dimecres, 31 de gener del 2018

H.C. McEntire


Fins fa ben poc H.C. McEntire era una artista gairebé anònima a qui alguns havien descobert a través del seu alter ego Mount Moriah. Un projecte que va permetre a la de Carolina del Nord viatjar en tan sols cinc anys i tres discos dels paratges més orgànics del rock alternatiu al so Americana de vocació més tradicionalista. Un terreny, aquest últim, que explora ara sota el seu propi nom i amb el que es podria considerar com un segon punt de partida. Un àlbum, "Lionheart" (2018), dominat pels passatges reflexius i fins i tot espirituals. Peces com "Baby's Got the Blues" o "Yellow Roses" li han valgut la complicitat de la crítica especialitzada, que no ha dubtat en assenyalar-la com una de les grans promeses del so Americana per aquest 2018. D'arguments a favor en va sobrada, que consti.

The Lazy Lies - "Less Talk More Action" (2018)

Fregant la perfecció pop - Foto Miquel Taverna.
The Lazy Lies són una anomalia en el sentit més positiu i entusiasta del terme. Una banda que no sona com cap altra del seu entorn i que ha aconseguit com poques treure el màxim profit de gèneres tan exprimits a aquestes alçades com són el Mersey Beat, el Sunshine Pop o l'indie pop d'escola C-86. Les seves cançons sonen als Beatles immediatament anteriors a Sgt. Pepper's, als Zombies d'"Odessey and Oracle", als duets de Nancy Sinatra i Lee Hazlewood o, per què no, a Belle & Sebastian i fins i tot als Madness més assolellats. El seu debut homònim de 2016 era una col·lecció de cançons pop gairebé perfectes i fresques com una rosa. I el seu segon disc, "Less Talk More Action" (2018), no es queda gens curt. Ens trobem davant dotze talls que segueixen la mateixa fórmula que els seus predecessors però l'enriqueixen amb matisos aleshores inèdits: seccions de vent, cordes i altres repunts en ocasions imperceptibles però sempre oportuns que arrodoneixen encara més el discurs dels barcelonins i segellen un altre àlbum de fort regust primaveral. És impossible, els ho ben asseguro, resistir-se al riff de la inicial "Flower Garden" i a aquella línia vocal que sembla sortida d'un outtake de "Revolver". O al soul elegant i sexy de "Pinstripe Suit". "Spiral Skies" és una píndola de pop essencialment anglòfil que ja no es podran treure del cap un cop n'hagin escoltat els primers compassos. "Mon Petit Chouchou" podria ser perfectament la peça central d'una banda sonora de Tarantino. I la preciosa "Jack & Sophie" evoca la sofisticació tardorenca del McCartney de mitjans dels 60. El presentaran en directe aquest dissabte 3 de febrer (22h) a la sala Nota 79 de Barcelona. Més informació i entrades aquí. No s'ho perdin.

dimarts, 30 de gener del 2018

Calexico - "The Thread that Keeps Us" (2018)


La primera impressió que un pot obtenir escoltant "The Thread that Keeps Us" (2018), el nou disc de Calexico, és que Joey Burns i John Convertino han fet un cop de timó i s'han posat a explorar territoris que els són pocs familiars. És la primera impressió, la que pot suggerir la peça inicial. Un "End of the World" que comença com una barreja del "With or Without You" de U2 i el "Heroes" de Bowie per a desembocar en una irresistible espiral de power pop que farà les delícies de qualsevol fan de Teenage Fanclub. Però a partir del segon tall, "Voices in the Field", tornen els ressons fronterers que sempre han definit la banda d'Arizona. Una constant que es manté en talls com "Bridge to Nowhere" o "Flores y Tamales", i que alterna amb talls tan sorprenents com aquest reggae llatinitzat que és "Under the Wheels" o el preciosisme folk de "The Town & Miss Lorraine". Un disc diferent d'una banda al·lèrgica a les repeticions.

Recomanació: Marta Knight + Edurne Vega al Minifestival

Marta Knight - Foto Ilda Carqueja.
S'acosta la 23a edició del Minifestival de Música Independent, que tindrà lloc el 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses amb propostes com les del nord-americà Eef Barzelay o els britànics Wave Pictures. Per anar obrint boca, aquest dissabte 3 de febrer (18h.) el Mini ens proposa dos concerts de petit format a l'FNAC L'Illa Diagonal. Marta Knight i Edurne Vega. La primera ve del Baix Llobregat i acaba de destapar-se com una de les grans promeses del folk en la seva concepció més visceral i estripada. La segona ve del Maresme i el seu darrer treball, "Frontera" (2017), l'ha consolidat com una de les veus a l'alça del rock alternatiu a casa nostra. Atractiu doble cartell i entrada lliure perquè ningú es pugui queixar. Més informació aquí.

dilluns, 29 de gener del 2018

"Sinestesia" a El 9 Nou


La companyia de dansa Iron Skulls va presentar el seu espectacle "Sinestesia" dissabte passat al Teatre Auditori de Granollers. Hi vaig assistir i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Primavera Sound 2018, el cartell

The War On Drugs.
Cap altre festival de grans dimensions gosaria presentar el seu cartell un diumenge a la nit, com qui no vol la cosa. Primavera Sound ho va fer ahir, i com de costum la llista de noms és espectacular. A The War On Drugs i Peter Perrett se'ls esperava i hi ha moltes ganes d'escoltar-los en directe després del parell de discassos amb què ens van obsequiar l'any passat. Però també serà un plaer assistir a les actuacions de Björk, Nick Cave, Sparks, Jane Birkin, Haim, Oblivians, Art Ensemble Of Chicago o Warpaint. Tenim quatre mesos llargs per anar estudiant la lletra petita i, quan sigui el moment, planificar rutes i itineraris.

50 anys d'"Steppenwolf"


Si Blue Cheer pràcticament s'havien inventat dues setmanes abans el so que es coneixeria com a heavy metal amb el seu disc de debut, "Vincebus Eruptum" (1968), era una altra banda de l'òrbita psicodèlica la que avui fa mig segle utilitzava per primer cop aquest terme a la lletra d'una cançó. La formació era Steppenwolf, i la cançó en qüestió "Born to Be Wild". Una composició original d'un vell amic de la banda, Mars Bonfire, que els canadencs -ja establerts aleshores a Los Angeles- acabarien transformant en l'himne biker per excel·lència -hi va ajudar la seva inclusió a la banda sonora d'"Easy Rider" (1969)-.

