dilluns, 31 d’agost del 2020

El retorn d'X

Els originals, quatre dècades després.
No és tan sols que hagin tornat X amb la seva formació original, és que han tornat de ple als paràmetres d'aquell punk rock genuïnament californià que ells mateixos van ajudar a definir ara fa quatre dècades i del qual s'havien distanciat de forma progressiva al llarg d'una discografia tan eclèctica com incontestable. L'excusa van ser els 40 anys de "Los Angeles" (1980, Slash Records), aquella inequívoca carta de presentació que al seu dia va suposar també un dels pilars fundacionals del punk amb accent de la City of Angels. El resultat, "Alphabetland" (2020, Fat Possum), és el primer disc d'X en 27 anys i el primer des de 1985 que enregistren plegats Exene Cervenka, John Doe, Billy Zoom i D.J. Bonebrake.

Un plàstic que sintonitza no tan sols amb les arrels de la banda, sinó sobretot amb aquells dies en què el punk rock escampava perill i excitació a parts iguals per tota la xarxa de microescenes que començaven a gestar-se arreu de la geografia nord-americana. Produeix Rob Schnapf (Elliott Smith), el quartet es manifesta fresc i el repertori vitamínic com si no haguessin passat els anys, i el nucli fundacional del grup és capaç encara de treure's de la màniga asos com "Free", "I Gotta Fever", "Delta 88 Nightmare" o la surfera "Water & Wine". Perquè no sigui dit, recuperen també la connexió amb els seus adorats Doors –Ray Manzarek havia produït "Los Angeles", esdevenint un aliat clau en un moment decisiu- tot convidant Robby Krieger a tocar la guitarra a la claustrofòbica "All the Time in the World".

Entre el cel i l'infern


El vent, els llamps, els trons i finalment la pluja. Però sobretot els núvols, tan majestuosos com inabastables, conquerint terreny al seu propi ritme, traçant formes i colors de salvatge bellesa de la mà dels últims rajos de sol del dia. Tempesta d'estiu a Granollers, ahir al vespre. I aquella sensació de trobar-se entre el cel i l'infern, com a dins d'un dels primers discos de Nick Cave i els Bad Seeds.

diumenge, 30 d’agost del 2020

Gina Argemir, a tota pastilla


La velocitat, la nit, la fugida endavant sense cap destinació concreta, i uns carrers deserts on pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Com era d'esperar, el darrer videoclip de Gina Argemir torna a invocar aquelles essències que un dia van definir allò que anomenem rock'n'roll. "Kamikaze" és l'última peça del segon ep de la barcelonina –"Sutra" (2019)-, i el clip en qüestió compta amb la participació de Joan Pairó (Kitsch), un dels músics que van acompanyar Argemir a l'estudi. La vocalista i el baixista recorren plegats els carrers de Barcelona en hores intempestives i a tota pastilla en un apassionant viatge sense retorn. Argemir, a més, balla de forma frenètica com si no hi hagués demà. Sensualitat, luxúria i el rock'n'roll com a última via d'escapament. Poden vostès visionar el videoclip a Youtube.



Andrew Tuttle

Foto Bryan Spencer.
Emmarcat en aquelles coordenades on la innovació es fon amb la tradició, el discurs d'Andrew Tuttle aproxima dos llenguatges aparentment tan distants com són el folk i l'ambient per a generar vaporoses atmosferes oníriques i traçar bucòlics paisatges. Admirat per renovadors de la música d'arrel com Ryley Walker o Steve Gunn, l'australià alterna el banjo i la guitarra amb tota un arsenal electrònic que destil·la contrast i misteri. El seu quart disc, "Alexandra" (2020), pren el seu títol d'una petita localitat de l'estat de Queensland, d'on Tuttle és originari i on va tornar l'any passat després d'una llarga absència. Va ser aquest retorn a les arrels, el fet de redescobrir el lloc d'on venia des de la seva perspectiva present, allò que va inspirar les composicions que integren l'àlbum. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

dissabte, 29 d’agost del 2020

First Aid Kit canten a les bondats de la vida a la carretera

First Aid Kit, a l'espera de poder sortir de gira – Foto Nirrimi Firebrace.
"On the Road Again" és una de les peces més reconegudes i reconeixibles del catàleg de Willie Nelson. Un cant a les bondats de la vida a la carretera que tant pot animar una ruta puntual sobre rodes com aixecar els ànims de qualsevol banda a l'hora de fer quilòmetres. Ho tenen clar First Aid Kit, que la van versionar ara fa un parell d'anys sense arribar-la a publicar. Arran dels esdeveniments dels darrers mesos, les sueques han decidit ara recuperar aquella gravació i publicar-la a benefici de Crew Nation, una organització que es dedica a ajudar a tots aquells professionals que s'han vist afectats per l'aturada de les gires. També es pot contemplar, és clar, com un homenatge a uns dies tan propers com llunyans. L'han presentat amb un emotiu videoclip a Youtube.

50 anys del concert de The Who a Wight


Si el Festival de l'Illa de Wight de 1970 va esdevenir una de les cites melòmanes més icòniques del seu temps, la programació del dissabte 29 d'agost –literalment, tal dia com avui de fa 50 anys- va suposar un dels punts àlgids de la seva programació amb actuacions com les de Joni Mitchell, Ten Years After, Miles Davis o The Doors en una de les seves aparicions més memorables. També va ser la nit en què The Who es van refermar com una de les bandes més poderoses de tots els temps.

Els londinencs portaven més d'un any a la carretera presentant "Tommy" (1969), interpretant-lo sencer cada nit i sobrecarregant d'electricitat i decibels clàssics com "I Can't Explain" o "My Generation". Una reinvenció de cap a peus que havia quedat documentada pocs mesos abans al canònic "Live at Leeds" (1970), i que es va tornar a posar de manifest a Wight amb un repertori amb poques variacions i, com a mínim, la mateixa intensitat.

Celebrada com un altre gran triomf del quartet en un dels punts més àlgids de la seva carrera, aquella actuació ha estat referenciada en incomptables ocasions per la crònica pop, però no va veure la llum de forma oficial fins el 1996 –sota el títol de "Live at the Isle of Wight Festival 1970"-. La potentíssima entrada de "Heaven and Hell", la rocallosa aproximació al "Young Man Blues" de Mose Allison, l'expansiva deconstrucció de "My Generation" i la totalitat de "Tommy"  adquirint nova vida a l'escenari. No tindrà el plàstic en qüestió el pes icònic de "Live at Leeds", però el seu valor històric és igual o superior.

divendres, 28 d’agost del 2020

El disc de suport a Dràstik Punkaires, a El 9 Nou


Una vuitantena de bandes d'arreu del país cedeixen peces inèdites per a un disc de suport a Dràstik Punkaires. Aprofitem l'ocasió per parlar amb un dels seus responsables del passat, el present i, és clar, el futur d'aquest santuari de la música underground a Granollers. El resultat de l'entrevista, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Fotografies de Griselda Escrigas i Julián Vázquez.

Un mosaic de l'escena del Baix Montseny, a El 9 Nou


Un eclèctic mosaic d'una de les microescenes més arrelades del panorama musical català, la del Baix Montseny. El cap de setmana passat vam presenciar les actuacions d'Adela Vilà, Somebody, Liannallull i Fer Tejero a les Escoles Velles de Sant Esteve de Palautordera. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Sobre l'obligatorietat de portar mascareta

"L'obligatorietat de portar constantment una mascareta, insisteixo per damunt de tot i especialment en espais a l'aire lliure on no hi ha ningú a molts metres a la rodona, no em sembla un tema gens banal. Em sembla un tema de fons molt important en el que es manifesta la concepció de l'Estat sobre les persones. Em sembla una decisió que no contempla la immensa realitat del país al món rural. Em sembla centralista i autoritari. Hi ha temes de sentit comú en els que si arribéssim a un acord podríem caminar junts. El problema és que les coses han de ser blanques o negres. O ets un ciutadà solidari o ets un negacionista. Sembla que no s'hi val a matisar, a pensar...".

