dimarts, 31 de gener del 2023

Mig segle de "GP"


Aquest mes de gener –la data exacta no està clara- s'ha commemorat el 50è aniversari de "GP" (1973). El primer àlbum en solitari de Gram Parsons, i l'últim que va arribar a veure publicat en vida. Un d'aquells discos aplaudits per la crítica però inexplicablement passats per alt pel gran públic al seu dia. En tot cas, una de les obres més rodones de la música country de tots els temps –arribat aquest punt, gairebé és absurd parlar de country rock-.

Quan Parsons va gravar "GP" –el títol són les seves inicials- venia d'haver posat les bases del country rock amb The International Submarine Band, els Byrds i els Flying Burrito Brothers, i d'haver ampliat el ventall discursiu dels Rolling Stones"Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972) no sonarien com sonen sense la seva influència-. També es trobava immers en l'espiral autodestructiva que se l'acabaria emportant a l'altre barri en qüestió de mesos. Però tot i això va ser capaç de parir una obra incontestable, que deixava enrere la Cosmic American Music per abraçar les formes més clàssiques del country.

Part del secret van ser les companyies de què es va envoltar a l'estudi. Després que tot un Merle Haggard declinés encarrgar-se de produir l'àlbum –una gran decepció per a Parsons, que n'era un admirador declarat-, va ser Ric Grech (Family, Blind Faith) qui es va posar els controls en unes sessions que van comptar amb la la plana major de la TCB Band d'Elvis PresleyJames Burton (guitarra), Glen D. Hardin (piano) i Ronnie Tutt (bateria)-, amb vells confidents com Al Perkins (pedal steel guitar) i amb una aleshores desconeguda Emmylou Harris a qui Parsons pràcticament va descobrir –i amb qui es va marcar uns irrepetibles duets vocals-.

L'altra part del secret, és clar, van ser les cançons. Un repertori que alternava material propi –aquí tenim "Still Feeling Blue", "A Song for You", "She" i "Big Mouth Blues", sense anar més lluny- amb oportunes versions de la preciosa "We'll Sweep Out the Ashes in the Morning" –composició de Joyce Allsup originalment gravada per Carl Butler and Pearl-, "Streets of Baltimore" –composta per Tompall Glaser i Harlan Howard, tot i que gravada primer per Bobby Bare- i una majestuosa "That's All It Took" –de George Jones, que l'havia enregistrat amb Gene Pitney-. Títols aliens que Parsons es va fer seus en una obra absolutament capital.

D'un jardí de Torelló al Palau Sant Jordi

Josep Montero (Oques Grasses) al jardí d'Arnau Pallarols, octubre de 2011.
El primer cop que vaig veure Josep Montero en directe va ser l'1 d'octubre de 2011 en el marc d'un festival autogestionat de música independent promogut per Arnau Pallarols al jardí de casa seva, a Torelló –el cartell el completaven Liannallull, Nyandú, el mateix Arnau i un servidor amb un projecte que va caure pel seu propi pes i del qual no val la pena parlar a aquestes alçades-. També va ser el primer cop que vaig sentir a parlar d'Oques Grasses, un nom que com a mínim cridava l'atenció. Oques Grasses era el grup de Montero. Però aquella tarda va actuar tot sol, amb format d'home orquestra (veu, guitarra i bombo) i alternant composicions pròpies amb versions molt ben (re)pensades.

Això és el que vaig escriure pocs dies després d'aquella actuació: "L'osonenc Josep Montero és el líder del grup Oques Grasses. Quan es presenta en solitari, toca a la vegada la guitarra espanyola i un mínim kit de bateria. Una manera simple i directa de presentar un repertori que beu dels patrons rítmics jamaicans -reggae i ska per parar un tren- i la immediatesa de l'skiffle, i que combina encerts de collita pròpia amb oportunes revisions dels cançoners de Ray Charles ("I Got a Woman"), Eddy Grant ("Gimme Hope, Jo'Anna") o Queen (un "I Want to Break Free" à la Pogues). El propi amfitrió de la festa-concert, Arnau Pallarols, va col·laborar amb la melòdica en un tema".

Doncs bé, des d'aleshores ha plogut molt i el conjunt de Roda de Ter acaba de fer història no tan sols omplint el Palau Sant Jordi sinó batent rècords d'assistència en un recinte que rarament sol trobar-se a l'abast dels creadors autòctons. Vagi per endavant que tinc per costum valorar els artistes per la seva obra i no pas pel seu poder de convocatòria. Vagi també per endavant que no he seguit amb gaire interès la carrera d'Oques Grasses –guardo molt bon record d'aquell concert de Josep Montero, però diguem que l'estil musical que practica el combo osonenc no és per mi-. Però què volen que els digui, m'alegro molt que siguin on són. I no parlo d'haver omplert un Sant Jordi, sinó del fet que les coses els hagin anat bé. Més encara en un país on voler viure de la pròpia música és pràcticament una missió suïcida.

Moltes felicitats, només faltaria.

dilluns, 30 de gener del 2023

L'escena electrònica vallesana, a El 9 Nou


Diuen que una escena musical surt de la suma de tres factors: uns músics fent música, una infrastructura o circuit que els permet difondre aquesta música, i un públic disposat a escoltar-la. Partint d'aquest principi, es pot afirmar que al Vallès Oriental s'hi ha estat gestant darrerament una escena que gira al voltant de la música electrònica i que s'ha aglutinat al voltant de dos col·lectius, Konghost i Radar, i d'un programa radiofònic, Viatge electrònic, que emet Ràdio Granollers. D'altra banda, Mollet del Vallès ha acollit aquest cap de setmana l'estrena de Sound Park Festival, una nova cita melòmana amb l'electrònica com a pal de paller. De tot plegat en parlem en un ampli reportatge que publica avui El 9 Nou del Vallès Oriental.

Maria Hein, Maria Jaume i Lluís Cabot, a El 9 Nou


Un distès intercanvi de cançons, el que Maria Hein, Maria Jaume i Lluís Cabot (Da Souza) van dur a terme dissabte passat a la tercera edició de Trestautores. Concert inèdit a tres bandes al Teatre Auditori Cardedeu, en el marc del Tastautors i amb reminiscències d'allò que passava a Laurel Canyon ara fa cosa de 50 anys. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Griselda Escrigas.

Tom Verlaine (1949-2023)

TOM VERLAINE

(1949-2023)

En algun moment de 2006 vaig escoltar "Songs and Other Things", l'àlbum en solitari que Tom Verlaine havia publicat aquell mateix any. Em va cridar l'atenció una peça, "The Earth Is in the Sky", que em recordava als discos que estava fent aleshores Elliott Murphy però també a certes obres de Lou Reed. Fixin-se vostès que els tres noms que he citat fins ara tenen com a comú denominador l'essència novaiorquesa –per molt que Verlaine fos nascut a Nova Jersey, és part definitòria del so de Nova York-, però també la línia directa amb les arrels d'un moviment, el punk, al qual mai van acabar de militar.

