el piano d'Emerson i les baquetes de Palmer-, i la psicodèlia més lliure i passada de voltes –els set còsmics minuts de "Tank"-. Per al final van deixar la que esdevindria una de les seves composicions més reconegudes, "Lucky Man", un expansiu exercici de folk rock culminat amb un dels solos de Moog més essencials de la història del rock. Una carta de presentació de les que marquen època, i una llegenda que tot just acabava de començar.

dijous, 19 de novembre de 2020

Jim Tucker (1946-2020)

JIM TUCKER
(1946-2020)

Va formar part d'un dels grups més populars de la seva generació durant els anys daurats de la banda en qüestió. Després es va allunyar dels focus per voluntat pròpia i sense cap intenció de tornar-hi. Jim Tucker va passar de ser el guitarrista de The Turtles i participar als seus àlbums més celebrats –"It Ain't Me Babe" (1965), "You Baby" (1966) i "Happy Together" (1967)-, a treballar com a contractista elèctric ben lluny de la indústria musical. D'escriure alguns dels capítols clau del folk rock, el pop barroc, el sunshine pop i el rock psicodèlic, a viure en un absolut anonimat.

En una entrevista publicada el 2013, Tucker va arribar a declarar que no es penedia ni d'una cosa ni de l'altra. Que tocar amb els Turtles li havia permès viatjar, conèixer destacades figures de l'àmbit musical i viure grans experiències, però que estava igualment satisfet d'haver deixat el grup i haver renunciat a la fama –que no pas a la música: al llarg dels anys va seguir tocant de forma esporàdica amb bandes locals de l'àrea de Grass Valley, Califòrnia, on es va traslladar després dels seus anys a l'escena de Los Angeles-. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.

Silenci a les sales

Miqui Puig a l'escenari de la sala Apolo, en un dels vídeos de "¿El último concierto?".

Silenci a les sales de concerts. Desenes de bandes i solistes desfilant pels seus escenaris sense que soni cap instrument ni s'arribi a pronunciar una sola paraula. El so del silenci que podria esdevenir una realitat en qüestió de mesos o fins i tot setmanes si no es reverteix la situació que s'ha anat generant des de l'inici de la pandèmia. Si la cultura ha tornat a ser una de les grans damnificades per una crisi que és sanitària però també econòmica i social –enèsim símptoma d'una crisi encara més gran que és estructural-, les sales de concerts han esdevingut el paradigma de com els professionals del sector solen ser els primers a rebre quan van mal dades.

Parlem de l'única categoria d'establiments, juntament amb les sales de festes, que no ha pogut alçar la persiana des que es va decretar el primer estat d'alarma ara fa vuit mesos –vuit mesos sense treballar, vuit mesos pagant despeses, vuit mesos sense poder fer cultura-. Per això, locals d'arreu de l'Estat han portat a terme durant les últimes setmanes la campanya "¿El último concierto?", que ahir al vespre va culminar amb l'emissió de diversos vídeos, un per cada sala adherida a la causa, amb el silenci com a fil conductor. Una forma de recordar-nos com seran les nostres ciutats si han de tancar aquells espais on no tan sols hem gaudit de la música que ens agrada i n'hem descobert de nova, sinó que ens hem relacionat i hem teixit comunitats.

dimecres, 18 de novembre de 2020

El concepte que es té de la música

Vaig veure ahir per televisió un anunci de les pizzes Casa Tarradellas on un adolescent que estudia Dret prova d'explicar als seus pares que vol deixar els estudis per dedicar-se a la música. Més enllà del fet que em costa de creure que tan acalorada discussió familiar es pugui resoldre al voltant d'una pizza com qui no vol la cosa, crec que els creatius que han desenvolupat tal despropòsit no són conscients que dedicar-se a la música no implica ni de bon tros deixar els estudis.

Al contrari, dedicar-se a la música implica justament estudiar (dins o fora de l'aula, això ja és un altre tema). I sobretot implica aprendre. I el més meravellós de tot plegat és que aquest estudi i aquest aprenentatge poden durar tota la vida si a un li ve de gust i s'ho proposa. Sigui com sigui, l'anunci de torn posa una vegada més de manifest el concepte que es té de la música en un país on la cultura, en tot el seu conjunt, no representa ni l'1% de la despesa pública.

Los Espiritus, en ep i en streaming

Los Espiritus - Foto Mathias Magritte.

