dimarts, 30 de juny de 2020

Esmorzant amb Jack Johnson

Jack Johnson - Foto Morgan Maassen.
Aquest matí m'he llevat més d'hora que de costum, he vist sortir el sol i he esmorzat escoltant Jack Johnson. Només tinc un disc d'aquest senyor. Feia més de deu anys que no el punxava, no em preguntin vostès per quin motiu. El cas és que després d'una dècada llarga sense fer-lo servir, avui l'he recuperat encara no sé ben bé per què i he recordat el moment en què el vaig adquirir, el lloc on el vaig adquirir, el motiu pel qual el vaig adquirir i, sobretot, en quina etapa vital em trobava quan el vaig adquirir –i, en conseqüència, què va significar per mi el fet d'adquirir l'obra en qüestió-. L'objecte, la dimensió física de l'obra fonogràfica –i l'esforç que implica el fet de passar per caixa per emportar-te'l a casa-, té aquestes coses.

Al meu compte d'Spotify hi he acumulat durant els darrers anys desenes de llistes i títols que probablement s'ajustin molt més al meu "perfil" o als meus gustos que no pas qualsevol disc de Jack Johnson. Però cap d'ells em porta cap mena de record ni m'explica en quina etapa vital em trobava quan hi vaig accedir per primer cop. Trigaré deu anys més a tornar a punxar "Between Dreams" (2005) de Jack Johnson? És possible. Però quan ho faci em tornarà a suggerir els mateixos records que m'ha suggerit aquest matí mentre veia sortir el sol. I Spotify? Qui sap si aleshores seguirà existint o s'haurà acabat com el "totpoderós" iPod, vostès ja m'entenen.

La cançó confinada d'Albert Pla

Albert Pla.
Serà una de les cançons més perdurables de totes les que s'han compost sobre la pandèmia en aquestes latituds nostres. Perquè malgrat haver-se gestat en confinament no tracta específicament sobre els esdeveniments dels darrers tres mesos, si bé aquests ressonen amb molta força a la seva lírica. I perquè, quan tals esdeveniments han inspirat tota una allau de continguts de naturalesa efímera, qui marca la diferència és precisament qui ha optat per resistir a la immediatesa i dir les coses com i quan ha considerat que les havia de dir. "¿Os acordáis?", la peça que Albert Pla va compondre durant la quarantena i va presentar justament ahir, reflexiona sobre un moment de canvi a escala global –un fet que ha posat de manifest la crisi del coronavirus, però en realitat ve de més lluny-. Una balada àcida i tan desvergonyida com calia esperar del sabadellenc, que ja poden vostès escoltar a través dels seus canals digitals.

dilluns, 29 de juny de 2020

Els inabastables horitzons de Namina, a El 9 Nou


La música va tornar a sonar la setmana passada a Granollers de la mà de Namina, que va presentar "Ens endurem el vent" (2019) a Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Hi vam assistir, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Psicodèlica posta de sol al Baix Montseny


És una d'aquelles experiències per les quals hi ha qui està disposat a pagar l'ull de la cara que poden arribar a valer els abonaments o entrades de dia de determinats festivals, ignorant que de vegades no cal anar tan lluny per gaudir-les amb tota la seva plenitud. La posta de sol, aquell moment de transició entre les últimes hores de llum i la foscor de la nit, contemplada des d'un indret privilegiat i amb una banda sonora que acompanyi de forma oportuna. Com per exemple les jams psicodèliques que es van marcar Mau Boada (Esperit!), Joan Colomo i Maikel Delay ahir al vespre al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera. Actuació emmarcada en el cicle Els Inaudibles que ha impulsat el propi Delay amb el suport de Som del Montseny i Ateneu de les Arts. En parlàvem ahir en aquest mateix blog. Postal estiuenca d'una psicodèlica posta de sol al Baix Montseny.

diumenge, 28 de juny de 2020

L'atac homòfob contra Brittany Howard

Brittany Howard.
Una història d'aquelles que convé recordar sovint, i especialment a l'hora d'explicar què es reivindica en una jornada com la d'avui, Dia Internacional de l'Orgull LGTB. La de l'atac homòfob que van patir Brittany Howard i la seva esposa, la també músic Jesse Lafser, a mans d'un home blanc heterosexual i probablement partidari del personatge que habita actualment la Casa Blanca. Els fets van tenir lloc tres anys enrere en un poble de l'anomenat Bible Belt dels Estats Units, quan l'individu en qüestió es va acostar a l'exvocalista d'Alabama Shakes i la seva parella i els va llençar un petard encès des d'una furgoneta en marxa. Ni l'una ni l'altra van resultar ferides, però hi ha hagut moltes víctimes d'atacs similars que no han tingut la mateixa sort. Per aquest motiu, perquè encara avui moltes persones segueixen veient vulnerats els seus drets fonamentals a causa de la seva orientació o identitat sexual, no tan sols és de justícia sumar-se a totes les reivindicacions del Dia Internacional de l'Orgull LGTB. També cal tenir-les presents i fer-les valer cada dia de l'any.

Celebrant el present més immediat

D'esquerra a dreta: Boada, Colomo i Delay a l'escenari de Can Balmes.
IMPRO LOVE: Mau Boada + Joan Colomo + Maikel Delay
Els Inaudibles @ Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera
27 de juny de 2020

El que està passant aquests dies a Can Balmes, una antiga masia de Palautordera reconvertida en un dels epicentres de l'activitat cultural d'aquest municipi del Baix Montseny, s'hauria de començar a contemplar com un hipotètic paradigma de com fer cultura en condicions excepcionals. No pas entenent l'excepcionalitat com el conjunt de normes i restriccions derivades d'una situació d'emergència sanitària, sinó com la vocació d'aprofitar un context de crisi per transcendir marcs, convencions, protocols i dinàmiques de mercat. Per confeccionar programacions que tinguin com a eixos centrals el públic, el territori i els propis artistes, i no pas la urgència de salvar mobles in extremis.

Els Inaudibles és un cicle de concerts impulsat per l'artista multidisciplinari Maikel Delay amb el suport de les associacions Som del Montseny i Ateneu de les Arts. Una iniciativa que vol fomentar la interacció dels músics autòctons amb tot un seguit d'escultures sonores elaborades pel mateix Delay a partir de materials reciclats. Un projecte de naturalesa singular que no tan sols ha posat en valor una de les microescenes més fèrtils i arrelades del panorama musical català, la del Baix Montseny, sinó que ha permès als seus diferents actors ampliar horitzons i fins i tot establir nous marcs de col·laboració. En altres paraules, bona part de la música que s'escolta aquests dies a Can Balmes no havia sonat mai abans ni tornarà a sonar mai més de la mateixa manera.

Com a bona mostra, la improvisació a tres bandes que ahir al vespre va aplegar en un mateix escenari a Mau Boada (guitarra i bateria), Joan Colomo (sintetitzador) i el propi Delay (escultures sonores). Un multiinstrumentista tot terreny i explorador sònic de llarg recorregut amb projectes com Esperit! o Les Aus. Un dels grans referents de l'indie català de les passades dues dècades. I algú capaç de fer sonar un maniquí, una bota de vi o fins i tot diversos parells de sabates com si fossin instruments musicals. Que tant Boada com Colomo sumin anys de militància a Zeidun, formació que molts consideren com el catalitzador de tot allò que ha passat al Montseny durant els darrers 20 anys en termes melòmans, pràcticament era el de menys.

Durant una hora i mitja llarga, en perfecta comunió i prescindint de guions i jerarquies, van generar atmosferes, textures i paisatges sonors que van anar de la psicodèlia més galàctica a l'electrònica amb accent primitivista. Invocant al seu aire esperits com els de Can, Neu! o fins i tot Silver Apples, i construint com qui no vol la cosa la banda sonora ideal per contemplar la posta de sol que s'anava dibuixant sobre el massís del Montseny. "És el primer cop que toquem tots tres junts", va anunciar Delay en un moment donat. "Tot això que estem tocant ho anem fent i desfent sobre la marxa, i per tant no es podrà tornar a escoltar mai més", va concloure. Quan el passat es manifesta remot i el futur es perfila incert, celebrar el present més immediat sembla ser la sortida més gratificant de totes.

dissabte, 27 de juny de 2020

Milton Glaser (1929-2020)

MILTON GLASER
(1929-2020)

Els logotips de la campanya "I Love NY" i DC Comics. El cartell psicodèlic de Bob Dylan –emmarcat originalment a l'interior de la carpeta del recopilatori "Bob Dylan's Greatest Hits" (1967)-. Incomptables caràtules discogràfiques realitzades per a figures que van de Nat King Cole a Townes Van Zandt i de Paul Simon a Frank Sinatra, passant pel propi Dylan. Els aires renovadors que va aportar al seu dia una capçalera com la de la revista New York. I fins i tot les ampolles de vi del restaurant 7 Portes de Barcelona. Tots aquests referents tenen com a comú denominador la figura de Milton Glaser, amb tota probabilitat un dels dissenyadors gràfics més influents del segle passat. Ens ha deixat a l'edat de 91 anys.

