dissabte, 31 de març de 2018

Referents de no sabem ben bé què

Aquest cap de setmana té lloc al Circuit de Montmeló el Daydream Festival, un macrofestival de música electrònica que presumeix de convocar els millors disc jockeys del món però s'adreça a un públic a qui probablement diguin ben poca cosa noms com els de New Order, Air o Chemical Brothers -i ja no diguem Cabaret Voltaire, Kraftwerk o Delia Derbyshire-. L'esdeveniment arriba precedit per una campanya de promoció absolutament aclaparadora: després d'haver-se de desdir els seus organitzadors de celebrar-lo a la localitat veïna de la Roca del Vallès a causa de les pressions veïnals -en realitat eren quatre gats els que es van queixar, però els diners estalviats en publicitat es deuen poder comptar amb números de quatre xifres-, van desembarcar al Circuit com qui no vol la cosa i a l'alcalde de Montmeló li va faltar temps per a fotografiar-se amb ells al més pur estil Bienvenido, Mr. Marshall.

De la nit al dia, mirin vostès quina casualitat, el Daydream Festival disposava d'un entorn ideal on celebrar la seva festa durant els propers set anys -el contracte és prorrogable, no cal dir-ho-, el Circuit passava a acollir un esdeveniment a priori massiu que justifica una mica més el costós manteniment d'unes instal·lacions que tan sols són rendibles dos cops l'any -durant els grans premis de Fórmula 1 i Moto GP-, i a l'Ajuntament de Montmeló encara deuen al·lucinar cogombres amb la grossa que els acaba de tocar. A qui ningú ha tingut en compte, com de costum, és a tots els veïns dels pobles del voltant que tenen el plaer d'escoltar els suposats millors disc jockeys del món sense necessitat de sortir de casa -jo visc a més de deu quilòmetres de distància del Circuit i ho escolto perfectament des del meu dormitori-. És possible que dilluns hi hagi queixes veïnals, que l'Ajuntament es comprometi aleshores a parlar amb els organitzadors per a trobar una solució fins que tal dia farà un any, que fins i tot hi hagi qui estigui tan emprenyat que li llenci un bon moc a l'alcalde. Danys col·laterals, deuran pensar al consistori, el preu a pagar per ser referents de no sabem ben bé què.

I no em malinterpretin, sisplau. Jo mai posaria els peus en un festival d'aquesta mena, però em sembla fantàstic que la gent s'ho passi bé i faci festa. Tampoc em sap greu que tinguin la festa en pau encara que jo l'hagi d'aguantar des de casa meva, i encara me'n sabria menys si de tant en tant pogués ser jo qui tingués també la meva pròpia festa en pau. I aquest és el problema. Que els ajuntaments que tant s'omplen la boca de llicències ambientals i normatives de soroll i civisme que tot mortal ha de seguir al peu de la lletra, els municipis on es considera que un tio tocant la guitarra en un bar fa soroll, són els mateixos on qualsevol fill de veí es pot passar tot això i més per l'arc de triomf tan sols posant una bona morterada de diners sobre la taula. El més trist de tot plegat és que hi hagi alcaldes que a més de seguir-los el joc encara els riguin les gràcies.

John Carlin: "El poder judicial ha pres el control d'Espanya"



"El poder judicial, representat pel jutge Llarena, ha pres el control del país (Espanya). El Govern no decideix res, ho decideix un jutge. En Llarena ha fet un cop d'estat. Si en Rajoy té un gram d'intel·ligència política, ha d'entendre que el que passa no és bo ni per a Espanya ni per a Catalunya. En Llarena és avui tan poderós que quasi em preocupa el que li diré ara".

"L'espanyola és una democràcia immadura, jo em pensava que havia avançat més, però potser era massa esperar, si fa poc van tenir una guerra civil, i fa menys, en Franco (...) Quan llegeixo intel·lectuals espanyols ofesos, dient que Espanya és una democràcia moderna com qualsevol altra... Ho sento nois, us esteu enganyant. I el que passa a Catalunya ho està delatant (...) Els polítics catalans han sigut irresponsables, infantils, immadurs, és un altre símptoma que la democràcia en aquesta part del món, continua a l'adolescència".

"Un pobre raper mallorquí fa unes lletres estúpides, lletres que podria fer el meu fill, perquè a aquesta edat som tontos, i va a presó. A Anglaterra el raper més premiat és un que diu que s'ha de cremar Theresa May. És un tema d'estar segur de la teva democràcia i les teves institucions. Aquí hi ha inseguretat en tot això. La veritat és que la democràcia espanyola encara ha d'avançar, ha d'arribar a sentir-se adulta. Que fàcil hauria sigut, fa anys, resoldre políticament el tema català. Aquí no saben fer política".

Declaracions de l'escriptor i periodista britànic John Carlin en una sucosa entrevista que publica el Diari de Girona i que poden vostès llegir aquí.

divendres, 30 de març de 2018

De festes i festivals

El Telenotícies Migdia de TV3 acaba de situar el Daydream Festival del Circuit de Montmeló al mateix nivell que el Sónar i s'ha quedat tan ample. Obviant que el primer és una festassa on la música actua únicament com a subterfugi i que el segon porta més de dues dècades potenciant valors com la innovació o l'intercanvi de coneixement. I que la distància que separa Daydream de Sónar és la mateixa que separa Martin Garrix de Laurent Garnier, o Dimitri Vegas & Like Mike de LCD Soundsystem i Thom Yorke. Si volem construir un país normal i tot això que portem set anys repetint com si d'un mantra es tractés, estaria bé que els mitjans públics comencessin a tractar la cultura amb una mica més de rigor.

Dijous Sant a Verges

Representació de la Dansa de la Mort, la nit passada a Verges.
Circular de nit per les carreteres secundàries del Baix Empordà tot escoltant blues pantanós pot resultar una experiència gairebé mística. Si a sobre és la nit de Dijous Sant i el que sona pels altaveus són discos de Guadalupe Plata o Los Espiritus, la sensació és encara més intensa. Ahir vam anar a Verges a veure la representació de la Dansa de la Mort -a la fotografia-, un ritual que té les seves arrels en la tradició medieval de la Danse Macabre i que suposa un dels elements més fascinants del patrimoni cultural català.

dijous, 29 de març de 2018

Simple y llana dignidad

El autor de este artículo, un funcionario de la prisión de Estremera, ha sido expedientado por el simple hecho de haber cuestionado la estrategia del Gobierno de España de judicializar lo que debería resolverse por medio de la política -el proceso independentista catalán, se entiende-. José Ángel Hidalgo no es independentista, de hecho se ha manifestado abiertamente en contra del independentismo, pero entiende que no se puede meter gente en la cárcel por el simple hecho de discrepar y así lo ha expresado. Y por ello se le abre expediente y se le cita a declarar. Zoido tiene parte de razón cuando dice que en España no se persiguen ideas. Lo que se persigue, al final, son aquellas personas cuyas ideas difieren de las de quienes tienen un Estado y una Constitución hechos a medida. Llegados a tal punto entenderán ustedes que quererse bajar de esta burra no sea una cuestión de nacionalismo sino de simple y llana dignidad.

En un conventillo de La Boca


Un bandoneonista toca tango en un conventillo del barri de La Boca, a Buenos Aires. I malgrat fer-ho per als turistes no dubta a imprimir la seva pròpia personalitat a cada peça que interpreta -el repertori va de l'estàndard "Por una cabeza" de Carlos Gardel a una sorprenent adaptació del clàssic de Led Zeppelin "Stairway to Heaven"-. La qual cosa el diferencia de la resta de músics i artistes que abunden en aquest entorn, i de passada transforma la seva actuació en un dels esdeveniments més interessants que es poden presenciar al barri un dissabte al matí. Buenos Aires, març de 2018.

dimecres, 28 de març de 2018

Homenatge al rock argentí


Als carrers de Buenos Aires s'hi poden trobar murals d'homenatge a algunes figures clau del rock autòcton, una altra mostra de com la societat argentina pot arribar a tenir de presents els seus herois musicals. El que poden veure sobre aquestes línies es troba just al costat de l'edifici Kavanagh, en ple centre de la capital, i està dedicat a Viuda e Hijas de Roque Enroll, un dels conjunts més frescos que va brindar el rock'n'roll argentí durant la dècada dels 80. Buenos Aires, març de 2018.

