divendres, 30 de novembre de 2018

Guitarra, baix i bateria - Programa 194

Larkin Poe.
Ja disponible en podcast l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Al llarg d'una hora ens acompanyen Larkin Poe, Sarah Shook & The Disarmers, Charlie Parker, The Who, Poli y Prietto, Serge Gainsbourg, The Limiñanas, The Make-Overs, Brian Wilson i Primal Scream. Escoltin-lo aquí.

Flamingo Tours - "Si me abrasas"


Flamingo Tours denuncien sense embuts la violència de gènere al seu darrer videoclip, "Si me abrasas". La peça en qüestió forma part del segon disc de la banda barcelonina, un "Lucha Libre" (2018, La Cupula) que pren com a punt de partida les formes més primitives del rock'n'roll i el rhythm & blues per impregnar-les d'essències mexicanes i ressons fronterers. Dirigit per Queralt Antú Serrano i protagonitzat per la mateixa vocalista de la formació, Myriam Swanson, el clip explora la violència en l'àmbit domèstic i ofereix a l'espectador la possibilitat d'escollir dos finals alternatius. Flamingo Tours actuaran el proper 14 de desembre al Centre Cívic Joan Oliver "Pere Quart". No s'ho perdin, i no deixin de veure el videoclip a Youtube.

dijous, 29 de novembre de 2018

Flor Braier - "My Melancholic Bat"


És possible que molts de vostès s'hagin sentit més d'un cop identificats amb el protagonista de "My Melancholic Bat", una de les peces que l'argentina Flor Braier va incloure al seu darrer disc, "Nit" (2017). Un rat-penat que no s`atreveix a plorar davant d'altres rat-penats, xiuxiueja notes estranyes i pensaments existencials, i no vol que l'anomenin vampir. Una criatura de la nit, amb els seus dubtes i els seus neguits, sensible, solitària i melancòlica. I una dinàmica melodia antifolk a baixa fidelitat de la qual acaba de presentar-se el videoclip, dirigit per Natasha Braier i la pròpia Flor Braier, i rodat el passat mes d'abril al barri de Villa Crespo, a Buenos Aires. Poden veure'l a Youtube.

The Night Gardener, tres dates a Barcelona


Diu l'última nota promocional de The Night Gardener que la seva música és ideal per als seguidors de Damien Rice, Glen Hansard, Julien Baker i Leonard Cohen. Quedem-nos sobretot amb els tres primers, i afegim a la llista noms com els de Jeff Buckley i gairebé ho tindrem. Parlem d'unes cançons que tant es poden manifestar fràgils com carregades de força, que tant poden xiuxiuejar en la més absoluta intimitat com desencadenar autèntics esclats emocionals.

The Night Gardener ve de Berlín i s'ha passat mitja vida recorrent el continent europeu de dalt a baix, però el seu repertori evoca les formes més pures i alhora transatlàntiques del folk anglosaxó. La seva veu afectada encaixa a la perfecció amb les figures a contrallum que dibuixa amb la seva guitarra. I les seves lletres exploren conceptes com la identitat pròpia i col·lectiva, la necessitat d'escapar i sortir endavant, o la derrota i les diferents maneres d'afrontar-la i superar-la.

Actualment es troba de gira presentant el seu tercer disc, "These Are the Parts" (2017), i aquesta mateixa setmana el podrem descobrir en directe amb tres dates a la ciutat de Barcelona: divendres 30 de novembre al barri de Sants (Sinestesia), dissabte 1 de desembre a Poblenou (Niu Espai Artístic Contemporani) i dimecres 5 de desembre al Born (Llibreria Pèrgam).


Més informació:
The Night Gardener  /  Pàgina web  /  Bandcamp

dimecres, 28 de novembre de 2018

Fatoumata Diawara


Fatoumata Diawara va marxar de Mali per dos motius. El primer, fugir d'un matrimoni forçat que hauria condicionat la resta de la seva vida i neutralitzat tota possibilitat de realitzar el seu somni de dedicar-se a la interpretació. El segon, fer realitat aquest somni d'una vegada per totes. Un cop establerta a França -actualment resideix a Itàlia- va compaginar el cinema amb el circ, i posteriorment va iniciar una carrera musical que no ha deixat de cotitzar a l'alça durant els darrers anys. El seu discurs enllaça la tradició del seu país amb una vocació exploradora que l'ha portat a experimentar amb recursos del hip hop, l'electrònica o el rhythm & blues contemporani. El seu segon àlbum d'estudi, "Fenfo" (2018), li ha valgut tota mena d'elogis tant de part de la crítica com de gegants musicals de Mali com el mateix Toumani Diabaté. I de passada l'ha consolidat com una de les noves veus de referència de la música amb arrels a l'Àfrica occidental.

Johnny Cash - "Bitter Tears" (1964)


"Bitter Tears: Ballads of the American Indian" (1964) va ser el vintè àlbum editat per Johnny Cash, i també una de les obres més valentes que es van publicar durant la primera meitat dels 60 en l'àmbit de la música country. Vuit peces que simpatitzaven amb la causa dels indis nord-americans, tres originals del propi Cash, amb l'emotiva "Apache Tears" al capdavant, i cinc versions de Peter La Farge entre les quals destacaven les encara punyents "Custer" i "The Ballad of Ira Hayes". Un plàstic ideal per a recuperar i recordar després d'haver assistit a l'enèsim despropòsit del ministre espanyol d'afers exteriors, Josep Borrell, amb forma aquest cop d'unes desafortunades declaracions sobre els indis nord-americans i la història dels Estats Units.

dimarts, 27 de novembre de 2018

L'esperat debut barceloní de Larkin Poe

Rebecca i Megan Lovell, verí rock i fe en el blues.
És a punt de visitar-nos una de les formacions més fresques i refrescants del blues contemporani. Les nord-americanes Larkin Poe debutaran als escenaris barcelonins amb nou disc sota el braç, un "Venom & Faith" que presentaran aquest cap de setmana a la sala 2 de Razzmatazz. Obriran la nit els sempre oportuns Joan Queralt & The Seasicks.

Si fan vostès un cop d'ull als perfils socials de Larkin Poe, el més probable és que de seguida hi trobin algun dels incomptables vídeos casolans on les germanes Rebecca i Megan Lovell es dediquen a interpretar al seu aire tota una sèrie de cançons que d'una o altra manera defineixen el seu adn musical. Versions que van d'estàndards del blues a clàssics de Tom Petty, Led Zeppelin o Bob Seger, sempre ben triades i executades amb moltes ganes. Prova inequívoca de solvència i coneixement de causa, però sobretot de passió per l'ofici que les ha catapultat fins a alguns dels festivals més importants d'ambdós costats de l'Atlàntic. El mateix que aquesta setmana les porta per fi als nostres escenaris.

Originàries de la localitat de Calhoun, a l'estat nord-americà de Georgia, Rebecca i Megan van debutar en el marc d'una banda familiar, Lovell Sisters, que explorava la musica d'arrels nord-americana a partir de llenguatges com el bluegrass. Patrons que d'alguna manera es van mantenir, un cop dissolta aquella formació, al que va esdevenir el disc de debut de Larkin Poe -el nom és un homenatge a un dels seus avantpassats-. Un "Spring" (2010) que mantenia unes coordenades sonores properes a les de Dixie Chicks o Alison Krauss, per citar dos exemples. Va ser un inici discret per a una trajectòria que esdevindria meteòrica un cop les germanes Lovell decidíssin fer un cop de timó i orientar el seu discurs cap a un blues de tall contemporani i carregat d'electricitat.

El primer senyal que la cosa s'estava posant seriosa va ser el moment en què tot un T Bone Burnett va requerir els seus serveis durant la gravació de "Lost on the River: The New Basement Tapes" (2014) al costat de gegants com Elvis Costello. A partir d'aquí va venir una celebrada actuació al festival de Glastonbury i l'enregistrament d'un àlbum, "Reskinned" (2014), que va captar l'atenció dels radars més atents gràcies a arguments de tant pes com "Trouble in Mind" o "Jailbreak". Actuaran aquest diumenge, 2 de desembre, a la sala 2 de Razzmatazz, de la mà de Cooncert i presentant el seu darrer plàstic, un "Venom & Faith" que afegeix acabats urbans a la base blues marca de la casa. Obrirà la nit l'imprescindible combo barceloní Joan Queralt and The Seasicks, autor de l'encara flamant "Purple Cannon" (2018).


