diumenge, 28 de febrer de 2021

Steve Hill - "Desert Trip" (2020)


De la mateixa manera que ens priva de la música en directe tal i com sempre l'havíem conegut, la crisi sanitària també ens impedeix viatjar amb la llibertat de moviment de la qual gaudíem fa tot just un any. Resulta complicat si no directament impossible, a hores d'ara, fer realitat el vell somni de posar-se a fer quilòmetres sense cap destinació en concret, amb la companyia sempre oportuna d'una bona una banda sonora i amb tot l'horitzó per descobrir. És clar que també hi ha qui, davant la impossibilitat de sortir a la carretera, aprofita el moment present per posar sobre la taula tot allò que li va inspirar al seu dia el fet de viatjar.

A Steve Hill el reconeixeran els estudiosos del so Americana com un veterà i versàtil guitarrista canadenc que durant més de dues dècades s'ha dedicat a edificar una carrera musical tan sòlida com poc predicada per aquestes latituds nostres. L'any 2016 se'n va anar a Califòrnia per assistir al festival Coachella amb uns amics i, un cop finalitzat el festival, va decidir passar uns dies a Los Angeles, on va acabar adquirint una furgoneta amb la qual es va dedicar a conduir per les infinites carreteres californianes tot fent oportunes aturades en alguns dels indrets més emblemàtics del Golden State –Yosemite, Big Sur, Death Valley...-, acampant cada nit i component pel camí les cançons que conformen el seu darrer disc.

"Desert Trip" (2020) és el resultat d'aquella aventura, també l'enèsima afirmació de la Costa Oest dels Estats Units com un entorn especialment inspirador tant a l'hora de viatjar com de fer música. Una desena de talls que Hill presenta com una mena de diari de ruta –la majoria els va compondre durant aquell viatge, la resta ja els tenia fets i els va recuperar durant algunes de les aturades realitzades al llarg de la ruta-, enregistrats amb l'únic suport de la seva veu i la seva guitarra, que oscil·len entre el folk polsegós d'"Evening Star" i el blues estripat d'"I Won't". Cançons de carretera que evoquen moviment, conviden a somiar en temps millors i, definitivament, vénen molt més de gust que l'enèsim lament confinat.

Disponible a Bandcamp.

Ryan Adams - "Wednesdays" (2020)


Aquest mes de febrer ha fet dos anys que la carrera musical de Ryan Adams gairebé se'n va anar en orris justament quan vivia un dels seus moments més dolços. El nord-americà venia de consolidar una nova etapa amb la publicació de dos discos tan celebrats com "Ryan Adams" (2014) i "Prisoner" (2017), i acabava d'anunciar la seva intenció de publicar tres àlbums més al llarg de 2019. Aleshores van sortir a la llum unes acusacions molt greus que van donar peu a un d'aquells judicis mediàtics tan propis d'aquests temps en què qualsevol pot dictar sentència a cop de tweet i sense necessitat de respectar principis com la presumpció d'innocència. També, és clar, a la paralització de tots els projectes artístics en què es trobava immers el de Carolina del Nord.

A dos anys de tot allò, no tan sols cap d'aquelles acusacions ha arribat a prosperar sinó que la més greu fins i tot es va arxivar després que una investigació de l'FBI conclogués que no hi havia cap evidència contra el músic. La cosa, com sol passar en aquests casos, no ha generat ni de bon tros tants titulars ni reaccions a Twitter com l'escàndol inicial. I amb aquestes arriba el primer disc d'Adams amb material nou en quatre anys, un "Wednesdays" que va veure la llum el passat mes de desembre a través de PAX-AM –el segell del propi músic-, de manera més aviat discreta i tan sols en format digital –l'edició física es preveu per al mes vinent-. Una obra que respon al títol del segon dels tres àlbums que Adams havia anunciat per al 2019, però que finalment incorpora material del seu predecessor –el descartat "Big Colors"-.

I un cançoner que recupera les formes més íntimes, confessionals i reflexives del nord-americà, que fins i tot podria semblar fruit de les seves turbulències personals dels darrers anys si no fos perquè bona part d'aquest material data d'abans que esclatés l'escàndol, i que en qualsevol cas contrasta amb les dinàmiques rockeres que havien definit els dos treballs previs. La inicial "I'm Sorry and I Love You", per exemple, és una balada amb el piano com a base que per moments remet als mitjos temps de Neil Young o fins i tot Elton John. "When You Cross Over" destapa de bat a bat tota la fragilitat del seu autor. "Birmingham" apunta a Dylan i The Band, i hauria pogut encaixar a "Prisoner" sense problemes. I la colpidora "Mamma" podria ser perfectament una de les cançons més devastadores del catàleg d'Adams.

dissabte, 27 de febrer de 2021

Arlo Parks

Anaïs Marinho aka Arlo Parks.

Hi ha alguna cosa en la música d'Arlo Parks que pot arribar a recordar discursos que van de Macy Gray a Valerie June i d'Erikah Badu a Amy Winehouse. Aquesta capacitat de rescatar sonoritats que formen part de diversos capítols de la tradició afroamericana, fer-les dialogar entre elles i enriquir-les amb uns acabats contemporanis que refermen l'atemporalitat del producte final. Prèvia edició d'un parell d'ep's que ja apuntaven maneres, s'ha situat definitivament la londinenca a tots els mapes i radars amb la publicació d'un primer àlbum que la perfila no tan sols com una de les grans revelacions d'aquest exercici ara per ara governat per la incertesa, sinó també i sobretot com una aposta de cara a temps millors.

A "Collapsed in Sunbeams" (2021) hi ha soul d'alta volada, funk ric en matisos i jazz deliciosament nocturn, banyats en fines capes de rhythm & blues contemporani i fins i tot trip hop. Poesia urbana essencialment jove –Parks, pseudònim artístic d'Anaïs Marinho, amb prou feina havia assolit la vintena al moment de gravar el disc- però amb un grau de maduresa i una perspectiva malencònica, gairebé nostàlgica, a l'hora de repassar episodis vitals passats però en alguns casos recents. Ha afirmat en entrevistes que parlar d'ella mateixa és la seva forma de construir un missatge i un llenguatge d'abast universal. I disposa d'arguments tan favorables com "Hurt", "Caroline", "Hope" o "Black Dog". Cançons que apunten a multituds però fan companyia en aquests temps de confinament i reclusió.


Més informació:

Arlo Parks  /  Pàgina web

Paxòfon

Americana made in Girona - Foto Elena Vilà

La seva base d'operacions es troba a la ciutat de Girona, les seves cançons alternen amb naturalitat el català, el castellà i l'anglès, però l'accent de la seva música remet inequívocament als paisatges i les coordenades del rock nord-americà dels 60 i els 70. Paxòfon és el nom artístic d'Ernest Parro, que després d'una temporada fent-se escoltar al sotabosc autòcton es presenta per fi acompanyat d'una banda de suport –amb veterans de l'escena gironina com Xicu Rovira (guitarra) o Rubén Berengena (bateria)-. i amb un primer àlbum on ressonen esperits com els de The Band, Little Feat, Creedence Clearwater Revival, els Grateful Dead més orgànics, l'Springsteen més estripat o el Dylan de "New Morning" (1970) i "Blood on the Tracks" (1975). El plàstic va veure la llum el passat mes de desembre a través de La Catenària i sota el títol de "Nudisme sonor", amb reclams de tant pes com "Gas", "Let's Make It", "Vaig boig" o "L'hort".

Més informació:

La Catenària  /  Pàgina web

divendres, 26 de febrer de 2021

"Why Can't I Be You?"


No es tracta ben bé d'un disc de tribut a The Cure, tal i com vol donar a entendre el seu subtítol, sinó més aviat d'una recopilació de versions de peces originals de la banda de Robert Smith enregistrades al llarg de les passades dècades per bandes i solistes de procedència diversa. Sigui com sigui, "Why Can't I Be You?", disc compacte distribuït per la revista Mojo amb la seva edició de març, suposa una nova forma d'aproximar-se a un dels repertoris essencials de la música pop de la passada meitat de segle.

No hi sobra absolutament res, i si bé és possible que hi faltin moltes coses, no deixa de resultar fascinant escoltar com Woodpigeon multipliquen la claustrofòbia estructural de "Lullaby", com A.A. Williams i Cowboy Junkies redueixen "Lovesong" i Seventeen Seconds", respectivament, a les seves essències més mínimes, o com Nadja fan de "Faith" una expansiva onada de drone i soroll post-apocalíptic. També és un plaer, no cal dir-ho, recuperar la injecció elèctrica que Dinosaur Jr. van aplicar al seu dia a "Just Like Heaven".