Una disqueria a Buenos Aires


A Buenos Aires, de les botigues de discos en diuen disquerías. Aquí tenim carnisseries, sabateries, peixateries, llibreries, licoreries i perfumeries, però dels establiments dedicats a la venda de música enllaunada en diem generalment botigues de discos, i els que ens hi solem referir com a disqueries som els quatre romàntics de torn que encara freqüentem aquests establiments. M'agrada la paraula disqueria per tot el que implica. D'entrada, el fet que els locals dedicats a vendre música enllaunada es troben encara tan normalitzats com qualsevol dels comerços anteriorment citats. I que el consum de música en format físic és per a molts argentins un acte quotidià al marge de les modes que vénen i van -com ara comprar-se vinils per decorar estanteries, vostès ja m'entenen-. A la fotografia, el rètol d'una disqueria a l'Avenida Corrientes. Buenos Aires, març de 2018.

dimarts, 27 de març de 2018

Garland Jeffreys - "14 Steps to Harlem" (2017)


A aquestes alçades ja es deu haver acostumat Garland Jeffreys a ser una figura de culte, un músic condemnat a recórrer eternament les sempre fascinants però no necessàriament agraïdes carreteres secundàries del negoci del rock'n'roll. Ignorat pels grans radars però amb una selecta base de fidels seguidors -els mateixos que veneren a Willie Nile o Elliott Murphy amb la mateixa devoció amb què veneren a Bruce Springsteen-, el novaiorquès acumula més de quatre dècades de trajectòria i segueix signant discos molt dignes de ser escoltats. El més recent, "14 Steps to Harlem" (2017), conté èpics exercicis de rock essencialment urbà ("When You Call My Name"), greixoses rodanxes de rhythm & blues ("Schoolyard Blues"), balades reflexives ("Time Goes Away") i dues curioses lectures de temes aliens ("Waiting for the Man" de la Velvet Underground i "Help!" dels Beatles).

dilluns, 26 de març de 2018

Tom Waits a Asylum

Tom Waits vivint allò que cantava a San Diego, 1973 - Foto Scott Smith.
Hi va haver un temps en què Tom Waits es passejava (sovint) pels escenaris encarnant una mena de personatge sorgit d'una novel·la de John Fante o Charles Bukowski. Un bohemi rodamón que cantava allò que vivia i vivia allò que cantava -o al menys això ens segueix fent creure a dia d'avui-, que dormia en motels deixats de la mà de déu, intimava amb Rickie Lee Jones, s'obsessionava amb l'estètica de les generacions dels seus pares i els seus avis -i rebutjava obertament qualsevol noció de modernitat-, i ofegava les seves penes assegut al piano a altes hores de la nit. Després van arribar Kathleen Brennan, Marc Ribot, un esperit decididament avantguardista i un discurs que no ha parat de renovar-se durant les passades dècades. Sigui com sigui, mai és un mal moment per a retrobar el Waits dels 70. El que va signar els set àlbums que van de "Closing Time" (1973) a "Heartattack and Vine" (1980) -pel camí s'hi troben joies com "The Heart of Saturday Night" (1974), "Small Change" (1976) o "Blue Valentine" (1978)-. Tota una sèrie d'obres editades al seu moment per Asylum i que Anti acaba de recuperar en una sucosa campanya de reedicions. Afortunats aquells que hi accedeixin ara per primera vegada, perquè una descoberta així només es fa un cop a la vida.

diumenge, 25 de març de 2018

24 de marzo en Buenos Aires

Ayer, como cada 24 de marzo, más de medio millón de argentinos tomaron las calles de Buenos Aires en apoyo a las familias de los desaparecidos durante la dictadura militar. Pude vivirlo en primera persona y fue emocionante, emotivo, HERMOSO. Fue como si tantos cientos de miles de españoles hicieran lo mismo cada 18 de julio para exigir que se reparen de una maldita vez los crímenes del franquismo. Como si realmente España hubiera podido pasar de la noche a la mañana de llenar plazas con vivas a Franco a ser una democracia al uso una vez muerto el dictador (en su cama y con total placidez).

Pero no, a día de hoy sólo salen a la calle en España los pensionistas, las feministas y los independentistas catalanes (bueno, y los españoles muy españoles tan españoles que jamás se han parado a leer a Lorca). Mientras tanto la autodenominada izquierda se lo mira de lejos croissant y café con leche en mano, El País encima de la mesa y recordando cómo de progres eran algunos cuando lucían chaqueta marrón, greñas a lo Mick Jagger y escuchaban a Bob Dylan sin entender un pijo de lo que oían... Do you, Mr. Jones?

Primavera Catalana


Monument a Lluís Companys a la Plaza Cataluña de Buenos Aires. Seguint tot el que està passant des de molt lluny però de molt a prop. I cada dia més allunyat d'aquesta gent.

dissabte, 24 de març de 2018

Nathaniel Rateliff & The Nighthawks - "Tearing at the Seams" (2018)


Els esperits de Leon Russell, The Band i el Van Morrison dels 70 segueixen sobrevolant els surcs del segon disc d'estudi de Nathaniel Rateliff & The Nighthawks. Un "Tearing at the Seams" (2018) que manté les bones sensacions del debut homònim (2016) d'aquesta formació de Colorado. Peces com "Shoe Boot", "A Little Honey", "Say It Louder" o "Hey Mama" semblen clàssics perduts al túnel del temps, gravacions realitzades a Muscle Shoals en algun moment indeterminat de les dècades dels 60 o els 70. I si bé és cert que podrien ser-ho perfectament, no ho és menys que en ple 2018 refermen a Rateliff i companyia com una de les maquinàries més ben engreixades del rock d'arrels i el soul més genuí.

divendres, 23 de març de 2018

Haley Heynderickx

Foto Alessandra Leimer.
Qui es pensi que ja coneix totes les possibilitats que pot oferir l'aproximació de dues textures a priori tan distants com les del folk més gèlid i el bebop més nocturn, que escolti "The Bug Collector". La segona peça d'"I Need to Start a Garden" (2018), el disc de debut de la nord-americana Haley Heynderickx, és una mostra de com transformar un fràgil lament cristal·lí en un sofisticat exercici de folk-pop tardorenc sobreposant les notes desordenades d'una trompeta a un arpegi minimalista de guitarra i una veu dolça però a la vegada trencada. I un dels arguments per considerar el plàstic en qüestió com un dels grans debuts d'aquest 2018. La carta de presentació d'una jove d'Oregon que va aprendre a tocar la guitarra amb un professor de bluegrass, que cita a Jimi Hendrix com a influència i que carrega les seves lletres de referències espirituals com les d'"Untitled God Song", un exercici de folk assilvestrat on la nord-americana destapa la seva vessant més estrident, situant-se a mig camí d'Angel Olsen i Anna Calvi sense sonar ben bé com cap de les dues. Tot un contrast amb la calidesa pop d'"Oom Sha La La", el més semblant a un single que trobaran en un àlbum on no hi falta ni hi sobra de res. Descobreixin-la al seu web.

dijous, 22 de març de 2018

Last Of The Easy Riders


No enganya en absolut el seu nom, ni la seva estètica, ni la fotografia de la caràtula del seu segon disc -"Unto the Earth" (2018)-. Last Of The Easy Riders és un combo de Colorado que sona a Allman Brothers, The Band, Grateful Dead, els Byrds de Gram Parsons i els primers Poco, per citar alguns exemples. Les seves cançons fan olor de carretera, paisatges verges, barbacoes banyades amb bourbon i qualsevol escena d'"Easy Rider" (1969) que els pugui venir al cap. Ideals per a seguidors de totes les formacions citades anteriorment, però també de deixebles contemporanis com Natural Child o The Moondoggies. Descobreixin-los a Bandcamp.

