dijous, 31 d’agost del 2023

Bob Feldman (1940-2023)

BOB FELDMAN
(1940-2023)

Com la gran majoria dels meus contemporanis, vaig arribar a la música dels Strangeloves a través de la nissaga Nuggets. Al recopilatori fundacional de 1972 hi figurava "Night Time", addictiu senzill publicat el 1965 on els novaiorquesos acostaven la mètrica del soul d'escola Motown fins a les coordenades del rock'n'roll de garatge. A la versió ampliada –la caixa, per entendre'ns- de 1998 s'hi sumava la que possiblement sigui la seva peça més reconeguda, "I Want Candy". Un original edificat sobre el patró rítmic de Bo Diddley, publicat el mateix 1965, que en dècades posteriors van versionar Bow Wow Wow i fins i tot Melanie C, entre d'altres.

Els Strangeloves –podríem seguir parlant eternament d'un repertori on figuren encara perles de la mida de "Cara-Lin", també de 1965- eren a priori una d'aquelles bandes nord-americanes que van respondre a la British Invasion amb els seus propis ritmes de garatge. La seva durada efímera –es van formar el 1964 i es van dissoldre el 1968- així ho suggereix, però el cert és que els seus components ja tenien una dilatada experiència al negoci musical al moment de fer el grup –un cop dissolt, van seguir treballant en diferents àmbits de la indústria-. Parlem de Bob Feldman, Jerry Goldstein i Richard Gottehrer, que havien començat a treballar plegats com a equip de compositors i productors.

Al seu currículum hi destacaven joies de la mida de "My Boyfriend's Back", el single que el 1963 havia catapultat The Angels fins al firmament dels girl groups. En anys posteriors –i alternant la seva tasca com a compositors amb els compromisos del grup- van facturar també clàssics com "Sorrow", gravat originalment pels McCoys el 1965 i més endavant pels Merseys i David Bowie, entre d'altres –tot i no ser seva, van estar a punt de gravar com a Strangeloves l'arranjament de "Hang On Sloopy" que finalment van popularitzar els mateixos McCoys-. Feldman ha mort a l'edat de 83 anys.

50 anys de "Goats Head Soup"


Ara fa tres anys, els Rolling Stones van reeditar "Goats Head Soup" (1973) amb un d'aquells formats escurabutxaques que solen tenir com a reclam el disc de rareses de rigor. Hi destacaven dues pistes inèdites, "Criss Cross" i "Scarlet" –aquesta última, gravada amb Jimmy Page a la guitarra-, que sens dubte eren llamineres però en cap cas aportaven res al conjunt d'un àlbum que encara avui es defensa sense necessitat de cap campanya d'aquesta mena.

Perquè, tot i l'opinió poc favorable d'una part de la crítica de l'època, tot i ser encara percebut per alguns com una obra menor, "Goats Head Soup" és un plàstic rodó de cap a peus. Un treball que pot fer-se petit si se'l compara amb els seus predecessors –els Stones venien de fer "Beggars Banquet" (1968), "Let It Bleed" (1969), "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972), a veure qui ho supera-, però que al seu moment seguia mostrant als seus autors en plena forma tant a nivell creatiu com executiu.

Gravat a mig camí de Londres, Kingston i Los Angeles amb Jimmy Miller novament a les tasques de producció –va ser l'últim àlbum de Ses Majestats on va treballar-, i publicat avui fa 50 anys, ens trobem davant d'un disc que segueix la línia dels anteriors, si bé assolint textures més crues i una factura més fosca i corrosiva que de costum –eren els dies en què Mick Jagger gaudia plenament del seu rol com a divinitat rockera mentre Keith Richards entrava de ple en la seva etapa més salvatge i autodestructiva, també eren els dies del glam rock-.

Com a primera mostra la peça que l'obre, "Dancing with Mr. D", un exercici de blues rock robust i decadent que podria ser perfectament el fill il·legítim de "Sympathy for the Devil" i "Gimme Shelter" –el seu videoclip promocional és pur glam-. "100 Years Ago" és un exercici de protosouthern rock que hauria encaixat perfectament en qualsevol cara d'"Exile...", i el crescendo soul de la robusta "Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)" contrasta amb la fragilitat d'"Angie", una de les balades més eternes de la història del rock i una de les peces més reconegudes del catàleg del Stones –amb aquell piano de Nicky Hopkins-.

Després de la majestuositat d'"Angie", el dinàmic i pantanós blues rock de "Silver Train" entra tan bé com un Jim Beam amb Cola en una nit d'agost –com la d'avui, posem per cas-. Altres reclams del disc són el boogie ressacós de "Hide Your Love", el regust country rock de la crepuscular balada "Winter", i el rock'n'roll desvergonyit –sobretot a nivell líric- d'"Star Star" –originalment titulada "Starfucker", per deixar les coses clares-. Mig segle d'un àlbum que no serà el millor dels Stones, però és tan essencial com la pròpia banda.

dimecres, 30 d’agost del 2023

Bernie Marsden (1951-2023)

BERNIE MARSDEN
(1951-2023)

Pocs anys abans de la mort de Peter Green vaig llegir un reportatge sobre la seva figura en una revista britànica. Qui havia estat fundador i principal motor creatiu de Fleetwood Mac durant els primers anys de la banda vivia aleshores en una zona residencial d'algun lloc d'Anglaterra, totalment desconnectat d'un món i d'un negoci –els de la música- que l'havien convertit en llegenda però també li havien fet molt de mal. El poc que se'n sabia, i així quedava reflectit a l'article en qüestió, era que periòdicament rebia visites d'un altre astre de la guitarra com Bernie Marsden, amb qui es podia arribar a passar hores –o dies sencers- tocant a la sala d'estar.

Green i Marsden tocaven pel simple fet de passar una bona estona fent allò que els agradava. En aquest sentit, Marsden era un dels pocs contactes coneguts de Green amb un món exterior del qual semblava no voler saber res, però també qui el va ajudar a retrobar-se amb els impulsos que l'havien motivat a agafar una guitarra per primer cop –el plaer de fer música sense cap altra motivació que no fos gaudir de l'acte de fer-la-. La història em va semblar preciosa. I crec que diu molt de Marsden, un guitarrista sovint poc valorat fora de l'àmbit del hard rock i el heavy metal –cosa que em sembla molt injusta-. Com Green, va ser membre fundador i part essencial d'una altra banda britànica que, ja sense ell, va fer les Amèriques tant a nivell artístic –aquell acostament al hair metal- com comercial –va ser la seva etapa més massiva-.

Provinent de Babe Ruth i UFO, Marsden va ser aliat clau de David Coverdale quan aquest va formar Whitesnake havent-se foguejat a les files de Deep Purple. També va ser coautor, juntament amb el vocalista, de clàssics com "Love Hunter", "Trouble" o "Walking in the Shadow of the Blues". I de peces reciclades durant l'etapa nord-americana del grup, com les totèmiques "Here I Go Again" i "Fool for Your Loving". La guitarra de Marsden va ser un dels elements que van definir el so dels primers Whitesnake. I la seva sortida l'any 1982 vindria a tancar la primera etapa del conjunt –la que alguns seguim considerant com la millor, tot i que personalment no tinc res en contra del que van fer després-. Ha mort a l'edat de 72 anys. Sigui on sigui, tant de bo estigui fent una d'aquelles jams amb el seu bon amic Peter Green.

