dijous, 31 d’octubre de 2019

An Evening of a Thousand Vampires

Dave Vanian, caracteritzat com a Nosferatu, a l'actuació d'aquest dilluns.
Els seus promotors havien plantejat l'esdeveniment com la més gran reunió de vampirs de la història del Regne Unit, i molt probablement es van quedar curts. El London Palladium va acollir el passat dilluns 28 An Evening of a Thousand Vampires, un esdeveniment musical teatralitzat on tothom, artistes i bona part del públic, va assistir caracteritzat com una d'aquestes criatures. L'eix central de tot plegat va ser un concert de The Damned reforçat visualment amb un espectacle de The Dok Haze Circus of Horrors i una impactant escenografia obra de la llegendària factoria Hammer. Per al record quedarà la imatge de Dave Vanian caracteritzat com a Nosferatu mentre la banda interpreta el "Bela Logosi's Dead" de Bauhaus abans de deixar pas al seu propi "Neat Neat Neat". Poden veure-ho a Youtube, i ara mateix no se m'acut millor manera de desitjar-los un bon Halloween, Castanyada o el que sigui que vostès tinguin previst celebrar aquesta nit.

Més guitarra, més baix i més bateria

Aquesta nit torna la secció mensual d'un servidor i Laura Peña a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques, música a la gran pantalla i temes d'actualitat de 20 a 21h en rigorós directe. Poden escoltar-nos a través del web de Ràdio Silenci o bé a partir de demà en podcast.

Jaume Sisa parla amb Anna Ballbona

Ballbona i Sisa, ahir a la tarda a la llibreria Strogoff.
Sempre és un plaer escoltar a Jaume Sisa. Ahir a la tarda va estar conversant amb la periodista i escriptora Anna Ballbona a la llibreria Strogoff de la Garriga. El motiu, la recent edició d'"Els llibres galàctics 1966-2018" (2019), dos volums que recullen pràcticament tots els textos escrits per l'artista barceloní: cançons (de les més reconegudes a peces inèdites), poemes i correspondència diversa, entre d'altres. El contingut de la conversa, tot un seguit de reflexions sobre el propi fet d'escriure, l'art de compondre cançons i els diferents alter egos emprats pel cantautor galàctic al llarg de la passada meitat de segle. Més que sorprendre, commou la manera com encara a aquestes alçades es pot referir en tercera persona a Ventura Mestres, Ricardo Solfa, Armando Llamado o el propi Sisa. "Una bona cançó s'ha de poder llegir com si fos un poema", va dir. Una afirmació que tot seguit va matisar al mateix temps que exposava la seva inabastable teoria galàctica.

dimecres, 30 d’octubre de 2019

Remasteritzar és un insult

Glyn Johns - Foto Michael Putland / Getty Images.
"No entenc per què es remasteritzen els discos d'èpoques passades. Crec que és un insult cap a qui va fer aquells discos al seu moment. Em deixa atònit el fet que la gent agafi material on jo mateix vaig treballar i se l'acabi carregant". Ho afirma el veterà productor i enginyer de so Glyn Johns en una entrevista publicada per Mojo aquest mes d'octubre amb motiu del 50è aniversari d'"Abbey Road" (1969), un dels àlbums dels Beatles on va arribar a treballar. El que diu Johns no és cap novetat. Escoltar un disc remasteritzat i farcit de bonus tracks que en molts casos són pistes descartades (per algun motiu) al seu dia, vindria a ser com anar a veure la Gioconda i trobar-la repintada per obra i gràcia d'algú que considera que l'obra original no era prou bona.

A la mateixa revista, Giles Martin -fill de George Martin i responsable de remasteritzar el catàleg dels Fab Four de cara al mercat de les reedicions- explica les dificultats que va tenir a l'hora de posar a punt el flamant llançament que commemorava el cinquantenari del propi "Abbey Road". "Quan provàvem de fer-hi canvis, no acabaven de funcionar. Les anomalies del disc formen part de la manera com el recordem i són un dels motius pels quals l'àlbum funciona", reconeix. "Vam haver de fer cinc mescles de 'Come Together' perquè l'original sempre sonava millor", conclou. Evidentment no seré jo qui s'atreveixi a jutjar la tasca de Martin, però amb aquesta última frase assenyala ell mateix el fons de la qüestió. Hi ha coses que més valdria deixar tal i com estan.

Angelina


Ve de Ryde, a l'illa britànica de Wight, però les seves cançons evoquen les profunditats del sud dels Estats Units des d'una perspectiva tan nocturna com visceral. Angelina es dedica al blues, gènere al qual s'aproxima des del respecte a la tradició i amb un gran coneixement de causa, però també amb un esperit inquiet i vocacionalment renovador. La seva veu profunda i afectada tant connecta amb el lament com amb la celebració més ancestrals. I cançons com "Ain't Gonna Let You" o "Devil's Wishing Well" la perfilen com una aposta segura a llarg termini. Totes dues formen part del seu segon disc, "Last Cigarette" (2019, Wonderful Sound), disponible a Bandcamp.

dimarts, 29 d’octubre de 2019

Don Baskin (1946-2019)

DON BASKIN
(1946-2019)

Formats a San Jose, Califòrnia, durant l'equador de la dècada dels 60, Syndicate of Sound van ser una de les bandes més prototípiques d'allò que es va anomenar rock de garatge. Una formació de durada efímera -descomptant la reunió materialitzada a principis dels 90 i allargada fins a l'actualitat-, tan deutora del rhythm & blues i el rock'n'roll més primitiu com de les coordenades beat de la British Invasion. Com tants altres grups de la seva generació, van arribar a publicar un únic àlbum, "Little Girl" (1966), que es nodria principalment de versions -el repertori anava del "Big Boss Man" de Jimmy Reed a "The Witch" dels Sonics- i on destacava com a composició original la peça homònima, prèviament publicada com a single i revaloritzada dècades més tard en el marc de la nissaga Nuggets. N'eren els seus trets identitaris unes guitarres jangle al més pur estil d'uns Byrds, una urgència rítmica que connectava amb l'aleshores novedós rock psicodèlic i una veu lasciva i desvergonyida. La de Don Baskin, vocalista, guitarrista i líder del combo californià, que ens ha deixat aquesta mateixa setmana segons han confirmat els seus excompanys de grup.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Elliott Murphy a El 9 Nou


Elliott Murphy ha actuat aquest cap de setmana al teatre El Patronat de la Garriga amb banda d'acompanyament renovada i un repertori que abasta quatre dècades i mitja d'intensa trajectòria. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Article d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

FEMMéS - Primer cicle de concerts sense intermediaris


Aquest mes de novembre tindré el plaer de participar, de la mà de Brubaker, d'un projecte impulsat per un grup d'artistes amb la intenció de fomentar la cultura de base i reivindicar la presència femenina als escenaris. El Teatre de Sarrià acollirà a partir d'aquest mateix cap de setmana la primera edició de FEMMéS, un nou cicle de concerts sense intermediaris. El tret de sortida el donarà Magnolia, el combo de jazz vocal encapçalat per Myriam Swanson. Completaran el cartell en setmanes posteriors la sofisticació pop de Nubla, el flamenc d'Alba Guerrero i el fado de Névoa. Més informació al web de Brubaker.

diumenge, 27 d’octubre de 2019

Paul Barrere (1948-2019)

PAUL BARRERE
(1948-2019)

De vegades encara em pregunto per què una banda com Little Feat no gaudeix d'un major predicament (com a mínim durant les últimes dècades) entre determinats sectors de l'autoanomenada parròquia rockera. Un misteri sense aparent solució del qual m'acabo oblidant tan bon punt punxo per enèsima vegada talls com "Rock & Roll Doctor", "Dixie Chicken" o "Down the Road". Ens ha deixat Paul Barrere, l'ànima (amb permís de Lowell George) d'aquella formació de Los Angeles que sonava com si The Band s'haguessin dedicat al southern rock.