A Verlaine –de nom civil Thomas Miller, el nom artístic volia ser un homenatge a Paul Verlaine- se'l recordarà sobretot com a cantant i guitarrista de Television, aquella banda que va posar algunes de les bases del punk a la Big Apple –i de bona part del rock amb accent novaiorquès de les passades quatre dècades i mitja- sense arribar a ser estrictament punk –tot i haver estat el primer grup en tocar a l'escenari del CBGB, el 1973-. Una formació que bevia del jazz, de les avantguardes i també de les formes més avançades del rock –diguem-ho clar: els agradava la psicodèlia i feien cançons de 10 minuts en un moment en què això no estava gens a l'ordre del dia-.

Venien d'on venien, però eren tan avançats al seu temps que van arribar a facturar algunes obres capitals del post-punk quan aquest terme encara no s'havia inventat. Quan el mateix punk tot just havia sortit de la seva pròpia rampa de llançament, de fet. Penso sense anar més lluny en aquell apoteòsic debut que es van marcar amb el totèmic "Marquee Moon", publicat el mes de febrer de 1977 –abans que els primers àlbums dels Damned, els Clash, els Sex Pistols o Talking Heads-. Una col·lecció de cançons –sí, cançons- que bevien de fonts clàssiques però miraven (molt) endavant, i on Verlaine i Richard Lloyd presumien d'una tècnica extraordinària a les sis cordes alhora que eixamplaven les possibilitats del seu instrument.

L'etapa inicial de Television va durar fins al 1978 –en dècades posteriors es reunirien en diverses ocasions, a casa nostra els vam poder veure l'any 2014 al Primavera Sound-. Va ser aleshores quan Verlaine va seguir nodrint-se de referents més o menys pretèrits per caminar sempre endavant amb una trajectòria que va tenir com a punt de partida un monumental àlbum homònim publicat el 1979. Un plàstic que saludava la New Wave i mostrava a Sonic Youth i companyia part del camí a seguir, però alhora recordava a Lou Reed, la Velvet Underground o fins i tot el Bob Dylan iconoclasta i elèctric dels 60.

I parlant de Dylan, tampoc té desperdici la claustrofòbica lectura que Verlaine va fer de "Cold Irons Bound" per la banda sonora d'"I'm Not There" (2007), la pel·lícula de Todd Haynes inspirada en el de Duluth. De fet, ell mateix era un dels components de The Million Dollar Bashers, supergrup de ments inquietes –John Medeski, Lee Ranaldo, Nels Cline, Smokey Hormel, Steve Shelley, Tony Garnier i el mateix Verlaine- format expressament per gravar diverses peces d'aquella banda sonora –acompanyant a Stephen Malkmus, Eddie Vedder i Karen O, ni més ni menys-. Ens ha deixat Verlaine a l'edat de 73 anys. Una gran pèrdua per la música, un llegat que perdurarà, i un buit que ningú més podrà omplir.

diumenge, 29 de gener del 2023

Dean Daughtry (1946-2023)

DEAN DAUGHTRY

(1946-2023)

Aquell combo de southern rock que es va deixar seduir pels aires càlids del soft rock i va facturar perles com "So Into You" o "Imaginary Lover". Atlanta Rhythm Section es va formar el 1970 com a banda de la casa de l'Studio One de la localitat de Doraville, Georgia. Els seus fundadors venien de dues formacions que havien obtingut un cert ressò a finals dels 60, The Candymen i Classics IV. El teclista Dean Daughtry havia militat a totes dues, i va ser l'únic component estable d'Atlanta Rhythm Section fins que es va retirar el 2020. També va ser una part essencial del so distintiu del grup. Ha mort a l'edat de 76 anys, a pocs mesos de commemorar-se el primer aniversari del traspàs de Barry Bailey, guitarrista rítmic de la mateixa banda.

Com un Laurel Canyon balear

TRESTAUTORES
Tastautors 2023
Teatre Auditori Cardedeu
28 de gener de 2023

El concert Trestautores promogut pel cicle Tastautors va mantenir en aquesta tercera edició el seu format de sempre però va ampliar horitzons. De proposar la unió inèdita de tres dones en un mateix escenari per reivindicar la presència femenina en l'àmbit musical, va passar a fixar-se en la sempre efervescent escena mallorquina i va convidar tres dels seus exponents a l'alça a fer un concert igualment exclusiu. D'aquesta manera es van aplegar Maria Hein, Maria Jaume i Lluís Cabot (Da Souza) en un Teatre Auditori Cardedeu que van transformar, més que en un laboratori escènic on podia passar qualsevol cosa, en una sala d'estar amb tot el seu caliu. Des de la platea, un no podia evitar pensar en allò que passava al Laurel Canyon californià ara fa cosa de cinc dècades.

Durant una hora i mitja llarga, sense cap guió preestablert i fent rodes de tres cançons –una per cap-, cadascú va repassar al seu aire el propi cançoner tot convidant la resta a aportar-hi allò que li vingués de gust en aquell moment. Hein, al piano, va brillar amb títols com "Els teus ulls davant la mar" o un "Supergluuu" que va esdevenir revelador un cop despullat de tota la seva armadura urbana. Jaume, a la guitarra, va trepitjar fort amb perles com "Autonomia per principiants" o "Me desplom". I Cabot, també a la guitarra, va alternar material solista ("Més tresors que mapes") amb cites a Da Souza ("Migracions de salmons"). Tres artistes joves i tres repertoris amb vocació de clàssics. La comparació amb Laurel Canyon és pertinent en termes conceptuals però també discursius.

Temperatura hivernal, caliu de festival

SOUND PARK FESTIVAL

Parc de les Pruneres, Mollet del Vallès
28 de gener de 2023

Ja és agosarat programar un festival de música a l'aire lliure en ple mes de gener. Si a sobre l'esdeveniment es celebra enmig d'una onada de fred com la d'aquesta setmana, l'empresa esdevé encara més arriscada. Cinc graus centígrads marcaven els termòmetres ahir al vespre, mentre el disc jockey Victor Rues tancava la primera edició de Sound Park Festival, una nova cita dedicada a la música electrònica que es va estrenar a Mollet del Vallès coincidint amb el segon cap de setmana de la festa major d'hivern.

Rues, nom a l'alça del gènere a casa nostra i promotor del festival, va desafiar el fred amb una sessió eclèctica que va anar del house al big beat, tot brindant caliu als centenars d'ànimes que es van aplegar al parc de les Pruneres –un encert, el fet de programar un esdeveniment d'aquestes característiques en un espai cèntric en lloc de desterrar-lo a la perifèria, com solen fer altres poblacions de l'entorn-. Durant les 12 hores de festival –de 12 a 21h- també es van poder escoltar discursos com el desvergonyit electropunk del duet Sin Bragas (a la fotografia).

dissabte, 28 de gener del 2023

Steven Munar - "Sailing Days"


Després d'haver tancat l'any 2022 amb un sorprenent canvi de registre, Steven Munar recupera la Miracle Band i afronta aquest 2023 tornant a coordenades que sonaran més familiars però en absolut previsibles. "Sailing Days" és un avançament d'un nou àlbum que veurà la llum properament, també una d'aquelles peces que guanyen punts i descobreixen matisos a cada escolta. Atmosferes nocturnes, paisatges a contrallum, malenconia estructural, una lírica gairebé existencialista i uns arranjaments d'alta sofisticació que fan créixer la intensitat de la cançó fins a desembocar en un final climàtic. Podríem dir que hi ressonen Richard Hawley i el Bowie més crepuscular, però el cert és que l'anglomallorquí segueix sonant a ell mateix i a ningú més. Disponible a Youtube mentre esperem la resta del disc.