Los Espiritus es sobreposen a la pandèmia amb Sancocho Stereo, un projecte que ells mateixos han definit com una ràdio 'espiritual' i que suposa una nova manera de presentar la seva música. La publicació del tercer volum de la sèrie coincideix amb el llançament d'un nou ep en solitari de Maxi Prietto i amb un concert en streaming que s'emetrà aquest dissabte des de Buenos Aires.


Hi ha músics que estan aprofitant aquest període d'aturada general i forçada per fer aquella mena de coses que habitualment no poden dur a terme. Hi ha qui fins i tot aprofita per experimentar amb nous formats a l'hora de presentar la seva música. És el cas de Los Espiritus, que durant els darrers mesos s'han dedicat a donar forma al que ells mateixos defineixen com una ràdio 'espiritual'. Una sèrie de sessions realitzades com si es tractés de programes radiofònics, on els argentins interpreten temes del seu repertori, peces inèdites i versions d'altres artistes, i que publiquen en format digital amb forma d'ep's.

La iniciativa ha rebut el nom genèric de Sancocho Stereo, i recentment se n'ha publicat el tercer capítol, titulat "Volumen 3 - La Antillana". Un llançament que comença amb una reveladora lectura en castellà d'un original de Bob Dylan. "It's All Good", la peça que tancava per la porta gran "Together Through Life" (2009), reinterpretada pels de Buenos Aires en clau de pantanós i elèctric rhythm & blues, i rebatejada com a "Todo bien". Inici d'impacte i preludi de l'atac frontal d'"Un limón", un robust exercici de rock psicodèlic augmentat amb les percussions d'un vell amic de la banda com és el colombià Mario Kaona. Tanca el conjunt la peça titular, "La Antillana", un blues desèrtic amb mètrica dub i col·laboració estel·lar d'un altre vell conegut de la banda com és Bombino.

Aquest nou llançament de Los Espiritus arriba gairebé un any després de "Caldero" (2019), un quart àlbum que va suposar també l'estrena a l'estudi de l'actual formació del combo argentí –la que va actuar l'any passat a Barcelona-. I pràcticament coincideix amb la publicació d'un nou ep en solitari d'un dels rostres més visibles de la banda, Maxi Prietto, "Playa Nocturna vol.1". La primera part d'una sèrie on Prietto es dedicarà a retre homenatge als seus músics i estils preferits, en aquest cas el rock'n'roll i el jazz. El primer és representat per "El Rey Criollo del Rock and Roll", atrevida lectura del clàssic d'Elvis Presley "King Creole" que al seu dia ja va interpretar amb accent porteño tot un Pajarito Zaguri. El segon és "Definición de ritmo", un original del guitarrista argentí Oscar Alemán.

D'altra banda, Los Espiritus tenen previst oferir aquest dissabte, 21 de novembre (3 de la matinada de diumenge en horari europeu), un concert en streaming des del seu estudi al centre cultural Club Plasma de la capital argentina. S'ha anunciat la presència de músics convidats per fer l'ocasió encara més especial. Poden vostès adquirir les seves entrades virtuals a través d'aquest enllaç. I poden escoltar el tercer volum de Sancocho Stereo a les plataformes digitals.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Liannallull - "Sol al sol" (2020)


Ja fa més d'un any que Liannallull van encetar una nova etapa marcada per un dràstic però efectiu canvi de format. Els de Sant Celoni, reduïts des d'aleshores al nucli fundacional de Jordi Espinach (guitarra i veu principal) i Anna Capacés (percussions i segona veu), deixaven enrere el rock decibèlic i els paisatges rocallosos que havien explorat des de la publicació de "L'amor que donis" (2016) i emprenien un viatge de tornada cap a les seves arrels més orgàniques. El resultat han estat una sèrie de concerts amb format acústic i mínim on Espinach i Capacés no tan sols han reinventat el seu repertori a partir de les pròpies essències, sinó que han aprofitat per presentar tot un seguit de composicions noves que ara per fi veuen la llum amb forma de disc.

"Sol al sol" (2020, Picap) consolida aquesta nova etapa de la banda del Baix Montseny, però sobretot posa sobre la taula una de les col·leccions de cançons més rodones que mai hagin despatxat Espinach i Capacés. La peça titular, per exemple, destil·la misticisme ancestral sobre una base de folk psicodèlic on ressonen Pep Laguarda i el Pau Riba més feréstec. "Si et despistes un segon" posa l'accent en un folk rock de factura estripada que remet al Neil Young més orgànic, i "Perquè tot s'acaba" conjuga malenconia tardorenca amb una subtil però precisa injecció elèctrica. "Esma per res" despatxa mala llet i urgència protopunk. I "A contrapèl" enriqueix amb acidesa dylaniana els postulats de la Velvet Underground post-John Cale.