El misteri etern de les Dames




El misteri etern del foc. La mística espiritual de les flames. I tot el llegat pagà que hi ha en l'acte de manipular-les. Les Dames de Foc són una de les colles de cultura popular i tradicional que actuen cada any durant la festa major de Blancs i Blaus de Granollers. Solen fer-ho la nit del dimarts –com ahir- al parc Torras Villà, un pulmó verd al centre de la ciutat que durant mitja hora sol esdevenir el seu infern particular. Una vintena llarga de malabaristes servint-se de cèrcols, torxes i altres utensilis encesos per dibuixar traços de llum enmig de la foscor. Assistir al seu espectacle sempre és tota una experiència.

dimarts, 29 d’agost del 2023

Les Testarudes

LES TESTARUDES
Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça Perpinyà, Granollers
28 d'agost de 2023

Una banda jove que ha vingut a preservar les essències fundacionals de la música jamaicana tal com l'hem conegut durant les darreres sis dècades, però sobretot a transmetre-les a tota una generació –la seva-. Les Testarudes és un combo barceloní format per nou dones que versionen clàssics de l'ska, el rocksteady i el primer reggae amb tota la passió del món, però sobretot amb el rigor de qui coneix a fons la matèria. Solvència instrumental per parar un tren, unes harmonies vocals celestials i un repertori molt ben triat.

Aquesta nit han actuat a la festa major de Granollers citant entre d'altres a Millie Small"My Boy Lollipop"-, Prince Buster"Madness"- i Phyllis Dillon –aquell "Perfidia" ha estat de pell de gallina-. També a Dr. Calypso –"Aquesta nit"- i Els Pets –caldria reivindicar més sovint una cançó com "Domesticada"-. I han reinventat l'espiritual "When the Saints Go Marching In" en clau tropical sota el títol de "When the Skins Go Marching In". Tot plegat, amb un ofici indiscutible a l'escenari. Tant de bo s'animin tard o d'hora a fer temes propis.

Blaüncs

Membres de l'Esbart Dansaire durant l'actuació d'ahir a la nit, amb els músics al fons.
L'Esbart Dansaire de Granollers commemorava la nit passada al parc Torras Villà el 40è aniversari de la festa major de Blancs i Blaus tot reestrenant Blaüncs, un espectacle de dansa inspirat en els diferents elements festius –la rivalitat entre colles, el bestiari de foc, el folklore local-. Tota una sèrie de moviments i coreografies que reten homenatge a la festa i a la gent que la fa, però sobretot preserven la tradició i la mantenen ben lluny de les vitrines dels museus.

La música és obra del pianista i compositor Martí Ventura, que la va interpretar en directe amb una banda de vuit músics –amb secció de vents i secció rítmica- i amb un registre a cavall del jazz i els gèneres d'arrel mediterrània, invocant per moments les formes més essencials del rock progressiu. Granollers havia estat durant les dècades dels 60 i 70 un dels epicentres de la música progressiva a casa nostra, cosa que semblen haver oblidat tant les seves elits culturals i polítiques com la seva societat civil. Una pena.

dilluns, 28 d’agost del 2023

50 anys de "Let's Get It On"


Durant la dècada dels 60 havia estat una de les veus que havien fet ballar la Young America a ritme d'elegant soul i sofisticat rhythm & blues marca de la casa Motown. Tot just entrada la dels 70 es va postular com un dels portaveus de la comunitat afroamericana amb un àlbum, "What's Going On" (1971), que tenia la consciència social com a columna vertebral i que encara avui es pot contemplar com un document de l'estat de les coses als Estats Units –als de cinc dècades enrere, però també als d'hores d'ara-. I amb aquestes, Marvin Gaye va fer un altre cop de volant a tots els nivells i es va perfilar com una de les veus més sensuals de tots els temps.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Let's Get It On" (1973), l'àlbum on el de Washington va començar a flirtejar subtilment amb el funk alhora que va desaccelerar els tempos de les seves composicions. El resultat va ser una col·lecció de cançons que dibuixaven atmosferes íntimes i càlides, amb tots els sentits i matisos que aquests dos adjectius puguin adquirir. Un registre que s'avançava a corrents com el quiet storm. Com a mostres, "Please Stay (Once You Go Away)", "If I Should Die Tonight", "You Sure Love to Ball" o la canònica peça titular –la majoria les va compondre Gaye a quatre mans amb el productor Ed Townsend, la base instrumental la va posar la sempre oportuna banda de la casa Motown, els Funk Brothers-.

Waterloo Sunset

Les Franqueses del Vallès, agost de 2023.
La posta de sol d'un diumenge d'agost que fins aquell moment havia estat plujós. Les últimes hores de llum del dia, i alhora els primers rajos de sol visibles de la jornada, projectats sobre una pantalla de núvols en retirada. L'acte de contemplar una posta de sol per la finestra, sentir com ha baixat la temperatura, i observar què passa allà fora. "Every day I look at the world from my window / But chilly, chilly is the evening time / Waterloo sunset's fine", cantava Ray Davies a "Waterloo Sunset", una de les seves composicions més celebrades i un dels pilars del repertori dels Kinks. També una de les cançons més genuïnament londinenques que mai s'han arribat a enregistrar, malgrat descriure tota una sèrie d'escenes tan universals com l'abast de la pròpia peça. Potser per això em va venir al cap la seva melodia mentre contemplava aquell sol d'agost ponent-se entre les branques d'un ametller enmig de la plana vallesana. Per la finestra i durant un vespre efectivament fred.

diumenge, 27 d’agost del 2023

Els millors minuts de la nostra vida


Ho he dit en més d'una ocasió i m'hi torno a refermar. Els millors minuts de la nostra vida, la columna quinzenal de Jordi Remolins a El 9 Magazín –el suplement cultural que publica cada divendres El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona/Ripollès)-, és de lectura obligada per a qualsevol esperit crític o ànima inquieta. Aquesta setmana, per exemple, ens parla de la sèrie de còmics Torpedo, i com de costum comença l'article amb un encertat apunt sobre l'estat actual d'aquest món nostre.

"Em pregunto sovint quants adolescents actuals han tingut accés als còmics de Peter Bagge o a les pel·lícules d'Orson Welles o Jacques Tati", reflexiona, després de constatar com els nous hàbits de consum han fet tancar botigues de còmics i videoclubs arreu –aquells establiments on un podia descobrir universos sencers als quals difícilment arribarà a través d'un algoritme-. "Això sí, als deu anys els comprem un telèfon mòbil perquè puguin veure a imbècils fent coreografies al Tik-Tok com si no hi hagués demà", remata per concloure un primer paràgraf simplement demolidor. Imprescindible.