Dit això, i si bé aquella peça és considerada universalment com la primera referència discogràfica etiquetable com a heavy metal, no es pot afirmar que Steppenwolf practiquessin (exclusivament) aquest gènere. La seva aproximació al rock i al blues anava carregada de força bruta i musculatura sònica. I la veu robusta de John Kay era sens dubte tot un precedent en termes metàl·lics. Però apunts com l'orgue hipnòtic de Goldy McJohn -sense ell no s'entendria el so de "Born to Be Wild"- els situaven encara a la vessant més rocallosa de la música psicodèlica.

"Born to Be Wild" forma part del debut homònim de la banda, que va veure la llum tal dia com avui de 1968. I n'és la peça més reconeguda, però seria injust obviar la resta d'un repertori on no hi faltava ni hi sobrava absolutament res. Del dinàmic funk inicial de "Sookie, Sookie" als cinc elèctrics minuts de "The Ostrich", passant per l'acidesa concentrada d'"Everybody's Next One", la visceral lectura del "Hoochie Coochie Man" de Willie Dixon, el blues rock pesant de "The Pusher" -també inclosa a "Easy Rider"- o aquell simpàtic homenatge a Chuck Berry que era "Berry Rides Again". Més que metal, un disc de rock amb totes les conseqüències.

diumenge, 28 de gener del 2018

Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young


Ara mateix la unió pot semblar impossible, però al seu moment va funcionar tan bé que val la pena recuperar-la. Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young tocant junts una peça d'aquests últims, "Long Time Gone", en un estudi televisiu l'any 1969. No se la perdin a Youtube.

"Sinestesia"

Un moment de "Sinestesia" - Foto Facebook Iron Skulls.
"Sinestesia" és una producció de la companyia barcelonina Iron Skulls que combina moviments de dansa contemporània i urbana per a ambientar un futur post-apocalíptic on els supervivents proven de sortir endavant precisament a través del seu art. Foscor, música industrial, moviments impossibles, figures inquietants que es mouen amb els rostres coberts per màscares antigàs, i al final la llum i la salvació a través de la dansa. En realitat, aquest món post-apocalíptic no és tan diferent de la realitat que ens envolta. Ahir vaig tenir ocasió de veure l'espectacle en qüestió al Teatre Auditori de Granollers, i va ser tota una experiència.

dissabte, 27 de gener del 2018

"Necessitava que m'agradessin els Clash"

The Clash.
Jeff Tweedy (Wilco) explica al periodista Bob Mehr com va descobrir el punk en una entrevista publicada per Mojo a la seva edició de febrer. "A finals dels 70 anava amb la meva mare a la botiga de queviures, i mentre ella comprava jo llegia les revistes Rolling Stone i Creem. Llegia els articles de Lester Bangs i a través del que ell escrivia vaig conèixer molta música punk. Tenia una relació molt vívida amb els discos dels Clash molt abans de poder-los escoltar. Sabia que volia que m'agradessin". I li van acabar agradant. I tots aquells que vam descobrir bandes com The Clash abans de l'era digital podem posar-nos perfectament a la pell de Tweedy. Perquè abans podies llegir sobre un artista en concret però haver-te d'esperar mesos o fins i tot anys a escoltar-lo si no podies accedir als seus discos o aquests no sonaven a la ràdio. I si un article d'una revista t'havia fet identificar amb aquell artista, volies que t'agradés, ho necessitaves. I sovint t'acabava agradant. A mi em va passar amb els propis Clash i tantíssimes altres bandes. Estic segur que a molts de vostès també.

Viv Albertine parla amb Ian Svenonius

Viv Albertine, en un moment de la conversa.
Viv Albertine, qui havia estat guitarrista de The Slits (entre moltes altres coses), va mantenir una intensa i sucosa conversa amb Ian Svenonius (The Make-Up, Chain and The Gang) durant l'edició 2017 de Primavera Pro, la branca professional de Primavera Sound. Ja poden escoltar-la (i veure-la) a Youtube.

divendres, 26 de gener del 2018

Guitarra, baix i bateria - Programa 163

Núria Graham - Foto Alba Yruela.
Per motius de pes (que no pas greus), finalment ahir no vaig poder fer la meva secció mensual a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Però sí que hi va ser Laura Peña, que va fer la seva secció de música i cinema. I hi van sonar, entre d'altres, Decepción Cromática, The Damned, Adam Faith, Núria Graham i Mourn. Poden escoltar-ho aquí.

EDM?

Un company periodista treballava l'altre dia en un article sobre un festival de música electrònica. L'article no tractava sobre el festival en si -d'això ja se n'havien encarregat els companys de la secció de Cultura-, sinó sobre un malentès entre els seus promotors i l'Ajuntament del municipi on té previst celebrar-se. El cas és que l'home em va demanar que li resolgués un dubte, concretament em va preguntar què signifiquen les inicials EDM (Electronic Dance Music). Li vaig explicar que és un subgènere de l'electrònica, una etiqueta com tantes altres que s'utilitzen per definir estils musicals. Ell no la coneixia -no és melòman, i no passa res-, i seguint aquella màxima segons la qual el lector no pot entendre allò que escrius si no ho entens tu mateix, va optar per seguir un consell meu: obviar aquesta mena d'etiquetes -també hi figuraven termes com techno- i englobar-les totes sota el terme genèric 'música electrònica'. Suposo que molts lectors ho acabaran agraint, però em va cridar l'atenció que un terme que a mi em sembla d'allò més corrent, EDM, pogués sonar totalment desconegut a orelles d'un company que definitivament està més cultivat que jo en moltíssims aspectes. És clar que si ens poséssim a parlar de segons quins termes econòmics, molt probablement seria jo qui li demanés pel significat de paraules, inicials o expressions que per a ell són el pa de cada dia. I no passaria res, oi?

dijous, 25 de gener del 2018

Mark E. Smith (1957-2018)

MARK E. SMITH
(1957-2018)

Mark E. Smith no era el prototip de carnassa post-punk que inspirava revivals (tot i que la influència de The Fall va de Pixies a Fat White Family passant per Art Brut i tants altres) i petava festivals (tot i que no li anava gens malament, vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'edicions de Primavera Sound). Era antipàtic (però sincer) i malparlat, i a sobre tenia aquell aspecte de tipus estrambòtic que espanta els nens quan entra al parc. Se n'ha anat un dels més grans de la seva generació, que ningú en tingui el més mínim dubte.

