Ricky Gardiner (1948-2022)

RICKY GARDINER
(1948-2022)

Ha mort Ricky Gardiner, l'home amb qui Iggy Pop va facturar un dels seus clàssics més essencials, "The Passenger", inclòs a l'imprescindible "Lust for Life" (1977). La Iguana en va escriure la lletra, el guitarrista escocès en va compondre la música. Foguejat a les files dels progressius Beggars Opera, Gardiner va entrar a l'òrbita de David Bowie –responsable de la resurrecció artística de Pop durant la segona meitat dels 70- quan aquest era a punt d'encetar la seva etapa berlinesa. Se'n va anar amb ell a gravar l'igualment essencial "Low" (1977), i juntament amb la banda habitual del Duc Blanc va acompanyar Pop en directe i a l'estudi durant la gravació del citat "Lust for Life".

Ryan Adams – "Chris" / "Romeo & Juliet" (2022)

Podem parlar de Ryan Adams sense haver-nos de referir a unes gravíssimes acusacions que malgrat tot no van arribar a prosperar? I tant que podem, des del moment en què existeix un dret fonamental anomenat presumpció d'innocència, però sobretot tenint en compte el ritme d'una producció discogràfica que ha tornat a assolir velocitats de vertigen aquesta primavera. Si el març passat publicava el nord-americà l'últim àlbum de la trilogia anunciada inicialment per al 2019, "Chris", en qüestió d'un mes i sense esperar-s'ho ningú ja n'havia lliurat la continuació, "Romeo & Juliet" –de moment només estan disponibles en format digital, però el músic n'ha promès una edició física properament-.

La història que envolta "Chris" no cal recordar-la a aquestes alçades. Adams havia anunciat que publicaria tres àlbums el 2019. Aleshores va passar el que va passar, la seva activitat es va paralitzar i els discos van acabar sortint, amb un ordre i uns repertoris diferents dels inicialment previstos, al cap de gairebé dos anys. Primer va arribar "Wednesdays" (2020), seguit de "Big Colors" (2021). Ara tanca la trilogia aquest "Chris" que trenca amb el caràcter més intimista dels seus predecessors per tornar a prioritzar el nervi rocker, exemplificat amb peces com "Take It Back" o "Flicker in the Fade" –totes elles gravades durant les mateixes sessions dels àlbums anteriors-. Sense ser un clàssic a l'alçada de "Prisoner" (2017), l'àlbum bé mereix un judici molt més just que el mediàtic.

Tres quarts del mateix es pot afirmar d'un "Romeo & Juliet" –aquest sí, gravat a posteriori- que redueix l'aparell elèctric de "Chris" sense deixar de prémer l'accelerador, i on predomina un rock de tall més orgànic que es debat entre la sortida endavant i el posat crepuscular. Títols com "Rollercoaster" o "I Can't Remember" remeten als capítols més inspirats de la discografia del seu autor. I "Run" és un refrescant exercici de rock d'arrel en la més pura tradició d'Springsteen, Mellencamp, Petty i tots aquells que van precedir Adams en el seu ofici. Perquè, al marge dels judicis mediàtics i li pesi a qui li pesi, el de Carolina del Nord juga en aquesta lliga. La dels grans mestres del rock d'arrel més genuïnament nord-americà. I això no li pot qüestionar ningú.

L'onzè Festival de Jazz de la Garriga, a El 9 Nou

El Festival de Jazz de la Garriga ha celebrat aquest cap de setmana la seva onzena edició, amb nou format però refermant un any més l'aposta pel risc i la singularitat. Hi han actuat entre d'altres Brandon Seabrook Trio, Cristina Miguel, i La Màquina del Swing homenatjant al desaparegut Lluís Codina. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez i Ramon Ferrandis.

The Hellacopters - "Eyes of Oblivion"

Després d'un retorn als escenaris en plena forma, el pas següent havia de ser un disc que a aquestes alçades ja no es pot considerar de tornada però ve a certificar la segona joventut d'una de les bandes que van abanderar el rock escandinau durant el canvi de segle. "Eyes of Oblivion" (2022) és el vuitè àlbum d'estudi dels Hellacopters, i el primer que publiquen des del llunyà "Head Off" (2008) –també el primer amb Dregen a bord des de l'encara més remot "Payin' the Dues" (1997)-. I si bé costarà situar-lo a l'alçada dels grans clàssics de la formació sueca, una simple escolta és suficient per comprovar que ens trobem davant quelcom més que un tràmit, i que unes quantes de les pistes que el formen tenen un potencial considerable de cara al directe.

L'inici a tota castanya amb "Reap a Hurricane" no deixa lloc a cap mena de dubte. El punk rock amb factura de garatge marca de la casa segueix donant fruits tan frescos com sucosos quan Nicke Andersson i companyia posen la directa. Una sensació que referma la torrencial "Can It Wait", candidata a fer-se un lloc entre els grans himnes de la banda. "So Sorry I Could Die" rebaixa revolucions i deixa sortir la passió d'Andersson per la música d'arrel afroamericana amb una cadència soul que, juntament amb el boogie rock de "Tin Foil Soldier" –amb ressons d'uns Status Quo-, és una de les grans sorpreses d'un àlbum on, malgrat tot, segueix manant el high energy rock'n'roll de pistes com la mateixa "Eyes of Oblivion". Ideal per escoltar amb el volum a l'onze.

50 anys de "Carl and The Passions - So Tough"

Una d'aquelles obres que potser haurien tingut millor sort d'haver-les signat els seus autors amb un altre nom. En aquest cas, a més, tenien el pseudònim perfecte. S'ha dit que Carl and The Passions havia estat el nom d'un grup format pels futurs components dels Beach Boys quan encara anaven a l'institut, i on Carl Wilson hauria tingut un rol més visible que la resta dels seus companys. Sigui com sigui, quan van decidir recuperar aquesta denominació ho van fer per titular un disc que va sortir al mercat amb la seva signatura habitual, i la cosa no va acabar de funcionar.

Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, "Carl and The Passions - So Tough" és certament un dels àlbums més desconcertants de la banda californiana. També un d'aquells plàstics que al seu moment van rebre per tots costats –la crítica el va deixar per terra, el públic no va respondre-, però el temps ha acabat rehabilitant. Parlem d'un disc que no sona a res que haguessin fet abans els Beach Boys, que ni tan sols era la continuació lògica del seu predecessor –un "Surf's Up" (1971) que havia sortit encara no feia ni un any-, però sí que sintonitzava plenament amb registres com el folk rock i el country rock del moment.