A la part antiga de la ciutat

LIANNALLULL
Pati de Can Ramis, Sant Celoni
26 de juny de 2020

Aviat farà deu anys que Liannallull van convidar els seus seguidors a desplaçar-se fins a la part antiga de la ciutat, de qualsevol ciutat. Un indret fosc, brut i que sovint fa mala olor, segons cantaven en una de les seves composicions més celebrades, però on malgrat tot s'hi poden arribar a experimentar algunes de les grans sensacions que té reservades aquest món. "El lloc on millor es respira l'amor", es titulava la peça en qüestió, tota una declaració de principis inclosa al segon elapé de la banda del Montseny, "Cap de pardals" (2011). I si bé porten una eternitat sense tocar-la en directe, en certa manera segueix definint què significa assistir a un dels seus concerts. La seva música no és a priori apta per a tots els públics, però qui es decideixi a respirar-la de ben segur hi acabarà descobrint nous estímuls.

Ahir a la tarda van actuar a casa, a Sant Celoni, i més concretament a la part antiga de la capital de facto del Baix Montseny –aquella realitat territorial que és i existeix més enllà de consells comarcals i regions sanitàries-. A tocar de la plaça de la Vila i a escassos metres de la seu de l'Ajuntament, però en un indret tan recollit com discret i sovint tan inadvertit com aquells artistes que han fet del sotabosc el seu hàbitat natural i que, pel motiu que sigui, mai acaben de sortir a la superfície. El Pati de Can Ramis, pulmó d'una antiga masia recuperat aquests dies per la gent del casal popular La Clau amb l'ànim de tornar a encendre la flama de la música en directe al municipi –el d'ahir era el primer concert que s'hi celebrava des que es va decretar l'estat d'alarma, amb aforament limitat a 40 persones assegudes i convenientment distanciades-.

Reduïts actualment al seu nucli fundacional –Jordi Espinach a la guitarra i a la veu principal, Anna Capacés a la bateria i a la segona veu-, Liannallull potencien aquests dies el seu vessant més orgànic sense renunciar a aquell grau d'acidesa que sempre els ha caracteritzat. Folk psicodèlic d'alta volada que tant pot remetre al Pau Riba del segon Dioptria com a la Velvet Underground post-John Cale. La guitarra acústica concebuda com una màquina de matar feixistes, la bateria conjugant ritmes tribals i ressons pagans amb les essències més bàsiques i primitives del rock'n'roll, i una lírica que tant pot invocar misteris ancestrals com cantar a les bondats de la vida o posar el dit en tantes llagues com faci falta.

Com a mostra, dos dels títols recents que van interpretar durant la primera part del concert, "Els morts" i "Estar amb tu". La primera, cara b del seu darrer single –"Tot és mort" (2020)-, canta a tots aquells pares, mares, avis i besàvies que han sacrificat i segueixen sacrificant les pròpies vides per tal que els seus descendents en puguin viure de millors. Concebuda inicialment com un dinàmic exercici d'antifolk lisèrgic, ahir es va manifestar més estripada i accelerada que mai, com qui decideix aplicar la mètrica motorik del krautrock a les formes lo-fi d'uns Beat Happening. La segona, avançament d'un nou àlbum que hauria de veure la llum en un futur més o menys proper, canta a les virtuts de l'amor sense excessos de sucre i sobre una preciosista melodia pop.

I si la primera part del concert havia tingut com a fil conductor aquest plàstic encara inèdit –també en formaran part peces que ahir ja es van poder escoltar, com ara "Sol al sol", "Si et despistes un segon" o "Incendis"-, la segona va desencadenar l'èxtasi a la platea amb una bateria de clàssics de naturalesa tan subterrània com "Homes de debò", "Les putes catalanes", "No fer res", "Ves amb compte en un futur" o "Orfes fills de Buda", despatxats a tota castanya i amanits amb una càustica revisió de "The Needle and the Damage Done" (Neil Young). El públic dempeus, cantant a viva veu i, fins i tot, atrevint-se a ballar a mida que avançaven els esdeveniments –respectant, això sí, totes les normes i recomanacions de seguretat per allò de minimitzar riscos: que ningú malpensi-. Coses que passen, sí, a la part antiga de la ciutat.

divendres, 26 de juny de 2020

Guitarra, baix i bateria - Programa 255

Rolling Blackouts Coastal Fever.
Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor, des de la distància però a la sintonia de Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Beach Fossils, Rolling Blackouts Coastal Fever, Jess Williamson, Songdog, Neil Young i Bob Dylan. I música a la pantalla amb Spike Lee, Marvin Gaye, BCN Film Festival, Helen Reddy i Jucifer. Disponible en podcast.

50 anys de "Fire and Water"


Es commemora avui el cinquantè aniversari de "Fire and Water" (1970), el disc que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Free, i un dels grans clàssics del rock britànic de la primera meitat de la dècada dels 70. Un tractat de rock robust amb el blues com ingredient principal, que prenia com a base tot l'aparell elèctric el blues rock britànic de la dècada dels 60 però, lluny de sintonitzar amb el heavy metal i el rock progressiu que se n'havien derivat i que es trobaven aleshores a l'ordre del dia, mirava sense reserves a tot allò que passava de forma paral·lela a l'altre costat de l'Atlàntic –de la mateixa manera que ho feien altres grups britànics del moment com els Faces-.

Si "Fire and Water" va ser l'àlbum que va catapultar Free fins a dalt de tot, gran part del mèrit correspon a "All Right Now", la peça més emblemàtica del repertori dels londinencs i sens dubte un dels pilars del rock dels 70. Un contagiós riff de guitarra que faria història, cortesia del sempre oportú Paul Kossoff, sincronitzat al mil·límetre amb aquell tàndem rítmic que conformaven Andy Fraser i Simon Kirke, i en constant diàleg amb la potència vocal d'un Paul Rodgers que es consagrava des d'aquell moment com un dels grans frontmen de la seva generació. Un single incontestable –oportunament remesclat per a l'edició en format senzill-, ideal per regnar a les ones radiofòniques i perquè les masses el coregessin en directe, però no pas l'únic argument a favor de l'àlbum en qüestió.

Un plàstic que s'obria amb la monolítica escalada de la peça titular, i que tot seguit enfilava els repunts cristal·lins d'un "Oh I Wept" que encara avui es pot contemplar com una de les grans balades rock de tots els temps. "Remember" i "Mr. Big" apuntaven sense reserves al sud dels Estats Units i s'avançaven ben bé dues dècades a discursos com el dels Black Crowes. "Heavy Load" rebaixava tensions tot impregnant l'ambient de misteri lisèrgic, i "Don't Say You Love Me" potenciava el vessant més soul del quartet abans de donar pas al gran final que suposava la citada "All Right Now".

Produït per Roy Thomas Baker i John Kelly, "Fire and Water" era el tercer disc de Free i arribava en un moment en què la banda semblava condemnada a no enlairar-se malgrat les bones sensacions dels seus primers dos treballs. L'impuls d'"All Right Now" va ser crucial doncs a l'hora d'iniciar un meteòric ascens que tindria el seu punt culminant aquell mateix estiu en una multitudinària actuació al festival de l'illa de Wight. A finals d'any arribaria un quart àlbum de factura igualment notable, "Highway" (1970), però la seva recepció seria més aviat tímida. Aquest fet, juntament amb les tensions internes, van precipitar la progressiva caiguda del grup. Rodgers i Kirke viurien posteriorment dies millors com a components de Bad Company, però això és una altra història.

Eclèctica Namina

NAMINA
Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers
25 de juny de 2020

Feia gairebé sis anys que Namina no actuava a Granollers, localitat on havia debutat el març de 2014, quan encara no havia publicat cap disc de forma oficial i solia defensar-se a l'escenari amb l'únic suport d'una guitarra acústica i del seu repertori de múltiples capes i textures. Des d'aleshores, s'ha anat envoltant d'aliats tan fidels com el multiinstrumentista Xavi Matamala, que ahir a la nit la va acompanyar en el seu retorn a la capital vallesana –també era el primer concert que tenia lloc a la ciutat des de l'inici de l'emergència sanitària-.

