dilluns, 8 d’agost de 2022

Larry Welborn (1939-2022)

LARRY WELBORN

(1939-2022)

Ha mort Larry Welborn, un dels pioners del rock'n'roll a l'estat de Texas i un dels principals aliats de Buddy Holly durant els inicis de la seva carrera –els anys anteriors a la formació dels Crickets-. Va ser un dels components del trio Buddy, Bob and Larry –que va arribar a telonejar a figures com Elvis Presley-, i posteriorment va arribar a gravar la primera versió de "That'll Be the Day" –la que es va gravar el 1956, atribuïda encara a Buddy Holly and The Three Tunes, que va romandre inèdita fins després de publicar-se la versió definitiva dels Crickets al cap d'un any-. També va donar classes de guitarra a futures estrelles com Waylon Jennings.

Cultura, oci, música, entreteniment


"Confundís todo el rato cultura con ocio y música con entretenimiento". Ho deixaven anar així, sense embuts, Los Hermanos Cubero en aquest tweet despatxat ahir al matí. Ho deien en segona persona, però potser seria just que la sentència la féssim tots plegats en primera persona tenint en compte que la problemàtica a la qual es referien és un dels grans mals d'una societat, la nostra, que mai abans havia estat tan desorientada.

No sé què pensaran els Cubero al respecte, però personalment no tinc res en contra de l'oci i de l'entreteniment, de fet crec que tant l'un com l'altre van molt lligats a la cultura i l'art. Però també crec que la cultura i l'art en les seves diferents manifestacions –entre elles, la música- van molt més enllà d'aquests dos conceptes –o hi haurien d'anar-.

Soc conscient, és clar, que vivim en un món on ni la cultra ni l'art –ni l'oci ni l'entreteniment- s'escapen de les dinàmiques del gran engranatge capitalista que tot ho mercantilitza. I que tot plegat ha arribat a extrems tan delirants com la producció per part de Disney d'una sèrie sobre els Sex Pistols sense cap altra ambició que tenir la parròquia entretinguda –com tants altres productes culturals, i aquí és important el concepte producte-. Res a veure, tot plegat, amb l'esperit trencador d'una banda que al seu dia va donar l'impuls definitiu, ara sí, a tot un moviment social i cultural, el punk.

Està bé que l'art ens entretingui, però també cal que ens remogui, que ens incomodi, que ens faci pensar i que fomenti l'esperit crític. Encara que a la gran roda capitalista no li convingui. Encara que als que manen –als governs, a les indústries culturals- no els interessi. Encara que de vegades fins i tot pugui fer mandra.

diumenge, 7 d’agost de 2022

Not Dark Yet

El Turó de les Mentides, agost de 2022.
Va dir Bob Dylan que una cançó pot tenir tants significats com persones l'escoltin. Que cadascú en farà la seva pròpia interpretació, i que totes seran vàlides. En alguns casos, m'atreveixo a afegir, un mateix pot variar la seva interpretació d'allò que diu una cançó en funció de les seves circumstàncies o de la seva evolució personal. Penso per exemple en una peça del mateix Dylan, "Not Dark Yet", emocionant i crepuscular reflexió sobre el pas del temps i la pròpia mortalitat emmarcada en aquell punt i a part que va suposar "Time Out of Mind" (1997).

El de Duluth tenia 56 anys quan la va publicar, una edat que aleshores semblava impossible quan es parlava d'un músic de rock. I tot plegat va esdevenir el paradigma d'allò que anomenem cançons i discos de maduresa. Qui ens hauria dit que dues dècades i mitja després i amb 81 primaveres a l'esquena Dylan seguiria fent música –i que estaria de gira presentant una altra obra amb caràcter definitiu com és "Rough and Rowdy Ways" (2020)-. Encara no s'ha fet fosc per a Dylan, però inevitablement la foscor és més a la vora ara que aleshores. També per a un servidor, a qui avui els versos de "Not Dark Yet" li ressonen com mai abans ho havien fet.

