dimecres, 28 de febrer de 2018

Heroes and Villains

Mike Love - Foto Cindy Ord / Getty Images
Les coses no tan sols no solen ser blanques ni negres, sinó que sovint són més complexes del que semblen a simple vista. Fixin-se sinó en aquesta eterna guerra freda (o potser no tan freda) que ha esdevingut des de dècades enrere el llegat dels Beach Boys. Mike Love en una banda, girant amb el nom del llegendari grup, i els seus excompanys Brian Wilson i Al Jardine a l'extrem oposat. Herois i malvats. Malvats i herois. O bé ets dels uns o bé ets dels altres, però ni tan sols la gira que commemorava el cinquantè aniversari de la formació californiana, l'any 2012, va servir per a curar ferides que vénen de molt lluny i on tothom es veu capaç de posar cullerada. I jo el primer, que tinc molt clar que prefereixo contemplar a Wilson arrossegant-se pels escenaris en la mesura que li permet el seu castigat organisme, que no pas assistir a aquesta mena de trip nostàlgic que semblen voler-me vendre els Beach Boys de Love.

Per això és bo escoltar, de tant en tant, què diu l'altra part, la que per norma sol semblar-nos menys simpàtica. El propi Love, en el meu cas, que a l'edició de maig de la revista Mojo es despatxa a gust -però sense faltar al respecte- sobre els tòpics que constantment el converteixen en el dolent de la pel·lícula. El més interessant, si m'ho permeten, és quan prova d'explicar el laberint legal que és ara mateix la marca Beach Boys: ell tan sols posseeix en exclusiva el nom de la banda a l'hora de girar, i bona part dels ingressos van a parar a la societat Brother Records, propietària del llegat del grup on encara tenen veu i vot Wilson i Jardine. Que com a socis de tal conglomerat també reben una part del pastís cada vegada que les arques de Brother reben els sucosos xecs que li despatxen a Love quan surt de gira amb el nom de The Beach Boys. I el tema va més enllà, però sol obviar-se a la literatura melòmana perquè venen més les històries sobre xocs d'egos, genis maleïts i flirtejos amb Charles Manson que no pas les de negocis purs i durs. Insisteixo: difícilment canviaré de bàndol a aquestes alçades, i encara menys de gustos o preferències, però no està de més recordar que les coses solen ser menys simples del que semblen.

Ràdio Cardedeu, una dècada després


Els estudis de Ràdio Cardedeu, ahir a la tarda. Feia més de deu anys que no els trepitjava i hi vaig tornar per un bon motiu. Els vaig trobar canviats, adaptats als temps que corren, però m'alegra haver constatat que certes coses segueixen igual que quan jo els vaig deixar. Es prepara una exposició sobre qui en va ser el principal impulsor, i m'ha agradat molt poder formar part del projecte ni que hagi estat explicant quatre batalletes davant d'una càmera.

dimarts, 27 de febrer de 2018

Lilly Hiatt


El primer que m'ha cridat l'atenció ha estat el títol d'una de les seves cançons, "The Night David Bowie Died". Intensitat creixent i emocions a flor de pell com a cartes de presentació d'una nova veu a l'alça de la música d'arrel nord-americana. Lilly Hiatt està establerta a Los Angeles i té editats tres discos de country-rock amb gust de carreteres infinites, bars de mala mort i altres llocs on certs pares mai portarien les seves filles. L'últim es titula "Trinity Lane" (2017), i a més del bonic homenatge a Bowie hi figuren perles de la mida d'"All Kinds of People" o la mateixa peça titular. I sí, per si algú s'ho preguntava és filla de John Hiatt, un detall que a aquestes alçades hauria de suposar poc més que una anècdota al seu historial. Poden comprovar-ho al seu web.

dilluns, 26 de febrer de 2018

Motis s'estrena en solitari


Molt content d'haver assistit el passat dissabte 24 de febrer al concert d'Andrea Motis i Joan Chamorro Quartet al Teatre Auditori de Granollers. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

90 anys de Fats Domino

Fats Domino (1928-2017).
Nou dècades celebraria avui Fats Domino de trobar-se encara entre nosaltres. La seva mort encara és recent i el tenim molt present, com no podria ser de cap altra manera. Que soni "Blue Monday" a la seva memòria.

diumenge, 25 de febrer de 2018

Brian Fallon - "Sleepwalkers" (2018)


Sembla ser que ben aviat tindrem un retorn de The Gaslight Anthem, però mentre la cosa no s'acabi de materialitzar podem anar escalfant motors amb el nou plàstic en solitari de Brian Fallon. Un "Sleepwalkers" (2018) que rebaixa el nervi de la banda mare però manté ben ferma l'aposta per un rock essencialment nord-americà on ressonen amb força Springsteen, Mellencamp, Petty i companyia. Dotze talls sense cap desperdici i títols tan rodons com "Etta James", "Forget Me Not" o la motowniana "If Your Prayers Don't Get to Heaven".

Una barcelonina a la casa de Coltrane

ANDREA MOTIS amb JOAN CHAMORRO QUARTET
Teatre Auditori de Granollers
24 de febrer de 2018

Andrea Motis ja no és aquella nena prodigi que cantava com els àngels però de vegades semblava cridar més l'atenció per les seva curta edat que no pas per les seves capacitats vocals -que de ternir-les, les tenia-. Ara és una veu consolidada al panorama jazzístic català que col·labora amb algunes figures de renom internacional i publica àlbums a Impulse!, la disquera que al seu moment va editar algunes de les obres capitals de John Coltrane. La unió entre Motis i el segell nord-americà ha donat de moment un fruit tan notable com és "Emotional Dance" (2017), el plàstic que la vocalista i trompetista barcelonina va presentar la nit passada al Teatre Auditori de Granollers. Ho va fer envoltada d'amics, els músics que integren el Joan Chamorro Quartet -el propi Chamorro al contrabaix, Ignasi Terraza al piano, Josep Traver a la guitarra i Esteve Pi a la bateria-, i per a l'ocasió va triar un repertori que va alternar composicions pròpies amb originals de Thelonious Monk ("Round Midnight"), Horace Silver ("Señor Blues") o Perico Sambeat ("Matilda"). Es va acomiadar amb una lectura, potser excessivament de manual, del "Valerie" de The Zutons -via Amy Winehouse-. Apunt tan innecessari com anecdòtic d'un passi altrament immaculat.

dissabte, 24 de febrer de 2018

#FreeValtonyc


Aquesta és la caràtula de l'últim disc de Morrissey -un "Low In High School" (2017) que un servidor no situaria precisament entre les millors obres del britànic, és clar que tot són gustos-. Ara imaginin-se vostès què li passaria a un artista que provés de fer quelcom similar a l'Estat espanyol -parlo de la caràtula, no del disc-. De fet no cal ni que s'ho imaginin: en tindran prou llegint els diaris d'aquests últims dies. #FreeValtonyc