El seu registre, d'altra banda, s'ha enriquit amb tot un seguit de textures elèctriques i fins i tot electròniques que potencien la seva base rockera al mateix temps que l'aproximen a àmbits com el de l'anomenat pop metafísic. Durant gairebé dues hores, va interpretar en la seva totalitat el seu darrer treball –"Ens endurem el vent" (2019)- i va obviar el fons de catàleg a favor de tot un arsenal de composicions inèdites que tard o d'hora haurien de passar per l'estudi. També va citar alguns dels seus referents, entre ells uns Radiohead de qui va reinterpretar "Creep" com si es tractés d'un original de Jeff Buckley o Elliott Smith.

La setmana vinent ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dijous, 25 de juny de 2020

Lynne Martin

Explorant les rutes del blues - Foto Facebook Lynne Martin.
La gran majoria vàrem conèixer Lynne Martin com a vocalista de Poet In Process, aquella banda de rock alternatiu que va passar de sacsejar l'underground barceloní a realitzar gires transatlàntiques, compartir escenaris amb destacats referents internacionals i fins i tot col·locar una de les seves composicions a la banda sonora de "Hellboy II" (2008). El cas és que ara fa un parell d'anys va debutar en solitari amb "Texturas" (2018), un àlbum que prenia com a punt de partida els paràmetres sonors de la banda mare.

Aquest 2020 n'acaba de lliurar la continuació amb forma d'ep, un "I Ain't Got the Blues" que marca distàncies amb tot el que havia enregistrat la tarragonina a data d'avui i s'endinsa en les coordenades del blues i el rock de perfil més orgànic, sempre des de l'òptica inquieta de Martin i amb la seva veu robusta i poderosa com a fil conductor. L'acompanyen en aquesta nova aventura vells coneguts com el polifacètic guitarrista Miguel Zanón (Juan Zarpa, Miquel Vilella, Gallina, Steven Munar...), que es fa càrrec també de les tasques de producció.

L'ep comença al ritme de "Neighbours", un dinàmic exercici de rock amb accent dels 90 que entra a la primera i on la veu de Martin flirteja més que mai amb registres com el soul. A partir d'aquí, "Elephant Path" i "Don't Bother Me" transporten l'oient fins a les rutes més remotes i polsegoses del blues. "You Shine" s'eleva fins a esferes celestials a cop de lluminositat gòspel, i "Followers" apunta encara més amunt amb uns acabats psicodèlics i unes guitarres que sintonitzen amb els dies de Martin al capdavant de Poet In Process.

Poden escoltar "I Ain't Got the Blues" a Bandcamp.

Roadside Graves - "That's Why We're Running Away" (2020)


Ser de New Jersey. Voler marxar, fugir fins i tot, de New Jersey. Acabar-se quedant a New Jersey. La relació d'amor-odi dels nadius del Garden State amb la seva llar ha estat una constant de la crònica pop des que Bruce Springsteen va fer dels seus orígens el punt de partida cap a algunes de les vinyetes més evocadores del somni nord-americà. I Roadside Graves s'hi refereixen al seu darrer disc, un "That's Why We're Running Away" (2020) de títol tan explícit com unes cançons que tenen com a fil conductor el fet d'acceptar. D'acceptar allò que un és, d'acceptar també el lloc d'on un és originari.

Amb dues dècades de trajectòria a l'esquena i la condició adquirida de banda de culte de l'indie nord-americà, els components de Roadside Graves habiten actualment en diferents punts de la geografia nord-americana, però New Jersey –i més concretament la localitat de Metuchen, el seu Freehold particular- segueix essent el centre del seu camp gravitatori. "I don't like the look of this place, but I was born here, it's my home", canten a "Sit So Close", la peça que obre l'àlbum en qüestió. La primera d'un seguit de pistes que conjuguen les formes més malencòniques del folk amb l'èpica a contrallum d'aquell rock amb accent de la riba oest del Hudson.

Escoltin el disc a Bandcamp.

dimecres, 24 de juny de 2020

La Ludwig Band

Entre Ran Ran Ran, Pau Riba, Manel i... Bob Dylan.
Deien els components de La Ludwig Band en una entrevista recent que les seves cançons sonen com el resultat d'haver passat una nit de festa amb ABBA, Don Patricio i Pi de la Serra, i acaben d'arrodonir l'equació citant Els Pastorets de Folch i Torres. La cosa funciona com a declaració de principis i d'intencions, però el cert és que una definició molt més acurada del so d'aquesta jove banda empordanesa es trobaria en alguna coordenada més o menys equidistant dels discursos de Ran Ran Ran i els primeríssims Manel.

Amb els primers comparteixen el gust per les essències del Dylan elèctric de la segona meitat dels 60. Amb els segons, una concepció nostrada de la música pop i la capacitat de fer unes lletres –i unes melodies- de les que podrien arribar a seduir generacions senceres. Altres referents podrien ser Sisa i el Pau Riba dels Dioptries, i fins i tot alguns dels pilars d'això que s'ha anomenat pop metafísic. La Ludwig Band no és un grup de folk rock, ni de pop independent, ni de cançó d'autor amb accent mediterrani, però alhora és tot això i més. I, per descomptat, és ara mateix una de les formacions amb més potencial del panorama emergent català.

Amb base d'operacions a Espolla –sí, la seva música també destil·la ressons de tramuntana i essències de l'Albera-, al seu nucli fundacional de la banda s'hi troben dos barcelonins d'arrel com són Quim Carandell (veu i guitarra) i Andreu Galofré (baix i guitarra). Entre tots dos van començar a esbossar les cançons que componen el seu primer àlbum –"Al límit de la tonalitat" (2020, The Indian Runners)-. Els van acabar de donar forma amb el suport de Pau Lanzetta (piano), Roger Cassola (bateria), Gabriel Bosch (guitarra) i Lluc Valverde (cors). I si no ho acaben petant amb peces tan rodones com "Marta", "Te'n recordes?" o "Avui he anat a Cal Coix", és que alguna cosa no acaba de rutllar en aquest país nostre.

Descobreixin-los a Bandcamp.

dimarts, 23 de juny de 2020

Season of the Witch

Donovan a Finlàndia el 1966, any en què va publicar la cançó "Season of the Witch"
en el marc de l'àlbum "Sunshine Superman" - Foto Arturo Tenhunen.
Les bruixes eren aquelles dones que feien coses mal vistes i sovint allunyades de la comprensió de determinats homes, i més concretament d'aquells homes que tenien el poder de decidir quines coses eren bones i quines coses eren dolentes, d'autoritzar i de prohibir. Les bruixes qüestionaven morals, desafiaven convencions i trencaven prohibicions. Per això els homes que tenien el poder de decidir què calia autoritzar i què calia prohibir, les censuraven, les perseguien, les jutjaven i les executaven.

No deixa de ser metafòric que celebrem enguany una nit de bruixes com és la Nit de Sant Joan sota la prohició explícita de ballar per part de les autoritats. Coses d'això que s'anomena 'nova normalitat', consigna que de ben segur seguiran al peu de la lletra tots els partidaris del patriotisme sanitari que durant tres mesos s'han dedicat a assenyalar tothom qui caminava pel carrer com qui es dedicava a caçar bruixes ara fa cosa de quatre o cinc segles.

Diuen que les nits de bruixes són bons moments per fer coses prohibides. També diuen que a les bruixes, aquelles dones que arribaven a pagar amb les seves vides el fet d'haver posat nerviosos a determinats homes, els agradava ballar. O sigui que facin vostès el favor d'esdevenir bruixes ni que sigui fins ben entrada la matinada, ballin i passin-s'ho bé. La meva proposta per una nit com la d'avui, "Season of the Witch" del sempre oportú Donovan. Psicodèlia en fase embrionària i amb tot el seu misteri ancestral.

Bona revetlla i millor nit de bruixes a tothom.

Joel Schumacher (1939-2020)

Foto Peter Kramer/AP.
JOEL SCHUMACHER
(1939-2020)

He pensat molt durant aquests darrers mesos en Bill Foster, el personatge interpretat per Michael Douglas a la pel·lícula "Falling Down" (1993, estrenada a les nostres pantalles amb el títol d'"Un dia de fúria"). Aquell ciutadà corrent que un bon dia, al veure's superat per tota una sèrie de situacions quotidianes, acaba dient prou i rebel·lant-se de forma violenta contra les normes i convencions del món absurd que l'envolta.

Hi he pensat molt perquè aquests tres mesos de confinament semblaven, en certa manera, el caldo de cultiu ideal perquè qualsevol ciutadà anònim afectat per un excés d'angoixa o frustració esdevingués un Bill Foster en tota regla i sortís a carregar-se tot allò que trobés al seu pas. Encara ara em faig creus que no haguem arribat a lamentar conseqüències majors derivades d'una quarantena que ens haurà salvat del virus (o no) però a canvi ha castigat la salut mental de milers de persones.