L'envejable segona joventut d'Elliott Murphy

ELLIOTT MURPHY
Teatre El Patronat, La Garriga
26 d'octubre de 2019

Porto gairebé vint anys assistint a concerts d'Elliott Murphy, sóc incapaç de comptar les ocasions en què l'he arribat a veure en directe, i encara a dia d'avui puc afirmar que cada actuació seva que presencio supera l'anterior. Ahir va actuar al teatre El Patronat de la Garriga amb una renovada banda d'acompanyament -segueix destacant la guitarra del ja imprescindible Olivier Durand- i un repertori que va repassar quatre dècades i mitja de trajectòria sempre amb vocació de present. Van sonar els clàssics més evidents ("You Never Know what You're In For", "Diamonds by the Yard", "Last of the Rock Stars", "On Elvis Presley's Birthday"), però també perles tan reivindicables com "I Want to Talk to You" o un "Something Like Steve McQueen" que jo personalment vaig agrair moltíssim. Tampoc hi van faltar arguments a favor d'una segona joventut artística més que envejable, com "Chelsea Boots" o un "Razzmatazz" on el violí de Melissa Cox va arribar a invocar el Dylan de la Rolling Thunder Revue. Bé, demà provaré d'explicar-ho una mica millor a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dissabte, 26 d’octubre de 2019

Bon Iver - "i,i" (2019)


Ja des del propi títol es pot advertir la naturalesa inquieta i exploradora d'un plàstic, "i,i" (2019) que no tan sols certifica el salt de Bon Iver a l'òrbita d'allò que anomenem ritmes urbans, sinó també la predisposició de l'alter ego de Justin Vernon a treure el màxim profit de l'estudi de gravació entenent-lo com un instrument en ell mateix. En aquest sentit, talls com "iMi" o "Holyfields," no tan sols passen la mà per la cara de moltes lluminàries urbanes que tendeixen a perdre's en la pròpia estètica, sinó que segueixen connectant amb les essències primitives d'aquell llunyà "For Emma, Forever Ago" (2008) concebut a l'interior d'una cabana aïllada i conseqüència també de l'entorn on s'havia gestat.

Chaqueta de Chándal - "Gimnasia menor" (2019)



"Ya queda lejos el señor feudal, y nos putean igual, es una simple ecuación: vota cosas, paga impuestos y el póster del Rey", canten Chaqueta de Chándal a "Artículo segundo". "Hablo durante el bolo, me da igual, yo molo, esto es el underground, me cobran treinta pavos, no salgo del lavabo, esto es el underground, paso del Primavera Sound", rematen a "A moderno resabiado no le mires el dentado". Dos exemples de l'acidesa lírica d'un trio que tant pot cantar a l'estat de les coses en aquest país nostre com retratar les banalitats de la vida moderna (mai més ben dit). I dues de les peces que integren "Gimnasia menor" (2019, Bankrobber / TBC), un dels grans debuts discogràfics facturats enguany a casa nostra i un plàstic que arriba precedit d'una gran expectació. La que han generat Guille Caballero, Natalia Brovedanni i Alfonso Méndez -els tres components del grup, veterans entre d'altes de bandes com Els Surfing Sirles o Santa Rita- al llarg dels darrers mesos amb tot un seguit d'actuacions que no han deixat indiferent a qui hagi tingut ocasió de presenciar-les. Pop energètic i lisèrgic a mig camí de Neu! i Polanski y el Ardor -o The Fall i Los Nikis, si ho prefereixen-.

divendres, 25 d’octubre de 2019

Mazoni: "Tenia moltes ganes de tornar a fer un disc de rock"

Sense zones de confort - Foto Matilda Vidal.
Dos anys després de destapar la seva vessant més bàsica i minimalista amb l'acústic "Carn, os i tot inclòs", Mazoni torna amb format power trio i un disc, "Desig imbècil", que recupera i fins i tot reforça la pulsió rockera dels seus anys fundacionals. "Volia tornar a l'essència de les coses", reconeix el propi Jaume Pla, que presentarà el plàstic en qüestió aquesta mateixa nit a la sala Apolo.

El més fàcil seria dir que Mazoni ha tornat al rock. Que el flamant "Desig imbècil" (2019, Bankrobber) talla d'arrel amb una etapa marcada per l'experimentació amb tot un seguit de discursos que van de l'electrònica al folk, i que d'alguna manera reconnecta l'alter ego de Jaume Pla amb el seu jo immediatament anterior a "Sacrifiqueu la princesa" (2014). Afirmar tot això seria el més fàcil, però un anàlisi en profunditat d'aquest nou disc suggereix que hi ha molt més, i que cap dels seus onze talls es podrien entendre sense l'experiència acumulada per l'empordanès al llarg d'una dècada en què ha fet de tot menys acomodar-se en hipotètiques zones de confort.

"A partir de 'Carn, os i tot inclòs' considero que hi ha hagut una refundació de Mazoni, basada en l'austeritat i el minimalisme", explica el propi Pla. "Aquest disc n'és una continuació. D'altra banda, feia temps que no gravava un disc de rock, potser des d''Eufòria 5 - Esperança 0', i en tenia moltes ganes". En el seu conjunt, aquest nou plàstic presenta un Mazoni més cru i directe que de costum, com si tingués ganes de fer soroll en el millor dels sentits. "En els discos que van precedir 'Carn, os i tot inclòs' hi he acabat observant elements massa barrocs i produccions excessivament carregades. Volia tornar a l'essència de les coses, ja fos amb una guitarra acústica o amb un grup de rock".

Dit i fet. Exceptuant algun violí -cortesia de de Lisa Bause- i alguna pista de sintetitzador més o menys puntuals, la totalitat del disc presenta Mazoni per primer cop amb format power trio. Guitarra, baix i bateria. O el que és el mateix, el propi Pla reforçat per dos col·laboradors habituals, Miquel Sospedra i Aleix Bou respectivament, que han esdevingut amb el pas del temps pilars fonamentals del so Mazoni. "Cada vegada ens resulta més fàcil entendre'ns amb una simple mirada o una sola paraula. Aquesta química és fruit de totes les hores que hem passat junts a l'escenari, que són moltes", apunta Pla. "En aquest sentit va resultar relativament senzill fer els arranjaments del disc, tot i que no siguin obvis. Amb un altre grup de músics m'hagués costat molt més completar-los".


RIQUESA DE MATISOS

Malgrat el seu caràcter elèctric i immediat, "Desig imbècil" també és un àlbum ric en matisos. "Vint-i-suite", "Fil invisible" o fins i tot la peça titular poden recordar les diferents etapes de The Who. El rock corpulent d'"Amb el símbol d'infinit" contrasta amb la sofisticació pop de "M'han sortit dues ales". Però el més sorprenent probablement siguin els aires krautrock de "Brúixula erràtica" i "El crim de les germanes Amanita". "El factor Who és cosa meva. Tot i ser un amant dels 60 i de la seva música, The Who és un grup al qual no havia entrat fins fa un parell d'anys. M'he adonat que presenten una èpica que altres bandes del seu temps no tenien, i això m'ha influït", reconeix. "En canvi, elements com el kraut han sorgit de forma totalment espontània, fruit de la química que tenim els tres músics. També hi ha coses que no havia fet mai abans, com algunes fiblades de punk".

A nivell líric, el disc combina passatges d'una certa foscor amb sanes dosis d'ironia i fins i tot d'autoparòdia. "Tots els discos són part d’un moment vital però s’ha d’anar alerta a l'hora de relacionar cada cançó com si fos part d’un diari personal. Al llarg del meu recorregut com a músic, un es pot fer una idea de quines són les meves obsessions però no és fàcil saber de què va cada cançó en relació a la meva vida. Dit això, és cert que ha sortit un disc fosc, sobretot temes com 'Amb el símbol d’infinit', 'Desig imbècil' o 'Bruixola erràtica'". I el detall de titular un dels nous temes amb el seu propi nom, "Jaume Pla"? "És una cançó autoparòdica on podria ser que m’ho hagués inventat tot, o no, però en realitat això no és el que importa. M’importa més la broma de fer una cançó que porti el nom del seu autor. Vaig recordar que Bo Diddley ja ho havia fet, i això em va donar la idea".