Banalitzar el nazisme

Em sembla desafortunat equiparar el PSC amb el nazisme –un règim totalitari que va exterminar milions de persones, per si algú no ho acaba de tenir clar-. Tan desafortunat com titllar de supremacistes a certs dirigents de Junts o voler equiparar l'independentisme amb els populismes d'extrema dreta. Tan desafortunat com posar Podemos al mateix sac de Vox. Tan desafortunat com les paraules del secretari general del mateix PSC, Salvador Illa, quan va titllar de feixistes i fonamentalistes els opositors a un projecte urbanístic impulsat pel seu govern mentre era alcalde de la Roca del Vallès, ara fa poc més de 20 anys.

Em sembla desafortunat banalitzar el nazisme i el feixisme –fins i tot quan aquesta banalització es fa des de l'humor-. Perquè quan banalitzem el nazisme i el feixisme, banalitzem la tragèdia i el dolor de totes aquelles persones que hagut de patir l'un i/o l'altre. I perquè tots plegats portem tants anys titllant de nazi i de feixista a qualsevol que no pensi com nosaltres, que quan tenim davant els nazis i feixistes de veritat –penso per exemple en Vox-, ja no sabem com anomenar-los –o ja no som conscients de què és realment l'extrema dreta-.

Un cop dit això, també em sembla desafortunat que una televisió pública –amb tot el que implica o hauria d'implicar aquest terme- com TV3, hagi acomiadat un humorista com Manel Vidal per un gag que, sigui afortunat o no, s'hauria de poder emparar dins d'un principi democràtic tan bàsic com és el de la llibertat d'expressió. El mateix principi, per cert, dins del qual s'havia de poder emparar aquell gag del Peyu que tanta polseguera va aixecar des de l'altre extrem ara fa poc més d'un any. Del nivell de preescolar "pipi, caca, cul" fins al qual ha degenerat l'humor televisiu català durant els darrers anys, ja en parlarem un altre dia –i tant el gag de Vidal com el del Peyu ens serviran d'exemples-.

divendres, 27 de gener del 2023

Séamus Ó Beaglaoich (1949-2023)

SÉAMUS Ó BEAGLAOICH

(1949-2023)

Acordionista d'acordionistes i tota una institució de la música tradicional irlandesa, la trajectòria de Séamus Ó Beaglaoich enllaça els Chieftains amb Sharon Shannon i Mary Black amb els Waterboys. A tot plegat cal sumar-hi els discos que va signar pel seu compte o bé al costat de la seva germana, Máire Ó Beaglaoich Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Slim Newton (1932-2023)

SLIM NEWTON

(1932-2023)

No se'n parla gaire, però a Austràlia s'hi ha fet molt bona música country. Podríem parlar per exemple de Lucky Starr, tot un veterà que es manté encara actiu amb 82 hiverns a l'esquena. O d'una altra institució de la música d'arrel nord-americana facturada a Oceania com és Slim Newton, que ens ha deixat recentment a l'edat de 90 anys. La seva carrera havia començat a finals de la dècada dels 40 i durant molt de temps la va compaginar amb oficis com el de soldador. El 1972 va publicar l'ep "The Redback on the Toilet Seat". La desvergonyida peça que el titulava va esdevenir una de les seves composicions més reconegudes juntament amb "The Waterbed Song", publicada a l'àlbum homònim de 1985.

dijous, 26 de gener del 2023

Dennis Budimir (1938-2023)

DENNIS BUDIMIR

(1938-2023)

La carrera del guitarrista Dennis Buidmir com a músic de sessió va ser absolutament espectacular. Membre ocasional de la Wrecking Crew, format en l'àmbit del jazz –gènere al qual va dedicar els sis àlbums que tenia publicats amb el seu nom-, se'l pot escoltar en discos de figures com Bud Shank, Peggy Lee, Ella Fitzgerald, The 5th Dimension, Neil Diamond, Randy Newman, Van Dyke Parks, Brian Wilson, Frank Zappa, Paul Anka, Harry Nilsson, Sergio Mendes, Quincy Jones o Chico Hamilton, entre molts altres. També va girar amb bandes com la de Bobby Troup. Ha mort a l'edat de 84 anys.

Keith Beaton (1950-1972)

KEITH BEATON

(1950-1972)

Van ser una de les bandes més populars del Philly soul durant la dècada dels 70, amb un discurs tan elegant com sofisticat, definit per balades com "Sideshow" o "Since You've Been Gone". Keith Beaton en va ser un dels membres fundadors. Ha traspassat a l'edat de 72 anys.

50 anys de "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player"


Un dels grans esdeveniments melòmans d'aquest 2023 serà sens dubte la culminació de la gira de comiat d'Elton John, una empresa tan mastodòntica com els preus de les entrades per poder veure el pianista britànic per últim cop en un escenari –a casa nostra té previst actuar els dies 22 i 23 de maig en un Palau Sant Jordi on ja ha protagonitzat més d'una vetllada memorable-. Doncs bé, la retirada de Reginald Kenneth Dwight es produeix justament a cinc dècades d'haver segellat un dels seus exercicis més memorables. Un any 1973 durant el qual va publicar amb nou mesos de diferència dues obres de l'alçada de "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player" i "Goodbye Yellow Brick Road".

D'aquest últim ja en parlarem quan sigui el moment –va sortir durant el mes d'octubre-. De "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player" en celebrem avui mateix el cinquantenari. Es tracta de l'àlbum de les eternes "Daniel" –l'emotiva carta d'amor a un germà o un amic que es recupera de les seqüeles de la Guerra del Vietnam- i "Crocodile Rock" –refrescant homenatge al rock'n'roll dels 50 i una de les melodies més addictives del catàleg d'Elton John i Bernie Taupin-. També de "Teacher I Need You", "Have Mercy on the Criminal" i "Midnight Creeper". Gravat al Château d'Hérouville amb Gus Dudgeon als controls, el títol –absolutament brillant- va sorgir d'una conversa entre John i Groucho Marx en una festa a casa de l'actor.

dimecres, 25 de gener del 2023

Top Topham (1947-2023)

TOP TOPHAM

(1947-2023)

Abans de Jimmy PageJeff Beck i Eric Clapton hi va haver Top Topham. El guitarrista solista original dels Yardbirds, que va deixar el grup per imperatiu patern quan aquest tot just començava a alçar el vol –al seu lloc hi va entrar Clapton i la resta és història-. No li va saber greu, ni tan sols quan els seus excompanys van situar-se a l'avantguarda del rock britànic. De fet, en una ocasió va arribar a declarar que no l'havia convençut l'evolució artística del combo més enllà del blues fundacional, i que ell mateix n'hauria acabat marxant per diferències artístiques –sí, tal com va fer Clapton-.

El guitarrista no va arribar a gravar mai amb els Yardbirds, però en anys posteriors va fer de músic de sessió i el 1968 va publicar un àlbum amb el seu propi nom, "Ascension Heights", una notable col·lecció de perles instrumentals a mig camí del rhythm & blues i el soul més greixós. Retirat de la indústria musical per motius de salut, va treballar com a interiorista i pintor durant bona part de la seva vida. El 1988 va formar una banda de blues amb Jim McCarthy, bateria dels Yardbirds, i el 2013 es va reincorporar breument a la banda mare en substitució de Chris Dreja –en va tornar a marxar el 2015-.