I amb aquestes ens acaba de deixar Joel Schumacher, director de la cinta en qüestió. També responsable de les que possiblement siguin les pitjors pel·lícules mai rodades sobre Batman, però això és una altra història.

dilluns, 22 de juny de 2020

Ohmme


Si Chicago és aquella ciutat on han arrelat fort dos gèneres musicals de naturalesa expladora com són el jazz i el post-rock, la música d'Ohmme no té res a veure amb l'un ni amb l'altre però s'emmiralla amb tots dos a l'hora d'experimentar constantment amb noves textures sonores. El duet integrat per Macie Stewart i Sima Cunningham es va formar a la Windy City l'any 2014, originalment amb el nom de Homme, i des d'aleshores ha publicat tres àlbums que conjuguen les formes i les estructures del rock alternatiu nord-americà dels 90 amb el gust pel soroll i l'exploració sònica. El seu darrer disc, "Fantasize Your Ghost" (2020, Joyful Noise), alterna les elèctriques muralles de "Selling Candy" amb les sofisticades harmonies vocals de "The Limit", les construccions gairebé progressives de "Flood Your Gut" i la urgència estructural de la contagiosa "Ghost".

Descobreixin-les a Bandcamp.

Buck Curran

Foto Adele Pappalardo.
La distància que separa l'estat nord-americà de Florida de la Llombardia italiana és tan inabastable en termes geogràfics com metafòrics. Originari del primer però establert actualment a la segona, Buck Curran ha recorregut aquesta distància en múltiples direccions i encara sembla disposat a seguir explorant nous horitzons. Va arribar per primer cop a Europa ara fa cosa d'una dècada i mitja de la mà d'Arborea, el duet que formava juntament amb Shanti Deschaine, i des de l'any 2015 es dedica a explorar pel seu propi compte els inabastables confins del folk més psicodèlic i boirós.

El seu tercer disc en solitari, "No Love Is Sorrow" (2020, Obsolete Recordings), el va enregistrar en un estudi del nord d'Itàlia just abans que el país entrés en quarantena l'hivern passat. I conté una quinzena de peces ideals per a degustar justament en la intimitat domèstica, sense distraccions i deixant-se portar, a porta tancada però amb la ment ben oberta. És fascinant com una guitarra acústica pot dibuixar els paisatges siderals de la inicial "Blue Raga". I resulta hipnòtica la forma com la mateixa guitarra i la fràgil però serena veu de Curran despleguen tot el misteri de "Ghost on the Hill".

Escoltin el disc a Bandcamp.

diumenge, 21 de juny de 2020

Quan Brian Wilson va donar veu a la música surf

Brian Wilson, Mike Love, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks: els Beach Boys.
Coincideixen avui la commemoració del Dia de la Música i l'inici de l'estiu. Dos bons motius per acudir al sempre refrescant catàleg de Brian Wilson i els Beach Boys. "Surfin'", el seu primer single, va suposar un abans i un després en l'evolució de la música surf i va posar la primera pedra del California Sound. Poc s'ho podia imaginar aquell professor d'institut que l'havia puntuat amb la pitjor nota possible.

Poc es devia imaginar el professor de música de Brian Wilson a l'institut de Hawthorne, Califòrnia, que en poc menys d'una dècada el seu alumne seria reconegut com un dels compositors més influents del segle XX i que hauria signat algunes de les obres capitals del seu temps. El cas és que quan un jove Wilson va presentar a classe la seva primera composició, "Surfin'", el professor de torn la va avaluar amb una F, la nota més baixa que establia aleshores el sistema de puntuació nord-americà. Haurien de passar ben bé sis dècades perquè el centre decidís rectificar i atorgués, en ple any 2018, la nota més alta –una A- al treball de Wilson. Sí, l'excés d'academicisme sol tenir aquestes coses.

D'acord, "Surfin'" no serà ni de bon tros la composició més rodona del cançoner de Brian Wilson, ni tan sols de la fundacional primera etapa dels Beach Boys, però el seu pes històric és inqüestionable i segueix entrant la mar de bé digués el que digués aquell professor. Dos minuts i 14 segons d'harmonies vocals al més pur estil doo-wop, i una lírica que lloava les bondats de la pràctica del surf sobre una contagiosa melodia pop. Molt més que un tast de què significava ser adolescent al sud de Califòrnia durant la primera meitat de la dècada dels 60, l'essència del somni nord-americà invocada des de la perspectiva de qui encara disposa de tota una vida per davant. Que Wilson no s'hagués enfilat mai a una taula de surf era el de menys. Que bona part del nucli dur de la comunitat surfer no se l'arribés a prendre mai seriosament, a aquestes alçades no li importa a ningú.

"Surfin'" va ser la primera composició de Wilson i el primer single dels Beach Boys –amb Mike Love a la veu solista-. Publicada la tardor de 1961 per Candix Records amb "Luau" a la cara b, posteriorment es va regravar per a la seva inclusió al primer àlbum del grup, "Surfin' Safari", que veuria la llum al cap d'un any sota el paraigües de Capitol Records. A data d'avui, més enllà d'apuntar l'inici d'una de les nissagues discogràfiques més apassionants de les passades sis dècades, es contempla "Surfin'" com el punt de partida del vessant vocal de la música surf, un estil patentat per il·lustres veïns com Dick Dale o The Bel-Airs que fins aleshores havia prescindit de de la figura del vocalista. També es considera com la primera pedra de l'anomenat California Sound, aquell subgènere eternament hedonista de la música pop del qual segueixen essent Wilson i companyia màxims exponents.

L'apunt negatiu de tota aquesta història és una tercera versió de la peça en qüestió enregistrada i publicada pels propis Beach Boys el 1992 amb l'ànim de commemorar els 30 anys del seu primer elapé. Una lectura apàtica i descafeïnada, emmarcada en el que sol considerar-se com el punt més baix de tota la discografia dels californians, un "Summer in Paradise" (1992) produït pel seu sempre fidel Terry Melcher però totalment mancat d'aquella màgia que havia arribat a caracteritzar els seus autors. No hi va participar Brian Wilson, qui aleshores ja es trobava fora de la banda, el desastre va ser monumental tant en termes artístics com comercials, i d'alguna manera va acabar de precipitar el culebrot que ha esdevingut la nissaga Wilson-Love durant les passades tres dècades. A data d'avui és un dels pocs discos dels Beach Boys que mai s'han arribat a reeditar.

El punt de trobada de tota una escena

MATAGALLS
Els Inaudibles de Maikel Delay
Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera
20 de juny de 2020

Si la cultura ha estat durant els darrers tres mesos un dels grans antídots contra la monotonia –i contra coses encara pitjors-, el retorn ni que sigui amb comptagotes de la música en directe i les arts escèniques referma la pròpia cultura com un eix vertebrador i dinamitzador de comunitats i territoris. N'ha esdevingut bona mostra el cicle Els Inaudibles que ha impulsat Maikel Delay amb el suport de les associacions Som del Montseny i Ateneu de les Arts. Una sèrie de concerts que posen en valor una escena musical –la del Baix Montseny-, però sobretot tornen a oferir un punt de trobada a totes aquelles persones que constitueixen tal escena ja sigui fent música, difonent-la o simplement escoltant-la.

Ahir va ser el torn de Matagalls, una de les bandes més genuïnament montsenyenques que ha arribat a donar l'escena en qüestió durant els darrers anys. A les seves files hi conflueixen set trajectòries que sumen anys de militància i servei en formacions i projectes que van d'Esperit! a Liannallull i d'Els Surfing Sirles a la banda que sol acompanyar a Joan Colomo, passant per FP, Chaqueta de Chándal, Les Cruet o els seminals Zeidun. El seu discurs abraça llenguatges com el punk o el folk en la seva concepció més global i desacomplexada. I les seves cançons citen fonts com Black Heart Procession, The Pogues, Tom Waits, Gogol Bordello o fins i tot Beirut en algun indret remot de les profunditats del Montseny.

Una fórmula que ja s'havia manifestat guanyadora al seu debut discogràfic d'ara fa quatre anys, i que ahir van acabar d'arrodonir amb tot un seguit d'excursions lisèrgiques en sintonia amb un escenari, el de Can Balmes, presidit aquests dies per les escultures sonores confeccionades pel propi Maikel Delay a partir de materials reciclats. Restes de trofeus esportius connectades a pedals electrònics, maniquins equipats amb vells magnetòfons i fins i tot un tocadiscos reconvertit en instrument de percussió. Recursos amb què el polifacètic artista i activista va donar la benvinguda al respectable al mateix temps que la banda escalfava motors amb una expansiva tempesta de decibels.