ANIVERSARI RODÓ

Aquest 2019 s'ha commemorat el desè aniversari d'"Eufòria 5 - Esperança 0", un dels àlbums més aplaudits de la trajectòria de Mazoni i un dels pilars d'allò que es va anomenar Nou Pop Català. A diferència del que solen fer molts artistes arribat aquest punt, Pla no ho ha celebrat amb cap edició especial ni concert commemoratiu. "Podríem dir que les commemoracions les faig de forma interna", bromeja, abans d'assenyalar que "va ser un disc clau en la meva carrera i durant molts anys ha estat el pilar dels meus directes". En aquest sentit, considera que "si miro enrere, el disc amb el qual millor enllaça 'Desig imbècil' és precisament 'Eufòria 5 - Esperança 0', té el mateix esperit però amb més mala llet". Amb mala llet o sense, "Desig imbècil" es perfila a curt termini com una nova peça essencial en un catàleg que ja ha assolit la condició de clàssic.


Més informació i entrades:

Bankrobber  /  Pàgina web
Sala Apolo  /  Pàgina web

Gluecifer: operació retorn

GLUECIFER
Sala Apolo, Barcelona
24 d'octubre de 2019

Tornaven Gluecifer a Barcelona 14 anys després de la seva última visita, per cortesia del cicle Cruïlla de Tardor i en el marc d'una operació retorn que trenca una dècada llarga de silenci si bé no s'ha materialitzat ara per ara més enllà dels escenaris. En aquest sentit, es pot afirmar que els noruecs han reprès la seva trajectòria justament al mateix punt on l'havien deixat l'any 2005. El que aleshores era un flamant darrer disc, "Automatic Thrill" (2004), segueix exercint com a columna vertebral d'un repertori que repassa bona part del catàleg de la formació i es manifesta sobre el terreny com si no hagués passat el temps.

Amb la serenor de qui ja no ha de demostrar res a ningú -coses de la maduresa- i les mateixes ganes de cremar la nit que ara fa una dècada i mitja -coses de tocar en una banda de rock'n'roll-, Biff Malibu i companyia van saludar la sala Apolo deixant anar d'una sola tirada "A Call from the Other Side", "Car Full of Stash", "Get the Horn" i "Easy Living". Inici d'impacte per a un passi tan generós com abundant on títols com "Brutus" o "Here Come the Pigs" van conduir fins a una frenètica recta final que va encadenar "Bossheaded", "The Year of Manly Living" i "Desolate City" abans de tirar la casa per la finestra amb una explosiva lectura del "Nice Boys" de Rose Tattoo.

dijous, 24 d’octubre de 2019

Tinariwen - "Amadjar" (2019)


La història de Tinariwen és prou coneguda a aquestes alçades. Una banda musical formada a Mali per fills de la revolta tuareg de la dècada dels 60 que van viure l'exili a Algèria, van rebre instrucció militar a la Líbia de Gaddafi, van participar en la segona revolta tuareg i van tornar a Mali després de l'alto el foc de 1990. Un grup de nòmades que han exportat arreu del món la tradició del seu poble i han traçat un pont transatlàntic i transcontinental que enllaça gèneres com el blues o fins i tot el krautrock amb unes arrels ancestrals que ells mateixos refermen com la base de moltíssimes coses, infuint icones rockeres com el mateix Robert Plant i esdevenint els primers ambaixadors d'allò que la crítica occidental va anomenar desert blues.

A gairebé dues dècades d'haver començar a girar pel continent europeu, Ibrahim Ag Alhabib i companyia han arribat a enregistrar alguns dels seus discos als Estats Units al mateix temps que havien de fer front a les hostilitats dels integristes islàmics que es feien forts al nord de Mali durant la primera meitat de la present dècada. Per al seu darrer treball, "Amadjar" (2019), han tornat al Sahel i més concretament a Mauritània, on han donat forma a una de les seves obres més corals i transversals. Un plàstic que segueix reivindicant les pròpies arrels alhora que reclama la presència d'aliats que van de Warren Ellis a Micah Nelson passant per Cass McCombs, cadascú aportant el seu propi gra de sorra a un desèrtic repertori que malgrat tot segueix sonant a Tinariwen i a ningú més.

Metronomy - "Metronomy Forever" (2019)


Si Joseph Mount és un dels grans excèntrics de l'indie britànic de la passada dècada, Metronomy -la banda que encapçala- és gairebé un gènere en ella mateixa i el seu darrer disc, "Metronomy Forever" (2019), una declaració d'intencions i de principis des del seu propi títol. Una quinzena llarga de pistes concebudes per fer ballar el personal i, sobretot, petar-ho en la propera temporada de festivals -abans, el 20 de març, el públic barceloní les podrà degustar en un entorn més recollit com és el de la sala Razzmatazz-. Un repertori que tant pot jugar amb el pop entremaliat que va definir la primera dècada del segle XXI -"Whitsand Bay" sona ara tan deliciosament retro i alhora contemporani com ho feien 15 anys enrere els hits trencapistes de The Rapture o LSD Soundsystem- com amb el funk sintètic més primitivista -la contagiosa "Salted Caramel Ice Cream" és pur Lipps Inc.- o amb aquell melodrama marca de la casa que encarnen títols com "Insecurity" o un "Lately" on per moments treuen el cap els mateixos Sparks.

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Wilco - "Ode to Joy" (2019)


"Alone with the people who have come before us", es declara Jeff Tweedy a "Before Us", la segona peça d'aquest "Ode to Joy" (2019). Un dels àlbums més desoladors i estripats però alhora esperançadors que mai han arribat a facturar Wilco. Un plàstic que parteix de l'estat de les coses en un món convuls i particularment en un país, els Estats Units, on el clima polític és el que és des de l'arribada de ja saben vostès qui a la Casa Blanca. No és que Tweedy hagi decidit fer un manifest sonor de l'ara i l'aquí, simplement s'ha limitat a retratar el temps que li ha tocat viure a partir d'un seguit de vinyetes que d'alguna manera i salvant críptiques distàncies poden recordar les que va traçar Bruce Springsteen en plena era Reagan. "Women and men, citizens, carry your own cross", canta a "White Wooden Cross", un exercici d'Americana a contrallum que defineix bona part del discurs d'un àlbum on els de Chicago reconnecten, sense necessitat de mirar enrere, amb les seves formes més bàsiques i tradicionals.

Dave Douglass parla sobre la vaga dels miners britànics

Dave Douglass, al centre de la fotografia, durant el seu pas per l'Anònims.
La vaga que van dur a terme els miners de la Gran Bretanya entre els anys 1984 i 1985 va esdevenir un dels capítols més destacats de l'oposició de les classes treballadores del Regne Unit a l'executiu de Margaret Thatcher i a les seves polítiques neoliberals. Dave Douglass va ser un dels delegats sindicals que van liderar aquella protesta, i aquests dies es troba a Catalunya per parlar d'aquells fets a partir de la seva pròpia experiència. "Quan l'IRA va atemptar el 1984 contra la conferència del Partit Conservador a Brighton, l'únic que vam lamentar els miners va ser que no hagués mort Thatcher", va assegurar ahir a la tarda durant una xerrada al restaurant llibreria Anònims de Granollers.

No és Douglass el primer en realitzar una afirmació d'aquesta mena, de fet anys enrere va ser ni més ni menys que Morrissey qui es va referir a l'atemptat en els mateixos termes. Desagradable si no s'entenen les motivacions i els sentiments de qui va patir el thatcherisme en primera persona, tals paraules no han estat mai susceptibles de considerar-se com un delicte ni en boca del vocalista ni en la de cap miner o militant d'esquerres. Al Regne Unit aquestes coses es poden dir i agradaran més o menys, però no passarà res. A l'Estat espanyol caldria anar molt més en compte. Que els ho preguntin a Valtonyc, Pablo Hasel i tants d'altres. Douglass tornarà a passar per l'Anònims demà a la tarda, en aquesta ocasió per parlar sobre el Brexit.


dimarts, 22 d’octubre de 2019

50 anys de "Led Zeppelin II"


Els ingredients de "Led Zeppelin II" eren essencialment els mateixos del seu predecessor, el plàstic homònim amb què Led Zeppelin havien debutat a principis d'aquell mateix 1969. Blues pedragós, monolític en ocasions, i rock d'elevadíssim voltatge executats amb la precisió d'un rellotge i la visceralitat innata d'un quartet que rematava la feina feta amb la seva carta de presentació i tornava a marcar el camí a diverses generacions de músics que van del primer heavy metal a l'stoner o el grunge passant pel rock dur en les seves múltiples concepcions.