dimecres, 24 de gener del 2018

Dues hores entre reixes


Aquest matí m'he passat dues hores entre reixes. Les d'una de les dues cel·les que les entitats sobiranistes han instal·lat aquests dies a la plaça Maluquer i Salvador de Granollers -prèviament havien passat per localitats com Vic o Olot- per denunciar l'empresonament injust dels líders independentistes. Cel·les com les que ocupen Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats avui fa 100 dies, o Oriol Junqueras i Joaquim Forn. M'hi he tancat durant dues hores tal i com han fet i estan fent desenes de voluntaris que les mantenen ocupades durant les 24 hores del dia, si bé jo ho he fet per motius laborals. El meu objectiu era posar-me a la pell d'un d'aquests voluntaris i explicar-ho en una crònica que publicarà aquest divendres El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Procuraré que el text sigui àgil i fins i tot divertit, però també explicaré amb pèls i senyals tot allò que crec que haig d'explicar. Com per exemple les maneres amb què m'ha increpat una convençuda votant d'un partit constitucionalista.

Hugh Masekela (1939-2018)

HUGH MASEKELA
(1939-2018)

Hugh Masekela no va ser el primer músic de jazz no nord-americà que vaig escoltar, però sí que va ser molt probablement -o amb permís de Django Reinhardt- el primer músic de jazz no nord-americà que vaig escoltar que aportava al gènere en qüestió l'accent propi del seu lloc d'origen. A Masekela me'l va descobrir una persona a qui vaig demanar que em portés música de Sud-àfrica quan hi va viatjar molts anys enrere. Entre els discos que em va portar -la majoria recopilatoris de jazz autòcton- n'hi havia d'aquest genial trompetista. Un dels músics que més van batallar contra el règim de l'Apartheid, i a la vegada un dels que van donar suport a Paul Simon en plena polèmica per l'afer "Graceland" (1986) -val a dir que molts dels que van criticar Simon per no respectar el boicot contra Sud-àfrica mai havien trepitjat el país, mentre Masekela havia patit i seguia patint en carn pròpia els efectes de l'Apartheid-. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

dimarts, 23 de gener del 2018

De les últimes informacions sobre Tom Petty i Neil Diamond

Neil Diamond.
Dies enrere, quan es van fer públiques les causes de la mort de Tom Petty, diversos mitjans de comunicació (bàsicament televisius) que mai s'havien fet ressò dels discos que el de Florida anava publicant mentre era viu van explicar els detalls de la seva defunció com si aquests poguessin alterar el curs d'algun esdeveniment. Avui ha passat quelcom bastant semblant: diversos mitjans que no parlen mai d'artistes com Neil Diamond han informat que el novaiorquès s'ha retirat definitivament dels escenaris -que no pas de l'activitat musical- per motius de salut. Potser hauria estat millor haver-se estalviat avui alguns detalls i al seu moment haver parlat més, per exemple, de discos com "12 Songs" (2005) o "Home Before Dark" (2008). De la mateixa manera que en el cas de Petty s'hauria pogut agrair una mica d'espai dedicat a obres com "Mojo" (2010) o "Hypnotic Eye" (2014).

Big Jack Johnson


Big Jack Johnson venia de Mississippi i coneixia prou bé les arrels més profundes del blues, però el seu dinàmic estil a la guitarra elèctrica el situava en una línia pròxima a l'accent texà d'uns Fabulous Thunderbirds o un Stevie Ray Vaughan. El títol del primer àlbum que va gravar i editar pel seu compte, "The Oil Man" (1987), feia referència al sobrenom amb el qual se'l coneixia, l'home del petroli, perquè si de nit es dedicava a tocar i cantar blues de dia treballava com a camioner per a una companyia petroliera. La vida i la sort de tants artistes de primera que s'han de resignar a no poder viure de la seva vocació. Johnson no sol ser un dels músics més recordats de la seva generació -va morir l'any 2011 a l'edat de 70 anys-, però va obtenir alguns guardons importants, va comptar amb el reconeixement de la crítica i va tocar al costat del mateix Samuel L. Jackson a la banda sonora de "Black Snake Moan" (2006), l'inoblidable drama cinematogràfic de Craig Brewer on un vell bluesman (Jackson) i una noia amb mals hàbits (Christina Ricci) fan front als seus respectius dimonis personals. L'altre dia vaig localitzar el citat "The Oil Man" al preu de cinquanta miserables cèntims en una botiga d'articles de segona mà. Mostra de com aquesta societat de consum ràpid i efímer pot arribar a devaluar una autèntica joia. I oportunitat que convidava a ser aprofitada, no cal dir que me'l vaig emportar a casa.

dilluns, 22 de gener del 2018

Pau Vallvé a El 9 Nou


El passat divendres 19 vaig assistir al concert de Pau Vallvé al cicle Tastautors, al Teatre Auditori Cardedeu. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Una dècada sense Heath Ledger

Heath Ledger (1979-2008) caracteritzat com el Joker.
10 anys fa avui que ens deixava el gran Heath Ledger. La seva trajectòria va ser tan breu com intensa i va deixar per al record tota una sèrie d'interpretacions amb caràcter definitiu. De totes elles em quedo amb el Joker que va encarnar en aquella "The Dark Knight" (2008) estrenada ja a títol pòstum. I de tots els Jokers que s'han pogut veure en pantalla -i se n'han vist de molt bons-, molt probablement també em quedo amb el de Ledger.