Pas previ a l'esclat d'"El camí més llarg" i "La dimensió desconeguda". Intensitat en augment, visceralitat per la vena i la veu gutural de Ramon Mas com a ingredient principal d'un explosiu còctel sonor elaborat a partir de guitarres amb accent fronterer, acordions amb regust etílic, violins de naturalesa feréstega, una base rítmica tot terreny i un teclat ric en acidesa. Van repassar el seu primer disc –"Matagalls" (2016, El Bon Tall)- gairebé en la seva totalitat i presumint d'arguments tan incontestables com "Fondre's", "Retorn" o "Sento crits". I van aprofitar per presentar tot un seguit de composicions inèdites que des d'ara mateix reclamen a crits passar per l'estudi. Es van acomiadar novament amb el suport de Delay, fent soroll en el millor dels sentits i segellant la dimensió còsmica d'una unió sense precedents.

dissabte, 20 de juny de 2020

Rolling Blackouts Coastal Fever - "Sideways to New Italy" (2020)


Si el títol de "Hope Downs" (2018), el celebrat primer àlbum de Rolling Blackouts Coastal Fever, feia referència a un immens complex miner de l'oest d'Austràlia, la seva continuació, "Sideways to New Italy" (2020), es refereix a una població del sud del mateix país fundada al seu dia per immigrants italians. Dos discos i dos indrets amb les seves respectives històries. I una banda que sembla disposada a contemplar alguns dels punts menys predicats de la geografia del seu país a l'hora de batejar unes obres d'abast tan global com el plàstic i la gira internacional que ara fa dos anys els van elevar fins a les cotes més privilegiades del firmament indie.

"Sideways New Italy" és aquell difícil segon àlbum que hauria de confirmar o desmentir la promesa inicial, i el cert és que els seus autors han superat la prova amb la maduresa de qui sap que ja juga a la lliga principal però alhora amb aquella frescor i aquella vitalitat amb què van esdevenir al seu dia una de les grans revelacions de cartells com el de Primavera Sound. El plàstic en qüestió ofereix el mateix que el seu predecessor, però amb la punteria de qui ja ha après a pensar en gran. Segueixen Fran Keaney i companyia facturant cançons pop deutores d'il·lustres avantpassats com els Go-Betweens, però ara les serveixen amb els acabats necessaris per acabar de seduir tota una generació que ha crescut escoltant a Tame Impala.

El diàleg carregat d'urgència entre el rascat de guitarra acústica i els puntejats elèctrics de la inicial "The Second of the First" remeten inequívocament als paràmetres del primer disc. També el ganxo melòdic i el ritme contagiós de "Cars in Space", amb tota probabilitat un dels moments més rodons de l'àlbum i fins i tot un dels títols més definitoris del catàleg de Rolling Blackouts C.F. En canvi, pistes com "Falling Thunder" o (sobretot) "The Only One" juguen amb uns acabats sintètics que els acosten més que mai a la pista de ball i, de passada, els refermen com un dels grans actius de les grans cites festivaleres per on tenen previst desfilar la temporada vinent després d'haver hagut d'abortar com la resta de mortals els seus plans per la present. Queda doncs confirmada la promesa.

Public Enemy carreguen contra Trump

Public Enemy - Foto Eitan Miskevich.
Tard o d'hora havien de dir-hi la seva, tal i com estan les coses. I un cop han decidit parlar, ho han fet amb tota la contundència però alhora amb tot el flow a què ens tenen acostumats. Public Enemy acaben de lliurar un nou single en format digital que ve a repassar l'estat de les coses en uns Estats Units tocats novament per fantasmes com el racisme o la violència policial. Un "State of the Union (STFU)" –les inicials responen al "Shut the Fuck Up" que proclamen Chuck D i Flavor Flav des de la tornada de la peça en qüestió- que també reclama la sortida de Donald Trump de la Casa Blanca.

Definitivament, i si bé és obvi que cap problema s'acaba únicament substituint un nom per un altre, de ben segur serien bones notícies que els electors nord-americans decidissin desfer-se d'aquest personatge quan toqui tornar a les urnes el mes de novembre. És probable –i desitjable- que aleshores ja haguem pogut escoltar el nou disc dels novaiorquesos, un "Nothing Is Quick in the Desert" del qual formarà part la pròpia "State of the Union (STFU)". De moment, podem visionar-ne el videoclip a Youtube. Per cert, queda clar que Flavor Flav no tan sols segueix formant part de Public Enemy sinó que sembla sentir-s'hi molt a gust.

divendres, 19 de juny de 2020

Danzig - "Danzig Sings Elvis" (2020)


Tard o d'hora havia de passar. Glenn Danzig s'ha tret de la màniga un sentit homenatge a un dels seus grans referents, Elvis Presley. I és important subratllar el nom del cantant perquè, malgrat ser Danzig, la banda, qui signa el plàstic en qüestió, mai abans s'havia manifestat l'autor de "Mother" tan pròxim, íntim fins i tot, com en aquestes 14 mirades al catàleg del Rei.

Que ningú s'esperi descàrregues elèctriques ni demostracions de musculatura metàl·lica. Tampoc una successió de clàssics passats per la trituradora sònica marca de la casa. "Danzig Sings Elvis" (2020) és un àlbum de naturalesa crepuscular i estripada, d'instrumentació austera i amb la veu del propi Danzig en primeríssim primer pla. I el repertori defuig els títols més evidents per concentrar-se en tota una sèrie de perles a redescobrir.

S'agraeix, en aquest sentit, que hagi optat per obrir el disc amb una terminal revisió d'"Is It So Strange" que marca la tònica a seguir i deixa les coses clares de bon principi: qui no aconsegueixi entrar-hi ara, probablement no ho farà ni tan sols quan transporti "One Night", "Fever" i "Baby Let's Play House" fins a les coordenades més psicòtiques i corrosives.

A l'altre extrem, "Loving Arms", "Girl of My Best Friend i "Always on My Mind" –aquesta última, desprovista de tota la lluminositat que se li sol atribuir en qualsevol de les seves múltiples versions- revelen un Danzig erosionat pel pas del temps però alhora segur del grau que li aporta la maduresa. Qui sap fins on podria arribar si es decidís a seguir explorant aquests registres a l'hora de compondre material nou.

Vera Lynn (1917-2020)


VERA LYNN
(1917-2020)

Un segle de vida permet veure i apreciar moltes coses. Vera Lynn va ser testimoni d'alguns dels capítols més foscos de la història de la humanitat quan, durant la Segona Guerra Mundial, va decidir prendre partit i va acabar esdevenint un símbol de la lluita contra el feixisme arreu del món. Qui li hauria dit aleshores que, durant els darrers anys de la seva vida –103 hiverns havia sumat el passat mes de març-, assistiria al ressorgiment d'alguns dels pitjors impulsos de la condició humana. Estrella del pop pionera a la Gran Bretanya, va animar les tropes aliades amb actuacions en diversos fronts de batalla i va segellar amb "We'll Meet Again" un himne a la resistència contra la tirania i un cant a l'esperança per a milers de soldats del Regne Unit i de més enllà –la peça seria versionada en dècades posteriors per artistes que anirien dels Byrds a Johnny Cash-. Ens ha deixat aquella "Vera" a qui cantaven Pink Floyd a "The Wall" (1980).

dijous, 18 de juny de 2020

Pere Tàpias & Copa Lotus - "No som un grup" (2020)


En primer lloc, és escandalós que un disc com aquest s'hagi passat sis anys en un calaix. En segon lloc, sap greu que un dels seus autors no l'hagi pogut arribar a veure publicat. En tercer lloc, és una llàstima que un cop fora del forn tan sols hagi vist la llum en format digital un treball que sens dubte hauria fet molta patxoca en vinil o fins i tot en cd –encara que fos en edició limitada-. I en quart lloc, les sis pistes que conformen "No som un grup" (2020) refermen que la unió amb Copa Lotus hauria pogut esdevenir l'inici d'una segona joventut per a Pere Tàpias si el destí ho hagués permès.

L'ep en qüestió es va enregistrar la primavera de 2014, tres anys abans de la mort de Tàpias i quan Copa Lotus tot just començaven a perfilar-se com un nom a l'alça al panorama emergent de casa nostra. I allò que havia començat com un acostament entre dues generacions de músics de Vilanova i la Geltrú, també de dos backgrounds a priori distants, va culminar en una comunió gairebé perfecta on ambdues parts es van compenetrar i fins i tot retroalimentar a tots els efectes. Si Tàpias semblava encetar allò que ara s'anomena una etapa de maduresa, Copa Lotus es despenjaven com una dinàmica i solvent banda d'acompanyament.

