dijous, 30 d’abril de 2020

Gessamí Boada - "Dust in the Sky" (2020)

Gessamí Boada.
Una de les coses que solen posar de manifest les grans crisis sistèmiques és la fragilitat de la pròpia condició humana. La present emergència sanitària, sense anar més lluny, no tan sols ha posat la humanitat sencera davant del mirall sinó que ens ha revelat com a éssers minúsculs davant la immensitat de tot allò que ens és desconegut o incert. En el fons, les persones no deixem de ser pols en el cel, tal i com canta Gessamí Boada al seu darrer single.

Un "Dust in the Sky" que ha vist la llum aquesta mateixa setmana a través del segell Microscopi i on la cantautora barcelonina reflexiona sobre l'estat de les coses, reivindica valors com la solidaritat o l'empatia, i ret homenatge a aquells que ja no hi són. Una composició a piano i veu a mig camí del jazz vocal i del pop més cristal·lí, seguint les coordenades sonores ja explorades per Boada al seu disc de debut –"White Flowers" (2018)-, i enregistrada durant aquests dies de confinament. Poden vostès escoltar-la a Youtube.

Chet - "Monowi" (2020)


Monowi és una petita localitat de l'estat nord-americà de Nebraska habitada únicament per una única persona, Elsie Eiler, que hi viu tota sola des de la mort del seu marit l'any 2004. Ella mateixa fa les tasques pròpies de l'alcaldia, s'encarrega d'obrir cada dia la taverna del poble –que sol rebre clients que es troben de pas- i fins i tot duu a terme el manteniment de la biblioteca municipal que va fundar en memòria del seu difunt marit, Rudy's Library.

Una història d'aïllament que va més enllà de qualsevol situació d'excepcionalitat, i que ha servit als barcelonins Chet per titular el seu nou llançament discogràfic. "Monowi" (2020, U98 Music) és un ep de dos temes compostos i enregistrats en confinament per Toni Giménez (veu, guitarra i percussió) i Olalla Wallin (veu, piano, sintetitzador), i inspirats en alguns dels esdeveniments que han marcat aquestes últimes setmanes.

El primer, "Trencanormes", és un fràgil exercici de folk pop marca de la casa que es presenta com un cant a la infància i al joc, però també al fet de ser un infant en aquests dies tan incerts. El segon, "Superherois", suposa un homenatge a tot aquell personal sanitari que està duent a terme una tasca efectivament heroica en uns temps d'emergència com els que ens ha tocat viure –el propi Giménez treballa a l'àrea d'Urgències de l'Hospital Clínic, i per tant coneix la situació de primera mà-. La il·lustració de la caràtula és de Gael Jiménez.

dimecres, 29 d’abril de 2020

Rizà

Perpetuant la tradició.
Perpetuar la tradició i arribar a formar-ne part, més que no pas renovar-la. És amb aquesta intenció que Rizà reinterpreten a la seva peculiar manera nou peces tradicionals gregues en un debut homònim que va veure la llum a finals de l'any passat.

En un moment en què la invenció de la sopa d'all sembla haver esdevingut un requisit gairebé indispensable a l'hora de justificar tota creació artística, i en què valors com la innovació o l'experimentació corren el risc de ser fins i tot banalitzats, és important assenyalar el matís que els components de Rizà introdueixen a la nota promocional del seu primer disc. "Més que experimentar de forma deliberada, preferim contemplar l'evolució com un element inherent a la tradició", apunten. En altres paraules, més que forçar les coses, aquest trio grec opta deixar que aquestes flueixin i passin per elles mateixes.

Tota una declaració d'intencions a l'hora de construir un discurs que no pretén posar al dia la tradició musical hel·lena sinó, simplement, perpetuar-la i formar-ne part. El seu àlbum de debut, de títol homònim, va veure la llum el passat mes de desembre i conté nou peces tradicionals tant de la pròpia Grècia com de regions properes com Anatòlia, filtrades a través d'un prisma que prescindeix dels instruments més genuïnament mediterranis per a potenciar elements com el piano o fins i tot l'electrònica. El resultat és un salt endavant a partir de la pròpia deconstrucció d'un repertori que tant pot retroalimentar-se amb el jazz com amb la música modal o fins i tot la cançó pop més nocturna i terminal.

El nom de Rizà significa arrels en grec, i el trio en qüestió l'integren tres veterans de l'òrbita musical grega: el vocalista Themistoklis Karpodinis, el pianista Costinho i el contrabaixista Petros Lamprides. Entre tots, sumen un currículum que inclou incomptables quilòmetres i hores de servei al costat d'alguns noms clau de la música d'arrel hel·lena –Karpodinis també ha arribat a publicar discos en solitari i s'ha dedicat a la interpretació-. El disc es va enregistrar l'any passat als estudis Shakti Sound d'Atenes amb Simon Bloom i Costas Karpodinis als controls.


Més informació:

Rizà  /  Soundcloud

La PAVVLA més urbana

Paula Jornet, en una captura del videoclip de 'Tot el meu cos'.
Cada persona és fruit de la seva pròpia experiència, de la seva trajectòria vital i de la resta d'éssers que l'envolten. És una de les idees que PAVVLA ha volgut transmetre a "Tot el meu cos" (2020, Luup Records), un nou senzill on canta per primer cop en català i on s'aproxima més que mai a sonoritats urbanes com el trap. "Tot el meu cos està fet de gestos, amics, paraules i llocs / I un trosset buit que encara em queda per omplir-lo de nou", canta l'alter ego de Paula Jornet sobre una minimalista base electrònica i servint-se de recursos com l'autotune. La peça en qüestió arriba poques setmanes després de "La mejor parte", un single on Jornet visibilitzava i desestigmatitzava la salut mental. Poden vostès visionar-ne el videoclip a Youtube.

dimarts, 28 d’abril de 2020

The Native Howl

Foto Wendy Thibodeau.
Una banda de bluegrass i hillbilly que cita entre les seves influències a Metallica i a Black Sabbath, que bateja un dels seus ep's amb un títol tan explícit com "Thrash Grass" (2016) i que, sobre el terreny, sona com si Motörhead s'haguessin criat en algun racó perdut dels Apalatxes. The Native Howl és un quartet format l'any 2013 a l'estat de Michigan, amb quatre treballs discogràfics publicats a data d'avui –el més recent, el monumental doble "Out of the Garden and Into the Darkness" (2018)- que aborden la tradició nord-americana des d'una òptica tan primitivista i visceral com fresca i renovadora. El seu repertori és ideal per amenitzar una barbacoa rural on abundin les existències de bourbon, però també per animar qualsevol concentració de metalheads amb ganes de gresca. Descobreixin-los al seu web.

The International Submarine Band - "Safe at Home" (1968)


Un disc que fa companyia en qualsevol moment, i un títol que sembla més adient que mai en aquests temps de confinament domèstic. "Safe at Home", l'únic àlbum de The International Submarine Band –publicat originalment el març de 1968, quan el grup ja havia deixat d'existir-. També el debut discogràfic de Gram Parsons, el punt de partida d'allò que s'anomenaria country rock i l'embrió d'aquella Cosmic American Music que el propi Parsons acabaria de definir amb els Byrds, els Flying Burrito Brothers i posteriorment en solitari.

Una desena de pistes que tenien el country com a punt de partida però no renunciaven a incorporar dinàmiques pròpies del folk rock que els mateixos Byrds havien desenvolupat juntament amb altres referents tan capitals com Buffalo Springfield o Bob Dylan. Un recull de peces originals de Johnny Cash, Merle Haggard o Cowboy Jack Clement, reinterpretades des d'una perspectiva que tant apuntava a Bakersfield com a les costes del sud de Califòrnia. I, sobretot, quatre composicions de Parsons –a destacar la inicial "Blue Eyes"- que ja apuntaven bona part d'allò que havia de venir

El vinil, corresponent a la primera de les diverses reedicions realitzades per la gent de Sundazed, me'l vaig comprar en una disqueria de Chicago en un moment en què encara era impensable adquirir aquesta mena d'artefactes a través d'internet, i menys encara escoltar-los en streaming. Des d'aleshores, sempre que el punxo recordo tot el que va suposar per mi la recerca del plàstic en qüestió, el gustàs de trobar-lo en aquella prestatgeria i el moment d'arribar a casa i clavar-li l'agulla per primer cop. El valor de l'objecte, ni més ni menys.

dilluns, 27 d’abril de 2020

Hamilton Bohannon (1942-2020)

HAMILTON BOHANNON
(1942-2020)

Bateria i percussionista de formació, a més de vocalista, Hamilton Bohannon portava el ritme a la sang. Per això no ha d'estranyar que quan va encapçalar el seu propi projecte solista –fent-se anomenar simplement Bohannon-, el resultat fos un dels repertoris més irresistiblement ballables del seu temps, situant títols com "Foot Stompin' Music" o "Let's Start the Dance" a l'avantguarda d'allò que es va anomenar música disco. Prèviament s'havia foguejat tant a l'estudi com en directe al costat de gegants de l'escuderia Motown com Stevie WonderMarvin Gaye, les Supremes, els Four Tops o els Temptations, i fins i tot havia arribat a compartir una banda d'institut amb Jimi Hendrix. Posteriorment seria reivindicat per artistes que van de Tom Tom Club a Daft Punk o Jay-Z. Gairebé res.