Gravat en diferents estudis d'ambdós costats de l'Atlàntic al llarg de diversos mesos -el procés de gravació es va alternar amb les diverses gires que la formació va dur a terme aquell any per Europa i els Estats Units-, "Led Zeppelin II" presentava una banda ja a ple rendiment i consolidada, i va suposar el primer cop que Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham van encapçalar alhora les llistes britàniques i nord-americanes. Era en aquest sentit l'inici d'un regnat que s'allargaria durant bona part de la dècada dels 70 i que establiria Led Zeppelin com un dels noms capitals de la música rock.

L'àlbum s'obria amb el riff lisèrgic i les lascives pulsions de "Whole Lotta Love", cinc minuts i mig que encara avui valen per discografies senceres i una peça inspirada en el "You Need Love" de Willie Dixon, qui va aconseguir després d'una llarga batalla legal ser citat com a coautor del tema en posteriors reedicions. De la mateixa manera, un altre astre de Chess Records com era Howlin' Wolf va ser acreditat a "The Lemon Song", un sòlid i dinàmic exercici de blues rock edificat parcialment a partir del riff de "Killing Floor".

També destacava l'escalada elèctrica de "Heartbreaker", tot un exercici de hard rock marca de la casa amb un altre riff icònic i un dels solos de guitarra més estratosfèrics de Plant fonent-se amb l'embranzida dels tambors de Bonham. Parlant de Bonzo, seria injust no mencionar "Moby Dick", pista instrumental bona part de la qual estava ocupada per un canònic solo de bateria. I tampoc tenien desperdici talls com "Ramble On" i "Thank You", que s'aproximaven des de diferents perspectives als territoris folk que la banda exploraria en futurs llançaments, o "Bring It on Home", el blues que acomiadava l'àlbum amb homenatge inclòs a Sonny Boy Williamson II. El disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

La festa gran d'OMD

McCluskey, al centre, amb Kershaw i Humphreys. De festa.
ORCHESTRAL MANOEUVRES IN THE DARK
Sala Apolo, Barcelona
21 d'octubre de 2019

Un cop assolida una certa edat hi ha dues maneres de celebrar un aniversari. La primera, la que segons com es podria qualificar de nostàlgica, és aquella on l'homenatjat de torn comparteix amb la resta de presents tot un seguit de retalls sempre en positiu del seu recorregut vital. La segona és seguir mirant endavant i presumir, en la mesura que sigui possible, d'un bon estat de salut. La gira que commemora els 40 anys de trajectòria d'Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD) té una mica de totes dues.

Una hora i mitja llarga –el repertori és el mateix cada nit- durant la qual els britànics passen revista a un monumental cançoner sense el qual no s'entendrien corrents com la New Wave o el synth pop. Però també una ocasió ben aprofitada de reivindicar-se com una potència creativa en clau de present (i de futur) tot emmarcant les cites al seu darrer disc, el celebrat "The Punishment of Luxury" (2017), en dos dels trams més estratègics del recital com són el seu propi inici i l'arrencada d'una climàtica recta final.

Amb els incombustibles Andy McCluskey i Paul Humphreys en primer terme -reforçats pels sempre oportuns Martin Cooper i Stuart Kershaw-, els britànics van saltar la nit passada a l'escenari de la sala Apolo al ritme proto-acid house d'"Isotype", tota una benvinguda per la porta gran abans d'acabar d'entrar en matèria amb les pretèrites però encara infal·libles "Messages" "Tesla Girls". Un meteòric tret de sortida que es va complementar amb les no menys celebrades "History of Modern (Part 1)" i "(Forever) Live and Die".


MÉS ENLLÀ DE LA PISTA DE BALL

La primera gran postal de la nit la va definir el trio d'asos que va encadenar "Souvenir" amb "Joan of Arc" i "Maid of Orleans". Tres dels títols més reconeguts de la trajectòria dels de Wirral, però també tres arguments a favor d'una formació que sempre ha contemplat les possibilitats del pop electrònic molt més enllà de la pista de ball. I el pas previ d'una segona postal, la de la banda al complet compartint la línia frontal de l'escenari al més pur estil Kraftwerk per a enfilar una serena "Statues" i un "Almost" que van dedicar al seu bon amic Vince Clarke.

El tempo accelerat de "Don't Go", el single més recent del catàleg d'OMD, va tornar a escalfar la temperatura d'una pista on convivien veterans incondicionals acompanyats dels seus fills adolescents amb joves en edat més o menys festivalera, i "The Punishment of Luxury" va acabar de desencadenar una extàtica bateria trencapistes que va enllaçar "Dreaming" amb "Locomotion" i "Sailing of the Seven Seas" -el seu particular "Personal Jesus"- abans de culminar a les elevadíssimes esferes d'un "Enola Gay" que va remoure de forma gairebé literal els fonaments de l'Apolo.

Ja en tanda de bisos van rebaixar tensions amb els paisatges a contrallum d'"If You Leave" i "Secret". Moments de calma que van permetre al respectable recuperar forces abans d'acabar de posar tota la carn a la graella amb un apoteòsic i incontestable "Electricity". El seu primer single, el que va posar bona part dels fonaments d'allò que anomenem pop sintètic i el punt de partida del qual es commemoren 40 anys aquest 2019. En cap cas, però, el tancament d'un cercle. "Esperem retrobar-vos quan celebrem el proper aniversari", va concloure McCluskey abans d'abandonar l'escenari. Tenint en compte el seu ritme d'activitat, probablement no calgui esperar tant.

dilluns, 21 d’octubre de 2019

El Fusiònica 2019, a El 9 Nou


Malgrat tot, el món sempre segueix girant. Aquest cap de setmana hem passat pel festival Fusiònica, que a més de sumar-se a la vaga general de divendres s'ha refermat un any més com un aparador privilegiat de la música independent d'aquí i de fora amb les actuacions de Zeidun, Iou3R, Esperit! i War with the Newts. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Brighton 64 refermen el seu posicionament

Brighton 64.
Coincidint amb l'aturada general del passat 18 d'octubre per exigir l'alliberament dels presos polítics, Brighton 64 publicaven a les plataformes digitals un nou avançament del nou àlbum que publicaran el proper mes de desembre a través de BCore. Si mesos enrere ja n'avançaven "Juez y parte", una peça que denunciava la judicialització de la política en aquest país nostre, ara refermen el posicionament polític del seu nou cançoner amb un títol tan explícit com és "El Estado de la Nación". "¿Cómo puede una persona descansar después de machacar a los demás?", canta Ricky Gil a ritme d'energètic power pop. Versos enregistrats l'estiu passat amb Paco Loco a la producció, i que semblen cobrar més sentit que mai precisament arran dels esdeveniments dels últims dies. Escoltin la peça a Spotify.

diumenge, 20 d’octubre de 2019

Fusiònica 2019 (2)

FUSIÒNICA 2019: Zeidun + War With The Newts
Dràstik Punkaires, Granollers
19 d'octubre de 2019

El passat mes de setembre Zeidun van commemorar el seu vintè aniversari amb un concert a la festa major de Sant Celoni, el mateix escenari on s'havien presentat per primer cop dues dècades enrere. La nit passada, la veterana formació del Baix Montseny tornava a un festival, el Fusiònica, que en temps passats va arribar a esdevenir una mena de segona llar per a Joan Colomo, Mau Boada -que dos dies abans hi havia actuat amb Esperit!-, Xavi Garcia, Albert Trabal i Càndid Coll.

Van començar amb una expansiva jam carregada d'acidesa que va desembocar en un atac frontal de post-hardcore i emocore marca de la casa, amanit amb aquell himne a cappella a les virtuts i bondats de la cervesa i marxant per la porta gran amb una deconstrucció gairebé terminal d'"El vol de l'Home Ocell", el clàssic de Sangtraït que Zeidun han arribat d'alguna manera a fer-se seu.

La segona i última jornada del Fusiònica -les actuacions del divendres 18 s'havien suspès amb motiu de la vaga general- va culminar amb la brutal descàrrega dels berlinesos War With The Newts en la que va esdevenir la seva primera -i per ara única- actuació a l'Estat espanyol. Hardcore punk robust i amb acabats metàl·lics que recorden a Biohazard o Refused, actitud festiva i alhora combativa i un directe literalment a prova de qualsevol impacte.

Xavi Garcia, Mau Boada i Joan Colomo (Zeidun), a cappella.