Sobre el terreny, la unió es va materialitzar en títols tan incontestables com "399 pendons", un esclat de folk rock que remet a Dylan, Byrds i fins i tot Tom Petty amb els Heartbreakers. O "Mil petons i un balancí", on l'essència del Tàpias de tota la vida alterna amb el gust dels seus acompanyants per les textures orgàniques de The Band i Grateful Dead. L'assolellada "La plaça és teva, Vanessa!", resulta tan atemporal que tant podria encaixar en qualsevol de les obres clàssiques de Tàpias com posar a ballar aquella generació indie que encara avui representen Copa Lotus. I la hipnòtica (i àcida) "Càrrega i descàrrega" directament obre la porta a nous i fascinants horitzons que malauradament ja no podran ser assolits.

Adéu a Alex Taylor

Taylor, durant la seva etapa al capdavant de The Motorcycle Boy.
Ha transcendit aquesta setmana la mort d'Alex Taylor, qui havia estat vocalista dels irrepetibles Shop Assistants i posteriorment dels igualment recomanables Motorcycle Boy. El més sorprenent de tot plegat és que el seu traspàs no és en absolut recent, sinó que data de l'any 2005. Que hagi trigat una dècada i mitja a esdevenir un titular, i que ho hagi fet a partir de l'edició de l'àlbum fins ara inèdit de The Motorcycle Boy, ens ofereix una colpidora pista de com funciona aquest món on vivim: ningú s'havia recordat de Taylor des que va deixar la música a principis de la dècada dels 90, i ningú s'hauria recordat d'ella de no ser per la novetat discogràfica de torn.

Els Shop Assistants van ser una de les formacions més paradigmàtiques d'allò que durant la dècada dels 80 es va anomenar indie, etiqueta que implicava aleshores tota una sèrie de conceptes i valors que el temps ha anat difuminant i fins i tot banalitzant. Les seves cançons, comprimits de vitamina pop, immediatesa punk i nervi adolescent, concentren encara avui bona part de l'essència de la generació C86"It's Up to You" va figurar al recopilatori de la revista NME que va donar origen al terme (1986)-. Formada el 1984 a la ciutat d'Edimburg, la banda es va separar el 1987 després de publicar un grapat de singles i un únic àlbum de títol homònim (1986).

Taylor va formar aleshores The Motorcycle Boy juntament amb tres excomponents dels mai prou reivindicats Meat Whiplash, entre ells el guitarrista Michael Kerr. El grup es va desfer el 1990 després d'haver publicat una desena de singles i haver signat un contracte amb una gran disquera que finalment no va materialitzar les expectatives inicials. Deixava un elapé inèdit, "Scarlett", que va acabar veient la llum el passat mes de febrer a través de Forgotten Astronaut Records, segell impulsat pel propi Kerr amb l'ànim de recuperar el llegat de la banda. El mateix ha confirmat a través de les xarxes socials que va provar de localitzar la vocalista abans del llançament, però no va ser fins un cop publicat el disc quan el seu marit el va contactar per fer-li saber que Taylor havia mort 15 anys enrere.

Personalment, Shop Assistants és una de les meves bandes fetitxe d'aquella primera onada de pop independent. La mena de grup que m'hauria agradat trobar algun dia en escenaris i cartells com els del Minifestival de Música Independent de Barcelona, de la mateixa manera que en edicions recents hi he pogut gaudir directes com els de Close Lobsters o The Orchids. I una cançó, "All Day Long" –la versió ràpida, òbviament-, que solia ser habitual de les meves sessions quan punxava discos anys enrere a l'enyorat Macondo Bar del Camp de l'Arpa. Des d'aleshores, a casa mai ha deixat de sonar, i avui ho tornarà a fer amb més intensitat que mai.

dimecres, 17 de juny de 2020

El doo-wop satànic de Twin Temple

La música del diable – Foto Harry Eelman.
Si poden vostès imaginar-se a les Ronettes impregnant-se de litúrgia satànica i referències al cinema de terror amb segell d'Universal o de la Hammer, molt probablement la imatge mental que acabin obtenint s'assembli molt al discurs de Twin Temple. Un duet de Los Angeles que es dedica justament a això, a difondre la seva personal visió del satanisme –i del cinema de terror- a partir d'unes cançons que remeten a l'era daurada dels girl groups, el soul o fins i tot del doo-wop. De fet, ells mateixos defineixin el seu estil com a Satanic Doo-wop, una etiqueta tan inequívoca com oportuna.

Twin Temple són Alexandra i Zachary James, dos apassionats del punk i de tot allò que aquest terme implica, que un bon dia van decidir reinterpretar a la seva manera algunes de les manifestacions més primitives del rock'n'roll. I al mateix temps, és clar, proclamar als quatre vents que el satanisme, com ja va apuntar al seu dia el mateix Anton LaVey, no consisteix en sacrificar cabres ni ingerir sang de verges, sinó en atrevir-se a ser un mateix i a trencar totes aquelles cadenes que puguin arribar a obstaculitzar la pròpia afirmació –sí, molt probablement hagin llegit a Nietzsche-.

El projecte el van impulsar la nit de Halloween de 2016 –alguna cosa sembla apuntar que la data no és cap casualitat-, i des d'aleshores han publicat un disc que bé podria ser aquell pont mai abans projectat entre la generació de les Shangri-Las i la de Daptone Records. Un "Twin Temple (Bring You Their Signature Sound… Satanic Doo-Wop)" (2019) que podria arribar a fer les delícies de tot un Little Steven o del mateix Tarantino, i que tant pot esdevenir la banda sonora ideal de la pròpia nit de Halloween com fer companyia durant una refrescant vetllada estiuenca.

L'àlbum s'obre al ritme de "The Devil (Didn't Make Me Do It)", tota una píndola de soul en estat primitiu amb una guitarra endimoniada –mai més ben dit- que invoca a Mickey & Sylvia. "Lucifer, My Love" és una balada nocturna i amb regust anyenc de les que solen posar la pell de gallina quan sonen al moment i al lloc adequats. "Sex Magick" comença amb el mateix patró de bateria del "Be My Baby" de les Ronettes i desemboca en una perla pop apta per a qualsevol pista de ball. I "I'm Wicked" s'endinsa en les profunditats de l'estètica noir i posa de manifest la potència vocal d'Alexandra James fregant registres com el d'Amy Winehouse. Un debut de molta alçada, i el principi de tot allò que ha de venir.


Més informació:

Twin Temple  /  Pàgina web

El somni que no es farà realitat

Paul McCartney, en una imatge promocional de la gira abortada pel coronavirus.
Hauria d'haver tingut lloc avui un altre dels a priori grans concerts que ens haurem perdut a causa del coronavirus. Paul McCartney a l'Estadi Lluís Companys en la que hauria estat la seva primera actuació a Barcelona des de l'any 2003 –també el seu debut a l'Estadi Olímpic-. A diferència de tants altres esdeveniments que s'estan posposant de cara a l'exercici vinent, la visita de l'exBeatle ha estat directament cancel·lada i l'empresa promotora fins i tot ha procedit ja a retornar l'import de les localitats despatxades als diversos milers d'ànimes que tenien previst concentrar-se aquesta nit a Montjuïc. Sembla, doncs, que el somni no es podrà fer realitat.

És difícil fer prediccions en un negoci com el de la música en directe a gran escala, més encara en un context d'incertesa com el que ens ocupa aquests dies, però no són poques les veus que assenyalen aquest concert ara ja perdut com l'última oportunitat de presenciar una actuació de McCartney a casa nostra. D'escoltar i veure en persona, encara que sigui de lluny, una icona que no només va definir la música del nostre temps sinó que encara avui és capaç de protagonitzar vetllades memorables –part del mèrit el té una banda d'acompanyament de solvència contrastada, la que més escenaris ha arribat a compartir amb l'autor de "Let It Be" i "Helter Skelter"-.

Els enregistraments de concerts recents mostren un Macca amb la veu notablement afectada pel pas del temps, però encara en plena forma i disposat a oferir cada nit una experiència irrepetible a qui hagi passat per caixa per retrobar-se amb molt més que un tros d'història. I bé, sap greu fer-se a la idea que probablement haguem perdut aquesta última oportunitat de retrobar-nos amb el mite en carn i os. Si aquesta pandèmia ha fet de termes com distopia part del nostre vocabulari quotidià, avui m'agradaria invocar un altre concepte propi de la ciència-ficció com són les realitats paral·leles. Sí, tant de bo hi hagi en algun lloc un món paral·lel i lliure de virus on diversos milers d'ànimes acabem aquesta nit cantant "Hey Jude" amb el seu autor.

dimarts, 16 de juny de 2020

Nirvana segons Thou


El repertori de Nirvana, reinterpretat des de les coordenades del metal extrem. O les composicions de Kurt Cobain, desprovistes del seu vessant més pop i amb una dosi extra de mala llet. És l'experiment que han dut a terme els nord-americans Thou al seu últim disc, un "Blessings of the Highest Order" (2020) on recullen tots els clàssics de Nirvana que han versionat al llarg dels anys en clau d'sludge metal. També hi han inclòs la versió d'"In the Pines", la peça tradicional que els de Seattle interpretaven en directe sota el títol de "Where Did You Sleep Last Night" i que els de Louisiana tenyeixen de tenebra com a "My Girl".