La cultura és una forma de socialització

Ahir vaig anar al cinema. Portava més de mig any sense veure una pel·lícula en pantalla gran, assegut en una butaca i en una sala totalment insonoritzada i a les fosques, cosa que no m'havia passat (crec) des que tinc ús de raó. A la sortida m'he trobat dues persones conegudes a qui no havia vist des d'abans del primer estat d'alarma. Ens hem reconegut per sobre de les mascaretes, ens hem saludat i hem comentat la pel·lícula. A tots tres ens havia agradat.

Quan el debat sobre els diferents formats de consum cultural es troba més que mai sobre la taula, em sembla oportú assenyalar que consumir cultura és (o hauria de ser) molt més que assistir a la sessió, el passi o l'actuació de torn i tornar a casa havent-la contemplat de forma unidireccional. L'experiència d'anar al cinema no és tan sols visionar la pel·lícula en qüestió, sinó també tot allò que passa abans i després de la sessió, les trobades, els retrobaments i els intercanvis d'impressions amb qui ens envolta.

Dit d'una altra manera, la cultura és una forma de socialització. Això ho haurien de tenir present determinats gurús del progrés més banal a l'hora d'afirmar que disposen d'un cinema a casa quan l'únic que tenen és una pantalla de plasma a la sala d'estar i un microones per escalfar bosses de crispetes. I sobretot aquells polítics que tant s'omplen la boca del caràcter essencial de la cultura sense haver acabat d'entendre ni ells mateixos de què nassos estan parlant. Els que t'autoritzen a assistir a un concert com qui et perdona la vida, però no permeten que t'hi puguis prendre ni una trista cervesa.

dijous, 25 de febrer de 2021

Un any amb el coronavirus

En realitat, no tot el 2020 va ser tan nefast com tendim a recordar-lo. Els dos primers mesos (i la primera setmana i mitja del tercer) vam seguir fent les nostres vides sense que el coronavirus motivés cap reacció ni comentari més enllà d'aquelles bromes de mal gust tan pròpies de qui està acostumat a contemplar les desgràcies de lluny (quan tenen lloc, posem per cas, a la Xina o a Itàlia).

Avui fa un any de la detecció del primer cas de Covid-19 a Catalunya. Aquell dia, els polítics (els d'aquí i els d'allà) van afirmar que ho tenien tot controlat amb aquell to protocolari tan propi de qui es troba permanentment en campanya electoral. Oriol Mitjà i Fernando Simón van cridar a la calma com qui vol treure ferro a l'assumpte. I no conec ningú que, en nom d'aquesta responsabilitat tan pregonada al llarg de l'últim any, renunciés aleshores a cap dels seus plans de cap de setmana.

Fa un any, per aquestes dates, era impensable que arribéssim a veure tot el que hem vist durant els passats onze mesos. I no parlo tan sols en termes sanitaris sinó de totes les restriccions, de les retallades de drets i llibertats, de totes les mesures pròpies d'un estat policial que hem arribat a normalitzar un cop han esdevingut quotidianes, i de la constatació de tot allò que és capaç d'assumir el conjunt d'una població, un cop se li ha posat la por al cos.

Avui TV3 es dedica a commemorar aquest primer any amb el coronavirus com qui celebra l'aniversari dels Jocs Olímpics. D'una forma més discreta, les autoritats que aleshores cridaven a la calma ens donen a entendre ara que una quarta onada es troba en camí. I quan arribi, òbviament, la culpa serà dels adolescents que es manifestaran aquesta tarda a favor de la llibertat d'expressió, no pas de les eminències que porten onze mesos dictant mesures tan desproporcionades com inassumibles.

Aiala reivindica Draps Bruts

Aiala.

Reivindicar els referents, per llunyans que puguin ser o per poc evidents que puguin resultar a primer cop d'orella. El soul, el rhythm & blues i els ritmes urbans de tall contemporani de la barcelonina Aiala es perfilen a anys llum del punk rock tal i com aquest solia entendre's a la Ciutat Comtal abans del canvi de mil·lenni. Però resulta que no tan sols va absorbir la jove vocalista aquest gènere musical durant els seus primers anys formatius, sinó que encara avui reivindica sense pensar-s'ho dos cops una de les bandes més vitals i més injustament oblidades d'aquella escena, Draps Bruts.

Un grup íntegrament femení en un moment en què això era gairebé una utopia i una peça, "Maldito dinero", que Aiala pràcticament desenterra del túnel del temps i transporta fins a la pista de ball al seu segon àlbum. Un "2021: An Earth Oddity" (2021) amb un títol que remet a Bowie i a Kubrick, i on la barcelonina es referma com una de les veus a l'alça del seu àmbit a casa nostra amb talls tan definitius com "Fighting and Learning" o "Can You Feel that Fire". Per ser justos, la versió de Draps Bruts gairebé podria ser una anècdota si no fos pel valor que té la recuperació de la memòria melòmana per part d'un jove valor en plena fase ascendent.

dimecres, 24 de febrer de 2021

Lawrence Ferlinghetti (1919-2021)

Ferlinghetti davant de la seva llibreria, el 1998 - Foto Reuters.

LAWRENCE FERLINGHETTI
(1919-2021)

És oportú recordar figures com la de Lawrence Ferlinghetti en un moment en què la justícia espanyola torna a posar en entredit principis com el de la llibertat d'expressió tot empresonant un raper per allò que ha cantat. I és oportú recordar aquestes figures perquè també elles van haver de fer front a tota mena d'obstacles, inclòs el pas per la presó, a l'hora de fer valer aquest dret fonamental. En el cas de Ferlinghetti, la publicació de "Howl and Other Poems" (1955), una de les obres més canòniques d'Allen Ginsberg i de la Generació Beat, li va comportar un arrest i un judici per obscenitat. La seva victòria als tribunals no tan sols va donar via lliure a la difusió del llibre en qüestió, sinó que va esdevenir una tota una fita en la defensa de la pròpia llibertat d'expressió.

Poeta, llibreter i editor, Ferlinghetti va ser una figura clau de la Generació Beat però mai es va voler considerar part d'aquell moviment. Quan es va traslladar a San Francisco des de Nova York amb l'objectiu de trobar un lloc on poder donar sortida a les seves inquietuds artístiques sense haver-se d'hipotecar un ull de la cara, poc s'imaginava que en qüestió d'anys acabaria generant ell mateix un dels epicentres contraculturls de la ciutat californiana. La seva llibreria City Lights de North Beach va esdevenir punt de trobada de la pròpia Generació Beat, i a hores d'ara és part essencial del patrimoni cultural de San Francisco. Descobert per molts melòmans arran de la seva vinculació amb The Band –apareix a "The Last Waltz" (1978), el documental de Martin Scorsese sobre l'últim concert del grup-, ens ha deixat a l'edat de 101 anys.

Fetus - "Sota, cavall i rei" (2021)


L'exercici sempre refrescant i revelador de trencar la frontera (essencialment estètica) que separa el punk i diversos dels seus derivats, de músiques d'arrel tradicional com el folk. Al món anglosaxó es porta a terme sovint, a casa nostra sembla que costi una mica més, però sigui com sigui Fetus n'acaben de sortir victoriosos amb "Sota, cavall i rei" (2021, Bankrobber). Un tercer àlbum on els empordanesos aparquen el repertori propi per reinterpretar al seu aire el cançoner de Jaume Arnella. Peces com "És ara, amics, és ara", "Les rondes del vi", "Romanço d'en Quico Sabaté" o "La timba de les cartes", despatxades amb tot el respecte del món però amb veu pròpia, en clau d'aquell punk rock amb accent de garatge marca de la casa.

El resultat és un plàstic que no tan sols cal entendre com un homenatge a un dels grans preservadors i difusors de la cultura popular i tradicional a casa nostra, sinó com una forma d'ampliar horitzons per part d'una banda que, a partir d'un exercici gairebé arqueològic en termes melòmans –els seus components encara no havien nascut quan Arnella va gravar per primer cop bona part d'aquest repertori-, ha trobat una nova manera de mirar endavant. Repeteixen Joan Colomo a la producció i Roger Pelàez a la il·lustració de la caràtula, també vells coneguts com Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal) als teclats. Entre tots ens obsequien amb una generosa selecció de cançons de taverna per quan les condicions ens permetin tornar-nos a reunir i cantar-les plegats.

Disponible a Bandcamp.

dimarts, 23 de febrer de 2021

Daft Punk s'acomiaden

Daft Punk.