War With The Newts: hardcore brutal.

dissabte, 19 d’octubre de 2019

40 anys de "The Specials"


Es commemoren avui 40 anys del debut discogràfic de The Specials (1979). Un plàstic de títol homònim, produït per Elvis Costello i publicat a través del segell impulsat pel mateix Jerry Dammers, 2 Tone, que va posar les músiques d'arrel jamaicana a l'òrbita de la New Wave i va desencadenar tot un moviment conegut a posteriori amb el mateix nom de la disquera. Podríem parlar ara i aquí del repertori, de les aportacions de cada un dels components d'una banda que ha conegut incomptables encarnacions però mai més ha tornat a ser la mateixa, i d'aquella versió amb caràcter definitiu d'"A Message to You, Rudy", el clàssic de Dandy Livingstone. Però tal i com estan les coses al carrer, potser millor parlar de la influència de The Specials més enllà de l'esfera estrictament musical. De Saffiyah Khan lluint una samarreta del grup mentre plantava cara al feixisme sense deixar de somriure. D'un àlbum, en definitiva, que ens ha ensenyat a molts i a moltes com el ball i la lluita poden anar de la mà.

Fusiònica 2019 (1)

Estel Boada i Mau Boada, durant l'actuació d'Esperit! al Fusiònica.
FUSIÒNICA 2019: Esperit! + Iou3R
Dràstik Punkaires, Granollers
17 d'octubre de 2019

Era un dels grans al·licients d'aquest 23è Fusiònica comprovar com sonarien els nous Esperit!. Nous i en plural, perquè el que durant una dècada llarga havia estat el projecte unipersonal de l'home orquestra Mau Boada és ara una banda en tota regla. Un quintet que completen vells coneguts de l'escena del Baix Montseny com Noe González o Jordi Espinach (Liannallull), i on el propi Boada es limita a tocar la guitarra, cedint bona part del protagonisme escènic a una altra incorporació recent com és la polifacètica i hiperactiva vocalista Estel Boada (no hi ha cap relació entre tots dos més enllà de la connexió artística).

Presentaven "Ilíada" (2019, Bankrobber), un àlbum que Boada va enregistrar encara pel seu compte però amb tota una galeria de convidats que li va permetre començar a eixamplar horitzons. I un repertori que va mutar a l'escenari fins a assolir cotes de misteri, electricitat i visceralitat inèdites a l'estudi. Mitja hora llarga d'actuació durant la qual es van ventilar sense despentinar-se ni entrebancar-se tot un seguit de discursos que van anar del rock psicodèlic a l'afrobeat i del blues al folk, culminant una recta final d'impacte amb una revitalitzadora "Electric Mustela" en clau de torrencial krautrock i el pop dinàmic de "La visió d'en Ralph". No hi van faltar tampoc els missatges a favor dels presos polítics.

Esperit! van culminar la primera jornada del Fusiònica 2019 amb una actuació llampec, breu però molt intensa, que va venir precedida per tot un viatge sideral com el que havien ofert els components de Iou3R. Un trio sorgit de les cendres de (lo:muêso) i amb un flamant disc al mercat, "Escornalbou" (2019, Aiguamoll Records, Hidden Track), que consta d'una única i extensa peça dividida en sis moviments. En directe el van deconstruir a partir de dues guitarres, un baix i tot un arsenal electrònic amb els quals van alternar passatges ambientals, escalades de sorollisme industrial i monolítics ritmes protometàl·lics.


ATENCIÓ. Aquesta entrada s'havia d'haver publicat ahir, però aquest blog va interrompre la seva activitat per sumar-se a l'aturada general del 18 d'octubre. També el Fusiònica va interrompre ahir la seva programació amb motiu de la vaga, quedant cancel·lats els concerts de Chaqueta de Chándal i Please Wait. Aquesta nit reprendrà el seu curs amb les actuacions de Zeidun i War With The Newts.

divendres, 18 d’octubre de 2019

Aturada general 18 octubre


Aquest blog es suma a l'aturada general que s'ha convocat per al dia d'avui com a mostra de rebuig a la injusta sentència injusta i desproporcionada contra els líders socials i polítics de l'independentisme. Demà seguirem parlant de música. Avui els convidem a sortir al carrer i els deixem amb dues interessants reflexions que hem pogut llegir aquests últimes dies a les xarxes:


"Si nuestra democracia es tan raquítica y suscita tan poco entusiasmo se debe precisamente a esto: no se deja afectar por los tumultos de abajo, no quiere saber nada de la energía del demos, es incapaz de ninguna fluidez o plasticidad instituyente a no ser que lo pida el Banco Central, convierte lo que es producto y herramienta (la ley) en el factor determinante y primero. El Estado de Derecho, que nació para poner límites a la arbitrariedad del poder, se convierte hoy en un sistema cerrado y sacralizado, enemigo de toda energía instituyente".
"El elogio del tumulto", Amador Fernández-Savater (eldiario.es)

"Una parte significativa de España —la parte sobrerrepresentada en los medios, la cultura y la política— ha decidido vivir en un mundo de fantasía. Su mundo, en el que la Constitución que nos dimos entre todos garantiza nuestros derechos y libertades gracias una transición modélica que cerró las heridas abiertas por una guerra civil en la que hubo excesos en ambos bandos. Una fantasía obscena que solo se sostiene gracias a la repetición machacona del mantra. Un mundo ficticio pero mucho más cómodo de habitar que la jodida realidad. (...) Están convencidos de que viven en una democracia cuasi perfecta y cualquier crítica a la falta de libertad es interpretada como un ataque de los secesionistas catalanes y una conspiración antiespañola".
"Vivir en otro mundo", Hibai Arbide Aza (El Salto)

dijous, 17 d’octubre de 2019

Fusiònica 2019


El festival Fusiònica, cita de referència de la música underground a casa nostra, celebra aquest cap de setmana la seva 23a edició a la sala Dràstik Punkaires de Granollers, i ho fa com de costum amb un cartell apte per a ments curioses i gourmets melòmans. Des d'avui i fins dissabte hi desfilaran propostes com l'experimentació sonora d'Esperit! i Iou3R, l'electricitat en positiu de Zeidun i Chaqueta de Chándal, i la ràbia hardcore de Please Wait i War With The Newts. Més informació aquí.

Música per a una setmana convulsa

BB Sin Sed.
Hem viscut aquests darrers dies un dels inicis de setmana més convulsos dels últims temps, que ja és dir. La publicació d'una sentència injusta i desproporcionada que condemna a qui ha dissolt manifestacions de forma pacífica, ha donat llum verda a un debat parlamentari o ha emmarcat en la seva acció de Govern la celebració d'un referèndum sobre l'autodeterminació d'un territori, a penes de presó que superen en anys a les que solen aplicar-se per delictes de violació o homicidi, fins i tot més elevades que la majoria de les que es van dictar per als autors del cop d'estat del 23-F. Un trist precedent que fa perillar de cara al futur més immediat fonaments democràtics com ara el dret a manifestar-se.

Tot plegat, vaig expressar en un principi, no convidava a seguir parlant de música en un espai com aquest, més aviat desencoratjava de cara a qualsevol acció que no fos la mostra més explícita de rebuig a una condemna que recorda a èpoques molt fosques de la història recent espanyola. Va ser un comentari a les xarxes socials el que em va fer adonar, més enllà de la obvietat que la vida segueix el seu curs, que la música ha de seguir tenint el seu lloc i, de fet, el seguirà tenint. Sí, ens mobilitzarem contra allò que no ens sembla just. Però ens acompanyaran la música i totes aquelles arts que no tan sols ens ajuden a explicar tot allò que passa sinó que ens ajuden a viure millor siguin quines siguin les circumstàncies.

I en aquest sentit, ressonen avui més fort que mai títols com "Ellos dicen mierda, nosotros amén" d'una formació, La Polla Records, que no podria haver tornat en un moment més oportú. Com "Rosa de Foc", la resposta de BB Sin Sed a la situació en què portem anys instal·lats i tota una metàfora d'aquesta Barcelona que s'ha tornat a encendre amb indignació durant els darrers dies. "Juez y parte", primer avançament d'un imminent nou àlbum amb què Brighton 64 oferiran la seva (crítica i enrabiada) visió de l'estat de les coses. I per descomptat, tots aquells himnes de The Clash, els Specials, The Ruts i tantes altres bandes que van adreçar el conflicte en plena era Thatcher i que sonen a ara i aquí a la Catalunya de 2019.