Part de la responsabilitat d'aquell canvi de rumb la van tenir Blondie Chaplin i Ricky Fataar, components de The Flames acabats d'incorporar al grup per desig exprés d'un Carl Wilson que efectivament reforçava el seu pes en la presa de decisions en un moment en què Brian Wilson es trobava totalment immers al seu infern personal –tot i això va ser capaç de treure el cap amb la inicial "You Need a Mess of Help to Stand Alone", un dels grans moments del disc, juntament amb "Here She Comes", obra de Chaplin i Fataar- i on Mike Love va mantenir-se també en un pla més discret de l'habitual. Una obra diferent d'una banda gairebé irreconeixible però encara genial.

Free jazz, noise i art sonor a la plaça del Silenci

Cristina Miguel amb Ángel Faraldo.

FESTIVAL DE JAZZ DE LA GARRIGA

Plaça del Silenci, La Garriga

14 de maig de 2022

Onze edicions celebra aquest cap de setmana el Festival de Jazz de la Garriga, que ha concentrat bona part de la programació a la plaça del Silenci –preciosa ironia- i que va aplegar ahir a la tarda-vespre tres discursos amb la vocació exploradora com a comú denominador. D'entrada, una jam session amb els alumnes d'un taller d'improvisació a través del mètode de la conducció, dirigit per Iván González. Tot seguit, el diàleg entre el saxo de Cristina Miguel i l'electrònica d'Ángel Faraldo. I per acabar, el plat més fort de tot el menú, la descàrrega de Brandon Seabrook Trio.

Improvisació a través de la conducció

La improvisació i tot allò que implica aquest concepte, parlant de música o parlant d'aquest món nostre cada dia més automatitzat i quadriculat. La llibertat de saltar-se les normes i viure al marge de les convencions. El trompetista Iván González havia impartit ahir al matí un taller d'improvisació a través del mètode de la conducció –on un director ofereix les indicacions justes perquè la resta de músics improvisin- a l'Escola Municipal de Música de la Garriga. A la tarda, el mateix González i els alumnes participants al taller –músics de trajectòria contrastada com Xavier Boixader (trombó) o Pep Tarradas (trompeta)- en van presentar els fruits amb una jam session a la plaça del Silenci.

Cristina Miguel amb Ángel Faraldo

El verb play, en anglès, significa jugar però també té accepcions com tocar si ens referim a un instrument musical. La vallesana Cristina Miguel toca el saxo, però també hi juga. N'obstrueix la campana amb tota mena d'objectes, l'omple de trossos de paper per fer-los ressonar al seu interior, i hi posa la mà per assolir sonoritats a priori impossibles. Crec que mai havia vist ningú tocar aquest instrument tal com ho va fer ella ahir a la tarda actuant a duet amb l'explorador sònic Ángel Faraldo, a l'electrònica. Un viatge sense retorn cap a unes coordenades on el jazz més avantguardista es fon amb l'art sonor.

Brandon Seabrook Trio

I l'actuació dels novaiorquesos Brandon Seabrook Trio presentant el seu darrer àlbum, "In the Swarm" (2022), va ser literalment estratosfèrica. El mateix Seabrook tocant el banjo i la guitarra tal com cap escola ensenyarà mai a fer-ho. Cooper-Moore al Diddley bow i Gerald Cleaver a la bateria, redefinint el concepte de secció rítmica. El free jazz retroalimentant-se amb les formes del noise i la No Wave. I la sensació d'haver assistit a un dels millors bolos que un podria arribar a presenciar a aquestes alçades. No és cap superlatiu, va ser apoteòsic.

Brandon Seabrook Trio, concert apoteòsic.

Cristina Miguel, jugant amb el saxo.

Jam d'improvisació dirigida per Iván González (d'esquena), amb Xavier Boixader

(trombó), Adrià Plana (guitarra), Iu Boixader (contrabaix) i Pep Tarradas (trompeta).

John Mellencamp - "Strictly a One-Eyed Jack" (2022)

Ja fa anys que vaig deixar de preguntar-me per què en una ciutat com Barcelona, que es paralitza fins a extrems de vegades preocupants cada cop que s'anuncia un concert de Bruce Springsteen en algun dels seus recintes més multitudinaris, no ha arribat mai a acollir una actuació d'un altre pes pesant –i bon amic del Boss- com és John Mellencamp. El d'Indiana va seguir de prop els passos del de New Jersey durant la dècada dels 80, quan àlbums com "Scarecrow" (1985) el van revelar com un altre dels grans valors del rock més genuïnament nord-americà i més socialment compromès en plena era Reagan. Després van venir els 90, un canvi de rumb discursiu i l'adopció d'un perfil més discret que l'ha mantingut allunyat dels grans focus però li ha permès prendre's totes aquelles llicències artístiques que li ha donat la gana.

"Strictly a One-Eyed Jack" (2022) és el seu 24è àlbum d'estudi, i com els treballs que l'han precedit juga al seu aire amb registres que van del folk al rock més orgànic, del country al blues i del jazz més polsegós a la música de taverna més rovellada. Més a prop del Dylan de les passades dues dècades –una cançó com "Streets of Galilee" bé podria ser cosina germana de "Blind Willie McTell"- que no pas dels darrers àlbums d'un Springsteen tan mastodòntic com encara essencial. Parlem d'un àlbum on Mellencamp es mostra fràgil i serè, però encara amb prou força per explicar-nos històries de les que ens commouen i conviden a reflexionar. Una obra de maduresa en tots els sentits, on l'autor pren consciència de la seva edat –70 anys va fer la passada tardor- i, lluny d'amagar-se'n, passa revista a tot allò viscut en títols com "Simply a One-Eyed Jack".