L'altre factor que defineix "Sol al sol" és una lírica marca de la casa que alterna el comentari social amb la reflexió en primera persona. Versos que es van escriure fa més d'un any però en ocasions semblen fets a mida del moment present. "A qui més cridi li donem la raó, el murri obté tot el que vol", canten Espinach i Capacés sobre la base free jazz d'"Incendis". La radiografia d'un món absurd on la profunditat i el rigor han estat desplaçats per la immediatesa i l'excés de fetge de les xarxes socials. Menció a part hauria de valer la contagiosa "Estar amb tu". Versos d'amor sense excés de sucre, banyats en una preciosista melodia pop de vocació perdurable. Més que una de les perles del disc, un dels grans reclams del catàleg de Liannallull, des d'ara mateix.

Marxa silenciosa per la cultura

La manifestació, al seu pas pel carrer Teresa Oller de Cardedeu.

Marxa silenciosa per exigir la reobertura del sector cultural i reivindicar la cultura com a bé essencial i entorn segur, ahir al vespre a Cardedeu. També per posar sobre la taula la realitat d'un sector professional on la precarietat tendeix a ser estructural amb pandèmia o sense. La manifestació va començar davant del Teatre Auditori Cardedeu i va finalitzar a la plaça Sant Corneli amb la lectura d'un manifest. A l'acte, més d'un centenar de persones que han hagut de fer autèntics malabarismes –incloses tasques professionals que no tenen res a veure amb els seus oficis- per poder sobreviure durant aquest 2020.

dilluns, 16 de novembre de 2020

Cent anys de la lleva del biberó, a El 9 Nou


La lleva del biberó fa cent anys. Aquest 2020 es commemora el centenari dels joves que el 1938 van ser enviats al front de la Guerra Civil pel govern republicà. Hem parlat amb dos dels últims supervivents d'aquella lleva, Andreu Canet i Jaume Traver, veïns de Cardedeu i Samalús respectivament. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

50 anys del "Live Album" de Grand Funk


Mai oblidaré el primer cop que vaig veure la caràtula del "Live Album" (1970) de Grand Funk Railroad. Va ser quan amb prou feina devia tenir 13 o 14 anys, en una prestatgeria d'una despareguda disqueria de Granollers que l'exposava en vinil. No coneixia el grup, però em va cridar l'atenció la caràtula amb aquella salvatge instantània en blanc i negre que encara avui reflecteix perfectament els continguts del plàstic en qüestió. No sabia com nassos sonaria la cosa, però tenia clar que el volia escoltar. Quan vaig haver estalviat per comprar-me'l, algú se m'havia avançat i jo encara trigaria alguns anys en poder-me'l agenciar. L'espera va valer la pena, no cal dir-ho, i quan per fi el vaig tenir a les mans el vaig gaudir molt més que no pas si hi hagués accedit de bon principi a través d'un simple clic.

Publicat tal dia com avui de fa cinc dècades, "Live Album" documenta un moment en què el combo de Michigan s'estava fent un lloc a l'avantguarda del rock nord-americà –gira de "Closer to Home" (1970)- i en què ja s'havia guanyat a pols una gran reputació com a banda invencible en directe. Enregistrat majoritàriament el 23 de juny de 1970 al Coliseum de Jacksonville (Florida), el plàstic repassa els tres primers àlbums del conjunt amb tota la cruesa i la potència que despatxaven a l'escenari Mark Farner (guitarra i veu), Mel Schacher (baix) i Don Brewer (bateria). Justament, el seu so cru i sense artificis li va valer al seu dia crítiques generalment negatives –la resposta del públic va ser molt més entusiasta-. El temps, però, li ha acabat donant la raó.

diumenge, 15 de novembre de 2020

AC/DC - "Power Up" (2020)


A quatre dècades d'haver redefinit per sempre més les bases del seu discurs amb el canònic "Back in Black" (1980), AC/DC tornen a refer-se de la pèrdua d'un dels seus fonaments i a protagonitzar un retorn discogràfic per la porta gran quan molts ja havien deixat d'esperar-los. I ho fan amb un plàstic, "Power Up" (2020), que si no figura entre les obres més reivindicables del conjunt australià com a mínim es pot considerar de les més rodones que mai han facturat amb Brian Johnson a les tasques vocals –i, amb tota probabilitat, la més inspirada des de "Ballbreaker" (1995)-.