33 anys sense Stevie Ray Vaughan

Stevie Ray Vaughan (1954-1990).
És una d'aquelles cançons que fan companyia en matins plujosos i tempestuosos com el d'aquest diumenge d'agost. "Texas Flood", el vell blues pantanós de Larry Davis versionat amb caràcter definitiu pel gran Stevie Ray Vaughan. El primer el va enregistrar el 1958. El segon se'l va fer seu en directe i el va acabar fent servir per titular aquell monumental debut disgogràfic que va esdevenir "Texas Flood" (1983), l'àlbum. Vaughan va morir avui fa 33 anys, en accident d'helicòpter després d'actuar com a teloner d'Eric Clapton a East Troy, Wisconsin, amb els seus Double Trouble. No n'hi ha tornat a haver cap més com ell.

dissabte, 26 d’agost del 2023

R.I.P. Ron Gaddis

Ron Gaddis.
Ha mort Ron Gaddis, baixista de la banda de directe de George Jones durant més de 25 anys. Se'l pot escoltar en discos gravats en viu com "First Time Live!" (1985). Veterà jornaler de la música country, va arribar a signar un àlbum amb el seu nom, "Chip Off The Old Block" (1999), amb participació del mateix Jones, de Porter Wagoner i de Lorrie Morgan –amb qui havia estat casat entre 1979 i 1981-, entre d'altres.

No m'ha interessat mai el futbol

No m'ha interessat mai el futbol. D'entrada, perquè m'avorreix profundament l'exercici de contemplar com 22 mamífers bípedes corren darrere d'una pilota –de la mateixa manera que hi haurà qui s'avorreixi escoltant els discos, llegint els llibres o veient les pel·lícules que a mi em tornen boig, i no passa res-. Però també pel tuf ranci que sempre ha desprès i segueix desprenent tot allò que envolta la seva pràctica en aquest país nostre –que cadascú posi aquí el nom que més li convingui-, malgrat els nombrosos i lloables esforços per dignificar-la –que hi han estat, hi segueixen essent i tant de bo no defalleixin-.

No m'ha interessat mai el futbol. No m'agrada, vaja. La qual cosa no m'impedeix reconèixer tot el valor social de l'esport de base, o entendre què podia significar un mundial com el de Maradona per a milions d'argentins durant els dies de Videla i la guerra de les Malvines –la possibilitat de somiar en una vida millor, ni més ni menys-. Però el fet de no agradar-me el futbol també m'ha comportat tota una sèrie de hàndicaps a nivell relacional, començant per l'ostracisme de què solen ser objecte als patis escolars tots aquells nens que simplement no troben cap motivació en l'acte de clavar puntades de peu a un objecte esfèric.

No m'ha interessat mai el futbol, deia. I per tot plegat em sobta que, arran de l'enèsima –i sonada- sortida de to d'un dels màxims responsables de la regulació d'aquest esport a nivell estatal –sí, parlo de l'afer Rubiales-, els mateixos que solen mirar-me per sobre de l'espatlla pel fet de no saber-me de memòria les alineacions del Barça, o pel meu costum de refugiar-me dins d'una sala de cinema cada cop que es disputen certes finals, s'escandalitzin ara davant del monstre que ells mateixos han estat alimentant tota la vida. Companys, si fins ara no us havíeu adonat del bassal de merda sobre el qual s'alçaven algunes d'aquelles gestes que tant aplaudíeu, és que potser en el fons, a vosaltres, tampoc us ha interessat mai gaire, el futbol.

divendres, 25 d’agost del 2023

La prèvia d'Al Ras 2023, a El 9 Nou


Red Wine, Joe Fields, Newgrass Republic, The Bib-Ramblers i el projecte Bluegrass Kids formen el cartell de la 22a edició d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival. Serà el 4 de novembre al Mercat Vell de Mollet del Vallès –durant els dies previs hi haurà actuacions en diversos escenaris barcelonins-. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Luc Smets (1947-2023)

LUC SMETS
(1947-2023)

Diu la llegenda que va ser el mateix Norman Petty –sí, l'home que havia estat productor de Buddy Holly, entre d'altres- qui va suggerir el nom de The Pebbles als components del grup en qüestió –els va arribar a produir dos singles-. També diu la llegenda que tot un George Harrison va quedar tan impressionat quan va escoltar la banda d'Anvers, que va convidar-la a gravar per Apple a finals dels 60. El combo volia acceptar l'oferta però el que aleshores era el seu segell, Barclay, no li va donar permís per fer-ho. Formats el 1965, els Pebbles eren un grup belga que s'emmirallava en el beat britànic i la psicodèlia nord-americana –cantaven en anglès-. Van publicar dos àlbums –"The Pebbles" (1969) i "Close Up" (1972)- abans de separar-se el 1974. Ha mort qui va ser el seu cantant i teclista, Luc Smets. Després de la separació del grup va militar en projectes com Shampoo o LSB.

dijous, 24 d’agost del 2023

D.E.P. Raquel Pascual

Raquel Pascual.
M'assabentava ahir a través de les xarxes socials de la mort de Raquel Pascual, la veu de Fromheadtotoe i de Collision. No la vaig arribar a conèixer personalment, però encara tinc molt present un concert de Collision que vaig poder presenciar en una festa major, fa gairebé vint anys –juliol de 2004, si no em falla la memòria-, davant d'un públic visiblement hostil. No oblidaré mai l'actitud de la banda, responent a cada provocació amb dards de precisió punk rock de la mida de "Rocket", "Let Me Be" o "Queens". Els seus arguments, guitarra, baix i bateria a tot gas, i en primer terme el poderós timbre vocal de la cantant. No sé com van acabar aquella nit la colla de curts de gambals que increpaven al grup des de la pista, però el primer que vaig fer jo després del concert va ser anar-me a comprar el seu primer i únic disc, l'aleshores flamant "Rock Diet" (2004), que encara m'agrada recuperar de tant en tant i que segueix sonant tan fresc com el primer dia. D.E.P.

Orange Skies

Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès, agost de 2023.
Un cel de color taronja com aquells que evocaven els Love d'Arthur Lee a "Orange Skies". La segona peça del seu segon àlbum, "Da Capo" (1966), composició de Bryan MacLean que amania el folk rock de filiació psicodèlica amb arranjaments d'alta sofisticació jazzística. Un dels pilars del California Sound, ressonant sota una posta de sol de finals d'agost a la plana vallesana.

dimecres, 23 d’agost del 2023

Toto Cutugno (1943-2023)

TOTO CUTUGNO
(1943-2023)

Ho cantava ben fort i amb la guitarra a la mà. Toto Cutugno era italià, i així ho proclamava a "L'italiano" (1983), la seva composició més universal, escrita durant una gira internacional en homenatge a tots els emigrants del seu país que trobava pel món. Un dels grans èxits de la cançó italiana de tots els temps, i sens dubte la peça més reconeguda del cançoner de Cutugno amb permís d'aquell "Insieme: 1992" (1990) que el va fer tornar a primera fila a escala global a principis de la dècada dels 90. Un cant alegre i encoratjador, aquest últim, cap a una Unió Europea que tot just començava a alçar el vol i que es perfilava com a quelcom que finalment ha acabat no esdevenint. Eren altres temps i l'optimisme solia ser a l'ordre del dia. Cutugno ha mort a Milà a l'edat de 80 anys.

The Damned - "Darkadelic" (2023)


Era evident que no podia durar pas gaire, la reunió de la formació original de The Damned. Fins i tot si el quartet fundacional ha pogut arribar a resoldre definitivament les seves diferències històriques, tenia poc sentit a aquestes alçades un moviment que hauria suposat un pas enrere per a una banda que sempre s'ha caracteritzat per mirar endavant –i que justament ha sabut reinventar-se periòdicament a partir de la mutació constant de la seva composició-.