La confessió en clau gairebé terminal de la inicial "I Always Lie to Strangers" prepara el terreny per a un cançoner que sap alternar els plàcids paratges de "Chasing Rainbows" amb la injecció elèctrica de "Lie to Me", i que remet al Tom Waits més crepuscular en aquest blues mutant que és "I Am a Man that Worries". I sí, "Strictly a One-Eyed Jack" també és l'àlbum de Mellencamp on participa Springsteen. Ho fa en aquest duet superlatiu que és "Wasted Days" –novament, una reflexió sobre el pas del temps i la pròpia mortalitat-. També en un "Did You Say Such a Thing" que evoca l'essència de les barres de bar més ben servides del Midwest, i a la final "A Life Full of Rain", on el Boss fa miracles amb la guitarra i el One-Eyed Jack torna a enfilar coordenades waitsianes. Que ningú s'esperi una col·laboració estel·lar, sinó dos amics fent música, conscients que això s'acabarà més d'hora que tard, però encara amb el cap fresc i les idees clares.

Inspira - "Acaba i comença" (2022)

Feia set anys que Inspira no publicaven disc nou, des del llunyà "Greta" (2015) –des d'aleshores havíem pogut escoltar "Com a casa" (2018), debut en solitari de Jordi Lanuza-. I quan semblava que els barcelonins ja no tornarien mai més, van i es despengen quan menys ens els esperàvem amb un dels seus treballs més rodons. Un "Acaba i comença" (2022, Bankrobber) produït pel seu bon amic Pau Vallvé i gravat en directe als estudis Casa Murada.

No és gratuït, el detall d'haver gravat el disc en directe, perquè justament les 11 peces que el formen sonen a això. A tota una banda anant a una, a quatre músics fent música plegats i a una química que no s'ha desfet –al contrari- malgrat tots aquests anys d'aturada. Amb el suport de vells coneguts com Fer Acosta (guitarra i segona veu), Dario Vuelta (baix) i Xavi Molero (bateria), Lanuza (veu i guitarra) segueix desplegant aquella malenconia marca de la casa en un repertori que bé podria ser el més heterogeni que hagi lliurat a data d'avui.

La inicial "Al bar Vinil", sentit homenatge a tot un clàssic de les nits de Gràcia regentat pel mateix vocalista, sona a tot allò que invoca la seva lletra. A aquell rock de factura independent i tan genuïnament barceloní que durant la primera dècada del present segle –i part de la segona- va semblar dibuixar altres horitzons possibles per a una escena catalana que des d'aleshores ha fet un pas de gegant enrere. "La teva memòria" és un simpàtic exercici de folk pop amb la dosi justa d'èpica. I "Mentre cauen els demés" és una torrencial descàrrega de rock alternatiu amb la sensibilitat a flor de pell.

Menció a part mereix "El desig original". Tempo pausat i uns contorns a contrallum que recorden els passatges intimistes dels inicis del grup, i una tornada marcada per l'esclat d'una guitarra en flames que ens ve a dir que els Inspira de 2022 segueixen essent els de 2012 però han crescut en el millor sentit. Que han evolucionat cap a nous i fascinants horitzons sense renunciar a les seves essències. Possiblement la peça que millor defineixi l'esperit del disc i d'aquesta segona joventut que Lanuza i companyia semblen haver acabat d'encetar. Ben tornats.

Disponible a Bandcamp.

Cartes en temps de guerra, a El 9 Nou

Cartes en temps de guerra. El llibre "El caliu de la il·lusió" (2022) recupera la correspondència dels germans Àngel i Josep Cruixent, de Cardedeu, durant la Guerra Civil. Les ha transcrit el documentalista Salvador Coll, qui també s'ha encarregat de recopilar el material gràfic que complementa el volum. Avui parlem amb ell a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Tanca Music World

Tanca Music World, una de les poques botigues de discos de tota la vida que encara queden obertes a Barcelona. Ho farà a principis del mes vinent perquè els propietaris del local del carrer Enric Granados amb Rosselló no li renoven el lloguer. Al seu lloc s'hi obrirà properament una franquícia, un basar xinès, un bar fashion dels que cobren els gintònics a preu de petroli, o qualsevol d'aquells establiments que sol freqüentar la gent pragmàtica que escolta música a través d'una pantalla de mòbil perquè, diuen, és el progrés.

Doncs què volen que els digui, quina pena de progrés aquell que ens porta a escoltar obres mestres a través d'aplicacions que només beneficien a grans corporacions, i que s'està carregant a marxes forçades la identitat i la vida de barris, pobles i ciutats senceres. Quina merda de progrés, aquell que fomenta el tancament negocis amb dècades o segles d'història, i deixa orfes les seves clienteles amb una simple però contundent jugada immobiliària.

Music World la vaig freqüentar sobretot quan encara era al carrer Tallers. Inoblidables aquelles tardes en què passaves per davant de la botiga i et trobaves el José Luis repartint flyers amb agendes de concerts –de quan les entrades es compraven a les disqueries i no en tristes plataformes digitals operades per entitats bancàries-. Tampoc oblidaré mai el dia que hi vaig anar a comprar el "Grande Rock" (1999) dels Hellacopters. "Te llevas un discazo, uno de mis favoritos", em va dir el José Luis, i sé que no m'ho va dir perquè sí: en posteriors visites a la botiga el tenia sonant a tota castanya. Aquell home és la passió per la música personificada, i no és just que hagi de marxar de darrere el taulell en nom de l'eufemisme de 'les lleis del mercat'.

Tanca Music World, i la notícia fa mal perquè amb aquesta mena de tancaments es perd molt més que un negoci. Es perd una part essencial de la poca ànima que encara li queda a una ciutat que, de tant posar-se guapa, s'ha acabat convertint en un parc temàtic. Es perd un espai de comerç però també de socialització. I què collons, es perd un estil de vida que potser serà cosa de quatre romàntics nostàlgics, però mentre ha durat no ha deixat de ser molt més apassionant i enriquidor que poder disposar de qualsevol cosa a qualsevol hora i a l'abast d'un miserable clic.

Adia Victoria - "A Southern Gothic" (2021)

Vam descobrir la música d'Adia Victoria ara fa ben bé sis anys, quan va debutar amb el ja prometedor "Beyond the Bloodhounds" (2016). Un primer àlbum que s'emmirallava en la tradició sonora del Sud dels Estats Units –en especial el blues que sempre ha estat part essencial de l'adn de la de Carolina del Sud-, alhora que oferia una lectura crítica de la regió amb una lírica d'allò més punyent i un discurs que bevia també de les formes més elèctriques del rock alternatiu –les comparacions amb PJ Harvey no eren gratuïtes-.