The Legend of Burning Man

La representació de "The Legend of Burning Man", la nit passada al TAG.
Ahir a la nit vaig assistir a la representació de "The Legend of Burning Man" al Teatre Auditori de Granollers (TAG). Es tracta de l'última producció de la companyia barcelonina Insectotròpics. Un muntatge que alterna i combina disciplines com el teatre, la dansa, la música electrònica, el videoart o les arts plàstiques. Una performance polièdrica que desenvolupa la seva acció en quatre espais diferenciats al voltant dels quals el públic pot moure's al seu aire. Un retrat colpidor del món contemporani amb una estètica post-industrial, distòpica, ciberpunk en ocasions, a mig camí de Laibach, Einstürzende Neubaten i La Fura dels Baus. La societat de l'espectacle de Debord portada a l'extrem per unes xarxes socials que tant poden fer viral una acció de protesta individual com transformar qualsevol tragèdia humana en entreteniment per a les masses. Metafòrica resulta l'escena dels nens fent-se selfies mentre transporten un mort en una marxa funerària. I reveladora la manera com Insectotròpics aprofiten l'espai, trenquen la barrera entre artistes i espectadors, i parteixen d'un episodi concret -el moment en què Mohamed Bouazizi es va autoimmolar per a denunciar la brutalitat policial i la precarietat econòmica que patien els joves tunisians, desencadenant la Primavera Àrab i tot el que ha vingut després- per a passar revista a un món tan complex com absurd.

divendres, 23 de febrer de 2018

El primer concert de Joan Baez

Joan Baez.
Joan Baez va oferir el seu primer concert l'any 1958 al Club 47 de Boston. Entre el públic tan sols hi havia els seus pares, la seva germana i un petit grup de curiosos. Si aquell local hagués seguit determinades polítiques a l'hora de programar artistes al seu escenari, Baez no hi hagués tornat mai més i la història s'hagués acabat en aquest punt. Però els seus responsables la van tornar a programar al cap d'una setmana, el local es va omplir i Baez va començar ben aviat a actuar en esdeveniments com el Newport Folk Festival. El fitxatge per Vanguard i la seva condició de capdavantera del revival folk també eren a punt d'arribar.

The James Hunter Six - "Whatever It Takes" (2018)


La definició del concepte atemporalitat hauria de correspondre a discos com aquest. A obres que podrien haver estat signades fa cinc o sis dècades per gegants com Sam Cooke, Ray Charles o Jackie Wilson però són de factura recent i sonen tan fresques ara i aquí com ho haurien resultat aleshores. "Whatever It Takes" (2018) és el segon àlbum de The James Hunter Six a Daptone Records. I com qualsevol altra obra dels britànics no inventa la sopa d'all però destil·la amb tanta passió com ofici tota una sèrie de perles que fonen l'elegància més fina del soul primigeni amb ressons jamaicans i fins i tot llatins. La peça titular és una meravella, la resta del plàstic no es queda enrere. El presentaran en directe el mes vinent al festival Blues & Ritmes de Badalona.

dijous, 22 de febrer de 2018

Darling West


Els països escandinaus continuen essent una inesgotable pedrera d'artistes folk que s'emmirallen en la tradició anglosaxona sense renunciar a les essències nòrdiques. Darling West és un trio noruec que tant pot evocar les melodies de Simon and Garfunkel com la profunditat de camp d'Alison Krauss o la calidesa de les Dixie Chicks. El seu darrer treball es titula "While I Was Asleep" (2018) i és ideal per a escoltar en aquests dies hivernals. Descobreixin-los al seu web.

20 anys de "Ray of Light"


En l'actualitat es contempla com un més dels múltiples cops de timó que ha efectuat Madonna al llarg de la seva trajectòria, però quan es va editar tal dia com avui de 1998 "Ray of Light" va causar certa confusió entre un sector dels seus seguidors. Tot d'una, la Ciccone havia deixat de ser la diva pop més sexy i escandalosa de la seva generació per a abraçar les textures reposades i introspectives que l'acostaven per moments al trip hop i fins i tot a la música ambient. Tot d'una, havia deixat de banda la provocació i s'havia endinsat en terrenys místics motivats en gran part pel seu creixent interès per les religions orientals. Pel record van quedar peces com la que titulava l'àlbum o, sobretot, "Frozen". El d'aquesta última va ser sens dubte un dels grans videoclips d'aquell any.

dimecres, 21 de febrer de 2018

Més idiomes que un President del Govern

Aquest matí he anat a visitar una escola per temes de feina. Concretament hi he anat a fer un reportatge sobre un mètode educatiu innovador que el centre en qüestió ha posat en marxa aquest curs i que sembla estar donant molt bons resultats. I de passada he pogut comprovar com els seus alumnes de P-4 aprenen anglès gairebé al mateix temps que aprenen català i castellà. La qual cosa vol dir que aquests mateixos alumnes, nens i nenes de quatre anys, molt aviat podran parlar amb fluïdesa més idiomes que qualsevol President del Govern espanyol des de la Transició. Una dada que haurien de tenir present determinats ministres i diputats disposats a carregar-se consensos i models educatius amb l'única finalitat d'esgarrapar quatre vots entre l'electorat més curt de gambals.

De músics, països i himnes

Hendrix fent-se seu l'himne nord-americà a Woodstock.
L'any 1969 Jimi Hendrix va interpretar una versió estripada i marca de la casa de l'himne nord-americà al festival de Woodstock. Al seu públic li va encantar, però la cosa li va costar al guitarrista algunes crítiques més aviat ferotges des dels estaments més pròxims a la Casa Blanca i companyia. En ple 2018, Marta Sánchez ha posat una lletra amb excés de patriotisme a l'himne espanyol, l'ha cantat en directe i ha estat aplaudida pel mateix govern que s'està carregant a marxes forçades l'estat del benestar del país que hi ha més enllà d'himnes i banderes. Deu estar-ne ben orgullosa, ella.

#FreeValtonyc

Valtonyc.
L'any 1977 els Sex Pistols cantaven literalment que la reina d'Anglaterra "no era un ésser humà". L'any 1980, els també anglesos Iron Maiden publicaven un single a la caràtula del qual es veia com la mascota del grup, Eddie, acabava d'assassinar una dona que s'assemblava molt a l'aleshores Primera Ministra britànica, Margaret Thatcher. L'any 1988, Morrissey publicava una cançó de títol tan explícit com "Margaret on the Guillotine" (novament en referència a Thatcher, a qui el de Manchester dedicava versos com "When will you die?"). Detalls que van agradar més a uns i menys a d'altres, però que en cap cas van acabar amb ningú davant del jutge i encara menys entre reixes. L'any 2018, a l'Estat espanyol, el rapper Valtonyc ha estat condemnat a tres anys de presó per uns versos que segons el nostre infal·lible codi penal suposen un delicte d'injúries a la Corona. Estado de Derecho, diuen. I uns collons més grossos que la bandera de la plaza Colón.

dimarts, 20 de febrer de 2018

Satellite Citi

Shaunt Sulahian i Anna Gevorkian, energia positiva des de Los Angeles.
Ritmes pesants, riffs de guitarra monolítics i un sentit melòdic que atrapa a la primera. Satellite Citi és un duet de Los Angeles que tant pot recordar a Queens Of The Stone Age com a Wolfmother o fins i tot a Royal Blood. Com aquests últims, els californians aposten per un format minimalista i demostren saber treure el màxim profit de tan sols dos instruments. Amb la peculiaritat afegida que la baterista del grup és també qui s'encarrega de la veu principal, un detall no pas inèdit però sí poc habitual encara a aquestes alçades.

