divendres, 18 de juny de 2021

Jive Mother Mary

Rock nord-americà amb totes les lletres.

Cal saludar aquells artistes que encara són capaços de marcar el seu propi ritme i no deixar-se engolir per les frenètiques dinàmiques de la immediatesa i els grans engranatges. Aquelles bandes que encara opten per explorar al seu aire les múltiples carreteres secundàries que solen resultar invisibles a qui només vol conèixer la velocitat cada cop més inassumible de les grans autopistes. Diuen els components de Jive Mother Mary a la seva pàgina web que no van formar el grup per tenir una carrera meteòrica, sinó com a fruit d'una amistat que ve de lluny i que perdurarà durant molt de temps.

Dit i fet. La música d'aquest quartet de Carolina del Nord sona exactament a això. A una colla d'amics, a aquella mena de química que només sorgeix quan els elements en qüestió s'han passat més de deu anys compartint quilòmetres en furgoneta, escenaris dels que solen treure fum quan s'hi encén la flama del rock'n'roll, i sessions maratonianes de música sota un porxo, a la llum de la lluna i ben regades amb bourbon i cervesa fresca. O, si ho prefereixen, a Allman Brothers, Grateful Dead, The Band, Outlaws, Flying Burrito Brothers o, per buscar un referent més proper, els Jayhawks.

Formats l'any 2006, Jive Mother Mary han girat de forma incansable per ambdós costats de l'Atlàntic, han compartit escenaris amb figures que van de Buddy Guy a Drive-By Truckers, i han publicat una pila de referències discogràfiques de les quals cal destacar tres treballs llargs. L'últim es titula "8 Tracks" (2021), i conté exactament això. Vuit pistes de regust inequívocament atemporal, que remeten als clàssics més totèmics de la música d'arrel nord-americana i sonen fresques com una rosa qualsevol dia i a qualsevol hora. Atenció a perles tan rodones com "Hope It Ain't Bad", "Don't Look Now, I'm Only Dreaming" o "Road Song #17 (The Burger King Song)".


Més informació:

Jive Mother Mary  /  Pàgina web

Dry Cleaning

El so de l'indie britànic post-Brexit.

Florence Shaw va escriure "Magic of Meghan", el single de debut de Dry Cleaning –publicat ara fa dos anys- el dia del casament del princep Harry amb Meghan Markle. El mateix dia en què el Regne Unit sencer feia festa mentre ella, per aquelles coses de la vida, abandonava l'apartament de qui fins aleshores havia estat la seva parella. Shaw anava a contracorrent, de forma conscient o inconscient, tal i com ho fa des d'aleshores la banda que encapçala i de la qual és vocalista.

Dry Cleaning és un jove quartet de post-punk format a Londres el 2018. Un combo de naturalesa salvatge i indòmita que conjuga la veu espectral i visceral de Shaw amb una guitarra que és pur nervi i tensió, i una base rítmica tan hipnòtica com contagiosa. Han publicat un parell d'ep's i incomptables singles durant els darrers dos anys, i aquesta primavera han presentat per fi el seu primer elapé, un "New Long Leg" (4AD) que els confirma com a nom a l'alça de l'indie britànic post-Brexit. Inequívoca carta de presentació d'una banda que es perfila tan referencial com necessària.

Disponible a Bandcamp.

dijous, 17 de juny de 2021

Wide Valley

Un nou punt de partida.

A aquestes alçades no tenim cap dubte que qualsevol obra fonogràfica que porti el segell de Great Canyon Records és de fiar. També inspira confiança que un projecte musical es presenti en societat amb cançons que es capbussen en la immensitat de la tradició nord-americana –de Dylan i Neil Young a Wilco i The War On Drugs- i que responen a títols com "Lonesome Train" o "Easy Rider".

Efectivament, el repertori de Wide Valley remet a carreteres infinites i solitàries vies de tren que es perden en paisatges desèrtics i on un vell motel pot arribar a esdevenir el més fantàstic dels palaus. Wide Valley és el nou projecte de Juanjo González, veterà músic madrileny que afirma haver trobat en aquesta aventura un nou punt de partida. Debuta a l'escuderia Great Canyon amb "Blurry Times" (2021).


Més informació:

Great Canyon Records  /  Pàgina web

Rock alternatiu al súper

Pixies.

Diuen que t'has fet gran quan els teus futbolistes i músics de capçalera són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que bona part dels meus músics de capçalera estan morts, potser m'hauria de guiar per altres baròmetres. Com per exemple els llocs on acabes escoltant algunes d'aquelles cançons que t'han acompanyat com a mínim durant mitja vida. El cas és que ahir vaig anar al súper a comprar el sopar i van sonar dos clàssics de Pixies i Madness. "Here Comes Your Man" i "Our House", així, l'un darrere l'altre.

Aleshores em vaig adonar que no fa pas tant que aquestes mateixes cançons solia escoltar-les a les catacumbes de la plaça Reial mentre esperava que sortís el sol. D'acord, fer-se gran és més una qüestió mental que una altra cosa. Però qui ens hauria dit a tota aquella generació que l'any 2004 vam assistir al Primavera Sound al concert d'uns Pixies acabats de reformar com si es tractés de la resurrecció del Messies, que un dia acabaríem escoltant un dels himnes d'allò que solíem anomenar rock alternatiu en un entorn tan poc probable com la secció de fruites i verdures d'un supermercat.

dimecres, 16 de juny de 2021

"Rejovenir" la ràdio

Julio Ruiz, cinc dècades al davant de 'Disco Grande'.

Es jubilen Julio Ruiz i José Miguel López. Les veus de Disco Grande i Discópolis, respectivament. Dos dels locutors més veterans i reconeguts de la ràdio musical a l'Estat espanyol, dos espais de referència i dos pilars de la graella de Radio 3 tal i com la coneixem a hores d'ara. I sobretot dues maneres de fer que cada dia s'estilen menys en un ofici cada cop més sotmès a la dictadura de la immediatesa i de la novetat per la novetat. Dos referents que sempre van mirar endavant, però ho van fer des de la profunditat, el rigor i la consciència que tot present és conseqüència d'allò que el precedeix.

El fet d'anar perdent mica en mica els nostres referents és llei de vida, de la mateixa manera que ho és el fet que les persones es jubilin quan els arriba el moment de fer-ho. Però m'inquieten una mica les declaracions al respecte d'un alt càrrec de RTVE, Carlos Garrido, recollides dies enrere pel diari El País. "La seva tasca ha estat fantàstica", deia en referència a les trajectòries de Ruiz i López a la ràdio pública espanyola. "Però l'objectiu ara és rejovenir l'emissora. No tan sols és a Radio 3: s'està fent a Radio 1, a Radio Clásica...", matisava com qui no vol la cosa. No dubto de les bones intencions d'aquest senyor. Però les seves declaracions, deia, m'inquieten una mica.

Rejovenir vol dir fer jove quelcom que, aparentment, ha deixat de ser-ho. En el debat sobre què significa ser jove no hi entraré perquè podria ser llarg, sobretot en un país on la precarietat obliga moltes persones a viure a la llar materna fins passada la trentena. Entenc per tant que Garrido va caure en aquella trampa tan comuna de confondre joventut amb adolescència, un parany doblement nociu quan es pretén dissociar la suposada vellesa de l'experiència que porta implícita i contemplar-la com una simple llosa.

No sé en què consisteixen, aquests plans de rejovenir la ràdio pública, però sí que sé que veus com les de Ruiz i López (i tantes altres que van de Jordi Tardà a Jesús Ordovás, de Consol Saenz a Juan Claudio Cifuentes i de Juan de Pablos a El Pirata) m'han acompanyat des que jo mateix era un adolescent. I que si avui sóc tal com sóc és, en gran part, perquè vaig poder escoltar i aprendre de persones amb més recorregut, més perspectiva i més experiència que jo. Un intangible, l'experiència (entesa més enllà de l'accepció estrictament laboral), que cal posar més que mai en valor quan immediat equival a caduc. Farien bé de tenir-ho en compte els responsables de RTVE, si realment creuen en una ràdio pública rigorosa i de qualitat.