Des d'aleshores ha gravat un àlbum amb Aaron Dessner (The National) a la producció –"Silences" (2019)- i ha acabat trobant el seu lloc en unes coordenades sonores molt més tradicionals –però no per això menys originals-, les que explorava l'any passat a "A Southern Gothic", un tercer àlbum produït per tot un T Bone Burnett, i amb tota probabilitat la seva obra definitiva a data d'avui. Un treball que canta a les bondats del Sud –que hi són, més enllà dels tòpics-, però també segueix denunciant una realitat difícil d'assumir quan una és dona i afroamericana.

Amb una nòmina de col·laboradors que inclou pesos pesants com Margo Price, Jason Isbell o Matt Berninger (The National)-, l'àlbum alterna les formes més primitives i ancestrals del blues –"Mean-Hearted Woman", "You Was Born to Die", "Carolina Bound"- amb mirades a registres perifèrics que parteixen de la tradició per mirar molt més enllà de les etiquetes –el soul crepuscular de "Whole World Knows", el rock claustrofòbic de "Troubled Mind" o la psicodèlia mutant de "Far from Dixie"-. Un disc de confirmació amb totes les lletres.

50 anys d'"Exile on Main St."

Hora de parar màquines, servir-se el millor bourbon que tinguin vostès a mà i celebrar amb tots els honors l'aniversari rodó d'un disc encara més rodó. 50 anys es commemoren avui de la publicació d'"Exile on Main St.", considerat per molts com l'obra magna dels Rolling Stones o, directament, com el millor àlbum de la història. Consideracions sempre discutibles –personalment, sóc més de "Let It Bleed" i "Sticky Fingers"- però també la certesa de trobar-nos davant d'un treball amb caràcter definitiu, també d'un dels plàstics més influents de tots els temps.

Publicat el 12 de maig de 1972, "Exile on Main St." és la culminació de tot allò que els Stones havien estat construint des que havien fet el gran cop de timó de la seva carrera amb "Beggars Banquet" (1968) –al qual havien seguit els citats "Let It Bleed" (1969) i "Sticky Fingers" (1971)-. Capbussar-se de ple en les arrels més essencials del blues i el rock'n'roll, i redefinir per sempre més els fonaments del rock i la música pop. No només tot el que han fet Ses Majestats des d'aleshores es deriva d'aquí, tampoc carreres com les d'uns Black Crowes o uns Primal Scream s'entendrien sense la línia evolutiva que va de "Beggars Banquet" a "Exile on Main St.".

Gravat majoritàriament a la mansió de Nellcôte, a la costa francesa –on s'havia instal·lat la banda per esquivar la pressió fiscal del Regne Unit-, amb Jimmy Miller a la producció, en un ambient de festa constant en tots els sentits i amb Gram Parsons rondant a Keith Richards per desesperació de Mick Jagger –la relació entre els Glimmer Twins començava a esquerdar-se a mida que les seves personalitats esdevenien cada cop més distants però igualment complementàries-, ens trobem davant d'un àlbum doble on no hi falta ni sobra res. L'inici a tota pastilla amb "Rocks Off" i "Rip This Joint", els aires bucòlics de "Sweet Virginia", l'atac frontal d'"All Down the Line", l'esclat gòspel de "Shine a Light", Richards cantant aquell "Happy" que val un imperi, i les versions tan ben triades d'Slim Harpo ("Shake Your Hips") i Robert Johnson ("Stop Breaking Down"). I la cosa no s'acaba aquí, òbviament.

I després hi ha aquella caràtula icònica com poques. Un collage de fotografies de freaks, artistes de circ i altres criatures de la nit, realitzades per Robert Frank a l'Amèrica més profunda i deixada de la mà de Déu –les imatges eren outtakes del seu llibre "The Americans" (1958)-. L'embolcall ideal per a un àlbum que efectivament reivindicava i es feia seva l'essència més perillosa, singular i subterrània de la cultura i la societat nord-americanes. La mateixa que incomptables melòmans celebren cada cop que deixen caure l'agulla del tocadiscos sobre aquesta obra essencial que avui fa mig segle. Ja tenen vostès el bourbon a punt?

Ratpenat - "Tard... i amb ressaca" (2022)

Quan l'escena musical catalana es debat entre el pop més inofensiu, els ritmes urbans més domesticats i el mestissatge més banal i previsible, cal més que mai reivindicar una banda com Ratpenat. Els barcelonins formen una mena de santíssima trinitat del punk rock nostrat juntament amb els empordanesos Fetus, els vallesans Zombi Pujol i els tarragonins Crim, i d'alguna manera han vingut a recordar-nos que fer la revolució no té per què ser incompatible amb passar una bona estona.

El seu nou àlbum, "Tard... i amb ressaca" (2022, Kasba Music), és una nova escopinada a la cara d'un sistema que ja venia podrit de fàbrica, també d'aquesta societat que n'ha assumit els postulats i les directrius com si fos un ramat d'ovelles. Ho fa a ritme de salvatge punk'n'roll marca de la casa, amb una lírica que parla sense embuts i amb l'actitud de qui ha vingut a sacsejar consciències i fonaments. Títols com "100% Indecent" o "El problema sou vosaltres" són molt més que declaracions de principis. I "Tot no anirà bé" és la crònica enrabiada de totes les barbaritats comeses durant els darrers dos anys amb el pretext sanitari.

La segona cara del disc es compon de versions de clàssics aliens, tan sorprenents com ben trobades. Té tot el sentit del món, per exemple, escoltar "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" de Pi de la Serra a ritme de frenètic hardcore punk, ni que sigui per recordar que el seu missatge segueix tan vigent com el primer dia per moltes dècades que passin. És un puntàs escoltar com els barcelonins reinterpreten "Era tan bon home" de Pere Tàpias com si fos dels Backyard Babies. I la robusta adaptació del "Que tinguem sort" de Lluís Llach és un cop de puny a la cara d'aquest teatre de l'absurd en què s'ha convertit el mainstream independentista.


Més informació:

Ratpenat  /  Pàgina web

The Georgia Thunderbolts

La nova generació del més genuí southern rock.