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Harold Bloom (1930-2019)


HAROLD BLOOM
(1930-2019)

Segueix girant el món malgrat tot allò que passa al nostre entorn més immediat, i és justament enmig d'aquest escenari que ens hem assabentat del traspàs de Harold Bloom. Crític de referència més enllà dels tòpics i defensor de la literatura com un art més enllà de consideracions polítiques i socials, els seus plantejaments són difícils d'encaixar en temps d'una correcció política passada de rosca en què esdeveniments culturals de primer ordre arriben a presumir de la quantitat d'artistes femenines o amb un color de pell determinat que hi ha a les seves respectives programacions (és a dir, segueixen caient al parany de no valorar aquests artistes en funció del seu talent o d'allò que expressen, sinó del que tenen entre les cames o del color de la seva pell), i en què alguns corrents crítics arriben a exhaltar determinats gèneres musicals en funció dels seus respectius origens geogràfics (ho sento, però el valor del reggaeton no es troba en el fet de provenir de l'Amèrica Llatina, de la mateixa manera que no es pot validar l'obra sencera dels Beatles pel simple fet que aquests vinguessin d'una ciutat portuària de l'oest d'Anglaterra). Tan rigorós com revisable, el discurs de Bloom és fruit de l'amor incondicional cap a la literatura al marge de tota variable que no fos la pròpia literatura en ella mateixa.

dimarts, 15 d’octubre de 2019

Lluís Companys


Després dels últims esdeveniments, ja no és que a un no li vingui de gust escriure en un blog de música. Simplement no té cap mena de sentit. A la fotografia, el president Lluís Companys, assassinat avui fa 79 anys per la dictadura franquista de la qual és hereu l'actual model d'estat d'aquest país de les meravelles que constantment necessita vendre a l'exterior una qualitat democràtica que a l'interior sol brillar per la seva absència.

dilluns, 14 d’octubre de 2019

#LlibertatPresosPolítics


Llegit a Twitter: "Según esta definición de desobediencia, podrá ser sedición cualquier intento de parar un desahucio con resistencia. Cualquier huelga espontánea contra un abuso laboral. Cualquier interrupción del tráfico para protestar contra los recortes. Esto SÍ es un desafío a la democracia. (...) El 15M. Rodea el Congreso. La PAH. Los sindicatos de inquilinas y de vivienda. Taxistas. Estibadores. Controladores aéreos. Mareas. Nadie se salva. #TodosSomosSediciosos".

Davant d'aquest fet, d'una sentència que és una venjança, d'un judici que va ser pura escenificació i d'un Estat que no fa sino avançar en la seva deriva repressiva i autoritària, res més a afegir.

Esperit!, a El 9 Nou


Esperit! acaba de publicar "Ilíada" (2019, Bankrobber), un tercer àlbum que trenca un llarg silenci discogràfic i obre la porta a nous horitzons per a l'alter ego de Mau Boada. El presentarà aquesta mateixa setmana al festival Fusiònica. De tot plegat en parlem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Manel - "Per la bona gent" (2019)


Poden agradar més o menys la trajectòria de Manel i el conjunt de la seva obra, fins i tot hi pot haver qui en saludi uns títols determinats mentre renegui de la resta, però el que no se'ls pot negar als barcelonins és una vocació renovadora i una capacitat de reinventar-se tan lloables com inèdites a data d'avui en un mainstream musical tan conservador i poc avesat al risc com és el d'aquest nostre país.

Si l'any passat els barcelonins amb prou feina s'immutaven mentre opinadors i entusiastes d'arreu es dedicaven a commemorar el desè aniversari d'aquella carta de presentació amb què havien segellat un dels grans debuts discogràfics de la història del pop català -"Els millors professors europeus" (2008)-, aquesta tardor es despengen amb un cinquè disc -"Per la bona gent" (2019)- que certifica el seu gust per l'electrònica i torna a marcar distàncies amb tot allò que el va precedir -aquest cop amb més força que mai: posin vostès "Boy Band" o "Per la bona gent" al costat d'"Ai, Dolors" o "Al mar!", i al·lucinin-.

"Per la bona gent" són dotze talls que reconstrueixen l'estètica pop del quartet a partir de les últimes tendències en música urbana: minimalistes caixes de ritmes, pistes vocals passades per autotune i tota una bateria de samplers que tant serveixen per a definir les pròpies cançons -perquè, sí, aquí seguim parlant de cançons- com per a reivindicar tota una sèrie de referents de la música catalana que van de Maria del Mar Bonet a Els Pets passant per Maria Cinta -noms que a partir d'ara passaran a formar part també del lèxic de les generacions festivaleres, és clar que sí-.

Tot plegat es tradueix sobre el terreny en el disc més complex i difícil que han facturat Guillem Gisbert i companyia a data d'avui. I precisament per això, perquè prefereixen reptar el respectable en lloc d'oferir-li tot mastegat, perquè opten pel risc i l'exploració on tants d'altres s'acomoden en l'autocomplaença i la monotonia, segueixen trobant-se Manel, més que per davant de la majoria, a l'avantguarda del pop català (i espanyol, si se'm permet l'atreviment).

diumenge, 13 d’octubre de 2019

"1977 – The Year Punk Broke"


No va ser 1977 l'any en què es va desencadenar el fenomen punk, però sí el moment en què les seves dimensions van transcendir d'una vegada per totes més enllà dels corrents subterranis on s'havia estat gestant durant més d'una dècada. Sigui com sigui, no resulta gens exagerat el fet de titular "1977 - The Year Punk Broke" (2019) el triple volum amb què Cherry Red repassa alguns dels llançaments més notables de l'exercici de major efervescència discogràfica d'un gènere que en qüestió de dotze mesos hauria estat assimilat, explotat i diversificat en múltiples vies paral·leles que van del hardcore al post-punk passant per l'Oi! o el 2 Tone -superat, en altres paraules-.

Dit això, i entenent que parlar de 1977 en termes punk significa parlar (gairebé) exclusivament del Regne Unit, cal aplaudir la tasca de l'emblemàtica disquera, que ha recopilat en tan sols tres plàstics el més destacat però també bona part dels actors secundaris del que molts consideren com el segon any zero del rock'n'roll. No es presenta el track list en ordre cronològic ni hi són tots els que hi van ser -falten Sex Pistols i The Clash, ni més ni menys-, però a canvi s'ofereix una visió panoràmica que va dels exponents més referencials (The Damned, Buzzcocks, Generation X, Chelsea) fins a grans oblidats com The Wasps, The DollAlberto Y Lost Trios Paranoias, passant per noms perifèrics que ajuden a contextualitzar el lloc i el moment, com ara Motörhead, Graham Parker o uns primeríssims Ultravox!.

Més informació al web de Cherry Red.

dissabte, 12 d’octubre de 2019

The Hangmen

Credibilitat i llarga durada.
La ciutat de Los Angeles no sol concedir segones oportunitats. No ho ha fet mai amb cap dels milers d'aspirants que peregrinen a Hollywood amb l'esperança de progressar en el negoci del setè art, ni ho ha fet amb tantíssimes bandes i solistes que han provat sort en alguna de les seves múltiples escenes musicals. The Hangmen van arribar a la metròpoli californiana a finals de la dècada dels 80, un moment en què el rock dur començava a deixar de banda l'estètica glam per tornar a les seves formes més primàries i viscerals, i com tants altres contemporanis van passar de ser els 'següents Guns N'Roses' a veure's atrapats al purgatori dels artistes de culte malgrat haver publicat un àlbum homònim tan notable com mal promocionat el 1989.

Hauria de passar ben bé una dècada abans que Bryan Small, líder i rostre més visible del grup, tornés a trepitjar un estudi de gravació amb una formació renovada de The Hangmen -amb les sis cordes de Jimmy James com a incorporació més destacada- i en sortís amb un plàstic, "Metallic I.O.U." (2000), que va suposar, més que una segona oportunitat, un nou punt de partida. La base de tot el que ha vingut a continuació, una trajectòria que sempre ha navegat per sota de l'abast dels radars -per no tenir, la banda no disposa ni tan sols d'entrada a Wikipedia, cosa que no deu treure la son a Small ni a James- però coherent amb ella mateixa. Sense haver alterat el curs de cap esdeveniment, però donant peu a una discografia que encara no ha registrat cap pas en fals.