El "rotllo" del progrés

Un jove Pau Riba a Formentera, durant la gravació de 'Jo, la donya i el gripau'.

Es commemoren enguany cinc dècades de la publicació de "Jo, la donya i el gripau" (1971), el segon àlbum de Pau Riba i un dels moments àlgids del folk rock en el seu vessant més àcid i nostrat. El propi autor en parla amb el periodista Donat Putx en una entrevista publicada per Enderrock aquest mes de juny. També recorda amb aquests termes el context social i temporal en què es va concebre tal obra:

"Era el naixement d'una nova era, es parlava de la fi de l'Era de Peixos i el començament de l'Era d'Aquari. (...) Es van girar les tornes i, entre l'LSD i el rock'n'roll, la gent jove va prendre carta de naturalesa i es va convertir en una mena de classe social. La joventut va veure que això del progrés i la resta de rotllos que hi havia a l'època no anava enlloc".

Ah, el progrés, entès en termes estrictament capitalistes! Aquell progrés que havia de fer-nos lliures però ens ha acabat acostumant a rebre –i atendre- missatges de feina en hores que haurien de ser nostres i de ningú més. Aquell progrés que ens havia d'alliberar però ens ha acabat fent addictes a les xarxes socials i esclaus dels dispositius mòbils. El progrés, una arma de doble tall, tant avui com ara fa 50 anys.

dimarts, 15 de juny de 2021

El manifest de The Kleejos Band

The Kleejos Band.

La nota de premsa que promociona el darrer disc de The Kleejos Band, "Maleza" (2021), comença amb una d'aquelles declaracions d'intencions i de principis que val la pena tenir presents en qualsevol circumstància, però sobretot en aquests temps d'emergència en què els grans es fan més grans i els petits han de suar més que mai per poder subsistir. Quan durant un any sencer de coronacrisi se'ns ha estat venent que salvar la cultura era salvar macrofestivals i cinemes multisala, val la pena reproduir, difondre i llegir sencer un manifest que posa sobre la taula el valor de les petites coses, dels invisibles, de la proximitat, del cara a cara. Aquí van les sàvies paraules dels aragonesos:

"Darrere de el rock and roll d'estadis, les limusines, el luxe i els excessos hi ha tot un univers per a qui vulgui descobrir-ho.
- Persones i bandes gairebé invisibles per a la immensa majoria però que recorren quilòmetres i quilòmetres per oferir un show a la sala d'un petit promotor que la manté oberta tot i els baixos ingressos i l'elevat cost personal i emocional. Són aquells que s'allunyen de la seva família i de la seva gent per tocar davant de desconeguts que acaben esdevenint amics.
- Treballadors a l'ombra que viuen de la música i als quals un mal any acaba arruïnant.
- Músics que amaguen la seva depressió, les seves debilitats o la seva solitud però que continuen sortint cada nit lliurant la seva ànima sense que tu notis res.
- Sospitosos habituals que compren una entrada per veure un concert d'un grup que no coneixen i que en ocasions s'emporten un disc per poder reviure el moment a casa seva. No podran compartir la seva experiència al lloc on treballen perquè saben que ningú els entendria.
- Romàntics que encara mantenen obertes les seves botigues de discos, o que segueixen fent els seus programes de ràdio sense fórmules.
- Enamorats de la música que segueixen editant nous discos sense importar-los el retorn econòmic perquè sí, encara queda l'amor a l'art.
En definitiva, 'Malvinguts' a un món hostil al qual no tindran cap més ajuda que la teva i la dels aliats que es trobin pel camí, però que es resisteixen a abandonar perquè tenen històries per explicar".

El disc va dedicat a tots aquests Malvinguts, conclouen The Kleejos Band a la nota de premsa en qüestió. Era de justícia, i francament s'agraeix el gest quan un es pot identificar amb bona part dels punts del manifest, o bé té amics o coneguts que directament els personifiquen. Arribat aquest punt, si l'àlbum sona millor o pitjor gairebé és el de menys. Però és que, a sobre, els de Saragossa han facturat una de les obres que acabaran definint la seva carrera.

Un robust exercici de hard rock transatlàntic amb accent dels 70, evocador de referents que van de Free i Bad Company als primers Aerosmith o Neil Young amb Crazy Horse, on deixen enrere les lletres en anglès i adopten el castellà com a llengua vehicular. A destacar títols com "Malvenidos", l'himne definitiu a totes aquelles persones a qui va dedicat el disc. O "Radio amiga", un potent homenatge a les ràdios que encara hi veuen més enllà de l'obvietat i, sobretot, als selectors que ens han descobert tota aquella música fins a la qual mai ens hauria pogut transportar un fred i mecànic algoritme.


Més informació:

The Kleejos Band  /  Pàgina web

La Nena Samsó - "Gana ferotge" (2021)


Vam descobrir La Nena Samsó ara fa cosa d'uns dos anys, quan van publicar "Forat, cordill, la lluna i mil mamuts" (2019, El Mamut Traçut). Un ep de debut que presentava en societat la unió de la poeta, cantant i actriu Enka Alonso amb el guitarrista Marc Alongina –la gran majoria l'havíem conegut a les files de Les Atxes-. I una col·lecció de cançons que conjugaven versos crus i sense pèls a la llengua amb un pop d'acabats digitals i estètica lo-fi. Des d'aleshores ha plogut molt, i d'aquella llavor inicial n'ha germinat un dels projectes més fascinants del sotabosc musical barceloní.

D'entrada, s'ha sumat a l'equació la bateria de José Valera Cintas –també provinent de l'òrbita de Les Atxes-. Incorporació decisiva a l'hora de consolidar un discurs que s'ha redefinit ell mateix tot deixant enrere la factura lo-fi, potenciant el seu vessant més orgànic i estripat, i assentant-se sobre unes coordenades on conflueixen registres com els de PJ Harvey, Anna Calvi, Amanda Palmer o el Nick Cave més torrencial. Hipnòtics ritmes tribals, monolítiques guitarres en tensió creixent i, en primer pla, la veu serena d'Alonso despatxant el seu verb visceral i esmolat.

Un pronunciat salt endavant que es concreta amb la desena de pistes que formen el seu primer llarga durada, un "Gana ferotge" (2021, El Mamut Traçut / Hidden Track) que han enregistrat amb Bernat Sánchez als controls, i on el misteri ancestral de la inicial "Ventalls" –atenció al seu videoclip d'estètica hivernal, obra de la pròpia banda- alterna amb el nervi a flor de pell de "Si tan sols volgués això" o les claustrofòbiques estructures de "Per cada ofec". Tot un encert, d'altra banda, haver regravat títols pretèrits com "Canvi de compàs" o "Jocs de nit", adaptant-los a la nova realitat del combo i treient-ne tot aquell suc que encara portaven a dins.


Més informació:

La Nena Samsó  /  El Mamut Traçut  (web)  /  Facebook

dilluns, 14 de juny de 2021

Els ressons industrials de la Sati, a El 9 Nou


Els ressons industrials de la Sati. El soroll com a metàfora d'un model social i econòmic que ha quedat obsolet. El Festival de Jazz de La Garriga va recordar dissabte passat la històrica fàbrica tèxtil tot transformant part de la seva ferralla en instruments musicals. Escenografia de Barraca Xau i art sonor a càrrec d'Iklo. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Opera Aperta, a El 9 Nou


Què ens defineix com a éssers humans? Què significa ser persona? Com es forma una identitat? Què queda de nosaltres després de la mort? Són alguns dels interrogants que diversos pensadors han provat de respondre aquest cap de setmana passat al festival d'art i paraula Opera Aperta del Museu de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb aquest article de Teresa Terradas i un servidor.

Art urbà?


Un quadre estripat i llençat a la via pública, ahir a la tarda a la plaça Jaume I de Granollers. Una peça d'art que algú havia deixat tirada al costat dels contenidors de la brossa, com si es tractés justament d'un residu del qual cal desfer-se. Com poden apreciar a la fotografia, l'objecte –desconec el nom de l'obra i de l'autor-es trobava ben acompanyat per diversos elements de mobiliari domèstic. Art urbà, mai més ben dit. I una d'aquelles estampes que a la seva manera expliquen el món on vivim.