De l'avantguarda electrònica francesa a literalment encendre pistes de ball arreu del planeta de la mà de tot un Nile Rodgers hi van dues dècades, les que separen la fundació de Daft Punk de la publicació del seu quart i últim treball, el mastodòntic "Random Access Memories" (2013), un àlbum on el duet parisenc es va aliar amb noms que van de Julian Casablancas a Giorgio Moroder, passant per Pharrell Williams o el propi Rodgers, amb els quals van segellar aquell "Get Lucky" que va esdevenir un dels grans himnes de la passada dècada a l'hedonisme i a les bondats de la pista de ball. El punt àlgid d'una trajectòria que prèviament ja havia assolit les més elevades coordenades amb títols com "Harder, Better, Faster, Stronger" o "One More Time". Reconegut també per la seva imatge robòtica, el combo anunciava ahir la seva dissolució sense exposar-ne els motius, preservant el misteri, qui sap si deixant alguna porta oberta. De moment ens quedem sense un dels noms essencials de la música de ball contemporània, i només per això aquest món on vivim ha esdevingut una mica més gris.

R.I.P. Tony Perfect

Tony Perfect.

Ens ha deixat Tony Perfect, també conegut com a Tony Feedback o Tony Morrison, vocalista i líder de Long Tall Shorty, una d'aquelles bandes que van venir a reactivar la cosa mod en plena ressaca de la Quadrophenia de The Who i Franc Roddam. Un d'aquells combos que anaven amb parka i scooter en plena era post-punk, i que si bé difícilment podien competir amb uns Jam van arribar a facturar singles tan perdurables com "By Your Love" o "Win or Lose". Vaig tenir ocasió de veure'ls en directe en una ocasió, el juny de 2008 a la sala Sidecar, amb els barcelonins The Bite com a teloners i alternant repertori propi amb clàssics del soul i el rhythm & blues. Durant les dècades dels 80 i els 90, Perfect va militar també en bandes punk com Angelic Upstarts o Sham 69.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Marta Shanti, a El 9 Nou


Cançons en clau de present. Ahir vam assistir al concert que Marta Shanti va oferir en un terrat de Montmeló en el marc del cicle Cultura de bat a bat que organitza Òmnium Cultural. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Gene Taylor (1952-2021)

GENE TAYLOR

(1952-2021)

Encara no havia ni assolit la majoria d'edat quan, a finals de la dècada dels 60, va començar a treballar al costat de gegants del blues com T-Bone Walker o Big Joe Turner. Posteriorment va esdevenir un dels pianistes de blues i boogie-woogie més reclamats de la seva generació, arribant a girar amb Canned Heat abans formar part dels Blasters durant la primera meitat dels 80 –se'l pot escoltar en àlbums tan essencials com "The Blasters" (1982) o "Hard Line" (1985)-. Durant la dècada dels 90 va formar part dels no menys imprescindibles Fabulous Thunderbirds, tasca que alternaria amb actuacions i enregistraments al costat d'altres figures com James Harman, i amb retorns puntuals als propis Blasters. Ens ha deixat a l'edat de 68 anys.

Cantant en un terrat

MARTA SHANTI

Cultura de bat a bat, Montmeló
21 de febrer de 2021

La crònica pop va plena d'episodis més o menys memorables que s'han viscut al damunt d'algun terrat. Així d'entrada poden venir al cap les actuacions dutes a terme des de les alçades per bandes com Jefferson Airplane, U2 o, sobretot, els Beatles. La cantautora vallesana Marta Shanti va actuar ahir al migdia en un terrat de Montmeló en el marc del cicle Cultura de bat a bat, organitzat per Òmnium Cultural amb l'objectiu de fomentar la cultura de proximitat a través d'actuacions de petit format en domicilis particulars d'aquest municipi. L'acompanyava Dídac Santisteban a la guitarra elèctrica.

Les composicions de Shanti alternen la reflexió i l'hedonisme amb la consciència social, i a nivell sonor naveguen a mig camí de la cançó d'autor d'arrel mediterrània i el folk transatlàntic amb accent rocker. A punt de gravar el seu primer àlbum, va brillar especialment amb peces com "Summer" i "Muntanya", dos títols que d'alguna manera connecten amb la Califòrnia de finals dels 60 i principis dels 70. També va destacar "Tramuntana", una rumba que hauria pogut desencadenar tota una festa al terrat de no haver estat per les mesures sanitàries vigents: aforament limitat a 18 persones convenientment assegudes, distanciades i amb mascareta.

diumenge, 21 de febrer de 2021

Prince Markie Dee (1968-2021)

Foto Raymond Boyd/Getty Images.

PRINCE MARKIE DEE
(1968-2021)

Hi va haver un temps en què el hip hop podia arribar a ser molt divertit, en el millor sentit del terme. Hi havia espai per a la denúncia i el comentari social, és clar que sí, però també n'hi havia per saltar a la pista de ball o per refrescar-se amb unes bones dosis de bon humor com les que solien despatxar The Fat Boys als seus discos i als seus videoclips. Sorgits a la Nova York de la dècada dels 80, van situar-se a l'avantguarda del gènere juntament amb exponents com Run-DMC o Kurtis Blow, qui els va arribar a produir els dos primers àlbums –"Fat Boys" (1984) i "The Fat Boys Are Back" (1985)-.

Un dels seus moments de major popularitat va arribar el 1987 amb la publicació de "Wipe Out", desvergonyida lectura marca de la casa del clàssic dels Surfaris enregistrat juntament amb els Beach Boys. Al cap d'un any van dur a terme un experiment convidant Cubby Checker a participar en una revisió igualment simpàtica de "The Twist", l'original de Hank Ballard popularitzat pel mateix Checker tres dècades abans de la seva unió amb els Fat Boys. El passat dia 18 ens deixava un dels components del grup, Prince Markie Dee, que després de dissoldre's la formació va iniciar una breu trajectòria solista. Al moment de la seva mort li faltava un dia per fer 53 anys.

Miles Seaton (1980-2021)

MILES SEATON

(1980-2021)

Tant el seu nom com la seva música apuntaven a coordenades més septentrionals, però el cert és que venien de l'àrea de Williamsburg, a Brooklyn, i que durant una bona temporada van ser un dels grans referents de la sempre fèrtil escena musical d'aquest barri novaiorquès. Akron/Family partien del folk per endinsar-se en paisatges experimentals que van arribar a seduir a tot un Michael Gira (Swans), qui els va fitxar pel seu propi segell discogràfic, Young God Records, l'any 2003. Era l'inici d'una trajectòria que els veuria conquerir la galàxia indie durant la primera dècada del segle XXI i que va culminar el 2013, quan la formació va entrar en una aturada indefinida i els seus components es van traslladar a diferents punts dels Estats Units. Un d'ells, el multiinstrumentista Miles Seaton, ens ha deixat a l'edat de 41 anys després d'haver consolidat la seva pròpia carrera solista.

dissabte, 20 de febrer de 2021

El Rock and Roll Hall of Fame recorda Baron Wolman

Grace Slick (Jefferson Airplane), fotografiada per Baron Wolman.

El seu objectiu va esdevenir testimoni d'alguns dels grans esdeveniments de la crònica pop durant la segona meitat de la dècada dels 60, i fins i tot va poder acostar-se a les principals figures del moment per a immortalitzar-les en retrats que han esdevingut icònics. Baron Wolman, primer responsable de fotografia de la revista Rolling Stone i un dels fotògrafs més admirats del seu temps des de l'àmbit melòman, va morir el passat mes de novembre, víctima de l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA). El Rock and Roll Hall of Fame de Cleveland, Ohio, exposa aquests dies part del seu llegat. Referents com Grateful Dead, Jefferson AirplaneChuck Berry, els Rolling Stones, Janis Joplin o Jimi Hendrix, capturats tant a l'escenari com a l'estudi fotogràfic. I si bé és cert que Cleveland queda més lluny que mai en temps de pandèmia i confinament, com a mínim podem gaudir d'un recull de les imatges exposades a la pàgina web de la institució.

