La incultura (i no hi donin més voltes)

La setmana passada vaig assistir a diversos concerts que van tenir lloc en sales petites de Barcelona. Petites però cèntriques i prou reconegudes, tal i com evidencia l'elevada concurrència que solen registrar en horari de club -o de discoteca, com els agradi més-. El cas és que els preus de les entrades oscil·laven entre els sis i els vuit euros, una xifra molt raonable si tenim en compte que a cada concert hi actuaven dues bandes. En totes les sales vaig consumir un refresc pel qual vaig haver de desembutxacar quatre euros -el mateix que m'haguessin cobrat per una cervesa-. Si fem càlculs, ens adonarem que prenent tan sols dos refrescos -o dues cerveses- ja hem pagat igual o més que per l'entrada. I si prenem tan sols una copa de segons quins combinats, directament ens sortirà més car que la pròpia entrada. No diré que les sales estiguessin buides durant els concerts, perquè hi havia gent, però tampoc estaven plenes, ni de bon tros. En canvi, repeteixo, les mateixes sales solen estar molt més concorregudes en horari de club, quan el que toca és deixar-se en refrescos, cerveses o combinats una quantitat econòmica molt superior a la que es pagaria per accedir a un esdeveniment cultural com és un concert. En altres paraules, vivim en un país on gairebé ningú es pot permetre pagar vuit euros per a gaudir d'un concert -o d'un llibre, o d'una pel·lícula en pantalla gran-, però en canvi gairebé a tothom semblen sobrar-li els diners quan es tracta d'inflar-se a base de birres o cubates. I, per si algú no se'n recorda, abans de la famosa crisi econòmica passava exactament el mateix. Per tant, ja seria hora que deixéssim d'atribuir a aquesta crisi la poca afluència de públic als concerts, teatres, llibreries i sales de cinema de casa nostra, i comencéssim a parlar del motiu real de tot plegat. La incultura, senyors, la incultura que ens defineix com a país. I no hi donin més voltes.