Paraules llegides al mur de Facebook d'Arturo Gaya (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries; Tren Seeger). Oportuna reflexió que comparteixo plenament.

dijous, 27 d’agost del 2020

Tecum Terra - "Niña de la arena"

Ariadna Ruiz (Tecum Terra), en una captura del videoclip.
Les mesures excepcionals decretades aquesta setmana ens han impedit, entre d'altres, gaudir de l'actuació que Tecum Terra tenien previst oferir a Granollers en el marc del programa cultural (Parèntesi). Per sort no tot són males notícies, i el duet del Baix Montseny encara ha estat capaç d'alegrar-nos la setmana amb aquest videoclip. Apassionant lectura de "Niña de la arena", una peça tradicional del poble de Nuez de Aliste (Zamora) a càrrec d'Ariadna Ruiz (veu i percussions) i Noelia Sánchez (dansa i percussions).

De virus i activitats humanes

Qualsevol activitat humana és susceptible de propagar el coronavirus. Excepte anar a treballar, que paradoxalment és la menys humana de totes les activitats humanes.

dimecres, 26 d’agost del 2020

50 anys del Festival de Wight

Ralph McTell, durant la seva actuació a Wight - Foto Tony Russell / Getty Images.
Es commemora avui mig segle de l'inici del Festival de l'Illa de Wight de 1970. No va ser la primera edició de l'esdeveniment, sinó la tercera i última de la seva etapa fundacional, però sí que ha esdevingut històricament la més recordada i referenciada de totes –culmina de forma gairebé simbòlica la trilogia que havien iniciat Monterey i Woodstock-. Més de mig milió de persones es calcula que van presenciar entre els dies 26 i 31 d'agost d'aquell any actuacions com les de Jimi Hendrix, Miles Davis, The Who, The Doors, Joni Mitchell, Joan Baez, Ten Years After, Jehtro Tull, Donovan, Kris Kristofferson, Family, John Sebastian, Leonard Cohen, Chicago, The Groundhogs, Sly and The Family Stone, Melanie, Cactus, Caetano Veloso amb Gilberto Gil, Ralph McTellEmerson, Lake & Palmer, Richie Havens, The Moody Blues, uns primerencs Supertramp o els obscurs Black Widow, entre d'altres.

Un cartell d'autèntic impacte i un festival, com marcaven els cànons de l'època, tan apoteòsic en termes artístics com accidentat en l'aspecte logístic. Tan icòniques com les pròpies actuacions han acabat esdevenint les imatges de centenars d'ànimes provant d'accedir al recinte per qualsevol via que no fos de pagament, fet que va provocar incidents com el d'un espontani interrompent el concert de Joni Mitchell –ella va respondre amb una emotiu discurs apel·lant a la calma-. Històriques van resultar les descàrregues de Hendrix, The Doors i especialment uns Who en un dels seus estadis de més plenitud –gira de presentació de "Tommy" (1969), a mig any d'haver enregistrat "Live at Leeds" (1970), gairebé res-. La massiva afluència de públic va motivar les autoritats a imposar mesures restrictives que van impedir posteriors edicions del festival. I si bé l'esdeveniment i la marca van acabar ressuscitant l'any 2002, aquesta és una altra història.

dimarts, 25 d’agost del 2020

Ana Béjar - "Sahara Star" (2020)


Ha plogut molt des que Ana Béjar es va situar a l'avantguarda de l'indie espanyol al capdavant dels mai prou reivindicats Usura. Des d'aleshores, la de Jerez ha experimentat amb llenguatges que van del rock al folk en la seva accepció més global, i ha acabat configurant un discurs únic en aquestes latituds, deutor a parts iguals del so Americana entès a la manera d'uns Mazzy Star i d'un pop amb acabats tel·lúrics que tant pot remetre a Dead Can Dance com a l'última PJ Harvey.

"Sahara Star", el tercer treball que signa amb el seu nom, arriba un any després d'"Everything I Say" (2019), un ep de versions on va reinterpretar al seu aire tot un seguit de composicions de gent com Nick Cave o Donna Summer. Un plàstic que d'alguna manera va suposar un nou punt de partida i del qual recupera ara la peça titular. L'original de Vic Chesnutt, desprovist de tot l'aparell elèctric i tenyit d'un misteri ancestral que acabarà definint la totalitat de l'àlbum.

Destaca d'entrada el contrast entre el folk polsegós d'"I First Came Blind" i els claustrofòbics acabats digitals d'una peça titular on ressonen noms com el d'Anímic, dues cares d'una mateixa moneda i dues mostres d'un eclèctic ventall discursiu. "Rhoda" navega per les coordenades més profundes i cristal·lines del dream pop abans de deixar pas al blues desèrtic d'"I've Got a Star". La crepuscular "Haunting Eyes" i la preciosista "Oxygen" troben els seus contrapunts en les formes oníriques, fins i tot hipnòtiques, d'"Exile" i "And Yet It's Not Night".

Menció a part mereix "Himmel Und Erde", la pista que tanca el disc i que Béjar ja havia avançat la passada primavera amb forma de single. Una peça titulada en alemany –el títol significa "Cel i terra"- però cantada en castellà. I uns versos de rerefons gairebé metafísic que, pràcticament sense voler-ho –l'àlbum es va enregistrar l'any passat-, han acabat esdevenint la reveladora metàfora d'un món a la deriva on la pandèmia tan sols és l'enèsim símptoma.

Coproduït per la pròpia Béjar i Jesús Martínez, "Sahara Star" és una col·lecció de cançons que conviden a replantejar-se absoluts. Una invitació a rebaixar velocitats i a contemplar-se un mateix i tot allò que l'envolta des de perspectives, diguem-ne, més humanes. Però per damunt de tot és un nou pas endavant en una trajectòria que ve de lluny i que encara a aquestes alçades manté intacta la capacitat de reinventar-se.


Disponible a Bandcamp.

Justin Townes Earle (1982-2020)

JUSTIN TOWNES EARLE
(1982-2020)

Quan parlem de cançons d'amor tendim a pensar en àmbits com el de la parella o el de les relacions consumades, desitjades o simplement impossibles. Poques vegades reparem en aquelles cançons d'amor que adrecen altres tipus de relacions, com les de pares i fills. Una de les més grans cançons d'amor de les passades dècades, sens dubte, és "Little Rock'n'Roller", balada crepuscular que Steve Earle va emmarcar al seu disc de debut, "Guitar Town" (1986). La carta d'un músic que es troba de gira al seu fill, que és a casa esperant-lo.