Més informació:
Cooncert  /  Pàgina web

"Why They Name Whiskey After Men"

Dawn Landes.
"Why They Name Whiskey After Men", la nord-americana Dawn Landes compara l'experiència de relacionar-se amb el sexe oposat amb la de beure whiskey. Tant els homes com les begudes espirituoses, assegura, la impressionen en positiu i li aporten calidesa abans d'acabar fent-li mal. En aquests temps en què tantes cançons d'amor i desamor són crucificades de forma viral en nom de no se sap ben bé quina moral, resulta revelador que sigui una dona qui signi una peça d'aquestes característiques. Perquè tal i com passa tantes vegades en sentit invers sense que molts i moltes vulguin adonar-se'n, la intenció de Landes no és atacar ni objectificar el gènere masculí sinó assenyalar la complexitat pròpia de les relacions humanes. Tot plegat, a ritme de honky tonk i amb uns arranjaments que freguen el classicisme country i acosten la de Kentucky a territoris propis de Loretta Lynn o Tammy Wynette. És la tònica general de l'àlbum on poden vostès trobar la peça en qüestió, un "Meet Me at The River" (2018) que també alça el vol, i de quina manera, amb talls com "Traveling", "Southern Girl" o el tema titular.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Cedric Burnside


A Cedric Burnside el blues li ve literalment de família. Nascut a les profunditats de l'estat de Mississippi, el seu avi era el llegendari R.L. Burnside, i el seu pare el reconegut bateria Calvin Jackson. Va ser d'aquest últim de qui va adquirir les primers nocions musicals, arribant-lo a substituir a la banda d'acompanyament del patriarca Burnside quan tan sols tenia 14 anys -la qual cosa el va portar a girar per Europa com a teloner de la Jon Spencer Blues Explosion-. Després de passar per formacions com North Mississippi All-Stars, va canviar la bateria per la guitarra i va començar la seva pròpia trajectòria solista. El darrer plàstic que ha signat amb el seu nom, "Benton County Relic" (2018), el consolida com a jove portaveu d'una il·lustre nissaga familiar i nom a l'alça del Hill country blues.

Marc Ribot - "Songs of Resistance 1942-2018" (2018)


Que un artista mexicà hagi decidit participar de forma anònima a l'últim disc de Marc Ribot per por de ser deportat, il·lustra en bona mesura l'estat de les coses a l'Amèrica de Donald Trump. I és aquest estat de les coses el que adreça l'àlbum en qüestió, "Songs of Resistance 1942-2018" (2018), una col·lecció de cançons de protesta noves i velles, pròpies i alienes, però sempre vigents en un context com el que ens ocupa. L'artista anònim intervé juntament amb el raper Ohene Cornelius a "Rata de dos patas", títol d'allò més inequívoc per a un tall explícitament dedicat a l'actual inquilí de la Casa Blanca. Altres veus il·lustres que s'han volgut sumar a la causa són les d'Steve Earle, Tift Merritt, Sam Amidon o Fay Victor. Menció a part mereix la desolada però serena lectura en anglès de "Bella Ciao" a mans de tot un Tom Waits, declaració de principis i punyent recordatori dels temps que ens ha tocat viure.

diumenge, 25 de novembre de 2018

Bob Dylan al show de Jimmy Fallon

Dylan i Fallon, quan un whiskey val més que mil paraules.
És de domini públic que Bob Dylan porta dècades evitant les càmeres de televisió i concedint les entrevistes amb comptagotes. Per això no hauria d'estranyar que el de Duluth no pronunciés una sola paraula durant la seva aparició dies enrere al programa de Jimmy Fallon, un dels més seguits de la graella catòdica nord-americana. L'autor d'"All Along the Watchtower" hi anava a presentar la seva flamant marca de whiskey, Heaven's Door, i ho va fer tot prenent una copa i gaudint d'una actuació del Big Apple Circus al costat de l'estrella televisiva. I amb aquestes, Dylan ha estat notícia pel fet d'haver sortit per televisió i no haver dit res. Poden veure la seva aparició a Youtube. En un altre ordre de coses, recentment es posava en circulació el volum 14 de les Bootleg Series, un "More Blood, More Tracks" (2018) que ens endinsa en les sessions de gravació del totèmic "Blood on the Tracks" (1975) amb reveladores preses alternatives de títols com "Tangled Up in Blue" o "Simple Twist of Fate".

Honey Hahs


Sense ànim de menysprear cap gènere musical, el proper cop que algú em vingui a explicar que el trap és la nova música dels adolescents o em surti amb qualsevol altre mantra per l'estil, jo li recomanaré que escolti a Honey Hahs. Una banda formada per tres adolescents londinenques que amb tan sols 16, 13 i 11 anys respectivament i a partir d'allò que deuen haver escoltat a casa, han definit un discurs únic i intransferible que poca cosa té a veure amb allò que se suposa que ha d'escoltar la gent de la seva edat segons tota una sèrie de suposats entesos que irònicament podrien ser els seus pares. El seu disc de debut, "Dear Someone, Happy Something" (2018, Rough Trade), produït per Steve Mackey (Pulp), és una col·lecció de cançons a baixíssima fidelitat que naveguen per territoris com els del pop independent o l'antifolk. A nivell líric, s'atreveixen a cantar malgrat la seva curta edat sobre temàtiques com la mort, l'alcoholisme o fins i tot Donald Trump -"Stop Him", un dels seus temes més celebrats-. Les seves harmonies vocals i el seu sentit melòdic avancen un futur prometedor. I no m'estranyaria que durant els propers mesos comencessin a aparèixer als cartells de més d'un festival. Descobreixin-les al seu web.

dissabte, 24 de novembre de 2018

Garcia Peoples


Un cop escoltada qualsevol de les seves composicions, queda clar que efectivament el nom de Garcia Peoples és un homenatge a qui va ser el rostre més visible dels Grateful Dead. Peces com "World's Illusion", "Hangin' On", "Show Your Troubles Out" o "The Sweet Lie" -totes incloses al seu primer disc llarg, "Cosmic Cash" (2018)- podrien haver sortit perfectament del catàleg de Jerry Garcia i companyia, o fins i tot de determinats àlbums dels Allman Brothers. Els de New Jersey recuperen i revitalitzen el concepte de jam band tot adaptant-lo a les formes del rock independent post-Pavement. I de passada es treuen de la màniga l'extensa "Suite: Cashing Out / Sigh of Relief / The Midnight Dancer / All the Time / Distant Lands", catorze expansius minuts que connecten les formes àcides dels Dead d'"Anthem of the Sun" (1968) amb les noves generacions del rock psicodèlic. Descobreixin-los a Bandcamp.

divendres, 23 de novembre de 2018

El bolero segons Poli y Prietto

Natalia Politano y Maxi Prietto - Foto Juan Francisco Sánchez.
Dues veus de pes del rock argentí s'uneixen per signar un disc de boleros que hauria de marcar un abans i un després. Poli y Prietto vénen de bandes com Los Espiritus o Sr Tomate, i s'acompanyen en aquesta nova aventura d'amics i coneguts com Andrés Calamaro, Gustavo Santaolalla o Charly Pacini (Orquesta Típica Fernández Fierro).

Hi ha artistes polifacètics, i després hi ha els que són capaços de deixar empremta en qualsevol gènere o llenguatge que se'ls posi al davant. En aquest costat de l'Atlàntic, la gran majoria hem conegut Maxi Prietto com a vocalista i guitarrista de Los Espiritus, una de les bandes més essencials del rock argentí contemporani, amb un peu en la psicodèlia de múltiples arestes i un altre en el blues amb denominació d'origen portenya. Però abans havia destacat amb projectes com Prietto Viaja Al Cosmos Con Mariano, una aventura primerenca a través de la qual va oferir la seva pròpia visió de registres com el folk àcid o l'antifolk.

Pocs mesos després de la seva última visita a Barcelona amb Los Espiritus, ens torna a sorprendre ara amb un disc de boleros signat a mitges amb Natalia Politano, coneguda també com a Poli, vocalista de la banda psicodèlica Sr Tomate i un altre referent de ple dret del rock argentí de la present dècada. "Boleros y canciones" (2018, Alto Valle) són deu peces a mig camí de la tradició i els aires renovadors. Deu aproximacions a les arrels més clàssiques del bolero, realitzades des del màxim respecte i en sintonia amb una tradició centenària, però a la vegada realçades amb l'ofici i el segell a aquestes alçades inqüestionable d'aquests dos pesos pesants.