Sonny Smith - "Rod for Your Love" (2018)


El millor i el pitjor que es pot dir del darrer disc de Sonny Smith -a qui molts han conegut com a líder de Sonny & The Sunsets- és que s'assembla molt a l'últim de Dan Auerbach. Un fet que no ens hauria d'estranyar tenint en compte que ha estat la meitat dels Black Keys qui ha produït el desè treball d'estudi del de San Francisco. El problema és que peces com "Lost", "Adventures" o "Slaves" contenen arranjaments que semblen directament expropiats de "Waiting on a Song" (2017), el notable cop de timó estilístic amb què Auerbach ens va sorprendre i alegrar la vida ara fa un any. La qual cosa fa d'aquest "Rod for Your Love" (2018) un disc de vocació refrescant però no necessàriament fresca. Una col·lecció de cançons que entraran a la primera però no resistiran les inevitables comparacions amb les del propi Auerbach.

dimecres, 21 de març de 2018

L'streaming segons Neil Young

Neil Young.
"No accepto l'statu quo del que li ha passat a la música. Quan la gent escolta Spotify, està escoltant menys d'un cinc per cent, poc més d'un tres per cent, del que era la gravació original. La resta està plena de porqueria. És com obtenir únicament la part superficial del so. La música és la meva vida i no puc quedar-me quiet escoltant la merda per la qual està pagant la gent i formar-ne part". Neil Young explica al periodista Keith Cameron per què ha digitalitzat ell mateix totes les seves gravacions i les ha penjat a internet amb una qualitat que considera més satisfactòria que la dels formats mp3 i streaming. La resta de l'entrevista, publicada per Mojo a la seva edició d'abril, tampoc té cap desperdici.

"I Can't Believe My Luck", nou single de Daniel Ruiz


"I Can't Believe My Luck (I Really Hope I Don't Fuck This Up)", títol absolutament brillant per al nou single de Daniel Ruiz. I una de les peces més rodones que el de Mataró ha enregistrat a data d'avui, si se'm permet l'apunt. La seva veu sona més profunda i a la vegada castigada que mai, i les guitarres estripades que li serveixen com a coixí són tan boiroses com punyents. Per la resta, segueix invocant al seu aire els esperits de Mark Lanegan, Tom Waits, Nick Cave i Micah P. Hinson. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Bandcamp.

dimarts, 20 de març de 2018

Flamingo Tours - "Lucha Libre" (2018)


En uns temps en què bona part de l'escena musical autòctona tendeix a confondre mestissatge amb festa major, és de justícia reivindicar "Lucha Libre" (2018, La Cupula) com a exemple de disc que dignifica el concepte de música mestissa, i sobretot assenyalar Flamingo Tours com una de les bandes més sorprenents del panorama fifties en aquest costat dels Pirineus. Si el seu primer àlbum, "Right on Time" (2015), celebrava les formes més bàsiques i primitives del rock'n'roll tot contextualitzant-les amb les de derivats i precursors com el soul o el rhythm & blues, per a elaborar-ne la continuació se n'han anat els barcelonins fins a Mèxic -metafòricament parlant, com a mínim- i n'han tornat amb tota una col·lecció de cançons amb gust de tequila, desert i frontera. Peces que mantenen els trets identitaris del combo que encapçala Myriam Swanson i a la vegada poden arribar a invocar referents tan diversos com Calexico, Lila Downs, Los Lobos, Doug Sahm o Tito & Tarantula.

El plàstic s'obre a ritme de frenètic rock'n'roll amb "Guerrero", un single carregat d'essències tarantinianes, i tot seguit presenta la primera sorpresa amb forma de "Si me abrasas", tot un torrent de sensualitat noir carregat d'steel guitar i de Telecasters en mode twang. El que més crida l'atenció, però, és el fet que Swanson canti aquest darrer tema en castellà, un detall inèdit fins ara a l'obra de Flamingo Tours i que a més de reforçar l'eix temàtic del disc obre nous horitzons discursius per als barcelonins. La resta del repertori segueix alternant el rock'n'roll més torrencial ("Mexican Dogfight") amb la crònica negra del sud de Río Grande ("Día de Muertos", "It's Cheaper (Everytime I See Your Face") o fins i tot l'espiritualitat pagana de "Dance to the Devil" -cors de gòspel inclosos-. Molta atenció també a "Rosita Went to Jail", tota una perla de regust tex-mex que faria les delícies del mateix Flaco Jiménez i que promet esdevenir un dels plats forts dels directes de la banda.

Escoltin el disc aquí.

Jordi Lanuza - "Com a casa" (2018)


La trajectòria d'Inspira no s'entendria sense Jordi Lanuza i les seves cançons, fràgils exercicis de folk en to menor que durant la passada dècada han definit la personalitat de la banda barcelonina. Cançons que sempre han invocat valors com l'honestedat, la proximitat o la senzillesa de qui es limita a cantar allò que vol explicar, però que mai abans havien sonat tan directes i properes com al plàstic que ens ocupa. "Com a casa" (2018, Bankrobber) és el primer àlbum que Lanuza signa amb el seu propi nom, i si bé a nivell discursiu no suposa un trencament amb l'obra d'Inspira sí que hi marca distàncies en un aspecte més formal i situa en un primer pla la vessant estrictament compositiva del seu autor.

A "Com a casa" no hi ha cap banda d'acompanyament, cap arranjament que embelleixi o redefineixi les cançons, cap truc o artifici que resti immediatesa ni frescor al repertori. Tan sols el mateix Lanuza i la seva guitarra gravant en rigurós directe i, ocasionalment, algun piano que introdueix de forma més o menys subtil tot un Pau Vallvé -productor de l'àlbum i una presència gairebé constant a la trajectòria de Lanuza-. No s'esperin per tant trobar a "Com a casa" cançons de naturalesa festivalera o cridades a aixecar concerts sencers, sinó una col·lecció de vinyetes íntimes ideals per a acompanyar moments de solitud i nits en vetlla. I una mostra de com crear una obra majúscula a partir dels mínims recursos.


Més informació:
Jordi Lanuza  /  Pàgina web
Bankrobber  /  Bandcamp

dilluns, 19 de març de 2018

Joana Serrat i Matthew McDaid a El 9 Nou


El passat dissabte 17 de març vaig assistir al concert de Joana Serrat i Matthew McDaid al cicle Terra de Sons 2018 de la Garriga. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Chicuelo i Mezquida a El 9 Nou


El passat divendres 16 vaig assistir al concert de Chicuelo i Marco Mezquida al Teatre Auditori de Granollers. Avui he provat d'explicar a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) per què l'actuació d'aquest parell de mestres no em va acabar de convèncer. Als quioscos fins dijous.