Si hi ha quelcom de cert en aquell tòpic segons el qual Angus Young i companyia porten lliurant el mateix disc una vegada i una altra des del citat "Back in Black", no és menys verídic que la fórmula marca de la casa no sempre ha donat els mateixos resultats. Que fins i tot en els seus moments menys inspirats han estat capaços els australians d'oferir exactament allò que s'esperava d'ells, però no sempre s'ha traduït això en cançons prou sòlides i perdurables per aguantar el pols amb el catàleg clàssic quan toqués presentar-les en directe, ja no diguem per mantenir-se al set list en posteriors convocatòries.

El temps dirà si les de "Power Up" superen aquesta darrera prova, però per ara el que tenim sobre la taula és un grapat de talls tan rodons i afinats com "Shot in the Dark", "Realize", "Rejection", "Through the Mists of Time", "Demon Fire" o "Witch's Spell". Títols que òbviament no s'inventen la roda –ningú s'espera que ho facin a aquestes alçades-, però tenen prou força i prou entitat per recordar-nos que, fórmules al marge, si AC/DC es pot contemplar com una de les bandes més grans de la història del rock és justament per la seva capacitat de compondre cançons memorables. I en aquest sentit, gairebé totes les peces que conformen "Power Up" es perfilen com apostes segures a l'hora de portar-les a l'escenari.

Un altre tema seran els propis directes i les seves circumstàncies, és clar. El circ de les banyes, la pólvora i els grans inflables tornarà a sortir a la carretera tan bon punt ho permeti el coronavirus. I de ben segur facturarà xifres d'impacte. I de ben segur el repertori recent hi podrà arribar a jugar un paper que vagi més enllà de l'anècdota protocol·lària entre himne i himne. Però serà justament aleshores quan caldrà preguntar-se si té sentit seguir anomenant AC/DC a una banda sense Malcolm Young –encara coautor del nou material juntament amb el seu germà-. Per molt que a l'escenari segueixi havent-hi quatre cinquenes parts de la formació que va enregistrar "Back in Black".

Roger Usart - "Llamp de Bosc" (2020)


L'acte de viatjar entès com la possibilitat no pas de fer turisme, sinó de conèixer món però també de conèixer-se millor a un mateix. Roger Usart se'n va anar a fer quilòmetres pels Estats Units abans d'arribar a compondre la que paradoxalment ha esdevingut la seva obra més personal i arrelada al seu propi entorn. Un "Llamp de bosc" (2020, Great Canyon) que suposa la seva primera col·lecció de cançons en català, i part del qual parteix del periple de l'osonenc i la seva parella per alguns dels paratges més imponents de la geografia nord-americana.

Van ser les seqouies del parc natural de Redwood, a Califòrnia, les que van inspirar "Aquest moment", un exercici de folk rock a contrallum on ressonen les profunditats boscoses de la caràtula del disc. I va ser l'emoció de trobar una de les localitzacions d'una de les seves pel·lícules preferides, el pont que apareix en una de les escenes clau d'"Stand by Me" (1986), de Rob Reiner, la que va desembocar en l'emotiva "El pont". Són dues peces d'un conjunt on també destaca el rock orgànic i profund de "La vida que pren" o la pròpia "Llamp de bosc", i on Usart fa un salt endavant en tots els sentits.

Disponible a Bandcamp.

dissabte, 14 de novembre de 2020

Bruce Springsteen - "Letter to You" (2020)


Hi ha artistes que semblen condemnats a topar una vegada i una altra amb el seu propi passat. Que cada cop que facturen un àlbum notable desencadenen rius de tinta explicant que es tracta de la seva obra més rellevant des d'aquell triomf pretèrit que encara avui segueix exercint com a far tant de l'imaginari dels seus seguidors com de la seva pròpia producció. S'ha dit de "Letter to You" (2020), celebrat retorn a l'estudi de Bruce Springsteen al capdavant de The E Street Band, que és el millor àlbum del seu autor des d'abans de la caiguda del mur de Berlín. No és cert, com tampoc ho era quan es va afirmar exactament el mateix de l'encara reivindicable "Wrecking Ball" (2012). Però com aleshores, Springsteen ha fet un cop sobre la taula que referma la seva rellevància a dècades d'haver parit les seves obres més canòniques, i alhora parla de l'ara i l'aquí amb la veu de qui suma setanta tardors a l'esquena i encara té coses a dir.