50 anys de "Tarkus"


El meu primer contacte amb la icònica caràtula de "Tarkus" (1971), el segon àlbum d'Emerson, Lake & Palmer, es va produir a la secció de discos d'una biblioteca pública –sí, hi va haver un temps en què la música s'anava a descobrir a les biblioteques, una experiència molt més enriquidora i gratificant que descobrir-la mitjançant una playlist a la plataforma digital de torn, els ho ben asseguro-. Em va fascinar a primera vista, i vaig passar-me dies preguntant-me què era exactament aquella criatura imponent que la protagonitzava.

Tarkus era justament el nom de la pròpia criatura, un armadillo amb cos i armes de tanc que havia sorgit de la imaginació de l'artista William Neal, col·laborador habitual de la banda. També era el títol de la suite que ocupava tota la primera cara de l'àlbum. Diverses peces que explicaven les aventures de l'armadillo en qüestió, des del seu naixement fins a la fatal batalla contra una mantícora, sobre un coixí de frenètic rock progressiu que esdevindria paradigmàtic tant del discurs del trio com del gènere en qüestió.

El cert és que "Tarkus", l'àlbum, va rebre crítiques poc entusiastes al moment de la seva publicació, avui fa 50 anys. La majoria de crítics van apuntar que Keith Emerson (teclats i sintetitzadors), Greg Lake (veu, baix i guitarra) i Carl Palmer (bateria) es centraven excessivament en l'execució tècnica i descuidaven la composició. I si bé és cert que ELP van esdevenir per aquest motiu una de les dianes preferides de la generació punk, també ho és que el temps ha posat les coses al seu lloc i "Tarkus" es contempla a hores d'ara com un dels grans clàssics del seu temps i com un dels pilars de la música progressiva, amb tot el que implica aquest concepte.

diumenge, 13 de juny de 2021

Posta de sol modernista


Posta de sol modernista des de l'estació de Rodalies de la Garriga, ahir al vespre esperant un tren que com de costum anava amb retard. No em preguntin vostès per què, però la imatge em va fer pensar en la caràtula d'"Hotel California" (1976) dels Eagles.

Música industrial

Homenatge a la Sati amb IKLO i BARRACA XAU

10è Festival de Jazz de la Garriga
Barri de Querol, La Garriga
12 de juny de 2021

L'empresa tèxtil Sati de la Garriga va ser durant més de mig segle –de 1961 a 2013- una de les joies del patrimoni industrial vallesà. També un factor d'impacte ambiental i, durant els seus darrers anys, de conflictivitat laboral –250 famílies afectades pel seu tancament-. Apunts que es van posar sobre la taula en el marc de l'homenatge que li van fer els organitzadors del Festival de Jazz de la Garriga en el que hauria estat el seu 60è aniversari. Un espectacle multidisciplinari que va tenir lloc ahir a la tarda al barri de Querol, a tocar de les antigues instal·lacions de Sati –que es troben a hores d'ara en procés d'enderroc-, de la mà del taller d'escenografia Barraca Xau i el duet de música experimental Iklo.

Els primers s'havien encarregat de rescatar elements de la fàbrica com ara xemeneies, màquines filadores, campanes extractores, marcs de finestra o mobiliari d'oficina, i els havien configurat com una escenografia pensada per fer-la sonar. Els segons es van encarregar justament de transformar tots aquests materials en recursos musicals, utilitzant-los com a instruments de percussió o fins i tot com a altaveus, processant-los a través de l'electrònica i donant peu a una peça d'art sonor que va alternar cafofonies amb claustrofòbics paisatges ambientals. Música industrial en el sentit més literal del terme. Capes i més capes de caos sonor com a metàfora dels excessos del capitalisme.

dissabte, 12 de juny de 2021

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps


Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David GilmourBilly Gibbons, Steven Tyler, Kirk HammettJohn Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

Los Glosters, directes i atrevits


És tota una fita en aquests temps que corren que una banda pugui celebrar tres dècades als escenaris, més encara quan es dedica amb cos i ànima a una vocació que no és reclam de multituds. Los Glosters es van formar a Tarragona l'any 1997 a partir del projecte previ Els Pirats –entre ambdues formacions sumen els 30 anys de carrera-, i a hores d'ara es poden contemplar com una institució amb totes les lletres de la música d'arrel sixties a casa nostra, amb un discurs que beu de les formes del beat britànic, la immediatesa del garatge nord-americà i la frescor del ié-ié de l'Europa continental. Van celebrar aquestes tres dècades a la carretera amb un concert commemoratiu el 8 de juny de 2019 a la sala Zero de la seva ciutat natal, que ara veu la llum amb forma de refrescant i vitamínic album en directe. "Directo y atrevido" (2021) és el document d'una nit molt especial, però sobretot la celebració de tot allò que representen Los Glosters. Disponible a Bandcamp.

divendres, 11 de juny de 2021

Dean Parrish (1942-2021)

DEAN PARRISH

(1942-2021)

La de Dean Parrish va ser una d'aquelles veus a les quals molts vam arribar a través dels recopilatoris de Northern Soul. Després, amb el pas del temps i contràriament a tota sospita, vam descobrir que no es tractava d'un vocalista afroamericà sinó d'un d'aquells blancs que cantaven com si fossin negres –allò que es va anomenar blue eyed soul-. Ja se sap, al capdavall la música sempre es troba més enllà de distincions genètiques i de barreres racials. Contemporani i bon amic de les Ronettes a la Nova York efervescent dels primers anys 60, va signar singles tan incontestables com "I'm on My Way" (1967). Tot un himne Northern Soul, diu la llegenda que va ser l'última peça que va sonar al mític Wigan Casino abans de tancar portes definitivament el 1981. Ens ha deixat un dels grans.

Johnny Trudell (1939-2021)

JOHNNY TRUDELL

(1939-2021)

La carrera musical de Johnny Trudell va ser una d'aquelles curses de fons que van cobrir incomptables etapes malgrat passar desapercebudes pels grans radars d'aquest món. Figura de pes a l'escena de Detroit, el trompetista va estar estretament vinculat al món jazzístic però se'l recordarà també per les sessions d'estudi que va realitzar en l'àmbit del soul per a gegants de l'escuderia Motown com Marvin Gaye, els Temptations o els Four Tops. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

dijous, 10 de juny de 2021

Rob Zombie - "The Lunar Injection Kool Aid Eclipse Conspiracy" (2021)


Ho confesso. Ja fa molt de temps que Rob Zombie m'interessa més com a cineasta que no pas com a músic. Potser per això, perquè no havia fet massa cas dels seus darrers llançaments discogràfics, m'ha sorprès tan positivament aquest flamant "The Lunar Injection Kool Aid Eclipse Conspiracy" (2021). Un títol que juga amb el del celebrat assaig de Tom Wolfe sobre els experiments de Ken Kesey amb l'LSD, i un àlbum que trepitja fort a cop de corrosiu hard rock amb acabats industrials i estètica de sèrie b passadíssima de voltes.

Pistes com "The Triumph of King Freak", "The Ballad of Sleazy Rider" o el psicòtic hillbilly de "18th Century Cannibals, Excitable Morlocks and a One-Way Ticket on the Ghost Train" –no em negaran que els títols són magnífics- bé podrien ser la banda sonora de qualsevol de les pel·lícules de terror que ha facturat l'exlíder de White Zombie durant les passades dues dècades, però alhora formen un treball prou sòlid que reivindica al nord-americà en clau de present i més enllà de l'àmbit cinematogràfic. Prometo tenir-ho molt en compte a partir d'ara.