El coneixement de causa amb què Poli y Prietto han afrontat el projecte queda absolutament palès en talls com "Palmeras" o "Historia de un amor", originals d'Agustín Lara i Carlos Eleta Almarán respectivament, però sobretot en l'evocadora i preciosa lectura que el duet realitza de l'inevitable "Perfidia". L'estàndard d'Alberto Domínguez que no falta mai en cap repertori de boleros i que pocs han sabut lliurar amb la majestuositat amb què l'han segellat aquest parell. Fidel a les essències, però tan fresca com si l'haguessin compost ells mateixos abans d'ahir. Atenció també a "Si no te vas", un original de Cuco Sánchez que Poli y Prietto interpreten amb l'elegància d'un blues de Ray Charles, i sobretot a "Témpanos lejanos" i "Cigarrillos", dues composicions originals de Politano que enriqueixen el conjunt i en refermen el valor.

Menció a part es mereix la fitxa tècnica, un apartat on destaca la presència del violista Charly Pacini, músic de llarguíssim recorregut i pilar d'un dels corrents renovadors del tango com a component de la imprescindible Orquesta Típica Fernández Fierro, que s'ha encarregat de fer els arranjaments. També hi participen com a músics de sessió tres integrants de Los Espiritus -Martín Fernández (guitarres), Pipe Correa (bateria i maraques) i Fernando Barreyro (percussions)-. Ja com a convidats de luxe, hi trobem dos gegants de la música argentina com són Andrés Calamaro -veu a "Guitarras lloran guitarras" i "Si no te vas"- i Gustavo Santaolalla -ronroco a "Veinte años"-. Reclams de pes d'un llançament d'alçada, un repertori que hauria d'obrir el bolero a noves audiències i que tant de bo poguem degustar tard o d'hora en directe en aquestes latituds nostres.


Més informació:
Poli y Prietto  /  Spotify  /  Youtube


dijous, 22 de novembre de 2018

Mig segle de "Village Green Preservation Society"


El mateix dia en què els Beatles marcaven un abans i un després en la seva trajectòria amb la publicació del White Album, els Kinks editaven una obra poc valorada al seu moment però considerada a la llarga com un dels seus treballs més influents. "The Kinks Are the Village Green Preservation Society" (1968) va ser el disc on els londinecs van deixar definitivament enrere el seu passat beat i Ray Davies va acabar d'arrodonir l'aposta realitzada un any abans a "Something Else" (1967). La d'una lírica costumista i un pop polifacètic que tant podia emmirallar-se en el folk rock com en la música que escoltaven els pares i fins i tot els avis del públic al qual anava adreçat. Una quinzena de pistes entre les quals destacaven talls com "Starstruck", "Picture Book", la peça titular o la nostàlgica "Village Green". I l'últim àlbum que va enregistrar la formació original dels Kinks, trencada al cap de pocs mesos amb la marxa del baixista Pete Quaife.

50 anys del "White Album"


No devia semblar-ho al moment de la seva publicació, tal dia com avui de 1968, però "The Beatles", el doble plàstic popularment conegut com a White Album o Disc Blanc, és un d'aquells elements que en la iconografia pop delimiten el final de la dècada dels 60 i l'inici precipitat de la dels 70, juntament amb el desastre d'Altamont, els crims dels seguidors de Charles Manson -qui va afirmar haver-se inspirat en la lírica d'aquest àlbum a l'hora d'elaborar els seus plans- o la fi dels propis Beatles. De fet, la gran majoria de veus autoritzades coincideixen a considerar el procés de gestació d'aquest disc com l'inici del trencament de la formació.

Tant a nivell sonor com visual, el White Album tallava d'arrel amb el pop calidoscòpic i l'estètica colorista de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) per a abraçar sonoritats que anaven del rock'n'roll en clau gairebé irònica de "Back in the USSR" a l'estridència metàl·lica de "Helter Skelter", passant pel blues elèctric de "Yer Blues", la fragilitat folk de "Blackbird" o l'experimentació sonora portada al límit de "Revolution 9". Un eclèctic recull de composicions que sorprenentment funcionaven en conjunt de forma coherent, malgrat donar lloc al que possiblement sigui l'àlbum menys accessible dels de Liverpool.

La gravació del disc tenir lloc en un moment de confusió a l'entorn dels Fab Four, a la tornada de la seva estada a l'Índia i gairebé un any després de la mort de Brian Epstein, la persona que més enllà de representar el grup havia sabut mantenir-lo unit i cohesionat. El resultat va ser el primer àlbum on es van fer evidents les personalitats cada vegada més marcades i distants de cada un dels seus components. Quan va veure la llum avui fa mig segle, el quartet ja es trobava immers en les caòtiques sessions del que acabaria esdevenint "Let It Be" (1970), l'àlbum pòstum dels Beatles i el certificat de defunció d'una dècada, la dels 60, que ja agonitzava en cada una de les quatre cares del White Album.

dimecres, 21 de novembre de 2018

Loretta Lynn - "Wouldn't It Be Great" (2018)


Ja fa dos anys llargs que Loretta Lynn va lliurar "Full Circle" (2016), el primer fruit de les sessions de gravació que havia estat duent a terme durant tota una dècada amb John Carter Cash als comandaments. La de Kentucky va anunciar aleshores que d'aquelles mateixes sessions n'havia sortit material suficient per completar diversos àlbums, i que un cop finalitzada aquella aventura es plantejava la possibilitat de tornar a gravar a les ordres de Jack White. D'això últim no se n'ha sabut res més, però Lynn tampoc ha parat quieta. Lluny de conformar-se amb l'edició del material enregistrat amb el fill de Johnny Cash i June Carter, s'ha dedicat a complementar-lo i a donar forma a aquest "Wouldn't It Be Great" (2018) que repeteix la fórmula i les bones maneres del seu predecessor. Temes inèdits amb regust clàssic, alternats amb noves versions d'alguns dels títols més reconeguts del seu fons de catàleg, com ara "Don't Come Home a Drinkin'" o l'eterna "Coal Miners Daughter". La qual cosa no donarà cap nou impuls a la trajectòria d'aquesta icona nord-americana, però referma la seva vocació de present a l'edat de 86 anys, que de seguida s'ha dit.

dimarts, 20 de novembre de 2018

Primal Scream: "Give Out But Don't Give Up: The Original Memphis Recordings" (2018)


No és la primera vegada que ens trobem davant d'un llançament d'aquestes característiques. La versió alternativa d'un disc que tots tenim interioritzat des de fa dècades, despatxada com si es tractés de la seva edició definitiva, l'obra tal i com s'havia concebut al seu dia. "The Original Memphis Recordings" (2018) es presenta com la recuperació de les sessions que van donar lloc a "Give Out But Don't Give Up" (1994), el primer gran cop de timó de la trajectòria de Primal Scream i també un dels seus àlbums més discutits malgrat incloure talls de l'alçada de "Jailbird" o aquell trencapistes anomenat "Rocks".

Un plàstic que trencava amb les textures àcides i el mestissatge electrònic del totèmic "Screamadelica" (1991) per a abraçar de ple un blues rock d'herència clarament stoniana i carregat d'essències del Sud, començant pels veterans músics de sessió de Muscle Shoals que van reforçar la banda escocesa durant les sessions de gravació a Memphis amb tot un Tom Dowd als controls. Diu la llegenda que el resultat no va agradar a la gent de Creation, que va encarregar a George Drakoulias una mescla en sintonia amb el mercat independent d'aleshores.

El que va passar a continuació és història i atorga encara més valor a la recent publicació de les versions oficialment originals de talls com "Big Jet Plane", "Free" o els anteriorment citats. Pistes que podrien passar perfectament per outtakes dels Black Crowes de l'època o fins i tot dels Stones més clàssics, i que bé justifiquen l'adquisició del plàstic que ens ocupa. Atenció a com sona "Rocks" sense la icònica base de bateria i amb les guitarres i la secció de metalls com a línies mestres. Material altament revelador, sobretot tenint en compte que es va enregistrar a pocs mesos de la publicació de "Voodoo Lounge" (1994) per part de Jagger, Richards i companyia.

dilluns, 19 de novembre de 2018

Foc, tenebra, decibels... Slayer

Tom Araya i Kerry King en una actuació recent d'Slayer - Foto Getty Images.
SLAYER FAREWELL TOUR
Slayer + Anthrax + Obituary + Lamb of God
Sant Jordi Club, Barcelona
18 de novembre de 2018

Si la gira de comiat d'Slayer va deixar una imatge al seu pas per Barcelona, aquesta va ser possiblement la de Tom Araya dret a l'escenari, un cop acabat el concert, mirant fixament el respectable amb una expressió serena i relaxada que contrastava amb l'hora i mitja a tota castanya que acabava de despatxar la banda californiana. Quan finalment es va decidir a donar les gràcies i acomiadar-se verbalment del públic català, aquell "Adiós" amb accent xilè, la constatació que efectivament s'acaba una de les trajectòries més incontestables de la història de la música metàl·lica, va sonar en certa manera emotiu però a la vegada tan colpidor i contundent com qualsevol de les 19 peces interpretades prèviament sense oferir cap símptoma de fatiga.