El nom del grup deixa les coses clares de bon principi. The Georgia Thunderbolts és una banda de southern rock amb totes les lletres i totes les conseqüències. Formats a la la localitat de Rome, a l'estat de Georgia, les seves cançons beuen de fonts com Lynyrd Skynyrd, els Black Crowes o els Allman Brothers –atenció a la seva versió de "Midnight Rider"-. Van debutar el 2020 amb un ep de títol homònim, al qual va seguir l'any passat el seu primer àlbum, un "Can We Get a Witness" on els ritmes monolítics i les guitarres pantanoses destil·len essències amb un fort regust de bourbon i cervesa fresca. Han compartit escenaris amb gegants com Deep Purple o la Marshall Tucker Band, i ja s'han guanyat un lloc destacat a la nova fornada de bandes del Sud. Descobreixin-los al seu web.

Algú se'n recorda del nu metal?

Korn, clàssics més ellà de les etiquetes.

De vegades em pregunto si tota aquesta febre per les mal anomenades músiques urbanes s'acabarà tal com es va acabar al seu dia el deliri d'allò que es va anomenar nu metal. Si l'etiqueta en ella mateixa no era prou absurda, la quantitat de despropòsits que es van aixoplugar sota aquest paraigua directament era exagerada a tots els nivells. Sigui com sigui, aleshores hi va haver signatures respectables que en van arribar a escriure autèntiques meravelles –tal com ara perden el nord en nom de la novetat per la novetat-. Algunes potser no ho reconeixeran a aquestes alçades, però les hemeroteques en segueixen essent testimoni. En tot cas, la tendència en qüestió va acabar marxant per on havia vingut.

Per ser justos, dins del calaix de sastre del nu metal també hi va haver discursos amb substància que, en alguns casos, han sobreviscut al gènere de torn amb la dignitat intacta. Penso per exemple en Deftones, també en Korn, considerats al seu dia com a pioners d'un estil que sempre els va anar petit. He estat escoltant aquests dies el disc que aquests últims van publicar l'any passat, un "Requiem" que concentra tota la mala llet i la foscor estructural amb què els californians van consolidar-se al seu dia com una de les grans bandes del canvi de segle. No és ni molt menys un "Life Is Preachy" (1996) o un "Follow the Leader" (1998), però pistes com "Let the Dark Do the Rest", "My Confession" o "Disconnect" entren tan bé a data d'avui com ho haurien fet el 1999.

Take Me Home, Country Roads

Les Franqueses del Vallès, West Virginia, maig de 2022.

Vaig arribar tard i malament a la música de John Denver. La culpa va ser d'un àlbum seu –el títol del qual sóc incapaç de recordar- que vaig agafar en préstec d'una biblioteca quan tenia 17 o 18 anys i que em va decebre profundament. Més endavant vaig saber que el disc en qüestió distava bastant de les seves obres més definitives. Va ser també més tard quan em vaig assabentar que Denver era l'autor de "Take Me Home, Country Roads", una d'aquelles cançons que has escoltat tota la vida però no saps de qui són fins que un bon dia t'hi topes de nassos.

"Take Me Home, Country Roads" l'havia escoltat a través de les versions que n'havien fet Erin Hay i Toots and The Maytals –de com agafar un estàndard del country i el folk nord-americà i transformar-lo en un clàssic instantani del reggae més genuí-. També de l'original de Denver, és clar, tot i que en un principi no fos conscient que era ell qui la cantava. Va ser quan me'n vaig assabentar que li vaig donar una segona oportunitat, i des d'aleshores la seva música em fa companyia quan la necessito. Sobretot aquesta cançó, la més popular de totes les que va arribar a compondre el seu autor.

Inclosa a l'àlbum "Poems, Prayers & Promises" (1971), la peça en qüestió és tota una postal lírica i sonora dels entorns rurals de West Virginia i de les carreteres que havien de portar el protagonista a casa –no és que Denver fos nascut en aquest estat, de fet era natural de New Mexico-. No cal dir que l'estat de West Virginia l'ha adoptat com una mena d'himne no oficial. I a mi sempre sol venir-me al cap quan passejo per entorns rurals com els de la plana vallesana. A la fotografia, el Turó de les Mentides, en un dels extrems de la Vall del Carbonell, al terme municipal de les Franqueses del Vallès. Un servidor i la seva ombra passejant una tarda de primavera, amb aquella melodia de John Denver al cap...

A Contra Blues, a El 9 Nou

Una dècada i mitja d'ofici i passió pel blues, la que A Contra Blues han celebrat aquest cap de setmana amb un concert memorable al Centre Cultural de Vilanova del Vallès. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Mickey Gilley (1936-2022)

MICKEY GILLEY
(1936-2022)

No passarà a la història del cinema com un clàssic del Western, però sí com una de les cintes més entranyables de principis dels 80. "Urban Cowboy", la història d'un jove cowboy de poble que se'n va a passar-s'ho bé a la ciutat i acaba trobant el seu lloc en un honky tonk. La va protagonitzar John Travolta i la va dirigir James Bridges, qui n'havia escrit el guió a partir d'un article d'Aaron Latham a la revista Esquire sobre un popular bar de Pasadena, Texas, el Gilley's Club. Un dels honky tonks més emblemàtics de tots els temps, obert al seu dia per Mickey Gilley, qui havia començat la seva carrera com a cantant de country a finals dels 60, però a qui es recordarà sobretot pels seus hits countrypolitan dels 80, que el van convertir en tot un referent de l'estil en qüestió. Cosí de Jerry Lee Lewis, ens ha deixat a l'edat de 86 anys.

Pol Purgimon amb Sant Elies

POL PURGIMON I SANT ELIES
Festa de Primavera - Ateneu Popular La Tintorera

Cal Gavatx, Les Franqueses del Vallès

7 de maig de 2022

Vam descobrir les cançons de Pol Purgimon ara fa poc més de tres anys, quan les va enregistrar pràcticament en solitari i les va compartir a través d'un compte de Bandcamp. Des d'aleshores el seu projecte musical ha anat prenent forma –amb permís de l'aturada general dels passats dos anys-, i a data d'avui el del Baix Montseny encapçala un trio –guitarra, baix i bateria- que respon al nom de Pol Purgimon i Sant Elies. Amb un primer single –produït per Joan Colomo- a punt de veure la llum, ahir a la tarda van actuar a la Festa de Primavera que organitzava l'Ateneu Popular La Tintorera al parc de Cal Gavatx, a les Franqueses del Vallès.