Satellite Citi són Anna Gevorkian (veu i bateria) i Shaunt Sulahian (guitarra i cors), dos músics de llarg quilometratge escènic que van decidir sumar esforços ara fa tres anys. Des d'aleshores han editat diversos singles i un ep de debut, "Negative Space" (2018), produït per Brad Wood (Smashing Pumpkins, Placebo). Un exercici de rock contundent i a la vegada dinàmic, amanit amb una lírica que alterna els passatges introspectius amb el comentari social. Com a mostra, el videoclip del tema "Undead", tot un al·legat a favor del col·lectiu LGBT.


Més informació:
Satellite Citi  /  Pàgina web

dilluns, 19 de febrer de 2018

Maria Arnal i Marcel Bagés a El 9 Nou


Desenterrant la memòria. Maria Arnal i Marcel Bagés van presentar divendres passat "45 Cerebros y 1 Corazón" (2017, Fina Estampa) al Teatre Auditori de Granollers. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Respecte per la música

Illa Carolina: Nico De Tullio, Aleix Prats, Carol Badillo i Dani Zapata.
El 9 Nou (edició Vallès Oriental) va publicar el passat divendres 16 de febrer l'entrevista d'un servidor a Carol Badillo, vocalista d'Illa Carolina. Una conversa motivada per la recent edició del tercer disc de la banda, "Bellavista" (2018), i durant la qual no vaig poder evitar referir-me a allò que es va anomenar Nou Pop Català. Una generació, la dels propis Illa Carolina, que va trencar amb el Rock Català dels 90 i va renovar l’escena dotant-la de nous referents. Li vaig preguntar a la Carol què queda de tot allò, i la seva resposta em va semblar tan interessant que aquests últims dies no he pogut parar de donar-hi voltes. "Es fa difícil dir què va aportar realment aquella escena, perquè en l’actualitat molta de la música que es fa a Catalunya segueix estant orientada exclusivament a l’àmbit de la revetlla, i ho dic sense cap ànim de menysprear ningú. Però si tot allò ha deixat un llegat, és el respecte per la música. El fet de treballar l’obra en general amb una intencionalitat que va des de la pròpia música i les lletres fins al disseny de la caràtula o la manera de presentar i comunicar el disc a les xarxes socials". El respecte per la música com a llegat de tota una generació d'artistes. De seguida s'ha dit, i més en un país com aquest nostre.

diumenge, 18 de febrer de 2018

40 anys de "Tell Us the Truth"


"You are now about to witness the strength of street knowledge". És la proclama que obria el tema més recordat de N.W.A., però es podria haver referit perfectament a qualsevol dels tretze talls que conformen "Tell Us the Truth" (1978). El disc de debut de Sham 69 i una de les primeres mostres enregistrades d'allò que s'acabaria anomenant Oi! o street punk. Efectivament, els de Hersham representaven la versió de carrer d'un gènere, el punk, que a principis de 1978 havia mutat definitivament en múltiples registres, textures i subgèneres. Les cançons de Sham 69 eren una resposta a totes aquestes mutacions, una reivindicació de les arrels més bàsiques i primàries del punk que portava a l'extrem els posicionaments polítics de pioners com els Clash. Títols com "Hey Little Rich Boy", "George Davis Is Innocent" o "They Don't Understand" no deixaven lloc a cap mena de dubte. I "Borstal Breakout" va esdevenir el primer himne subterrani d'una banda encara venerada en l'actualitat per punks, mods, skinheads i altres criatures poc acomodades. L'àlbum en qüestió va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.

Minifestival 2018

Eef Barzelay (o Clem Snide, si vostès ho prefereixen).
MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2018
Espai Jove Les Basses, Barcelona
17 de febrer de 2018

A aquestes alçades és complicat traçar la línia que separa un concert d'Eef Barzelay d'un de Clem Snide. Perquè el de New Jersey -establert actualment a Nashville- és l'únic component original que segueix signant discos i gires amb aquest nom. I perquè, encara que s'enfili tot sol a un escenari, acaba tocant exactament allò que li ve de gust i oferint repertoris rics en referències a la banda mare. Així ho va fer la nit passada en el marc del Minifestival 2018, on va acompanyar-se tan sols d'una guitarra acústica per a repassar la trajectòria d'una formació clau per a entendre la música d'arrels nord-americana de les passades dècades. Un concert que va començar un pèl desangelat però que Barzelay va saber reconduir ràpidament posant-se el respectable a la butxaca amb el seu peculiar sentit de l'humor i peces tan celebrades com "Your Favorite Music" o "I Love the Unknown".

Barzelay -o Clem Snide, com vostès ho prefereixin- era un dels caps de cartell d'un Minifestival de Música Independent que enguany ha celebrat la seva 23a edició recuperant l'Espai Jove Les Basses com a epicentre de la seva programació. És en aquest mateix espai on ara fa onze anys van oferir The Wave Pictures -els altres caps de cartell de la nit- el seu debut en escenaris barcelonins. Des d'aleshores els britànics han signat discos tan rodons com "Instant Coffee Baby" (2008) o l'encara calent "Bamboo Diner in the Rain" (2016) i s'han confirmat com una de les bandes més solvents de la seva generació damunt dels escenaris. Un power trio que invoca la frescor i el dinamisme de la Velvet al Max's Kansas City i remata la feina amb un repertori farcit de dianes tan precises com "Now I Want to Hoover My Brain Clean" o "Leave the Scene Behind".

Abans havia ofert la californiana Colleen Green un set d'allò més refrescant a cop de punk-pop que tant podia invocar la força de The Breeders com el sentit melòdic de Garbage o fins i tot la immediatesa de les Runaways. Ressons dels 90 en un passi que va suposar una de les grans descobertes d'un Minifestival 2018 que un any més va esdevenir aparador de veus emergents autòctones com la de Marta Knight. La jove martorellenca va obrir la tanda de concerts -prèviament s'havien projectat les obres de la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8- amb el seu folk de factura austera però intensa, estripat i visceral però a la vegada detallista i ric en matisos. I el quartet Mareta Bufona, integrat per veterans de la fèrtil escena de Vilanova i la Geltrú, va actuar al lloc de The Standby Connection -baixa d'última hora per motius de salut- i va convèncer propis i estranys amb un repertori que beu de tòtems de l'indie dels 90 com Yo La Tengo, Nada Surf o (sobretot) Teenage Fanclub.

dissabte, 17 de febrer de 2018

Blues de Louisiana a Guitarra, baix i bateria

Slim Harpo.
No deixin d'escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci (La Garriga). Gairebé una hora sencera dedicada a explorar el blues de Louisiana i concretament el meravellós catàleg d'Excello Records. No hi falten referents com Lazy Lester, Lightnin' Slim o, és clar, Slim Harpo, així com alguns dels seus deixebles més avantatjats d'aquest costat de l'Atlàntic. Tampoc hi falta la dosi necessària de reivindicació per a temps d'emergència com els que estem vivint. I atenció a la versió que es marca el Ricky d'un dels grans clàssics de Harpo, "I'm a King Bee". Poden escoltar-ho aquí.