El pitjor que es pot dir del concert d'ahir és que era de comiat. El millor que es pot dir és que aquest comiat, a diferència de tants altres, es produeix amb la banda en plenitud de facultats -inclosa la integració d'un Gary Holt que ja sembla un més de la colla i es compenetra a la perfecció amb el sempre imponent Kerry King-. I que, en realitat, d'imatges memorables en va deixar unes quantes. Començant per una posada en escena de tonalitats infernals on els quatre músics de la formació es trobaven literalment envoltats per tot un arsenal de canons que en cap moment van deixar d'escopir flames al ritme frenètic que marcaven la bateria de Paul Bostaph i el baix d'Araya.

Si Slayer va ser ara fa tres dècades i mitja una de les bandes que van donar forma al thrash metal i van posar les bases de totes les variants d'allò que anomenem metal extrem, en l'actualitat és una institució que pot presumir d'un dels catàlegs més monumentals del seu àmbit i d'un repertori que segueix valent per moltes de les etiquetes de les quals ha esdevingut influència directa. El secret ha estat la coherència discursiva i la fidelitat a unes formes que sobre el terreny unifiquen sense fisures encerts recents com "Repentless" i talls fundacionals de la talla de "Black Magic" o "Hell Awaits", amb mencions a part per títols tan totèmics com "Dead Skin Mask", "South of Heaven", "Raining Blood" o aquell "Angel of Death" amb què van segellar el ritual i van refermar que l'univers metàl·lic corre el risc de quedar-se coix un cop ells ja no hi siguin.


DOS DELS 'BIG FOUR'
No era la primera vegada que Slayer s'acostaven per aquestes latituds com a caps d'un cartell integrat per diversos pesos pesants -mai més ben dit- del metal més visceral. En aquesta ocasió els acompanyaven Anthrax, Obituary i Lamb of God. Eclèctica selecció -sempre dins dels paràmetres metàl·lics, s'entén- que només va grinyolar a nivell jeràrquic. Ningú discuteix que Lamb of God és una de les formacions més reconegudes que ha donat el metal nord-americà durant la passada dècada i mitja, però més enllà de les xifres no hi ha cap argument a nivell de discurs ni de trajectòria que justifiqui la seva situació al programa per sobre de la resta d'artistes convidats. El seu passi va ser el més discret de la nit, i no per manca de ganes ni d'ofici, sinó per un repertori que encara es manifesta petit en comparació amb el d'aquells que l'han inspirat.

Dit això, la presència d'Anthrax era el segon gran reclam d'un cartell que va reunir a la capital catalana dos dels anomenats Big Four de l'onada fundacional del thrash metal -l'altre era Slayer, òbviament-. I si bé la cosa no feia molt bona pinta quan van arrencar al ritme del riff de "Cowboys from Hell" de Pantera, qualsevol dubte possible es va esvair tan bon punt Joey Belladonna va sortir a escena i la banda sencera es va posar les piles amb l'encara infal·lible atac frontal de "Caught in a Mosh". El set va ser excessivament curt per raons logístiques i potser hagués estat preferible que haguessin incorporat més material propi en lloc d'abusar de les versions -això sí, molt ben triades, com a mostra "Antisocial" (Trust)-, però talls com "N.F.L.", "Be All, End All" o "Indians" els van donar una vegada més la raó. L'actitud a prova de bales d'Scott Ian i companyia va fer la resta.


L'ASSIGNATURA PENDENT
La gran assignatura pendent d'esdeveniments com el d'ahir segueixen essent els accessos al recinte de torn quan l'afluència de públic és massiva o simplement s'ha penjat el cartell de sold out. Tot i obrir portes una hora abans de l'inici de la primera actuació, no es va poder evitar que pràcticament la meitat del respectable hagués d'escoltar el concert d'Obituary des de fora i sota una cortina de pluja que de ben segur haurà provocat més d'un refredat. A tot això cal afegir les dificultats per arribar en transport públic a un espai tan remot com és el Sant Jordi Club, que recorden als seguidors més veterans la comoditat que suposava anys enrere la programació de concerts d'aquestes dimensions en espais millor connectats com poden ser el pavelló de la Vall d'Hebron o fins i tot l'antic Palau d'Esports. Seria bo que tant els promotors de concerts com l'administració municipal ho comencessin a tenir en compte.

diumenge, 18 de novembre de 2018

Dean Wareham i Cheval Sombre

Cheval Sombre i Dean Wareham.
Era qüestió de temps que Dean Wareham (Galaxie 500, Luna) i Cheval Sombre acabessin sumant esforços a l'estudi. Des que el primer va decidir-se a publicar part de l'obra del segon a través del seu propi segell, Double Feature, va quedar clara l'afinitat entre dos músics de backgrounds distants però amb una passió compartida per les formes més orgàniques del dream pop i les textures més oníriques de la música d'arrels nord-americana. El resultat de la seva unió, "Dean Wareham vs. Cheval Sombre" (2018), veu també la llum a través de Double Feature i ofereix deu sorprenents lectures de peces relacionades amb l'imaginari del Far West, algunes d'elles tradicionals i d'altres provinents de bandes sonores de westerns clàssics. A destacar l'evocadora adaptació de l'estàndard "Wayfaring Stranger" i la reinvenció a baixa fidelitat de "Wand'rin' Star", peça central de la pel·lícula "Paint Your Wagon" (1969) cantada originalment per Lee Marvin.

Vetllada tardorenca a contrallum

ALBERT FREIXAS
Llibreria Strogoff, La Garriga
17 de novembre de 2018

Albert Freixas havia plantejat el seu segon disc, "Oopalana" (2018), com una via d'escapament d'un període vital convuls i la porta d'entrada a temps millors. Però també com una forma d'explorar les múltiples possibilitats sonores de la veu humana i la guitarra acústica, únics instruments de què es va servir a l'hora d'enregistrar un plàstic compost per pistes i més pistes on la veu pot arribar a evocar el so d'un sintetitzador, i la guitarra actuar com a element de percussió. I tot plegat sense perdre de vista un format cançó que navega al seu aire i a la seva manera per diferents concepcions del folk anglosaxó de les passades dècades.

Es tracta per tant d'un àlbum difícil de reproduir a l'escenari, àmbit on el vallesà es serveix de recursos com ara dues pedaleres de loops que li permeten construir diferents ritmes, arranjaments i matisos, tot sonant fidel als plantejaments del disc però sense arribar a oferir mai dues interpretacions iguals d'una mateixa peça. Ahir va actuar a la llibreria Strogoff de la Garriga, marc de proximitat ideal per a unes cançons que guanyen a curta distància. Va repassar pràcticament la totalitat d'"Oopalana" -misteriosa "Easy Days", emocionant "On Standby", definitiva "Armed to the Teeth"- i va rescatar alguns retalls del seu predecessor -"U" (2011)-. Deliciosa vetllada tardorenca a contrallum.

dissabte, 17 de novembre de 2018

Paul Weller - "True Meanings" (2018)


És sorprenent la quantitat de cops de timó inesperats (i generalment encertats) que ha fet la trajectòria de Paul Weller durant la passada dècada -justament des que el Modfather va comptar 50 primaveres-. Tot va començar amb "22 Dreams" (2008), un acostament a la psicodèlia en les seves diferents manifestacions que va inaugurar l'etapa més imprevisible i frenètica de la carrera del londinenc des dels dies de The Jam. Des d'aleshores s'ha atrevit a experimentar amb tota mena de registres, arribant a jugar amb el krautrock i tornant ara fa un any al format cançó marca de la casa amb "A Kind Revolution" (2017).

I justament quan semblava que ja no li quedava cap racó de l'espectre estilístic per explorar, Weller estrena la seva setena dècada vital amb un disc de caràcter intimista. Un "True Meanings" (2018) que situa la veu i la guitarra en primer terme i es complementa amb arranjaments orquestrals que, salvant distàncies, poden arribar a evocar l'obra de Burt Bacharach o fins i tot el Richard Hawley més crepuscular. Peces de naturalesa fràgil i regust tardorenc -tan sols la inicial "The Soul Searchers" arriba a augmentar revolucions- que valen el seu pes en or però, ho ha avançat el seu autor, no són el precedent de res. Un cop l'hagi presentat -ha anunciat una minigira per boscos de la Gran Bretanya de cara a la primavera vinent- promet tornar a l'estudi amb format elèctric. Encara incombustible als 60 anys.