Flor Braier - "Privilegio"


Només el temps revelarà de quina manera recordarem amb el pas dels anys aquests dies estranys que ens ha tocat viure, també quina serà la normalitat que s'imposarà un cop s'obrin les gàbies i puguem tornar a trepitjar el carrer. Del que no hi ha dubte és que a data d'avui qualsevol normalitat anterior al passat 14 de març es percep ja com una mena realitat molt més llunyana del que pugui indicar el calendari.

Explica Flor Braier que va rodar el seu darrer videoclip, "Privilegio", a Portugal poc abans de l'emergència sanitària, "quan encara podíem fer el guiri sense preocupacions pandèmiques". Les coses que podíem fer i les coses que vam haver de deixar de fer d'un dia per l'altre. I una lírica que ocasionalment pot arribar a ressonar en el context present: "Apareció otro planeta fantasma / Vamos a diseñar otra vez el mapa", canta l'artista argentinocatalana.

"Privilegio" forma part de "Duermen los animales" (2019), l'ep que Flor Braier va signar a mitges amb Juan Nanio. El videoclip, dirigit per Carolina Vaccia i la mateixa Braier, es va rodar en ciutats com Porto, Lisboa o Coïmbra, i sembla invocar la singularitat d'aquelles persones que se senten o es manifesten diferents, a través del dia a dia d'un ésser amb cos humà i cap d'unicorn. Poden vostès visionar-lo a Youtube.

diumenge, 26 d’abril de 2020

El nocturn udol de Namina


El jazz i la nit sempre han format part de l'adn de Namina, però poques vegades s'havia aproximat tant l'alter ego de Natàlia Miró a les essències de la nocturnitat jazzística com a "Un udol". Un flamant single que signa a mitges amb el trompetista Pep Gol (La Vella Dixieland), i que bé podria ser la banda sonora d'algun clàssic perdut del cinema negre o fins i tot assenyalar l'escena climàtica de determinades obres de David Lynch. La veu de Miró, tan aviat fràgil com poderosa, murmurant i alhora udolant en un diàleg constant amb la crepuscular trompeta de Gol. I una peça que sens dubte contrasta amb les tonalitats pop del darrer disc de Namina –"Ens endurem el vent" (2019)-, posant de manifest una vegada més la versatilitat i l'amplitud de mires de l'artista barcelonina. Poden vostès visionar-ne el videoclip a Youtube.

Por de sortir al carrer

Reveladora fotografia que ha circulat aquests dies per les xarxes socials.
Llegeixo a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) la història d'una mare i dels seus dos fills, ambdós amb la síndrome d'Asperger, i del calvari que els suposa sortir al carrer des que es va decretar l'estat d'alarma malgrat estar-hi autoritzats per motius de salut. Cada vegada que ho fan, algun veí els increpa des del balcó o els recrimina el fet que hagin sortit de casa, disparant sempre abans de preguntar –actitud pròpia d'aquests nous inquisidors amb els quals estem condemnats a conviure més de prop del que desitjaríem: que tot plegat estigui passant al mateix municipi on jo resideixo em fa bullir encara més la sang-.

Explica la mare que, quan surt al carrer amb els seus fills –als quals es nega a identificar amb cap mena de distintiu que tan sols empitjoraria la situació en una societat que segueix estigmatitzant la salut mental-, prova d'evitar la franja horària de les 8 del vespre, perquè molts dels que surten puntualment a aplaudir són els mateixos que tendeixen a disparar de forma indiscriminada abans de preguntar res. Fins i tot afirma que l'estat de salut d'un dels seus fills ha empitjorat després de les agressions verbals d'una veïna amb la qual la pròpia mare va intentar dialogar sense èxit. Ara, el noi ni tan sols s'atreveix a sortir de casa. Això sí, la senyora veïna es pot contemplar cada matí al mirall com una ciutadana conscienciada, responsable, solidària i exemplar.

També llegeixo, ara en un mitjà d'àmbit autonòmic, que aquest nou heroi de la Catalunya més teresina i convergent que ha esdevingut Oriol Mitjà –molt de compte amb la connivència entre determinades autoritats científiques i certs polítics i governs amb un gust excessiu pel control social- anuncia que el confinament podria allargar-se fins al mes de juny. I ho fa, per descomptat, amb la tranquil·litat de qui se sap amb la paella pel mànec en temps d'incertesa. A Twitter un usuari es pregunta, en referència a l'anunci de Mitjà, si les eminències que ens mantenen literalment sota arrest domiciliari s'han parat a pensar en els efectes que tot plegat pot acabar tenint sobre la salut mental de milions de ciutadans.

Tal i com els agrada dir als que ens governen –tant aquí com allà-, és ben possible que acabem superant aquesta pandèmia entre tots –si bé a la fotografia hi sortiran els de sempre, que ja tenen el costum ben adquirit-. Però el preu que n'acabarem pagant es perfila elevadíssim, i ara ja no penso tan sols en la crisi econòmica que vindrà –que ja ha arribat- ni en les retallades de drets que se'n derivaran, sinó sobretot en totes aquelles persones a qui literalment s'haurà destrossat la salut sota el pretext de protegir-les del virus dels nassos. Les eminències com Oriol Mitjà han vingut a "salvar-nos" del coronavirus, i sembla que ho vulguin fer a qualsevol preu. La qual cosa, com a mínim, ens hauria de preocupar.

dissabte, 25 d’abril de 2020

Els anys psicodèlics d'Eric Burdon


Històricament s'ha parlat poc, i sovint malament, de l'etapa psicodèlica d'Eric Burdon, la que fa d'enllaç entre el final dels Animals originals i la seva accidentada unió amb War. El període en què el de Newcastle va encapçalar una nova banda de la qual es va proclamar líder absolut de bon principi –Eric Burdon & The Animals, també coneguts com a New Animals-, es va reubicar a Califòrnia i va esdevenir una mena de cronista gairebé oficial de l'era d'Aquari.

Una etapa tan efímera com intensa, amb quatre àlbums publicats en tan sols un any i mig sota el paraigües d'MGM, entre els quals destaquen sobretot els dos primers –"Winds of Change" (1967) i "The Twain Shall Meet" (1968)-, i que ara repassa de forma extensiva el recopilatori "When I Was Young - The MGM Recordings 1967-1968" (2020, Esoteric Recordings). Cinc discos en total, que agrupen els quatre plàstics publicats al seu moment juntament els singles corresponents.

Al track list no hi falten títols com "San Fransiscan Nights", "Monterey" o "Sky Pilot", peces que encara avui solen tenir cabuda als directes del de Newcastle. Però seria injust obviar altres reclams que van de l'àcida lectura del "Paint It Black" dels Rolling Stones a la calidoscòpica reformulació del "Ring of Fire" de Johnny Cash o el misteri oriental de la pròpia "Winds of Change". Arguments a favor d'un període a (re)descobrir en la trajectòria del més negre de tots els vocalistes blancs, tal i com algú va arribar a definir Burdon.

divendres, 24 d’abril de 2020

The Rolling Stones - "Living in a Ghost Town"


"I'm a ghost / Living in a ghost town", canta un inspiradíssim Mick Jagger a "Living in a Ghost Town", la nova peça que avançaven ahir els Rolling Stones amb un oportú videoclip i que es perfila com un avançament del seu primer àlbum amb material propi des del llunyà "A Bigger Bang" (2005). Una bona rodanxa de rock greixós però dinàmic, marca de la casa, que en certa manera sona com si "Miss You" o "Anybody Seen My Baby" s'haguessin gravat durant les sessions de "Voodoo Lounge" (1994). I l'últim tema que Ses Majestats van tenir temps de completar abans de la pandèmia. Resulten reveladors, en aquests sentit, uns versos que efectivament ressonen de forma especial en un món aturat i ple de carrers buits, però que s'havien escrit abans de tancar-nos tots a les nostres respectives gàbies. Els Stones canten a un món fantasmagòric, el que ja existia abans del coronavirus i seguirà existint un cop reobertes les gàbies.