No era responsabilitat, era por

Us veig molt alterats davant les persones que exerceixen el seu dret legítim a rebutjar una vacuna. A mi, en canvi, em preocupa molt més que la meva llibertat de moviment es pugui veure condicionada d'ara en endavant per un software que vulneri els meus drets fonamentals (els meus i els vostres), amb independència de si estic o no estic vacunat. O haver constatat dia a dia, durant més d'un any, tot allò que una societat presa per la por és capaç d'assumir d'una forma totalment acrítica, incloent l'estigmatització de qualsevol acte de discrepància.

Dos mesos i mig de confinament domiciliari. Mig any de toc de queda (Algú s'ha plantejat seriosament què significa això?). El passaport sanitari. Un ens de naturalesa tan opaca (ergo tan poc democràtica) com el Procicat dictant allò que podem i no podem fer, fins i tot, a dins de casa nostra. La nefasta gestió política d'una pandèmia i les barbaritats que s'han arribat a cometre amb el pretext sanitari. I el que més us preocupa, és que el vostre veí rebutgi vacunar-se o posar-se un morrió estant a l'aire lliure?

De debò creieu que n'hi ha prou amb una miserable injecció per deixar enrere una crisi que és sistèmica? De debò preteneu passar pàgina tan bon punt un ministre o un conseller us doni permís per sortir de la gàbia, com si aquí no hagués passat res? Què se n'ha fet de tota aquella responsabilitat tan predicada ara fa un any? Ho vaig dir aleshores i ho segueixo dient avui. No era responsabilitat. Era por. I eren ganes que passés la tempesta quant abans millor perquè, de tots els grans drames del primer món, el pitjor de tots és la perspectiva d'un estiu sense poder fotre el camp de vacances.

dimecres, 9 de juny de 2021

El bon berenar de Maria Jaume


El seu àlbum de debut, "Fins al maig no revisc", va ser una de les grans revelacions musicals de l'any passat. Des d'aleshores, Maria Jaume no ha deixat de confirmar una trajectòria que es perfila de llarg recorregut i on el fet d'haver guanyat un conegut concurs de bandes emergents no deixa de ser una anècdota a peu de pàgina. Ho ha fet des dels escenaris, amb una atapeïda agenda de concerts que ha desafiat amb èxit la coronacrisi i durant la qual no ha deixat de rebre crítiques entusiastes. I ho acaba de fer novament aquest mes de juny amb un nou single, "Un bon berenar" (Bankrobber), on segueix endinsant-se en les coordenades més metafísiques del folk. L'ha produït un vell conegut de la casa com és Lluís Cabot, i s'ha presentat amb un videoclip realitzat per RV Films que poden vostès visionar a Youtube.

James Houlahan

Poesia, misteri i tradició.

Vaig descobrir James Houlahan a la banda sonora de "Little Pink House" (2017), la pel·lícula de Courtney Balaker sobre aquella comunitat de veïns que es va enfrontar a la mateixa Pfizer per defensar el seu barri d'un projecte urbanístic que els en volia expulsar. Hi participava amb dues cançons una de les quals, la dylaniana "Going Home (for Thanksgiving"), em va motivar a prendre nota del seu nom i a explorar la seva producció discogràfica. El que hi he trobat és un autèntic tresor.

Establert actualment a Los Angeles, Houlahan és originari de l'estat de Massachusetts i va militar en diverses bandes de l'àrea de Boston abans de consolidar un projecte propi que beu del folk i el so Americana a la manera de Dylan, The Band i companyia. Les seves cançons conjuguen la poesia urbana amb els misteris ancestrals de la tradició. Al seu darrer disc, "Ordinary Eye" (2020), hi participa tota una Scarlet Rivera al violí. I pistes com "Tomorrow's Had Enough of Me" bé remeten a la unió d'aquesta última amb vostès ja saben qui.

Disponible a Bandcamp.

dimarts, 8 de juny de 2021

Southern Culture On The Skids - "At Home with..." (2021)


De la mateixa manera que Monster Magnet amb "A Better Dystopia" (2021), Southern Culture On The Skids ofereixen al seu darrer treball tota una lliçó de com aprofitar una pandèmia –i més concretament un confinament domiciliari- per facturar obres perdurables en lloc d'omplir les xarxes de continguts caducs. Que l'obra en qüestió, "At Home with Southern Culture On The Skids" (2021), no es trobi encara a la majoria de plataformes digitals –és a dir, que qui el vulgui escoltar hagi de passar per caixa, tal i com s'havia fet tota la vida-, fins i tot li atorga més valor en aquests temps on tot s'hi val i tot ha de ser gratuït.

Tal i com indica el seu títol, "At Home with..." és un àlbum de naturalesa casolana –que no pas lo-fi-, enregistrat en una sala d'estar durant els mesos de reclusió però plantejat com una festa de cap a peus, tal i com marca la tradició de la banda de Chapel Hill. Registres diversos, que van del country rock més desacomplexat ("Call Me") al rhythm & blues amb pinzellades llatines ("Don't Spill the Java") o el rock'n'roll amb accent de garatge ("Run Baby Run"), facturats amb l'ofici marca de la casa i amanits amb versions tan ben trobades com "Dear Mr. Fantasy" (Traffic).

Disponible a través de la pàgina web de la banda.

Mig milió

M'indicava ahir el comptador de visualitzacions de Blogspot que Dancing with the Clown, el blog, havia superat les 500.000 visites. No sóc de celebrar aquestes coses, menys encara de presumir-ne. Però després de gairebé una dècada publicant a diari a través d'aquesta plataforma, fa il·lusió saber que de tant en tant allò que escrius arriba a algú, fins i tot quan optes a consciència per fer-ne la mínima promoció. Gràcies a tots i a totes. Als que veniu sovint, als que passeu de tant en tant, als que acabeu d'arribar i als més veterans. Ganes, moltes, de seguir-vos retrobant al ritme que vosaltres mateixos marqueu. A mi, ja ho sabeu, m'hi seguireu trobant cada dia.

dilluns, 7 de juny de 2021

Una pel·lícula per veure abans (o després) de vacunar-se

Catherine Keener, protagonista de 'Little Pink House', en un fotograma del film.

Ara fa poc més d'un any, les xarxes socials i els mitjans digitals anaven plens de llistes i rànquings de música, literatura i cinema ideals per consumir –amb tot allò que implica aquest verb, consumir- durant un confinament domiciliari. A aquestes alçades, amb el procés de vacunació a ple rendiment i amb tota aquella onada de responsabilitat, solidaritat i bones intencions d'ara fa un any, eclipsada pel retorn a les velles dinàmiques de sempre a mida que la por al coronavirus es va dissipant, potser seria bo fer també una llista de productes culturals oportuns per al moment actual.

I ara mateix no se m'acut cap títol millor per encapçalar aquesta hipotètica llista que la pel·lícula "Little Pink House", de Courtney Balaker. La història real d'una petita comunitat de veïns de Connecticut que es va haver d'enfrontar a la totpoderosa Pfizer (sí, la mateixa Pfizer que ha vingut a salvar-nos del virus) per defensar el seu barri d'un projecte urbanístic gentrificador. La cinta és de 2017, però ressona més que mai en el context present. En un moment donat del metratge, Balaker posa aquesta perla en boca d'un dels directius de la pròpia multinacional: "Pfizer es dedica al negoci farmacèutic, no pas a salvar ningú". I vostès? Ja s'han vacunat?

Monster Magnet - "A Better Dystopia" (2021)


Mentre uns es dedicaven a omplir les xarxes de continguts amb data de caducitat i d'altres es queixaven que l'administració de torn els havia abandonat, d'altres aprofitaven els mesos més durs i incerts de la coronacrisi per donar forma a obres perdurables. És el cas, per exemple, de Monster Magnet, que van facturar durant l'any passat el seu primer disc de versions, un "A Better Dystopia" que veia finalment la llum el mes passat. El títol, de fet, no podia ser més encertat. I és que qualsevol escenari, per advers que es perfili, acaba resultant més amable quan un pot punxar un plàstic com aquest amb el volum a l'onze.