A la fotografia, la foscor de la nit –i d'un imponent núvol de tempesta- caient sobre els últims batecs d'un dia que s'acaba, ahir al vespre des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

dissabte, 6 d’agost de 2022

Nichelle Nichols (1932-2022)

NICHELLE NICHOLS

(1932-2022)

Fins i tot aquells que som més d'Star Wars que no pas d'Star Trek recordem de forma entranyable el personatge de la tinent Uhura, una de les tripulants de la nau Enterprise original. Ens ha deixat Nichelle Nichols, l'actriu que li va donar vida a la icònica sèrie –i a les primeres pel·lícules de la nissaga-, i que posteriorment va col·laborar amb un programa de la NASA que volia fomentar la presència de les dones i de les minories ètniques entre les tripulacions d'astronautes. També va dedicar-se puntualment a la música, gravant un disc d'estàndards el 1967, "Down to Earth", i dècades més tard acostant-se al rock amb "Out of this World" (1991).

80 anys amb Pi de la Serra

Testimoni i supervivent - Foto Virginia Samayoa.
Nom essencial de la cançó d'autor a casa nostra, pioner del blues i del rock en llengua catalana, Quico Pi de la Serra fa avui 80 anys. Supervivent amb totes les lletres, testimoni d'un temps en què totes les coses estaven per fer –i qui les feia solia acabar a comissaria-, referent en termes musicals però també en el terreny social i polític. Comunista per convicció i partidari de totes aquelles causes que considera justes, amb vuit dècades a l'esquena segueix mantenint-se ferm en les seves idees i es declara partidari de la independència de Catalunya des d'un posicionament que no té res a veure amb la comèdia de l'absurd del processisme en les seves múltiples branques.

"Jo soc comunista i mentre hi hagi gent que sigui pobra i passi gana en seré, ho trobo lògic", declarava dies enrere en una entrevista amb el periodista Guillem Vidal al diari El Punt Avui. "Estic per la independència, és clar, com no puc estar-hi d’acord? Per favor! Ho soc perquè, una, no ens deixen i, dues, perquè un país més petit és més fàcil de gestionar. Una altra cosa és que hi hagi una gent que mana que digui: 'Sí, això anirà així i ho farem així'. Però, vaja, vivim en un estat en què si t’increpa un franquista no saps què dir-li perquè potser té un càrrec polític i tot. O que és delicte cagar-te en la Casa Reial i la bandera. Estem vivint amb unes mancances, moltíssimes, que els països del costat tenen superades, i això és complicat", afegia –llegeixin l'entrevista sencera, que val la pena, en aquest enllaç-.

Pi de la Serra va ser un dels pilars d'Els Setze Jutges i de la Nova Cançó, però també va ser qui va introduir el blues i el rock en català al capdavant d'Els 4 Gats. El seu ep "Sempre em perdo" (1963) és absolutament essencial, i el fet que porti dècades descatalogat ens ve a recordar un cop més la manca de perspectiva i de memòria en aquest país nostre –que cadascú hi posi el nom que li vingui de gust- on la cultura sol confondre's amb la festa major. El seu llegat més gran, no cal dir-ho, una discografia a títol propi que arriba fins als nostres dies, abasta més de mig segle i l'ha portat a actuar en escenaris com el de l'Olympia de París. "Molts vam aprendre català escoltant les seves cançons", va dir una vegada Joaquín Sabina. Eren altres temps. Aquí i allà.

divendres, 5 d’agost de 2022

"1917" a El 9 Nou


Pot agradar més o menys, però el hot jazz que es practicava a Nova Orleans ara fa cosa d'un segle és la base de bona part de la música que ho ha petat a Occident des d'aleshores. La Vella Dixieland ret homenatge als pioners del gènere amb un espectacle, "1917", que s'inspira justament en l'any en què l'Original Dixieland Jazz Band va gravar el primer disc de la història del jazz. El cap de setmana passat el vam poder escoltar al Casino de Granollers, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Bob Heathcote (1964-2022)

BOB HEATHCOTE

(1964-2022)