Les coses prohibides

Dies enrere vaig somiar que em saltava el confinament per assistir a un concert clandestí. El somni començava quan algú em trucava per informar-me de l'esdeveniment en qüestió, que tindria lloc el mateix dia en un emplaçament que només es revelaria a qui prèviament hagués confirmat assistència, i en horari de tarda per tal que el respectable pogués arribar-hi i marxar-ne còmodament tot camuflant-se entre la resta de ciutadans 'responsables' que només sortien de casa per anar a treballar o a comprar productes de primera necessitat com ara Coca-Cola, tabac o xocolata.

La banda que actuava era un reconegut grup nord-americà al qual jo mateix tenia previst veure en directe aquesta primavera a la vida real, i la forma com vaig arribar fins al lloc del concert no la recordo perquè no la vaig arribar ni tan sols a somiar –després de la trucada, el somni va fer un flashforward fins a l'inici del concert-. Tampoc recordo si vaig arribar a pagar entrada –m'agradaria pensar que ho vaig fer-. Sí que recordo, però, que a l'interior de la sala érem unes 30 persones, mantenint la distància de seguretat entre nosaltres, algunes amb guants i mascareta, la gran majoria amb somriures a la cara i gots de cervesa a les mans.

No sabria dir de quina sala es tractava, en realitat no era cap local on jo tingui consciència d'haver estat mai. Un de tants magatzems i naus industrials reconvertits en sales de concerts, d'aspecte més aviat deixat però que, malgrat tot, em va recordar als speakeasies nord-americans de la dècada dels anys 20. Un local clandestí on passaven coses que estaven prohibides, on s'escoltava música en directe i es servia alcohol, aquest infal·lible antidepressiu que durant les últimes setmanes s'ha estat despatxant en quantitats industrials a les grans superfícies –no pas a les licoreries de tota la vida que aviat patiran la mateixa sort que llibreries i disqueries-.

Tampoc sóc capaç de recordar el repertori interpretat per la banda, ni com s'ho havien fet els seus components per arribar fins aquell escenari en ple estat d'alarma, ni si tenien previst seguir la seva gira clandestina per altres ciutats de la Península o del continent. Però sí que recordo el moment en què la trentena d'assistents vam sortir al carrer un cop finalitzat el concert somiat –novament, un carrer que sóc incapaç d'identificar- i ens vam camuflar entre els ciutadans que feien cua per accedir a un supermercat i a un forn de pa per allò de no cridar l'atenció. Havíem fet una cosa prohibida i, el més important, ens ho havíem passat bé.

Arribat aquest punt em vaig despertar. I, entre la mandra del moment i la decepció de qui tot just toca de peus a terra, vaig recordar que hi havia hagut un temps durant el qual la cultura pop no tan sols cantava a les coses prohibides, sinó que les celebrava i fins i tot les practicava amb la complicitat del propi públic. Vaig pensar en totes les cançons que s'han arribat a escriure sobre bandits, gàngsters, camells, revolucionaris, amors prohibits, tabús sexuals i hàbits poc saludables, en el primer disc de la Velvet Underground, en Marlon Brando, Dennis Hopper i Peter Fonda, en Sacher-Masoch, Bukowski i Oscar Wilde, en Woody Guthrie presentant a Pretty Boy Floyd com un heroi del poble, en Johnny Cash donant veu als presidiaris i en Little Richard portant l'homosexualitat a les llistes d'èxits quan aquesta encara era il·legal en determinats països occidentals –que n'aprenguin els enfants terribles 2.0 amb els seus autotunes i els seus tòpics de manual-.

I em vaig preguntar com hem passat de tot allò a una cultura de l'entreteniment que aquests dies, més que fer-nos pensar i reflexionar, ens convida únicament a matar les hores amb tota una allau de continguts que en molts casos esdevindran obsolets tan bon punt se'ns digui que ja podem passar a una altra cosa. Com hem deixat d'escoltar rebels amb causa o sense que ens permetien intuir formes de vida més enllà de normes i convencions, a contemplar des del sofà de casa com se'ns convida a ser bons minyons i no trencar cap plat, no fos cas que féssim emprenyar l'amo. Com hem passat de ser ciutadans crítics, a esdevenir subjectes passius capaços de seguir atents a Netflix o a l'Instagram de la veïna mentre allà fora se'ns retallen els drets fonamentals. Quin dia, en definitiva, vam deixar de gaudir de les coses prohibides.

dijous, 23 d’abril de 2020

El santuari d'Aoife Nessa Frances

Aoife Nessa Frances, durant l'actuació en streaming que va oferir ahir a la tarda.
Afirmava ahir algú a través de les xarxes socials, probablement amb tota la raó del món, que no tota la música està pensada per sonar en un menjador, en referència a la inabastable allau de concerts en streaming que s'han estat duent a terme aquestes últimes setmanes amb motiu de l'emergència sanitària global. La música d'Aoife Nessa Frances sí, que està feta per sonar en un menjador, o com a mínim en una sala d'estar. La mateixa on va compondre bona part de les seves cançons i des d'on va oferir ahir a la tarda una actuació en confinament.

Frances és una d'aquelles artistes a qui la pandèmia pot haver arribat a fer més mal a curt termini. Quan el seu disc de debut, "Land of No Junction", va veure la llum el passat mes de gener, bona part de la premsa especialitzada anglosaxona la va assenyalar com una de les primeres grans revelacions de la dècada que tot just encetem. Totes les portes que se li van obrir en aquell moment, però, es van tancar de cop tan bon punt la música en directe va deixar pas als dies estranys i absurds que ens ha tocat viure darrerament.

Sigui com sigui, i mentre esperem que les circumstàncies ens permetin escoltar-la en un escenari de debò, va ser un plaer visionar a temps real la seva actuació en quarantena i aprofundir en l'essència d'un repertori de naturalesa onírica i vaporosa. Unes cançons a través de les quals invoca la seva autora un indret imaginari que li agrada visitar en somnis, la pròpia Land of No Junction. Quan l'art es presenta un dels potencials refugis contra el soroll del món exterior, la música de Frances pot esdevenir un bon santuari al qual acudir en aquests temps d'incertesa i saturació.

Un Sant Jordi distòpic


Aquest Sant Jordi ningú podrà anar a comprar llibres. Però, en canvi, tothom tindrà temps de començar-se a llegir tots aquells llibres que porten anys acumulant pols a les prestatgeries domèstiques. Un cop realitzat aquest apunt que francament em sembla magnífic, i posats a fer les recomanacions literàries de rigor, aquest any m'ha vingut de gust recuperar "Barcelona no existeix" (2014, Editorial Empúries) de David Castillo. Una distopia ambientada en una Barcelona postapocalíptica i poblada per bohemis, revolucionaris, senyors de la guerra, polítics corruptes i altres criatures de mal viure. Una al·legoria de la crisi econòmica i social de fa deu anys que es revela encara més oportuna en el context actual. Passin i vegin:

"La civilització havia sofert un cop tan gran com el de la caiguda de l'Imperi romà, però tothom es mantenia anestesiat, amb les banderes justes per evitar més enfrontaments. Especialment nosaltres, restes d'una civilització d'aprofitats i de castrats, només preocupats pel campi qui pugui, per l'oi que anirem tan bé i altres frases que es reiteraven cada cop que dos dels supervivents del centre es trobaven i intercanviaven tres monosíl·labs".

"Milions de persones volien ser normals sense adonar-se que les normes els estaven matant. I, mentrestant, el sistema reproduïa els tics vells, els que ho havien ensorrat tot, com si els errors fossin l'únic reproduïble fins i tot en les condicions pitjors. Un diluvi de plagues havia assolat el país. Ningú, però, es va qüestionar el que havia passat".

Ressona amb força, tot plegat, oi que sí?

dimecres, 22 d’abril de 2020

Anaïs Vila: "Aquesta crisi és una oportunitat de canviar la normalitat"

Convivint amb la contradicció – Foto Violeta Batista.
Les contradiccions, aquella constant tan humana que sempre sol manifestar-se amb més força durant períodes de crisi com el que ens ha tocat viure darrerament. Anaïs Vila els ha dedicat un disc, oportunament titulat "Contradiccions", que alhora suposa tot un salt endavant per la cantautora de Santpedor.

De la mateixa manera que els discos de debut solen ser cartes de presentació i els segons àlbums solen equivaler a confirmacions, els tercers treballs solen esdevenir per a molts artistes la primera gran oportunitat de fer un salt a nivell conceptual i presentar-se ells mateixos tal i com mai abans ho havien arribat a fer. "Contradiccions" (2020, Temps Record) és el tercer disc d'Anaïs Vila –el quart si comptem "Epíleg" (2019), l'ep signat a mitges amb Gerard de Pablo (Pantaleó)-. També és el més personal de tots els que ha lliurat a data d'avui la de Santpedor, i d'alguna manera obre la porta a nous horitzons tant a nivell estètic com de concepte. Onze pistes on explora noves sonoritats i canta a aquesta constant tan humana que són les pròpies contradiccions.