"Aixopluc", nou single de Miquel Vilella


Ja fa un any que Miquel Vilella va lliurar aquell tractat de pop plusquamperfet que és "La Línia Màgica" (2017), i ara publica el que ja s'ha anunciat com a últim single de l'àlbum. "Aixopluc" és la tercera peça del disc, i la seva història va començar quan l'arquitecte David Tapias va reptar Villella a passar-se uns dies tot sol en un refugi de muntanya perdut enmig del Priorat. Dit i fet, el reusenc se n'hi va anar i va tornar-ne amb una peça musical que finalment no va entrar a l'àlbum. I el que és més important, amb la inspiració per compondre una cançó sobre el que suposa trobar un sostre en un indret remot i inhòspit. "Aixopluc", el títol del single, no tan sols resumeix aquesta idea sinó que a més és el nom de l'estudi de Tapias. Per tant, tot encaixa. Poden escoltar el single (i el disc) aquí. Per cert, Miquel Vilella s'acomiadarà de "La Línia Màgica" amb un concert de final de gira que promet ser molt especial. Tindrà lloc el 27 d'abril a la sala BARTS i en el marc del festival GuitarBcn.

diumenge, 18 de març de 2018

Un any sense Chuck Berry

Chuck Berry (1926-2017).
Avui fa un any que ens deixava un dels pilars fundacionals d'això que anomenem rock'n'roll. Chuck Berry, creador d'himnes com "Carol", "Johnny B. Goode", "School Days" o "Too Much Monkey Business". L'home a qui Richard Hawley va anomenar "el poeta més gran que mai hagi viscut". Una influència capital per a incomptables generacions de músics que van dels Beatles a AC/DC, dels Rolling Stones a ZZ Top, de Led Zeppelin als Clash i de Bruce Springsteen a tantíssima gent que en algun moment ha agafat una guitarra elèctrica. Ha passat un any des que va saltar la notícia de la seva mort, i encara es fa difícil d'acceptar que vivim en un món sense Berry. Personatge altament qüestionat en moltíssims àmbits però d'indiscutible i incontestable trajectòria si parlem en termes artístics. Que no deixi de sonar.

Joana Serrat i Matthew McDaid a la Doma

JOANA SERRAT + MATTHEW McDAID
Terra de Sons @ La Doma, La Garriga
17 de març de 2018

El cartell semblava fet a mida d'una data com la d'ahir, ni més ni menys que St. Patrick's Day. Perquè tant Joana Serrat com Matthew McDaid vénen de terres osonenques, però tant l'una com l'altre tenen una forta vinculació amb Irlanda i la seva cultura. McDaid hi va néixer i hi manté lligams familiars, i Serrat hi va passar una llarga temporada quan tot just començava a definir la seva personalitat musical. Potser per això la sintonia entre tots dos és tan bona que els ha portat a compartir segell discogràfic -Great Canyon Records- i fins i tot a tocar plegats al projecte paral·lel Riders Of The Canyon, on també militen altres sospitosos habituals del folk i el so Americana com Roger Usart i Marta Delmont. La qual cosa referma la solidesa del cartell que els va portar al conjunt arquitectònic de la Doma, a la Garriga, en el marc del cicle Terra de Sons.

Serrat venia a presentar "Dripping Springs" (2017), un àlbum que va enregistrar l'any passat a Texas amb tot un Israel Nash als controls i que ahir va defensar en solitari, sense la banda que l'acompanya habitualment però amb aquell arsenal de reverberació que atorga a la seva veu textures oníriques. Matisos que van adquirir dimensions pròpies gairebé de l'univers sonor de David Lynch en un marc tan singular com és l'església de la Doma, una construcció els inicis de la qual daten del segle XIII i que es troba entre les joies del patrimoni romànic i gòtic vallesà. McDaid, encarregat de trencar el gel, presentava el seu primer disc llarg. Un "Off the Beaten Track" (2017) on es perfila com un destacable storyteller al mateix temps que invoca les formes del primer Dylan o del Jeff Tweedy més reflexiu. Títols com "Whispering Winds" valen el seu pes en or.

Dit això, i per a refermar la bona sintonia existent entre els dos músics, el més destacable de la vetllada van ser les col·laboracions que van anar realitzant al llarg de la nit. Primer va ser Serrat la que va sortir a cantar un parell de temes durant el concert de McDaid. Després va ser aquest qui li va tornar el favor un cop canviats els torns. I finalment, quan van enfilar junts la tanda de bisos, va quedar clar que allò no era una extensió del concert de la hipotètica cap de cartell, sinó la culminació d'una vetllada amb el protagonisme repartit a dues bandes. Les versions que es van marcar d'"If I Needed You", de Townes Van Zandt, i de l'espiritual "Will the Circle Be Unbroken", valien per elles mateixes el preu de l'entrada. La resta, no cal dir-ho, va ser molt més que una generosa propina.

dissabte, 17 de març de 2018

St. Patrick's Day 2018

The Pogues.
Avui és St. Patrick's Day, la festa nacional d'Irlanda i un bon moment per tornar a escoltar Thin Lizzy, The Pogues i Flogging Molly tot degustant una Guinness ben fresca. Ja ho vaig dir una vegada i no em cansaré d'insistir-hi. Em sembla fascinant que existeixi un país al món on la festa nacional no consisteixi en desfilades militars, banderes ni excessos de patriotisme sinó en escoltar música i beure cervesa. Per això cada any m'apunto a la celebració i aquest no serà menys.

Sense marge d'error (amb el pilot automàtic)

CHICUELO & MARCO MEZQUIDA
28è Festival de Jazz @ Teatre Auditori de Granollers
16 de març de 2018

Malgrat el salt generacional que els separa, tant Chicuelo com Marco Mezquida poden presumir de contrastades trajectòries tant a títol personal com al costat de figures de primeríssim ordre. Per això, la unió del veterà guitarrista flamenc barceloní i el jove pianista de jazz menorquí prometia tota una sèrie de sensacions que sobre el paper no es van materialitzar. I no pas per manca d'entesa, ja que a l'escenari se'ls veia tan contents d'estar junts com pletòrics amb els seus respectius instruments, sinó per aquell excessiu còctel de tècnica i perfeccionisme que massa sovint alimenta projectes com el que aquest parell tenen entre mans. Havien promès un diàleg entre el jazz i el flamenc, però el que es va poder escoltar ahir al Festival de Jazz de Granollers va ser més aviat una bateria de torns de paraula entre els dos gèneres. De tant en tant els músics es deixaven anar i, aleshores sí, es produïa el diàleg sense condicions. Va passar en comptadíssimes ocasions que van valer el seu pes en or, però la tònica general va ser la de l'exercici d'estil amb el pilot automàtic i sense marge d'error.

divendres, 16 de març de 2018

Albert Hammond Jr - "Francis Trouble" (2018)


De tots els projectes que els components dels Strokes han anat impulsant pel seu compte, la trajectòria solista d'Albert Hammond Jr és amb tota probabilitat el que millor preserva les essències de la banda mare i d'alguna manera apunta com podria sonar a data d'avui el quintet de Nova York de no haver perdut substància pel camí. N'és una bona mostra per bé i per malament "Francis Trouble" (2018), el nou treball que Hammond acaba de signar amb el seu propi nom. L'inicial "DvsL" és un rock'n'roll marca de la casa que de ben segur farà saltar espurnes entre les generacions festivaleres la propera temporada de primavera-estiu. "Far Away Truths" és un d'aquells talls que confirmen el guitarrista com un dels pilars del so Strokes, i no desentonaria en absolut en aquell llunyà però encara definitiu "Is This It" (2001). "Tea for Two" és una mena de "Last Nite" baix en revolucions. "Rocky's Late Night" podria passar per un outtake de "First Impressions of Earth" (2006). I quan arriba la final "Harder, Harder, Harder" un es pregunta què hauria passat amb aquestes deu peces d'haver-les gravat la citada banda mare, i sobretot si Hammond reserva de manera conscient el seu millor material per als discos que grava al marge dels Strokes.