Gene Summers (1939-2021)

GENE SUMMERS

(1939-2021)

Ens ha deixat Gene Summers, supervivent dels primers anys del rock'n'roll reconegut sobretot per pistes com "Gotta Lotta That", "Straight Skirt" "School of Rock'n'Roll". Perles que van consolidar el texà i la seva banda d'acompanyament, The Rebels, com un dels valors emergents del rockabilly durant la recta final de la dècada dels 50. Mai va arribar a assolir les xifres astronòmiques d'altres contemporanis, però tampoc havia deixat encara de fer discos ni d'actuar amb regularitat. Ha mort a l'edat de 82 anys i amb sis dècades llargues de trajectòria a l'esquena.

divendres, 19 de febrer de 2021

Guitarra, baix i bateria - Programa 275

Fetus - Foto Abril Martí.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Fetus, Steven Munar, Pau Vallvé i Pascal Comelade amb Ivette Nadal. Música i literatura amb "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2020), de Donat Putx. Música a la pantalla amb "Rumble: The Indians Who Rocked the World" (2017) i "Ham on Rye" (2019). Homenatges pòstums a U-Roy i James G Creighton dels Shakin' Pyramids. I, per descomptat, un posicionament a favor de la llibertat de Pablo Hasél. Disponible en podcast.

Josep Calle i NRBQ, a El 9 Magazín


La més paradigmàtica de les bandes de culte. Com ja he comentat en alguna ocasió, m'ho vaig passar molt bé llegint "¿Quiénes son NRBQ?", la primera biografia autoritzada dels mai prou reivindicats NRBQ a càrrec de Josep Calle, publicada la passada tardor per La Produktiva Books. Les meves impressions, avui a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Osona i Vallès Oriental).

U-Roy (1942-2021)

U-ROY

(1942-2021)

La música jamaicana, aquell corrent constant que sempre avança endavant sense mirar mai enrere. Molts dels grans noms que van sortir de l'illa caribenya durant les dècades dels 70 fins i tot il·lustren amb les seves respectives discografies l'evolució d'un so autòcton que amb el pas dels anys va viatjar de l'ska i el rocksteady fins al reggae, el dancehall i totes les variants i derivacions que van venir a continuació. N'és un bon exemple la trajectòria d'U-Roy, llegenda del reggae, divulgador de la cultura rastafari, padrí del dancehall i de la tècnica del toasting, i influència reconeguda de pioners del hip hop com Kool Herc. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys. Queden per al record peces com "Natty Rebel", "Jah Jah Call You" o "Earth's Rightful Ruler".

50 anys de "The Yes Album"


No va ser el seu primer àlbum, però va suposar la base i el punt de partida de tot el que havia de venir. No era gratuït per tant que Yes bategessin el seu tercer disc amb el títol de "The Yes Album". Una obra on els londinencs van descobrir en certa manera qui eren, van acabar de definir el seu so i es van posicionar a l'avantguarda del rock progressiu. També va ser la seva rampa de llançament cap a les més elevades esferes del rock de les dècades posteriors.

Publicat tal dia com avui de 1971, "The Yes Album" és el plàstic on figuren joies com "Starship Trooper" o la que esdevindria com una de les composicions més icòniques del grup, aquell himne progressiu en dos moviments que és "I've Seen All Good People". També va suposar el primer pas cap a la consolidació de la formació clàssica de Yes. Al nucli de John Anderson (veu), Chris Squire (baix) i Bill Bruford (bateria) s'hi sumava Steve Howe (guitarra). I el teclista Tony Kaye deixaria pas al cap de poc temps a Rick Wakeman. Mig segle d'un clàssic.

dijous, 18 de febrer de 2021

Françoise Cactus (1964-2021)

FRANÇOISE CACTUS
(1964-2021)

Tant podien versionar una cançó dels Beatles o de Sylvie Vartan com reivindicar algun obscur grup japonès de dècades enrere, i això sense oblidar el seu eclèctic ventall de composicions pròpies. Tant podien mantenir-se fidels a les essències fundacionals del pop amb accent yé-yé com amanir-les amb uns acabats electrònics que van fer del seu discurs un dels més singulars del seu temps. Formats durant la primera meitat dels 90 en una Berlín que encara es debatia entre un passat marcat per la divisió geopolítica i un futur com a capital de la cultura pop a l'Europa continental, Stereo Total van maridar l'herència del pop francès i anglosaxó de la dècada dels 60 amb uns acabats electrònics en sintonia amb el seu moment.

El resultat van ser obres com "Monokini" (1997) o "My Melody" (1999), que més enllà de definir el so de la capital alemanya durant el canvi de mil·lenni els van permetre girar per tot el món compartint escenari amb artistes que anaven dels Strokes a Le Hammond Inferno. Ens ha deixat qui va ser la meitat del duet fundacional, la vocalista i multiinstrumentista Françoise Cactus, a l'edat de 67 anys i víctima d'un càncer. Originària de França, s'havia establert a la Berlín occidental durant l'era dels dos grans blocs, on prèviament a la formació d'Stereo Total havia format part de Lolitas, un dels primers grups de l'Alemanya federal que van arribar a tocar de forma oficial a l'altre costat del mur. També s'havia dedicat a la literatura.

R.I.P. James G Creighton

James G Creighton.

La història no ha estat justa amb The Shakin' Pyramids. El seu nom segueix essent referencial per a qualsevol aficionat a les formes més primitives del rock'n'roll en aquest costat de l'Atlàntic, però els seus discos no solen reivindicar-se amb la freqüència amb què mereixerien dues obres de la mida d'"Skin'em Up" (1981) i "Celts and Cobras" (1982). Dos àlbums de rockabilly sense colorants ni conservants, frescos com una rosa, que van situar els escocesos a l'avantguarda del revival rocker propulsat des de Londres pels Stray Cats i companyia amb una notable acceptació per part del públic.

Els Pyramids havien començat tocant al carrer, i un cop a l'estudi van seguir prescindint de grans artificis –dues guitarres, veu i percussió, res més-. Per això no ha d'estranyar que sintonitzessin prou bé amb el gran referent de l'skiffle britànic, tot un Lonnie Donegan, fins al punt de facturar un ep conjunt –"The Shakin' Pyramids and Lonnie Donegan" (1981)-. Es van separar el 1983, durant una gira pel Canadà i quan estaven a dalt de tot, dedicant-se posteriorment els seus components a projectes diversos. El guitarrista James G Creighton havia impulsat una trajectòria solista que arribava fins als nostres dies. Ens ha deixat aquesta mateixa setmana.

dimecres, 17 de febrer de 2021

A favor de Pablo Hasél

Woody Guthrie amb la seva màquina de matar feixistes.

El gran Woody Guthrie amb la seva màquina de matar feixistes. Per unes vacances a Abu Dabi i un compte corrent a Suïssa, a veure qui serà el cínic que sabrà fer passar la llegendària enganxina de la seva guitarra –la del "This Machine Kills Fascists"- per delicte d'odi.

Morrissey desitjant la mort de Margaret Thatcher des de la lletra d'una cançó –"Margaret on the Guillotine"-. Regne Unit, any 1988. Prèviament, l'exvocalista dels Smiths havia lamentat públicament que l'aleshores Primera Ministra britànica hagués sobreviscut a un atemptat de l'IRA. Va per tots aquells altaveus de la dreta més casposa que pretenen justificar l'empresonament de qui simplement es dedica a fer cançons.

Seguim amb Morrissey. Dubto que a la reialesa britànica li fes molta gràcia la caràtula de "Low in High School" (2017), però aquí la tenim. Un contundent "Axe the Monarchy" que es pot llegir ben gran al cartell sostingut per un infant a les portes del mateix palau de Buckingham –a l'altra mà hi té una destral-. Va per tots aquells que pretenen limitar i condicionar la llibertat d'expressió en aquesta democràcia d'estar per casa que és l'Estat espanyol.

I finalment, tornem a recordar què cantava la recentment traspassada Anne Feeney a la inequívocament titulada cançó "Have You Been to Jail for Justice?": "You law abiding citizens / Come listen to this song / Laws are made by people / And people can be wrong / Once unions were against the law / But slavery was fine / Women were denied the vote / While children worked the mine / The more you study history / The less you can deny it / A rotten law stays on the books / 'Til folks with guts defy it!".

Res més a afegir. Tan sols que les mostres d'art compromès que ha pogut ser expressat sense censura en països del nostre entorn són infinites. I que ningú hauria d'anar a la presó per expressar allò que pensa ni per cantar, rapejar, tuitejar, escriure o dibuixar. I que no es pot tolerar l'empresonament de Pablo Hasél. Perquè quan es tanca algú a la presó per les seves idees, s'hi tanca a tota una societat. Perquè demà pot ser qualsevol de nosaltres. Per això no podem callar.