The Sha La Das


Era una de les assignatures pendents de Daptone Records. Incorporar al seu catàleg una formació de doo-wop com els d'abans però amb una vocació tan contemporània com les de qualsevol altre artista de l'escuderia novaiorquesa. The Sha La Das vénen d'Staten Island. El seu líder, Bill Schalda, és un veterà del gènere que durant les passades cinc dècades ha militat en formacions com The Montereys. La resta de la formació són els seus fills, forjats com a coristes de Charles Bradley i altres figures de l'univers Daptone. I el seu disc de debut, "Love in the Wind" (2018), va ple de peces que exploren la vessant més sofisticada i alhora innocent del doo-wop, títols que transporten a temps pretèrits sense sonar fora de lloc en un context contemporani. Descobreixin-los al web de Daptone.

Els discos preferits de Necrobutcher

Necrobutcher.
La cadena nord-americana de disqueries independents Amoeba va publicar mesos enrere un video promocional on Necrobutcher visitava un dels seus establiments i triava alguns dels seus discos preferits. Parlem del baixista i membre fundador de Mayhem, probablement la banda més icònica del black metal i una peça clau d'aquell controvertit underground noruec que tan bé van retratar els periodistes Michael Moynihan i Didrik Søderlind a l'assaig "Lords of Chaos" (1998), i precisament per això resulta sorprenent que entre les seves eleccions hi hagi bandes tan allunyades de tot aquell univers com poden ser Police, Talking Heads, Beastie Boys o INXS. Les coses com siguin, Necrobutcher és músic abans de res i poca cosa té a veure amb personatges com Euronymous o Varg Vikernes, però a ningú se li escapa que aquestes declaracions li haurien costat en altres temps, com a mínim, la credibilitat. Sigui com sigui, l'amplitud de mires d'aquesta icona del metal extrem hauria de fer caure uns quants mites i obrir algunes ments, tant entre aquells puristes de no se sap ben bé què que encara miren el metal amb recel, com entre aquells metalheads que no saben veure-hi més enllà de la seva pròpia parròquia.

divendres, 16 de novembre de 2018

Emmylou Harris a Guitarra, baix i bateria

Emmylou Harris.
D'aquí a un parell de setmanes tornaré a fer la secció mensual amb Laura Peña al Guitarra, baix i bateria de Ràdio Silenci. Mentrestant, recomano l'escolta de l'última edició del programa que condueix Ricky Gil. Va dedicat a Emmylou Harris i no hi falten referències a mestres i alumnes que van de James Burton i Bob Dylan a Ryan Adams i Lucinda Williams, passant és clar per Gram Parsons. Disponible en podcast.

Albert Freixas a El 9 Nou


Albert Freixas és un d'aquells músics que es prenen la seva obra prou seriosament per entendre que sovint la sortida passa per internacionalitzar-se i anar més enllà de la pròpia zona de confort. "Oopalana" (2018, Red B Records) és el seu segon disc en solitari, una col·lecció de cançons enregistrades en una vella masia del Montseny que tant poden apuntar a Jack Johnson com a Bon Iver. Demà el presentarà a la llibreria Strogoff de la Garriga, i avui ens en parla en aquest article d'un servidor a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Francotiradores

¿Se acuerdan ustedes del francotirador neonazi que causó una matanza años atrás en un acto del partido socialdemócrata noruego? Bien, hace algunos días se conoció la existencia de otro francotirador de perfil similar (aunque algo menos avispado) en Terrassa cuyo objectivo era ni más ni menos que el Presidente del Gobierno de España (también de signo socialdemócrata). Palabras mayores, si me lo permiten, pero como quien no quiere la cosa se dejó de hablar del tema y aquí no pasó nada. Luego se supo que este señor, abierto simpatizante de diversos grupos ultraderechistas europeos, disponía de sus propias conexiones con las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y que incluso podría haber participado en la operación contra el 1-O. Y una vez más se dejó de hablar del tema y aquí no pasó nada. Eso sí, después van una panda de revolucionarios de pandereta a pintar de amarillo la casa de un determinado señor juez, y a los de siempre les falta tiempo para salir a hablar de nazis y comandos e incluso banalizar el Holocausto.

Paul Collins - "Out of My Head" (2018)


La trajectòria de Paul Collins és un manual en el millor sentit sobre com mantenir eternament l'esperit juvenil passi el que passi i peti qui peti. Escoltin sinó l'últim llançament en solitari de qui va ser pioner de la New Wave al capdavant dels mai prou reivindicats Nerves i campió del power pop amb els encara totèmics Beat nord-americans. Un "Out of My Head" (2018) que es manté fidel a la fórmula habitual sense sonar en absolut previsible ni caduc. Onze contagioses pistes amb el ganxo melòdic i les harmonies marca de la casa com a principals reclams, que entren a la primera i sonen tan fresques ara i aquí com ho haurien fet tres dècades i mitja enrere a Nova York o Los Angeles -molta atenció a "Go"-. La inicial "In and Out of My Head", per cert, no hauria desentonat en absolut en determinades obres dels Kinks o els Zombies.

dijous, 15 de novembre de 2018

Graham Parker - "Cloud Symbols" (2018)


Ni les entusiastes paraules de Bruce Springsteen ni el cop de mà que Jud Apatow li va donar a la gran pantalla semblen haver elevat Graham Parker més enllà d'aquella condició d'artista de culte que arrossega des de fa més de tres dècades. La qual cosa no impedeix al britànic seguir oferint obres absolutament destacables cada cop que entra a l'estudi. Com a mostra, aquest "Cloud Symbols" (2018) que arriba un cop finalitzada la seva segona etapa al capdavant de The Rumour i carregat de cançons tan majúscules i perdurables com "Brushes", "Every Saturday Night", "Bathtub Gin" o sobretot la inicial "Girl in Need". Composicions que deixen enrere la cruesa fundacional del pub rock però segueixen convidant a passar bones estones. Melodies eternes, ritmes contagiosos i sofisticats arranjaments que fan companyia a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Títols que evoquen l'era daurada de la música pop i refermen Parker com un dels artistes més injustament infravalorats de la seva generació.

Nashville Pussy - "Pleased to Eat You" (2018)


Sembla mentida que hagin passat dues dècades des que Nashville Pussy van irrompre a escena amb aquell "Let Them Eat Pussy" (1998) carregat de visceral i salvatge punk rock amb accent del Sud dels Estats Units. Des d'aleshores han sobreviscut a diversos canvis de formació -es mantenen al capdavant els incombustibles Blaine Cartwright i Ruyter Suys- i han afinat (que no pas refinat) el seu discurs fins a esdevenir una robusta i aclaparadora maquinària de rock'n'roll elèctric i directe a la cara. El seu darrer llançament, "Pleased to Eat You" ("018), n'és una nova mostra. Tretze talls despatxats a tota castanya, carregats de fum, suor i alcohol. I títols tan inequívocs com "She Keeps Me Coming and I Keep Going Back", "Go Home and Die", "Low Down Dirty Pig" o "Drinking My Life Away". Ideal per a cremar qualsevol nit fins a les últimes conseqüències.

dimecres, 14 de novembre de 2018

Batzorig Vaanchig

Batzorig Vaanchig.
La música és música, aquí i a tot arreu, diuen. I de vegades un servidor no pot evitar pensar en les manifestacions més primitives del blues, del rock o fins i tot d'allò que anomenem so Americana quan escolta determinades expressions teòricament exòtiques per a la majoria d'oïdes occidentals. Em va passar dies enrere tot escoltant Batzorig Vaanchig, un músic de Mongòlia que practica música tradicional del seu país amb tècniques com el cant de gola. Alguns fins i tot trobaran paral·lelismes entre el seu estil i discursos com els de 16 Horsepower o fins i tot determinats gèneres metàl·lics. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

Eagles Of Death Metal - "Pigeons of Shit Metal" (2018)