El pare era el propi autor, i el fill Justin Townes Earle, batejat en honor d'un dels mestres del seu progenitor –Townes Van Zandt- i portador d'un il·lustre cognom al qual va acabar sobreposant-se quan va decidir-se a volar pel seu compte. Ho va fer amb àlbums com "Midnight at the Movies" (2009) o "Harlem River Blues" (2010). Que tota una Wanda Jackson li confiés els controls d'aquella monumental obra de maduresa que va esdevenir "Unfinished Business" (2012), és un altre argument a favor seu. Un referent del so Americana en ple segle XXI, i un d'aquells artistes que marxen massa d'hora i amb moltes coses encara per dir.

dilluns, 24 d’agost del 2020

Walter Lure (1949-2020)

WALTER LURE
(1949-2020)

Si Johnny Thunders i els seus Heartbreakers van esdevenir sense ni tan sols proposar-s'ho el pont a priori impossible entre les escenes de Londres i Nova York en plena tardor punk de 1977, "L.A.M.F." (1977) es pot contemplar com una de les expressions més genuïnes i incorruptibles del punk rock en la seva concepció més primària i essencial. Ens ha deixat Walter Lure, guitarrista de la banda i últim supervivent de la formació que va enregistrar el plàstic en qüestió. També coautor de perles com "All by Myself" o "One Track Mind".

Jack Sherman (1956-2020)

JACK SHERMAN
(1956-2020)

Hi va haver un temps, abans d'esdevenir el monstre que la immensa majoria ha acabat coneixent, en què Red Hot Chili Peppers eren una de les bandes més fresques i atrevides del subsòl californià. Eren els dies de Hillel Slovak, si bé el guitarrista no va arribar a participar de tots els capítols clau d'aquella etapa. Pocs ho recorden a hores d'ara, però el quartet va gravar el seu primer àlbum d'estudi –"The Red Hot Chili Peppers" (1984)-  i va realitzar la seva primera gira nord-americana sense Slovak, que havia abandonat temporalment la formació.

Al seu lloc hi havia Jack Sherman, que ens acaba de deixar a l'edat de 64 anys. Després del seu pas per RHCP va treballar com a músic de sessió en àlbums de Bob Dylan i George Clinton, entre d'altres. Pel que fa a la banda de Los Angeles, el seu entorn mai més s'havia recordat d'ell. Fins i tot va ser-ne exclòs durant la inducció del grup al Rock and Roll Hall of Fame, ara fa vuit anys. Per tot això, potser caldria agafar amb pinces les mostres de condol expressades per RHCP a les seves xarxes socials un cop conegut el seu traspàs.

diumenge, 23 d’agost del 2020

Frankie Banali (1951-2020)

FRANKIE BANALI
(1951-2020)

La bateria de Frankie Banali va determinar una de les entrades més potents del hard rock i el heavy metal de la dècada dels 80. La de "Cum on Feel the Noize", revitalitzadora lectura del clàssic d'Slade a càrrec d'uns Quiet Riot que es situaven amb "Metal Health" (1983) a l'avantguarda d'ambdós gèneres. Banali va ser el bateria de la banda californiana durant els capítols més importants de la seva trajectòria, però també destaca al seu currículum la militància en formacions com W.A.S.P., amb qui va arribar a enregistrar obres de la mida de "The Headless Children" (1989) o "The Crimson Idol" (1992). Ens ha deixat als 68 anys a causa d'un càncer.

Eclèctic repàs a l'escena del Montseny

Liannallull.
Somebody.
LIANNALLULL + SOMEBODY + ADELA VILÀ + FER TEJERO
Pati de les Escoles Velles, Sant Esteve de Palautordera
22 d'agost de 2020

La prodigiosa veu d'Adela Vilà desplegant tot un repertori d'estàndards amb accent mediterrani. Somebody invocant els esperits d'Elliott Smith i Jeff Buckley amb l'únic suport d'una guitarra acústica i un cançoner que apunta als 90 sense mirar enrere. Liannallull, reduïts ara a duet, capbussant-se en les coordenades més lisèrgiques del folk i avançant part de "Sol al sol", el nou àlbum que tenen previst publicar el mes vinent. I Fer Tejero destil·lant essències llatines amb el suport sempre oportú de Mau Boada (Esperit!, Zeidun, Matagalls) a la bateria. El que sobre el paper s'havia anunciat com una acció del Pla de Xoc de suport a la cultura local dels ajuntaments del Baix Montseny, sobre el terreny i de la mà d'entitats com Som del Montseny va esdevenir un eclèctic repàs a una de les microescenes més fèrtils i arrelades del panorama musical català.

dissabte, 22 d’agost del 2020

Els Stooges a Goose Lake

Una instantània de la nit en què van implosionar els Stooges originals  -
Foto Tom Copi/Michael Ochs Archive/Getty Images.
El 8 d'agost de 1970, a poques setmanes d'haver despatxat un artefacte de les proporcions de "Fun House", els Stooges van actuar al Goose Lake International Music Festival, un macrofestival que va tenir lloc a la localitat de Leoni, a l'estat nord-americà de Michigan, i on segons les dades oficials van assistir 200.000 persones. Els caps de cartell eren referents del firmament pop de l'època com Ten Years After, Jehtro Tull, Savoy Brown o Joe Cocker. A la lletra petita, a més d'Iggy Pop i companyia, hi figuraven noms com els d'Alice Cooper, Bob Seger o Flying Burrito Brothers, que en qüestió de pocs anys haurien esdevingut clau per entendre l'evolució de la música rock a l'altre costat de l'Atlàntic.

Tot i jugar pràcticament al costat de casa, els Stooges eren uns perfectes desconeguts per a la majoria d'assistents a un festival concebut a l'ombra de Woodstock i similars. I és possible que no arribessin a convèncer a una gran majoria, però la seva actuació s'ha acabat considerant amb el pas del temps com un dels grans capítols de la crònica pop de principis de la dècada dels 70. Un atac frontal de decibels, electricitat i mala llet amb la sempre provocadora Iguana desafiant tabús i convencions. També va ser l'última actuació del grup amb la seva formació original: un cop finalitzat el concert, el mateix Pop va expulsar el baixista Dave Alexander per motius que probablement ni ell mateix conegués del cert.

Una actuació que forma part de la llegenda del grup però que mai ningú havia pogut escoltar des d'aleshores. I justament ara, amb la commemoració del cinquantenari de "Fun House" encara ben fresca, surt a la llum per primer cop un document sonor d'aquella nit. Resulta que els hereus d'un dels tècnics de so que hi van treballar van localitzar-ne una gravació en una caixa que havia estat acumulant pols durant gairebé mig segle. I que la troballa, per descomptat, va cridar l'atenció d'aquest santuari de l'arqueologia melòmana que ha esdevingut Third Man Records, el segell que s'ha encarregat de posar-la en circulació de forma oficial sota l'inequívoc títol de "Live at Goose Lake: August 8th, 1970".

La qualitat de l'àudio és qüestionable però el disc es deixa escoltar, i en qualsevol cas el que resulta indiscutible és el seu valor documental. Una de les bandes més influents de la història, implosionant davant d'una multitud probablement incrèdula i despatxant el seu repertori més recent literalment com si no hi hagués demà. "Fun House" repassat en la seva totalitat. La decadència i la violència estructurals dels primers 70 traslladada a un escenari del qual van saltar molt més que espurnes. I un crescendo constant que desemboca en un gran final on el saxo en flames d'Steve MacKay fa d'enllaç entre un crua lectura de la peça titular i el caos terminal d'"L.A. Blues". Punk rock abans del punk rock. Afortunats aquells que hi van ser, encara que aleshores, potser, no en fossin conscients.

divendres, 21 d’agost del 2020

La Festa Major de Cardedeu 2020, a El 9 Nou


L'escenari present convida a replantejar el model de les festes majors i el paper que hi ha de tenir la música. Enguany, la Festa Major de Cardedeu ha programat actuacions en espais singulars a càrrec de delicatessen sonores com Joan Garriga, David Carabén, Tarta Relena o Jo  Jet i Maria Ribot. En parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Prou! i Les Atxes, a El 9 Nou