Johnny Pacheco (1935-2021)

JOHNNY PACHECO

(1935-2021)

Parlàvem dies enrere amb un confident melòman de tota la quantitat i de tota la varietat de música d'arrel llatina que ha quedat eclipsada durant les passades dècades per les produccions de l'estil Miami i la seva peculiar manera d'entendre el fet llatí. Ho comentàvem a partir del visionat d'un fragment d'"Our Latin Thing" (1972), aquell documental de Leon Gast sobre la Fania All-Stars i l'impacte de Fania Records en el desenvolupament de la salsa a la Nova York de finals dels 60 i principis dels 70. Una expressió artística que, com tantes altres, havia pres forma a les àrees llatines de Harlem i el Bronx abans de conquerir el Downtown i a partir d'aquí la resta del món.

El multiinstrumentista Johnny Pacheco va ser un dels grans divulgadors de la salsa com a fundador de Fania Records i impulsor de la pròpia Fania All-Stars, una agrupació pensada per difondre el gènere en qüstió tot aplegant en un mateix escenari els seus principals exponents. Originari de la República Dominicana però establert als Estats Units des dels 11 anys, durant la dècada dels 50 va esdevenir una figura destacada en àmbits com els del cha-cha-chá, la patxanga o el merengue. Amb la fundació de Fania l'any 1964, va posar la primera pedra d'un dels capítols més essencials de la història de la música llatina als Estats Units. Autor d'estàndards com "Quítate tú (pa' ponerme yo)" o "El rey de la puntualidad", ens ha deixat a l'edat de 85 anys.

dimarts, 16 de febrer de 2021

Lee Sexton (1928-2021)

LEE SEXTON
(1928-2021)

Quan l'estat de Kentucky va atorgar el 1999 una medalla honorífica a Lee Sexton no ho va fer per què sí. L'obra enregistrada pel veterà mestre del banjo és escassa –tan sols un ep a títol propi publicat el 1988 i participacions en antologies d'Smithsonian Folkways-, però el seu llegat és el de qui durant dècades es va dedicar a absorbir i a transmetre tota la tradició musical dels Apalatxes. Sexton va treballar al camp per poder-se pagar el seu primer banjo –allò de la cultura de l'esforç, com en diríem ara-, que va aprendre a tocar al caliu del seu entorn familiar –un dels seus oncles, Morgan Sexton, era una altra eminència d'aquest instrument-. Bona part de la seva vida la va passar treballant a la mina de dilluns a divendres i dedicant-se a la música durant els caps de setmana, generalment en festes casolanes i esdeveniments socials al comtat de Letcher. Sí, Sexton era 100% Kentucky. Ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

De matinada

Pablo Hasél.

De matinada, sempre de matinada. Tal i com ho solien fer abans. Tal i com encara solen fer-ho avui. Fa tan sols uns minuts que efectius dels Mossos d'Esquadra han entrat per la força a la Universitat de Lleida per endur-se a Pablo Hasél. El seu delicte, haver compost cançons i haver-les cantat. Haver denunciat a través de la seva obra artística les misèries d'un Estat que presumeix de democràcia exemplar però té més artistes presos que Turquia, l'Iran o Birmània. Un Estat que un dia invoca els valors europeus i l'endemà empresona aquells que pensen o s'expressen diferent.

No m'apassiona la música de Hasél, ni tan sols comparteixo la totalitat del seu discurs en termes generals, però em sembla esgarrifós que algú pugui anar a la presó per allò que canta (o escriu, o tuiteja, o diu, o dibuixa...) en un país que tolera manifestacions nazis com la del cap de setmana passat a Madrid, on 300 feixistes van exhibir simbologia totalitària i van fer apologia de l'antisemitisme sense que hi hagi hagut encara conseqüències.

L'Estat espanyol ha detingut i empresonat Pablo Hasél i la policia catalana li ha fet una part la feina bruta, irrompent a la universitat on el raper s'havia refugiat i donant peu a una imatge pròpia d'uns temps que alguns havíem arribat a creure superats. I per postres ho ha fet de matinada, com en aquella cançó de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet que malauradament conserva tota la seva vigència a cinc dècades d'haver-se enregistrat i publicat. Lírica compromesa per denunciar allò que en democràcia no hauria de ser tolerable, i en un dia com avui també per exigir la llibertat de Pablo Hasél.

dilluns, 15 de febrer de 2021

La poesia de Pol Pagès Bonnín, a El 9 Nou


En dies de ressaca post-electoral, les seccions de Cultura dels diaris solen esdevenir aquells refugis sempre oportuns contra la saturació i l'excés de dades. Avui, a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental), parlem d'"Erosió ancestral" (2020), el primer poemari de Pol Pagès Bonnín, presentat ahir al Tarambana de Cardedeu amb el guitarrista Pau Gómez i la periodista Clara M. Clavell. Article d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

Anne Feeney (1951-2021)

ANNE FEENEY

(1951-2021)

"You law abiding citizens / Come listen to this song / Laws are made by people / And people can be wrong / Once unions were against the law / But slavery was fine / Women were denied the vote / While children worked the mine / The more you study history / The less you can deny it / A rotten law stays on the books / 'Til folks with guts defy it!". Ho cantava Anne Feeney a "Have You Been to Jail for Justice?", probablement la seva composició més reconeguda, publicada originalment l'any 2001 i versionada posteriorment per Peter, Paul and Mary.

Un himne a la desobediència civil i una lletra (i un títol) que ressona amb força en aquests temps en què alguns s'obstinen a justificar amb lleis i codis penals l'empresonament d'artistes i dissidents polítics (penso en Pablo Hasél, també en Valtònyc i en els presos independentistes catalans). Feeney, que va començar a practicar la cançó protesta durant la recta final dels anys 60 en actes contra la Guerra del Vietnam però no va arribar a gravar els seus propis discos fins ben entrada la dècada dels 90, ens ha deixat a l'edat de 69 anys. Els seus versos segueixen vigents.

Mori l'odi

Pau Vallvé, durant el concert del passat 6 de febrer al Tastautors.

"Tant de bo a tots aquests inútils se'ls parés el cor / Tant de bo la vida fos amable per a tothom / Tant de bo finalment s'extingís l'odi del tot / I el foc deixés pas a l'amor", canta Pau Vallvé a "Mori l'odi". Una peça del seu darrer treball, "La vida és ara" (2020), inspirada en episodis com l'atac feixista d'ara fa dos anys al centre LGTBI de Barcelona. Dies enrere va adquirir una nova dimensió mentre el barceloní l'interpretava al Teatre Auditori Cardedeu, en el marc del Tastautors, gairebé al mateix temps que la gent de Vic es mobilitzava per impedir un acte del partit d'extrema dreta Vox als seus carrers. Avui, després de la irrupció d'aquest partit al Parlament de Catalunya amb onze diputats, no se m'acut millor manera de plantar-li cara que compartir novament aquesta peça –disponible a Youtube-. Una de les cançons més boniques que mai s'han escrit contra el feixisme, i la mena de companyia que un necessita en dies com avui.

Vida més enllà dels col·legis electorals

Pagès i Gómez, durant el recital d'ahir al Tarambana.

Encara que no ho sembli, fins i tot en jornades com la d'aquest 14F sol haver-hi vida més enllà dels col·legis electorals. Pol Pagès Bonnín va presentar ahir al migdia a l'espai cultural i gastronòmic Tarambana de Cardedeu el seu primer poemari, "Erosió ancestral" (2020). Al principi ho va fer en el marc d'una conversa amb la periodista Clara M. Clavell, i posteriorment recitant ell mateix alguns dels seus versos amb l'acompanyament de Pau Gómez a la guitarra. Verb lliure i estripat, despatxat sobre una elegant base jazzística. Versos que, explicava el propi Pagès, li han servit per a retrobar-se amb ell mateix, i que ahir van esdevenir durant una estona el millor refugi possible davant l'allau de titulars en clau electoral.

diumenge, 14 de febrer de 2021

Richie Albright (1939-2021)

RICHIE ALBRIGHT

(1939-2021)

Si durant la recta final de l'any passat vam haver de lamentar la pèrdua de figures de l'outlaw country com Jerry Jeff Walker o Billy Joe Shaver, ara toca acomiadar-se de l'home a qui tot un Waylon Jennings havia considerat públicament com la seva mà dreta. El bateria Richie Albright va entrar el 1961 a formar part dels Waylors, la banda d'acompanyament de Jennings, i hi va romandre fins a la mort d'aquest últim l'any 2002. Si la influència alliberadora del rock va esdevenir vital a l'hora de definir l'essència del moviment outlaw, el ritme d'Albright va ser determinant per atorgar pulsió i mètrica rockeres a àlbums tan essencials del catàleg de Jennings i del country de la dècada dels 70 com "Honky Tonk Heroes" (1973) o "Dreaming My Dreams" (1975). Després de la mort de Jennings, va seguir tocant amb uns reconfigurats Waylors que alternaven actuacions en circuits nostàlgics amb suports puntuals a Shooter Jennings, fill del propi Waylon Jennings –batejat amb el revelador nom de Waylon Albright Jennings-. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Milford Graves (1941-2021)