Anem per pams. Si una cosa ha demostrat el segle XXI tant a Springsteen com a la seva parròquia, és que si en directe segueix essent invencible el binomi que formen el Boss i la banda del carrer E, a nivell creatiu i d'estudi el de New Jersey pot facturar a aquestes alçades obres molt més interessants quan s'aventura pel seu compte més enllà de tota zona de confort –com a mostres "Devils & Dust" (2005), "We Shall Overcome: The Seeger Sessions" (2006) o fins i tot un "Western Stars" (2019) que encara no ha tingut temps d'acabar-se d'amortitzar-. Partint d'aquest principi, i del fet que el gran disc de la segona etapa de la E Street Band sempre serà "The Rising" (2002) –la seva producció pot haver envellit malament, però el que va suposar en el seu context ho expliquen els llibres d'història-, "Letter to You" és molt més que el millor plàstic que podia haver facturat un tàndem mutilat per l'absència d'un dels seus pilars mestres.

D'entrada és una col·lecció de cançons majúscules i executades amb ofici, tant les que són de factura recent –la peça titular amb tot el simbolisme que va adquirir en plena campanya electoral als Estats Units- com les que s'han rescatat de temps pretèrits –"Janey Needs a Shooter", "If I Was the Priest" i "Song for Orphans" daten d'abans de "Born to Run" (1975)-. També és un recordatori que el rock, entès més enllà dels engranatges industrials, segueix essent un llenguatge molt més viu del que es pensen determinats prescriptors de tendències que no havien ni nascut quan el mateix Springsteen s'atrevia a assenyalar el hip hop com el nou rock'n'roll –aquí tenim, sense anar més lluny, l'embranzida de "Burnin' Train" i la majestuositat de "House of a Thousand Guitars"-. I és alhora un homenatge a tot allò que Springsteen ha representat durant més de quatre dècades, als que ja no hi són –"Ghosts"- i als que es mantenen al peu del canó –"Last Man Standing": així hauria d'haver sonat "The Rising" al seu dia-. El testament de The E Street Band? Ni parlar-ne!

Quico Pi de la Serra - "Cançons de combat" (2020)


Ara que la música en directe ha deixat literalment de ser una realitat per a esdevenir, més que un record d'un passat no tan llunyà, una de les grans damnificades de la mal anomenada nova normalitat, els discos en directe ens connecten amb allò que érem o crèiem ser encara no fa ni un any. Quico Pi de la Serra va enregistrar "Cançons de combat" (2020, Temps Record) en el marc del festival BarnaSants el passat 20 de gener, poc abans que el món tal i com l'havíem conegut s'esvaís de la nit al dia –sí, encara no fa ni deu mesos solien passar coses com les que es poden escoltar en aquest llançament-.

Acompanyat per dos astres del blues barceloní com són Amadeu Casas (guitarra) i Joan Pau Cumellas (harmònica), l'il·lustre pioner del gènere en qüestió a casa nostra repassa cinc dècades i mitja de trajectòria que van de la seva personal visió de la música d'arrel afroamericà, a tota una sèrie de títols de lírica punyent i amb missatges que es mantenen a hores tan vigents com al seu dia ("El burro i l'àguila real", "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol"). Un repertori en sintonia amb els directes recents de Pi de la Serra, però sobretot una incontestable prova de vida d'un dels pilars més incorruptibles de la cançó d'autor en català.

Pensaments en toc de queda

*Fa por. Allò que un govern pot arribar a fer en nom d'una hipotètica seguretat. Però sobretot allò que una societat espantada està disposada a assumir.

*Si la cosa covídica encara no us hagués semblat prou esperpèntica a hores d'ara, espereu-vos a haver entrat de ple en precampanya electoral. Es recomanen crispetes. I molta paciència.

divendres, 13 de novembre de 2020

Balago - "Els altres" (2020)


Si el catàleg del segell barceloní Foehn Records es pot considerar pràcticament com un gènere musical en ell mateix, la discografia de Balago suposa un dels exemplars més únics en la seva espècie de tot l'ecosistema sonor català. El projecte de la Garriga –ara reduït a un únic component, David Crespo- porta més de dues dècades navegant per les aigües més clarobscures de l'ambient i l'exploració sònica, desafiant convencions i obrint nous camins i noves possibilitats des dels marges més inquiets i atrevits de l'electrònica i l'art sonor.

"Els altres" (2020, Foehn Records) és el seu darrer treball. Un àlbum que consta d'una sola peça dividida en tres parts. Un exercici de collage sonor on abunden la foscor estructural i els passatges claustrofòbics, que es perfila com una hipotètica banda sonora d'aquests dies incerts que ens ha tocat viure malgrat haver-se gestat al marge de tot i de tothom. I un final, una ascendent tercera part, que en alguns moments sembla la llum al final del túnel i en d'altres sembla dibuixar directament les cendres d'una civilització condemnada a destruir-se ella mateixa.