Graham Coxon - "The End of The F***Ing World" (2018)


No he tingut encara ocasió de veure la sèrie The End of The F***Ing World, però si es troba a la mateixa alçada que la seva banda sonora és evident que m'estic perdent quelcom molt gran. La banda sonora en qüestió la signa Graham Coxon en el que ja es pot considerar com un dels seus treballs més sorprenents al marge de Blur. Tota una col·lecció de peces de naturalesa orgànica que oscil·len entre el folk més lluminós de "Walking All Day" i el pop psicodèlic de tall més barroc ("In My Room"), entre el post-punk clarobscur de "Bus Stop" i el blues psicòtic de "The Snare", entre el rock fronterer de "Lucifer Behind Me" -que recorda, molt, a Os Mutantes- i un "Angry Me" que podria haver signat el mateix Ray Davies.

dijous, 15 de març de 2018

She Owl - "Drifters" (2017)


"Si les nostres guerres interiors ens porten a les guerres que veiem a l'exterior, potser és hora que afrontem les nostres pors i deixem de fer veure que no en som responsables", diuen She Owl al text promocional de "Drifters" (2017). Un ep de quatre cançons que el duet italià establert a Alemanya i estretament vinculat amb l'escena independent de San Francisco ha compost durant les seves constants gires per amdbós costats de l'Atlàntic. Quatre peces que aborden la guerra en concret, el conflicte en general i l'estat de les coses en aquest món que ens envolta -una d'elles, "Before the Night", ja la vam poder escoltar en directe durant la seva última visita als escenaris catalans, la tardor de 2016-. I que suposen un salt endavant a nivell de composició i sobretot d'arranjaments. Als instruments habituals -piano, bateria, autoarpa, kalimba, percussions diverses...- s'hi afegeixen ara subtils però efectius acabats electrònics que enriqueixen i sofistiquen el so de Jolanda Moletta i Demian Endian sense restar-li personalitat ni frescor. Es mantenen les essències tribals, els paisatges a contrallum i les atmosferes oníriques marca de la casa, però guanya terreny l'experimentació sonora en un disc on per primera vegada es manifesten She Owl més propers a Bat For Lashes que a Dead Can Dance. Un treball en clau de present i un ferm punt de partida cap a nous horitzons sonors. Escoltin-lo a Bandcamp.

Les Atxes - "Decora Paneres" (2018)


Si no comptem el recopilatori de rareses "Tubercle" (2015), són set els anys que separen el nou disc de Les Atxes del seu predecessor. Un debut homònim (2011) que traslladava el nervi i la urgència de Modern Lovers, Television, Yo La Tengo i la Velvet Underground a la Barcelona de principis de la present dècada. Des d'aleshores ha plogut molt i la banda ha tingut temps de separar-se, tornar-se a reunir i encetar una segona etapa que els ha portat a múltiples escenaris tant pel seu compte com al costat d'amics i companys de fatigues com Maurici Ribera (The Missing Leech). Reveladora va ser la versió que es van marcar plegats del "Das Model" de Kraftwerk ara fa un parell d'anys, aperitiu d'un retorn discogràfic que per fi s'ha materialitzat sota el títol de "Decora paneres" (2018, El Mamut Traçut / Hidden Track).

I potser sonarà a tòpic, però el cert és que quan un escolta aquest nou plàstic sembla que no hagi passat el temps des de l'edició de "Les Atxes". Perquè és la continuació lògica d'aquella reveladora carta de presentació, però sobretot perquè les seves deu cançons sonen tan fresques avui com ho haurien fet aleshores i segueixen fent del quartet barceloní una de les realitats més reivindicables de l'indie català contemporani. Produeix l'exMine! Bernat Sánchez, que també aporta bateries, teclats i altres sonoritats a talls com l'inicial "El vals de Cadaqués". Tot un trencapistes a ritme de garatge, i una les peces més rodones de l'àlbum juntament amb el post-punk hipnòtic de "Tot el que podia veure". Molta atenció també al canvi de ritme amb què agafa embranzida "Pinya Koala" i als deu sorollistes minuts de "L'espasa i la paret", el seu "Sister Ray" particular.


Més informació:
Les Atxes  /  Bandcamp

dimecres, 14 de març de 2018

Stephen Hawking (1942-2018)

STEPHEN HAWKING
(1942-2018)

Stephen Hawking deu haver estat l'únic ésser humà capaç de revolucionar els àmbits de la ciència i el pensament, i a la vegada trobar temps per enfilar-se a un escenari a interpretar un tema de Pink Floyd amb una banda de metal progressiu com Anathema i fins i tot aparèixer en un capítol de The Simpsons. Bromes al marge, bona part dels avanços que ha experimentat la Humanitat al llarg de la seva història els devem a persones com Hawking, i la seva mort fa que aquest món nostre sigui des d'avui una mica pitjor.

13astardo

Va ser una d'aquelles històries que tenen lloc de tant en tant als trens de Rodalies. En un moment determinat d'un trajecte en direcció Barcelona a la línia R2, ara fa un parell de dies, un jove es va plantar al mig del vagó on viatjava un servidor, va posar en marxa un amplificador i es va presentar com un amant del hip hop que, davant la manca de perspectives laborals, havia decidit cantar els seus propis temes a bord dels trens i demanar una voluntat als passatgers. "Sé que me arriesgo a ir a la cárcel por cantar rap", va dir abans de començar, i de raó no n'hi faltava tenint en compte els esdeveniments recents i alguns dels missatges que deixa anar sense embuts. Es fa dir 13astardo (el 13 es llegeix com una B), i la peça que va rapejar era un atac irònic però sense contemplacions a la societat que ens envolta i els que la maneguen al seu aire. Quan va acabar vam ser molts els que el vam aplaudir, una escena que qui escriu aquestes línies mai abans havia presenciat en un tren. Fins i tot el propi raper es va mostrar sorprès. "Gracias por aplaudirme", va concloure, "la verdad es que no me esperaba una respuesta tan entusiasta, en un planeta donde a los músicos urbanos se nos trata como si fuéramos cocainómanos y a los cocainómanos se les elige para que nos gobiernen". Amén.

Cançó del pallasso trist


Cartell que anuncia les actuacions del Circ Raluy a Granollers. La imatge, més enllà de les relacions que pugui establir amb el nom d'aquest blog, m'ha fet venir al cap la "Cançó del pallasso trist" del gran Sam Destral.

Nokie Edwards (1935-2018)

NOKIE EDWARDS
(1935-2018)

Vaig tenir ocasió de veure The Ventures en directe en una ocasió, el mes de març de 2006 al local de B.B. King al carrer 42 de Nova York. Va ser un concert de marcat caràcter nostàlgic, però tot i això el repertori va sonar dinàmic, potent i fresc com una rosa. També va ser l'única vegada en què he escoltat un grup tocar tres vegades la mateixa cançó en un sol concert. Es tractava de "Walk Don't Run", pilar del rock instrumental amb què van trencar el gel i es van acomiadar al cap d'una hora i mitja llarga. Cap a la meitat de l'actuació en van interpretar l'accelerat remake que ells mateixos n'havien fet al seu moment sota el títol de "Walk Don't Run '64". The Ventures venien de Tacoma, la localitat de l'estat de Washington d'on també eren originaris autèntics pioners i revolucionaris del rock de garatge com The Wailers o The Sonics, però peces com "Hawaii Five-O", "Perfidia" o la citada "Walk Don't Run" -amb un riff de guitarra que s'avançava tres dècades i mitja al de "Song 2" de Blur- els havien situat a l'avantguarda de la música surf quan aquesta tot just començava a gestar-se a les costes californianes. Quan jo els vaig veure hi figuraven encara la majoria de components originals, entre ells el guitarrista Nokie Edwards, que ens deixava abans d'ahir a l'edat de 82 anys. En pau descansi.

dimarts, 13 de març de 2018

John Oates - "Arkansas" (2018)


Reconec que no he seguit mai de prop l'obra en solitari de John Oates. I possiblement per això m'hagi sorprès, i de quina manera, el fet d'escoltar el seu darrer treball. Un "Arkansas" (2018) que trenca amb el blue eyed soul, el soft rock i els patrons AOR de Hall & Oates per a abraçar la música country en diverses de les seves concepcions. La qual cosa no fa del plàstic en qüestió una obra marcadament destacable en l'àmbit del so Americana, però sí una col·lecció de cançons que es deixen escoltar malgrat els seus alts i baixos. Entre els primers, els patrons hillbilly de la inicial "Anytime" o versions tan ben triades i executades com la tradicional "Stack O Lee" o "Miss the Mississippi and You", de Jimmie Rodgers. Entre els punts febles del disc, una peça titular que sembla pensada únicament per a satisfer les exigències de la Nashville més conformista.