Pel que fa als temes propis de Nirvana, funcionen especialment bé en aquest nou registre les peces de naturalesa més densa i on el baix de Krist Novoselic solia jugar un paper destacat en les versions originals. "Dive" i "Blew" en són bons exemples, també "Sifting" o "Scentless Apprentice", títols que refermen la proximitat i l'afinitat de Cobain i companyia –i del grunge en la seva concepció més primitiva- amb el metal més salvatge, visceral i desacomplexat. A destacar també un "Something in the Way" deconstruït i claustrofòbic, i un "I Hate Myself and I Want to Die" que sona a qualsevol cosa menys a la broma que va ser al seu moment.

Escoltin el disc a Bandcamp.

dilluns, 15 de juny de 2020

Els Inaudibles de Maikel Delay, a El 9 Nou


Es parla poc del paper que està jugant el món associatiu en la recuperació de la música en directe. De com petites entitats i associacions sense ànim de lucre d'arreu del país han tornat a celebrar concerts abans que ho facin els "grans". De com, en termes generals, el desconfinament de la música en viu no s'ha impulsat des de les grans capitals de província (ni de comarca) sinó des de poblacions que sovint solen ser les grans oblidades però on el propi teixit associatiu ha generat i segueix generant el caldo de cultiu necessari perquè hi passin coses. De com, en definitiva, aquells que han entès la cultura com una eina indispensable a l'hora de dinamitzar els seus respectius territoris, han acabat passant la mà per la cara de qui s'ha vist forçat a salvar patrocinis i assegurar subvencions a última hora i a la desesperada.

Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Maikel Delay, Albert Trabal (Zeidun, Matagalls) i Nico Flors (Pytra Oyster, Liannallull) al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera, tret de sortida del cicle "Els Inaudibles" que ha impulsat el propi Delay amb el suport de Som del Montseny Fest i Ateneu de les Arts. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia d'Aitana Such. Als quioscos fins dijous.

Margo Price - "That's How Rumors Get Started" (2020)


Advertia Margo Price en una entrevista recent que el seu tercer disc podria descol·locar o fins i tot molestar a aquell segment (aparentment majoritari) del seu públic que fins ara l'havia contemplat com una nova candidata a resseguir els itineraris de Loretta Lynn, Emmylou Harris i companyia. Un cop escoltat "That's How Rumors Get Started" (2020), un pot entendre perfectament a què es referia però alhora entendre que no n'hi havia per tant. Que la de Nashville ha evolucionat, tal i com és llei de vida, però les seves arrels segueixen tan a la vista com el primer dia.

El més significatiu d'aquest nou treball és el fet d'haver-se allunyat del paraigües de Jack White i Third Man Records per buscar l'empenta de Loma Vista –segell amb línia directa amb els més alts departaments de la indústria del disc-, la qual cosa no vol dir que hagi renunciat a seguir essent l'ànima rebel i inconformista que ha definit una trajectòria vital i artística digna d'un biopic dels bons. D'entrada, són bones notícies que hagi comptat amb tot un Sturgill Simpson a la producció, i que a l'estudi l'hagin acompanyat valors tan segurs com Matt Sweeney (Zwan, Iggy Pop), Benmont Tench (Tom Petty and The Heatrbreakers) o Pino Palladino (The Who).

Una llista de col·laboradors il·lustres amb tants peus en la tradició nord-americana com en el rock de més alta volada, i que d'alguna manera han deixat empremta en un àlbum que apunta enlaire amb himnes de vocació massiva com un "Letting Me Down" que sona a Petty i els Heartbreakers pels quatre costats. Un plàstic que fins i tot flirteja amb el vessant més pop de la Music City ("Stone Me" i els seus aires a Dixie Chicks), però més enllà d'això segueix essent el testimoni de qui les ha vist passar de tots colors abans d'arribar fins aquí. En aquest sentit, pistes com l'elèctrica "Twinkle Twinkle" no tan sols haurien de convèncer el públic de la pròpia Price, sinó que haurien d'apel·lar també a parròquies com la de Larkin Poe.


Nota: Si bé "Tha'ts How Rumors Get Started" hauria d'haver vist la llum aquest mes de juny, la seva sortida s'ha posposat fins al 10 de juliol a causa de l'emergència sanitària.

diumenge, 14 de juny de 2020

50 anys de "Workingman's Dead"


Si els tres primers discos de Grateful Dead es poden contemplar com a pilars fonamentals de la primera era psicodèlica, "Workingman's Dead" (1970) és un dels grans paradigmes del retorn a les essències més orgàniques que va definir el relat pop durant el canvi de dècada dels 60 als 70. Un cop de timó estilístic en tota regla que va tallar d'arrel amb les excursions lisèrgiques i els paisatges àcids per abraçar gèneres com el folk o fins i tot el country a partir d'una instrumentació essencialment acústica i d'unes harmonies vocals que es van situar definitivament en un primer pla.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, aquell quart disc també va significar la consolidació del tàndem compositiu que Jerry Garcia i Robert Hunter havien estrenat tot just un any abans a "Aoxomoxoa" (1969). Set de les vuit pistes que conformaven el plàstic les signaven conjuntament –Phil Lesh els va donar un cop de mà a "Cumberland Blues"-. I la vuitena, "Easy Wind", tenia a Hunter com a únic autor. Tal va ser el pes del poeta i lletrista en la gestació d'aquell disc que, malgrat no ser membre de la banda, va aparèixer a la fotografia de la caràtula juntament amb els sis components oficials.

Quant al repertori, la inicial "Uncle John's Band", un homenatge a la tradició musical nord-americana tant a nivell líric com sonor, esdevindria una de les peces més reconegudes del catàleg dels Dead gràcies a la seva melodia irresistible i a aquelles harmonies que podien competir perfectament amb les de contemporanis com Crosby, Stills, Nash & Young. També esdevindria un dels títols de capçalera del grup "Casey Jones", la història del llegendari conductor de ferrocarril que havia sacrificat la seva vida per salvar les dels seus passatgers, narrada a ritme de polsegós folk rock. I "Dire Wolf" abordava el country a la manera de Gram Parsons o els primers Poco, situant-se a l'avantguarda de l'aleshores incipient country rock.

El Baix Montseny torna a sonar

Delay, Trabal i Flors, ahir a la tarda a Can Balmes.
MAIKEL DELAY amb ALBERT TRABAL i NICO FLORS
Els Inaudibles @ Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera
13 de juny de 2020

Escultures que sonen. Maniquins, botes de vi i fins i tot restes de trofeus esportius que fan música un cop connectats a tot un arsenal de pedals i aparells electrònics. El Centre Cultural Can Balmes de Palautordera acull aquest mes de juny "Els Inaudibles", un projecte de l'artista multidisciplinari Maikel Delay que involucrarà bona part de la microescena musical del Baix Montseny –el projecte compta amb el suport de Som del Montseny i l'Ateneu de les Arts-.

La presentació ha tingut lloc aquest cap de setmana amb un concert del propi Delay, acompanyat per dos multiinstrumentistes de llarg recorregut com són Albert Trabal (Zeidun, Matagalls) i Nico Flors (Pytra Oyster, Liannallull). El resultat, la comunió fins ara inèdita de tres exploradors sònics amb tota la immensitat del Parc Natural del Montseny com a marc de fons.

Personalment, aquest ha estat el primer concert al qual he pogut assistir des de l'inici de la desescalada. Amb la maleïda mascareta, però també amb l'al·licient de retrobar moltes cares conegudes després de tant de temps. El millor de tot, que la cosa no s'acaba aquí i que "Els Inaudibles" seguirà programant música en directe durant les properes setmanes. Ho explicarem demà a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dissabte, 13 de juny de 2020

Jess Williamson


El primer avís el va oferir ara fa dos anys "Cosmic Wink" (2018), un tercer disc que maridava les arrels més profundes del so Americana amb els traços onírics del folk pop de la Costa Oest. I la confirmació sembla arribar aquesta primavera amb la publicació de "Sorceress" (2020), un quart àlbum que certifica el de Jess Williamson com dels noms a l'alça de la música nord-americana dels nostres dies més enllà d'etiquetes i calaixos de sastre.

La inicial "Smoke", la història d'una relació tempestuosa i tòxica fins a un cert punt, comença com una fràgil melodia folk i acaba enfilant-se fins una dinàmica composició pop de les que apunten enlaire ja de bon principi. "As the Birds Are" torna a posar sobre la taula la capacitat de la texana –establerta a Los Angeles- a l'hora de maridar tradició i contemporaneïtat a partir d'una estructura que remet a les grans dames del country de dècades enrere però alhora seria capaç de seduir les multituds de tots aquells macrofestivals que no tindran lloc aquesta temporada.