Tot i que les seves influències són unes altres, hi ha alguna cosa de Jack Johnson i fins i tot de Jonathan Richman a la música de Purgimon, també de la Velvet Underground més estripada, ressons que reforça el format de banda. També hi ressonen referents més evidents que van de Pau Riba a Ferran Palau o El Petit de Cal Eril. Ahir van brillar títols com "Res més", "Et portaré el Sol", "Del revés" o dues peces que ja són petits clàssics del seu repertori i que ara, amb el quilometratge acumulat al llarg dels passats tres anys –i, novament, amb el reforç del format de banda- sonen més sòlides que mai. Van ser les que van tancar el concert, "Les flors al mar" i una torrencial "Olor de sal".

Els 90 també van ser això

Kiss amb Tupac Shakur.

La formació clàssica de Kiss, tot just acabada de reunir, amb Tupac Shakur, a pocs mesos de morir assassinat, durant la ceremònia dels Premis Grammy de 1996. Els 90 també van ser això.

Una dècada i mitja de blues gran reserva

A CONTRA BLUES

Centre Cultural, Vilanova del Vallès

6 de maig de 2022

Una dècada i mitja als escenaris no es celebra cada dia, menys encara en uns temps en què el simple fet de sortir de gira pot esdevenir una aventura en més d'un sentit. Els barcelonins A Contra Blues estan de gira celebrant 15 anys de carrera que des d'ahir mateix ja en són 16. Un aniversari, el del seu primer concert –el 6 de maig de 2006 a l'antiga sala Monasterio de Barcelona-, que van commemorar al Centre Cultural de Vilanova del Vallès amb un repàs generós a la seva producció més recent, la de "Heart and Guts" (2017) i "Jab" (2019).

Amb el nucli fundacional del combo en primer terme –Jonathan Herrero (veu), Héctor Martín i Alberto Noel (guitarres)-, van desplegar tot un repertori que es nodreix de l'ampli ventall de possibilitats del blues elèctric i els seus derivats, des dels paisatges més pantanosos del Sud a les formes més primitives del rock'n'roll. Del rock corpulent de "Maybe Tomorrow" al frenètic rockabilly d'"I'm Leaving Town", passant per les dinàmiques de garatge de "Less Leather / More Rock'n'Roll", el southern rock d'"A Crumb of Kindness" o el simpàtic però potent homenatge a Bo Diddley de "Hey Bo!".

Van sortir de la zona de confort tot citant a Triana amb una expansiva lectura d'"En el lago", amenitzada amb un estratosfèric solo de guitarra de Martín. Van transformar el "Sinnerman" de Nina Simone en un pantanós exercici punkabilly d'estètica Southern Gothic. I es van acomiadar amb una potentíssima "Fail and Grin" on van invocar els esperits de ZZ Top i dels Dee Purple més accelerats. No és fàcil dedicar-se a la música en un món que ha girat l'esquena a l'art, tal com va recordar el mateix Herrero durant el concert. A Contra Blues se n'han sortit durant 16 anys. Tant de bo en siguin molts més.

"Darkness, Darkness"

Les Franqueses del Vallès, maig de 2022.

La foscor i tot allò que l'envolta, de vegades tan aterrador i d'altres tan fascinant. Jesse Colin Young li va dedicar una evocadora cançó, "Darkness, Darkness", l'any 1969, quan encara es trobava al capdavant dels Youngbloods, que la van incloure al seu àlbum "Elephant Mountain" d'aquell mateix any. "Darkness darkness, be my pillow / Take my head and let me sleep / In the coolness of your shadow / In the silence of your dream", deia la primera estrofa d'una peça que des d'aleshores han versionat Richie Havens, Eric Burdon, Robert Plant, Solas, Screaming Trees, Elliott Murphy i Iain Matthews, entre molts d'altres. La foscor, amb tota la immensitat del seu misteri. A la fotografia, imposant-se al que queda de dia sobre el Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

Howie Pyro (1960-2022)

HOWIE PYRO
(1961-2022)

Ja feia temps que arrossegava problemes de salut, però no per això deixa de ser colpidora la mort abans d'hora d'una icona punk com ha estat i seguirà essent Howie Pyro. Veterà de l'escena de Nova York, baixista i membre fundador dels imprescindibles D Generation al costat de Jessie Malin –amb qui va segellar alguns capítols essencials del ressorgiment del punk més genuí a la Big Apple durant la dècada dels 90-, va militar en incomptables projectes –a destacar el seu pas per Danzig a principis de segle-, va impulsar el seu propi programa radiofònic i fins i tot tenia temps per fer de dj, oferint sempre sucoses seleccions de rock'n'roll dels 50 i derivats. Se'l trobarà molt a faltar.

Ric Parnell (1951-2022)

RIC PARNELL
(1951-2022)

Qualsevol que hagi seguit més o menys de prop la nissaga d'Spinal Tap estarà al corrent de la mala sort d'aquest grup fictici amb els seus bateries, que sempre solen acabar morts en estranyes circumstàncies. El britànic Ric Parnell va interpretar al bateria original de la formació, Mick Shrimpton, apareixent a l'imprescindible fals documental "This Is Spinal Tap" (1984), de Rob Reiner, i participant també a la gravació de la seva banda sonora. Abans havia tocat amb Atomic Rooster, amb els quals havia enregistrat els àlbums "Made in England" (1972) i "Nice 'n' Greasy" (1973). Al llarg de la seva trajectòria també va tocar en discos de The Deviants, Jon Anderson i Deniz Tek, entre d'altres. Ha mort, aquest cop malauradament de veritat, a l'edat de 70 anys.

El Turó de les Mentides

El Turó de les Mentides, maig de 2022.

A mig camí de Corró d'Avall i Llerona, dos dels pobles que formen el terme municipal de les Franqueses del Vallès, hi ha un entorn natural i paisatgístic des del qual es pot observar bona part de la Vall del Carbonell amb el Montseny al fons. És el Turó de les Mentides, un nom que sempre m'ha cridat l'atenció i que em sembla magnífic, fins al punt d'imaginar-me'l com a escenari d'una bona novel·la. Ahir al vespre, contemplant-lo sota els últims rajos de llum del dia i amb majestuosos núvols de tempesta cavalcant el cel, em va venir al cap la melodia de "(Ghost) Riders in the Sky", aquell estàndard d'Stan Jones que han versionat Johnny Cash, Willie Nelson, Frankie Laine i els Outlaws, entre molts altres.