dilluns, 12 de març de 2018

The Limiñanas - "Shadow People" (2018)


Fa de mal dir si The Limiñanas formen part de la nova escena pop francesa tan publicitada durant els darrers anys per mitjans com Les Inrockuptibles, si en són uns lloables precedents o si simplement van a la seva. És possible que hi hagi una mica de tot això però sigui la tercera i última opció la que pesi més. Per posar-nos en situació, convindria recordar que el duet de Perpinyà porta pràcticament una dècada destil·lant les essències més àcides i subterrànies del rock psicodèlic, i que a diferència d'altres referents contemporanis de la música lisèrgica ho ha fet amb tant coneixement de causa com esperit renovador. La psicodèlia dels Limiñanas pot invocar els esperits de la Velvet Underground amb Nico, dels primers Pink Floyd o del krautrock en la seva concepció més primitiva, però també defuig qualsevol posicionament explícitament revivalista i ha arribat a retroalimentar-se amb discursos fronterers propers a l'spaghetti western que situen els francesos tan a prop de Calexico com de qualsevol dels referents anteriorment citats. I aquest "Shadow People" (2018) serà probablement recordat amb el pas dels anys com un dels seus àlbums més definitius, perquè condensa i arrodoneix tot el que han fet fins ara i ho enriqueix amb noves tessitures com el pop amb accent mancunià de "The Gift". Un single en potència que hauria de fer les delícies de la nació indie, on torna a col·laborar el seu bon amic Peter Hook i que efectivament encaixaria sense problemes en bona part de l'obra de New Order. Atenció també a l'spectoriana "Le Premier Jour" i a "Istanbul Is Sleepy", una animalada que assimila les essències de Neu! i les dels Monks amb acompanyament d'Anton Newcombe (The Brian Jonestown Massacre).

diumenge, 11 de març de 2018

Llibres a les escombraries


Ahir vaig trobar al costat dels contenidors de reciclatge que hi ha al davant de casa una edició en anglès de "The War of the Worlds", el clàssic de H.G. Wells, i una biografia en castellà de Gary Cooper que a simple vista no sembla gaire definitiva però no deixa de ser el que és. Algú les hi havia deixat juntament amb una pila de trastos vells entre els quals hi havia tota mena d'andròmines en estats inservibles, una imatge que no per quotidiana deixa de xocar. Hi ha moltes maneres de desfer-se dels llibres que no volem o no necessitem -des de les botigues de segona mà fins als circuits de book crossing-, i a mi mai se m'acudiria deixar-los al peu d'un contenidor com si fossin brossa -a no ser que es trobessin en molt mal estat, els seus continguts incitessin a l'odi o altres supòsits que no són el que ens ocupa-. És evident que alguns dels meus veïns no pensen el mateix, i em sap greu perquè una societat que llença llibres a les escombraries és una societat que menysprea la cultura. I una societat que menysprea la cultura està directament abocada al fracàs més absolut. És clar que, per la part que em toca, serà un gustàs endinsar-me en l'univers de Cooper i llegir a Wells per enèsima vegada.

Recomanació: Aquesta nit, Dante Pibernat al Pastís

Ja he parlat en més d'una ocasió d'Obrigada, una banda vallesana que conjuga a la seva manera el nervi de The Clash, la visceralitat dels Replacements i la força de Hüsker Dü. També m'he referit alguna vegada al seu vocalista i guitarrista, Dante Pibernat, que des de fa algun temps es dedica a més a interpretar en solitari peces del grup i clàssics del rock'n'roll que d'una forma o altra han acabat definint el seu discurs. Aquesta nit el podran escoltar en format acústic i mínim en la intimitat del bar Pastís. A partir de les 22,30h i amb entrada lliure perquè ningú es queixi.

dissabte, 10 de març de 2018

La nostra 'fàbrica de hypes' preferida

Uns joves Strokes saludant als lectors d'NME en uns temps en què
la portada d'una revista podia, efectivament, arribar a canviar vides.
Han saltat les alarmes. NME, una de les publicacions musicals de més referència de les passades sis dècades i mitja, deixa de publicar-se en paper per a centrar-se en el format digital. Símptoma dels temps que ens ha tocat viure, diuen uns. Conseqüència d'una línia editorial desencertada i/o d'un model de gestió erroni, diuen uns altres. I possiblement tots tinguin raó a la seva manera. El cas és que el setmanari britànic ja portava una bona temporada a la deriva. L'any 2015, en un últim intent de sobreviure al carrer, va replantejar dràsticament el seu format i va passar a distribuir-se de manera gratuïta en estacions de tren, parades de metro i similars. Un moviment que va devaluar de forma automàtica els continguts de la revista -a més de tallar d'arrel la seva distribució a escala internacional- i que a la llarga no ha donat els resultats que se n'esperaven.

Aquest divendres 9 de març es publicava el que ja s'havia anunciat com l'últim exemplar físic d'una capçalera a la qual s'ha acusat sovint de ser una fàbrica de hypes. Una expressió que no per certa acaba de fer justícia al mitjà, pioner en molts àmbits, far de referència durant dècades del periodisme musical a escala planetària i testimoni directe -quan no directament instigador- d'escenes i moviments que van del Merseybeat al punk i del glam al Britpop passant per allò que es va anomenar indie -a la seva redacció es va gestar el seminal recopilatori "C-86" (1986)-. No desapareix, diuen, simplement canvia de format. Però no serà el mateix. Ho sabem tots els que hem aprofitat algun viatge al Regne Unit per córrer cap al quiosc a veure què deia la nostra fàbrica de hypes preferida.

divendres, 9 de març de 2018

Percival Elliott

Foto Alex Fountain.
Citen com a principals influències tres gegants del rock britànic com són Queen, els Beatles i Supertramp, i un cop escoltades les seves cançons podríem afegir a l'equació noms com els d'Elton John, Turin Brakes o fins i tot Jeff Buckley (atenció a "Go"). Percival Elliott són Olly Hite i Samuel Carter-Brazier, un pianista i un guitarrista del sud d'Anglaterra amb gust per la balada rock amb el piano i les harmonies vocals com a fils conductors. El nom de la banda és un homenatge al besavi de Hite, que va fundar una de les primeres gelateries de Brighton. Després d'haver realitzat una primera gira per bona part del territori britànic i d'haver col·laborat amb tot un Fatboy Slim, són a punt d'editar el que serà el seu primer disc llarg. La seva sortida es preveu per als propers mesos i de moment n'han avançat el single "Betty". Descobreixin-los al seu web.

Cantar amb faltes d'ortografia


Detall d'una de les obres que es troben instal·lades al Centre d'Art Contemporani de Fabra i Coats en el marc de l'exposició Matèria Primera. Una escultura de l'artista barceloní Dani Montlleó que caracteritza Pompeu Fabra com un marcià. El gran normativitzador de la llengua catalana, concebut com un alienígena en un món on qualsevol idioma que es vulgui considerar viu s'ha de mantenir sempre un pas per davant de qualsevol diccionari. El que més em va cridar l'atenció, però, va ser la cita a Rancapino. "El flamenco se canta con faltas de ortografía", va dir una vegada el cantaor. Com el rock'n'roll i tots aquells gèneres que hi conflueixen o se'n deriven, si se'm permet l'apunt. I en aquest sentit, l'obra de Montlleó em va fer venir al cap la manera com una reconeguda publicació havia despatxat anys enrere el segon disc d'un grup de rock'n'roll que s'expressa en català però per aquelles coses de la vida no ha estat mai convidat a tocar al Canet Rock -el nom l'obviaré perquè no m'interessa tant el fet concret com la realitat que aquest posa de manifest-. Una ressenya que passava per alt qualsevol valoració de l'obra en el seu conjunt i es limitava a lamentar que les lletres de les cançons apareguessin amb faltes d'ortografia al llibret del compacte. Una peça que es carregava un disc sencer no pas a partir de criteris pròpiament musicals, sinó en base a una qüestió purament tècnica (i anecdòtica). Una llàstima, perquè tant el disc com els seus autors mereixien una sort millor i un tracte més respectuós per part de qui va signar l'article.