Sí, es perfilava molt llaminera la gira britànica que l'any passat va permetre a una colla d'afortunats veure a Dave Vanian i Captain Sensible en un escenari amb Rat Scabies i Brian James per primer cop en més de tres dècades. Però un simple repàs a la línia evolutiva del grup –pioner del punk britànic, pilar de la New Wave i del vessant gòtic del post-punk, i una institució de ple de dret encara en clau de present- apunta que, a hores d'ara, té molt més sentit prendre com a punt de partida obres de maduresa tan notables com "Evil Spirits" (2018), que no pas fer veure que no ha passat res des de "Music for Pleasure" (1977).

"Darkadelic" (2023), el dotzè àlbum d'estudi dels londinencs –i el successor del citat "Evil Spirits"- referma la vigència de la formació actual dels Damned –la que completen Paul Gray (baix), Monty Oxymoron (teclats) i un flamant nou fitxatge, Will Taylor (bateria)-. També confirma la reunió amb Scabies i James com un parèntesi que simplement va estar bé mentre va durar. I per si encara pogués quedar cap dubte, la mateixa caràtula mostra els rostres dels cinc integrants actuals del grup fonent-se en una mena de prisma a mig camí de la coloraina àcida i de la foscor gòtica.

Efectivament, la coberta de "Darkadelic" fa honor al seu títol. I també en fa un repertori que oscil·la entre els horitzons sinistres explorats per Vanian i companyia un cop superada l'era punk, i les essències psicodèliques que sempre han format part del seu adn –fins i tot quan això era proscrit per certs dogmes de l'imperdible-. El fil conductor, però, segueix essent l'electricitat punk que ha propulsat des dels inicis als autors de "Love Song" i "Smash It Up". Com a bona mostra la inicial "The Invisible Man", que alterna el seu ritme de garatge amb una escapada lisèrgica fins a cotes gairebé siderals.

Després tenim l'estètica de sèrie b d'un "Bad Weather Girl" i un "You're Gonna Realise" que vindrien a assenyalar els Damned com el pont hipotètic entre uns Mysterians i uns Fuzztones. "Beware of the Clown" sona a himne marca de la casa, una peça que seria un clàssic d'haver-se gravat quatre dècades enrere i que de ben segur funcionarà molt bé en directe. Els aires fronterers, gairebé Americana, de la crepuscular "Western Promise", ens venen a recordar l'amplitud de mires d'un conjunt que ha abanderat gèneres musicals sencers però sempre ha defugit l'estretor de les etiquetes.

Atenció també a la mètrica rockabilly de "Follow Me", al batec àcid d'un "Leader of the Gang" on ressona la Costa Oest més assolellada –la dels Estats Units, s'entén-, i a l'embranzida psicodèlica d'un "Motorcycle Man" que prem gas a fons fins a endinsar-se en alguna carretera desèrtica on Hawkwind van de trip amb Steppenwolf. Sí, seguim parlant de The Damned. Possiblement l'única banda capaç de reunir a la seva formació original en temps de descompte i, tot seguit, reprendre el seu camí amb un àlbum que reivindica el seu present però sobretot anuncia el seu futur.

dimarts, 22 d’agost del 2023

Bobby Eli (1946-2023)

BOBBY ELI

(1946-2023)

Productor, compositor i multiinstrumentista, Bobby Eli va jugar un paper clau en el naixement del Philadelphia Sound. Va ser guitarrista i membre fundador d'MFSB, el combo que va facturar l'himne generacional "TSOP (The Sound of Philadelphia)" (1974) al costat de The Three Degrees. Una composició de Kenneth Gamble i Leon Huff, el tàndem de productors que solen considerar-se com a arquitectes del Philly Soul, amb els propis MFSB com a aliats clau. Al marge de tota una discografia a títol propi que va eixamplar els horitzons del soul i va posar els fonaments de la música disco, la banda va acompanyar a figures de pes com els Stylistics o Harold Melvin & The Blue Notes. Eli ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Dylan, segons Uncut


Pràcticament al mateix temps que Bob Dylan anunciava un nou tram nord-americà del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –començarà l'1 d'octubre a Kansas City, Missouri-, m'arribava aquest luxós volum facturat per la gent de la revista Uncut –dins de la sèrie The Ultimate Music Guide- i dedicat al de Duluth. Repàs integral a la seva discografia, de "Bob Dylan" (1962) a "Shadow Kingdom" (2023), passant pels directes i les Bootleg Series, i sucoses entrevistes rescatades dels arxius de Melody Maker, New Musical Express (NME) i la mateixa Uncut. Altament recomanable.

dilluns, 21 d’agost del 2023

Ray Hildebrand (1940-2023)

RAY HILDEBRAND

(1940-2023)

Una d'aquelles cançons que molts vam descobrir en algun d'aquells recopilatoris de benzinera que, per un mòdic preu, ens aproximaven als primers anys del rock'n'roll, en un moment en què aquests quedaven tan lluny com l'adveniment de l'streaming i el tot s'hi val que aquest porta associat. "Hey Paula" (1962), senzill signat pels texans Paul & Paula, declaració d'amor amb petició de matrimoni inclosa, balada prototípica del seu temps i duet vocal que va catapultar els seus autors als primers llocs de les llistes d'èxits entre finals de 1962 i principis de 1963. Paul i Paula eren en realitat Ray Hildebrand i Jill Jackson, que al cap de pocs anys van desfer la seva associació però van seguir essent amics. Hildebrand va passar aleshores a cantar música cristiana. Ha mort a l'edat de 82 anys.

Greg Cook (1950-2023)

GREG COOK

(1950-2023)

Formats a Washington D.C. el 1966, The Unifics van publicar un sol àlbum –"Sittin' In at the Court of Love" (1968)- i un grapat de singles abans de separar-se el 1972. Combo de soul vocal amb totes les lletres, van destacar per un so elegant que sintonitzava amb certs corrents que començarien a desenvolupar-se ben entrada la dècada dels 70. Es van reunir a principis del segle XXI arribant a lliurar un segon àlbum –"Return" (2004)-. Ha mort un dels seus integrants, Greg Cook, qui un cop desfet el grup havia cantat amb formacions com els Chilites o els Blue Notes.

diumenge, 20 d’agost del 2023

Tommi Stumpff (1958-2023)

TOMMI STUMPFF

(1958-2023)

El seu rol com a vocalista de Der KFC va situar Tommi Stumpff a l'avantguarda del punk alemany a finals de la dècada dels 70. Un cop desfeta la banda el 1982, el de Düsseldorf va iniciar una carrera en solitari que el va portar a esdevenir també un nom destacat de l'electrònica al seu país durant els 80. Amb el suport de Conny Plank –el productor de capçalera del krautrock- va facturar senzills com "Contergan Punk" (1983), on explorava els horitzons més corrosius del post-punk i la música industrial, i es perfilava com un dels pioners d'allò que s'anomenaria Electronic Body Music (EBM). Durant la dècada dels 90 es va retirar dels escenaris, però hi va tornar ja en ple segle XXI. Ha mort a l'edat de 65 anys.