Paisatges distòpics i música per a temps apocalíptics. El cap de setmana passat vam assistir al concert de Prou! i Les Atxes a la masia Can Balmes de Palautordera. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

A casa dels Stones

Brian Jones, fotografiat a casa seva per Gered Mankowitz.
Pot semblar estrany en un moment en què les estrelles del cinema, la música, l'esport i la televisió ens mostren fins als detalls més absurds del seu dia a dia a través de les xarxes socials, però hi va haver un temps en què la intimitat de les celebritats era jurisdicció exclusiva de la premsa rosa. I en què, a falta de dispositius mòbils, les fotografies de torn solien anar a càrrec de fotògrafs de confiança dels propis retratats. El resultat eren imatges que amb el pas dels anys han esdevingut documents d'una era, com les que Gered Mankowitz va realitzar per als Rolling Stones l'any 1966. Instantànies de Ses Majestats als seus respectius àmbits domèstics, durant un període d'allò més intens, que el propi Mankowitz ha recopilat en un volum que veurà la llum –en paper, per descomptat- el proper mes d'octubre a través de Reel Art Press i sota el títol de "Goin' Home with the Stones '66".

dijous, 20 d’agost del 2020

Hank Wangford


El Regne Unit és aquell país on un artista pot oferir la seva pròpia intepretació de gèneres musicals forans sense que se l'acusi d'apropiacionisme cultural ni se l'assenyali per cantar en la llengua –diguem-ne accent- dels seus referents. No descobrirem ara el paper del blues i el rock'n'roll nord-americans o els diferents ritmes d'arrel jamaicana a l'hora de definir el pop britànic tal i com se l'ha conegut durant les passades sis dècades. No es parla tant, en canvi, de l'empremta del country i per extensió de tot allò que anomenem so Americana en la música del Regne Unit.

Sense entrar ara a detallar les diferents escenes vinculades amb aquest estil que s'han desenvolupat al llarg dels anys en ciutats com Londres o Brighton, val la pena assenyalar Hank Wangford potser no com l'introductor del country a les illes britàniques, però sí com el primer referent a partir del qual s'ha desenvolupat tot allò que ha vingut després. De nom real Samuel Hutt, originari de la localitat de Wangford –d'aquí el seu nom artístic- i de professió metge, va descobrir les bondats d'aquest gènere musical de la mà de Gram Parsons quan aquest va esdevenir un dels seus pacients durant la dècada dels 60.

Des de finals dels 70, ha compaginat la medicina amb una carrera musical que probablement hauria escalat més amunt d'haver-se desenvolupat a l'altre costat de l'Atlàntic, i que sintonitza amb discursos com el del propi Parsons o el de neotradicionalistes com Rodney Crowell. Acaba de publicar "Holey Holey" (2020, Sincere Sounds), un àlbum de maduresa que tant pot casar-se amb la producció recent de veïns com Nick Lowe com amb la de tòtems nord-americans com Willie Nelson. Un plàstic que sembla rescatat del túnel del temps i on el britànic segueix presumint de veu i ofici amb gairebé 80 tardors a l'esquena. Que duri.

La Porxada, 46 anys després de Dalí

Aquelles efemèrides de les quals ningú sembla recordar-se. Es commemoraven ahir 46 anys de l'històric happening de Salvador Dalí a la plaça de la Porxada de Granollers. Un esdeveniment que hauria d'emmarcar-se a la història de la capital vallesana, però malgrat tot no sembla ser de l'interès de bona part del teixit social i cultural de la ciutat, tampoc de cap dels consistoris de les últimes dècades. Hi pensava justament ahir a la tarda, quan motius laborals em van portar a la pròpia Porxada més o menys a la mateixa hora en què el geni empordanès la devia haver tenyit de color i surrealisme tants anys enrere. L'aspecte que presentava en ple 2020, és clar, era totalment diferent. Una plaça adormida, a mig gas, debatent-se entre l'ambient desèrtic propi del mes d'agost i la calma tensa de l'anomenada 'nova normalitat'. Qui li hagués dit, a Dalí, que un dia veuríem tot el que hem arribat a veure durant els darrers mesos.

dimecres, 19 d’agost del 2020

Dylan segons Emma Swift

Emma Swift.
Amb prou feina han passat dos mesos de la publicació de "Rough and Rowdy Ways" (2020), el retorn per la porta de gran de Bob Dylan com a autor de cançons i força creativa amb vocació de present, i ja comencen a aparèixer artistes que es fan una mica seves les composicions més recents del de Duluth. Emma Swift, australiana establerta a Nashville, ha aprofitat els mesos de confinament per realitzar la seva pròpia lectura d'"I Contain Multitudes", respectant la crepuscular fragilitat de l'original però transportant-la al seu terreny.

La peça forma part de "Blonde on the Tracks" (2020, Tiny Ghost), un disc de versions de Dylan que suposa alhora el segon àlbum de Swift. Produeix un vell aliat de pes com és Pat Sansone (Wilco), i l'acompanyen a l'estudi altres pesos pesants com Robyn Hitchcock –amb qui ja havia enregistrat l'australiana diversos singles-. Trenca el gel amb una primaveral "Queen Jane Aproximately", redueix "Simple Twist of  Fate" a les seves formes més essencials, i desafia estereotips de gènere amb "The Man in Me" i "You're a Big Girl Now".

Disponible a Bandcamp.

H.C. McEntire - "Eno Axis" (2020)



Va esdevenir una de les grans revelacions de l'òrbita Americana ara fa dues temporades, i el segon disc que signa amb el seu propi nom ve a refermar aquella promesa inicial. Queden cada dia més lluny els dies en què H.C. McEntire explorava la fina frontera que pot arribar a separar llenguatges com el country dels registres més orgànics del rock alternatiu al capdavant de Mount Moriah. Lliurada en cos i ànima a un discurs que vol renovar la tradició sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, la de Carolina del Nord lliura ara un segon àlbum signat amb el seu nom, "Eno Axis" (2020),  on referma la promesa inicial tot posant sobre la taula la seva relació agredolça amb la seva terra –el Sud dels Estats Units- i remata la feina amb una estripadíssima lectura a baixa fidelitat del "Houses of the Holy" de Led Zeppelin que vindria a explicar què significa fer una versió. Disponible pròximament a través de Merge Records.

dimarts, 18 d’agost del 2020

Jerry Joseph


Tres dècades llargues a la carretera, connexions amb alguns noms de pes de l'òrbita Americana –va formar part d'Stockholm Syndrome juntament amb membres de Widespread Panic i Gov't Mule- i una d'aquelles trajectòries que, malgrat tot i pel motiu que sigui, mai acaben de sortir a la superfície. Referir-se a Jerry Joseph com un dels secrets més ben guardats de la música d'arrel nord-americana pot sonar a tòpic, però no deixa de tenir el seu sentit quan el californià suma una discografia de proporcions inabastables i fins avui no ha vist cap de les seves obres editada de forma oficial al mercat europeu.

Serà l'excepció l'imminent "The Beautiful Madness", un plàstic produït per Patterson Hood amb Drive-By Truckers com a banda d'acompanyament. Que a la nòmina de convidats hi figuri Jason Isbell en la que suposa la seva primera gravació amb Hood i companyia en més d'una dècada, atorga a l'obra un valor simbòlic que no hauria d'eclipsar les cançons. N'ha avançat dues, la polsegosa "Days of Heaven" i una estripada "Dead Confederate" on passa revista a les ferides obertes pel racisme a la terra d'Elvis Presley i Mark Twain. L'àlbum veurà la llum aquesta mateixa setmana a través de Décor.