La memòria històrica com a fil conductor

MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS
Teatre Auditori, Granollers
16 de febrer de 2018

El que fan Maria Arnal i Marcel Bagés no és folk, ni cançó d'autor, ni flamenc, ni blues, ni rock, ni avantguarda. És tot això a la vegada i molt més. És una mena d'esglaó perdut entre els American Recordings de Johnny Cash i la unió de Refree amb Sílvia Pérez Cruz, entre els Calexico més polsegosos i els experiments de Maria Rodés amb la copla, entre el treball de camp d'Alan Lomax i la renovació del flamenc a mans de Morente i Lagartija Nick. És la recuperació de cançons perdudes i de les històries que aquestes tenen al darrere, però també d'històries anònimes que la de Badalona i el de Flix han transformat en noves cançons. Ahir van presentar el seu primer àlbum, "45 cerebros y 1 corazón" (2017), a la Sala Petita del Teatre Auditori de Granollers. Una vetllada amb la memòria històrica com a fil conductor on no van faltar cites als morts i exiliats de la Guerra Civil ni als represaliats pel franquisme. Un exercici necessari en temps com els que corren.

divendres, 16 de febrer de 2018

Illa Carolina: "Ha arribat el moment de posar-ho tot en dubte"


Illa Carolina prenen consciència de la pròpia maduresa sense renunciar a la vitalitat, la frescor i l'elegància que sempre han caracteritzat el seu discurs. Avui publiquen el seu tercer disc, "Bellavista" (2018, Discmedi), i dies enrere vaig tenir el plaer de parlar-ne amb la seva vocalista, Carol Badillo. Una entrevista que ja poden llegir a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.

Com es forja una banda

The Smithereens.
"Muchos grupos españoles llaman 'irse de gira' a tocar un fin de semana a trescientos kilómetros de casa. En Estados Unidos, embarcarse en una gira supone pasar, como mínimo, un mes fuera. Cuando solo se dispone de un disco que no es un gran éxito, eso implica horas de carretera en furgoneta, clubes perdidos en medio de la nada y audiencias escasas y generalmente poco receptivas. Así es como se forja una banda". Sàvia reflexió d'Eduardo Guillot a l'informe sobre The Smithereens que signa a l'edició de febrer de Rockdelux. Altament recomanable llegir l'article sencer.

dijous, 15 de febrer de 2018

Ken Boothe canta The Godfather

L'envejable maduresa d'una icona jamaicana.
Té la seva gràcia escoltar com aquest veterà i pioner de molts gèneres musicals d'arrel jamaicana que és Ken Boothe reinterpreta en clau tropical "Speak Softly Love", la peça central de la banda sonora de "The Godfather" (1972). El tema en qüestió enceta el nou àlbum del caribeny, un "Inna da Yard" (2017) que li serveix per trencar un llarg silenci discogràfic i -el més important- certificar que segueix ben viu tant en termes vitals com artístics. Talls com "I Am a Fool" o "Black, Gold and Green", regravacions (que no pas reciclatges) de clàssics enregistrats dècades enrere pel mateix Boothe, prescindeixen del nervi de temps pretèrits però al seu lloc aporten els aires majestuosos propis de qualsevol obra de maduresa en el sentit més noble i elegant del terme. Molta atenció també als aires soul de la nova versió d'"I Don't Want to See You Cry".

Fetus

Fetus - Foto Isabel Andreu.
El primer que els podria venir a la memòria quan escoltin vostès la música de Fetus són els enyorats Surfing Sirles. Com els barcelonins, aquest power trio empordanès ha sabut absorbir la influència del rock de garatge més immediat de fa cinquanta anys, destil·lar-ne l'essència més punk i enriquir-la amb una lírica tan punyent com galàctica. No és gratuït doncs que un excomponent dels propis Sirles, Guille Caballero, hagi acabat tocant l'orgue en moltes peces del seu disc de debut. Un "L'epicentre del fangar" (2017, Bankrobber) produït per un altre sospitós habitual com és Joan Colomo i on també col·laboren convidats tan il·lustres com Genís Bou (The Gramophone Allstars) o Martina Borrut (Mad'zelle).

Fetus és un projecte format a mig camí de Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols per Adrià Cortadellas (veu i guitarra), Jordi Anticó (guitarra) i Lluís Català (bateria). Al primer l'havíem conegut per la seva tasca a Sanjays, una de les bandes més fresques del panorama independent empordanès dels darrers anys. Anticó i Català són components de 13th Magic Skull, la formació de surf instrumental per excel·lència a casa nostra -amb permís de Los Tiki Phantoms-. Facin vostès els càlculs que considerin oportuns i de seguida s'adonaran que l'equació resultant no pot ser sinó infal·lible.

Fetus és amb tota probabilitat la mena de banda que necessita ara mateix la música en català. Un combo que celebra sense reserves les formes més viscerals i primitives del rock'n'roll i a la vegada posseeix prou ganxo melòdic per atrapar curiosos i convertir profans. Una banda capaç de signar esclats de decibels a tota pastilla com "L'epicentre del fangar" (la cançó) i alternar-los amb la sensibilitat pop de "Sidral diacrític". I de clavar dianes tan inequívoques com "Crònica accidental a l'exili", un single en potència que aquesta primavera rebentarà les pistes de ball més desacomplexades com als seu dia ho va fer "Som del Montseny".


Més informació:
Fetus  /  Bandcamp

dimecres, 14 de febrer de 2018

20 anys de Sons Encreuats

Madonna, en una imatge promocional de "Ray of Light".
Avui fa sis anys que vaig obrir aquest blog, però també en fa 20 que vaig començar un capítol vital breu però molt intens i profitós. Tal dia com avui de 1998 Ràdio Cardedeu va començar a emetre Sons Encreuats, un espai musical conduït per Albert Porqueres amb un servidor al control tècnic. Va ser la meva primera experiència radiofònica, i tot i que el programa va durar tan sols una temporada en vaig arribar a aprendre moltíssim. Sense aquella experiència, de fet, no hauria pogut realitzar espais que jo mateix vaig arribar a conduir en aquella mateixa casa al cap de pocs anys, com Hanoi 23 o El Garatge. A Sons Encreuats no vaig aprendre tan sols els mecanismes propis d'un programa de ràdio. També hi vaig aprendre molt sobre música, i alguns dels grups que hi vaig descobrir encara m'acompanyen avui. A cada programa l'Albert escollia una temàtica, la que fos, i al llarg d'una hora anava presentant cançons relacionades d'una manera o d'una altra amb aquell tema. Recordo especialment una edició dedicada als ulls on va sonar absolutament majestuosa "Eyes Without a Face" de Billy Idol -tot i que jo vaig trobar-hi a faltar el "Far Away Eyes" dels Rolling Stones-, o un programa que l'Albert es va treure de la màniga per homenatjar una de les seves grans obsessions, Madonna, que aleshores acabava d'editar "Ray of Light" (1998). Sembla que fos ahir.