El primer que cal destacar del disc de versions de Dave Wyndorf i companyia, és el fet de no haver optat pel recurs previsible de passar revista a una col·lecció de títols més o menys coneguts. Al contrari, els de New Jersey han aprofitat l'ocasió per reivindicar noms de culte com els de J.D. Blackfoot, Macabre, The Scientists o Dust. No pateixin si no els sonen de res, la intenció de Wyndorf era justament descobrir al seu públic alguns dels seus referents més obscurs. Més familiars resultaran els noms de Hawkwind i The Pretty Things, però és que fins i tot en aquests casos s'ha optat per tries poc evidents. No cal dir que el resultat final podria passar perfectament per un nou –i solvent- treball de material original de Monster Magnet.

Disponible a Bandcamp.

diumenge, 6 de juny de 2021

L'últim concert prepandèmic de US Rails


Tots els que vivim i sentim la música d'una manera o d'una altra recordarem per sempre més quin va ser el nostre últim concert abans que la coronacrisi ho paralitzés tot. El meu va ser el que Guillem Roma va oferir el 7 de març de 2020 al FEMAC de Canovelles, tan sols una setmana abans de decretar-se l'estat d'alarma –el vaig recordar ahir en aquest mateix blog-. Als components de US Rails, una d'aquelles bandes que tenen el seu hàbitat natural tant a l'escenari com a la carretera, el tancament global els va sorprendre en plena gira europea, a poques setmanes d'haver actuat a la barcelonina sala Rocksound i veient com d'un dia per l'altre havien de plegar veles i tornar cap a casa.

L'últim concert dels nord-americans va tenir lloc el 15 de març de l'any passat al Red River Saloon de la localitat alemanya de Heilbronn. L'ambient devia ser enrarit, potser fins i tot sabien músics i respectable que aquella seria l'última actuació en directe que presenciarien en molt de temps. Però cap d'aquestes circumstàncies van afectar la més que solvent execució d'un repertori que encara convidava a somiar en temps millors. O això sembla indicar la gravació d'aquella nit que Blue Rose Records posava en circulació a finals del mateix 2020 sota el títol de "Last Call at the Red River Saloon". Una vintena de pistes que passen revista a un dels grans cançoners del rock d'arrel nord-americana dels darrers anys. I el testimoni sense embuts de l'instant immediatament anterior a la desfeta.


Més informació:

US Rails  /  Pàgina web

Paul Stanley goes soul!

Paul Stanley, al centre, amb la seva Soul Station.

Reinventar una carrera solista a ritme de soul amb acabats anyencs. Ho va fer al seu dia Little Steven i ara ho ha fet Paul Stanley amb resultats potser més discrets però en tot cas satisfactoris. Ha batejat el projecte com a Paul Stanley's Soul Station i l'ha presentat en societat amb un àlbum, "Now and Then" (2021), que apunta directament a les coordenades més sofisticades de la música afroamericana de la dècada dels 70, al primer Philly soul i a la segona etapa de la seva adorada Motown.

Reforçat per una quinzena de músics de solvència contrastada –tota una soul band on destaca la presència de vells coneguts com Eric Singer (bateria)-, el vocalista de Kiss treu la pols de vells clàssics com "Let's Stay Together" (Al Green) o "The Tracks of My Tears" (Smokey Robinson and the Miracles), tot i que sense aportar-hi grans novetats. Més notables resulten pistes originals com un "I, Oh I" que bé podria passar per una joia perduda del Northern Soul. En conjunt, l'àlbum no alterarà cap esdeveniment però sona més fresc que qualsevol cosa gravada per la banda mare durant els últims 20 anys.

dissabte, 5 de juny de 2021

"Kiribati"

Guillem Roma, en una imatge promocional de 'Kiribati'.

Escolto l'últim disc de Guillem Roma –"Kiribati" (2021, U98 Music)- i em transporta directament a la nit del 7 de març de 2020, quan el músic osonenc va actuar al FEMAC de Canovelles a duet amb la seva germana, Marta Roma. Va ser l'últim concert al qual vaig poder assistir sense mascareta, gel hidroalcohòlic ni distància de seguretat. Al cap d'una setmana es decretava l'estat d'alarma i s'imposava el confinament domiciliari. El món tal i com l'havíem conegut fins aquell moment quedava en suspens de forma indefinida. Recordo que Roma va proclamar des de l'escenari de Can Palots que la música era el millor antídot contra el coronavirus –aleshores encara no en dèiem Covid-. Quanta raó tenia, i alhora que innocents que érem tots plegats, incapaços ni tan sols d'imaginar la cadena d'esdeveniments que eren a punt de precipitar-se en termes que van molt més enllà de l'àmbit estrictament sanitari.

"Kiribati" és un àlbum on el de Manlleu torna a fer dialogar al seu aire diversos gèneres musicals d'arrel llatina, i on segueixen ressonant registres galàctics com els de Ricardo Solfa o Manel Joseph. El seu títol fa referència al primer país del món que quedarà submergit sota les aigües oceàniques a causa del canvi climàtic. I les seves cançons reflexionen sobre l'impacte de la petjada humana en un planeta que ens estem carregant a marxes forçades malgrat ser l'única llar que tenim com a espècie. El coronavirus al qual es referia Roma ara fa un any i tres mesos a Canovelles, no ha estat res més que l'enèsim símptoma d'una malaltia sistèmica que ja portava dècades fent estralls en aquells punts del globus que solen quedar-nos massa lluny per donar-los importància.

Em pregunto, mentre escolto aquest "Kiribati", si mai més podré tornar a ser el mateix que vaig ser aquella nit al FEMAC. Si n'hi ha prou amb una vacuna per deixar enrere tot el que hem viscut al llarg de l'últim any i mig –novament, no penso en termes estrictament sanitaris sinó també socials, incloses les retallades de drets i llibertats amb el pretext de la seguretat; també, és clar, en l'impacte de la pandèmia en la salut emocional i en l'economia domèstica de milions de persones-. Si una simple injecció em pot fer oblidar que he vist amb els meus propis ulls com els meus veïns, presos per la por, treien el pitjor d'ells mateixos arrasant supermercats i fent de policies de balcó –o de fiscals de Twitter-. I em temo que les respostes són negatives. Que per fer net no n'hi ha prou amb una vacuna que a hores d'ara sembla estar provocant amnèsia fins i tot abans d'haver-se administrat. I que no, que per molt que fem veure que 'tot ha anat bé', ja mai més res tornarà a ser com abans.

Squid

Revitalitzador post-punk des de Brighton.

Brighton és un punt calent de la geografia pop britànica des dels dies en què els mods i els rockers arreglaven les seves diferències sobre aquelles platges cobertes de pedra. Durant les passades dècades ha acollit una fèrtil escena independent que ha acabat projectant els seus exponents més enllà de les pròpies illes britàniques i que acaba de trobar en Squid una flamant revelació. Una d'aquelles bandes que sonen fresques i originals sense acabar d'inventar-se res de nou, i que tant es poden manifestar carnals i viscerals com altament sofisticades.

El quintet l'encapçala Ollie Judge, que s'encarrega de la veu i de la bateria. Un format que no és nou, però segueix cridant l'atenció des del moment en què encara desafia determinades convencions. Per les seves cançons hi desfilen registres que van dels Talking Heads més primitius a la tensió dels Fall més urgents, i on també ressonen les mètriques hipnòtiques del krautrock i aquells acabats arty que un dia van connectar la generació d'Art Brut i Franz Ferdinand amb pioners del post-punk com Gang of Four o Pere Ubu. El seu disc de debut es titula "Bright Green Field" (2021, Warp) i conté arguments a favor com "Narrator" o "Boy Racers".

Descobreixin-los a Bandcamp.

divendres, 4 de juny de 2021

Loretta Lynn - "Still Woman Enough" (2021)


Sembla que l'aliança entre Loretta Lynn i John Carter Cash va de debò. Salvant distàncies i matisos, la de Kentucky podria haver trobat en el fill de Johnny Cash la mena d'aliat que aquest últim havia trobat en Rick Rubin. No, Lynn no ha dut a terme cap reinvenció del nivell de la nissaga American de Cash. Al contrari, ha tornat a unes arrels que mai havia acabat d'abandonar. Però Carter Cash l'ha sabut fer sonar fresca i vital com en els seus dies més inspirats.