Purple Haze


Un núvol de tempesta llunyà però imponent, mirant-se la posta de sol des d'un cel on el blau comença a adoptar les tonalitats púrpura de les últimes hores de llum del dia. Sona "Purple Haze" de la Jimi Hendrix Experience. "Excuse me while I kiss the sky", que cantava el geni de Seattle. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, agost de 2023.

dissabte, 19 d’agost del 2023

Gary Young (1953-2023)

GARY YOUNG

(1953-2023)

Era el més gran de la banda. El que tenia més experiència. També el que ho tenia més difícil per encaixar a l'engranatge d'això que anomenem la indústria. Ha mort Gary Young, bateria original de Pavement, tot un personatge en el millor sentit que era capaç de posar-se de cap per avall a l'escenari i que va definir part de l'essència del combo durant els seus primers anys. Va entrar al grup de forma gairebé accidental, quan Stephen Malkmus i Scott Kannenberg van anar a gravar al seu estudi casolà, construït per ell mateix al garatge de casa seva, a Stockton. El mateix des d'on es va facturar el fundacional "Slanted and Enchanted" (1992), el primer àlbum dels californians i un dels pilars de l'indie nord-americà de la dècada dels 90. El 1993 va ser expulsat per desavinences internes. Anys més tard es va reconciliar amb els seus excompanys i fins i tot va arribar a fer un parell de concerts amb la banda el 2010.

La saturació de dades no és coneixement

Tom Waits fotografiat per Anton Corbijn.
"We are buried underneath the weight of information, which is being confused with knowledge; quantity is being confused with abundance and wealth with happiness". Són declaracions de Tom Waits publicades l'any 2008 a l'entrevista True Confessions i recuperades ahir a les seves xarxes socials. El de Pomona reflexionava sobre una de les constants que defineixen el món contemporani, l'excés (de tot). Doncs no, ni l'opulència és felicitat, ni la quantitat abundància, ni la saturació de dades coneixement. I aquí podríem parlar també de la diferència entre consumir música i escoltar-la –i qui diu escoltar música, diu visionar pel·lícules o sèries-, i d'entendre que dinàmiques com les de les plataformes d'streaming ens estan empenyent cap al paper de consumidors passius –tot i que estressats, perquè se'ns acumula la feina- en lloc de formar-nos com a persones inquietes, sensibles i amb esperit crític.

divendres, 18 d’agost del 2023

La prèvia del tercer FestiBalmes, a El 9 Nou


Ja tenim aquí el cartell del tercer FestiBalmes, aquell festival que ha vingut a posar el Baix Montseny al mapa internacional de les músiques del món. Es farà els dies 15 i 16 de setembre al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera, i alternarà l'etnodance de Shasha Khan amb l'herència celta de Willos', l'afrobeat de Kwame Adzraku i el jazz amb accent mediterrani d'Ombra. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Jerry Moss (1935-2023)

JERRY MOSS

(1935-2023)

De quan les disqueres independents es podien permetre pensar a gran escala. O de quan el negoci discogràfic a gran escala no se'l repartien únicament les grans corporacions. Ha mort Jerry Moss, fundador d'A&M Records juntament amb Herb Alpert. El primer era un executiu discogràfic dels d'abans, el segon un reconegut trompetista i director d'orquestra. Van crear el segell el 1962, van començar editant la música d'Alpert amb Tijuana Brass i en anys posteriors van arribar a publicar obres clàssiques de Quincy Jones, The Flying Burrito Brothers, Carole King, Supertramp, Humble Pie, The Police i Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD), entre molts altres.

El 1977 van fitxar els Sex Pistols –la famosa signatura d'un contracte a l'exterior del palau de Buckingham a pocs dies d'haver estat despatxada la banda per EMI-, però els van acabar fent fora al cap d'una setmana –definitivament, no estaven fets els uns per als altres-. Alpert i Moss van vendre el segell a PolyGram el 1989. Van seguir-lo administrant, però en van marxar al cap de només quatre anys, ofegats pel corporativisme creixent dels nous propietaris. Eren els inicis del negoci del disc tal com el coneixem avui –des de 1998, PolyGram és una divisió d'Universal, i A&M un simple logotip que recorda temps millors sempre que és estampat en alguna reedició-.

dijous, 17 d’agost del 2023

The Zombies - "Different Game" (2023)


No és que ningú s'esperés un àlbum dels Zombies a aquestes alçades –han passat vuit anys des d'"Still Got that Hunger" (2015)-, és que molt pocs s'haurien atrevit a demanar material nou a una banda que semblava haver-ho dit tot ja fa molt de temps. Reconeguem-ho, el que realment importa de la discografia dels britànics són els dos àlbums absolutament canònics que van lliurar durant la dècada dels 60. El primer, "Begin Here" (1965) –publicat als Estats Units amb títol homònim i alteracions al repertori-, és un dels artefactes més sofisticats del Beat anglès i també una de les obres més essencials de la British Invasion. El segon, "Odessey and Oracle" (1968), és un clàssic de la psicodèlia i el pop barroc, també una d'aquelles obres maleïdes a les quals el temps ha acabat donant la raó.

Més enllà d'això, els treballs que ha facturat el grup en les seves successives reunions –ja fossin signats pel conjunt sencer o per Rod Argent i Colin Blunstone- són obres menors que es deixen escoltar però no alteren l'estat de les coses. I els seus directes de les passades dècades només han guanyat punts quan la resta de supervivents de la formació clàssica –Chris White i Hugh Grundy- s'han sumat a la festa –sovint per interpretar sencer el citat "Odessey and Oracle"-. Amb aquestes, ens arriba ara "Different Game" (2023), un nou disc on Argent i Blunstone es refermen al timó del vaixell sense la resta de components clàssics per lliurar una col·lecció de cançons que, novament, es deixen escoltar i fins i tot podrien ser més rodones que les d'àlbums anteriors, però novament aporten poca cosa al cànon de la banda.

En conjunt, aquest nou treball sona com hauria pogut sonar a data d'avui el grup si la seva trajectòria hagués estat més estable. Els teclats barrocs d'Argent a la peça titular semblen suggerir "Odessey and Oracle" com el punt de partida que ha portat el combo fins aquí. Els aires jazzístics de "Dropped Reeling & Stupid" recorden per moments a l'Stevie Wonder dels 70, però sobretot posen de manifest les arrels d'una banda que ja menjava a part en plena era beat. "Rediscover" és una balada crepuscular a l'estil d'uns Beach Boys contemporanis on Blunstone presumeix d'una veu envellida en el millor sentit. I tant el pop de cambra d'"I Want to Fly" com el rhythm & blues greixós de "Got to Move On" segellen dos dels grans moments d'un àlbum on els seus autors celebren la seva maduresa sense complexos. Hi tenen tot el dret, només faltaria.

PJ Harvey - "I Inside the Old Year Dying" (2023)


Llegia dies enrere un fil de Twitter –o com es digui ara aquesta xarxa social- on diversos usuaris comentaven el poc enrenou que havia generat la publicació, a principis del mes passat, del desè àlbum d'estudi de PJ Harvey. Un "I Inside the Old Year Dying" que certament ha tingut el seu ressò als mitjans de comunicació –les crítiques rebudes fins ara han estat generalment superlatives-, però del qual no s'està parlant gaire al carrer o a les mateixes xarxes socials –cosa que resulta força xocant, venint d'una artista que sol fer córrer rius de tinta cada cop que treu disc-.