Eagles Of Death Metal han trencat aquesta setmana tres anys llargs de silenci discogràfic amb la publicació d'un àlbum de versions d'edició limitada. Tan sols 500 còpies en vinil -ara per ara no està disponible en format digital- s'han posat en circulació de "Pigeons of Shit Metal", títol que fa referència a un insult que Axl Rose va dedicar anys enrere a la banda californiana. Curiosament, el plàstic s'obre amb una lectura d'"It's So Easy", una de les peces més populars de Guns N'Roses. Completen el repertori composicions originals, entre d'altres, de Ramones, AC/DC, Pixies o, és  clar, Queens Of The Stone Age. En un altre ordre de coses, ahir es va commemorar el tercer aniversari dels fets de la sala Bataclan.

dimarts, 13 de novembre de 2018

Stan Lee (1922-2018)

STAN LEE
(1922-2018)

Era un d'aquells noms que a un li resultaven familiars fins i tot abans de ser conscient de l'existència d'una editorial anomenada Marvel, el catàleg de la qual aglutinava i segueix aglutinant bona part d'aquells personatges amb què tantíssimes generacions han crescut. Una signatura amb la qual molts ens vam familiaritzar a cop de veure-la en incomptables sèries d'animació i historietes amb aquell segell de qualitat que sempre ha estat la citada Marvel. Stan Lee, el creador d'alguns dels personatges més icònics de la història del còmic i de la cultura popular de les passades cinc dècades i mitja, com ara Hulk, Iron Man, els Fantastic Four, els X-Men o Spiderman. El meu preferit sempre ha estat aquest últim. La primera historieta que recordo haver llegit quan amb prou feina disposava d'ús de raó, el tenia a ell com a protagonista. La seva imatge decora una de les parets del meu dormitori. I va ser a través de les seves aventures com vaig començar a descobrir una ciutat, Nova York, que acabaria desenvolupant un paper molt important a la meva vida. A Stan Lee no tan sols li haig d'agrair les incomptables hores de bon entreteniment que m'han aportat els seus personatges, sinó sobretot l'educació que he rebut a través de les seves històries. Descansi en pau.

dilluns, 12 de novembre de 2018

Al Ras 2018 a El 9 Nou


La dissetena edició d'Al Ras s'ha traduït en una ferma aposta per la producció autòctona. Toni Giménez, Newgrass Republic, Yerbazul, Bowing Girls, Barcelona Bluegrass Band i Stonebones & Bad Spaghetti van compartir escenari dissabte passat al Mercat Vell de Mollet del Vallès. Ho expliquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Oriol Saña i Marco Mezquida a El 9 Nou


Un repertori que abasta diverses etapes de la història del jazz i de la música clàssica, no tant amb l'objectiu de fusionar ambdós estils com de posar sobre la taula tot allò que tenen en comú. "Historical Connection" és un concert de violí i piano concebut per Oriol Saña i Marco Mezquida, que la setmana passada el van presentar a la sala Tarafa de Granollers de la mà de la Societat Coral Amics de la Unió. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

diumenge, 11 de novembre de 2018

Al Ras 2018

Un moment de la jam session celebrada ahir a la nit en el marc d'Al Ras.
AL RAS 2018
Mercat Vell, Mollet del Vallès
10 de novembre de 2018

Amb 17 edicions a l'esquena que el consoliden com a cita de referència per als amants del bluegrass i les sonoritats d'arrel nord-americana en general, Al Ras deu ser a casa nostra un dels pocs festivals de música on el més esperat no és l'actuació dels caps de cartell sinó allò que passa a continuació. Una multitudinària jam session que aplega a l'escenari tots els músics que han actuat al llarg de la vetllada i part d'aquells assistents que any rere any acudeixen a la cita amb els seus respectius instruments. La imatge de desenes d'ànimes interpretant plegades estàndards com "Old Joe Clark" o "Will the Circle Be Unbroken" acaba sempre esdevenint la postal definitiva d'un festival on, a efectes pràctics, els caps de cartell són totes aquelles persones que en formen part.

Al marge d'aquest apunt, la present edició -la cita d'ahir a Mollet del Vallès era tan sols la jornada central d'un programa que finalitza aquesta tarda a La Sonora de Gràcia- s'ha caracteritzat pel fort regust autòcton del seu cartell. No és cap secret que Al Ras ha fet escola durant les seves gairebé dues dècades de trajectòria, la qual cosa es tradueix en tota una sèrie de formacions que s'aproximen, cada una a la seva manera, als paràmetres del bluegrass i de llenguatges perifèrics com el hillbilly o allò que s'anomena old time music. I en aquest sentit és digne d'aplaudir que l'organització hagi decidit enguany prescindir de grans reclams internacionals i apostar per un producte local que s'ha manifestat tan fresc com perdurable.

Com a mostres, les actuacions de Newgrass Republic i Yerbazul, dues joves bandes formades per veterans de l'escena barcelonina, la major part dels quals són habituals tant de l'òrbita d'Al Ras com a les jams de bluegrass que tenen lloc cada quinze dies al barri de Gràcia, i que la nit passada van traslladar a les coordenades del bluegrass tot un catàleg de títols essencials de la música d'arrels nord-americana. A destacar en el cas dels primers una sentida lectura del "You Ain't Going Nowhere" de Bob Dylan, i la frenètica adaptació que els segons van realitzar del "They're Red Hot" de Robert Johnson.

Menció a part requereix el cas de Bowing Girls, un trio que ha debutat als escenaris en aquesta edició d'Al Ras i on conflueixen tres trajectòries de llarg recorregut i contrastada solvència com són les de Carol Duran (violí), Marta Roma (violoncel) i Maribel Rivero (contrabaix). El seu repertori es nodreix de clàssics del bluegrass que, atenció, interpreten sense cap banjo ni guitarra i amb un format dels que marquen diferències. Les seves harmonies vocals són d'un altre món, i la versió d'"Orange Blossom Special" amb què es van acomiadar la nit passada no va deixar lloc a cap mena de dubte.

Tampoc hi van faltar veterans com Toni Giménez, que un any més va ser l'encarregat de trencar el gel, o una reformulada Barcelona Bluegrass Band que es va ampliar amb les components de Bowing Girls per a oferir un set farcit de sorpreses com ara una adaptació en clau bluegrass de l'adagio del Concierto de Aranjuez, o una frenètica lectura de la tradicional "Reuben's Train" on l'harmònica de Joan Pau Cumellas va fer saltar espurnes. Una visió global del bluegrass que també comparteixen els portuguesos Stonebones & Bad Spaghetti, únics exponents internacionals del cartell d'enguany, que van traçar un pont transatlàntic tot maridant la tradició nord-americana amb la del seu país.

dissabte, 10 de novembre de 2018

Nou disc de versions de The Lemonheads

Evan Dando (The Lemonheads).
L'any vinent es commemorarà el desè aniversari de "Varshons" (2009), l'últim disc d'estudi de The Lemonheads. Un àlbum de versions on Evan Dando i companyia revisaven composicions originals de Gram Parsons, Townes Van Zandt, GG Allin, Leonard Cohen i Sam Gopal, entre d'altres. Eclèctic llistat d'artistes al qual podrem afegir molt aviat noms com els de Lucinda Williams, The Eagles, Nick Cave o John Prine. I és que la banda de Boston ha anunciat la continuació d'aquell plàstic de versions, un "Varshons 2" que veurà la llum el proper mes de febrer i que trencarà una dècada de silenci discogràfic. N'han avançat, de moment, aquesta lectura del "Can't Forget" de Yo La Tengo.

divendres, 9 de novembre de 2018

LCD Soundsystem versionen Heaven 17

LCD Soundsystem.
Molt apropiada per aquests temps que corren, la versió que LCD Soundsystem s'han marcat de “(We Don’t Need This) Fascist Groove Thang”, el clàssic del pop sintètic que va posar el nom de Heaven 17 al centre d'incomptables pistes de ball a la vegada que denunciava sense embuts les polítiques de Reagan i Thatcher. La lectura que n'han fet James Murphy i companyia s'ha presentat com a avançament d'un àlbum enregistrat als estudis Electric Lady de Nova York, que veurà la llum a finals d'any sota el títol d'"Electric Lady Sessions". Poden escoltar-la a Youtube.