Topham ha mort a l'edat de 75 anys, a pocs dies del traspàs de Jeff Beck.

JIM i Dalí, dibuixats per Payàs


Joan Illa Morell (JIM) i Salvador Dalí, la connexió Granollers-Portlligat dibuixada per Francesc Payàs. La il·lustració, amb l'estil inconfusible del seu autor, decora un dels múltiples racons del restaurant i botiga de queviures Ostrya Celler del Ferrer, al carrer Joan Prim de la capital vallesana, un dels locals que el mateix JIM solia freqüentar durant els seus darrers anys. Després de les morts de JIM a finals de 2021 i d'Eduard Olivés el mes passat, en Payàs és probablement l'últim personatge singular, entranyable i genuí que li queda a Granollers. I que duri, perquè el dia que ell no hi sigui aquesta ciutat ja podrà tancar.

50 anys de "Dixie Chicken"


És possible que una de les bandes més originals i alhora genuïnes de l'era daurada del southern rock es formés a Los Angeles? No tan sols és possible, sinó la banda en qüestió va arribar a parir algunes de les obres més essencials del rock de la dècada dels 70. Parlem de Little Feat, és clar, i d'àlbums com "Dixie Chicken", considerat gairebé per unanimitat com la seva obra mestra –la competència és dura en una discografia tan àmplia com rica en reclams-. El va publicar Warner el 25 de gener de 1973, avui fa 50 anys.

Serà o no serà el seu millor disc, però la desena de pistes que el formen defineixen el ventall discursiu d'un combo que efectivament bevia de les mateixes fonts que Allman Brothers i companyia, però també de les que havien alimentat a The Band. Coordenades aparentment distants però en tot cas complementàries, i un registre que es va acabar d'afinar en aquest tercer treball i de la mà de peces com "Two Trains", "Fool Yourself" o la mateixa "Dixie Chicken" –possiblement la cançó més reconeguda del catàleg dels californians-.

Amb els eterns Lowell George (guitarra i veu) i Bill Payne (teclats) al capdavant, aquest va ser el primer àlbum que la banda va gravar amb Kenny Gradney (baix), Paul Barrere (guitarra) i Sam Clayton (percussions). Es configurava d'aquesta manera la formació clàssica de Little Feat. La que va facturar els seus treballs més celebrats –començant pel que ens ocupa- i va durar fins a 1979, quan la sortida de George va motivar la ruptura del grup. El vocalista va morir aquell mateix any, i la banda es va reunir el 1987, mantenint-se activa fins a data d'avui i havent signat des d'aleshores un bon grapat de discos que tampoc tenen desperdici.

dimarts, 24 de gener del 2023

R.I.P. Norman Damery

Norman Damery.
Ha mort Norman Damery, bateria original de Taste, la banda de blues rock que va servir de rampa de llançament a Rory Gallagher i que pel camí va facturar dues obres tan rodones com el debut homònim de 1969 i "On the Boards", de l'any següent. Damery va ser un dels fundadors del grup el 1966 juntament amb el mateix Gallagher i el baixista Eric Kitteringham. En va marxar el 1968 –aquell mateix any també en va sortir Kitteringham- sense haver arribat a entrar a l'estudi, però la seva amistat amb Gallagher va perdurar al llarg dels anys.

Jeff Blackburn (1945-2023)

JEFF BLACKBURN

(1945-2023)

La de Jeff Blackburn és una d'aquelles trajectòries que solen passar desapercebudes a la majoria de radars, malgrat estar connectada amb alguns episodis notables de la crònica pop. Guitarrista, cantant i compositor, durant la segona meitat dels 60 va ser un actor destacat de l'òrbita psicodèlica de San Francisco com a integrant de Blackburn & Snow, duet de folk rock completat per la vocalista Sherry Snow –qui va ser considerada com a substituta de Signe Toly Anderson a les files de Jefferson Airplane: quan ella va dir que no, la banda va optar per Grace Slick-.

La formació es va desfer el 1967, havent publicat senzills tan rodons com "Stranger in a Strange Land" (1966). Snow es va incorporar a Dan Hicks and his Hot Licks, i Blackburn va militar durant una temporada a Moby Grape –de 1973, quan el grup es va reunir, fins a 1975, quan es va tornar a separar-, amb el baixista dels quals, Bob Mosley, va acabar formant la Jeff Blackburn Band. El 1977 s'hi van incorporar el sempre hiperactiu Neil Young i el bateria Johnny Craviotto.

El combo es va rebatejar amb el nom de The Ducks i la seva carrera va ser més aviat efímera –tan sols va arribar a fer alguns concerts aquell mateix any a l'àrea de Santa Cruz, abans de desfer-se-, però Young va acabar agafant un vers d'una composició de Blackburn –aquell "It's better to burn out than to fade away" que Kurt Cobain incorporaria a la seva nota de suïcidi- i incorporant-lo a una de les seves pròpies composicions, "My My, Hey Hey (Out of the Blue)" –la peça que obre el clàssic "Rust Never Sleeps" (1979)-. Blackburn ha mort a l'edat de 77 anys.

Adéu als últims supervivents de The Dynamics

The Dynamics.
Aquest mes de gener han mort els cantants George White i Fred Baker, els dos últims supervivents de The Dynamics, aquell grup de soul i rhythm & blues que serà recordat per singles com "Misery" (1963) –la peça que Peter Meaden pràcticament va copiar al cap d'un any any a l'hora d'escriure "Zoot Suit", el primer senzill d'uns High Numbers que en qüestió de mesos esdevindrien The Who-. Originaris de Detroit, inexplicablement no van arribar a fitxar mai per Motown però tant als seus singles com als dos àlbums que van arribar a gravar –"First Landing" (1969) i "What a Shame" (1973)- hi ressona el bo i millor de la música d'arrel afroamericana amb accent de la Motor City.

dilluns, 23 de gener del 2023

Ferran Palau i Roserona, a El 9 Nou


Ferran Palau va passar dissabte a la nit pel Teatre Auditori Cardedeu, abans de tancar gira el cap de setmana vinent a Girona. Va ser el primer concert del Tastautors 2023, amb l'artista local Roserona com a telonera. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Mig segle sense Kid Ory

Kid Ory (1886-1973).
Es commemoren avui 50 anys de la mort de Kid Ory, mestre trombonista i figura cabdal del jazz de Nova Orleans, també un dels arquitectes del que coneixem com a so Dixieland o hot jazz. Actiu al capdavant de diverses formacions des de principis dels anys 10 del segle passat, també va jugar un paper clau en el ressorgiment que les formes més tradicionals i primitives del jazz van experimentar durant les dècades dels 40 i els 50 –el 1944, Nesuhi Ertegun va fundar Crescent Records només per editar les gravacions de la Kid Ory's Creole Jazz Band-. El 1966 es va retirar de la música i es va establir a Hawaii, on va morir el 23 de gener de 1973 a l'edat de 86 anys.