Cap dels usuaris als quals vaig llegir tenia cap explicació per a un fenomen que jo mateix també he observat, i que personalment atribueixo a la liquiditat i la saturació pròpies dels temps presents. Una ja pot haver parit el disc del segle i la crítica pot proclamar-ho als quatre vents, que en qüestió de setmanes –de dies, fins i tot d'hores- ja serà aigua passada perquè la roda que mou aquest món nostre no pot parar de girar. I és clar, el fet de rebre constantment nous estímuls tampoc ajuda a parar atenció a aquelles obres que la requereixen.

"I Inside the Old Year Dying" és un disc que requereix atenció, en el sentit que cal escoltar-lo amb calma i diversos cops, a poder ser no seguits. Un àlbum complex que revela nous detalls i matisos a cada escolta –tot un contrast amb les dinàmiques generals d'un món governat per la immediatesa-, i on la seva autora ha fet un nou cop de timó discursiu després d'analitzar l'estat de les coses en aquest món nostre a ritme de rock –i blues- en clau genuïnament contemprània a "Let England Shake" (2011) i "The Hope Six Demolition Project" (2016).

Després de set anys de silenci discogràfic, trobem una Harvey molt més fràgil, intimista i fins i tot reposada, que es capbussa a la recerca d'un hipotètic santuari interior tot inspirant-se en el seu propi poema èpic "Orlam" –publicat l'any passat-. No és un disc fàcil –ella mateixa va reconèixer que li havia costat gravar-lo, malgrat comptar amb el suport de col·laboradors habituals com John Parish i Flood, que s'han fet càrrec de les tasques de producció-. No és apte per a macrofestivals ni per a les escoltes ràpides pròpies d'aquest temps on un sempre pot (o ha de) passar a una altra cosa.

Però qui s'atreveixi a endinsar-se en pistes com "Prayer at the Gate", "Seem an I", "A Child's Question, August", "All Souls" o la pròpia "I Inside the Old Year Dying" –fixin-se en com els títols de les cançons deconstrueixen el llenguatge i pràcticament se n'inventen un de nou, una constant que es repeteix als versos de les pròpies composicions-, hi tornarà a descobrir una artista encara capaç de reinventar-se i de seguir sorprenent amb cada moviment. En el fons no hauria d'estranyar que se'n parli poc, quan el que ha fet Harvey és justament brindar-nos un refugi contra el soroll del món exterior.

Disponible a Bandcamp.

dimecres, 16 d’agost del 2023

Clarence Avant (1931-2023)

CLARENCE AVANT

(1931-2023)

A menys d'una setmana del traspàs de Sixto Rodriguez, ha mort també Clarence Avant, tot un magnat del negoci del disc que va arribar a ser president de Motown i que molts recordaran com a fundador de Sussex Records, el segell que va publicar els dos àlbums de Rodriguez –"Cold Fact" (1970) i "Coming from Reality" (1971)-. Sí, Avant era aquell senyor a qui el documental de Malik Bendjelloul –"Searching for Sugar Man" (2012)- va retratar com una mena de gàngster –ell s'hi va posar bastant bé, val a dir-. Millor li va anar descobrint a tot un Bill Withers, que va donar a la seva disquera èxits com "Ain't No Sunshine" o "Lean on Me", de 1971 i 1972 respectivament. Altres noms destacats del catàleg de Sussex van ser The Presidents i Dennis Coffey, qui va exercir a més com a productor –treballant, entre d'altres, amb el mateix Rodriguez-. Avant també va tenir un documental centrat en la seva figura, "The Black Godfather" (2019), dirigit per Reginald Hudlin.

La reialesa del 16 d'agost

D'esquerra a dreta, Robert Johnson, Elvis Presley i Aretha Franklin.
El 16 d'agost, data assenyalada al calendari melòman en què es commemoren les defuncions de tres figures cabdals de la música del segle XX –de tots els temps, per ser justos-. Avui fa 46 anys que va morir Elvis Presley, el Rei del Rock'n'Roll i una de les icones culturals més grans dels darrers 100 anys. També en fa 85 del traspàs de Robert Johnson, el Rei del Delta Blues i un dels músics més influents del blues més primitiu –que ho preguntin a tota la generació de guitarristes de rock que el van (re)descobrir durant la dècada dels 60-. I finalment, avui fa també 5 anys que ens va deixar la Reina del Soul, la gran Aretha Franklin. Dos reis i una reina que cal tenir presents cada dia, i que recordem també aquest 16 d'agost.

dimarts, 15 d’agost del 2023

"La paraula és l'arma més poderosa"


Finestres i parets que diuen coses. "La paraula és l'arma més poderosa". La cita de Ramon Llull, escrit en una finestra del nord de Granollers. Agost de 2023.

"Do you still love rock and roll?"

WILCO
Festival de la Porta Ferrada
Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols
14 d'agost de 2023

Passen els anys –les dècades- i segueix tenint quelcom de catàrtic escoltar a Wilco interpretant en directe "Misunderstood", la peça que obria el llunyà –i canònic- "Being There" (1996). Sobretot aquell moment en què Jeff Tweedy canta amb insistència "Do you still love rock and roll?". Un vers que al seu dia podia sonar a declaració de principis, i que més d'un quart de segle després es manifesta gairebé com una prova de vida. La d'una banda que en tot aquest temps ha deixat enrere etiquetes com la de country alternatiu per passar a abanderar el rock més genuïnament nord-americà en ple segle XXI. Però també la del seu públic, el mateix que segueix responent de forma fervorosa cada cop que el cantant formula des de l'escenari la pregunta de torn.

Els de Chicago van actuar la nit passada al Festival de la Porta Ferrada en el marc d'una gira europea prèvia a la publicació del que serà el seu tretzè àlbum d'estudi. Un "Cousin" que tenen previst publicar a finals del mes vinent i del qual ja avançaven setmanes enrere una peça, "Evicted", que conjuga ganxo melòdic amb aquelles atmosferes tardorenques marca de la casa. Una llàstima que ahir es quedés fora d'un repertori altrament ben triat, i tan equilibrat com ho permet el present creatiu d'un conjunt que porta una bona temporada sense lliurar cap clàssic però tampoc ha fet mai un mal disc –per ser justos, no se li pot demanar a un grup que facturi cada dos o tres anys un "Summerteeth" (1996) o un "A Ghost Is Born" (2004), ja no diguem un "Yankee Hotel Foxtrot" (2002)-.

Van fer els honors amb la subtil cadència de "Handshake Drugs" abans d'encadenar tres dels grans reclams de "Cruel Country" (2022) –el seu treball més recent i la seva obra més rodona des de "The Whole Love" (2011), com a mínim-. La fragilitat d'un "Story to Tell" que va evocar per moments les formes més crepusculars del John Lennon solista, el folk boirós d'"I Am My Mother", i el polsegós country rock d'una peça titular on Tweedy carrega sense miraments contra l'Amèrica de Trump –o la de Biden, on sobre el terreny no han pas canviat tantes coses-. I van acabar-se de posar el respectable a la butxaca amb un "I Am Trying to Break Your Heart" culminat amb una orgia sonora on Nels Cline es va tornar a revelar com el contrapunt explorador a l'aguda sensibilitat pop de Tweedy –un equilibri que en gran mesura ve a definir l'essència de Wilco-.