Sis anys de DWTC


Vaig trobar aquesta fotografia dies enrere a la pàgina de Facebook Still Got The Blues -els responsables de la pàgina citaven Google com a font-. I a més de semblar-me preciosa, crec que expressa molt bé què és la música. Per això m'ha semblat ideal per celebrar que aquest blog fa avui sis anys.

dimarts, 13 de febrer de 2018

Minifestival 2018: 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses

The Wave Pictures.
Eef Barzelay i The Wave Pictures seran els caps de cartell del MINIFESTIVAL 2018, que comptarà també amb la presència de veus emergents com les de la nord-americana Colleen Green, la catalana Marta Knight i els valencians Standby Connection. La cita tindrà lloc aquest dissabte a l'Espai Jove Les Basses i anirà acompanyada de la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8.

Si la ubicació d'un esdeveniment cultural pot esdevenir una metàfora del caràcter de l'esdeveniment en qüestió, el fet d'haver recuperat l'Espai Jove Les Basses com a epicentre de la seva programació diu molt a favor del Minifestival de Música Independent. Perquè Les Basses forma part de Barcelona, però no pas de la Barcelona de postal i de les aglomeracions de guiris amb la pell de color gamba sinó de la Barcelona sovint oblidada on també passen coses malgrat s'obstinin alguns a no voler-se'n adonar. I el Minifestival, Mini pels amics, també comparteix part d'aquest esperit. Un festival de música que no té lloc durant la temporada de primavera-estiu sinó a ple hivern i en un emplaçament que no surt a les guies turístiques ni falta que li fa. Un festival on la música pesa més que la cervesa, i on el melòman de base pot degustar alguns dels seus grups preferits i descobrir-ne de nous de molt a prop i sense aglomeracions.

Aquest cap de setmana celebrarà la seva 23a edició. Dissabte 17 de febrer a partir de les 18,30h a l'Espai Jove Les Basses i amb un cartell on tornen a conviure noms de primer ordre de la música independent i alternativa amb veus emergents tant d'aquí com de fora. Una programació on destaquen per mèrits propis Eef Barzelay i The Wave Pictures. El primer suma ja més de dues dècades de trajectòria que l'han consolidat com un dels grans referents de la música d'arrels nord-americana, ja sigui en solitari o amb uns Clem Snide amb els quals va ajudar a definir allò que anomenem country alternatiu. Torna al Mini una dècada després d'una actuació que alguns habituals del festival encara recorden amb emoció. Els segons són una de les bandes més prolífiques de l'indie britànic contemporani. Un power trio que ha fet les delícies de tot un Darren Hayman (Hefner), que ha signat tota una sèrie d'imprescindibles obres de culte i que pot presumir d'un dels directes més frescos, dinàmics i a la vegada contundents que han sortit de la Gran Bretanya durant la passada dècada.

En el capítol de les descobertes, la californiana Colleen Green promet moure esquelets i remoure consciències amb el seu vitamínic punk d'ascendència pop i un repertori que es pot emmirallar en bandes dels 90 com The Breeders o The Muffs. Tot un contrast amb el folk estripat però ric en matisos de la catalana Marta Knight, que presentarà el seu ep de debut, "Peterloo Heroes" (2017) -produït per Xavier Nadal (Grushenka)-. I amb l'altra gran aposta del Minifestival d'enguany, la dels valencians Standby Connection. Un grup format per músics de llarg recorregut i consagrat en cos i ànima a explorar les textures més sorollistes i a la vegada melòdiques del rock alternatiu. Com a gran novetat, s'incorpora a la programació la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8, que aplegarà treballs de realitzadors de casa nostra però també de països com els Estats Units, Canadà o el Regne Unit. I tot això per deu miserables euros. Facin-se vostès un favor i acostin-se aquest dissabte a Les Basses: no se'n penediran, paraula.

Més informació:
Minifestival  /  Pàgina web

dilluns, 12 de febrer de 2018

The Crab Apples i Marta Knight a El 9 Nou


The Crab Apples van presentar el passat dissabte 10 de febrer el seu segon disc, "A Drastic Mistake" (2018, Hidden Track), a la sala 3 de Razzmatazz. Era un inici de gira, però la convicció i la solvència amb què van defensar el repertori són pròpies de qui ja acumula molts quilòmetres de carretera. Va obrir la nit Marta Knight amb un breu set en solitari. Hi vaig anar i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Radiooooo


Què sonava a la ràdio del Brasil durant la dècada dels 40? O al cap de deu anys a Groenlàndia? I a Egipte durant els 90? I a l'antiga Unió Soviètica durant els 70? La pàgina web Radiooooo els pot ajudar a respondre aquestes i moltes més preguntes amb tot un arxiu que permet escoltar què sonava a les ones radiofòniques de qualsevol país des de la primera dècada del segle XX fins a l'actualitat. Passin, vegin i escoltin aquí.

Brighton 64 a Músics

Molt recomanable l'última edició del programa Músics de RTVE, amb Brighton 64 com a convidats especials. Ricky i Albert Gil parlen del passat, del present i del futur del grup. I la banda sencera ofereix tot un recital davant les càmeres. Poden veure-ho aquí.

diumenge, 11 de febrer de 2018

Com un final de gira

The Crab Apples.
THE CRAB APPLES + MARTA KNIGHT
Razzmatazz 3, Barcelona
10 de febrer de 2018

Mare de déu senyor, que diria aquell. D'això se'n diu disposar d'un repertori absolutament infal·lible i sortir-lo a defensar amb una solvència escènica fora de qualsevol dubte. El concert que The Crab Apples van oferir la nit passada a la sala 3 de Razzmatazz semblava ben bé un final de gira. Perquè estaven les vallesanes tan ben compenetrades i sonaven els temes tan rodats que perfectament podrien haver-los estat tocant nit rere nit durant dos o tres mesos. Però és que no era el final de res sinó el principi de tot el que vindrà durant els propers mesos. La festa de presentació d'"A Drastic Mistake" (2018), un segon disc que val el seu pes en or i que ahir va esdevenir el fil conductor de la vetllada. El van repassar en la seva totalitat, van repescar el material de l'ep "Hello Stranger" (2016) -mai "Godzilla" havia sonat amb tanta força com ho va fer ahir- i, per refermar que allò era una celebració amb totes les lletres, van acabar d'omplir l'escenari amb dues ballarines durant la interpretació d'aquest tros de single que és "Open Your Mind". Abans havia actuat la martorellenca Marta Knight presentant el seu ep de debut, "Peterloo Heroes" (2017). Un breu però intens recital de folk preciosista però estripat, amb un accent elèctric que s'aproxima per moments a coordenades com les de Núria Graham o PAVVLA.

dissabte, 10 de febrer de 2018

Neil Young & Promise Of The Real - "The Visitor" (2017)


"I am Canadian by the way, but I love the USA", canta Neil Young a "Already Great", la peça que enceta aquest "The Visitor" (2017). Diu que és canadenc però estima els Estats Units, un país la música del qual costaria d'entendre a aquestes alçades sense la influència i l'herència del de Toronto. Uns Estats Units que com indica el títol de la peça en qüestió ja són prou grans sense necessitat que vingui Donald Trump a omplir-se la boca de promeses buides. Trump és el fil conductor d'un disc on Young dispara contra l'actual administració com al seu moment ho va fer contra la de Bush fill. I ho fa amb tota una col·lecció de cançons que refermen la bona sintonia entre el canadenc i uns Promise Of The Real dels quals no s'hauria de separar mai més.