MILFORD GRAVES

(1941-2021)

A poc més de 24 hores d'haver-se conegut la mort de Chick Corea, es feia públic el traspàs d'un altre gegant del jazz amb qui el teclista havia compartit escenari durant els seus primers anys, el bateria Milford Graves. Tots dos havien coincidit a les files del quintet de música llatina que aquest últim liderava a principis dels anys 60, si bé tant l'un com l'altre van acabar destacant en anys posteriors i en àmbits, diguem-ne, més estratosfèrics. Si Corea va esdevenir un dels arquitectes del jazz fusió al costat de Miles Davis, Graves directament va portar un esglaó més enllà el concepte de free jazz, literalment alliberant el seu instrument, entenent-lo molt per damunt dels patrons rítmiques, i transportant-lo fins a coordenades a priori impossibles. Tant en solitari com a les files del New York Art Quartet va trencar barreres i desafiar convencions, i com a músic de suport el seu currículum enllaça noms com els de Miriam Makeba, John Zorn, Bill Laswell o, fins i tot, Sam Amidon. Ens ha deixat amb 79 anys, la mateixa edat que tenia Corea al moment de morir.

dissabte, 13 de febrer de 2021

Chick Corea (1941-2021)

CHICK COREA
(1941-2021)

A Chick Corea el vaig descobrir de la mà de Miles Davis i d'aquella obra capital que és "Bitches Brew" (1970). Un àlbum que vaig adquirir en plena adolescència i que malgrat el pas dels anys em segueix imposant (sí, imposant) el mateix respecte que el primer dia. Va ser a través dels crèdits d'aquell disc, deia, com vaig familiaritzar-me amb el nom d'aquell teclista amb el qual dialogava el mestre trompetista en títols com "Pharaoh's Dance" o "Spanish Key", contribuint a generar el misteri estructural de l'obra que sol considerar-se com a punt de partida d'allò que es va anomenar jazz rock o jazz fusió.

En realitat, a Corea l'havia escoltat abans d'adquirir aquell disc tot i no saber qui era. I ho havia fet a través de Ràdio Televisió Cardedeu, pionera de les televisions locals a nivell estatal, que durant molts anys va fer servir "Central Park", peça inclosa a l'àlbum "Secret Agent" (1978), com a sintonia d'entrada i sortida de les seves emissions. Encara es feia servir quan jo vaig entrar a l'emissora, i en aquest sentit puc afirmar que aquell títol va formar part de la banda sonora d'una etapa molt important de la meva vida. Que l'obra en qüestió es trobi avui descatalogada és una d'aquelles coses que em costen d'entendre.

Chick Corea es va donar a conèixer al gran públic al costat de Miles Davis, amb qui també va facturar obres igualment essencials com "In a Silent Way" (1969) o "On the Corner" (1972), però no trigaria gaire a destacar pel seu compte i a esdevenir ell mateix un dels màxims referents del jazz fusió, tant al capdavant del combo Return to Forever com amb àlbums signats amb el seu nom com "Return to Forever" (1972) o "Crystal Silence" (1973). Ens ha deixat a l'edat de 79 anys, víctima d'un càncer i havent segellat una de les grans trajectòries musicals del nostre temps.

divendres, 12 de febrer de 2021

D.E.P. Antonio Mier

Antonio Mier - Foto arxiu Los Mustang.

Ens ha deixat Antonio Mier, bateria original de Los Mustang. Una de les bandes pioneres del rock'n'roll a Barcelona. També una de les més injustament oblidades i maltractades per la historiografia oficial d'aquest país nostre. A Santi Carulla i companyia se'ls sol recordar per les seves celebrades versions en castellà dels èxits dels Beatles –també d'altres artistes internacionals com Simon and Garfunkel, Cliff Richard o Scott McKenzie-. Menys reconegudes són les seves primerenques revisions de peces com el "Telstar" dels Tornados o "J'irai twister le blues" de Richard Anthony. Mier ha mort per causes derivades de la Covid-19.

50 anys de "Hot Love"


Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hot Love" (1971), el single amb què T.Rex van acabar de concretar un oportú canvi de rumb en termes estilístics i van definir per sempre més les bases del seu discurs. Quan Marc Bolan va interpretar la peça en qüestió al programa televisiu Top of the Pops al cap de poques setmanes amb brillantina sota els ulls, va donar per inaugurada l'era glam i va impulsar la banda fins al primer lloc de les llistes d'èxits britàniques.

Amb producció de Tony Visconti, enregistrada amb format de grup de rock i amb el rol de Mickey Finn reduït a les picades de mans, "Hot Love" partia de les dinàmiques rockeres i els vitamínics acabats anunciats quatre mesos abans a "Ride a White Swan", el single amb què els londinencs havien iniciat una nova etapa –pel camí encara havien tingut temps de publicar un àlbum homònim-. A la cara b hi figuraven "Woodland Rock" i "King of the Mountain Cometh". Cap de les tres peces forma part de cap àlbum, però totes s'han inclòs en diferents reedicions del totèmic "Electric Warrior" que Bolan i companyia publicarien a finals d'aquell mateix any.

dijous, 11 de febrer de 2021

Larry Flynt (1942-2021)

LARRY FLYNT

(1942-2021)

Ha mort Larry Flynt, l'home que en plena era Nixon va desafiar els estaments més rancis i conservadors de la societat nord-americana, lliurant i guanyant una de les grans batalles per la llibertat d'expressió al país de les barres i les estrelles. El seu objectiu, poder publicar lliurement una revista de sexe explícit (i gamberro), que els seus lectors la poguessin llegir tranquil·lament (diguem-ho així), i que els seus detractors simplement poguessin seguir optant per no comprar-la. Tot plegat li va comportar atacs, amenaces, processos judicials i fins i tot un intent d'assassinat.

Arribat aquest punt, em pregunto a què s'hauria d'enfrontar algú com Flynt si se li acudís publicar avui, en plena era de la correcció política i dels judicis sumaríssims a través de les xarxes socials, el primer exemplar d'una revista com Hustler. I em temo que a hores d'ara els adversaris de Flynt i de tot allò que aquest va venir a representar durant la ressaca del Watergate i la Guerra del Vietnam, no vindrien tan sols de la dreta més rància sinó sobretot d'aquells fòrums i tribunes que d'un dia per l'altre passen d'omplir-se la boca de llibertat d'expressió, a pràcticament vulnerar drets igualment fonamentals com la presumpció d'innocència.

Altament reivindicable segueix essent "The People vs. Larry Flynt" (1996), el magnífic biopic realitzat al seu dia per Milos Forman amb uns Woody Harrelson i Courtney Love en estat de gràcia. Descansa en pau, Larry. I siguis on siguis, no deixis mai de fotre canya als talibans del bon gust, als guardians de la moral i als protectors de no se sap ben bé quines essències, vinguin d'on vinguin i siguin quines siguin les seves manies i marcs teòrics.

Una guitarra feta d'ossos

Prince Midnight amb la seva creació - Foto MetalSucks.

Si el psicòpata Ed Gein va elaborar mobiliari domèstic a partir de les restes de les seves víctimes, per què no podia un dels lectors de la revista digital MetalSucks construir la seva pròpia guitarra elèctrica a partir de l'esquelet del seu oncle? És el que devia pensar Prince Midnight –pseudònim del lector en qüestió- quan va decidir que no podia seguir pagant l'espai on descansaven les restes del seu parent i principal responsable de la seva passió pel rock i el metal, mort 20 anys enrere en accident de trànsit. Per això va optar per utilitzar el seu esquelet per construir una guitarra a mode d'homenatge. L'ha batejat amb el nom de Filip Skelecaster –Filip era el nom del difunt- i, pel que hem pogut escoltar a Youtube, no sona pas malament.

dimecres, 10 de febrer de 2021

Mary Wilson (1944-2021)

MARY WILSON

(1944-2021)

Li va tocar mantenir-se en un segon pla més aviat discret, eclipsada per una personalitat que gairebé de bon principi havia esdevingut mastodòntica, però sense Mary Wilson no s'entendria la història d'una de les grans formacions vocals de la dècada dels 60, essencial a l'hora de parlar de la música soul, dels girl groups i per descomptat del canònic catàleg de Motown. Juntament amb la seva bona amiga Florence Ballard va esdevenir una de les fundadores de les Supremes –la banda es derivava de The Primettes, combo fundat per Ballard al qual es va unir Wilson-. Va ser ella també qui va convidar la seva companya de classe Diana Ross a sumar-se a un projecte que aquesta última acabaria no tan sols liderant sinó utilitzant com a rampa de llançament d'una carrera que esdevindria meteòrica tant a dins com a fora del grup.