"Crec que he escrit una declaració d’intencions amb mi mateixa. De qui soc i de qui vull ser", confessa la pròpia autora. "Acostumo a escriure cançons i a anotar idees de forma constant. I ho faig sense pensar massa en res, a partir del primer impuls, deixant que tot flueixi. Va ser al decidir que volia gravar el meu tercer disc, quan em vaig adonar que en totes les meves idees recents hi apareixien moltes contradiccions. Aleshores vaig pensar en construir el disc a partir d'aquesta temàtica", recorda. "A nivell personal, penso que m’he obert molt a la persona que sóc, més enllà de l’amor o el desamor als quals sempre havia cantat".

En termes musicals, "Contradiccions" manté els ingredients que fins ara havien definit l'obra de la bagenca: cançons a cavall del folk a contrallum i el pop més fràgil i eteri, amb una veu càlida i propera com a fil conductor, i enriquides ara amb acabats electrònics. Un cop de timó que ja començava a intuir-se a "Fosc, cançons per veure-hi clar" (2017), i on ressonen noms que van d'El Petit de Cal Eril o Núria Graham a The War On Drugs o Sharon Van Etten. "No hi ha hagut un referent clar a l'hora de fer el disc, però és cert que darrerament he escoltat molt artistes com El Petit de Cal Eril, Núria Graham, Ferran Palau, Clara Peya, James Blake o Bon Iver. Tots ells han anat evolucionant de forma molt clara, i sovint ho han fet tot jugant amb l’electrònica".


LA PRODUCCIÓ

L'evolució artística de Vila, però, tampoc es podria entendre sense la mà de dos productors de llarg recorregut com són Andreu Moreno i Pep Soler –amb aquest últim, Vila va arribar a formar el duet de pop electrònic Hesse-. "Tots dos han estat clau en l'engranatge sonor d'aquest disc. Seguint amb els referents, el so de 'Contradiccions' és una barreja de les influències de tots tres, i especialment de l'Andreu i el Pep. Durant el procés de preproducció, jo els presentava les cançons i ells em feien una primera proposta sobre com creien que havien de sonar. De bon principi vam tenir clar que els sintetitzadors i les guitarres elèctriques havien de jugar-hi un pes important, així com l'absència del baix".

Precisament, i parlant de guitarres, una altra peça clau de "Contradiccions" ha estat la presència de Jordi Bastida (Trau, Els Pets). "És un dels grans guitarristes del nostre país, especialment dins dels àmbits de l'indie i el pop. En cada gravació on participa hi fa una gran tasca, però també en directe resulta sempre molt oportú. En el nostre cas ja havíem treballat els arranjaments de guitarra, però el Jordi va aconseguir acabar-los de definir amb tot un seguit de detalls de collita pròpia que em semblen brutals".

Totes les cançons del disc són obra de la mateixa Anaïs Vila, amb excepció de "Realitat paral·lela", que parteix d'un text de la poeta Anna Gual. "Som amigues de fa anys i hem fet alguns recitals juntes. Quan va presentar el seu darrer llibre, 'Altres semidéus', em va demanar si volia musicar-li un poema i vaig decidir provar-ho. Va ser una experiència molt inspiradora, un procés molt orgànic, i a ella li va agradar molt el resultat, que per mi era el més important. Posteriorment, durant la preproducció del disc, vaig decidir recuperar aquesta peça. És un poema fet de grans contradiccions, les del primer món, que al capdavall són les que critico en aquest àlbum".


PRECARIETAT I CONTRADICCIONS

Precisament, els esdeveniments d'aquestes últimes setmanes han posat sobre la taula moltes de les contradiccions individuals i col·lectives que tenim com a societat. Fins al punt que un àlbum com el que Vila acaba de presentar sembla fet expressament per al moment present. "És curiós com molts temes del disc encaixen amb el panorama actual encara que sigui de forma involuntària, ja que els vaig escriure al llarg de 2019, quan encara ningú s'esperava aquesta frenada a les nostres vides", apunta. "Personalment estic vivint aquest moment amb resignació, ja que tot plegat m'ha agafat en plena presentació del disc, però també provo d'agafar-m'ho amb calma".

"Ja fa molts anys que el sector de la música sobreviu d'una manera molt precària", afegeix, tot referint-se a la forma com l'estat d'alarma ha castigat aquest àmbit. "La cultura de la gratuïtat no hi ha ajudat gens, i per a les creadores amb pocs seguidors a les xarxes i sense una presència mediàtica important resultarà molt difícil sortir endavant. A la vegada, però, potser aquesta crisi sigui una oportunitat de canviar aquesta normalitat que ja abans no ens era favorable de cap manera. Però no sé si en sabrem, de fer cap revolució. Em contradic. Més que mai". Un altre cop, les contradiccions. "Detectar-les és essencial. Aprendre a conviure-hi o voler-les canviar suposo que depèn del grau d’afectació que ens suposin. Jo soc més de conviure-hi perquè, al capdavall, no deixem de moure’ns, de canviar, d’evolucionar. I si en superem algunes, de contradiccions, de ben segur n'acabaran sorgint d’altres", conclou.

El que sí que té clar Anaïs Vila són les seves ganes de portar "Contradiccions", el disc, als escenaris. "Ja havíem preparat el directe, i ens agradaria poder-lo mostrar tard o d'hora. Tenim preparada una versió a trio, amb els dos productors i jo mateixa, i una versió amb banda amb la qual esperem poder fer la presentació oficial el 4 de setembre al Teatre Conservatori de Manresa", avança. "Personalment, m’agradaria que la gent vingués a escoltar-nos per emocionar-se i reflexionar a la vegada, i per gaudir d’un so cuidat i d’unes contradiccions que ja no són només meves, sinó de tota la gent que me les vulgui prendre". Que així sigui.


Més informació:

Anaïs Vila  /  Pàgina web

Tancant el cercle


Definitivament, sembla que Bob Dylan estigui aprofitant el context actual –el primer escenari que l'obliga a deixar de girar de forma permanent des que va iniciar el Never Ending Tour ara fa més de tres dècades- per anar desgranant el que efectivament es perfila com el seu primer àlbum amb material original des de "Tempest" (2012). Si a finals de març va lliurar per sorpresa "Murder Most Foul", una de les seves composicions més èpiques i una peça que es perfila com el seu propi "My Way", ara presenta "I Contain Multitudes", un tall aparentment menys ambiciós però igualment revelador de les possibles intencions de l'autor de "Blowin' in the Wind" a aquestes alçades. Sí, sembla que Dylan ens vingui a recordar als seus 78 anys que tot té un final.

Novament, "I Contain Multitudes" sembla adreçar alguns dels capítols clau de la trajectòria vital i artística del de Duluth, que alhora equivalen a alguns dels esdeveniments que han marcat les passades sis dècades, un període tan llunyà temporalment com els actes públics als quals encara podíem assistir fa tan sols un mes i mig. "Today, tomorrow, and yesterday, too / The flowers are dyin’ like all things do”, canta sobre una crepuscular línia vocal acompanyada per unes subtils pinzellades de guitarra. Que ens trobem davant del primer tema que Dylan hagi gravat en molts anys amb el suport gairebé exclusiu d'aquest instrument també hauria d'oferir alguna pista –que a la caràtula del single hi apareixi una fotografia seva d'èpoques més elèctriques, també-. De la mateixa manera que tot té un final, els cercles sempre solen tancar-se.

dimarts, 21 d’abril de 2020

L'artista que no volia ser famosa

Karen Dalton, fotografiada el 1966 a casa seva, a Boulder, Colorado.
"For ten years, Karen Dalton has been trying hard not to be famous". Era el titular de la nota de premsa amb què Paramount Records va promocionar l'any 1971 el segon disc de Karen Dalton, "In My Own Time". Una manera poc habitual de vendre el producte, que sintonitza amb la nota promocional que Island Records va emetre al cap d'un any amb motiu de la publicació del tercer disc de Nick Drake –"Pink Moon"-: "His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing".

Són actituds, les dels responsables de comunicació –si és que aleshores existien tals càrrecs- de Paramount i Island, que contrasten amb les dinàmiques que han acabat imperant en indústries com la de la música, però que ens parlen d'un moment en què les maneres de fer eren unes altres. A aquestes alçades són de sobra coneguts els finals que van patir tant Dalton com Drake, però també la forma com els seus respectius llegats han estat des d'aleshores revaloritzats i reivindicats per diverses generacions de músics.