Disponible a Bandcamp.

dijous, 12 de novembre de 2020

Marta Pérez, cançons que fan companyia

La cantautora gironina debuta a Great Canyon.

Ja fa tres anys que Marta Pérez va presentar "Punctual (It's a Bit too Late)" (2017), un disc de debut en solitari que marcava distàncies amb la renovadora aproximació a les havaneres que la gironina havia practicat fins aleshores amb Les Anxovetes. Un àlbum que s'emmirallava en registres com el country alternatiu, el folk d'arrel anglosaxona o el so Americana. I una col·lecció de cançons amb l'anglès com a llengua vehicular que revelaven un vessant fins aleshores desconegut de la seva autora alhora que determinaven un nou punt de partida.

Ara fa un nou pas endavant amb la publicació de "Letters for June" (2020), un ep que suposa el seu debut a l'escuderia Great Canyon –llar d'exponents tan destacats del so Americana a casa nostra com Joana Serrat o Matthew McDaid-. Quatre peces produïdes per Jordi Bastida (Trau, Els Pets) i mesclades per Joan Pons (El Petit de Cal Eril), que aprofundeixen en les coordenades explorades en aquell primer disc i parteixen d'un eix argumental definit: una sèrie de cartes que exposen la faceta més hivernal i malencònica de Pérez. Peces com "What Did We Know" apunten a horitzons llunyans i es perfilen com la companyia ideal per als mesos freds que tenim per davant.


Més informació:

Great Canyon Records  /  Pàgina web  /  Bandcamp

Bones Hillman (1958-2020)

BONES HILLMAN
(1958-2020)

De Wayne Stevens, conegut artísticament com a Bones Hillman, s'ha destacat aquests dies la militància a Midnight Oil, banda de la qual va ser baixista durant més de tres dècades. No s'ha parlat tant en canvi dels seus inicis com a músic a l'escena punk de Nova Zelanda –que no pas d'Austràlia-. Del seu pas per formacions de naturalesa tan pionera com subterrània, cas de The Masochists o The Suburban Reptiles, i posteriorment The Swingers. Amb aquests últims es va instal·lar a Austràlia, on va consolidar la seva trajectòria com a membre de Midnight Oil en un dels capítols més massius de la història del grup –just després de l'edició de "Diesel and Dust" (1987)-. Ens ha deixat a causa d'un càncer.

dimecres, 11 de novembre de 2020

La cara menys amable del sistema

Em sembla un error atribuir a Catalunya o a Espanya (als respectius governs, s'entén) els desastres dels ajuts als autònoms o dels ERTOS impagats. Més enllà dels errors de gestió (i del fet que ambdós governs estan integrats bàsicament per gent de partit amb mentalitat funcionarial, amb tot el que això comporta), crec que tant un episodi com l'altre tornen a posar de manifest la cara menys amable (parlant de forma gairebé eufemística) d'un sistema que es fonamenta justament en la desigualtat i en la precarietat d'aquells que al final del dia ens acabarem barallant per una miserable almoina mentre a les altes esferes no els cal reparar en despeses.

El problema, em temo, és que som nosaltres mateixos (com a societat però també com a individus) qui legitima aquest sistema cada cop que mirem cap a un altre costat quan els problemes dels altres no van amb nosaltres. Vull dir, quan podem fondre'ns no sé quants bitllets en una nit de festa o marxar de vacances a l'estranger és perquè ens ho hem guanyat i tot està en ordre, mentre quan no ens surten els números és perquè el sistema està podrit i els de dalt són una colla de lladres. Ja se sap, la responsabilitat col·lectiva (parlant d'eufemismes) és aquella entelèquia que per norma general mai solem practicar i que tan sols tendim a invocar quan veiem les dents del llop. Com a mostra, tot el que hem arribat a veure durant aquests vuit mesos de paranoia covídica.

Len Barry (1942-2020)

LEN BARRY
(1942-2020)

A Len Barry sempre se'l recordarà com l'autor i l'intèrpret d'un dels títols més immediats i alhora elegants d'allò que es va anomenar blue eyed soul. Una peça, "1-2-3", que el va catapultar als primers llocs de les llistes d'èxits el 1966 i que encara avui segueix animant pistes de ball amb gust per l'estètica més genuïnament sixties. Barry va ser un dels grans vocalistes blancs de soul de la dècada dels 60, si bé la seva trajectòria havia començat en l'àmbit del doo-wop i més concretament al capdavant de The Dovells, un grup que va formar a Filadèlfia amb companys d'institut i a través del qual es va donar a conèixer amb talls tan celebrats com "Bristol Stomp", el seu segon single, de 1961. A finals dels 60 va formar juntament amb Daryl Hall (posteriorment a Hall & Oates) The Electric Indian, un combo de trajectòria efímera que volia homenatjar la cultura dels nadius nord-americans. Ens ha deixat a l'edat de 78 a causa d'un càncer.

dimarts, 10 de novembre de 2020

Cándido Camero (1921-2020)

Foto Earl Gibson III/Getty Images.