Ferran Palau - "Blanc" (2018)

Ferran Palau.
Ferran Palau és un dels músics més prolífics i a la vegada eclèctics d'aquest país. L'any que no treu disc amb Anímic ho fa sota el seu propi nom. "Blanc" (2018) és el seu tercer àlbum en solitari, i en certa manera suposa el revers d'aquell "Skin" (2017) amb què Anímic van tornar a revolucionar el seu so a principis del passat exercici. Deu talls on el de Collbató torna a explorar la seva vessant més íntima, fràgil i orgànica. Peces que poden recordar a determinats episodis pretèrits de la discografia dels propis Anímic, però que ara apunten definitivament cap a una altra direcció. Em quedo sobretot amb els deliciosos aires fronterers de "Flor espinada" -ideal per a seguidors de Cowboy Junkies, Low o Mazzy Star- i la desolació a contrallum de "Tornar a començar".

divendres, 9 de febrer de 2018

Albert Freixas i els sons del Sud a 'Guitarra, baix i bateria'

Frances McDormand a "Three Buildings Outside Ebbing, Missouri".
Doncs tot i que aquest mes passat no vaig poder fer la meva secció a Guitarra, baix i bateria, segueixo escoltant el programa setmana rere setmana. I l'edició d'ahir va ser de les que més m'han agradat aquesta temporada. Hi va anar el músic Albert Freixas, que es va marcar un duet amb Ricky Gil -una versió del "Southern Man" de Neil Young-. Hi van sonar entre d'altres Eef Barzelay, Townes Van Zandt i Drive-By Truckers. I per acabar d'arrodonir una hora carregada de country-rock amb accent del Sud dels Estats Units, el Ricky va parlar sobre aquest gran tros de pel·lícula que és "Three Billboards Outside Ebbing, Missouri" (2017). Poden escoltar-lo aquí.

The Buzzhounds


Els vaig descobrir fa algunes setmanes per recomanació d'un bon amic i des d'aleshores he estat incapaç de desenganxar-me del seu darrer disc, el magnífic "Dangerous Ride" (2018). The Buzzhounds vénen de Chicago i practiquen rock'n'roll amb totes les lletres. L'àlbum en qüestió no s'inventa ni molt menys la sopa d'all, però sona eclèctic a més no poder. Comparin sense anar més lluny el boogie rock musculós de la peça titular amb una balada folk, "Cinderella Needs New Shoes", que podrien haver signat perfectament The Band. Agafin aquests dos dinàmics exercicis de country-rock que són "I Quit" i "Say a Prayer (Damn Them Down River Blues)" -amb els seus ressons del "Dead Flowers" dels Stones- i posin-los al costat de l'elèctric hard rock d'"I'm on Fire" o el blues de carretera de "Rollin'". I s'adonaran que aquesta gent és capaç d'extreure el millor de cada gènere o llenguatge musical que se li posi al davant. Compten amb l'aval de gegants com ZZ Top, i alguna cosa em diu que les seves cançons guanyen molts punts a l'escenari. Tant de bo ho poguem comprovar més d'hora que tard. Descobreixin-los al seu web.

dijous, 8 de febrer de 2018

Ull Perdut


La gent de Plans Films continua recuperant moments del concert del desè aniversari de The Missing Leech, que va tenir lloc ara fa poc més d'un any a la sala 2 d'Apolo. Concretament, aquests dies hem pogut recordar la col·laboració que es va marcar l'alter ego de Maurici Ribera juntament amb els components de Liannallull, amb qui va formar el combo Ull Perdut i va segellar una visceral lectura de "Godrupted". Poden veure-ho a Youtube.

Ryan O'Reilly a Williamsburg


Fa cosa d'uns dotze anys vaig passar uns dies a Nova York i hi vaig compondre una cançó titulada "Brooklyn" que vaig gravar amb un projecte musical del qual no val la pena dir res més. La cançó no tractava sobre Brooklyn sinó sobre una part de Brooklyn. Williamsburg, i més concretament l'espai que d'alguna manera delimiten el Williamsburg Bridge, L'East River State Park (que aleshores tenia un altre nom que sóc incapaç de recordar) i Bedford Avenue. Una zona que amb els anys vaig veure gentrificar-se però aleshores estava totalment deixada de la mà de déu i en conseqüència oferia postals i fins i tot escenes urbanes molt interessants. El cas és que malgrat el pas dels anys hi ha coses que no canvien, i algunes d'aquelles postals i escenes les he pogut veure avui a "Don't You Know That", el nou videoclip de Ryan O'Reilly. La qual cosa m'ha fet molta il·lusió. Per cert, O'Reilly tocarà aquest diumenge al Teatre Ateneu dels Hostalets de Balenyà i el 6 d'abril al Marula Cafe de Barcelona.

dimecres, 7 de febrer de 2018

Recomanació: The Crab Apples presenten "A Drastic Mistake"


Cita imprescindible per a tots aquells que es queixen de la manca de concerts en sales o simplement per a qui vulgui descobrir de ben a prop una de les bandes emergents amb més projecció de casa nostra. The Crab Apples presentaran "A Drastic Mistake" (2018, Hidden Track) aquest dissabte, 10 de febrer (20h), a la sala 3 de Razzmatazz. Estem parlant d'un dels discos més esperats del present exercici, d'un àlbum de confirmació (i qui sap si de consagració), i sobretot de nou peces que beuen del bo i millor del rock dels 90 però sonen i parlen d'ara i aquí. Més informació i entrades en aquest enllaç.

El disc triangular d'El Petit de Cal Eril (2018)


El nou disc d'El Petit de Cal Eril no té un títol que es pugui escriure amb lletres. El seu títol és un símbol, un triangle, que farà que a la llarga l'anomenem àlbum triangular o disc del triangle de la mateixa manera que ens referim a "The Beatles" com a disc blanc. Un detall que no és gratuït en absolut, perquè el nou disc d'El Petit de Cal Eril són en realitat tres discos en un. Tres ep's gravats en tres moments, tres entorns i tres circumstàncies diferents, cada un d'ells amb tres cançons, aplegats ara sota el paraigües triangular i presentats en dos formats diferents. El primer, un disc compacte que intercala els nou temes i en respecta les respectives posicions als ep's en qüestió -per exemple, la pista 2 no és el segon tall del primer ep sinó el primer tall del segon ep-. El segon, una capsa d'edició limitada a 300 còpies numerades amb els tres ep's en vinil i una làmina pintada a mà -sí, també inclou descàrrega digital-.

Els tres ep's es van gravar durant el tram final de la gira de presentació de l'anterior disc de l'alter ego de Joan Pons, "La força" (2016, Bankrobber). Una gira que va servir al de la Segarra per a consolidar una de les bandes d'acompanyament més sòlides i sorprenents que mai li han arribat a cobrir les espatlles. Quatre músics -teclat, baix i, atenció, dues bateries- que juntament amb Pons van redefinir nit rere nit el repertori i pel camí van establir una química d'allò més especial. La mateixa que s'ha produït als tres estudis on es van gravar les peces d'aquest disc triangular. I al marge dels formats, si hi ha una diferència substancial entre els darrers dos treballs d'El Petit de Cal Eril, probablement es trobi en el fet que "La força" era un disc d'autor i aquest triangle és un àlbum de banda amb totes les conseqüències.