Naomi Judd (1946-2022)

NAOMI JUDD
(1946-2022)

No tinc cap dubte que les futures components de les Dixie Chicks devien parar molta atenció durant les seves infanteses i adolescències a la meteòrica trajectòria que van dibuixar The Judds durant la dècada dels 80. En menys de deu anys, el duet format per Naomi i Wynonna Judd, mare i filla respectivament –també mare i germana de l'actriu Ashley Judd- va conquerir el firmament de la música country amb pistes tan incontestables com "Why Not Me", "Love Can Build a Bridge", "Mama He's Crazy", "Love Is Alive", "Rockin' with the Rhythm of the Rain" o "Grandpa (Tell Me 'Bout the Good Old Days)".

The Judds venien de Kentucky i van arribar a Nashville a principis dels 80 després d'una breu estada a Los Angeles. Van debutar el 1983 amb "Wynonna & Naomi", un ep que sintonitzava plenament amb els cànons de l'època però alhora era coherent amb la tradició a la qual es devia –com les Chicks al cap d'uns anys-. El van seguir sis àlbums i incomptables singles que les van mantenir a primera línia fins que ho van haver de deixar el 1991 per problemes de salut de Naomi –Wynonna va seguir a partir d'aleshores en solitari, reunint-se esporàdicament amb la seva mare per fer aparicions molt puntuals com a The Judds-.

S'ha parlat molt de l'hepatitis C que se li va diagnosticar en aquell moment, motiu pel qual va abandonar els escenaris. No s'ha parlat tant en canvi dels problemes de salut mental que li va generar la frenètica roda del show business –la salut mental, un dels grans tabús d'aquesta societat nostra que presumeix de perfecta però no ho és ni de bon tros-. Durant la seva última gira va desenvolupar trastorns d'ansietat i depressió, va patir atacs de pànic i va tenir pensaments suïcides. Quan va morir el passat 30 d'abril a l'edat de 76 anys, les seves filles van dir textualment a les xarxes socials: "Hem perdut la nostra preciosa mare a causa de la malaltia mental". En pau descansi.

La tercera via de Joana Serrat

Joana Serrat.

Porto llegint al britànic Allan Jones pràcticament des d'abans de tenir ús de raó. Veterà de capçaleres com Melody Maker i Uncut, revista que va fundar i dirigir durant molts anys, és una de les meves firmes de referència dins del periodisme musical. Gràcies a ell he descobert alguns dels meus grups i solistes preferits, i gairebé tot allò que escriu ho acabo fent anar a missa d'una manera o d'una altra.

Per això em va fer molta il·lusió, ara fa cosa d'un any, que es desfés en elogis cap a una artista com la vigatana Joana Serrat, de qui he procurat seguir de prop la trajectòria des que la vaig descobrir ara fa més d'una dècada al Teatre de Ponent de Granollers –l'actual Llevant Teatre-. Un 9 de 10 va posar-li Jones, al seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021), en una crítica publicada per Uncut a l'edició de juliol de l'any passat.

Jones és un il·lustre veterà que ja cobria gires de Bob Dylan fa més de quatre dècades i que encara avui és capaç de transmetre al lector tot l'entusiasme del món quan descobreix un intèrpret que li sembla especial. Dies enrere va assistir a un dels concerts de la gira britànica de Serrat, i ho va explicar en un post a Facebook on va qualificar l'actuació d'"absolutament fascinant". També es va referir a l'osonenca en aquests termes: "Imagineu-vos a Hope Sandoval encapçalant els Crazy Horse més tempestuosos, i gairebé ho teniu".

Quan un viu en un país tan ridícul com aquest nostre –que cadascú posi aquí el nom que més ràbia li faci-, acostumat a valorar els seus artistes en funció del grau d'acceptació que tenen a l'estranger més que no pas per la seva obra, em sembla just destacar que una noia de Vic hagi acabat gravant a Texas amb tot un Israel Nash a les tasques de producció, i que mitjans com Uncut o The Guardian hagin aplaudit la seva obra.

Serrat és una artista catalana que triomfa a fora, entenent el fet de triomfar no pas com les dinàmiques tòxiques que sol arrossegar la fama i tot allò que l'envolta, sinó com el reconeixement de la pròpia feina i la possibilitat de seguir creixent d'una forma coherent i proporcionada en base a aquesta mateixa feina. I això em sembla molt important, perquè a hores d'ara Serrat és de les poques músiques de casa nostra que amb el seu currículum ens poden venir a dir que allà fora existeix un espai amb molt de camp per explorar.

Una tercera via, la que representa ella mateixa, a mig camí de l'exposició constant i excessivament superlativa d'una Rosalía, i del que vindria a ser l'extrem oposat: quedar-nos a casa i anar només a allò segur, no fos cas que descobríssim que hi ha vida més enllà del Canet Rock i el Programa.cat. La via de Joana Serrat és la del poc a poc, la perseverança i les coses ben fetes. A la llarga acaba donant els seus fruits, i ara mateix em puc remetre perfectament als fets.

VERSIÓ DE LA DESERT ROSE BAND

D'altra banda, Joana Serrat ha publicat recentment el single "I Still Believe in You" (2022), oportuna adaptació d'un original de la Desert Rose Band, que ha traslladat fins al seu terreny, i de quina manera. Un clàssic de la música d'arrel nord-americana, reinterpretat per una de les artistes que millor han sabut captar a casa nostra l'essència d'aquestes arrels. A la cara b hi podem escoltar "Under this Bridge", composició pròpia i inèdita, gravada durant les mateixes sessions de "Hardcore from the Heart". Disponible en vinil i en format digital a Bandcamp.

Judy Henske (1936-2022)

JUDY HENSKE
(1936-2022)

El registre vocal de Judy Henske es trobava per moments a mig camí dels d'Odetta i Grace Slick. Una veu greu, profunda i poderosa, i un registre que d'alguna manera podria fer de pont entre la primera i la segona. Amb una trajectòria que va oscil·lar de forma permanent entre la costa californiana i els cafès bohemis del Greenwich Village novaiorquès, Henske va ser una figura rellevant del folk nord-americà dels 60. Les seves versions de "High Flying Bird" –original de Billy Edd Wheeler- i l'espiritual "Wade in the Water" són clàssics absoluts del seu temps.