L'última edició de Q


L'última edició de Q Magazine. Un recull d'articles històrics de la revista que posa punt i final a (gairebé) tres dècades i mitja de periodisme musical en paper. L'adéu d'una capçalera que durant tot aquest temps havia sabut trobar un cert equilibri entre el rigor més absolut i una vocació essencialment mainstream. Un equilibri difícil de mantenir quan la gratuïtat i el soroll excessiu de la xarxa han cobert aquest mercat mainstream. Més encara quan capçaleres com Mojo –per citar una publicació de la mateixa editorial- ofereixen pel mateix preu el mateix rigor i una major profunditat.

Torno a Q, ho reconec, després d'una llarga temporada desconnectat de la seva pista, motivat per aquest comiat prèviament anunciat però no per això menys dolorós. Perquè una línia editorial pot agradar més o menys, però el tancament d'un mitjà de comunicació sempre és una mala notícia. De Q recordo articles interessants i d'altres que eren més aviat banals, com per exemple una entrevista a Billy Bragg on es parlava més d'hàbits gastronòmics que no pas de música. Però vist amb perspectiva, aquell article tenia la seva raó de ser. I si tan sols un grapat de fans d'Ed Sheeran van arribar a entendre gràcies a aquella entrevista que hi ha vida més enllà de les portades i els grans titulars, el seu autor ja es podia donar per satisfet.

En un món com el que havíem conegut fins fa tan sols quatre dies, la funció de revistes com Q era justament aquesta. Explicar qui eren i què significaven artistes com David Bowie, Nirvana, els White Stripes, Amy Winehouse o el mateix Bragg a un públic sens dubte curiós però no necessàriament especialitzat. I de passada recordar-nos a nosaltres, els que de vegades tendim a confondre el gust amb la raó, que ens agradi o no vivim en un món on els Ed Sheerans conviuen amb els Billy Braggs, i que fins a un cert punt està bé que sigui així. Vistes des de determinades latituds, és clar, les portades de Q també ens venien a dir que hi ha maneres i maneres d'entendre el concepte mainstream. I que aquestes solen anar estretament lligades al tracte que cada país dispensa al seu sector cultural.

dilluns, 17 d’agost del 2020

Mike Polizze


Mike Polizze porta una dècada i mitja alternant diversos projectes en aquell mateix subsòl musical de Filadèlfia d'on al seu dia van emergir The War On Drugs o Kurt Vile. De fet, va girar pels Estats Units com a membre de la banda d'aquest últim quan Adam Granduciel encara en formava part –la prehistòria de la nissaga TWOD, vaja-. Des d'aleshores ha plogut molt, Granduciel i Vile han esdevingut referents de ple dret del rock nord-americà contemporani amb els seus respectius projectes, i Polizze s'ha mantingut en un discret segon pla de la mà de projectes de naturalesa elèctrica i rocallosa com els monolítics Birds Of Maya o el que fins avui havia estat el seu projecte més personal, Purling Hiss. L'amistat a tres bandes, però, es manté intacta.

Fins al punt que Granduciel va arribar a produir un dels àlbums de Purling Hiss –"Water on Mars" (2013)-, i Vile s'ha implicat de manera notable en la gestació del primer àlbum que Polizze signa amb el seu nom –toca bona part dels instruments dels quals no es fa càrrec el mateix autor-. Un "Long Lost Solace Find" (2020, Paradise of Bachelors) que prescindeix de l'aparell elèctric i s'endinsa de ple en les coordenades d'aquella música d'arrels on Granduciel i Vile tantes troballes han arribat a fer. Sense l'ànim renovador de cap dels dos, però amb un grapat de cançons de naturalesa atemporal i factura exquisida. "Bainmarie" invoca les llunyanes nits del Laurel Canyon de dècades enrere, "Revelation" presumeix d'una sofisticada sensibilitat pop, i "Wishing Well" es passeja pels paisatges més cristal·lins del folk.

Disponible a Bandcamp.

Pete Way (1951-2020)

PETE WAY
(1951-2020)

Mai van obtenir el ressò de tòtems com Led Zeppelin o Deep Purple, però la seva trajectòria segueix resultant essencial per entendre la gestació i la consolidació del hard rock i el heavy metal durant la dècada dels 70. UFO va ser molt més que "Doctor Doctor" –un dels grans himnes rockers de tots els temps, d'això no n'hi ha cap dubte- i el trampolí que va oferir a Michael Schenker l'impuls definitiu. Va ser el pont involuntari –amb permís de Thin Lizzy i Judas Priest- entre la primera generació de bandes metàl·liques, la dels 70, i l'esclat de fenòmens com la NWOBHM durant els 80 –que els ho preguntin a Iron Maiden, que sempre se n'han declarat admiradors-. Ens ha deixat el seu membre fundador i baixista durant els anys daurats del grup, Pete Way, que posteriorment va militar també en projectes com Waysted i va acompanyar a gegants com Ozzy Osbourne.

diumenge, 16 d’agost del 2020

16 d'agost, dia de reis

Elvis Presley (1935-1977).

43 anys sense Elvis Presley, 82 sense Robert Johnson i dos sense Aretha Franklin. El Rei del Rock'n'Roll, el Rei del Delta Blues i la Reina del Soul. Tots tres se'n van anar un 16 d'agost. Triple motiu de pes assenyalar i destacar aquesta data al calendari, per considerar aquesta jornada estiuenca com un dia de reis amb totes les lletres.


Des del sotabosc

Les Atxes.
PROU! + LES ATXES
Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera
15 d'agost de 2020

Dues bandes, dos segells i dues trajectòries que han superat múltiples etapes i han acabat revelant durant els darrers anys alguns dels seus capítols més memorables. Prou! i Les Atxes, representants respectivament dels catàlegs de No Me'n Records i El Mamut Traçut, dues disqueres que es poden contemplar com a pilars d'aquell sotabosc musical que ha esdevingut en un país com aquest nostre molt més que una alternativa a l'anomenada cultura oficial.

La nit passada van compartir l'escenari de la masia Can Balmes de Palautordera. Doble cartell tan coherent com impactant, i una altra vetllada memorable al peu del massís del Montseny. Van obrir els primers, exponents de la microescena del Baix Montseny que jugaven a casa i van posar tota la carn a la graella des d'un primer moment. Un dinàmic atac de post-metal que va alternar torrencials descàrregues de decibels amb estructures progressives. Composicions en mutació permanent i carregades de mala llet, com a banda sonora d'aquest apocalipsi constant que ha esdevingut el món que ens envolta.

Les Atxes van presentar el seu darrer ep, "Error perfecte" (2019), el primer que enregistren amb Eduard Novoa (Camping, Tiger Menja Zebra) a les seves files. Una nova formació que ha reforçat l'aparell elèctric i la musculatura psicodèlica del combo barceloní sense renunciar a aquella immediatesa protopunk que sempre l'ha caracteritzat. El riff monolític de "Mas Pardines" va contrastar amb la urgència torrencial de "Que fàcil és fer-ho perfecte". "Tira'm un ham" va invocar els primers Television. I "El vals de Cadaqués" va transformar el pati de cadires en una improvisada pista de ball per a temps de restriccions.

dissabte, 15 d’agost del 2020

Com les orquestres de tota la vida

JOAN GARRIGA
Festa Major de Cardedeu 2020
Passeig Mestre Alexandri, Cardedeu
14 d'agost de 2020

Durant més de dues dècades i a través de diferents projectes que a data d'avui segueixen perfilant una línia ascendent, la música de Joan Garriga ha vingut a preservar d'alguna manera un concepte de festa major que estava caient en desús a marxes forçades. El discurs del vallesà beu de múltiples fonts que van de la rumba catalana a la cúmbia colombiana passant per la ranxera, el blues, els ritmes jamaicans o les essències tex-mex, però la seva principal vocació sempre ha estat la d'animar places i fer content el respectable a la manera d'aquelles orquestres de tota la vida.