Saña i Mezquida

MARCO MEZQUIDA & ORIOL SAÑA
Sala Tarafa, Granollers
8 de novembre de 2018

La sala Tarafa de Granollers és una construcció del segle XV que al seu moment es va utilitzar com a hospital. Mesos enrere, un dels cors joves de la Societat Coral Amics de la Unió hi va enregistrar part de les pistes vocals del darrer disc de Guillamino -"Fra Júpiter" (2018)-. I ahir al vespre, aquesta mateixa entitat hi va programar una actuació conjunta del violinista granollerí Oriol Saña i el pianista menorquí Marco Mezquida. Un punt de trobada entre l'àmbit de la música clàssica i el del jazz que pretenia ensorrar tota frontera possible entre ambdós gèneres i enllaçar diferents maneres de fer i d'entendre la música. Un repte que Saña i Mezquida van afrontar a partir de personals lectures d'estàndards aliens, provinents d'un costat i de l'altre de l'equació, i que sobre el terreny va funcionar força millor que la unió de jazz i flamenc que el menorquí havia presentat mesos enrere a la mateixa ciutat al costat de Chicuelo.

dijous, 8 de novembre de 2018

Sarah Shook debuta a Barcelona

Una banda de bar que ha vingut a menjar-se el món - Foto Barto Ruiz.
SARAH SHOOK & THE DISARMERS
Sala Rocksound, Barcelona
7 de novembre de 2018

Afortunades la seixantena d'ànimes que es van acostar la nit passada a la sala Rocksound, perquè van presenciar un dels grans esdeveniments melòmans d'aquesta tardor i possiblement del present exercici. El debut als escenaris barcelonins de Sarah Shook & The Disarmers, una formació de Carolina del Nord que amb tan sols dos discos al seu nom i en qüestió d'un parell d'anys ha aconseguit marcar terreny a les esferes més indòmites i viscerals de l'òrbita Americana. Les seves cançons van plenes de relacions a la deriva, errors dels que es paguen cars, i litres i més litres d'alcohol i altres vicis. I el seu discurs enllaça sense reserves les formes més crues del Bakersfield Sound amb el country rock més primitivista i estripat.

Parlem d'una banda capaç de ventilar-se nit rere nit qualsevol escenari que se li posi al davant, que havia recorregut la geografia nord-americana de punta a punta abans de fer el salt al Vell Continent, i que en conseqüència es sentia ahir com a casa. "Aquest és el bar on vindríem cada nit si visquéssim a Barcelona", va sentenciar Shook en un moment donat. Dit i fet, perquè el seu repertori va encaixar com l'anell al dit en el que sens dubte es pot considerar com un dels santuaris del rock'n'roll més genuí a la Ciutat Comtal. Títols tan incontestables com "Good as Gold", "Dwight Yoakam", "The Bottle Never Lets Me Down" o la final "The Nail", lliurats amb l'ofici i les ganes d'una banda de bar que ha vingut a menjar-se el món. Una hora i mitja per a emmarcar i celebrar.

dimecres, 7 de novembre de 2018

Guillamino - "Fra Júpiter" (2018)


Un lustre pot esdevenir tota una eternitat en un món que cada dia avança més de pressa i on no oferir senyals constants de vida pràcticament equival a no existir. La qual cosa no sembla inquietar en absolut un Pau Guillamet que, aliè a tota dinàmica que no siguin les seves pròpies, ha deixat reposar el seu alter ego Guillamino durant gairebé cinc anys, els que separen els seus dos últims llançaments discogràfics, abans de tornar amb energies renovades i la que possiblement sigui la seva obra més transcendental.

"Fra Júpiter" (2018, Bankrobber) és un àlbum cuinat a foc lent. El resultat de la setmana sencera que Guillamet es va passar tancat al monestir de Poblet. Set dies durant els quals va habitar una cel·la, va conviure amb els monjos als espais comunitaris i només va tenir contacte amb l'exterior a través dels paisatges que podia intuir tot mirant per la finestra. Un aïllament gairebé total que li va servir per explorar el seu interior i extreure'n nou de les deu peces que conformen aquest darrer treball -la desena és una lectura d'"Els senyors de les pedres", original de Sangtraït que Guillamino despulla de tot ornament i interpreta com si es tractés de "Jesus, Etc." de Wilco-.

Va ser també a l'interior del monestir on Guillamet va enregistrar la base del disc. Tot sol amb la seva guitarra, va aprofitar la reverberació natural de la sala de música de la Torre Reial i va donar forma als esquelets de les cançons. Va ser la primera part d'un procés que es complementaria en mesos posteriors amb l'enregistrament de la bateria i l'orgue -per cortesia de Toni Molina i Marina Herlop, respectivament- als estudis Jezz Records de Solsona, i de les pistes vocals del cor Petits Cantors Amics de la Unió -dirigit per Marta Dosaiguas- a la sala Tarafa, un antic hospital del segle XV ubicat al casc antic de Granollers.

"Fra Júpiter" és un àlbum de naturalesa etèria i fins i tot mística, íntimament arrelat a l'entorn mil·lenari i al context metafísic en què es va concebre però carregat també de ressons orgànics que li atorguen un aire terrenal -no és casual que la mescla hagi anat a càrrec de Joan Pons: peces com "Serpents" o "Perdura eternament el teu amor" no desentonarien en determinades obres d'El Petit de Cal Eril-. Un disc on Guillamino es desvia puntualment de la pista de ball per a destapar sense reserves la seva vessant més fràgil i íntima.

A destacar també el luxós embolcall amb què es presenta el plàstic en qüestió. Un disc compacte de color daurat, curosament dipositat com si d'un tresor es tractés a l'interior d'una funda amb motius medievals, evocadora d'aquells volums custodiats durant segles en biblioteques i arxius eclesiàstics. Un detall que pot passar inadvertit en aquests temps d'immediatesa i comoditat digital, però que molts melòmans de base contemplaran com un valor afegit. La possibilitat de descobrir i tocar l'objecte físic abans d'apreciar l'obra enregistrada des d'una perspectiva que cap plataforma d'streaming pot arribar a oferir.


Més informació:
Bankrobber  /  Bandcamp

dimarts, 6 de novembre de 2018

The Jack Cades

Foto Jeff Pitcher.
De vegades sonen a Count Five, Barbarians, Seeds, Standells i tants altres noms il·lustres de la primera nissaga Nuggets. D'altres remeten als soterranis més elèctrics i humits de la Swinging London. I quan volen s'acosten al rock de garatge amb accent de Medway patentat al seu moment per Billy Childish i companyia. Però sempre sonen frescos i atemporals com ells mateixos. The Jack Cades és un quartet de Warwick que està cridat a deixar empremta a l'escena garatgera del Regne Unit amb títols tan incontestables com "Identity Crisis" o "Don't Let Them Bring You Down", tots dos inclosos a "Music for Children", l'incendiari disc de debut que van publicar el passat mes de maig a través de Dirty Water Records. Fa tan sols unes setmanes en van lliurar la continuació amb forma de single, "Run Paulie Run / And Pretend". Poden escoltar tots dos llançaments a Bandcamp.

dilluns, 5 de novembre de 2018

El bluegrass emergent a Al Ras 2018

The Silky Ramblers.
Torna per dissetè any consecutiu Al Ras, el punt de trobada per excel·lència a casa nostra per als amants del bluegrass i les formes més primitives de la música country. I ho fa amb un cartell on destaca la presència de joves bandes locals, algunes de les quals s'han format arrel d'haver coincidit els seus components en passades edicions el propi festival. És el cas de The Silky Ramblers, Yerbazul, Newgrass Republic o Bowing Girls, que compartiran cartell amb noms il·lustres d'aquí i de fora com la Barcelona Bluegrass Band, els portuguesos Stonebones & Bad Spaghetti o el veterà pioner Toni Giménez. Entrada lliure i múltiples jam sessions obertes a tothom en el que es pot considerar com un dels festivals més participatius del mapa melòman català. Del dijous 8 al diumenge 11 de novembre en diversos espais de Barcelona i Mollet del Vallès. Més informació aquí.

Ran Ran Ran - "Ran de mar" (2018)


Llarga vida a aquells artistes que passi el que passi mai perden de vista les seves arrels. Durant els darrers tres anys, Ran Ran Ran han passat de ser un dels tresors més ben guardats d'aquella escena subterrània que es va anomenar Sotabosc, a publicar els seus treballs a través de Bankrobber, una de les disqueres més reconegudes i consolidades del panorama independent català. La qual cosa no els ha desconnectat d'aquell circuit on es van començar a foguejar a principis de la present dècada, el mateix que orbita al voltant d'un emplaçament a aquestes alçades tan entrenyable i emblemàtic com és la disqueria Ultra-Local Records del Poblenou barceloní.

Com a mostra "Havent sopat", un refrescant exercici de rock alternatiu a baixa fidelitat digne dels primers Pavement amb una lírica que es pot interpretar com un cant a l'amistat més sincera i ben arrelada. Que les veus de fons que amaneixen els seus darrers compassos les enregistressin alguns dels habituals de la botiga en qüestió és molt més que una mostra d'agraïment a aquells que hi han estat des de bon començament, és una declaració de principis d'una banda per a la qual créixer no equival a realitzar una cursa de fons sinó a donar disc a disc i concert a concert el millor d'ella mateixa.