CÁNDIDO CAMERO
(1921-2020)

Ens ha deixat més que un referent del jazz afrocubà, un dels últims exponents de la música que solia omplir les pistes de ball de la Cuba anterior a la revolució. Nascut l'any 1921 a l'Havana, Cándido Camero va començar a tocar instruments de percussió amb tan sols quatre anys i en plena adolescència ja es dedicava a actuar professionalment. Va acompanyar entre d'altres a gegants com Mongo Santamaría abans de traslladar-se a finals dels anys 40 als Estats Units, on va treballar amb gegants com Dizzy Gillespie, Duke Ellington, Stan Kenton, Tito Puente, Celia Cruz, Chico O'Farrill, Quincy Jones o la Fania All-Stars. Ha mort a l'edat de 99 en aquella Nova York que va aprendre a ballar a la manera llatina justament gràcies a pioners com ell mateix.

20 anys de l'actuació de Link Wray a La Capsa

Link Wray a La Capsa, 10 de novembre de 2000 - Foto Oriol Serra.

Es commemoren avui dues dècades de l'actuació de tot un Link Wray a la sala La Capsa del Prat de Llobregat. Un esdeveniment històric, l'única visita a casa nostra d'un dels pioners del rock'n'roll, arquitecte del rock instrumental durant la dècada dels 50 i precursor amb el seu estil salvatge i visceral de corrents que van del garatge al punk i del heavy metal al grunge. Presentava aleshores el que acabaria esdevenint el seu últim disc, un "Barbed Wire" (2000) que va defensar despatxant electricitat, decibels i pràcticament mig segle d'ofici. Amb la salut ja visiblement afectada, però encara capaç de fer saltar espurnes d'aquella Stratocaster negra com el cuir de la seva jaqueta. Tampoc hi van faltar, és clar, himnes de l'instro rock més transgressor com "Jack the Ripper" o "Rumble". Prèviament havien actuat The Phantom Surfers, Deke Dickerson i The Church Keys com a part d'un cartell de luxe dins de l'òrbita fifties.

dilluns, 9 de novembre de 2020

Competir per un gram de misèria

Avui milers d'autònoms ens hem estat barallant, literalment, per poder accedir a una línia d'ajuts públics que a la pràctica no es poden considerar ni engrunes (menys encara quan les perspectives laborals i professionals de la gran majoria segueixen essent desoladores a curt, mitjà i llarg termini). Tot plegat no deixa de ser la perfecta radiografia d'un sistema que ens aboca a la precarietat, ens obliga a competir entre nosaltres per un gram de misèria i a sobre ens ve a dir que encara hauríem d'estar contents. El coronavirus i els seus efectes són tan sols un símptoma (un altre) d'una malaltia molt més enquistada. Potser, algun dia, ens treurem la mascareta dels ulls i ens n'adonarem.

50 anys de "Layla"


Hi va arribar a haver qui es referia a Eric Clapton com a divinitat a través de pintades anònimes a les parets dels carrers de Londres, però a finals dels 60 el guitarrista britànic desitjava qualsevol cosa menys sentir-se idolatrat. Just després de la seva breu experiència en aquell paradigmàtic supergrup que havia esdevingut Blind Faith, Clapton es va dedicar a mantenir-se en un segon pla, primer com a acompanyant de Delaney & Bonnie i posteriorment en el marc de Derek and The Dominos.

Un projecte, aquest últim, que ell mateix va impulsar amb tres excomponents del grup de Delaney & Bonnie: Bobby Whitlock (veu i teclat), Carl Radle (baix) i Jim Gordon (bateria). El nom de la formació no deixava de ser una maniobra del propi Clapton per poder preservar el seu anonimat i dedicar-se a la música sense haver de pensar en les pressions de la fama. Que els primers moviments de la banda fossin actuacions en clubs i locals d'aforament reduït, il·lustra fins a quin punt necessitava el guitarrista passar pàgina d'un passat massiu amb bandes com Cream o els propis Blind Faith.