Els plàcids passatges folk pop de "Hints" –nova cita a "Cruel Country", i una de les perles més absolutes del repertori recent dels nord-americans- i "If I Ever Was a Child" van deixar pas als repunts primaverals de la mccartneyana "Hummingbird" i al crescendo elèctric de la citada "Misunderstood". Va ser aquesta última el punt d'inflexió d'un passi que a partir d'aquell moment va augmentar revolucions, ja fos des de les àrides atmosferes de "Bird Without a Tail / Base of My Skull", amb la bufetada power pop de la pretèrita "Box Full of Letters" –única cita de la nit al debut del grup, "A.M." (1995)-, amb les dinàmiques ballables de "Heavy Metal Drummer", o amb un "Jesus, Etc." de deliciós regust soul –cortesia de l'orgue de Mikael Jorgensen-.

Dèiem al principi que "Misunderstood" manté inalterable el seu potencial catàrtic per molts anys que passin. I tres quarts del mateix es podria dir d'un "Impossible Germany" –única cita a "Sky Blue Sky" (2007)- que segueix desfermant un dels moments climàtics de qualsevol concert de Wilco. Aquell on Nels Cline es referma com un dels guitarristes elèctrics més importants de les passades quatre dècades amb un solo absolutament gloriós, dels que no admeten cap mena de dubte ni de comparació. Ignoro com van sonar l'any passat a Barcelona sense ell –baixa d'última hora per covid-, però em sembla just suggerir que la seva absència bé podria haver motivat el retorn de, com a mínim, una part de l'import de les entrades.

En tanda de bisos van alternar el folk gran reserva de "California Stars" –un dels textos de Woody Guthrie que Tweedy i companyia havien musicat al seu dia de la mà amb Billy Bragg- amb el pop terminal de "Red-Eyed and Blue" i el rock greixós d'"I Got You (At the End of the Century)", abans d'enfilar les àcides coordenades krautrock d'"Spiders (Kidsmoke)". Deu hipnòtics minuts de viatge psicodèlic cap a l'infinit, com a final apoteòsic de dues hores de repertori que van tornar a assenyalar Wilco com una de les bandes capitals del rock contemporani. Potser no tornin a lliurar mai més cap "Yankee Hotel Foxtrot", però el seu llegat és ben viu i el seu directe segueix essent incontestable.

dilluns, 14 d’agost del 2023

Lankum - "False Lankum" (2023)


En un article publicat el mes d'abril passat per la revista Mojo, el periodista Jim Wirth comparava el quart àlbum de Lankum, "False Lankum" (2023), amb "OK Computer" (1997) i "The Dark Side of the Moon" (1973). Concretament, venia a dir que la que ja es va perfilant com una de les obres definitives dels irlandesos podria ser l'equivalent en l'àmbit del folk contemporani als discos capitals de Radiohead i Pink Floyd, respectivament. Una comparació atrevida, tenint en compte el llegat dels dos plàstics en qüestió i sobretot partint del fet que el folk és per definició un registre que ha fet més voltes i admet molts més matisos que no pas el rock en termes històrics. Però és fàcil entendre a què es referia Wirth amb tal afirmació.

Lankum és una banda de folk formada per músics que venen del punk i del metal, i que a l'hora d'acostar-se a la tradició ho fan amb un esperit renovador i gairebé avantguardista. No fan folk-punk ni són músics de metal tocant folk, sinó un col·lectiu –a aquestes alçades el concepte grup comença a fer-se'ls petit- que, havent estudiat la tradició de la seva terra, es dedica a interpretar-la a partir del seu propi context i des de les seves pròpies circumstàncies. El resultat ha estat un seguit d'obres que remeten a l'Irlanda més mitològica i ancestral, i alhora l'emmarquen al món contemporani. Una aproximació al folk que potser no acabi d'entrar en aquell pub on un espera poder-se prendre una Guinness ben servida, però per sort es manté encara més lluny de les vitrines de museu on alguns semblen voler tancar certes tradicions.

"False Lankum" comença amb "Go Dig My Grave", fantasmagòrica lectura d'una cançó tradicional nord-americana –amb arrels en diverses balades angleses- sobre una jove que es suïcida després d'haver estat abandonada pel seu amant. Inici colpidor per a un àlbum que es capbussa en el vessant més fosc i desolador de la música d'arrel popular. I és d'aquesta manera, agafant tot un seguit de cançons tradicionals i reinterpretant-les a partir d'estètiques com la del drone o la del minimalisme, com el quartet de Dublín ha facturat un àlbum que parla en clau de present en aquests temps obscurs i convulsos que ens ha tocat viure. Escoltin les inquietants cacofonies finals de "Master Crowley's" i gairebé hi trobaran la banda sonora d'un món terminal que reposa igualment sobre el plàcid balanceig de "Newcastle" o "Netta Perseus". Un disc transcendent, en un moment en què ja gairebé no se'n fan.

Disponible a Bandcamp.

Llibres davant d'un contenidor


Ahir a la tarda vaig trobar aquests dos llibres davant d'un contenidor de recollida selectiva. "El otoño en Pekín" ("L'Automne à Pékin", 1947), de Boris Vian, i "Lord Jim" (1900), de Joseph Conrad. Dos clàssics de la literatura universal, llençats a terra com si fossin brossa –pitjor encara, perquè la brossa sol dipositar-se a dins del contenidor pertinent-. Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho. No entenc a la gent que llença llibres. Entenc que un vulgui o necessiti desfer-se de determinats exemplars –com jo mateix he fet tantes vegades-. Però havent-hi opcions com el book crossing, les botigues de segona mà o fins i tot la possibilitat de regalar-los, no entenc que hi hagi llibres que acabin a les escombraries. I francament, m'avergonyeix viure en una societat capaç de tractar la cultura –entesa com un dels pilars de tota civilització- amb tant de menyspreu.

diumenge, 13 d’agost del 2023

50 anys de "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)"


Encara no fa ni mig any que vam perdre a Gary Rossington, guitarrista de Lynyrd Skynyrd i últim supervivent de la formació original d'una de les nissagues fundacionals del southern rock –amb permís de The Allman Brothers Band-. És per tant agredolça la commemoració del 50è aniversari del primer àlbum dels de Jacksonville. Un "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)" que va veure la llum tal dia com avui de 1973, i que en certa manera va posar les bases d'un nou corrent dins del gènere en qüestió –més rocallós que el dels Allmans, també menys donat a les extenses jams instrumentals que solien caracteritzar el discurs d'aquests últims, si bé aquestes hi eren quan hi havien de ser-.

Quan Lynyrd Skynyrd van entrar a gravar l'àlbum a les ordres d'Al Kooper –qui va produir el disc sota el pseudònim de Roosevelt Gook-, ja portaven una bona temporada tocant en directe les vuit peces que l'acabarien formant. Tot plegat va impressionar el productor de bon principi, però sobretot va donar peu a unes sessions dinàmiques en què el grup sonava sòlid com una roca però també fresc com una rosa, segur d'ell mateix i amb ganes de menjar-se un món que semblava estar-lo esperant. El resultat es deixa escoltar tan bon punt cau l'agulla sobre el riff d'"I Ain't the One", la pista que enceta el plàstic.

Les guitarres de Rossington i Allen Collins dialogant sobre la robusta base rítmica de Bob Burns (bateria) i Ed King –qui s'havia incorporat al combo com a baixista per cobrir la sortida temporal de Leon Wilkeson, i que passaria a tocar la guitarra un cop retornat aquest últim; a la fotografia de la caràtula hi surten tots dos-. El piano de Billy Powell reforçant l'accent blues del repertori, i la veu de l'immens Ronnie Van Zant descobrint un dels frontmen més grans de la història del rock. I és clar, un cançoner absolutament monumental on figuraven títols com "Tuesday's Gone", "Gimme Three Steps", "Things Goin' On" o "Poison Whiskey".