120 anys d'Eisenstein

Una de les escenes més icòniques d'"El cuirassat Potemkin".
Avui fa 120 anys que va néixer Sergei Eisenstein, un dels directors més influents de la història del cinema i l'autor de pel·lícules com "El cuirassat Potemkin" ("Bronenosets Potyomkin", 1925). Una cinta basada en fets reals que tractava sobre el motí que havia tingut lloc l'any 1905 a bord d'un vaixell de l'armada russa. La causa de la revolta va ser el tracte denigrant que rebia la tripulació per part dels oficials. I la gota que va fer vessar el got, el moment en què aquests últims van obligar els mariners a menjar carn podrida. Aquells fets van ser un dels principals detonants de la Revolució Russa que va comportar la fi de l'imperi dels tsars i va suposar el naixement de la Unió Soviètica. És a dir, la tripulació del Potemkin va fer del seu malestar l'espurna d'una cadena d'esdeveniments que van precipitar la caiguda de tot un estat i en van aixecar un de nou a partir de les seves cendres. Si aquest nou estat va ser millor o pitjor que el seu predecessor pot ser objecte de molts debats, però del que no hi ha dubte és del valor d'aquells esdeveniments. Encara sort que no els van fer menjar croquetes congelades per Nadal...

diumenge, 21 de gener del 2018

Tornen les emissions de Guitarra, baix i bateria

Bob Seger.
Després d'un parèntesi nadalenc més llarg del que és habitual, tornava el passat dijous 18 de gener Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a la sintonia de Ràdio Silenci. El proper dijous 25 a partir de les 20h. hi farà un servidor la seva secció mensual amb Laura Peña. Mentrestant, no deixin d'escoltar l'edició d'aquesta setmana. Hi van sonar entre d'altres Los Saicos, The Outside Hours, Bob Seger, MatamalaPeter Wolf i Peter Perrett. Disponible aquí.

Jim Rodford (1941-2018)

JIM RODFORD
(1941-2018)

Jim Rodford es trobava en un discret segon pla quan els Zombies van actuar a l'Auditori Fòrum durant el passat Primavera Sound, però hi era. No tocava el baix -d'aquesta tasca se n'encarregava el recuperat Chris White- i es limitava a cantar segones veus sense cridar l'atenció, però hi era. Rodford, que havia militat en formacions com Argent o The Kinks, va ingressar als Zombies quan aquests van protagonitzar un sonat retorn a principis de segle i s'havia mantingut a les seves files fins a data d'avui. No havia format part de l'encarnació clàssica de la banda londinenca, la dels anys 60, però Rod Argent i Colin Blunstone el consideraven com de la família. I la seva trajectòria motivava sonats aplaudiments quan era presentat a l'escenari. Així va ser també fa poc més d'un any al Primavera Sound. I així hauria de ser recordat.

dissabte, 20 de gener del 2018

130 anys de Leadbelly

Leadbelly (1888-1949).
Avui fa 130 anys que va néixer Huddie Ledbetter, més conegut com a Leadbelly (o Lead Belly), un dels músics més influents de la primera meitat del segle passat. A aquestes alçades no resulta gens exagerat afirmar que les seves cançons són el pont més sòlid entre el blues i el folk en la seva vessant nord-americana. Músics d'un i de l'altre gènere, però també figures del rock o de qualsevol variant del so Americana, el citen com a influència cabdal. De Bob Dylan a Jack White passant per Nick Cave, Eric Clapton o Kurt Cobain.

Nou anys després d'Estanislau Verdet

Pau Vallvé (a l'esquerra) i la seva banda d'acompanyament.
PAU VALLVÉ + DANIEL LUMBRERAS
Tastautors 2018 @ Teatre Auditori, Cardedeu
19 de gener de 2018

Ara fa nou anys que Pau Vallvé va acomiadar-se per sempre més del seu alter ego Estanislau Verdet des de l'escenari del cicle Tastautors, a Cardedeu. Des d'aleshores ha desenvolupat una trajectòria sota el seu propi nom que es pot comptar entre les més prolífiques i profitoses de l'indie català de la present dècada. I ahir encetava una nova edició del mateix cicle tot presentant el seu darrer treball, un "Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar" (2017) que va repassar de forma generosa sense oblidar-se de rescatar encerts passats ni de promoure el bon humor entre el respectable amb tot un arsenal de divertides anècdotes. Les cançons de Vallvé són intenses com elles mateixes, fins i tot quan el barceloní es limita a xiuxiuejar-les acompanyat tan sols de la seva guitarra. Però és que a sobre porta una banda d'acompanyament que en reforça la musculatura a més no poder i sense que el repertori perdi agilitat. Si a tot plegat li sumem el rodatge acumulat després d'un any a la carretera, Vallvé i companyia podien presumir la nit passada d'un directe a prova de qualsevol sisme. Abans havia actuat el també barceloní Daniel Lumbreras, músic de l'òrbita del propi Vallvé que va oferir tota una bateria d'improvisacions vocals -no canta en cap idioma definit- acompanyant-se tan sols d'una guitarra i apuntant als paisatges sonors propis de l'Àfrica o el Brasil.

divendres, 19 de gener del 2018

Christian Burchard (1946-2018)

CHRISTIAN BURCHARD
(1946-2018)

La d'Embryo és una de les històries més fascinants d'allò que els crítics anglesos van anomenar krautrock. La història de Christian Burchard, de fet, que va fundar el col·lectiu en qüestió a finals dels 60 amb Dieter Serfas i va encapçalar-lo fins l'any 2016. Embryo eren tota una raresa, una banda avançada i inclassificable fins i tot en un context com el de l'Alemanya de finals dels 60 i principis dels 70. Un col·lectiu de músics que partien de les formes més avantguardistes del jazz i s'impregnaven de tot allò que se'ls posés al davant, ja fos el rock en la seva fase progressiva o els patrons sonors de l'Orient Mitjà -busquin a Youtube els vídeos de les seves actuacions en països com l'Afganistan, l'Índia o l'Iran quan aquests formaven part de l'anomenat hippie trail que enllaçava Europa amb el subcontinent indi-. Un servidor va tenir l'ocasió de veure en directe una de les seves últimes encarnacions el 24 de febrer de 2011 a l'Anònims de Granollers -a la fotografia-. Una hora i mitja d'improvisacions còsmiques i el plaer de poder coincidir amb un Burchard encara en plena forma. Acabo d'assabentar-me de la seva mort, abans d'ahir, a través del blog amic Magic Pop. Una molt mala notícia per a la música. En pau descansi.

"A Drastic Mistake", segon disc de The Crab Apples, a El 9 Nou


Poques bandes són capaces de fer en tan sols dos àlbums un salt qualitatiu com el que The Crab Apples acaben de segellar amb el seu segon disc. Un "A Drastic Mistake" (2018) que surt a la venda avui mateix a través de Hidden Track i del qual vaig poder parlar per via electrònica amb la vocalista del grup vallesà, Carla Gimeno. Ho explico en aquest article que publica El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.