Per això és un encert la seva presència en programes festius com el que Cardedeu està desplegant aquest cap de setmana. En solitari, amb l'únic suport d'un acordió, una harmònica i unes bases rítmiques oportunament enllaunades, Garriga va repassar en la seva integritat el seu darrer treball –"El ball i el plany" (2020, Fina Estampa), carta de presentació en format llarg de la seva última aventura, Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic- i va treure la pols al catàleg de La Troba Kung-Fú"Petit rumbero", "Flor de primavera", un "Volant" amb cites a Sisa i Lluís Llach-.

Que el respectable acabés el concert dempeus i ballant –cadascú enganxat a la seva cadira, mantenint distàncies de seguretat i amb els somriures censurats per les maleïdes mascaretes, però dempeus i ballant- il·lustra el triomf de la seva actuació, però sobretot referma que també en temps excepcionals i malgrat tot seguim essent humans i tendim per naturalesa a actuar com a tals. "Encara ens deixen cantar? Doncs canteu!", va ironitzar tot introduint aquest himne a les bondats de la cervesa que és "Cariñosa". I així ho van fer el centenar llarg d'ànimes reunides en un espai on n'hi haurien cabut moltes més en altres circumstàncies. Empassa't aquesta, Salvador Illa.

Una nit d'estiu al bosc

JO JET I MARIA RIBOT
Festa Major de Cardedeu 2020
Parc de la Font dels Oms, Cardedeu
14 d'agost de 2020

El parc de la Font dels Oms és un dels pulmons verds del nucli urbà de Cardedeu. També un dels seus racons més desconeguts donada una ubicació que no sol manifestar-se a simple vista. De nit, a les fosques, un pot tenir la sensació de trobar-se perdut en les profunditats d'un bosc remot. Un entorn gairebé paradisíac que va esdevenir ahir un dels paradigmes de l'aposta de la Festa Major de Cardedeu 2020 pels escenaris singulars com a alternativa a models de festa que ara no toquen.

Va ser en aquest entorn on es va emmarcar l'actuació dels manresans Jo Jet i Maria Ribot, que venien a presentar el seu darrer treball. Un "Sant Llorenç" (2020) que es va manifestar fet a mida de l'ocasió amb títols com "Cop de juny", "Vinc del teu estiu" o "Va calant". Cançons folk pop edificades a partir de la guitarra feréstega de Jet i l'alta sensibilitat lírica de Ribot. Ingredients bàsics d'una càlida nit d'estiu al bosc.

Una altra manera d'entendre la festa major

TARTA RELENA
Festa Major de Cardedeu 2020
Can Corbella, Cardedeu
14 d'agost de 2020

Un dels primers efectes positius de tota la bogeria desencadenada durant els darrers mesos ha estat la desaparició, ni que sigui de forma conjuntural, de les festes majors tal i com s'havien entès durant les passades dècades. Al seu lloc, aquest estiu hi podem trobar programacions culturals que posen en valor actius com la proximitat, la singularitat o fins i tot el fet novedós.

On abans hi havia ajuntaments que hipotecaven mig pressupost de Cultura contractant fenòmens mediàtics de temporada tan sols per insinuar que la tenien més llarga que el consistori veí, ara hi ha programes pensats a partir de les necessitats dels teixits culturals i associatius autòctons –també les d'aquell públic que sol entendre la festa més enllà del tot s'hi val-.

On abans hi havia multituds que omplien places i esplanades sense saber ben bé si actuaven Txarango, Hotel Cochambre o el grup de versions de Queen, ara hi ha audiències de dimensions raonables i conscients d'allò que van a veure o escoltar. Si durant els darrers anys la cultura tradicional semblava haver esdevingut tan sols l'excusa per justificar tota la resta, ara s'ha revelat més que mai com el pal de paller dels programes festius.

Ahir al vespre vam assistir a un dels dos concerts que Tarta Relena van oferir al pati de Can Corbella, una masia rural del segle XVIII integrada al nucli urbà de Cardedeu. Cants populars d'arreu de la Mediterrània, interpretats a cappella i enriquits amb subtils apunts d'electrònica. I un repertori capaç, literalment, de fer dialogar Björk amb la tradició balear ("Figues").

divendres, 14 d’agost del 2020

El darrer single de Chaqueta de Chándal, a El 9 Nou


Una mirada irònica a l'Espanya contemporània. La que ofereixen Chaqueta de Chándal al seu darrer single, "Artículo Primero" (2020, Bankrobber / TBC). El presenten amb un videoclip dels que no deixen indiferent. En parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Liannallull: "En aquest nou disc recuperem l'essència folk"



Liannallull recuperen el seu vessant més folk a "Sol al sol", un nou àlbum que veurà la llum el mes vinent a través de PICAP. Reduïts ara a duet, els del Baix Montseny avançaran part del nou repertori amb dos concerts a Sant Celoni i Sant Esteve de Palautordera. Ens ho expliquen ells mateixos en aquesta entrevista que publiquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

L'exili d'un alcalde republicà, a El 9 Nou



El periodista Vicenç Relats reconstrueix a "Somiant el retorn" (2020, Gent i Terra) les vivències a l'exili de Jaume Massot, l'últim alcalde republicà del Port de la Selva. Una història d'abast universal que presenta paral·lelismes amb el món actual, segons el propi autor del llibre. Hi hem parlat, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Bona època per ser un misantrop

L'altre dia vaig tenir un atac de tos a l'interior d'un supermercat. A mida que jo anava tossint, totes les persones curoses, empàtiques i solidàries que hi havia al meu voltant s'anaven allunyant com si haguessin vist un leprós en una pel·lícula de romans. Les mirades de desconcert, inquietud i fins i tot menyspreu que es dibuixaven sobre les seves mascaretes eren pura poesia. I així, una situació que en circumstàncies pretèrites m'hagués mort de vergonya, en el context present una mica més i em mata de riure. És bona època per ser un misantrop.

dijous, 13 d’agost del 2020

Trini Lopez (1937-2020)

TRINI LOPEZ
(1937-2020)

No va ser el primer rocker d'ascendència llatina, ni tan sols el primer que va fer d'aquestes arrels un element essencial del seu discurs, però sí que va esdevenir un referent per la seva desenfadada aproximació amb regust llatí al folk nord-americà d'arrel anglosaxona. Trini Lopez es va donar a conèixer durant la primera meitat de la dècada desls 60 portant a la pista de ball clàssics de Pete Seeger i Woody Guhtrie com "If I Had a Hammer" o "This Land Is Your Land". Menció a part mereix la seva sentida lectura de la peça tradicional mexicana "La Bamba", que per moments sembla un pont entre la totèmica versió de Ritchie Valens i la que Los Lobos enregistrarien dècades després per un biopic sobre aquest últim. També se'l recordarà per les seves interpretacions en pel·lícules com "The Dirty Dozen" (1967), de Robert Aldrich. Ens ha deixat a l'edat de 83 anys per complicacions derivades del coronavirus.

dimecres, 12 d’agost del 2020

Martin Birch (1948-2020)

MARTIN BIRCH
(1948-2020)

Deep Purple, Rainbow, Black Sabbath, Blue Öyster Cult, Fleetwood Mac, Whitesnake, The Faces, i l'enumeració podria seguir. És absolutament monumental la llista d'icones del rock del segle passat que en algun moment van comptar amb els serveis de Martin Birch, productor i tècnic de so sense el qual no s'entendrien algunes de les obres que van definir gèneres com el rock dur o el heavy metal. Menció a part mereix la seva tasca al costat d'Iron Maiden, banda per a la qual va esdevenir Birch una mena de George Martin. Amb ell als controls van facturar els londinencs tots els treballs compresos entre "Killers" (1981) i "Fear of the Dark" (1992), passant és clar per la imprescindible trilogia que conformen "The Number of the Beast" (1982), "Piece of Mind" (1983) i "Powerslave" (1984).