dijous, 8 de març de 2018

Recordant Tom Petty

Masclans amb Aurelio Morata (al centre).
HOMENATGE A TOM PETTY
La 2 d'Apolo, Barcelona
7 de març de 2018

El dels músics és un cas digne d'admirar. Ens trobem davant d'un dels col·lectius que més precarietat estructural pateixen en termes laborals i professionals. Però al mateix temps són majoria els compositors i intèrprets que, malgrat aquestes circumstàncies, no dubten un sol segon a cedir la seva feina i el seu talent de forma totalment desinteressada en nom d'una causa que els sembli justa. Ahir a la nit van ser més d'una quinzena les bandes i solistes que es van enfilar a l'escenari de la sala 2 d'Apolo amb motiu de l'homenatge a Tom Petty concebut per la gent de Producciones Acaraperro amb un doble objectiu. D'entrada, recordar el rocker de Florida quan encara no fa ni mig any que ens va deixar. De l'altra, destinar tota la recaptació a Fundesplai, una entitat dedicada des de fa més de vint anys a donar suport a infants i joves en risc d'exclusió.

Menció a part es mereixen els components de Masclans, el combo barceloní que va obrir la nit interpretant pel seu compte un parell de temes de Petty i a continuació va exercir com a banda base durant gairebé dues hores. La qual cosa vol dir que prèviament havien dedicat molt més temps encara a aprendre's i preparar un repertori que van executar amb notable solvència -"Al darrere del que estem escoltant hi ha molta feina de la qual no som conscients", em comentava amb tota la raó del món un conegut amb qui vaig coincidir a peu d'escenari-. Entre els convidats, noms consolidats i veus emergents de l'escena autòctona que van anar de Jofre Bardagí a Ricky Gil, de Joana Serrat a Augie Burr, d'Aurelio Morata a Marta Delmont, i de Carlos Cros a Sergio Martos. Cadascú aportant el seu segell personal a l'obra de Petty en una vetllada emotiva però festiva a la vegada. I per acabar-ho d'arrodonir, bona part dels protagonistes es van acomiadar del respectable interpretant junts "Handle with Care" dels Traveling Wilburys.


Augie Burr (a l'esquerra) amb Esteve Masclans.

Ricky Gil (al centre) amb Masclans.

Joana Serrat. 

dimecres, 7 de març de 2018

Green Leaves - Nick Drake Covered


Catorze artistes de background i procedència diversos reten homenatge a Nick Drake -que aquest 2018 hauria celebrat el seu 70è aniversari- en un recopilatori confeccionat i distribuït per la revista Mojo amb la seva edició de març, "Green Leaves". No hi falta ni hi sobra res, però personalment em quedo amb la lectura estripada de "Pink Moon" a càrrec de Bill Ryder-Jones, la capa de soroll que The Cairo Gang injecten a "Voice from the Mountain", la preciosa "Time Has Told Me" que es marca Joan Shelley i la frescor de "Hazey Jane II" a mans de Villagers.

MUD 2018

Mark Fry - Foto Giorgio Cipriani.
Fins a Itàlia va haver-se'n d'anar el britànic Mark Fry per a enregistrar el seu primer disc ara fa cosa de quatre dècades i mitja. Un "Dreaming with Alice" (1972) que desafiava les convencions del folk-rock de l'època i jugava al seu aire amb llenguatges com els del pop, la psicodèlia o els patrons orientals. No cal dir que el plàstic va passar inadvertit al seu moment, però el pas del temps li ha fet justícia i actualment es contempla com un antecedent d'allò que anomenem folk psicodèlic o acid folk. El cas és que la tímida acollida de "Dreaming with Alice" no va esborrar del mapa el seu autor. Consolidat com a artista de culte, Fry segueix fent música en l'actualitat i aquesta mateixa setmana s'enfilarà per primera vegada als nostres escenaris. I tres quarts del mateix es pot dir de la també britànica Alisha Sufit, que va irrompre a l'escena folk de la Gran Bretanya al capdavant dels irrepetibles Magic Carpet i des d'aleshores ha desenvolupat una trajectòria tan discreta a nivell mediàtic com absolutament notable en termes artístics.

Tant Fry com Sufit encaixen com l'anell al dit a la programació d'un festival, el MUD (Músiques Disperses), que des de fa més d'una dècada programa en terres catalanes autèntiques delícies sonores, de vegades amb dècades d'història i d'altres en plena fase ascendent, però sempre des de la coherència i la dedicació incondicional envers el melòman de base -a més d'haver consolidat la ciutat de Lleida al mapa de festivals musicals catalans-. Aquest cap de setmana començarà la seva dotzena edició amb la presència de Mark Fry i Alisha Sufit, però també d'ànimes tan singulars com les de Baiuca, Zé Vito, Estas Tonne, així com dos grans valors de l'indie català contemporani, Ferran Palau i Maria Arnal i Marcel Bagés. Més informació al web del festival.

dimarts, 6 de març de 2018

Tower Records, aquella disqueria que va sorgir d'una farmàcia

L'emblemàtica botiga de Tower Records a Sunset Strip - Foto Robert Landau.
La primera vegada que vaig visitar Londres, una de les coses que més em van impactar va ser la botiga que Tower Records tenia a Piccadilly Circus. Tot un edifici amb la totalitat de les seves incomptables plantes, dedicat a la venda de discos i altres articles per al melòman. La disqueria més gran que havia vist fins aleshores -i una de les més grans que he arribat a veure mai-, amb amplis compartiments dedicats a gèneres que en aquell moment ni tan sols coneixia i fins i tot accés directe a una de les parades de metro més cèntriques de la ciutat. Aleshores jo tenia quinze anys, i descobrir que la capital britànica acollia un establiment com aquell ben bé al seu centre neuràlgic em va fer adonar que el lloc d'on jo venia es trobava encara a dècades llum del Regne Unit en qüestions de consum cultural. Anys després Tower Records va fer fallida i el local va passar a mans de Virgin, que posteriorment el va traspassar a Zavvi. Actualment una botiga de roba ocupa el local en qüestió, tot un símptoma de com les grans disqueries han anat desapareixent de bona part dels paisatges urbans d'aquest món nostre.

Tower Records va arribar a ser una de les cadenes de botigues de discos més grans del planeta. Durant els seus dies daurats era habitual veure com determinats llançaments discogràfics provocaven llargues cues que s'anaven formant ja de matinada al voltant del seu establiment més emblemàtic, el del Sunset Strip de Los Angeles. Tal va ser el seu pes al negoci del disc i en l'àmbit melòman en general, que fa un parell d'anys es va estrenar un documental dedicat a resseguir-ne la història. Encara no he vist la cinta en qüestió, i reconec que poca cosa sé de Tower Records més enllà dels bons moments que vaig passar als seus establiments de Londres i Nova York -al de Los Angeles no hi vaig arribar a temps-. De fet, tan sols sé que el seu fundador, Russ Solomon, va començar a vendre discos a la farmàcia del seu pare a Sacramento, i que va ser del nom de l'edifici on es trobava el negoci familiar d'on va treure la marca Tower Records. Solomon era allò que avui anomenaríem un emprenedor, i la seva història és d'aquelles que ja no passen -posar-se a vendre discos en una farmàcia i acabar obrint franquícies arreu del món, de seguida s'ha dit-. Va morir el passat 4 de març a l'edat de 92 anys, d'un atac de cor i tot prenent un whiskey mentre veia per televisió la cerimònia dels Oscars.