Quan el creixent protagonisme de Ross va començar a arraconar una Ballard amb creixents problemes de depressió i addiccions diverses –fruit de la tensió que suposava perdre el control de la banda que ella mateixa havia fundat durant el seu moment de màxima popularitat-, Wilson va exercir com a pont entre ambdues parts. Al final la resolució del conflicte va ser dràstica. Ross, que havia nascut per menjar-se el món i comptava amb el suport dels poders fàctics de Motown, va imposar-se com a líder absoluta d'un projecte on el seu nom destacaria per sobre del de la resta –a partir de 1967, el trio passaria a presentar-se com a Diana Ross & The Supremes-. Ballard, d'altra banda, va ser expulsada del seu propi grup i ja mai més va poder tornar a aixecar el cap –va morir l'any 1976-. Aquells fets suposen un dels capítols més foscos de la història de Motown, i un recordatori que al negoci musical no solen tenir-hi cabuda els contes de fades.

Quan Ross va volar en solitari a principis dels 70, Wilson va mantenir el grup actiu amb noves components i fins i tot es va aproximar als paràmetres de la música disco amb més fortuna del que la història sembla voler recordar. Igualment recomanable resulta el disc en solitari que va signar el 1979 amb títol homònim i en unes coordenades que també apuntaven a les pistes de ball de l'època. Va ser un fracàs comercial –potser hauria gaudit de millor sort amb el nom de les Supremes a la carpeta-, però val la pena recuperar-lo de tant en tant. En dècades posteriors es va dedicar a fer d'actriu i a actuar en circuits nostàlgics. Ens ha deixat a l'edat de 76 anys. Queda com a llegat la bateria d'àlbums i (sobretot) singles amb què les Supremes van abanderar durant bona part de la dècada dels 60 aquell Sound of Young America patentat a la factoria Motown.

50 anys de "Tapestry"


Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tapestry" (1971), el segon àlbum de Carole King i una de les obres essencials del seu temps. El vinil de la fotografia que encapçala aquestes línies és una edició original nord-americana. La caràtula es troba visiblement afectada pel pas del temps, però el disc segueix sonant sense problemes. És una de les coses que em fascinen dels formats físics. Aquest disc té més anys que jo, però segueix servint a data d'avui i seguirà servint quan jo ja no hi sigui. No puc dir el mateix de cap dels terminals mòbils que han arribat a passar per les meves mans.

"Tapestry" és l'obra mestra de King, també un dels grans exponents d'aquell so que es va desenvolupar entre finals dels 60 i principis dels 70 a l'entorn de Laurel Canyon –on la novaiorquesa s'havia traslladat després de la seva ruptura sentimental i artística amb Gerry Goffin-. Una col·lecció de cançons amables i positives, que convidaven a l'esperança en plena desfeta del somni hippie en uns Estats Units enfangats fins al coll a la Guerra del Vietnam, i que venien a oferir una alternativa a la naturalesa estrident que solia definir el rock de l'època. Un monumental exercici de pop plusquamperfet a càrrec d'una veterana del Brill Building, amb tot un Lou Adler als controls i amb convidats com James Taylor o Joni Mitchell.

Més enllà de les xifres astronòmiques i del consens entusiasta de crítica i públic, "Tapestry" destaca per ser un àlbum on no hi sobra ni hi falta res, on cada cançó fa diana de bon principi i on cada pista ha suportat sense problemes el test del temps. Un plàstic que arrenca amb el piano corpulent i l'embranzida soul d'"I Feel the Earth Move" i on figuren perles del pop d'autor com "So far Away", "It's too Late" o aquell himne que va esdevenir "You've Got a Friend" –una peça des d'aleshores versionada per incomptables artistes, començant pel propi Taylor, que en va oferir la seva pròpia lectura aquell mateix any-.

"Tapestry" també és el plàstic on King es va reivindicar com a autora d'estàndards com un estripat "(You Make Me Feel) Like a Natural Woman" que pocs anys abans havia esdevingut un dels grans reclams del repertori d'Aretha Franklin, o aquell "Will You Love Me Tomorrow?" que havien gravat originalment les Shirelles i que es reinventava per l'ocasió en clau de balada crepuscular. Completen el conjunt apostes igualment guanyadores com el revitalitzador rhythm & blues d'"Smackwater Jack" o els paisatges tardorencs de la peça titular. "Tapestry" no va inventar-se el so de Laurel Canyon, però en va esdevenir una de les grans mostres, va consolidar King com a intèrpret més enllà del vessant compositiu, i va establir un model per a diverses generacions de cantautors que arriben fins avui.

dimarts, 9 de febrer de 2021

Atomic Records, nou segell de rock'n'roll a Barcelona

Little Martha & The Truckstoppers - Foto Facebook.

No tot havien de ser males notícies en aquests temps tan nefastos que ens ha tocat viure. Enmig de la davallada d'actuacions en directe a causa de la pandèmia i de l'enèsima crisi a la qual ha de fer front un sector estructuralment tan precari com és el de la cultura, cal celebrar que encara hi hagi qui està disposat a impulsar aventures tan valentes com és la posada en marxa d'un segell discogràfic. I per descomptat donar la benvinguda a Atomic Records, una nova disquera amb base d'operacions a Barcelona que ha vingut a publicar discos de rock'n'roll en la seva concepció més primitiva i amb format de vinil a set polzades, prioritzant les bandes catalanes, espanyoles i europees, i amb el segell de qualitat que sens dubte distingeix la marca Atomic rnr Club Barcelona. De moment ja han publicat referències de Jim Jeffries & The Spaniards, Heidi-Pearl Chandler, i Little Martha & The Truckstoppers, tres projectes que haurien de fer les delícies de tothom qui senti devoció per gèneres com el rockabilly i per l'estètica dels 50. No deixin de consultar-ne el catàleg a la seva pàgina web.

Mural de suport a Pablo Hasél

Font: Twitter.

Mural de suport al pres polític Pablo Hasél al parc de les Tres Xemeneies del Poble Sec de Barcelona, realitzat diumenge passat per Roc Blackblock. Ni 24 hores va trigar l'Ajuntament de Barcelona a fer-lo esborrar. Ahir a la tarda ja no hi era. Sembla que a Ada Colau tan sols li agradi el rap quan el pot cantar ella mateixa en campanya electoral. Aprofitem aquest incident per exigir la llibertat de Pablo Hasél i denunciar la persecució de drets fonamentals com la llibertat d'expressió per part de l'Estat espanyol. Dit això, i havent vist les reaccions que aquest episodi ha generat a les xarxes per part de la pròpia alcaldessa i alguns dels seus partidaris –potser aniria essent hora de diferenciar el colauisme de tot allò que representa l'espai polític dels Comuns-, hi ha una sèrie d'aspectes que potser caldria matisar.

El tema no és el qui, sinó el què. El tema no és si l'ordre la va donar l'alcaldessa, un comandament policial, un tècnic municipal o un regidor del PSC. El tema és que, en algun despatx de l'Ajuntament de Barcelona, algú té potestat per esborrar de la via pública aquelles mostres d'art urbà que li semblen ofensives o li generen incomoditat. El tema és que la Guàrdia Urbana depèn de l'Ajuntament en la mateixa mesura amb què els Mossos d'Esquadra depenen de la Generalitat. El tema és que quan es produeix un episodi de violència policial per part de la Brimo, ningú dubta en assenyalar els càrrecs polítics com a responsables en la més alta instància.

El tema és que si l'episodi del mural s'hagués produït durant el mandat de Trias (o sota un hipotètic govern del PP, cosa que espero no veure mai a la vida a l'Ajuntament de Barcelona), tots tindríem clar de què estem parlant i no s'hi valdria l'excusa pueril de "No, és que ha sigut la policia". El tema és que la disculpa d'Ada Colau va arribar tard i amb les xarxes bullint des de feia hores. El tema és que, per molt conciliador que resulti el post de l'alcaldessa, el mal ja està fet. El tema és que, en ple segle XXI i amb un govern que es diu progressista, algú des de dins de l'Ajuntament de Barcelona ha ordenat esborrar una obra d'art que justament venia a reivindicar un dret tan fonamental com la llibertat d'expressió, i la seva ordre s'ha executat en un temps rècord.

dilluns, 8 de febrer de 2021

Tom Jones es reinventa a ritme de blues

Tom Jones - Foto Rick Guest.