La primera part del disc es va gravar durant el mes de maig al Mas Franch de Sant Feliu de Pallerols. La segona al Teatre de Cal Eril, centre d'operacions habitual de Joan Pons. I la tercera i última als estudis Figure 8 de Brooklyn, Nova York. Les primeres tres cançons tenen les seves arrels en la vessant més folk d'El Petit de Cal Eril -la inicial "Tot el que has estat" té un deliciós aire a Iron & Wine-. Les del segon ep, en canvi, s'acosten a registres més pop -atenció a les tonalitats clarobscures de "Com puc saber el que penses"-. I els tres talls més recents flirtegen amb el rock i la psicodèlia -"Més val que guardis bé el que saps" hauria de fer les delícies de qualsevol seguidor de Neil Young-. I el conjunt de l'obra torna a situar El Petit de Cal Eril com una de les propostes més atrevides i a la vegada coherents del panorama independent català dels nostres dies.


Més informació:
El Petit de Cal Eril  /  Bankrobber

dimarts, 6 de febrer de 2018

PAVVLA - "Homemade Stuff" (2018)


Després d'haver signat un debut de l'alçada de "Creatures" (2016, Luup Records), d'haver-se passat bona part de l'últim any girant sense parar i actuant en festivals de la talla de Primavera Sound o el nord-americà SXSW, PAVVLA promet nou àlbum de cara a aquest 2018. I per a amenitzar l'espera acaba de lliurar un ep amb set demos casolanes, gravades en una sola presa i sense editar amb un vell Tascam 244 Cassette Portastudio. Entre aquest material hi trobem reveladores versions primerenques d'alguns dels seus títols més brillants -impagables les lectures acústiques de "Planets and Stars" i "This Is Not a Movie"-, però també d'alguns temes del citat proper disc. L'ep es titula "Homemade Stuff" (2018) i poden escoltar-lo a Spotify.

Falciots Ninja - "Mitges veritats" (2017)


Diuen que allò que és bo resulta encara millor si a sobre és breu. Una màxima que es podria aplicar perfectament als tres discos de Falciots Ninja, que per norma general passen literalment volant i no ofereixen a l'oient cap altre remei que punxar-los una vegada rere l'altra. Cansar-se'n és impossible, perquè totes les seves cançons entren a la primera i un cop les hagin vostès escoltat no se les podran treure del cap. Cansar-se també resulta impossible, perquè la música d'aquests barcelonins és enèrgica i vitamínica com un redbull barrejat amb whiskey i a sobre no fa mal al fetge.

Per qui encara no els conegui, podríem dir que Falciots Ninja són sis músics de llarga trajectòria al circuit independent de casa nostra. Un col·lectiu sònic de naturalesa eclèctica i mestissa, aglutinat al voltant del guitarrista i vocalista Albert Rams (exMine!). Una banda que juga al seu aire amb gèneres com el pop, el soul, el folk o fins i tot el post-punk sense encasellar-se ni limitar-se a cap d'ells. I una de les poques formacions que poden haver compartit escenari amb noms tan diversos com els de Joan Colomo, Xmilk, La Iaia, Za! o els Toasters sense trobar-se mai desubicades.

"Mitges veritats" (2017) és el seu treball més recent, i molt probablement el més complet de tots els que han fet. Perquè conté algunes de les seves composicions més rodones, perquè no han estalviat recursos a l'hora de donar-los forma a l'estudi -es nota la mà del també excomponent de Mine! Bernat Sánchez a les tasques de producció- i perquè tot això ho han aconseguit sense perdre un sol gram d'aquella frescor que sempre els ha caracteritzat. "És tan guai i és tan addictiu, que no puc deixar-ho de cop", canta Rams a la inicial "Deliri". Una declaració de principis aplicable a qualsevol dels sis talls que conformen aquest plàstic. El presentaran el proper dissabte, 10 de febrer, al Marula Cafe.


Més informació:
Falciots Ninja  /  Bandcamp  /  Marula Cafe

dilluns, 5 de febrer de 2018

Joan Miquel Oliver i Clementina a El 9 Nou


El passat divendres 2 de febrer vaig assistir al concert de Joan Miquel Oliver i Clementina al Tastautors de Cardedeu. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

"Three Billboards Outside Ebbing, Missouri" (2017)

Frances McDormand en un fotograma de la pel·lícula.
El retrat punyent i colpidor d'allò que anomenem Amèrica profunda. Frances McDormand oferint una de les interpretacions més definitives d'una trajectòria que en va plena -una mare desesperada en guerra contra tot un departament de policia encapçalat per uns també magnànims Woody Harrelson i Sam Rockwell-. Els diàlegs carregats d'ironia, humor negre i altes dosis de deliciosa mala llet. El guió carregat d'escenes memorables i cops de volant absolutament inesperats. Una estructura narrativa que sense allunyar-se dels cànons clàssics del thriller dramàtic presenta lloables apunts de singularitat -en certa manera es podria afirmar que la cinta no té principi ni final-. I una banda sonora d'allò més rodona on les composicions en clau Americana de Carter Burwell conviuen amb peces originals de Townes Van Zandt o Robbie Robertson. "Three Billboards Outside Ebbing, Missouri" (2017, estrenada en castellà amb el títol de "Tres anuncios en las afueras") és l'última pel·lícula de Martin McDonagh, i un dels films que més he arribat a gaudir en pantalla gran durant els darrers anys. Els ho prometo.

diumenge, 4 de febrer de 2018

Flor Braier presenta el videoclip de "Tiempo"

Flor Braier en un dels escenaris del videoclip de "Tiempo" - Foto Ignacio Montenegro.
Flor Braier acaba de presentar el segon videoclip del seu darrer disc, un "Nit" que va veure la llum ara fa un any i que suposa una de les obres més completes d'aquesta polifacètica artista argentina. Es tracta de "Tiempo", la peça d'aires misteriosos i reflexius que acomiada l'àlbum. El clip en qüestió ha estat dirigit per Ignacio Montenegro i mostra a Braier amb el rostre cobert per diversos objectes i recorrent escenaris desolats i ruïnosos. Els de la ciutat inundada d'Epecuén, a la província de Buenos Aires, un indret carregat de mites i llegendes que Braier i Montenegro han vinculat amb el pas del temps i les realitats paral·leles. El poden veure a Youtube.

dissabte, 3 de febrer de 2018

59 anys sense Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper

Buddy Holly.
Fa molts anys vaig tenir el gust de visitar la localitat de Clear Lake, a l'estat nord-americà d'Iowa, on encara es conserva el Surf Ballroom, la sala on van oferir les seves últimes actuacions Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. La sensació de trobar-te tan a prop d'uns referents amb qui ni tan sols has arribat a compartir espai temporal, els ho asseguro, és màgica. També vaig tenir ocasió de visitar l'aeroport de la veïna localitat de Mason City, des d'on es va enlairar aquella Santíssima Trinitat del primer rock'n'roll poques hores després d'actuar. La història és prou coneguda: l'avió es va estavellar pocs minuts després d'enlairar-se a causa del mal temps. Era la matinada del 3 de febrer de 1959, avui fa exactament 59 anys. Fa molt de temps que dedico cada 3 de febrer a recordar-los. Holly era un dels músics més brillants i avançats de la seva generació, un visionari que va influir a moltíssimes generacions i sense el qual no s'entendria la sofisticació i la sensibilitat pop dels Beatles o els Beach Boys. Valens va ser el primer rocker llatí, pioner del rock de garatge amb talls tan adrenalínics com "Come On, Let's Go" o un "Ooh My Head" que gairebé s'anticipava als Sonics, si bé és recordat sobretot per balades com "Donna" o "La Bamba", el primer èxit internacional del rock'n'roll en una llengua que no fos l'anglesa. I el Bopper és l'etern secundari de luxe d'aquesta història, un entertainer amb totes les lletres i un gran compositor de cançons -el seu "White Lightin'" esdevindria un hit en boca de George Jones- a qui cal reivindicar malgrat no haver deixat l'empremta de Holly i Valens.