"Havent sopat" és el novè tall de "Ran de Mar" (2018), el tercer disc oficial del duet que conformen Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) -tant a l'estudi com a l'escenari solen acompanyar-los amics i coneguts com Martina Borrut (veu i teclats) o Valentí Adell (guitarra i piano)-. Un àlbum que trenca amb la temàtica conceptual del seu predecessor -"L'hereu" (2017)- per a fer un salt endavant a nivell discursiu. Una col·lecció de cançons que reivindiquen aquell caliu i aquella frescor marca de la casa, però a la vegada adopten formes més introspectives que de costum.

Textures atmosfèriques, oníriques en ocasions, i acabats d'elevada sofisticació que puntualment acosten la formació barcelonina a paràmetres propis de l'slowcore o fins i tot de la música progressiva -atenció al crescendo de la inicial "Un darrer ball"-. El resultat global és un disc a priori no tan accessible com els anteriors, però precisament per això més fascinant a mitjà i llarg termini. Una obra valenta i carregada de matisos, que defuig la immediatesa per a proporcionar nous estímuls a cada escolta. Menció a part es mereix un tall de l'alçada de "Guerra & pau", folk-rock d'alt voltatge i molt possiblement un nou punt àlgid dels directes de Ran Ran Ran.


*La presentació oficial de "Ran de mar" tindrà lloc el proper dissabte, 10 de novembre, al Centre Cívic Convent de Sant Agustí. Més informació i entrades aquí.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Albert Freixas - "Oopalana" (2018)


Han passat set anys molt llargs des que Albert Freixas va publicar el seu primer disc en solitari, "U" (2011). Temps durant el qual el sabadellenc ha experimentat tota una sèrie de canvis vitals -la dissolució d'Ix!, la mort de dues persones properes, el naixement del seu fill i un canvi d'aires que l'ha portat a instal·lar-se al Montseny- que han acabat donant forma al segon àlbum que signa amb el seu nom. "Oopalana" (2018) són deu cançons que tant poden beure del folk-pop amable de Jack Johnson com de les profunditats boscoses de Bon Iver, per apuntar dos dels extrems que en delimiten el ventall sonor. Deu talls enregistrats en una antiga masia propera al pantà de Vallforners, al terme municipal de Cànoves i Samalús -novament el factor Montseny-, on Freixas sobreposa diverses pistes de veu i guitarra per tal de treure el màxim partit d'aquests dos únics instruments. I l'anglès com a llengua vehicular, no pas per recordar-nos que bona part de les arrels musicals del vallesà es troben a Londres -ciutat on va començar la seva carrera professional i on va viure durant gairebé deu anys-, sinó per facilitar l'exportació d'un plàstic que funcionarà millor i pitjor a casa nostra, però definitivament hauria de trobar el seu lloc en mercats com l'anglosaxó.

dissabte, 3 de novembre de 2018

Sis dècades de "The Fabulous Johnny Cash"


Ja m'hi vaig referir una vegada com una de les grans joies de la meva col·lecció de vinils. Una edició nord-americana de "The Fabulous Johnny Cash" (1958) que va passar per moltíssimes mans abans de caure finalment a les meves. Un plàstic que no conté tan sols els dotze talls gravats als seus solcs, sinó també les històries de totes aquelles persones que els van degustar abans de poder fer-ho jo. Per coses com aquesta segueixo preferint els formats físics per sobre dels digitals a l'hora d'escoltar música, què volen que els digui.

Avui fa 60 anys que va veure la llum l'obra en qüestió. El tercer àlbum de Johnny Cash, el primer que editava sota el paraigües de Columbia després d'haver abandonat l'escuderia Sun, i amb tota probabilitat un dels cançoners més sòlids dels primers anys de l'Home de Negre. És cert que bona part de les seves pistes no solen figurar a la gran majoria d'antologies, però estem parlant del plàstic que va introduir aquelles dues meravelles que són "I Still Miss Someone" i "Don't Take Your Guns to Town". Títols com "The Troubadour" o "I'd Rather Die Young" tampoc tenen cap mena de desperdici. Amb el seu permís, em disposo a treure'l un cop més de la funda.

40 anys d'"All Mod Cons"


Publicava recentment Paul Weller el seu primer àlbum acústic, un "True Meanings" (2018) que beu de fonts com el folk o les formes més intimistes del pop. Una nova col·lecció de cançons amb la veu i la guitarra com a grans protagonistes, i sens dubte un nou cop de timó en una discografia que s'ha caracteritzat durant el present segle per no passar mai dos cops pel mateix lloc. Però no és la primera vegada, ni molt menys, que el Modfather destapa la seva vessant més íntima i fràgil. Un bon precedent, sense anar més lluny, el trobem a la balada "English Rose", una de les peces incloses a "All Mod Cons" (1978), el tercer disc de The Jam.

Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades, va confirmar la promesa inicial i va consolidar el trio londinenc com una de les bandes més importants de la seva generació. Un àlbum que començava amb el frenètic minut i mig de la peça titular i de seguida eixamplava horitzons amb aquell "To Be Someone" que encara avui val per les discografies senceres de molts dels que es van apuntar per la cara a l'oxímoron del revival mod. Dos arguments de pes d'una obra on també figuraven talls tan celebrats com "Mr. Clean", "In the Crowd", "Down in the Tube Station at Midnight" o la frenètica lectura de l'original dels Kinks "David Watts". Un dels punts més àlgids de la trajectòria de Weller, de seguida s'ha dit.

divendres, 2 de novembre de 2018

El FestiSurf Costa Brava 2018 a Ruta 66


Ja és als quioscos l'edició de novembre de Ruta 66, on tinc el plaer de signar aquesta crònica del FestiSurf Costa Brava 2018 amb John Blair & Els A-Phonics, The Masonics amb Ludella Black, Los Torontos i Hipbone Slim & The Kneetremblers. La foto és de la gran Marta Low Rider.

"No Security", 20 anys després


De vegades em pregunto què deu haver estat de l'entranyable parella que apareixia a la caràtula de "No Security" (1998), el vuitè àlbum en directe dels Rolling Stones, editat tal dia com avui de fa 20 anys. Si segueixen junts, si van presenciar l'última gira europea de Ses Majestats i, sobretot, quin impacte ha tingut aquella caràtula en les seves vides. Sigui com sigui, espero que hagin tingut una sort millor que el plàstic en qüestió, condemnat a una mena d'oblit forçat del qual ni la pròpia banda l'ha volgut rescatar en cap de les seves recents campanyes de reedicions.

D'acord, no descobrirem a aquestes alçades que "No Security" no és precisament "Get Yer Ya-Ya's Out!" (1970). En realitat ni tan sols es pot entendre com un document d'aquell Bridges to Babylon Tour durant el qual va ser enregistrat, sinó com un recull de temes que per la raó que fos mai abans havien aparegut als discos en directe dels Stones, com per exemple "Memory Motel""You Got Me Rocking", "Respectable" o fins i tot "Gimme Shelter". Tampoc hi falten, és clar, cites a l'aleshores flamant "Bridges to Babylon" (1997) com ara "Saint of Me" o "Out of Control". El problema, en tot cas, era la manca de continuïtat entre una catorzena de pistes que s'havien gravat en ciutats tan distants entre elles com Amsterdam, Saint Louis o Buenos Aires.

Amb el Bridges to Babylon Tour ja finalitzat, l'edició d'aquest disc va servir a la banda per tornar a posar la maquinària en marxa i sortir de gira pels Estats Units amb un format menys mastodòntic i aforaments més reduïts -que en el cas de qui ens ocupa es tradueix en pavellons de bàsquet i similars-. Precisament, l'últim llançament de la sèrie From the Vault dels Stones recupera un dels concerts d'aquell No Security Tour, concretament el que Ses Majestats van oferir a la localitat californiana de San Jose l'abril de 1999. Una gravació que durant molt de temps s'ha pogut localitzar amb relativa facilitat al mercat no oficial, que a casa nostra vam poder escoltar al seu moment per via radiofònica i per cortesia del sempre oportú Jordi Tardà, i que acaba d'arribar a les disqueries sota el títol de "No Security - San Jose '99" (2018). Una bona manera de recordar com sonaven els Stones en directe ara fa cosa de dues dècades -atenció a "Some Girls""Route 66" i "Get Off of My Cloud"-.