Tot això m'ha vingut al cap perquè la gent de Megaphone acaba de posar en circulació "The Karen Dalton Box Set" (2020), un luxós volum que recopila tot el material gravat per Dalton abans de debutar oficialment amb "It's So Hard to Tell Who's Going to Love You the Best" (1969), és a dir mentre provava de no ser famosa. Gravacions en directe i maquetes enregistrades de forma casolana al seu domicili de Boulder, Colorado, al llarg de la dècada dels 60 –bona part dels continguts havien vist la llum prèviament, si bé mai s'havien agrupat en un únic llançament-.  I el principi de tot allò que vindria després.

Compartint discos


En un moment en què és tendència compartir a les xarxes socials fotografies d'un mateix a l'edat 20 anys, jo sóc més partidari de compartir alguns dels discos que em vaig comprar amb aquella mateixa edat. Com que no cabrien tots en una sola captura, i posats a seleccionar, m'ha vingut de gust recordar que va ser precisament als 20 anys quan em vaig submergir de ple en allò que durant la dècada dels 60 s'havia anomenat garage rock –i que ho vaig fer en disqueries actualment tancades, i de la mà de botiguers que potser no acumulaven tanta informació com Discogs i Wikipedia però em tractaven com un amic-.

Els Barbarians, els Count Five, els Sonics, els Wailers (els de Tacoma), els Kingsmen i els Standells. I sis títols que encara m'acompanyen sovint i m'han donat moltes més alegries que qualsevol dels iPods o telèfons mòbils que he arribat a tenir. Sí, què hi farem, sóc d'aquells que pensen que les persones no ens definim per la nostra fotogènia sinó pels nostres hàbits. I en aquest sentit puc afirmar que el meu hàbit de comprar discos i les ganes de seguir descobrint música (i el que calgui) es mantenen tan inalterables avui com quan tenia 20 anys. I que duri.

dilluns, 20 d’abril de 2020

Morrissey - "I Am Not a Dog on a Chain" (2020)


Hi va haver un temps, fins i tot durant els dies immediatament posteriors a la dissolució dels Smiths, en què Morrissey personificava a la seva pròpia manera el futur de la música pop, entesa aquesta última com aquell corrent que tradicionalment s'ha sabut reinventar ell mateix a partir del seu propi llegat. D'uns anys ençà, però, el britànic establert als Estats Units sembla haver passat a personificar aquells dies pretèrits en què un podia jugar amb l'ambigüitat i fins i tot amb la provocació, sense que això li comportés una declaració de guerra instantània per part de qualsevol fill de veí amb poca feina i un perfil social més o menys actiu –també d'uns dies en què els arguments solien desenvolupar-se més enllà de l'espai que admet un fil de Twitter-.

El seu tretzè disc, explícitament titulat "I Am Not a Dog on a Chain" (2020), vindria a subratllar aquesta condició des del pop marca de la casa de "What Kind of People Live in These Houses?" –torna a produir Joe Chiccarelli- fins als acabats malencònics de "Love Is on Its Way Out" o el lament d'un "My Hurling Days Are Done" que sembla voler plànyer uns temps en què el món semblava més inabastable però també més senzill. La més ferma declaració de principis del plàstic, però, arriba de la mà de la peça titular i de versos com "I am not a dog on a chain, I use my own brain" o "I hear a call, I hear a cry / I raise my voice, I have no choice / I raise my hand, I hammer twice / I see no point in being nice". Actitud valenta, la de qui a aquestes alçades encara s'atreveix a proclamar-se aliè al ramat.

Big Thief - "Demos Vol. 1" (2020)


Fa avui tot just dos mesos d'aquell bany de multituds que es van fer Big Thief en una sala 2 d'Apolo on es respirava l'ambient de les grans ocasions. Impossible imaginar-se aleshores que en tan poc temps la música en directe semblaria un record d'èpoques pretèrites, i que els artistes es dedicarien a lliurar-nos continguts digitals per tal de fer-nos una mica més agradables aquests dies estranys que ens ha tocat viure.

Els nord-americans acaben de publicar un ep amb cinc maquetes que van enregistrar el febrer de 2018 en una cabana de Topanga Canyon, a Califòrnia, durant la preparació dels dos discos amb què s'acabarien consolidant com una de les bandes del moment"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos publicats l'any passat-. Cinc talls que finalment no acabarien entrant als àlbums en qüestió –si bé dos d'ells formarien part de l'últim disc en solitari d'Adrianne Lenker, "abyskyss" (2018)-, i que ara es recuperen a "Demos Vol. 1 - Topanga Canyon, CA - Feb 2018".

Disponible a Bandcamp. Això sí, qui vulgui escoltar l'ep sencer haurà de passar per caixa. Una bona manera d'anar conscienciant al personal que la cultura té un valor i que aquells que s'hi dediquen també han de pagar factures.

diumenge, 19 d’abril de 2020

The Boomtown Rats - "Citizens of Boomtown" (2020)


Resulta a priori desconcertant l'aparició a aquestes alçades d'un nou àlbum dels reactivats Boomtown Rats, el primer que els irlandesos publiquen des de 1984, però també resulta sorprenent la notable col·lecció de cançons que Bob Geldof i companyia han aconseguit treure's de la màniga un cop superada l'edat de jubilació. Un plàstic madur, conscient del pes del nom que el signa, però alhora fresc i atrevit com ell mateix. No es pot dir que els Rats hagin decidit reprendre les coses on les van deixar ara fa tres dècades i mitja, més aviat han recuperat el temps perdut, i de quina manera.

D'acord, és poc probable que aquest "Citizens of Boomtown" (2020) alteri el curs de cap esdeveniment a aquestes alçades del partit, però ara per ara permet als seus autors mirar més enllà del circuit de velles (si bé dignes) glòries on s'havien instal·lat des del seu retorn als escenaris ara fa set anys. Un àlbum de rock'n'roll que sona a tot allò que els havia influït en primera instància –"Trash Glam Baby" i "Rock'n'Roll Yé Yé" són exactament allò que indiquen els seus títols- com a les troballes dels seus hipotètics deixebles –"Sweet Thing" ho hauria petat en plena era Britpop-. Ben tornats siguin.

Les històries de Mazoni

Mazoni, 'storyteller', actuant la nit passada en streaming.
Storytellers, aquell programa televisiu nord-americà on noms destacats del panorama musical interpreten les seves cançons més reconegudes (o no) i n'expliquen les històries o els significats. I un terme que ha vingut a definir també formats com el del concert en streaming ofert la nit passada per Mazoni –el segon que duu a terme en confinament després del recital de versions d'ara fa un parell de setmanes-.

El cert és que el format storyteller li sembla fet a mida a un artesà de la cançó com l'alter ego de Jaume Pla, que va interpretar exclusivament aquelles peces que li demanava el públic virtual, reduint-les a les seves formes més essencials i explicant-ne prèviament els secrets. Més pantanosa que mai, "El riu" va arribar a invocar les profunditats del Mississippi. "A.I.L.O.D.I.U.", en acústic, va adquirir un deliciós aire al "Wild Thing" dels Troggs. I "Pedres" va adreçar moment present quan Pla va cantar allò d'"Estem en mans d'il·luminats en la foscor" –el concert tenia lloc de forma paral·lela a l'enèsima compareixença-monòleg de Pedro Sánchez-.

En un altre ordre de coses, Mazoni ha presentat recentment el videoclip de "M'han sortit dues ales", una de les peces incloses al seu darrer treball –"Desig imbècil" (2019, Bankrobber)-. Enregistrat en directe, també en format acústic –si bé aquest cop amb la banda que l'acompanya habitualment- i al damunt d'un camió a la Bisbal d'Empordà a principis de març, just abans d'iniciar-se el confinament. El clip és obra de Matilda Vidal i Sandra Rull, i es troba disponible a Youtube.

dissabte, 18 d’abril de 2020

Nadia Reid – "Out of My Province" (2020)


Primer va lliurar un disc de debut tan incontestable com revelador, aquell "Listen to Formation, Look for the Signs" (2015) que va destapar Nadia Reid com una de les grans veus del folk de mitjans de la passada dècada. Després va arribar la confirmació de la mà de "Preservation" (2017), un segon àlbum on la neozelandesa eixamplava horitzons al mateix temps que se li anaven obrint de forma progressiva les portes de nombrosos i cada vegada més notables escenaris. I va ser precisament a la carretera i en el marc d'una gira que semblava no acabar-se mai, com va començar a donar forma a les cançons que han acabat conformant "Out of My Province" (2020).