Joan Miquel Oliver i Clementina al Tastautors

Joan Miquel Oliver.
JOAN MIQUEL OLIVER + CLEMENTINA
Tastautors 2018 @ Teatre Auditori, Cardedeu
2 de febrer de 2018

Joan Miquel Oliver és un d'aquells músics que poden sonar a moltes coses totalment diferents sense deixar mai de sonar a ells mateixos. Ahir a la nit es va ventilar en una hora i mitja tota una bateria de discursos que van anar del funk més càlid a les estructures gairebé laietanes passant pel folk deconstruït, el post-punk d'ascendència balear o aquell pop galàctic marca de la casa. Va repassar generosament un fons de catàleg on encara destaquen títols com "Final feliç", però van ser els talls més recents els que van brillar amb més força -com a mostres "Rumba del temps" i "Agricultors ingràvids", tots dos d'"Atlantis" (2017)-. Prèviament havia obert la nit Clementina, refrescant duet de folk-pop integrat per una catalana i un mexicà que sonen a mig camí de la primera Regina Spektor, uns Angus & Julia Stone a baixa fidelitat o uns Herman Dune amb accent del Montseny. Atenció a peces com "La por" o "Darrere del vent".

divendres, 2 de febrer de 2018

Els temes propis de Puma Rai Tape Diana


Puma Rai Tape Diana es van formar expressament per a participar en un homenatge a Kraftwerk. Havia de ser una col·laboració puntual, una aventura amb un principi i un final. Però d'allò ja fa gairebé dos anys i des d'aleshores el duet que formen Carola Llonch i Vicenç Ferreres, dos sospitosos habituals del Sotabosc barceloní, ha anat agafant forma fins a esdevenir una entitat amb nom propi i un repertori que convida a seguir-los la pista. A finals de l'any passat publicaven el seu primer ep amb composicions originals. Un "CV" (2017) integrat per quatre temes que exploraven la vessant més onírica i hipnòtica del pop electrònic sense renunciar als ritmes ballables i a unes harmonies vocals que podrien acabar esdevenint un dels seus trets identitaris -atenció a "Penitents"-. Ara en presenten la versió remesclada, "KW" (2018), que també va carregada de bones sensacions. Segueixin-los a Bandcamp.

Marion Harper - "Hydrangea" (2017)


Diu la nota promocional d'"Hydrangea" (2017) que Marion Harper s'ha fet gran. Que ja no és aquella nena de 17 anys que un bon dia va decidir mostrar al món la música que feia a la seva habitació. La nota en qüestió parla de maduresa, de creixement i d'una evolució sorprenent. I si bé és cert que les notes promocionals tendeixen per naturalesa a la hipèrbole, també ho és que tot el que acaben de llegir és tan cert com constatable. Harper ha passat en tan sols quatre anys de ser una promesa en boca d'uns quants a haver-se consolidat com un dels grans valors a l'alça de l'indie català encapçalant tota mena de rànquings, acumulant incomptables guardons, omplint sales i teatres i col·locant les seves cançons a la banda sonora d'una popular sèrie televisiva -la segona temporada de Cites (2016)-. De seguida s'ha dit tot el que aquesta noia pot explicar amb tan sols 21 anys, però és que a sobre acaba de despenjar-se amb un segon disc que condensa fites passades i comença a dibuixar un futur ara ja inqüestionable.

Els secrets de Harper són dos. El primer, les cançons. Peces que sonen a moltes coses que tots hem escoltat moltes vegades però a la vegada evoquen novetat i una personalitat tan definida com atrevida i oberta als reptes. El segon, formar part de l'escuderia de Luup Records, un petit segell independent que més o menys a la vegada que la pròpia Harper ha demostrat que és capaç de fer coses molt grans. Tan grans, de fet, com aquest "Hydrangea" on la d'Hostalric presumeix d'un poder i una seguretat que mai abans havia exhibit, però sobretot d'un repertori ideal per a rebentar festivals de qualsevol mida, rànquings de publicacions amb bon gust, llistes d'èxits i fins i tot alguna pista de ball. Vuit temes que adopten l'electrònica com a fil conductor, que es beneficien de la producció d'Aleix Iglesias -el factor Luup- i evoquen noms com els de Lorde, The XX o M83 -amb aquests últims ha compartit escenari-. Vuit talls que tant poden convidar a l'èxtasi com adoptar formes hipnòtiques, oníriques i fins i tot clarobscures. Vuit peces que conjuguen reflexió, introspecció i unes ganes boges de menjar-se el món. Això últim és només qüestió de temps.


Més informació:
Marion Harper  /  Luup Records

dijous, 1 de febrer de 2018

Keith Richards parla dels Beatles (i dels Stones)

Keith Richards i Mick Jagger, durant els dies en què tocaven a la BBC.
"Els Beatles, als seus inicis, eren un gran grup vocal. Tot i que les seves cançons estaven ben gravades i molt ben tocades, jo crec que durant aquells dies un escoltava els Beatles sobretot per les seves veus. I per les cançons, que són fantàstiques. Però no, no eren una banda d'instrumentistes". Parla Keith Richards en una entrevista publicada per Uncut aquest mes de febrer. Una conversa amb el periodista Michael Bonner que tenia com a principal objectiu promocionar el darrer llançament dels Rolling Stones, la col·lecció de gravacions que van fer per a la BBC durant els seus primers anys com a banda i que han vist recentment la llum sota el títol d'"On Air" (2017). Per això sobta la manera com el guitarrista recorda el moment immediatament posterior a aquelles gravacions, la recta final dels 60 i l'inici dels 70, quan els Stones van redefinir per sempre més no tan sols el seu so sinó el de bona part d'allò que anomenem rock'n'roll. "Tot s'anava fent més i més gran, i òbviament nosaltres anàvem acumulant experiència. Quan vam arribar a 'Beggar's Banquet' i 'Let It Bleed', la banda anava a tota màquina. Mentre fèiem els primers discos sempre hi havia aquella sensació d'estar experimentant, de no saber del cert si realment podies gravar-los. Sabies que podies tocar aquelles cançons, però era possible capturar-les en un disc? Va requerir el seu temps arribar a gravar correctament els Stones. I un dels millors llocs on aprendre'n no era precisament la BBC!". Impagable, com de costum.