50 anys de "The Six Wives of Henry VIII"


A la discografia en solitari de Rick Wakeman s'hi poden comptar més de 90 àlbums. Avui fa cinc dècades que va sortir el primer –si no comptem "Piano Vibrations", gravat per encàrrec dos anys abans i ni tan sols publicat amb el seu nom- i, si no el millor, com a mínim el que sol considerar-se com el més representatiu de tota la seva carrera. "The Six Wives of Henry VIII" (1973) són sis peces instrumentals inspirades, com indica el seu títol, en les esposes del rei Enric VIII d'Anglaterra.

Wakeman hi va tocar tot un arsenal de teclats que anaven del Minimoog a l'orgue Hammond passant pel Mellotron o el piano. I sense deixar de ser el protagonista absolut d'una obra que es podria considerar paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock simfònic, va comptar amb una extensa nòmina de músics de sessió entre els quals destacava Chris Squire (baix), aleshores company seu a les files de Yes. Admirat i menyspreat a parts iguals, al seu dia va ser un èxit de vendes i avui és un clàssic del rock progressiu.

Noves rutes a la vista

RICKY GIL

Anònims, Granollers
22 de gener de 2023

A aquestes alçades no és gens arriscat assenyalar "Infinites Rutes Invisibles" (2021), més que com un dels discos més rodons que s'han facturat a casa nostra durant els darrers anys, com un dels grans esdeveniments de la crònica pop nostrada del que portem de dècada. El primer àlbum en solitari de Ricky Gil (Brighton 64, Top Models), però sobretot el fruit de la seva unió amb els sempre solvents i mai igualats Biscuit. La incògnita, a gairebé dos anys de la seva publicació, era si l'aventura tindria continuïtat. Doncs bé, ara ja podem respirar tranquils i afirmar que sí que en tindrà.

Així ho van prometre el mateix Gil i el teclista de Biscuit, David Charro, durant el concert que van oferir ahir al migdia a l'Anònims de Granollers amb format de duet. Una actuació que els va servir per repassar en la seva integritat "Infinites Rutes Invisibles" –tota una experiència escoltar peces com "En una altra vida" o "Encaixes amb la descripció" reduïdes a la seva expressió més bàsica i estripada, emocionant com sempre deixar-se portar pels plàcids corrents de la versió acústica de "Dues obres mestres"-, però també per avançar part del material d'un segon treball que començaran a gravar la primavera vinent.

Serà un disc de versions de clàssics i joies ocultes del rock (en) català de finals dels 60 i principis dels 70. Ahir van citar a Sisa ("Mambo"), Albert Batiste ("Noia") i Toti Soler ("Hi ha gent") –aquest últim ja el citaven en directe des que va sortir "Infinites Rutes Invisibles"-. Van acabar d'amanir el repertori amb mirades als cançoners de Brighton 64 –aquell "Quan baixis de l'avió" amb accent dylanià, i un "Ensayar es de cobardes" que Gil va fer tot sol en tanda de bisos- i Bob Dylan –"If You Gotta Go, Go Now", a la manera de Top Models-. Es van acomiadar convidant David Abadía (Negativos, The Canary Sect, Brighton 64) a fer "Thirteen" de Big Star.

diumenge, 22 de gener del 2023

Johnny Powers (1938-2023)

JOHNNY POWERS

(1938-2023)

Pioner i exponent de pes del rock'n'roll a Detroit molt abans que la Motor City entrés de ple al mapa de la geografia melòmana. Figura de culte i fins al moment de la seva mort un dels últims supervivents de la primera generació de músics de rockabilly. A Johnny Powers se'l recordarà sobretot per "Long Blond Hair", tota una perla d'aquest estil publicada el 1957 per Fox Records.

Quan aquest segell va tancar, va seguir gravant per altres disqueres la més notable de les quals va ser Sun Records –amb la qual va publicar un parell de senzills, "With Your Love, with Your Kiss" i "Waitin' for You"-, i posteriorment va arribar a treballar per Motown com a compositor i productor –val a dir que el seu pas per la discogràfica de Berry Gordy va ser més aviat anecdòtic-.

Powers, de nom civil John Leon Joseph Pavlik, va ser amb tota probabilitat l'únic músic que va arribar a mantenir relacions laborals tant amb Sun com amb Motown. Però això no ens hauria fer perdre de vista el valor del seu llegat, que són cançons com les anteriorment citades. Les havia seguit interpretant en directe fins que el cos li ha dit prou. Ha mort a l'edat de 84 anys.

El valor de la subtilesa

FERRAN PALAU + ROSERONA

Tastautors 2023
Teatre Auditori Cardedeu
21 de gener de 2023

La quietud, la subtilesa, els matisos i, sobretot, el poc a poc. Quan la pressa i el soroll es troben més que mai a l’ordre del dia, assistir a un concert de Ferran Palau pràcticament equival a refugiar-se ni que sigui durant una hora llarga de les inclemències del món exterior. La nit passada va actuar al Teatre Auditori Cardedeu, concert inaugural del Tastautors 2023 i penúltima aturada d’una gira que tancarà el cap de setmana vinent a Girona.

Recolzat per una banda on hi havia tres cinquenes parts d’El Petit de Cal Eril –inclòs el mateix Joan Pons a la bateria-, el de Collbató va entrar en matèria amb els contorns càlids de “Kevin” i el plugim sintètic de “Què serà de mi?", abans de perfilar els paisatges clarobscurs de “Reflexe”. A partir d’aquí, va alternar composicions recents com les precioses “Joia” i “Soledat” –totes dues provinents del seu darrer àlbum, "Joia" (2021)- amb la sempre oportuna revisió d’un fons d’armari on figuren perles com “Serà un abisme”, “La daga” o la final “El meu lament”.

Abans havia actuat l'artista local Roserona. Exponent a l’alça d’una microescena cardedeuenca que orbita al voltant del col·lectiu Massaviu, acompanyada per la guitarra d'Armand Aguilera, l’alter ego de Roser Canet va presumir d’una veu d'allò més versàtil tot desplegant un repertori que es debat entre el pop de dormitori a baixa fidelitat i un jazz vocal per al qual sembla feta a mida quan interpreta estàndards com “Summertime” (George Gershwin). Ara bé, són composicons originals tan suggerents com “L’escalfor”, les que conviden a seguir-la de prop.

dissabte, 21 de gener del 2023

Henri Paul Tortosa (1959-2023)

HENRI PAUL TORTOSA

(1959-2023)

Ha mort el guitarrista francès –nascut a Algèria- Henri Paul Tortosa, veterà de l'òrbita punk que es va passar una temporada llarga –des de finals dels 70 i fins ben entrats els 80- tocant amb la banda d'acompanyament de Johnny Thunders –se'l pot escoltar en discos com "So Alone" (1978) o "Que Sera Sera" (1985)-. També va militar en formacions com Les Intouchables i va treballar amb Stiv Bators, Phil Lynott, Steve Marriott, Sid Vicious o Mink DeVille, entre d'altres.

Mod jazz i refrescant instro surf a la festa major d'hivern

SCARAMANGA

Festa Major d'Hivern 2022
Mercat Vell, Mollet del Vallès
20 de gener de 2023

L'últim cop que havia vist Pere Miró (saxo) i Héctor Martín (guitarra) tocant junts en un escenari, havia estat avui fa un any al Mercat Vell de Mollet del Vallès, com a integrants de Los Saxofonistas Salvajes de Dani Nel·lo i en el marc de la festa major d'hivern del municipi. La nit passada van tornar a actuar al mateix emplaçament i amb motiu de la mateixa festivitat, si bé encapçalant en aquesta ocasió un dinàmic combo de creació pròpia, Scaramanga, que completen Abel Boquera (orgue) i Arnau Julià (bateria), i que han batejat en honor d'un dels grans antagonistes de James Bond –el que interpretava Christopher Lee a "The Man with the Golden Gun" (1974)-.