El tercer disc de Reid serà o no serà un dels pilars del seu catàleg, això ho dirà un temps que ara per ara sembla jugar a favor de la seva autora, però a data d'avui és amb tota probabilitat el més rodó de tots els que ha fet i es perfila com un dels primers clàssics de la dècada que tot just acabem d'encetar. Un plàstic de factura tan eterna com atemporal, que conjuga aquella fragilitat marca de la casa ("All of My Love") amb notables incursions en les aigües més plàcides de l'alt.country (la preciosa "Oh Canada") i la confessió valenta de qui sap fer del dubte existencial una font de fortalesa ("High & Lonely"). Quan les últimes notes de "Get the Devil Out" donen el conjunt per tancat, un té la sensació d'haver assistit a un acte de consagració amb totes les lletres.


Més informació:
Nadia Reid  /  Bandcamp

Antifolk en quarantena

Maurici Ribera, aka The Missing Leech, durant l'actuació d'ahir a la tarda.
The Missing Leech, alter ego d'aquest referent de l'indie català més genuí que és el bagenc Maurici Ribera, va adreçar-se al seu públic virtual en català, castellà i anglès durant el concert en streaming que va oferir ahir a la tarda des del confinament domèstic. Coses de ser un dels pocs músics de casa nostra (si no l'únic) que han tocat als cinc continents i que suma seguidors arreu del món malgrat navegar fora de l'abast dels radars, diguem-ne, oficials.

Ribera va confessar que no tenia clar si calia o no calia oferir un concert d'aquestes característiques en un moment en què les xarxes socials ja van saturades de continguts. Sigui com sigui, el va fer i és d'agrair que s'hi acabés animant. Perquè els seus directes sempre resulten tan frescos com oportuns. I perquè l'ocasió va ser una bona oportunitat d'emmarcar composicions noves (i inèdites) al costat d'autèntics himnes de l'antifolk autòcton com "Somriu", "TV Crusaders" o "Unicorns psicodèlics".

divendres, 17 d’abril de 2020

Especial Keith Moon a 'Guitarra, baix i bateria'

Keith Moon (1946-1978), bateria irrepetible i no apte per ser confinat.
Últimament no paro de preguntar-me com haurien actuat alguns dels meus herois caiguts davant la situació excepcional que estem vivint aquestes setmanes, i algunes de les respostes no fan sinó refermar-me en la idea que vivim en un món absurd. Bé, el cas és que l'última edició de Guitarra, baix i bateria està dedicada a un d'aquests herois. Programa especial sobre Keith Moon amb Ricky Gil a Ràdio Silenci. Sonen The Who, òbviament, però també Screaming Lord Sutch, The Surfaris, els Beach Boys i Jeff Beck, entre d'altres. Disponible en podcast.

El concert confinat de Roigé, a El 9 Nou


Quan el retorn de la música en directe tal i com sempre l'havíem entès sembla anar per llarg, potser ens haurem d'acostumar, ni que sigui de forma temporal, a explicar aquells concerts que presenciem des del confinament. Com per exemple el que va oferir Roigé per presentar el seu darrer disc –"Ingràvid" (2020)- i per recordar-nos que els artistes també mengen i paguen factures. En parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

50 anys de "McCartney"


Tan sols una setmana abans havia Paul McCartney anunciat la imminent publicació del seu debut en solitari i, com qui no volia la cosa, deixat anar que ja no pensava tornar a treballar amb els Beatles. I era justament en aquest context, el del final de la banda més icònica dels 60, que tal dia com avui de fa 50 anys veia la llum "McCartney" (1970), el primer àlbum de Macca al marge dels Fab Four i amb tota probabilitat una de les seves obres més rodones com a solista malgrat l'allau de crítiques i comentaris negatius acumulats al seu dia.

Produït pel mateix autor, que es feia càrrec de tots els instruments amb excepció de les segones veus cantades per Linda McCartney, el plàstic en qüestió s'havia enregistrat gairebé d'amagat –a casa del propi matrimoni i en estudis com Abbey Road-, i sortia del forn setmanes abans de publicar-se l'últim àlbum d'estudi dels Beatles, un "Let It Be" que veuria la llum ja a títol pòstum. Un moviment que no va agradar als seus (ex)companys de grup i que va contribuir a eixamplar encara més la distància entre els quatre de Liverpool durant els anys posteriors.

Musicalment, "McCartney" contenia tretze pistes que amb prou feina superaven la mitja hora de durada i que es caracteritzaven per una producció austera –algunes de les peces ni tan sols semblaven acabades-. Si Macca es proposava trencar amb l'alta sofisticació pop dels Beatles o volia portar una mica més enllà el back to basics que havien suposat el projecte Get Back i el conseqüent "Let It Be" només ho sap ell mateix. Però el seu moviment no va agradar al seu dia a la crítica, si bé el temps ha acabat posant les coses al seu lloc i actualment l'àlbum es contempla com un dels precursors d'allò que anomenem lo-fi.

A nivell de repertori, hi figuraven peces que a la llarga esdevindrien clàssics del catàleg de McCartney, com la fràgil balada "Junk" –que podria haver format part de qualsevol obra tardana dels Beatles- o aquests punts àlgids dels seus directes que encara són el folk pop d'"Every Night" i el crescendo soul d'un "Maybe I'm Amazed" que no hauria desentonat al propi "Let It Be". Gran part del seu valor, no obstant, es troba en aquelles pistes aparentment inacabades que avui farien les delícies del més modern de la classe però al seu dia probablement costessin d'entendre.

Molta atenció per exemple als instrumentals "Valentine Day" i "Momma Miss America". El primer és un blues greixós i primitiu que tant sintonitzava amb la psicodèlia més orgànica com amb l'incipient Southern Rock. El segon consta de dues parts diferenciades que McCartney va compondre improvisant sobre la marxa a través d'una seqüència d'acords i, escoltat avui, pot recordar a Tame Impala o fins i tot a experiments com els d'Esperit!. Dos dels grans tresors d'un plàstic on també brillen per mèrits propis el country terminal de "That Would Be Something" o el corrosiu blues rock d'"Oo You", entre d'altres.

dijous, 16 d’abril de 2020

Jimmy Webb (1958-2020)

Foto Theo Wargo/Getty Images.
JIMMY WEBB
(1958-2020)

El primer cop que vaig parlar amb Jimmy Webb –a ell li agradava que l'anomenessin simplement Jimmy, potser per no ser confós amb el cantant de country del mateix nom-, al principi de tot no vaig ser conscient de trobar-me al davant d'una llegenda que havia vestit pràcticament a tota l'escena punk de Nova York i que tractava de tu a tu a incomptables icones musicals de la Big Apple. Ignorava, de fet, que aquell senyor de mitjana edat però aspecte essencialment juvenil i amb una forta retirada a Michael Monroe, el mateix que m'aconsellava sobre quins pantalons ajustats em quedarien millor –"Perquè sigui rock'n'roll, els pantalons han de fer mal", li agradava dir-, havia vestit i seguia vestint habitualment clients habituals que anaven de Blondie, Patti Smith i Ramones, a Iggy Pop i Little Steven o els supervivents dels New York Dolls.

En certa manera, es pot afirmar que Jimmy era Nova York. O com a mínim era tot allò que representen en el meu imaginari localitzacions com el Village, el Lower East Side, el Bowery o St. Mark's Place. És en aquest darrer emplaçament on es troba la icònica botiga de roba Trash and Vaudeville, que malgrat no haver obert ell mateix sí que es va arribar a fer seva fins a esdevenir-ne l'ànima i el motor. Accedir al seu interior era com viatjar a través del temps fins a la Gotham prèvia a la gentrificació i les polítiques de tolerància zero de Giuliani i companyia. Era com tornar als dies en què Madonna caminava pel carrer 8 en direcció als clubs de l'Avenue A, els Dolls es fotografiaven davant l'aparador de Gem Spa o els Rolling Stones rodaven el videoclip de "Waiting on a Friend" a l'altre costat del carrer.

Totes aquestes històries que havien tingut lloc a pocs metres de Trash and Vaudeville, i que avui es troben documentades en incomptables portals digitals dedicats al turisme melòman, molts les van arribar a conèixer de la mà del propi Jimmy. Jo mateix tinc la sort de comptar-me entre aquests afortunats, i no oblidaré mai el dia en què, després de vendre'm uns pantalons de ratlles, em va regalar una samarreta i em va portar a fer una volta pel barri. Tan sols feia mitja hora que ens havíem conegut, la que jo m'havia passat a l'interior de la botiga. Així era Jimmy, un símbol d'aquella Nova York que encara es resistia a esvair-se, però sobretot un tipus encantador, proper, autèntic i genuí com ell mateix.