Menció a part mereixien i segueixen mereixent dues peces. La primera, "Simple Man", eterna power ballad amb un arpegi en to menor que va fer escola, un canvi de ritme dels que fan vibrar organismes sencers i la veu afectada de Van Zant cantant els consells d'una mare al seu fill –que passen per viure la vida de forma honesta, senzilla i sense grans pretensions-. L'ètica del vell Sud resumida en una de les cançons més grans de la història del rock –Bob Dylan va arribar a fer-ne servir els versos per referir-se a la figura de Jimmy Carter, i no ho va fer perquè sí-.

L'altra menció a part és per a "Free Bird", els nou gloriosos minuts que tanquen el disc i que també suposen un dels moments capitals de la història del rock. Una balada èpica, que comença amb l'orgue de Kooper i el piano de Powell dibuixant paisatges eclesiàstics i desemboca en una de les orgies instrumentals més estratosfèriques del seu temps –aquella slide de Rossington-. Uns versos on Van Zant es proclama com una anima lliure fins a les últimes conseqüències, i que la banda va dedicar a la memòria de Duane Allman –un ocell lliure, tal com s'hi referiria el mateix Van Zant-. Clàssic de clàssics.

Per si algú encara s'ho pregunta, el títol de l'àlbum juga amb el nom de Leonard Skinner, el professor de l'institut Robert E. Lee de Jacksonville que solia fer la vida impossible als estudiants masculins amb cabells llargs. Va ser per culpa seva que Rossington va decidir deixar les classes. I va ser en part gràcies a la seva intransigència que el guitarrista va acabar d'impulsar la que esdevindria una de les bandes més grans de tots els temps. Avui fa 50 anys feia un primer pas amb la publicació d'un disc de debut simplement indiscutible. Una profitosa gira pels Estats Units com a teloners de The Who acabaria de rematar la feina.

Allwoods tornen a fer diana a la festa de Xafa'l

ALLWOODS
Festa Major de Cardedeu
Pista coberta Pompeu Fabra
12 d'agost de 2023

Ja fa més de dues dècades que l'associació Xafa'l programa una ballada de country durant la festa major de Cardedeu –a més de fer programació regular al llarg de l'any-. És una de les entitats més veteranes del seu àmbit tant a les comarques vallesanes com al conjunt de Catalunya, i a més sol tenir el detall –que no tothom té- d'amenitzar les seves sessions amb música en directe. Que els seus integrants tinguin bon gust –i bon ull- a l'hora de seleccionar els grups i solistes que passen pel seu escenari, fa que fins i tot aquells que solem tenir al·lèrgia a certes dinàmiques pròpies de les festes majors, ens acabem acostant cada any a la pista coberta del parc Pompeu Fabra i en marxem amb un somriure d'orella a orella.

La nit passada va ser el torn dels també vallesans Allwoods. Era la seva tercera actuació en una festa de Xafa'l –l'últim cop havia estat ara fa dos anys- i, malgrat venir amb formació reduïda –Genís Sobrado (veu i guitarra), Pepo Figueras (guitarra), Roc Alemany (fiddle) i Marc Corominas (bateria); van faltar el baix de Dave Zeiler i el piano de Jan Escudé-, van tornar a fer diana amb un repertori que s'emmiralla en els grans tòtems del country de la dècada dels 90 i del que portem de segle XXI. Cançons que conjuguen la tradició amb una vocació certament massiva, però sense inventar-se la sopa d'all ni caure en el tot s'hi val. Parlem de títols tan rodons com "Road Trip", "No True Love", "Gold Rush""Talk to You" o aquest himne en potència que és "Flying High" –tots ells del segon àlbum del grup, "Stories of a Lonely Tree" (2020)-.

Al capítol de versions es van despenjar amb simpàtiques lectures en clau neotradicional de dos èxits radiofònics de la mida de "Summer of '69" (Bryan Adams) i "Footloose" (Kenny Loggins). En tanda de bisos van fer passar el "Legs" de ZZ Top per un refrescant filtre bluegrass, i es van acomiadar amb un robust medley que va citar a Creedence Clearwater Revival"Proud Mary", a la manera d'Ike & Tina Turner-, Elvis Presley –"Burning Love", originalment gravada per Arthur Alexander-, J.J. Cale –"Call Me the Breeze"- i Bobby Troup –l'estàndard "(Get Your Kicks on) Route 66"-. A la pista, barrets i botes de cowboy dibuixant coreografies de line dance amb la precisió d'un rellotge suís. A l'escenari, una banda en plenitud de facultats. No es pot demanar més.

dissabte, 12 d’agost del 2023

L'art de Jamie Reid en una paret


No sé què n'hauria pensat, Jamie Reid, de les persones que fem servir el seu art per decorar els immobles que habitem. En tot cas, aquest pòster de la caràtula que va dissenyar per a "God Save the Queen" (1977), el single dels Sex Pistols, decora des de fa bastants anys una de les parets de casa meva. I arran de la mort del seu autor, aquests dies me l'estic mirant amb uns altres ulls.

Robbie Robertson amb Sau (i amb Dylan)

Robbie Robertson (1943-2023).
Com sol passar en aquests casos, la mort de Robbie Robertson ha fet córrer rius de tinta –i de dígits- tant sobre el paper com a la xarxa. No n'hi ha per menys quan parlem d'un guitarrista superlatiu que va marcar un abans i un després, i que va ajudar a definir la carrera d'un dels millors –el millor, si se'm permet l'observació-, ni més ni menys que Bob Dylan. De tot el que he llegit aquests darrers dies em quedo, entre d'altres, amb una entrevista a Pep Sala que publicava ahir el diari Ara i on el guitarrista de Sau recordava la col·laboració del veterà de The Band amb el seu grup.

Robertson només va arribar a tocar a Barcelona en una ocasió, el 1992 com a convidat de Sau en un concert a la Monumental –va sortir a fer dues cançons amb els catalans-. Sala recordava a l'entrevista l'emoció d'estar assajant amb Robertson durant una setmana a Vic. També com s'havien conegut quan el primer havia anat a Sevilla a entrevistar el segon, que hi era per actuar en un festival. O com el canadenc va volar expressament a Barcelona per tocar amb una banda catalana. És una història, la de Robertson amb Sau, que convida a replantejar –a desfer- certs tòpics d'allò que es va anomenar Rock Català.

Un altre article que m'ha cridat l'atenció ja té alguns anys, però jo no l'havia llegit fins ahir. El va publicar la revista Rolling Stone el 2020, poc després que Dylan edités "Rough and Rowdy Ways", i Robertson hi explicava que el de Duluth l'havia trucat per proposar-li que hi participés, però no ho havia pogut fer per motius d'agenda. Sí, Dylan va trucar a Robertson (el va trucar!), i aquest li va haver de dir que no. De les seves paraules es desprenia que la relació entre tots dos era bona. Per què Dylan va decidir que volia tornar a gravar amb ell a aquelles alçades, només ho sap el mateix Dylan. Com hauria sonat "Rough and Rowdy Ways" amb la participació de Robertson, no ho sabrem mai.