50 anys de "The United States Of America"


Ni més ni menys que la totpoderosa Columbia va editar tal dia com avui de 1968 el plàstic que ens ocupa. Signe d'uns temps en què les grans disqueres encara donaven sortida a propostes novedoses, singulars i tan arriscades com la d'aquesta banda de Los Angeles. The United States Of America es van emmarcar al seu moment en la vessant més avantguardista i experimental de la psicodèlia, la mateixa on es podien encabir les primeres obres de contemporanis com la Velvet Underground o Silver Apples. Com aquests últims, els californians poden presumir d'haver estat una de les primeres bandes de rock que van prescindir de guitarres. Un instrument que van substituir per violins, orgues, teclats i sintetitzadors primitius que van jugar un paper determinant en la configuració del seu so. "The United States of America", el seu únic disc, va esdevenir d'aquesta manera un artefacte pioner en la introducció de l'electrònica a l'àmbit del rock. I com el debut també homònim dels citats Silver Apples, publicat pocs mesos més tard, és considerat avui com un dels precedents de tots aquells gèneres que durant les dècades posteriors configurarien allò que anomenem música electrònica.

dilluns, 5 de març de 2018

Nat Simons


En realitat es diu Natalia García i està establerta a Madrid, però bé podria venir de qualsevol racó d'aquella geografia nord-americana que l'ha fascinat fins al punt d'alimentar el discurs del seu alter ego musical. Les cançons de Nat Simons evoquen registres com els de Lucinda Williams, Ryan Adams, Nikki Lane o The Jayhawks. I no és gens casual aquesta última referència: després d'haver telonejat Simons la banda de Minneapolis al seu pas per Barcelona, el mateix Gary Louris la va convidar als Estats Units per a produir-li un disc on també han acabat participant components de Hiss Golden Messenger o Chatham County Line, entre d'altres. El resultat és "Lights" (2018), un exercici de country alternatiu i folk d'alta volada que perfila un valor a l'alça del so Americana al Vell Continent. Descobreixin-la al seu web.

diumenge, 4 de març de 2018

50 anys de "We're Only in It for the Money"


Avui fa 50 anys que Frank Zappa va editar el seu tercer disc. Un "We're Only in It for the Money" (1968) que satiritzava sobre els tòpics de l'era hippie. Ho feia sense pietat i des de la pròpia caràtula -una paròdia de la coberta de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), dels Beatles, que va enfurismar al propi Paul McCartney-. Musicalment, contenia gairebé una vintena de talls que una vegada més prescindien d'etiquetes i es ventilaven al seu aire gèneres com la psicodèlia, el pop barroc o l'aleshores naixent rock progressiu.

dissabte, 3 de març de 2018

Belle Adair


Les seves cançons sonen a Byrds, Buffalo Springfield i els Beatles de 1965, però també a Jayhawks, Tom Petty i els primers Wilco. Vénen de Muscle Shoals, Alabama, i és tan cert que coneixen bé l'inabastable llegat musical d'aquest emblemàtic indret com que els dos discos que tenen editats a data d'avui comencen a traçar un camí amb nom propi. Si "The Brave and the Blue" (2013) va ser una bona carta de presentació, "Tuscumbia" (2018) hauria de ser el reclam definitiu per a situar Belle Adair en una posició més o menys destacada de l'òrbita Americana. Atenció a peces com "Long Fade Out" o "Pushing the Stone". Descobreixin-los al seu web.

40 anys d'"Easter"


L'embranzida inicial de "Till Victory". La protopsicodèlia d'"Space Monkey". L'espiritualitat de "Ghost Dance". La ràbia de "Rock N Roll Nigger" -i aquell frenètic diàleg amb Lenny Kaye-. El misteri de la peça titular. L'alliberació de "Privilege (Set Me Free)" -adaptació d'un original de Mel London i Mike Leander-. I per descomptat la nocturna sensualitat de "Because the Night", composició descartada per Bruce Springsteen que Patti Smith es va fer seva refent-ne la lletra i catapultant-la a les primeres posicions de les llistes nord-americanes i britàniques. "Easter" (1978) va ser el tercer disc d'Smith, i el plàstic que la va donar a conèixer a gran escala. És possible que no sigui el seu treball més rodó -en la meva modesta opinió, aquest honor el conserva "Horses" (1975)-, però no per això deixa de ser una de les obres capitals del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.

divendres, 2 de març de 2018

Concert d'homenatge a Tom Petty


La sala 2 d'Apolo acollirà el proper dimecres 7 de març un concert d'homenatge a Tom Petty. Les cançons d'una icona irrepetible, interpretades amb finalitats benèfiques per tota una sèrie de veus emergents i consolidades de casa nostra. Masclans serà la banda base i passaran per l'escenari, entre d'altres, Joana Serrat, Xarim Aresté, Josele Santiago, Dani Nel·lo, Aurelio Morata, Carlos Cros, Marta Delmont, Augie Burr Ricky Gil. Aquest últim va dedicar ahir el seu espai radiofònic a Ràdio Silenci, Guitarra, baix i bateria, a repassar el cartell d'aquesta nit tan especial. Poden escoltar el programa en podcast, i obtenir més informació sobre el concert a Facebook.

Sobre "Top of the Hill"

Avui fa deu anys que es va morir una persona molt important a la meva vida. Dies després vaig compondre una cançó dedicada a aquesta persona. La vaig enregistrar amb una vella gravadora, me'n vaig anar a dormir i la vaig tornar a escoltar l'endemà. Després d'escoltar-la la vaig tornar a tocar i em vaig adonar que no m'agradava, i que encara menys hauria agradat a aquella persona. Aleshores vaig tornar-la a tocar sense arpegis, rascant acords i accelerant-ne els tempos. I a partir d'aquí gairebé ho vaig tenir. La peça definitiva es va dir "Top of the Hill", i al cap d'uns mesos la vaig enregistrar en un estudi amb Ricky Gil (baix i orgue) i Pol Font (bateria). I va acabar esdevenint el tema que tancaria l'ep "I'm Sorry for Loving You", que vaig editar l'any següent. Una dècada més tard segueixo tenint molt present la persona que va inspirar "Top of the Hill", un tema que per cert poden vostès escoltar aquí.

dijous, 1 de març de 2018

The Shadows a Girona (1998)

L'any 1998 The Shadows no existien com a banda. S'havien separat a principis de la dècada dels 90, i no tornarien a actuar de forma oficial fins ben entrat el segle XXI. Però la tarda de l'1 de març d'aquell 1998, avui fa exactament 20 anys, alguns dels seus components històrics van actuar a l'escenari de la sisena Fira del Disc de Col·leccionista de Girona, organitzada per Jordi Tardà al recinte firal d'aquesta ciutat. No hi va ser Hank Marvin, però sí l'etern Bruce Welch, que va tocar amb una banda formada per a l'ocasió amb exShadows com els baixistes Brian "Licorice" Locking i Alan Jones. També hi van participar Keith West, veterà de bandes com Tomorrow, i el músic i activista gironí Fredi Faure, bateria de la banda autòctona Bit-Shadow -que havia actuat just abans de Welch i companyia-. El concert no es va anunciar com una actuació de The Shadows, no ho era, però en certa manera sí que va ser una reunió de la banda anys abans de reactivar-se de forma definitiva i ja amb Hank Marvin a les seves files. Vaig tenir el gust de ser-hi, i tot i que el temps m'ha distorsionat una mica els records d'aquella tarda, recordo perfectament la sensació de presenciar quelcom molt especial. Un episodi entranyable i gens menyspreable de la història melòmana d'aquest país que, com tants altres, pràcticament ha caigut en l'oblit -a la xarxa amb prou feina se'n poden trobar unes escasses referències, i ni una trista imatge-. Estaria bé que algú el recuperés, i posats a demanar el més lògic seria que d'això se n'encarregués la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que és qui deu tenir arxivada bona part del material que documenta aquell esdeveniment.