20 anys sense Carl Perkins

Carl Perkins (1932-1998).
El consens popular apunta la sessió de gravació en què Elvis Presley i la seva banda van accelerar el tempo de "That's All Right", un original d'Arthur Crudup, com la data de naixement del que coneixem com a rockabilly. La qual cosa és tan certa com que aquest gènere no es podria entendre sense Carl Perkins, a qui molts consideren com la personificació del propi rockabilly. La seva llista de contribucions no tan sols a aquest estil en particular sinó a la història de la música contemporània en general és extensa, però si un títol sobresurt a la seva discografia és el de "Blue Suede Shoes". El tema bandera de Perkins, un dels himnes per excel·lència de la primera onada de rock'n'roll i un dels singles més venuts del catàleg de Sun Records. La història que la va seguir també és prou coneguda: Perkins va patir un accident de trànsit mentre viatjava a Nova York per a promocionar la peça en qüestió al show televisiu de Perry Como. La qual cosa, més enllà dels efectes que va tenir per la seva carrera a nivell de promoció -li va impedir aparèixer en un dels programes de més èxit del moment-, el va mantenir apartat de la carretera durant alguns mesos. Temps suficient perquè Presley li acabés de passar al davant amb la seva pròpia versió de "Blue Suede Shoes". Com tants altres músics de la seva generació, Perkins va veure com la seva popularitat anava a la baixa un cop passada la febre del primer rock'n'roll. I si bé mai va protagonitzar cap retorn sonat com el de Presley, la seva obra ha estat fortament reivindicada -i versionada- per figures com Eric Clapton, Drive-By Truckers, Brian Setzer o sobretot els Beatles. Va morir d'un càncer de laringe el 19 de gener de 1998, avui fa dues dècades, a l'edat de 65 anys.

dijous, 18 de gener del 2018

Una cabana plena de llibres

La cabana, vista des de l'exterior - Foto Jason Koxvold.
Si pogués me n'hi aniria a viure demà mateix. Una cabana perduda en algun lloc remot, envoltada de quilòmetres i més quilòmetres de bosc, i pensada per a llegir-hi llibres. Una petita construcció d'estil minimalista, integrada a l'entorn natural on està situada, i amb un interior que a més de ser acollidor està dissenyat expressament per a satisfer els amants de la lectura. Bona part de les seves parets estan ocupades per una biblioteca, i la resta dels elements que conformen l'espai i el mobiliari tenen com a principal funció facilitar no tan sols la vida a l'interior de la cabana sinó també l'activitat lectora. La construcció s'anomena Hemmelig Rom, l'ha dissenyat Studio Patron i es troba als boscos del nord de l'estat de Nova York.

30 anys d'"If I Should Fall from Grace with God"


"If I Should Fall from Grace with God" (1988) va ser el tercer disc dels Pogues. El que els va consagrar com una de les grans bandes de la seva generació, i també el que millor va definir la seva aproximació al folk d'arrel irlandesa des d'una òptica punk. Els seus surcs contenien alguns dels temes més reconeguts i reconeixibles de la formació londinenca, com ara "Fiesta", "Thousands Are Sailing", la peça titular o la nadala per excel·lència que és el duet amb Kirsty MacColl "Fairytale of New York" -que havia vist la llum a finals de l'any anterior, coincidint oportunament amb la temporada de Nadal-. Però la resta del disc no es quedava curt en absolut. Dels ressons orientals de "Turkish Song of the Damned" a la serenor de "Lullaby of London", i de la tradicionalista "The Broad Majestic Shannon" a un "South Australia" que podria haver inspirat mitja discografia de Flogging Molly. Un clàssic del rock celta que va veure la llum avui fa 30 anys.

Les "males notes" de Brian Wilson

Un jove Brian Wilson durant els primers dies dels Beach Boys.
Brian Wilson és considerat com un dels més grans compositors del segle XX, però quan estudiava a l'institut de Hawthorne el seu professor de música va avaluar amb una F -la puntuació més baixa segons el sistema educatiu dels Estats Units- la composició que va presentar a classe. La peça en qüestió, "Surfin'", esdevindria el primer hit dels Beach Boys l'any 1962 i catapultaria la seva carrera. Que "Surfin'" no és la millor cançó dels californians és tan evident com que a Wilson encara li faltaven alguns anys per assolir el seu cim com a compositor, però l'anècdota no deixa d'il·lustrar com d'equivocats poden estar de vegades alguns mestres amb excés d'academicisme. Sigui com sigui, la mateixa escola ha reevaluat aquesta setmana la composició de Wilson amb una A -la màxima puntuació-. Diuen que rectificar és de savis.

dimecres, 17 de gener del 2018

20 anys sense Junior Kimbrough

Junior Kimbrough (1930-1998).
Va fer les seves primeres gravacions de forma gairebé accidental durant la segona meitat dels 60, però la seva carrera discogràfica no va començar com a tal fins ben entrats els 90. I la seva descoberta va ser a través d'un documental que va aportar llum tant a la seva figura com a la seva visceral aproximació a les arrels del blues. És possible que els soni la història perquè de casos similars n'hi ha hagut uns quants. També és possible que el nom de Junior Kimbrough els soni per l'admiració que li han declarat figures com Iggy Pop o uns Black Keys que sempre n'han reivindicat la influència. Avui fa 20 anys que ens va deixar.

Mojo: 2000 Light Years from Home


Mojo aprofita el recentment commemorat cinquantè aniversari de "Their Satanic Majesties Request" (1967) per dedicar als Rolling Stones la portada de la seva edició de febrer i treure's de la màniga un recopilatori de psicodèlia britànica que hauria de satisfer qualsevol paladar melòman amb un mínim de curiositat. "2000 Light Years from Home", es titula, com la cançó dels mateixos Stones. I si bé aquests no hi aporten cap tema sí que hi trobem alguns dels talls més àcids que van arribar a enregistrar els Small Faces, els Pretty Things o The Crazy World Of Arthur Brown. També secundaris d'autèntic luxe com The Attack, The Mickey Finn o The Alan Bown, que es despengen amb una àcida revisió d'"All Along the Watchtower" (Bob Dylan). I el que resulta més interessant, tota una colla de bandes que no solen aparèixer als llibres d'història però val la pena desenterrar, com Pussy, Sadie's Expression o Blonde On Blonde (sí, el nom d'aquests últims és una altra referència a Dylan).