La seva referència més recent és "Cactusville" (2019), un àlbum de rock'n'roll amb totes les lletres, amb gust de bourbon, tabac i cervesa freda, que remet a carreteres infinites i bars amb parets de fusta i llums de neó, i que convida a viure cada minut com si fos dissabte a la nit. Rebaixant respecte d'anteriors elements les coordenades més estridents i la vessant més punk del so de la banda, però presumint encara d'una fortalesa i una manca d'artificis que equivalen a credibilitat i llarga durada en un ofici com el que aquesta gent porta tres dècades practicant. Ritmes pesants, guitarres que destil·len suor i la veu macarra d'Small perfilant vinyetes tan suggeridores com "Lookin' for Blood" o "Death Valley". Molt més que una segona oportunitat, el simple fet de poder lliurar a aquestes alçades una obra d'aquesta mida.

Guitarres franceses dels 60


La febre pel rock'n'roll instrumental que durant el pas de la dècada dels 50 a la dels 60 va catapultar bandes com The Shadows al Regne Unit i es va traduir als Estats Units en el naixement de la música surf, també va tenir les seves rèpliques a l'Europa continental. El segell britànic Ace Records, especialista en reedicions i arqueologia musical, acaba de publicar un sucós volum que recopila 25 nuggets instrumentals enregistrats a França durant els anys daurats del gènere. Es titula "Cyclone! Gallic Guitars 1962-1966", i el seu conjunt ofereix una radiografia d'una escena tan prolífica com rica en matisos que va de "Hully Bach", un greixós rock'n'roll amb accent del sud dels Estats Units per cortesia de Les Fantômes, als aires soul i mod jazz d'"Absolument Hyde Park", de The Blackburds, o el "Palpitations", de Les Français, passant pels repunts psicodèlics d'"SLC", de Les Lionceaux, els acabats à la Joe Meek amb què Les Aiglons segellaven "Stalagtite", i l'instro surf al més pur estil californià de Joey & The Showmen i el seu "Surf Train" -aquests últims van ser banda d'acompanyament de Johnny Hallyday-. Més informació al web d'Ace Records.

divendres, 11 d’octubre de 2019

L'impacte musicosocial dels Beatles, a El 9 Nou


Dimarts passat vam tenir el gust d'assistir a una conferència de Josep Maria Francino sobre l'impacte musicosocial dels Beatles, celebrada al Museu de Granollers en el marc de les aules universitàries per a la gent gran AGEVO. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Celebrant la cultura de base

Adrià Cortadellas i Guille Caballero, durant l'actuació de Fetus a la sala Sidecar.
ROMBO + FETUS + POWER BURKAS
Sidecar Factory Club, Barcelona
10 d'octubre de 2019

S'havia anunciat la sessió amb el títol genèric de Genocidi total - Res a celebrar, en referència a la imminent commemoració de la descoberta de les Amèriques i tot allò que aquesta ha comportat. Però el cert és que, si el triple concert que va tenir lloc la nit passada a la sala Sidecar va reclamar algun posicionament polític, aquest va esdevenir la reivindicació de la cultura de base com a pilar essencial en la construcció de qualsevol societat que es vulgui considerar com a tal. Tres bandes del panorama musical emergent català, tres discursos que es complementaven els uns als altres i, al seu darrere, tres segells que sumen dècades de militància underground -Bankrobber, BCore i The Indian Runners-.

Van trencar el gel les barcelonines Rombo, augmentades en directe amb un bateria de carn i os -figura no present al seu segon disc d'estudi, "Clara Montse Núria" (2019)- que va atorgar al repertori més recent del quartet una textura i uns acabats més orgànics, i alhora va reforçar la línia evolutiva d'una banda que cada cop sembla mirar menys cap a l'indie d'arrel C86 i apuntar de forma més decidida cap a la densitat atmosfèrica del dream pop o el shoegaze. El concert es va veure puntualment afectat per una incidència tècnica a la qual van treure ferro amb arguments tan sòlids com "Torreblanca" o "Dones estoiques".

Les van succeir Fetus, l'última gran revelació del punk empordanès i un dels directes més sòlids del país tenint en compte tota la carn que van arribar a posar a la graella en tan sols 40 minuts de recital. Reforçats al teclat pel seu bon amic Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal, Joan Colomo) i armats amb cartutxos del calibre de "Somni barceloní", "El mite de la taverna" o "Crònica accidental a l'exili", van despatxar electricitat, suor i ganxo melòdic en quantitats industrials. I van deixar el llistó elevadíssim per a als osonencs Power Burkas, que van acomiadar la nit per la porta gran amb una contundent descàrrega de post-punk rabiós i vitamínic, on no van faltar talls tan esmolats com "Desconeguts".

dijous, 10 d’octubre de 2019

50 anys d'"In the Court of the Crimson King", "Arthur" i "Hot Rats"

Els King Crimson de 1969: Robert Fripp, Michael Giles, Greg Lake, Ian
McDonald i Peter Sinfield - Foto Michael Ochs Archives / Getty Images.
Es commemora avui el cinquantè aniversari de tres obres capitals de la música pop com són "In the Court of the Crimson King", el debut de King Crimson, "Arthur (Or the Decline and Fall of the British Empire)", un dels punts àlgids del catàleg de The Kinks, i "Hot Rats", el segon disc en solitari de Frank Zappa i el plàstic on va marcar definitivament distàncies amb la seva producció al costat de The Mothers of Invention.

De tots tres, probablement sigui el de King Crimson el més celebrat i el més influent. Un àlbum que arribava a pocs mesos de la presentació en societat de Robert Fripp i companyia com a teloners dels Rolling Stones, i que si bé no s'inventava el rock progressiu -abans hi havia hagut Pink Floyd i l'escena de Canterbury-, si que el redefinia i en posava les bases de cara a les dècades posteriors. A destacar el monolític inici amb aquell "21st Century Schizoid Man" de lírica tan apocalíptica com profètica.

"Arthur", el setè album dels Kinks, s'inspirava en la història real del cunyat dels germans Davies, que havia hagut d'emigrar a Austràlia davant la manca d'una perspectiva de futur al Regne Unit de la dècada dels 50. Concebut com la banda sonora d'un especial televisiu que mai es va arribar a realitzar, el plàstic és un disc conceptual al voltant de les fatalitats d'un país que tot just començava a deixar enrere la postguerra. Brillava amb llum pròpia el single "Victoria", una mirada irònica a l'Imperi Britànic i el seu llegat.

Finalment, "Hot Rats" suposava un nou pas endavant per a un Zappa l'afany explorador del qual semblava no conèixer límits. Sis expansives pistes instrumentals -a excepció de "Willie the Pimp", un corrosiu blues que cantava Captain Beefheart, que semblava fet a la seva mida i que ja agradaria als mateixos Black Keys- que flirtejaven amb gèneres com el rock progressiu, la psicodèlia o les formes més còsmiques del jazz fusió.

dimecres, 9 d’octubre de 2019

Edició oficial de l'Unplugged de Pearl Jam


Anuncien els responsables d'aquest pessebre que ha esdevingut a escala global el Record Store Day la imminent edició -amb motiu del Black Friday- en vinil de l'actuació acústica que Pearl Jam van enregistrar el 1992, durant la recta final de la seva primera gira mundial, per al programa televisiu MTV Unplugged. Una gravació mai abans editada de forma oficial, si bé distribuïda i fàcilment localitzable al mercat bootleg. Jo el tenia (i segurament encara el dec conservar en algun lloc) en cassette, gravat de la ràdio (de Los 40 Principales, a veure qui s'ho creu a aquestes alçades) i amb les impagables intervencions de l'enyorat Joaquín Luqui entre cançó i cançó. Durant un estiu sencer pràcticament no el vaig arribar a treure del walkman (sí, he dit walkman). Òbviament acabarà caient el vinil per poc que pugui, que segurament tindrà un so gairebé perfecte i vindrà embolcallat amb un format dels que entren a primera vista però... no serà el mateix.