"Still Woman Enough" (2021) arriba després dels notables "Full Circle" (2016) i "Wouldn't It Be Great" (2018), amb part del material enregistrat durant les mateixes sessions i un títol que és una declaració d'intencions com una catedral. L'acompanyen a la peça titular les veus de Reba McEntire i Carrie Underwood. Tres generacions del country amb accent femení i una pista que sembla una continuació d'aquell "You Ain't Woman Enough" originalment enregistrat per Lynn el 1966, i regravat ara amb el suport de tota una Tanya Tucker.

Com els seus predecessors, "Still Woman Enough" alterna material nou –originals i versions de clàssics com "Keep on the Sunny Side" (peça tradicional popularitzada per la Carter Family) o "I Saw the Light" (Hank Williams)- amb regravacions de peces del seu fons de catàleg. Destaquen en aquest darrer capítol la citada "You Ain't Woman Enough", una minimalista lectura recitada del seu himne de 1971 "Coal's Miner Daughter" i una nova versió de "One's on the Way", del mateix any, a duet amb una alumna tan avantatjada com és Margo Price.

Teenage Fanclub - "Endless Arcade" (2021)


Cinc llarguíssims anys han transcorregut, com qui no vol la cosa, des que Teenage Fanclub van lliurar el que fins ara era el seu últim àlbum d'estudi, el molt més que notable "Here" (2016). Des d'aleshores ha plogut molt i, deixant de banda el sisme pandèmic de l'últim any i mig, l'episodi més destacable al si de la banda escocesa ha estat la sortida de qui n'havia sigut baixista i membre fundador, Gerard Love, que pràcticament va coincidir temporalment amb l'entrada de tot un Euros Childs als teclats –de les quatre cordes se n'encarrega des d'aleshores Dave McGowan-.

Per la banda de Glasgow, perdre a Love no ha significat tan sols prescindir d'uns dels seus pilars en termes d'estructura sinó també d'un dels seus motors creatius. Però no sembla que se n'hagi ressentit. Al contrari, el binomi restant que formen Norman Blake Raymond McGinley –cadascú signa sis de les dotze peces que formen el plàstic- referma el conjunt com un dels grans exponents del power pop més vital i atrevit. Segueixen sonant a ells mateixos i a ningú més en talls tan irresistibles com "Warm Embrace". En d'altres, com "Home" o la psicodèlica peça titular, hi ressonen els aires càlids de la Costa Oest nord-americana de cinc dècades enrere. Més que una prova de vida, una garantia de futur.

dijous, 3 de juny de 2021

L'anunci de St. Vincent

L'anunci de "Daddy's Home", a la contraportada d'una revista.

St. Vincent ha optat per promocionar el seu últim disc amb un anunci com els d'abans. Defugint les successions de ressenyes, puntuacions i similars, i apostant per un text informatiu però alhora carregat de poesia. Fins i tot ens convida a tenir un bon bourbon a punt al moment de prémer play. Un detall que probablement desconcertarà als tècnics de cultura de determinats ajuntaments –aquells que insten als artistes que actuen als seus municipis a no interpretar aquelles obres que facin referència, entre d'altres, al consum d'alcohol: abans se'n deia censura, ara se'n diu correcció política; els efectes són els mateixos-. Però ens recorda que certs plaers solen anar de la mà, i que la creació artística no es pot limitar mai a l'estretor de cap marc teòric.

Personalment, he de reconèixer que aquest "Daddy's Home" (2021, Loma Vista) m'està entrant molt millor que alguns dels seus predecessors. La peça titular, per exemple, té un aire a Laura Nyro que m'ha atrapat completament i que efectivament convida a servir-se aquest bourbon que ens proposa l'alter ego d'Annie Clark, que afirma haver-se inspirat en la Nova York de la primera meitat dels 70 abans d'entrar a l'estudi. El tema en qüestió fa referència a la sortida de presó del pare de l'autora, qui relata a la primera estrofa l'experiència d'haver hagut de signar autògrafs a uns fans que l'haurien reconegut a la sala d'espera del centre penitenciari quan anava a visitar-lo. Ignoro si la història és certa o no, però l'escena posa sobre la taula una d'aquelles dicotomies –la part més amable de la fama contra el drama personal i familiar- tan pròpies d'aquest món nostre.

Maxïmo Park - "Nature Always Wins" (2021)


Se'n recorden vostès de Maxïmo Park? No és que hagin caigut en l'oblit, però tampoc sembla que mai més hagin tornat a brillar com el primer dia. Van ser una de les bandes més fresques del revival post-punk d'ara fa una dècada i mitja. Es van presentar en societat amb un àlbum, "A Certain Trigger" (2005), que els va consolidar com una de les grans revelacions d'aquella temporada a cop de píndoles tan immediates i indiscutibles com l'inesborrable "Apply Some Pressure". I es van confirmar com una de les bandes més solvents de la seva generació sobre els escenaris, amb una base instrumental compacta i un frontman, Paul Smith, que era tot carisma i actitud.

Des d'aleshores la seva trajectòria ha estat irregular i aquell impacte inicial sembla a hores d'ara un llistó impossible no tan sols de superar sinó fins i tot d'assolir. El flamant "Nature Always Wins" (2021) no canviarà la seva sort, però certifica la vigència del combo de Newcastle a una dècada i mitja d'haver tocat el cel per primer cop. Un àlbum d'acabats madurs, en ocasions fins i tot reflexius, però encara amb aquell ganxo juvenil i aquella força marca de la casa en talls com "Baby, Sleep" o l'expansiu "Versions of You". Al Regne Unit segueixen rendint –número 2 a la llista dels 100 àlbums més venuts-, la resta del món probablement els rebi amb els braços oberts quan tornin les temporades de festivals.

dimecres, 2 de juny de 2021

La mirada d'Audrey Hepburn


Art de carrer. O street art, si vostès ho prefereixen. El rostre d'Audrey Hepburn en una paret del centre de la Garriga, concretament en un dels laterals de l'església, aportant una mica més de color a la via pública, saludant vianants i conductors, contemplant el dia a dia del municipi vallesà amb aquesta mirada tan seva, i fent una mica més animats els àpats a la terrassa del bar que hi ha just al davant.

Música que hipnotitza aus

Arnau Obiols, diumenge passat, actuant sota l'alzina de l'era de Can Plans.

Hi ha una cosa que encara no he explicat del concert d'Arnau Obiols en aquella masia aïllada del Montseny, en el marc del 10è Festival de Jazz de la Garriga. No ho vaig voler posar a la crònica per allò de no atorgar al cronista més protagonisme del compte, però ara mateix me'n penedeixo perquè l'anècdota il·lustra fins a quin punt l'experiència va ser catàrtica, i bé podria haver estat un dels moments més irrepetibles mai viscuts per un servidor durant el decurs d'una actuació musical.

En un moment donat del concert em vaig girar d'esquena a l'improvisat escenari per admirar les magnífiques vistes del Vallès des del Montseny, mentre escoltava els ressons tel·lúrics de la música d'Obiols. Just en aquell moment, la casualitat va voler que una àguila flotés majestuosa sobre les carenes. El de la Seu d'Urgell estava tocant "Saba", una de les peces de "Tost" I l'au semblava literalment hipnotitzada pel seu violí. Música i paisatge en perfecta comunió. Només per això, aquest concert el tindré present (i en seguiré parlant) durant dies i fins i tot potser setmanes.