M'assabento a través del blog Tot de Pop que ens va deixar abans d'ahir, víctima d'un càncer contra el qual portava anys batallant, i malgrat la tristor del moment no puc evitar prometre'm a mi mateix que la propera ampolla de bourbon que enceti serà a la seva memòria. Que descansi en pau, i que els pantalons no deixin mai de fer-nos mal.

Lilly Hiatt en streaming

Hiatt, durant la seva actuació en confinament la nit del passat
dimarts 14 d'abril (matinada de dimecres al continent europeu).
Fa un parell de nits vaig romandre despert fins a quarts de cinc de la matinada, i ho vaig fer expressament per presenciar a temps real el concert que Lilly Hiatt va oferir en streaming des del seu propi confinament domèstic. Cada vegada sóc menys partidari d'empatxar-me de l'allau de continguts que proliferen a les xarxes durant aquests dies estranys, per allò de digerir, triar i reflexionar en lloc d'acumular, però en aquest cas vaig decidir fer una excepció perquè, més enllà de tractar-se d'una artista que segueixo amb devoció, aquella actuació en quarantena suposa ara per ara el més a prop que mai he pogut estar de veure-la en directe.

Tota sola, armada amb la seva veu, la seva guitarra i un repertori que ja pesa més que el seu il·lustre cognom, va repassar bona part de la seva producció discogràfica i va aprofitar l'ocasió per defensar el seu llançament més recent. Un "Walking Proof" (2020) que la referma com un a valor a l'alça de la música d'arrel nord-americana, alhora que afina més que mai la punteria a l'hora de facturar cançons tan memorables com "Some Kind of Drug" o la pròpia "Walking Proof". Un binomi que il·lustra a la perfecció la seva vocació de seguir descobrint autèntiques perles a la fina frontera que pot arribar a separar el rock del country. A aquestes alçades, la gran pregunta és per què cap promotor s'ha atrevit encara a portar-la a casa nostra.

dimecres, 15 d’abril de 2020

Swamp Dogg - "Sorry You Couldn't Make It" (2020)


Qui hauria dit fa tan sols un mes que a data d'avui viuríem en un món sense John Prine, i que seria precisament el traspàs d'aquest gegant de la música nord-americana el fet que acabaria atorgant una nova dimensió al títol (i a la caràtula) del flamant darrer disc del seu bon amic Swamp Dogg. Un "Sorry You Couldn't Make It" (2020, Joyful Noise) que s'ha presentat com la gran incursió d'aquest supervivent del soul més genuí en les aigües del country –un gènere amb el qual ja havia flirtejat en més d'una ocasió, arribant a compondre peces que esdevindrien èxits de la mà de gent com Johnny Paycheck o Waylon Jennings-, i que conté les últimes gravacions publicades en vida per l'autor d'"Angel from Montgomery".

La relació d'amistat entre Swamp Dogg –aka Jerry Williams Jr.- i Prine ve de lluny, de quan el primer va versionar "Sam Stone" del segon l'any 1972, i s'havia mantingut intacta fins a l'últim moment. Per aquest motiu, quan Williams va decidir fer un disc de country no va dubtar a convidar Prine a passar per l'estudi. El resultat són dos duets –"Memories", un rescat del cançoner més pretèrit del propi Williams, i "Please Let Me Go Round Again", la crepuscular balada que tanca el plàstic- que, més enllà del valor simbòlic que puguin arribar a adquirir, justifiquen per ells mateixos l'adquisició de l'àlbum sencer.

Més enllà de la participació de Prine, a "Sorry You Couldn't Make It" hi destaca també la presència de convidats tan il·lustres com a priori improbables, cas de Jenny Lewis o d'un Justin Vernon (Bon Iver) que s'integra de forma discreta però altament efectiva a la banda d'acompanyament. Enregistrat a Nashville a les ordres de Ryan Olson (Poliça), el conjunt presenta Swamp Dogg en un envejable estat de forma als seus 77 anys, i d'alguna manera invoca les aproximacions al country dutes a terme al seu dia per altres il·lustres soul men com Bobby Womack o fins i tot Ray Charles. Atenció al nocturn lament d'"I'd Rather Be Your Used to Be", un altre argument de pes a l'hora de passar per caixa.

Valentina & The Electric Post

Metafísics i elèctrics.
Cançons de naturalesa tel·lúrica amb acabats sofisticats que tant poden emmirallar-se en Vashti Bunyan com en Jenny Hval. Valentina & The Electric Post van debutar a finals de l'any passat a l'escuderia Hidden Track.

La veu aguda i transparent de Valentina Risi té alguna cosa de Vashti Bunyan o fins i tot de Buffy Sainte-Marie. I si bé és cert que les seves cançons es troben arrelades en el folk més tel·lúric de les dècades dels 60 i dels 70, també ho és que d'alguna manera enllacen amb referents més contemporanis com Julia Holter o fins i tot Jenny Hval.

Efectivament, el repertori de Valentina & The Electric Post –el duet que la pròpia Risi, vocalista i guitarrista italiana establerta a Barcelona, ha format amb el multiinstrumentista igualadí Ildefons Alonso, conegut per la seva militància a La Sentina o El Petit de Cal Eril- oscil·la entre el misteri metafísic i la incertesa d'un món que de vegades no acaba d'entendre's a ell mateix. Entre el folk més boirós i els ritmes urbans a contrallum.

Les lletres de Risi tant poden adreçar el somni etern de l'univers com reflexionar al voltant de la condició humana o retratar el mateix Llucifer com un mortal embogit, i ho fan des de la més delicada sofisticació. El seu disc de debut, "Before the Universe", va veure la llum a finals de l'any passat a través de Hidden Track, i aquest mes d'abril han lliurat amb format digital una onírica i reveladora deconstrucció del "While My Guitar Gently Wheeps" dels Beatles.


Més informació:

Valentina & The Electric Post  /  Hidden Track

dimarts, 14 d’abril de 2020

En Attendant Ana

Un nom a l'alça del pop francès – Foto Chloé Lecarpentier.
Exponent d'aquesta nova generació de bandes franceses que aposten per l'anglès com a llengua vehicular, En Attendant Ana és un quintet amb base d'operacions a París i un discurs que enllaça les formes més immediates de l'indie post-C86 amb el pop de guitarres de la primera dècada del present segle. Una mena d'esglaó perdut entre la generació de Sarah Records i la dels Strokes i Yeah Yeah Yeahs, que qualsevol dia d'aquests podria fer les delícies de la parròquia que sol acudir anualment a cites com el Minifestival de Música Independent de Barcelona.

Com no podia ser de cap altra manera, el seu principal argument són unes cançons rodones com elles soles. Immediates píndoles de pop sovint assolellat, edificades a partir d'unes guitarres centellejants i de la càlida veu de Margaux Bouchaudon –parin especial atenció a les del seu tercer disc, "Juillet" (2020)-. Però també saben cuidar tots els detalls d'un discurs que va més enllà del fet sonor per a esdevenir un concepte en ell mateix i on la identitat visual és un factor a tenir en compte: no és casualitat que a les caràtules dels seus tres àlbums hi apareixin fulles tapant part de la imatge. La natura reclamant el seu lloc de la mateixa manera que ho està fent aquest combo cridat a fer molts quilòmetres.

Més informació:

En Attendant Ana  /  Bandcamp

La nissaga Haden

The Haden Triplets.
Els darrers mesos ens han portat de forma gairebé simultània dos llançaments discogràfics d'alçada amb el segell d'aquesta inabastable nissaga musical que ja ha esdevingut el cognom Haden. D'entrada, les germanes Petra, Rachel i Tanya Haden –filles del llegendari contrabaixista jazzístic Charlie Haden- acaben de lliurar el segon disc del projecte que van encetar l'any 2014 amb el nom de The Haden Triplets.

A "The Family Songbook" (2020), les Haden segueixen desenvolupant la seva pròpia visió de la música d'arrel nord-americana, i reinterpreten estàndards com "Wayfaring Stranger", "Wildwood Flower" o "I'll Fly Away" amb l'ofici de qui porta un cognom com el seu i la devoció de qui va aprendre tots aquests himnes al caliu de l'entorn familiar –el patriarca Haden podia ser una figura del jazz, però és de sobra coneguda la seva passió pel country-.