The Crab Apples - "A Drastic Mistake" (2018)

The Crab Apples.
El proper divendres 19 de gener veurà per fi la llum l'esperat segon àlbum de The Crab Apples. Un "A Drastic Mistake" (2018, Hidden Track) que referma l'arc discursiu encetat ara fa dos anys pel quartet vallesà amb l'ep "Hello Stranger" (2016) -repeteixen als controls Lluís Cots i Xavier Nadal (Grushenka)-. Nou peces que poden emmirallar-se en noms com els de Jeff Buckley, Savages, Blind Melon i, per què no, Cranberries o Beth Orton. Cançons de lírica existencialista que reflexionen sobre el fet d'equivocar-se i aprendre de l'error, sobre les contradiccions que conformen la nostra realitat, i sobre el pas del temps. Molta atenció al single "Open Your Mind".

dimarts, 16 de gener del 2018

Mig segle de "Vincebus Eruptum"


Si poguéssim traçar la fina línia que arriba a separar el rock psicodèlic més robust del heavy metal més primitiu, molt probablement estaríem posant sobre paper les coordenades sonores de "Vincebus Eruptum" (1968), el debut dels californians Blue Cheer. Sis talls que portaven a l'extrem la versió àcida i elèctrica del blues plantejada per Jimi Hendrix i avançaven per la dreta a qualsevol dels pioners a qui sol acreditar-se la invenció dels gèneres metàl·lics -de Led Zeppelin a Black Sabbath passant per Steppenwolf, que editarien el seu propi debut al cap d'un parell de setmanes-. Una guitarra carregadíssima de fuzz, una base rítmica animal a més no poder, i una veu agressiva i en ocasions gairebé gutural. Psicodèlia en la seva concepció més musculosa i pesant, rock de garatge passadíssim de voltes i hard rock amb totes les lletres. Tres originals i tres versions -a destacar una incendiària lectura del "Summertime Blues" d'Eddie Cochran que anticipava la versió que en farien The Who al cap d'un any- que el temps ha situat també a l'avantguarda d'allò que tres dècades més tard s'anomenaria stoner. Un clàssic que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

80 anys del llegendari concert de Benny Goodman al Carnegie Hall

Benny Goodman (dret) actuant al Carnegie Hall, tal dia com avui de 1938.
El concert que Benny Goodman i la seva banda van oferir al Carnegie Hall de Nova York el 16 de gener de 1938 es considera com un dels esdeveniments més imporants no tan sols de la història del jazz, sinó de la música popular del segle passat. Perquè era la primera vegada que una banda de jazz trepitjava aquell prestigiós escenari -el crític Bruce Eder va arribar a definir aquell moment com "la festa de benvinguda del jazz al món de la música respectable"-, perquè era també el primer cop que el Carnegie Hall acollia una formació integrada per músics blancs i negres, i per la repercussió que tot plegat va assolir al seu moment, que no va ser poca.

Al llarg de la vetllada, Goodman va actuar acompanyat de la totalitat de la seva banda habitual, però també de formacions reduïdes a trio o quartet. Entre els músics que es van alternar a l'escenari hi figuraven figures de la talla de Teddy Wilson, Freddie Green, Fletcher Henderson, Count Basie, Johnny Hodges o un Gene Krupa que va lluir de forma especial en peces com "Sing Sing Sing". Part de la gravació del concert va veure la llum l'any 1950 a través de Columbia en el que va ser el primer lp doble de la història. També va ser un dels primers àlbums en superar el milió de còpies despatxades i des d'aleshores s'ha reeditat en diferents formats, alguns dels quals inclouen la totalitat d'aquella llegendària actuació que va tenir lloc avui fa 80 anys.

dilluns, 15 de gener del 2018

Dolores O'Riordan (1971-2018)


DOLORES O'RIORDAN
(1971-2018)

Ho reconec. Aquesta vegada també jo sóc culpable d'aquell crim tan penalitzat que és escoltar un artista a qui no havies escoltat des de feia una eternitat, justament perquè aquest artista acaba de passar a millor vida. Feia temps, molt de temps, que no escoltava la música de Cranberries. Potser perquè al seu moment m'hi vaig arribar a sobreexposar, potser perquè durant una temporada va resultar irritant escoltar "Just My Imagination" fins i tot a la sopa -no tinc res en contra d'aquesta cançó, simplement crec que els irlandesos en van arribar a fer de molt millors-, potser simplement perquè la vida té etapes i no sempre hi ha temps per a tot. La qual cosa no m'impedeix encara avui saltar com el primer dia cada vegada que algun dj amb bon gust -o en el seu defecte una llista de reproducció- m'amenitza una copa o cervesa al ritme de "Zombie". Una de les grans cançons dels 90, li pesi a qui li pesi. Aquell esclat decibèlic que canalitzava dolor i drama a parts iguals. I la poderosíssima veu de Dolores O'Riordan fregant registres aleshores poc o gens habituals al rock de masses. Ens acaba de deixar, informen els seus representants, de forma sobtada i per causes que encara no s'han fet públiques. S'ha apagat una de les veus més úniques i inoblidables de la seva generació. De ben segur que als pubs de mig món s'hi durà a terme aquest vespre un brindis a la seva memòria.

50 anys de "The Notorious Byrd Brothers"


Avui fa 50 anys que els Byrds van publicar "The Notorious Byrd Brothers" (1968), possiblement un dels discos de transició més definitius de tots els temps. L'àlbum amb què van segellar la seva etapa àcida i van obrir la porta al country-rock -un gènere que la banda californiana acabaria de definir mesos després amb "Sweetheart of the Rodeo" (1968)-. I també el de l'adéu a David Crosby, que havia estat expulsat del grup durant les sessions de gravació. Diuen les males llengües que els seus excompanys el van voler representar a la caràtula posant al seu lloc el cavall de la dreta de la imatge. Una hipòtesi que Roger McGuinn i companyia sempre han negat, faltaria més. Sigui com sigui, el plàstic en qüestió contenia joies de barroquisme pop com "Goin' Back" o "Natural Harmony", així com exemples de country-rock primigeni de la talla d'"Old John Robertson" i un "Wasn't Born to Follow" que acabaria figurant a la banda sonora d'"Easy Rider" (1969).

diumenge, 14 de gener del 2018

"Set tota la vida -10 anys"


"Set tota la vida" (2007) va ser el disc que va acabar de definir el so de Mishima, i també el que va consolidar els barcelonins com una de les bandes capdavanteres del que es va anomenar nou pop català. L'any passat se'n commemorava el desè aniversari, i la revista Enderrock ha aprofitat l'ocasió per a distribuir amb la seva edició de gener "Set tota la vida - 10 anys. Tribut a Mishima" (2018), un disc compacte on catorze artistes de diversa procedència versionen l'àlbum en la seva totalitat. Sorprenen la urgència amb què Mi Capitán aborden "Aguèev", la serenor de Mazoni mentre recita "Neix el món dintre de l'ull", la deconstrucció d'"El temple" a mans d'Estúpida Erikah o la fragilitat amb què Marina Rossell porta al seu terreny "La forma d'un sentit" acompanyada per Xavi Lloses.