Sobre el terreny, un còctel ben sacsejat de rhythm & blues, mod jazz i instro surf que va escalfar motors al ritme d'"El hombre de la pistola de oro", vitamínica lectura de la peça central de la citada pel·lícula de l'Agent 007 –originalment cantada per Lulu-, i que va acabar d'entrar en matèria amb el bebop desacomplexat de "Nick Nack", el funk greixós de "Salsa Perrins" i el rock'n'roll desvergonyit de "Pollo frito". Al capítol de versions van destacar un "24000 Baci" que va traslladar l'original d'Adriano Celentano fins a les càlides coordenades de les costes californianes, i una serena aproximació al "Killer Joe" de Benny Golson.

A partir d'aquí, van ser dues composicions pròpies les que van acabar marcant punts a part en un passi tan àgil com rodó. La primera, "Escapa del virus", una frenètica descàrrega de surf d'inspiració pandèmica. "Encara us en recordeu?", va ironitzar Miró durant la presentació. Molt oportuna, la pregunta, a un any d'haver-nos trobat en aquella mateixa sala presenciant un concert amb mascareta i quan efectivament ja ningú sembla recordar les declaracions de bones intencions d'aleshores. La segona, "S.P.A.", homenatge a Salvador Puig Antich a ritme de majestuós jazz fusió –amb estratosfèric solo de Martín-, per recordar-nos que la revolució es pot fer ballant però sobretot que cal no abaixar la guàrdia davant certes cantarelles que darrerament tornen a ressonar massa fort.

divendres, 20 de gener del 2023

Albert Marquès, a El 9 Magazín


Albert Marquès és un d'aquells músics que encara entenen l'art com una eina per transformar el seu entorn. L'any passat va publicar "Freedom First", un disc gravat amb Keith LaMar, poeta afroamericà que viu al corredor de la mort des de fa 28 anys. Una obra que posa sobre la taula la xacra del racisme i el drama de la pena de mort, i on el pianista vallesà establert a Nova York s'envolta d'astres del jazz com Brian Jackson o Arturo O'Farrill. El presentarà en directe els dies 1 i 2 de febrer al Black Music Festival de Girona i a l'Irídia Fest de Barcelona. Avui l'entrevistem a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona/Ripollès).

David Crosby (1941-2023)

DAVID CROSBY

(1941-2023)

Va ser el juliol de 2005, si no em falla la memòria. I si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Crosby, Stills & Nash actuaven a Barcelona –mesos abans ho havien fet Crosby & Nash-. A l'escenari del Poble Espanyol i davant mateix dels nostres nassos –alguns encara no ens ho acabàvem de creure-, en carn i os la tríada que havia escrit alguns dels capítols essencials de la música contemporània –i sí, faltava la quarta part del tot, però a aquelles alçades ningú hagués gosat demanar res més-.

D'aquell concert recordo, més enllà d'una actuació certament memorable, la imatge de David Crosby passejant-se per l'escenari al seu aire, com si part d'allò que hi passava no anés amb ell però sense deixar mai de ser-hi present en cos i ànima. Esquivant de tant en tant a un Stephen Stills amb qui no semblava mantenir una sintonia gaire bona, però oferint sempre el seu millor somriure al respectable. Com aquell tiet entranyable que aprofita el descuit del pare o de la mare per buscar –i trobar- la complicitat del nebot. Així és com el recordo.

No em preguntin per què, però de tota la nissaga CSNY, Crosby sempre ha estat qui m'ha caigut més bé. No era el millor compositor de tots quatre –ni tan sols de tots tres-, i no descobrirem ara que l'home podia tenir els seus punts foscos, però per algun motiu em queia molt bé. I episodis com els seus comentaris fora de to (o no) durant l'actuació dels Byrds a Monterey, o el fet d'actuar amb Buffalo Springfield en aquell mateix festival sense haver avisat prèviament els seus companys, deixaven intuir un personatge tan lliure i genuí com aliè a dictats i convencions.

És prou conegut a aquestes alçades que tot plegat li va comportar l'expulsió del grup. També que la seva sortida va acabar essent positiva tant per ell com per als mateixos Byrds. Després va arribar la unió amb Stills i Graham Nash (i Neil Young). També una carrera solista poc prolífica però en tot cas rica en matisos, que va tenir com a punt de partida "If I Could Only Remember My Name" (1971), un primer àlbum on es feia acompanyar de bona part de la parròquia de Laurel Canyon (i rodalies). Entre els seus arguments, perles com "Music Is Love" o "Cowboy Movie". Crosby ha traspassat a l'edat de 81 anys. El buit que deixa és simplement irreparable. Se n'ha anat una part essencial de la història de la música.

Deportacions en calent a la frontera francesa

Fa tan sols un parell de setmanes vaig tenir ocasió de tornar a Portbou, un indret que m'agrada visitar de tant en tant però on portava una temporada bastant llarga sense acostar-me. L'últim santuari de Walter Benjamin, i també un lloc de pas obligat per als milers de persones refugiades que van fugir de la Guerra Civil espanyola i de la repressió franquista. La frontera entre dos estats, l'espanyol i el francès, que darrerament tornen a creuar desenes –centenars- de persones refugiades, en aquest cas les que han arribat a les costes espanyoles fugint de països que van de Líbia a l'Afganistan.

El que no sabia al moment de passar-hi jo mateix fa un parell de setmanes, era la rebuda amb què es troben totes aquestes persones un cop al costat francès de la frontera, i que ahir destapaven els serveis informatius de TV3. Deportacions en calent executades per unitats policials de paisà, éssers humans abandonats a la frontera en plena nit com si fossin andròmines, i l'absència total d'aquells valors europeus tan predicats però tan poc practicats pels estats membres d'aquesta UE que no té res a veure amb allò que m'havien explicat de petit.

Molt oportú, per cert, que tot plegat sortís a la llum durant la reunió bilateral de Macron i Sánchez a Barcelona. Em pregunto si van tenir temps de parlar-ne, els dos mandataris, d'aquesta vergonya.

dijous, 19 de gener del 2023

R.I.P. Gary Smith

Gary Smith.
Són dies tristos per al rock alternatiu que va definir bona part del so dels 90. A la mort de Van Conner, baixista d'Screaming Trees, hi hem de sumar el traspàs aquest mateix mes de gener del productor Gary Smith, figura clau als inicis de bandes com Throwing Muses o Pixies. Als primers els va obrir les portes de l'escena de Boston que els va fer de rampa de llançament, i els va produir dos àlbums –"House Tornado" (1988) i "Hunkpapa" (1989)-. Als segons els va produir aquell debut incontestable que va ser i segueix essent "Come On Pilgrim" (1987). També va treballar amb gent com 10.000 Maniacs, Juliana Hatfield, The Feelies o The Chills, i va arribar a ser copropietari dels Fort Apache Studios amb Billy Bragg.