A tot això cal sumar "Old LP" (2019), el quart àlbum de that dog i el primer que publica la banda de Los Angeles des que es va reactivar ara fa gairebé deu anys, encara amb Anna Waronker al capdavant i Rachel Haden fent les funcions de baixista –no hi figura la seva germana Petra, malgrat haver format part del nucli fundacional-. Una col·lecció de dinàmiques cançons pop, tan fresques com sofisticades, que connecten amb un dels grans llegats de la música alternativa dels 90 sense renunciar a seguir mirant endavant.

dilluns, 13 d’abril de 2020

Bob Dylan - "Saved" (1980)


Tot i no ser religiós, no se m'acut millor manera de celebrar el dilluns de Pasqua i d'acomiadar la Setmana Santa que una de les obres més infravalorades del catàleg de Bob Dylan. "Saved" (1980) és el segon capítol de la trilogia cristiana del de Duluth i, malgrat una caràtula tan apocalíptica com espantosament oportuna en els temps que corren, conté algunes de les seves composicions més rodones.

Un plàstic enregistrat a Muscle Shoals Sound Studio amb personal de la casa i que sona exactament a tot allò que s'ha arribat a produir en tan emblemàtic emplaçament. Un combinat de rock orgànic, soul greixós i ressons gòspel. Sí, Dylan es trobava en la fase en què es trobava i deia les coses que deia, però les comunicava d'una manera i amb una convicció que no admetien ni admeten discussió.

La polsegosa lectura de l'estàndard "A Satisfied Mind" que enceta la primera meitat del disc prepara el terreny de cara a l'esclat de joia que és la peça titular. Quatre minuts de rock amb accent del Sud, tan aptes per aixecar una església com un pavelló, on Dylan proclama la joia de sentir-se i saber-se salvat. Primer gran encert d'un àlbum que també trepitja fort en pistes com "Covenant Woman" o "Solid Rock".

Per descomptat, i com ja és habitual en Dylan, totes aquelles cançons van començar a mutar tan bon punt les va treure a la carretera en la que el temps ha acabat assenyalant com una de les seves grans etapes escèniques, guanyant punts amb cada interpretació i esdevenint més sòlides cada nit. Així ho va documentar al seu dia "Trouble No More - The Bootleg Series vol. 13" (2017), tot un document en directe que no tan sols va aportar llum a aquells anys cristians sinó que els va acabar de posar en valor.

La música, i l'ofici de qui la practica

Roigé, actuant ahir a la tarda en streaming'
Ara que ja ens hem acostumat a presenciar concerts en streaming i a gaudir, de franc i sense sortir de casa, de tota una oferta cultural que ens fa una mica més suportable la quarantena, potser va sent l'hora que els artistes ens comencin a recordar que el seu art és fruit d'un esforç, i que ells també mengen i paguen factures com tothom. Que és el que va fer Roigé ahir a la tarda amb un concert en streaming de pagament, amb entrades a partir del preu simbòlic de dos euros –els beneficis se'ls repartirà amb organitzacions benèfiques de l'àmbit sanitari- i amb l'ànim de posar en valor la música i l'ofici de qui la practica. Tot sol, des de casa seva, amb una escenografia cuidada i preparada expressament per l'ocasió, amb el suport puntual de poetes amics que van recitar a través d'una petita pantalla, i amb un repertori que va repassar els dos discos publicats a data d'avui per l'alter ego de Roger Canals –"Paracaigudes" (2016) i "Ingràvid" (2020)-. Petits gestos encaminats a canviar mentalitats.

diumenge, 12 d’abril de 2020

Jojo Rabbit

Taika Waititi i Roman Griffin Davis en una escena de 'Jojo Rabbit'.
Reflexionava dies enrere sobre els límits de l'humor en temps d'emergència, i arribava a la conclusió que és lícit fer bromes i acudits al voltant del coronavirus partint de dos principis tan bàsics com són la llibertat d'expressió i la no existència del dret a no sentir-se ofès. Havien motivat la meva reflexió diferents posts i comentaris despatxats (sobretot) a les xarxes socials per part de gent que afirma sentir-se molesta amb les bromes al voltant de la pandèmia de torn.

Bé, el cas és que tot just abans de decretar-se l'estat d'alarma i d'imposar-se aquest confinament que ja sembla formar part de les nostres vides des de l'inici dels temps, vaig tenir l'ocasió de veure en pantalla gran "Jojo Rabbit" (2019), una comèdia dramàtica i notablement àcida que s'ambienta durant els últims dies de l'Alemanya nazi. Una sàtira al voltant d'un dels capítols més foscos de la història de la humanitat, que precisament li havia costat al seu director, Taika Waititi, tota la còlera de determinats guardians de la correcció política.

La pel·lícula en qüestió explica la història de Jojo (Roman Griffin Davis), un nen de deu anys la vida del qual gira al voltant de la seva fe cega en el nacionalsocialisme i en la figura d'Adolf Hitler, a qui fins i tot ha arribat a adoptar com a amic imaginari –l'encarna el mateix Waititi en una memorable interpretació-. I el cert és que, al marge de tota la ira que hagi pogut arribar a despertar, la cinta diu tot allò que ha de dir d'una forma tan clara com incontestable. I ho fa precisament servint-se de l'humor, una de les eines més poderoses de què disposem a l'hora d'exercir la crítica i fomentar la reflexió.

Perquè, sí, "Jojo Rabbit" fa riure. I fa riure molt. Però també fa pensar. I posa sobre la taula algunes de les grans contradiccions i febleses de la condició humana, i com el totalitarisme sempre les ha sabut aprofitar a l'hora d'imposar-se o refermar-se. I són dues d'aquestes febleses, la por al desconegut i la tendència a seguir al ramat, les que històricament han donat ales a fanatismes com el que expressa Jojo durant bona part del film, les mateixes que avui fan que s'arribi a assenyalar amb dit acusador les persones d'origen asiàtic o aquells ciutadans que caminen pel carrer en temps de confinament. Una cinta recomanable en qualsevol circumstància, i especialment oportuna en temps d'incertesa.

CUP

Cline i Honda, duet experimental amb base d'operacions a Brooklyn.
Era qüestió de temps que Nels Cline i Yuka C Honda acabessin entrant plegats a l'estudi. I no tan sols perquè el guitarrista de Wilco (entre d'altres) i la meitat del nucli fundacional de Cibo Matto sumin ja deu anys de matrimoni, sinó sobretot perquè tant l'un com l'altra es poden comptar entre els referents de les músiques d'avantguarda de les passades dècades.

CUP, així, en majúscules, és el seu flamant projecte conjunt. La rampa de llançament de tot un seguit de peces que conjuguen la naturalesa experimental i improvisadora del duet novaiorquès –"Berries"– amb el seu gust per la cançó pop més desacomplexada –un "Spinning Creature" amb ressons jazzístics on Cline es destapa com a vocalista, i que titula el primer disc de la formació (2019)-. Descobreixin-lo a Bandcamp.

dissabte, 11 d’abril de 2020

Allau de continguts

M'arriba un link (un altre) d'un documental que a priori em sembla interessant i que es pot visionar de forma gratuïta a la xarxa. Porto setmanes guardant (acumulant) links de documentals, pel·lícules, concerts i no sé quantes coses més que es troben disponibles de franc online, per allò d'anar-los veient a mida que tingui temps (i "d'aprofitar el temps durant el confinament", una expressió eufemística com ella sola). I obviant que mai disposaré de tot el temps real que requereix el visionat crític d'aquests continguts.

Aquest no l'he guardat, simplement he dit prou, i ho he dit ara com ho podria haver dit fa una setmana o d'aquí a quinze dies. Vivim temps d'acumulació, de consumir tot allò que podem i de qualsevol manera, d'empatxar-nos de més i més continguts sense donar-nos temps per digerir-los ni reflexionar-hi. I l'allau d'ofertes i propostes rebudes (i consumides, que no pas digerides) des que ens van tancar a la gàbia tan sols és la punta de l'iceberg de tot plegat. Potser, al capdavall, sí que caldria fer una "apagada general" per plantejar-nos on som i cap on volem anar.

Catherine MacLellan

Foto Millefiore Clarkes.
Catherine MacLellan és originària de l'Illa del Príncep Eduard, una de les tres províncies marítimes del Canadà i la més petita del país tant en termes de superfície com de població. I les seves cançons sonen exactament a això. A un territori que va al seu aire, producte del seu propi entorn. A llargues nits d'hivern i frescos vespres primaverals. A albes boiroses, paisatges nevats i camins que s'obren pas a través de prats i boscos.

Forjada musicalment a les files dels desapareguts New Drifts i amb una trajectòria solista que ja abraça una dècada i mitja, MacLellan i la seva veu càlida i confessional naveguen a mig camí del folk de tota la vida i les formes més cristal·lines i subtils de l'alt.country. Al seu darrer disc, "Coyote" (2019), hi figuren peces amb títols com "The Road Is Divided", "The Tempest" –amb un deliciós regust cèltic- o "Out of Nowhere", que conviden a aturar el temps i fan companyia en qualsevol circumstància.


Més informació:

Catherine MacLellan  /  Pàgina web