Clap Your Hands Say Yeah a l'Apolo

CLAP YOUR HANDS SAY YEAH
Sala Apolo, Barcelona
13 de gener de 2018

Que ningú interpreti les meves paraules en clau de menyspreu, ni de bon tros, però és que resulta sorprenent a aquestes alçades que Clap Your Hands Say Yeah siguin capaços de penjar el cartell de sold out en una sala de les dimensions de l'Apolo. Ha plogut molt des d'aquell debut homònim (2005) que els va situar a l'avantguarda de l'indie post-Arcade Fire, els va valer comparacions hiperbòliques amb Talking Heads i va fer d'Alec Ounsworth i companyia un dels pilars de l'aleshores efervescent escena de Brooklyn. Tant ha plogut, que la promesa inicial s'ha quedat a mitges i porten gairebé deu anys instal·lats en un discret i potser immerescut segon pla. És clar que tampoc han tornat a signar cap àlbum tan rodó com aquell debut ni com la seva continuació, un "Some Loud Thunder" (2007) que juntament amb el seu predecessor segueix definint a data d'avui els directes de la banda.

No va ser cap excepció l'actuació d'ahir a Barcelona, ciutat que CYHSY no trepitjaven des de la gira de presentació del primer àlbum -havien d'haver tocat a la mateixa sala Apolo la passada tardor, però el concert es va haver d'ajornar amb motiu de la primera de les aturades generals posteriors als fets de l'1 d'octubre-. Amb Ounsworth al capdavant i consolidat ja com a líder indiscutible del grup -és l'únic membre de la formació original que encara es manté a bord-, la formació va defensar amb ganes i dignitat el material recent. De notable alt van ser, per exemple, les lectures de "The Pilot" i "Down (Is Where I Want to Be)", totes dues de "The Tourist" (2017). Però van ser els hits encara incontestables de la passada dècada els que van conformar el guió de la nit i van contagiar l'eufòria més absoluta a la pista.

D'"In This Home of Ice" a "Upon This Tidal Wave of Young Blood", passant per "Is This Love?", "Satan Said Dance" o, és clar, l'inevitable i celebradíssim "The Skin of My Yellow Country Teeth". Menció a part va merèixer un "Some Loud Thunder" baix en revolucions però ric en matisos, transformat per l'actual formació en un sorprenent exercici de dream pop sintètic. O un "Over and Over Again (Lost and Found)" que va rebre el tractament oposat i va sonar urgent i frenètic com mai abans ho havia fet. Quan al cap d'una hora i mitja es van acomiadar al ritme de "Heavy Metal", semblava que no hagués passat el temps des d'aquella llunyana visita de febrer de 2006 a la sala 2 de Razzmatazz. Ounsworth manté intacte l'entusiasme del primer dia, i el seu repertori clàssic ha envellit la mar de bé.

dissabte, 13 de gener del 2018

Estruç presenten "Peça fugaç"

Estruç.
ESTRUÇ + VÀLIUS + ESPÍGOL
Sala BeGood, Barcelona
12 de gener de 2018

Sempre que penso en allò que es va anomenar No Wave, la resposta de la Nova York subterrània al post-punk britànic de finals dels 70, m'imagino escenes molt semblants a la que Estruç van protagonitzar la nit passada a la sala BeGood. Locals de dimensions més aviat reduïdes on la foscor és estructural, audiències minoritàries però conscients del que tenen davant mateix dels nassos, projeccions hipnòtiques i en ocasions punyents, i per damunt de tot una banda que té com a principals raons de ser el caos i la bellesa que aquest porta implícita.

Estruç poden sonar puntualment a Sonic Youth, Television o Teenage Jesus & The Jerks, però també a Slits, This Heat i fins i tot la primera Patti Smith. Sempre partint d'una base instrumental hipnòtica, urgent i en ocasions cacofònica que contrasta en tot moment amb la veu càlida i dolça d'Ota Quílez. La d'ahir era la seva nit perquè presentaven el seu primer disc oficial, un "Peça fugaç" (2018, The Indian Runners / El Mamut Traçut / Estruç) que van repassar íntegrament. I perquè títols com "És tard, noi" o sobretot "Com sempre" ja es perfilen com a himnes subterranis de la Barcelona més valenta i inconformista.

Abans havien actuat dues bandes amigues que naveguen per coordenades no necessàriament idèntiques però sí complementàries a les d'Estruç. El duet de post-punk minimalista Vàlius, ampliat amb la prodigiosa veu d'aquell tornado escènic que és Carlota Serrahima. Una equació infal·lible i un directe tan dinàmic com contundent que va acabar amb un multitudinari pogo a peu d'escenari. I Espígol, una formació integrada per components de The Missing Leech, Capità Pilgrim, Black Fanegas i Ran Ran Ran que es passeja pels territoris del noise, la psicodèlia i el post-punk més expansiu. Els deu àcids minuts d'"Han tancat les mines" van esdevenir un dels grans moments de la nit.

Estruç.

Espígol.