Ha mort Bob Heathcote, baixista de Suicidal Tendencies entre 1988 i 1989. La seva militància a la influent banda californiana va ser breu, però va tenir temps de gravar un clàssic de l'alçada de "How Will I Laugh Tomorrow When I Can't Even Smile Today" (1988), una obra essencial per explicar l'evolució de la música hardcore durant els 80 i la seva reconciliació amb el thrash metal.

dijous, 4 d’agost de 2022

Versions amb accent del Sud

La formació actual dels Black Crowes – Foto Wes Orchoski.
Ens referíem recentment a tot allò que implica el fet d'interpretar una versió d'una composició aliena, i posàvem com a exemple de bones pràctiques el darrer àlbum d'Eli "Paperboy" Reed, un "Down Every Road" (2022) on el de Boston trasllada el cançoner country de Merle Haggard fins a les coordenades del soul més genuí. Gairebé a l'extrem oposat s'hi troba l'últim llançament d'uns Blackberry Smoke que han optat per retre homenatge als Rolling Stones amb un ep titulat, simple i oportunament, "Stoned" (2022).

Un total de set peces compostes i gravades per Ses Majestats entre 1968 i 1978 –amb una especial fixació per "Sticky Fingers" (1971), l'àlbum més vegades citat, amb tres pistes en total-, despatxades per la banda d'Atlanta amb l'ofici i la passió que la caracteritzen. El problema és que ens trobem davant d'un grup de southern rock –un dels millors del que portem de segle, per cert- interpretant un repertori que constitueix una part essencial de l'adn d'aquest gènere. Vaja, que en lloc de reinterpretar el cànon stonià n'han tingut prou essent fidels als originals. Cosa que pot restar interès al plàstic, però assegura una bona estona tan bon punt sonen els primers acords d'"All Down the Line".

Més inspirada es presenta una altra banda de southern rock originària d'Atlanta, els reformats Black Crowes, en un ep de versions igualment temàtic, en aquest cas centrat en una sèrie de clàssics que commemoren enguany el seu cinquantenari. "1972" (2022), l'han titulat, en referència a un any durant el qual van veure algunes de les obres capitals de la música del segle XX. També citen als Stones amb un "Rocks Off" que òbviament se saben de memòria, i afegeixen a la selecció noms com els de T.Rex ("The Slider"), David Bowie ("Moonage Daydream") o els Temptations ("Papa Was a Rollin' Stone"). En cada cas es nota el segell dels germans Robinson, que la tardor vinent visitaran Barcelona amb una nova –i polèmica- formació dels Crowes.

Des d'unes coordenades no gaire allunyades del southern rock, les del country rock més genuí, la Nitty Gritty Dirt Band presenta un àlbum de versions també temàtic. "Dirt Does Dylan" (2022) és, com indica el seu títol, un disc de tribut a Bob Dylan. Partint del principi que ningú més pot sonar com el de Duluth, i que les seves cançons donen peu a tota mena d'interpretacions –començant per les que fa ell mateix als seus concerts-, Jeff Hanna i companyia saben treure molt de suc de títols com un "Tonight I'll Be Staying Here with You" que gairebé els sembla fet a mida. A "Forever Young" hi col·laboren Larkin Poe. I a "The Times They Are A-Changin'" ho fan gegants com Rosanne Cash, Steve Earle o Jason Isbell –sí, un cop més la connexió southern-.

Ted Nugent - "Detroit Muscle" (2022)


Pot arribar a ser certament difícil parlar de Ted Nugent a aquestes alçades. Sobretot si allò de què es vol parlar és de música. Ja pot un insistir en les bondats d'àlbums com "Cat Scratch Fever" (1977) o l'essencial directe "Double Live Gonzo!" (1978), que en un moment o altre sempre acabarà sortint el marc ideològic més que qüestionable que sol predicar el Motor City Madman en bona part de les seves manifestacions públiques. Com si una cosa anul·lés l'altra. Com si no fos possible –i molts cops necessari- separar l'obra de l'artista. Com si les seves sortides de to invalidessin treballs com els anteriorment citats.