Van Conner (1967-2023)

VAN CONNER

(1967-2023)

Quan tan sols falta un mes per commemorar-se el primer aniversari de la mort de Mark Lanegan, hem de lamentar la pèrdua de Van Conner, baixista d'Screaming Trees i com a tal un actor clau en l'evolució del rock alternatiu nord-americà durant les dècades dels 80 i els 90, i en la definició d'allò que es va anomenar grunge. També va encapçalar Solomon Grundy, formació de curta durada –tan sols va publicar un disc homònim, el 1990- on cantava i tocava la guitarra. A principis dels 90 també va tocar en directe amb Dinosaur Jr. Des de la separació d'Screaming Trees l'any 2000 s'havia dedicat a fer de músic de sessió i havia format part de projectes com VALIS.

80 anys amb Janis Joplin

Janis Joplin (1943-1970).
Vuit dècades vitals celebraria avui Janis Joplin de no haver ingressat al fatídic Club dels 27 la tardor de 1970. 80 anys es commemoren avui del naixement d'una de les veus més grans de l'era rock, de la cultura pop, del segle XX i de més enllà. Un aniversari rodó i un llegat immens que podria haver estat simplement inabastable d'haver anat les coses d'una altra manera. Celebrem avui vuit dècades amb Janis Joplin. Que la seva música ressoni i que la seva veu ens emocioni. Així ha estat i així seguirà essent. Eterna com ella sola.

dimecres, 18 de gener del 2023

D.E.P. Juanito

Juanito.
Ha mort Juanito, baixista de dues de les bandes més essencials del punk barceloní. Va ser un dels fundadors dels seminals Último Resorte –i l'únic component estable de la formació juntament amb la vocalista, Silvia Escario-. El seu àlbum "Post Mortem", de 1981, els va consolidar a l'avantguarda del gènere durant la primera meitat dels 80, amb un so cru i directe que bevia directament dels imperdibles més corrosius del 77. El grup es va separar el 1984, i aquell mateix any Juanito va ser un dels fundadors dels igualment essencials GRB, un dels combos pioners del hardcore a casa nostra. D.E.P.

Yukihiro Takahashi (1952-2023)

YUKIHIRO TAKAHASHI

(1952-2023)

Una banda pionera del pop sintètic, però sobretot un dels referents de més pes del pop amb accent genuïnament japonès. Els discos de la Yellow Magic Orchestra combinaven títols en anglès amb d'altres que directament estaven escrits en alfabet nipó. I les seves composicions sonaven a tot allò que associem amb la música pop del país del sol naixent –ideals per ambientar un videojoc o una sèrie d'anime-, però són tan essencials com les dels seus contemporanis occidentals a l'hora d'entendre la música electrònica de les passades quatre dècades i mitja –el seu debut homònim data de 1978-. Ha mort Yukihiro Takahashi, bateria i cantant principal del grup, també membre fundador juntament amb Ryuichi Sakamoto (teclats i sintetitzadors) i Haruomi Hosono (baix i sintetitzadors). Prèviament havia tocat amb la banda de rock Sadistic Mika Band.

R.I.P. Iain Templeton

Iain Templeton.
Ens deixava el mes passat Iain Templeton, bateria de llarg recorregut a l'indie més genuïnament britànic. Va tocar amb The La's el 1988, però no va arribar a entrar a l'estudi amb la banda –sí que va gravar algunes sessions per la BBC-. Posteriorment va entrar als mai prou reivindicats Shack, on va tocar durant bona part de la seva carrera –s'hi va incorporar el 1990, en va sortir el 1992 i hi va tornar el 1998 per no marxar-ne mai més-. Justament amb altres membres de Shack va ser part de la banda d'acompanyament d'Arthur Lee (Love) el 1992.

dimarts, 17 de gener del 2023

Robbie Bachman (1953-2023)

ROBBIE BACHMAN

(1953-2023)

Els irrepetibles Bachman-Turner Overdrive van ser i segueixen essent una de les bandes de rock més massives que mai han sortit del Canadà, amb un cançoner on les perles es compten a grapats i on figuren alguns dels grans himnes d'estadi de les dècades dels 70 i els 80. Del rock'n'roll greixós de "Takin' Care of Business" a les harmonies èpiques de "Let It Ride", passant per l'alta velocitat i el regust d'asfalt de "Roll on Down the Highway" o, és clar, l'eterna "You Ain't Seen Nothing Yet". El combo el van formar el 1973 el guitarrista Randy Bachman –provinent dels Guess Who- i el baixista Fred Turner, que compartien tasques vocals, amb el bateria Robbie Bachman –germà petit del guitarrista, amb qui prèviament havia format Brave Belt-. Aquest últim ens ha deixat a l'edat de 69 anys –completava la formació original del grup un tercer germà, el també guitarrista Tim Bachman-.

Jazz i poesia contra la pena de mort


L'art com a agitador de consciències i com a motor de transformació. Keith LaMar és un home afroamericà condemnat a mort per un crim que ell nega haver comès i mitjançant un judici ple d'irregularitats. El seu cas no és cap excepció en un país, els Estats Units, on el color de la pell encara marca diferències que haurien d'estar més que superades. L'estat d'Ohio té previst executar-lo el proper mes de novembre. Mentrestant, ell conviu amb la realitat del corredor de la mort tot refugiant-se en dues de les seves passions, el jazz i la poesia.

L'art com a agitador de consciències i com a motor de transformació, dèiem. Albert Marquès, reconegut pianista de jazz nascut a Granollers i establert a Nova York des de fa més d'una dècada, es va proposar aportar el seu gra de sorra per fer justícia amb LaMar. Primer va convocar manifestacions on ell i altres músics del seu entorn tocaven per recaptar fons destinats a pagar la defensa de LaMar, però també per conscienciar sobre tot allò que implica la pena de mort i la realitat del sistema penitenciari nord-americà.

El pas següent va ser gravar un disc, "Freedom First" (2022), on el vallesà es va fer acompanyar d'astres del jazz contemporani com Arturo O'Farrill, Brian Jackson, Mark Ayza, Erin Corine o Manel Fortià. Entre tots aporten un coixí de free jazz, bebop i jazz fusió sobre el qual recita els seus versos el mateix LaMar, que va gravar les seves parts per via telemàtica. El resultat és amb tota probabilitat una de les obres definitives del jazz dels darrers anys, no només pel nivell i el valor de les composicions, sinó sobretot per la seva coherència discursiva i pel fet inèdit que implica la participació d'una persona que es troba al corredor de la mort a les sessions de gravació.

Durant el darrer any, Marquès ha presentat el disc en diversos escenaris d'ambdós costats de l'Atlàntic, en algunes ocasions arribant a comptar amb el mateix LaMar recitant en directe per via telefònica –això va passar el febrer de l'any passat al Festival de Jazz de Granollers-. Properament el tornarà a portar als escenaris catalans, concretament al Black Music Festival de Girona (1 de febrer) i a l'Irídia Fest de Barcelona (2 de febrer). Part de la recaptació es destinarà a finançar la defensa de LaMar i tots aquells valors que aquesta porta implícits. L'art com a agitador de consciències i com a motor de transformació, tornem a insistir.