Després d'una experiència com aquesta, entendran vostès que ara mateix no em sedueixi en absolut la idea de tornar a aquells macrofestivals on anaves d'un escenari a l'altre, amb prou feina havent tingut temps d'assimilar les actuacions que acabaves de presenciar, i havent de sortejar constantment marees de 'guiris' de color gamba a qui la música semblava importar poc menys que la cervesa calenta que bevien en gots de plàstic.

dimarts, 1 de juny de 2021

Riqui Sabatés (1955-2021)

RIQUI SABATÉS

(1955-2021)

Dies enrere ens referíem al PRO-GRA-SSIU, la jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers organitzada l'any 2014 per Àlex Gómez-Font juntament amb Brubaker. Al cap d'un any en vam organitzar una segona part, centrada en els inicis del rock progressiu a casa nostra, emfatitzant el pes que va tenir el món del jazz en la seva gestació. Vam comptar amb la presència de Jordi Sabatés, autor (entre moltes altres coses) d'"Ocells del més enllà" (1975), una obra clau a l'hora d'explorar la finíssima línia que podia arribar a separar les coordenades jazzístiques de les progressives en aquells temps en què tot estava per fer, i fins i tot vam poder escoltar el disc sencer, interpretat en directe per una formació jove però de solvència contrastada, Trajecte Final.

A "Ocells del més enllà" hi destacava, a més de la presència del propi Jordi Sabatés, la participació del seu germà, Riqui Sabatés, a la guitarra. Figura essencial del blues, el jazz i el rock a casa nostra, Riqui Sabatés havia tocat prèviament en combos com els psicodèlics i mai prou reivindicats Jarka, i en anys posteriors va militar en formacions progressives com Esqueixada Sniff o els més experimentals –i avançats al seu temps- Suck Electrònic. Més endavant va orientar-se cap al blues, acompanyant sovint a noms destacats d'aquest gènere a casa nostra com Errol Woiski o Big Mama, i encapçalant els seus propis projectes. Ens ha deixat un referent. Descansi en pau.

B.J. Thomas (1942-2021)

B.J. THOMAS

(1942-2021)

M'atreviria a dir que "Raindrops Keep Fallin' on My Head" va ser la primera composició que mai vaig arribar a escoltar de totes les que va signar el prolífic binomi de compositors format per Burt Bacharach i Hal David. No recordo on va ser, estem parlant d'una d'aquelles cançons que no han deixat mai de sonar per la ràdio i en incomptables fils musicals. Va ser igualment la primera peça que vaig conèixer gravada pel seu intèrpret, B.J. Thomas, conegut també per haver enregistrat la versió original del "Hooked on a Feeling" de Mark James.

Thomas ens deixava el cap de setmana passat a l'edat de 78 anys. I més enllà de tornar a punxar aquell "Rain Drops Keep Fallin' on My Head", no he pogut evitar aquests dies recordar l'entrada de la peça en qüestió a la banda sonora de "Butch Cassidy and the Sundance Kid" (1969), de George Roy Hill. Un dels westerns més grans que mai s'han rodat, uns monumentals Paul Newman i Robert Redford a les pells de dos dels outlaws més llegendaris de tots els temps i de cop, quan no t'ho esperaves, aquella pinzellada d'elegància per cortesia de Thomas. D'això se'n diu tenir classe.

dilluns, 31 de maig de 2021

L'experiència metafísica amb Arnau Obiols, a El 9 Nou


Ahir vam viure una experiència gairebé metafísica de la mà d'Arnau Obiols, que va presentar el seu projecte "Tost" a l'era de Can Plans, una masia aïllada a mig camí dels termes municipals de la Garriga i el Figaró, al cor del Montseny. Tot el pes de la tradició pirinenca dialogant amb el present, i la immensitat del medi natural com a marc de fons. Prèviament, el públic havia caminat durant dues hores per la muntanya per assistir al concert, emmarcat en el 10è Festival de Jazz de La Garriga i amenitzat amb el teatre de carrer de la companyia local Artristras. Ho expliquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Kristallnacht, a El 9 Nou


Granollers commemora avui el 83è aniversari del primer bombardeig feixista que va patir la ciutat durant la Guerra Civil. Coincidint amb els actes commemoratius, el Centre de Cultura per la Pau Can Jonch acull aquests dies una instal·lació efímera del col·lectiu artístic Kristallnacht que reflexiona sobre conceptes com l'èxode o l'exili, que malauradament encara es troben d'actualitat vuit dècades després. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys de "Man in Black"


No sol trobar-se "Man in Black" (1971) entre les obres més referenciades de Johnny Cash, tot i que la peça que el titula va esdevenir un dels pilars del cançoner del seu autor, fins al punt d'atorgar-li el sobrenom que l'acompanyaria fins al final dels seus dies. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'un àlbum sovint passat per alt però en qualsevol cas reivindicable. Una col·lecció de cançons on l'Home de Negre revelava per enèsima vegada i sense pèls a la llengua el seu vessant més compromès.

Com a mostra més evident, la citada peça titular. Una declaració de principis i d'intencions on Cash es proclamava portaveu de totes aquelles ànimes a qui el sistema i la societat han donat l'esquena o han deixat de banda. Un antihimne de cap a peus, al qual cal sumar "Singin' in Viet Nam Talkin' Blues", un cant als horrors de la Guerra del Vietnam en la tradició de peces com "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie. També "Ned Kelly", una sentida balada sobre el bandoler australià Ned Kelly, a qui bé podria haver dedicat la lletra de "Man in Black".

Enregistrat amb el suport de vells coneguts com Carl Perkins, Marshall GrantNorman Blake o, és clar, June Carter, "Man in Black" també contenia peces de temàtica espiritual com "I Talk to Jesus Everyday" –original de Glen B. Tubb- o la inicial "The Preacher Said 'Jesus Said'", gravada a duet amb el reconegut predicador Billy Graham. Tot un contrast amb la tònica general de l'àlbum. A saber què devia pensar Graham, un fervorós partidari de la intervenció nord-americana al Vietnam, d'alguna de les pistes anteriorment citades.

Ressons pirinencs al Montseny

ARNAU OBIOLS

10è Festival de Jazz de la Garriga
Era de Can Plans, Figaró
30 de maig de 2021

El blues del Pirineu, ressonant sota una alzina al cor del Montseny. Arnau Obiols va presentar ahir al migdia el seu projecte "Tost" a l'era de Can Plans, una masia aïllada a mig camí dels termes municipals de la Garriga i el Figaró. Les persones del públic havien caminat ben bé dues hores a través de la muntanya per poder assistir al concert, emmarcat en el 10è Festival de Jazz de La Garriga. De fet, tot havia començat amb una excursió amb ambientació musical –un recorregut per la història del jazz- convocada prèviament pel propi festival.

A l'arribada a Can Plans, els assistents van ser rebuts amb un espectacle teatral interactiu de la companyia Artristras. A continuació, Obiols es va servir d'una bateria, aparells electrònics i eines de camp que va transformar en instruments de percussió, per a recuperar vells cants de treball, pregàries i narracions musicades del Pirineu lleidatà i fer-los dialogar amb el present. Un discurs que ha consolidat el de la Seu d'Urgell com un dels grans difusors de la música d'arrel pirinenca a hores d'ara. I un entorn, la immensitat del Montseny, que semblava fet a mida dels seus ressons tel·lúrics.

diumenge, 30 de maig de 2021

Steppenwolf en un pati escolar

Steppenwolf.

Dies enrere, de camí cap a la feina, vaig passar caminant pel costat d'una escola. Al pati, desenes d'alumnes de parvulari ballaven i saltaven –amb distància i mascareta, que no s'espantin els inquisidors de torn- al ritme d'una cançó que convidava a qualsevol cosa menys a romandre assegut. I no, no era cap cançó de la Dàmaris Gelabert ni de les Macedònia. Era el "Born to Be Wild" d'Steppenwolf. I que bé que s'ho passava la canalla. I quin encert, això de descobrir-los la música tal com raja i sense llenguatges infantilitzats.