De veu càlida i afectada a parts iguals, capaç tant de xiuxiuejar a cau d'orella a "Sorceress" –la cançó que titula el disc- com de manifestar-se sofisticada amb un "Infinite Scroll" que invoca els Fleetwood Mac d'Stevie Nicks, Williamson va començar a fer música tocant el banjo i reconeix influències en òrbites que van del bluegrass al post-punk, passant per referents amb els quals tard o d'hora hauria de començar-se a comparar, com ara Cat Power o Torres.


Més informació:

Jess Williamson  /  Pàgina web

divendres, 12 de juny de 2020

Jehnny Beth - "To Love Is to Live" (2020)


Quan Jehnny Beth es va aliar ara fa un any amb Johnny Hostile per facturar la banda sonora d'un documental sobre Chelsea Manning, en certa manera va venir a dir dues coses. La primera, que la seva amplitud de mires anava més enllà del post-punk directe i visceral de Savages –amb tota probabilitat, un dels grans exponents del gènere en el que portem de segle-. La segona, que no té pèls a la llengua a l'hora d'abordar a través del seu art tota una sèrie de temàtiques que si no són tabú sí que com a mínim solen resultar encara incòmodes per a bona part de l'audiència (blanca i heterosexual) que sol assistir a concerts de rock com els que ofereix la banda mare.

El seu primer disc en solitari, "To Love Is to Live" (2020) referma aquesta doble intenció a través d'una col·lecció de peces de format més tradicional que les que va enregistrar amb Hostile –"Xy Chelsea" (2019)-, però igualment allunyades dels paràmetres que havien encasellat la vocalista francesa –establerta al Regne Unit- com un dels grans referents del post-punk contemporani. L'àlbum en qüestió, de fet, té tant de post-punk com el debut en solitari de Neneh Cherry, per trobar un referent més o menys proper en termes conceptuals. Cançons que que agafen tot allò que els convé de registres com el jazz o el trip hop ("Flower"), arribant a trepitjar molt fort quan s'ho proposen ("Heroine"), i on Beth trenca convencions al voltant de conceptes com la sexualitat ("Innocence").

Recopilatori de suport a Dràstik Punkaires


Un total de 76 bandes donen suport de Dràstik Punkaires, espai de referència de l'underground vallesà que durant els darrers mesos no s'ha vist tan amenaçat pel coronavirus com per la normativa municipal. El resultat és el recopilatori "Dràstik Punkaires Vol. 01".

Granollers. Una ciutat de 60.000 habitants i tan sols un espai acondicionat expressament per oferir-hi concerts de petit i mitjà format. I, per postres, una normativa municipal que ha estat a punt d'engegar a rodar un projecte sorgit de l'empenta i la determinació de dos col·lectius de llarga i contrastada trajectòria underground com són Punkaires i Arcada Koncerts, impulsors de Dràstik Punkaires. Un local autogestionat per on van passar més de 120 bandes i solistes locals, nacionals i internacionals entre l'any 2017 i la tardor de 2019, quan va haver d'abaixar la persiana per dur a terme obres d'insonorització.

Des d'aleshores, ambdues entitats han impulsat diverses accions destinades a pagar les despeses d'aquests treballs. L'última, coincidint amb l'aturada de la música en directe derivada del coronavirus, ha estat la publicació d'un disc recopilatori on un total de 76 bandes han cedit les seves cançons de forma desinteressada. Es tracta sobretot d'artistes de l'entorn granollerí i vallesà, músics que són habituals de l'escenari del Dràstik però també solen passar per caixa i buscar lloc a primera fila quan no els toca actuar. Formacions com Zombi Pujol, Tiger Menja Zebra, Les Cruet, Prou!, Catastrofe Club, Esperit! o Tansumica –també noms històrics com Budellam, Zeidun o Camping, i fins i tot bandes tan joves que encara no han tingut temps d'actuar a la sala, com Zesc-.

Tampoc hi falten referents de l'indie català i estatal com els gironins Illinoise, els maresmencs IOU3R, les barcelonines Pentina't Lula, els mallorquins F/E/A o els valencians Betunizer. Tot plegat, sota el títol genèric de "Dràstik Punkaires Vol​.​ 01 – A 17dbs de l'infern" (2020) –esperem que el segon volum arribi ben aviat-. Un repertori d'impacte, integrat per títols en molts casos inèdits fins a data d'avui, on alternen amb total naturalitat discursos i llenguatges que van del punk a l'electrònica passant pel noise, el hardcore, el shoegaze, el metal o la música industrial. Disponible a Bandcamp.

dijous, 11 de juny de 2020

Steven Munar - "Stand Up and Face It"


Mentre acaba d'enllestir el que serà el seu proper àlbum, un "The Fish and the Net" per al qual no s'ha anunciat encara cap data de llançament, Steven Munar ens amenitza l'espera amb un nou single que ha enregistrat durant les mateixes sessions però no formarà part del disc. "Stand Up and Face It" suposa un salt endavant a nivell estètic, mantenint aquells aires tardorencs i reflexius marca de la casa però apostant per uns acabats on guanya pes l'electrònica i per una lluminosa tornada que per moments pot arribar a invocar determinades obres de maduresa de gegants com Tom Petty o Bruce Springsteen. L'ha presentat amb un videoclip on l'acompanyen Miguel Zanón i Lynne Martin, i que poden vostès visionar a Youtube.

Allman Brothers en clau de jazz

The Allman Brothers Band, una institució del Sud.
La música de The Allman Brothers amb tota la seva essència però sonant com mai abans l'havíem escoltat. Amb motiu del 50è aniversari del debut homònim de la formació, la discogràfica New West –tota una institució, si parlem de música d'arrel nord-americana- va impulsar a finals de l'any passat el projecte Big Band of Brothers. Una recreació del repertori dels pares del southern rock en clau de jazz, i més concretament amb format de big band.

El resultat, un disc de tribut publicat sota el títol de "Big Band of Brothers - A Jazz Celebration of the Allman Brothers Band" (2019), transporta una desena de peces de naturalesa greixosa i pantanosa fins a les coordenades més sofisticades, elegants i robustes del jazz. I ho fa de la mà de gairebé una trentena de músics entre els quals figuren noms de pes com els del trombonista Wycliffe Gordon, els vocalistes Marc Broussard i Ruthie Foster o el guitarrista Jack Pearson, que va arribar a tocar amb la banda mare a finals dels 90.

Pel que fa al repertori, no hi falten títols com "Hot' Lanta", "In Memory of Elizabeth Reed" o un "Whipping Post" que conserva tot el nervi original i es referma com un paradigma del gust dels Allmans per les formes i estructures del jazz o fins i tot la música progressiva. També coincidint amb el cinquantenari del debut de la banda, Mercury ha posat en circulació la luxosa caixa commemorativa "Trouble No More: 50th Anniversary Collection" (2020), deu lp's (o cinc cd's) que repassen la trajectòria del grup, gravacions inèdites i abundant material documental inclosos.

dimecres, 10 de juny de 2020

James Hand (1952-2020)

JAMES HAND
(1952-2020)

La carrera musical de James Hand era d'aquelles que posen en qüestió mites, dogmes i contes de fades com els de la immediatesa, l'eterna joventut o l'èxit massiu i instantani. També ens recorda que la música és quelcom més que acumular guardons i omplir portades, i que dedicar-s'hi equival a tot un ofici. Nascut el 1952 a la localitat texana de Waco, no va debutar discogràficament fins als 47 anys –amb "Shadows Where the Magic Was" (1999)-.

Fins aleshores havia après l'ofici en qüestió tocant arreu de l'estat de l'Estrella Solitària com a membre de diverses bandes, arribant en ocasions a fer de camioner o a participar en rodeos per tal de poder subsistir. Òbviament, publicar un primer disc amb gairebé cinc dècades de trajectòria vital a l'esquena és un mal negoci en termes comercials, però també equival al grau de l'experiència: quan va entrar per primer cop a l'estudi de gravació sabia perfectament què hi anava a fer i sobretot a dir.

Les seves cançons, fortament arrelades en tradicions com les del Western swing o el honky tonk, serien comparades per la crítica especialitzada amb les dels grans tòtems d'aquests dos estils, i comptarien amb el vist i plau de gegants com Willie Nelson. I no, no obtindria grans guardons ni ocuparia portades destacades, però el seu nom esdevindria de referència en el country de les passades dues dècades. El seu últim disc publicat, "Stormclouds in Heaven", data de l'any 2014.