Menys predicat sol ser "Farewell Aldebaran" (1969), l'àlbum que va signar a mitges amb el seu marit, Jerry Yester dels Lovin' Spoonful. Obra de culte publicada per Straight, la disquera de Frank Zappa, es considera com a precursora d'allò que s'anomenaria folk psicodèlic. Després del poc ressò d'aquest treball, va desaparèixer progressivament d'un negoci al qual ja no va tornar fins a la dècada dels 90. Símbol d'un temps i d'una manera d'entendre la música, ha mort a l'edat de 85 anys la dona a qui Jack Nitzsche –productor de part de la seva discografia- solia anomenar la Reina dels Beatniks.

Molly Tuttle

Obrint noves vies expressives.

Si ahir parlàvem d'aquest nou referent del bluegrass que ha resultat ser Billy Strings, avui toca referir-nos a una bona amiga seva com és Molly Tuttle. El de Michigan i la californiana no tan sols són contemporanis –ell va néixer el 1992, ella al cap d'un any-, sinó que entre tots dos representen dues formes diferents però sobretot complementàries d'entendre la música d'arrel nord-americana. Si ell presumeix de veu pròpia sense necessitat d'allunyar-se d'un cànon del qual encara es pot treure molt de suc, ella opta per obrir noves vies expressives a partir d'aquest mateix cànon.

Les cançons de Tuttle poden recordar en ocasions a les d'Alison Krauss, en d'altres a les de Pistol Annies o fins i tot a les de Dixie Chicks abans que renunciessin a la primera part del seu nom. Country amb ànima pop i esperit inquiet, que fa servir la tradició com a punt de partida cap a nous horitzons. El seu tercer àlbum en solitari –abans d'anar pel seu compte havia militat en formacions com The Goodbye Girls-, "Crooked Tree", va sortir el mes passat i compta amb col·laboracions de pes com les d'Old Crow Medicine Show, Dan Tyminski –dels Union Station d'Alison Krauss-, Margo Price, Gillian Welch o el mateix Strings.

Susan Jacks (1948-2022)

SUSAN JACKS
(1948-2022)

Vaig descobrir la cançó "Which Way You Goin' Billy?" a través d'un d'aquells recopilatoris d'èxits pretèrits de la música country que solien despatxar-se a finals dels 90 a les benzineres dels Estats Units. La cantava Billie Jo Spears, una veu que també vaig conèixer mitjançant aquelles recopilacions. L'havia gravat el 1970, però més endavant vaig descobrir que la versió original l'havia facturat un any abans The Poppy Family, un grup psicodèlic canadenc conegut sobretot per aquesta composició. L'encapçalava la vocalista Susan Jacks, qui a partir de 1972 va iniciar una trajectòria solista més orientada al mateix àmbit del country. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Billy Strings

Explicant el bluegrass a tota una generació.

Cada generació necessita que algú li expliqui gèneres musicals com el jazz, el blues, el country o el mateix rock'n'roll. Per això cada generació té els seus propis referents de tots aquests estils. En el cas del bluegrass, són incomptables les veus que han transmès la tradició al llarg de les passades vuit dècades, adaptant-la a cada moment i circumstància sense necessitat de reinventar-la ni perdre'n de vista l'essència. Si durant la recta final del segle XX van ser discursos com el d'Alison Krauss and Union Station els que van mantenir viva la flama de la música dels Apalatxes, dues dècades i mitja després ha arribat el torn d'un jove guitarrista de Michigan que és tot un prodigi.

Reconec que vaig arribar tard –fa relativament poc- a la música de Billy Strings, i que quan m'hi vaig aproximar ho vaig fer amb un cert grau d'escepticisme. Després d'haver llegit tota una sèrie d'articles de premsa que parlaven d'ell en termes superlatius –a tot plegat cal sumar-hi una presència mediàtica poc comuna en músics de la seva categoria-, no sabia si em trobava davant d'un hype o d'un artista amb vocació perdurable. Ara ja sé que es troba dins de la segona categoria. M'ho han deixat clar àlbums com "Home" (2017) o l'encara flamant "Renewal" (2021) –la seva obra més recent, també la més rodona a hores d'ara-. I els diversos videos seus que circulen per la xarxa, on se'l pot observar fent meravelles a l'escenari amb el suport d'una banda de les de tota la vida –banjo, mandolina, contrabaix i ell mateix a la guitarra i a la veu solista-.

Strings va descobrir el bluegrass i altres registres perifèrics com el folk i el hillbilly de la mà del seu pare, amb qui solia tocar de petit a la llar familiar. Quan tenia deu anys, el seu progenitor es va haver de vendre la guitarra per pagar factures, un entrebanc que va deixar una forta cicatriu al petit Billy –de nom real William Apostol-. Anys més tard la va localitzar en un portal de subhastes a un preu prohibitiu. Va convèncer el propietari perquè s'esperés a vendre-la, i va treballar en feines de tota mena fins que va reunir els 2.500 dòlars que en demanava. Un cop recuperada la guitarra, es va prometre a ell mateix que la seguiria tocant un cop el seu pare ja no hi fos. I així ho segueix fent a data d'avui. No és la típica història de l'enèsim fenomen de temporada, sinó la d'un músic que té clar d'on ve i sap perfectament cap a on vol anar.

Andrew Woolfolk (1950-2022)

ANDREW WOOLFOLK
(1950-2022)

Ha mort el saxofonista Andrew Woolfolk, un dels membres originals d'Earth, Wind & Fire, amb els quals va tocar fins l'any 1993, gravant clàssics com "All 'n All" (1977), "I Am" (1979) o "Raise!" (1981).  També va treballar amb Level 42, Valerie Carter i Phil Collins, entre d'altres.

Rick Turner (1943-2022)

RICK TURNER
(1943-2022)

A Rick Turner se'l coneix sobretot pel seu ofici de luthier. S'hi ha dedicat durant més de cinc dècades, i entre els seus clients s'hi trobaven figures com John Entwistle (The Who), Ry Cooder, Lindsey Buckingham (Fleetwood Mac) o Jesse Colin Young (The Youngbloods). Però abans d'això, durant la dècada dels 60, havia militat en diverses bandes de folk i rock. La primera, Banana and The Bunch, amb un futur membre dels Youngbloods a bord, Lowell "Banana" Levinger. La més destacada, Autosalvage, efímera formació psicodèlica de l'àrea de Nova York que únicament va arribar a publicar un únic però notable àlbum homònim el 1968. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.