"Detroit Muscle" (2022), el seu setzè àlbum d'estudi en solitari, no es troba ni molt menys a l'alçada de cap dels seus clàssics. Però segueix presentant a The Nuge en plena forma amb 73 anys a l'esquena. Onze rodanxes ben engreixades de hard rock amb accent de Michigan, on Uncle Ted trepitja amb ganes i mossega encara més fort. De la potentíssima peça titular al rock'n'roll desbocat de "Born in the Motor City", passant per aquest càntic d'estadi que bé podria haver estat "Come and Take It" en altres temps. Provocador com ell sol, tanca el plàstic amb una elèctrica lectura de l'himne nord-americà, que probablement acabaran aplaudint els mateixos que al seu dia van crucificar la de Jimi Hendrix.

dimecres, 3 d’agost de 2022

Raymond Raposa (1981-2022)

RAYMOND RAPOSA

(1981-2022)

Va ser un dels exponents més paradigmàtics d'aquella mena de final de la història –en termes melòmans- en què va desembocar la música independent durant les dues primeres dècades del segle XXI. Noms de bandes que sovint ni tan sols eren bandes sinó pseudònims sota els quals presentaven la seva música tota una sèrie de ments inquietes i amb coses a dir. I discursos que podien emmirallar-se en registres concrets –en el cas que ens ocupa, el folk psicodèlic, el country alternatiu o el pop d'escola Pet Sounds- però en cap cas encasellar-s'hi –en el cas que ens ocupa, potenciant l'ús d'electrònica i altres recursos que enriquien el resultat final i l'allunyaven de l'estretor de les etiquetes-. Castanets va ser el vehicle per donar sortida a les cançons de Raymond Raposa, que ens ha deixat a l'edat de 41 anys per causes que a hores d'ara no s'han fet públiques. Per al record queden obres com "Cathedral" (2004), "First Light's Freeze" (2005), "City of Refuge" (2008) o "Decimation Blues" (2014). Un músic genial que se n'ha anat massa d'hora.

Entrada dissuasòria

Parlava dies enrere amb un dels promotors d'un concert que tindrà lloc properament en una localitat del Pirineu català. L'estrella de la nit serà un músic també català, àmpliament reconegut dins del seu àmbit, que ha accedit a tocar sense cobrar per la seva amistat amb el promotor de torn i perquè simplement li ve de gust fer aquest concert. Només demana un catxet –molt raonable, segons em deia el promotor, sense acabar-ne de concretar la xifra- per poder pagar els músics que l'acompanyaran.

En un principi, l'organització havia previst que l'esdeveniment fos amb entrada lliure –es farà en un espai públic i en el marc d'una festa local-, però l'artista ha demanat que es cobri una entrada simbòlica de 10 euros. Tenint en compte que el catxet dels músics es cobreix amb patrocinis, la finalitat d'aquesta entrada no és econòmica sinó dissuasòria. L'artista, que ja porta prou anys veient món i sap veure-les a venir de molt lluny, és plenament conscient de què significa organitzar certs concerts amb entrada lliure.

Significa omplir el recinte de gent a qui amb prou feina interessa allò que passa a l'escenari, que tendeix a estar més pendent de la seva conversa amb el veí que no pas de la música, i que en conseqüència entorpeix l'experiència d'aquelles persones que sí que han assistit al concert per gaudir-ne. I això és justament el que vol evitar el músic que ens ocupa. En un moment on proliferen els esdeveniments gratuïts com a sinònim de tot s'hi val, és d'agrair que un artista hagi tingut aquest gest de respecte envers el seu art, el seu públic i ell mateix.

dimarts, 2 d’agost de 2022

Michael Monroe - "I Live Too Fast to Die Young" (2022)


La trajectòria de Michael Monroe ha estat tan marcada pel talent com per la mala sort. Un talent que l'ha permès brillar durant més de quatre dècades, ja fos en solitari o al capdavant de projectes tan essencials com els històrics Hanoi Rocks o els mai prou reivindicats Demolition 23. I una mala sort que l'ha mantingut sempre en un injust segon pla, allunyat d'uns focus que han preferit apuntar cap a alumnes tan avantatjats com Guns N' Roses –molt més que admiradors declarats del finlandès-. Artista de culte amb vocació d'estrella del rock, capaç d'oferir directes d'alt voltatge en qualsevol escenari que li posin al davant i de facturar cançons memorables cada cop que passa per l'estudi.