Publicat tal dia com avui de fa cinc dècades, "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) va esdevenir l'únic disc d'estudi del combo. Àlbum doble enregistrat a Miami amb Tom Dowd als controls i el reforç de tot un Duane Allman a l'slide guitar, el plàstic alternava originals de Clapton i Whitlock amb estàndards com "Nobody Knows You When You're Down and Out" (Jimmy Cox), "Key to the Higwhay" o "Little Wing" (Jimi Hendrix). El material propi combinava els ressons country rock d'"I Looked Away" amb l'ascendència blues de títols com "Bell Bottom Blues", peça que Clapton encara sol tocar en directe.

Menció a part mereix la totèmica peça titular, "Layla". Set minuts que arrencaven amb un dels riffs és icònics de la història de la guitarra elèctrica, i culminaven amb una hipnòtica i expansiva jam a tres bandes entre Clapton, Whitlock i un Allman que segellava un dels seus grans moments com a músic de sessió. La declaració d'amor de Clapton a Pattie Boyd, aleshores encara esposa de George Harrison –posteriorment la seva esposa-, a ritme d'elèctric i dinàmic blues rock. I un clàssic incontestable de la història de la música pop. 

Aplaudit d'entrada per la crítica, el disc va obtenir inicialment una rebuda més aviat freda per part del públic si bé aquesta situació s'aniria redreçant en anys posteriors, sobretot a mida que la trajectòria solista de Clapton anés prenent forma. Quan "Layla", la cançó, va escalar fins al capdamunt de les llistes britàniques i nord-americanes el 1972, la banda ja s'havia dissolt enmig de fortes tensions internes. Pel que fa a "Layla", el disc, és contemplat avui com un dels pilars de la discografia de Clapton.

diumenge, 8 de novembre de 2020

Quan Girona marcava el ritme

La Sala del Cel.

Durant la segona meitat de la dècada dels 80 i els primers anys 90, les comarques gironines van esdevenir l'epicentre d'un fenomen sociocultural que en anys posteriors s'aniria estenent cap a ciutats com Barcelona, València o Madrid. Eren els inicis de l'escena electrònica i la cultura de club tal i com encara les entenem a data d'avui a l'Estat espanyol, també d'un circuit de sales –aleshores ningú tenia inconvenient en anomenar-los discoteques- que es mantindria actiu ben bé fins a principis de la passada dècada.

El documental "Nou Set Dos" (2019), realitzat per Albert Domenech i Òscar Sánchez i recentment presentat en el marc del festival In-Edit, repassa tot allò que va tenir lloc en espais llavors tan singulars i a hores d'ara tan llegendaris com La Sala del Cel (Girona), Blau (Banyoles) o Le Rachdingue (Vilajuïga) –aquest últim, amb més de cinc dècades d'història i decorat al seu dia per Dalí, és l'únic que encara es manté obert-. I ho fa a través dels testimonis dels seus impulsors i principals actors, però també de noms destacats del panorama estatal i internacional com Jeff Mills, Edu Exploited, Ángel Molina o els components de Front 242 i Esplendor Geométrico.

"Nou Set Dos" també reivindica el pes de la província de Girona al mapa melòman català i en el desenvolupament del clubbing en aquesta banda dels Pirineus –una funció digna d'aplaudir en aquesta Catalunya barcelocèntrica que en termes melòmans només tendeix a mirar més enllà de la capital durant la temporada de festivals d'estiu-. Per la Sala del Cel o Le Rachdingue no tan sols hi van passar alguns dels noms anteriorment citats. També hi solien acudir en pelegrinatge centenars d'aficionats d'arreu de l'Estat –també de països com França, Bèlgica o el Regne Unit-, atrets per un fenomen aleshores inèdit en ciutats com la mateixa Barcelona.

No és casualitat que entre aquells seguidors s'hi trobessin els futurs responsables de clubs com Nitsa i festivals com Sónar. Tampoc ho és el fet que, en un moment en què la informació encara es transmetia a través de canals diguem-ne tangibles, la proximitat amb la frontera francesa suposés un factor clau a l'hora d'importar les tendències que venien de la resta d'Europa. Va ser justament quan aquells aficionats van consolidar escenes electròniques a les seves respectives ciutats, també quan l'enduriment dels controls d'alcoholèmia a la carretera va sentenciar bona part de l'oci nocturn que es duia a terme fora dels grans nuclis urbans, quan aquella escena pionera va començar a anar a la baixa. Però això, és clar, és una altra història.


Més informació:

Nou Set Dos  /  Pàgina web