Un repàs a la història de la televisió i a l'impacte que aquesta ha tingut al llarg dels anys al món occidental, a ritme de blues pantanós i corrosiu com ell mateix. És el que ens proposa Tom Jones al seu nou single, "Talking Reality Television Blues", lectura d'un original de Todd Snider a partir del qual ha assolit el gal·lès un registre fins ara inèdit en un cànon que inclou estàndards com "It's Not Unusual" o "She's a Lady". Aparentment incombustible als seus 80 anys, Jones presenta aquesta peça com a primer i prometedor avançament del seu proper àlbum, un "Surrounded by Time" que veurà la llum durant el mes d'abril i on també figuraran versions d'originals de Bob Dylan, Cat Stevens i Michael Kiwanuka, entre d'altres. Poden escoltar "Talking Reality Television Blues" i visionar-ne el videoclip a Youtube.

R.I.P. Stefan Cush

Stefan Cush.

L'any 1986, The Men They Couldn't Hang van publicar "Ghosts of Cable Street", una cançó inspirada en els fets que es recorden com la batalla de Cable Street, la mobilització ciutadana que l'any 1936 havia impedit la celebració d'una marxa feixista pels carrers de Londres. Aquest passat cap de setmana tenien lloc a casa nostra uns fets molt similars si bé a més petita escala, quan la ciutadania de Vic sortia al carrer per evitar la celebració d'un acte del partit d'extrema dreta Vox. The Men They Couldn't Hang és una d'aquelles bandes que ens han ensenyat que les ganes de passar-s'ho bé poden anar de la mà amb el compromís i la consciència social.

Justament, pràcticament al mateix temps que la gent de Vic sortia al carrer a parar els peus al feixisme, ens assabentàvem de la mort d'Stefan Cush, vocalista, guitarrista i membre fundador de la banda londinenca, a causa d'un atac de cor. Cush havia treballat com a roadie pels Pogues abans de formar The Men They Couldn't Hang l'any 1984 juntament amb el guitarrista i principal compositor Paul Simmonds i el també vocalista Phil Odgers, a més del bateria Jon Odgers i la baixista Shanne Bradley –que prèviament havia militat als Nips de Shane MacGowan-. Discos  com "Night of a Thousand Candles" (1985), "How Green Is the Valley" (1986) o "Silver Town" (1989) solen citar-se com a clàssic d'allò que s'anomena folk punk.

diumenge, 7 de febrer de 2021

La crònica feliç d'un any difícil

Llums i ombres: Pau Vallvé durant la seva actuació al Tastautors.

PAU VALLVÉ + JORDI SERRADELL
Tastautors 2021 @ Teatre Auditori Cardedeu
6 de febrer de 2021

A gairebé un any de l'inici del primer confinament, comença a ser un bon moment per mirar enrere i preguntar-se què queda de tota aquella allau de continguts amb què la comunitat musical (i artística en general) va inundar aleshores les xarxes per allò de fer-nos l'aturada general una mica més suportable i perquè, ja se sap, vivim en un món on desaparèixer de l'entorn digital ni que sigui durant un instant equival gairebé a negar la pròpia existència. Pau Vallvé es va mantenir al marge de tot allò. Va oferir un concert en streaming i poca cosa més. La resta del temps el va dedicar a reformular el seu propi discurs i a concebre un nou àlbum que, més enllà de ser en essència fruit del que va acabar esdevenint l'any 2020, es perfila també com una de les comptades reaccions artístiques a la coronacrisi amb vocació efectivament perdurable.

I això que "La vida és ara" (2020) ni tracta del coronavirus ni és en absolut un disc negatiu ni catastrofista, sinó que ens trobem amb tota probabilitat davant d'una de les obres més lluminoses que mai hagi facturat el barceloní. "És una putada estar content en un any tan dolent com aquest. Però és com em sento perquè, malgrat tot, les coses m'han anat anat bé", va confessar ahir a la tarda al Tastautors, un cicle que Vallvé coneix a la perfecció. Hi havia debutat l'any 2009 en el que va esdevenir el comiat escènic del seu alter ego Estanislau Verdet, hi havia tornat ara fa tres anys en el marc de la gira de presentació d'"Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar" (2017), i hi va materialitzar ahir la seva enèsima reinvenció amb el suport del multiinstrumentista Darío Vuelta. També de tot un arsenal d'aparells electrònics que van suplir el format banda i van contribuir a redimensionar el conjunt del repertori. "Com mola reinterpretar cançons velles a partir de noves fórmules!", va exclamar en un moment donat.


LÍRICA COMPROMESA

Va saltar a l'escenari posant la directa i deixant-se portar per l'embranzida inicial de "Buguenvíl·lies", i baixant tot seguit fins als paratges reflexius de "La vida és ara". Va mirar enrere amb una austera lectura d'"Un gran riu de fang" i va tornar a alçar el vol amb aquella bossa nova a baixa fidelitat que és "Què va, què va". Va transportar les formes claustrofòbiques de "Diuen diuen diuen" fins a coordenades electròniques gairebé industrials, reforçades per un joc de llums d'estètica opressiva i distòpica –la il·luminació ha esdevingut un element clau de l'escenografia de la present gira-. I va contraposar els paisatges folk de "Que es fonguin els ploms" i "Amics dels cirerers" amb la descàrrega post-punk d'"En càmera lenta" i el bolero crepuscular de "Com troncs baixant pel riu". Els repunts onírics d'"Èpoques glorioses" van deixar pas a l'estrident mètrica krautrock d'una robusta "Benvingut als Pirineus" i a l'èpica a contrallum de "Que vingui l'hivern".

Tot un capítol a part mereixeria l'execució de "Mori l'odi" en unes circumstàncies com les d'ahir. Plat fort no tan sols de "La vida és ara" sinó del catàleg de Vallvé en el seu conjunt, aquesta perla pop de lírica compromesa s'inspira en episodis com l'atac feixista que va tenir lloc ara fa dos anys contra el centre LGTBI de Barcelona. Que el seu autor recordés aquells fets pràcticament al mateix temps que la gent de Vic es mobilitzava per impedir la celebració d'un acte del partit ultradretà Vox als seus carrers, no tan sols va contribuir a revaloritzar la peça en qüestió sinó que va fer ressonar encara més fort el seu missatge. A partir d'aquí, els acabats lluminosos d'"Un sol radiant" van culminar el tram central del concert amb l'oportuna col·laboració d'un vell conegut com és Víctor Garcia a la bateria electrònica.

Ja en tanda de bisos, Vallvé va exposar el seu vessant més fràgil amb una lectura en solitari de "Suposo que això és fer-se gran" abans de recuperar el suport de Vuelta per interpretar "Protagonistes", un dels seus títols més reconeguts però també una de les grans absències dels seus repertoris durant bona part de la passada dècada. "Sonava a tot arreu i al final me'n vaig cansar. Em feia mandra tocar-la", va reconèixer. "Però arribat aquest punt, em venia de gust recuperar-la i vaig pensar que 'a la merda tot'", va sentenciar amb la mateixa determinació i la mateixa contundència amb què va segellar aquell gran final que va esdevenir "Avui l'únic que vull". Eren quarts de deu de la nit, faltava tan sols mitja hora perquè entrés en vigor el toc de queda, però l'ambient al Teatre Auditori Cardedeu era el d'aquelles nits de festa que solien esdevenir les sessions del Tastautors en temps millors.


L'ARTISTA CONVIDAT

Prèviament al cap de cartell havia actuat, en condició de teloner, l'empordanès Jordi Serradell. Venia a presentar el seu debut en solitari, un "Ésser viu" on canvia la bateria per la guitarra i assumeix literalment la veu cantant a l'hora de facturar un cançoner que tant s'alimenta del folk feréstec i ocasionalment atmosfèric d'Iron & Wine o fins i tot el primer Bon Iver, com del pop metafísic d'El Petit de Cal Eril, Ferran Palau i companyia. Va actuar en solitari, oferint el vessant més bàsic del seu repertori, alternant l'austeritat d'una guitarra acústica amb puntuals excursions electròniques, i reduint títols com "La nàusea" o "Més enllà" a la més mínima essència. Es va acomiadar dedicant unes paraules a Pablo Hasél. "Si el posen a la presó, ens hi posen a totes", va proclamar, sí, mentre la gent de Vic sortia al carrer a plantar cara al feixisme. Un cop més, el compromís.