Com a mostra les 11 pistes que componen el seu desè àlbum, "I Live Too Fast to Die Young" (2022). Un treball que difícilment alterarà cap esdeveniment a aquestes alçades però segueix presentant Monroe com un exemplar únic en la seva espècie, la personificació del rock'n'roll amb tota la seva essència. I un cançoner on brillen amb llum pròpia himnes tan potencials –i ben titulats- com "Murder the Summer of Love", "Young Drunks & Old Alcoholics" –punk rock escandinau en estat pur, per cortesia d'un pioner mai prou reconegut- o "Everybody's Nobody", gravats amb el suport de vells coneguts com Steve Conte (guitarra) o Sami Yaffa (baix). A la peça titular hi participa Slash a les sis cordes, i en un món una mica més coherent esdevindria un hit amb totes les lletres.

Darkness on the Edge of Town

Corró d'Avall, agost de 2022.
Un dels límits d'una conurbació –la de Granollers- durant els últims batecs del dia. Aquell punt on l'entorn urbà deixa lloc al medi natural, i el moment en què la llum solar deixa pas a la foscor de la nit. Límits que marquen la frontera entre allò que ens sembla segur –el dia, el paisatge on tot ho donem per fet- i allò que no ens en sembla tant –la nit, el medi natural on tot és possible i res es pot donar per fet-. Imponents núvols tempestuosos barallant-se amb els darrers rajos de sol, ahir al vespre a Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès. "There's a darkness on the edge of town", com sol cantar Bruce Springsteen.

dilluns, 1 d’agost de 2022

Eli "Paperboy" Reed - "Down Every Road" (2022)


El noble art de fer una versió. D'agafar una composició aliena i traslladar-la fins als propis paràmetres o, en el seu defecte, fins a coordenades que d'alguna manera puguin contrastar amb les del punt de partida. Eli "Paperboy" Reed és originari de Boston i va debutar discogràficament durant la primera dècada del segle XXI, però els seus treballs solen evocar aquell soul que es practicava al sud dels Estats Units durant la dècada dels 60 del segle passat, el que bevia més directament del blues i del gòspel, i solia manifestar-se tan greixós com elegant, tan visceral com espiritual.

"Down Every Road" (2022), el seu setè àlbum, és un disc de versions centrat en el repertori de Merle Haggard (1937-2016), un dels noms més capitals de la història de la música country, figura essencial del Bakersfield Sound i precursor del moviment outlaw. Que el de Massachusetts hagi reinterpretat les seves cançons a ritme de soul –i que ho hagi fet amb tanta passió com encert- ens ve a recordar que les barreres entre determinats estils musicals solen ser més protocolàries que una altra cosa, sobretot quan aquests han crescut de forma paral·lela –sovint retroalimentant-se mútuament- sobre el mateix terreny.

Comença el plàstic en qüestió amb tot un clàssic de clàssics, ni més ni menys que "Mama Tried", com a carta de benvinguda a una selecció on no hi és tot allò que podria haver-hi –un segon volum seria igual de benvingut-, però on tot allò que hi ha sona a glòria pels quatre costats. "I'm Bringing Home Good News" podria ser una joia perduda a l'arxiu d'Stax. "If We Make It through December" té tota l'elegància i la corpulència d'un Elvis a Las Vegas. "Silver Wings" guanya un deliciós matís pop. I "Today I Started Loving You Again" es revela eterna com el primer dia en un emotiu duet vocal amb Sabine McCalla.