Més informació:

Albert Marquès  /  Pàgina web

dilluns, 16 de gener del 2023

Fogerty recupera la propietat de les seves cançons

John Fogerty.
Finalment, John Fogerty ha recuperat els drets de publicació del repertori de Creedence Clearwater Revival. Això vol dir, entre altres coses, que a partir d'ara serà el propi músic, i no pas un executiu des d'un despatx, qui decidirà com, quan i on es poden utilitzar unes cançons que ell mateix va compondre fa més de 50 anys.

Es tanca d'aquesta manera un procés que ha durat gairebé tota una vida –la seva- i que ha comportat llargues i doloroses disputes legals. No cal dir que me n'alegro molt per Fogerty, i que aquest fet em sembla molt més rellevant que no pas la sobredosi de salsa rosa amb què s'han vist esquitxats aquests últims dies el món de la música i el del futbol. 

Posta de sol hivernal


Posta de sol hivernal, ahir a la tarda després d'uns breus minuts de pluja. Les últimes hores de llum d'un diumenge curt –i fred-. El sol deixant-se caure entre les branques despullades dels arbres que aixopluguen la llera de la riera Carbonell, delimitant els termes municipals de Granollers i les Franqueses del Vallès. Els colors de l'hivern. Una postal d'aquest mes de gener.

diumenge, 15 de gener del 2023

50 anys d'"Any Old Wind that Blows"


La discografia de Johnny Cash és tan inabastable com plena de sorpreses. Fins i tot en aquells àlbums que determinades convencions assenyalen com a menors sol haver-hi arguments de pes a favor seu. N'és un bon exemple "Any Old Wind that Blows", un plàstic que tant la crítica com el públic han tendit a maltractar des que va veure la llum el 15 de gener de 1973, avui fa 50 anys –llargament descatalogat, mai s'ha arribat a reeditar en format cd-. El cert és que, sense trobar-se entre les obres més representatives de Cash, no es pot dir que sigui un mal disc. De fet, personalment ni tan sols m'atreviria a qualificar-lo de menor.

Gravat amb Larry Butler als controls i amb el suport de Carl Perkins, Norman Blake i W.S. Holland, entre d'altres, l'àlbum s'obre majestuós amb la peça que el titula, un original de Deena Kaye Rose que Cash va enregistrar per primer cop amb uns arranjaments que bé podrien haver fet les delícies dels Walker Brothers o de Richard Hawley. "Kentucky Straight" és una preciosa cançó d'amor ideal per a degustar amb un bon bourbon. "The Loving Gift" és una composició que Kris Kristofferson va cedir a l'Home de Negre, qui hi va segellar un emotiu duet vocal amb June Carter.

"Oney", composta expressament per Jerry Chesnut, és un cant a tots aquells treballadors que a més de suar la cansalada se les han de veure amb caps abusius com el que titula la peça en qüestió –un dels plats forts del disc i l'enèsima confirmació del compromís del d'Arkansas amb els esglaons més febles d'un sistema fet a mida d'uns quants-. També hi figura la versió original de "Country Trash", que el mateix Cash regravaria dècades més tard a "American III: Solitary Man" (2000). A destacar, finalment, una lectura de l'estàndard "If I Had a Hammer" (Pete Seeger) des d'un registre proper al del country rock que aleshores es trobava a l'ordre del dia.

Fire!

El Turó de les Mentides, gener de 2023.
"Fire, to destroy all you've done / Fire, to end all you've become / I'll feel you burn". Són tres versos de la lletra de "Fire", aquell artefacte d'alta tensió que va situar The Crazy World of Arthur Brown al mapa global del rock psicodèlic durant l'estiu de 1968. El foc, que tot ho crema perquè pugui renéixer de les pròpies cendres. A la fotografia, una foguera encenent la nit al Turó de les Mentides, al terme municipal de les Franqueses del Vallès.

dissabte, 14 de gener del 2023

Lisa Marie Presley (1968-2023)

LISA MARIE PRESLEY

(1968-2023)

La mateixa setmana en què hem pogut celebrar el 88è aniversari aniversari d'Elvis Presley i el cinquantenari de la seva icònica actuació a Hawaii tal dia com avui de 1973, hem de lamentar la mort de la seva única filla a l'edat de 54 anys. La gran majoria recordarà a Lisa Marie Presley justament per això, per haver estat la filla del Rei –la crònica rosa repassarà a més els seus matrimonis amb Michael Jackson, Nicolas Cage i Michael Lockwood-. Però el cert és que també va fer música. I si bé la seva obra no es pot equiparar de cap de les maneres amb el seu llegat familiar, seria injust obviar-la.

Personalment no puc dir que hagi seguit de prop la seva carrera musical, perquè no ho he fet, però sí que em sembla destacable el seu últim àlbum, el llunyà "Storm & Grace" (2012). Un exercici d'Americana amb accent nocturn on es feia acompanyar per pesos pesants com T-Bone Burnett, Ed Harcourt o Mike Compton, l'empremta dels quals era ben present en pistes com "Over Me", "You Ain't Seen Nothin' Yet", "Storm of Nails" o "Weary" –composta per Richard Hawley-, que deixaven enrere l'ombra paterna i obrien la porta a nous horitzons –que aquests no acabessin d'arribar mai, és un altre tema-.

50 anys d'"Aloha from Hawaii via Satellite"

Elvis Presley regnant a Hawaii.
Hi ha artistes que són més grans que la vida. Elvis Presley en va ser un i ho segueix essent a quatre dècades i mitja del seu traspàs. N'era ben conscient el seu mànager, el sempre astut Colonel Parker, quan va fer mans i mànigues per convertir el seu representat en el primer intèrpret en oferir un concert retransmès via satèl·lit arreu del món. Va passar el 14 de gener de 1973, avui fa 50 anys, al Honolulu International Center i sota el títol genèric d'"Aloha from Hawaii via Satellite" –es va emetre en directe a Àsia i Oceania, en diferit a Europa per motius horaris i setmanes després als Estats Units, on Parker no va voler interferir amb les projeccions d'"Elvis on Tour" (1972), que es trobava aleshores a les sales de cinema-.

L'ambient de les grans ocasions, i un dels concerts més icònics no tan sols de la trajectòria del Rei sinó de tota la història de la música pop. Un protagonista d'excepció en plenitud de facultats i oferint una de les interpretacions de la seva vida, amb el suport d'una TCB Band absolutament infal·lible i majestuosa com ella sola, i un repertori d'impacte. L'inici amb "Also Sprach Zarathustra" i "C.C. Rider" deixant pas a "Burning Love", "Steamroller Blues", "Hound Dog", "Love Me", "Suspicious Minds" i tantes altres. "An American Trilogy" refermant tot el poder vocal i escènic de Presley abans de donar peu a una vitamínica "A Big Hunk O'Love". I el gran final amb "Can't Help Falling in Love".

El concert es va editar posteriorment amb forma de disc –publicat el 4 de febrer d'aquell mateix any- i de vídeo, i a data d'avui segueix essent un dels documents definitius per entendre com era una actuació de Presley durant la dècada dels 70. Dos dies abans s'havia fet un assaig general al mateix recinte que també es va publicar anys després amb forma de disc –va sortir el 1988- i de vídeo sota el títol de "The Alternate Aloha". L'agost de 1997, amb motiu del 20è aniversari de la mort de Presley, el programa Sputnik del Canal 33 va emetre'l en la seva integritat. De quan a la televisió pública s'hi podia escoltar –i veure- música en lloc de concursos de talents.