Dani Karavan (1930-2021)

DANI KARAVAN

(1930-2021)

El memorial d'homenatge a Walter Benjamin és un d'aquells espais de memòria que es perfilen més necessaris que mai en un moment, el present, en què l'amnèsia col·lectiva d'aquesta societat nostra sembla fer rebrotar discursos que haurien d'estar més que extingits. Una obra de l'artista plàstic israelià Dani Karavan titulada "Passatges", que parteix de la figura de Benjamin però evoca la memòria de totes aquelles persones que han hagut d'emprendre la ruta de l'exili, en molts casos sense haver pogut tornar mai més a la seva terra, en d'altres havent patit finals tan tràgics com el del filòsof alemany. Autor d'altres memorials a les víctimes del nazisme en diferents punts d'Europa, Karavan ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

dissabte, 29 de maig de 2021

Florian Pilkington-Miksa (1950-2021)

FLORIAN PILKINGTON-MIKSA
(1950-2021)

Van ser una de les bandes més originals de la primera era progressiva, i també una de les més injustament infravalorades a llarg termini malgrat haver-se mantingut en actiu –de forma més o menys intermitent- fins als nostres dies. Una formació que tant podia apuntar al folk com a la clàssica o fins i tot a l'electrònica, i alhora era capaç de facturar hits radiofònics de la mida de "Back Street Luv". Ens ha deixat el seu bateria i membre fundador, Florian Pilkington-Miksa, per complicacions derivades d'una pneumonia. Dedicat també a l'escultura, fora de la banda mare va arribar a tocar amb figures com Kiki Dee.

Visibilitzar l'èxode

La instal·lació de Kristallnacht, ahir a Can Jonch.

Figures de fang il·luminades amb espelmes, brillant en la foscor acompanyades d'una peça d'art sonor, per a visibilitzar el drama de l'èxode i l'exili. Una instal·lació efímera del col·lectiu artístic Kristallnacht, que anys enrere va commemorar l'aniversari de la Nit dels Vidres Trencats al festival Lluèrnia d'Olot, i que aquest cap de setmana es pot visitar al Centre de Cultura per la Pau Can Jonch de Granollers, en el marc dels actes commemoratius del 83è aniversari del bombardeig que va patir la ciutat durant la Guerra Civil. 

divendres, 28 de maig de 2021

Guitarra, baix i bateria - Programa 287

Bob Dylan, vuit dècades molt ben portades.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Mike Edison amb Guadalupe Plata, Dinosaur Jr. i Errol Linton. Música a la pantalla amb Blind Melon i el Festival d'Eurovisió. Lisèrgia afrollatina amb Discos Machuca i Nemegata. I un homenatge a Bob Dylan amb motiu del seu 80è aniversari. Disponible en podcast.

L'Any Triadú, a El 9 Nou


Granollers commemorarà aquest dilluns, 31 de maig, el 83è aniversari del primer bombardeig feixista sobre la ciutat durant la Guerra Civil. La commemoració coincideix amb el centenari d'un referent de les lletres catalanes com és l'escriptor, docent i crític literari Joan Triadú, molt vinculat a la capital vallesana durant la guerra i testimoni directe de l'atac aeri. La biblioteca Can Pedrals el recorda aquests dies amb una exposició emmarcada en el calendari de l'Any Triadú. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys d'"Every Picture Tells a Story"


Ha plogut molt des d'aleshores, però hi va haver un temps en què escoltar a Rod Stewart era la cosa més cool del món. És clar que en aquell moment, durant la primera meitat de la dècada dels 70, el londinenc no actuava en saraus dignes de la llotja del Bernabéu sinó que representava tot allò que les ments benpensants d'aquest món mai podran arribar a entendre. A saber, una festa sense límits a ritme de soul i rock amb accent blues i acabats orgànics, ben ruixats amb la beguda espirituosa que un tingués a mà en aquell precís instant.

Eren els dies en què Stewart, fresc encara de la seva militància mod i de la seva consagració al capdavant del Jeff Beck Group, comandava uns Faces que gairebé haurien pogut passar la mà per la cara dels mateixos Stones en molts aspectes, i començava a enfilar una carrera en solitari que es perfilava brillant i va acabar esdevenint meteòrica. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Every Picture Tells a Story" (1971, Mercury) era el tercer disc que signava amb el seu nom, acompanyat entre d'altres per la totalitat dels Faces, si bé aquests no van aparèixer als crèdits per qüestions contractuals.

I bé, efectivament l'àlbum sonava a Faces pels quatre costats. Més orgànics, més acústics, més folkies, però a Faces al capdavall. Ja fos amb composicions originals com aquell "Maggie May" que encara val per les discografies senceres de múltiples deixebles –introduïda pels 30 preciosos segons de l'instrumental "Henry", delícia folk original de l'altre gran aliat d'Stewart a l'estudi, el guitarrista Martin Quittenton (Steamhammer)- o amb versions tan ben trobades –i adaptades- com "That's All Right" (Arthur Crudup) o "Tomorrow Is a Long Time" (Bob Dylan). Número 1 en ambdós costats de l'Atlàntic, va ser  l'obra que va catapultar la carrera solista d'Stewart i tot allò que aquesta acabaria comportant a la llarga.

dijous, 27 de maig de 2021

The Spiratones

Genuí instro surf des del nord d'Anglaterra.

L'arribada de les temperatures càlides i els dies llargs sempre és una bona ocasió per a refrescar-se tot descobrint noves bandes de genuí surf rock. The Spiratones és un quartet de la localitat d'Ulverston, al nord-oest d'Anglaterra, que defineix el seu discurs com a solar powered surf instro-music. Van publicar l'any passat el seu primer àlbum, "Sunworshipper", després d'un ep i un parell de singles que ja havien apuntat maneres.

El plàstic en qüestió conté una desena de pistes a mig camí del més frenètic instro surf –"Bustin'", "The Walnut Whip"- i les tonalitats més crepusculars del rock'n'roll d'estètica noir –atenció a "Blood Moon" i els seus hipnòtics repunts de cinència-ficció-. A més, la caràtula del disc és una postal surfer de les que entren a primera vista. Disponible a Bandcamp en format digital i en una llaminera edició limitada a 50 còpies en disc compacte. No deixin vostès d'adquirir la seva.

"Els Segadors", segons Sare i Fortià

Fortià i Sare, actuant a la presa de possessió d'Aragonès,
el passat 24 de maig – Foto Generalitat de Catalunya.

Si encara no n'havíem tingut prou amb tot el soroll generat per la suposada (i en tot cas ben publicitada) clenxa de l'enèsim enfant terrible eurovisiu, l'altre tema estrella del que portem de setmana sembla ser el debat sobre si és pertinent o no que dos artistes joves i amb talent facin el que els roti amb un himne que, com tots els himnes, pateix de tants anys tancat amb pany i clau en una vitrina plena de formol. Parlo, és clar, de la versió d'"Els Segadors" que es van marcar dues figures a l'alça de l'escena jazzística catalana com són Magalí Sare i Manel Fortià, durant la presa de possessió de Pere Aragonès com a President de la Generalitat.

Personalment, vaig trobar força descafeïnada la lectura que el contrabaixista i la vocalista van realitzar de l'himne de Catalunya, més encara tenint en compte el bon gust de boca que m'havia deixat la seva actuació recent al Jazz Granollers Festival tot presentant el notable "Fang i núvols" (2020). No passa res: ni el meu criteri és absolut, ni és aquest el primer cop en què uns artistes que trobo interessants ofereixen una actuació que no m'acaba de convèncer. Però em pregunto si molts dels detractors que porten ben bé tres dies disparant a matar, s'han parat a escoltar l'àlbum en qüestió i a descobrir un discurs, el d'aquest genial duet, que explica la seva personal aproximació a una peça com "Els Segadors".

No em va acabar d'agradar la versió en qüestió, deia, per qüestions estètiques i també de gust en termes estrictament subjectius. Tampoc estic segur de si l'ús del llenguatge inclusiu juga en casos com aquest a favor o en contra de l'objectiu que persegueix aquest recurs. Però aprecio el component de risc que comporta adaptar un himne a partir del mateix exercici amb què un adapta els estàndards que formen el primer disc conjunt de Sare i Fortià, i sumar-hi una reivindicació pròpia dels temps que corren. També aprecio el valor de qui toca allò que les convencions assenyalen com a intocable, de qui ha entès que els símbols, com les normes, es poden matisar i fins i tot qüestionar. I només per això, aplaudeixo el seu gest.