Jan Savage (1942-2020)

JAN SAVAGE
(1942-2020)

El disc de debut de The Seeds "The Seeds" (1966)- no va ser tan sols un dels primers exercicis de rock psicodèlic mai capturats en un plàstic, també segueix essent a data d'avui una de les obres essencials del gènere gràcies a títols tan totèmics com "Can't Seem to Make You Mine" o aquell "Pushin' too Hard" que es manté com un dels pilars de la nissaga Nuggets. Tampoc es queden curts llançaments posteriors com "A Web of Sound" (1966), testimonis d'una banda tan avançada com irrepetible i tan solvent com indomable. Sky Saxon va ser sempre el rostre més visible del grup, i qui en va mantenir viu l'esperit durant els seus darrers anys de vida, però aquells àlbums fundacionals no s'entendrien sense la guitarra de Jan Savage, que ens deixava a principis d'aquest mes.

dimarts, 11 d’agost del 2020

Los Tiki Phantoms, MFC Chicken i TT Syndicate al FestiSurf Costa Brava

Los Tiki Phantoms, ritual surfer.
Los Tiki Phantoms, MFC Chicken i TT Syndicate. Triplet d'elevadíssim voltatge i un cartell d'allò més suggerent, el que acaba de presentar FestiSurf Costa Brava en aquests temps d'emergència. Serà el 19 de setembre al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro. Reservin lloc i posin-se les millors gales surferes.

Havia d'haver estat un any més l'últim gran festival de l'estiu. I donades les circumstàncies, es pot comptar entre les poques cites melòmanes d'aquesta temporada que ara per ara no han vist alterats els seus plans. Fidel a les seves arrels i a la seva vocació, sobreposant-se a crisis i pandèmies, el FestiSurf Costa Brava ho té tot a punt per desplegar el mes vinent un cartell on l'instro surf més incorruptible i genuí tornarà a retroalimentar-se amb discursos perifèrics que van del garatge al rhythm & blues.

La cita tindrà lloc el 19 de setembre al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro –nou emplaçament adaptat a les mesures de seguretat vigents-. Caldrà portar mascareta, mantenir les distàncies i romandre cadascú assegut a la localitat que li hagi estat assignada –entrada lliure amb aforament limitat: facin vostès les seves reserves i no es quedin fora-. I si bé les circumstàncies no conviden precisament a ballar, sí que ho farà la música. Un cartell tan eclèctic com de costum, on els noms de referència alternaran amb les potencials descobertes.

Encapçalen el programa dos vells coneguts del FestiSurf que a aquestes alçades poques presentacions requereixen entre la parròquia surfera, Los Tiki Phantoms i MFC Chicken. Els barcelonins poden presumir de ser el combo d'instro surf de més envergadura en aquest costat dels Pirineus amb permís de Los Coronas. Tot un ritual de sèrie b deliciosament macabre, a ritme de vitamínic surf rock amb essències spaghetti western. I un darrer àlbum, "Disco Guateque" (2019), on es dediquen a versionar al seu aire clàssics d'Ennio Morricone, Sonny Curtis, Chris Isaak o... Wham!.

D'altra banda, els britànics vindran amb formació renovada –es manté al capdavant l'incombustible Spencer Evoy- i un nou plàstic al seu nom, "Fast Food & Broken Hearts" (2020), on refermen el seu gust pel rock'n'roll del Pacific Northwest, amb The Sonics i The Wailers com a fars de referència. Completarà el cartell el que probablement esdevingui el gran descobriment de l'edició d'enguany. Els portuguesos TT Syndicate amb el seu explosiu còctel de soul, rhythm & blues i rock'n'roll en la seva concepció més essencial.


Més informació:

FestiSurf Costa Brava  /  Pàgina web

dilluns, 10 d’agost del 2020

Cent anys del primer disc de blues

Mamie Smith i els seus Jazz Hounds, en una imatge promocional.
Es commemoren avui 100 anys de l'enregistrament del que sol considerar-se com el primer disc de la història del blues. "Crazy Blues", de Mamie Smith i els seus Jazz Hounds, va veure la llum aquell mateix mes d'agost de 1920 i va obrir la porta a veus com les de Bessie Smith o Ma Rainey.

Els estudis de gravació de la disquera Okeh a la ciutat de Nova York quedaven molt lluny del Delta del Mississippi, la regió que els llibres d'història assenyalen com a bressol del blues tal i com aquest gènere s'ha entès al llarg de pràcticament cent anys. També quedava lluny del Delta la ciutat de Cincinnati, Ohio, on havia vist la llum Mamie Robinson la primavera de 1891. Sigui com sigui, el destí va voler que Robinson, de nom artístic i civil Mamie Smith després d'haver-se casat amb el cantant William Smith, enregistrés a la Big Apple el que sol considerar-se com el primer disc de blues mai comercialitzat, "Crazy Blues", un single gravat tal dia com avui de fa un segle i publicat aquell mateix mes d'agost de 1920.

Com gairebé tot en aquesta vida, és discutible que "Crazy Blues" fos realment el primer disc de blues. D'entrada, perquè prèviament ja s'havien editat enregistraments amb el terme blues als seus respectius títols –per exemple "Livery Stable Blues", cara b del primer disc de la història del jazz, publicat el 1917 i acreditat a The Original Dixieland Jazz Band-. Un altre argument en contra, i aquí hi entren els límits no sempre definits entre determinats gèneres musicals, és el fet que Smith fos una cantant de jazz i així acabés passant a la història més enllà del seu paper pioner en l'àmbit del blues. Com a mostra el nom de la seva banda d'acompanyament, uns Jazz Hounds on destacava la presència del pianista Willie "The Lion" Smith –cap relació de parentiu amb la vocalista ni amb el seu marit-, qui posteriorment faria carrera pel seu compte en l'àmbit jazzístic.

Efectivament, "Crazy Blues" era un blues però no tal i com aquest gènere s'entenia a les pantanoses coordenades del Delta, sinó amb tota l'artilleria pròpia d'allò que s'havia batejat com a hot jazz i que popularment sol anomenar-se so Dixieland –inclosa una aclaparadora secció de metalls-. Ja se sap, els gèneres musicals solen ser fruit del mestissatge i l'evolució, mai d'ocurrències fortuïtes. I si el primer disc de la història del blues es trobava més a prop de l'esfera jazzística que de les imminents gestes de Charley Patton o Son House, cal destacar el fet que aquell single era el primer blues enregistrat per artistes afroamericans. I d'alguna manera, el seu èxit –més de 7.000 còpies setmanals despatxades a partir del seu llançament, tota una fita per l'època- va obrir la porta a futures blueswomen com Bessie Smith o Ma Rainey.