Coses de l'edat

Francino, al fons, durant la conferència d'ahir al Museu de Granollers.
Em desconcerta la tendència d'algunes veus (més o menys) autoritzades a valorar determinats estils musicals a partir de criteris més demogràfics que no pas artístics. Parlo d'aquesta gent que sembla obstinada a vendre'ns el trap o el reggaeton com els únics gèneres vàlids en ple 2019 perquè són els que millor sintonitzen amb els adolescents, arribant en ocasions a perfilar línies d'argumentació que freguen el menyspreu envers el públic d'altres franges d'edat (la qual cosa resulta especialment xocant quan moltes d'aquestes mateixes veus es troben ja més a prop dels 50 que no pas dels 20). Com si no tinguessin dret les persones a partir d'una certa edat a seguir escoltant música (la que els vingui de gust, només faltaria) i, el més important, a ser tingudes en compte (i com si no existissin arguments més sòlids a favor dels gèneres en qüestió).

I és en aquest context, el d'una crònica pop que sol perdre el món de vista quan s'obsessiona excessivament amb variables com l'edat, que cal aplaudir iniciatives com la que va acollir ahir a la tarda el Museu de Granollers. Una conferència sobre l'impacte musicosocial dels Beatles i la seva influència en el món contemporani, emmarcada en una aula universitària orientada exclusivament a persones de la tercera edat i impartida per una autoritat en la matèria com és el periodista Josep Maria Francino. Més de dos centenars d'ànimes (la sala al límit de la seva capacitat), de les quals un servidor era l'únic que no havia nascut quan els de Liverpool actuaven el 1965 a la Monumental, escoltant el ponent amb atenció i intervenint durant el posterior torn de preguntes amb l'entusiasme de qui conserva intacte el do de la curiositat. De la conferència en parlarem divendres a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dimarts, 8 d’octubre de 2019

Sandré

Sense contemplacions - Foto Marc Oller.
Van sorgir de les profunditats del bosc, van descobrir la ciutat i el que hi van trobar els va emprenyar tant que van decidir fer un grup de punk amb l'ànim de sacsejar-ho tot i quedar-se ben a gust. Es diuen SANDRÉ, i acaben de debutar amb un single de títol tan inequívoc com contundent, "No".

Les coses clares de bon principi. Poques bandes a dia d'avui arriben a lliurar cartes de presentació tan contundents, directes i plenes de determinació com "No", el single que ha suposat la porta d'entrada de Sandré a l'escuderia BCore i sobretot la seva revelació com a valor a l'alça de l'escena punk barcelonina. Una sobredosi de mala llet i soroll en positiu, canalitzats en un minut a mig de guitarres inflamades, ritmes a tota castanya i una veu, la de Rosa Pagès, que despatxa sense contemplacions una declaració de principis tan immediata com el seu propi títol i tan directa com un cop de puny en tota la cara.

Els components de Sandré afirmen venir de les profunditats d'un bosc no identificat on van conviure amb tota mena de criatures salvatges abans de traslladar-se a la gran ciutat. I va ser un cop instal·lats a la moderna Barcelona quan els seus components, desencantats amb allò que se'ls va vendre com a civilització, van decidir agafar instruments musicals i castigar-los fins a fer-ne saltar espurnes. Cridar als quatre vents, sacsejar tot allò que se'ls posés al davant i remoure consciències a ritme de punk enrabiat però a la vegada reparador. Després de publicar un parell de demos en un compte de Bandcamp, debuten ara a BCore amb aquest "No" que poden escoltar vostès a Youtube.

Esperit! - "Ilíada" (2019)


Si no comptem "Heráclito" (2016), el plàstic que va signar a mitges amb Negro, han passat sis anys des de l'últim cop que Mau Boada va publicar un disc sota el pseudònim d'Esperit! -"La lluminosa" (2013)-. No és que durant tot aquest temps hagi parat quiet el de Sant Celoni, que s'ha dedicat a produir altres artistes, a posar en marxa projectes paral·lels i a reunir-se de forma esporàdica amb els seminals Zeidun. Sigui com sigui, "Ilíada" (2019, Bankrobber) és la culminació d'una llarga espera però també de tot un procés vital marcat per esdeveniments com la paternitat del propi Boada.

També és un àlbum on han guanyat pes les col·laboracions externes -hi han participat entre d'altres Xisi Sofia Ye-Chen, Estel Boada i Luca Masseroni (Mates Mates, Germà Aire)-, i l'inici d'una nova etapa on el de Sant Celoni preveu deixar de banda el seu format habitual d'home orquestra per acompanyar-se en directe d'altres músics de l'òrbita montsenyenca -entre ells dos vells coneguts com són Noelia González i Jordi Espinach, membres de Liannallull, banda a la qual va militar Boada anys enrere-.

Musicalment, "Ilíada" torna a desplegar l'ampli ventall estilístic propi d'un melòman de cap a peus com és Boada. Deu peces i una introducció que van del pop digital i ballable de "Cultiu #1" als ritmes llatins de "La porta" passant per la fragilitat folk d'"El coaner", l'exploració jazzística de "La cova" o el dream pop amb accent oriental de "Blanc" -amb Sofia Ye-Chen cantant en xinès-. Menció a part mereix la final "La visió d'en Ralph" -amb Masseroni a la veu-, un torrencial exercici de pop independent a contrallum que bé podria ser el single de l'àlbum de no ser perquè Esperit! no sol plantejar la seva obra en aquests termes.


Més informació:
Bankrobber  /  Bandcamp

dilluns, 7 d’octubre de 2019

L'Épée


Tot va començar quan The Limiñanas van convidar Emmanuelle Seigner i Anton Newcombe (The Brian Jonestown Massacre) a participar en un dels temes que acabarien conformant el seu fins ara últim disc d'estudi -"Shadow People" (2019)-. La sintonia va ser tan bona, que els francesos i el nord-americà van acordar reforçar el seu marc de col·laboració amb un projecte a tres bandes que han batejat com L'Épée i que tot just presenten en societat amb un plàstic, "Diabolique" (2019), que bé podria ser un nou esglaó natural en la cadena evolutiva dels propis Limiñanas però on totes les parts implicades es reforcen les unes a les altres. Enregistrat a mig camí de Cabestany -a la Catalunya Nord, base d'operacions de The Limiñanas- i l'estudi berlinès de Newcombe, l'àlbum navega per les coordenades còsmiques marca de la casa -atenció a l'acidesa protopunk de "Lou" i a la cadència kraut de "La Brigade des Maléfices"-, si bé incorpora matisos com el calidoscòpic exotisme d'"On dansait avec elle". Diuen que faran gira europea aquesta tardor. A l'espera de saber si els podrem veure (i escoltar) en aquesta banda dels Pirineus, poden vostès escoltar el disc a Spotify.

Genocidi total: Fetus, Rombo i Power Burkas

Rombo.
El punk de garatge de Fetus, la sensibilitat pop de Rombo i el post-punk amb accent osonenc de Power Burkas. Triple cartell d'impacte aquest dijous a la sala Sidecar amb el títol genèric de Genocidi total.

Tres bandes emergents amb flamants segons discos sota el braç, un escenari de proximitat i una causa compartida que en aquest cas és el rebuig a la celebració del Dia de la Hispanitat i tot allò que aquest porta implícit. Ni més ni menys que Fetus, Rombo i Power Burkas, que de passada representen també a tres de les escuderies més solvents de l'indie català -Bankrobber, The Indian Runners i BCore, respectivament- i que aquest dijous 10 d'octubre actuaran a la sala Sidecar en el marc d'un minifestival que porta el títol genèric de Genocidi total - Res a celebrar.

Anem a pams. Parlar de Fetus és fer-ho d'una de les formacions més fresques que ha donat darrerament el punk de garatge més nostrat. I parlar del seu segon disc, "Terra cuita", és fer-ho d'un plàstic que amplia horitzons a l'hora que conjuga melodia i mala llet. Rombo, d'altra banda, presentaran el celebrat "Clara Montse Núria", un àlbum on les barcelonines flirtegen amb l'electrònica sense perdre de vista la seva innata sensibilitat pop. Finalment, Power Burkas es refermaran com a abanderats del post-punk amb denominació d'origen Plana de Vic amb l'imprescindible "Mai nego l'oci" com a gran reclam. Tres bandes, tres discos i un cartell on eclecticisme equival a coherència. Això sí que cal celebrar-ho.


Més informació:
Sidecar Factory Club  /  Pàgina web