Vàlius amb Carlota Serrahima.

divendres, 12 de gener del 2018

Homenatge benèfic a Bowie


No podré ser-hi perquè estaré a la presentació del disc d'Estruç, però val la pena destacar que aquesta nit torna per tercer any consecutiu l'homenatge de l'escena musical barcelonina a David Bowie. Sota el títol de The Stars Look Very Different Today, l'escenari de la sala Razzmatazz aplegarà tota una sèrie de veus tant emergents com consolidades. Un cartell eclèctic i heterogeni on figuraran noms com els de Brighton 64, Núria Graham, Tori Sparks, José Bartlett, Marion Harper, Steven Munar, The Slingshots, Los Coming Soon, Marta Delmont o Empar Moliner, entre d'altres. Els beneficis es destinaran a la Fundació per a la Recerca en Oncologia i Immunologia (FROI). Més informació aquí.

dijous, 11 de gener del 2018

Fast Eddie Clarke (1950-2018)

"FAST" EDDIE CLARKE
(1950-2018)

Després de les morts gairebé seguides de Phil "Philthy Animal" Taylor i Lemmy Kilmister a finals de 2015, "Fast" Eddie Clarke era l'únic supervivent de la formació clàssica de Motörhead. La que va avançar el punk per l'esquerra, va representar com ningú més la vessant més crua i visceral del rock'n'roll i de manera involuntària va donar forma a alguns dels gèneres més agressius de la família metàl·lica. Perquè Motörhead mai va ser una banda de metal, el mateix Lemmy hi va insistir gairebé fins a l'extenuació, però llenguatges com els del thrash o l'speed metal tenien els seus pilars més bàsics en els surcs d'"Overkill" (1979), "Bomber" (1979) o "Ace of Spades" (1980). Els ingredients hi eren tots: una base rítmica a mil per hora, una veu rasposa a més no poder i aquella guitarra a tota pastilla que atorgava tot el sentit del món al sobrenom de Clarke. Ens acaba de deixar la tercera peça d'aquell salvatge engranatge, i siguin on siguin aquells tres de ben segur que ara mateix se n'està organitzant alguna de molt grossa.

El llistat gòtic de Pitchfork


De Bauhaus a Joy Division, passant òbviament per The Cure, Dead Can Dance, Killing JokeSiouxsie and the Banshees i altres noms menys recordats però en absolut prescindibles. Fins a un total de 33 cançons, les que va triar la gent de Pitchfork per a il·lustrar un sucós informe que repassa la línia evolutiva del rock gòtic. Una selecció que va més enllà de l'àmbit estrictament post-punk i analitza també l'obra de bandes influïdes per l'estètica gòtica, cas de Depeche Mode o Nine Inch Nails, així com antecedents dels sons foscos com poden ser determinades composicions de The Doors, The Velvet Underground o fins i tot Screamin' Jay Hawkins. Poden llegir-lo aquí.

dimecres, 10 de gener del 2018

Suposats casos de plagi

El de Led Zeppelin sol ser un nom habitual quan es parla de suposats casos de plagi.
Sóc jo o últimament s'està parlant una mica massa de tot aquest assumpte de Radiohead i Lana Del Rey? Tan poca feina tenim aquests dies o és que no hi ha hagut cap altre suposat cas de plagi al llarg de la història? Perquè a mi me'n vénen uns quants a la memòria. Del "Whole Lotta Love" de Led Zeppelin al "My Sweet Lord" de George Harrison, de l'"American Land" de Bruce Springsteen a l'"Are You Gonna Be My Girl" de Jet, del "Come Together" dels Beatles al mateix "Creep" de Radiohead, i de l'"Hotel California" dels Eagles a l'"Stairway to Heaven" dels citats Led Zeppelin.

Dos anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016).
David Bowie deu ser l'única icona caiguda del rock'n'roll de qui tendim més a celebrar l'aniversari que no pas a commemorar-ne la mort. Potser tot plegat té a veure amb la proximitat de la data del seu naixement -8 de gener, abans d'ahir- amb la de la seva defunció -10 de gener, avui mateix-. O amb el fet que durant els seus darrers anys de vida va aprofitar el seu aniversari per treure a la llum novetats discogràfiques com van ser "The Next Day" (2013) i "Blackstar" (2016). Una tendència que ara per ara han seguit els seus hereus, que ara fa un any publicaven l'ep "No Plan" (2017) i que abans d'ahir es treien de la màniga una demo inèdita de "Let's Dance" que no aporta gran cosa però li alegra a un el dia de bona manera. Serà aquesta publicació, ara per ara únicament disponible en format streaming, l'avançament d'alguna nova caixa que aporti llum -i talls inèdits per a satisfer completistes- a l'etapa en qüestió de la carrera del Duc Blanc? Es confirma que cada 8 de gener ens bombardejaran els hereus de Bowie amb novetats que en realitat no seran tals sinó talls descartats al seu moment pel propi Bowie? Acabarem presenciant una gira hologràfica de Bowie a l'estil de les de Dio o Elvis Presley? Abans de cridar el mal temps, tornem a punxar qualsevol de les seves obres i celebrem la seva figura avui, data en què el calendari marca dos anys després de Bowie.

dimarts, 9 de gener del 2018

Betty Willis (1941-2018)

BETTY WILLIS
(1941-2018)

Acabo d'assabentar-me a través de Magic Pop de la mort per assassinat de Betty Willis, figura mai prou reivindicada de la música soul dels anys 60. Que la vocalista que va enregistrar talls com "Ain't Gonna Do You No Good" portés anys vivint al carrer il·lustra com d'injust i cruel pot arribar a ser aquest món on vivim. Que el presumpte responsable de la seva mort, un altre sense sostre de 22 anys, hagi estat acusat també d'agressió sexual en relació amb el mateix crim, referma que moltes coses no s'han fet ni s'estan fent bé en aquesta societat nostra.

Recomanació: Estruç, Espígol i Vàlius a BeGood


Ja tenim aquí el primer gran disc d'aquest 2018. O el que és el mateix, l'esperadíssim debut oficial dels barcelonins Estruç. "Peça fugaç" són onze hipnòtics comprimits de noise pop i torrencial post-punk on ressonen els fantasmes de Television, Sonic Youth, Bush Tetras i els Contortions de James Chance. Poden escoltar-lo a Bandcamp o, encara millor, adquirir-lo en format físic i palpable al concert de presentació que Estruç oferiran aquest divendres, 12 de gener, a la sala BeGood. Els acompanyaran dues bandes amigues com són els imprescindibles i sempre refrescants Vàlius i Espígol, alter ego experimental i sorollista del polifacètic Maurici Ribera (The Missing Leech). Els propis Estruç amenitzaran la nit des dels plats en una sessió conjunta amb Amexxx Dj's. Més informació i entrades aquí.