DEL VODEVIL ALS CLUBS DE HARLEM

De fet, i malgrat aquella embranzida inicial i la seva condició de pionera, el nom de Mamie Smith sol ser eclipsat als llibres d'història pels de les seves successores, relegat amb massa freqüència a una mena de peu de pàgina on la cançó de torn pesa més que l'artista. Un oblit que perpetua les penes i obstacles d'una trajectòria vital marcada pel color de la pell i per tot un seguit de prejudicis que es trobaven més que mai a l'ordre del dia en uns Estats Units que encara avui no han fet net de la ferida del racisme. Com tants altres artistes de color, la jove Robinson va trobar refugi i consol en la música. Fins al punt que amb tan sols deu anys ja s'enfilava als escenaris i fins i tot aconseguia actuacions professionals amb agrupacions com The Four Dancing Mitchells.

D'adolescent va començar a recórrer el país de la mà de diversos espectacles de cabaret i vodevil, i amb 20 anys ja era una habitual dels clubs de Harlem, on va fer-se un nom com a vocalista de jazz. Va ser aquesta reputació la que li va obrir les portes d'Okeh. Quan va debutar a l'estudi de gravació el febrer de 1920, va esdevenir la primera dona afroamericana que gravava com a vocalista solista –la resta de músics eren blancs-. El resultat va ser un single de debut, "That Thing Called Love" –amb "You Can't Keep a Good Man Down" a la cara b-, que va passar sense pena ni glòria però on ja s'advertien els trets distintius del que vindria a continuació. Hot jazz d'alta volada, d'instrumentació corpulenta i comandat pel torrencial lament vocal d'Smith, fet a mida d'uns Roaring Twenties que tot just acabaven de començar.

No va tornar a l'estudi fins aquell 10 d'agost, ja al capdavant dels Jazz Hounds –ara sí, una banda afroamericana- i amb un grapat de cançons compostes per Perry Bradford, un dels homes de confiança d'Okeh –també havia escrit el material de l'anterior gravació-. D'aquella segona sessió en va sortir "Crazy Blues", que va veure la llum al cap de poques setmanes amb "It's Right Here for You" a la cara b i va suposar la rampa de llançament de la vocalista. Anomenada la Reina del blues per crítics i promotors, encara va enregistrar alguns singles d'èxit en anys posteriors, però la seva carrera es va començar a apagar durant l'equador dels anys 20. En caiguda lliure i ja eclipsada per una Bessie Smith en meteòric ascens, es va retirar el 1931.


ELS ÚLTIMS ANYS

Allunyada de la vida pública durant els anys 30, coincidint amb el seu segon matrimoni, va provar de rellançar la seva carrera durant la dècada dels 40 sense massa èxit més enllà d'algun paper secundari en pel·lícules com "Stolen Paradise" (1941) o "Murder on Lenox Avenue" (1941) –dirigides per Louis Gasnier i Arthur Dreifuss, respectivament-. Smith va morir el 1946 a la ciutat de Nova York, totalment arruïnada, com tants altres artistes del seu àmbit que han acabat personificant les vides a les quals havien cantat. Va ser enterrada a Staten Island, sota una làpida anònima on no va figurar el seu nom fins que uns músics de jazz alemanys van pagar-ne una de nova el 1963 –sí, aquest detall també diu i explica moltes coses-. La ciutat de Nova York no li va dedicar cap monument fins l'any 2013. Havia hagut de passar gairebé un segle des d'aquella gravació històrica perquè la capital del món es dignés a honrar una de les seves grans pioneres.

diumenge, 9 d’agost del 2020

Chaqueta de Chándal - "Artículo Primero"


Va esdevenir ja de bon principi un dels plats forts dels directes de Chaqueta de Chándal, una vitamínica i desvergonyida píndola pop amb versos tan definitius com "España es un estado de ánimo". Una mirada àcida i irònica a aquest país de les meravelles que habitem, que per algun inexplicable motiu no va arribar a figurar al disc de debut del trio barceloní –"Gimnasia Menor" (2019, Bankrobber / TBC)-, i que es manifesta especialment oportuna després dels esdeveniments dels darrers dies. Potser per això han decidit ara publicar com a single aquest "Artículo Primero" que presenten amb un videoclip igualment oportú, realitzat per Castells & Garay a partir d'aquella estètica avui totalment fora de lloc que al seu dia va definir la cançó melòdica en aquesta banda dels Pirineus. Poden visionar-lo a Youtube.

25 anys sense Jerry Garcia

Jerry Garcia (1942-1995) - Foto David Corio/Redferns/Getty Images
Un quart de segle es commemora avui de l'adéu de qui no tan sols va esdevenir l'ànima i el motor dels irrepetibles Grateful Dead, sinó una de les icones més perdurables i incorruptibles del hippisme, l'estiu de l'amor, la primera era psicodèlica i, en definitiva, tot l'impacte d'allò que es va anomenar contracultura en la societat nord-americana (i per extensió occidental) durant la segona meitat dels 60 i més enllà. Amb Jerry Garcia no tan sols s'acabaven els Dead, també s'esvaïa per sempre més el somni d'aquella revolució que mai havia arribat a ser. Recordem-lo, però sobretot tinguem-lo present.

dissabte, 8 d’agost del 2020

Pactes

El Molt Honorable i el Primero de los Españoles, amics per sempre.
Curiós, que aquesta setmana no s'hagi parlat més d'imatges com aquesta i de tot allò que ve a dir i representar. Curiós, que els del mantra del 3% no s'hagin enfilat per les parets mentre el seu emèrit marxava per la porta del darrere amb la complicitat d'un govern que es diu progressista. Escandalós, que encara hi hagi qui pretén assenyalar les vergonyes dels uns per tapar les dels altres (això val en ambdós sentits). Com si tot plegat no fossin de fet les dues cares d'una mateixa moneda que es devalua a marxes forçades. Com si la tan modèlica Transició no hagués estat en essència un pacte entre qui tenia el poder i qui disposava de prou mà esquerra per aturar una revolució.

Wayne Fontana (1945-2020)

WAYNE FONTANA
(1945-2020)

A aquestes alçades són incomptables les generacions que han (re)descobert el nom i la figura de Wayne Fontana a través de "Good Morning Vietnam" (1987), aquella pel·lícula de Barry Levinson que, a més de comptar amb una de les interpretacions més memorables de Robin Williams, presentava una banda sonora que era una autèntica delícia. Una selecció de perles pop que havien conquerir les ones radiofòniques de tot el planeta durant l'equador de la dècada dels 60, on no hi faltava aquell immortal "Game of Love" segellat el 1965 per qui ens ocupa amb el suport de The Mindbenders.

El cert és que la trajectòria de Fontana anava més enllà d'aquell hit. Icona del beat britànic durant la dècada prodigiosa, va situar Manchester al mapa melòman i pràcticament va arribar a encapçalar la resistència de la comunitat musical d'aquella ciutat a l'hegemonia de la veïna Liverpool. A banda de la totèmica "Game of Love" va fer diana amb encerts com "Um, Um, Um, Um, Um, Um", però la seva flama es va anar apagant a mida que el relat pop enfilava camins per on ell no va voler o no va saber transitar. Supervivent amb totes les lletres, havia seguit fent música i dignificant la seva figura als escenaris fins que el seu cos ha dit prou aquesta setmana. En pau descansi.

divendres, 7 d’agost del 2020

Vint anys de Ràdio Silenci, a El 9 Nou


En aquests temps d'emergència és d'agrair poder explicar que un mitjà de comunicació de proximitat no tan sols commemora un aniversari rodó, sinó que contempla un futur on es perfilen nous horitzons. Ràdio Silenci, l'emissora local de la Garriga, celebra el seu vintè aniversari. A l'edició d'avui d'El 9 Nou (Vallès Oriental) parlem amb els seus responsables d'aquestes dues dècades en antena, del present i, per descomptat, del futur.